D’on ha sortit el “Nou Independentisme”? Un anàlisi materialista
Juny 7, 2014Un dels fenòmens sociològics i antropològics més curiosos de la Catalunya actual es l’auge de l’independentisme i de les seves manifestacions públiques massives. Doncs bé, en aquest article tractaré de donar-hi una explicació científica social, allunyada dels tòpics romàntics que ens han venut els mitjans de comunicació.
En primer lloc cal diferenciar clarament entre l’independentisme estructural o vell, es a dir, el de tota la vida, el que ja existia fa 20 anys i que era una ideologia secundaria que amb prou feines aplegava a 10.000 persones a les manifestacions del 11 de Setembre; i per banda tenim l’altre independentisme conjuntural o nou, es a dir, persones que s’han convertit sobtadament a aquesta fe en els darrers anys i que és l’objectiu de l’anàlisi d’aquest article.
Si hem de fer cas al CEO l’independentisme nou representa un 24,5% dels catalans, mentre que el vell al 22,5%; es a dir, hi ha molta més gent que ha esdevingut independentista en els darrers dos anys que en els 35 anteriors.
Font: CEO 1r Trimestre 2014
De fet si mirem el creuament d’aquesta variable amb la intenció de vot veiem com aquest independentisme conjuntural representa un 41,4% dels votants d’ERC, el 39% de CIU o el 30% d’ICV-EUiA (partit on l’independentisme vell representa tan sols un 1,6%), un 27,4% de la CUP o un 11,3% al PSC.
Font: CEO 1r Trimestre 2014
Quina es la causa d’aquest fenomen? En antropologia social cal distingir entre dos punts de vista, Emic (l’explicació superficial i aparent que els subjectes d’una cultura donen sobre les seves costums i idees) de la Etic (explicació objectiva, científica i estructural que va més enllà del relat i les aparences). Es a dir, la ciència ha d’anar més enllà de la superfície dels relats idealistes que una societat té de si mateixa, per buscar causes més profundes.
En el cas del nacionalisme català l’explicació èmic, es a dir el relat oficial i aparent que ha donat el nacionalisme sobre si mateix a través dels mitjans de comunicació que controla, es que la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya va demostrar la impossibilitat d’una entesa entre Catalunya i Espanya i va despertar una consciència nacional que restava dormida en molta gent. Es a dir, una ofensa simbòlica expressada en una sentència judicial, sense cap mena d’impacte real en la vida de les persones, va suposar una transformació ideològica i social radical en la societat. Si? Segur? Com a científic social, permeteu-me que ho posi clarament en dubte.
Vejam: La sentència del TC es va publicar en el més de Juny de l’any 2010; segons les dades del CEO en el segón trimestre de 2010 l’independentisme significava un 21,5% i va augmentar fins al 24,3% un cop es publica la sentència, xifra que es va mantenir més o menys estable (entorn al 25%) fins a finals de 2011. Es a dir, la sentencia amb prou feines va suposar la conversió d’un 3-4% de la societat al nou secessionisme, xifres ridícules i anecdòtiques en comparació a les que tenim avui dia. De fet, a les eleccions catalanes celebrades poc després de la sentencia (28 de Novembre de 2010) ERC va obtindre un dels pitjors resultats de la seva història (10 diputats) l’independentisme pur de Solidaritat no va poder ni formar grup (4 diputats), Reagrupament no va entrar al Parlament i CIU tenia en el Pacte Fiscal com a única fita en el seu sobiranisme. Res feia pensar, doncs, en el Tsunami identitari que s’ens venia a sobre.
Quina explicació ètic i científica podem donar doncs en aquest fenomen? Com a materialista històric i cultural crec que existeix una relació dialèctica entre la part ideològica o supra-estructural d’una cultura i les seves part estructural (economia i demografia, es a dir, producció i reproducció social). Per tant, m’he decidit a creuar les dades trimestrals de l’independentisme amb altres indicadors econòmics com poden ser l’index d’atur o la prima de risc. El resultat es el següent:
Evolució diacrònica trimestral del atur i l’independentisme Font: CEO i EPA
Correlació entre atur i independentisme entre 2008 i 2014. Els punts representen dades trimestrals. Font: CEO i EPA
Evolució diacrònica trimestral de l’independentisme i la Prima de Risc (en escala 1/10) Font: CEO i datosmacro.com
D’aquestes gràfiques podem concloure que existeix una correlació directe entre la crisi social i l’auge del nou independentisme, que no es produeix en absolut arrel de la sentència del TC de 2010, sinó amb l’escalada de l’atur i la crisi del deute i els mercats que es concentra entre finals de 2011 i finals de 2012. Es a dir, el malestar social amb la situació de l’economia espanyola fa que molta gent desitgi trencar amb l’statu quo i el sistema i s’apunta al carro que sembla que va més ràpid i té més suport social. També hem de tindre en compte que les respostes de replegament identitari i messianisme populista davant una crisi s’han donat sovint al llarg de la història i ara mateix s’estan produint arreu d’Europa sota diverses formes, com ja vaig explicar en un post anterior.
També es cert que en els gràfics es detecta que aquest nou independentisme, si bé s’ha estancat, no dona senyals clares de minvar un cop les dades més alarmants sobre la crisi del deute i l’atur han sufocat. Podria ser que aquests conversos conjunturals esdevinguessin estructurals? Be, efectivament es una possibilitat, però us animo que doneu un cop d’ull a aquest gràfic:
Evolució de l’independentisme en enquestes recents del CEO i La Vanguardia. Realització Dr. Oriol Costa
A les passades eleccions europees (les darreres abans de la convocatòria del referèndum del 9N) les dues formacions polítiques que van centrar tota la seva campanya en el monotema independentista (CIU i ERC), tot i resultar clarament vencedores dels comicis, van aplegar 1.142.867 vots, el que suposa tan sols un 21,49% del cens dels 5.317.789 catalans i catalanes amb dret a vot i una disminució de 471.516 votants respecte a les eleccions al Parlament, sense tindre en compte els 126.435 vots aplegats per la CUP que no es va presentar a les europees. Clar que son comicis molt diferents i que les forces contraries al dret a decidir encara van tenir pitjors resultats.
A aquestes dades hi hem de sumar dos components:
1) La percepció social de que el pitjor de la Crisi ja ha passat i de que ens trobem davant un estancament o bé d’una petita millora, com podem veure en el següent gràfic:
Opinió sobre la situació econòmica a Catalunya. Font: CEO primer trimestre 2014
2) L’entrada en escena de dos nous factors que han aparegut sobtadament en les darreres setmanes (el que en ciències socials anomenem “Cignes Negres”) : l’auge de l’esquerra alternativa espanyola (IU i Podemos) amb 11 eurodiputats a les eleccions europees que poden significar una regeneració del federalisme amb una credibilitat que mai tindrà el PSOE i per l’altre l’abdicació del Rei que, pot obrir un auge del dret a decidir sobre el model d’estat arreu d’Espanya que pot (o no) acabar eclipsant en part a l’independentisme o, si més no, atreure a una part del independentisme més conjuntural.
Serà interessant veure com evoluciona tot plegat! Però, passi el que passi, us animo a no quedar-vos en els relats superficials, idealistes i romàntics, per temptadors que aquests siguin, i busqueu les causes estructurals i profundes!
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Bon treball de recerca, però t’estàs avançant al resultat final que pot ser diferent al que vols intuir.
Permet’em però, ser un català pragmàtic (ni superficial, ni idealista, ni romàntic) que l’únic que vol es poder ser català en un país normal.
Primer votem i després analitzem i actuem en conseqüència, no abans.
Jo simplement he analitzat el que ha passat fins ara. I, evidentment, crec que cal analitzar abans d’anar a votar, a menys que vulguem anar a votar a cegues.
No entenc la teva lògica. Un analitza la realitat per transformar-la. Saber el perquè no et serveix per a decidir-te. L’objectiu de canvi o no és el que decideix el teu vot.
1) Cal tenir en compte que independentisme – federalisme – autonomisme – provincialisme – centralisme és una qüestió de grau, així que la gent no passa de cop de ser centralista a independentista o viceversa..
2) La gent que “s’ha tornat independentista”, ja era bastant nacionalista abans. I es feia servir l’eufemisme “catalanista” per no dir “nacionalista català”.
3) És difícil fer estudis quantitatius amb temes ideològics com aquests que són qüestió de grau o de matís. Les ideologies, a més, no són una cosa estàtica. Per exemple, si pensem en l’eix esquerra – dreta, la concepció del que significa ser d’esquerra o de dreta canvia en l’espai i el temps. Hi ha temes com per exemple l’ecologisme que al segle XIX eren una cosa sobre tot de certa dreta i després l’esquerra els va fer seus i viceversa. O si pensem en una comparació geogràfica, la dreta escandinava és bastant més igualitarista i partidària de redistribuir la riquesa que gran part de l’esquerra nord-americana. En definitiva, són temes, com quasi bé tots en les ciències humanes i socials que no es poden descontextualitzar com si féssim una investigació de física o química.
Evidentment no son termes absoluts, però afortunadament les enquestes ens donen eines per poder mesurar quantitativament una opinió.
Per mi “mesurar quantitativament una opinió” és un oxímoron. El que es pot mesurar objectivament és el comportament extern (per exemple l’electoral). Amb les opinions i sentiments, no sé jo si es pot anar més enllà d’una anàlisi qualitativa.
Prou interessant. Però unes observacions:
1. Quan has parlat del record de vot, la gràfica diu que és intenció de vot. No són el mateix.
2. Les observacions de Rafel em semblen prou pertinents. No crec que desacreditin l’anàlisi, però és un punt de vista a tenir en compte per precisar i veure més àmpliament no només la dialèctica, sinó la interdependència múltiple dels factors. No només això, sinó que hi ha crítics que diuen que les enquestes i els estudis d’opinió en realitat el que són és una recreació de la realitat polític, és la mateixa percepció que hom té de la seva pròpia societat. Això vol dir que aquesta anàlisi materialista basada en la quantificació de les enquestes en realitat el que està fent és quantificar la fenomenologia de tipus èmic. No sé si m’explico?
3. Estic totalment d’acord que la situació econòmica afecta la dinàmica de l’independentisme, com qualsevol altre moviment polític…
4. Ara bé (i aquí bé un matís metodològic que jo faria), no és l’atur o altres factors econòmics el que ho expliquen directament, sinó la representació que les persones se’n fan: si l’independentisme es presenta com la solució als problemes econòmics que la gent pateix (o no, també pot ser que simplement els apreciï pels discursos catastrofistes), doncs tendirà a fer-se independentista. Si fos el federalisme, doncs es faria federalista.
5. Amb això hom pot arribar a pensar que, si bé la causa (el conjunt de condicions que expliquen el canvi en sentit ampli) pot identificar-se en l’estructura, aquesta no permet interpretar plenament, però, el comportament de la gent, el qual només pot ser apreciat en el propi context de cada un segons les seves percepcions socials. És a dir, hom no es fa conscientment independentista perquè hi hagi atur, sinó perquè confia, posem per cas, en un “líder” que li solucionarà els problemes pràctics que pateix.
Bé, amb això dit ràpidament només volia destacar que, al meu parer, cal per fer aquesta mena d’anàlisis una explicació que englobi al mateix nivell l’aspecte ideològic i el materialista, condicionats mútuament.
Sí que sovint calen fer matitzacions, però no en aquest cas (4.,5.) , ja venien implícites.
Creo que la crisis económica actuó como una especie de crisis del 98 reloaded. El estallido de movimientos sociales tras el 15M catalizó el sentimiento de malestar, y la victoria del PP por mayoría absoluta, junto con el carácter regresivo de sus reformas, hicieron aparecer fantasmas del pasado. España apareció como un Estado fallido, incapaz de alcanzar el desarrollo económico, el bienestar social y los estándares democráticos de la idealizada Europa. En esto, observo un discurso algo contradictorio en la izquierda española: por un lado, critican el neoliberalismo y el discurso racista de que los sureños se merecen la pobreza y los recortes por ser vagos y derrochadores; pero por otro lado, comparan España con Europa asumiendo implícitamente tesis neoliberales (“con razón no quieren invertir en España, no somos de fiar”, “ojalá Alemania nos intervenga y gobierne Merkel”) y culpan de sus deficiencias a un supuesto carácter nacional indeleble… El caso es que en todo el país se produjo una crisis de identidad nacional, como en Portugal o Gracia (“me avergüenzo de ser portugués”, se lee en el país vecino). Y en las zonas donde había una identidad colectiva alternativa lo suficientemente fuerte, con importantes antecedentes históricos, como Cataluña y el País Vasco, la gente se agarró a ella como un salvavidas. Unas identidades libres del lastre de las derrotas históricas de España (el nacionalismo español, por una serie de razones que ahora no vienen al caso, terminó identificado con el franquismo…solo sugerir e que comparemos el nacionalismo español con el francés: teniendo unos orígenes muy parecidos, España se identifica con Franco, y Francia, con el Liberté, elite y fraternité. Mientras las políticas nacionalizadoras las llevaron a cabo en Francia los republicanos, en España el liberalismo fue muy débil y terminaron siendo impulsadas por dos dictaduras, Primo de Rivera y Franco)
Molt bé nen.Ara et falta un anàlisi sobre els “nous” federalistes: el PP,PSOE,C’s,UPyD…i ICV,naturalment. Catalunya federada amb La Rioja,però en cap cas amb Portugal que són gent estranya i no poden tenir els mateiixos drets a Catalunya que si haguéssin nascut a Badajoz. Se’n diu internacionalisme,d’això.Federal,ep!
El federalisme i republicanisme espanyol no deixa de ser una manera de continuar com sempre. Ara que els d’ICV treuen la bandera espanyola republicana (que es diferenciava poc del nacionalisme espanyol de sempre), m’agradaria preguntar-los què passaria en un referèndum sobre monarquia si a Astúries,per exemple,consideréssin que la monarquia els aporta un valor i votéssin a favor, i en canvi demogràficament en el “conjunt federat” guanyés la república ,respectarien els d’ICV la decisió lliure dels asturians?? Em temo molt que no, perquè quan el poder de decisió es fa dins d’unes “fronteres” i no pas en “societats d’adhesió lliure”, del que es tracta és d’imposar sigui com sigui. Espanya (sense Portugal) no és més que una frontera, sigui en format federal,republicà,o monàrquic i “autonòmic”. En L’Espanya republicana i federal, els catalans tampoc podrem decidir gaire més cosa que ara i seran els vots espanyols els que determinin com hem de conviure, i l’opinió dels catalans se la passaran per l’entrecuix com ha passat sempre.Más de lo mismo. Els pobles,les societats,mai podran ser lliures mentre existeixin els “Estats” construïts a partir de paràmetres d’imposició,dominació i violència.
Vaja, ja sabia jo que un anàlisi científic sobre l’independentisme no cauria gens bé al meu objecte d’estudi. A ningú li agrada sentir que les seves conviccions son un mer producte casual de la conjuntura econòmica, encara que totes les evidències apunten a que efectivament es així.
Passo olímpicament de rebatre els teus suats arguments basats exclusivament en odi ètnic i xenòfob contra “els espanyols”,i el rebuig classista contra l’esquerra transformadora doncs òbviament res tenen a veure amb l’objecte de l’article. Un cop més gràcies per reafirmar els meus perjudicis sobre la mediocre preparació intel·lectual dels nacionalistes
Odi ètnic,xenòfob per anomenar “espanyols”…No crec que calgui cap anàlisi científic per a deduïr que la psiquiatria et podria ajudar. Titllar de nacionalistes els que pensem que pel fet de néixer a Oporto no ha de suposar més drets que si has nascut a Zamora, és deplorable. Nacionalisme,justament,és que fas tu defensant fronteres dels Estats i passar-te per l’entrecuix les dinàmiques pròpies de qualsevol societat,sigui andalusa o gallega. Tot sigui pel bé del nacionalisme espanyol que defenses encara que sigui en un altre format. Ets incapaç de plantejar una idea europea de ciutadania, perquè defenses les essències nacionals dels vells Estats i et vindria un atac de cor si a la Península Ibèrica hi haguéssin 4 Estats com n’hi ha 3 al Bàltic. No hi haurà Europa unida sense trencar vells Estats i que els europeus ens puguem fusionar.
Company, si ets d’arrel marxista, acceptaries que TOT el que pensem, actuem i en la forma en la que ens socialitzem és fruit de moments i models econòmics, i per tant subjectes a la conjuntura del moment. Per tant no té sentit especificar-ho en el cas de l’independentisme, doncs ho és en TOTS els casos.
Pels federalistes igual. Aquesta opció tant sols apareix en moment de trencament de l’estat quan pretén fusionar dos models econòmics divergents amb interessos contraposats, i ho fa com una opció de certa gent de mantenir unes estructures estatals que veuen perillar i que ja els beneficia. És a dir, un marxista no hauria de veure amb bons ulls aquesta aposta d’unificar burgesies, hauria de preferir la destrucció d’aquestes via la divisió i l’enfrontament.
Excel·lent entrada, gràcies per l’anàlisi de les dades aportades. Penso que l’abdicació de l’hereu del dictador ha obert una porta als qui al referèndum pensem/volem votar SÍ i NO (altra cosa seria que es proposés un model d’estat diferent del neoliberal imperant arreu). Fins fa una setmana no tenia gaire sentit -ningú no es pot federar amb qui no es deixa-, però ara potser sí que la república federal ha passat de ser una idea utòpica a una opció viable i realista.
Doncs si! De sobte el SI/No ha entrat am força
Conclusió: es tracta d’un populisme groller que es fonamenta en creure que els catalans som collonuts i que la causa dels nostres mals rau en la resta d’espanyols. És a dir, xenofòbia gairebé indissimulada que l’esquerra “de debò” hauria de combatre en comptes de seguir de forma acomplexada en les seves estratègies.
L’esquerra de debó diu el mateix davant el trencament de l’estatu quo a Cat q a Esp: que es voti, democràcia.
És a dir, per vosaltres és el mateix independència que república? Legitimeu un plantejament que tu mateix entens com a populista i xenòfob tot facilitant la seva estratègia. No sembla una tàctica gaire pensada, més aviat fa la impressió d’inconsistència, de por al què diran, de què no s’hi pugui dir que us trobeu al costat del PP. Donarieu suport a propostes de referèndums sobre altres plantejaments xenòfobs, discriminatoris o regressius? Votem-ho tot, t’imagines un referèndum per la erradicació dels impostos? Independència de Pedralbes i fer un Detroit a la catalana? Establir un règim autoritari? Només es demana un referèndum sobre quelcom que vols no per fer gala de democràcia. Diguem-ho d’un altra manera, penseu que és la independència el debat que ens cal a Catalunya o més aviat el model productiu, la distribució de la riquesa i el manteniment de l’Estat del benestar? I no pretenguis que tot s’hi pot tractar i que és el tractament del statu quo perquè el que succeeix és que aquestes qüestions queden amagades darrera d’aquesta convenient cortina de fum i mentre ERC treu pit CiU va fent destrossa a la sanitat pública.
És com dir que la causa dels mals rau en tenir un monarca titella (com a molt ens ha robat diners, però ja et dic que no per això hi ha retallades en sanitat). Ets igual de populista doncs, simplement que la teva aposta política no soluciona ni destrueix cap estructura de poder.
Diguem que el poc hàbil estratègicament ets tu.
El problema de fons és… qui ha decidit que som españa? Perquè i amb el consetiment de qui? I aquí és on cau tota aquesta farsa de parlar de pedralbes, o la xenofobia. I el que es desprèn és autoritarisme i manca de cultura democràtica (els passa molt als defensors de la unitat d’España),
El debat a Catalunya ha assolit destruir al partit de la dreta (CIU) posar en haque al de l’española (PP), i l’augment de forces antisistemes. A España han tingut que esperar a que el senyor Lara amb AtresMedia dones espai a Podemos per a destruir l’espai d’IU i evitar trencar amb el bipartidisme. Un gran èxit… que demostra que la via de l’autodeterminació a Catalunya és realment una aposta que beneficia a l’esquerra i als treballadors catalans.
És innegable que existeix una clara correlació entre els estralls de la crisi econòmica i l’augment del suport a l’independentisme. Pel que fa a aquest punt, no tinc res a dir-hi. Hi ha, però, més factors i actituds que, subterràniament, han ajudat a consolidar socialment el sobiranisme, i que de ben segur s’han vist reforçats pels efectes més durs de la crisi econòmica que comentaves. Parlo del cansament respecte del bipartidisme, dels gestos habituals dels successius governs espanyols envers la qüestió catalana i de la percepció de la construcció d’un Estat català com a oportunitat per construir un país que no reprodueixi els múltiples problemes estructurals de l’Estat espanyol. També assenyalava algú que bona part dels nous independentistes ja eren força catalanistes abans o, com a mínim, no tenien una mala predisposició envers el catalanisme. La dimensió econòmica és important a l’hora d’analitzar l’independentisme, però no n’hem de deslligar les qüestions esmentades.
Correcte!
Jo dataria l’augment de la consciència independentista abans de la sentència del TC, entorn del 2004, amb el No sobiranista a la Constitució Europea. El factor socioeconòmic és determinannt en el creixement exponencial posterior, tal com has demostrat. Però el més interessant és que la majoria social independendentista creix a mida que es constata que les oligarquies d’Espanya ni volen ni poden oferir res. La crisi ha fet evident que les classes populars patim un doble espoli social i nacional. Davant la impossibilitat d’una reforma federal o plurinacional d’Espanya la gent, que no té un pèl de tonta, ha entès que cal una ruptura democràtica, que només pot ser mitjançant la independència.
Permet-me que discrepi. Es evident que les oligarquies no volen canviar res, la catalana que dirigeix el procés tampoc, només la bandera. Però i els treballadors que estan votant en massa Podemos, IU i Equo?
[…] la web “Reflexions d’un arqueòleg glamurós” (7 de juny) hi trobem: “D’on ha sortit el ‘Nou Independentisme’? Una anàlisi materialista” (7 de […]
Trobo a faltar a l’anàlisi l’efecte de les campanyes massives als mitjans de comunicació social. Aixó sí que es messurable: minuts dedicats a l’independència als noticiaris i programes informatius de RTVC, per exemple. Mercadotècnia bàsica. Als anys 70 una bona part de famílies començaren a consumir margarina després de milers d’anuncis a la tele, no pas per altra raó.
Si algú té paciencia com per mesurar aquestes dades estaré encantat en processar-les!
I que ho fa que un milió de catalans sortissin al carrer el 1977, TV3? http://www.youtube.com/watch?v=mt31tCJdsLE
Curiosament va coincidir amb la Crisi del Petroli (concretament amb l’impas entre la del 73 i la del 79) així com amb la fi del feixisme.
Res a veure amb el suposat “adoctrinament” mediàtic 😉
L’altre dia sortia, crec que era com el 70% de noticies sobre el català eren negatives als mitjans españols.
Et recordo que a Catalunya es consumeixen mitjans españols. Així que el que dius cau pel seu propi pes.
Quin tema taaaaaan avorrit! És plen de tòpics i no hi ha CAP voluntat de diàleg. Quina pena que la humanitat no pugui avançar….
[…] […]
Passar d’una correlació a considerar-ho causa primera ho trobo força arriscat. Podríem trobar-ne moltes altres. Vull dir que per dades estadístiques que s’emprin en l’anàlisi, no deixa de ser una opinió, tant o més “relat”, simplista i superficial que el que pretén explicar. Allò de, tenim una conclusió i després busquem les xifres ad hoc que ens reafirmin la mateixa.
Ho dius pels que consideren la sentència del TC com a causa única del auge indepe, sense que la crisi hi tingui res a veure oi?
No, pel teu article, que és el que estem comentant. I del meu comentari es deduïa que no hi ha causa única; i primera dubto que sia la crisi, que és el que pretens afirmar tu amb dues estadístiques i jo en discrepo, tant en la conclusió final com en el suport per afirmar-ho.
Per què no ho recolzes en suports a l’independentisme entre els aturats?
Crec que no has entès les gràfiques…
Deu ser això…
Jo tampoc no crec que la sentència del TC tingui gaire relació amb l’auge de l’independentisme, però sí que hi han influït altres factors conjunturals. Per això, com que molts indepes d’última hora s’hi han apuntat perquè estan emprenyats, és possible que quan els passi l’emprenyada deixin de ser-ho.
Aquesta és la famosa “teoria del suflé”, i em sembla que deu tenir una certa credibilitat entre els líders del moviment, que volen celebrar la consulta com més aviat millor, mentre el nombre d’indepes conjunturals és elevat. Perquè si passa la crisi i baixa el suflé els percentatges de suport al federalisme i l’autonomisme tornaran a les seves posicions anteriors en detriment de l’independentisme, i s’arrisquen a obtenir uns resultats a la quebequesa.
Esacte. I més val que es donin pressa doncs l’escenari està canviant a una velocitat de llamp
T’has deixat els que ens fem independetistes perquè està de moda ser-ho i així els nostres amics no ens miren com un bitxo raro…
ajajaj difícil de quantificar!
Tot i provenir del petit fragment de població que ja era independentista l’any 1976 i per tant observador desconfiat de nouvinguts sense intenció de transformar l’statu quo actual que són bàsicament els que et rebaten, trobo molt interssants les teves anàlisis ja que en moltes coses coincideixen amb la percepció que tinc del que està passant. Estic convençut, tot i que no m’agrada la idea, que el neo-republicanisme desactivarà una part de l’independentisme més, deixa-m’ho dir així, esquerranós i que no veu en els actuals dirigents del procès cap voluntat de canviar el sistema, que ja els està bé. A mi, que no acabo de veure gran diferència entre el Reino de España i la República, em fa una mica de basarda pensar en una Catalunya merckelianitzada, què voleu que us digui! , per molt independent que fos.
Merci pel teu comentari! Trobava a faltar la opinió d’algún indepe old school, que sembla que us hagueu extingit 😉
Per no quedar-te en els relats superficials, idealistes i romàntics trobo que t’ha mancat preguntar-te que ho fa que als catalans els hagi costat tant poc decidir-se a deixar de ser espanyols, a diferència de la gent de la resta de l’Estat. Perque tinc la sensació que el teu anàlisi es tan superficial com el d’aquells que diuen que si els catalans van passar olimpicament d’anar a votar l’Estatut es perque els importava ben poc. Que ho fa que hagin optat per la independència, la crisi per ella mateixa o la manera com s’ha gestionat? I per que opten per seguir a uns gobernants i no a uns altres? Les retallades de l’Estatut i els seus imcompliments van suposar el punt d’inflexió i explica molt del que ara esta passant. Que hauria passat si s’hagués acceptat l’Estatut que van aprovar els catalans a les urnes i s’hagués reduït el déficit fiscal a la meitat (aportar per PIB i rebre per població), si el PP no hagués atiat l’anticatalanisme els darrers 10 anys i no s’hagués persistit en el secesionisme linguistic (LAPAO) o en l’espanyolització dels catalans (Wert)? Jo diria que molts catalans s’haurien vist obligats a correspondre amb la lleialtat que ara molts troben a faltar —Salut,
Els catalans s’han apuntat a l’independentisme pq era la forma més ràpida i senzilla (aparentment) per trencar l’statu quo i ja hi havia un 25% d’independentistes “vells” obrint camí.
A la resta d’Espanya el que ha passat es diu Podemos-IU que son formes diferents de trencar amb l’statu quo (infinitament més radicals que canviar una banera, per cert). A França es diu Le Pen, a Grècia Syriza, a UK UKIP etc…
Sense crisi ningú recordaria la sentència del TC, i sense sentència del TC ens hauríem agafat a qualsevol altre excusa per fer exactament el mateix sidral. Estem en un món global, quina mania en fer particularismes regionals, quan vivim en un mercat únic
La crisi només ha estat el detonant que ha mostrat les mancances de l’Estat i ha movilitzat una part important de la societat catalana, però per ella mateixa no explica cap a on s’ha mogut, per això dic que es simplista concloure que el nou independentisme prové de la crisi. Per explicar cap a on s’ha mogut i per que no ha optat per donar una altra resposta “trencadora” no es pot menystenir la importancia que ha tingut la sentencia del Constitucional i la relació Catalunya Espanya dels ultims anys. Per posar un exemple que de ben segur t’agradarà, l’ascens del nazisme als anys trenta no s’explica per la crisi econòmica que va patir Alemanya sino per les causes que la van provocar i que ja va denunciar Keynes: les condicions inasumibles imposades pels guanyadors de la primera guerra mundial. No es pot menystenir la importancia de la sentencia a no ser que en comptes d’analitzar objectivament el que ha passat vulguis fer un judici de valor menystenint la opció triada per gran part de la societat catalana, que es el que sembla que fas quan afirmes que la sentència del Constitucional no va tenir “cap mena d’impacte real en la vida de les persones” o qualifiques la resposta independentista de “replegament identitàri i messianisme populista”. D’aquí a comparar els independentistes amb els nazis com si fossin el mateix només hi ha un pas, per això convindria que no simplifiquésim les coses en excés ni féssim lectures esbiaixades dels fets :)))
M’encanta q posis l’exemple del nazisme. Pq es idèntic al que tracta el post (salvant les distàncies ideològiques i bla bla). Hitler també va vendre la idea que tot era culpa del Tractat de Versalles, quan resulta que fins a els eleccions de 1930 el seu partit era una anècdota marginal i provincial en front a l’hegemonia del SPD, quan els mateix SPD era qui havia signat el Tractat. De nou una falsa explicació emic
Òbviament el nazisme es una conseqüència única i exclusiva del crack del 29, igual que tots els moviments de trencament amb l’statu quo que recorren Europa (i Àfrica, i bona part d’Amèrica) en una direcció o en una altre.
Continues posant tot l’èmfasi només en la crisi (“conseqüència única i exclusiva”), i la crisi només explica el trencament, no la forma que pren el trencament. Sense la crisi probablement no s’hagués produït la deriva independentista que s’ha produït, però sense moltes altres coses que han passat abans de la crisi tampoc s’hauria produït.
Abans del crack del 29 ja hi va haver tot un caldo de cultiu per l’ascens del nazisme i les condicions humiliants imposades al Tractat de Versalles, que ja va denunciar Keynes el 1919, son un fet cabdal per entendre el fenomen, com ho pugui ser la sentència de l’Estatut per entendre la deriva independentista. Aquesta idea no la va tenir que vendre Hitler perquè ja estava venuda, entre d’altres raons per la hiperinflació dels primers anys 20 que els alemanys encara no han oblidat a dia d’avui. El que si va vendre Hitler -i els partits de dretes des de bon començament-, va ser la idea que els alemanys que van signar el Tractat de Versalles n’eren culpables, com si haguessin tingut més opcions i hi haguessin estat d’acord. Això si que es una explicació superficial dels fets.
Sense la sentència del TC el messianisme populista s’hauria agafat a qualsevol altre excusa (llei Wert, fiscalitat etc), sense el tractat de Versalles Hitler s’hauria agafat a qualsevol altre excusa per generar odi. Va triar als jueus com a víctima xq hi havia un caldo de cultiu antismeita, però sino hauria triat qualsevol altre víctima per dirigir el seu messianisme populista. De la mateixa fora que ara l’extrema dreta es islamòfoba i no antisemita.
Es igual, l’excusa es el de menys, es la crisi, i punt.
Trobo el teu estudi interessant, però en alguns aspectes insuficient.
Planteges la qüestió de la causa de la sentència del estatut i la crisi econòmica com si una qüestió exclogués a l’altra. Jo soc una persona que fa uns anys hem definia com federalista, i votava en conseqüència, i actualment votaria a favor de l’independentisme.
I, ho dic amb tot el respecte, crec que puc caminar alhora que mastego xiclet. Vull dir que el meu canvi de posició no ha estat conseqüència d’un fet, sinó d’una acumulació de fets. La sentència de l’estatut i la crisi econòmica formen part d’aquesta evolució.
No va ser només la sentència de l’estatut, va ser tot el procés i la decepció que va generar, l’estat d’opinió que es va crear a Espanya des de partits i mitjans de comunicació… i que va clar en la opinió pública. Potser no va ser el fet decisiu, però va crear un substrat d’opinió i un allunyament emocional que va facilitar l’evolució posterior.
I la crisi econòmica, la planteges com si fos quelcom independent del model d’estat que tenim. La deuen haver provocat els esquimals aquesta crisi, no te res a veure amb el model econòmic i polític d’Espanya: la bombolla immobiliària resultat d’un poder públic corrupte, les inversions en infraestructures, de grans monopolis privats, de model financer i del seu rescat indecent, etc, etc. No es només la crisi, es que la crisi també és el resultat d’un determinat model d’estat que va sorgir de la transició. I crec que molta gent simplement s’ha cansat d’aspirar a canviar a Espanya, ni canviarà ni vol ser canviada.
Molta gent que abans era federalista ara es independentista, la gent expressa un canvi en unes eleccions i en una enquesta, però aquest canvi no te perquè donar-se de forma instantània, crec que és una qüestió mes complexa, es el resultat d’una combinació de factors i una determinada evolució; i em costa trobar aquesta complexitat que jo percebo (no he fet cap estudi científic, només és una intuïció) en el teu document que crec que simplifica en excés.
Gràcies en qualsevol cas, segueixo el teu blog amb interès.
Recordes exactament en quina data et vas tornar independentista? Ja que, segons les estadístiques del CEO, la sentència del TC amb prou feines va provocar un augment del 3% d’independentisme. A qui vas votar a les eleccions que es van convocar després de la sentència del TC? Pq resulta que l’independentisme va treure uns resultats penosos. On estaven els conversos llavors? ON???
No seria per un casual ben entrat 2012, quan l’auge de l’atur i la crisi dels mercats, curiosament moment en que l’ANC entra en ebullició?
PD: A poder ser no cometis la típica fal·làcia de la retrospectiva, reinventant el teu passat des de la perspectiva actual
Ostres, jo pensava que això era al que us dedicàveu els arqueòlegs… a reconstruir el passat des de la perspectiva actual!
La meva evolució personal no te valor estadístic, en qualsevol cas el moment en que vaig ser conscient del meu canvi d’opinió va ser el 2013… No estic a l’atur, i de fet, darrerament les coses em vam millor. Però no va ser un canvi dràstic, va ser un punt d’inflexió, una evolució. Amb la sentència de l’estatut no es va donar un canvi immediat de vot per molts motius, entre altres, perque el fracàs del nou estatut (i del tripartit en general) també va afectar a ERC, que en va ser com a mínim corresponsable. Però la sentència de l’Estatut va incidir en l’evolució posterior dels fets perque va desacreditar l’opció de la reforma. En política, a vegades, les situacions necessiten madurar. La principal causa del creixement de l’independentisme es l’absència d’un relat alternatiu, d’una alternativa política creïble, i això es el que va matar el TC. Les estadístiques que presentes son una part de la realitat, però no son tota la realitat. Nomes com una referència: Bel, G., 2013. Anatomia de un Desencuentro / Anatomia d’un Desengany. Barcelona: Destino. Una perspectiva una mica mes amplia, i també a partir de dades i estadístiques. Salud.
Ajá!! 2013 just el que sospitava. Merci per la teva sinceritat!
L’independentisme majoritari neix per la crisi, crec que això és evident, però no només pels efectes econòmics que aquesta ha tingut sobre els ciutadans de Catalunya sinó que també és conseqüència del canvi polític general que ha produït la crisi a tota Espanya, i no només a Catalunya. Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya la crisi econòmica ha tingut com a conseqüència un canvi polític molt important.
El descontent de la gent amb el món polític en general va formar el 15-M, cosa que hauria sigut impossible 5 anys abans ja que la situació econòmica era molt diferent i mes enllà de la queixa de bar a la gent ja li estava bé l’estat de les coses. Però al 2011 tot va canviar, els joves ja van començar a veure que les oportunitats laborals eren una merda, les classes mitjanes van recuperar l’esperit critic i van veure com qui els retalla serveis públics i augmenta els impostos es lladre, i les classes baixes a poc a poc han despertat i s’han adonat que el PSOE els ha venut als mercats i que ja no és el “seu” partit.
I després de tot això va arribar l’hòstia definitiva a molts que van confiar en el sistema al 2011 votant al PP, van veure que Rajoy no era garantia de creació d’ocupació com hi havia promès durant la campanya electoral i es van veure enganyats. Va ser el cop definitiu i a partir del qual la gent va arribar majoritàriament a la conclusió que calia un canvi, que el que fins ara havia estat l’habitual ja no era útil i que era necessari una gran transformació política i social.
A partir d’aquí la gent s’agarra al que pot, i l’independentisme ha sigut l’eina a la qual molts han donat la seva confiança. I per saber com l’independentisme ha sigut capaç de captar a tanta gent hem de tenir en compte que han fet una estratègia molt i molt bona. Tenen la paella pel mànec perquè estan més mobilitzats i tenen més iniciativa que els que som contraris a les tesis independentistes, han portat el debat cap al seu terreny centrant el debat en el dret d’autodeterminació i molt poc en els efectes que tindria una suposada independència, ja que saben que aquí tenen més possibilitats de perdre. I a sobre tenen un relat molt ben construït i molt poc contestat mediàticament i socialment, tant que fins i tot molts no independentistes es creuen alguns dels seus mantres. Els partits no nacionalistes i a la vegada no independentistes no hi han sapigut dir la seva i contestar als mantres independentistes pels seus complexos i per la seva falta de capacitat didàctica i han deixat la defensa de la convivència als radicals de PP y C’s, s’ha notat la falta de suport dels autonomistes i federalistes d’ICV i EUiA que estan caient de quatre potes en les trampes que els independentistes els hi han posat.
Els relats poc contestats de l’independentisme han calat en la gent, fins i tot encara que alguns siguin incoherents entre ells. Per exemple, parlen de la transversalitat del procés i que això és mes que un debat entre esquerres i dretes o un debat de classe i després afirmen, molts no tots, que volen l’independència perquè l’independentisme te un fort caràcter social i d’esquerres. Contradicció evident, jo mateix he escoltat coses com que “vaig anar a la via catalana no només per aconseguir l’independència sinó pel seu contingut social”, i la realitat és que a la via catalana van anar amb dirigents, militants i votants de CDC i UDC. I així mil coses més, com els falsos 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal. I això és perquè no hem contestat aquests arguments des del principi, no només mediàticament, que també, sinó també socialment, jo mateix per mandra i per intentar evitar un debat que s’hem fa pesat he decidit no discutir alguns dels mantres que llencen des de l’independentisme. I a mes a mes molts catalans relacionen nacionalisme català amb progressisme i esquerra, només cal veure com els catalans situen a C’s a la dreta de CiU, a ERC a l’esquerra d’ICV i a CiU al centreesquerra.
Per tant no crec que sigui només una qüestió econòmica, sinó que va molt mes enllà. I l’independentisme no baixarà massa si no es genera una alternativa per la convivència amb la resta d’Espanya que sigui didàctica, moderada i que no estigui contra el dret a decidir sinó només contra l’independència. Amb un PSC sense credibilitat, i ICV – EUiA entregada als nacionalistes aquesta situació no es dona, i per tant difícilment ens podem enfrontar a l’independentisme des de l’esquerra no identitària, ja que li estem deixant tot aquest terrent al PP i a Ciutadans.
[…] característiques? Sens dubte la part més novedosa d’aquest, si. Ja vaig analitzar-ne les causes socioeconòmiques estructurals i ara ho faré amb les facetes […]
[…] ja sabia perfectament que aquí la democràcia era el de menys: tot plegat es tractava d’una visceral reacció identitària a la crisi (com la que s’està vivint arreu d’Europa) i d’un moviment populista absolutament […]
[…] por los medios de comunicación en julio de 2011 la demostración, el grupo editorial, y no un artículo que muestra que después de esta demostración no aumentó el movimiento de independencia. La […]
M´agrada el teu anàlisi, sembla, si això es possible, prou objectiu, però espere que en cosa de 5 anys, la regeneració del electorat permeta que al accedir més joves als seus drets polítics, la majoria de catalans siga de caire estructural i no conjuntural i puguen arrasar en unes eleccions i proclamar la declaració unilateral d´independència, la radicalitat espanyola mai permetrà una solució democràtica, això espere perquè del contrari Catalunya ho te negre. Si eres català de cor, estimes la teva llengua i la teva cultura, sabràs que seguir pertanyent a Espanya suposa la mort de Catalunya. Els poders polítics i sobretot els mitjans de comunicació escrits i sobretot audiovisuals maten la llengua minut a minut… Salut!
Soc català de cor, estimo la meva llengua i la meva cultura i estic radicalment en contra de que Catalunya esdevingui un estat independent. Una cosa es estimar el país i una molt diferent es odiar al del costat o creure que posant fronteres es resolen problemes.
Aleshores no lliges bé (no ho entenc, amb la lucidesa que has analitzat aquesta qüestió i no ho veus clar, no ho sé potser afectivitats conscient o inconscientment assumides no et deixen veure la realitat en aquest cas) el context que t´envolta, Catalunya serà independent o no serà, no se´que serà però Catalunya no, potser una província espanyola con Valladolid o Segovia. Li passarà com al País Valencià que es un cadàver, una carcassa sense res dels seus orígens a dins, un caracassa buida del seus continguts originals reemplaçats per altres aliens i estranys…i el pijor del tot es que a la gent ja li va bé…
A mi m’està perfecte! La meva lluita es de classes, no de pobles.
Eixa es la diferència, el me´n “infotisme” que ens caracteritza, les castellans amb un cas semblant s´haveren unit a mort, en bloc i sense escletxes, haveren portat la divisa, falsa per altra part, dels mosqueters, “u per tots i tos per u” a les darreres conseqüències, per això nosaltres servim i ells manen. Però bé, no et retrac res, sols, perquè em ve de gust fer-ho, et dic el que pense.
Canviant de tema, sempre m´ha semblat un tema interessant l´arqueologia, jo per la meva part sóc geògraf de formació, m´agrada ,encara que només vaig tenir la oportunitat d´estudiar-la un any, però sé que la professió està malament, no? exerceixes, et dediques al ensenyament o fas altra cosa?
Soc un independentista de sempre,votant d´ERC i no massa amant de l´estelada.Encara no entenc de la manera en que CIU i el messies Mas s´han apropiat d´un sentiment que fins fa 4 dies no eren afins.
ERC a fet el paper de tonto del poble deixant-se pendre la representació del independentisme català.
Potser en Mas a volgut tapar la corrupció de CIU i del molt “honorable” envolcallant-se amb l´estelada,ja Pujol en temps de Banca Catalana va arribar a igualar l´atac personal contra ell amb un atac a Catalunya.
Ara jo voto a les CUP,l´unic partit que encara conserva una mica de coheréncia.