DOVER: El grup més odiat d’Espanya per ser lliures.

Encara recordo perfectament quan, amb 16 anys, vaig compar-me el meu primer disc en format CD: es tractava de “Devil Came to Me” el segon treball d’una sorprenent banda indie que, per primera i única vegada a la història del rock a Espanya, aconseguien vendre 500.000 àlbums cantant en anglès i fent grunge.

Doncs resulta Dover, un bon dia, es varen cansar de la dictadura  estètica que els obligava a viure fent fotocòpies d’aquell àlbum, repetint cansinament la mateixa fórmula que ja havia patentat Kurt Cobain i, finalment, van donar un gir de 180º passant-se a una sonoritat tecno-pop, clarament inspirada en el só del “Confesions on a Dancefloor” de Madonna, cosa que va provocar una onada de ràbia i enuig monumental en els seus fans més rockers, doncs la senya d’identitat bàsica de tot dictador heavie grenyut és el menyspreu absolut cap a tota música que no tingui a un senyor aporrejant a un timbal amb dos bastonets.

Peró el canvi no es va acabar aquí: un cop varen descobrir la llibertat que es viu fora del totalitarisme del rock fan un duo amb Fangoria versionant l’èxit de Baccara “Sorry I’m a Lady“, toquen el hit de Madonna “Like a Prayer” en directe, surten de gira amb la Oreja de Van Gogh, canvien el seu estilisme gurnge per un look pijíssim i, per postres, regraben tots els seus anteriors hits en versió dance i pop.

Aquest primer experiment, batejat sota el nom “Follow the city lights” els va sortir rodó en qualitat, així com en nombre de ventes i va rellançar enormement la seva popularitat, especialment gràcies al factor sorpresa. Doncs bé, avui en un nou gir de rosca llibertari , transgressor i àcrata llencen un nou disc (I ka kene) influenciat per la música africana, cantant en bambara un desconegut idioma de Mali,  així com en francès i anglés. PODEU ESCOLTAR-LO SENCER AQUÍ. Un bon disc de pop, bastant més normal del que podria semblar amb la primera impressió, ple de melodies captivadores i ritmes desconcertants que no s’assembla a res que haguem escoltat abans.

I, de nou, la polèmica arran de les seves declaracions: asseguren que els seus artistes favorits del moment son Miguel Bosé i Marta Sanchez, que mai es van sentir a gust en l’ambient rocker i que quan van gravar el seu treball més metal, “Late at Night,”  ja escoltaven les cançons de Britney Spears.

Així doncs, no resulta estrany que la ràbia i l’enuig s’hagi anat estenent per les xarxes socials, per part de les forces paramilitars del rock heteropatriarcal com veurem a continuació:

-A Meneame: Va arribar a portada un post d’un blog que analitzava l’odi contra aquest grup; va rebre 865 “meneos” i 132 comentaris on comparaven les seves noves cançons amb “Paquito Chocolatero”, la sintonia d’uns dibuixos manga, Bollywood, o un Kebab: També es competia a veure qui era capaç d’aguantar més segons escoltant el seu darrer single “Dannanayà”.

–A Twitter: “Dover os odio”, “No tienen vergüenza”, “Me pregunto si es denunciable”, “Es peor que Hitler” “Han perdido el rumbo” “Es una mezcla de Leonardo Dantés y King Áfrika”…

-A You Tube: Qualsevol videoclip nou de Dover immediatament és envaït per onades d’ex-fans histèrics i violents. Concretament el seu darrer single ha tingut 100.000 visites (en diferents videos)  i als comentaris podem llegir: “Falta la cabra i la escalera”, “Ojalá se mueran”, “menudo truñazo”, “Esto que es Dover o un anuncio de la nueva temporada Otoño-Invierno de El Corte Inglés?”, “Dan ganas de tirarse por un puente.”, “Donde está la tia fea que escupía, vestía fatal, no se cuidaba y rompía guitarras?”, “Tienen menos luces que la casa de un okupa.” “creo q madonna a poseido a cristina y ha exo esta autentica mierda..”, “una fotocopia con borrones de Madonna,Roxette,estribillos a lo Mecano y perroflautismo extremo mezclado con una multinacional como Sony que sabe hacer sonar lo insonable.Afro-grunch pro-globalización.Un producto mas.”

Sincerament crec que s’ha de ser molt valent per desafiar la tirania de la guitarra elèctrica, llençan-te al buit fent un disc en africà a Espanya  (dubto que sigui per raons comercials, quin mercat té el technopop en Bambara al nostre estat??) . Tan sols algú que estima la llibertat artística sobre totes les coses podria arriscar-se a sofrir aquesta onada d’odi tan sols per sortir-se del sagrat guió de la coherència. Els grups no son esclaus dels seus fans ni del seu passat!

Acabem amb la dictadura rocker ja!! Visca el POP i la Llibertat

Aquí un vídeo que resumeix la seva carrera a ritme del seu darrer hit:

PD: La crítica de Jenesaispop li ha posat… UN ZERO! Tu quoque fili mihi?

FANGORIA: Absolutament… genial!

Seguint amb la meva dèria de fer posts després d’escoltar un disc per primera vegada, sense deixar-me influenciar per crítiques alienes, avui us destripo el nou treball d’un dels meus grups fetiche que més m’ha influenciat artística i creativament: FANGORIA.

La banda degana del pop nacional, 30 anys després de pujar per primer cop al escenari, es torna a sorprendre amb un nou treball musical que és un veritable còctel de tots els seus sons passats portats a la sublimació barroca.

Sembla talment com si després d’aguantar tantes crítiques pel baix nivell de l’autoproducció del Extraño Viaje, el seu darrer treball, aquest cop hagin posat tota la carn a la graella sota la direcció de Sigue Sigue Sputnik, amb cançons llargues, molt treballades amb tots els efectes sonors imaginables: cors vocals, ritmes bakales, balades gòtiques,guitarres punkroqures, infinitat d’efectes electrònics, teclats melancòlics…sembla talment com si Nacho i Alaska haguessin volgut fer d’aquest disc la seva obre culminant.

Tot i així cal dir que és un disc bastant fosc, amb lletres tenebroses, extremadament dramaqueeneres, molt en la línia del seu aclamadíssim “Una temporada en el infierno”, en el que les melodies no son tan accessibles com els anteriors treballs, es troben plens de girs i matisos que caldrà paladejar amb la calma i el temps. Realment serà complicat escollir els “singles”, ja que no trobo que sigui un disc gaire comercial i, tot i que es força ràpid i ballable, no crec que soni a gaires pistes precisament per la complexitat i foscor melòdica que l’envolta.

El disc s’obre amb un tema titulat “Las Walpurgis te van a llamar”, un veritable himne que combina perfectament el punk pop amb el petardeo techopopero que em recorda a la època final de Dinarma, perfectament quadraria entre “Mi novio és un zombie” i “Quiero ser Santa”. Ràpidament passa a bases més machacones technopoperes, algunes més bakales, altres més melòdiques, amb un barroquisme in crescendo i balades tenebroses (“Con los ángeles” o “Mi vida sin ti”).

Els meus temes favorits després d’una primera escolta son, sense cap mena de dubte “La pequeña edad de hielo” en la que es compara la fredor d’una relació morta amb el canvi climàtic i “Absolutamente”, un mega hit technopopero accreleradíssim amb una lletra brutal: “Quien pondrá una vela a San Sebastian para que nos perdone la frivolidad de havernos submergido de lleno en lo prohibido y rechazar cualquier señal de normalidad?”.

Sé que molts odien a Alaska pels seus cameos amb l’extrema dreta de Losantos, que els acusen de vendre’s al gran públic i recorden amb una avorrida nostàlgia la prescindible època dels Vulcanos o que acusen a la Vaqueriza de vampiritzar a la banda, però, després d’escoltar aquesta magna obra d’art jo els hi perdono tots els seus pecats.

PODEU PREESCOLTAR EL DISC AQUÍ

I finalment us deixo amb l’himne al consumisme salvatge i hedonista amb que han presentat l’àlbum!

L’extranya dècada musical dels ’00

Si dels 60’s recordarem sempre als hippies i la psicodèlia, dels 70’s el glam i el punk, dels 80’s el heavie i el barroquisme pop i dels 90’s el grunge, que serà el que evocaran els generacions futures de la dècada que és ben apunt de finalitzar?

Els 00’s han estat uns anys d’una veritable intensitat política en els que hem vist com es redefinien les relacions internacionals i econòmiques a una velocitat de vertigen, posant així fi a la pretesa fi de la història de Fukuyama, acabant amb l’imperi del postmodernisme polític i el neoliberalisme ultra econòmic.

Però em dona la sensació que els àmbits culturals i musicals no han reflexat aquest vertigen i amb prou feines hem trobat noves tendències estètiques i les poques innovacions reals s’han basat en fer refregits de les anteriors: els “emos” no son més que un poti-poti mal digerit de glam i punk sinistre amb una ideologia pròpia del grunge, mentre que els “indies” dels ’00 s’han dedicat a copiar als mods de tota la vida afegint-hi convers i uns serrells impossibles.

El rock ballable que ha ultra-popularitzat Franz Ferdinand i grups acòlits, no és més que una posada al dia del punk-pop new wave que feien Blondie, els Smiths, The Cure o Joy division a la transició 70-80’s i en quant al technopop, aquest tan sols s’ha dedicat a afegir innovacions tecnològiques al que ja feia Depeche Mode fa 20 anys.

La veritable innovació, potser, no es basa tant en el contingut real dels estils sinó en la forma i els canals de distribució: la música es ara lliure de la mediatització realitzada per les multinacionals o els mitjans de comunicació tradicionals (radio – mtv – revistes) i, gràcies a la pirateria, les radios en streaming, You Tube o les plataformes de promoció individual com MySpace o els blogs, s’ha democratitzat la fama: ara es mol dificil convertir-se en una mega estrella, en plan Madonna o Bruce Springsteen, però es molt més senzill que ocorrin fenomens con Artic Monkeys, grup que va vendre 150.000 copies del seu primer disc el 1r dia de llançament ja que s’havien fet ells mateixos propaganda per internet amb les seves demos.

I, òbviament, tota Revolució compta amb els seus carlins contrarevolucionaris que, incapaços d’acceptar la evolució social i tecnològica, s’aferren desesperadament als seus privilegis anteriors, en aquest cas tenen els noms de SGAE, de les multinacionals i botigues de discs tradicionals.

Així dons ens trobem en un veritable fenomen revolucionari de post-modernització de la fama: aquesta es fragmenta, es democratitza però al mateix temps ha adoptat un caràcter d’immediatesa i efimeritat: la popularitat d’un grup dura el temps que triguem en actualitzar el reproductor d’MP3.

Per aquesta raó ens resulta pràcticament impossible resumir en noms propis aquesta dècada i serà d’una extrema dificultat realitzar els Tops del millor dels ’00, a menys que aquests estiguin encapçalats per noms com Emule, You Tube, Last Fm, Spotify, Ipod o el ja mític Napster, el responsable d’originar aquesta veritable Revolució musical.

PD: Aprofito per recomnar-vos que us baixeu SPOTIFY (cliqueu aquí)– un nou sistema per ecoltar música en streaming molt millor que Last FM

Sessió de Petardeo Gore *by El Niño del Exorcista*

Es per mi un veritable honor i un orgàsmic plaer presentar-vos a un dels personatges més freaks que mai ha trepitjat l’escorça de la terra: el “DJ Niño del exorcista“, una criatura sorgida de les profunditats dels averns del horetrisme, una mutació perfecte entre Mónica Naranjo i el satanisme  més despiadat!

Després de guanyar per aclamació durant dos anys seguits el concurs de Dj’s Horteras de les Festes Alternatives de Bellvitge, gràcies a les seves sessions ultrapetardes acompanyades, com no, de disfresses creades per la seva malèfica ment, atrezzo format per Barbies crucificades, així com d’unes performances a mitj camí entre una Missa Negre i un concert de Pimpinela, aquest proper Divendres 13 de Juny ens deleitarà amb una de les seves aterradores actuacions al C.S.O. Can Vies (al costat de l’estació de Sants) a partir de les 23:00h.     

Com jo en soc un fan incondicional, li estic dissenyant un blog i un Myspace perqué tot el mòn sigui co-particep de l’anunciació d’aquest messies de la caspa músical! I com a l’infern encara no tenen internet, ni wi-fi, li edito jo mateix el seu cameo amb una petita selecció del seu repertori muscial, a mode d’aperitiu! Si algú té alguna altre suggerència li puc fer arribar! Jo ja li he passat una llista dels meus temes favorits de la Terremoto, Leopardo no Viaja, Nancys Rubias, Superputa, Miranda…

Ens veiem aquest divendres a Can Vies!! 

Amanita y los Faloides– Teruel no existe!

Hidrogenesse– No hay nada más triste

La Prohibida– Como un Flash

Putilatex– Mira una Moderna

El Mamut Chiquitito…

 

 

 

MOBY s’esfonsa a la mediocritat.

Richard Melville Hall, més conegut com Moby, és una de les figures estelars ineludibes  de la música electrònica dels anys 90’s.

Qui no ha escoltat mai cap dels seus hits dels seus arxiconegudíssims  “Play” o “18“? Doncs ningú, perqué s’han utilitzat com a banda sonora per fer mil anúncis diferents i resulta absolutament impossible que no conegueu himnes generacionals com “Porcelain“,”Natural Blues“, “In this world” o “Why does my hearth feel so bad“, amb els que va aconseguir fusionar el technopop amb el soul de forma magistral.

Doncs bé oblideu-vos de tot això, el nou senzill del músic de New York, titolat “Alice”  és sencillament avorrrit, soporifer, fatigós, pesat, ensopit i amb un regust a “deja vu” que no s’aguanta! Però que és això Moby? Hip hop? A aquestes alçades? Fins i tot ha promés droga, diners i putes als crítics musicals perquè no en publiquin crítiques negatives! (Com podeu imaginar, a mi no m’han arribat!!)

El seu darrer àlbum “Hotel” ja donava perilloses senyals de decadència, però com va treure un single taaaaan rodó com “Lift me up” li vam acabar perdonant…
Bé… tot és possble que ara li hagi passat al revés i que, com el el cas de Kylie Minogue, tregui un disc genial en el que la única cançó dolenta sigui la de presentació del àlbum!  O potser ha optat per experimentar amb coses noves com quan a mitjans dels 90’s li va donar per fer punk rock amb escàs èxit…

En tot cas aquí us deixo “Alice” perqué jutjeu vosaltres mateixos! Jo li auguro un sonor fracas, i vosaltres?

Sort que els amants de la música electrònica de qualitat sempre ens podrem consolar amb el genial i esperat  nou àlbum de Goldfrapp!

MIRANDA! Els Scissor Sister llatins?

El primer cop que trepitjaren el nostre estat va ser com a teloners de Fangoria durant la primera fase de la gira del “Extraño Viaje” i venien de ser una desconegudíssima banda de glam i technoop underground a Argentina i ara, tan sols un any més tard, arrasen en ventes al seu país amb seu nou àlbum “El disco de tu corazón” i no n’hi ha per menys!

Miranda! Ens demostren un cop més que la qualitat musical i la petarderia poden anar de la má sense donar-se bufetades, recollint l’esència del pop electrònic depechemodero, una veu a lo Mika, un espectacle a mig camí entre Nancys Rubias  i el circ dels Scissor Sisters i acompanyaments de luxe: el seu darrer treball inclou duets amb Julieta Venegas i, com no, amb Alaska.

Doncs res! A que esteu esperant per reverenciar a aquesta banda? Jo ja en soc adicte!

Aquí  podeu accedir a la seva web.