Posts Tagged ‘bimba bosé’

h1

Optimisme inexplicable

Mai 23, 2009

3128185166_978752d14d

Fa uns anys Astrud van fer una cançó en la que exposaven que tot els hi semblava una merda, doncs bé, a mi  darrerament em passa just el contrari: d’un temps cap aquí quasi tots els films que veig em semblen mereixedors d’Oscars, els discs que escolto els millors de la dècada, a tots els llibres que devoro els hi donaria el Planeta, els concerts o obres de teatre als que assisteixo em semblen aquelarres de bon gust i orgies de perfecció interpretativa, i no hi ha exposició museística que no em faci sentir una persona infinitament més culte a la sortida.

Sense anar més lluny ahir vaig presenciar un concert de Fangoria, Nancys Rubias, La Prohibida i el nou grup de rock de l’andrògina Bimba Bosé, The Cabriolets, al que la crítica de El País havia despedaçat sense la menor compassió al seu pas per Madrid. No cal dir que el que al periodista li va semblar un espectacle decadent i avorrit, als meus ulls era la quintaessencia del Pop, una desfilada interminable de superestrelles glamuroses que, sense concedir un instant al avorriment, ens van deleitar amb les performances més petardes, sorprenents, divertides i originals que recordo! I això que encara guardo el bon regust que em va deixar la brutal gira de “El extraño viaje” (detallada en aquest post).

Es obvi que el parer sobre una creació difícilment pot ser objectiu i sempre resulta una ardua tasca oblidar la opinió preconcebuda que tenim d’un artista,  però m’està començant a preocupar aquesta capacitat meva per veure-ho tot color rosa.

Serà un efecte secundari de la meva sobtada conversió a la monogàmia? O potser es que a la Era Obama no hi ha lloc per al pessimisme? O qui sap si tinc els astres alineats al meu favor i han aconseguit que la meva vida doni un gir de 180º en aquest 2009 en el que, contra tot pronòstic, he aconseguit evitar caure en un abisme sense fons d’atur i angoixa, on fa tan sols uns mesos m’hi veia inexorablement abocat de cap.

Puc donar per superat el meu rol dramaqueen i pujar despreocupat al carrussel del entusiasme hedonista?  És això  una provocació gratuïta en mig d’una crisi econòmica sense precedents? I si tot es tractés d’un miratge il•lusori per tal que baixi la guàrdia davant el proper infern personal?

Preguntes retòriques sense resposta, com si d’una plegaria a Sant Sebastià es tractessin, però que, de ben segur, marcaran el futur dels continguts d’aquest blog, condemnat a virar segons el meu volàtil estat d’ànim a cada instant concret.