TOP: MILLORS ÀLBUMS MUSICALS DE 2011 *Rafa vs Arqueòleg*

Un any més jo i Rafa realitzem conjuntament el nostre Top amb els àlbums musicals que més ens han agradat del curs passat; tot i que en realitat a nosaltres el que ens motiva no és pas fer llistes i cròniques de discos, sinó criticar-nos mútuament les respectives eleccions en una competició de sarcasmes per veure qui és més mariculta que l’altre.

Com sempre, sospito que aquest serà un dels posts menys llegits, però sens dubte un dels que més em diverteix fer!

TOP DEL RAFA

5.- DOBLE PLETINA – CRUZO LOS DEDOS / MÚSICA PARA CERRAR LAS DISCOTECAS

Només amb dos singles, els barcelonins Doble Pletina han aconseguit ser el grup revelació del pop espanyol d’aquest any. Fan un pop costumista i minimalista que comptarà amb el beneplàcit dels indies i els no tan indies. Les 4 cançons publicades fins ara són impecables. Són, a més, la referència més destacada d’un projecte discogràfic prometedor, Discos de Kirlian, que no revolucionarà el panorama musical local, però que en temps de crisi del sector ens està descobrint nous talents.

ARQUEÒLEG-> Revelació? Amb dos senzills justets i passables? Doncs s’et deuen haver revelat a tu en un èxtasi místic, ja que la resta de la humanitat no ha compartit aquest descobriment.

4.- THE DRUMS – PORTAMENTO

The Drums van tenir la sort que “Let’s go surfing” fos la cançó de l’any 2009, que els va obrir mercat a públics que ni haguessin somiat. 2 anys després han aconseguit el difícil equilibri entre no repetir-se i continuar mantenint un so reconeixible (han creat un so propi amalgamant el pop clàssic americà dels 50 i 60 amb el postpunk i l’indie anglès dels 80 i 90). Els perd massa l’estètica, però són dels millors artesans de cançons pop que hi ha el 2011.

ARQUEÒLEG-> Els grups anglesos que comencen per “The” i imiten el pop-rock dels 60’s van tindre el seu moment de glòria el 2006. Peró arriba un moment que ja cansen! I cantar en falset a la tornada, està més vist que versionar “Nothig else matters”.

3.- GIRLS – FATHER, SON, HOLY GHOST

Una de les coses que més fascina de Girls és la seva versatilitat. Un dia sonen com els Beach Boys, el següent com Led Zeppelin, i l’altre com John Lennon. Però mai deixen de ser ells mateixos. Aborden nous estils amb una falta de complexes absoluta, perquè no tenen la fal·lera de sonar moderns sinó la de fer absolutament el que els rota. Amb la fantàstica “Lust for life” corrien el perill de ser considerats un one hit wonder però enguany ens han deixat amb la boca oberta amb un segon àlbum de pop barroquista i sincer.

ARQUEÒLEG-> Un àlbum innocu i anodí, amb una veueta apagada darrere la guitarra, com si li fes vergonya cantar. Ideal per posar de fil musical en un ascensor o al dentista, mentre pràctica una anestèsia local.

2.- JOHN MAUS – WE MUST BECOME THE PITILESS CENSORS OF OURSELVES

John Maus, provocador nat, ha tret el que probablement és el millor disc de música electrònica de 2011. Un disc ple de hits com “Hey Moon“, “Street light“, “Quantum leap” o “Believer“, que beu dels clàssics de l’electrònica analògica de finals dels 70 no per fer un mer exercici retrofuturista, sinó per fer la música que importa avui. Amb la seva veu de baríton que recorda tant la d’Ian Curtis de Joy Division John Maus aconsegueix hipnotitzar-nos.

ARQUEÒLEG-> La versió technopop de Joy División ja existeix… des de fa 31 anys! Es diu New Order i li dona mil patades a aquest succedani amb una producció d’organillo i fireta que faria empal·lidir a Camela.

1.- REAL ESTATE – DAYS

Aquest ha estat l’any de Real Estate. Amb el seu segon disc, han passat de ser promeses de l’indie americà a ser vistos seriosament com els candidats més ben posicionats per succeir R.E.M. (que tot just s’han separat aquest any). Fan un jangle pop de tall molt clàssic, però amb una delicadesa increïble, i malgrat que el seu so és genuïnament americà, tenen influències que beuen dels dos costats de l’Atlàntic.

ARQUEÒLEG-> Quan vaig escoltar que REM abandonava la música, ja em vaig témer que alguna imitadora oportunista intentaria agafar el relleu. Doncs bé aquí els tenim! No sonen com els originals, ni de lluny, però sempre serà millor que sofrir en silenci el síndrome d’abstinència de la banda de Michael Stipe

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- THE SOUND OF ARROWS – “VOYAGE”

Un duo technopop, d’allò més gayer,  a mig camí entre Pet Shop Boys i Depeche Mode, amb un toc de Moby. El seu disc de debut és una successió de hits trencapistes cridats a ser una gran revelació del pop, fent poques concessions a la petarderia i mantenint una gèlida sobrietat techno.

RAFA-> Per favor, a mig camí de Pet Shop Boys i Depeche Mode? Diràs a mig camí entre David Guetta, Chimo Bayo i les horterades més infames que posen a les discoteques d’ambient. Música hortera per a ments superficials. Carn de recopilatori de temporada de música dance. Un lànguid i borrós record del 2011 d’aquí a pocs anys.

4.- AMARAL – “HACIA LO SALVAJE”

Allunyats definitivament de la radio-fórmula i dels singles fàcils, el duo de Saragossa retornen als seus orígens menys mainstream amb un disc temàtic que gira entorn  l’argument del film “In to the wild”: com fugir de la societat, abandonant tots els lligams socials i llençant-nos de cap a la natura salvatge. Un àlbum en el que és difícil entrar-hi, però que després d’algunes audicions es converteix en un clàssic.

RAFA-> Bon intent de “back to basics” que no acaba de funcionar. Tot i així, són del milloret i del més respectable que hi ha en el pop comercial espanyol, així que no seré dur amb ells.

3.- LA CASA AZUL – “LA POLINESIA MERIDIONAL”

La Casa Azul venen carregats amb les seves melodies rabiosament divertides i ballables, però amb unes lletres certament menys optimistes. Ja no és moment per celebrar revolucions sexuals, sinó per fer el darrer brindis abans de precipitar-nos al abisme, de fer el darrer ball abans que s’engeguin  les llums d’emergència. Una deliciosa combinació d’alegria amarga i fatalisme popi, ideal pels temps que corren!

RAFA-> La casa azul és com un xiclet de maduixa Bang. Al principi és deliciós, una explosió de sabors. Al cap de 5 minuts la goma s’endureix, s’ha anat tot el gust i sents la boca resseca. Van treure un parell de discos molt bons la dècada passada. Repetir ara la mateixa fórmula no és només que cansi, és que artísticament és deshonest. Això sí, s’ha de reconèixer que Guille Milkyway s’ha convertit en una vaca sagrada. Cap mitjà s’atreveix a criticar-lo!

2.- LADY GAGA – BORN THIS WAY

Ens trobem davant del disc que sublima definitivament la música Pop als altars de l’Art, com si tota la història d’aquest estil hagués estat un simple assaig per arribar fins a la seva consecució. Una magna òpera, sobreproduïda fins a l’èxtasi, recarregada com un palau rococó, amb melodies retorçades i cançons eternes, però cuidades fins al darrer detall. Denses balades a piano que de sobte esdevenen ballables himnes technopop, avantguardisme electrònic alemany amb aires de ranxera mexicana solos de guitarra i saxo alternats amb melodies naïf, lletres d’autoajuda o llegendes nyonyes d’unicorns cavalcant sobre carreteres d’amor.

RAFA-> Ai no em facis riure, que em pixo… Lady Gaga és pop per a mariques garrules d’extraradi. “Born this way” ha estat un absolut fracàs, que no ha estat capaç de generar cap single a l’alçada dels singles del primer disc. Darrera la disfressa excèntrica de la Gaga s’amaga una preocupant falta d’idees. Sort que Madonna traurà disc el 2012 i la posarà al seu lloc!

1.- PATRICK WOLF -LUMPERCALIA

Convertit en el Bowie del segle XXI, la seva precoç genialitat divina l’ha dut a abandonar els sons més foscos i electrònics per recuperar la lluminositat folk-pop de “The Magic Position”. Incapaç de fer una cançó mediocre o de posar una sola nota fora de lloc, ha fet un pas definitiu cap a la maduresa artística creant un disc que condensa un univers sonor, cada cop més propi, que va des del glam, els violins celtes, passant pel pop acústic o les balades a piano.

RAFA-> Precoç genialitat, tu ho has dit. Too much too soon, que deien els New York Dolls. Molta ínfula de grandesa i uns resultats que deixen indiferent. Cançons excessivament convencionals, ultraproduïdes, que no toquen cap fibra. Absent en les llistes del millor de l’any més prestigioses com Pitchfork o Rockdelux, les mateixes publicacions que havien apostat per ell fa uns anys. Patrick Wolf és el príncep destronat del pop.

Nicanor Parra, Premi Cervantes *by Anna Parannoia”

Anna Parannoia estava molt indignada, doncs veia com anaven passant els dies i el meu blog no deia ni mú sobre l’esdeveniment literari de l’any: el Premi Cervantes al poeta xilè Nicanor Parra. Ella esperava impacient a cada nou post i.. res! Que no hi havia manera! Així doncs ha decidit posar-hi remei escrivint ella mateixa, com a especialista reputada en literatura hispanoamericana, un brillant article al respecte, recuperant de pas la secció dels “cameos” que feia tems que tenia un xic oblidada.

Nicanor Parra (Chile, 1914): poeta, matemático, físico y, desde hace un par de días, Premio Cervantes. Y es que el pasado jueves 1 de diciembre, a sus 97 años – más vale tarde que nunca – recibió este galardón, que premia una carrera literaria que lo encumbra entre los más grandes poetas en lengua castellana. No debe de haber sido fácil ser Nicanor Parra.

Después de la aparición de un genio en el panorama cultural siempre es difícil emprender un nuevo rumbo; imaginemos cómo pudo ser escribir poesía después de Vicente Huidobro, Pablo De Rokha y Pablo Neruda, tres de los más grandes pilares poéticos de Hispanoamérica. La estela que dejaron era la de una poesía marcada por una gran ambición y por una sed de absoluto, con una necesidad de universalidad y la pretensión de abarcar el mundo terrenal y el universo cósmico en toda su extensión. Un arma sólo apta para minorías privilegiadas, el germen del que podían nacer las respuestas a las angustias más íntimas y profundas del ser humano, que sólo podía ser moldeada y comprendida por los escogidos. No debió de haber sido fácil ser Nicanor Parra y dar vuelta a su propia tradición literaria con unas pautas poéticas tan irreverentes y contrarias a las postuladas por el “pequeño dios”, el “toro furioso” y la “vaca sagrada” (como el mismo Parra define a los tres poetas anteriormente mencionados).

Con Parra, la poesía iba a convertirse en la antítesis de lo que venía siendo – iba a convertirse en antipoesía – desciendiendo a la realidad colectiva para decirle al ser humano que todos podemos ser poetas, que todo puede ser poesía y que no existe un único camino ni una única verdad poética. El carácter divino y selectivo desaparece así para dar paso a una poesía cuyo punto de mira es la realidad cotidiana, con la que conecta a través de un lenguaje lleno de coloquialismos y regionalismos que arraigan en la propia identidad chilena. Debió de ser complicado ser Nicanor Parra.

Aunque el poeta chileno contaba con su mejor arma: el sentido del humor, que convertiría su poesía en una revolución literaria. El desafío a la pretendida solemnidad poética iba más allá de la desmitificación de la figura del creador; era necesario que la propia poesía contuviera en su esencia aquello que iba a forjar su identidad última: la sonrisa irónica, el sarcasmo hiriente pero siempre desde una actitud rebelde – casi eternamente adolescente – que convierte sus versos en emblemas que combinan el cinismo con la ternura, lo punzante con lo inocente, que exploran los propios límites para descubrir que estos ni siquiera existen. El pueblo no ha dudado: ha escuchado, ha seguido y ha creído a Parra que, como si de un Rolling Stone se tratara, ha llenado estadios de gente ansiosa por oírle recitar. Debe de ser divertido y emocionante ser Nicanor Parra.

*by Anna Parannoia*

LA MONTAÑA RUSA

Durante medio siglo
La poesía fue
El paraíso del tonto solemne.
Hasta que vine yo
Y me instalé con mi montaña rusa.

Suban, si les parece.
Claro que yo no respondo si bajan
Echando sangre por boca y narices.

De Versos de salón (1962)

TOP: Millors àlbums nacionals 2010 *Rafa vs Arqueòleg*

Un any més jo i Rafa ens hem reptat a un duel musical: exposar en una breu llista quins han estat els àlbums musicals més destacats del curs, segons el nostre particular punt de vista.  Avui us faig entrega de la primera part, on tas sols hi tenen cabuda els treballs publicats al nostre estat i la setmana vinent podreu gaudir de la continuació amb els artistes de tota la galàxia!

I esteu ben atents a aquesta pàgina doncs al proper post ja em podreu deixar les vostres consultes tarotistes per a 2011!!

TOP DE RAFA

5.- BIGOTT – “This is a beginning of a beautifull friendship”

Un dels mals del pop espanyol, que més o menys arrenquen del triomf comercial de El Último de la Fila, és el menyspreu a tota música pop que no tingui arrels “mediterrànies”, “llatines” o “flamenques”. O pitjor encara, que sí tingui arrels però que les agafi, sense complexos ni demanar excuses, del folk americà (la facció indie del qual, per cert, ha donat grandíssims noms en la darrera dècada, de Devendra Banhart a Sufjan Stevens). Poc ens ha d’importar que l’aragonès Bigott faci country americà cantat en anglès als que estimem la música pop com a llenguatge. Perquè, com The Byrds, Gram Parsons, R.E.M. o Sufjan Stevens, el country-pop de Bigott té una alenada atemporal a la qual no poden ni aspirar la major part d’engendres musicals emparats per l’SGAE i el grup PRISA que fan “música nuestra y con raíces”.

4.- VV.AA. – “Viaje alrededor de Carlos Berlanga”

Fa 8 anys de la mort de Carlos Berlanga, però mai és tard per homenatjar al responsable de clàssics del pop espanyol com Bote de Colón, Bailando, Ni tú ni nadie o A quién le importa (totes cantades per Alaska, la seva musa als 80). Posteriorment, als 90, va tenir una carrera solista tan interessant com comercialment fracassada. Per això, que ara tota la plana major de l’indie espanyol versioni les seves cançons no deixa de ser una bona notícia. El millor del disc: que pivoti sobre aquelles cançons en solitari que haurien d’haver estat hits i injustament no ho van ser (“En el volcán” revisada per Fangoria, o “Vacaciones” per La Casa Azul). El pitjor: que es passi per alt que Carlos també va escriure grans cançons per reines del petardeo com Raffaella Carrà, Sara Montiel o Tamara Seisdedos.

3.- MARIA RODÉS – “Una forma de hablar”.

Maria Rodés és una de les figures destacades, juntament amb Nacho Umbert, d’una nova fornada de cantautors que van contra el bonrotllisme suposadament cosmopolita i cool de l’establishment musical barceloní. Cançons intimistes, que parlen dels nostres embolics mentals, en aparença pessimistes però que sempre destil·len fina autoironia i un bri d’esperança. Un petit manual d’autoajuda per aquests temps difícils, que entronca amb la millor tradició del pop femení intimista sense pèls a la llengua (Joni Mitchell, Suzanne Vega, K.D. Lang, Liz Phair…)

2.- FRED I SON – “Diu que no sap que vol”

Fred i Son són una glopada d’aire fresc en el pop cantat en català. I ho són en gran part pels seus inusuals referents musicals en les nostres latituds: beuen del corrent més suau i naif del pop indie britànic dels 80. Aquell que, d’esquenes a qualsevol moda o dictat, feia obres artesanes i intemporals de pop minimalista en discogràfiques independents com Postcard o Sarah, o el de bandes desaparegudes i caigudes en l’oblit com Felt, The Pale Fountains o The Field Mice. No, no som als 80 ni a UK, som al 2010 a Catalunya i Fred i Son ens plantegen la grandesa de les petites cançons i del pop ben fet. Un disc escapista, somiador, vitalista i a la vegada melancòlic. I sí: volguda, descarada, valenta i provocadorament sensibler i naif

1.- NACHO UMBERT & LA COMPAÑÍA – “Ay…”

Nacho Umbert, amb un sol disc, s’ha convertit en el millor cantautor sorgit a l’estat espanyol des de Javier Álvarez. I ho ha fet ressuscitant sobtadament 14 anys després d’haver editat una de les obres clau de l’indie espanyol dels 90, quan liderava Paperhouse. Això sí, ara ha substituït les influències de Red House Painters o Codeine per unes sonoritats purament mediterrànies, amb unes lletres que ens parlen d’antiherois quotidians de la Barcelona real que encara palpita sota la de cartró. Un disc que desprèn glopades de vida real de persones reals en cada cançó.

 

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- FANGORIA –“Entre el Vodevil y la Astrakanada”

La banda degana del pop espanyol s’atreveix per fi a trencar amb el tabú del seu propi passat, revistant tots els grans èxits del seu repertori amb noves col·laboracions (imprescindible Fàbio MacNamara a “La Tribu de las Chochoni¨) i amb un só més actual i menys amateur, amb una producció a carreg de Sigue Sigue Sputnik entre altres. El millor de tot serà la gira on per fi podrem escoltar en un concert himnes desterrats del setlist des de feia dècades com “Bailando” o “A quien le importa”

4.- NAPOLEON SOLO– “En la Òpera”

Un descobriment molt agradable, a carreg d’aquesta banda indie andalusa que juga amb una proposta a mig camí entre el pop i el rock clàssic, amb tocs de psicodèlia, falsets a lo Mika i lletres molt treballades, amb un disc de debut molt sòlid que els pot convertir en els nous Vetusta Morla.

 

3.- ASTRUD & COL·LECTIU BROSSA “Lo Nuevo”

Mai havia trobat el moment per llençar-me de cap a la discografia d’Astrud, tot i que en coneixia alguna cançó, fins que a les passades Festes de la Mercè vaig tenir la oportunitat de veure’ls en directe deliciosament acompanyats d’aquesta banda de corda, capgirant completament l’enfoc a la seva discografia, en clau Umplugged, donant-li una sonoritat més digerible a la seva perspectiva freak del mon.

2.- ELLOS “Cardiopatia Severa”

Per fi Ellos tornen a fer allò que se’ls hi dona millor: el pop melòdic, canviant les obsoletes i sobreres guitarres del seu darrer treball per violins i orgues, creant una col·lecció de hits incomparables. Les seves lletres han deixat de banda també la tràgica pose dramaqueen, per un optimisme nyonyo molt adient a la meva situació personal actual.

1.- DOVER “I ka kené”

El primer lloc del pòdium se la mereix la primera banda musical de la història del nostre estat que s’atreveix a desafiar la dogmàtica dictadura del rock, la tirania de les grenyes i les veus guturals que els havia esclavitzat a un model grunge completament obsolet, fet que els ha valgut una pluja de crítiques per part de tots els mitjans de comunicació, crítics i ex-fans histèriques i rencoroses. Aquest cop s’atreveixen amb el pop electrònic africà, amb una proposta completament original i transgressora, amb un àlbum ple de hits perfectes de dalt a baix.

LA CRISI A DEBAT: Rosa de Sang vs. Arqueòleg Glamurós

Dames i Cavallers, passin i vegin el combat més esperat dels segle! Per primer cop en aquest blog es batran en duel dialèctic les propostes sobre la política econòmica i la crisi dos pesos pesats de la xarxa digital en català: a la dretaRosa de Sang defensarà una visió més propera al liberalisme, mentre que a l’esquerra els eu arxienemic, l’Arqueòleg Glamurós, lluitarà amb unes armes discursives properes al socialisme democràtic. Banca, empresaris, reformes laborals, mercat… tots els temes seran emprats en aquesta sanguinària batalla sense cap resquill de pietat, amb un sol objectiu: generar una síntesi des de postures aparentment oposades per tal de generar noves propostes!

Preparats, llestos i… JA!

Arqueòleg Glamurós (AG)– Qui és el culpable de la Crisi per tu: el terrorisme financer internacional, o bé els desmesurats drets dels treballadors? En coherència: qui n’hauria de sofrir les conseqüències?

Rosa de Sang (RS)– La crisi actual és una crisi larvada fa molts anys quan vam descobrir que endeutar-nos era el camí fàcil per mantenir els nivells de vida, augmentar el consum més enllà de les nostres possibilitats o fins i tot, si ho sabíem fer bé, enriquir-nos. Les ganes de guanyar molt i de forma molt ràpida per part de grans grups financers, un sistema de retribució d’alts directius que primava els resultats a curt termini junt amb l’assumpció de riscs desorbitats, i el risc moral associat a un sector “too big to fall” va acabar de fer saltar l’invent pels aires. Però com dic més amunt el problema és anterior, perquè si bé és cert que es va fomentar (i es fomenta) el consum a qualsevol preu, la propietat immobiliària i el crèdit ràpid i fàcil, a mi ningú m’obliga a endeutar-me si no vull, i l’endeutament sobre la renda disponible a l’Estat Espanyol passa del 69% l’any 2000 al 130% l’any 2008. Hem viscut en una bombolla de crèdit que ens ha acabat explotant a la cara.

Rosa de Sang (RS)– Com entens el concepte de responsabilitat aplicada als següents sectors implicats en l’economia, govern, empresaris, treballadors i consumidors?

Arqueòleg Glamurós (AG)– Els empresaris no han de buscar grans  plusvàlues a curt termini, ni competir a la baixa amb els països del tercer món retallant sous i preus, sinó invertir en I+D i en qualitat del producte. Els treballadors han de reciclar-se, adaptar-se als canvis del sistema i ser conscients dels seus drets i mobilitzant-se per defendre’ls, sempre dintre de la legalitat i sense violència, però sense abaixar la guàrdia. Els consumidors no han d’estirar més el braç que la màniga, ni deixar-se temptar per hipoteques i crèdits trampa. El Govern, t’ho responc a la següent pregunta!

AG –L’especulació cerealística ha generat onades de fam a Àfrica, la bombolla immobiliària ha destruït irremeiablement el medi ambient a la costa mediterrània… ha de tenir algun límit el mercat? Hi ha alguna ètica al capitalisme, o bé l’obtenció de beneficis és un fi que justifica tots els mitjans?

RS– L’Àfrica és per desgràcia un continent riquíssim en matèries primeres i metalls industrials i preciosos que es veu permanentment explotat. Ara l’explotador de torn és la primera potència comunista mundial, la Xina.Sobre l’especulació immobiliària tens raó, però pensa una cosa, sense demanda, o almenys sense demanda potencial, no hi ha oferta i al costat d’un constructor que destrossa un paratge o omple de ciment una platja hi ha milers de petits propietaris potencials que volen el seu apartament a primera línia de mar. Altra vegada, cada u ha d’assumir la seva responsabilitat. El capitalisme és un sistema econòmic i un sistema econòmic no pot ser ètic o no ètic, les que han de tenir un comportament ètic són les persones que se’n serveixen.Si l’ètica d’aquestes és la del treball, l’esforç, l’estalvi, la dedicació, l’excel.lència i l’esperit de superació, tenim un tipus de sistema capitalista; si les persones només aspiren al diner fàcil i ràpid, tenim un altre tipus de sistema capitalista. De nou apel.lo a la responsabilitat individual

RS– Fins a quin punt creus necessària la intervenció del sector públic a l’hora de regular el funcionament econòmic en general i a l’hora d’aconseguir sortir d’aquesta crisi en particular? Per què?

AG- El Govern (és a dir, la democràcia) ha d’exercir d’àrbitre i motor de la recuperació econòmica reduint el dèficit en inversió i investigació militar, propaganda institucional, així com inversions  objectivament inútils; incentivant la contractació i no l’acomiadament; lluitant amb duresa contra la corrupció i la evasió d’impostos amb tots els instruments legals, judicials i policials que tingui al abast i dotant-se de nous efectius; intervenint activament en el mercat si aquest genera noves bombolles especulatives; creant noves infraestructures que generin riquesa a llarg plaç, captin la inversió estrangera i fomentin un medi ambient sostenible; incrementant la pressió fiscal a les SICAV i obligant als aturats de llarg temps a fer cursos de reciclatge, entre altres mesures.

AG– Hi han dues paradoxes del pensament liberal que mai he acabat d’entendre, a veure si me les pots aclarir: Com es pot reduir el dèficit baixant els impostos? I com es pot baixar l’atur subvencionant els acomiadaments?

RS- El primer és un tema que ha generat sempre molta polèmica. No se’n pot fer una categoria perquè al final hi acaben influint moltes més variables que les de blanc o negre que a tu t’apassionen tant, però teòricament menys impostos suposa més consum, més inversió i millor assignació dels recursos, per tant més creixement i un pastís més gros. Si el pastís és més gros, amb un tipus impositiu menor es pot obtenir una recaptació superior i per tant reduir el dèficit: 100×15% > 50×20%.Crec que subvencionar l’acomiadament és un pedaç, penso que les empreses, sobretot les petites i mitjanes haurien de poder acomiadar a un cost raonable si està en perill la seva supervivència present o futura o la seva capacitat de competir. Una empresa que acomiadi la meitat de la plantilla genera menys atur que una que ha de tancar. El “cost raonable” és un tema que donaria per un altre debat.

RS- Tenint en compte una situació com l’actual en la que els estats es troben en una situació d’endeutament explosiu i en unes economies  amb la demanda estancada (és a dir, la producció no es ven) què proposaries per evitar la destrucció de més ocupació i la seva creació a mitjà termini

AG– La única forma de generar consum és fomentant la contractació, és un peix que es mossega la cua! Un aturat consumeix molt menys que un treballador. Per tal que tothom pogués accedir a curt plaç al mercat laboral prohibiria les hores extra o les dobles contractacions, fomentaria els contractes a mitja jornada o per hores i subvencionaria la contractació, lligada a la condició de que no s’acomiadi a ningú de forma improcedent. Això generaria un augment immediat de la demanda i reactivaria l’economia.

AG- Molt s’està parlant darrerament d’un impost sobre la banca, que a mi em recorda bastant a la proposta de gravar les transaccions financeres internacionals que feia la organització d’esquerres ATTAC. Estàs a favor d’aquestes mesures? Donaries suport a una banca pública que gestionés els crèdits a les empreses? Creus que els bancs tenen alguna obligació respecte a l’Administració Pública, després de la ingent quantitat de diners rebuts del Govern?

RS– Estic a favor d’un sistema de regulació bancaria que faci que si un banc és massa gran per permetre’n la fallida, aquest banc estigui sotmès a una estricta supervisió, fins al punt d’haver de finançar algun tipus de fons de rescats en funció dels riscs que decideixi assumir. Els diners que han rebut els bancs no són donacions a fons perdut, són préstecs que hauran de tornar com alguns ja han començat a fer. En alguns casos els diners que s’han injectat no només s’hauran de tornar sinó que permeten la presència de l’estat corresponent al Consell d’Administració del banc.L’obligació dels bancs després de rebre els diners que han rebut és el de gestionar el risc de tal manera que puguin tornar els diners que els han estat deixats per part dels estats el més aviat possible i que a través d’un sistema de supervisió com els que ja s’estan dissenyant no sigui necessari ajudar-los més.

RS- Quina és per tu la finalitat del sistema financer i com hauria de contribuir a la sortida de la crisi?

AG- Crec fermament en la creació d’una Banca Pública, en competència amb la Privada, per tal que el govern pugui fer arribar, sense mitjancers usurers, el flux de crèdit a les empreses, autònoms i consumidors, amb dificultats conjunturals per sortir del pas. Aquesta Banca estaria estrictament controlada per una comissió parlamentària, que vetllaria per la solvència i l’ètica de les seves inversions financeres. Aplicaria un impost sobre totes aquelles banques privades amb elevats beneficis, així com a les transaccions financeres internacionals, sempre i quan s’adoptés a nivell global. Crearia mecanismes reguladors de la Borsa per impedir moviments especulatius curtplacistes.

AG– I per concloure: Per tu, en una democràcia, on recau la Sobirania Popular: al Parlament o a la Borsa? En coherència, qui hauria de regular a qui: l’Estat o el Mercat?

RS– La sobirania popular recau en el poble i en els seus representants, però més enllà de la demagògia imperant aquests dies sobre aquest tema, el problema és un altre: si els fonaments del teu bloc de pisos estan podrits és igual qui mani a l’escala, cal arreglar els fonaments, perquè si hi ha un terratrèmol (fortuït o provocat) s’esfondrarà l’edifici. Podem posar-nos d’acord tots, fins i tot amb els representants de la resta d’edificis de la barriada que estan tots en la mateixa situació, podem sortir al carrer, fer vagues i manifestacions per aturar els terratrèmols que per alguna cosa som els dipositaris de la voluntat popular, però el problema no són els terratrèmols, són els fonaments.

RS– Com arreglem els fonaments? Què fem a curt termini i què fem a llarg termini?

AG– Quan un edifici té els fonaments podrits o mal construïts, els responsables van a la presó i l’empresa constructora n’ha de pagar una elevada multa. Doncs aquí es tracta del mateix: s’ha demostrat que la llibertat de mercat és la responsable d’aquest caos financer, hem d’avançar progressivament cap a un Govern Global que reguli els fluxos de diners planetaris, impedint que un broker de Nova York pugui enfonsar l’IBEX 35 en 20 minuts, que una agència de qualificació del deute redacti els Pressupostos públics o que les polítiques proteccionistes de l’agricultura del primer món sumeixin en la fam a Àfrica i Amèrica Llatina. La política s’ha d’imposar a l’economia creant un nou model econòmic, que no pot ser una ultra-planificació estalinista, però tampoc l’actual llei de la selva neoliberal. Un model econòmic basat en el sector serveis:  educació, cultura, investigació, turisme, sanitat, dependència i protecció del medi.

I ara us toca a vosaltres ficar-hi cullerada!

Perquè no puc fer un Cameo al teu Blog *by Ferran Mir*

Després de posar en dubte la meva objectiva versió sobre el Club Bildenberg vaig castigar a alguns dels meus comentaristes a participar activament en aquest blog fent-hi un Cameo. En Ferran, però, m’ha enviat un interessant text explicant els motius pels quals no ho podia fer, escrit que jo no he dubtat ni un instant en publicar!  I el proper dilluns un apassionant debat de política econòmica entre jo i Rosa de Sang (RS).

Per una falta que no vaig cometre (o, al menys, és aquesta la meva impressió)em vas imposar la penitència de fer un cameo.  Avui, que tenia temps lliure, he decidit fer-ho.

El primer problema que se m’ha presentat ha estat saber quina classe de cosa era un cameo. La gent que ens dediquem a les matemàtiques, ja saps lo pejigoteros que arribem a ser: no podem fer una cosa, si abans no tenim una definició precisa de la cosa a fer.

El cas és que, un cop consultats els diccionaris de la Reial Acadèmia de la Llengua, del Institut d’Estudis Catalans i el Maria Moliner, no he trobat la paraula en qüestió. A tots ells es passa de la paraula “camena” a la paraula “càmera”, sense que hi hagi cap altre mot enmig. He de reconèixer que aquesta primera exploració m’ha conduït al mot Camena, que desconeixia i que, potser tu, per la teva professió, si que coneixes. Les camenes eren unes nimfes llatines de les fonts i els pous que eren capaces d’inspirar la poesia.

La veritat és que això de les camenes m’ha portat una mica de corcoll. Segons sembla, aquestes nimfes eren molt sabies i tenien el do profètic. A més, presidien els cants i, per això se les va assimilar amb les muses gregues. Les vestals recollien aigua diàriament a la seva font que estava a Porta Capena, un bosc a les afores de Roma. De fet, qualsevol semblança amb les muses és inventada perquè les Camenes només eren quatre: Carmenta, Egeria, Antevorta i Postvorta. Els romans celebraven unes festes en el seu honor a mitjans de gener: les carmentalia. A més, Egeria, que havia estat consellera d’un dels primers reis de Roma, Numa, s’havia convertit ella mateixa en font després de la mort del rei.

Curiosament, Antevorta era la deessa del futur i Postvorta era la deessa del passat. Contradicció en els termes o ganes de tocar el que no sona d’Orfeu ( ai! no! que eren romanes… Qui va escriure la mitologia romana?).

M’estic embolicant i no estic al que havia d’estar… que és escriure un cameo. Però com que encara no se el que és un cameo, he acudit al sant pare Google. No m’ha estat difícil descobrir que un “rol cameo” és l’aparició d’un personatge conegut en una obra d’un altre autor. El rol ha de ser curt i evident per la seva significació. En definitiva, el mateix que va fer Balzac a La comédie humaine o Navokov a Lolita. (I Bouvard i Pecuchet, no eren potser cameos del propi Flaubert?).

Bé. Cap problema! Aparèixer al teu blog no em sembla impossible: només cal que tu estiguis disposat a publicar les parides d’aquest impresentable (jo). Un tema a part és si serà o no serà evident que soc jo… Per si no fos el cas, potser m’hauria de presentar… Però si em presento, serà la prova palpable de que el cameo no és evident… i, per tant, ja no és un cameo.Ergo… queda demostrada la impossibilitat de que jo pugui fer un cameo al teu blog. Aparèixer al teu blog potser senzill si tu ho vols, però fer evident que soc jo, no és possible, perquè jo (afortunadament) soc un perfecte desconegut.

De totes formes, i sent conscient d’aquesta impossibilitat, no m’importaria que publiquessis aquesta reflexió. Clar que, ben mirat, si acceptem aquest argument, arribaríem a la conclusió de que qualsevol cameo és impossible. O, al menys, només és possible en la mesura que el lector és capaç d’identificar el personatge que irromp en un espai aliè.

La pregunta final és: Quants cameos hi ha a Lolita? Jo només en vaig identificar mitja dotzena quan la vaig llegir, mentre els crítics més avesats han estat capaços d’identificar-ne més de trenta. I si el lector no identifica el que és un cameo, continua sent un cameo? Jo crec que no. I, conseqüentment, tampoc crec que sigui possible el cameo, ja que es tracta d’una mediació entre el text i el lector del text. Sentint-ho molt, no puc fer un cameo per al teu blog.

P.S. Consti que no he begut gaire mentre escrivia això: només les habituals llagrimetes de Cardenal Mendoza de cada dissabte després de dinar.

*by Ferran Mir*

ERASEHEAD: Es l’art contemporani elitista? *Arcàngelo vs Arqueòleg*

Es l’art contemporani elitista i burgés? Parla David Lynch en un idioma incomprensible per a les grans masses? O, pel contrari, planteja un desafiament intel•lectual a la odiosa vulgaritat hollywoodiana? Avui us convido a participar d’aquest debat apassionant, sorgit arrel de l’estrena mundial del remake del final de “Cabeza Borradora“,de Lynch , que ha realitzat Arcangelo i que aquest blog us ofereix en exclusiva mundial.

ARCANGELO

De vegades, quan hom admira qualsevol manifestació artística de seguida vénen al cap molts dubtes del procés que ha seguit l’autor per acabar codificant un significat sota una determinada expressió. L’art ha transcendit els significats accessibles a la gent comú i es mou en un univers abstracte on, a més, tot pot prendre formes d’allò més diferents.

Agafem com exemple aquest remake de les darreres escenes d’Eraserhead, el primer llargmetratge de David Lynch. És surrealista, però no perquè recorri a l’absurd, sinó perquè d’alguna manera tracta d’explicar quelcom amb d’altres símbols i, sovint, és molt difícil entendre-ho sense interpretacions externes (cosa que, dit sigui de passada, el director no facilita). Llavors, el problema en fer-lo, més enllà de no haver rebut cap curset d’efectes especials, era establir el significant i el significat de cada símbol per tal de poder-ne fer un tractament el més proper a l’original possible.

Ja no es tracta tan sols d’intentar descriure bé una realitat evident, sinó de tenir en compte la seva representació en aquest món de les idees que ens planteja l’avantguarda artística. I per això, arriba un moment en que, per interpretar una obra, calen manuals: instruccions, targetetes a la vora o, exagerant, traducció simultània. On hem arribat que l’art avui en dia és una fugida tant vehement de la realitat que la majoria de gent n’està desconnectada?

En aquesta situació, tot plegat s’assembla més a un mecanisme elititzador que no pas a un d’integrador i res em sap més greu que titllar la gran majoria de l’art contemporani de burgés. I és que em nego a pensar que siguem tant diferents com perquè les pors de David Lynch a la maquinització de la societat o a ser pare no les pugui patir algú amb menys cultura a les espatlles.

ARQUEÒLEG

Aún durante siglos, será surrealista en arte todo lo que apunte a una mayor emancipación del espíritu.
André Breton

Avui dia ha perdut tot sentit buscar un missatge senzill i fàcilment entenedor darrere d’una obra artística. Ja hem superat les etapes on l’art estava al servei de l’església, i tan sols servia per fer pedagogia bíblica; la fotografia ha alliberat la pesada càrrega de representar la realitat senso sctricto i l’aparició de la psicologia ha obert una quarta dimensió a l’expressió de l’art.

Quin sentit té seguir representant tan sols allò que hem vist o escoltat? On queden tots aquells temors, traumes, anhels, dubtes, inquietuds, aprensions o perversions que mai ens atrevim a formular en veu alta? Ha de ser l’artista un simple mirall que reflexa allò que passa al seu voltant o ha de ser creador que reinterpreta la realitat, fora dels límits de la lògica i la coherència?

Pensar que tan sols la classe explotadora serà capaç d’apreciar aquest art és, en primer lloc, un menyspreu cap a totes les persones que tenim un alt bagatge cultural i universitari, sense disposar d’un elevat nivell d’ingressos econòmics i, en segon lloc, una sobrevaloració dels burgesos: m’agradaria saber quants convergents d’escola privada i missa dominical son capaços d’apreciar un film de David Lynch.

Hollywood s’ha dedicat massa temps a tractar als espectadors com a subjectes passius, semianalfabets a qui s’havia de donar tot mastegadet, sense donar la oportunitat a plantejar-se reptes intel•lectuals. El cinema contemporani és elitista, si, però no referit a una elit econòmica, sinó a una minoria cultural, glamurosa i mariculta que es resisteix a seguir la corrent de borreguisme i vulgaritat que impregnen tots els racons de la nostre societat.

I AQUÍ L’ESTRENA MUNDIAL!!

CAMEO: La Crisi, un cop d’estat bancari?

 

Com veig que darrerament ningú s’anima a fer un cameo en aquest blog (eh Biel!), aquest cop soc jo qui en fa un! Concretament he escollit el blog de Madebymiki, un dels més interessants i prometedors de WordPress en català, al qual soc completament addicte! Les seves reflexions socioeconòmiques no us deixaran indiferent!

Com la ocasió s’ho valia m’he currat un text on incideixo amb les fosques i estranyes circumstàncies en les quals es va dur a terme el rescat bancari als Estats Units, allà pel Setembre de 2008, i plantejo si tot plegat no podia formar part de l’enèsim intent del mercat capitalista per destruir la democràcia.

Així doncs ja ho sabeu: aneu al blog de Madebymiki, llegiu-lo, comenteu i l’afegiu a “Favorits”! I si, això també va pel meu incondicional exèrcit de trolls, segur que ell encara no està acostumat als incansables defensors del folclore convergent i reagrupat!

CLIQUEU AQUÍ PER LLEGIR EL CAMEO

8 1/2 vs NINE

Aquest cap de setmana s’ha estrenat NINE, un remake en forma de musical cabareter del mític 8 ½ de Fellini, interpretada per un espectacular càsting d’actrius (Kate Hudson, Nicole Kidman, Penèlope Cruz, Judy Dench, Marion Cotillard, Sofia Loren, Fergie) i dirigits per Rob Marshall, autor de Chicago i Memòries d’una Geisha.

Segons la crítica de El Pais del passat divendres 22 de Gener , Nine “apunta a un cool de puticlub, pero se queda en zorreo para camioneros. Una pena”. Així doncs, amb aquests pèssims antecedents ens vàrem dirigir al cinema per comprovar amb els nostres propis ulls quines son les diferències reals entre les dues versions d’aquesta història que gira en torn al rodatge d’un film a la Itàlia dels anys 60’s, una pseudo-autobiografia de Fellini, on aquest es projecta sobre Guido, el protagonista absolut.

->El film de Fellini era una pel·lícula d’autor, com a tal estava plena de metàfores obsessives del director, que acaben generant mites personals. En canvi, en el musical això no ho trobem, ja que Rob Marshall es limita a reinterpretar l’obra d’un altre.

-> A 8 ½ les imatges són exclusivament en blanc i negre, estil predominant a l’obra del director italià; per contra Nine juga molt amb l’alternança del blanc i negre amb el color, on es combinen els contrastos dels vestits, amb el decorat i la il·luminació.

-> Sens dubte el millor de les dues cintes és la reflexió sobre la crisi de la creativitat d’un director al punt àlgid de la seva fama on es troba amb una contradicció entre el que s’espera d’ell i la manca absoluta d’idees a la que ha de fer front.

-> Les escenes de la imaginació del protagonista, a la primera versió son molt més líriques i poètiques, amb menys recursos tècnics i audiovisuals.El paper que representa la música es fonamental per entendre la dualitat entre la realitat i el món oníric a Nine, peró li falta la màgia d’altres musicals com els de Minnelli o Cukor

-> L’escena del record infantil, protagonitzada per Saraghina, resulta més transcendental a la obra de Fellini, amb el ball del tango on es converteix en el referent obsessiu del protagonista. Tot i això, cal destacar l’excel·lent número de Fergie a Nine, sens dubte un dels millors del musical.

-> Daniel Day Lewis dramatitza excessivament la crisi de creativitat del protagonista a Nine, mentre que l’actuació de Marcelo Mastroiani és més mesurada, tranquil·la i, en poques paraules… fa menys mala cara!

-> Cal destacar que els dos directors han agafat una actriu fancesa per interpretar a l’esposa del actor principal, Anouke Aimée a 8 ½ i Marion Cotillard al seu remake, ambdues són grans actrius que fan molt bé de soferta esposa. Per altre banda Fellini contraposa els papers de la muller i l’amant, per la seva actitud, forma de vestir o model de dona i en l’elecció de càsting amb Marshall no contempla aquesta dualitat: Penèlope Cruz i Cotillard són dos models molt semblants.

-> Com a anècdota remarquem que Sofia Loren, l’actriu italiana més important dels anys 60-70’s que mai va treballar amb Fellini, participa a Nine, interpretant el paper de mare del protagonista, quan podien haver agafat a Claudia Cardinalle que si apareix a 8 ½.

*by Contessa Livia Serpieri & Arqueòleg*

TOP: Els millors films de la dècada *Contessa L.S. vs. Arqueòleg*

Escollir els millors films de la dècada és una àrdua tasca la dificultat de la qual radica en la insuperable subjectivitat del autor en un art on, establir paràmetres racionals, resulta més complex que en tots els altres, degut a la infinita varietat on escollir.

Així doncs, i per demostrar com de diferent pot ser un Top de films de dos profans en la ciència cinematogràfica, us deixo amb dues versions ben diferents de la llista de les millors pel•lícules dels darrers deu anys, no sense abans convidar-vos a donar la vostre opinió al respecte!

EL TOP DE CONTESSA LIVIA SERPIERI

5.–Conociendo a Julia (Being Julia) István Szabó
Una clara radiografia sobre el món del teatre i dels actors. La pel•lícula és una digna successora d’”All about Eve” de Mankiewicz .

.

.

..

.

4.- El ladrón de orquídeas (Adaptation) – Spike Jones
Spike Jones barreja realitat i ficció en aquest relat sobre els guionistes de Hollywood,. Té una estética de videoclip en certs moments. El film conté una excel•lent interpretació de la marvelous Meryl Streep.

.

.

.

3.- Cuando menos te lo esperas (Something’s Gotta Give) – Nancy Meyers
Amb aquesta pel•lícula Hollywood torna a la comèdia sentimental tan fructífera als anys 80’s, de la mà d’una de les artífex d’aquella època.

.

.

.

.

2.- Oculto (Caché)– Michael Haneke
Haneke torna a transgredir amb un film que parla sobre el sentiment de culpabilitat de l’home. Amb unes bones interpretacions de Daniel Auteil i Juliette Binoche, aquest film no deixa indiferent a cap espectador.

.

.

.

.

1.- Hace tiempo que quiero (Il y a longtemps que je t’aime) Philippe Claudel
Considero que aquest es el millor film de la dècada present, ja que es un retrat realista de l’esser humà i de les seves emocions. Philipe Claudel és un artista versàtil, (a part de dirigir films escriu llibres) i és un dels pilars de la nova generació d’escriptors francessos. La interpretació de Kristin Scott Thomas és de les millors que hem pogut gaudir en els darrers anys.

.

.

EL TOP DE L’ARQUEÒLEG

10- Salvador – Manuel Huerga ex aequo La vida secreta de las palabras –Isabel coixet
Els dos llargmetratges espanyols que més m’han fet plorar dels darrers deu anys. A Salvador, fins i tot vaig hiperventilar i marejar en mig d’un cinema de Blanes! Emoció extremada i empatia total amb els personatges a través d’un realisme social que de tan verídic espanta.

.

9.- Match Point – Woody Allen
No podia faltar el geni americà en el meu Top, amb una història protagonitzada per la meva icona Rys Meyers, on se’ns planteja un irresoluble dubte shakespearià: es millor tenir sort o talent? Allen ho resoldrà a través d’un elegant assassinat a la classe alta de Londres.

.

.

.

8.- Mi nombre es Harvey Milk – Gus Van Sant
Una vibrant i èpica hagiografia d’un heroi i màrtir que va aconseguir desafiar l’heterosexisme i la homofòbia americana, esdevenint el primer polític obertament gai de la història, essent assassinat poc després. La interpretació de Sean Penn, premiada amb l’Oscar, es absolutament magistral.

.

.

.

7.-Litttle Miss Sunshine – Jonathan Dayton & Valerie Faris
La comèdia indie de la dècada!! Una desternillant road movie protagonitzada per una destartalada família de freaks que travessa nordamèrica per tal que la seva petita filla participi en un concurs de bellesa infantil!

.

.

.

6.-Réquiem por un sueño (Requiem for a dream)– Darren Aronofsky
La droga eh mu mala! Ja ens ho deien els nostres pares, però fins que Aronofsky no ens ho va mostrar amb aquesta crua i visceral cinta, no ens ho havíem cregut! Amfetamines al•lucinògenes, prostitució i punxades intravenoses en primer pla es donen cita en aquest carnaval esfereïdor.

.

.

5.– Bailando en la Oscuridad (Dancer in the dark) – Lars Von Trier
Una impossible barreja entre el cinema dogma danès i la estranyíssima música de la islandesa Björk dona lloc a aquesta tragèdia postmoderna on s’ens expliquen les desgràcies de Selma, una treballadora cega que imagina musicals indiepop per alienar-se de l’explotació laboral en una fàbrica.

..

.

4.-Hable con ella– Pedro Almodovar
De totes les pel•lícules que el meu director espanyol favorit ha fet aquesta dècada em quedo amb aquesta fascinant i raríssima història que, a càrrec de Javier Cámara, Lolita i Leonor Walting, ens narra una tortuosa història d’amor i obsessió entre un infermer i una pacient en coma. De nou la transgressió i la sorpresa son els ingredients escollits pel cineasta manxec per cuinar aquest film, mereixedor d’un Oscar al millor guió, tot i haver estat injustament ignorat per l’Acadèmia espanyola.

.

3- Olvidate de Mi (Etrenal Sunhine of the Spotless Mind) – Michel Gondry
Mai hauria imaginat que una història protagonitzada per Jim Carrey em podria agradar, i molt menys que fos capaç de transmetre emocions tan bé, juntament amb Kate Winslet. Gondry es va convertir en tota una revelació amb el guió més brillant i original de la dècada, una veritable orgia de flashbacks, on se’ns explica el romanç d’una parella que ha oblidat, gràcies a una teràpia d’amnèsia voluntària, que ja havien sortit junts en el passat.

2.- Las Horas – Stephen Daldry
Tres dives absolutes del cinema, Meryl Streep, Nicole Kidman i Julianne Moore, regalen als nostres sentits una demostració d’interpretació dramàtica absolutament brillant gràcies a un retorçat guió que aborda el lesbianisme a través de diferents èpoques del s.XX i que gira entorn al llibre “ Mrs. Dalloway” de Virginia Woolf.

.

.

1.- Mulholland Drive –David Lynch
Obra mestra absoluta i la demostració més perfecta mai feta d’avantguardisme cinematogràfic contemporani on es dona cita el surrealisme oníric, el simbolisme críptic, l’automatisme dadaísta o el neo-cinema negre psicològic. Originalment concebut com el capítol pilot d’una sèrie impossible, el millor director viu, Lynch, ens explica les truculències del món de Hollywood a través dels somnis, els temors i les fòbies imaginàries de dues actrius perdudes dins l’embogit laberint d’odis i passions de la indústria cinematogràfica americana.

I ELS VOSTRES???

COMPARACIONS ODIOSES …*by Toni, ex-arqueòleg*

Després d’una llarga temporada sense col·laboracions, per fi algú s’anima a publicar de nou un cameo en aquet blog! Es tracta del Toni, un antic company de feina que, desafortunadament per l’arqueologia, ha abandonat la professió. Avui ens parlarà sobre un altre tipus de referèndums municipals: els que es realitzen a Rivas Vaciamadrid, tot i que, com ell diu, les comparacions son odioses!

Estava de visita per Rivas Vaciamdrid, a casa de la meva tieta, quan em trobo una carta de l’Ajuntament que, amb el permís de la propietària, obro per llegir-se-la.

Jo esperava que fos alguna cosa propagandística, com un anunci sobre xerrades que habitualment fan per allà. La darrera  a la que vaig assistir va ser molt interessant: tractava sobre el conflicte basc,  i anava a càrreg de  Juan Pablo Fusi, (catedràtic de Història Contemporànea a la Complutense, especialista en el tema de nacions i nacionalismes), tot i que els temes més habituals versen sobre conflictes econòmics i socials, des de les condicions de vida dels camperols a Guatemala, fins xerrades sobre el comerç just o la economia sostenible.

Però vet aquí que, quan la començo a llegir, em quedo a quadres o a cercles… no sé.

El que em vaig trobar era una espècie de tríptic, com es pot veure a les fotos, on s’anuncien 100 suggeriments que es proposen des de l’Ajuntament, els partits polítics (IU, que governa amb majoria absoluta, PSOE i PP), així com les associacions de veïns i els particulars, per tal d’elaborar el pressupost municipal. Totes les propostes es divideixen en actuacions per barri o per tot el municipi.

Es a dir, que la meva tieta, com qualsevol ciutadà de Rivas, pot agafar el tríptic en qüestió, triar les idees que més li agradin pel seu barri o pel poble en general i enviar-ho a l’Ajuntament (evidentment, qualsevol no pot fer-ho, per això obliguen a posar totes les dades personals).

No sé que faran amb tots aquests “vots” però, pel que comenten, tenen molt pes a l’hora de fer el pressupost. És a dir, que és el poble el que decideix on i en què es gasten els seus calerons, o com a mínim té una influència capdal (la meva tieta m’ho confirma).

Evidentment, aquests suggeriments no tracten sobre coses que no li pertoca decidir a l’Ajuntament, com per exemple la independència de la Comunidad de Madrid respecte al Sistema Solar (amb tanta estrella de furbo quasi podrien fer una galaxia pròpia!!), i no van més enllà de invertir en enllumenat públic, en algun acte solidari o cultural, realitzar propostes socials… es a dir, al que normalment es dedica a un Consistori Municipal.

Passat uns dies, arribo a Blanes… i sé que les comparacions són odioses… però no puc deixar de confrontar els llocs on he viscut, per si algun dia em dona per independitzar-me amb la meva parella. Així doncs començo a donar voltes pel meu estimat poble…

El primer que em trobo és que el jardí botànic Pinya de Rosa (no fa gaire declarat paisatge protegit per la Generalitat) s’ha venut a un propietari privat per a que l’exploti. El primer que fa aquest es posar una tanca metàl·lica que envolta tot el terreny, sense tenir en compte tota la fauna que viu allà i que ara no pot creuar d’una banda a l’altre del bosc.

També contemplo esmaperdut com la urbanització San Francesc, que està al costat d’una cala que no fa gaire era quasi verge, cada cop es fa més i més gran, i el bosc que hi havia ho substitueix unes grans mansions burgeses (que ríete tú de la Moraleja).

A més, em trobo que l’únic lloc per aparcar que hi havia al poble de Blanes, ara es de pagament, cosa que no van anunciar en lloc… només a TV Blanes i a l’Ajuntament… es a dir, hem de tenir com a pàgina web d’inici la web municipal, si no pobret del que només estigui pel poble els cap de setmana. El millor es que si pagues els impostos a Blanes és gratuït… però per aixó necessites un cartell cutre amb la matrícula pintada amb “taquer” que et donen a una secció de l’Ajuntament de 9 a 14 de dilluns a divendres. Així doncs, he de perdre un dia de feina per anar a buscar un cartellot?… Bé que quan pasen els impostos sempre se’n recorden d’on visc… perquè no em poden enviar la merda de rètol? Han perdut la meva direcció?

I per postres els carrers de Blanes tallats perquè fan obres. Cosa que em sembla magnífic però que, quan vas amb el cotxe i has de fer tota una volta per carrerons estrets per sortir del poble, trigues 20 minuts més.

Per finalitzar… vull fer una reflexió. Realment es necessiten molts diners per fer les coses bé? Els que demanen més finançament, o que diuen que suposadament ens roben, no estàn amagant la seva incapacitat de solucionar els problemes reals de les persones? No és de cobards i d’irresponsables el de donar-li la culpa al veí de que un mateix sigui un incapaç, individualment i/o colectivament parlant?

Rivas (Madrid) té 65.000 habitants, Blanes (Girona) té 40.000. Crec que el pressupost municipal d’aquestes poblacions hauria de ser semblant  i, des de la meva opinió, a la pràctica son com el sol i la lluna.  No cal disposar de molts calers per fer correctament les coses, trobar solucions o, com a mínim, si les fan malament que t’informin.

Perquè nassos hi ha persones que, davant la menor dificultat, només busquen enemics fantasmals exteriors i no dins seu? De veritat es creuen tan perfectes?

*by Toni…. ex-arqueòleg*