Un any més jo i Rafa realitzem conjuntament el nostre Top amb els àlbums musicals que més ens han agradat del curs passat; tot i que en realitat a nosaltres el que ens motiva no és pas fer llistes i cròniques de discos, sinó criticar-nos mútuament les respectives eleccions en una competició de sarcasmes per veure qui és més mariculta que l’altre.
Com sempre, sospito que aquest serà un dels posts menys llegits, però sens dubte un dels que més em diverteix fer!
TOP DEL RAFA
5.- DOBLE PLETINA – CRUZO LOS DEDOS / MÚSICA PARA CERRAR LAS DISCOTECAS
Només amb dos singles, els barcelonins Doble Pletina han aconseguit ser el grup revelació del pop espanyol d’aquest any. Fan un pop costumista i minimalista que comptarà amb el beneplàcit dels indies i els no tan indies. Les 4 cançons publicades fins ara són impecables. Són, a més, la referència més destacada d’un projecte discogràfic prometedor, Discos de Kirlian, que no revolucionarà el panorama musical local, però que en temps de crisi del sector ens està descobrint nous talents.
ARQUEÒLEG-> Revelació? Amb dos senzills justets i passables? Doncs s’et deuen haver revelat a tu en un èxtasi místic, ja que la resta de la humanitat no ha compartit aquest descobriment.
4.- THE DRUMS – PORTAMENTO
The Drums van tenir la sort que “Let’s go surfing” fos la cançó de l’any 2009, que els va obrir mercat a públics que ni haguessin somiat. 2 anys després han aconseguit el difícil equilibri entre no repetir-se i continuar mantenint un so reconeixible (han creat un so propi amalgamant el pop clàssic americà dels 50 i 60 amb el postpunk i l’indie anglès dels 80 i 90). Els perd massa l’estètica, però són dels millors artesans de cançons pop que hi ha el 2011.
ARQUEÒLEG-> Els grups anglesos que comencen per “The” i imiten el pop-rock dels 60’s van tindre el seu moment de glòria el 2006. Peró arriba un moment que ja cansen! I cantar en falset a la tornada, està més vist que versionar “Nothig else matters”.
3.- GIRLS – FATHER, SON, HOLY GHOST
Una de les coses que més fascina de Girls és la seva versatilitat. Un dia sonen com els Beach Boys, el següent com Led Zeppelin, i l’altre com John Lennon. Però mai deixen de ser ells mateixos. Aborden nous estils amb una falta de complexes absoluta, perquè no tenen la fal·lera de sonar moderns sinó la de fer absolutament el que els rota. Amb la fantàstica “Lust for life” corrien el perill de ser considerats un one hit wonder però enguany ens han deixat amb la boca oberta amb un segon àlbum de pop barroquista i sincer.
ARQUEÒLEG-> Un àlbum innocu i anodí, amb una veueta apagada darrere la guitarra, com si li fes vergonya cantar. Ideal per posar de fil musical en un ascensor o al dentista, mentre pràctica una anestèsia local.
2.- JOHN MAUS – WE MUST BECOME THE PITILESS CENSORS OF OURSELVES
John Maus, provocador nat, ha tret el que probablement és el millor disc de música electrònica de 2011. Un disc ple de hits com “Hey Moon“, “Street light“, “Quantum leap” o “Believer“, que beu dels clàssics de l’electrònica analògica de finals dels 70 no per fer un mer exercici retrofuturista, sinó per fer la música que importa avui. Amb la seva veu de baríton que recorda tant la d’Ian Curtis de Joy Division John Maus aconsegueix hipnotitzar-nos.
ARQUEÒLEG-> La versió technopop de Joy División ja existeix… des de fa 31 anys! Es diu New Order i li dona mil patades a aquest succedani amb una producció d’organillo i fireta que faria empal·lidir a Camela.
1.- REAL ESTATE – DAYS
Aquest ha estat l’any de Real Estate. Amb el seu segon disc, han passat de ser promeses de l’indie americà a ser vistos seriosament com els candidats més ben posicionats per succeir R.E.M. (que tot just s’han separat aquest any). Fan un jangle pop de tall molt clàssic, però amb una delicadesa increïble, i malgrat que el seu so és genuïnament americà, tenen influències que beuen dels dos costats de l’Atlàntic.
ARQUEÒLEG-> Quan vaig escoltar que REM abandonava la música, ja em vaig témer que alguna imitadora oportunista intentaria agafar el relleu. Doncs bé aquí els tenim! No sonen com els originals, ni de lluny, però sempre serà millor que sofrir en silenci el síndrome d’abstinència de la banda de Michael Stipe
TOP DE L’ARQUEÒLEG
5.- THE SOUND OF ARROWS – “VOYAGE”
Un duo technopop, d’allò més gayer, a mig camí entre Pet Shop Boys i Depeche Mode, amb un toc de Moby. El seu disc de debut és una successió de hits trencapistes cridats a ser una gran revelació del pop, fent poques concessions a la petarderia i mantenint una gèlida sobrietat techno.
RAFA-> Per favor, a mig camí de Pet Shop Boys i Depeche Mode? Diràs a mig camí entre David Guetta, Chimo Bayo i les horterades més infames que posen a les discoteques d’ambient. Música hortera per a ments superficials. Carn de recopilatori de temporada de música dance. Un lànguid i borrós record del 2011 d’aquí a pocs anys.
4.- AMARAL – “HACIA LO SALVAJE”
Allunyats definitivament de la radio-fórmula i dels singles fàcils, el duo de Saragossa retornen als seus orígens menys mainstream amb un disc temàtic que gira entorn l’argument del film “In to the wild”: com fugir de la societat, abandonant tots els lligams socials i llençant-nos de cap a la natura salvatge. Un àlbum en el que és difícil entrar-hi, però que després d’algunes audicions es converteix en un clàssic.
RAFA-> Bon intent de “back to basics” que no acaba de funcionar. Tot i així, són del milloret i del més respectable que hi ha en el pop comercial espanyol, així que no seré dur amb ells.
3.- LA CASA AZUL – “LA POLINESIA MERIDIONAL”
La Casa Azul venen carregats amb les seves melodies rabiosament divertides i ballables, però amb unes lletres certament menys optimistes. Ja no és moment per celebrar revolucions sexuals, sinó per fer el darrer brindis abans de precipitar-nos al abisme, de fer el darrer ball abans que s’engeguin les llums d’emergència. Una deliciosa combinació d’alegria amarga i fatalisme popi, ideal pels temps que corren!
RAFA-> La casa azul és com un xiclet de maduixa Bang. Al principi és deliciós, una explosió de sabors. Al cap de 5 minuts la goma s’endureix, s’ha anat tot el gust i sents la boca resseca. Van treure un parell de discos molt bons la dècada passada. Repetir ara la mateixa fórmula no és només que cansi, és que artísticament és deshonest. Això sí, s’ha de reconèixer que Guille Milkyway s’ha convertit en una vaca sagrada. Cap mitjà s’atreveix a criticar-lo!
2.- LADY GAGA – BORN THIS WAY
Ens trobem davant del disc que sublima definitivament la música Pop als altars de l’Art, com si tota la història d’aquest estil hagués estat un simple assaig per arribar fins a la seva consecució. Una magna òpera, sobreproduïda fins a l’èxtasi, recarregada com un palau rococó, amb melodies retorçades i cançons eternes, però cuidades fins al darrer detall. Denses balades a piano que de sobte esdevenen ballables himnes technopop, avantguardisme electrònic alemany amb aires de ranxera mexicana solos de guitarra i saxo alternats amb melodies naïf, lletres d’autoajuda o llegendes nyonyes d’unicorns cavalcant sobre carreteres d’amor.
RAFA-> Ai no em facis riure, que em pixo… Lady Gaga és pop per a mariques garrules d’extraradi. “Born this way” ha estat un absolut fracàs, que no ha estat capaç de generar cap single a l’alçada dels singles del primer disc. Darrera la disfressa excèntrica de la Gaga s’amaga una preocupant falta d’idees. Sort que Madonna traurà disc el 2012 i la posarà al seu lloc!
1.- PATRICK WOLF -LUMPERCALIA
Convertit en el Bowie del segle XXI, la seva precoç genialitat divina l’ha dut a abandonar els sons més foscos i electrònics per recuperar la lluminositat folk-pop de “The Magic Position”. Incapaç de fer una cançó mediocre o de posar una sola nota fora de lloc, ha fet un pas definitiu cap a la maduresa artística creant un disc que condensa un univers sonor, cada cop més propi, que va des del glam, els violins celtes, passant pel pop acústic o les balades a piano.
RAFA-> Precoç genialitat, tu ho has dit. Too much too soon, que deien els New York Dolls. Molta ínfula de grandesa i uns resultats que deixen indiferent. Cançons excessivament convencionals, ultraproduïdes, que no toquen cap fibra. Absent en les llistes del millor de l’any més prestigioses com Pitchfork o Rockdelux, les mateixes publicacions que havien apostat per ell fa uns anys. Patrick Wolf és el príncep destronat del pop.
Un any més ja tenim aquí el més de Desmbre i amb ell arriben, com no, els Tops del millor que ha succeït en aquest 2008, una cosa que em fa delirar ja que la meva vocació secreta ha estat sempre ser presentador de 40 Principales.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
