Reflexions sobre la dialèctica entre Art i Política

“I know you love the song, but not the singer” Placebo

Per tots es conegut que la crisi econòmica ha produït una gran re-politització de la societat. La part negativa, però, es el renaixement d’alguns tics sectaris i dogmàtics que jo ja creia superats. La polarització social en bàndols impermeables ha fet metàstasis en el món de la cultura, on molts artistes son jutjats i condemnats per la massa enfurismada en funció del seu posicionament ideològic.

Titellaires empresonats per una innocent obra de ficció; atemptats islamistes contra una revista satírica; Ciudadanos demanant prohibir de forma preventiva un concert de Def Con Dos; Fangoria víctima d’un escrache per la PAH per unes declaracions fora de to sobre la responsabilitat individual a l’hora de signar una hipoteca; una manifestació ultracatòlica de beates ofeses per la poetessa Dolors Miquel; Lluís Llach convertit en diputat de la dreta neoliberal… Sembla que, de sobte, s’hagin esvaït els límits entre el camp de la raó política i el sentiments artístics.

Per mi, la opinió política d’un artista no té una especial rellevància a l’hora d’apreciar la seva obra, més enllà d’una banal xafarderia morbosa pròpia d’una revista del cor, com saber amb qui se’n va anar al llit la setmana passada. Si bé entenc que una obra d’art es sempre una conseqüència material de les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques que rodegen l’artista i la comercialització i producció de l’art en un moment concret, no podem deixar que aquests condicionants ens impedeixin apreciar o entendre una estètica. Simplement son elements objectius a tindre en compte per analitzar la obra, com succeeix, per exemple, amb els excel·lents films de Leni Riefenstahl, que eren pura propaganda d’Adolf Hitler.

Les arengues polítiques de certs cantautors progres dels 60’s sovint semblen una moralina, adoctrinadora previsible i avorrida com una rondalla infantil, tot i que puc estar completament d’acord amb el seu contingut. Una cosa es que l’art ens faci reflexionar i una altre molt diferent es que esdevingui propaganda pura i dura d’una causa. La cultura ha de fomentar el pensament crític i l’emaciació de l’individu per tal que pugi prendre decisions per ell mateix, no em sembla gaire recomanable que un artista esdevingui un mer instrument publicitari partidista. Aquesta seria la diferència entre els grafitis de Bansky, que ens provoquen una reflexió insospitada, o el darrer concert de Morrissey, on ens va torturar amb projeccions sobre matances de pollets en una granja per divulgar el seu veganisme, que no van fer més que obrir-me la gana. A la sortida de l’espectacle vaig anar a sopar a un Mac Donalds.

La politització extrema de l’art pot acabar sent contraproduent, tant per l’art com per la ideologia que difón. Quan era adolescent freqüentava el moviment okupa dels anys 90’s. Allí s’hi respirava una dictadura dogmàtica on tota estètica, des de la música, al vestuari o pentinat, havia de seguir uns estrictes cànons de puresa antisistema. Això va provocar que un moviment, amb uns principis molt dignes, s’anés tancant en una bombolla per acabar sent un dels col·lectius més odiats a les enquestes.

Molts dels artistes dels quals soc fan es situen ideològicament a anys llum de la meva ideologia. I que? No els votaria pas, però no deixaré d’apreciar el seu art per motius  aliens a aquest. O es que potser hauria de renunciar a apreciar el Colosseu per no estar d’acord amb l’explotació social esclavista a que els Emperadors romans sotmetien al seu poble? De fet, adoro completament l’art religiós (romànic, gòtic, barroc, islàmic, budista, hindú…) tot i ser completament ateu, racional, materialista i crític amb el paper de les esglésies organitzades dins la nostre societat.

Quan la causa política de la cultura coincideix amb el discurs hegemònic del Poder, com passa sovint a Catalunya amb el nacionalisme, entrem en la tòxica relació de subvencions a canvi de proselitisme. Això acaba fomentant una mediocritat endogàmica i obedient, així com la marginació de tota cultura crítica o alternativa a la oficial del Règim.

Ha de ser políticament correcte un artista? Ha de tindre límits la creativitat artística per no ofendre al Poder o bé a col·lectius que no saben distingir entre ficció artística i realitat social i política? Sota quins límits es acceptable la censura? O potser, com defensava l’idealisme d’Aristòtil fa 2.500 anys, tota estètica ha d’estar lligada a una ètica on la bellesa ha de ser un plasmació de la idea de veritat?

Recordo la trista polèmica aixecada quan el fiscal de Barcelona va imputar a Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges, per projectar “A Serbian film“, una obra de ficció gore on es veien escenes molt dures de violència contra menors. Pot algú ser jutjat per no censurar la creativitat artística? Si a vostè no li agrada una obra no la vagi a veure, però no limiti a ningú la seva llibertat per fer-ho.

En quant a la cultura contra-hegemònica alternativa, que em sembla imprescindible i necessària, cal ser conscient que aquesta acabarà inexorablement absorbida pel sistema capitalista i convertida en un producte de consum de masses, o fins i tot pot acabar esdevenint un bé de prestigi per una elit oligarca. Per exemple, el quadre “El Somni” del pintor comunista Pablo Picasso es va vendre per 155 milions d’euros al col·leccionista privat Steven Cohen. Picasso es, paradoxalment, l’autor d’una de les principals i millors obres polítiques de tots els temps, “El Guernica“, quadre encarregat pel Govern de la II República Espanyola per fer proselitisme de la causa republicana a l’Exposició Internacional de París el 1937. Fins i tot el cantautor alternatiu i emblema del moviment alterglobalització, Manu Chao, va veure com el seu tema “Me gustas tu” esdevenia cançó de l’estiu, explotada per la seva discogràfica Virgin fins a la sacietat. Darrerament Chao fa concerts d’amagatotis amb un pseudònim, per tal que només hi assisteixin els seus veritables fans antisistema, i no esdevinguin actes mainstream.

Com a conclusió, em semblen molt recomanables les reflexions d’Herbert Marcuse al llibre “La dimensió estètica“, on explora les limitacions de la teoria marxista ortodoxa davant la subjectivitat de l’artista. Segons Marcusse, el que fa revolucionaria una obra és la seva forma i no el seu contingut; com més explicit és un missatge polític en l’art, menys resultat dona aquest. Per tant seria molt més revolucionaria i rupturista una obra d’art abstracte, que tenca amb els límits de la representació formals de la realitat, que no el realisme soviètic emprat com a instrument oficial de propaganda política de la URSS i la Xina maoista.

TOP: Millors àlbums nacionals 2010 *Rafa vs Arqueòleg*

Un any més jo i Rafa ens hem reptat a un duel musical: exposar en una breu llista quins han estat els àlbums musicals més destacats del curs, segons el nostre particular punt de vista.  Avui us faig entrega de la primera part, on tas sols hi tenen cabuda els treballs publicats al nostre estat i la setmana vinent podreu gaudir de la continuació amb els artistes de tota la galàxia!

I esteu ben atents a aquesta pàgina doncs al proper post ja em podreu deixar les vostres consultes tarotistes per a 2011!!

TOP DE RAFA

5.- BIGOTT – “This is a beginning of a beautifull friendship”

Un dels mals del pop espanyol, que més o menys arrenquen del triomf comercial de El Último de la Fila, és el menyspreu a tota música pop que no tingui arrels “mediterrànies”, “llatines” o “flamenques”. O pitjor encara, que sí tingui arrels però que les agafi, sense complexos ni demanar excuses, del folk americà (la facció indie del qual, per cert, ha donat grandíssims noms en la darrera dècada, de Devendra Banhart a Sufjan Stevens). Poc ens ha d’importar que l’aragonès Bigott faci country americà cantat en anglès als que estimem la música pop com a llenguatge. Perquè, com The Byrds, Gram Parsons, R.E.M. o Sufjan Stevens, el country-pop de Bigott té una alenada atemporal a la qual no poden ni aspirar la major part d’engendres musicals emparats per l’SGAE i el grup PRISA que fan “música nuestra y con raíces”.

4.- VV.AA. – “Viaje alrededor de Carlos Berlanga”

Fa 8 anys de la mort de Carlos Berlanga, però mai és tard per homenatjar al responsable de clàssics del pop espanyol com Bote de Colón, Bailando, Ni tú ni nadie o A quién le importa (totes cantades per Alaska, la seva musa als 80). Posteriorment, als 90, va tenir una carrera solista tan interessant com comercialment fracassada. Per això, que ara tota la plana major de l’indie espanyol versioni les seves cançons no deixa de ser una bona notícia. El millor del disc: que pivoti sobre aquelles cançons en solitari que haurien d’haver estat hits i injustament no ho van ser (“En el volcán” revisada per Fangoria, o “Vacaciones” per La Casa Azul). El pitjor: que es passi per alt que Carlos també va escriure grans cançons per reines del petardeo com Raffaella Carrà, Sara Montiel o Tamara Seisdedos.

3.- MARIA RODÉS – “Una forma de hablar”.

Maria Rodés és una de les figures destacades, juntament amb Nacho Umbert, d’una nova fornada de cantautors que van contra el bonrotllisme suposadament cosmopolita i cool de l’establishment musical barceloní. Cançons intimistes, que parlen dels nostres embolics mentals, en aparença pessimistes però que sempre destil·len fina autoironia i un bri d’esperança. Un petit manual d’autoajuda per aquests temps difícils, que entronca amb la millor tradició del pop femení intimista sense pèls a la llengua (Joni Mitchell, Suzanne Vega, K.D. Lang, Liz Phair…)

2.- FRED I SON – “Diu que no sap que vol”

Fred i Son són una glopada d’aire fresc en el pop cantat en català. I ho són en gran part pels seus inusuals referents musicals en les nostres latituds: beuen del corrent més suau i naif del pop indie britànic dels 80. Aquell que, d’esquenes a qualsevol moda o dictat, feia obres artesanes i intemporals de pop minimalista en discogràfiques independents com Postcard o Sarah, o el de bandes desaparegudes i caigudes en l’oblit com Felt, The Pale Fountains o The Field Mice. No, no som als 80 ni a UK, som al 2010 a Catalunya i Fred i Son ens plantegen la grandesa de les petites cançons i del pop ben fet. Un disc escapista, somiador, vitalista i a la vegada melancòlic. I sí: volguda, descarada, valenta i provocadorament sensibler i naif

1.- NACHO UMBERT & LA COMPAÑÍA – “Ay…”

Nacho Umbert, amb un sol disc, s’ha convertit en el millor cantautor sorgit a l’estat espanyol des de Javier Álvarez. I ho ha fet ressuscitant sobtadament 14 anys després d’haver editat una de les obres clau de l’indie espanyol dels 90, quan liderava Paperhouse. Això sí, ara ha substituït les influències de Red House Painters o Codeine per unes sonoritats purament mediterrànies, amb unes lletres que ens parlen d’antiherois quotidians de la Barcelona real que encara palpita sota la de cartró. Un disc que desprèn glopades de vida real de persones reals en cada cançó.

 

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- FANGORIA –“Entre el Vodevil y la Astrakanada”

La banda degana del pop espanyol s’atreveix per fi a trencar amb el tabú del seu propi passat, revistant tots els grans èxits del seu repertori amb noves col·laboracions (imprescindible Fàbio MacNamara a “La Tribu de las Chochoni¨) i amb un só més actual i menys amateur, amb una producció a carreg de Sigue Sigue Sputnik entre altres. El millor de tot serà la gira on per fi podrem escoltar en un concert himnes desterrats del setlist des de feia dècades com “Bailando” o “A quien le importa”

4.- NAPOLEON SOLO– “En la Òpera”

Un descobriment molt agradable, a carreg d’aquesta banda indie andalusa que juga amb una proposta a mig camí entre el pop i el rock clàssic, amb tocs de psicodèlia, falsets a lo Mika i lletres molt treballades, amb un disc de debut molt sòlid que els pot convertir en els nous Vetusta Morla.

 

3.- ASTRUD & COL·LECTIU BROSSA “Lo Nuevo”

Mai havia trobat el moment per llençar-me de cap a la discografia d’Astrud, tot i que en coneixia alguna cançó, fins que a les passades Festes de la Mercè vaig tenir la oportunitat de veure’ls en directe deliciosament acompanyats d’aquesta banda de corda, capgirant completament l’enfoc a la seva discografia, en clau Umplugged, donant-li una sonoritat més digerible a la seva perspectiva freak del mon.

2.- ELLOS “Cardiopatia Severa”

Per fi Ellos tornen a fer allò que se’ls hi dona millor: el pop melòdic, canviant les obsoletes i sobreres guitarres del seu darrer treball per violins i orgues, creant una col·lecció de hits incomparables. Les seves lletres han deixat de banda també la tràgica pose dramaqueen, per un optimisme nyonyo molt adient a la meva situació personal actual.

1.- DOVER “I ka kené”

El primer lloc del pòdium se la mereix la primera banda musical de la història del nostre estat que s’atreveix a desafiar la dogmàtica dictadura del rock, la tirania de les grenyes i les veus guturals que els havia esclavitzat a un model grunge completament obsolet, fet que els ha valgut una pluja de crítiques per part de tots els mitjans de comunicació, crítics i ex-fans histèriques i rencoroses. Aquest cop s’atreveixen amb el pop electrònic africà, amb una proposta completament original i transgressora, amb un àlbum ple de hits perfectes de dalt a baix.

DOVER: El grup més odiat d’Espanya per ser lliures.

Encara recordo perfectament quan, amb 16 anys, vaig compar-me el meu primer disc en format CD: es tractava de “Devil Came to Me” el segon treball d’una sorprenent banda indie que, per primera i única vegada a la història del rock a Espanya, aconseguien vendre 500.000 àlbums cantant en anglès i fent grunge.

Doncs resulta Dover, un bon dia, es varen cansar de la dictadura  estètica que els obligava a viure fent fotocòpies d’aquell àlbum, repetint cansinament la mateixa fórmula que ja havia patentat Kurt Cobain i, finalment, van donar un gir de 180º passant-se a una sonoritat tecno-pop, clarament inspirada en el só del “Confesions on a Dancefloor” de Madonna, cosa que va provocar una onada de ràbia i enuig monumental en els seus fans més rockers, doncs la senya d’identitat bàsica de tot dictador heavie grenyut és el menyspreu absolut cap a tota música que no tingui a un senyor aporrejant a un timbal amb dos bastonets.

Peró el canvi no es va acabar aquí: un cop varen descobrir la llibertat que es viu fora del totalitarisme del rock fan un duo amb Fangoria versionant l’èxit de Baccara “Sorry I’m a Lady“, toquen el hit de Madonna “Like a Prayer” en directe, surten de gira amb la Oreja de Van Gogh, canvien el seu estilisme gurnge per un look pijíssim i, per postres, regraben tots els seus anteriors hits en versió dance i pop.

Aquest primer experiment, batejat sota el nom “Follow the city lights” els va sortir rodó en qualitat, així com en nombre de ventes i va rellançar enormement la seva popularitat, especialment gràcies al factor sorpresa. Doncs bé, avui en un nou gir de rosca llibertari , transgressor i àcrata llencen un nou disc (I ka kene) influenciat per la música africana, cantant en bambara un desconegut idioma de Mali,  així com en francès i anglés. PODEU ESCOLTAR-LO SENCER AQUÍ. Un bon disc de pop, bastant més normal del que podria semblar amb la primera impressió, ple de melodies captivadores i ritmes desconcertants que no s’assembla a res que haguem escoltat abans.

I, de nou, la polèmica arran de les seves declaracions: asseguren que els seus artistes favorits del moment son Miguel Bosé i Marta Sanchez, que mai es van sentir a gust en l’ambient rocker i que quan van gravar el seu treball més metal, “Late at Night,”  ja escoltaven les cançons de Britney Spears.

Així doncs, no resulta estrany que la ràbia i l’enuig s’hagi anat estenent per les xarxes socials, per part de les forces paramilitars del rock heteropatriarcal com veurem a continuació:

-A Meneame: Va arribar a portada un post d’un blog que analitzava l’odi contra aquest grup; va rebre 865 “meneos” i 132 comentaris on comparaven les seves noves cançons amb “Paquito Chocolatero”, la sintonia d’uns dibuixos manga, Bollywood, o un Kebab: També es competia a veure qui era capaç d’aguantar més segons escoltant el seu darrer single “Dannanayà”.

–A Twitter: “Dover os odio”, “No tienen vergüenza”, “Me pregunto si es denunciable”, “Es peor que Hitler” “Han perdido el rumbo” “Es una mezcla de Leonardo Dantés y King Áfrika”…

-A You Tube: Qualsevol videoclip nou de Dover immediatament és envaït per onades d’ex-fans histèrics i violents. Concretament el seu darrer single ha tingut 100.000 visites (en diferents videos)  i als comentaris podem llegir: “Falta la cabra i la escalera”, “Ojalá se mueran”, “menudo truñazo”, “Esto que es Dover o un anuncio de la nueva temporada Otoño-Invierno de El Corte Inglés?”, “Dan ganas de tirarse por un puente.”, “Donde está la tia fea que escupía, vestía fatal, no se cuidaba y rompía guitarras?”, “Tienen menos luces que la casa de un okupa.” “creo q madonna a poseido a cristina y ha exo esta autentica mierda..”, “una fotocopia con borrones de Madonna,Roxette,estribillos a lo Mecano y perroflautismo extremo mezclado con una multinacional como Sony que sabe hacer sonar lo insonable.Afro-grunch pro-globalización.Un producto mas.”

Sincerament crec que s’ha de ser molt valent per desafiar la tirania de la guitarra elèctrica, llençan-te al buit fent un disc en africà a Espanya  (dubto que sigui per raons comercials, quin mercat té el technopop en Bambara al nostre estat??) . Tan sols algú que estima la llibertat artística sobre totes les coses podria arriscar-se a sofrir aquesta onada d’odi tan sols per sortir-se del sagrat guió de la coherència. Els grups no son esclaus dels seus fans ni del seu passat!

Acabem amb la dictadura rocker ja!! Visca el POP i la Llibertat

Aquí un vídeo que resumeix la seva carrera a ritme del seu darrer hit:

PD: La crítica de Jenesaispop li ha posat… UN ZERO! Tu quoque fili mihi?

TOP: Àlbums nacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*

Avui us convido, oh soferts lectors, a que esdevingeu jutges en un nou combat diàlectic en aquest blog: una contraposició argumental sobre quins han estat els 5 millors àlbums de la dècada al estat espanyol.

En un cantó del ring tenim a Rafa, fidel comentarista d’aquest blog i en l’altre el pèrfid Arqueòleg, sempre disposat a emprar la seva àcida ploma. Qui guanyarà? Doncs segurament vosaltres que tindreu l’oportunitat de descobrir i repassar els millors joies del pop i l’indie de la dècada! Al final del post un podeu baixar un pupurri d’ambdues llistes en Spotify!

EL TOP DE RAFA

5.- MÓNICA NARANJO– Minage (Escolta’l a Spotify)
Mónica Naranjo ja va ser tota anomalia en el mainstream dels 90. Entremig de bakalao i llatinades, va aconseguir ser supervendes sent una discodiva cridanera i anticipant-se al comeback disco protagonitzat un any més tard per Cher i les bandes sonores de “Boogie nights” i “54”. L’anomalia es va elevar al quadrat quan enlloc de publicar una segona part de l’exitós “Palabra de mujer” la dona va i l’any 2000 ens presenta un disc de versions de Mina on l’única cançó ballable és el single “Sobreviviré”. Ni les dues mediocres cançons d’afegit que va haver de col•locar per pressió de la discogràfica treuen el mèrit a aquest disc ple de passió on la Naranjo es troba a sí mateixa fent seves les cançons de la diva italiana. Menció apart mereix l’excel•lent i lliure adaptació de les lletres.

Arqueòleg->Ni punt de comparació amb “Palabra de Mujer” per enlloc!! L’únic sentit que té l’existència de Monica Naranjo es fer hits ballables per a discoteques gais, no baladorres insofribles!! Fins i tot prefereixo el barroquisme wagnerià d’Europa a aquest manual per a la narcolèpsia. Només es salva “Sobreviviré” i “If you leave me now”.

4.-CARLOS BERLANGA– Impermeable (Escolta’l aquí)
Quan em vaig comprar el disc (en aquella època pre-adsl en què un encara es comprava discos independents perquè no eren susceptibles de ser trobats al Napster per setmanes que et passessis buscant-los) no sabia que per desgracia aquest seria l’últim treball que veuríem d’aquest gran geni. Un compendi de pop perfecte i unes lletres amb l’amarga i distanciada ironia marca de la casa. El disc més mariculte de la década, de lluny.

Arqueòleg->No seré jo qui s’atreveixi a criticar aquest geni absolut de la música espanyola, però soc completament incapaç d’escoltar més de 2min sencers un disc seu! Una  veu cansada que avorreix soberanament i una producció que sembla de maqueta salsitxera. Mai hauria d’haver abandonat Dinarama! Com hauria estat Fangoria amb ell?

3.CHICO Y CHICA – Status (Escolta’l a Spotify)
Hi ha gent que té status i gent que no en té. L’electropop amb l’humor més inimitable i bizarro, un retrat costumista de l’espanya de nou rics i freaks televisius que ha protagonitzat la dècada.

Arqueòleg->No coneixia aquest grup i m’està agradant força el disc! Una versió madura i adulta de Putilatex, els hi donaré una oportunitat!

2.LA CASA AZUL – El sonido efervescente de… (Escolta’l aquí)
El millor debut del pop espanyol des dels de Family i Astrud als anys 90. Pop en tecnicolor al més pur estil de genis de la melodia com Paul McCartney o Brian Wilson. Sí, Guille Milkyway és un geni de la melodia i del pop perfecte, encara que molts només el coneguin pels seus cameos publicitaris o eurovisius.

Arqueòleg->Tot i que prefereixo la Revolución Sexual, aquest disc té algunes de els meves cançons favorites d’aquest excel•lent grup. Un veritable huracà de sensacions pop!

1. ASTRUD– Gran Fuerza
Astrud, destil•lant el pop sintètic del seu debut “Mi fracaso personal” ens van entregar el millor disc de pop espanyol dels darrers 10 anys. No, no exagero. El misteri sense resoldre del pop espanyol és que un grup amb cançons tan bones pugui continuar sent tan minoritari. Encara que potser ells mateixos tinguin part de culpa

Arqueòleg->Una calva i un freak fent lletres absurdes i un xic gracioses amb cançons sense cap ni peus. Als 90’s van tenir el seu punt per ser la novetat, ara ja no toquen quarts ni hores. Els bufons del indie nacional, els Mojinos Escocios underground. Com ells dirien “Todo me parece una mierda”

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.-ELLOS – Ni lo sé ni me importa (video aquí)

Un àlbum que barreja acertadament les melodies més frívoles i banals, amb petites dosis de rock independent i lletres absolutament dramaqueen. Sens dubte el punt àlgid d’aquest interessant duo musical, tan injustament ignorat pels mitjans, el mercat i la crítica

Rafa-A mi m’agrada més el seu debut… com a grup de pop estan bé i òbviament donen mil voltes a tot el mainstream nacional (Canto del loco, Oreja de Van Gogh, etc…). De tota manera hi ha alguna cosa com de ridícul en les seves lletres, no les puc escoltar sense sentir vergonya aliena.

4.- DORIAN – El futuro no es de nadie (Escolta’l a Spotify)

Gràcies al superhit “A cualquier otra parte” vaig poder descobrir aquesta banda de pop amb lletres polítiques sobre bases electròniques i guitarres melancòliques. Un disc rodó i perfecte de dalt a baix, sense més pretensions que fer-nos passar una bona estona!

Rafa- Ostres, doncs no els havia prestat massa atenció. No estan malament, m’agrada com sonen. Necessitaria escoltar-los més per posar-los verds!!! Sí que pequen una mica de la indolència de l’indie espanyol: cal cuidar més les produccions i sobretot la veu! El lo-fi mola, però s’ha de polir més la veu ni que sigui amb autotune i efectes de producció. Desafinen que dóna gust!

3.- DOVER – Follow the city lights (Escolta’l a Spotify)

La transformació radical de la banda de les germanes Llanos del hard rock grunge dels 90’s al pop ballable, de cop i sense previ avís, ha estat sense cap lloc a dubte el fenomen musical més destacable de la Història al nostre estat. Encara recordo com em divertia entrant al fòrum dels fans rockers més cabrejats a celebrar el seu duo amb Fangoria, versionant a Baccara!! Era un talifan devot a la meva adolescència del “Devil came to me” i ho segueixo sent del “Let me out”.

Rafa-Coincideixo amb tu en l’encertat del gir, més val tard que mai! Les germanes Dover quan feien grunge eren patètiques i ara com a mínim fent pop electrònic han aconseguit superar en qualita als pèssims OBK o a Fangoria (cosa no gaire difícil donat com han baixat el llistó Olvido i Nacho). Això sí, ¿vols dir que copiar descaradament a New Order té molt mèrit a aquestes alçades?

2.- LA CASA AZUL- La Revolución Sexual (Video aquí)

La perfecció del POP amb majúscules. Un disc tan sublim i extremadament ple d’optimisme que ha esdevingut un perfecte acompanyant de viatge en la meva revolució personal des del pessimisme catastròfic, al núvol d’optimisme monogàmic en el que em trobo flotant. Si no teniu aquest CD entre la vostre discografia es que heu passat els darrers anys en una illa deserta, o bé sou sords!

Rafa-Doncs mira, et dono la raó. Vaig dubtar entre posar el debut o aquest disc a la meva llista i finalment em vaig decantar pel debut pels mateixos motius que tu, per la connexió personal que vaig tenir en aquell moment amb el disc. Tots dos discos mereixerien entrar en la llista! Conclusió: són el grup de la dècada.

1.- FANGORIA- Naturaleza muerta

El punt àlgid de la trilogia musical que va materialitzar la col•laboració entre els mítics Alaska i Nacho Canut amb el productor Carlos Jean, tonant al duo a la popularitat de la que gaudien als 80’s. Un treball ple de hits fets a base de barrejar ritmes technopop amb lletres dramàtiques,himnes gais, versions de Rocio Jurado o tributs a Bowie. IMPRESCINDIBLE

Rafa-El principi de la decadència de Fangoria! L’única cançó d’aquest dic que passarà a la història és “Eternamente inocente”, un veritable clàssic, la resta del disc és força mediocre: No et sembla sospitós que juntament amb el “Salto mortal” i el “Vulcano 3” sigui l’únic disc d’ells que no està a Spotify?

ESCOLTEU AQUÍ UN PUPURRI DE TOTS DOS TOPS (via Spotify)

Optimisme inexplicable

Fa uns anys Astrud van fer una cançó en la que exposaven que tot els hi semblava una merda, doncs bé, a mi  darrerament em passa just el contrari: d’un temps cap aquí quasi tots els films que veig em semblen mereixedors d’Oscars, els discs que escolto els millors de la dècada, a tots els llibres que devoro els hi donaria el Planeta, els concerts o obres de teatre als que assisteixo em semblen aquelarres de bon gust i orgies de perfecció interpretativa, i no hi ha exposició museística que no em faci sentir una persona infinitament més culte a la sortida.

Sense anar més lluny ahir vaig presenciar un concert de Fangoria, Nancys Rubias, La Prohibida i el nou grup de rock de l’andrògina Bimba Bosé, The Cabriolets, al que la crítica de El País havia despedaçat sense la menor compassió al seu pas per Madrid. No cal dir que el que al periodista li va semblar un espectacle decadent i avorrit, als meus ulls era la quintaessencia del Pop, una desfilada interminable de superestrelles glamuroses que, sense concedir un instant al avorriment, ens van deleitar amb les performances més petardes, sorprenents, divertides i originals que recordo! I això que encara guardo el bon regust que em va deixar la brutal gira de “El extraño viaje” (detallada en aquest post).

Es obvi que el parer sobre una creació difícilment pot ser objectiu i sempre resulta una ardua tasca oblidar la opinió preconcebuda que tenim d’un artista,  però m’està començant a preocupar aquesta capacitat meva per veure-ho tot color rosa.

Serà un efecte secundari de la meva sobtada conversió a la monogàmia? O potser es que a la Era Obama no hi ha lloc per al pessimisme? O qui sap si tinc els astres alineats al meu favor i han aconseguit que la meva vida doni un gir de 180º en aquest 2009 en el que, contra tot pronòstic, he aconseguit evitar caure en un abisme sense fons d’atur i angoixa, on fa tan sols uns mesos m’hi veia inexorablement abocat de cap.

Puc donar per superat el meu rol dramaqueen i pujar despreocupat al carrussel del entusiasme hedonista?  És això  una provocació gratuïta en mig d’una crisi econòmica sense precedents? I si tot es tractés d’un miratge il•lusori per tal que baixi la guàrdia davant el proper infern personal?

Preguntes retòriques sense resposta, com si d’una plegaria a Sant Sebastià es tractessin, però que, de ben segur, marcaran el futur dels continguts d’aquest blog, condemnat a virar segons el meu volàtil estat d’ànim a cada instant concret.

HAPPY BIRTHDAY MR. MORRISSEY

Demà un dels deus del meu Olimp particular, Morrissey, compleix ni mes ni menys que 50 anys! I per tal de rendir pleitesia a la prolífica carrera d’aquesta gran estrella he decidit fer-li un tribut que es basa en dues parts!

PART 1

En primer lloc he fet un petit recopilatori de les seves frases més polèmiques. Morrissey és un geni de la ironia i ja sigui en les poques entrevistes que concedeix o en mig d’un concert no desparofita l’ocassió per demostrar que el sarcasme i la provocació gratuïta poden ser un veritable art!

“No em sento antiamericà, només raonablement intel ligent”

“La pega del bombardeig a Brighton és que Margaret Thatcher en va escapar il•lesa”

“No reconec termes com heterosexual, homosexual, bisexual i crec que és important que hi hagi algú en la música pop que pensi així”

“Abans que tornar amb els Smiths em menjaria els meus pròpies testicles, i això que soc vegetarià!”

“Crec que sóc realista. És per això que la gent em considera pessimista. Si fos pessimista ni m’aixecaria, no m’afaitaria, no miraria Batman a les 7:30 am. Els pessimistes no fan aquesta mena de coses”

“The Cure és un nou significat per a sac de merda”

“No importa qui ho faci, si algú versiona les meves cançons estaré increïblement agraït, sempre i quan no sigui Britney Spears”.

“Jo no faig performances, això ho fan les foques”

“Quan jo era un nen i anava a l’escola, més que qualsevol altra cosa el que volia era no ser ordinari; pretenia ser considerat com una mica peculiar. Vaig mirar al meu voltant i vaig pensar: No vull ser com vosaltres”

“La música que està en les llistes d’èxits d’avui en dia és bastant terrible. Em sembla un gran honor que mai he estat proposat per a un premi, com els del NME etc És una victòria personal. Tots els premis haurien de ser prohibits!”

“L’edat no ens hauria d’afectar. És com la mida de les sabates, que no determinen la forma en que vius la teva vida!”

“No entenc perquè Elton John surt per tot arreu explicant la seva vida privada. A ningú l’interessa, és increïblement ric i hauria simplement de desaparèixer!”

“Detesto Stevie Wonder, crec que Diana Ross és horrible. Odio a tota la música negre del Top 40 – Janet Jackson, Whitney Houston… Crec que estem a l’extrem de patetisme. En essència, aquesta música no diu res en absolut”

PART 2

I finalment, per acabar d’arrodonir aquest merecut homenatge, he trucat a algunes de les meves estrelles músicals preferides, que han estat influïdes pel cantant de Manchester (i qui no?),  per tal que versionin la seva cançó favorita del àmpli repretori de Morrissey i la publiquin aquí:

THE KILLERS – Why don’t you find out for yourself?

FANGORIA– Panic

PLACEBO – Bigmouth Strikes Again

RADIOHEAD – The Headmaster Ritual

MUSE – Please, please,please, let me get what I want

TATU – How soon is now?

PD: Us estalvio la patètica, nyonya i horrible versió que  ha fet Miquel Erentxun del himne “There is a light that never goes out“, peró si algú té suficient coratge que cliqui aquí!

TOP: Artistes de dretes que m’han influenciat

En una demostració empírica de la meva polèmica teoria a favor de la incoherència i de la separació total de la ideologia política d’un artista a la degustació objectiva de la seva obra creativa, avui he decidit fer un top sobre els creadors que més admiro tot i discrepar profundament amb la seva ideologia.

Si es presentessin a unes eleccions, sens dubte no els votaria, però al no ser un sectari dogmàtic, de la mateixa forma que puc admirar les piràmides de Giza discrepant totalment del sistema faraònic que les va construir, no deixaré d’escoltar un grup pel simple fet de no combregar amb els mateixos postulats teòrics.

No crec en el compromís social dels artistes, ni que aquests hagin d’estar al servei del poble, com proclamava l’imposat realisme soviètic. Jo penso que un artista s’ha de guiar només pels seus sentiments subjectius, no per les idees polítiques. L’art no és un instrument al servei de cap ideologia, és un fi suprem en si mateix. Per tant, la ideologia concreta d’un artista és un detall mancat de cap importancia.

Nº10 Per començar podríem recordar tots els efímers cameos amb el nazisme, tant en les lletres com amb l’estètica,de David Bowie i Siouxie Sioux, tot i que no m’atreveixo a etiquetar aquestes sueprestrelles de nazis, ni molt menys!

Nº9 FABIO MCNAMARA

No és que sigui un gran actor, ni un músic especialment genial, però en l’imaginari col•lectiu mai faltaran les seves mítiques escenes al film almodovarià “Laberintos de Pasión”, o alguns hits musicals, tan al costat del director manxec  (“Voy a ser mamá”), com en solitari (amb la genial “Gritando amor”) o la seva mítica entrevista a la Edad de Oro. En declaracions al diari gratuït 20 Minutos es va declarar liberal, votant d’Esperanza Aguirre i va criticar durament als partits d’esquerres.

Nº 8 JOEY RAMONE (The Ramones)

El líder de la mítica banda de punk-rock, autora de veritables himnes generacionals com “Bitzlec Bop” o “I wanna be sedated” mai es va amagar de declarar-se votant del Partit Republicà i fan de Ronald Reagan. Quan el 2002 els Ramones varen entrar al Rock & Roll Hall of Fame va declarar “God bless President Bush, and God bless America”.

Nº 7 LENI RIEFENSTAHL

Una de les primeres dones en dirigir cinema documental als anys 30. La seva aportació tècnica en aquest gènere, així com a la fotografia, està fora de dubtes, es tractava d’una veritable genialitat. Va ser amant d’Adolf Hitler i Rudolf Hess i va rodar dos documentals esplèndids sobre el nazisme: “Olimpia” i “La Triologia de Nüremberg”. És ètic reconèixer la seva influència cinematogràfica o, pel contrari amagar-la deliberadament és falsejar la història d’aquest art?

Nº 6 AXEL ROSE (Guns & Roses)

El líder de la mítica banda de hair metal, Guns & Roses, caracteritzada per les seves eternes balades a piano (November Rain, Etsranged, Don’t Cry, Knokcing on heavens door…) i odiat visceralment per els “veritables heavies” al tenir un merescut èxit comercial, va publicar una cançó profundament racista i homòfoba titulada “One in a million”, tot i que poc després es va retractar de les seves paraules cantant a duo amb Elton Jonh “Bohemian Rapsody” al concert d’homenatge a Freddy Mercury.

Nº 5 BRANDON FLOWERS (The Killers)

En poques setmanes estaré veient en directe a aquest glamourós grup de pop rock indie, liderada pel cada dia més gayer Brandon Flowers, que ens ha regalat cançons brutals com “Human”, “Somebody told me”, “Bones” o “When you are young”. Doncs bé aquesta banda va ser de les poquíssimes que va demanar el vot pel senador republicà McCain a les passades eleccions presidencials americanes, tot i que amb la boca bastant petita. M’imagino que el fet que ambdós fossin d’Arkansas va pesar bastant!

Nº 4 MIQUEL HOUELLEBEQ

Genial escriptor francès, de divertida ironia políticament incorrecte, que m’ha dut a devorar sense pietat “La possibilitat d’una illa” o “Les partícules elementals”. En els seves novel•les els temes recurrents son les provocacions exagerades plenes de tòpics racistes, masclistes, pro-perderatstes, homòfobs i, sobretot, en contra del Maig del 68; sembla que l’autor tingui una veritable dèria anti-hippie. Llegir el seu llibre és com escoltar la COPE de bon matí. Cal dir en el seu favor que en cap moment sabem si les seves incendiaries proclames les pensa o son provocacions gtratuïtes per caracteritzar els seus depravats personatges. Com ja us vaig dir, com a director cinematogràfic és bastant horrible.

Nº 3 IAN CURTIS (Joy Division)

El cantant del grup de punk-pop alternatiu de culte “Joy Division”, de qui us recomano el seu biopic “Control”, és una figura essencial en l’evolució de la música indie actual. Sense “Love will tear us apart” no existiria Interpol o Franz Ferdinand. Segons sembla es va declarar votant de Margaret Tatcher (font: Rafa).

Nº 2 ALASKA

Com ja he explicat en varies ocasions, la cantant de Fangoria, Dinarama i Pegamoides (grups dels que soc absolutament talifan), col•labora a la COPE i a Libertad Digital amb Jimenez Losantos, així com en altres diaris de dretes (ABC, Mundo). El seu marit, Mario Vaquerizo, va declarar en un programa conduït per la homòfoba Schirling que Esperanza Aguirre era la millor política d’Espanya.

Nº1 SALVADOR DALÍ

Pintor avantguardista, seguidor dels principis del surrealisme pictòric, del que em considero devot i absolutament fanàtic. No hi ha ni una sola obra de la seva creació que no sigui una meravella total en si mateixa i passejar pels seus museus de Cadaqués o Figueres és com entrar en un món paralel de somnis. Doncs bé, aquest pintor estava absolutament fascinat per les idees i la estètica de la Falange Espanyola, realitzant retrats de José Antonio Primo de Rivera vestit amb una camisa blava, així com del Rei d’Espanya.

PD: Obviament m’he limitat als artistes contemporanis, per no remuntar-me a tot l’art mesopotàmic, egipci, grec, romà, precolombí, bizantí, romànic, gòtic, islàmic, renaixentista, barroc, neoclàssic etc…on absolutament tothom era partidari de sistemes polítics explotadors

FANGORIA: Absolutament… genial!

Seguint amb la meva dèria de fer posts després d’escoltar un disc per primera vegada, sense deixar-me influenciar per crítiques alienes, avui us destripo el nou treball d’un dels meus grups fetiche que més m’ha influenciat artística i creativament: FANGORIA.

La banda degana del pop nacional, 30 anys després de pujar per primer cop al escenari, es torna a sorprendre amb un nou treball musical que és un veritable còctel de tots els seus sons passats portats a la sublimació barroca.

Sembla talment com si després d’aguantar tantes crítiques pel baix nivell de l’autoproducció del Extraño Viaje, el seu darrer treball, aquest cop hagin posat tota la carn a la graella sota la direcció de Sigue Sigue Sputnik, amb cançons llargues, molt treballades amb tots els efectes sonors imaginables: cors vocals, ritmes bakales, balades gòtiques,guitarres punkroqures, infinitat d’efectes electrònics, teclats melancòlics…sembla talment com si Nacho i Alaska haguessin volgut fer d’aquest disc la seva obre culminant.

Tot i així cal dir que és un disc bastant fosc, amb lletres tenebroses, extremadament dramaqueeneres, molt en la línia del seu aclamadíssim “Una temporada en el infierno”, en el que les melodies no son tan accessibles com els anteriors treballs, es troben plens de girs i matisos que caldrà paladejar amb la calma i el temps. Realment serà complicat escollir els “singles”, ja que no trobo que sigui un disc gaire comercial i, tot i que es força ràpid i ballable, no crec que soni a gaires pistes precisament per la complexitat i foscor melòdica que l’envolta.

El disc s’obre amb un tema titulat “Las Walpurgis te van a llamar”, un veritable himne que combina perfectament el punk pop amb el petardeo techopopero que em recorda a la època final de Dinarma, perfectament quadraria entre “Mi novio és un zombie” i “Quiero ser Santa”. Ràpidament passa a bases més machacones technopoperes, algunes més bakales, altres més melòdiques, amb un barroquisme in crescendo i balades tenebroses (“Con los ángeles” o “Mi vida sin ti”).

Els meus temes favorits després d’una primera escolta son, sense cap mena de dubte “La pequeña edad de hielo” en la que es compara la fredor d’una relació morta amb el canvi climàtic i “Absolutamente”, un mega hit technopopero accreleradíssim amb una lletra brutal: “Quien pondrá una vela a San Sebastian para que nos perdone la frivolidad de havernos submergido de lleno en lo prohibido y rechazar cualquier señal de normalidad?”.

Sé que molts odien a Alaska pels seus cameos amb l’extrema dreta de Losantos, que els acusen de vendre’s al gran públic i recorden amb una avorrida nostàlgia la prescindible època dels Vulcanos o que acusen a la Vaqueriza de vampiritzar a la banda, però, després d’escoltar aquesta magna obra d’art jo els hi perdono tots els seus pecats.

PODEU PREESCOLTAR EL DISC AQUÍ

I finalment us deixo amb l’himne al consumisme salvatge i hedonista amb que han presentat l’àlbum!

Resum musical del 2008: El rock ha mort?

Com resumir musicalment aquest 2008? Sens dubte jo el recordaré com l’any dels viatges/concert que ja us he detallat àmpliament, així com per la pràctica defunció del Rock.

Si, com ho heu sentit: El rock ha mort i li interessa a tan poca gent que pràcticament ningú s’ha fet ressò de la seva necrològica. Només heu d’agafar els llistes de vendes, dels crítics o de recomanacions qualsevol blog o revista especialitzada: els únics àlbums rockers que hi apareixen son els de les velles glòries decadents com AC/DC, Metallica o Guns & Roses, que òbviament no aporten cap novetat al gènere mes enllà de la reiteració de els mateixes fórmules tòpiques que porten arrossegant des de fa dècades.

En quant a les grans decepcions del any destaquen:

La estranyíssima conversió al rococó wagnerià de Mònica Naranjo que em va deixar tan perplex que encara dubto si Europa és una obra d’art sublim o l’anada d’olla més gran de la història.

El pèssim àlbum d’Amaral, que en un disc doble tan sols hi ha una cançó bona, tot i la seva impol•luta trajectòria d’èxit rere èxit que havien tingut fins ara.

L’aborridissim “Last Night” de Moby, presentat amb un single infumable.

I el més destacat de l’any es per:

1.- Els tres grans HITS en majúscules i inqüestionables: “Blind”, en aquest increïble duo entre Anthony & The Jonhsosns i Hecules Love Affair, “Human” la canço amb la que The Killers s’han convertit al glam, i finalment “Kids” de MGMT, un genial grup de pop psicodèlic i que podeu veure a continuació.

BLIND – Hecules love Affair & Anthony & The Jonhsons

·

HUMAN – The Killers

.

KIDS – MGMT

2.-La fantàstica banda de pop nacional “Ellos” que han tornat amb un album genial i molt recomanable!

3.-Que Gun’s & Roses hagin publicat (perfí!!) “Chinesse Democracy” després d’estar-se 17 anys gravant-lo!!!! N’hi ha que s’ho prenen amb calma eh! El disc està prou bé però sincerament, 17 anys donen per més.

4.-El nou àlbum de Madonna, ja comentat de sobres, on ens dona hits brutals com “Give it to me” i cançonetes soses de segona fila com “Spanish lessons”

5.- El disc en solitari de Sharleen Spiteris, molt millor que els darrers de Texas i que farà els delícies de qualsevol fan de la Winehouse.

6.- El genial i divertit àlbum de la banda de pop petardo argentí Miranda.

I atenció amb el 2009 que ens portarà nous àlbums de Morrissey, Fangoria, The Gossip, Patrick Wolf, Nancys Rubias i… COURTNEY LOVE!!

I vosaltres: que heu escoltat aquet any?

Les altres inocentades

Abans que ningú mes em truqui per felicitar-me, vull anunciar oficialment que NO em caso, tot era una innocentada i, òbviament, la plantilla rosa amb papallones i margarides era part de la broma. M’heu llegit amb poca atenció si per un sol instant heu arribat a pensar que la nyonyeria made in Barbie va amb mi.

El més graciós de tot ha estat que alguns amics meus s’ho van arribar a creure i, fins i tot ho vaig haver de desmentir, via Facebook, a una ex-professora meva del institut. I jo que em pensava que era una noticia tan esbojarrada que no guardava cap mena de credibilitat, com quan l’any passat vaig anunciar la meva conversió hetero…
En fi, suposo que la meva vida es tan surrealista i sorprenent que aquells que em coneixen ja estan curats d’espants i s’empassen qualsevol cosa que vingui de mi! Que hi farem…

Però no he estat l’únic!!

– Rafa va publicar la llista dels seus àlbums més indies i underground dels 90’s, formada per Laura Pausini i Celine Dion.

– Jenesaispop va anunciar que Alaska abandonava Fangoria, plagiant la nota de premsa que va utilitzar la Oreja de Van Gogh en la seva separació.

– Indiespot, va simular que es convertia en la pàgina web oficial de Coldplay i que aquesta banda encapçalaria el Primavera Sound (la gràcia és que aquest blog taliban del la música més indie, realment odia a mort Coldplay)

– Altafidelidad, anunciava a la seva llista de concerts setmanals un impossible duo entre David Bowie i Falete versionant a Maria del Monte (ja ho han esborrat).

– AmbienteG, ens volia fer creure que Zac Efron faria de Fidel en la versió americana de la sèrie Aída.

Algú en va trobar cap altre?