h1

GAL – TAN: El nou eix identitari de la Política Europea

Agost 22, 2016

##aaBrexit

Recentment estem veient com a bona part d’Europa el debat ha deixat de centrar-se en un eix esquerra/dreta, per abordar una nova dimensió identitària, en funció de si s’està més o menys d’acord amb la integració a Europa, la immigració, la globalització o la redistribució de la riquesa més enllà de les fronteres dels estats. Amb el referèndum sobre el Brexit, el debat sobre com afrontar el terrorisme global (que sovint ha derivat en islamofòbia) o el drama dels refugiats, aquest eix cada cop ha cobrat més rellevant.

Es el que alguns politòlegs estan anomenant eix GAL/TAN, on GAL (Green, Alternative, Libertarian) serien els internacionalistes, partidaris de superar el marc dels estats i les nacions per una major integració europea o lliure circulació de persones. A l’altre extrem de l’eix trobem als partits TAN (Traditional, Autoritarian, Nationalist) partidaris de tancar fronteres, protegir el mercat intern sortir de la Unió Europea, expulsar immigrants, no redistribuir la riquesa i defensar els valors nacionalistes tradicionals.

La gran pregunta es si aquest eix “nacional” o “identitari” té alguna correlació amb l’eix tradicional esquerra/dreta en el que s’ha mogut la democràcia al vell continent des de la Revolució Francesa. El tema es força complicat. Mirem un moment els següents gràfics:

GAL TAN2

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Espanya, any 2006 (font)

A Espanya, abans de la crisis, de la irrupció del Procés Sobiranista i de l’arribada de Podem, tot semblava indicar que el nacionalisme era una cosa de la dreta mentre que els votants dels partits d’esquerres eren partidaris d’una major integració europea i obertura de fronteres. Es una pena que no tinguem aquest estudi actualitzat per Catalunya, on la crisi i el replegament identitari del Procés ha fet emergir partits d’extrema esquerra i ultranacionalsiets euroescèptics alhora, com la CUP.

Ara donem un cop d’ull al que passa a la resta de Europa Occidental, en un estudi fet també en temps de pre-crisi (any 2004):

GAL TAN1

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Occidental, any 2004 (font)

De nou ens trobem amb una correlació molt evident entre els dos eixos, on els partits liberals son els únics descentrats i els partits d’esquerra radical nacionalistes euroescèptics  son una única excepció irrellevant.

Però curiosament, a Europa de l’Est passa exactament el contrari. Mirem el cas de Hongria:

GAL TAN4

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Hongria, any 2006 (font)

Quelcom similar veiem a tota Europa Central i de l’Est:

GAL TAN

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Central i de l’Est, any 2004 (font)

De fet, podríem arribar a afirmar que com més a l’Est, més nacionalista es l’esquerra i com més a l’Oest més ho es la dreta. Observem el següent gràfic on, curiosament, Espanya es l’estat on l’esquerra es menys nacionalista de tot el continent:

GAL TAN3

Correlació entre els eixos GAL/TAN i Esquerra/Dreta per països (font)

Perquè succeeix això? Bè, la Unió Europea es va crear com un projecte dels partits de “centre” o del statu quo (liberals, socialdemòcrates i democratacristians), al marge tant de l’extrema dreta (que veu la obertura de fronteres com una desvertebració dels seus valors nacionals o tradicionals) com de l’esquerra alternativa (on el projecte europeu es vist om una elit buròcrata capitalista que perjudica els interessos de les classes populars).

Però a Europa Occidental l’esquerra alternativa (post-comunista o verda) tradicionalment ha demanat transformar aquesta Europa amb major integració, regulació dels mercats, redistribució del deute i de la riquesa, en cap cas demana trencar amb ella. Arrel de la crisi i el fracàs de Syriza per canviar les polítiques del deute de la UE, això podria estar canviant, però no d’una forma estructural (encara). El discurs euroescèptic a Europa Occidental  ha estat dominat per partits ultradretans, racistes i nacionalistes (UKIP, FN, AfD) clarament oposats a la dreta neoliberal de tota la vida, amb fort suport entre la classe obrera blanca no qualificada que es veu empesa a competir en ajudes i llocs de treball precari amb persones migrades.

En canvi a Europa de l’Est, els països que han viscut una transició del comunisme soviètic a la Unió Europea passa just el contrari. Els partits d’extrema esquerra tenen una visió idealitzada d’un passat igualitari, autoritari i paternalista, amb un estat centralitzat i fort, amb les fronteres tancades a cal i canto. La dreta, pel contrari, veu a la integració europea una ruptura amb el seu passat dictatorial, i identifiquen la integració amb la Unió Europea amb major llibertat i democràcia. En aquests estats, però també trobem una destacada presència de ultradreta racista euroescèptica (El Partit de la Justícia i Vida, comparteix euroescepticisme amb l’extrema esquerra del Partit dels Treballadors a Hongria).

Amb un panorama així el paper de l’esquerra es molt complicat. Resulta molt complexe forjar una alternativa per transformar les institucions europees des de dins, quan tota l’esquerra de l’est el que vol es destruir-la. Però sumar-se al carro del euroescepticisme i el nacionalisme es una aposta suïcida, ja que es un terreny ideològic on l’extrema dreta sempre sortirà guanyant. Com s’ha vist arrel del debat del Brexit, el suport d’una minúscula part de l’esquerra a l’euroescepticisme (els autoanomenats “Lexit”) tan sols han servit per reforçar al UKIP i a les pallisses racistes contra immigrants.

Jo personalment, segueixo creient que l’esquerra (tot i les evidents dificultats a curt plaç) ha d’apostar clarament per un Federalisme Global que es situï amb fermesa i sense complexes a les antípodes ideològiques del nacionalisme euroescèptic i el racisme populista , però explicant que volem transformar aquesta UE dels mercats per posar-la al servei de les persones i les classes populars i treballar de cara a una redistribució global de la riquesa que permeti reduir les desigualtats a escala planetària. Plantejar una alternativa al neoliberalisme global dins una microsobirania es una idea tan irracional com pretendre viatjar en el temps al mon anterior a 1980. Només des d’estructures supraestatals es pot regular un mercat d’abast mundial. Transformar el món mai ha estat fàcil i no per això hem deixat de lluitar.

h1

ERC, PSUC i l’Antifranquisme. Resposta a @BlogSocietat

Agost 11, 2016
a PSUC 1977

Míting del PSUC el 1977, poc després de la seva legalització

Benvolgut (o no) Àlex de @BlogSocietat:

He llegit l’article que m’has dedicat al teu blog on, sorprenentment, no hi ha cap amenaça de mort, insult homòfob ni fotografies del meu rostre amb un punt de mira, com ja es tradició en les publicacions que l’extrema dreta processista em dedica habitualment. Tot i que jo crec que el diàleg entre l’esquerra racional i la fé messiànica nacionalista es impossible, donaré una darrera oportunitat a la dialèctica.

(Per si algú s’ha perdut l’article es una resposta al meu tweet on deia literalment “Que tots els presos del franquisme ens donin suport igual te a veure amb que som els únics que vam plantar cara al franquisme, mentre ERC fugia a l’exili“.)

El primer que sorprèn del teu article, Àlex, es la absència total de context. Sembla que jo hagi fet aquesta piulada per pura espontaneïtat. Res més lluny de la veritat. Sense context es impossible entendre res. El meu tweet feia referència a la campanya de befes, insults i assetjament envers l’Associació d’Expresos del Franquisme, per part de destacats twittaires processistes dom Gabriel Rufian, Trinitró o Jordi Borras. El motiu es que l’associació havia fet un document donant suport a la exposició antifranquista i antifeixista del Govern d’Ada Colau al Born. Com els fanàtics processistes creuen que aquest jaciment es un terreny sagrat per la seva religió nacionalista, consideren un sacrilegi i un tabú la presència d’elements aliens al seu culte i es veuen legitimats per assetjar, difamar i faltar al respecte a qualsevol heretge que se’ls posi per davant. Inclòs si aquests son herois que van ser torturats per una dictadura feixista.

Òbviament jo no vaig lluitar contra Franco, bàsicament perquè vaig néixer en democràcia. Mai he dit ni he insinuat el contrari. He fet servir una figura retòrica anomenada “plural corporatiu” que bàsicament serveix per fer referència inclusiva a un col·lectiu al qual es pertany. Concretament jo milito a ICV, partit hereu del PSUC, que va ser la força hegemònica durant l’antifranquisme a l’interior. Tan tan hegemònica que hom es referia a ell com “El Partit“, doncs ja es donava per sobreentès a quin es referia. A la meva agrupació local hi han militants actius que van ser empresonats i torturats, que editaven propaganda clandestina, feien vages i tota mena de mobilitzacions. Es un orgull comptar amb la seva experiència i saviesa, espero que per molts anys.

No pretenc fer una tesis sobre les notables diferències del paper d’ERC i del PSUC durant el franquisme, però es evident que son nombroses. Es cert que, com bé assenyales, quaranta-cinc alcaldes, dos diputats i un president de la Generalitat d’ERC van ser afusellats. Però això va ser durant la Guerra Civil (1936-1939) o en la immediata postguerra, no el franquisme com a tal. Entre l’afusellament de Lluís Companys el 1940 i el retorn de Tarradellas de l’exili el 1977, la presència d’ERC a l’interior de Catalunya era pràcticament irrellevant i anecdòtica. La web oficial d’ERC destaca com a únic esdeveniment antifranquista organitzat per ERC la Diada de 1964, que va aplegar 3.000 persones a Barcelona. Un esdeveniment on va participar Heribert Barrera d’ERC (conegut anys més tard pels seus comentaris racistes), però que estava organitzat per un Comitè Unitari, amb presencia de diferents formacions polítiques. Aquest Comitè a partir de 1967 passa a estar liderat pel PSUC i CCOO. La Diada es realitzarà clandestinament durant els darrers anys del franquisme gràcies a persones que tenien cognoms com Lòpez Raimundo, Nuñez o Gutierrez. Persones migrades que van lluitar molt més per Catalunya que altres amb catalaníssims cognoms com Cambó o Samaranch. Ves quina cosa!

ERC va decidir que el seu paper durant la dictadura era exclusivament el de mantenir encesa la flama del record de les institucions catalanes, en algun lloc de l’exili tranquil i calmat, on estiguessin ben protegides del franquisme. Tan es així que el President de la Generalitat Josep Irla no va trepitjar terra catalana ni un sol minut del seus 14 anys de mandat entre 1940 i 1954. En un primer moment Irla va tractar de mantenir la unitat de l’antifranquisme, fent un Govern a l’exili amb presència dels seus tradicionals aliats del PSUC, on Joan Comorera era Conseller (com ho havia estat durant tota la República). El 1948 es dissol aquest executiu simbòlic i no n’hi haurà cap altre fins a la democràcia. ERC volia mantenir en exclusiva la il·lusió d’un poder virtual i fictici a l’exili, fins al punt que Tarradellas (un anticomunista radical) va trencar tota comunicació amb la resta de forces catalanes, les quals creia que formaven un complot comunista en contra seva.

Hi havien militants d’ERC a l’interior? Es possible. Però no estaven en absolut organitzats, ni tenien cap mena d’activitat orgànica ni política coneguda o ressenyable. No dic que marxar a l’exili fos millor o pitjor, simplement es un fet objectiu i empíric que va succeir.

El PSUC tindrà des del primer al darrer dia de la dictadura una organització molt forta a l’interior (i també a l’exili). Des de 1940 tè una emissora de Ràdio, Radio España Independiente. El programa català serà en mans d’Emili Vilaseca, de Jordi Solé Tura i de Marcel Plans, successivament. Des de 1943 es publica també el diari de partit “Treball“, així com altres publicacions com “Lluita“, “Horitzons” o “Universitat“. El 1944 un grup de maquis comunistes fins i tot envaeixen la Vall d’Aran; ni un sol dels seus 7.000 participants motivat pel nacionalisme català. També el 1944 es constitueix, impulsada pel PSUC, l’Agrupació Guerrillera de Catalunya sota la direcció política de Miguel Núñez; més de 100 persones van ser detingudes. El 1947 el PSUC organitza vagues a Manresa, amb repercussions al Vallès, al Maresme i al Barcelonès, així com vagues al metall i químiques de Barcelona, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Maresme. El 1953 Panyella, Solsona i Moreno, enllaços del PSUC, moren a Besalú en un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil, de camí cap a la frontera. El 1959 PSUC, MSC i FLP convoquem una Vaga Nacional Pacífica de 24 hores; més de 90 militants del PSUC seran detinguts a Sabadell. El 1963 es realitzen les primeres eleccions sindicals; gent del PSUC i catòlics progressistes concorren i surten elegits als comicis sindicals. El 1964 es crea CCOO com a braç sindical del PSUC i el 1965 el 75% dels enllaços i jurats formen part de llistes no oficials i properes a CCOO. El PSUC impulsa l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Les comparacions son odioses oi?

a PSUC festa treball

Festa del Treball (PSUC), any 1977

Quan acaba la dictadura el PSUC tenia 40.000 militants actius. Cap altre formació política democràtica catalana de cap mena ha tingut mai, ni remotament, el pes de l’hegemonia política,  sindical, intel·lectual i estudiantil del PSUC durant el franquisme i la transició. Òbviament que el suport d’una superpotència com la URSS hi ha tindre molt a veure, i més en el context de la Guerra Freda. I segur que entre les nombroses coses que va fer el PSUC hi van haver molts errors greus. Moltíssims. Però només qui no es posa a  fregar plats no en trenca mai cap.

Que ningú vingui ara a reinterpretar la història o a humiliar el nostre llegat. Nosaltres (i de nou empro el plural corporatiu) vam ser el pal de paller de la resistència catalanista al franquisme i ho vam fer en nom de la classe obrera internacional i antifeixista, no de cap odi supremacista envers als espanyols o castellanoparlants, que també van plantar cara al franquisme sota les sigles del partit germà PCE.

Salut!

Arqueòleg.

PD: Aquesta ha estat la resposta d’Àlex. Efectivament no, no es possible cap diàleg entre Fé i Raó. Ha estat una il·lusió efímera.

a blog societat

h1

Nacionalisme: La falsa alternativa a la Globalització

Juliol 25, 2016

##aaaa Aaaa aRoto

Donald Trump vol posar un mur de 3.000 kilòmetres entre EEUU i Mèxic. El Brexit es basa en sortir de la Unió Europea amb un referèndum i creure que has abandonat al moment el mercat global i vius al marge de les seves normes. El Procés català proposa desconnectar de l’Estat Espanyol en 18 mesos, sense cap altre aliat que la “voluntat i els somriures”. Aquestes ocurrències populistes, proposades per diversos partits nacionalistes pertanyents a estats o regions excedentàries, son una alternativa màgica per trencar instantàniament amb la crisi global i la progressiva desaparició de la sobirania dels Estat-Nació. Algú creu realment que les desigualtats econòmiques mundials es solucionen d’una forma tan simple i fàcil?

L’únic estat en tot el globus terrestre que realment viu al marge dels fluxos planetaris de capital i força de treball (i que, per tant, té plena sobirania i dret a decidir sobre els seus recursos) es Corea del Nord, una ferotge tirania que protegeix les seves fronteres amb míssils nuclears i prohibeix qualsevol connexió per telecomunicacions amb l’exterior als seus ciutadans.

Els nacionalistes volen una màquina del temps que els porti màgicament a un enyorat  passat que ja mai tornarà: els daurats anys del capitalisme industrial de postguerra (1945-1973), on l’economia estava des-globalitzada i els estats tenien capacitat real de decidir sobiranament entre models econòmics alternatius. Llavors les decisions es prenien als Parlaments nacionals, plenament sobirans, i les negociacions econòmiques es feien entre els seus sindicats i patronals locals. Una època de gran creixement a Occident, basat en l’impuls per part de l’estat mitjançant el dèficit i el deute, el creixement del sector públic i un repartiment de la riquesa força equitatiu entre capital i treball, amb l’objectiu d’aturar la temptació del comunisme. Es el major creixement de la riquesa de la història, on molts treballadors passen de no tindre absolutament res a posseir casa, cotxe, aigua corrent, llum, vacances pagades, atur, jubilació o educació i sanitat públiques.

Però aquest riquesa “sobirana” es va concentrar bàsicament a Europa i EUA, creant àmplies desigualtats a escala planetària que a la llarga son insostenibles. Aquests desequilibris acaben provocant el sorgiment de corrents migratòries de les zones pobres a les riques del planeta, així com un conflicte identitari de ressentiment contra Occident, que en alguns indrets empobrits ha acabat agafant la forma de fonamentalisme radical i terrorisme.

La Globalització Neoliberal proposa que sigui el lliure mercat desregulat el que solucioni aquest problema mitjançant acords de lliure comerç, com el TTIP, on els estats perden sobirania  en mans de les empreses (i no d’entitats democràtiques supranacionals reguladores, com seria lògic). Un model, però, que no contempla la lliure circulació de treballadors, per tal de mantenir un model dual deslocalitzat de producció industrial en països pobres amb salaris baixos i un capitalisme postindustrial de consum amb preus assequibles als països rics. Una forma d’economia que, com ja hem vist, tendeix a la híper-especulació financera i la destrucció de l’estat del benestar, mitjançant una dictadura de l’austeritat, concentrant la riquesa en un 1% privilegiat de la població mundial.

Quina alternativa ofereix  el nacionalisme i el proteccionisme? Posar murs als immigrants i negar-se a pagar impostos que redistribueixin la riquesa a les zones pobres, agreujant així encara més les desigualtats planetàries. Es la resposta simple i estomacal d’una dreta identitària, reaccionaria i racista, espantada davant els canvis globals, que pretén protegir el seus privilegis regionals com una estruç esporuguida amagant el cap sota l’ala. Un enfrontament horitzontal basat en odiar al veí (Mèxic, Espanya, la UE, l’Islam…), en comptes de fer front comú amb ell per una distribució de la riquesa més justa per tots. Aquest nacionalisme es el cant agònic d’un dinosaure moribund abans de la seva extinció, incapaç d’entendre que els Estats-Nació han mort en un mon global hiper-connectat .

Es absurd i vergonyós que certa esquerra, suposadament anticapitalista com la CUP, estigui situada en els esquemes mentals d’aquest caspós model nacionalista, insolidari i populista. Plantegen una República Catalana al marge de la Unió Europea i del mercat global que (en la seva fantasia utòpica) viuria màgicament en una justícia social idíl·lica, sense fluxos transnacionals migratoris ni financers, mentre la resta del planeta s’ofegaria en l’austeritat capitalista. La Corea del Nord del Mediterrani, vaja. Haurien de prendre nota del fracàs de Tsipras: es impossible oposar-se a la Troika des d’un Estat-Nació, cal una lluita global.

Només existeix una alternativa real per l’esquerra: el Federalisme Global. Posar mecanismes democràtics a escala mundial i supra-estatal per regular els mercats i evitar l’especulació o els desequilibris geogràfics entre capital i treball. Hem de renunciar a la sobirania nacional per tal de guanyar més democràcia i justícia social real per tots.

Tot i que sembli molt revolucionari, no es res gaire innovador, per cert. A tall d’exemple:  El 1944, a la conferència de Bretton Woods, l’economista britànic John Maynard Keynes va proposar les bases d’un model alteratiu de globalització que hauria d’evitar el sorgiment de noves crisis econòmiques i posaria les bases d’una justícia social global. El seu plantejament es basava en la creació d’una institució supranacional anomenada “International Clearing Union” que tindria una moneda mundial anomenada “Bancor” i que serviria per transferir equilibrar la balança comercial dels estats rics envers els pobres, controlant els excessos mercantils de les economies excedentàries amb les deficitaris. EUA, però, va rebutjar aquest model i en aquella conferència va crear el FMI i el Banc Mundial, que son els pilars del model actual de globalització i la moneda de referència mundial amb patró or va esdevindre el dolar (fins que es va abandonar el model als anys 70’s, obrint les portes al neoliberalisme).

No dic que les alternatives alter-globalitzadores que proposa l’esquerra siguin fàcils o factibles a un plaç curt. Es un camí llarg i dur, no exempt de perills. Proposem solucions reals a problemes complexes que requereixen uns canvis estructurals molt profunds. Nosaltres no fem populisme, ni venem fum amb solucions màgiques que s’apliquen immediatament després d’un referèndum, aixecant un mur o desconnectant en 18 mesos. Nosaltres fem política, no màgia.

h1

Es l’Origen de la Guerra una conseqüència del Patriarcat?

Juliol 11, 2016

##awar

Perquè existeix violència a la prehistòria? Perquè societats absolutament igualitàries econòmicament, sense existència de plusvàlues ni jerarquies hereditàries, es maten entre elles?  Com es possible que existeixin guerres en societats sense estats ni exèrcit? Aquest es un dels temes que més m’ha obsessionat des de que investigo en arqueologia prehistòrica i, sens dubte, en el que més he canviat d’opinió. I avui ho tornaré a fer, per tercer cop.

Originàriament jo seguia els postulats del filòsof Rosseau i el mite del “bon salvatge“, defensant que les societats prehistòriques son pacífiques per naturalesa i es l’estat el que genera violència per justificar la seva pròpia existència, creant exèrcits per protegir-nos d’enemics externs (quan en realitat tan sols busquen la explotació interna). En oposició a això trobem els plantejaments de Hobbes, on diu que l’home es un llop per l’home, que som violents per naturalesa, que les societats prehistòriques eren terriblement violentes i va caldre un estat repressor (un “Leviatan“)  per impedir que ens matéssim entre nosaltres.

Rosseau no anava del tot desencaminat. Realment la prehistòria es un període majoritàriament pacífic. L’únic cas de possible violència intrahumana que tenim documentat en tot el Paleolític Inferior i Mitjà (3M-40.000 bp) son les traces de sílex sobre ossos humans, que s’han interpretat com un procés de descarnament vinculat al canibalisme (i no sabem si es tracta d’un aprofitament de la carn de persones mortes per causes naturals o violentes). En el Paleolític Superior (40.000-12.000 bp) s’han documentat casos de violència puntual contra individus aïllats (jaciments de Grimaldi i Montfort), un cas de canibalisme sobre 10 persones trossejades per ser devorades (jaciment de Masycka) i dues representacions de persones amb sagetes clavades en pintures rupestres (coves de Cosquer i Plagicci).

Però es al Mesolític, amb les darreres societats caçadores recol·lectores ja en transició cap a l’agricultura, quan ens trobem amb la presència ineludible de nombroses fosses comunes amb tribus senceres massacrades de forma violenta. A jaciments com Jebel-Sahaba (Sudan, 12.000 ANE) hi trobem 59 individus morts per punta de sageta, fenomen que es repeteix a Sarai Nahar Rai (India), Voloshkii (Ucraïna) o Schela Cladovei (Romania). En els inicis de la Revolució Neolítica aquesta violència encara augmenta més: Asparn-Schletz (Àustria) amb 67 cadàvers mutilats, Manheim (Palatinat, Alemanya) amb diversos cranis dipositats dins un fossat perimetral, Fronhofen (Baviera, Alemanya) amb 5 individus carbonitzats i a Nitra (Eslovàquia) on es va descobrir un collaret fet amb dents humanes, entre altres.

Quan vaig escriure el meu llibre Patrimonicidi vaig plantejar una primera hipòtesi, de caire materialista: El mesolític es un període de crisi subsistència on, amb la transició geològica del plistocè al holocè, s’extingeixen les principals espècies de megafauna a Europa (mamuts, hipopòtams, rinoceronts…) i es passen a caçar animals de talla mitjana i petita (conills, cérvols, senglars…). Això suposa que, per obtindre una mateixa quantitat de carn, cal invertir una major quantitat de força de treball. Es produeix així una contradicció entre producció i reproducció. Com més augmenta la demografia menys menjar hi ha per repartir, més ha d’augmentar la caça, posant perill d’extinció els animals que haurien d’alimentar les futures generacions. Això acaba provocant guerres i violència entre diferents tribus pel control de les zones més fèrtils, com ho demostra que tots els jaciments mesolítics amb foses comunes es trobin en oasis o a prop de rius.

A partir de la lectura de diversos textos antropològics, que han estudiat el control demogràfic en societats preindustrials, apunto a una segona hipòtesis que podria ser complementària amb l’anterior:

Un recurs que tenen les societats mesolítiques per superar la contradicció producció/reproducció es reduir la demografia. Però com no tenen cap tècnica abortiva ni de control sexual eficaç (a part de l’allargament del període de lactància materna), el que acaben desenvolupant es l‘infanticidi femení, es a dir, maten a les nenes un cop neixen. Una societat amb menys dones, es una societat que es reprodueix més lentament. Per exemple, entre els Shuar (tribu de la selva amazònica entre Equador i Perú) es maten a totes les nenes que neixen abans del primer fill.

Quina es la conseqüència social i cultural d’això? Doncs que es generen societats extremadament masculinitzades que competeixen violentament amb altres tribus per “caçar” dones amb qui reproduir-se, ja que l’infanticidi femení produeix un gran desequilibri sexual, amb molts homes per cada dona. Per exemple, en algunes zones rurals i pobres de la Xina del segle XIX es va arribar als ràtio de 3 homes per dona, degut a la pràctica massiva d’aquest infanticidi, segons mostren els censos de l’època.

Un estudi realitzat entre els antropòlegs William Divale i Marvin Harris va posar de manifest una correlació molt elevada entre les guerres i l’infanticidi femení, a partir de l’observació de 112 cultures diferents. Com més exagerat era el desequilibri entre homes/dones en un grup, més probable es que aquest fos violent.

##awar1

Massacre al jaciment neolític de Talheim

Això lliga amb els recents descobriments en el jaciment del neolític inicial a Talheim (Baden-Wuttenberg, Alemanya) on es van documentar 34 individus massacrats a cops de destral quan estaven de genolls o de boca terrosa, entre els quals 16 nens i 7 dones. Alguns investigadors, que han analitzat els llaços familiars dels esquelets, a partir dels isòtops de les dents, apunten a que podria ser un conflicte entre dos poblats per raptar dones adultes, ja que hi ha una absència de les femelles del grup local entre els morts (que haurien estat raptades).

La guerra serveix, també, per fer acceptable cultural i psicològicament l’infanticidi femení per un grup social. No pot ser fàcil matar a una filla teva per la pròpia voluntat. Per això cal una cultura basada en la guerra i la violència masculina que doni valor social als homes (que esdevindran grans guerrers), davant de les dones (que son vistes com una càrrega per al grup). D’aquesta forma es fa culturalment acceptable prioritzar les cures i el menjar als nens abans que a les nenes, que sol ser la forma d’infanticidi passiu més habitual.  En un polèmic estudi de l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes a les zones més pobres i violentes del Brasil, va comprovar com moltes mares sentien alegria per la mort d’una nena (o d’un nen físicament dèbil) en el primer any de vida, ja que creien que la seva filla estava menys preparada per sobreviure i hauria mort igualment.

Es el que Drivale i Harris anomenen un “complexe supremacista masculí“, generant un culte al home guerrer o a la violència masculina i menyspreant la vida de les nenes; un dels primers passos ferms en la construcció del Patriarcat. Per exemple, entre els Yanomami (poble de l’Amazònia veneçolana i brasilera), el 33% de morts d’homes adults son provocades per causes bèl·liques, fet que els converteix en la societat més violenta mai documentada. En aquest grup les relacions de gènere son extremadament androcèntriques i patriarcals: un home pot arribar a tindre fins a 6 dones amb matrimonis forçats, on es dona una elevada violència de gènere. El controvertit antropòleg Napoleó Chagnon va documentar tota mena de tortures i mutilacions envers dones desobedients per part dels seus marits.

h1

26J Anatomia d’una Derrota: Ha començat la por al Canvi?

Juny 28, 2016

##PCEPodem3

Si, hem perdut. El nostre objectiu era liderar un govern d’esquerres alternatiu al PP i no ha estat possible, per tant això suposa una derrota. Punt. No crec en conspiracions. No s’ha manipulat el vot per correu, ni el recompte. La gent no es tonta ni ignorant i si ha votat el que ha votat es per algun motiu que no hem sabut entendre durant la campanya.

S’han perdut vots per l’esquerra o per la dreta? Per IU o per Podem? Per Iglesias o per Garzón? Per la pàtria o per les banderes roges? Pel referèndum o per no investir Sanchez? Proposo que no ens perdem en els detalls superficials i anem més enllà. Defujo anàlisis simplistes i en aquest post procuraré fer-ne un de més profund i estructural.

Amb l’arribada de la crisi a tot el mon occidental es configuren dos espais de ruptura amb l’estatu quo antitètics que, a cada lloc, tenen la seva traducció local.

1.- Per una banda tenim el replegament sobiranista i identitari de rebuig a la globalització, que en alguns indrets es tradueix en moviments nacionalistes o fiscal-sobiranistes i en altres xenòfobs, majoritàriament de dreta o ultradreta. Aquest espai sembla tenir molt bona salud, amb victòries importants com el Brexit a Anglaterra, la quasi victòria del FPÖ a les eleccions presidencials de Austria, els bons resultats del FN a França i la nominació de Donald Trump a USA. En quant als moviments sobiranistes independentistes: Escòcia va perdre el Referèndum però ara sembla que en podrien fer un segon i el Procés es troba estancat i amb un futur incert.

2.-Per altre banda tenim l‘esquerra alternativa anti-austeritat que vol una globalització més justa i igualitària, contraria al neoliberalisme. En aquest espai no parem d’acumular derrotes dramàtiques: Tsipras agenollat a la Troika a Grècia, Corbyn amb una revolta interna al seu grup parlamentari que li exigeix la dimissió, Sanders derrotat a les primaries demòcrates (tot i un resultat històric per l’esquerra americana) i Podem s’ha estancat, tot i l’aliança amb IU i les confluències. Veurem que passa a França amb les revoltes de Nuit Debout i si acaba tenint traducció política.

Les dues corrents tenen algunes coses en comú: son rupturistes, volen un canvi radical de caràcter quasi mil·lenarista, tenen hiperlideratges messiànics, representen una renovació del sistema polític (en alguns casos generacional) i, sobretot, son una conseqüència directe de la crisi econòmica i la desconfiança en el “establishment”.

La gran pregunta que fa temps que em formulo és: que passarà quan les circumstancies de la crisi vagin pal·liant i la gent comenci a viure millor? Aquests espais han sorgit per quedar-se o bé la gent tornarà a confiar en les forces del estatu quo tradicionals?

A Catalunya es l’únic lloc d’Espanya on tenim els dos moviments rupturistes en paral·lel: un de identitari sobiranista (CDC-ERC-CUP) i un d’esquerra alternativa (ICV-EUIA/CSQP/En Comú Podem), els dos enfrontats a les forces que defensen conservar el sistema amb alguna reforma superficial (PP-PSC-Cs). vegem com han evolucionat aquests tres espais des de 2012, quan s’inicia el Procés.

##PCEPodem2

Així doncs sembla que el Procés es troba estancat i en clar retrocés des del passat 27S, amb uns 850.000 votants menys i molt per sota de les forces que representen l’estatu quo, tan en vots com en escons. Per altre banda En Comú Podem, consolida un espai entorn al 24%, però ha aturat el seu creixement que semblava imparable. I l’estatu quo espanyolista comença una tímida recuperació.

El darrer any l’atur ha baixat un 12,94% a Catalunya, i unes 95.000 persones han trobat feina. Tot i així és del 17,44% amb unes altes xifres de temporalitat i precarietat. La percepció de l’economia segueix sent molt dolenta, però poc a poc va millorant; la prima de risc està molt baixa, les retallades més bèsties s’han pres un respir i fins i tot comencem a veure pressupostos augmentant la despesa social. Els desnonaments hipotecaris segueixen existint però en clar retrocés.

Pot estar provocant això una frenada en sec del creixement dels moviments rupturistes, ja siguin nacionalistes o d’esquerres? Pot ser que molta gent hagi deixat de veure el canvi amb esperança i el comenci a veure amb por i conservadorisme tant al Procés com a Podem? Es una possibilitat molt certa, tant per Catalunya com per Espanya. No sé de que riuen ni de que s’alegren els processites, la veritat. L’auge del estatu quo s’està donant arreu, també a casa nostre: el PP ha guanyat 40.000 vots, més que cap altre partit català, tot i l’escàndol de Fernandez Diaz.

En aquesta campanya Units Podem bàsicament ha tractat de no perdre terreny davant la campanya de la por al canvi que han fet PP, PSOE, Cs, ERC, CDC i tots els seus mitjans afins, començant per TV3. Hem estat tan a la defensiva que no hem estat capaços de poder fer una campanya il·lusionant i en positiu, per molt que ens hi esforçàvem. Al debat Iglesias va estar centrat en aturar atacs barroers i demagogs de PSOE i Cs, mentre Rajoy en sortia il·lès. Quelcom similar va passar al debat català amb Domenech centrat a aturar els atacs de Rufian.

La por al canvi, pot haver acabat calant entre aquells que estan un xic millor que els darrers anys, per poc que sigui. Ha desmobilitzat al nostre electorat i ha motivat al més conservador a tornar al PP, preferint la corrupció a un canvi incert.

Tot i haver frenat l’ascens en sec, i haver deixat un milió de vots pel camí, no oblidem que hem consolidat la major quantitat de diputats d’esquerra alternativa de la història recent d’Espanya. Jo vaig començar a militar que a la meva ciutat érem cinquena forma i triem un 8% de vot, ahir vam repetir victòria amb un 29%. Absolutament inimaginable fa només 2 anys. Donem un cop d’ull a l’evolució en escons del PCE-PSUC- ICV/IU- Podem/IU/ECP. Estem millor que mai, tot i esperar més.

##PCEPodem

Ningú va dir que fos fàcil. No podem ser tan sols un moviment de Resistencia a les retallades, cal que tinguem un model alternatiu creïble i il·lusionant. Tenim el govern dels principals Ajuntaments, un lloc ideal per posar-ho en praxis i demostrar que en som capaços. I, sobretot, hem de tindre ben clar que el nostre projecte no és el del replegament identitari  sobiranista, no podem caure en euroescepticismes, xenofòbies o nacionalismes. Ni tampoc hem de confiar en el pensament màgic voluntarista i pensar que la victòria es produirà només amb desitjar-ho molt fort, cal que es donin unes condicions materials que ho facin possible.

La bonança econòmica entre 1996 i 2008 va tornar a les classes populars conservadores, defugint tota ànsia rupturista o revolucionaria, on el proletariat semblava estar encantat amb el neoliberalisme especulador i es creia classe mitja gràcies a tenir una hipoteca. Ara estem davant un canvi molt més profund: el pas d’una economia industrial a un capitalisme de bens i serveis, on es requereix menys ma d’obra no qualificada. Això provocarà altes bosses d’atur estructural i classes populars que viuran al marge del sistema, davant una classe mitja que anirà recuperant el seu benestar paulatinament i que s’aniran tornant més conservadores, defugint tot canvi radical.

Veurem com es tradueix això políticament, però jo crec que un espai d’esquerra alternativa pot tenir futur i no quedar-se com a fenomen efímer i efervescent si aconsegueix proposar un canvi realista, pragmàtic i possibilista que sigui bo per les generacions d’estudiants precaris o treballadors no qualificats i que no generi por a les classes mitges.

h1

Resultats de l’Enquesta al Blog

Juny 25, 2016

Disculpeu que vagi tan tard i publiqui els resultats en plena Jornada de Reflexió! Espero que la Junta Electoral no il·legalitzi aquest blog! De debò que no era la meva intenció, però entre la campanya i la feina, pràcticament no he tingut temps per més!

De nou gràcies per participar a les 300 persones que heu votat. Aquí els resultats:

#####Enquesta

Segons sembla a En Comú Podem tenim l’electorat força mobilitzat! Algú podria pensar que el resultat està molt condicionat a que soc un sectari i que el meu blog només el llegeixen membres del meu entorn polític. Tot podria ser, però per poder comparar us deixo amb la diferència entre el percentatge de vot de aquesta enquesta i la mateixa que es va realitzar pel 20D en aquesta mateixa web i una participació quasi idèntica:

#####Enquesta2I finalment us deixo amb com quedaria la representació catalana al Congrés, en el cas que Catalunya fos una circumscripció única (que no és el cas):

#####Enquesta3

 Doncs res! Jo demà estaré fent d’apoderat per En Comú Podem a la meva ciutat; el proper post serà la valoració dels resultats, aquest cop si, reals.

h1

Així ha manipulat la campanya TV3 per perjudicar En Comú Podem

Juny 22, 2016

TV3, la seva

Aquesta campanya TV3 ha abandonat qualsevol reminiscència de professionalitat i imparcialitat per abraonar-se a fer agitació, propaganda i proselitisme dels partits que formen el Govern català, com si fos un hooligan exaltat. Sobretot ha tractat de perjudicar per tots els mitjans possibles a l’única força de la oposició que ha derrotat als partits del Govern des de 2012:  En Comú Podem. Tot pagat amb els nostres impostos.

La dreta nacionalista no ha assimilat encara que va perdre l’alcaldia de Barcelona o que va ser derrotada el 20D, ara vol venjança i no ha dubtat a fet totes les trampes possibles per impedir una tercera debacle.

Per primer cop a la història recent TV3 no ha seguit els Blocs Electorals (que li obligaven a informar imparcialment de tots els partits) i ha editat les noticies de campanya com li ha donat la gana, amagant a la primera força política en darrer lloc i donant bombo i plateret de qualsevol declaració que afavorís als seus amos CDC i ERC. No tinc cap mena de dubte que quan vinguin les eleccions catalanes, on la dreta nacionalista va ser primera força, tornaran els Blocs Electorals més estrictes.

A continuació un breu recull de les manipulacions informatives de la casta periodística convergent en contra de la oposició democràtica d’esquerres:

1.- Canviar el logo a En Comú Podem

zz tv34

A l’hora d’informar dels resultats de l’enquesta del CIS, Elena Sanchez Melero, en comptes de posar el logo d’En Comú Podem posa el de Podemos, partit que com a tal no es presenta a les eleccions, sinó que forma part d’una coalició més àmplia. Un intent de presentar-nos com la mera sucursal d’un partit espanyol? Confondre als electors? Mala fé o ignorància? Es normal que TV3 desconegui el nom i el logo de la primera força política de Catalunya?

zz tv35

De nou en el programa Divendres van tornar a canviar absurdament el logo de En Comú Podem pel que fa servir Unidos Podemos a la papereta, posant a sota el de Convergència que era un 200% més gran que cap altre partit, tot i ser la 4a força política a Catalunya. Curiosament, amb ells no s’equivoquen mai.

2.- Manipular els cartells i inventar-se controvèrsies inexistents.

zz tv3

El comunity mànager del 3/24 va agafar el cartell de campanya de Unidos Podemos i el va comparar barroerament amb el d’un míting de En Comú Podem, per tal de buscar inexistents contradiccions entre ambdós sobre si deien “poble” o “pobles”. S’ha de ser manipulador, sectari i barroer per anar a furgar en aquesta bestiesa.

zz tv32No contents amb això s’inventen una inexistent polèmica perquè al cartell d’Unidos Podemos apareix Ada Colau i no Xavier Domenech. Al cartell no apareixen els caps de llista, sinó les cares més conegudes del canvi i, a més, Ada Colau si que és es candidata doncs tanca la llista per Barcelona. Des de quan un mitjà de comunicació es dedica a opinar i manipular sobre els cartells d’un partit en comptes d’informar dels seus actes? Donaran també opinions dolentes sobre els cartells de la resta de partits?

3- TV3 decideix el tema que “marca la campanya”.

zz tv31En cap moment En Comú Podem (ni cap altre partit no processista) va parlar en aquell dia del “RUI” (una nova impostura basada en repetir el 9N per tapar el fracàs de Puigdemont). Tan es, TV3 va decidir que aquell era el tema del dia, només va preguntar per això als candidats i va donar totes les informacions des d’aquest punt de vista, tapant els temes reals del qual parlaven la resta.

4.- Qualsevol ruqueria que faci el candidat de CDC (4a força) es una noticia estrella

 zz tv36Alto!! Pareu les rotatives!! Breaking news!! Francesc Homs ha anat en bicicleta 50km a un míting! I no us preocupeu, no calen periodistes, ell mateix envia el selfie a TV3 que per això n’és l’amo.

4.- Les retallades en educació son culpa de la oposició d’esquerres, no del Govern que les fa.

zz tv37

TV3 va presentar una concentració de mestres i activistes contra les retallades de JxS en educació com una protesta contra els partits d’esquerres a la oposició. A aquest extrem de manipulació barroera ha degenerat Tv3. Òbviament la escridassada de la Marea Groga no anava dirigida a la CUP o CSQP sinó als Consellers de la dreta neoliberal de Junts x Si, tal com han explicat a un manifest, indignats per les mentides, falsificacions i falòrnies de la radiotelevisió pública catalana.

Podeu llegir un detallat article a Media.Cat sobre aquest escàndol de manipulació

5.- Els retards en Rodalies son culpa d’Espanya i només solucionen amb la Independència.

zz tv38

TV3 va obrir el telenotícies migdia i vespre del passat dijous amb un extens informe sobre els retards a Rodalies (que son competència de la Generalitat), donant pas seguidament a les informacions de campanya de CDC i ERC, perfectament coordinades prèviament amb el Telenotícies, on van donar la culpa d’aquests retards a Espanya, al centralisme i a la manca d’inversions. En cap moment van fer esment que la política d’infraestructures de la dreta (amb CDC al capdavant) durant els anys de la bombolla immobiliària es van basar en donar prioritat absoluta a les inversions al AVE davant de Rodalies, mentre acusaven a ICV de ser enemic del progrés econòmic quan defensava Rodalies davant l’AVE.

Tampoc han aparegut a TV3 les declaracions d’un exdirector de Rodalies que ha acusat a la mala gestió de la Generalitat d’aquests endarreriments.

6.- El Debat de la vergonya amb Mònica Terribas, la Vedette.

El debat entre els cap de llista catalans a Tv3, realitzat el diumenge 19 per la nit, va estar “moderat” per una Mònica Terribas completament exaltada i hooligan que no va dubtar a ajudar a Rufian i Homs a atacar a Xavier Domenech (sovint a crits) sobre si el Referèndum acordat seria o no una línia vermella, com si ella fos una candidata més. Tot i que Domenech afirmava un cop i un altre que si, la moderadora cridava com una boja “NO!! NO!! No ho ha dit! No sabem si hi haurà Referèndum!!“.

zz tv39

zz tv310zz tv311

La part més trista i patètica però, va ser quan TV3 va triar preguntes de Twitter per als candidats: totes les escollides (d’entre més de 2.000) estaven fetes per militants, regidors o càrrecs d’ERC, doncs segurament ja estaven pactades prèviament entre el partit i el programa. Quines casualitats més capricioses té l’atzar oi?

zz tv312 Mònica Terribes es la versió nostrada de Jimenez Losantos o Curry Valenzuela. Una persona de la elit i l’establishment que cobra 400.000 euros públics per defensar al Govern, mentre insulta a la oposició i a les classes populars des dels altaveus de Catalunya Ràdio, sense la menor ombra de rigor ni el més remot rastre de periodisme. Ferran Monegal l‘ha comparat amb una Vedette del Molino, en aquest divertit text.

NOTA: Com la campanya no ha acabat es possible que aquest post es vagi actualitzant amb noves trampes i manipulacions

PD: Actualitzo amb informacions que em passa la coordinadora d’ICV Marta Ribas: Els únics partits que han tingut connexions en directe durant tota la campanya han estat ERC i CDC, de la resta de partits han tret talls editats (els que TV3 ha considerat, amb la objectivitat que els caracteritza). Al TN migdia d’avui tan sols han tret les declaracions condemnant a Fernandez Diaz de CDC i ERC, tot i que En Comú podem també n’havia fet.

PPD: Avui 24/6 amb un TN migdia centrat en el Brexit han recollit declaracions de Mariano Rajoy, Perdo Sanchez, Albert Rivera, Puigdemont i Romeva. No ha estat fins al cap de mitja hora, ja en l’espai de la campanya, quan ha sortit un breu tall d’Ada Colau sobre el tema.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 8.065 other followers