Nicanor Parra, Premi Cervantes *by Anna Parannoia”

Anna Parannoia estava molt indignada, doncs veia com anaven passant els dies i el meu blog no deia ni mú sobre l’esdeveniment literari de l’any: el Premi Cervantes al poeta xilè Nicanor Parra. Ella esperava impacient a cada nou post i.. res! Que no hi havia manera! Així doncs ha decidit posar-hi remei escrivint ella mateixa, com a especialista reputada en literatura hispanoamericana, un brillant article al respecte, recuperant de pas la secció dels “cameos” que feia tems que tenia un xic oblidada.

Nicanor Parra (Chile, 1914): poeta, matemático, físico y, desde hace un par de días, Premio Cervantes. Y es que el pasado jueves 1 de diciembre, a sus 97 años – más vale tarde que nunca – recibió este galardón, que premia una carrera literaria que lo encumbra entre los más grandes poetas en lengua castellana. No debe de haber sido fácil ser Nicanor Parra.

Después de la aparición de un genio en el panorama cultural siempre es difícil emprender un nuevo rumbo; imaginemos cómo pudo ser escribir poesía después de Vicente Huidobro, Pablo De Rokha y Pablo Neruda, tres de los más grandes pilares poéticos de Hispanoamérica. La estela que dejaron era la de una poesía marcada por una gran ambición y por una sed de absoluto, con una necesidad de universalidad y la pretensión de abarcar el mundo terrenal y el universo cósmico en toda su extensión. Un arma sólo apta para minorías privilegiadas, el germen del que podían nacer las respuestas a las angustias más íntimas y profundas del ser humano, que sólo podía ser moldeada y comprendida por los escogidos. No debió de haber sido fácil ser Nicanor Parra y dar vuelta a su propia tradición literaria con unas pautas poéticas tan irreverentes y contrarias a las postuladas por el “pequeño dios”, el “toro furioso” y la “vaca sagrada” (como el mismo Parra define a los tres poetas anteriormente mencionados).

Con Parra, la poesía iba a convertirse en la antítesis de lo que venía siendo – iba a convertirse en antipoesía – desciendiendo a la realidad colectiva para decirle al ser humano que todos podemos ser poetas, que todo puede ser poesía y que no existe un único camino ni una única verdad poética. El carácter divino y selectivo desaparece así para dar paso a una poesía cuyo punto de mira es la realidad cotidiana, con la que conecta a través de un lenguaje lleno de coloquialismos y regionalismos que arraigan en la propia identidad chilena. Debió de ser complicado ser Nicanor Parra.

Aunque el poeta chileno contaba con su mejor arma: el sentido del humor, que convertiría su poesía en una revolución literaria. El desafío a la pretendida solemnidad poética iba más allá de la desmitificación de la figura del creador; era necesario que la propia poesía contuviera en su esencia aquello que iba a forjar su identidad última: la sonrisa irónica, el sarcasmo hiriente pero siempre desde una actitud rebelde – casi eternamente adolescente – que convierte sus versos en emblemas que combinan el cinismo con la ternura, lo punzante con lo inocente, que exploran los propios límites para descubrir que estos ni siquiera existen. El pueblo no ha dudado: ha escuchado, ha seguido y ha creído a Parra que, como si de un Rolling Stone se tratara, ha llenado estadios de gente ansiosa por oírle recitar. Debe de ser divertido y emocionante ser Nicanor Parra.

*by Anna Parannoia*

LA MONTAÑA RUSA

Durante medio siglo
La poesía fue
El paraíso del tonto solemne.
Hasta que vine yo
Y me instalé con mi montaña rusa.

Suban, si les parece.
Claro que yo no respondo si bajan
Echando sangre por boca y narices.

De Versos de salón (1962)

Cal conèixer el context per entendre una obra?

Ahir, mentre sopava en un restaurant argentí de Barcelona, va sorgir una apassionant discussió a la sobretaula: cal conèixer el context històric i biogràfic de l’autor, per poder fer un anàlisis correcte d’una obra artística ja sigui literària, pictòrica o audio-visual?

“S’ha de ser absolutament modern”
Arthur Rimbaud

Els comensals estàvem dividits en dos bàndols irreconciliables: per una banda dos filòlegs que defensaven a capa i espasa que per fer un anàlisi d’un poema no resultava de cap interès conèixer a quina etapa de l’autor pertanyia, que les circumstàncies personals i polítiques del moment en el qual es va gestar un text eren pura anècdota i no aportaven cap mena de dada complementària a la obra i que, en tot cas, la seva lectura ja ens donaria els elements suficients per entendre-ho, sense que resultés necessari fer una documentació extra.

A l’altre banda de la taula estàvem asseguts dos historiadors que afirmàvem apassionadament que cada obra d’art no és més que la conseqüència de totes les influències prèvies de l’autor, les seves circumstàncies sòcio-econòmiques personals, el seu estat psicològic i l’entorn artístic i ideològic en el que vivia. No podíem entende com es podia profunditzar en l’anàlisi d’una creació ometent tota aquesta informació.

Com algú pot arribar a entendre la poesia del precursor de la modernitat francesa,  Arthur Rimbaud, sense saber que va ser un “enfant terrible”, que als 16 anys es va escapar de casa, en plena guerra amb Prússia i en mig de la revolució que dona lloc a la “Comuna de París”, on coneix la obra de Baudelaire i viu una escandalosa relació homosexual amb el poeta simbolista Paul Verlaine?

Els meus col·legues filòlegs defensaven que la obra de Rimbaud es podia llegir perfectament sense aquesta informació prèvia, que la seva bellesa estètica i la seva estructura interna eren suficients per comprendre com la seva obra clau,”Una temporada al Infern” , va obrir les portes a l’avantguardisme i la modernitat de la literatura francòfona.

Per mi aquesta postura peca d’excessiu idealisme, veient la obra com un element aïllat i intemporal en mig d’un univers de conceptes abstractes, sense entendre que al darrere hi han persones humanes que tenen sentiments derivats de les seves experiències reals i que la seva creació no és rés més que la expressió material d’aquest sentiment.

Clar que per als historiadors els textos no son més que eines per comprendre l’evolució de les societats, mentre que pels filòlegs un text és una finalitat en si mateixa! Que n’opineu?

TOP: Els llibres del segle XX més censurats arreu del món

La American Library Association, organització destinada a promoure la llibertat intel·lectual i la lectura, es dedica a fer un seguiment intensiu a tots els intents de censura i boicot a diversos llibres que les ultraconservadores associacions de pares  i diversos grupuscles cristianofeixistes o integristes islàmics intenten realitzar, per tal de retirar-los de les biblioteques públiques, salvant la seva obscurantista i retorçada moral dels progressos de la humanitat.

Així doncs, per tal d’iniciar un Especial Sant Jordi, us faig un breu extracte amb els volums literaris del segle XX que tenen l’honorífic mèrit d’haver despertat la ira dels enemics de la llibertat

EL SENYOR DELS ANELLS– J.R.R. Tolkien : Cremat a Nou Mèxic per l’Església de la Comunitat de Crist, al considerar-lo satànic.

LA TARONJA MECÀNICA- Anthony Burgess: Censurat a Uta, Colorado i Madison pel seu llenguatge violent

PER QUI DOBLEN LES CAMPANES – Ernest Hemingway: El Govern Turc va portar a judici a 11 editorials per difondre aquest llibre que, suposadament injuria a l’estat. Van ser  condemnats a presó i se’ls va confiscar els volums

MATADERO CINCO -Kurt Vonnegut: Aquest llibre, que narra viatges en el temps d’un soldat a la II Guerra Mundial, ha estat censurat a nombroses biblioteques i escoles de Los Angeles, Florida, Kentucky, Virginia, Ilinois, Georgia i Michigan, per culpa de la seva violència i el seu llenguatge sexual.

ALGÚ VA VOLAR SOBRE EL NIU DEL CUCUT – Kean Kessey. Censurat a California, Ohio, Madison i Colorado per que “glorifica l’activitat criminal, té una tendència a  corrompre menors i conté descripcions de la bestialitat, la violència, la tortura, el desmembrament, la mort i l’eliminació d’humans.“

LOLITA- Vladimir Nabokov. Prohibit durant els anys 50-60 a Irlanda, França, Argentina, Anglaterra i Nova Zelanda, per obscè i incitador a la pederàstia.

DE RATOLINS I HOMES- John Steinbeck. El llibre més cremat pel Ku Klux Klan, ha estat relegat a l’ostracisme al llarg del segle XX a Sicacussa, Irlanda i a la majoria dels estats americans per blasfèmia, emprar el nom de Deu en va, el seu llenguatge vulgar, per antipatriòta i difamar als negres, les dones i els discapacitats.

VERSÍCLES SATÀNICS – Salman Rushdie. Prohibit i cremat a Pakistan, Aràbia Saudita, Egipte, Somàlia, Sudan, Bangla Desh, Malàisia, Qatar, Indonèsia, Sud-Àfrica, India, Veneçuela,  Bulgaria i Polònia per la seva crítica a l’Islam. El 1991, en incidents separats, Hitoshi Igarashi, el traductor japonès, va ser assassinat a punyalades i el seu traductor italià, Ettore Capriolo, va ser ferit de gravetat.

TRES AMB TANGO- Justin Richardson y Peter Parnell. Aquest conte il·lustrat infantil que explica una verídica història de com dos pingüins mascles van adoptar un ou per tal de ser pares, és el llibre més censurat a tots els EUA durant 2010, per pressions homofòbiques del Tea Party.

El conte de Lady Gaga

 

Hi havia una vegada un país molt glamurós, anomenat Regne de del Pop, on hi governava des de feia tres llargues dècades una absolutista Reina, que duia per nom Madonna, aclamada i estimada per tots els seus humils serfs, que incondicionalment obeïen les seves ordres, encara que aquestes fossin tan aparentment incomprensibles com barrejar hip-hop amb guitarra acústica per fer un a cançó sobre la guerra d’Irak. Els camins de la divinitat son inescrutables.

Entre els més savis erudits del país corria una profunda preocupació: era evident que la Reina no viuria per sempre i si no trobaven ràpidament una Princesa disposada a heretar el tro, una sobtada desaparició de Sa Majestat seria una bona ocasió que no desperdiciarien els pèrfids arxienemics del malèfic Imperi del Heavie per envair-los, esclavitzant-los al mal gust i a la testosterona heteropatriarcal per sempre.

Així doncs van agafar la sabata de cristall, buscant pels racons de cada poblet alguna pagerola que es transformés, de sobte, en una sobrenatural Diva amb una ma dura com per portar les regnes del Estat.

Peró no hi havia forma! Cada cop que creien haver trobat algú que semblava encaixar amb la talla del calçat es rapava el cap, conduïa la carrossa reial borratxa, feia duos amb Bisbal, es deixava apallissar pel bufó de Palau o, simplement, li anaven grans els vestits de Reina.

Fins que. un bon dia, va aparèixer del no res una Lady que va deixar a mig reialme amb un pam de nas.Li va costar d’encaixar la cristalina sabata, peró aparentment la duia amb tanta gràcia que semblava feta per ella.

La cort anava ben plena de retòriques insinuacons: Qui era aquella misteriosa dama que cobria la seva cara de Pòquer amb unes fosques ulleres de sol i transformava la seva indumentària a cada minut? No seria pas un príncep que amagava la tita entre perruques i lluentons?

Els savis reials, farts de tanta mamarratxa amb ínfules de monarca, li van demanar una prova irrefutable per tal de deixar-la seguir escalant els esglaons cap al tro. Ella es va limitar a obrir un cofre polsegós que sempre duia al seu equipatge i això es el que en va sortir:

Cinc minuts amb Delibes

Et semblarà maco morir-te així de sobte, no Miguel? Just ara, en mig d’una brutal crisi, quan resulta més necessari el talent, tu vas i marxes, com si la cosa no anés amb tu, deixant a mig país amb un pam de nas. Quina poca vergonya!!

Clar, com anem tan sobrats de genis literaris, oi? Que ens podem permetre el luxe de prescindir del gran darrer referent de la narrativa espanyola del segle XX. I ara, a qui se suposa que hem de llegir? A la bleda assolellada de la Maria de la Pau Janer, potser? Per favor Miguel, no em facis riure!

De càncer! On s’és vist una mort tan poc glamurosa? Si com a mínim haguessis optat per una original tuberculosi, com Bequer, o un romàntic afusellament a mans dels feixistes, com Lorca, doncs mira, encara. Peró no, el senyoret s’havia de morir d’un vulgar càncer a un llit de Valladolid. Jo de veritat que aquestes pocasoltades teves mai les entendré.

Si, si i no em vinguis ara amb els teus noranta anys que, segons les previsions demogràfiques del Celestino Corbacho hauries d’estar viu fins als 120! El que et passa a tu es que viure et feia mandra! Com tot! Mira que no presentar-te al merescudissim Premi Novel! Clar, com s’està tan còmode escarxofat al teu seient de la Reial Acadèmia, oi? Quina peresa anar fins a Suècia a recollir els diners!

I no dissimulis que sé, perfectament, que tot ho has fet per fotre’m a mi: primer m’injectes el vici de la lectura sota la ombra d’un allargat xiprer, després m’incites a la passió per l’escriptura i quan em giro… apa! El Miguel amb un peu a la tomba! Com qui marxa a comprar el pa! Ni un trist comiat, ni un “vagi bé”. Si es que de veritat eh Miguel!!

PD: Aquest és el meu humil obituari al gran Miguel Delibes, fent la meva pròpia versió de la seva obra mestre “Cinco horas con Mário”

La Llista negre de CURRI VALENZUELA

Qui és la Curri? Doncs la posseïdora d’aquest nom tan extremadament cursi, a l’actualitat escriu a El Mundo i presenta un programa a Tele Madrid anomenat “Alto y Claro”,on acompanyada per diferents membres de la caverna mediàtica del entorn d’Esperanza Aguirre, es dedica “a fer veure que discuteix” temes tan apassionants, com per exemple, si a Catalunya hi ha una dictadura lingüística, com hauria de morir Carod Rovira, si està justificat un cop d’estat per salvar-nos de Zapatero o com de profitosa va ser la dictadura militar.

Però nomes “ho fan veure” ja que en realitat la pluralitat d’opinió en els seus programes brilla per la seva total absència i tots els contertulis que han gosat a senyalar alguna mancança de llibertat a l’emisora pagada amb els impostos de tots els madrilenys, han estat fulminantment acomiadats.

Però, increïblement, sota la seva aparença de iaia fachorra, inculta, de missa diària i apartament a La Moraleja, aquesta dona té estudis! Amb tan sols 22 anys es va graduar a la Escuela Oficial de Periodismo i va ser enviada de corresponsal a Nova York i durant la transició va ser redactora en cap de Cambio 16.

Però anem al tema que m’interessa: el seu llibre! Es tracta d’una veritable diamant en brut, un compendi de reflexions ultracasposes i freaks que sota un vernís de suposada ironia tracta de fer una llista de personatges que, segons ella enfonsen Espanya

El criteri que fa servir Lady Valenzuela per triar els seus personatges suposadament apocalíptics no queda gens clar, ja que barreja polítics amb músics, actors, objectes (samarretes del Che, polígrafs), fets (el bateig civil, l’orgull gai) i essers de ficció (Betty la Fea o Horatio Caine). Així doncs el millor serà que us deixi amb un “best of” de la seva creació literària! He obviat a tots els famosos d’esquerres, polítics i membres de ETA, ja que resulta evident el motiu pel qual els odia i em quedaré, tan sols, amb les entrades que més m’han sorprès…

–Pedro Almodovar: L’odia perquè quan ella va a comprar el diari a Nova York i diu que és espanyola, el quiosquer la mira amb cara de vici, pensant que a Espanya tots som depravats com als films del genial director manxec. Pot existir algú esser tan desesperat al univers sencer com per trobar viciosa a aquest engendre?

–Pepe Rubianes: Per la seva frase a TV3 sobre la “puta Espanya”. Al seu programa ella cada dia insulta Catalunya, però no passa res.

–Els antiamericans: Per menjar hamburgueses mentre critiquen a Bush i no adonar-se, pobrets, que Regan és el millor President de la història.

–El Consell Audiovisual de Catalunya: Curri té la santa barra d’anomenar manipulador al CAC, mentre ella treballa a Tele Espe i expulsa als col•laboradors que en discrepen mínimament!

–Elena Salgado: Per fer la llei Anti-Tabac que, segons ella, ataca a la llibertat. I els no-fumadors i la despesa sanitaria contra el càncer de pulmó?

–Les Feministes: Diu que a ella ningú li ha regalat res per arribar on és i que mai ha ascendit per quotes de gènere. Clar! Ella ha entrat per quota de fatxerio!

–El botellón: Perquè beure en un parc no té classe, dona mala imatge de la ciutat i demana més ma dura policial.

–Maria Patiño: L’acusa de tenir mala llet i de mala periodista… vaja… de ser el seu clon!

–Els addictes al mòbil: Per que la molesten mentre dorm al AVE!!

–Los del Rio: Aquí si que vaig al•lucinar! Però quina culpa tenen els autors de la Macarena? Doncs resulta que els pobres van demanar el vot per la Constitució Europea sense haver-la llegit! Ningú queda a salv de la garra de Curri!

–Els compradors d’invents innecessaris:Aquí es queda agust acusant als USB i els reproductors de MP3 de ser un invents complicadíssims de fer servir!! Com es pot ser tan inútila alhora que garrula i a sobre posar-ho de manifest voluntàriament en un llibre?

–David Beckam: per posar de moda el look metrosexual i fer que els futbolistes ja no siguin tan “macho ibérico”.

–Manolo Escobar: per no incloure ja“Que Viva Espanya” al seu repertori habitual.

–Jaime Peñafiel: Per desprestigiar a la sacrosanta Família Reial.

–Bea la Fea: Per transmetre a la societat la idea de la superficialitat de la bellesa femenina. Quan la guineu no les pot haver diu que son verdes! No serà que en el fons es sent identificada com a lletja?

–L’avi de Zapatero (afusellat a la Guerra Civil): Ni als morts deixa en pau aquesta harpia! En aquest cas l’acusa de ser una excusa per dividir als espanyols amb la Memòria Històrica.

–Horatio Caine: Com pot un personatge del CSI enfonsar Espanya?: Doncs molt fàcil, fent que la gent deprecií a la Guàrdia Civil per no ser tan meticulosos com a la sèrie.

–Jaime de Marichalar: L’acusa de ser l’antítesi de Cenicienta i d’arruïnar el matrimoni a sa majestat la Infanta.

–El polígraf: Perquè no han portat a Zapatero al programa.

–La gent que vesteix de negre. Segons ella aquest color hauria d’estar reservat als funerals i assegura que els progres odien els colors…deu ser que la pobre Curry està gagà i s’ha oblidat dels hippis!!

–Al Gore: Per inventar-se el canvi climàtic. La comunitat científica no existeix oi Curri?

–House: per ser l’excusa per que els metges siguin bordes. No com ella, que és tan correcte i educada…

–Els pacifistes: Per ser uns covards! A la guerra es va a la guerra! Doncs vinga Curri, a veure quan et veiem a primera fila d’un tiroteig, o, perquè no, d’un bombardeig!

Doncs res! Al acabar de llegir aquesta antologia de disbarats tan sols tinc dues coses clares: A qualsevol li publiquen un llibre i que si algú provoca que el nostre estat s’enfonsi son, sens dubte, les persones que pensen i actuen com aquesta rata miserable anomenada Valenzuela!

I per si encara no us heu empatxat de Curri aquí us la deixo cantant l’himne d’Espanya!

Un conte adolescent

Li agradaven les emocions fortes… podríem dir-ho així, si.

Recordo, encara amb espant, quan els meus incrèduls ulls varen presenciar com es penjava per la part externa d’un balcó situat en una tretzena planta, agafat tan sols per una mà a la barana. Tampoc podré mai esborrar del inconscient el cop que em va convidar a ser un privilegiat espectador del seu hobbie favorit: amagar-se en un forat de les vies del tren, esperant a acotar el cap fins al darrer instant en que un Talgo o un mercaderies a tota llet l’animaven a fer-ho.

Amb tan sols 15 anys ja havia desafiat el destí amb més d’un centenar d’ocasions sortint perfectament il•lès i amb un gran somriure irònic travessant el seu rostre després de cada nova entremaliadura, cada cop més esbojarrada. La mort ja l’havia donat per impossible.

S’havia convertit en un ionki de la testosterona adolescent; l’únic al•licient que tenia la seva trista existència dins una família completament desestructurada, formada per un pare ludòpata i maltractador i una mare alcohòlica que obligava a la seva germana petita a fer-se passar per restrasada mental, per tal de cobrar un subsidi amb el que mantenir els seus vicis.

Així doncs, el dia que ens va comentar el seu nou despropòsit suïcida, ningú va tenir la temptació de fer res per impedir-ho, doncs sabíem que era una tasca inútil i que, un cop més, se’n sortiria indemne. Aquell estiu de 1997 li havia donat per saltar i agafar-se al darrer vagó del metro, viatjant fins a la següent estació com si fes windsurf. Un petit detall mancat d’emoció, comparat amb el seu currículum gamberril.

I si, allí estàvem nosaltres a l’andana de Rambla Just Oliveras veient com aquell escarransit marrec era engolit per la foscor del túnel, a mida que els vagons abandonaven l’estació.

Com passava l’estona i no tornava, varem acabar agafant el metro per anar a buscar-lo. Però no, no hi havia rastre d’ell ni a Can Serra, Florida, Torrassa o Santa Eulalia. Pràcticament ja ens havíem fet tota la Línea 1 del metro i, com en aquella època encara teniem una hora imposada per tornar a casa, tot el grupet de jovencells amb les hormones alertades va fer cap a casa.

Però jo, que tenia un mal presagi, no em vaig poder estar de trucar-lo per tal d’esbrinar com s’ho havia fet per no creuar-se amb nosaltres. No vaig obtenir cap resposta coherent  dons em va contestar la seva germana fent-se passar per un ocell.

Els dies passaven i ningú al barri semblava tenir-ne noticies, trucar a casa seva era inútil i per l’esplai mai més va tornar a posar-hi els peus. L’havia enxampat la policia? Havia tingut un accident? A qui li importava realment?

Nosaltres simplement ens en varem anar oblidant lentament d’ell, buscant possibles explicacions racionals al seu sobtat esvaïment; però jo encara avui no puc de deixar de tenir calfreds cada cop que travesso la obscuritat entre Rambla Just Oliveres i Can Serra, cercant entre la foscor la solució al gran enigma irresolt de la meva adolescència.

PD: Fotografia per Vaclav Kocian

.

RELAT PER PARAULES

 Doncs si! Finalment he estat capaç de quadrar tots els mots que els lectors d’aquest blog em van deixar en un post passat, per tal que que jo n’elaborès un relat! Després de trencar-me el cap intentant fer lligar paraulotes com “encopresi”, “glera”, “pantisocràcia” ,”ionitzar” o “aixolomar”, aquest és el resultat!! Encara m’ha quedat prou bé no? Fins i tot té un argument amb sentit i tot! Sé que hi han troços un pel gore, però es el que vosaltres heu volgut!

Celestino Corbacho es va despertar  de sobte; s’havia quedat mandrejant en mig del Consell de Ministres, just quan s’estaven aprovant els decrets sobre els greuges i els desgavells que provocava l’energia termodinàmica al ionitzar el pal·ladi amb el ciclopentà-perhidrofenantrè i, sense adonar-se’n, va aclucar els ulls caient rodó sobre el seu dossier.

El Palau de la Moncloa ja estava buit, no hi quedava ni una miserable sargantana, així doncs el Ministre va pensar que aquesta era la seva: per fi podria tafanejar i aixolomar els racons d’aquell ciclopi edifici on es concentra tot el poder polític al nostre estat, ja que el borinot del Zapatero de ben segur mai li hauria permés, tement que esberlés algun dels gerros xinesos del segle XIV que adornaven els passadissos

El primer que va decidir visitar va ser aquell espectacular trifori enfinestrat, ple d’immensos ventiladors, uns noranta vuit calculava, que s’havia construït durant la dictadura feixista en honor a Sean Connery, l’amor platònic de Franco, segons deien les males llengües.

 

Això va recordar a Corbacho el veritable motiu per el que a ell li havia abellit abandonar el mel·liflu títol d’alcalde d’aquella miserable ciutat de l’extrarradi de Barcelona: No ho havia fet per pecúnia, no! Resulta que des de ben petit havia tingut fantasies eròtiques amb la vicepresidenta del Govern Fernandez de la Vega. Encara recorda quan es van conèixer al mig d’un bosc, en plena glera valenciana, on ell estava de campaments…  Ai quins temps! Ara per fi podria tenir-la ben a prop!

 

Si, ja sabia que molta gent opinava que la Vice era una veritable mòmia arrugada, amb menys atarctiu que una cadernera; però per ell sempre conservaria aquella carona de barjaula viciosa de quan llepava un cucurutxo o mastegava un carquinyoli! Se la imaginava fent papiroflexia i com, de sobte se li anava esfilagarsant la faldilla lentament fins que, producte d’un inesperat encopresi, ell li podia practicar la coprofàgia o, perquè no empalar-la amb el seu bastó màgic i finalment, en mitj d’un salvatge orgasme, llepar-li l’esternocleidomastoideu. Ai que n’era d’entremaliat i carafresc!

 

Clar que, ben pensat… i si De la Vega  li contagiava una gonorrea i se li inflaven els genitals de pus? Quin horror! Millor seria mantenir aquell amor de forma espiritual i idíl·lica, com la pantisocràcia utòpica per la que ell havia sempre lluitat i per la qual seria capaç d’immolar-se.

 

Recordant els seus temps de manyac va aconseguir forçar la porta d’un balcó per poder observar la tamborinada que estava caient sobre els carrers de Madrid i, un cop més, somiava despert: ja es veia ravalejant amb la vicepresidenta sota la pluja, mentre aquesta li anava parlant dels Usatges medievals, o la tautologia matemàtica i ell, pres del típic emabarbussament del adolescent enamoradís, sentiria un veritable aldarull  esbodregant el seu pit acceleradament mentre la seva cordura aniria minvant fins al extrem que dificilment seria perceptible amb un microscòpi. Per ella seria capaç fins i tot d’apartar-se del seu “camino” i abandonar la seva identitat xarnega!

 

FI

 

 

 

Com ser una “Mariculta” i no morir en l’intent!

Els gais bàsicament ens dividim en tres grups perfectament definits: per una banda aquells que es troben obsessionats amb la seva bellesa física i passen les hores mortes dins un gimnas per tindre un cos 10 (musculocas), aquells que creuen que el glamour és un mer sinònim d’elegància, roba cara o pentinats d’infart  i finalment els “Maricultes“, aquells que formem l’avanguarda cultural del segle XXI i sabem que el glamour es troba realment a la bellesa intel·lectual!

Dins aquest grup trobem històricament personatges que, amb la seva capacitat creativa han estat capaços de fer avançar de forma determinants l’art, la liteatura o la ciència: estem parlant de Plató, Aristòtil, Miquelàngel, Leonardo da Vinci, William Shakespeare, Oscar Wilde, Federico Garcia Lorca, Lluís Llach o Arqueòleg Glamurós, per citar tan sols alguns des més coneguts.

Doncs avui us donaré una lliçó magistral de com arribar a formar part d’aquest selecte i elitista grup: ja us aviso que no és fàcil, però tot és posar-s’hi! Els únics requisits bàsics son ser gai (obviament!), ser alt, prim i haver estudiat una carrera universitària (que no sigui una enginyeria).

1.- CINE: És obligatòri veure sempre els films en versió original subtitolada, preferentment en cinemes com Verdi o Floridablanca, a poder ser de cinema d’autor i eropeu. MAI  pelis comercials americanes en una gran superficie i doblades, aixó es un veritable crim per una Mariculta!
FRASE ILUSTRATIVA: “Que no saps qui és David Lynch? Fora del meu llit ara mateix!!!”

2.- MÚSICA: Preferentment alternativa anglesa o antiga i rara; en el cas que us agradi un artista comercial ho podeu arreglar fent-vos fan de les seves cançons més extranyes com cares B o rareses. És imprescindible emprar el major nombre de tecnicismes anglesos en qualsevol conversació musical.
VOCABULARI BÀSIC: Mainstream, underground, backstage, indiecool, technopop, electroclash, rave…

3.- PREMSA: El diari mariculte per excelència és El País, en tots els seus aspectes i seccions. A males males, podeu compar La Vanguardia o Público. No queda gaire bé llegir l’Avui o EL Periòdico i sobretot MAI diaris esportius!
FRASE ILUSTRATIVA: “Ahhhhggg! He tocat l’Sport, em vaig a desinfectar!”

4.- ART: Com més avanguardista, abstracte i menys figuratiu millor. És igual que no entngueu res, no hi ha res a entendre, simplement mireu-lo fixament amb cara d’interessant i expresseu amb veu alta aquells sentiments onírics que us reporti amb un vocabulari ple de tecnicismes artístics.

5.- LITERATURA: llegir molt és la base de tot mariculte que es precii. Qualsevol cosa és bona menys: literatura infantil ( això inclou des de “Teo va al Zoo” fins a “Harry Potter”  ), bestsellers, llibres mediàtics i llibres de cuina. Per fer més punts: llegir poesia! amb aixó entreu directe al cel mariculte!

6.- ALTRES: La cultura no té límits, no li poseu vosaltes! Mai està de més tenir una sòlida base de coneixements històrics, antropològis i filosòfics per quedar bé en qualsevol conversa amb una altre mariculte i sobretot per poder citar a autors famosos, en plan: “Com diria Nietzche, alló que no ens mata ens fa més forts“. Citar frases en llatí ja és lo más!

Doncs res, dit aixó: per que no ens unim tots els maricultes per fer un grup secret, dominar el món i expulsar tota la garruleria i la vulgaritat de la faç de la terra? Nemo? Rafa? Us hi apunteu?  

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (II)

Llegiu abants la PRIMERA PART DEL CONTE!!

 

 

 

Sense saber ben bé com havia anat a  parar al bell mig d’un saló Rococó presidit per  una decoració extremadament recarregada, de la que em van cridar l’atenció un quadre titolat “Autòpsia a un Fantasma“, degudament protegit per un cristall acuirassat, on hi apareixien cinc nois joves i molt guapos, que em resultaven estranyament familiars, fent una sanguinolenta matança del porc.

 

Les parets estaven totes plenes de miralls convexes, cada un dels quals mostrava una aparença diferent de mi: en uns em veia extremadament prim, en altres vell i decrèpit, en alguns duia una màscara de porcellana blanca i, finalment, un mirallot trencat simplement es negava a retronar-me la meva imatge, com si jo no hi fos.  

 

Al centre de la sala hi havia una llarguíssima taula de banquet preparada per un sopar imminent, plena de luxoses i afrodisíaques delícies per al paladar i cobertes per una capa de plomes de color rosa. Quan ja estava a punt de tastar una d’aquells suculents i temptadors àpats vaig llegir un petit cartellet escrit el lletra gòtica cursiva:

 

 “HIEROS GAMOS.Taula reservada per a les germanes siameses Hipocondria i Soledat”

 

Vaig preferir no tocar res, ja m’havia ficat en prous problemes i l’únic que desitjava era sortir d’una vegada d’aquell dantesc “Cuarto oscuro”, així que em vaig encaminar decidit fins a la xemeneia de l’habitació, la únic sortida possible d’aquell barroquíssim saló.

 

La sorpresa va ser meva al descobrir que allí dins s’obria un caminet de rajoles groguenques que es perdia fins al infinit…  la única peculiaritat es que en cada llosa hi havia una paraula escrita en ves a saber quin llenguatge secret: Narref, Atia, Uap, Ocnalb Raelcun, Afar, Zom, Omen, Itubtnujnoc, Aidil, Otubroks, Rafx…

 

Però de sobte una potent llum blanca em va cegar, mentre una estrepitosa veu en trencava l’omnipresent silenci: davant meu  s’havia materialitzat el mateix Karl Marx, que portava  en una mà una esquadra i en l’altre un compàs:

 

“SILENCI!! Tu i jo ens coneixem oi Drama Queen? Tu no has estat mai aquí i, de fet, ara no hi ets!  Aixó no és material, tot es una puta ficció al·lucinògena idealista producte del teu pessimisme extrem! Quan compti fins a tres tornaràs a la realitat: UN, DOS …”

 

 

                                                                   FI