20 anys de Nevermind

El proper divendres es compliran 20 anys de la publicació de Nevermind, el segon treball de Nirvana,  un àlbum que va canviar per sempre més el transcurs de la Història de la Música en general, i dels meus gustos en particular. Aquí el meu petit homenatge.

“I feel stupid and contagious
Here we are now entertain us”

Jo era un noiet de 12 anys, passant per un complexe procés d’autoacceptació, amb pocs amics i molts macarres disposats a fer-me la vida impossible. Recordo que estava dinant tan feliçment a la casa del meu poble, arran de les vacances de Setmana Santa, quan les noticies de TV3 van anunciar sobtadament la mort d’un tal Kurt Cobain. No tenia ni idea de qui cony era aquell paio, doncs la veritat és que no estava gens ficat en música, però aquella bellesa tan tràgica em va deixar compungit; no comprenia com algú tan jove i atractiu es podia suïcidar.

L’impacte d’aquella mort no va deixar de donar-me voltes pel cap, i quan vaig veure el vídeo de “Smells like teen spirit” per l‘Sputnik (un inoblidable programa musical) va arribar a obsessionar-me. Tenia aquell clip gravat en una cinta de VHS i el repetia tàntricament over and over again! Jo que fins aleshores tan sols escoltava alguna cutrada nyonyipop en català…

Finalment vaig fer-me amb una còpia de casset de “Nevermind” i ja res va ser igual. Aquell disc va obrir un univers sencer per mi, em sentia total i absolutament identificat amb les lletres i els sentiments que supuraven d’aquell mític àlbum: marginació, frustració, incomprensió,  depressió, nihilisme, soledat, auto-destrucció… ara començava a comprendre els motius de Cobain per posar fi a la seva existència.

Recordo plorar amb “Something in the way“, saltar a les discoteques alternatives de Marina a ritme de “Lithium“, cantar “Come as you are” a classe de l’institut…. Tants records en un sòl CD!

Nirvana era una desconeguda banda de grunge d’Aberdeen, un poblet de mala mort a prop de l’avorridíssima Seattle que gràcies a una col·lecció irrepetible de hits, ven 9.000.000 d’àlbums de cop, obrint al camí a desenes d’altres grups marginals  i undergraund per fer el salt a la gran indústria, com Alice in Chains, Pearl Jam, Soundgarden, Hole o Bush, entre molts d’altres.

Durant un breu període va ser  del tot normal  i habitual escoltar punk, rock i pop independent i alternatiu a los 40 principales i semblava que era possible fer música de qualitat i ser un supervendes. Desgraciadament fou tan sols un mirtatge

I és que “Nevermind” va ser un manifest generacional que va connectar amb milions de joves que no es sentien identificats amb les superestrelles dels anys 80’s ni amb el barroquisme excessiu del Pop i el Heavie; adolescents que havien viscut la caiguda de les ideologies, deixant un buit al seu lloc, sense horitzons ni esperances, més enllà d’un tret al cap. Sort en vam tindre de que Nirvana ens permetés connectar entre nosaltres, o potser molts hauríem acabat com Kurt.

DOVER: El grup més odiat d’Espanya per ser lliures.

Encara recordo perfectament quan, amb 16 anys, vaig compar-me el meu primer disc en format CD: es tractava de “Devil Came to Me” el segon treball d’una sorprenent banda indie que, per primera i única vegada a la història del rock a Espanya, aconseguien vendre 500.000 àlbums cantant en anglès i fent grunge.

Doncs resulta Dover, un bon dia, es varen cansar de la dictadura  estètica que els obligava a viure fent fotocòpies d’aquell àlbum, repetint cansinament la mateixa fórmula que ja havia patentat Kurt Cobain i, finalment, van donar un gir de 180º passant-se a una sonoritat tecno-pop, clarament inspirada en el só del “Confesions on a Dancefloor” de Madonna, cosa que va provocar una onada de ràbia i enuig monumental en els seus fans més rockers, doncs la senya d’identitat bàsica de tot dictador heavie grenyut és el menyspreu absolut cap a tota música que no tingui a un senyor aporrejant a un timbal amb dos bastonets.

Peró el canvi no es va acabar aquí: un cop varen descobrir la llibertat que es viu fora del totalitarisme del rock fan un duo amb Fangoria versionant l’èxit de Baccara “Sorry I’m a Lady“, toquen el hit de Madonna “Like a Prayer” en directe, surten de gira amb la Oreja de Van Gogh, canvien el seu estilisme gurnge per un look pijíssim i, per postres, regraben tots els seus anteriors hits en versió dance i pop.

Aquest primer experiment, batejat sota el nom “Follow the city lights” els va sortir rodó en qualitat, així com en nombre de ventes i va rellançar enormement la seva popularitat, especialment gràcies al factor sorpresa. Doncs bé, avui en un nou gir de rosca llibertari , transgressor i àcrata llencen un nou disc (I ka kene) influenciat per la música africana, cantant en bambara un desconegut idioma de Mali,  així com en francès i anglés. PODEU ESCOLTAR-LO SENCER AQUÍ. Un bon disc de pop, bastant més normal del que podria semblar amb la primera impressió, ple de melodies captivadores i ritmes desconcertants que no s’assembla a res que haguem escoltat abans.

I, de nou, la polèmica arran de les seves declaracions: asseguren que els seus artistes favorits del moment son Miguel Bosé i Marta Sanchez, que mai es van sentir a gust en l’ambient rocker i que quan van gravar el seu treball més metal, “Late at Night,”  ja escoltaven les cançons de Britney Spears.

Així doncs, no resulta estrany que la ràbia i l’enuig s’hagi anat estenent per les xarxes socials, per part de les forces paramilitars del rock heteropatriarcal com veurem a continuació:

-A Meneame: Va arribar a portada un post d’un blog que analitzava l’odi contra aquest grup; va rebre 865 “meneos” i 132 comentaris on comparaven les seves noves cançons amb “Paquito Chocolatero”, la sintonia d’uns dibuixos manga, Bollywood, o un Kebab: També es competia a veure qui era capaç d’aguantar més segons escoltant el seu darrer single “Dannanayà”.

–A Twitter: “Dover os odio”, “No tienen vergüenza”, “Me pregunto si es denunciable”, “Es peor que Hitler” “Han perdido el rumbo” “Es una mezcla de Leonardo Dantés y King Áfrika”…

-A You Tube: Qualsevol videoclip nou de Dover immediatament és envaït per onades d’ex-fans histèrics i violents. Concretament el seu darrer single ha tingut 100.000 visites (en diferents videos)  i als comentaris podem llegir: “Falta la cabra i la escalera”, “Ojalá se mueran”, “menudo truñazo”, “Esto que es Dover o un anuncio de la nueva temporada Otoño-Invierno de El Corte Inglés?”, “Dan ganas de tirarse por un puente.”, “Donde está la tia fea que escupía, vestía fatal, no se cuidaba y rompía guitarras?”, “Tienen menos luces que la casa de un okupa.” “creo q madonna a poseido a cristina y ha exo esta autentica mierda..”, “una fotocopia con borrones de Madonna,Roxette,estribillos a lo Mecano y perroflautismo extremo mezclado con una multinacional como Sony que sabe hacer sonar lo insonable.Afro-grunch pro-globalización.Un producto mas.”

Sincerament crec que s’ha de ser molt valent per desafiar la tirania de la guitarra elèctrica, llençan-te al buit fent un disc en africà a Espanya  (dubto que sigui per raons comercials, quin mercat té el technopop en Bambara al nostre estat??) . Tan sols algú que estima la llibertat artística sobre totes les coses podria arriscar-se a sofrir aquesta onada d’odi tan sols per sortir-se del sagrat guió de la coherència. Els grups no son esclaus dels seus fans ni del seu passat!

Acabem amb la dictadura rocker ja!! Visca el POP i la Llibertat

Aquí un vídeo que resumeix la seva carrera a ritme del seu darrer hit:

PD: La crítica de Jenesaispop li ha posat… UN ZERO! Tu quoque fili mihi?

“Nobody’s Daugther”, el retorn de HOLE i Courtney Love

Si hagués de triar un grup del qual he estat fan tota la meva vida aquest sens dubte seria Hole i la seva diva absoluta Courtney Love. La seva barreja perfecte entre el grunge dels 90’s, rock femení agressiu i glamour pop es va apoderar de mi amb 14 anys i ja mai m’ha abandonat!

He llegit dues biografies de Courtney, he vist tots els seus films, adquirit tots els seus àlbums (inclosos els singles més rars), tinc concerts gravats en cintes VHS que vaig comprar en una botigueta del barri de Candem a Londres i vaig estar a punt de saltar-me la selectivitat per anar al seu darrer concert que van fer a Espanya el 1998.

I si, després de 12 anys sense cap àlbum d’estudi de Hole i 6 des del fracàs en solitari de Courtney amb “American Sweethearth”, per fi avui es posa a la venta “Nobody’s Daughter”, un disc que s’ha estat polint 5 anys en tres estudis i productors diferents. De fet, després de tant de temps la majoria de fans havíem perdut ja la fe en que el dia d’avui arribés mai a succeir i ens conformàvem escoltant les diferents “demos” de les cançons, que s’anaven filtrant a la xarxa.

Realment aquest es el segon disc en solitari de Courtney, ja que la resta de la mítica banda (Eric i Melissa) han quedat exclosos del projecte, però Miss Love va decidir recuperar el nom del grup, per distanciar-se dels diferents escàndols mediàtics relacionats amb ella (la custodia perduda de la seva filla, la mort de Kurt, les drogues..). I s’ha esforçat prou en ressuscitar l’esperit original de Hole, recuperant la mateixa tipografia de lletra, el mateix productor o una portada (amb Maria Antonietta decapitada) que ja havia emprat dins l’art-book d’un recopilatori de rareses del 1996.

El disc en si pretén narrar el procés d’auto-superació de l’espiral de drogues i depressions en que va caure Love el 2004, renaixent com un au fènix de les seves pròpies cendres. Les cançons suposen un retorn al só grunge-pop de la banda, peró amb unes clares influències de Bob Dylan, Rolling Stones i Patty Smith, indicant al oient que ella ja es considera a si mateixa un clàssic del rock i que ja està de tornada de tot.

Dins “Nobody’s daughter” trobem:

–Nobody’s Daughter: una extranyissima cançó indierock, que encara no m’ha convençut del tot, peró té un hipnòtic riff de guitarra força contundent.

–Skinny Little Bitch: el primer senzill, una oda grunge que ens transporta als millors temps del “Live Trough this”, tot i no ser tan tan bona com “Violet”.

–Honey: La meva cançó favorita, de moment. Pop rock amb una deriva desgarradora i una tornada brutal, en memòria de Kurt, que m’ha seduït des de la primera escolta.

–Pacific Coast Highway: La cançó més popi, AOR i comercial del àlbum, una veritable segona part de Malibú; tot i així es un hit en potència.

–Samantha: rock clàssic, en un tema molt treballat i contundent. Un dels punts àlgids del disc.

–Someone Elses Bed: Una brutal cançó estranya, original i captivadora, a mig camí entre el folk acústic i el grunge, on Courtney fa una veritable demostració dels seus dots vocals.

–For Once in your Life: Un tema pop rock menor, que no m’acaba d’entrar gaire, peró que no està del tot malament.

-Letter to God: Un altre meravella oculta, on Love es dirigeix a Deu per que l’ajudi a superar els seu infern personal. Comença sent una balada acústica i acaba en un apoteòsic deliri rocker.

–Loser Dust: Punk rock un tant teenager, en un tema del tot prescindible i avorrit. El pitjoret del àlbum.

–How dirty girls get clean: Una bona cançó que podria haver estat mooolt millor, si en comptes de repetir la mateixa estrofa 3 cops, hagés optat per incloure una tornada a l’alçada.

–Never Get Hungry: una balada acústica en plan Dylan on, emulant a Scarlett O’Hara, ens promet no tornar a caure en l’autodestrucció ionkarra. Ens la creiem aquest cop?

Un excel·lent disc que encara estic paladejant al que tan sols cal retreure que s’hagi oblidat d’una genial cançó anomenada “Car Crash” que s’havia filtrat entre les demos previes o que no tingui hits tan trencapistes com “Miss World”,”Violet” o “Celebrity Skin”. I resaré perquè la nova gira de la banda, que està arrasant per allí on passa, es deixi caure per algun festival estiuenc a la península!

EXTRA!! Courtney Love surt amb Hugo Chavez!!

Atenció!! Aquest blog es veu obligat a interrompre momentàniament la crítica del Festival de Sitges davant una noticia bomba de darrera hora que us ofereixo en exclusiva!!

Com podeu veure a la fotografia de sobre la meva ultradiva absoluta Courtney Love ha conegut al meu adorat líder revolucionari Hugo Chavez a Nova York, concretament a la presentació del film d’Oliver Stone sobre la gloriosa i triomfant Revolució Bolivariana!

I segons sembla han congeniat molt bé i la deessa del rock ha estat convidada a visitar Caracas en breu!! Estem davant del romanç del any? Acabarà Chavez amb un tret al cap com Kurt Cobain?

OH MY FUCKING GODDESS!

Ja em veig dintre de poc a la viudíssima del grunge convertida en una èmula veneçolana de Carla Bruni, assistint drogada a les convencions internacionals!! També podria tenir un espai pròpi al programa setmanal “Aló Presidente” i convencer al Suprem Lider Revolucionari que en comptes d’entonar rancheras, que ja cansa, podria fer-ho a ritme dels himnes de Hole (la banda de Courtney) “Violet” o “Celebrity Skin”!

Un imagineu a Chavez amb un look glamourós i kinderwhore? Seria quelcom així…

OT destroça a Nirvana i Radiohead

 

Aquest Aquelarre de la suma vulgaritat garrula anomenat Operación Triumfo, un pseudoconcurs on un grup de paletes i caixeres del Carrefur juguen a fer veure que tenen molt de glamour, ha anat definitivament massa lluny en els seus infames despropòsits!

Una cosa és que versionin cantants nyonyipop i destroçin a Celine Dion o Maria Carey, que dius mira, segur que a aquestes pàmfiles tant els hi fa, però entrar dintre del Olimp dels clàssics del rock alternatiu agafant els HIMNES  de la adolescència grunge dels 90’s per trepitjar-los i escopir-hi a sobre no té perdó!

Es que no tenen respecte ni pels morts! Kurt Cobain es deu estar regirant a la seva tomba de Seattle veient la vomitiva interpretació que han fet a la cançó emblema per excelència de l’angoixa existencial “Smells like teen sprirt“! Que serà el següent? Profanar la sepultura de Jimy Hendrix per cagar a sobre? Fer una versió de La Polla Records???  I els pobres Radiohead, que prou pena tenien ja de tenir a Britney Spears com a fan…

En fi! Suposo que en un país on les llistes de vendes estan encapçalades per gentussa com El Canto del Loco o Bertín Osborne, tampoc es pot demanar gaire més… D’on sortiran les masses que omplen festivals com el Primavera Sound, el FIB, el Summercase, el Festimad o el Vinya Rock? Del estranger? Quin misteri! 

Aquí us deixo les dues actuacions perqué observeu amb llàgrimes els ulls com és capaç de degenerar l’esser humà!

*** ATENCIÓ! El visionat d’aquets atemptats musicals pot provocar serioses conseqüències traumàtiques a persones amb bon gust musical ***

OT destroçant “Creep” de Radiohead

 

OT destroçant “Smells like teen spirit” de Nirvana.

 

Perqué Courtney Love NO va matar a Kurt Cobain

Avui fa 14 anys que un jardiner va trobar el cos sense vida del mític lider de la millor banda de rock dels 90’s, Nirvana, després de que aquest s’hagués disparat un tret al cap quan duïa a sobre una alta dosi d’heroïna, tal com molt bé ens mostra l’excel·lent film de Gus Van Sant “Last Days“.

I coïncidint amb l’efemèride vull dedicar el meu post a trencar un fals rumor que es va escampar com la pòlvora, a partir de la publicació del documental de Nick Broomfield “Quien mató a Kurt Cobain?” en el que acusava obertament a la meva idolatradíssima diva i esposa del màrtir, Courtney Love, d’estar darrere del assasinat del seu difunt marit.

Obviament darrere d’aquesta teoria conspiranoica tan sols hi ha una mentalitat ultramasclista que no pot entendre com una dona amb un discurs feminista radical pugui tindre èxit  en un terreny exclusivament reservat per a hetero-mascles, com és el rock. Com veurem a continuació, les proves en que es basa el documental no tenen cap tipus de consistència:

– Els suposats testimonis: El film entrevista a un grup de ionkis penjats de sota un pont que bàsicament es dediquen a repetir “La Courtney és una paya mu mala, pasame un pico“; la credibilitat que tenen es nula. El fet que durant el transcurs del rodatge un d’ells morís, no té res a veure amb una ma negre de la cantant de Hole, obviament els ionkis moren, és el que té la heroïna!

– El fet que el pare i un ex-nòvio de Courtney l’acusin d’estar desquilibrada mentalment: El que no explica Nick Broomfield és que el pare de Courtney la va abandonar en una comuna hippie als 5 anys i aquell nòvio no li va durar ni 2 mesos. Un altre cop testimonis patilleros trets de la màniga exclusivament per embolicar la troca.

– La nota del suicidi era incohertent i estava escrita amb tipus de lletra diferents: Quant Kurt la va redactar portava una dosi altíssima d’heroïna al cos, no voldreu que a sobre tingui bona caligrafia i sintaxi, no?

– Courtney Love va heredar tots els drets de les cançons de Nirvana: I quin sentit tenia matar la gallina dels ous d’or? No seria millor que seguís en vida composant més àlbums?

– Una persona amb una dosi tan alta d’heroïna no es pot disparar un tret: Oi tant que si! Lucia Etxebarria al seu llibre “Courtney y yo” cita diversos casos clínics semblants amb dosis encara més elevades.

Però a més, el film obvia dades tan rellevants com aquestes:

– Miss Love tenia coartada: Hole estava acabant de grabar el seu segón disc “Live trough this” a l’altra punta dels EUA i de fet va a arribar a  contractar un detectiu perqué descobrís on cony s’havia ficat el seu marit després d ela seva sobtada desaparicció en mig de la gira.

– Kurt Cobain ja s’havia intentat suïcidar dos cops al matèix més: de fet estava seguint una teràpia psicològica, per deixar la heroïna, ara considerada molt perillosa anomenada Love Hard, amb la que tots els seus àmics i familiars (inclosa la seva filla acabada de nèixer) no li podien dirigir la paraula fins que deixés la droga. Aquesta teràpia ja no s’utilitza ja que s’ha demostrat que pot provocar unes depresions brutals.

Així doncs, un cop netejat l’honor de la millor cantant de rock femení de tots els temps us deixo amb una cançó que Hole va composar en memòria del difunt Cobain, emprant fragments de la seva nota de suïcidi “Reasons to be beautiful“.