Reflexions sobre la dialèctica entre Art i Política

“I know you love the song, but not the singer” Placebo

Per tots es conegut que la crisi econòmica ha produït una gran re-politització de la societat. La part negativa, però, es el renaixement d’alguns tics sectaris i dogmàtics que jo ja creia superats. La polarització social en bàndols impermeables ha fet metàstasis en el món de la cultura, on molts artistes son jutjats i condemnats per la massa enfurismada en funció del seu posicionament ideològic.

Titellaires empresonats per una innocent obra de ficció; atemptats islamistes contra una revista satírica; Ciudadanos demanant prohibir de forma preventiva un concert de Def Con Dos; Fangoria víctima d’un escrache per la PAH per unes declaracions fora de to sobre la responsabilitat individual a l’hora de signar una hipoteca; una manifestació ultracatòlica de beates ofeses per la poetessa Dolors Miquel; Lluís Llach convertit en diputat de la dreta neoliberal… Sembla que, de sobte, s’hagin esvaït els límits entre el camp de la raó política i el sentiments artístics.

Per mi, la opinió política d’un artista no té una especial rellevància a l’hora d’apreciar la seva obra, més enllà d’una banal xafarderia morbosa pròpia d’una revista del cor, com saber amb qui se’n va anar al llit la setmana passada. Si bé entenc que una obra d’art es sempre una conseqüència material de les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques que rodegen l’artista i la comercialització i producció de l’art en un moment concret, no podem deixar que aquests condicionants ens impedeixin apreciar o entendre una estètica. Simplement son elements objectius a tindre en compte per analitzar la obra, com succeeix, per exemple, amb els excel·lents films de Leni Riefenstahl, que eren pura propaganda d’Adolf Hitler.

Les arengues polítiques de certs cantautors progres dels 60’s sovint semblen una moralina, adoctrinadora previsible i avorrida com una rondalla infantil, tot i que puc estar completament d’acord amb el seu contingut. Una cosa es que l’art ens faci reflexionar i una altre molt diferent es que esdevingui propaganda pura i dura d’una causa. La cultura ha de fomentar el pensament crític i l’emaciació de l’individu per tal que pugi prendre decisions per ell mateix, no em sembla gaire recomanable que un artista esdevingui un mer instrument publicitari partidista. Aquesta seria la diferència entre els grafitis de Bansky, que ens provoquen una reflexió insospitada, o el darrer concert de Morrissey, on ens va torturar amb projeccions sobre matances de pollets en una granja per divulgar el seu veganisme, que no van fer més que obrir-me la gana. A la sortida de l’espectacle vaig anar a sopar a un Mac Donalds.

La politització extrema de l’art pot acabar sent contraproduent, tant per l’art com per la ideologia que difón. Quan era adolescent freqüentava el moviment okupa dels anys 90’s. Allí s’hi respirava una dictadura dogmàtica on tota estètica, des de la música, al vestuari o pentinat, havia de seguir uns estrictes cànons de puresa antisistema. Això va provocar que un moviment, amb uns principis molt dignes, s’anés tancant en una bombolla per acabar sent un dels col·lectius més odiats a les enquestes.

Molts dels artistes dels quals soc fan es situen ideològicament a anys llum de la meva ideologia. I que? No els votaria pas, però no deixaré d’apreciar el seu art per motius  aliens a aquest. O es que potser hauria de renunciar a apreciar el Colosseu per no estar d’acord amb l’explotació social esclavista a que els Emperadors romans sotmetien al seu poble? De fet, adoro completament l’art religiós (romànic, gòtic, barroc, islàmic, budista, hindú…) tot i ser completament ateu, racional, materialista i crític amb el paper de les esglésies organitzades dins la nostre societat.

Quan la causa política de la cultura coincideix amb el discurs hegemònic del Poder, com passa sovint a Catalunya amb el nacionalisme, entrem en la tòxica relació de subvencions a canvi de proselitisme. Això acaba fomentant una mediocritat endogàmica i obedient, així com la marginació de tota cultura crítica o alternativa a la oficial del Règim.

Ha de ser políticament correcte un artista? Ha de tindre límits la creativitat artística per no ofendre al Poder o bé a col·lectius que no saben distingir entre ficció artística i realitat social i política? Sota quins límits es acceptable la censura? O potser, com defensava l’idealisme d’Aristòtil fa 2.500 anys, tota estètica ha d’estar lligada a una ètica on la bellesa ha de ser un plasmació de la idea de veritat?

Recordo la trista polèmica aixecada quan el fiscal de Barcelona va imputar a Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges, per projectar “A Serbian film“, una obra de ficció gore on es veien escenes molt dures de violència contra menors. Pot algú ser jutjat per no censurar la creativitat artística? Si a vostè no li agrada una obra no la vagi a veure, però no limiti a ningú la seva llibertat per fer-ho.

En quant a la cultura contra-hegemònica alternativa, que em sembla imprescindible i necessària, cal ser conscient que aquesta acabarà inexorablement absorbida pel sistema capitalista i convertida en un producte de consum de masses, o fins i tot pot acabar esdevenint un bé de prestigi per una elit oligarca. Per exemple, el quadre “El Somni” del pintor comunista Pablo Picasso es va vendre per 155 milions d’euros al col·leccionista privat Steven Cohen. Picasso es, paradoxalment, l’autor d’una de les principals i millors obres polítiques de tots els temps, “El Guernica“, quadre encarregat pel Govern de la II República Espanyola per fer proselitisme de la causa republicana a l’Exposició Internacional de París el 1937. Fins i tot el cantautor alternatiu i emblema del moviment alterglobalització, Manu Chao, va veure com el seu tema “Me gustas tu” esdevenia cançó de l’estiu, explotada per la seva discogràfica Virgin fins a la sacietat. Darrerament Chao fa concerts d’amagatotis amb un pseudònim, per tal que només hi assisteixin els seus veritables fans antisistema, i no esdevinguin actes mainstream.

Com a conclusió, em semblen molt recomanables les reflexions d’Herbert Marcuse al llibre “La dimensió estètica“, on explora les limitacions de la teoria marxista ortodoxa davant la subjectivitat de l’artista. Segons Marcusse, el que fa revolucionaria una obra és la seva forma i no el seu contingut; com més explicit és un missatge polític en l’art, menys resultat dona aquest. Per tant seria molt més revolucionaria i rupturista una obra d’art abstracte, que tenca amb els límits de la representació formals de la realitat, que no el realisme soviètic emprat com a instrument oficial de propaganda política de la URSS i la Xina maoista.

Una visita crítica al Museu de les Cultures del Mon

Aquest passat diumenge vaig aprofitar per visitar el nou Museu de les Cultures del Món a Barcelona, que es troba situat dins de dos falsificats palauets neogòtics (Palau Nadal i del Marques de Llió). Acompanyat pel meu xicot i dos amics, entre els quals l’antropòloga @pilar_salma, varem sortir esglaiats i corpresos d’aquest presumpte complexe cultural. Comparteixo amb vosaltres les reflexions col·lectives que vam fer al respecte.

Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que renovaria per complert l’antic i obsolet Museu Etnològic, situat a Montjuïc, per tal de perpetrar el “Museu de la Identitat Catalana“, una un atemptat etnocèntric i una aberració ultranacionalista que demostra un cop més la por que té la dreta convergent a la interculturalitat urbana i l’avantguardisme cosmopolita, substituint-lo per una bombolla de caspa provinciana i folklòrica, en la que pretenen refugiar-se de la globalització i la modernitat. Entre les peces anunciades destaca el cap de la Grossa o una urna de cartró del 9N. Ja salivejo bilis només de pensar en el post que faré quan el visiti.

Mentre acaben de construir aquest temple del calçot i la barretina, l’Ajuntament ha decidit treure rendiment econòmic al fons de la col·lecció de l’antic Etnogràfic fent un nou espai divulgatiu. Així doncs tindrem dos museus: un “dels de casa” i un “dels altres” que en cap moment es barrejaran entre si, no fos cas que tinguéssim un aterridor connat de dialèctica intercultural i es diluís la puresa de la nostre essència identitària davant l’alteritat.

.

Aprofitant que el Museu d’Art Precolombí Barbier Muller va tancar les portes el 2012 deixant un espai buit, Trias s’ha gastat 4,1 milions d’euros en fer una nova atracció pel turisme, just davant del Museu Picasso, per tal de seguir potenciant la Marca Barcelona, al servei exclusiu dels lobbies hotelers i d’esquenes als veïns. De fet, algunes de les peces exposades provenen de la col·lecció privada de Joan Clos, director de la cadena hotelera Derby Hotels.

El gran problema del MCM es que tan sols ha canviat el marc, però no el discurs. Ens trobem de nou amb les mateixes obres de l’Etnològic, però amb un embolcall millor il·luminat i amb estants més avantguardistes. Passegem per d’un seguit de sales, ordenades per continents, països, religions, zones culturals o etno-lingüístiques, on trobem un incomprensible poti poti, sense criteri aparent, de màscares, tòtems, culleres, urnes funeràries, canoes, bols ceràmics, titelles, joies, pintures, llibres, teixits o escultures. El mateix concepte decimonònic de col·leccionisme burgés del Museu Darder de Banyoles o la Fundació Frederic Marès, que tan en boga estava fa uns 100 anys, però que resulta poc justificable al 2015. Peces arqueològiques de fa segles barrejades incomprensiblement amb obres recents d’us quotidià, com si les altres cultures no tinguessin història.

Màscares africanes

La gran majoria d’aquest fons prové de les expedicions de l’etnògraf aficionat Albert Folch durant la dictadura franquista amb el “Museo Etnológico y Colonial de Barcelona” entre 1952 i 1976, que tenia com a única finalitat l’exaltació de l‘imperialisme cultural espanyol. Bàsicament anava pels poblats i s’enduia aquells pintorescos souvenirs folklòrics que li semblaven més macos i exòtics. Altres peces les va adquirir directament en subhastes de galeries d’art i la seva procedència i autenticitat resulta força dubtosa; de fet, no seria estrany que algunes de les obres exposades siguin falsificacions.

Salta a la vista, per cert, la misteriosa desaparició de l’enorme part de la col·lecció magribina que tenia l’Etnogràfic, possiblement la part més gran i rellevant del fons. Ens trobem davant una censura islamòfoba?

Quina idea treu un visitant? Doncs que al món hi han cultures variades que fan coses maques. Poc més. Contemplació estètica de peces absolutament aïllades de les seves condicions materials, socials i històriques en que varen ser produïdes. Ni rastre dels grans debats actuals de l’antropologia: el postcolonialisme, la subalternitat, els rols de gènere, les estructures de parentesc, els rituals religiosos, la màgia i la bruixeria, la organització política i econòmica, el repartiment del treball… res! No ens interessa pensar, només entretindre turistes. Una visió de la cultura que difereix ben poc de les botigues que venen barrets de mexicà, braus i nines flamenques.

Per acabar-ho de rematar, es tracta d’un “Museu Ikea”, es a dir, que l’itinerari està marcat en línia recte i no el pots alterar al teu gust. La finalitat? Acabar sortint forçosament per la botiga, subcontractada a “Altair”, on bàsicament trobem guies turístiques i llibres de viatges amb una tímida estanteria dedicada a l’antropologia, des d’on Marvin Harris i Levi Strauss s’esgarrifen de tot plegat.

Un despropòsit absolut i una pèrdua de temps on l’únic entretingut es estirar-se dels cabells contemplant la degeneració absoluta en la mediocritat i el patetisme de la política cultural d’aquest polític decadent i acabat que es Xavier Trias. Estic segur que si el dirigís un alumne de Batxillerat podria haver-hi tret molt més suc.

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

L’inexplicable èxit de l’Impressionsime (encara avui)

 

No falla! Museu que realitza una exposició temporal sobre algun autor o temàtica relacionada amb l’impressionisme, museu que rebenta taquilles, amb cues impressionants a l’entrada i fans histèriques abraonant-se a la botiga de marxandatge com si no hi hagués un demà.  Una hora llarga de cua que vaig fer un Diumenge a les 9:00h del matí per veure Sorolla al MNAC, empentes i cops de colze al Thyssen-Bornemiza de Madrid amb Monet i, finalment aquesta tarda, un Caixa Fòrum ple a vessar per veure l’exposició de la col·lecció particular del matrimoni Clark amb quadres de Camille Corot i Renoir, entre altres.

Per quin motiu aquest estil pictòric encara genera tanta especiació i fervor popular gairebé 150 anys després del seu sorgiment?Per mi resulta veritablement inexplicable!! Tan sols la Sagrada Família o Picasso s’hi poden posar a l’alçada.

Entenc que resulta molt més senzill i assequible per la massa gaudir d’un paisatge o un bodegó ple de colorins que no d’alguna obra expressionista abstracte, com un Pollock, o bé d’un  deliri surrealista de Dalí… però, perqué no genera el mateix entusiasme el realisme de Gustave Courbet, el romanticisme de Delacroix o Gericault o, per que no , el riquíssim barroc espanyol de Velazquez o Goya?

Cert que l’Impressionisme va suposar una veritable revolució tècnica en el seu dia emprant unes pinzellades puntillistes que, per tal de ser interpretades, cal una certa perspectiva respecte a la tela,  tal com va descobrir la Teoria de Gestalt (psicologia de la percepció) a començaments del segle XX. Però, per altre banda, no havien estat també grans innovacions el descobriment de la perspectiva i el punt de fuga a la pintura renaixentista, o la utilització de la il·luminació i la foscor al barroc?

També podríem pensar que la clau de la fascinació que segueix generant aquest estil es troba en l’ús dels colors primaris; les diverses combinacions de magenta, groc i cian produeixen un contrast cromàtic que impacten fortament en la nostre retina. Tanmateix molts altres estils empren un ús del colors força similar: on son les cues per veure els fauvistes o l’art Pop de Warhol i Roy Lichestein?

Un veritable misteri! I no deixa de ser curiós que aquest magnetisme intemporal hagi sorgit d’un moviment d’artistes que van ser expulsats dels “salons” oficials acusats de trencar les normes de l’academicisme clàssic francès. Si ho arriben a saber…

Cal conèixer el context per entendre una obra?

Ahir, mentre sopava en un restaurant argentí de Barcelona, va sorgir una apassionant discussió a la sobretaula: cal conèixer el context històric i biogràfic de l’autor, per poder fer un anàlisis correcte d’una obra artística ja sigui literària, pictòrica o audio-visual?

“S’ha de ser absolutament modern”
Arthur Rimbaud

Els comensals estàvem dividits en dos bàndols irreconciliables: per una banda dos filòlegs que defensaven a capa i espasa que per fer un anàlisi d’un poema no resultava de cap interès conèixer a quina etapa de l’autor pertanyia, que les circumstàncies personals i polítiques del moment en el qual es va gestar un text eren pura anècdota i no aportaven cap mena de dada complementària a la obra i que, en tot cas, la seva lectura ja ens donaria els elements suficients per entendre-ho, sense que resultés necessari fer una documentació extra.

A l’altre banda de la taula estàvem asseguts dos historiadors que afirmàvem apassionadament que cada obra d’art no és més que la conseqüència de totes les influències prèvies de l’autor, les seves circumstàncies sòcio-econòmiques personals, el seu estat psicològic i l’entorn artístic i ideològic en el que vivia. No podíem entende com es podia profunditzar en l’anàlisi d’una creació ometent tota aquesta informació.

Com algú pot arribar a entendre la poesia del precursor de la modernitat francesa,  Arthur Rimbaud, sense saber que va ser un “enfant terrible”, que als 16 anys es va escapar de casa, en plena guerra amb Prússia i en mig de la revolució que dona lloc a la “Comuna de París”, on coneix la obra de Baudelaire i viu una escandalosa relació homosexual amb el poeta simbolista Paul Verlaine?

Els meus col·legues filòlegs defensaven que la obra de Rimbaud es podia llegir perfectament sense aquesta informació prèvia, que la seva bellesa estètica i la seva estructura interna eren suficients per comprendre com la seva obra clau,”Una temporada al Infern” , va obrir les portes a l’avantguardisme i la modernitat de la literatura francòfona.

Per mi aquesta postura peca d’excessiu idealisme, veient la obra com un element aïllat i intemporal en mig d’un univers de conceptes abstractes, sense entendre que al darrere hi han persones humanes que tenen sentiments derivats de les seves experiències reals i que la seva creació no és rés més que la expressió material d’aquest sentiment.

Clar que per als historiadors els textos no son més que eines per comprendre l’evolució de les societats, mentre que pels filòlegs un text és una finalitat en si mateixa! Que n’opineu?

Adeu Josep Ramoneda

Que la dreta convergent odia la intel·lectualitat i la modernitat no ens ve de nou. La seva obsoleta visió de la cultura casposa, carrinclona i trabucaire els fa desconfiar de totes les novetats artístiques i estètiques que no duen una barretina i un sarró a sobre. Els seus perjudicis obscurantistes, lligats a les tenebres medievals i a les supersticions cristianes els han dut a veure qualsevol mostra de pensament revolucionari i trencador com un acte de bruixeria.

Per tant era del tot previsible que el govern municipal d’aquest entranyable iaio, anomenat Xavier Trias, que compta amb el suport mesell i servil tan del PP com de la ERC del mafiós Laporta, acabaria amb qualsevol mostra d’avantguardisme o discurs crític i d’això el millor exponent era Josep Ramoneda, director del CCCB, periodista a El País i la SER i un dels grans pensadors que té avui dia Catalunya, a qui finalment han fet fora. Encara com ha durat tant!

Per sempre recordaré a Ramoneda presentant els genials cicles de conferències de professors universitaris vinguts d’arreu del planeta, per parlar sobre la dona a Iran, el relativisme cultural, el postmodernisme queer, l’avenç de islamofòbia, les mentides a la demografia o el feminisme hindú, entre molts altres.

El seu substitut és un mediocre i pusil·lànime periodista de La Vanguardia, El Mundo, l’Avui i RAC1, anomenat Francesc Marc-Àlvaro, la obra literària més important del qual du per títol “Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors“ (2003); amb prou feines el deuen conèixer a casa seva a l’hora de sopar. Encara hem de donar gràcies que no ens hagin col·locat a la Rahola o el Cuní.

A que és dedicarà ara el CCCB? De ben segur esdevindrà una barraqueta de festa major on faran fòrums sionistes, exposicions de puntes de coixí, concursos de menjar calçots o eleccions de pubilles, per poc més dona la visió cultural de CIU. I no tinc cap mena de dubte que el BAM o el Sónar van de camí a esdevindre una cantada de caramelles, sinó al temps!

COSTUS a Sitges

Aquests darrers dies m’he agafat un breu i merescut parèntesis estival, per reposar de tanta intensitat personal i política, a la glamourosa i sempre transgressora vila de Sitges. A part de bronzejar-te rodejat de musculoques quarentones a les seves platges o de prendre daikiris als seus exquisits locals, aquest any la vila del Garraf ofereix la possibilitat de visitar gratuïtament una exposició dels genials pintors Costus, a la segona planta del Palau Miramar, fins al 18 d’Agost.

Injustament oblidats, la parella artística i sentimental Enrique i Juan Costus, van ser els veritables impulsors de la Movida Madrileña a finals dels anys 70’s mitjançant la seva casa estudi, inmortalitzada al primer film d’Almodovar “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón“, on es reunien tota mena d’artistes undregraund de diverses tendències ideològiques, estètiques i generacionals, donant lloc a una àmplia amalgama musical (Tino Casal, Alaska y los Pegamoides, Paràlisis Permanente, Ramoncín, Radio Futura…), així com audiovisual (el cinema d‘Almodovar o la fotografia de Ouka Lee).

Costus van representar l’encarnació canyí d’Andy Warhol, versionant l’expressionisme pop amb la iconografia més naïf de la premsa del cor i de l’establishment tardofranquista. Només ells es podien atrevir a convertir a la vídua del dictador Carmen Polo en una versió espanyola de la Marilyn warholiana. O, perquè no, realitzant una col·lecció pictòrica dedicada al Valle de los Caídos, on re-interpretaven tota la mitologia nacional catòlica amb personatges punk, transexuals i mig drag-queens.

Costus van escandalitzar a tothom: la dreta considerava una heretgia sacrílega trencar els tabús del franquisme barrejant-los amb homosexualitat i degeneració, mentre que l’esquerra mai va entendre el seu particular sentit de l’humor allunyat de tot dogmatisme preconcebut.

Desgraciadament el VIH/SIDA va posar punt i final d’una forma ben dramàtica a tota aquella generació de pop i disbauxa hedonista. El 1989 Enrique va morir víctima d’aquesta malaltia, precisament a Sitges, i al cap d’un més Juan no va poder suportar la idea de passar pel mateix i es va acabar penjant, també en aquesta ciutat.

Doncs bé, aquest estiu teniu una bona ocasió de revisitar la seva interessantíssima i oblidada obra! No desaprofiteu la ocasió!

Homoerotisme a l’Història de l’Art

Els homosexuals hem estat presents a totes les cultures, civilitzacions i moments històrics, tot i que durant 1.600 anys el cristiano-feixisme homofòbic ens va intentar invisibilitzar fent creure a la societat amb les seves insídies que el sexe entre dos homes o dues fèmines era quelcom anti-natural, no com les seves dogmàtiques normes de castedat i repressió dels instints.

Però, tot i la mordassa de silenci, sempre ens ha quedat un resquill per on poder-nos expressar: l’Art. Gràcies a la iconografia sexual, més o menys explícita, tenim una incontestable evidència material que ens serveix de font d’informació sobre les relacions de gènere i sexe de les societat, tot i la censura imposada pels homòfobs que durant segles van ocultar aquestes peces als magatzems dels museus, per tal d’amagar-nos  als ulls de la societat i seguir mantenint la seva mentida.

Així doncs aquest blog es convertirà, per un dia, en un museu digital on podrem viatjar diacrònicament a través de les obres que he seleccionat! No he tingut temps ni espai per aprofundir en les innombrables representacions homosexuals de l’art asiàtic (xinés, japonès i indi) i queda pendent per una millor ocasió!

ART ANTIC

Gravat jeroglífic en una tomba d’una parella homosexual de dos alts funcionaris de la cort, Nianjjnum i Jnumhotep,  a Sakkara (V dinastia, 2.600ac)

Gravat homoeròtic en una ceràmica grega clàssica (s.VI- V ac). Museu del Louvre.

Copa Warren, Segle I dC, Corresponent del govern de l’Emperador Neró, British Museum

ART MEDIEVAL

Gravat d’origen víking, cronologia desconeguda.

Capitell d’una columna romànica a l’Església de San Nicolau, s.XI

Portada de Santa Maria Real de Sangüesa, Navarra, Segle XII, detall

Els prínceps bíblics David i Jonatan s’abracen, miniatura de La Somme le Roy, manuscrit francès (c. 1300), British Library.

Ceràmica de la cultura Chimú, s.XIII, Perú.

ART MODERN

Apol·lo i Jacint, gravat de Jacopo Caraglio, s.XV, Biblioteca Nacional de Paris

Bathers at Sant Niccolo, de Domenico Cresti (Passagiano), s.XVI, col·lecció privada.

Escola Fointainebleau, anònim ,Gabrielle d’Estrées (dreta) i la seva germana la duquesa de Villars, 1594.

El pastor Fido, 1630 Jacob van Loo. Rijksmuseum, Amsterdam

Zeus i Ganímedes, 1760, Anton Raphael Mengs, Galleria Nazionale d´Arte Antica, Palazzo

ART CONTEMPORANI

La Mort de Jacint, Mèrry Joseph Blondel, finals s.XVIII-començaments s.XIX

Plató i els seus deixebles. Jean Delville, 1818, Museu d’Orsay, París.

Cupido bufant la torxa a Himeneu, George Rennie, 1828, Museu de la Victòria

Safo i Erinna, aquarel·la de Simeón Solomón, 1864, Tate Modern, Londres

Els lluitadors, Thomas Eakins, 1899

Grup dels quatre nus, Tamara de Lempicka, 1925

ERASEHEAD: Es l’art contemporani elitista? *Arcàngelo vs Arqueòleg*

Es l’art contemporani elitista i burgés? Parla David Lynch en un idioma incomprensible per a les grans masses? O, pel contrari, planteja un desafiament intel•lectual a la odiosa vulgaritat hollywoodiana? Avui us convido a participar d’aquest debat apassionant, sorgit arrel de l’estrena mundial del remake del final de “Cabeza Borradora“,de Lynch , que ha realitzat Arcangelo i que aquest blog us ofereix en exclusiva mundial.

ARCANGELO

De vegades, quan hom admira qualsevol manifestació artística de seguida vénen al cap molts dubtes del procés que ha seguit l’autor per acabar codificant un significat sota una determinada expressió. L’art ha transcendit els significats accessibles a la gent comú i es mou en un univers abstracte on, a més, tot pot prendre formes d’allò més diferents.

Agafem com exemple aquest remake de les darreres escenes d’Eraserhead, el primer llargmetratge de David Lynch. És surrealista, però no perquè recorri a l’absurd, sinó perquè d’alguna manera tracta d’explicar quelcom amb d’altres símbols i, sovint, és molt difícil entendre-ho sense interpretacions externes (cosa que, dit sigui de passada, el director no facilita). Llavors, el problema en fer-lo, més enllà de no haver rebut cap curset d’efectes especials, era establir el significant i el significat de cada símbol per tal de poder-ne fer un tractament el més proper a l’original possible.

Ja no es tracta tan sols d’intentar descriure bé una realitat evident, sinó de tenir en compte la seva representació en aquest món de les idees que ens planteja l’avantguarda artística. I per això, arriba un moment en que, per interpretar una obra, calen manuals: instruccions, targetetes a la vora o, exagerant, traducció simultània. On hem arribat que l’art avui en dia és una fugida tant vehement de la realitat que la majoria de gent n’està desconnectada?

En aquesta situació, tot plegat s’assembla més a un mecanisme elititzador que no pas a un d’integrador i res em sap més greu que titllar la gran majoria de l’art contemporani de burgés. I és que em nego a pensar que siguem tant diferents com perquè les pors de David Lynch a la maquinització de la societat o a ser pare no les pugui patir algú amb menys cultura a les espatlles.

ARQUEÒLEG

Aún durante siglos, será surrealista en arte todo lo que apunte a una mayor emancipación del espíritu.
André Breton

Avui dia ha perdut tot sentit buscar un missatge senzill i fàcilment entenedor darrere d’una obra artística. Ja hem superat les etapes on l’art estava al servei de l’església, i tan sols servia per fer pedagogia bíblica; la fotografia ha alliberat la pesada càrrega de representar la realitat senso sctricto i l’aparició de la psicologia ha obert una quarta dimensió a l’expressió de l’art.

Quin sentit té seguir representant tan sols allò que hem vist o escoltat? On queden tots aquells temors, traumes, anhels, dubtes, inquietuds, aprensions o perversions que mai ens atrevim a formular en veu alta? Ha de ser l’artista un simple mirall que reflexa allò que passa al seu voltant o ha de ser creador que reinterpreta la realitat, fora dels límits de la lògica i la coherència?

Pensar que tan sols la classe explotadora serà capaç d’apreciar aquest art és, en primer lloc, un menyspreu cap a totes les persones que tenim un alt bagatge cultural i universitari, sense disposar d’un elevat nivell d’ingressos econòmics i, en segon lloc, una sobrevaloració dels burgesos: m’agradaria saber quants convergents d’escola privada i missa dominical son capaços d’apreciar un film de David Lynch.

Hollywood s’ha dedicat massa temps a tractar als espectadors com a subjectes passius, semianalfabets a qui s’havia de donar tot mastegadet, sense donar la oportunitat a plantejar-se reptes intel•lectuals. El cinema contemporani és elitista, si, però no referit a una elit econòmica, sinó a una minoria cultural, glamurosa i mariculta que es resisteix a seguir la corrent de borreguisme i vulgaritat que impregnen tots els racons de la nostre societat.

I AQUÍ L’ESTRENA MUNDIAL!!

La bombolla especulativa a l’Art Contemporani

Aquest quadre que veieu, “Desnudo, hojas verdes y busto”, de Pablo Picasso s’ha venut avui ala casa de subhastes de Christie’s a Nova York, pel mòdic preu de 104 milions d’euros, quina ganga, oi? Doncs no és, ni de bon tros, la transacció pictòrica més elevada de la història, rècord que ostenta el quadre “Number 5” de Jackson Pollock que va ser adquirit pel directiu d’una discogràfica, David Geffen, per 140 milions d’euros l’any 2006; l’equivalent al volum total d’exportacions de Somalia, l’any passat.

Abans de res he d’aclarir que adoro l’art contemporani, soc un addicte al MACBA, al CCCB i celebro a cada instant que la fotografia alliberés a la resta de les belles arts de la feixuga i soporífera tasca de representar la realitat tal com és, obrint així un nou univers a la creativitat, reptant a la intel·ligència humana amb infinites possibilitats i combinacions: la plasmació gràfica dels somnis, l’abstracció de les formes, la descontextualització del objecte o la destrucció de tot límit imposat per la història al concepte de bellesa.

M’horroritzo cada cop que algun apologeta de la vulgaritat, fent gala de la seva patètica incultura borderline, deprecia una obra no figurativa pretenent insultar el talent de l’artista al no seguir les regles del classicisme realista més ortodox. Clar, resulta molt més senzill per un espectador, amb un coeficient intel·lectual proper al d’una sabatilla, observar un retrat del Cèsar que no trencar-se el cap davant una paranoia onírica de Dalí o la deconstrucció abstracte de Miró, sense desmerèixer a tot l’art antic, modern i medieval, que també m’encanta, tot i ser més accessible i menys fascinant, pel meu gust.

Peró aquí no estem parlant d’art, ens trobem davant una nova bombolla especulativa de manual: una mercaderia amb una impossible taxació objectiva del seu preu de mercat, que gràcies a una demanda constant ha esdevingut en un refugi segur de capitals, amb la creença metafísica de que el seu valor tendirà sempre a l’alça. Si? Segur?

I qui decideix quin artista està condemnat a l’ostracisme i quin mereix una pluja de milions? Els professors d’art? Els crítics? El públic? O la ma invisible d’Adam Smith que mou els inescrutables designis del mercat lliure?

Això em recorda a un altre episodi curiós de la història: als Països Baixos al segle XVII van descobrir el gust per les flors, especialment pels tulipans, començant una veritable cursa especulativa per intentar apoderar-se dels bulbs amb els colors més originals. Durant la dècada del 1630 el seu preu va augmentar un 500% generant alts beneficis a la jardineria local, arribant a l’extrem de pagar, per 40 flors, l’equivalent al preu de 100 tones de mantega!!!. Els compradors s’endeutaven fins a límits insospitats per comprar floretes!

Fins que un bon dia, el 6 de febrer de 1637 simplement es va posar a la venta un lot de tulipes que no va trobar comprador i tothom es va posar a vendre com boig,, provocant un enfonsament total dels preus i la bancarrota de la economia holandesa. Us sona la música a l cas de l’habitatge al nostre estat, per un casual?

Es evident que mentre el mercat segueixi pres d’aquesta irracionalitat incontrolada, sense cap mena de norma que freni aquests impulsos irreflexius dels amos del capital, seguirem condemnats a repetir eternament aquesta mateixa cançoneta, peró cada cop amb una lletra un xic canviada: ara tulipes, ara cases, ara quadres…

En fi! Sort que tenim els museus públics, refugis d’aquesta embogida orgia d’egoisme, on l’art és socialitzat per estar a l’abast de tota la població, i no en mans dels mateixos poderosos que atresoren obres que possiblement ni entenen, com a mer acte d’inversió financera i al mateix temps com un be de prestigi per tal de demostrar el seu poder mitjançant una obra que enlluernarà als seus convidats particulars.

I no, això no és mecenatge, doncs l’autor ni tan sols està viu! Aquestes operacions no afavoreixen la creativitat, sinó la rapinya! És evident que l’estat no pot adquirir tot allò que els autors generen, peró tot té un límit i aquest es va sobrepassar fa uns quants dígits! Quants hospitals i escoles es podrien crear al tercer món amb la quantitat que s’ha pagat per que un senyoret es pugui masturbar a diari contemplant ell solet un quadre que va pintar un comunista fa dècades, amb una finalitat que, de ben segur, res tenia a veure amb els engranatges bursàtils?