TOP: Els funerals més glamourosos de la Història

Sembla que tot està apunt per la Gran Performance Pop del any: el funeral de Mickel Jackson, que promet ser el més bèstia que es recorda mai i que, sens dubte, serà la millor actuació del cantant des dels anys 80’s. Però al llarg dels segles hi ha hagut molts altres funerals glamourosos que val la pena repassar, per tal d’anar fent la boca aigua!

Nº 6 RODOLFO VALENTINO

Aquest actor de cine mut, va ser la primera sueprestrella del cel•luloide amb centenars de fans arreu. La seva mort, a acusa de pleuritis, va causar una gran commoció a la Nova York del any 1926: 100.000 persones varen sortir als carrers i el funeral va esdevenir un veritable drama: suïcidis de les fans histèriques, gent trencant les finestres i els portes del cementiri, la policia completament desbordada, una guàrdia d’honor feixista enviada suposadament per Benito Musslini…
Total, que la cerimònia es va haver de repetir un cop el cadàver va arribar a Beverly Hills a la costa oest

Nº 5 MARILYN MONROE

La gran actriu dels 50’s va ser enterrada amb una cerimònia íntima al Westwood Village Mortuary Chapel on va sonar la Sisena Simfonia de Tchaikovsky i “Somewhere Over the Rainbow” de Judy Garland.
Lee Strasber va llegir un elogi davant el fèretre obert de bronze i satí de color champagne , on ella estava vestida amb un vestit verd de Pucci. Degut als danys de les successives autòpsies el cadàver va ser sotmès a una profunda cirurgia, maquillatge i pentinat.

.

Nº 4 KURT COBAIN

Envoltada de 4.000 adolescents grungies a Seattle, Courtney Love, la viudíssima dels anys 90’s, va llegir parts de la nota de suïcidi que havia deixat el líder de Nirvana, on hi havia la famosíssima cita de Neil Young “It’s better to burn than fade away”
La cantant de Hole va demanar als presents que es desfoguessin insultant al difunt i va acabar l’acte posant de fons la cançó “Serve the servants”.
En els dies següents alguns dels seus fans varen emular a Kurt suïcidant-se.

Nº 3 JONH F. KENNEDY

El darrer president dels EUA assassinat en el càrrec va rebre un majestós funeral d’Estat.
Després de l’autòpsia el seu cos va ser escortat per la guàrdia d’honor de la Marina. Jackie Kennedy, vestida encara amb el vestit sanguinolent, no es va voler separar del cos ni un instant. Es va decretar dia de dol nacional i tan sols varen treballar els oficis d’extrema urgència. El funeral, oficiat per dos sacerdots catòlics, va plagiar fins al darrer detall al d’Abraham Lincoln i 300.000 persones varen presenciar el tram del carruatge amb el taüt fins al cementiri.

Nº 2 VICTOR HUGO

Centenars de persones vingudes de tota França varen passar la nit al ras per poder acomiadar-se del genial escriptor francès realista del s.XIX. Hugo era especialment adorat per les classes treballadores, protagonistes de les seves novel•les, i pels revolucionaris de tota mena i es varen veure diverses banderes anarquistes durant la cerimònia.
Es van recitar sis oracions abans que el seu taüt passes sota l’Arc de Triomf, on més de dos milions de persones ho varen presenciar

Nº 1 LADY DI

Després de la seva tràgica i polèmica mort perseguida per uns paparazzis en un pont de París, la Princesa de Gal•les va rebre els honors fúnebres el 6 de Setembre de 1997.
Hi va assistir tota la família reial britànica que varen caminar darrere el fèretre que anava en una majestuosa carrossa, escortada per la guardia reial, davant 250.000 persones i va ser retransmès en directe a milions d’espectadors a tot el món.
El moment més emotiu de la cerimònia va ser quan Elton John va interpretar una preciosa balada a piano, originalment inspirada en la mort de Marilyn Monroe, titulada “Candle in the wind”.
Com a anècdota destacar que un turista va ser condemnat a una setmana de presó després de robar un dels milions d’ossets de peluix que algú havia dipositat en honor a la morta.

TOP: Artistes de dretes que m’han influenciat

En una demostració empírica de la meva polèmica teoria a favor de la incoherència i de la separació total de la ideologia política d’un artista a la degustació objectiva de la seva obra creativa, avui he decidit fer un top sobre els creadors que més admiro tot i discrepar profundament amb la seva ideologia.

Si es presentessin a unes eleccions, sens dubte no els votaria, però al no ser un sectari dogmàtic, de la mateixa forma que puc admirar les piràmides de Giza discrepant totalment del sistema faraònic que les va construir, no deixaré d’escoltar un grup pel simple fet de no combregar amb els mateixos postulats teòrics.

No crec en el compromís social dels artistes, ni que aquests hagin d’estar al servei del poble, com proclamava l’imposat realisme soviètic. Jo penso que un artista s’ha de guiar només pels seus sentiments subjectius, no per les idees polítiques. L’art no és un instrument al servei de cap ideologia, és un fi suprem en si mateix. Per tant, la ideologia concreta d’un artista és un detall mancat de cap importancia.

Nº10 Per començar podríem recordar tots els efímers cameos amb el nazisme, tant en les lletres com amb l’estètica,de David Bowie i Siouxie Sioux, tot i que no m’atreveixo a etiquetar aquestes sueprestrelles de nazis, ni molt menys!

Nº9 FABIO MCNAMARA

No és que sigui un gran actor, ni un músic especialment genial, però en l’imaginari col•lectiu mai faltaran les seves mítiques escenes al film almodovarià “Laberintos de Pasión”, o alguns hits musicals, tan al costat del director manxec  (“Voy a ser mamá”), com en solitari (amb la genial “Gritando amor”) o la seva mítica entrevista a la Edad de Oro. En declaracions al diari gratuït 20 Minutos es va declarar liberal, votant d’Esperanza Aguirre i va criticar durament als partits d’esquerres.

Nº 8 JOEY RAMONE (The Ramones)

El líder de la mítica banda de punk-rock, autora de veritables himnes generacionals com “Bitzlec Bop” o “I wanna be sedated” mai es va amagar de declarar-se votant del Partit Republicà i fan de Ronald Reagan. Quan el 2002 els Ramones varen entrar al Rock & Roll Hall of Fame va declarar “God bless President Bush, and God bless America”.

Nº 7 LENI RIEFENSTAHL

Una de les primeres dones en dirigir cinema documental als anys 30. La seva aportació tècnica en aquest gènere, així com a la fotografia, està fora de dubtes, es tractava d’una veritable genialitat. Va ser amant d’Adolf Hitler i Rudolf Hess i va rodar dos documentals esplèndids sobre el nazisme: “Olimpia” i “La Triologia de Nüremberg”. És ètic reconèixer la seva influència cinematogràfica o, pel contrari amagar-la deliberadament és falsejar la història d’aquest art?

Nº 6 AXEL ROSE (Guns & Roses)

El líder de la mítica banda de hair metal, Guns & Roses, caracteritzada per les seves eternes balades a piano (November Rain, Etsranged, Don’t Cry, Knokcing on heavens door…) i odiat visceralment per els “veritables heavies” al tenir un merescut èxit comercial, va publicar una cançó profundament racista i homòfoba titulada “One in a million”, tot i que poc després es va retractar de les seves paraules cantant a duo amb Elton Jonh “Bohemian Rapsody” al concert d’homenatge a Freddy Mercury.

Nº 5 BRANDON FLOWERS (The Killers)

En poques setmanes estaré veient en directe a aquest glamourós grup de pop rock indie, liderada pel cada dia més gayer Brandon Flowers, que ens ha regalat cançons brutals com “Human”, “Somebody told me”, “Bones” o “When you are young”. Doncs bé aquesta banda va ser de les poquíssimes que va demanar el vot pel senador republicà McCain a les passades eleccions presidencials americanes, tot i que amb la boca bastant petita. M’imagino que el fet que ambdós fossin d’Arkansas va pesar bastant!

Nº 4 MIQUEL HOUELLEBEQ

Genial escriptor francès, de divertida ironia políticament incorrecte, que m’ha dut a devorar sense pietat “La possibilitat d’una illa” o “Les partícules elementals”. En els seves novel•les els temes recurrents son les provocacions exagerades plenes de tòpics racistes, masclistes, pro-perderatstes, homòfobs i, sobretot, en contra del Maig del 68; sembla que l’autor tingui una veritable dèria anti-hippie. Llegir el seu llibre és com escoltar la COPE de bon matí. Cal dir en el seu favor que en cap moment sabem si les seves incendiaries proclames les pensa o son provocacions gtratuïtes per caracteritzar els seus depravats personatges. Com ja us vaig dir, com a director cinematogràfic és bastant horrible.

Nº 3 IAN CURTIS (Joy Division)

El cantant del grup de punk-pop alternatiu de culte “Joy Division”, de qui us recomano el seu biopic “Control”, és una figura essencial en l’evolució de la música indie actual. Sense “Love will tear us apart” no existiria Interpol o Franz Ferdinand. Segons sembla es va declarar votant de Margaret Tatcher (font: Rafa).

Nº 2 ALASKA

Com ja he explicat en varies ocasions, la cantant de Fangoria, Dinarama i Pegamoides (grups dels que soc absolutament talifan), col•labora a la COPE i a Libertad Digital amb Jimenez Losantos, així com en altres diaris de dretes (ABC, Mundo). El seu marit, Mario Vaquerizo, va declarar en un programa conduït per la homòfoba Schirling que Esperanza Aguirre era la millor política d’Espanya.

Nº1 SALVADOR DALÍ

Pintor avantguardista, seguidor dels principis del surrealisme pictòric, del que em considero devot i absolutament fanàtic. No hi ha ni una sola obra de la seva creació que no sigui una meravella total en si mateixa i passejar pels seus museus de Cadaqués o Figueres és com entrar en un món paralel de somnis. Doncs bé, aquest pintor estava absolutament fascinat per les idees i la estètica de la Falange Espanyola, realitzant retrats de José Antonio Primo de Rivera vestit amb una camisa blava, així com del Rei d’Espanya.

PD: Obviament m’he limitat als artistes contemporanis, per no remuntar-me a tot l’art mesopotàmic, egipci, grec, romà, precolombí, bizantí, romànic, gòtic, islàmic, renaixentista, barroc, neoclàssic etc…on absolutament tothom era partidari de sistemes polítics explotadors