Posts Tagged ‘david bowie’

h1

Mai veuré a David Bowie en directe.

gener 18, 2016
glam.jpg
“You’re too old to lose it, too young to choose it
And the clocks waits so patiently on your song
You walk past a cafe but you don’t eat when you’ve lived too long
Oh, no, no, no, you’re a rock ‘n’ roll suicide”

Quan vaig assabentar-me, a través de les xarxes socials, de la mort de David Bowie no li vaig donar ni la més remota credibilitat. Em va vindre a la memòria l’argument del film “Velvet Goldmine” (Todd Haynes, 1998), on una estrella del glam interpretada per Jonathan Rhys Meyes (indubtablement inspirada en la biografia de Bowie) simulava la seva pròpia mort, per tal de reinventar-se al cap d’uns anys, com un artista diferent. Tres dies després de la publicació d’un nou disc “Black Star“… tot quadrava: era una macabra estratègia publicitària! Però, per desgràcia, no va ser així.

Vaig descobrir a Bowie a finals dels 90’s, una època on la omnipresència del grunge havia relegat a l’ostracisme abolut tota reminiscència glamourosa. Bé, no es del tot cert! Placebo, una banda anglesa que barrejava rock indie amb glam, va fer de la reivindicació de la figura de Bowie un dels seus lemes existencials. Justament en el concert d’aquest grup (quan jo anava a l’institut), quan em vaig fer amic d’una noia gallega que em va enviar una còpia de “The best of Bowie 1969-1974” al cap d’uns dies.

bowieSeguidament vaig iniciar una indagació arqueològica sobre les diferents fases i transformacions de Bowie. Acompanyat per la lectura de diverses biografies, em vaig anar descarregant la seva obra per anar desgranant, com capes d’una ceba, els diversos estats i transformacions. De sobte em vaig adonar que ja coneixia a Bowie molt més del que em pensava, doncs molts dels grups que escoltava llavors estaven clarament influïts per ell. Nirvana havia versionat “The man who sold the world” al seu mític “Umpluged in MTV“; Paralisis Permanente ho havia fet amb “Heroes“, MorrisseyDrive in Saturay” i així un llarg etcètera. Bowie semblava com un Gènesis inexcusable pel qual quasi tothom es considerava més o menys influït.

Bowie ha tingut tantes cares i facetes que és impossible que ens agradin o desagradin totes. A mi, particularment, els seus inicis de cantautor hippie em deixen bastant indiferent i tan sols en salvaria la mítica “Space Odissey“. Tampoc m’acaba de fer gens el pes la seva celebèrrima fase popera dels anys 80’s amb “Let’s Dance” i “Tonight“. I dels dos àlbums  experimentals dels 90’s amb Trent Reznor (Earthling i Outside) en salvo temes molt puntuals. Per contra, els desconeguts àlbums més recents, em semblen una joia. Especialment “Heathen“.

bowie kiss

Bowie i Lou Reed es fan un petó

Però sens dubte son els anys 70’s on posa les bases per una forma absolutament trencadora d’entendre el rock. Aquest estil musical, com ja he explicat, sovint s’ha convertit en una mera exaltació estètica dels valors androcèntrics i homòfobs de l’heteropatriarcat. Mascles musculosos suant testosterona mentre aporregen una bateria, mentre les noies es limiten al passiu paper de groupies, esperant camerino a l’estrella amb les cames obertes. Bowie, juntament amb T-Rex, va trencar el 1972 aquest esquema amb una revolució que obria un univers estètic d’androginia, ambigüitat, maquillatge, perruques, veus en falset, plataformes i tacons d’agulla.

Amb aquell artista si que em podia sentir identificat. Sense Bowie jo no seria un arqueòleg glamourós. Possiblement mai ningú hauria parlat de glamour i, de ben segur, el mon seria molt més gris i avorrit.

Mai veuré a Bowie en directe. Sempre em quedarà el consol de veure els seus vídeos de les diferents posades teatrals en escena. Un espectacle de pur rock amb una posada en escena molt teatral i espectacular, les bases del que ara fan tots els artistes Pop com Madonna. Una posada en escena completament diferent en cada gira, amb poques concessions a la nostàlgia.

Bon viatge de retorn al teu planeta Ziggy Stardust!

Anuncis
h1

RECOMANACIONS LITERÀRIES SANT JORDI 2010

Abril 23, 2010

Doncs si! Un any més ens trobem immersos en aquesta mena de tradició, folklòrica i mariculta alhora, on els catalans ens llencem com bojos a adquirir tot tipus de llibres i succedanis mediàtics d’aquests, sens dubte cridats pel descompte que ens fan a les botigues.

Només la nostre consciència sabrà si realment ho fem moguts per la compungida vergonya de no deixar al descobert que pertanyem a la massa analfabeta funcional o si, pel contrari, formem part d’aquesta minúscula i minvant elit dels que encara estimem als llibres com un passaport cap a realitats paral·leles.

Serà el darrer Sant Jordi sense suports digitals? Ens veurem d’aquí a poc temps abocats a passejar virtualment en una cibernètica Rambla en 3D a la busca d’un arxiu PDF que descarregar en una tauleta plana? O, pel contrari, l’imperi del paper romandrà inexorable al pas de la tecnologia informàtica, arrelat a les nostres costums i tradicions per sempre més? Quin misteri!

Doncs bé, mentre navegueu entre aquests irresolubles interrogants retòrics us deixo, un any més, amb una breu ressenya d’alguna de les noveles que he llegit darrerament, esperant que vosaltres compartiu també amb la resta de lectors del blog quins llibres heu devorat amb més gust!

LA CONJURA DE LOS NECIOSJonh Kennedy Toole

No recordava haver rigut tant amb un text des de feia lustres! Una obra absolutament recomanable que versa les embogides desventures d’un veritable FREAK amb majúscules: conspiranoic, ultraconservador, demagog, immadur, edípic… tots els epítets qualificatius es queden curts per definir a Ignatus, un grillat de 30 anys que viu tancat a la seva habitació, convençut de la maldat d’un món que ha oblidat les virtuts de la teologia i la geometria, fins que la seva soferta mare l’obliga a sortir per anar a treballar.

EN PICADONick Hornby

El dia de cap d’any es troben sobre la cornisa d’un gratacels quatre personatges ben diferents: un presentador de televisió, la filla adolescent d’un ministre, un roquer sense fama i la mare amargada d’un minusvàlid. Tots ells tenen un mateix propòsit: saltar daltabaix per posar fi a la seva agònica existència. Un relat àgil, explicat de forma successiva per cada un dels protagonistes, que us farà reflexionar sobre el sentit de la vida d’una forma amena i entretinguda.

 

POPISM. THE WARHOL SIXTIESAndy Warhol & Pat Hackett

Qui millor que Andy Warhol per explicar-nos, en una fascinant narrativa sarcàstica i provocadora, que va ser el Pop i com es va idear aquest estil en mig dels desfasats anys 60’s, en un apartament de Nova York forrat de paper de plata (The Factory) i rodejat de ionkis, drag queens, superestrelles del rock i dives de Hollywood? Una autobiografia imprescindible per entendre la figura d’aquest glamurós geni que va canviar per sempre la concepció de l’art, el cine, la música, la fama i si, també la literatura.

WILTTom Sharp

Un professor de la literatura en una escola de FP, torturat per la seva dominant muller i els seus cruels alumnes, acaba embolicat en una divertida i demencial espiral de malentesos i descomunals ficades de pota. Un llibre que enganxa des de la primera pàgina i que es llegeix d’un cop, ideal per fer amé un viatge llarg.

 

DESPUÉS DEL ANOCHECERStephen King

Un entretingut conjunt de contes curts fantàstics i de terror, del mític autor de bestsellers cm Carrie o It. Sens dubte no és una gran aportació a la història literària, peró si un bon manual de com construir un bon relat de por amb poques paraules. A aquestes alçades es evident que King ja no és capaç de treure’m el son, peró si de deixar-me ben capficat amb algun dels seus esfereïdors passatges.

 

BOWIE. AMANDO AL EXTRATERRSTRECristopher Sandford

Els fans del Rei del Glam que hem arribat tard a viure totes i cada una de les diferents fases musicals i transformacions camaleòniques del genial Bowie, tenim ara una oportunitat per llegir com es va gestar “Space Oddity”, com va pujar a la fama la provocadora transgressió gayer de “Ziggy Stardust” o com s’ho va fer per follar amb tots i cada un dels personatges, femenins o masculins, que eren algú important a l’Anglaterra dels 70’s.

I ARA US TOCA A VOSALTRES!!

h1

TOP II: Àlbums internacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*

Desembre 23, 2009

Aquesta dècada passarà a la història com la època en que el pop va derrotar finalment al avorridíssim rock patriarcal heteromasclista de grenya i testosterona (rapcore o rapmetal, tan de moda a finals dels 90’s) ; així com la socialització gratuïta dels arxius musicals gràcies a Internet, tot i la resistència ludista dels enemics de la tecnologia ($GAE).

Però quins son els àlbums que han orquestrat aquesta revolució planetària sexual i econòmica? Descobriu-ho amb aquesta brillant segona part de l’àcid, irònic i punyent duel dialèctic entre un humil servidor i Rafa! Sens dubte ens hem quedat a gust tirant-nos ganivets!

Com en el darrer post els enllaços a Spotify no van tenir gaire èxit, aquest cop us en deixo un de sol al final del post(bé, de fet dos: versió light i hardcore)!

EL TOP DE RAFA

10. Depeche ModePlaying the angel
Cada disc que treien els Depeche presumia de ser el seu millor disc des de “Violator”. Vam haver d’esperar al 2005 aquesta afirmació es fes realitat, però l’espera ha valgut la pena.

Arqueòleg– Sort que Dave Graham ni Martin Gore mai llegiran aquest Top i no hauran de veure consternats com el seu millor álbum dels darrers 20 anys es veu miserablement relegat cinc llocs per sota de Paris Hilton!

9. Franz Ferdinand Franz Ferdinand
The Strokes van obrir la veda, però Franz Ferdinand, amb la seva facilitat per fer cançons addictives i la seva particular revisitació del postpunk van posar la cirereta al pastís.

Arqueòleg- Franz Ferdinand son com una paperina plena de xurros: el primer el menges amb delit, però quan en portes deu d’iguals et comencen a entrar ganes de cagar. Això si, en directe son inigualables!

8. The Strokes Is This It
Només per ser el disc més copiat de la dècada mereixen un lloc en aquesta llista. El seu “back to guitars”, que passava per una apropiació postmoderna dels Ramones i la Velvet, explica tots i cadascun dels ‘hypes’ que després han estat encumbrats per la premsa: Libertines, Arctic Monkeys, Franz Ferdinand…

Arqueòleg– Sobrevalorats? Hype? Overplayed? Mmm no acabo de trobar la paraula que defineix a un grup que semblava que havien d’esdevenir els Nirvana d’aquesta dècada i han acabat mig oblidats. Tot i que sonaven prou bé se’ls hauria d’haver tractat amb la seva justa mesura.

7. Roisin MurphyOverpowered
Roisin Murphy ressucita, amplifica i millora l’esperit cosmopolita i petardo de Moloko. Un disc tan cool i amb tanta classe és tota una anomalia en el despistat pop britànic d’aquesta dècada. La pregunta que encara es fan productors i premsa musical és per què aquest disc no va tenir més repercussió i no va enterrar definitivament la carrera de Kylie Minogue i altres eternes aspirants a diva gai.

Arqueòleg-Bon disc i bon intent de successora de diva gai… si Lady Gaga no hagués existit mai, igual hauria tingut alguna possibilitat com a delfina de Madonna, “Movie Star” es un temazo!

6. The pains of being pure at heart – The pains of being pure at heart
Intel•ligent i, sobretot, emocionant revisitació del shoegaze i el twee pop de finals dels 80 i principis dels 90. Guitarres distorsionades i sorolloses però amb tal saturació de sucre que només són aptes per a romàntics empedernits.

ArqueòlegNo els havia escoltat mai, poso el seu disc a Spotify i descobreixo que son un clon de The Raveonettes, que al seu temps son un tribut a The Jesus & The Mary Chain! Sonen bé, ara, originals, originals no serien!!

5. Paris HiltonParis (2006).
La celebrity que resumeix la dècada i, probablement, el millor disc de mainstream dels 2000. No jutgis mai un disc per lo petarda o tonta o els pocs mèrits vocals de la cantant (i menys des que es va inventar el miracolós autotune). Potser millor que et fixis en qui és l’autor de les cançons i la nòmina de productors. De fet, tan sols el recent adveniment de Lady Gaga pot fer ombra a l’hereva més famosa i artísticament incompresa del món.

Arqueòleg- Nome hagas reir que me salen patas de gallo! Si Paris fa música, Curry Valenzuela fa periodisme i la Terremoto de Alcorcón ballet clàssic! Rafa, la persona que va posar a Paris Hilton 5 llocs per sobre de Depeche Mode en un Top i no va ser detingut i empresonat immediatament davant aquest flagrant atemptat.

4. Hidden CamerasThe smell of our own
El folk més queer, guarro i explícit, però a la vegada més melòdic ens va arribar del fred Canadà. El disc més gai i sexual de la dècada va resultar ser un disc inspirat en el folk cristià d’arrel cumbaià! Cançons despullades que arriben a l’essència del pop que només saben trobar uns pocs. Una celebració del sexe i de la vida.

Arqueòleg- La versió gai, cutre i petarda d’Arcade of Fire! Si, molt bé, estan desarmaritzats peró… a part de menjar polles quina altre raó explica la seva presència en aquest Top en el que no està la banda original a la qual imiten, plagien i copien sense cap mena de complex?

3. Daft PunkDiscovery
[…]Daft Punk més que un grup són un univers estètic total, una mena d’òpera-tecno, […] amb “Discovery” fan un pas endavant presentant-nos per primer cop cançons amb lletres i una estructura (aparentment) pop i elaborant un concepte visual propi a través de la pel•lícula animada Interstella 5555, realitzada íntegrament a partir de la música de l’àlbum. El que de veritat compta […] és que els ritmes i bases et transportin i et facin venir unes ganes irresistibles ballar (fins i tot a algú tan poc ballador com jo!). […] “Discovery” redefinició del concepte “retrofuturista”.

Arqueòleg- Aquest treball es una sola cançó, molt bona, es cert, peró repetida 14 vegades, one more time, one more time, one more time!! Arriba un punt que ja cansa no? Si volien fer un single, ningú els obligava a treure un LP! Aixó si: La peli dels videoclips i els seus directes del milloret de la dècada!

2. Madonna Music
La majoria de la humanitat es va quedar amb el hit més evident de Madonna […] aquest és el disc que ens mostra la diva més insospitada: ¿qui anava a imaginar que la crisi dels 40 i aquesta bizarra encarnació “electrocowgirl” li escauria tan bé a la reina del pop? […] de la mà del músic francès Mirwais on radicalitza el que ja s’entreveia en l’anterior disc, gràcies a una mescla hàbil d’ingredients que no podien semblar més discordants (country acústic, indietrònica, electro i “vocoders” a dojo). Resultat: Madonna mai ha sonat tan contemporània i a la vegada sincera com en aquest estrany i únic disc ple de hits ocults […].

Arqueòleg- Mai entendré com Warner va poder treure com a singles “Don’t tell me” “Amazing” i “What it feels for a Girl” amb la de temazos que hi havia epr escollir!! “Impressive Instant” hauria arrasat!!

1. The postal service – Give up
Hi ha discos que, de forma inintencionada, subtil i subterrània, constitueixen el retrat ocult d’una dècada […]. Una col•laboració que es volia puntual entre Ben Gibbard (Death Cab for Cutie) i Jimmy Tamborello (Dntel) […] va ser possible gràcies al servei postal dels Estats Units amb què els dos membres d’aquest grup s’enviaven mútuament les maquetes[…] el resultat supera exponencialment tot el que aquests dos artistes havien fet per separat. Un àlbum inusualment profund i ric en matisos en aquesta dècada tan donada a textures i estètiques que es queden en la superfície[…]

Arqueòleg- Un grup d’un sol àlbum, un àlbum d’una sola cançó destacable. El “One hit wonder” de la dècada, sense la més remota influència musical, ni transcendència alguna, més enllà de l’anècdota.

EL TOP DE L’ARQUEÒLEG

10.- Courtney Love “American Sweethearth”
Un disc depreciat per la crítica, ignorat pel públic, odiat per la mateixa Courtney que ha reconegut anar completament drogada mentre el gravava i que es incapaç d’escoltar-lo sencer, però que a mi m’encanta! Trobo que és la síntesi perfecte entre l’agressivitat grunge de “Live trogh this” i el glamour pop de “Celebrity Skin” on, a més, les lletres arriben al deliri absolut on Love s’autoproclama salvadora del rock i el feminisme mundial. Imprescindible el brutal videoclip de “Mono”

Rafa – Ufff…. quina mandra em fa escoltar qualsevol disc sencer de Courtney Love que no sigui “Live through this”! Aquest disc no em provoca més que sensació a “dejà vu”: Courtney, maca, no pots ser reina del grunge ni del rock perquè el grunge i el rock estan morts! Bé no tot és dolent, cal reconèixer que “Mono” és un bon single, però és que és tan 90’s! Només espero que si arriba a primera dama de Veneçuela, no es proposi competir amb Shakira pel títol de diva llatina!

9.- The Killers “Day & Age”
Un àlbum odiat pels seus fans més indies ja que va suposar una renuncia radical a la sonoritat rockera típica tòpica i trillada per mil altres bandes per llançar-se de cap a un POP amb majúscules que els ha obert de bat les portes de la comercialitat de la mà del seus megahits “Human” i “Spaceman”, amb tocs d’U2, Bowie o Pet Shop Boys.

Rafa – La superficialitat absoluta com a artefacte pop ja va tenir la seva època daurada als 80. Ull que no tinc res contra la superficialitat ni la vacuïtat ni contra l’indie recuinat per fer-lo apte per a les masses. A més, pel que fa a la manera de cantar, Brandon Flowers fa una interessant adaptació als anys 00’s i a l’Amèrica profunda de divos oblidats del pop britànic com el malaurat Billy Mackenzie de The Associates.

8.- The Gossip “Standing in the way of control”
Beth Ditto es per mi la diva revelació dels ’00! Lesbiana radical i obesa sense complexes, amb una veu a mig camí entre el blues i les riot grrls, ens ha fet saltar com a possessos amb el seu rock ballable i reivindicatiu.

Rafa – Llàstima que aquesta veu es desaprofiti entremig de tanta instrumentació estil “refregit postpunk” de la qual ja ens hem cansat per sobreexposició: Franz Ferdinand, Bloc Party…

7.- Placebo “Black market music”
Tot i ser una banda inexorablement lligada als anys 90’s, el seu millor àlbum es va publicar a la present dècada. La inconfusible veu de Brian Molko i el seu estil a mig camí entre Nirvana i Bowie donen lloc a una genial experimentació amb la música elecrònica (Taste in Man), el punk rock (Days before you came) o fins i tot el hip hop (Spite and malice)

Rafa- Només diré una frase que odies: “És taaaaan 1998!”

6.- Mika Life in catoon motion”
Com vendre 6.000.000 d’àlbums del teu debut? Doncs amb la veu de Fredy Mercury, el piano d’Elton John, les melodies de Bowie, la petarderia dels Scissor Sisters i 4 singles rebentapistes! Una veritable llàstima que el seu segon disc hagi estat el flop de la dècada, abocant aquest artista a una desaparició imminent si ningú ho impedeix!!

Rafa – Mika és una petarda amb tantes ínfules de superestrella com absurda ambigüitat i recat a l’hora de reconèixer la seva veritable sexualitat, i mira que per falta de ploma no serà! Mira, maca, si imites a Freddy Mercury o Elton John em sembla bé, però no els imitis també en armariament, que ja no estem als 80 i ser a l’armari ja no es porta! A més segur que d’aquí a 20 anys serà tan poc recordat […] com, per posar un exemple, Martika o Paula Abdul, de qui el 1990 es deia que anaven a desbancar Madonna![…]

5.-David Bowie “Heathen”
Sabieu que Bowie ha publicat el seu segon millor àlbum (després del mític Ziggy Stardust) aquesta dècada? No oi? Doncs doneu una oportunitat a aquesta magistral obra amb la que torna al seu classicisme glam amb tocs electrònics, fa versions dels Pixies, duos amb Moby… un veritable diamant en brut que ha passat injustament desapercebut!

Rafa – Apa, què exagerat! Millor que “Low”, “Heroes” o “Scary Monsters”? Vols dir? De fet, del que ha fet Bowie aquesta dècada m’agrada més “Reality”!

4.- Patrick Wolf “The Bachelor”
Patrick Wolf es, sens dubte, una de les millors adquisicions de la dècada a la meva discografia, amb 4 àlbums indispensables i que qualsevol d’ells podrien estar en aquest top. Un artista que composa, produeix, toca tots els instruments i canta des dels 11 anys i encara no ha fet cap cançó que no m’agradi. He triat el seu darrer àlbum ja que considero que és on es mostra amb tot el seu esplendor creatiu i fa un repàs a tots els estils que l’han influenciat, des del folk celta, al technopop sinistre, passant pel rock anglès.

Rafa – Patrick Wolf, és, després de Mika, l’armariada amb més ínfules de diva de la dècada. Ara que ja és més grandet, ja no pot continuar anant de nen prodigi! Ara seriosament, em sembla un bon artista (millor que la Mika) i el més important, amb bons temes, però el seu barroquisme a vegades és difícil d’empassar!

3.- Antony & the Jonhsons“I’m a bird now”
Gràcies a la BSO de “La vida secreta de las palabras” vaig descobrir un àlbum perfecte fet a base de balades a piano amb una dolça veu de vellut i duos amb tots els artistes gais o bisexuals de l’escorça terrestre: Boy George, Lou Reed, Rufus Wainwright…

Rafa – Típic entretinent de temporada per gafapastas que van al cinemes Verdi i tenen deliris de suposada profunditat. Si als 90 t’havia de molar Björk, en aquesta dècada que ara tanquem és obligat que flipis amb Antony! Això sí, no negaré que té una veu fantàstica i que la sap usar, però… el virtuosisme a mi no m’inspira massa, la veritat. Per altra banda se li ha de reconèixer que fa una música que és completament carn de banda sonora!

2.- Madonna – “Confessions on a dancefloor”
Confessions o Music? Davant el bizantí dubte he optat per triar el disc que no havia escollit Rafa, doncs ambdós treballs son obres mestres del pop, gegantines demostracions de la infinita capacitat de reinvenció de la diva, aquest cop fent un tribut global a la història de la música de ball, amb homenatges a ABBA o Jackson Five i una solidesa global del àlbum que sembla una sessió de Dj més que 12 cançons separades. Molt recomanable també el tema que es va incloure a la edició especial “Fighting Spirit”.

Rafa – Evidentment no criticaré aquesta obra mestra que està a la par amb “Music” en quant equilibri entre comercialitat i avantguarda. La Madonna d’aquesta dècada només per aquests dos discos mereix ser igual de ben considerada que la de les dues dècades anteriors! Tota una lliçó a eternes aspirants com Britney Spears o Kylie Minogue, condemnades al paper de princesa pop, doncs reina tots sabem que només hi ha una.

1.- Morrissey “You are the quarry”
Quan em vaig proposar fer aquest Top, tan sols tenia una cosa clara, el nº1 havia de ser per Morrissey. Amb aquest disc vaig descobrir a un grandíssim artista, […] que no s’havia deixat ancorar al passat, sinó que presentava batalla per tornar a primera línea de la fama indie amb un disc colossal, ple de hits, cançons perfectes, lletres iròniques que he emprat en 1001 posts i una producció magistral a mig camí del grunge i el pop. Al assabentar-me que tocaria a Madrid, em va faltar temps per agafar l’Ave […].

Rafa – Si hagués sortit 5 anys abans aquest disc hagués passat sense pena ni glòria […] El gran misteri ocult d’aquesta dècada, que els de “Cuarto Milenio” farien bé d’investigar, és com un decrèpit Morrissey amb pose de diva amargada que es queixa per tot i que porta 15 anys repetint-se en les lletres com l’all, hagi pogut conquerir una nova generació d’oients! I més quan el veritable problema […]són els seus mediocres i oportunistes col•laboradors i la producció en plan “rock californià”, completament dissonant amb la dicció britànica del divo!

ESCOLTA AQUÍ UN PUPURRI DELS DOS TOPS (VERSIÓ LIGHT SENSE PARIS HILTON)

VERSIÓ HARDCORE EXTREM AMB PARIS HILTON*

* Escolta’l … si creus que la vida no té sentit i ha arribat el moment de posar-li fi de la forma més cruel i sàdica possible.

h1

Disseccionant la Fama

Mai 14, 2009

DavidBowie_Sukita5

Aprofitant el llarg recorregut que tinc fins al meu nou lloc de treball he començat a llegir el llibre que em van regalar per St Jordi “Loving the Alien” de Christopher Sandford, en el que es fa un minuciós repàs a la ascensió al Olimp musical del únic i veritable Rei del Glam: David Bowie. Una fascinant història ja narradada al film “Velvet Goldmine”, que em va deixar amb les ganes de profunditzar-hi més.

El geni anglès va trigar 4 àlbums i 10 singles a arribar a la fama en un tortuós camí ple de transformacions estilístiques, fracassos comercials, provocadores declaracions i descontrol hedonista que va estar a punt de fer-lo abandonar la seva incipient carrera, si no fos per la insistència i les inversions econòmiques a fons perdut del seu mànager Ken Pitt, al que després despatxaria vilment quan el seu peculiar alter ego Ziggy Stardust el va catapultar al èxit, creant un irrepetible mite vivent.

La qual cosa em porta a reflexionar un cop més en quina és la quintaessencia de la fama. De que està feta? Quin son els seus components elementals? Es una qüestió d’oportunitat,talent o sort?

Fa poc varem poder veure el peculiar cas de Susan Boyle, una veritable freak verge als 40 anys, que es presenta a un càsting televisiu i resulta que tenia millor veu que Montserrat Caballé. Després de rebre milions de visites per You Tube, l’acosen els paparazzi i li proposen fer una peli porno cobrant una milionada. Flor d’un dia?

El que resulta del tot evident és que ser una estrella és quelcom que no es pot ensenyar en una acadèmia. Molts reality shows, com OT, ens han intentat fer creure que tot és qüestió d’esforç i que un vulgar paleta, garrulo i ignorant, pot baixar de la bastida tan tranquil•lament i, després d’assajar quatre setmanes, esdevenir una icona del glamour.

No, estimats no, en una classe tutoritzada et poden ensenyar a fer un bon karaoke o a ser un decent cantant d’orquestra de poble, però sens cap lloc a dubte Tamara Seisdedos o la Terremoto de Alcorcón, amb totes les seves limitacions en talent, donem mil patades a tots els concursants d’OT junts, com a icones del Pop.

Òbviament, per tal que una fama esdevingui sòlida i continuada en el temps i l’espai cal que al darrera de la imatge i la transgressió visual hi hagi una obra contundent en qualitat, que no es repeteixi a si mateixa i mai deixi de sorprendre i reinventar-se. Quants artistes coneixem que, després d’esdevindre intocables han fet treballs paupèrrims o auto-fotocopiats?

A la era d’Internet, però, ja no hi han excuses que valguin, qualsevol pot convertir-se una popstar. Myspace ha assassinat la odiosa necessitat dels intermediaris capitalistes (discogràfiques, emisores, MTV…) i actualment vivim en el paradís somiat per Andy Warhol, una meritocràcia en la que el talent va lligat a una fama, en molts casos fugissera, però al abast de qui la mereix.

h1

TOP: Artistes de dretes que m’han influenciat

Març 3, 2009

salvador_dali

En una demostració empírica de la meva polèmica teoria a favor de la incoherència i de la separació total de la ideologia política d’un artista a la degustació objectiva de la seva obra creativa, avui he decidit fer un top sobre els creadors que més admiro tot i discrepar profundament amb la seva ideologia.

Si es presentessin a unes eleccions, sens dubte no els votaria, però al no ser un sectari dogmàtic, de la mateixa forma que puc admirar les piràmides de Giza discrepant totalment del sistema faraònic que les va construir, no deixaré d’escoltar un grup pel simple fet de no combregar amb els mateixos postulats teòrics.

No crec en el compromís social dels artistes, ni que aquests hagin d’estar al servei del poble, com proclamava l’imposat realisme soviètic. Jo penso que un artista s’ha de guiar només pels seus sentiments subjectius, no per les idees polítiques. L’art no és un instrument al servei de cap ideologia, és un fi suprem en si mateix. Per tant, la ideologia concreta d’un artista és un detall mancat de cap importancia.

Nº10 Per començar podríem recordar tots els efímers cameos amb el nazisme, tant en les lletres com amb l’estètica,de David Bowie i Siouxie Sioux, tot i que no m’atreveixo a etiquetar aquestes sueprestrelles de nazis, ni molt menys!

Nº9 FABIO MCNAMARA

No és que sigui un gran actor, ni un músic especialment genial, però en l’imaginari col•lectiu mai faltaran les seves mítiques escenes al film almodovarià “Laberintos de Pasión”, o alguns hits musicals, tan al costat del director manxec  (“Voy a ser mamá”), com en solitari (amb la genial “Gritando amor”) o la seva mítica entrevista a la Edad de Oro. En declaracions al diari gratuït 20 Minutos es va declarar liberal, votant d’Esperanza Aguirre i va criticar durament als partits d’esquerres.

Nº 8 JOEY RAMONE (The Ramones)

El líder de la mítica banda de punk-rock, autora de veritables himnes generacionals com “Bitzlec Bop” o “I wanna be sedated” mai es va amagar de declarar-se votant del Partit Republicà i fan de Ronald Reagan. Quan el 2002 els Ramones varen entrar al Rock & Roll Hall of Fame va declarar “God bless President Bush, and God bless America”.

Nº 7 LENI RIEFENSTAHL

Una de les primeres dones en dirigir cinema documental als anys 30. La seva aportació tècnica en aquest gènere, així com a la fotografia, està fora de dubtes, es tractava d’una veritable genialitat. Va ser amant d’Adolf Hitler i Rudolf Hess i va rodar dos documentals esplèndids sobre el nazisme: “Olimpia” i “La Triologia de Nüremberg”. És ètic reconèixer la seva influència cinematogràfica o, pel contrari amagar-la deliberadament és falsejar la història d’aquest art?

Nº 6 AXEL ROSE (Guns & Roses)

El líder de la mítica banda de hair metal, Guns & Roses, caracteritzada per les seves eternes balades a piano (November Rain, Etsranged, Don’t Cry, Knokcing on heavens door…) i odiat visceralment per els “veritables heavies” al tenir un merescut èxit comercial, va publicar una cançó profundament racista i homòfoba titulada “One in a million”, tot i que poc després es va retractar de les seves paraules cantant a duo amb Elton Jonh “Bohemian Rapsody” al concert d’homenatge a Freddy Mercury.

Nº 5 BRANDON FLOWERS (The Killers)

En poques setmanes estaré veient en directe a aquest glamourós grup de pop rock indie, liderada pel cada dia més gayer Brandon Flowers, que ens ha regalat cançons brutals com Human”, “Somebody told me”, “Bones” o “When you are young”. Doncs bé aquesta banda va ser de les poquíssimes que va demanar el vot pel senador republicà McCain a les passades eleccions presidencials americanes, tot i que amb la boca bastant petita. M’imagino que el fet que ambdós fossin d’Arkansas va pesar bastant!

Nº 4 MIQUEL HOUELLEBEQ

Genial escriptor francès, de divertida ironia políticament incorrecte, que m’ha dut a devorar sense pietat “La possibilitat d’una illa” o “Les partícules elementals”. En els seves novel•les els temes recurrents son les provocacions exagerades plenes de tòpics racistes, masclistes, pro-perderatstes, homòfobs i, sobretot, en contra del Maig del 68; sembla que l’autor tingui una veritable dèria anti-hippie. Llegir el seu llibre és com escoltar la COPE de bon matí. Cal dir en el seu favor que en cap moment sabem si les seves incendiaries proclames les pensa o son provocacions gtratuïtes per caracteritzar els seus depravats personatges. Com ja us vaig dir, com a director cinematogràfic és bastant horrible.

Nº 3 IAN CURTIS (Joy Division)

El cantant del grup de punk-pop alternatiu de culte “Joy Division”, de qui us recomano el seu biopic “Control”, és una figura essencial en l’evolució de la música indie actual. Sense “Love will tear us apart” no existiria Interpol o Franz Ferdinand. Segons sembla es va declarar votant de Margaret Tatcher (font: Rafa).

Nº 2 ALASKA

Com ja he explicat en varies ocasions, la cantant de Fangoria, Dinarama i Pegamoides (grups dels que soc absolutament talifan), col•labora a la COPE i a Libertad Digital amb Jimenez Losantos, així com en altres diaris de dretes (ABC, Mundo). El seu marit, Mario Vaquerizo, va declarar en un programa conduït per la homòfoba Schirling que Esperanza Aguirre era la millor política d’Espanya.

Nº1 SALVADOR DALÍ

Pintor avantguardista, seguidor dels principis del surrealisme pictòric, del que em considero devot i absolutament fanàtic. No hi ha ni una sola obra de la seva creació que no sigui una meravella total en si mateixa i passejar pels seus museus de Cadaqués o Figueres és com entrar en un món paralel de somnis. Doncs bé, aquest pintor estava absolutament fascinat per les idees i la estètica de la Falange Espanyola, realitzant retrats de José Antonio Primo de Rivera vestit amb una camisa blava, així com del Rei d’Espanya.

PD: Obviament m’he limitat als artistes contemporanis, per no remuntar-me a tot l’art mesopotàmic, egipci, grec, romà, precolombí, bizantí, romànic, gòtic, islàmic, renaixentista, barroc, neoclàssic etc…on absolutament tothom era partidari de sistemes polítics explotadors

h1

Es el suïcidi un acte de valentia?

Novembre 26, 2008

4595202-md

Arran de la mort d’una de les components del grup de música petarda Nancys Rubias, que es va llençar daltabaix d’un pont, m’he plantejat obrir un debat moral sobre el suïcidi i si aquesta pràctica ha de seguir sent tipificada com a delicte al nostre codi penal (fins i tot està penalitzat no evitar que un altre ho faci) o bé hem de canviar la percepció sobre aquest fet i entendre-ho com un sublim acte d’extrema valentia.

Al Japó els samurais practicaven un ritual anomenat “seppuku” (Biel, corregeix-me si vaig errat), on voluntàriament acabaven amb la seva pròpia existència mitjançant l’eviscerament amb una daga, després de veure sake i llegir un poema de comiat anomenat zeppistu. Aquesta pràctica es considerava la més honrosa forma de morir i, tot i que va caure en desús per la seva prohibició legal l’any 1873, encara al 1990 un alt directiu d’una empresa ho va practicar davant l’anunci de la seva jubilació forçada.

El cristianisme considera el suïcidi un pecat horrible, equivalent al assassinat i en prohibeix l’entrada al cel a qui l’hagi practicat, ja que entén que aquesta persona ha renunciat a la salvació oferta per Deu. A la Bíblia trobem diversos exemples de suïcides, tots ells persones cruels i malvades com Saúl, Ahitofel o el mateix Judes.

En quant a altres religions, per a Budistes o Hindús, el suïcida es reencarnarà en una altre vida on sofrirà exactament els mateixos problemes que l’han dut a la seva tràgica mort (ja és mala sort, eh). Els jueus, tot i que no tenen cap prohibició expressa dins les normes del Talmud, les autoritats rabíniques postalmúdiques varen establir lleis penalitzant l’acte i considerant-lo un atemptat contra la creació de Deu a partir d’una cita del Gènesi “El Creador declara así que castigará a toda aquella persona que derrame su propia sangre” (Génesis 9:5).

Però i l’Islam? Son els terroristes suïcides uns pecadors o uns màrtirs divins? El Corà prohibeix explícitament posar fi a la pròpia vida i és un mite completament fals la promesa d’un paradís ple de verges disponibles als suïcides per la causa. Per tant podem concloure que els atemptats terroristes suïcides NO es fan en cap moment per ordre religiosa ni emparada sota aquesta, sinó exclusivament per finalitats polítiques.

Dintre de la psicologia es distingeixen diferents tipus de suïcidis segons si la persona tan sols vol cridar l’atenció, però no té cap intenció real de dur-lo a terme (amenaça suïcida), segons si té un mètode planificat o li és absolutament igual la forma o si és accidental o intencional. Les idees suïcides son molt freqüents en l’adolescència sense que comportin un perill real; es calcula que tan sols acaba amb la seva existència un de cada 300 adolescents que s’ho ha plantejat.

Bé i finalment exposaré el meu particular punt de vista: jo crec, òbviament que el suïcidi és la darrera opció que un pot prendre i que no hi ha cap problema tan greu com per emprendre aquest camí sense retorn i, amb l’excepció de malalties terminals, estem amb la obligació legal i moral d’impedir que un altre ho porti a terme. Dit això crec fermament també en el dret al propi cos i que si finalment algú opta per aquest tràgic camí, no es pot penalitzar al supervivent ni estigmatitzar o avergonyir-se de qui ha tingut aquest infinit valor.

I vosaltres, que n’opineu?

PD: La fotografia es titula “Barbie suicide nº12” i es obra del fotògraf italià Roberto Roseano

PPD: Us deixo amb la millor cançó que s’ha escrit mai sobre el tema, “Rock & roll suicide” de Bowie.

h1

Orgull de FAN

Juliol 28, 2008

Anava jo tan feliç creuant el centre de la meva ciutat , a punt de tornar a la meva dolça llar, quan la meva mà s’ha desplaçat al fons d’una butxaca dels pantalons, buscant el mòvil, l’encenedor o un cigar potser, tan és. La questiò és que els meus dits han ensopegat amb una petita peça de plàstic plana i de pocs centímetres… SIII!! No m’ho podia creure! Havia estat allí tota la setmana, esperant al aguait que jo la trobés! Quan ja la donava per perduda ha tornat a mí la pua que Morrissey em va llençar a la má en el seu passat concert a Madrid! Perfí he aconseguit superar aquest trauma teenager!

Ara em direu que no és més que un absurd delriri mitoman pròpi d’una pija a l’edat del pavo, però heu de saber que a mi m’agrada molt ser fan de persones i coses. Que té de dolent?

La veritat és que quan em fascina una cançó, un llibre o una pel·lícula, no puc deixar-me de preguntar qui és la persona que hi ha el darrere, quines son les seves influències, quines son les circumstàncies vitals que l’han dut a la sublimació d’aquella obra que tan admiro, el context artístic i vital que porta a un vulgar individu ,un bon dia, a crear una meravella del art.

I la veritat és que, a diferència de molts altres fans, soc incapaç de jutjar objectivament la vida d’un artista,si la seva obra m’apassiona. M’és igual que Alaska col·labori amb Jimenez Losantos, que Guns’n Roses tinguessin una cançò homòfoba o que Courtney Love sigui una ionki acabadíssima; si aquest és el caldo de cultiu necessari per a crear joies com “Me odio cuando miento”, “Don’t Cry” o “Violet“, benvinguts siguin! O és que algú posaria en dubte la bellesa dels monuments romans pel simple fet que van ser edificats amb ma d’obra esclava?

En el moment que em fascina un autor no em puc satisfer amb un petit xarrup de la seva obra, la meva insaciable voracitat cultural necessita més i més, fins a devorar filmografies, discografies i bibliografies senceres i quasi sense respirar. No us podeu imaginar quin orgàsmic plaer recorre la meva espina dorsal quan he aconseguit, per fi, empassar-me sencerets els 14 films d’Almodovar, els 7 llibres de Lucia Etxebarria o els 27 àlbums d’estudi de David Bowie, comprovant per mi mateix els seus altibaixos creatius, o les seves diferents fases artístiques.

Doncs res, vaig a guardar la pua en un lloc ben segur, no fos cas que la torni a predre!