Posts Tagged ‘rock’

h1

Mai veuré a David Bowie en directe.

gener 18, 2016
glam.jpg
“You’re too old to lose it, too young to choose it
And the clocks waits so patiently on your song
You walk past a cafe but you don’t eat when you’ve lived too long
Oh, no, no, no, you’re a rock ‘n’ roll suicide”

Quan vaig assabentar-me, a través de les xarxes socials, de la mort de David Bowie no li vaig donar ni la més remota credibilitat. Em va vindre a la memòria l’argument del film “Velvet Goldmine” (Todd Haynes, 1998), on una estrella del glam interpretada per Jonathan Rhys Meyes (indubtablement inspirada en la biografia de Bowie) simulava la seva pròpia mort, per tal de reinventar-se al cap d’uns anys, com un artista diferent. Tres dies després de la publicació d’un nou disc “Black Star“… tot quadrava: era una macabra estratègia publicitària! Però, per desgràcia, no va ser així.

Vaig descobrir a Bowie a finals dels 90’s, una època on la omnipresència del grunge havia relegat a l’ostracisme abolut tota reminiscència glamourosa. Bé, no es del tot cert! Placebo, una banda anglesa que barrejava rock indie amb glam, va fer de la reivindicació de la figura de Bowie un dels seus lemes existencials. Justament en el concert d’aquest grup (quan jo anava a l’institut), quan em vaig fer amic d’una noia gallega que em va enviar una còpia de “The best of Bowie 1969-1974” al cap d’uns dies.

bowieSeguidament vaig iniciar una indagació arqueològica sobre les diferents fases i transformacions de Bowie. Acompanyat per la lectura de diverses biografies, em vaig anar descarregant la seva obra per anar desgranant, com capes d’una ceba, els diversos estats i transformacions. De sobte em vaig adonar que ja coneixia a Bowie molt més del que em pensava, doncs molts dels grups que escoltava llavors estaven clarament influïts per ell. Nirvana havia versionat “The man who sold the world” al seu mític “Umpluged in MTV“; Paralisis Permanente ho havia fet amb “Heroes“, MorrisseyDrive in Saturay” i així un llarg etcètera. Bowie semblava com un Gènesis inexcusable pel qual quasi tothom es considerava més o menys influït.

Bowie ha tingut tantes cares i facetes que és impossible que ens agradin o desagradin totes. A mi, particularment, els seus inicis de cantautor hippie em deixen bastant indiferent i tan sols en salvaria la mítica “Space Odissey“. Tampoc m’acaba de fer gens el pes la seva celebèrrima fase popera dels anys 80’s amb “Let’s Dance” i “Tonight“. I dels dos àlbums  experimentals dels 90’s amb Trent Reznor (Earthling i Outside) en salvo temes molt puntuals. Per contra, els desconeguts àlbums més recents, em semblen una joia. Especialment “Heathen“.

bowie kiss

Bowie i Lou Reed es fan un petó

Però sens dubte son els anys 70’s on posa les bases per una forma absolutament trencadora d’entendre el rock. Aquest estil musical, com ja he explicat, sovint s’ha convertit en una mera exaltació estètica dels valors androcèntrics i homòfobs de l’heteropatriarcat. Mascles musculosos suant testosterona mentre aporregen una bateria, mentre les noies es limiten al passiu paper de groupies, esperant camerino a l’estrella amb les cames obertes. Bowie, juntament amb T-Rex, va trencar el 1972 aquest esquema amb una revolució que obria un univers estètic d’androginia, ambigüitat, maquillatge, perruques, veus en falset, plataformes i tacons d’agulla.

Amb aquell artista si que em podia sentir identificat. Sense Bowie jo no seria un arqueòleg glamourós. Possiblement mai ningú hauria parlat de glamour i, de ben segur, el mon seria molt més gris i avorrit.

Mai veuré a Bowie en directe. Sempre em quedarà el consol de veure els seus vídeos de les diferents posades teatrals en escena. Un espectacle de pur rock amb una posada en escena molt teatral i espectacular, les bases del que ara fan tots els artistes Pop com Madonna. Una posada en escena completament diferent en cada gira, amb poques concessions a la nostàlgia.

Bon viatge de retorn al teu planeta Ziggy Stardust!

h1

El Virtuosisme Musical està sobrevalorat

Juny 17, 2013

salamusicasmundo

Cada cop tinc més clar que cal fugir cames ajudeu-me del barroquisme artístic, especialment en la música. No hi ha res més previsible, avorrit i estúpid que omplir la falta d’inspiració i originalitat amb una lliçó de fred academicisme instrumental. Que el nen sap tocar la guitarra i fer uns puntejats de 10 munits? Doncs felicitats! Que li donin un títulet i que s’hi faci palles cada dia a sobre, però que no ens torturi a la resta de la humanitat!

Per aquells despistats que no se n’hagin assabentat: existeix la tecnologia. Afortunadament els processadors de textos han acabat amb la ortopèdica màquina d’escriure, aquesta de la ploma i així fins arribar a les tauletes cuneiformes. El mateix succeeix amb les arts auditives: les programacions electròniques i els sintetitzadors ens permeten obtenir qualsevol só, sense la pesada i feixuga tasca d’estudiar cinc anys piano en un conservatori.

S’ha fet realitat el lema punk “do it yourself”: qualsevol que tingui creativitat la pot materialitzar per ell mateix sense haver de memoritzar absurds coneixements obsolets de notes i acords. Fins i tot el vocoder permet modular la veu per aquells qui no sàpiguen cantar sense desafinar.

Si la fotografia va alliberar a la pintura de la pesada tasca de representar la realitat amb absoluta fidelitat, obrint així la porta a infinits universos d’avantguardes, no veig perqué la música n’hauria de quedar al marge. Els neanderthals ja empraven flautes d’ós fa 30.000 anys i l’actual estructura de pentagrames data dels cants gregorians del s.IX. Potser tocaria evolucionar un xic no?

La música és una expressió i transmissió de sentiments per via auditiva i els instruments, com el seu nom indica, un mer mitjà no la finalitat en si mateixa. I no hi ha una forma més asèptica i buida d’expressió que el mecanicisme virtuosista; res més allunyat de la transgressió que repetir uns mateixos esquemes transmesos, una paràmetres previsibles i anodins que l’únic que provoquen son badalls.

Sens dubte una performance en playback d’una Drag Queen pot transmetre’m més sensacions i divertir-me infinitament més que l’enèsima interpretació de Vivaldi al Palau de la Música, per uns aplicadissims alumnes de conservatori. Em sembla absolutament més interessant un espectacular show de Madonna, amb les bases pregravades, que un recital de puntejats i gorgorejos de qualsevol grup heavie, fotocopiats entre ells com mers calcs d’Iron Maiden.

Internet ens ha alliberat del suport físic i la propietat intel·lectual, socialitzant tot el mercat musical de la història a un click de distància, transformant radicalment la distribució d’àlbums i cançons, on la fama està a l’abast de qualsevol grup que se’n faci mereixedor. No en deixem la producció al marge: fem que aquesta modernitat ens permeti trencar els vells esquemes  anacrònics entregant-nos per complet a nous horitzons de re-invenció constant i portem els instruments als museus d’etnologia folklòrica!

h1

DOVER: El grup més odiat d’Espanya per ser lliures.

Octubre 5, 2010

Encara recordo perfectament quan, amb 16 anys, vaig compar-me el meu primer disc en format CD: es tractava de “Devil Came to Me” el segon treball d’una sorprenent banda indie que, per primera i única vegada a la història del rock a Espanya, aconseguien vendre 500.000 àlbums cantant en anglès i fent grunge.

Doncs resulta Dover, un bon dia, es varen cansar de la dictadura  estètica que els obligava a viure fent fotocòpies d’aquell àlbum, repetint cansinament la mateixa fórmula que ja havia patentat Kurt Cobain i, finalment, van donar un gir de 180º passant-se a una sonoritat tecno-pop, clarament inspirada en el só del “Confesions on a Dancefloor” de Madonna, cosa que va provocar una onada de ràbia i enuig monumental en els seus fans més rockers, doncs la senya d’identitat bàsica de tot dictador heavie grenyut és el menyspreu absolut cap a tota música que no tingui a un senyor aporrejant a un timbal amb dos bastonets.

Peró el canvi no es va acabar aquí: un cop varen descobrir la llibertat que es viu fora del totalitarisme del rock fan un duo amb Fangoria versionant l’èxit de Baccara “Sorry I’m a Lady“, toquen el hit de Madonna “Like a Prayer” en directe, surten de gira amb la Oreja de Van Gogh, canvien el seu estilisme gurnge per un look pijíssim i, per postres, regraben tots els seus anteriors hits en versió dance i pop.

Aquest primer experiment, batejat sota el nom “Follow the city lights” els va sortir rodó en qualitat, així com en nombre de ventes i va rellançar enormement la seva popularitat, especialment gràcies al factor sorpresa. Doncs bé, avui en un nou gir de rosca llibertari , transgressor i àcrata llencen un nou disc (I ka kene) influenciat per la música africana, cantant en bambara un desconegut idioma de Mali,  així com en francès i anglés. PODEU ESCOLTAR-LO SENCER AQUÍ. Un bon disc de pop, bastant més normal del que podria semblar amb la primera impressió, ple de melodies captivadores i ritmes desconcertants que no s’assembla a res que haguem escoltat abans.

I, de nou, la polèmica arran de les seves declaracions: asseguren que els seus artistes favorits del moment son Miguel Bosé i Marta Sanchez, que mai es van sentir a gust en l’ambient rocker i que quan van gravar el seu treball més metal, “Late at Night,”  ja escoltaven les cançons de Britney Spears.

Així doncs, no resulta estrany que la ràbia i l’enuig s’hagi anat estenent per les xarxes socials, per part de les forces paramilitars del rock heteropatriarcal com veurem a continuació:

-A Meneame: Va arribar a portada un post d’un blog que analitzava l’odi contra aquest grup; va rebre 865 “meneos” i 132 comentaris on comparaven les seves noves cançons amb “Paquito Chocolatero”, la sintonia d’uns dibuixos manga, Bollywood, o un Kebab: També es competia a veure qui era capaç d’aguantar més segons escoltant el seu darrer single “Dannanayà”.

A Twitter: “Dover os odio”, “No tienen vergüenza”, “Me pregunto si es denunciable”, “Es peor que Hitler” “Han perdido el rumbo” “Es una mezcla de Leonardo Dantés y King Áfrika”…

-A You Tube: Qualsevol videoclip nou de Dover immediatament és envaït per onades d’ex-fans histèrics i violents. Concretament el seu darrer single ha tingut 100.000 visites (en diferents videos)  i als comentaris podem llegir: “Falta la cabra i la escalera”, “Ojalá se mueran”, “menudo truñazo”, “Esto que es Dover o un anuncio de la nueva temporada Otoño-Invierno de El Corte Inglés?”, “Dan ganas de tirarse por un puente.”, “Donde está la tia fea que escupía, vestía fatal, no se cuidaba y rompía guitarras?”, “Tienen menos luces que la casa de un okupa.” “creo q madonna a poseido a cristina y ha exo esta autentica mierda..”, “una fotocopia con borrones de Madonna,Roxette,estribillos a lo Mecano y perroflautismo extremo mezclado con una multinacional como Sony que sabe hacer sonar lo insonable.Afro-grunch pro-globalización.Un producto mas.”

Sincerament crec que s’ha de ser molt valent per desafiar la tirania de la guitarra elèctrica, llençan-te al buit fent un disc en africà a Espanya  (dubto que sigui per raons comercials, quin mercat té el technopop en Bambara al nostre estat??) . Tan sols algú que estima la llibertat artística sobre totes les coses podria arriscar-se a sofrir aquesta onada d’odi tan sols per sortir-se del sagrat guió de la coherència. Els grups no son esclaus dels seus fans ni del seu passat!

Acabem amb la dictadura rocker ja!! Visca el POP i la Llibertat

Aquí un vídeo que resumeix la seva carrera a ritme del seu darrer hit:

PD: La crítica de Jenesaispop li ha posat… UN ZERO! Tu quoque fili mihi?

h1

“Nobody’s Daugther”, el retorn de HOLE i Courtney Love

Abril 26, 2010

Si hagués de triar un grup del qual he estat fan tota la meva vida aquest sens dubte seria Hole i la seva diva absoluta Courtney Love. La seva barreja perfecte entre el grunge dels 90’s, rock femení agressiu i glamour pop es va apoderar de mi amb 14 anys i ja mai m’ha abandonat!

He llegit dues biografies de Courtney, he vist tots els seus films, adquirit tots els seus àlbums (inclosos els singles més rars), tinc concerts gravats en cintes VHS que vaig comprar en una botigueta del barri de Candem a Londres i vaig estar a punt de saltar-me la selectivitat per anar al seu darrer concert que van fer a Espanya el 1998.

I si, després de 12 anys sense cap àlbum d’estudi de Hole i 6 des del fracàs en solitari de Courtney amb “American Sweethearth”, per fi avui es posa a la venta “Nobody’s Daughter”, un disc que s’ha estat polint 5 anys en tres estudis i productors diferents. De fet, després de tant de temps la majoria de fans havíem perdut ja la fe en que el dia d’avui arribés mai a succeir i ens conformàvem escoltant les diferents “demos” de les cançons, que s’anaven filtrant a la xarxa.

Realment aquest es el segon disc en solitari de Courtney, ja que la resta de la mítica banda (Eric i Melissa) han quedat exclosos del projecte, però Miss Love va decidir recuperar el nom del grup, per distanciar-se dels diferents escàndols mediàtics relacionats amb ella (la custodia perduda de la seva filla, la mort de Kurt, les drogues..). I s’ha esforçat prou en ressuscitar l’esperit original de Hole, recuperant la mateixa tipografia de lletra, el mateix productor o una portada (amb Maria Antonietta decapitada) que ja havia emprat dins l’art-book d’un recopilatori de rareses del 1996.

El disc en si pretén narrar el procés d’auto-superació de l’espiral de drogues i depressions en que va caure Love el 2004, renaixent com un au fènix de les seves pròpies cendres. Les cançons suposen un retorn al só grunge-pop de la banda, peró amb unes clares influències de Bob Dylan, Rolling Stones i Patty Smith, indicant al oient que ella ja es considera a si mateixa un clàssic del rock i que ja està de tornada de tot.

Dins “Nobody’s daughter” trobem:

Nobody’s Daughter: una extranyissima cançó indierock, que encara no m’ha convençut del tot, peró té un hipnòtic riff de guitarra força contundent.

Skinny Little Bitch: el primer senzill, una oda grunge que ens transporta als millors temps del “Live Trough this”, tot i no ser tan tan bona com “Violet”.

Honey: La meva cançó favorita, de moment. Pop rock amb una deriva desgarradora i una tornada brutal, en memòria de Kurt, que m’ha seduït des de la primera escolta.

Pacific Coast Highway: La cançó més popi, AOR i comercial del àlbum, una veritable segona part de Malibú; tot i així es un hit en potència.

Samantha: rock clàssic, en un tema molt treballat i contundent. Un dels punts àlgids del disc.

Someone Elses Bed: Una brutal cançó estranya, original i captivadora, a mig camí entre el folk acústic i el grunge, on Courtney fa una veritable demostració dels seus dots vocals.

For Once in your Life: Un tema pop rock menor, que no m’acaba d’entrar gaire, peró que no està del tot malament.

-Letter to God: Un altre meravella oculta, on Love es dirigeix a Deu per que l’ajudi a superar els seu infern personal. Comença sent una balada acústica i acaba en un apoteòsic deliri rocker.

Loser Dust: Punk rock un tant teenager, en un tema del tot prescindible i avorrit. El pitjoret del àlbum.

How dirty girls get clean: Una bona cançó que podria haver estat mooolt millor, si en comptes de repetir la mateixa estrofa 3 cops, hagés optat per incloure una tornada a l’alçada.

Never Get Hungry: una balada acústica en plan Dylan on, emulant a Scarlett O’Hara, ens promet no tornar a caure en l’autodestrucció ionkarra. Ens la creiem aquest cop?

Un excel·lent disc que encara estic paladejant al que tan sols cal retreure que s’hagi oblidat d’una genial cançó anomenada “Car Crash” que s’havia filtrat entre les demos previes o que no tingui hits tan trencapistes com “Miss World”,”Violet” o “Celebrity Skin”. I resaré perquè la nova gira de la banda, que està arrasant per allí on passa, es deixi caure per algun festival estiuenc a la península!

h1

MASCLISME I ROCK

Abril 19, 2010

El Rock, i molt especialment el Heavie Metal, és el darrer reducte del androcentrisme patriarcal, un terreny vedat a la presència de fèmines on es reprodueixen els esquemes d’explotació sexual més decimonònics i passats de voltes; un club exclusiu per a la testosterona on la dona es veu reduïda a ser una mera groupie calenta-braguetes.

 La guitarra elèctrica és un tòtem fàl·lic, una projecció psíquica de la polla, que garanteix la supervivència d’un ancestral ordre sagrat immutable a través dels temps.

Encara recordo quan tocava la bateria a un grup punk amb 17 anys: els músics érem tot tios i les novietes dels meus amics (molt hippies i alternatives elles) assegudes al sofà del local, veient-nos assajar i reproduint, sense saber-ho, el ritual androcèntric que garanteix la supervivència de la divisió sexual del treball i la consagració de la vagina com un mer mitjà de reproducció social de l’herència, al que cal controlar per tal que la propietat privada es perpetuï a través de les generacions.

El sistema masclista musical tan sols ha reservat dos rols possibles per a la dona dins del univers rocker, tal com ressenya Lucia Etxebarria en un dels capítols de la biografia de Courtney Love:

La maruja: Aquella esposa fidel sacrificada i submisa al seu popular marit, a qui esperen a casa a que acabi el tour, com una versió moderna de Penèlope. L’adoren cegament i li perdonen totes les infidelitats; sense ell, no es consideren persones. Exemple: Priscila Presley, es va morir de tristesa després de la desaparició d’Elvis.

La groupie: Es la femella que no aspira a rés més a la vida que a follar amb el mascle central del grup i pot seguir-lo de gira al voltant del món tan sols amb aquest objectiu. Exemple: Nancy Spungen, va anar fins a Londres amb l’únic objectiu de tirar-se al Sid Vicious (Sex Pistols); anys més tard apareixeria morta a ganivetades a l’habitació del hotel d’aquest. Un film que explica molt encertadament aquest fenomen és “Almost Famous”.

I que succeeix quan una dona s’atreveix a desafiar l’establishment patriarcal i pujar sobre un escenari violant aquest sagrat tabú? Doncs que immediatament la caverna masclista genera una etiqueta negativa on tancar-la, per tal de que esdevingui un exemple negatiu i no sigui capaç de qüestionar l’ordre establert:

La viuda negra o mantis religiosa: La dona alliberada sexualment amb talent i caràcter propi, a la que generalment se l’acusa d’acabar amb la carrera del seu marit o d’induir-lo al fracàs, talment com si de l’Eva bíblica es tractés. L’exemple més descarat, a part de Yoko Ono, és la meva adorada Courtney Love a la que se l’ha arribat a acusar de l’assassinat de Kurt Cobain i de que aquest havia composat totes les cançons del seu grup Hole.

 La “front woman”: Solen liderar grups amb tots els components masculins i generalment se les presenta com un cos bonic amb veu, incapaces de compondre una sola nota per elles mateixes, tot i que la realitat demostri exactament el contrari. Exemples: Deborah Harris (Blondie), Gwen Stefani (No Doubt), Dolores O’Riordan (The Crawnberries) o Shirley Manson (Garbage), totes elles composen cançons i porten el pes del grup, peró se les segueix veient com meres nines inflables amb veu.

 La “lesbiana cabrejada”: En alguns casos és indubtable que les cançons d’un grup les ha composat una dona, perquè aquest és íntegrament femení. Aleshores es fa servir el típic argument fàl·lic i homòfob per depreciar el feminisme: “bah, és una lesbiana cabrejada que odia als tios“, tot i que la heterosexualitat de la fémina en qüestió estigui més que demostrada. Exemples: Patti Smith, Bikini Kill, Babes in Toyland, L7, Le Tigre

h1

Marilyn Manson està acabada

Mai 31, 2009

marilyn-manson

En un temps molt remot, anomenat anys 90’s, la transgressió tenia un nom propi: Marilyn Manson.

Acompanyada d’una estètica gòtica-trash va calar perfectament dins el nihilisme grunge, autodestructiu i teeanger del moment, tot i que en el fons no era més que un potipoti de The Cure, Bowie i Alice Cooper.

La seva filosofia nietzciana en extrem, anticristiana i apocalíptica va escandalitzar totalment a la societat americana, fent manifestacions de grups religiosos davant de cada un dels seus concerts, donant bombo i plateret a la seva imatge, i fent córrer tot tipus de falses llegendes urbanes sobre ella, des de que s’havia arrencat una costella per fer-se autofelacions, a que matava pollets als concerts i tenia bebès tancats en gàbies, així com que, de petita, havia estat la protagonista de “Aquellos maravillosos años”.

Musicalment es va donar a conèixer amb una versió del clàssic dels 80’s “Sweet dreams” que va arrassar a la MTV, cridant l’atenció de Trent Reznor de Nine Inch Nails amb qui va produïr el mític “Antichrist Superstar”, un disc ple de hits de metal i balades gòtiques prou comercials com per aparèixer dia i nit a tot programa de clips que se les donés de modern.

glammansonLa sorpresa més gran va venir quan, decidida a provocar als seus pròpis fans, publica el desconcertant “Mechanical Animals”, on apareixia tenyida de rosa, amb pits de noia, roba ultraglam i un so technopop, en un dels millors àlbums d’aquella dècada (vegeu aquest brutal video). No contenta amb això, va sortir de gira amb Hole, la banda de Courtney Love, que es convertí en una guerra de dives i va acabar en un veritable rosari de l’aurora retransmès en directe per la MTV. Els seus fans heavies heteromachos encara s’estiren avui dels cabells.

Quan jo vaig tenir el plaer de veure-la en directe, amb 18 anys, va ser l’únic cop que he sentit pànic en un concert. Hi vaig anar sòl i estava rodejat de milers de freaks sinistres completament embogits amb corones d’espines sagnants i maquillatges impossibles. L’espectacle va ser una performance brutal: vestida de Papa de Roma arrencant pàgines de la Bíblia a mossegades, simulant la violació d’una fan que va pujar del públic, agredint als seus pròpis músics amb les seves xanques, cremant una bandera dels EUA…

Poc després de la gira va participar en una de les millors pel•lícules de tots els temps, “Carretera Perdida” de David Lynch, fent d’actor d’una snuff movie.

I allí es va acabar la provocació i tota espurna d’originalitat. Musicalment va caure en una repetició cansina dels mateixos esquemes del Antichrist i versionant, un cop i un altre, hits dels 80’s (“Personal Jesus”, “Golden Years”, “Tainted Love” i “Like a Virgin”) i la major transformació estètica que va sofrir va ser tallar-se els cabells un xic.

mansonliveLi vaig perdre totalment la pista fins que fa poc per la tele la vaig veure en un concert, contemplant horroritzat com seguia fent exactament les mateixes poses i numerets que al show que havia anat jo… el 1999! Amb prou feines havia canviat lleugerament el vestuari en 10 anys!

I avui em trobo amb aquest videoclip del seu nou àlbum en que sembla que s’estigui autoparodiant, com si d’un imitador de Muchachada Nui es tractés. Més que una terrorífica cantant satànica sembla una mamarratxa sortida del tren de la bruixa i dubto que escandalitzés ni a la meva àvia!

Cliqueu AQUI per veure el video, ja que han bloquejat l’embded!

PD: Que lluny quden els dies de les mítiques performances com aquesta…

 

h1

“YEARS OF REFUSAL”, torna el millor Morrissey

gener 7, 2009

yearsofrefusal

Els Reis d’Orient ens han portat a tots els fans de la bona música un regal del tot insòlit, alhora que sorprenent: la filtració dos mesos abans de la seva aparició al mercat del nou disc de Morrissey.

I que dir després d’una primera escolta? Doncs que, sense cap lloc a dubte ,ens trobem davant d’un dels àlbums del any, una obra majestuosa que desborda qüalitat per tot arreu. El DEU que un dia va liderar The Smiths ens fa gala del seu descomunal talent com a cantant, lletrista, compositor i sobretot com a personatge icònic del rock anglès, retornant-nos a les seves millors èpoques de “The Queen is dead”, “Vauxhall and I” i molt especialment amb el mític “You are the Quarry”, ja que ha treballat amb el mateix productor que aleshores.

Years of Refusal” té un fil conductor argumental que es centra en una visió extremadament “drama queen” de la vida: la impossibilitat d’esser estimat, la incapacitat de trobar l’amor per mots esforços invertits en aquesta tasca. Musicalment trobem un enduriment de les guitarres, un so molt rocker i una veu que combina com mai abans els falsets més mariques, amb la profunditat masculina quan aquesta convé.

El disc cançó a cançó

Something is squeezing my skull”: Brutal! La cançó definitiva del disc sense dubte i, espero, que segon single ja que podria ser el seu millor hit des de “First of the gang to die”. Pop-punk en vena,i una lletra brutal! Video aquí

Mama lay softly on the riverbed”: Aquesta cançó ja ens la va tocar a Madrid en directe i bé, no està malament: una bateria rítmica omnipresent, una història angoixant (explica la mort de la seva mare) i una melodia prou bona, tot i que trobo que li falta millorar tornada per acabar de ser rodona. (video)

Black Cloud”: La típica cançó perfecte made in Morrissey, amb tots els seus elements clàssics-> lletra depressiva i dramàtica fins al extrem, contraposició de guitarres acústiques amb elèctriques, veu en falset a la tornada i masculina a les estrofes, amb un final èpic i desmesurat.

I’m trowing my arms arround Paris”: Cada disc de Morrissey té almenys una cançó inspirada en una ciutat que és emprada com a metàfora dels seus sentiments no correspostos: abans havien estat Los Angeles o Roma i ara toca Paris. Un primer single prou correcte, amb una melodia de piano amb guitarra enganxadissa i una tornada al meu gust massa repetitiva, però que em recorda a una de les seves millors cançons “Such a little tings…” (video)

All you need is me”: Una cançó mediocre i coneguda de sobres per tots els fans, ja que estava inclosa al recopilatori de greatest hits. Calia incloure-la? (video)

When at last I spoke to Carol”: La cançó més innovadora del àlbum, ja que per primer cop juga amb sons llatins, guitarres espanyoles i un so de fons molt mexicà. Podria haver fet una cutrada en plan “Spanish lessons” de Madonna, però no! La veritat es que és un dels moments més brillants del disc!! Andale, andale!

That’s how people grow up”: Un altre single prou escoltat per tothom, però força millor produït que al recopilatori de greatest hits. Destaca la lletra en la que s’adona com ha malgastat tota la seva vida buscant inútilment l’amor. Millor el sexe efímer, Moz? (video)

One day goodbye will be Farewell”: Una cançó prou correcte, en la línia musical del disc, canyera, enèrgica, melodramàtica i amb un final apoteòsic.

It’s not your birthday anymore”: Un dels grans moments èpics del disc, una balada que comença en la línia de “Dear God please help me”, però que dona un sobtat canvi musical, despertant una fúria roquera que ens recorda a la sublim “You know I coldn’t at last”. Imprescindible en els seus shows, espero! Un 10 de 10!

You were good in your time”: Una balada més calmada, tipus “Death of a disco dancer” , una mica rollo i que trenca el ritme del disc, tot i que no està pas malament. Jo la hagués posat al final del àlbum!

Sorry, It doesn’t help”: Majestuosa, elegant i sublim. Bravo! Una senzilla cançó pop-rock, en la que fa gala de la seva inigualable veu posseïda per un falset que conmociona pel seu barroquisme glamourós.

I’m Ok by mayself”: Després d’estar tot el disc queixant-se de la seva desgràcia en l’amor, acaba l’àlbum com no podia ser d’una altre forma, afirmant amb rotunditat que la soledat és la millor companyia! I ho fa amb una cançó que manté i supera el nivell creatiu i musical, rematant una veritable obra d’art amb una sobredosi de dramqueenisme, glamour, falsets, guitarres esbojarrades i bateries fora de si.

Estem a 7 de Gener i crec que ja sé quin serà el disc del 2009, a menys que Fangoria o Miss Love diguin el contrari!