h1

Optimisme inexplicable

Mai 23, 2009

3128185166_978752d14d

Fa uns anys Astrud van fer una cançó en la que exposaven que tot els hi semblava una merda, doncs bé, a mi  darrerament em passa just el contrari: d’un temps cap aquí quasi tots els films que veig em semblen mereixedors d’Oscars, els discs que escolto els millors de la dècada, a tots els llibres que devoro els hi donaria el Planeta, els concerts o obres de teatre als que assisteixo em semblen aquelarres de bon gust i orgies de perfecció interpretativa, i no hi ha exposició museística que no em faci sentir una persona infinitament més culte a la sortida.

Sense anar més lluny ahir vaig presenciar un concert de Fangoria, Nancys Rubias, La Prohibida i el nou grup de rock de l’andrògina Bimba Bosé, The Cabriolets, al que la crítica de El País havia despedaçat sense la menor compassió al seu pas per Madrid. No cal dir que el que al periodista li va semblar un espectacle decadent i avorrit, als meus ulls era la quintaessencia del Pop, una desfilada interminable de superestrelles glamuroses que, sense concedir un instant al avorriment, ens van deleitar amb les performances més petardes, sorprenents, divertides i originals que recordo! I això que encara guardo el bon regust que em va deixar la brutal gira de “El extraño viaje” (detallada en aquest post).

Es obvi que el parer sobre una creació difícilment pot ser objectiu i sempre resulta una ardua tasca oblidar la opinió preconcebuda que tenim d’un artista,  però m’està començant a preocupar aquesta capacitat meva per veure-ho tot color rosa.

Serà un efecte secundari de la meva sobtada conversió a la monogàmia? O potser es que a la Era Obama no hi ha lloc per al pessimisme? O qui sap si tinc els astres alineats al meu favor i han aconseguit que la meva vida doni un gir de 180º en aquest 2009 en el que, contra tot pronòstic, he aconseguit evitar caure en un abisme sense fons d’atur i angoixa, on fa tan sols uns mesos m’hi veia inexorablement abocat de cap.

Puc donar per superat el meu rol dramaqueen i pujar despreocupat al carrussel del entusiasme hedonista?  És això  una provocació gratuïta en mig d’una crisi econòmica sense precedents? I si tot es tractés d’un miratge il•lusori per tal que baixi la guàrdia davant el proper infern personal?

Preguntes retòriques sense resposta, com si d’una plegaria a Sant Sebastià es tractessin, però que, de ben segur, marcaran el futur dels continguts d’aquest blog, condemnat a virar segons el meu volàtil estat d’ànim a cada instant concret.

Advertisements

18 comentaris

  1. A mi el que em passa és que el que m’agrada cada cop més m’ho quedo per mi i, en canvi, mai he deixat de criticar despietadament allò que no suporto! Clar, després sembla que sigui un criticon per sistema i no és així.

    Abans quan era més jove necessitava reafirmar-me en els meus gustos, ara, francament, em dóna força igual. Per exemple fa més de 10 anys taladrava tothom, amics, parelles i família, amb els meus descobriments musicals i literaris i ara fins i tot la meva parella s’entera pel meu blog o per tercers de què m’agraden segons quines coses!

    Per cert, m’encantaria llegir més sobre la teva conversió a la monogàmia… et vas caure d’un cavall com sant pau o què??


  2. Com a resposta a la teva penúltima pregunta, he de dir que sí; que és una provocació fer aquestes manifestacions de joia incontenible, quan la major part de la gent esta mig depre (o depre del tot) amb la que ens està caient al damunt!
    Ja vaig explicar en el meu post de felicitació de l’any nou que si et mires a algú que li va millor que a un mateix, el millor que es pot fer és pensar que ho aconsegueix amb males arts. Així un no es sent culpable de la seva mala situació.
    Però en el teu cas, no puc fer-ho!
    Al contrari: celebro que vagis amb aquest optimisme!


  3. No et preguntis massa coses. Si passes per un bon moment, viu-lo! 🙂 😉


  4. Si… és absurd parar-se a pensar perquè estem tristos o perquè estem contents. De fet això de donar voltes al nostre estat psíquic, només ho fem en moments baixos… i potser simplement en retarden la superació.
    Aquí n’hi ha un altre que té interès en la teva conversió a la monogàmia. És una conversió de pensament o de pràctiques?


  5. xro mira que ets!! fins i tot t’has de questionar els teus moments d’eufòria i alegria!! sí Roger creu-t’ho; la felicitat existeix. Disfruta-la i punt i deixa de questinar-te si és real, quines són les causes, quan durarà, etc…prou! deixa’t portar i quan s’hagin de fer canvis ja es faran! i si tot el que veus/llegeixes/escoltes/etc t’agrada, millor que millor (si fos el revés també et preocuparies no?)
    per cert, respecte el tema dels nens jo crec que la degeneració és evident i força inquestionable. Cada cop els nens són més maleducats i simplement perquè gairebé no tenen pares (pq els dos treballen i el poc temps que li poden donar es dediquen a consentir-lo per fer-lo content) i clar que hi havia fracàs escolar, però jo no només parlo de la màteria pura i dura, del aprenentatge objectiu, sinó de com creixen, del seu comportament dins i fora de l’aula.
    Nota: això NO vol dir que tots siguin iguals, ni molt menys (i a la meva classe i en totes sempre hi ha el típic conteston)


  6. per cert! ara que hp penso, com va la teva experiència sentimental??
    (no només ets tu cotilla eh?)


  7. No li busquis explicació i disfruta’l, com diu l’Higini_estic_completament_d’acord_amb_ell; en realitat és ben igual perquè vius una època d’optimisme incontrolable; viu-lo i fes-nos enveja (sana, sanaaa!) als qui l’esperem amb ganes!

    Apa, feliç i optimista diumenge!


  8. Que estas enamorat????
    Living in cartoon motions.


  9. Possibles causes:
    1. Un equadrament estel·lar immillorable, que evidentment no depèn de tu i per tant és inútil que te’l qüestionis.
    2. Com que la sort se la fa un mateix, diguem-ne que t’ho saps muntar de putíssima mare.
    3. Qui sap? potser una combinació de totes dues coses…
    En qualsevol cas: Que ho disfrutis i collonut que ho vulguis compartir!


  10. Li portaré la contraria a tots i et diré el que tots pensen:
    L’optimisme és perillós, controla l’eufòria que les caigudes des d’allà dalt son molt fortes.
    Els pessimistes (som realistes, que quedi clar) som molt mes feliços, mai esperem gran cosa i així tot lo bo arriba de forma inesperada.


  11. Coincidexo amb tu en el fet que darrerament qualsevol experiència positiva o l’assitència a qualsevol exposició, concert o teatre em sembla de les millor dels darrers temps.
    Potse és que, tal com dius, amb el panorama sòcioeconòmic que ens envolta tendim a sobrevalorar allò que ens agrada, per defensar-nos de la depressió col·lectiva.
    També és cert que amb la crisi, cal filar més prim on inverteixes, no només les entrades que pagues, sinó també el què vas a veure; per tant primes la qualitat, quelcom que valgui realment la pena anar a veure.
    La crisi també fa que els milor tirin endavant, per tant l’excel·lència ha d’estar al capdavant. Només els millors i els que saben adaptar-se tiraran del carro general. I això val per al món de la cultura. Només el que val la pena es posa en cartell: I aquí conflueix el fet que un triï només el millor.
    I per últim; el fet d’estar in love és determinant per ser optimista.

    No sé, però una cosa que faig veient alguna obra tetaral o escoltant un músic que es deixa la pell en directe davant meu és transportar aquesta sensació de benestar i optimisme a la meva vida personal. Pensar en allò que puc millorar de mi mateix aprofitant les bones vibracions que m’han deixat en sortir, o fins i tot en el mateix moment que estic gaudint de l’espectacle.

    Resumint: Carpe Diem, però sempre amb Sentit Comú.

    a10!


  12. Roger volem saber com ha estat la teva conversió a la monogàmia en un post on ens ho expliquis tot amb pèls i senyals!


  13. Anem per pams! Ja veig que teniu moltes ganes de conèixer els detalls de la meva nova fase monogàmica ehh.. doncs de moment no penso dir ni pio, així crearé més espectativa!

    I Met, t’he de dir que la teva teoria sobre la selecció natural a la cultura, degut a la Crisi m’ha convençut del tot!!


  14. NO estaràs prenent prozac, oi?


  15. Cert, la teoria d’en Met és irrebatible.
    Ja ho va dir Einstein (que era molt savi):
    No podem pretendre que res canvïi, si sempre fem el mateix. La incompetència és la verdadera crisi


  16. Bé, Arqueòleg, només et puc dir que si et sents així… gaudeix-ne mentre dure!

    (I a veure quan ens expliques això de la teua conversió.)


  17. Caram, potser no estic tant penjat com pensava. Aquesta “teoria sobre la selecció natural a la cultura”, tal i com l’ha batejada en Roger, fa temps que la tinc pel cap… però no l’havia dit fins ara.
    L’haig de resgistrar a l’SGAE?

    Ara em llegiré les teves impressions de la Casa de Bernarda Alba, la tinc al llistat de pendents (de passar l’anàlisis teòrica de la crisi) :p


  18. M’esperava una crònica de Fangoria!!De veritat t’agraden Cabriolets??



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: