Posts Tagged ‘Música’

h1

Crònica del Concert de Morrissey a Barcelona

Octubre 11, 2014

morrissey2

Després  de 30 anys de l’únic concert dels Smiths a Catalunya, finalment Morrissey s’ha dignat a visitar Barcelona en solitari i, òbviament, com a bon i fidel talifan no podria perdre la oportunitat de retre culte i pleitesia a aquest messies del pop i el glamour, sorgit de la classe obrera més humil de Manchester, sis anys després de viatjar a Madrid per veure’l acompanyat de Siouxie i Mika.

Com ens trobem en un país amb una misèrrima i lamentable cultura musical (i no musical, també), aquest esdeveniment històric va quedar relegat al Sant Jordi Club, disponible tan sols per la selecta èl·lit capaç de paladejar  aquest sofisticat nèctar auditiu, mentre el Palau Sant Jordi s’omplia d’una vulgar massa que acudia a veure (voluntariament!!) a una cosa anomenada “Malú“. Impossible confondre les cues de de nenes-preadolescents i les seves mares quarentones oients de la Cadena Dial, amb la  dels romàntics sinistres i barrocs hiptsers, separats per pocs metres de distància.

En comptes de dur teloners, Morrissey ens va fer passar l’espera amb la projecció de videoclips dels seus artistes favorits: des dels Ramones a les New York Dolls, passant per Nico o Azabour, així com imatges de la mort de Margaret Tatcher mentre sonava de fons “The Witch is Dead” de la BSO del Mag d’Oz.

Morrissey es va guanyar des del primer moment la simpatia del públic, amb una banda que duia samarretes amb la frase “Lonely in Barcelona” (una estrofa del seu darrer disc) i entrant a l’escenari amb un clàssic dels Smiths “The Queen is Dead”, per passar ràpidament al seu recent hit “Bullfighter Dies” amenitzat amb divertides imatges de braus matant toreros.

El Setlist (consulteu-lo sencer aquí) va molt estar molt centrat en el seu darrer àlbum “World Peace is non of your Business“, combinat amb clàssics dels Smiths (“How soon is now”, “Certain People I Know”, “Meat is murder”, “Asleep“) així com delicioses joies de la seva carrera en solitari, que per mi van ser els dos moments culminants del show: “Trouble Loves Me” i “Speedway“. Els grans absents van ser els seus tres anteriors treballs, tan sols va deixar caure “I’m throwing my arms around Paris“; sens dubte es van trobar a faltar temes del seu celebèrrim “You are the Quarry” que el va tornar a la fama i amb el qual molts el vàrem descobrir. S’ha cansat ja del seu hit “First of the gang to die“? Una pena, doncs crec que és el primer concert en una dècada que no toca aquest tema, en fi…

morrissey1

Bullfighter Dies

El concert va esdevindre, en certa forma, un míting a favor del animalisme i el veganisme (causes que no m’aixequen una gran passió, que diguem): a part de les simpàtiques imatges contra la tauromàquia (“the shame of Spain” segons ell), durant la interpretació de “Meat is murder” va projectar un esgarrifós documental gore on es veien matances de porcs i màquines de degollar pollets. Però a mi em van provocar just l’efecte contrari, em van obrir la gana i tan sols sortir del concert vaig anar a sopar… a un Burger King!

Tot i que se’l veu gran i fins i tot un xic cansat (ja té 56 anys!!) , ho va donar en cada instant de l’espectacle, demostrant que domina a la perfecció el virtuosisme musical i la perfomativitat interpretativa, plena de l’histrinosme amanerat i plumífer que tan el caracteritza. Va dedicar àcids i sarcàstics comentaris sobre l’Ebola o que Green Day (i no els Smiths) hagin entrat al Rock and Roll Hall Of Fame, recentment. Tan sols li va fallar la veu durant un instant, just a la tornada de “Kick the Bride Down the Aisle“, possiblement el tema més irrellevant del concert. Però a ell li perdono tot!

La gran sorpresa de l’espectacle se la va guardar pel bis, el molt punyetero. Just quan ja no esperàvem que deixés caure cap altre dels seus grans hits ens va regalar la mítica “Every Day is Like Sunday” que va desfermar l’entusiasme histèric, deixant-nos la gola corejant cada síl·laba d’aquest himne contra la vulgaritat i l’avorriment. Crec que aquest es el millor vídeo del moment:

Doncs res! Un ritual de bon gust que espero poder repetir!

h1

El Virtuosisme Musical està sobrevalorat

Juny 17, 2013

salamusicasmundo

Cada cop tinc més clar que cal fugir cames ajudeu-me del barroquisme artístic, especialment en la música. No hi ha res més previsible, avorrit i estúpid que omplir la falta d’inspiració i originalitat amb una lliçó de fred academicisme instrumental. Que el nen sap tocar la guitarra i fer uns puntejats de 10 munits? Doncs felicitats! Que li donin un títulet i que s’hi faci palles cada dia a sobre, però que no ens torturi a la resta de la humanitat!

Per aquells despistats que no se n’hagin assabentat: existeix la tecnologia. Afortunadament els processadors de textos han acabat amb la ortopèdica màquina d’escriure, aquesta de la ploma i així fins arribar a les tauletes cuneiformes. El mateix succeeix amb les arts auditives: les programacions electròniques i els sintetitzadors ens permeten obtenir qualsevol só, sense la pesada i feixuga tasca d’estudiar cinc anys piano en un conservatori.

S’ha fet realitat el lema punk “do it yourself”: qualsevol que tingui creativitat la pot materialitzar per ell mateix sense haver de memoritzar absurds coneixements obsolets de notes i acords. Fins i tot el vocoder permet modular la veu per aquells qui no sàpiguen cantar sense desafinar.

Si la fotografia va alliberar a la pintura de la pesada tasca de representar la realitat amb absoluta fidelitat, obrint així la porta a infinits universos d’avantguardes, no veig perqué la música n’hauria de quedar al marge. Els neanderthals ja empraven flautes d’ós fa 30.000 anys i l’actual estructura de pentagrames data dels cants gregorians del s.IX. Potser tocaria evolucionar un xic no?

La música és una expressió i transmissió de sentiments per via auditiva i els instruments, com el seu nom indica, un mer mitjà no la finalitat en si mateixa. I no hi ha una forma més asèptica i buida d’expressió que el mecanicisme virtuosista; res més allunyat de la transgressió que repetir uns mateixos esquemes transmesos, una paràmetres previsibles i anodins que l’únic que provoquen son badalls.

Sens dubte una performance en playback d’una Drag Queen pot transmetre’m més sensacions i divertir-me infinitament més que l’enèsima interpretació de Vivaldi al Palau de la Música, per uns aplicadissims alumnes de conservatori. Em sembla absolutament més interessant un espectacular show de Madonna, amb les bases pregravades, que un recital de puntejats i gorgorejos de qualsevol grup heavie, fotocopiats entre ells com mers calcs d’Iron Maiden.

Internet ens ha alliberat del suport físic i la propietat intel·lectual, socialitzant tot el mercat musical de la història a un click de distància, transformant radicalment la distribució d’àlbums i cançons, on la fama està a l’abast de qualsevol grup que se’n faci mereixedor. No en deixem la producció al marge: fem que aquesta modernitat ens permeti trencar els vells esquemes  anacrònics entregant-nos per complet a nous horitzons de re-invenció constant i portem els instruments als museus d’etnologia folklòrica!

h1

El Dret a tenir Mal Gust i a la Vulgaritat.

Desembre 5, 2012

300px-King3

Pot un Govern prohibir ser hortera, tenir mal gust o simplement la vulgaritat en si? Es pot aconseguir el glamour a cop de decret o sota pena de multa?

Sembla que en plena era de la globalització digital i hipermoderna això sigui una mesura tan absurda com posar portes al camp, però ahir el President de l’Institut Cubà de la Música, Orlando Vistel, va anunciar en una entrevista al diari oficial del règim, Gramma,  mesures jurídiques en contra del Reggeton, ja que aquest ritme tan grotesc es, segons el seu punt de vista,  banal, vulgar, mediocre, masclista i els seus ritmes son massa facilons respecte a la riquesa cultural caribenya.

No seré jo qui negui com de vomitiu, patriarcal i repugnant pot ser aquest infame estil, que tantes passions aixeca en els suburbis de la meva ciutat; però qui és un funcionari del Govern per vetar-me escoltar-ho? De fet, imagino que pel simple morbo de la prohibició els adolescents cubans, així com tota la dissidència, es passaran els propers mesos fent “perreos” com si no hi hagués un demà.

Més enllà de la legitimitat que pugui tindre per anar donant lliçons d’estilisme un Govern que va permetre ens anacrònics xandalls descolorits de Fidel Castro o de l’inquietant concepte de la llibertat individual que té certa esquerra paleolítica a qui el 15M o la democràcia real els deu sonar a futurisme visionari, quin sentit té imposar el glamour des de l’administració?

Es a dir: com podríem distingir a les persones que realment som glamuroses de les que simplement obeeixen una norma institucional? Com podríem saber si algú escolta Morrissey i no King Àfrica perqué el seu esperit el porta a explorar els racons de la cultura musical i no simplement perqué té por a que l’enviïn a un gulag?

I  si el que volem realment és viure en un país sense mal gust, amb una uniformitat de maricultes absoluta, no seria més eficient i eficaç que les prohibicions invertir en una cultura humanística sòlida i accessible per tal que les persones eduquessin el seu paladar i lliurement refusessin el reggeton en vers les òperes de Wagner? Vaja, dic jo…

Però encara diré més: qui no té un racó vulgar o una debilitat ordinària? Qui no ha ballat petardeo caspós de Camela en amunt en una nit boja? Qui no s’ha empassat capítols de els sèries adolescents més hortèrrimes? Qui no ha fet zàping a un programa del cor després d’estudiar durant hores filosofia existencialista? No tenim dret a un xic de desconnexió i superficialitat o estem obligats a ser absolutament profunds i transcendents tot el temps?

h1

Llir entre Cards: el meu complexe d’Ovella Negre

Setembre 2, 2012

Sempre m’ha donat la sensació de tenir bastant poc a veure amb la immensa majoria de gent que em rodeja, sentint-me  un “Llir entre cards” com afirmaria Ausiàs March, o suportant la meva singularitat glamurosa en un gris oceà de vulgaritat i xusma. Avui us detallaré l’origen d’aquest Complexe d’Ovella Negre

Ja a l’escola, des de ben petit, a l’hora del pati jugava a rol o simplement em quedava xerrant o llegint mentre la implacable Dictadura del Futbol ordenava a la resta dels meus companys a malgastar els seus descansos donant copets a una pilota, en un ritual que marcava la jerarquia de Mascles Alfa dins el col·legi. I clar, aquells que ens negàvem a participar en aquella absurda i monotemàtica pèrdua de temps érem poc menys que els paries socials. Anys més tard descobriria com aquell opi futbolístic tenia alienat al 99% de la població, però això és una altre història…

A l’adolescència creia que el divorci amb la societat era inevitable i que s’obria davant meu un Abisme amb tots i cada un dels habitants del Planeta, doncs estava convençut que era la única persona homosexual que habitava la Via Làctia; aquesta inseguretat i temor va ser emprat per “la Massa” per convertir aquells anys en un infern de bullyng, assetjament i violència constant, on ser skin head nazi i escoltar màquina era la moda omnipresent.

Afortunadament per la meva existència en poc temps em vaig adornar que no, que no era l’únic gai del món, ni la única persona que preferia el rol al futbol i que fins i tot hi havien altres joves que llegien llibres per voluntat pròpia. Coneixent amics cada cop més singulars i estranys, vaig començar a explorar indrets inhòspits a la vulgaritat, on cada racó era una aventura amb infinits matisos que escapaven al gris de l’aborregament social: Cases Okupes, Clubs de Rol, discoteques d’ambient, concerts de punk sinistre, excursionisme, espectacles de transvestits, cooperació internacional, esplais, colles de diables…

La Universitat em va reconciliar definitivament amb el món: allí el ramat de xaiets garrulos brillava per la seva absència, ser gai estava a l’ordre del dia, tothom llegia i moltíssim i les carreres de lletres eren un terreny abonat al freakisme intel·lectual fins a extrems un xic malaltissos.Vaig descobrir a Marx, així com les teories feministes i materialistes, vivint alegrement  rodejat de hippies dins una artificial bombolla de felicitat juvenil.

Però clar, de tornada a casa des de la UAB o des dels jaciments on feia pràctiques em trobava amb llistes d’èxits musicals plenes de caspa hortèrrima, de hooligans futbolers celebrant el seu analfabetisme o aclaparadores victòries de la dreta nacionalista (espanyola o catalana, que de púrria a cada casa en tenen), que em recordaven que La Massa seguia allí, simplement era jo que havia fugit d’ella.

Suposo que és per això que em fan tanta por les masses enfurismades i el populisme incendiari, o tinc aquesta aversió als dogmes i a les ideologies totalitàries i uniformitzadores (del signe que siguin). No necessito cap veritat absoluta que em guii cap a la llum, ni cap bandera que m’aniquili com a individu dins una pàtria sense espai per a la llibertat. Prefereixo pensar per mi mateix, com he fet sempre, gràcies!

h1

MDNA: el calaix de sastre de Madonna

Abril 2, 2012

Durant les passades tres dècades, cada cop que Madonna publicava un nou disc, esdevenia un veritable esdeveniment mundial a la cultura Pop i al univers GLTB sencer. El seu primer senzill sempre era un deliri sorprenent que trencava tota dinàmica estètica present fins al moment i, com un cop de fuet d’una Dominàtrix, obligava a la resta d’artistes a doblegar-se a la nova tendència que Ella havia marcat. A la Història de l’Art hi ha hagut un abans i un després de “Like a Virgin”, “Live to Tell”, “Like a Prayer”, “Eròtica”, “Express Yourself”, “Frozen”, “Músic” o “Hung Up”; fins i tot els seus llançaments fracassats ens van deixar bocabadats amb “4 minutes” o “Américan Life”.

Bé, en el cas del darrer llançament “MDNA”, per primer cop en la carrera de la Diva, no ha estat així en absolut. “Give me all your luvin”, tot i ser una cançó força correcte i ballable amb un vídeo d’allò més divertit, no es cap Hit, no aporta especialment res d’innovador a l’escena musical actual i, de fet, ha obligat a la discogràfica a llençar el segon senzill abans de la publicació del àlbum sencer, fet absolutament impensable en els seus treballs anteriors.

Un cop escoltat l’àlbum, però, arriba el desconcert total: sembla talment que cada cançó vagi per lliure, sense leimotiv ni fil conductor, com un calaix de sastre on hi tot hi te cabuda: des de balades meloses a trencapistes bakales, des de duets hip hoperos a cors gospel. Es nota molt que Madonna ha treballat amb diferents productors (William Orbit, Martin Solveig i Benny Benassi) i cada un d’ells ha fet el que li ha donat la gana, sense preocupar-se gaire de la coherència interna i la homogeneïtat del treball final.

Això no vol dir que sigui un mal disc, al contrari: es boníssim! Simplement sembla que Madonna ens ha volgut sorprendre fent el darrer que s’esperava algú d’ella: que fes un disc poc sorprenent. Si no pots competir contra Lady Gaga en aquest camp, simplement passa de fer-ho!

Pràcticament tot “MDNA” ens deixa un regust de Deja Vu als fans que portem seguint els passos de Sa Majestat des de fa anys. “Beatifull Killer” s’assembla sospitosament a “Beautifull Stranger“;  “I’m a Sinner” té un rif de guitarra idèntic a “Ray of light”; a “Love Spent” sona de fons la melodia de “Hung Up“;  “Masterpice” sembla la segona part de “Take a Bow” i el vídeo de “Girl gone wild” un tribut a “Erotica“.

També cal dir que no és un disc fàcil, que entri a la primera escolta i que va guanyant amb el temps, descobrint els millors joies amagades en raconets, entre els bonus tracks de l’edició limitada.

Així doncs podríem concloure que Madonna s’ha fet un auto-homenatge, un tribut a la seva immaculada carrera amb un àlbum ple de picades d’ullet als seus fans tradicionals, però mancat de hits per guanyar-ne de nous. Tot i que, a aquestes alçades qui no la coneix ja, potser que s’ho faci mirar, doncs és una icona tan universal com Mickey Mouse.

En tot cas la seva espectacular posada en escena a la Super Bowl és del milloret que es recorda sobre un escenari en anys. Esperem, doncs, que a la gira de presentació posi tota la carn a la graella per fer l’espectacle del segle. Tinc entrades per Barcelona, així que ja us ho explicaré!

h1

Whitney Houston i la carronyeria musical

Febrer 16, 2012

Morir-se és tot un negoci a l’univers pop, els màrtirs esdevenen immaculades icones post-mortem, els funerals son veritables shows ,on cada llàgrima cotitza a l’alça,mentre les ventes augmenten astronòmicament, a base de publicar  totes aquelles gravacions descartades com  a grans tresors inèdits. I si el difunt ha complert religiosament el lema punk de morir jove i deixar un cadàver exquisit, el negoci augmenta exponencialment fins a xifres desorbitants.

La setmana passada la decadent diva Whitney Houston va complir amb la seva paròdia a Muchachada Nui quan el seu imitador afirmava que “Yo no tengo ningún problema con las drogas. Me gustan todas” . La veritat és que sempre em va semblar una mamarratxa d’extraradi vinguda a més, gràcies a un gran virtuosisme vocal, interpret meloses balades de  sense ànima ni innovació, i la sort de protagonitzar un nyonyo, empalagós i sobrevalorat telefilm. Indigne absolutament de pertànyer a un Olimp de les Musses Gais, on s’hi va colar durant un temps, per desgràcia dels que erem habituals de les discoteques d’ambient als anys 90’s.

Doncs bé, amb el cadàver de la Houston encara calent, les llistes de ventes han rescatat els seus singles de l’ostracisme i l’oblid més absolut, augmentant les ventes un 6000% en una setmana, colant  22 cançons al Billboard americà, on destaca “I will allways love you” al nº3 (ah… però té més repertori??). No està gens malament tenint en compte que la seva darrera gira va ser un absolut desastre (no s’aguantava dreta) i la crítica va ser demolidora amb el seu últim disc “I look to you” de 2009

Tampoc us penseu que jo estic lliure de culpa, doncs em vaig passar mitja adolescència plorant la desaparició de Kurt Cobain i que si hagués continuat amb vida possiblement hagués publicat àlbums mediocres i no tindria pas aquella encisadora bellesa grunge que lluïa als seus eterns 27.

h1

TOP: MILLORS ÀLBUMS MUSICALS DE 2011 *Rafa vs Arqueòleg*

gener 2, 2012

Un any més jo i Rafa realitzem conjuntament el nostre Top amb els àlbums musicals que més ens han agradat del curs passat; tot i que en realitat a nosaltres el que ens motiva no és pas fer llistes i cròniques de discos, sinó criticar-nos mútuament les respectives eleccions en una competició de sarcasmes per veure qui és més mariculta que l’altre.

Com sempre, sospito que aquest serà un dels posts menys llegits, però sens dubte un dels que més em diverteix fer!

TOP DEL RAFA

5.- DOBLE PLETINA – CRUZO LOS DEDOS / MÚSICA PARA CERRAR LAS DISCOTECAS

Només amb dos singles, els barcelonins Doble Pletina han aconseguit ser el grup revelació del pop espanyol d’aquest any. Fan un pop costumista i minimalista que comptarà amb el beneplàcit dels indies i els no tan indies. Les 4 cançons publicades fins ara són impecables. Són, a més, la referència més destacada d’un projecte discogràfic prometedor, Discos de Kirlian, que no revolucionarà el panorama musical local, però que en temps de crisi del sector ens està descobrint nous talents.

ARQUEÒLEG-> Revelació? Amb dos senzills justets i passables? Doncs s’et deuen haver revelat a tu en un èxtasi místic, ja que la resta de la humanitat no ha compartit aquest descobriment.

4.- THE DRUMS – PORTAMENTO

The Drums van tenir la sort que “Let’s go surfing” fos la cançó de l’any 2009, que els va obrir mercat a públics que ni haguessin somiat. 2 anys després han aconseguit el difícil equilibri entre no repetir-se i continuar mantenint un so reconeixible (han creat un so propi amalgamant el pop clàssic americà dels 50 i 60 amb el postpunk i l’indie anglès dels 80 i 90). Els perd massa l’estètica, però són dels millors artesans de cançons pop que hi ha el 2011.

ARQUEÒLEG-> Els grups anglesos que comencen per “The” i imiten el pop-rock dels 60’s van tindre el seu moment de glòria el 2006. Peró arriba un moment que ja cansen! I cantar en falset a la tornada, està més vist que versionar “Nothig else matters”.

3.- GIRLS – FATHER, SON, HOLY GHOST

Una de les coses que més fascina de Girls és la seva versatilitat. Un dia sonen com els Beach Boys, el següent com Led Zeppelin, i l’altre com John Lennon. Però mai deixen de ser ells mateixos. Aborden nous estils amb una falta de complexes absoluta, perquè no tenen la fal·lera de sonar moderns sinó la de fer absolutament el que els rota. Amb la fantàstica “Lust for life” corrien el perill de ser considerats un one hit wonder però enguany ens han deixat amb la boca oberta amb un segon àlbum de pop barroquista i sincer.

ARQUEÒLEG-> Un àlbum innocu i anodí, amb una veueta apagada darrere la guitarra, com si li fes vergonya cantar. Ideal per posar de fil musical en un ascensor o al dentista, mentre pràctica una anestèsia local.

2.- JOHN MAUS – WE MUST BECOME THE PITILESS CENSORS OF OURSELVES

John Maus, provocador nat, ha tret el que probablement és el millor disc de música electrònica de 2011. Un disc ple de hits com “Hey Moon“, “Street light“, “Quantum leap” o “Believer“, que beu dels clàssics de l’electrònica analògica de finals dels 70 no per fer un mer exercici retrofuturista, sinó per fer la música que importa avui. Amb la seva veu de baríton que recorda tant la d’Ian Curtis de Joy Division John Maus aconsegueix hipnotitzar-nos.

ARQUEÒLEG-> La versió technopop de Joy División ja existeix… des de fa 31 anys! Es diu New Order i li dona mil patades a aquest succedani amb una producció d’organillo i fireta que faria empal·lidir a Camela.

1.- REAL ESTATE – DAYS

Aquest ha estat l’any de Real Estate. Amb el seu segon disc, han passat de ser promeses de l’indie americà a ser vistos seriosament com els candidats més ben posicionats per succeir R.E.M. (que tot just s’han separat aquest any). Fan un jangle pop de tall molt clàssic, però amb una delicadesa increïble, i malgrat que el seu so és genuïnament americà, tenen influències que beuen dels dos costats de l’Atlàntic.

ARQUEÒLEG-> Quan vaig escoltar que REM abandonava la música, ja em vaig témer que alguna imitadora oportunista intentaria agafar el relleu. Doncs bé aquí els tenim! No sonen com els originals, ni de lluny, però sempre serà millor que sofrir en silenci el síndrome d’abstinència de la banda de Michael Stipe

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- THE SOUND OF ARROWS – “VOYAGE”

Un duo technopop, d’allò més gayer,  a mig camí entre Pet Shop Boys i Depeche Mode, amb un toc de Moby. El seu disc de debut és una successió de hits trencapistes cridats a ser una gran revelació del pop, fent poques concessions a la petarderia i mantenint una gèlida sobrietat techno.

RAFA-> Per favor, a mig camí de Pet Shop Boys i Depeche Mode? Diràs a mig camí entre David Guetta, Chimo Bayo i les horterades més infames que posen a les discoteques d’ambient. Música hortera per a ments superficials. Carn de recopilatori de temporada de música dance. Un lànguid i borrós record del 2011 d’aquí a pocs anys.

4.- AMARAL – “HACIA LO SALVAJE”

Allunyats definitivament de la radio-fórmula i dels singles fàcils, el duo de Saragossa retornen als seus orígens menys mainstream amb un disc temàtic que gira entorn  l’argument del film “In to the wild”: com fugir de la societat, abandonant tots els lligams socials i llençant-nos de cap a la natura salvatge. Un àlbum en el que és difícil entrar-hi, però que després d’algunes audicions es converteix en un clàssic.

RAFA-> Bon intent de “back to basics” que no acaba de funcionar. Tot i així, són del milloret i del més respectable que hi ha en el pop comercial espanyol, així que no seré dur amb ells.

3.- LA CASA AZUL – “LA POLINESIA MERIDIONAL”

La Casa Azul venen carregats amb les seves melodies rabiosament divertides i ballables, però amb unes lletres certament menys optimistes. Ja no és moment per celebrar revolucions sexuals, sinó per fer el darrer brindis abans de precipitar-nos al abisme, de fer el darrer ball abans que s’engeguin  les llums d’emergència. Una deliciosa combinació d’alegria amarga i fatalisme popi, ideal pels temps que corren!

RAFA-> La casa azul és com un xiclet de maduixa Bang. Al principi és deliciós, una explosió de sabors. Al cap de 5 minuts la goma s’endureix, s’ha anat tot el gust i sents la boca resseca. Van treure un parell de discos molt bons la dècada passada. Repetir ara la mateixa fórmula no és només que cansi, és que artísticament és deshonest. Això sí, s’ha de reconèixer que Guille Milkyway s’ha convertit en una vaca sagrada. Cap mitjà s’atreveix a criticar-lo!

2.- LADY GAGA – BORN THIS WAY

Ens trobem davant del disc que sublima definitivament la música Pop als altars de l’Art, com si tota la història d’aquest estil hagués estat un simple assaig per arribar fins a la seva consecució. Una magna òpera, sobreproduïda fins a l’èxtasi, recarregada com un palau rococó, amb melodies retorçades i cançons eternes, però cuidades fins al darrer detall. Denses balades a piano que de sobte esdevenen ballables himnes technopop, avantguardisme electrònic alemany amb aires de ranxera mexicana solos de guitarra i saxo alternats amb melodies naïf, lletres d’autoajuda o llegendes nyonyes d’unicorns cavalcant sobre carreteres d’amor.

RAFA-> Ai no em facis riure, que em pixo… Lady Gaga és pop per a mariques garrules d’extraradi. “Born this way” ha estat un absolut fracàs, que no ha estat capaç de generar cap single a l’alçada dels singles del primer disc. Darrera la disfressa excèntrica de la Gaga s’amaga una preocupant falta d’idees. Sort que Madonna traurà disc el 2012 i la posarà al seu lloc!

1.- PATRICK WOLF -LUMPERCALIA

Convertit en el Bowie del segle XXI, la seva precoç genialitat divina l’ha dut a abandonar els sons més foscos i electrònics per recuperar la lluminositat folk-pop de “The Magic Position”. Incapaç de fer una cançó mediocre o de posar una sola nota fora de lloc, ha fet un pas definitiu cap a la maduresa artística creant un disc que condensa un univers sonor, cada cop més propi, que va des del glam, els violins celtes, passant pel pop acústic o les balades a piano.

RAFA-> Precoç genialitat, tu ho has dit. Too much too soon, que deien els New York Dolls. Molta ínfula de grandesa i uns resultats que deixen indiferent. Cançons excessivament convencionals, ultraproduïdes, que no toquen cap fibra. Absent en les llistes del millor de l’any més prestigioses com Pitchfork o Rockdelux, les mateixes publicacions que havien apostat per ell fa uns anys. Patrick Wolf és el príncep destronat del pop.