h1

#TarotArqueòleg Prediccions per 2018

gener 1, 2018

# a a Drag Queen tarot

PREGUNTES POLÍTIQUES

@etenfurecido Vull ser el primer jajajaja, tornarà Puchi?

-Puigdemont tractarà de canviar radicalment la seva estratègia i tindrà un fracàs estrepitós, fruit de la seva arrogància i presumptuositat. Acabarà cedint, no serà investit President, esdevindrà un destorb i un obstacle.

@caracola150 Hi haurà acord d’investidura? Qui serà president?

-Hi haurà un acord d’investidura, no hi haurà cap problema amb el projecte ideològic però un gran conflicte i endarreriment en trobar a la persona que ha de ser President.El proper President de la Generalitat em surt que serà una figura femenina, afable, elegant, molt fanàtica de les seves idees i amb intencions ocultes, propensa a prendre decisions precipitades.

@Ananaranja1 El procés acabarà algun dia? O es infinit com l’univers? Quants polítics/processistes entraran a la presó al 2018 ? Seguirem veient llaços grocs o cambiaran de color?

-El Procés entrarà en una fase d’estancament, amb importants obstacles, prenent decisions irracionals i precipitades. Cap a final d’any tindrà una nova iniciativa original que el tornarà a situar en el centre d’atenció. Cartes molt positives les presos procesistes en relació amb la justícia, es possible que o be surtin de la presó o que les sentencies siguin positives. El tarot no pot predir una cosa tan específica i concreta com el color d’una reivindicació. 

 maria Què passarà amb el procés? Tabarnia arribarà lluny?

–Com la primera pregunta ja està resposta a l’anterior, vaig directe a la segona.  No veig resistència al projecte de segregació de Tabarnia, tot i que la idea de fons d’una Catalunya dividida en dues comunitats ètniques tindrà una influència profunda i es mantindrà, tant a Catalunya com a la resta de l’estat. 

Gaby Poblet- ¿Habrá otras elecciones autonómicas o generales en 2018? ¿Cómo le depara el futuro a la confluencia CatEncomú? ¿Seguirá siendo XD el líder o crecerán otros liderazgos?

-No veig unes noves eleccions a Catalunya, tot i que hi haurà una gran debilitat i inestabilitat en un Govern molt aïllat i amb dificultats per prendre decisions i avançar. Pel que fa a Catalunya en Comú haurà de treballar molt dur per superar les dificultats, el seu gran mal ve degut a preferir les il·lusions a la realitat material. Veig un important èxit polític de cara a finals d’any. En quant a Xavier Domenech resistirà com a líder, tot i que haurà de fer front a decisions errònies o precipitades i cert desgast, però veig cap canvi important ni transcendental.

@tonicantona- Bones, serà Xavier Trias els proper Síndic de Greuges del #RègimProcessista?

-Les cartes assenyalen a Xavier Trias amb bones noticies i projectes a curt plaç i un fracàs estrepitós cap a final d’any, que el deixaran aïllat.

@Kataphraktes – Acabarà fent el sorpasso C’s al PP a tot l’estat?

Ciutadans tindrà una important tendència a l’alça que sabrà mantenir, però no un sorpasso al PP

Trainspporter- La economia de Catalunya sofrirà un daltavall amb el procés?

– Veig a l’economia Catalana amb importants sotrecs i altibaixos produïts pel Procés, en general un lleuger debilitament i una forta inestabilitat

Dani- Es podrà materialitzar Catalunya En Comú… (¿) Podem (?) als territoris? Amb molts paracaidistas (“independent”) de caps de llista? Carme Forcadell tornarà a ser presidenta del Parlament?

-La primera pregunta ja està més o menys resposta en una anterior. Vaig a la 2a: Veig un canvi professional en Carme Forcadell, així que crec que no serà Presidenta del Parlament de nou. Aquest canvi serà envers una posició de major poder i influència, normalment ocupar per homes. Pot ser la Generalitat? Això lligaria amb la figura femenina que he vist abans…

 Lifespixels- Posarà el PSOE a Mariano Rajoy contra les cordes? Via moció de censura o oposició molt més ferma?

-Veig un PSOE molt insegur, debilitat i desorientat en la seva oposició al PP

Marquesa Indignada- podrem tenir aquest 2018 uns mitjans de comunicació públics professionals i decents? I en cas afirmatiu, em convertiré en una estrella mediàtica??

-No, de fet el sectarisme anirà a pitjor. 

Muse – S’avançarà a nivell internacional d’alguna manera en l’eliminació de les divises / tipus de canvi i el diner en metàl·lic? S’avançarà en algun projecte de limitació de moviments o tancament de fronteres a Europa a conseqüència d’atemptats, de problemes amb refugiats, etc.? 

-Veig un entorn propici a la eliminació de divises i diner en metal·lic. Veig un estancament en les polítiques envers la supressió de fronteres i l’ajuda als refugiats.

Guillem Serrano Bosch – Està previst que Raúl Castro deixi la presidència de Cuba l’abril de l’any vinent. Sobreviurà gaire temps el castrisme sense cap Castro al poder després de gairebé 60 anys governant? Quina esperança de vida li augures al règim cubà?

-Molt bones cartes entorn a Cuba, tindrà un gran èxit i força sort, tot i que no aconseguirà acabar amb el seu aïllament. Hi haurà un canvi de lideratge amb la sortida de Raúl Castro. El nou líder serà una figura masculina amb un lideratge més dèbil,  però més culte, savi, generós i indulgent.

 Pakito – Creus que hi haurà impeachment a Donald Trump aquest 2018?

No veig un impeachment a Donald Trump però si greus problemes amb la justícia i problemes en relacions internacionals.

@DavidCfd 1- Veus aquest any al nacionalisme basc afegint-se a un altre “procés” aprofitant que han de tenir enllestida una proposta de nou Estatut? 2- En qualsevol cas, es poden obrir expectatives de diàleg i negociació seriosa sobre una reforma de la Constitució, amb la participació de tots els partits? O seguirem perdent el temps amb processisme català que Albert- es pot exportar a procesismo español per part del PP i Cs per anul·lar a l’esquerra

-No veig cap canvi destacat en el nacionalisme basc, tot i una tendencia cap a la radicalització d’alguna part. Veig un avanç important pel que fa a la reforma de la Constitució i la possibilitat d’un acord important de cara a finals d’any.

PREGUNTES PERSONALS

Ruru- Vull saber com anirà el meu projecte artístic, que va veure la llum a finals del 2017, al llarg de l’any vinent.

Veig un projecte molt sòlid que no tindrà tot l’èxit que tu esperes per culpa d’una decisió injusta (es possible que hi hagi un jurat o una crítica? Em surt una carta molt dolenta relacionada amb un judici). 

Aloma -i vida sentimental (que ja n’hi ha prou de tanta política)

Veig una temptació per part d’algú que et serà una influència negativa, la qual cosa et suposarà alguna discussió i maldecaps. 

Joan Luengo- Qui guanyarà RuPaul Drag Race All Star 3 ?

-La pregunta es massa concreta i no conec els concursants. Només puc dir que qui guanyarà serà algú presumit, superficial i vanidós.

Albert- Hi hauran canvis a la meva vida laboral, habitacional i familiar? 

-La feina la veig marcada per un canvi d’entorn positiu, però per arribar-hi hauràs de fer front a la teva inseguretat i indecisió. El teu entorn familiar el veig molt fort, tot i que hauran de fer front a un petit cop de mala sort.

elnoidelbarret- Què diuen les cartes de la meva parella actual? Seguirem junts durant molts anys? Què m’aconsellen les cartes, faig el màster de la UOC o vaig a alguna ciutat Europea? I podria això influir en l’anterior qüestió?

-La teva relació de parella la veig un tant desorientada i confosa, amb cert estancament i resignació. Tindràs molta sort amb una beca, tot i que primer hauràs de renunciar a una altre oportunitat

elmissatgerjurista- Hi ha una noia que m’agrada, però que em té a la seva “friendzone”. Que podré sortir d’aquesta zona per tal de convertir-me en la seva parella? abril d’aquest 2017 que és a punt d’acabar vaig fer el càsting per al “Pasapalabra”. Encara no m’han trucat per anar a gravar i voldria saber si aquest 2018 ho faran 

-No veig cap absolutament cap possibilitat amb aquesta noia. Lo de Pasapalabra ho veig complicat, hauràs de ser pacient. 

amparoland1- Hola, sóc la cansina de l’any passa’t. Em vas predir un any hogogós de feina i sí, vas encertar. Feina: què tal 2018. Estic treballant per que millori.

-El tema segueix molt complicat. Es possible que tinguis una mala relació amb algun superior? Si es així hauràs d’actuar amb paciència i prudència, evitant decisions irracionals i precipitades.

raymon- Soc el pesat que cada any pregunta per l’herencia de la meva avia encallada als jutjats, cada any sembla que es mou alguna cosa, i finalment s’atura. Veus si aquest 2018 es repartirá? Tambe et vull preguntar per la meva feina, veus algún canvi, algún increment de sou?

-El tema de l’herència el veig molt complicat a nivell judicial, però veig la possibilitat d’un acord satisfactori a mig termini. Veig una possibilitat bastant remota d’una millora professional, però per això hauràs de fer front a la teva timidesa i millorar la sociabilitat.

miquel- Voldria saber com aniré d’amors i amistats l’any vinent, a més a més de com m’anirá la feina actual.

-Uf, veig un any marcat per la calma, la tranquil·litat, l’aïllament i la soledat. Veig un canvi important a la teva feina marcat pel conflicte amb algú arribista i sense escrúpols.

parcerito- 1) com anira l’amor enguany? 2) terminare la marato de barcelona?

-Molta estabilitat i tranquil·litat en quant a amor. Les cartes no son gaire bones en quant a la marató, no ho veig impossible, però hauràs d’esforçar-te més del que ho estàs fent ara.

 

Anuncis
h1

Deixa les teves preguntes pel #TarotArqueoleg 2018

Desembre 27, 2017

# a a tarot drag

Un any més aquest blog posa a la disposició de tots els seus lectors una consulta gratuïta per conèixer que ens  durà el proper 2018.

Deixeu-me 1 o 2 preguntes per persona. Poden ser generals (política, economia…) o personals (amor, treball, salut…). Descartaré totes aquelles que tinguin una resposta molt evident o impossible (com: ens atacaran els extraterrestres?), així com un enunciat massa rebuscat o concret (quin serà el nº de la loteria?). Procureu que la pregunta no estigui repetida. Acceptaré qüestions preferentment als comentaris d’aquest post, al meu Facebook o Twitter (@arqueoleg) on també podeu emprar el hashtag #TarotArqueoleg

Si no hi han suficients preguntes me les inventaré jo i si n’hi han masses faré una selecció.  Teniu de temps fins les 00:00h del 31 de Desembre. Publicaré les prediccions a partir del dia 1 de Gener.

Principals prediccions que vaig fer per al el 2017 (llegiu-les totes AQUÍ)

-> El Govern de Sabadell tindrà una crisi, amb forta tensió interna. Finalment veig una solució diplomàtica de mans d’una persona sabia que agafarà el timó.

-> El Referèndum legal i acordat no es podrà fer i es buscarà una alternativa enginyosa i elegant que acabarà sent tot un fracàs. Veig un gran esforç de l’independentisme de cara a la justícia que aportarà alguna victòria important i també una derrota significativa.

-> La posició dels Comuns respecte al Procés estarà marcada per la desorientació, l’autoengany, el desitj de figurar, així com per un estancament en la manca d’oportunitats per donar una solució o relat alternatiu.

->  Veig el lideratge de Puigdemont molt reforçat tot i que haurà de fer front a una crisi, tindrà un cop de sort.

-> Albano Dante haurà de fer font a obstacles i un important canvi en un camí difícil que finalment acabarà amb èxit.

-> Podem farà front a una reestructuració plena de dificultats. Les cartes no son bones en general per al partit.

Deixeu les vostres preguntes! 

h1

Perquè Catalunya En Comú- Podem es el millor vot per acabar amb el Procés

Desembre 9, 2017

domenech

Com molt encertadament va assenyalar Pablo Iglesias, i com jo mateix explicava a l’anterior post, el Procés es retroalimenta amb un Anti-Procès nacionalista espanyol; ambdós es necessiten mútuament per seguir existint. Sense el Procès, Ciutadans seria un grupuscle extraparlamentari, com UPyD, i el PSOE no tindria cap excusa per fer una moció de censura a Rajoy.

Molta gent creu, erròniament des del meu punt de vista, que la única forma d’acabar amb el populisme identitari independentista es posar un govern nacionalista espanyol amb Arrimadas de Presidenta i amb el PSC i PP de crosses. ERROR.

Imaginem per un moment que succeiria amb un Govern Arrimadas. Es rendirien els processistes i acceptarien sense més la fi de la immersió lingüística o que TV3 tingués una programació en castellà? En absolut. A la oposició es radicalitzarien ad infinitum. Tindríem vagues lock outs patriòtics cada setmana, mobilitzacions nacionalistes permanents i un augment exponencial de l’enfrontament i la divisió social. El Procés estaria més viu que mai. Potser alguns mitjans de comunicació privats i entitats perdrien les subvencions de la Generalitat, però no us preocupeu que tenen donants milionaris i ajuntaments, diputacions i consells comarcals de sobres per suplir-ho.

Un Govern Arrimadas seria la coartada perfecta perquè els procesistes no hagin de complir cap promesa, ni donar cap explicació i, alhora, seguir plenament mobilitzats. Al Procès no se’l pot derrotar amb un Anti-Procès, això es com tractar d’apagar un incendi amb benzina.

En el fons, molts independentistes tenen fantasies masoquistes sobre com de bé s’ho passarien mobilitzant-se contra un Govern espanyolista. Tindrien la seva dosi de victimisme assegurada cada dia, matí, tarda i nit. De fet, en aquesta campanya  tan ERC com JxS tenen com a únic argument aturar l’auge de Ciutadans, sense exposar cap mes idea o projecte. La fantasia aterridora d’un executiu espanyolista es l’únic que els cal per mobilitzar les seves bases.

I doncs, quina es l’alternativa? Estem condemnats a viure eternament en mig de dos blocs identitaris que impedeixen fer política social que tingui algun impacte real en la vides de les persones, més enllà d’excitar els seus sentiments més primaris?

Doncs si, podem fer quelcom revolucionari: canviar de tema. Deixar de polaritzar la política entorn la identitat ètnico-lingüística i fer-ho en torn la classe social i les propostes sobre com redistribuir la riquesa entre capital i treball. I això no es pot fer amb una llista intoxicada amb sinistres personatges ultraconservadors i democristians procedents de la caverna de corrupció que va ser Unió Democràtica, com si ho fan tan PSC com ERC.

Només la llista encapçalada per Xavier Domenech pot trencar els murs de l’odi nacionalista i establir pots amb els elements progressistes que hi ha en ambdós costats, obligant-los a empassar-se els seus prejudicis, aparcar les seves fantasies mil·lenaristes i fer un govern transversal d’esquerres. Es necessari el diàleg, la síntesi i la comprensió mútua entre els elements menys reaccionaris i radicals de cada bloc.

En quan comencem a debatre sobre subvencions a escoles d’elit, impostos als rics, o millores en sanitat, l’odi identitari anirà agonitzant fins a quedar reduït en una cantonada marginal de la història, esperant a que la propera crisi econòmica li proporcioni prou frustració per tornar a créixer. Només Govern d’esquerres a Catalunya i Espanya aconseguirà avenços reals i progressius en autogovern, com ja va fer el Tripartit, sense caure en deliris surrealistes de ruptura amb la realitat material.

Es per això que m’adreço a la nombrosa bossa d’indecisos d’esquerres, federalistes i de classe obrera que dubten entre el PSC i Catalunya en Comú-Podem: no poseu el vostre vot a la catifa d’un Govern Arrimadas que tan sols servirà per alimentar el Procés fins a proporcions delirants i no farà cap política social. Si, hem comés errors, ho reconec. Participar al 1O o trencar amb el PSC a Barcelona han estat cagades importants que va cometre una part de la militància per un estret marge, però mai, mai, mai ens hem equivocat d’enemic. Som espai polític que mai ha votat la investidura d’un president de dretes o d’un partit corrupte, ni per activa ni per passiva. I les nostres mancances poc es poden comparar amb facilitar governs de Puigdemont o Rajoy o aprovar la DUI o el 155.

Com més força tinguin els ponts, més dèbils seran els murs. Per això cal que cap bloc sumi i l’únic espai que té capacitat de dialogar i apropar postures entre ambdues bandes, Catalunya En Comú- Podem, tingui la clau i la major força possible.

h1

Ha provocat el Procés un Tsunami de Nacionalisme Espanyol?

Novembre 11, 2017

# SCC

L’espanyolisme està vivent un veritable “15M” un Anti-Procés, que és la nèmesis  del que va passar a l’independentisme el 2012. Una efervescència organitzativa de banderes rojigualdes mai vista a Catalunya fins al moment. Ni sota el franquisme. El pseudoreferèndum del 1O ha estat el detonant que ha provocat el “click” que els ha fet despertar i sortir al carrer. Tindrà conseqüències electorals? Es un misteri, de moment.

Fins fa un parell de mesos, les concentracions de Societat Civil Catalana (SCC) amb prou feines aplegaven a un grapat de iaios cada 12 d’Octubre. De sobte, però, la capacitat de convocatòria d’aquesta entitat sembla haver-se disparat sense control, amb dues mega-manifestacions de 900.000 persones i constants concentracions locals en nombrosos municipis. Per posar un exemple: ahir a Sabadell 3.000 persones van omplir la Plaça de l’Ajuntament per demanar que l’alcalde (de la CUP) torni a penjar la bandera espanyola. I no només a l’àrea metropolitana, veig que avui hi havia una concentració a Reus i demà hi ha una marxa a Manresa en suport a la Guàrdia Civil. Van a acte diari.

Els procecistes, mentre es repeteixen a si mateixos que “els carrers son nostres“, han inventat un relat fantasiós per tal d’encaixar amb una explicació coherent aquesta realitat sobtada en el seu fantasiós discurs on només ells son “El Poble Català“: son tot hordes feixistes que venen des de Madrid amb autocars a colonitzar-nos. No es pas cert; aquesta gent ve amb metro i tren des dels barris perifèrics metropolitans. Els he vist omplir els vagons. Son els mateixos que van donar la victòria a Ciutadans a L’Hospitalet el 27S.

I, afortunadament, la immensa majoria de manifestants no son feixistes. Us imagineu que tinguéssim realment una ultradreta amb 900.000 votants? Si, es cert que als actes espanyolistes hi han ultres, son violents, fan por i caldria que SCC els aïllés i expulsés amb més contundència dels seus actes. Però el gruix de la massa son persones demòcrates, l’objectiu polític de les quals es mantenir l’estatu quo en una monarquia parlamentària i un capitalisme liberal o socialdemòcrata; en cap cas fer una contrarevolució racista i dictatorial.

Ambdós nacionalismes es retro-alimenten mútuament i, de fet, SCC no deixa de ser una mala còpia en negatiu de l’ANC, amb tots els seus defectes i poques de les seves virtuts. El més perillós, però, es que aquesta relació entre populismes identitaris es basa en una dialèctica sado-masoquista: els processistes s’alimenten d’un victimisme franciscà, per tal de demostrar la seva bondat i superioritat moral en la derrota, mentre que els espanyolistes gaudeixen, com garrins en un fangar, justificant l’ús de la força policial i judicial.

El gruix dels processistes son bàsicament classes mitges urbanes i població rural que mai han trencat un plat i tenen una retòrica cursi, infantilista i naïf, que sembla ideada per Ned Flanders i Tinki Winki, on tot son somriures abraçades i petons. El nacionalsime espanyol, en canvi, es nodreix de classes populars de la perifèria urbana fascinades per tot el que tingui a veure amb porres, plaques, presons, jutges i uniformes militars o policials; es a dir, amb la violència legal i institucional de l’estat. En el fons, però, els uneix una defensa dels interessos particulars d’un Govern de dretes, ja sigui de Rajoy o el de Puigdemont.

Diu un proverbi xinès que és millor no despertar a un drac si després no saps com alimentar-lo. El discurs supremacista del Procés, on els catalans representem l’essència de la democràcia i el bé i els espanyols son corruptes i autoritaris per naturalesa genètica, ha acabat en un efecte boomerang, empoderant a molta gent que s’ha sentit terriblement ofesa, marginada i exclosa per aquesta retòrica. Especialment classes treballadores, de famílies migrades de la resta de l’estat, que viuen en barris perifèrics, afectats per les retallades convergents, que han canalitzat el seu malestar social entorn a una bandera. Res de nou, es el que va passar amb el Procés i es el que està passant a tot  Occident com a conseqüència de la crisi global.

Aquesta dinàmica polaritzadora en blocs identitaris es letal i, com ja hem vist a Irlanda del Nord, Euskadi o a Iugoslavia, pot acabar degenerant en situacions de violència. La solució, crec jo, es trencar aquest relat buscant ponts entre els blocs, espais polítics intermitjos que rebutgin els extrems i, sobretot, canviar els relats etnicistes per discursos socials que tensin la política en torn a idees socio-econòmiques i no envers sentiments identitaris. Aquesta es la feina, imprescindible, que ha de fer l’esquerra abans no sigui massa tard.

h1

Pot haver-hi una Guerra a Catalunya?

Octubre 17, 2017

L’escalada de tensió política a Catalunya pot donar lloc a un conflicte violent? Es quelcom descabellat plantejar aquest escenari? Segons sembla la mateixa Conselleria d’Economia  de Junqueras té documents on ja es planteja la resposta davant una escalada bèl·lica. Fins ara, els processistes s’han limitat a titllar de “discurs de la por” a tots aquells que advertíem que no existeix una “independència low cost”. De moment ja hem vist com les empreses més importants han començat a deslocalitzar les seves seus, cosa que ens van dir que mai succeiria.

# Guerra Frances

Gravat sobre la Guerra del Francès a Tarragona

Som els catalans un poble pacífic?

Catalunya no es “un poble pacífic”. Aquest tòpic etnicista i romàntic, respon a una visió idealitzada i kumbayà de la història que tenen les classes mitges catalanes, que mai han trencat un plat. Son els mateixos que han vist amb sorpresa i esglai a un policia pegant per primer cop a la seva vida, ja que mai havien presenciat als mossos desallotjant al 15M, desnonant famílies amb nens o dissolent manifestacions i vagues amb brutalitat. Als seus barris aquestes coses no passen. O, millor dit, no passaven.

La història de Catalunya s’ha forjat a sang i foc, com la de tots els pobles d’Espanya, d’Europa i, molt em temo, del món sencer. En el territori actualment conegut com Catalunya trobem evidències de massacres violentes des del Calcolític (2.500 aC), com ho demostren els 200 cadàvers assassinats de forma violenta (infants i dones inclosos) al jaciment de la cova sepulcral de Costa de Can Martorell a Dos Rius. Els ibers d’Ullastret travessaven el crani dels seus enemics amb claus de ferro, després de fer decapitacions rituals, com a mesura d’advertència als seus enemics.

Des de 1209 fins avui hi han hagut 23 guerres a Catalunya. Un conflicte bèl·lic cada 35 anys. Ara ja fa 78 anys que a Catalunya no es viu una guerra, la meitat dels quals els hem passat sota una dictadura feixista. L’anterior parèntesis pacífic va durar 60 anys, entre la fi de la Guerra dels Matiners de 1876 i l’inici de la Guerra Civil, el 1936.  El període sense conflictes bèl·lics més llarg que han viscut els catalans des de la caiguda de l’Imperi Romà  son els 79 anys que van passar entre la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Rosselló el 1793. Estem tan sols a un any de superar-ho.

De fet, l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors“, fa referència a una guerra, on els pagesos es van aixecar contra els privilegis feudals de l’aristocràcia catalana. I, si heu escoltat la lletra, sabreu que està plena de referències violentes (“Que tremoli l’enemic“, “Bon cop de falç“).

Això sense tindre en compte els conflictes violents que no han arribat a donar lloc a guerres, especialment vinculats a la lluita de classes, com La Setmana Tràgica (1909), la bullangues, el pistolerisme, els Fets de Maig (1937), vagues generals, els maquis, la invasió antifranquista de la Vall d’Aran (1945), la Caputxinada (1966) o les mobilitzacions antiglobalització entre molts d’altres. De fet, Barcelona es coneguda com “La Rosa de Foc” per la seva propensió al conflicte.

Hi pot haver Guerra si Catalunya no té exercit?.

Catalunya no té exercit propi des de que el Decret de Nova Planta de 1715 va suprimir les estructures feudals i militars en mans de l’aristocràcia catalana i va unificar les tropes en una estructura estatal centralista. Des d’aleshores, però, hem viscut 10 conflictes bèl·lics, 6 dels quals s’han realitzat al marge o en contra de l’exèrcit espanyol.

Quin exèrcit tenien els catalans a la Guerra del Francès, a la Guerra dels Malcontents, a les 3 Guerres Carlines o a la Guerra Civil? Cap. Van improvisar guerrilles o exèrcits populars. Quin exèrcit hi havia a les diferents repúbliques iugoslaves quan van proclamar la DUI? Cap. Es van improvisar a partir de la policia, hooligans de futbol i guerrilles populars.

Com reaccionarem els catalans a una supressió total de l’autonomia, l’empresonament dels tots els nostres dirigents o a un estat de setge? Segurament una part molt important es quedaria a casa, però tinc dubtes de fins a quan la resposta independentista serà simplement fer concentracions, cassolades, maratons nocturns de parxís, o tweets molt indignats. Bé, es una resposta molt digna, però en cap cas atura els tancs o les sentencies judicials. D’acord, els processistes més exaltats majoritàriament son classes mitges amb molt a perdre, així com jubilats i estudiants. Però en una situació extrema seguiran amb la retòrica naïf i kumbayà d’agafar-se les mans i somriure molt fort? Es un misteri.

Per altre banda, no oblidem que tenim els mossos d’esquadra, a qui el Govern català ja ha provat de comprar arsenal militar, 850 fusells i subfusells d’assalt i 5,4 milions de cartutxos. Suposo que no serien per fer una cassolada…

Es la DUI es una declaració de guerra?.

Davant d’una declaració d’independència l’estat del qual es vol separar només pot reaccionar de dues formes: amb ignorància, si es quelcom esperpèntic com la DUI de Padània el 1996 per part de la ultradretana Lliga Nord, o amb violència i guerra com es el cas, per desgràcia, més habitual.

Els únics casos de DUIs pacífiques conegudes recentment son exclusivament les provocades per la descomposició de la URSS, que no era un estat sinó una confederació d’estats, quelcom similar a la Unió Europea avui. I tampoc es que fos del tot pacífica, doncs va donar lloc a alguns conflictes armats on no estaven clares les fronteres de divisió, com els casos d’Osetia, Abjasia, o Transinistria, entre altres.

Les Declaracions Unilaterals d’Independència que han provocat conflictes bèl·lics en les darreres dècades son: República Àrab Saharahui Democràtica (1976), República Turca de Xipre del Nord (1983), Palestina (1988) Transinistria o República Moldava Pridnestroviana (1990), República de Somalilandia (1991), República de Nagorno Karabaj (1991), República d’Osetia del Sud (1991), República d’Abjasia (1991), República d’Eslovènia (1991), República de Croàcia (1991), Bòsnia i Hezergovina (1992), Antiga República Iugoslava de Macedònia (2002), República Democràtica de Timor Oriental (2002), República de Kosovo (2008), República de Sudan del Sud (2011) i República de Crimea (2014). Diria que no me’n deixo cap.

Alguns (pocs) d’aquests estats han acabat sent plenament reconeguts per la ONU, però en la majoria d’exemples han acabat en pseudoestats fallits no reconeguts, on la seva llei, govern, moneda o passaport no té cap validesa fora de les seves fronteres. Tot depèn dels interessos econòmics i aliances internacionals.

Hi pot haver una Guerra dins la UE?. Europa ens ajudarà?

Al 1648 França ens va deixar tirats. El 1714 Anglaterra i Austria ens van abandonar en plena guerra a la nostre sort. El 1936 Europa va mirar cap a una altre banda i ho va seguir fent durant 40 anys de feixisme. Perquè ara hauria de ser diferent?

La Unió Europea ha permès, sense moure una pestanya, que es suspengués l’autonomia d’Irlanda del Nord fins a 4 vegades en 4 anys (1998-2002). La Unió Europea va intervindre al conflicte de la divisió de Xipre l’any 1999, quan duien en conflicte les dues meitats de la illa des del 1974 i la seva medicació no va solucionar absolutament res. Xipre es membre de la Unió Europea des de l’any 2004, tot i no haver solucionat encara definitivament la divisió de la illa.

Europa ha permès el GAL, on es van enterrar en cal viva a dissidents polítics bascos. Europa no va moure un dit amb diverses matances contra moviments independentistes com la Massacre de París de 1961 contra argelins (200 morts) o el Bloody Sunday amb 13 morts a Irlanda del Nord el 1972. Per no parlar de la limitació o suspensió de drets civils i democràtics a Hongria i Polònia, recentment.

I, quan han intervingut, la seva ajuda tampoc ha estat per llençar coets precisament. Recordem, per exemple, com les tropes holandeses de la ONU (uns 400 cascos blaus) van estar prenent cerveses amb les tropes serbobòsnies a Srebrenica, el juliol de 1995, poques hores abans que aquests matessin a 8.500 civils bosnians desarmats i els llencessin a una fosa comú.

Hi ha alternativa a la Guerra?

L’escalada de tensió sembla abocar-nos  inevitablement a un conflicte bèl·lic, o a algun tipus de repressió violenta. No dubto que alguna ment malaltissa pot pensar que això seria una bona noticia i que “quan pitjor millor” Aquesta forma de pensament, la mateixa que tenien per exemple els comunistes alemanys davant la pujada al poder de Hitler, mai s’ha complert en cap moment de la història, i menys encara a Catalunya, on cada conflicte bèl·lic ens ha dut a dècades o segles de repressió.  Una guerra no soluciona res, tan sols agreuja exponencialment un conflicte i causa víctimes innocents en ambdós bàndols.

Les alternatives a la guerra son dues:

1.) Tornar al bucle infinit del processisme: Es a dir, convocar eleccions autonòmiques, ara segurament anomenades “constituents”,  amb la promesa de proclamar la DUI poc després. Com ja sabem, això seria tan sols una excusa per aprovar els pressupostos i poc després es convocaria un Referèndum sense garanties. I així eternament. Aquesta es la opció d’Artur Mas i Marta Pascal. No solucionaria absolutament res, simplement aniria postposant el conflicte, mantenint als processistes al poder. Tot i això, sempre seria millor la farsa que la guerra.

2.) Obrir un procés de diàleg i arribar a una solució consensuada: Aquest seria el millor escenari per tothom i sembla ser la opció per la que hauria apostat Puigdemont (en contra del criteri dels elements més radicals del processisme, que aposten pel conflicte). El problema es que, amb Rajoy al capdavant, sembla ara mateix molt difícil i el PSOE encara no troba que hi hagin prou motiu per una moció de censura, al contrari, sembla haver-se plegat a donar suport acrític al Govern del PP. Tot i això, el fet que les mobilitzacions pel diàleg hagin estat massives a tot l’estat em dona un bri d’esperança. Cal seguir pressionant per aconseguir obrir una via dialogada per arribar a una solució de consens, on les dues parts hagin de cedir.

Soc terriblement pessimista, no ho puc evitar, es la meva forma de ser. Tan de bó m’equivoqui, però cada dia sembla que la cosa està pitjor. Veurem…

PD:  Destacats militants de la CUP ja aposten obertament per la guerra

# Llonch

 

h1

#ProcesChallenge Aguantar sense twitterjar sobre el Procés fins passat el 1O

Setembre 9, 2017

#ProcesCallenge

M’he proposat un veritable “challenge” a mi mateix: Aguantar fins passat el dia 1 d’Octubre sense twittejar res sobre el Procés. Sense comptar retweets eh! Que el repte ha de ser assolible! I us hi convido a participar! Es el #ProcesChallenge

Els motius:

-Ja he hagut de bloquejar a dues persones que jo considerava amics pels greus atacs i insults que m’estaven llençant. Em nego a perdre més amistats per un tema tan banal que en un parell de mesos serà un anècdota irrellevant, com ho va ser el 9N en el seu dia.

-Es impossible establir un diàleg raonat amb aquest nivell de fanatisme, visceralitat i hiperventilació. Hi han mil·lenaristes que creuen estar vivent l’arribada d’un Nou Mon guiats per un Messies, on tot aquell que es posi per davant es tan sols un pal a les rodes i, per tant, està perfectament justificat passar-li per sobre. Respecto la fé, però jo soc ateu i escèptic. I no tinc voluntat de màrtir.

-En mig de tant soroll no hi ha res més revolucionari que el Silenci. Que us voleu matar entre vosaltres per una bandera? Amb mi no compteu. Jo m’ho miraré tranquil·lament des del meu sofà, amb unes crispetes. Passo de tot. Me la sua. Me la rebufa. No es la meva lluita. Ja us ho fareu. Em rento les mans.

-En un temps de blancs i negres no hi ha lloc pels infinits matisos del gris. Entre tant maniqueisme de certeses absolutes i dogmàtiques, els dubtosos sobrem. I jo de dubtes en tinc molts, moltíssims. I si, soc equidistant. Molt. Cada cop em sento més allunyat de dos bàndols que semblen competir en una cursa envers la bogeria kafkiana. Jo aquí no hi pinto res. Es com si tractés d’opinar sobre un Barça-Madrid enmig d’una grada hooligan, quan jo no entenc un borrall de futbol ni mai n’he vist un partit.

-Els historiadors necessitem un xic de temps i perspectiva per analitzar els fets. Opinar d’un succés al vertiginós ritme al qual es precipiten els fets implica el risc de sobrevalorar un anècdota irrellevant o de menysvalorar una dada fonamental.

-Com estic absolutament convençut que tot plegat acabarà igual que el 9N i el 27S, en una fase més del Procés al no res, no cal fer cap campanya. Es impossible que aquest despropòsit acabi solucionant el conflicte entre sobiranies. El 2 d’Octube estarem exactament igual, donant voltes a la roda de hàmster fins que no hi hagi un canvi als governs d’Espanya i/o Catalunya. No cal fer campanya en contra de quelcom que es impossible que passi.  El temps em donarà la raó, com me la va donar el 2014.

-Hi han temes infinitament més interessants en els qual val la pena gastar esforços.

-Rés farà més ràbia als que volen monopolitzar la opinió pública amb el monotema que els ignorem com si res estigués passant. Catalunya està tan polititzada fins a la nàusea que frenar uns dies es com sortir a respirar aire net en mig d’aquest huracà de fums tòxics.

-Es, doncs, un Silenci que diu moltes coses. Una vaga d’opinió en contra d’aquells que no ens deixen fer un referèndum legal i acordat i tambè contra aquells que volen fer-nos creure que es possible votar sense garanties, passant per sobre de les minories i assetjant als dissidents.

I en el cas que us agafi el mono sobre la meva opinió sempre podeu rellegir el que vaig escriure sobre el 9N, les meves opinions de llavors segueixen plenament vigents. Es la gràcia que té viure dins un bucle temporal! O podeu mirar els retweets que faré d’aquells que tenen coses més interessants que jo a dir.

Prometo trencar el silènci passat el 1O, on poder analitzar-ho tot plegat amb calma i la racionalitat que el moment mereix!

Us sumeu al repte?

PD: El 93% dels meus followers de twitter no tenen gaire fe en que ho assoleixi, però de moment ja porto 5 dies

# a ProcesChallange

h1

Ni Procés Ni Rajoy. Prou Fal·làcia de la Falsa Dicotomia

Juliol 18, 2017

# 0Franco1

El Processisme està desesperat. Davant l’imminent fracàs del seu segon simulacre de Pseudoreferendum necessiten que algun votant del NO despistat participi en el seu frau sense garanties del 1O, per tal d’aconseguir com sigui que el 1O tingui més vots que el 9N, per tal de mantenir viu el Procés i la dreta al poder. Per això estan recorrent a la única idea que han estat capaços d’elaborar: Si no votes a la farsa del 1O, estàs amb Rajoy, amb el feixisme i contra la democràcia.

Aquesta ridícula idea es tracta del clàssic exemple de la “Fal·làcia de la falsa dicotomia o del fals dilema“, la definició de la qual es la següent:

“La fal·làcia lògica del fals dilema involucra una situació en què es presenten dos punts de vista com les úniques opcions possibles, quan en realitat hi ha una o més opcions alternatives que no han estat considerades. Les dues alternatives són amb freqüència, encara que no sempre, els punts de vista més extrems dins d’un espectre de possibilitats”

Avui n’hem vist una nova demostració, quan un grup de cuperos i troskonvergents han llençat una lamentable campanya acusant de franquistes a tots els que no vulguin votar al 1O. Una campanya que ha rebut el suport entusiasta de la Fundación Francisco Franco. Curiosament la comparació amb el feixisme no inclou als que votin pel NO, doncs a aquests els necessiten desesperadament per donar certa pàtina de veracitat a la seva performance propagandística que simularà ser una votació. Una terrible banalització del feixisme i un insult a la memòria històrica que, de nou, ens recorda com l’independentisme va fugir a l’exili el 1940 mentre el PSUC plantava cara al feixisme en solitari.

De fet, dona la casualitat que va ser el mateix Franco  va ser el primer en emprar aquesta fal·làcia del fals dilema per cridar a la participació en un referèndum sense garanties. Aquest frau democràtic es va realitzar el 1966, per ratificar la Llei Orgànica de l’Estat, on els vots a favor van arribar al 95,6%, amb una suposada participació del 88%. Que creïble oi? Es el que tenen les votacions sense garanties, que son molt fàcilment manipulables.

# 0Franco2
No es el primer cop que alguns processites demostren la seva mediocritat intel·lectual emprant aquestes comparacions tan barroeres. Com és l’únic argument que han aconseguit elaborar per cridar a la participació, el repeteixen fins al deliri. No donen per més.  Aquí podem veure com la diputada de la CUP Mireia Boya, filla d’una diputada convergent i germana d’un alt càrrec de la Generalitat, comparava alegrement a les persones d’esquerres dissidents al règim processista amb el partit feixista PxC

# 0MireiaBoyaPxC

 

No es l’únic lloc que passa. No tenim el monopoli dels fraus en lògica retòrica. Fa poc a Turquia, Erdogan va convocar un Referèndum per reformar diversos articles de la Constitució per tal d’augmentar el poder presidencial i poder purgar a la oposició. Doncs bé, durant tota la campanya el seu gran argument va ser que qui votés que no estava donant suport al terrorisme.

# 0Franco3

Durant la Guerra d’Irak, el President Georges W. Bush es va dedicar a repetir en diversos actes que els milions de manifestants del “No a la Guerra” estaven al costat d’Osama Bin Laden, ja que les úniques opcions eren estar amb ell o contra ell.

DEZc5d8XsAAvpea

Si aquesta fal·làcia fos certa, tenint en compte que el simulacre de votació del 9N va tindre una participació del 37,02%, això significaria que a Catalunya hi ha aproximadament un 62,98% de franquistes o votants del PP. Curiosament quan arriben les eleccions amb garanties democràtiques a Catalunya la ultradreta mai passa del 1% i el PP es queda amb un 8,5%. On son la resta? Han desaparegut? Màgia!

Aquells que no votarem al 1O ho fem per molts diversos motius i raons. Alguns creiem que el 1O es una farsa propagandística sense cap garantia, mentre altres pensen que es un cop d’estat o bé una mobilització legítima, però no una votació. Conec a molts independentistes honestos que no pensen participar en una performance que no servirà absolutament per res més que mantenir a Puigdemont a la cadira.

I, estic segur que molts dels que el 1O ens quedarem a casa el 2O seguirem lluitant per un referèndum legal i vinculant, que passa si o si, per fer fora a Rajoy de la Moncloa.

PD: Gràcies a @inforiovn1  per haver-me ajudat a fer aquest post suggerint-me exemples de fal·làcies!