Posts Tagged ‘almodovar’

h1

“Los Amantes Pasajeros”: Un Almodovar no apte per Heteros?

Març 11, 2013

los_amantes_pasajeros_8186_400x300

Entrava al cinema predisposat a veure un esperpent infumable i a sofrir dues hores de vergonya aliena, després de llegir alguna de les viscerals crítiques ferotges que diversos mitjans han dedicat a la darrera creació del director manxec, “Los Amantes Pasajeros“, i he sortit amb un somriure als llavis, després de passar una bona estona gaudint d’una divertida comèdia pura i llanament almodovariana, sense més pretensions.

Que esperaven els crítics? Una profunda reflexió sobre el sentit de la vida? Una fosca  tragèdia lacrimògena?  No, gràcies! Amb la intensitat i dramatisme amb que ens ataca a diari la realitat social, el que necessitem amb més urgència son efímers passatemps hedonistes, estètica pop, lleugeresa superficial i sobretot molt humor que ens permeti desconnectar una breu  estona de tanta desesperació, atur i misèria.

Entenc, però, que als crítics heteros, com el cínic i agressiu Carlos Boyero de El País (llegiu la seva corrosiva crítica AQUÍ),  aquest film no els hagi agradat gens ni mica. Per a ells un humor basat amb performances petardes, converses sobre polles i una divertida ploma sobreactuada els deu semblar un insult a la seva masculinitat, una marcianada tan absurda i aliena al seu mon com a mi m’ho pot semblar un partit de futbol o un comentari sobre tetes. Els heteros disposen de  centenars de films plens d’acudits barroers, violència gratuïta i tirotejos, nosaltres tenim Almodovar i poc més; deixeu-nos que en gaudim! I sí: existeix un Cinema Gai, Boyero, que tu no l’entenguis es una altre tema!

Los Amantes Pasajeros” es un exercici de malabarisme i acrobàcia sobre la fina línia que separa la petarderia divertida de la mamarracheria casposa, però sense travessar-la en cap cas. Si, ja sé que a l’Espanya actual ningú s’escandalitza davant l’histrionisme marica, com a la Movida Madrilenya i l’efecte transgressor que en el seu moment deurien tindre “Pepi, Luci y Boom” o “Laberinto de Pasiones”, ja ha passat a la història. Però érem molts els tali-fans d’aquell almodovarisme primigeni, que sofríem en silenci d’una compulsiva nostàlgia, agraint al director que es remunti als seus orígens de nou.

Una història enrevessada, personatges delirants, una accelerada posada en escena que en alguns moments sembla que se li vagi de els mans, interpretacions fora de sèrie, cameos constants, actuacions cabaretesques i frases mítiques com  “Hasta a mí, gorda como un trullo como estoy, me la mamaron viva en la mili”, “Yo se distinguir cuando buscan a la mujer o al travesti y en mi buscaba a la mujer” o “El musical ha matado al cabaret”. Només faltava Chus Lampreave per tenir tots els ingredients per que esdevingui un clàssic en la seva carrera

Es possible que no sigui, ni de lluny, el seu millor film ni tan sols una de les comèdies mes encertades de la seva extensa filmografia, però també dista molt de trobar-se entre les seves patinades èpiques com “Kika” o “Carne Trémula”. A mi m’ha fet riure i he passat una bona tarda, així doncs ha acomplert de sobres el seu objectiu.

PD: La crítica estrangera, per contra, la posa pels núvols

h1

“La Piel que Habito”: el veredicte!

Setembre 4, 2011

Fer una crítica mínimament objectiva sobre el darrer film del geni manxec resulta un veritable repte per mi, doncs la devoció incondicional que sento envers aquest creador resulta un punt patològica, però intentaré assolir aquest repte!


Normalment quan algú ha publicat la escandalosa xifra de 17 llargmetratges, té dos Oscars, és aclamat per la crítica internacional i ovacionat pel públic de mig planeta, la darrera cosa que se li passa pel cap és donar un gir copernicà a la seva carrera i endinsar-se en plenament un nou gènere. Doncs bé, ja sabíem que Almodovar no és gaire convencional, però amb aquest film ens ha deixat ben bocabadats.

El director de “Kika” va iniciar un viatge envers la seva maduresa a “Todo sobre mi madre” que ha culminat de forma magistral a “La Piel que Habito” on abandona quasi definitivament l’histrionisme esperpèntic, amb una obra fosca, una posada en escena força minimalista i una interpretació de Banderas extraordinàriament continguda, amb una gestualitat quasi hieràtica.

Però tot i això no, Pedro pot evitar ser fidel a ell mateix i al seu univers particular,  amb  escenes d’humor absurd, personatges ultrafreaks i una història recargolada fins al deliri que culmina amb un final rodó i molt coherent amb la seva descomunal trajectòria artística.

La Piel que Habito” rep pinzellades de Hanecke, recreant-se en l’horror i el dolor sense ressentiment, crea una atmosfera molt pròpia del cinema negre amb algun punt de Lynch,  on un desquiciat doctor realitza macabres experiments genètics amb una noia engabiada, en un guió que en alguns moments recorda a “Hable con ella” i en altres a “Átame“.

Les interpretacions son magistrals: un pèrfid Banderas tètricament fred, quasi emulant a Hannibal Lecter, compensat per una Marisa Paredes que borda una gran expressivitat del dolor compungit i una Elena Anaya que despunta com a nova musa del director.

He devorat amb fruïció tota la obra d’Almodovar i puc dir que aquesta serà recordada com una de les seves millors pel·lícules, sense lloc a dubte. Aquesta magnànima obra d’art tan sols pot merèixer ressenyes negatives per part d’algú que tingui una mania obsessiva i persecutòria envers Pedro, com és el cas de Carlos Boyero, crític de cinema de El País. Ningú es profeta a casa seva, però que hi hagin aquestes mostres de rancor absurd, com les que també ha rebut per part del jurat dels Goya en altres ocasions, denota com l’enveja és el veritable motor d’Espanya.

h1

COSTUS a Sitges

Agost 4, 2011

Aquests darrers dies m’he agafat un breu i merescut parèntesis estival, per reposar de tanta intensitat personal i política, a la glamourosa i sempre transgressora vila de Sitges. A part de bronzejar-te rodejat de musculoques quarentones a les seves platges o de prendre daikiris als seus exquisits locals, aquest any la vila del Garraf ofereix la possibilitat de visitar gratuïtament una exposició dels genials pintors Costus, a la segona planta del Palau Miramar, fins al 18 d’Agost.

Injustament oblidats, la parella artística i sentimental Enrique i Juan Costus, van ser els veritables impulsors de la Movida Madrileña a finals dels anys 70’s mitjançant la seva casa estudi, inmortalitzada al primer film d’Almodovar “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón“, on es reunien tota mena d’artistes undregraund de diverses tendències ideològiques, estètiques i generacionals, donant lloc a una àmplia amalgama musical (Tino Casal, Alaska y los Pegamoides, Paràlisis Permanente, Ramoncín, Radio Futura…), així com audiovisual (el cinema d‘Almodovar o la fotografia de Ouka Lee).

Costus van representar l’encarnació canyí d’Andy Warhol, versionant l’expressionisme pop amb la iconografia més naïf de la premsa del cor i de l’establishment tardofranquista. Només ells es podien atrevir a convertir a la vídua del dictador Carmen Polo en una versió espanyola de la Marilyn warholiana. O, perquè no, realitzant una col·lecció pictòrica dedicada al Valle de los Caídos, on re-interpretaven tota la mitologia nacional catòlica amb personatges punk, transexuals i mig drag-queens.

Costus van escandalitzar a tothom: la dreta considerava una heretgia sacrílega trencar els tabús del franquisme barrejant-los amb homosexualitat i degeneració, mentre que l’esquerra mai va entendre el seu particular sentit de l’humor allunyat de tot dogmatisme preconcebut.

Desgraciadament el VIH/SIDA va posar punt i final d’una forma ben dramàtica a tota aquella generació de pop i disbauxa hedonista. El 1989 Enrique va morir víctima d’aquesta malaltia, precisament a Sitges, i al cap d’un més Juan no va poder suportar la idea de passar pel mateix i es va acabar penjant, també en aquesta ciutat.

Doncs bé, aquest estiu teniu una bona ocasió de revisitar la seva interessantíssima i oblidada obra! No desaprofiteu la ocasió!

h1

Dues tardes a l’Òpera

Mai 28, 2010

Jo sempre havia tingut estúpids perjudicis envers la Òpera, herència d’una adolescència kalimotxera i hippypunkarra, així com producte dels traumes infantils provocats pel meu pare, un talifan de Wagner, que despertava a tot el barri al ritme tronador de la Cavalcada de les Valquiries, que feia tremolar la cimentació del meu edifici.

Peró finalment em vaig decidir a superar aquesta ridícula mania, per tal d’ampliar els meus horitzons de pedantèrrim snobisme mariculte i abordar en tota la seva esplendor aquest art dins el seu més elevat temple: El Gran Teatre del Liceu. I que millor que escollir dues obres ben diferents: un clàssic trillat, i una provocadora transgressió avantguardista.

Al contrari del que havia imaginat el distingit edifici no estava poblat per velles burgeses fent ostentació de la seva posició social i ni tan sols empraven binocles per espiar-se entre elles, la qual cosa em va lliurar d’haver de robar les perles i el bisó a la meva mare, per tal de no donar la nota, tot i que hauria estat força divertit.

Així doncs, després de xarrupar una copa al barroquíssim Saló dels Miralls, jo i el meu xicot ens vam dirigir a les butaques més elevades i vertiginoses del recinte des d’on, feia 118 anys, l’anarquista Santiago Salvador havia llençat un artefacte explosiu contra les graderies causant 22 morts i 35 ferits, durant una representació de “Guillerm Tell”.

Il Trovatore de Giuseppe Verdi

He arribat a la conclusió que Wagner deuria ser com el Heavie Metal del segle XIX i Verdi l’equivalent decimonònic del Pop: la seva música, tot i el seu dens virtuosisme, es força enganxosa i accessible, i la trama de la obra, un truculent culebrot amorós, faria les delícies a qualsevol sobretaula marujil!

La posada en escena, dirigida per Gilbert Delfo, era veritablement zen i minimalista, la qual cosa va ser un xic decebedora: per un cop que vaig a la òpera hauria preferit uns decorats ben recarregats i exagerats! Una sobredosi de romanticisme i patrioterisme italià que entusiasmaria a qualsevol convergent amb trempera.

Us deixo amb l’escena més arxiconeguda, “El Cor dels Gitanos”:

Les Mamelles de Tirèses de Poulènc


Res a veure amb l’anterior: una divertidíssima comèdia francesa, amb una música lleugera i ballable, basada en una peça teatral del pare del surrealisme Apollinaire que, a partir d’un mite greg, aborda sense cap mirament el feminisme, la transexualitat queer, la demografia, la sexualitat i la crítica al periodisme.

Amb un argument que sembla sorgit de la ment de l’Almodovar primerenc i una estètica visual warholiana a mig camí entre un quadre de Dalí, un videoclip de Lady Gaga i una escèna de “The Rocky Horror Picture Show”, sens dubte em va deixar ben bocabadat!

Doncs res, ara que he perdut la virginitat operística, ja tinc ganes de repetir ben aviat! Tot i que crec que deixaré el sexe dur wagnerià per mes endavant…

h1

Amenabar vs Almodovar

Octubre 20, 2009

Avui aquest blog confronta cara a cara als directors de cinema amb més renom i projecció internacional del nostre estat. Tots dos formen part del meu altar cinèfil, conec la seva obra com el palmell de la meva ma i  es innegable l’influència cabdal en l’esdevenir artístic espanyol.  Amb quin  quedar-se? Millor anem a desglossar les seves semblances i diferències!

Amenabar vs Almodovar

-Les cintes d’Almodovar tenen una marca invisible que les distingeix a primer cop d’ull, amb una coherència als guions, a nivell estètic o a la forma de construir els personatges; tot sembla impregnat per un “leimotiv” artístic que ens permet parlar d’un “Cinema d’autor”. Amenabar, pel contrari, a cada pel•lícula canvia daltabaix d’esperit i d’ànima, sense deixar cap mena d’empremta personal, com si treballes purament per encàrrec d’un productor.

-En quant al reconeixement públic, tots dos tenen un bon munt de premis, però sembla que darrerament l’Acadèmia espanyola té una certa mania a Pedro fins al punt de fer el ridícul de no seleccionar a “Hable con ella” pels Oscars, mentre Hollywood li atorgava la daurada estatueta al millor guió original. Amenabar, en canvi, arrasa els Goya cada cop que pot (“Mar Adentro”es va endur la xifra rècord de 14 estatuetes!!), ara bé, fora del nostre estat el seu èxit és més modest, tot i tenir també un Oscar, li costa entrar al mercat americà: “Àgora” encara no té cap distribuïdora fora d’Espanya i “Abre los ojos” es va gravar de nou amb Tom Cruise sota el títol de “Vainilla Sky”.

amenabar-Ambdós son obertament homosexuals: d’Alejando ho sabem perquè va sortir a la portada de Zero, ja que els seus films no fan el mes remot esment a la cultura GLTB; en canvi, el director manxec es pot considerar un dels abanderats del “Cinema Queer”, la presència gai resulta transversal en tota la seva obra i és tema principal en diversos films, com “La ley del deseo” o “La mala educación”.

-Políticament son d’esquerres però Alejandro s’ha mogut discretament en aquest terreny, sempre a la òrbita del PSOE, fins al punt que 7 ministres del actual Govern van assistir a la seva última estrena. Pedro s’ha destacat entre IU-ICV, diversos moviments socials i el suport puntual a Zapatero.

-Amenabar ha fet el salt definitiu al blockbuster mainstream amb pressupostos de 50.000.000 euros, recaptacions històriques a taquilla i actrius americanes de primera fila, ja àmpliament consolidades (Nickole Kidman o Rachel Weisz). El manxec segueix estant considerat un autor força undergroud, amb unes històries molt allunyades del que el mercat ens té acostumats; sempre treballa principalment amb actors espanyols, molts dels quals han esdevingut veritables estrelles després de treballar amb ell (Penélope Cruz o Antonio Banderas).

-Una temàtica que sembla emocionar ambdós creadors és, sense cap dubte, atacar a l’església catòlica: Almodovar va ridiculitzar a un convent de monges heroïnòmanes i sadomasoquistes a “Entre tinieblas” i va acusar als capellans de pederastes a “La mala educación”; el director d’origen xilè va fer apologia de la eutanàsia a “Mar adentro” i carrega duríssimament contra el paleocristianisme fanàtic al seu darrer film.

almodovar_02-El cinema d’Almodovar es caracteritza per la importància dels seus moments musicals i performances esbojarrades: Gael Garcia Bernal fent de Sara Montiel, Alaska cantant “Murciana Marrana”, Miguel Bosé en un memorable playback travesti de “Tacones Lejanos”… una faceta encara no explorada en absolut per Alejandro!

-La crítica espanyola sembla obstinada en no reconèixer al talent nacional i en profetitzar una imminent decadència a la trajectòria dels dos genis, mentre als festivals cinèfils europeus es donen bufetades per comptar amb la presència d’algun d’ells i les revistes internacionals es desfan en elogis cap a les seves inigualables pelis!

I VOSALTRES A QUIN PREFERIU??

h1

Almodovar vs The Killers

Març 22, 2009

Aquest cap de setmana en el que no he parat quiet i he dormit uns 45 min. tirant llarg, ha estat marcat per dos esdeveniments culturals de 1r ordre: el brutal concert de The Killers, presentant el seu nou àlbum “Day & Age” i el nou filmd’Almodovar “Los abrazos rotos”. Donant-hi voltes, m’he adonat que els dos fets semblen connectats entre si per moltes semblances i diferències…

athekillesalmodovar

– Brandon Flowers és un hetero feliçment casat, però que a primera vista sembla gai. Pedro Almodovar és un gai que, a primera vista sembla un hetero feliçment casat.

– Almodovar als 80’s es maquillava, portava faldilles i ara s’ha moderat, vestint-se d’allò més clàssic. The Killers varen començar amb una estètica indie d’allò més normaleta i al darrer vídeo d’”Spacemansurten vestits amb malles i plomes.

– La majoria fans de The Killers no els hi ha agradat gens el gir cap al glam del darrer disc i troben a faltar la vessant més roquera de “Hot Fuss” i “Sam’s Town”. La immensa majoria del públic d’Almodovar fugiria corrents de la sala si el director tornés a la seva vessant més punk de “Pepi, Luci i boom” o “Entre tinieblas”. A mi em fascinen per igual les seves diferents fases artístiques!

– Almodovar és un director que rep moltes crítiques a Espanya i molts premis als EUA. The Killers son un grup força criticat als EUA, però amb molt èxit a Europa.

– The Killers varen ser l’únic grup de rock als EUA en fer campanya per els conservadors McCain i Palin, tot i que la majoria d’artistes amb qui solen tocar ho van fer per Obama. Almodovar sempre demana el vot pels partits d’esquerres i llegeix manifestos en manis progres, tot i que el seu ex-company artístic, McNamara, es va declarar seguidor d’Esperanza Aguirre (PP)

– La gran sorpresa del concert va ser una versió del clàssic “Shadowplay” de Joy División acompanyada per imatges del biopic de Ian Curtis “Control”. A “Los Abrazos rotos” trobem una quantitat desmesurada de cameos d’altres films (“Viage a Italia”, “Tacones Lejanos”, “Mujeres al borde…”, “Un final made in Hollywood”) així com obres d’art (“Els amants” de Magrit i els quadres de Carlos Saura Berlanga)

– L’entrgadíssim i fanàtic públic de The Killers estava format per un grup homogèni d’indies entre 20 i 35 anys. El públic d’Almodovar al Floridablanca estava composat per una dispar massa de gais, quarentons, matrimonis…

– La peli comença un xic fluixa, però té un excel·lent ritme in-crescendo, tot i que el final m’ha deixat un xic desorientat. El show roquer va començar amb els brutals hits “Human” i “Somebody told me” i va acabar amb l’himne “When you are young” sota una senyera gegant formada per les llums del escenari.

– “Los abrazos rotos”, combina perfectament el drama amb els moments d’humor purament almodovarià, com les ja mítiques frases de Chus Lampreave. The Killers varen trencar el ritme de rock ballable per fer una mítica balada amb “Dustland & fary tales” que em va posar els pels de punta.

-Les meves amistats tenien una opinió unànime sobre la elevada qualitat del concert, mentre que els opinions estaven més dividides en quant al film.

– Els dos espectacles culturals han estat genials i ha valgut la pena pagar les entrades i fer les merescudes cues!

h1

TOP: Artistes de dretes que m’han influenciat

Març 3, 2009

salvador_dali

En una demostració empírica de la meva polèmica teoria a favor de la incoherència i de la separació total de la ideologia política d’un artista a la degustació objectiva de la seva obra creativa, avui he decidit fer un top sobre els creadors que més admiro tot i discrepar profundament amb la seva ideologia.

Si es presentessin a unes eleccions, sens dubte no els votaria, però al no ser un sectari dogmàtic, de la mateixa forma que puc admirar les piràmides de Giza discrepant totalment del sistema faraònic que les va construir, no deixaré d’escoltar un grup pel simple fet de no combregar amb els mateixos postulats teòrics.

No crec en el compromís social dels artistes, ni que aquests hagin d’estar al servei del poble, com proclamava l’imposat realisme soviètic. Jo penso que un artista s’ha de guiar només pels seus sentiments subjectius, no per les idees polítiques. L’art no és un instrument al servei de cap ideologia, és un fi suprem en si mateix. Per tant, la ideologia concreta d’un artista és un detall mancat de cap importancia.

Nº10 Per començar podríem recordar tots els efímers cameos amb el nazisme, tant en les lletres com amb l’estètica,de David Bowie i Siouxie Sioux, tot i que no m’atreveixo a etiquetar aquestes sueprestrelles de nazis, ni molt menys!

Nº9 FABIO MCNAMARA

No és que sigui un gran actor, ni un músic especialment genial, però en l’imaginari col•lectiu mai faltaran les seves mítiques escenes al film almodovarià “Laberintos de Pasión”, o alguns hits musicals, tan al costat del director manxec  (“Voy a ser mamá”), com en solitari (amb la genial “Gritando amor”) o la seva mítica entrevista a la Edad de Oro. En declaracions al diari gratuït 20 Minutos es va declarar liberal, votant d’Esperanza Aguirre i va criticar durament als partits d’esquerres.

Nº 8 JOEY RAMONE (The Ramones)

El líder de la mítica banda de punk-rock, autora de veritables himnes generacionals com “Bitzlec Bop” o “I wanna be sedated” mai es va amagar de declarar-se votant del Partit Republicà i fan de Ronald Reagan. Quan el 2002 els Ramones varen entrar al Rock & Roll Hall of Fame va declarar “God bless President Bush, and God bless America”.

Nº 7 LENI RIEFENSTAHL

Una de les primeres dones en dirigir cinema documental als anys 30. La seva aportació tècnica en aquest gènere, així com a la fotografia, està fora de dubtes, es tractava d’una veritable genialitat. Va ser amant d’Adolf Hitler i Rudolf Hess i va rodar dos documentals esplèndids sobre el nazisme: “Olimpia” i “La Triologia de Nüremberg”. És ètic reconèixer la seva influència cinematogràfica o, pel contrari amagar-la deliberadament és falsejar la història d’aquest art?

Nº 6 AXEL ROSE (Guns & Roses)

El líder de la mítica banda de hair metal, Guns & Roses, caracteritzada per les seves eternes balades a piano (November Rain, Etsranged, Don’t Cry, Knokcing on heavens door…) i odiat visceralment per els “veritables heavies” al tenir un merescut èxit comercial, va publicar una cançó profundament racista i homòfoba titulada “One in a million”, tot i que poc després es va retractar de les seves paraules cantant a duo amb Elton Jonh “Bohemian Rapsody” al concert d’homenatge a Freddy Mercury.

Nº 5 BRANDON FLOWERS (The Killers)

En poques setmanes estaré veient en directe a aquest glamourós grup de pop rock indie, liderada pel cada dia més gayer Brandon Flowers, que ens ha regalat cançons brutals com Human”, “Somebody told me”, “Bones” o “When you are young”. Doncs bé aquesta banda va ser de les poquíssimes que va demanar el vot pel senador republicà McCain a les passades eleccions presidencials americanes, tot i que amb la boca bastant petita. M’imagino que el fet que ambdós fossin d’Arkansas va pesar bastant!

Nº 4 MIQUEL HOUELLEBEQ

Genial escriptor francès, de divertida ironia políticament incorrecte, que m’ha dut a devorar sense pietat “La possibilitat d’una illa” o “Les partícules elementals”. En els seves novel•les els temes recurrents son les provocacions exagerades plenes de tòpics racistes, masclistes, pro-perderatstes, homòfobs i, sobretot, en contra del Maig del 68; sembla que l’autor tingui una veritable dèria anti-hippie. Llegir el seu llibre és com escoltar la COPE de bon matí. Cal dir en el seu favor que en cap moment sabem si les seves incendiaries proclames les pensa o son provocacions gtratuïtes per caracteritzar els seus depravats personatges. Com ja us vaig dir, com a director cinematogràfic és bastant horrible.

Nº 3 IAN CURTIS (Joy Division)

El cantant del grup de punk-pop alternatiu de culte “Joy Division”, de qui us recomano el seu biopic “Control”, és una figura essencial en l’evolució de la música indie actual. Sense “Love will tear us apart” no existiria Interpol o Franz Ferdinand. Segons sembla es va declarar votant de Margaret Tatcher (font: Rafa).

Nº 2 ALASKA

Com ja he explicat en varies ocasions, la cantant de Fangoria, Dinarama i Pegamoides (grups dels que soc absolutament talifan), col•labora a la COPE i a Libertad Digital amb Jimenez Losantos, així com en altres diaris de dretes (ABC, Mundo). El seu marit, Mario Vaquerizo, va declarar en un programa conduït per la homòfoba Schirling que Esperanza Aguirre era la millor política d’Espanya.

Nº1 SALVADOR DALÍ

Pintor avantguardista, seguidor dels principis del surrealisme pictòric, del que em considero devot i absolutament fanàtic. No hi ha ni una sola obra de la seva creació que no sigui una meravella total en si mateixa i passejar pels seus museus de Cadaqués o Figueres és com entrar en un món paralel de somnis. Doncs bé, aquest pintor estava absolutament fascinat per les idees i la estètica de la Falange Espanyola, realitzant retrats de José Antonio Primo de Rivera vestit amb una camisa blava, així com del Rei d’Espanya.

PD: Obviament m’he limitat als artistes contemporanis, per no remuntar-me a tot l’art mesopotàmic, egipci, grec, romà, precolombí, bizantí, romànic, gòtic, islàmic, renaixentista, barroc, neoclàssic etc…on absolutament tothom era partidari de sistemes polítics explotadors