Reflexions sobre la dialèctica entre Art i Política

“I know you love the song, but not the singer” Placebo

Per tots es conegut que la crisi econòmica ha produït una gran re-politització de la societat. La part negativa, però, es el renaixement d’alguns tics sectaris i dogmàtics que jo ja creia superats. La polarització social en bàndols impermeables ha fet metàstasis en el món de la cultura, on molts artistes son jutjats i condemnats per la massa enfurismada en funció del seu posicionament ideològic.

Titellaires empresonats per una innocent obra de ficció; atemptats islamistes contra una revista satírica; Ciudadanos demanant prohibir de forma preventiva un concert de Def Con Dos; Fangoria víctima d’un escrache per la PAH per unes declaracions fora de to sobre la responsabilitat individual a l’hora de signar una hipoteca; una manifestació ultracatòlica de beates ofeses per la poetessa Dolors Miquel; Lluís Llach convertit en diputat de la dreta neoliberal… Sembla que, de sobte, s’hagin esvaït els límits entre el camp de la raó política i el sentiments artístics.

Per mi, la opinió política d’un artista no té una especial rellevància a l’hora d’apreciar la seva obra, més enllà d’una banal xafarderia morbosa pròpia d’una revista del cor, com saber amb qui se’n va anar al llit la setmana passada. Si bé entenc que una obra d’art es sempre una conseqüència material de les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques que rodegen l’artista i la comercialització i producció de l’art en un moment concret, no podem deixar que aquests condicionants ens impedeixin apreciar o entendre una estètica. Simplement son elements objectius a tindre en compte per analitzar la obra, com succeeix, per exemple, amb els excel·lents films de Leni Riefenstahl, que eren pura propaganda d’Adolf Hitler.

Les arengues polítiques de certs cantautors progres dels 60’s sovint semblen una moralina, adoctrinadora previsible i avorrida com una rondalla infantil, tot i que puc estar completament d’acord amb el seu contingut. Una cosa es que l’art ens faci reflexionar i una altre molt diferent es que esdevingui propaganda pura i dura d’una causa. La cultura ha de fomentar el pensament crític i l’emaciació de l’individu per tal que pugi prendre decisions per ell mateix, no em sembla gaire recomanable que un artista esdevingui un mer instrument publicitari partidista. Aquesta seria la diferència entre els grafitis de Bansky, que ens provoquen una reflexió insospitada, o el darrer concert de Morrissey, on ens va torturar amb projeccions sobre matances de pollets en una granja per divulgar el seu veganisme, que no van fer més que obrir-me la gana. A la sortida de l’espectacle vaig anar a sopar a un Mac Donalds.

La politització extrema de l’art pot acabar sent contraproduent, tant per l’art com per la ideologia que difón. Quan era adolescent freqüentava el moviment okupa dels anys 90’s. Allí s’hi respirava una dictadura dogmàtica on tota estètica, des de la música, al vestuari o pentinat, havia de seguir uns estrictes cànons de puresa antisistema. Això va provocar que un moviment, amb uns principis molt dignes, s’anés tancant en una bombolla per acabar sent un dels col·lectius més odiats a les enquestes.

Molts dels artistes dels quals soc fan es situen ideològicament a anys llum de la meva ideologia. I que? No els votaria pas, però no deixaré d’apreciar el seu art per motius  aliens a aquest. O es que potser hauria de renunciar a apreciar el Colosseu per no estar d’acord amb l’explotació social esclavista a que els Emperadors romans sotmetien al seu poble? De fet, adoro completament l’art religiós (romànic, gòtic, barroc, islàmic, budista, hindú…) tot i ser completament ateu, racional, materialista i crític amb el paper de les esglésies organitzades dins la nostre societat.

Quan la causa política de la cultura coincideix amb el discurs hegemònic del Poder, com passa sovint a Catalunya amb el nacionalisme, entrem en la tòxica relació de subvencions a canvi de proselitisme. Això acaba fomentant una mediocritat endogàmica i obedient, així com la marginació de tota cultura crítica o alternativa a la oficial del Règim.

Ha de ser políticament correcte un artista? Ha de tindre límits la creativitat artística per no ofendre al Poder o bé a col·lectius que no saben distingir entre ficció artística i realitat social i política? Sota quins límits es acceptable la censura? O potser, com defensava l’idealisme d’Aristòtil fa 2.500 anys, tota estètica ha d’estar lligada a una ètica on la bellesa ha de ser un plasmació de la idea de veritat?

Recordo la trista polèmica aixecada quan el fiscal de Barcelona va imputar a Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges, per projectar “A Serbian film“, una obra de ficció gore on es veien escenes molt dures de violència contra menors. Pot algú ser jutjat per no censurar la creativitat artística? Si a vostè no li agrada una obra no la vagi a veure, però no limiti a ningú la seva llibertat per fer-ho.

En quant a la cultura contra-hegemònica alternativa, que em sembla imprescindible i necessària, cal ser conscient que aquesta acabarà inexorablement absorbida pel sistema capitalista i convertida en un producte de consum de masses, o fins i tot pot acabar esdevenint un bé de prestigi per una elit oligarca. Per exemple, el quadre “El Somni” del pintor comunista Pablo Picasso es va vendre per 155 milions d’euros al col·leccionista privat Steven Cohen. Picasso es, paradoxalment, l’autor d’una de les principals i millors obres polítiques de tots els temps, “El Guernica“, quadre encarregat pel Govern de la II República Espanyola per fer proselitisme de la causa republicana a l’Exposició Internacional de París el 1937. Fins i tot el cantautor alternatiu i emblema del moviment alterglobalització, Manu Chao, va veure com el seu tema “Me gustas tu” esdevenia cançó de l’estiu, explotada per la seva discogràfica Virgin fins a la sacietat. Darrerament Chao fa concerts d’amagatotis amb un pseudònim, per tal que només hi assisteixin els seus veritables fans antisistema, i no esdevinguin actes mainstream.

Com a conclusió, em semblen molt recomanables les reflexions d’Herbert Marcuse al llibre “La dimensió estètica“, on explora les limitacions de la teoria marxista ortodoxa davant la subjectivitat de l’artista. Segons Marcusse, el que fa revolucionaria una obra és la seva forma i no el seu contingut; com més explicit és un missatge polític en l’art, menys resultat dona aquest. Per tant seria molt més revolucionaria i rupturista una obra d’art abstracte, que tenca amb els límits de la representació formals de la realitat, que no el realisme soviètic emprat com a instrument oficial de propaganda política de la URSS i la Xina maoista.

Ecopijos o Perroflautas?

Fa uns dies que visc sense viure en mi, com diria Santa Teresa. Vaig tot el dia esmaperdut i compungit, passo les nits en vetlla i els matins fet un feix de nervis. La raó? Doncs resulta que segons el regidor del PP a Barcelona , Alberto Fernandez Díaz,  els membres i simpatitzants d’ICV som uns “ecopijos“ (terme que a voltes també fan servir seguidors de La Vanguardia, CIU i Ex-querra), però segons va declarar el fürher neonazi Anglada aquest cap de setmana, en un míting fracassat, som “uns perroflautas” (i també rates de claveguera, entre altres declaracions delictives dutes ja a la Fiscalia). Apel·latius que, en ambdós casos, es fan extensibles a tot el 15M.

I clar, diguéssim que és un xic incompatible ser ambdues coses alhora. Ja em veieu a mi navegant en un mar de dubtes cada cop que em llevo. Que em poso? La samarreta esparracada a ratlles de JBP o uns pantalons de pinça? Em deixo rastes o el serrell llarg? Convers o xiruques? Vosaltres ho veieu molt fàcil, però jo perdo hores dilucidant quina és la imatge que millor s’adiu al meu vot.

El que resulta evident és que la dreta, en les seves múltiples sigles i façanes, és incapaç d’entrar dins un debat ideològic, no té arguments racionals per explicar la seva retorçada concepció egoista i atroç que ens ha dut fins aquí, i, pel contrari, es dedica a ridiculitzar i estereotipar l’estètica i el vestuari de la oposició, política o social. La seva mediocritat intel·lectual no els permet anar més enllà de l’acudit fàcil i banal.

Si una cosa ha demostrat el moviment dels indignats (i abans l’ecosocialisme), es que és por estar perfectament en contra de les retallades socials i no anar vestit segons el canon Okupa; que es pot ser ecologista, oposar-se al creixement productivista desmesurat, i no cal anar a tocar els bongos al Parc de la Ciutadella; es pot estar a favor dels drets laborals i no dur un mono blau. De la mateixa forma que es pot ser catalanista i no vestir amb barretina i faixa pel carrer.

Qualsevol persona, independentment dels seus particulars gustos en roba i música, pot esdevenir partícip d’aquesta nova esquerra que s’està gestant a nivell mundial i que ha trencat  barreres i tòpics  de tota tribu urbana. Ens trobem davant la globalització de la revolta, de Tahir a Nova York, passant per Bellvitge o Tel Aviv. Uns nous paradigmes polítics que no entenen de fronteres estètiques o nacionals, ni de caducats dogmes obsolets. Arquitectes i paletes, metges i infermeres, universitaris i ni-nis, heavies i indies a tots ens ha afectat per igual aquesta crisi i tots junts n’hem de construir l’alternativa!

Entre la trascendènicia i la frivolitat

Una cosa que mai entendran els heterosexuals és la innata facilitat que tenim els gais per compaginar la frivolitat més petarda amb l’abissal profunditat de la transcendència mariculta, sense ni tan sols despentinar-nos.

Un perfecte exemple d’això seria Boris Izaguirre, que va deixar bocabadat a més d’un al quedar finalista del Premi Planeta amb la seva excel·lent novel·la “Villa Diamante”, trencant així el clixé de qui el tenia encasellat com la típica “loca” per amenitzar late shows destinats a una audiència amb un coeficient intel·lectual inferior al de Yola Berrocal.

I aquest cap de setmana he pogut ser testimoni d’un altre cas semblant, el de Tom Ford: el conegut dissenyador, que va fe ressorgir a la marca Gucci de les seves cendres, ha estrenat el seu primer film “A single man”, qua ja va ser aclamada al Festival de Venècia i que compta amb diverses nominacions als Globus d’Or i els Oscar.

El primer que podríem pensar d’aquesta pel·lícula, enduts pels perjudicis previs, és que serà la típica història buida, superficial i maricona per que quatre pijes vagin a passar la tarda al cinema quan surtin de fer la compra als grans magatzems, tipus “El diablo viste de Prada” o “Confesiones de una compradora compulsiva”.

Doncs bé, ni de bon troç! Ford aborda un drama gai profund en el contingut, acurat a la interpretació de Colin Firth i Julianne Moore, ple de reflexions polítiques o socials, i que gira entorn al existencialisme i la soledat davant la pèrdua d’un ésser estimat, acompanyat de brutals i mordaços diàlegs que, de ben segur, no us deixaran indiferents.

Òbviament l’estètica, tractant-se d’un dissenyador, no es troba precisament descuidada: cada plànol és un veritable tractat sobre la bellesa masculina i l’elegància femenina; l’ambientació escènica, d’un detallisme perfecte, ens evoca a uns nostàlgics anys 60’s en tonalitats pastel, així com la deliciosa banda sonora que marca un ritme realentit que ens permet paladejar aquesta sobredosi artística.

Així doncs, crec que “A single man” és un cocktail de difícil digestió per aquelles persones amb una hermètica personalitat incapaç d’adaptar-se a les circumstàncies; els que mai entendran com et pots posar una perruca per fer una performance de Mónica Naranjo i al cap d’una hora escassa pronunciar una conferència sobre la dialèctica hegeliana a la política decimonònica, sense acabar amb una esquizofrènia bipolar.

Això si, seria convenient treure’s la perruca i els lluentons abans de la conferència!

“Hi ha d’haver una història per sobre de tot que mereixi la pena ser explicada, un missatge que faci pensar a l’espectador. Per mi, el guió ho és tot. Sembla que s’hagin perdut les pel·lícules que giren al voltant dels personatges i els diàlegs”

Tom Ford

(Ho dirà per Avatar???)