Posts Tagged ‘the smiths’

h1

HAPPY BIRTHDAY MR. MORRISSEY

Mai 21, 2009

0morrissey is god copia

Demà un dels deus del meu Olimp particular, Morrissey, compleix ni mes ni menys que 50 anys! I per tal de rendir pleitesia a la prolífica carrera d’aquesta gran estrella he decidit fer-li un tribut que es basa en dues parts!

PART 1

En primer lloc he fet un petit recopilatori de les seves frases més polèmiques. Morrissey és un geni de la ironia i ja sigui en les poques entrevistes que concedeix o en mig d’un concert no desparofita l’ocassió per demostrar que el sarcasme i la provocació gratuïta poden ser un veritable art!

“No em sento antiamericà, només raonablement intel ligent”

“La pega del bombardeig a Brighton és que Margaret Thatcher en va escapar il•lesa”

“No reconec termes com heterosexual, homosexual, bisexual i crec que és important que hi hagi algú en la música pop que pensi així”

“Abans que tornar amb els Smiths em menjaria els meus pròpies testicles, i això que soc vegetarià!”

“Crec que sóc realista. És per això que la gent em considera pessimista. Si fos pessimista ni m’aixecaria, no m’afaitaria, no miraria Batman a les 7:30 am. Els pessimistes no fan aquesta mena de coses”

“The Cure és un nou significat per a sac de merda”

“No importa qui ho faci, si algú versiona les meves cançons estaré increïblement agraït, sempre i quan no sigui Britney Spears”.

“Jo no faig performances, això ho fan les foques”

“Quan jo era un nen i anava a l’escola, més que qualsevol altra cosa el que volia era no ser ordinari; pretenia ser considerat com una mica peculiar. Vaig mirar al meu voltant i vaig pensar: No vull ser com vosaltres

“La música que està en les llistes d’èxits d’avui en dia és bastant terrible. Em sembla un gran honor que mai he estat proposat per a un premi, com els del NME etc És una victòria personal. Tots els premis haurien de ser prohibits!”

“L’edat no ens hauria d’afectar. És com la mida de les sabates, que no determinen la forma en que vius la teva vida!”

“No entenc perquè Elton John surt per tot arreu explicant la seva vida privada. A ningú l’interessa, és increïblement ric i hauria simplement de desaparèixer!”

“Detesto Stevie Wonder, crec que Diana Ross és horrible. Odio a tota la música negre del Top 40 – Janet Jackson, Whitney Houston… Crec que estem a l’extrem de patetisme. En essència, aquesta música no diu res en absolut”

PART 2

I finalment, per acabar d’arrodonir aquest merecut homenatge, he trucat a algunes de les meves estrelles músicals preferides, que han estat influïdes pel cantant de Manchester (i qui no?),  per tal que versionin la seva cançó favorita del àmpli repretori de Morrissey i la publiquin aquí:

THE KILLERS Why don’t you find out for yourself?

FANGORIAPanic

PLACEBO Bigmouth Strikes Again

RADIOHEAD The Headmaster Ritual

MUSE – Please, please,please, let me get what I want

TATUHow soon is now?

PD: Us estalvio la patètica, nyonya i horrible versió que  ha fet Miquel Erentxun del himne “There is a light that never goes out“, peró si algú té suficient coratge que cliqui aquí!

h1

“YEARS OF REFUSAL”, torna el millor Morrissey

gener 7, 2009

yearsofrefusal

Els Reis d’Orient ens han portat a tots els fans de la bona música un regal del tot insòlit, alhora que sorprenent: la filtració dos mesos abans de la seva aparició al mercat del nou disc de Morrissey.

I que dir després d’una primera escolta? Doncs que, sense cap lloc a dubte ,ens trobem davant d’un dels àlbums del any, una obra majestuosa que desborda qüalitat per tot arreu. El DEU que un dia va liderar The Smiths ens fa gala del seu descomunal talent com a cantant, lletrista, compositor i sobretot com a personatge icònic del rock anglès, retornant-nos a les seves millors èpoques de “The Queen is dead”, “Vauxhall and I” i molt especialment amb el mític “You are the Quarry”, ja que ha treballat amb el mateix productor que aleshores.

Years of Refusal” té un fil conductor argumental que es centra en una visió extremadament “drama queen” de la vida: la impossibilitat d’esser estimat, la incapacitat de trobar l’amor per mots esforços invertits en aquesta tasca. Musicalment trobem un enduriment de les guitarres, un so molt rocker i una veu que combina com mai abans els falsets més mariques, amb la profunditat masculina quan aquesta convé.

El disc cançó a cançó

Something is squeezing my skull”: Brutal! La cançó definitiva del disc sense dubte i, espero, que segon single ja que podria ser el seu millor hit des de “First of the gang to die”. Pop-punk en vena,i una lletra brutal! Video aquí

Mama lay softly on the riverbed”: Aquesta cançó ja ens la va tocar a Madrid en directe i bé, no està malament: una bateria rítmica omnipresent, una història angoixant (explica la mort de la seva mare) i una melodia prou bona, tot i que trobo que li falta millorar tornada per acabar de ser rodona. (video)

Black Cloud”: La típica cançó perfecte made in Morrissey, amb tots els seus elements clàssics-> lletra depressiva i dramàtica fins al extrem, contraposició de guitarres acústiques amb elèctriques, veu en falset a la tornada i masculina a les estrofes, amb un final èpic i desmesurat.

I’m trowing my arms arround Paris”: Cada disc de Morrissey té almenys una cançó inspirada en una ciutat que és emprada com a metàfora dels seus sentiments no correspostos: abans havien estat Los Angeles o Roma i ara toca Paris. Un primer single prou correcte, amb una melodia de piano amb guitarra enganxadissa i una tornada al meu gust massa repetitiva, però que em recorda a una de les seves millors cançons “Such a little tings…” (video)

All you need is me”: Una cançó mediocre i coneguda de sobres per tots els fans, ja que estava inclosa al recopilatori de greatest hits. Calia incloure-la? (video)

When at last I spoke to Carol”: La cançó més innovadora del àlbum, ja que per primer cop juga amb sons llatins, guitarres espanyoles i un so de fons molt mexicà. Podria haver fet una cutrada en plan “Spanish lessons” de Madonna, però no! La veritat es que és un dels moments més brillants del disc!! Andale, andale!

That’s how people grow up”: Un altre single prou escoltat per tothom, però força millor produït que al recopilatori de greatest hits. Destaca la lletra en la que s’adona com ha malgastat tota la seva vida buscant inútilment l’amor. Millor el sexe efímer, Moz? (video)

One day goodbye will be Farewell”: Una cançó prou correcte, en la línia musical del disc, canyera, enèrgica, melodramàtica i amb un final apoteòsic.

It’s not your birthday anymore”: Un dels grans moments èpics del disc, una balada que comença en la línia de “Dear God please help me”, però que dona un sobtat canvi musical, despertant una fúria roquera que ens recorda a la sublim “You know I coldn’t at last”. Imprescindible en els seus shows, espero! Un 10 de 10!

You were good in your time”: Una balada més calmada, tipus “Death of a disco dancer” , una mica rollo i que trenca el ritme del disc, tot i que no està pas malament. Jo la hagués posat al final del àlbum!

Sorry, It doesn’t help”: Majestuosa, elegant i sublim. Bravo! Una senzilla cançó pop-rock, en la que fa gala de la seva inigualable veu posseïda per un falset que conmociona pel seu barroquisme glamourós.

I’m Ok by mayself”: Després d’estar tot el disc queixant-se de la seva desgràcia en l’amor, acaba l’àlbum com no podia ser d’una altre forma, afirmant amb rotunditat que la soledat és la millor companyia! I ho fa amb una cançó que manté i supera el nivell creatiu i musical, rematant una veritable obra d’art amb una sobredosi de dramqueenisme, glamour, falsets, guitarres esbojarrades i bateries fora de si.

Estem a 7 de Gener i crec que ja sé quin serà el disc del 2009, a menys que Fangoria o Miss Love diguin el contrari!