h1

Son els estats petits més eficients?

agost 24, 2015

###play

Un dels arguments recurrents per part del nacionalisme català es que els estats petits, dins el context europeu, son més rics, eficients, tenen millor benestar i son més igualitaris. Per tal de justificar això normalment es tendeix a cometre “cherry picking” o la “fal·làcia de l’evidència incomplerta“, es a dir, s’escullen tan sols aquelles evidències que validen la hipòtesi (Noruega, Mònaco, Luxemburg), ocultant deliberadament aquelles que la refuten (Albània, Macedònia, Xipre, Moldàvia, Malta o Bòsnia).  Per tal de contrastar aquesta hipòtesi d’una forma científica i objectiva he decidit fer un experiment estadístic que qualsevol persona pot repetir, si així ho vol.

Metodologia

He creat una base de dades amb el programa d’estadística SPSS 15.0 a partir dels índex demogràfics i econòmics extrets de la web d’indicadors del Banc Mundial. He escollit tots els estats plenament reconeguts per la ONU dins del continent europeu situats entre Portugal i Rússia (ambdós inclosos), així com els diversos estats insulars perifèrics (Xipre, Malta, Regne Unit, Irlanda i Islàndia); tan sols he exclòs els micro-estats de Sant Marino i del Vaticà, dels quals no existeix pràcticament cap dada econòmica publicada. Per tal de mesurar la mida dels estats he escollit la variable “Número d’Habitants” i la he creuat amb diversos indicadors econòmics amb diagrames de dispersió; després he calculat l’index de regressió lineal, que mesura quina correlació hi ha entre dues variables on 0 es cap i 1 es total.

Son els estats petits més rics?

#pib

Índex de Regressió: 0,01

Per tal de mesurar la riquesa dels estats he escollit la variable “PIB per Capita“, es a dir la divisió de la riquesa total d’un estat entre el seu número d’habitants, mesurat en dòlars americans. Com es pot veure en el gràfic no existeix cap mena de correlació entre els dues variables. Existeixen països molt petits molt pobres (Moldàvia amb 3,5 milions d’habitants té 2.233 $/habitant, Montenegro amb 620.000 habitants té 5.370 $/habitant) i molt petits molt rics (Mònaco amb 30.000 habitants té 163.060 $/habitant), de la mateixa forma que existeixen països molt grans molt pobres (Ucraïna amb 43M habitants te 3.082 $/habitant) i d’altres molt grans i molt rics (Alemanya amb 80M d’habitants té 47.623 $/habitant).

Son els estats petits més igualitaris?

#GINI

Índex de Regressió: 0

Hom podria pensar que si bé els estats petits no tenen perqué ser més rics però al menys poden més igualitaris, ja que son menys a repartir, com havien estat ser les comunitats pre-estatals. Es això cert? Per tal de mesurar la desigualtat he escollit la variable “Index GINI“, el resultat de multiplicar el Coeficient GINI per 100. Aquest coeficient mesura la desigualtat entre els ingressos de les persones més pobres i les més riques on 0 es la igualtat total i 1 la desigualtat màxima. Com podem veure al gràfic, l’índex de regressió es 0, es a dir, no existeix cap mena de correlació entre ambdues variables. L’estat amb una major desigualtat interna es ben petit, Bòsnia-Hezergovina (3,8M habitants, Index GINI 46), mentre que un altre estat petit com Islàndia té un índex molt baix (320.000 habitants, Index GINI 26,3), molt semblant a un estat gran com Ucraïna (45,3M habitants, Índex GINI 24,8).

NOTA: Aquesta variable no està disponible ni actualitzada per tots els estats europeus, però si per la immensa majoria.

Tenen els estats petits menys atur?

#atur

Índex de Regressió: 0,03

També podríem pensar que en els estats petits, al ser menys gent es més fàcil repartir la feina. Per mesurar això he escollit el percentatge d’atur sobre el total de la població treballadora registrat en l’any 2014. Com podem observar, de nou no existeix pràcticament cap correlació entre les dues variables.  A un estat petit com la Ex-República Iugoslava de Macedònia (2,1M d’habitants) hi ha un 29% d’atur, mentre que a Luxemburg amb 550.000 habitants tenen tan sols un 5,9% d’atur. Entre els estats grans també veiem com l’atur va del 5,3% d’Alemanya (80M d’habitants) al 27,3% de Grècia (10,3M d’habitants) o el 26,6% d’Espanya (46,4 M d’habitants).

Tenen els estats petits un major benestar?

Algú podria pensar que es més senzill crear un estat del benestar eficient per menys persones. Aquest aspecte es un tant complex de mesurar; així doncs he tingut en compte tres variables diferents i complementaries en torn a l’aspecte més essencial del benestar, la Sanitat:  Esperança de vida al nàixer, diners que es destinen a la sanitat per habitant en dòlars americans (indiferentment si la sanitat es pública o privada) i finalment el nombre de llits hospitalaris per cada mil habitants.

#esp

Índex de Regressió: 0

#sal

Índex de Regressió: 0

#llits

Índex de Regressió: 0

De nou ens trobem vanat tres variables sense absolutament cap mena de correlació amb el número d’habitants.  Hi han estats molt grans amb molts llits d’hospital, com Ucraïna (9 llits/1000 habitants) , o molt petits com Mònaco (13,8 llits/1.000 habitants), així com hi han estats petits amb pocs llits com Albània (2,8M habitants, 2,6 llits/1.000 habitants) i també grans amb pocs llits com Regne Unit (64,5M d’habitants, 2,9 llits/1.000 habitants). El mateix observem a les altres variables.

Conclusions

No existeix absolutament cap argument racional, científic i objectiu que permeti afirmar que es millor viure en un estat petit que gran. No hi ha cap mena d’evidència documentada dins l’Europa actual que vinculi la mida dels països amb el seu nivell de riquesa, igualtat, benestar o treball; qui així ho afirmi s’estarà deixant dur per la demagògia, els perjudicis, la fe dogmàtica, el pensament positiu o la irracionalitat. Així doncs, en comptes d’estar ficats dins l’estèril debat Catalunya-Espanya hauríem d’estar bastant més preocupats pel tipus de polítiques que es fan en en el seu interior i parlant de propostes ideològiques en un eix esquerra-dreta i no en la malaltissa obsessió identitària per la mida de les fronteres.

Jo, per la meva part, segueixo pensant que davant el mercat globalitzat cal una hisenda única europea lligada amb una fiscalitat justa i progressiva, per tal de redistribuir el deute i la riquesa d’una forma eficient al continent europeu. Una fragmentació en petits estats pot generar una dinàmica de competitivitat fiscal neoliberal, un major “dumping” d’impostos baixos i paradisos fiscals per atreure les grans fortunes, com de fet ja fan els microestats més rics d’Europa Liechestein, Luxemburg, Mònaco i Andorra, així com de baixos sous i precarietat laboral per tal d’atreure inversions industrials no qualificades.

PD: Per si algú vol comprovar possibles errors o creuar les variables d’una altre forma, us deixo amb la base de dades en format excel (que es més manejable que el SPSS) per que us la pugueu descarregar ->Base dades Mida estats

h1

Perquè et bloquejo a Twitter? L’impossible diàleg entre Fe i Raó

agost 18, 2015

##ramat

Darrerament alguns hiperventilats processistes borden per la xarxa que soc un sectari pel simple fet que he decidit bloquejar sense cap pietat a tot aquell que em sembli remotament sospitós de ser un dels assetjadors que cada dia em dediquen tota mena d’injúries, ofenses, befes i improperis. Fins i tot m’han fet un perfil “fake” per ridiculitzar-me i parodiar-me.

Jo treballo, tinc dues feines (mal pagades i amb tota la precarietat imaginable) i ni tan sols he gaudit d’un sol dia de vacances en tot l’estiu; tinc xicot, família, amics i soc militant voluntari d’un partit, dos espais de confluència i diversos moviments socials. Twitter, i les xarxes socials en general, son tan sols un mer entreteniment per les poquíssimes estones lliures que em queden per mi. I aquest efímer temps vull que serveixi per difondre les meves idees o debatre amb persones amb les quals sigui possible crear una dialèctica mútuament enriquidora. Amb psicòpates i trastocats obsessius no penso perdre-hi ni un segon, i tampoc em penso entretindre en matisos ni subtileses. I com resulta que soc víctima de l’odi des de que vaig sortir de l’armari amb 11 anys, sé reconèixer un assetjador d’una hora lluny.

Es impossible establir un diàleg entre la Fe i la Raó, doncs parlen en camps semàntics absolutament diferents entre els quals no existeix cap síntesi possible. Els seguidors del Procés son persones irracionals, guiades per la fe en una causa suprema que dona sentit a la seva existència gregària. Ells es troben davant l’arribada imminent del Paradís, un Nou Ordre Mil·lenarista de felicitat absoluta, un destí teleològic on no existirà cap problema social. L’únic que han de fer es desitjar-ho molt fort, obeir al Messies i acabar amb qualsevol heretge que gosi qüestionar el menor matís del relat oficial del Règim. No hi ha tolerància possible amb les ovelles negres esgarriades del ramat que no segueixin cegament els lladrucs dels gossos del Pastor.

Com molt encertadament va apuntar el lingüista Geroges Lakoff, des de la revolució neo-conservadora de Ronald Reagan, la  dreta reaccionaria nacionalista no es basa en xifres estadístiques, economia o discursos racionals, sinó en un marc mental format per sentiments, emocions i valors. Per ells l’orgull patriòtic es infinitament més important que els problemes reals dels habitants que habiten la nació. Les essències i els símbols que conformen la identitat de grup i la Utopia idealitzada a la que serveixen estan per sobre de la tot; també de la democràcia o la llibertat per discrepar del poder.

Retallades? Privatitzacions? Neoliberalisme? Corrupció?  Abús policial? Explotació laboral? Atur? Aquests conceptes no encaixen en el seu relat idealista on tota benaurança depèn del color de la bandera que onegi a les institucions i totes les desgràcies de l’univers son culpa d’Espanya. Amb ells no es possible debatre si cal pujar o baixar impostos, com gestionar els recursos, limitar o no els sous públics, privatitzar o nacionalitzar una empresa, donar més o menys subvencions o protegir més o menys el medi. Simplement, no parlen aquest idioma, ni entenen cap lògica fora del maniqueisme entre nacions enfrontades. Ara cal que els explotats estiguin units als explotadors i ja tindrem temps per parlar de la realitat material quan arribem a l’inexistent Itaca, després de donar voltes concèntriques infinitament en el desert.

Les persones d’esquerres racionals (independentment de com ens situem dins l’eix nacional) no som d’eixe món. Tenim idees (que no dogmes) derivades del materialisme històric, la lluita de classes i el racionalisme científic sorgit de la Il·lustració. No podem entendre l’obscurantista metafísica hegeliana basada en ens nacionals incorporis, sentiments tribals o el romanticisme lacrimogen. Vivim dins de la realitat objectiva i les nostres fredes idees es deriven de l’observació empírica d’aquesta, no d’impulsos viscerals en torn a les presumptes ofenses a la identitat grupal.

No ens entendrem mai mentre ells no abandonin el seu fanatisme intolerant i baixin a la realitat a parlar en termes respectuosos, democràtics i pragmàtics de com gestionar el present, no de com feliços serem en el seu imaginari futur i de com de traïdors som els que discrepem del Govern.

En fi! Us deixo amb alguns petits exemples dels centenars de tweets amb amenaces i insults que rebo a diari per part d’exaltats seguidors de la dreta reaccionaria “Junts x Si”. La “Revolució dels Somriures” en diuen. La part fosca de la fama, l’èxit i el glamour, suposo…

 Conver Homofob8 homofob1 psicopata2#pet

h1

Una tarda amb Alfons López Tena

agost 11, 2015

Alfons Lopez Tena2

Ahir dilluns per la tarda el Pere Jurado (membre d’ICV Barcelona i blogger de “Al fons a l’esquerra) i jo vàrem quedar amb l’ex-líder i diputat de Solidaritat Alfons López Tena per fer una cervesa. Com a activistes molt crítics amb el poder convergent que som, no ens volíem perdre una xerrada cordial amb un dels pocs independentistes (potser l’únic?) que s’ha mostrat oberta i radicalment contrari amb el Procés, l’ANC i Artur Mas. I sens dubte ha complert les nostres expectatives amb escreix.

Hem quedat a la porta del Centre Cultural del Born, el caríssim jaciment a mig excavar de fa 3 segles, convertit en el lloc místic i sagrat pel nacionalisme, on pixar a prop ha esdevingut una heretgia als suposats màrtirs de la pàtria. El contuberni, però, ha tingut lloc en un fosc bar argentí ple d’estranys transvestits i delicioses empanadilles de carn. Jo i en Pere pràcticament ens hem limitat a badar i fer preguntes, davant l’allau d’informació, dades, anècdotes i reflexions de López Tena. Ens ha donat una visió i un relat del Procés independentista completament diferent i alternatiu de la que veiem en els mitjans del Règim Convergent.

No duia una gravadora ni he agafat apunts, però m’he quedat amb aquestes reflexions seves, que no son literals en cap cas, sinó allò que recordo i he entès o interpretat:

El Procés no va sorgir el 2012, sinó a la segona meitat del s.XIX amb la Renaixença. Tota la història del catalanisme es basa amb la mateixa lògica: mostrar una actitud de desafiament cap a Madrid sense obtindre cap resultat tangible al respecte, tan sols la demostració d’una voluntat, l’escenificació simbòlica d’una demanda condemnada al no res. L’únic element variable que ha canviat al llarg del temps es el pretext circumstancial: les Bases de Manresa, la Mancomunitat, un Estatut, el Pacte Fiscal, un Referèndum

– El Procés es basa en buscar el plaer dins la derrota. Som l’únic país del món que ha muntat una concentració per aclamar a un President un cop torna de Madrid després de fracassar estrepitosament en una negociació política. Es el que Lacan anomena “Objet Petit“, l’objecte de desig inabastable, allò que desitgem tindre, però que realment no volem aconseguir (com el mite d’Edip, ningú vol realment matar al seu pare, tot i desitjar-ho). El mateix relat que els jueus no sionistes de la 1a meitat del s.XX, que prometien tornar a Terra Santa a l’any següent, però mai hi anaven. No es un simple victimisme masoquista, com molta gent creu, sinó que es la consumació del gaudi dins superioritat moral de la víctima, per la qual cosa es imprescindible la droga del fracàs previ. Una herència del pensament catòlic franciscà que es transversal dins el catalanisme de Pujol a Forcades, passant per David Fernàndez o Junqueres. Existeix una espècie de “maçoneria catòlica” que permet als polítics creients donar-se suport, independentment del partit, i arribar als llocs més influents.

– L’únic moment recent en el que l’independentisme ha estat realment espontani i independent del poder és amb les consultes independentistes, realitzades en alguns municipis entre 2009 i 2010. Artur Mas munta i teledirigeix l’ANC per tal de domesticar i controlar aquell moviment abans que se li escapés de les mans i esdevingues veritablement independentista i no processita. De l’esperit d’aquelles consultes neix Reagrupament i Solidaritat, que fracassen a les eleccions de 2010, amb un 4% de vots. El control de l’ANC per part de Mas  arriba fins al punt de manipular les votacions del Secretariat Nacional de l’ANC per tal que el nou portaveu fos Jordi Sanchez i no la guanyadora en vots de les bases, Liz Castro.

– López Tena s’adona que tot el processisme es una farsa i un  muntatge dominat per les elits arrel de la campanya contra els peatges “No vull pagar“. L’èxit de la campanya (muntada per Solidaritat) es redueix a un parell de dies puntuals on la gent els salta els peatges i prou; els catalans es limiten a la gestualitat efímera, condemnada al fracàs. Ningú demanarà comptes a les ovelles del ramat pel seu postureig estètic, de la mateixa forma que ells no demanen comptes als pastors després de 150 anys fent bullir l’olla sense resultats tangibles. Arrel d’aquella campanya Abertis i La Caixa demanen a tots els mitjans de comunicació nacionalistes que vetin i boicotegin a SI, cosa que fan de forma obedient i submisa, per por a perdre les subvencions i crèdits que necessiten per sobreviure.

– Tenim un Parlament de fireta que no ha fet cap llei destacada en 30 anys. Mas té un Govern sense una oposició visceral (com la que podem veure a Madrid, per exemple), on ha teixit una màfia de repartició de prebendes, càrrecs i espais mediàtics a la resta de partits nacionalistes a canvi de la seva dòcil complicitat, que quasi cap mitjà de comunicació català investiga mai. Els dirigents polítics catalans viuen dins una multirealitat paral·lela i bipolar: la “realpolític” dels lobbies, les màfies i els càrrecs; per l’altre banda una altre de la il·lusió i la fe romàntica en el Procés.  Tan ERC con CUP s’han venut molt barats a aquest joc; Junqueres a canvi d’amor i David Fernàndez d’ego, validant el Procés a canvi d’entrevistes en mitjans afins i càrrecs en entitats independentistes. Mas, com abans Pujol, està obsessionat en crear el Partit Nacionalista Únic (“la casa gran del catalanisme” “el pal de paller“), de la mateixa forma que Escòcia i Quebec només tenen un sol partit nacionalista. Per primer cop, està a punt d’aconseguir-ho.

Junqueres només ha tingut un efímer moment de dignitat en tota la seva carrera política, quan va rebel·lar-se contra el referèndum farsa del 9N, rectificant en menys de 24 hores. La CUP ha estat el partit que més ràpidament ha entrat dins la xarxa clientelar de càrrecs i favors mediàtics del nacionalisme; de fet es l’únic partit en la història del Parlament que ha tingut dos portaveus amb sou màxim, amb tan sols 3 diputats. També varem comentar les sospites generalitzades que va ser CIU qui va facilitar el finançament de la campanya de la CUP el 2012, com han aconseguit alguns càrrecs remunerats dins Omnium, o com Jordi Pujol es va reunir al seu despatx amb David Fernàndez perqué li expliqués de que anava el 15M el 2011 (poc després Fernàndez esdevé diputat).

# AAquim Arrufat

La CUP o l’essència més pura del processisme.

– El Procés és un ase caminant en vers una pastanaga inassequible, que permet perpetuar el mateix statu quo econòmic i polític que domina Catalunya des de fa 150 anys, on les grans oligarquies, empreses i bancs estan encantades. Els següents passos que es donaran (independentment de de Junts x Si té o no majoria absoluta), es fer una nova declaració simbòlica (que serà impugnada per Espanya), una Constitució catalana sense cap valor jurídic, un nou referèndum de mentideta per validar-la i unes noves eleccions que, de nou, perpetuaran Mas al Poder. I així fins l’infinit. Després del 27S no passarà absolutament res de nou o rellevant.

Madrid no té cap mena de por al Procés. Ho veuen com un conflicte de províncies i saben perfectament que es pur postureig, sense cap amenaça real darrere. Els jutges madrilenys han començat una veritable croada contra la corrupció dels polítics, com una resposta per tal de recuperar el poder que van cedir  durant els anys de lluita contra ETA, on havien de fer la vista grossa davant els excessos policials. El poder judicial, però, ni tan sols te interès en destapar escàndols convergents, doncs ho veuen com caça menor i prefereixen anar a per ministres o infantes.

Solidaritat es va constituir com el partit independentista no-processista, però al matí següent de els eleccions de 2010 Joan Laporta ja estava entregat a Convergència. Al diputat de Girona Toni Strubell l’havien de vigilar a cada ple del Parlament perqué no es fugues a CIU i el que queda de SI (bàsicament Uriel Beltran) ha acabat per demanar el vot per Junts x SI. Així doncs López Tena ha abandonat SI i ara mateix es troba orfe de cap partit i no creu que hi hagi cap espai ni esperança per l’independentisme autèntic al marge del Procés.

Unió Democràtica serà la gran sorpresa a les eleccions del 27S, doncs té un gran vot ocult a classes conservadores rurals que voten el PP a les generals i a CIU a les municipals. Això va donar lloc a una polèmica on  Pere també hi va estar d’acord i jo no ho acabava de veure gens clar ja que no conec ningú que hagi pensat mai votar-los, tot i que he de reconèixer que el meu cercle d’amistats es troba a anys llum del target d’Unió.

Fins i tot va tindre ocasió per comentar divertits anècdotes o per caure en la frivolitat misògina, comentant les recents operacions de cirurgia estètica de Carme Forcadell. No dic que estigui d’acord amb tots els seus punts de vista, però realment m’ha fet reflexionar moltíssim i qüestionar-me algunes de les meves premisses, que es del que es tractava. Espero que puguem repetir la xerrada doncs varen quedar moltes coses en el tinter!

h1

“El Procés”: un Moviment Contrarevolucionari

agost 5, 2015

Mas-y-De-Gisper-llegan-al-Parl_54170933625_53699622600_601_341

El dia 15 de Juny de 2011 el President de la Generalitat va haver d’arribar fins al Parlament de Catalunya volant en helicòpter, per tal d’esquivar una enfurismada revolta social. Mas tractava d’aprovar, amb l’abstenció còmplice del PP i el suport de Joan Laporta, els pressupostos autonòmics que suposaven la major destrucció i retallada de l’Estat del Benestar en la història catalana. Rodejant del Parc de la Ciutadella hi havien més de 2.000 persones i centenars més estaven campades o reunides en places de tota Catalunya i Espanya. La classe dirigent s’havia d’inventar quelcom molt bèstia i potent si volia aturar aquell germen d’una Revolució.

En aquell moment l‘independentisme era quelcom ridícul i minoritari, tot i la sentencia del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut o els simulacres de referèndums per tota la geografia. El 2010 ERC havia obtingut un dels seus pitjors resultats en la història (10 diputats), els independentistes purs de SI (4 diputats) estaven dividits i compartien grup mixt amb Ciutadans, mentre que CIU no passava de reclamar un Pacte Fiscal. Les mobilitzacions independentistes per la Diada de 2011 van ser un sonor fracàs: una breu concentració de poc més de 8.000 persones. El 9 de Juliol d’aquell any una manifestació independentista convocada per la “Plataforma pel Dret a Decidir” va congregar entre 13.000 i 30.000 persones, passant amb més pena que glòria.

Es el terror a una revolta social sorgida a les places el que anima al Govern a muntar, impulsar i teledirigir un Procés de replegament identitari com una nèmesis del 15M. Aquest moviment, si bé ja existia, no passa a ser massiu fins que no rep el suport logístic, mediàtic i entusiasta del Govern. L’ANC (constituïda pocs mesos després dels fets del Parlament) es fa passar per una suposada “Assemblea” quan en realitat té un organigrama vertical, on el seu portaveu es escollit per una fosca cúpula de dirigents, ignorant completament el vot directe. Les seves marxes populars tracten de reconduir la ràbia i l’enuig per l’atur, les retallades i la corrupció, canalitzant els anhels de canvi i l’odi social envers concentracions messiàniques de suport, aclamació i adoració al Lider, sota el lema “Tots amb el President“.

La lògica del Procés es simular que es fan passos cap la la independència, que en realitat no son més que burdes farses teatrals de caràcter lacrimogen i simbòlic. Referèndums de mentideta, declaracions parlamentaries sense efecte jurídic, signatures de decrets televisades, suposades estructures d’estat que mai es concreten en res o projectes de llei que acaben impugants. Un cop es perpetra la nova comedieta, Mas lamenta que ha fracassat per culpa d’Espanya i convoca noves eleccions, que sempre son anunciades com les darreres abans de la independència, per tal de mantenir-se al poder un temps més. Un bucle etern, replicat fins a la més vomitiva de les nàusees, amanit amb mosaics nord-coreans i performances massives per mantenir entretingut al ramat.

El veritable objectiu del Procés, però, no es la independència. Això es l’excusa, el pretext, el relat públic. Poc més. Del que es tracta es de mantenir a la oligarquia convergent al poder i esclafar qualsevol alternativa d’esquerres.

La primera víctima va ser el PSC, l’únic partit progressista que ha aconseguit prendre la Presidència de la Generalitat en dues ocasions a la dreta des de la II República. El Procés va provocar una forta tensió entre els dirigents burgesos nacionalistes i les seves bases proletàries més federals. Els socialistes han implosionat en diversos grupuscles irrellevants que han acabat per pidolar un lloc a la Llista de Mas, on la seva traïció serà gratament recompensada. Amb ICV han intentat quelcom semblant, però tan sols han aconseguit comprar a una sola persona: Romeva.

Posteriorment van aconseguir domesticar ERC com si fos un dòcil xaiet. Els nous dirigents mediocres, dretans i acomplexats, com Bosch, Terricabres o Rovira, han donat suport a tota mena d’atrocitats neoliberals i pressupostos austetaris, escombrant les corrupteles mafioses sota l’estora. A canvi, Mas els va donant peixet, gestos i fum. ERC ha passat del Gloriós Tripartit a aplaudir amb entusiasme cada retallada, assumint amb il·lusió el seu paper de crossa de la oligarquia.

El rol de la CUP es encara més galdós. Un cop al Parlament, els mitjans de la dreta nacionalista els han rigut les seves gracietes i sortides de to. Amb quatre magarrufes Mas ja tenia al nebodet rebel Fernandez menjant a la seva ma i atacant sense pietat a ICV-EUIA, que es el paper que els ha tocat en l’auca del Procés. Son nens de casa bona, han estudiat en els mateixos col·legis d’elit de la oligarquia i formen part de les families més il·lustres de Catalunya. L’esquerra favorita per la dreta, aquella que te tants escrúpols per fer fronts populars com presses per anar a aplaudir i abraçar a Mas. El nou candidat, Antonio Baños, sembla encara infinitament més afí a les tesis del Procés que David Fernandez, i ja ha dit que no contempla cap Govern sense CDC, encara que Mas perdi les eleccions.

El 2014 l’amenaça d’una alternativa a Mas des de l’esquerra semblava acabada per sempre. Però de sobte a les eleccions europees va fer la seva aparició un factor insospitat i no previst en el guió del Procés. L’aparicció de Podem suposa que:

1) Espanya es reformable. Hi ha una gran part d’espanyols que volen trencar amb l’estatu quo sense abraçar-se a la dreta ni seguir una lògica etnicista.

2) Existeix una força emergent a Espanya que accepta el dret a decidir. Per tant, la culpa no es d’Espanya, es del PP. No cal crear un nou estat, tan sols canviar el Govern i es podrà fer un referèndum legal i vinculant.

3) Es possible bastir una esquerra no nacionalista majoritària a Catalunya que planti cara a Mas i no es sotmeti als seus deliris processites. Existeix, doncs, una gran massa progressista catalana que viu al marge de la lògica del populisme identitari.

Quan la dreta catalana pensava que amb l’ANC havia aconseguit esclafar al 15M per sempre, de sobte se’l torna a trobar i aquest cop no es a les places, sinó a les urnes. Les eleccions municipals van ser un drama apocalíptic per la elit convergent. Una esquerra alternativa, de matriu espanyola però no espanyolista, els acabava de foragitar de l’Ajuntament de Barcelona. La suor freda davallava pel seu font, el cruixir de dents esdevenia un terratrèmol a la Generalitat. Després de tant esforç i milions gastats en propaganda, quatre obrers xarnegots aliens a la seva manipulació els podien prendre el poder.

Es des del terror a una victòria de l’esquerra d’on neix la llista de Junts pel Si. Segons una enquesta de El Periòdico, en cas que CDC i ERC anessin per separat, Catalunya Si Que Es Pot podria quedar a poques dècimes d’esdevindre primera força política. Mas es deuria tornar a sentir dins aquell helicòpter sobrevolant una massa d’indignats que el rodejaven, en comptes d’aclamar-lo. Es per aquest motiu, i no per cap altre, que pocs dies després de l’enquesta es formula la llista conjunta i apareixen suposats elements de maquillatge progressista com Romeva i Llach per tal de tapar Mas, el veritable candidat i cervell de tot plegat.

El Procés, que va nàixer per combatre els indignats, ara ha esdevingut una eina per aturar les diverses confluències d’esquerres. Un trencament de l’estatu quo lampedusià, al servei de la oligarquia, sense que en cap cas es posi en dubte el repartiment de la riquesa i la relació capital-treball. Similar al que passa amb UKIP a Regne Unit, AfD a Alemanya, Ciutadans a Espanya, entre altres.

El 27S serà un plebiscit, un de tants, entre la oligarquia i el proletariat, entre la casta i la gent, entre la corrupció i la justícia social, entre el neoliberalisme i el socialisme, entre etnicisme i revolta social, entre la dreta i l’esquerra, entre l’ANC i el 15M. En resum entre “Junts pel Si” i “Catalunya Si Que Es Pot”, entre Artur Mas i un líder veïnal anomenat Lluís Rabell. No deixeu que les banderes romàntiques no us deixin veure la realitat material, doncs en aquestes eleccions tan sols son una mera tapadora.

PD: He trobat aquest gràfic a les xarxes socials on demostra la meva tesi que l’auge de l’independentisme no té res a veure amb la sentència del TC, sinó que es puja sobtadament a partir de que Mas entra amb helicòpter al parlament i s’impulsa l’ANC com una némesis del 15M per canalitzar les ànsies de trencament de l’statu quo. També podem apreciar com l’aparició de Barcelona En Comú a les municipals produeix una caiguda en picat de l’independentisme

11824036_10206961319049845_1052256710_n

h1

Perquè no existeix una Cultura Crítica a Catalunya?

juliol 22, 2015
### Tricentenari

El Tricentenari, la mediocritat subvencionada per afinitat al poder.

Darrerament he tingut l’oportunitat de devorar dues genials obres que reflexionen sobre la relació entre Estat i Cultura a Espanya als darrers 50 anys: “El Cura y los Mandarines“, on Gregorio Morán ens explica detallada i minuciosament com la dictadura franquista controlava el món cultural, així com “Federico Sanchez de despide de ustedes” on Jorge Semprún ens convida a viatjar per les seves memòries dels tres anys en els que va ser el Ministre de Cultura de Felipe Gonzalez.

Ambdós autors m’han dut a plantejar-me fins a quin punt una dependència excessiva de les subvencions per part de l’administració pública pot acabar emmordassant qualsevol esperit crític amb el poder, creant una casta de paràsits mediocres aduladors del Govern de torn i drogodependents dels pressupostos públics que no sobreviurien ni un minut en un mercat lliure pels seus propis mèrits. Malauradament crec que es just el que està passant a Catalunya.

Les classes dominants han utilitzat sempre la cultura per conquerir l’hegemonia del seu discurs, fent veure així que els seus interessos oligàrquics son els de tota la societat en general. A Catalunya escoltar algun destacat actor, editor, cineasta, músic, escriptor, periodista, fotògraf, artista plàstic o museòleg no histèricament entusiasta amb el Règim Convergent es tan excepcional com veure passar el Cometa Halley. L’altre dia llegia una entrevista al director de teatre Josep Maria Pou, on es distanciava lleugerament del relat oficial de Convergència. L’any passat va ser Raimon;  ja hem complert, doncs, la quota de pensament crític fins l’any vinent.

Quan vaig publicar el meu llibre “Patrimonicidi”, on realitzo una ferma i contundent crítica a la gestió de l’arqueologia per part de la Generalitat de Catalunya dels darrers 30 anys, vaig ser convidat a diversos mitjans de comunicació locals, així com a la SER i se’n va fer referència El País. Ni una paraula a cap mitjà públic o subvencionat per la Generalitat. Per molt que l’Editorial els Llums enviés exemplars gratuïts a RAC1, el diari Ara, Catalunya Radio o Sapiens tan sols obtenia un esfereïdor silenci com a resposta. Al menys em podrien haver criticat! Però difícilment haurien trobat arguments per justificar la destrucció massiva i sense control de jaciments al servei de constructores que financen al partit  actualment al Govern.

Si bé la censura no existeix, com a la dictadura, s’ha creat una endogàmia mediàtica i cultural on qualsevol  espurna crítica amb el discurs oficial simplement es condemnada a l’ostracisme absolut. Per si fos poc jo vaig tenir la gosadia de posar el dit a la nafra en el moment menys oportú: explicar amb pels i senyals quins interessos especuladors s’amagaven darrera la museïtzació del Mercat del Born, en plena celebració del Tricentenari.

De fet, el Tricentenari es la màxima expressió de la mediocritat subvencionada segons l’afinitat al poder: qualsevol activitat cultural, lúdica o folklòrica realitzada a Catalunya durant 2014 havia d’estar relacionada, en major o menor mesura, amb la conmemoració d’una Guerra que, en la meva opinió, va ser un mer conflicte dinàstic espanyol que va enfrontar els interessos econòmics de l’aristocràcia feudal i la burgesia mercantil. En canvi el Govern de Mas ho va interpretar com un conflicte ètnic i nacional, esdevenint la major apologia de l’Antic Règim que s’ha realitzat des del final de les Guerres Carlines. Fins i tot el festival LGBT Circuit va fer activitats del Tricentenari per tal de xarrupar de la mamella pública! Una milionada gastada en el pitjor moment de la crisi, dirigida per humoristes tan limitats intel·lectualment com Mikimoto i Toni Soler, aquest darrer autor del patètic i lamentable  llibre “Història de Catalunya, modèstia a part“. Per si fos poc, el Museu del Born està dirigit per un venedor d’assegurances, Quim Torra, sense cap mena d’experiència relacionada amb arqueologia i museus, i una llarga trajectòria de declaracions racistes i xenòfobes a les xarxes socials.

Durant el tardo-franquisme i als primers anys de pujolisme, hi va haver una certa cultura crítica i lliure: On son avui aquells Terenci Moix o Vazquez Montalban? Perquè a Catalunya no hem tingut un massiu rock combatiu i crític com a Euskadi amb Negu Gorriak o Sociedad Alkholica i ens hem hagut de conformar amb subvencionats Sau, Pets, Sopa de Cabra, Gossos i la resta de nyonyeries cursis sense substància?

Al menys durant l’alcaldia de Maragall varem tenir un contrapunt cosmopolita i avantguardista al folklore friki pujolista per part de l’Ajuntament, tot i que el seu autor, Ferran Mascarell, s’ha acabat venent a l’identitarisme del Règim, passant de fer el CCCB al Tricentenari, com un Romeva qualsevol. Espero que Ada Colau es posi quan abans amb aquest tema, tot i que entenc que ara mateix no sigui la prioritat urgent, però es quelcom que s’haurà d’afrontar amb la mateixa valentia i determinació que els desnonaments, per exemple aturant l’aberració “Museu de la Identitat Catalana” a Montjuïc que pretenia fer Xavier Trias.

I millor no parlo del Tripartit, doncs Montilla va tindre la meravellosa idea d’entregar Cultura a ERC, on el Conseller Tresserras es va dedicar bàsicament a muntar l‘entramat clientelar de productores i premsa subvencionada al voltant d’ERC. Tema sobre el que no em puc estendre en detalls ja que, com recordareu, un dels implicats em va amenaçar en dur-me als tribunals per furgar en les subvencions que rebia. Una cosa molt sana i democràtica, si.

I així podria seguir amb exemples i exemples fins a escriure un segon volum de “Patrimonicidi”.

Com a marxista, no soc favorable de deixar la Cultura en mans només del lliure mercat, en absolut. Però es evident que calen mecanismes de transparència i control sobre les subvencions, amb uns criteris objectius i apolítics que premiïn la qualitat i no la obediència, que no censurin la crítica, sinó que facilitin una llibertat d’expressió que es on radica l’essència de la creativitat. Llavors si que tindrem una Catalunya lliure!

h1

Sobre la sagnant traïció de Raül Romeva

juliol 16, 2015

Cèsar apunyalat pel seu fillastre Brutus, als idus de Març.

He votat dos cops al proper cap de llista de Convergència. No al seu presidenciable, però, qui s’ha amaga com un covard en el nº4 de la llista per tal de fer-nos oblidar les seves nefastes polítiques neoliberals, corruptes i privatitzadores al servei de la oligarquia catalana. Una llista dictada pel seu veritable amo i senyor, Artur Mas, en un fosc despatx de la Generalitat, sense la menor participació popular ni democràtica. La voluntat del poble? Jo més aviat hi veig l’obediència del ramat. També comptarà amb la presència d’ERC i dels representants de ANC i Omnium, demostrant definitivament que no son més que instruments del Règim per tal de domesticar a les masses enfurismades per la crisi. Finalment també hi torbarem un variat catàleg de traïdors i trànsfugues buscapoltrones de PSC i UDC que no varen acceptar les resolucions democràtiques del seus respectius ex-partits.

Gràcies al meu vot Raül Romeva va estar durant 10 anys cobrant més de 6.000 euros mensuals com a eurodiputat. Durant la darrera campanya res feia pensar en una futura traïció: Va basar el seu discurs el l’eix social atacant la xenofòbia de Convergència equiparant-la amb Aleix Vidal Quadras, comparant el nacionalisme del candidat Tremosa amb el feixisme independentista flamenc de Vlaams Belang, entre altres titulars sucosos com aquest:

#aRomeva

Després de ser l’eurodiputat català més actiu al Parlament Europeu en polítiques mediambientals i LGBT, els darrers anys de la seva segona legislatura va començar a donar algunes senyals preocupants. Aliat amb el sector més liberal del Partit Verd Europeu (com Daniel Colh Bendit) va donar suport als bombardejos de la OTAN a Líbia  (sense consultar-ho prèviament a les bases d’ICV) i va ajudar a crear el partit espanyol EQUO per tal de competir electoralment amb IU a Espanya (partit federalista, que no reconeix el dret d’autodeterminació de Catalunya, per cert). Quina raó que teníeu companys d’EUiA quan ens advertíeu sobre les seva deriva cap a la dreta! Nosaltres estàvem tan embadalits contemplant els seus apol·linis pectorals que no ens en volíem adonar.

El cop de gràcia que ens va fer obrir els ulls, però, va ser quan es va dedicar a fotografiar-se convulsivament al costat dels eurodiputats de CDC i ERC, Tremosa i Junqueras, per proposar coses tan sorprenents com denunciar una suposada invasió militar per part d’Espanya, ja que un dia va veure un avió caça sobrevolant el cel. Des d’aleshores tothom va donar per acabada la seva trajectòria al partit preparant el seu relleu amb una persona que havia estat assessor seu, però li donava mil voltes en coherència i solidesa  ideològica o preparació intel·lectual: Ernest Urtasun.

Poc després de deixar el càrrec, la dreta li va obrir de bat a bat les portes a la seva endogàmica casta mediàtica, esdevenint la primera  i única persona d’ICV que té el dubtós privilegi de ser columnista al Diari Ara i tertulià al Punt Cat.

L’excusa per marxar del partit va ser la darrera Convenció Nacional d’ICV, on les posicions confederalistes van arrasar amb una contundència insultant, superior al 75% del vot de la militància. Ell ni tan sols es va molestar a participar-hi, ni a fer el menor acte de presència. Al matí següent va anunciar a la premsa que deixava ICV, però que no formaria part de cap altre llista electoral. Qui sap si llavors ja tenia pactat el seu càrrec a Convergència. Tothom es lliure de buscar feina com bonament pugui; vendre’s els ideals a l’enemic per un plat de llenties es una forma com una altre. Res que no haguem vist abans al PSUC-ICV/PCE amb Jimenez Losantos, Pio Moa, Josep Piqué, Ana Birulés, Muriel Casals,  Magda Oranich o Ferran Mascarell.

Amb aquesta burda maniobra Convergència demostra que té terror a la confluència d’esquerres i ens situa com a l’enemic a batre. La veritable finalitat d’aquest Front Nacional es evitar una revolta social, com la que va succeir a Barcelona a les municipals, que posi en perill els interessos de les classes dirigents; la independència es tan sols un McGuffin. Voleu guerra?  Perfecte, estic disposat a lluitar. Sé que serà una batalla completament injusta i desequilibrada, on els mitjans de comunicació públics i subvencionats esdevindran armes de manipulació i agitació constant de l’aparell convergent i que fora de l’Àrea Metropolitana fer campanya en llibertat serà complicat per als dissidents d’esquerres, però després d’aquesta sagnant punyalada la dreta no ens deixa cap altre opció que sortir a guanyar o morir.

PD: Comparació entre el vot de Romeva i el d’Urtasun a les eleccions europees a Catalunya, en percentatge de vot vàlid.

#aRomeva3

h1

Pseudo-Estats Fallits que han fet una DUI fracassada.

juliol 7, 2015

DUI Sign Isolated

Segons el discurs nacionalista majoritari a Catalunya fer un referèndum amb condicions democràtiques, com defensem en exclusiva els federalistes i confederalistes, es impossible amb el Govern del PP i per això defensen una DUI (Declaració Unilateral d’Independència). Segons ells, la DUI ve a ser com una espècie de conjur màgic que, un cop formulat, invoca de forma instantània a l’esperit de la Nació que es materialitza sobtadament encarnada i posseïda en el cos d’un Estat i tots els governs del món cauen de genolls extasiats en un orgasme patriòtic reconeixent la seva sobirania, sense cap obstacle ni dificultat. El Comissionat per a la Transició Nacional diu que tan sols cal pitjar “el botó de la desconnexió“. Fàcil oi?

Aquells que encara ens regim per la lògica racional i no per la fe i la mística religiosa sabem que la cosa no es ni de lluny tan senzilla. Al llarg de la història les DUIs s’han produït sempre com a conseqüència de conflictes bèl·lics o per la descolonització/desmembrament de grans imperis. A continuació veurem alguns exemples de Pseudo-Estats Fallits que han fet DUIs no reconegudes i les consequències que aquestes han tingut. En cap cas pretenc fer cap mena de comparació amb Catalunya, simplement m’agradaria fer reflexionar sobre si la unilateralitat es tan fàcil com els nacionalistes plantegen.

índice

.

República de Somalilandia. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 0

L’any 1991 després de la massacre i els bombardejos de Hargeisa, amb més de 50.000 morts, l’estat de Somàlia entra en col·lapse i això es aprofitat per alguns clans per proclamar la independència d’aquesta regió. Tenen un govern  i moneda propis que a dia d’avui ningú reconeix, per tant, no poden fer transaccions internacionals o obrir ambaixades; a la pràctica s’utilitza la moneda somali. L’any 2007 la Unió Europea i la Unió Africana van enviar delegacions prometent estudiar la possibilitat de reconeixement de la seva DUI, cosa que a dia d’avui no s’ha produït. La ONU considera aquest territori, amb 3,5 milions d’habitants, com “semiautònom” de Somàlia

Flag_of_Nagorno-Karabakh.svg

.

República de Nagorno Karabaj. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 0

Després del col·lapse de la URSS, aquest territori d’ètnia armènia es proclama independent d’Azerbaidjan, amb d’un referèndum unilateral, provocant una guerra entre Armènia i Azerbaidjan pel control del territori.  El 1994 Rússia dictamina un alto al foc i aquest territori queda en un limbo legal. Actualment utilitza la moneda armènia i està protegit per les tropes d’aquest país, però la comunitat internacional es nega a reconèixer-lo com a territori independent d’Azerbaitjan.  El 2006 es va realitzar una consulta per tal d’elaborar una Constitució pròpia, amb el 98% de vots favorables; la UE i la OSCDE no van reconèixer cap legitimitat a la consulta ja que no estava acordada amb el govern d’Azerbaidjan i van considerar-la molt nociva per a la resolució del conflicte.

Flag_of_Transnistria_(state).svg

.

Transinistria o República Moldava Pridnestroviana Data de la DUI: 1990. Nombre de països que la reconeixen: 0

Després de la dissolució de la URSS i la re-configuració de les fronteres a Europa de l’Est, aquest territori es declara independent de Moldàvia el 1990 produint un conflicte bèl·lic el 1992 on finalment Rússia dictamina un alto al foc; les tropes russes, a dia d’avui, encara ocupen part del territori. Disposa d’un govern i estructures d’estat (Govern, constitució, moneda i exèrcit), però no té cap reconeixement internacional. Mitjançant un acord entre Ucraïna, Moldàvia i la UE les empreses que realitzen importacions han d’estar registrades com a moldaves i els ciutadans que viatgin a l’estranger han de dur passaport moldau. El 2006 es va realitzar un referèndum per ratificar la independència del territori obtenint un 97% de vots a favor, però ni Moldàvia ni Rússia han reconegut la seva validesa. Segons el Departament d’Estat dels EUA del 2006, el Govern de Transinistria aplica la tortura, detencions il·legals, no existeix la llibertat d’expressió i existeix una persecució brutal contra gais i lesbianes.

188px-Flag_of_the_Turkish_Republic_of_Northern_Cyprus.svg

.

República Turca de Xipre del Nord. Data de la DUI: 1983. Nombre de països que la reconeixen: 1

Únic pseudoestat situat dins de la Unió Europea, que mai ha reconegut la seva DUI. Va proclamar la seva independència després de que Turquia envaís militarment un terç de la illa per tal de protegir a la minoria turco-xipriota del nou govern de Xipre. El 1999 Grècia va amenaçar en vetar a Turquia dins de la UE si es reconeixia la DUI i no la possibilitat de reunificació de la illa. El 2002 la ONU va presentar una proposta d’acord segons la qual la illa passaria a ser la federació de 2 estats, el 2004 es va sotmetre a referèndum; els turco-xipriotes ho van aprovar amb un 65%, però els greco-xipriotes ho van rebutjar ja que exigien el retorn de refugiats i de propietats als exiliats per la invasió turca. El 2004 la UE va fer un acord de comerç amb la República Turca, però Xipre el va vetar. Actualment es troba en un limbo legal, tan sols Turquia reconeix la seva DUI.

600px-Flag_of_South_Ossetia.svg

.

República d’Osetia del Sud Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 4

Un altre territori sorgit arrel de la caiguda de la URSS, quan va declarar-se independent de Geòrgia, provocant una guerra que duraria dos anys amb més de 1.800 morts i 4.000 refugiats. El 2006 fa un referèndum per ratificar la seva independència i annexionar-se a Rússia, amb un 91% de participació i un 99% de vots favorables, resultat que cap país va prendre seriosament i que acabaria provocant una nova guerra contra Geòrgia el 2008 El 2011 una candidatura pro-Georgiana va guanyar les eleccions presidencials i aquestes varen ser anul·lades i repetides fins a 4 cops consecutius fins que el candidat pro-rus va resultar vencedor. Tots els països del G7 van fer un comunicat contra la DUI d’aquest pseudoestat, acusant-lo de violar la integritat territorial de Geòrgia i que el seu reconeixement per part de Rússia viola les resolucions de la ONU. Geòrgia ha tallat el subministrament elèctric a la regió, que viu en la fam i la misèria gràcies a l’agricultura de subsistència. La seva màxima fita ha estat aconseguir que els seus atletes competeixin a les olimpíades sota la bandera de Rússia i no de Geòrgia.

1024px-Flag_of_Abkhazia.svg

.

República d’Abjasia. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 4

La seva història es pràcticament idèntica a la d’Osètia del Sud: territori que tracta de separar-se de Geòrgia quan cau la URSS, i que des de 1991 ha patit diversos atacs militars per part de Rússia i Geòrgia per tractar de tindre el territori sota la seva influència. Cal fer esment a les atrocitats que els independentistes han comés contra la minoria d’ètnia georgiana: el 1994 1.500 persones van ser exterminades i més de 4.000 deportades; el 1995 la ONU denuncia tortures i assassinats; el 1998 es produeix una nova matança a Gali. El 2004 les eleccions es van declarar nul·les després de la victòria d’un candidat pro-georgià, provocant una insurrecció civil i la ocupació del Parlament i la Televisió. La ONU i la UE han defensat sempre que aquest territori es part de Geòrgia i que la seva DUI no té cap validesa.

bandera sahara

.

República Àrab Saharahui Democràtica Data de la DUI: 1976. Nombre de països que la reconeixen: 84-64(aprox)

Després de proclamar la seva independència respecte a Espanya, proclamada pel Front Polisari, va ser colonitzada pel Regne de Marroc, que reclama drets històrics sobre el territori, originant un conflicte bèl·lic fins a 1991, quan s’estableix un alto al foc. La ONU va proposar el 1997, als Acords de Houston, un pla per tal de realitzar un referèndum per la seva independència el 1998. La pressió per part de Marroc ha impedit que la consulta s’hagi pogut realitzar a dia d’avui. Més de 20 països que havien reconegut la seva DUI han deixat de fer-ho per pressions marroquines.

Bandera_Palestina

.

Palestina Data de la DUI: 1988. Nombre de països que la reconeixen: 137

Un clar exemple de que un reconeixement massiu per part de molts països pot no servir absolutament de res, si EEUU i Israel decideixen vetar-te. La OLP va proclamar la DUI el 1988, sense que tingués efecte algún. L’any 1994, gràcies als Acords d’Oslo entre l’Estat d’Israel i la OLP es va establir l’Autoritat nacional palestina, un govern semi-autonòmic amb unes competències limitades. El 2011 la DUI va ser reconeguda per la UNESCO, el 2012 la ONU va admetre Palestina com a “Estat observador no membre”, el 2014 els Parlament Europeu va fer una resolució de caràcter simbòlic reconeixent la DUI. Res d’això ha servit en absolut perqué els territoris palestins s’alliberin de la opressió sionista, al contrari: la franges de Gaza  i Cisjordania es troben rodejades per un murs, valles i torres de control, amb un dels bloquejos econòmics més llargs i injustos del món. La seva població agonitza en una situació d’emergència humanitària extrema, on el 80% dels ciutadans viuen de l’ajuda internacional d’ONGs i els hospitals només tenen 8h d’electricitat diària.

Queda perfectament demostrat l’èxit d’una DUI depèn exclusivament dels interessos geopolítics dels estats més poderosos econòmica i militarment que son qui decideixen davant la ONU qui es o no un estat. En absolut té res a veure amb la voluntat, l’entusiasme o la il·lusió dels seus defensors, ni amb el resultat de cap referèndum o elecció plebiscitària i qui digui el contrari menteix, ja sigui per maldat o per ignorància. Es molt més senzill arribar a un acord amb un Govern d’Espanya d’esquerres que accepti el dret a decidir, com IU o Podem i fer un referèndum legal i acordat com Quebec o Escòcia.

PD: Aquí podeu llegir un altre article sobre la situació econòmica i social en els 5 darrers estats que SI han aconseguit proclamar la seva DUI amb èxit. No estan gaire millor, per cert…

PPD: Gràcies a Twitter he descobert que a la “Padania” (nord d’Italia) la ultradreta italiana Lliga Nord també va fer una DUI el 1996, per no pagar impostos al sud més pobre. Va tenir tan poc èxit i repercussió que ni tan sols en fa esment cap web de política internacional. Podeu veure el video aquí

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 6.562 other followers