“Los Amantes Pasajeros”: Un Almodovar no apte per Heteros?

Entrava al cinema predisposat a veure un esperpent infumable i a sofrir dues hores de vergonya aliena, després de llegir alguna de les viscerals crítiques ferotges que diversos mitjans han dedicat a la darrera creació del director manxec, “Los Amantes Pasajeros“, i he sortit amb un somriure als llavis, després de passar una bona estona gaudint d’una divertida comèdia pura i llanament almodovariana, sense més pretensions.

Que esperaven els crítics? Una profunda reflexió sobre el sentit de la vida? Una fosca  tragèdia lacrimògena?  No, gràcies! Amb la intensitat i dramatisme amb que ens ataca a diari la realitat social, el que necessitem amb més urgència son efímers passatemps hedonistes, estètica pop, lleugeresa superficial i sobretot molt humor que ens permeti desconnectar una breu  estona de tanta desesperació, atur i misèria.

Entenc, però, que als crítics heteros, com el cínic i agressiu Carlos Boyero de El País (llegiu la seva corrosiva crítica AQUÍ),  aquest film no els hagi agradat gens ni mica. Per a ells un humor basat amb performances petardes, converses sobre polles i una divertida ploma sobreactuada els deu semblar un insult a la seva masculinitat, una marcianada tan absurda i aliena al seu mon com a mi m’ho pot semblar un partit de futbol o un comentari sobre tetes. Els heteros disposen de  centenars de films plens d’acudits barroers, violència gratuïta i tirotejos, nosaltres tenim Almodovar i poc més; deixeu-nos que en gaudim! I sí: existeix un Cinema Gai, Boyero, que tu no l’entenguis es una altre tema!

“Los Amantes Pasajeros” es un exercici de malabarisme i acrobàcia sobre la fina línia que separa la petarderia divertida de la mamarracheria casposa, però sense travessar-la en cap cas. Si, ja sé que a l’Espanya actual ningú s’escandalitza davant l’histrionisme marica, com a la Movida Madrilenya i l’efecte transgressor que en el seu moment deurien tindre “Pepi, Luci y Boom” o “Laberinto de Pasiones”, ja ha passat a la història. Però érem molts els tali-fans d’aquell almodovarisme primigeni, que sofríem en silenci d’una compulsiva nostàlgia, agraint al director que es remunti als seus orígens de nou.

Una història enrevessada, personatges delirants, una accelerada posada en escena que en alguns moments sembla que se li vagi de els mans, interpretacions fora de sèrie, cameos constants, actuacions cabaretesques i frases mítiques com  “Hasta a mí, gorda como un trullo como estoy, me la mamaron viva en la mili”, “Yo se distinguir cuando buscan a la mujer o al travesti y en mi buscaba a la mujer” o “El musical ha matado al cabaret”. Només faltava Chus Lampreave per tenir tots els ingredients per que esdevingui un clàssic en la seva carrera

Es possible que no sigui, ni de lluny, el seu millor film ni tan sols una de les comèdies mes encertades de la seva extensa filmografia, però també dista molt de trobar-se entre les seves patinades èpiques com “Kika” o “Carne Trémula”. A mi m’ha fet riure i he passat una bona tarda, així doncs ha acomplert de sobres el seu objectiu.

PD: La crítica estrangera, per contra, la posa pels núvols

El noble art de Criticar.

La xarxa Global ha obert la Caixa de Pandora de la rancúnia i l’odi. Veritables exèrcits de Trolls esputen  i blasmen la seva esquírria pels racons, desfogant així la seva frustració personal per una vida  fracassada, alliberant  la seva insípida mediocritat  en forma de crítiques buides de tot contingut més enllà de l’atac i la desqualificació personal de l’adversari.

Una llàstima, doncs criticar és un veritable art, una noble virtut per la qual es requereixen amplis coneixements sobre el tema sobre el qual es fiscalitzen defectes i virtuts. Jo adoro criticar i em causa una profunda llàstima que aquest recurs dialèctic s’hagi desdibuixat, derivant en una simple col·lecció de pàrvules grolleries que no van més enllà de regurgitar convulsivament “esto és una mierda”.

Jo sempre llegeixo la crítica d’un film abans d’apropar-me a la cartellera, tot i que sovint el meu criteri no coincideixi amb les fílies i fòbies del col·lumnista (o blogger) de torn; però es evident que no disposo de tota la eternitat per deglutir sense pausa totes les produccions audiovisuals que es projecten a les pantalles d’arreu i s’agraeix que algú separi el gra de la palla. La crítica és absolutament necessària per tal que el consum de totes les arts estigui orientada envers la qualitat i les tendències estètiques.

Suposo, doncs,  que aquesta degeneració de la crítica és la merescuda conseqüència de la hiperrrealitat televisiva: aquest mon paral·lel que ha substituït la vida social on analfabetes mal operades competeixen en brams, renills i grunyits, com si d’una soll de truges posseïdes es tractés. Combats dialèctics sobre futileses esperpèntiques on s’erigeix vencedor qui alça més el to de veu i prostitueix millor els seus escrúpols.

Si una cosa he aprés en aquests anys de blogger és que intentar debatre amb aquesta mena d’infectes criatures, és una pèrdua de temps absolut. No val la pena rebaixar-se a xipollejar pels fangars de l’odi i la bilis, doncs la ignorància és sorda i no atén a raons. Molt millor atendre debats dialèctics i xocs de punts de vista dispars des de l’argumentació retòrica amb qui valgui la pena i a qui la crítica li serveixi per millorar com a persona.

LA CRISI A DEBAT: Rosa de Sang vs. Arqueòleg Glamurós

Dames i Cavallers, passin i vegin el combat més esperat dels segle! Per primer cop en aquest blog es batran en duel dialèctic les propostes sobre la política econòmica i la crisi dos pesos pesats de la xarxa digital en català: a la dretaRosa de Sang defensarà una visió més propera al liberalisme, mentre que a l’esquerra els eu arxienemic, l’Arqueòleg Glamurós, lluitarà amb unes armes discursives properes al socialisme democràtic. Banca, empresaris, reformes laborals, mercat… tots els temes seran emprats en aquesta sanguinària batalla sense cap resquill de pietat, amb un sol objectiu: generar una síntesi des de postures aparentment oposades per tal de generar noves propostes!

Preparats, llestos i… JA!

Arqueòleg Glamurós (AG)– Qui és el culpable de la Crisi per tu: el terrorisme financer internacional, o bé els desmesurats drets dels treballadors? En coherència: qui n’hauria de sofrir les conseqüències?

Rosa de Sang (RS)– La crisi actual és una crisi larvada fa molts anys quan vam descobrir que endeutar-nos era el camí fàcil per mantenir els nivells de vida, augmentar el consum més enllà de les nostres possibilitats o fins i tot, si ho sabíem fer bé, enriquir-nos. Les ganes de guanyar molt i de forma molt ràpida per part de grans grups financers, un sistema de retribució d’alts directius que primava els resultats a curt termini junt amb l’assumpció de riscs desorbitats, i el risc moral associat a un sector “too big to fall” va acabar de fer saltar l’invent pels aires. Però com dic més amunt el problema és anterior, perquè si bé és cert que es va fomentar (i es fomenta) el consum a qualsevol preu, la propietat immobiliària i el crèdit ràpid i fàcil, a mi ningú m’obliga a endeutar-me si no vull, i l’endeutament sobre la renda disponible a l’Estat Espanyol passa del 69% l’any 2000 al 130% l’any 2008. Hem viscut en una bombolla de crèdit que ens ha acabat explotant a la cara.

Rosa de Sang (RS)– Com entens el concepte de responsabilitat aplicada als següents sectors implicats en l’economia, govern, empresaris, treballadors i consumidors?

Arqueòleg Glamurós (AG)– Els empresaris no han de buscar grans  plusvàlues a curt termini, ni competir a la baixa amb els països del tercer món retallant sous i preus, sinó invertir en I+D i en qualitat del producte. Els treballadors han de reciclar-se, adaptar-se als canvis del sistema i ser conscients dels seus drets i mobilitzant-se per defendre’ls, sempre dintre de la legalitat i sense violència, però sense abaixar la guàrdia. Els consumidors no han d’estirar més el braç que la màniga, ni deixar-se temptar per hipoteques i crèdits trampa. El Govern, t’ho responc a la següent pregunta!

AG –L’especulació cerealística ha generat onades de fam a Àfrica, la bombolla immobiliària ha destruït irremeiablement el medi ambient a la costa mediterrània… ha de tenir algun límit el mercat? Hi ha alguna ètica al capitalisme, o bé l’obtenció de beneficis és un fi que justifica tots els mitjans?

RS– L’Àfrica és per desgràcia un continent riquíssim en matèries primeres i metalls industrials i preciosos que es veu permanentment explotat. Ara l’explotador de torn és la primera potència comunista mundial, la Xina.Sobre l’especulació immobiliària tens raó, però pensa una cosa, sense demanda, o almenys sense demanda potencial, no hi ha oferta i al costat d’un constructor que destrossa un paratge o omple de ciment una platja hi ha milers de petits propietaris potencials que volen el seu apartament a primera línia de mar. Altra vegada, cada u ha d’assumir la seva responsabilitat. El capitalisme és un sistema econòmic i un sistema econòmic no pot ser ètic o no ètic, les que han de tenir un comportament ètic són les persones que se’n serveixen.Si l’ètica d’aquestes és la del treball, l’esforç, l’estalvi, la dedicació, l’excel.lència i l’esperit de superació, tenim un tipus de sistema capitalista; si les persones només aspiren al diner fàcil i ràpid, tenim un altre tipus de sistema capitalista. De nou apel.lo a la responsabilitat individual

RS– Fins a quin punt creus necessària la intervenció del sector públic a l’hora de regular el funcionament econòmic en general i a l’hora d’aconseguir sortir d’aquesta crisi en particular? Per què?

AG- El Govern (és a dir, la democràcia) ha d’exercir d’àrbitre i motor de la recuperació econòmica reduint el dèficit en inversió i investigació militar, propaganda institucional, així com inversions  objectivament inútils; incentivant la contractació i no l’acomiadament; lluitant amb duresa contra la corrupció i la evasió d’impostos amb tots els instruments legals, judicials i policials que tingui al abast i dotant-se de nous efectius; intervenint activament en el mercat si aquest genera noves bombolles especulatives; creant noves infraestructures que generin riquesa a llarg plaç, captin la inversió estrangera i fomentin un medi ambient sostenible; incrementant la pressió fiscal a les SICAV i obligant als aturats de llarg temps a fer cursos de reciclatge, entre altres mesures.

AG– Hi han dues paradoxes del pensament liberal que mai he acabat d’entendre, a veure si me les pots aclarir: Com es pot reduir el dèficit baixant els impostos? I com es pot baixar l’atur subvencionant els acomiadaments?

RS- El primer és un tema que ha generat sempre molta polèmica. No se’n pot fer una categoria perquè al final hi acaben influint moltes més variables que les de blanc o negre que a tu t’apassionen tant, però teòricament menys impostos suposa més consum, més inversió i millor assignació dels recursos, per tant més creixement i un pastís més gros. Si el pastís és més gros, amb un tipus impositiu menor es pot obtenir una recaptació superior i per tant reduir el dèficit: 100×15% > 50×20%.Crec que subvencionar l’acomiadament és un pedaç, penso que les empreses, sobretot les petites i mitjanes haurien de poder acomiadar a un cost raonable si està en perill la seva supervivència present o futura o la seva capacitat de competir. Una empresa que acomiadi la meitat de la plantilla genera menys atur que una que ha de tancar. El “cost raonable” és un tema que donaria per un altre debat.

RS- Tenint en compte una situació com l’actual en la que els estats es troben en una situació d’endeutament explosiu i en unes economies  amb la demanda estancada (és a dir, la producció no es ven) què proposaries per evitar la destrucció de més ocupació i la seva creació a mitjà termini

AG– La única forma de generar consum és fomentant la contractació, és un peix que es mossega la cua! Un aturat consumeix molt menys que un treballador. Per tal que tothom pogués accedir a curt plaç al mercat laboral prohibiria les hores extra o les dobles contractacions, fomentaria els contractes a mitja jornada o per hores i subvencionaria la contractació, lligada a la condició de que no s’acomiadi a ningú de forma improcedent. Això generaria un augment immediat de la demanda i reactivaria l’economia.

AG- Molt s’està parlant darrerament d’un impost sobre la banca, que a mi em recorda bastant a la proposta de gravar les transaccions financeres internacionals que feia la organització d’esquerres ATTAC. Estàs a favor d’aquestes mesures? Donaries suport a una banca pública que gestionés els crèdits a les empreses? Creus que els bancs tenen alguna obligació respecte a l’Administració Pública, després de la ingent quantitat de diners rebuts del Govern?

RS– Estic a favor d’un sistema de regulació bancaria que faci que si un banc és massa gran per permetre’n la fallida, aquest banc estigui sotmès a una estricta supervisió, fins al punt d’haver de finançar algun tipus de fons de rescats en funció dels riscs que decideixi assumir. Els diners que han rebut els bancs no són donacions a fons perdut, són préstecs que hauran de tornar com alguns ja han començat a fer. En alguns casos els diners que s’han injectat no només s’hauran de tornar sinó que permeten la presència de l’estat corresponent al Consell d’Administració del banc.L’obligació dels bancs després de rebre els diners que han rebut és el de gestionar el risc de tal manera que puguin tornar els diners que els han estat deixats per part dels estats el més aviat possible i que a través d’un sistema de supervisió com els que ja s’estan dissenyant no sigui necessari ajudar-los més.

RS- Quina és per tu la finalitat del sistema financer i com hauria de contribuir a la sortida de la crisi?

AG- Crec fermament en la creació d’una Banca Pública, en competència amb la Privada, per tal que el govern pugui fer arribar, sense mitjancers usurers, el flux de crèdit a les empreses, autònoms i consumidors, amb dificultats conjunturals per sortir del pas. Aquesta Banca estaria estrictament controlada per una comissió parlamentària, que vetllaria per la solvència i l’ètica de les seves inversions financeres. Aplicaria un impost sobre totes aquelles banques privades amb elevats beneficis, així com a les transaccions financeres internacionals, sempre i quan s’adoptés a nivell global. Crearia mecanismes reguladors de la Borsa per impedir moviments especulatius curtplacistes.

AG– I per concloure: Per tu, en una democràcia, on recau la Sobirania Popular: al Parlament o a la Borsa? En coherència, qui hauria de regular a qui: l’Estat o el Mercat?

RS– La sobirania popular recau en el poble i en els seus representants, però més enllà de la demagògia imperant aquests dies sobre aquest tema, el problema és un altre: si els fonaments del teu bloc de pisos estan podrits és igual qui mani a l’escala, cal arreglar els fonaments, perquè si hi ha un terratrèmol (fortuït o provocat) s’esfondrarà l’edifici. Podem posar-nos d’acord tots, fins i tot amb els representants de la resta d’edificis de la barriada que estan tots en la mateixa situació, podem sortir al carrer, fer vagues i manifestacions per aturar els terratrèmols que per alguna cosa som els dipositaris de la voluntat popular, però el problema no són els terratrèmols, són els fonaments.

RS– Com arreglem els fonaments? Què fem a curt termini i què fem a llarg termini?

AG– Quan un edifici té els fonaments podrits o mal construïts, els responsables van a la presó i l’empresa constructora n’ha de pagar una elevada multa. Doncs aquí es tracta del mateix: s’ha demostrat que la llibertat de mercat és la responsable d’aquest caos financer, hem d’avançar progressivament cap a un Govern Global que reguli els fluxos de diners planetaris, impedint que un broker de Nova York pugui enfonsar l’IBEX 35 en 20 minuts, que una agència de qualificació del deute redacti els Pressupostos públics o que les polítiques proteccionistes de l’agricultura del primer món sumeixin en la fam a Àfrica i Amèrica Llatina. La política s’ha d’imposar a l’economia creant un nou model econòmic, que no pot ser una ultra-planificació estalinista, però tampoc l’actual llei de la selva neoliberal. Un model econòmic basat en el sector serveis:  educació, cultura, investigació, turisme, sanitat, dependència i protecció del medi.

I ara us toca a vosaltres ficar-hi cullerada!

VOTEU EL PITJOR TROLL D’AQUEST BLOG!!

Doncs si! Per fi ha arribat el moment de desvelar la meva esperada venjança contra tots aquells comentaris ofensius que regularment han anat apareixent en aquest post amb l’únic objectiu de dinamitar aquest espai de bon rotllo i reflexió col•lectiva en que s’ha convertit. I òbviament si, sé diferenciar perfectament el que és una crítica constructiva del que és una escopinada a la cara!

Així doncs us convido a tots i totes a participar com a jurat d’aquesta catarsi d’ironia en forma de glamurós concurs triant quin és el comentari més patètic, injuriós, vomitiu i insultant dels darrers dos anys d’aquest blog. Us prego que tingueu en compte la originalitat, la magnitud del insult o el catetisme i vulgaritat del autor a l’hora de ponderar la vostre elecció!

I com a advertència cap a les walpurgis despistades, tan sols afegir que el plaç ja està tancat i no s’admeten a concurs noves befes o provocacions. Teniu de temps per participar fins a finals d’agost, unes setmanes que jo invertiré dirigint un apassionant projecte arqueològic prop del poble de la meva mare on, evidentment, la connexió a Internet és una veritable utopia!

Aquests son els 10 candidats pre-seleccionats per mi:

CANDIDAT 1– General Savalls en resposta al post “Llista Negra: Joan Carretero”

“Aquest arqueòleg dels pebrots glamurosos és un puto sociata, no li doneu vidilla que aquest paio se la pela llegint els vostres comentaris. Segur que és sociatasexual… Em jugo el coll que és un crioll amb complexes identitaris, com el Serrat…Jo porto barretina a molta honra, xaval, que és el nostre darrer tocat tribal…I musca -no sé ni si saps què és o significa-…La xusma burgesoprogessistorevolucionàriareformista com tu heu podrit ERC…qui fa servir la barretina com a objecte d’escarni i ridiculització si és català no és home, i si és home, no és català.”

CANDIDAT 2– Roger en resposta al post “40 anys de conspiranoies llunàtiques”

“Potser era més encertat escriure a la coctelera, pk això és el q tu fas un poti poti ben sacsejat i sense sentit (…) El teu blog es profundament contradictori (…)Frivolitzes molt amb idees molt més profundes del q et pots imaginar. Fas un matxembrat de autors i pensadors q no as llegit directament adjectives amb anacronismes. No és obligatori escriure dos post a la setmana sobre el q sigui per no perdre lectors, perds en qualitat (…) Tens un ego gegant (…) Endavant amb el pseuintelectualisme amb pseudocites cultes(…) ets un classista i un corporativista”

CANDIDAT 3– Ultracatólico, en resposta al post “Els veritables motius del rebuig religiós al avortament”

“No, si a mí que aborteis a vuestros hijos me parece de cojonudo. No solo deberia estar permitido por la ley, sino que tendría que estar subvencionado(…)Los gays soro quereis a los niños para violarlos(…) Eres un totnto útil, ahora borrame i vete a cascarla (…) ”

CANDIDAT 4– Purpo, en resposta al post “Diferències ETA –IRA”

“Llegué aqui por medio de un noticiero-web y queria leerlo y opinar pero me es imposible ya que no entiendo vuestro dialecto. Me parece patetico que un andaluz como yo no pueda entenderos. Así lo que haceis es restringir la informacion. Gracias x nada”

CANDIDAT 5– Candy Love, en resposta al post “Blogs gais de dretes”

“Pero cuánto intolerante hay por estos lares, con lo bonito que es el español para poder expresarse y no en esta lengua que hablan 4 y mal hablada (…).Además de garrulas,mal educadas, si hablo en español agradecería que me hablaran en el mismo idioma. Pero ya veo que las nazional socialistas no saben dirigirse en una lengua que conocemos todos (…)Ya veo que las aldeanas catalanas que se han quedado en el paleolítico además de mal educadas no saben ni hablar (…)Menos mal que no vivo en una región de España tan cazurra, menos mal que vivo en MADRID, cuna de la libertad desde donde la gente abierta y moderna de Barcelona escapan de esta gente de boina cabra y caserío(…) . Ahora resulta que para no ser analfabeta, hay que saber catalán, ¡ay, que el potorro me hace palmas!(…) Mira Bruja catalana y cateta, además de añadir cosas de tu cosecha, tienes la poca verguenza de retocar y añadir faltas de ortografía donde no las había (…) Así que te has revelado como lo que eres una manipuladora totalitaria.”

CANDIDAT 6 – Balaguerina & Anònim en resposta al post “Desmuntant arguments vegetarians”

“se que faig molt tard per respondre a aquest post però googlejant m’hi he creuat i em fa realment pena que es tracti amb tanta lleugeresa aquest tema (…)Realment tot el que dius no té cap fonament sòlid i a més a més et puc dir que és purament ofendós. bé, pel que fa a la resta de tonteries que arribes a dir i comentaris frívols que fas…sisplau, abans d’escriure informa’t i, és més, si realment ho respectes, cuida com dius les coses i les paraules amb que ho fas (…)”.
“Completament d’acord amb la balaguerina… i no cal ser vegetarià per veure-ho…. ets tonto, frívol i maleducat!”

CANDIDAT 7– Hordley en resposta al post “Perquè vaig deixar de ser nacionalista”

“És ben possible que siguis una pija consentida, immadura i fàcilment impresionable. Pero d’això no en tenen la culpa (…) la resta dels catalans (…) . La teva manca de maduresa, i potser de personalitat, no és un afer politic i social. És un afer personal teu que has de ressoldre tu(…) fes com vulguis, pero això farà desapareixer de cop tot el teu enlluernador “glamur” (…) Doncs si les respostes d’aquest materialisme dialectic són les teves glamuroses respostes, amb aquesta demagògia sensacionalista, està clar que no serveix de gaire més que per omplir blogs (…) Ets un perfecte exemple dels seriosos problemes de comprensió lectora que pateixen tants catalans(…)Patada al cul i a callar. (…) Els teus embolics (…) serien indignes d’algu tan glamuros com tu i acaben de fer evident la teva manca d’arguments dels que no et salva ni el teu sagrat materialisme dialectic. .”

CANDIDAT 8– Curry Valenzuela en resposta al post “Llista Negra: CURRY VALENZUELA”

“Hola a todos: Soy Curri Valenzuela y no me gusta nada,nada, nada que menteis mi santo nombre en un blog de mariquitas nacionalsocialistas catalanes. Me dais asco los depravados que hablais raro, arriba España y viva Espe la Palin del Manzanares”.

CANDIDAT 9– PutosKakalans en desposta al post “EXTRA!! Losantos i Vidal abandonen la COPE”

“Molt de parlar, pero tots l´escolteu, no???? jajaja. Els feixistes sou tots vosaltres. Fiqueu-se en tirereta i que arrive el Francino i vos encule a tots, que segur que vos agrada, tall de reprimits. Si no vos agrada no l´escolteu. (Quasi)Tots els kakalans sou iguals. No són sectaris vostres amics el Buenafuente, el Gwyoming, Gabilondo,… i tota la TV3??? voleu més. Ale, a vore si un dia tots els independentistes i anti-demócrates aneu a una illa i ens deixeu en pau.”

CANDIDAT 10 – Bicèfalo a la web “Monclovitas.com” i ressenyat al meu post “COMENÇEM BÉ L’ANY: En un fòrum feixista em posen a parir!” (al antic  blog de “La Coctelera”)

“Lo curioso es que al que más le hizo pupa es el “gai y catalanista” es decir a mariglamboy¡¡Que tipo!!, todo un personajete, si señor………..hacer del ano el centro y epicetro de lo que se piensa tiene merito. Mira mamoncete, el “colectivo” tiene un problema y es que como no tiene referente primero imita a lo que tildan de arcaico es decir “la familia” y luego no contento con apropiarse de palabras como esposo, esposa, matrimonio etc, quereis cambiar el significado, es decir cambiar el pilar de las sociedades humanas……….. no se, con la creatividad que tiene tu mundo, deberiais de dejar la subvencion por mariconear y crear instituciones y nuevas palabras acordes con ese “nuevo mundo”.Una cosa debes de tener clara, la relación entre un hombre y una mujer, nunca la entenderás y sobretodo es patético ver como os comportais intentando imitarla, lo acojonante es veros pedir que el resto actuemos con naturalidad ante una pantomima de imitaciones. Un viejo me dijo una vez: De putas, esperate putadas y de maricones solo mariconadas……….“

VOTEU!! I QUE GUANYI EL PITJOR!!

Ens llegim en 15 dies!!! Passeu bon Agost!

Optimisme inexplicable

Fa uns anys Astrud van fer una cançó en la que exposaven que tot els hi semblava una merda, doncs bé, a mi  darrerament em passa just el contrari: d’un temps cap aquí quasi tots els films que veig em semblen mereixedors d’Oscars, els discs que escolto els millors de la dècada, a tots els llibres que devoro els hi donaria el Planeta, els concerts o obres de teatre als que assisteixo em semblen aquelarres de bon gust i orgies de perfecció interpretativa, i no hi ha exposició museística que no em faci sentir una persona infinitament més culte a la sortida.

Sense anar més lluny ahir vaig presenciar un concert de Fangoria, Nancys Rubias, La Prohibida i el nou grup de rock de l’andrògina Bimba Bosé, The Cabriolets, al que la crítica de El País havia despedaçat sense la menor compassió al seu pas per Madrid. No cal dir que el que al periodista li va semblar un espectacle decadent i avorrit, als meus ulls era la quintaessencia del Pop, una desfilada interminable de superestrelles glamuroses que, sense concedir un instant al avorriment, ens van deleitar amb les performances més petardes, sorprenents, divertides i originals que recordo! I això que encara guardo el bon regust que em va deixar la brutal gira de “El extraño viaje” (detallada en aquest post).

Es obvi que el parer sobre una creació difícilment pot ser objectiu i sempre resulta una ardua tasca oblidar la opinió preconcebuda que tenim d’un artista,  però m’està començant a preocupar aquesta capacitat meva per veure-ho tot color rosa.

Serà un efecte secundari de la meva sobtada conversió a la monogàmia? O potser es que a la Era Obama no hi ha lloc per al pessimisme? O qui sap si tinc els astres alineats al meu favor i han aconseguit que la meva vida doni un gir de 180º en aquest 2009 en el que, contra tot pronòstic, he aconseguit evitar caure en un abisme sense fons d’atur i angoixa, on fa tan sols uns mesos m’hi veia inexorablement abocat de cap.

Puc donar per superat el meu rol dramaqueen i pujar despreocupat al carrussel del entusiasme hedonista?  És això  una provocació gratuïta en mig d’una crisi econòmica sense precedents? I si tot es tractés d’un miratge il•lusori per tal que baixi la guàrdia davant el proper infern personal?

Preguntes retòriques sense resposta, com si d’una plegaria a Sant Sebastià es tractessin, però que, de ben segur, marcaran el futur dels continguts d’aquest blog, condemnat a virar segons el meu volàtil estat d’ànim a cada instant concret.

Per fi algú fa una crítica positiva a aquest blog!!

Els lectors novells d’aquest blog potser no ho sabrán, però jo soc un veritable especialista en ficar la pota, crear malentesos, ofendre gratuïtament a la gent i ficar-me en tot tipus de situacions dantesques i surrealistes sense més!

EL meu antic blog ja va rebre una polémica i contundent crítica negativa que va aixecar bastanta polseguera (qui ho vulgui rememorar ho pot fer CLICANT AQUÍ), això per no parlar de totes les amenaces i insults de tota mena que he rebut per part de tots aquells col·lectius d’allò més variats que s’han sentit atacats d’alguna forma per la meva àcida ploma: arqueòlegs anarquistes, carlistes avorrits sense lloc on caure morts, gais del PP, catalanistes indignats per la meva falta de patriotisme, fòrums feixistes sense gaire sentit del humor…

Doncs bé avui, ha succeït un fet d’allò més inesperat i completament inverosimil!: algú m’ha dedicat un post on en comptes de qualificarme d’egòlatra desmesurat o gai acomplexat m’han posat pels nùvols, fent una crítica molt postiva de la bitàcora que esteu llegint! Can you blelive it? Doncs si HO PODEU LLEGIR AQUÍ! 

Com diria Morrissey en aquesta cançó: “Trouble loves me“, tot i que a voltes el destí em dona aquestes petites sorpreses tan agradables, més que res per trencar la monotonia del  meu pessimisme natural!