h1

#ProcesChallenge Aguantar sense twitterjar sobre el Procés fins passat el 1O

Setembre 9, 2017

#ProcesCallenge

M’he proposat un veritable “challenge” a mi mateix: Aguantar fins passat el dia 1 d’Octubre sense twittejar res sobre el Procés. Sense comptar retweets eh! Que el repte ha de ser assolible! I us hi convido a participar! Es el #ProcesChallenge

Els motius:

-Ja he hagut de bloquejar a dues persones que jo considerava amics pels greus atacs i insults que m’estaven llençant. Em nego a perdre més amistats per un tema tan banal que en un parell de mesos serà un anècdota irrellevant, com ho va ser el 9N en el seu dia.

-Es impossible establir un diàleg raonat amb aquest nivell de fanatisme, visceralitat i hiperventilació. Hi han mil·lenaristes que creuen estar vivent l’arribada d’un Nou Mon guiats per un Messies, on tot aquell que es posi per davant es tan sols un pal a les rodes i, per tant, està perfectament justificat passar-li per sobre. Respecto la fé, però jo soc ateu i escèptic. I no tinc voluntat de màrtir.

-En mig de tant soroll no hi ha res més revolucionari que el Silenci. Que us voleu matar entre vosaltres per una bandera? Amb mi no compteu. Jo m’ho miraré tranquil·lament des del meu sofà, amb unes crispetes. Passo de tot. Me la sua. Me la rebufa. No es la meva lluita. Ja us ho fareu. Em rento les mans.

-En un temps de blancs i negres no hi ha lloc pels infinits matisos del gris. Entre tant maniqueisme de certeses absolutes i dogmàtiques, els dubtosos sobrem. I jo de dubtes en tinc molts, moltíssims. I si, soc equidistant. Molt. Cada cop em sento més allunyat de dos bàndols que semblen competir en una cursa envers la bogeria kafkiana. Jo aquí no hi pinto res. Es com si tractés d’opinar sobre un Barça-Madrid enmig d’una grada hooligan, quan jo no entenc un borrall de futbol ni mai n’he vist un partit.

-Els historiadors necessitem un xic de temps i perspectiva per analitzar els fets. Opinar d’un succés al vertiginós ritme al qual es precipiten els fets implica el risc de sobrevalorar un anècdota irrellevant o de menysvalorar una dada fonamental.

-Com estic absolutament convençut que tot plegat acabarà igual que el 9N i el 27S, en una fase més del Procés al no res, no cal fer cap campanya. Es impossible que aquest despropòsit acabi solucionant el conflicte entre sobiranies. El 2 d’Octube estarem exactament igual, donant voltes a la roda de hàmster fins que no hi hagi un canvi als governs d’Espanya i/o Catalunya. No cal fer campanya en contra de quelcom que es impossible que passi.  El temps em donarà la raó, com me la va donar el 2014.

-Hi han temes infinitament més interessants en els qual val la pena gastar esforços.

-Rés farà més ràbia als que volen monopolitzar la opinió pública amb el monotema que els ignorem com si res estigués passant. Catalunya està tan polititzada fins a la nàusea que frenar uns dies es com sortir a respirar aire net en mig d’aquest huracà de fums tòxics.

-Es, doncs, un Silenci que diu moltes coses. Una vaga d’opinió en contra d’aquells que no ens deixen fer un referèndum legal i acordat i tambè contra aquells que volen fer-nos creure que es possible votar sense garanties, passant per sobre de les minories i assetjant als dissidents.

I en el cas que us agafi el mono sobre la meva opinió sempre podeu rellegir el que vaig escriure sobre el 9N, les meves opinions de llavors segueixen plenament vigents. Es la gràcia que té viure dins un bucle temporal! O podeu mirar els retweets que faré d’aquells que tenen coses més interessants que jo a dir.

Prometo trencar el silènci passat el 1O, on poder analitzar-ho tot plegat amb calma i la racionalitat que el moment mereix!

Us sumeu al repte?

PD: El 93% dels meus followers de twitter no tenen gaire fe en que ho assoleixi, però de moment ja porto 5 dies

# a ProcesChallange

Anuncis
h1

Ni Procés Ni Rajoy. Prou Fal·làcia de la Falsa Dicotomia

Juliol 18, 2017

# 0Franco1

El Processisme està desesperat. Davant l’imminent fracàs del seu segon simulacre de Pseudoreferendum necessiten que algun votant del NO despistat participi en el seu frau sense garanties del 1O, per tal d’aconseguir com sigui que el 1O tingui més vots que el 9N, per tal de mantenir viu el Procés i la dreta al poder. Per això estan recorrent a la única idea que han estat capaços d’elaborar: Si no votes a la farsa del 1O, estàs amb Rajoy, amb el feixisme i contra la democràcia.

Aquesta ridícula idea es tracta del clàssic exemple de la “Fal·làcia de la falsa dicotomia o del fals dilema“, la definició de la qual es la següent:

“La fal·làcia lògica del fals dilema involucra una situació en què es presenten dos punts de vista com les úniques opcions possibles, quan en realitat hi ha una o més opcions alternatives que no han estat considerades. Les dues alternatives són amb freqüència, encara que no sempre, els punts de vista més extrems dins d’un espectre de possibilitats”

Avui n’hem vist una nova demostració, quan un grup de cuperos i troskonvergents han llençat una lamentable campanya acusant de franquistes a tots els que no vulguin votar al 1O. Una campanya que ha rebut el suport entusiasta de la Fundación Francisco Franco. Curiosament la comparació amb el feixisme no inclou als que votin pel NO, doncs a aquests els necessiten desesperadament per donar certa pàtina de veracitat a la seva performance propagandística que simularà ser una votació. Una terrible banalització del feixisme i un insult a la memòria històrica que, de nou, ens recorda com l’independentisme va fugir a l’exili el 1940 mentre el PSUC plantava cara al feixisme en solitari.

De fet, dona la casualitat que va ser el mateix Franco  va ser el primer en emprar aquesta fal·làcia del fals dilema per cridar a la participació en un referèndum sense garanties. Aquest frau democràtic es va realitzar el 1966, per ratificar la Llei Orgànica de l’Estat, on els vots a favor van arribar al 95,6%, amb una suposada participació del 88%. Que creïble oi? Es el que tenen les votacions sense garanties, que son molt fàcilment manipulables.

# 0Franco2
No es el primer cop que alguns processites demostren la seva mediocritat intel·lectual emprant aquestes comparacions tan barroeres. Com és l’únic argument que han aconseguit elaborar per cridar a la participació, el repeteixen fins al deliri. No donen per més.  Aquí podem veure com la diputada de la CUP Mireia Boya, filla d’una diputada convergent i germana d’un alt càrrec de la Generalitat, comparava alegrement a les persones d’esquerres dissidents al règim processista amb el partit feixista PxC

# 0MireiaBoyaPxC

 

No es l’únic lloc que passa. No tenim el monopoli dels fraus en lògica retòrica. Fa poc a Turquia, Erdogan va convocar un Referèndum per reformar diversos articles de la Constitució per tal d’augmentar el poder presidencial i poder purgar a la oposició. Doncs bé, durant tota la campanya el seu gran argument va ser que qui votés que no estava donant suport al terrorisme.

# 0Franco3

Durant la Guerra d’Irak, el President Georges W. Bush es va dedicar a repetir en diversos actes que els milions de manifestants del “No a la Guerra” estaven al costat d’Osama Bin Laden, ja que les úniques opcions eren estar amb ell o contra ell.

DEZc5d8XsAAvpea

Si aquesta fal·làcia fos certa, tenint en compte que el simulacre de votació del 9N va tindre una participació del 37,02%, això significaria que a Catalunya hi ha aproximadament un 62,98% de franquistes o votants del PP. Curiosament quan arriben les eleccions amb garanties democràtiques a Catalunya la ultradreta mai passa del 1% i el PP es queda amb un 8,5%. On son la resta? Han desaparegut? Màgia!

Aquells que no votarem al 1O ho fem per molts diversos motius i raons. Alguns creiem que el 1O es una farsa propagandística sense cap garantia, mentre altres pensen que es un cop d’estat o bé una mobilització legítima, però no una votació. Conec a molts independentistes honestos que no pensen participar en una performance que no servirà absolutament per res més que mantenir a Puigdemont a la cadira.

I, estic segur que molts dels que el 1O ens quedarem a casa el 2O seguirem lluitant per un referèndum legal i vinculant, que passa si o si, per fer fora a Rajoy de la Moncloa.

PD: Gràcies a @inforiovn1  per haver-me ajudat a fer aquest post suggerint-me exemples de fal·làcies!

h1

La curiosa fascinació Trotskista pel Procés

Juliol 9, 2017

Hi ha un soprenent fenomen que em te encuriosit: com els diferents grups trotskistes catalans han acabat sent els màxims defensors del Procés i de la farsa del Pseudoreferèndum del 1O, contradient radicalment així el seu brillant llegat de lluita per l’internacionalisme.

# Trotsky Red Amy

“Nos critican los troskos. Siempre nos criticaron. Pero yo los conozco. Nunca pisan un barrio. Ellos estudian la historia. Se la pasan leyendo. Y nosotros la hacemos”. Cançó de les Joventuts Peronistes.

Mira que intento defugir els prejudicis heretats del meu espai polític; reconec que el trotskisme català ha fet interessants i indiscutibles aportacions als moviments socials catalans, com impulsar el moviment “Aturem la Guerra”, el 15M o la lluita unitària antifeixista. Però en aquest tema trobo que fiquen la pota i es situen en les antípodes ideològiques de l’essència de la seva filosofia i trajectòria.

Hom podria pensar que prestar la menor atenció a una ideologia tan minoritària es una pèrdua de temps, doncs el darrer cop que els diversos grups trotskistes es van presentar sols a unes eleccions, amb la coalició Anticapitalistes a les generals del  2011, van obtenir un 0,41% de vot, tot i estar en ple fervor del 15M. Però des d’aquell estrepitós fracàs han optat per “l’entrisme“, es a dir, colar-se en partits més grans per controlar-los des de dins. Així doncs Izquierda Anticapitalista està dins Podemos, Lluita Internacionalista i En Lluita formen part de la CUP, el POR es una corrent dins Esquerra Unida i Revolta Global té alguns membres  a la executiva de Catalunya en Comú i controla la direcció catalana de Podem. De fet, podríem assegurar que Podem, a dia d’avui, es la organització trotskista amb més influència a Catalunya des del POUM del 1936-37.

Recordem que el trotskisme es va escindir de la III Internacional i del moviment comunista oficial, entre altres motius, per les discrepàncies en torn a les tesis del “Socialisme en un sol país” adoptada el 1925 en el XIV Congrés del Partit Comunista de la URSS, segons la qual la revolució social s’havia de limitar a les fronteres nacionals de Rússia. Davant això Trosky va plantejar un internacionalisme radical amb una expansió d’una revolució permanent arreu del món. Una posició coherent i que calia defensar, llavors, davant els abusos autoritaris de l’estalinisme.

La majoria de grups trotskistes tenen noms clarament anti-sobiranistes en els quals es fa referència a que els revoltes han de ser globals i les lluites internacionalsites. Així doncs… en quin moment els trotskistes catalans van passar de defensar una revolució sense fronteres a ser uns apassionats proselitistes del fiscal-sobiranisme, les banderes, el patriotisme i el replegament identitari?

El problema de fons es que els trotskistes tenen una malaltissa fascinació hipnòtica per “la gent”, “el carrer” i “els moviments socials“. Segons aquesta visió infantil, maniquea i simplista, qualsevol mobilització popular es bona per naturalesa, dona igual la causa o qui la promogui. Si hi ha gent al carrer es l’inici d’una revolució, sempre tenen la raó i s’hi ha de ser al costat. I punt.  Amb aquesta lògica tan pueril, els trotskistes han acabat donant suport a mobilitzacions populars d’allò més curioses:

  • El 1941 van donar suport a la “revolució” nacionalista d’Ucraïna, en contra de la ocupació soviètica. Aquests nacionalistes, però, acabarien poc després col·laborant amb Hitler per deportar jueus als camps d’extermini.
  • Als anys 80’s van aplaudir als moviments anti-comunistes a la RDA que van provocar la caiguda del mur de Berlín, tot i que la implosió de la URSS va suposar un triomf del neoliberalisme de Reagan i Tatcher, la fi de les polítiques keynesianes i de suport a l’estat del benestar a occident.
  • Recentment han donat un suport incondicional i acrític a “Les primaveres àrabs“, tot i que això suposés estar al costat de les intervencions militars i bombardejos de la OTAN a Líbia o Síria, així com el sorgiment del terrorisme islamista del ISIS.
  • El 2013 van vitorejar al moviment nacionalista “Euromaidan” que defensava la independència d’Ucraïna respecte a Rússia, tot i que aquest estava liderat per un grup d’ultradreta obertament neonazi com Svoboda.

A mi ja em perdonareu, però creure que totes les causes son vàlides de per si o que tots els moviments socials son el germen d’una revolta em sembla d’una ceguera preocupant.  Encara sort que no es van creuar mai amb les mobilitzacions contra el matrimoni igualitari o l’avortament que va organitzar Hazte Oir i el Foro de la Família durant el govern de Zapatero! Com hi havia gent al carrer, tenien la raó i, per tant s’hi havia de ser, oi? O no?

Ja he explicat que, per mi, el Procés no es més que un moviment reaccionari i una farsa propagandística organitzada pel Govern convergent per aturar els efectes polítics del 15M i dirigir la ràbia social per la crisis envers suport messiànic a CDC.

La immensa majoria de població que no es manifesta pel Procés no es gent? Que son? Subhumans? Animals? Les classes populars i treballadores de l’Àrea Metropolitana que han donat l’esquena massivament al Procés, amb apatia i indiferència, son menys “gent” que Laporta, o Artur Mas? Pregunto.  Els 5 milions de persones que no van votar el 9N son menys vàlides que els 2 milions que ho van fer? Son tots feixistes o centralistes? No ho crec pas.

Amics trotskistes, recupereu l’ànima internacionalista i alter-globalista que us havia caracteritzat fins 2012 i situeu-vos al costat dels que treballem per construir un món federal, sense fronteres nacionals i amb unes sobiranies fiscals a nivell continental que permetin redistribuir la riquesa i el deute d’una forma més eficient, superant les desigualtats socials i econòmiques a escala planetària. Si, tal com afirmàveu el 1925, Rússia no podia fer una revolució tota sola, menys encara Catalunya contra un mercat globalitzat! I, sens dubte, mai ho farà de la maneta de CDC.

h1

Sobre la teoria del “Pare Absent” com a causa de Homosexualitat masculina

Mai 29, 2017
# aaSchnaider

Sascha Schneider. Triumph of Darkness.1896

Recentment el bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha tornat a fer-se ressò d’una antiga teoria segons la qual la homosexualitat masculina estaria causada per una absència de figura paterna. Més enllà de fer protestes i assenyalar al religiós com a homòfob, que ja ho trobo bé, resulta necessari argumentar per tal de desmuntar d’arrel aquesta absurda hipòtesis.

No es el primer cop que escolto aquesta argumentació. Corria per casa un manual de psicologia de la sexualitat dels anys 50’s on es deia més o menys el mateix. Recordem que no va ser fins l’any 1973 que la Associació Americana de Psiquiatria (APA) va votar per unanimitat deixar de considerar la homosexualitat com una desviació sexual o trastorn mental, tot i que no serà fins 1990 que la OMS no fa el mateix. Ho vaig tornar a llegir en el llibreComprendre i sanar la homosexualitat” de Richard A. Cohen, que ja vaig analitzar en un post.

Aquests punts de vista tenen en comú que veuen la homosexualitat com una malaltia que s’ha de curar i, per tant, cal buscar la causa que la provoca per tal de fer prevenció i cura, emparant unes “teràpies reparadores” que han dut al suïcidi o a importants traumes mentals a les seves víctimes.  Curiosament, la seva obsessió és exclusivament la homosexualitat masculina. El lesbianisme no els preocupa? O potser es que la seva ment patriarcal ni tan sols contempla la possibilitat que una dona pugui experimentar plaer sexual sense presència fàl·lica?

Originalment el psicoanàlisi no culpava als pares, sinó a les mares de la homosexualitat dels seus fills (homes). Segons el mateix Sigmund Freud, les mares dels gais eren “fredes i exigents“. Anys més tard, veient que aquesta premissa no tenia ni cap ni peus,  canvien de culpable: ara acusen al “pare absent” i el seu simbolisme com a origen de la legitimat del ordre i la llei dins de la família (heteropatriarcal).

Dona la casualitat que totes les persones que conec orfes de pare, o amb els pares separats i que han crescut amb la mare, son heterosexuals sense la menor ombra de dubte.  I tots els gais del meu entorn, entre els que m’incloc, han crescut en famílies amb un pare completament present en tot moment.

Una altre cosa es que aquests freudians de pacotilla hagin confós la causa amb la conseqüència. M’explico: El fet que jo sigui gai fa que tingui lleugerament menys confiança amb el meu pare per explicar-li segons quines coses, per fer bromes sexuals o per tindre una conversa pujada de to. De la mateixa forma que m’és més fàcil parlar de sexe amb les meves amigues que amb els meus amics heteros (que s’escandalitzen per tot de seguida!). Però això es una conseqüència! No una causa! Ara, també us he de dir que conec casos de nois gais amb molta més confiança amb el seu pare que amb la seva mare (vegeu aquest emotiu video, per exemple). No existeix una correlació clara.

Que passa, doncs, amb els diferents germans que tenen uns mateixos pares, però no la mateixa orientació sexual? I si aquesta teoria del “pare absent” fos certa, implicaria també que la heterosexualitat masculina es una conseqüència d’una sobreprotecció paterna o d’una absència materna? Ah no! Que a la “norma” no cal buscar-li causalitat. Clar, clar.

Alguns científics han volgut maquillar amb una pàtina d’empirisme aquesta obsessió, buscant les causes de la homosexualitat (de nou només masculina) en els gens. I que s’han trobat? Amb bessons idèntics amb diferents orientacions sexuals.  Davant d’això, en comptes de reconèixer l’error, s’han tret de la màniga que hi han factors “epigenètics” que fan que uns gens s’activin i altres no depenent de factors ambientals o emocionals. Es a dir, que no tenen ni idea de quina es la causa en si.

I doncs quina es la causa? La resposta la tinc claríssima: NO EXISTEIX. O no existeix una única causa universal que expliqui la diversitat sexual en totes les cultures i moments de la història.  De fet, molts dels patrons amb els que sol treballar la psicoanàlisi freudiana/lacaniana son extremadament etnocèntrics i no es compleixen fora de l’occident contemporani, com va demostrar l’antropòleg Bronisław Malinowski quan va descobrir que el complexe d’Edip no es donava entre les famílies matrilineals de les illes Trobriand

Anem per parts. La homosexualitat, igual que la heterosexualitat, la masculinitat o la feminitat, son invents humans, producte de la nostre cultura, història i societat. El paper del sexe i el gènere ha variat radicalment en cada lloc i moment de la història. L’actual model de família nuclear heteropatriarcal es només un dels moltíssims que existeixen o han existit en el temps i l’espai.

# aaTebas

Kílix àtic (s. V a.C.) que representa a dos amants de Tebes

Alguns exemples: en la Tebes grega del s.V aC la homosexualitat masculina era obligatòria per tothom durant una fase de la seva vida, concretament com un entrenament durant el seu pas per l’exèrcit. Ser homosexual no estava relacionat amb una minoria sexual, o amb l’efeminament. Al contrari, anava de la mà de la masculinitat agressiva i extrema per la qual tothom havia de passar mentre era jove i militar; un cop retirat es casava amb una dona i tenia fills. Quelcom similar passa a les terres altes de Nova Guinea on els joves guerrers viuen separats de les seves famílies i tenen relacions homosexuals com a ritual de pas obligat a la maduresa. Al Sudan entre les tribus Azande els joves només poden tenir relacions homosexuals fins que han aconseguit acumular tant ramat com per permetre’s un matrimoni heterosexual.

En la moltes societats preindustrials, com a la Xina imperial, l’Atenes clàssica, el Bizanci o la Persia medieval, així com l’Al-Andalus musulmà, ningú pensava que les relacions homosexuals masculines fossin una depravació, ni una conducta minoritària, doncs s’acceptava una bisexualitat masculina, on s’alternaven relacions homo i heterosexuals, segons el moment de la vida o la llibertat de la persona. Tan sols en alguns casos estava mal vista la homosexualitat passiva en edat adulta.

Es a dir: cada cultura ha organitzat la seva sexualitat d’una forma diferent. Es impossible que hi hagi un causant comú entre la homosexualitat als azande del Sudan i els de San Francisco, més enllà de que la diversitat cultural genera una diversitat sexual.  Seguir buscant una “causa” a aquesta orientació, només busca relacionar-la amb quelcom anormal, malaltís i depravat que cal guarir.

Perquè no busquem  les causes de la homofòbia? Doncs es ben senzill: algunes societats amb greus problemes de baixa demografia, com els jueus de l’antiguitat, van desenvolupar un seguit de tabús sexuals religiosos en contra de qualsevol conducta sexual no reproductiva: la masturbació, la solteria o la homosexualitat.

Quan la societat occidental contemporània ha adoptat un model econòmic postindustrial de bens i serveis que requereix de poca ma d’obra, aquests tabús han resultats absurds i la pressió natalista poc a poc ha anat desapareixent, donant pas al feminisme i als moviments LGBT.  El concepte de “orientació sexual” o de “homosexualitat” entès com a una identitat sexual  exclusiva, son conceptes socials que han sorgit recentment, en el pas de la societat industrial/agrícola a la postindustrial antinatalsita actual. Per tant, l’acceptació de la homosexualitat no es dona encara en aquells llocs del món on la seva economia depèn d’una elevada demografia que els proporcioni força de treball constant.

h1

Núria Marín, la Susana Díaz de L’Hospitalet

Mai 24, 2017

### Aaaa Nuria Marin Susana Diaz

Tot i que l’alcaldessa de L’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, va manifestar la seva preferència a les primaries socialistes per Patxi Lopez, la veritat es que la seva trajectòria política, personal i ideològica la converteix en una ànima bessona de la candidata oficialista Susana Díaz, com veurem a continuació:

– Cap de les dues ha tingut gaire interès ni capacitat per la formació universitària; Díaz va trigar una dècada en finalitzar la carrera de dret i Marín no ha arribat mai a acabar la diplomatura en empresarials.

– Ni l’una ni l’altre tenen cap experiència professional fora de la política. Les dues han viscut sempre del PSOE i dels càrrecs públics que el partit els ha donat. Marín es va afiliar a les JSC amb 18 anys i  als 22 anys va ser designada per dirigir el Mercat de Santa Eulàlia; Díaz amb 23 anys era Secretària d’Organització de les Joventuts Socialistes d’Andalusia (a les que s’havia afiliat amb 17 anys) i als 25 regidora de l’Ajuntament de Sevilla.

– Les dues van arribar al poder precipitadament després de la dimissió del seu antecessor al càrrec, sense cap votació de primaries ni eleccions pel mig i simplement son designades aritràriament pel seu antecessor. Núria Marín es proclamada Alcaldessa de l’Hospitalet  a dit l’any 2008 després de que l’anterior batlle Celestino Corbacho fos designat Ministre de Treball per Zapatero. Susana arriba a la presidència del Govern d’Andalusia el 2013 quan l’anterior President José Antionio Griñan va decidir no repetir en el càrrec assetjat pels casos de corrupció dels ERE falsos. Es va presentar a unes primaries que no es van arribar a celebrar ja que era la única candidata.

– En tots dos casos comencen governant amb aliances amb l’esquerra que acaben fatal. Susana Díaz va ser proclamada Presidenta amb els vots IU, amb qui fa Govern de coalició. Aquest govern durarà menys de dos anys, davant les desavinences constants amb IU per polítiques d’habitatge, finalment Díaz trenca el Govern el 2015 i es re-escollida amb un pacte amb Ciutadans. La seva relació amb podem i IU no pot ser pitjor.

Núria Marin es proclamada alcaldessa amb els vots de ICV-EUIA, en plena època del Tripartit. A partir del 2011, però, les relacions comencen a tensar-se quan el PSC tanca unilateralment els mitjans de comunicació locals, sense comunicar-ho als seus socis. Quan Marin es imputada per sobresous a la Federació de Municipis, EUIA abandona el Govern. En l’actual legislatura Marin governa després de subornar amb diner públic a dos trànsfugues d’una marca fantasma (“Ganemos”) arribant a acords puntuals amb CDC-ERC i C’s. La relació actual amb la confluència de les esquerres Canviem L’Hospitalet es dolentíssima.

– La seva forma de fer política es basa en el populisme personalista i en les xarxes de clientelisme de favors. Ambdues polítiques brillen per la seva absència d’idees polítiques o profunditat intel·lectual, mentre que potencien el seu populisme de barri, amb presència omnipresent als mitjans públics sota el seu control i amb un clientelisme de prebendes i subvencions.

Geganta-MArinParlar del clientelisme a Andalusia donaria per llarg i del cas hospitalenc ja n’he parlat amb anterioritat, però deixeu que faci referència a un esfereïdor anècdota recent: Una associació cultural, generosament subvencionada per l’Ajuntament, va realitzar una geganta amb la cara de l’alcaldessa. Com això va despertar la indignació dels partits de la oposició, el PSC va pressionar a diverses entitats subvencionades del barri per tal que signessin un manifest de suport a la Geganta.

-La seva visió de la Cultura es basa en l’especulació urbanística i turística. El model de cultura de Susana Díaz a les passades primaries del PSOE  era un breu paràgraf que es resuma en atreure turístics asiàtics a les nostres platges. El model de Núria Marin, el Districte Cultural, es un bluf especulatiu basat en fer més pisos i requalificar terrenys. Núria Marin ha aprofitat, també, la moratòria de la ciutat de Barcelona als hotels per obrir les portes a un boom del totxo hoteler, així com grans operacions urbanístiques entorn el PDU Gran Via que aniquilarà la darrera zona agrícola de L’Hospitalet.

Susana Díaz ha estat derrotada a les primaries del PSOE per una rebel·lió de les seves bases, a excepció del seu feu clientelar d’Andalusia. Descartant tota revolta interna al PSC, on aquells que discrepen son apartats de els llistes, la única possibilitat de canvi passa per apartar al PSC del govern a les properes eleccions.

h1

Neandertals a Amèrica: Sensacionalisme o Realitat?

Mai 14, 2017

Fa uns dies la premsa va publicar la noticia d’una descoberta revolucionaria que, de ser certa, canviaria radicalment tot el que coneixem avui dia sobre els neandertals i sobre el poblament del continent americà al Paleolític.  Fins ara, la presencia humana més antiga d’Amèrica es de fa 18.000 anys i aquest jaciment data de fa 130.000 anys. I mai s’han trobat restes de  neandertals fora del continent europeu i Pròxim Orient. Hi ha ara prou evidència científica o es tan sols una interpretació sensacionalista i forçada?

Neandertales America

Un dels grans mals de l’arqueologia paleolítica es el sensacionalisme mediàtic. Per tal de poder rebre ajudes públiques per a les investigacions, els equips d’investigació fa temps que han optat per competir entre ells per aparèixer als mitjans de comunicació amb noticies bomba espectaculars que, un cop llegides amb deteniment, resulta que son falses o molt tendencioses. I quan es toca el tema dels neandertals la cosa arriba a extrems delirants. En aquest blog ja he analitzat els casos de les suposades pintures rupestres neandertals a la Cova de Nerja o els presumptes rituals d’enterrament a Sima de los Huesos (Atapuerca). Es quelcom similar això?

Per tal de treure l’entrellat al respecte he anat a buscar la font original: l’article publicat a la revista Nature. Es tracta d’una intervenció realitzada a San Diego (Califòrnia, EEUU) pel San Diego Natural History Museum (SDNHM) entre 1992 i 1993. Es a dir, estem parlant d’un descobriment espectacular que ha trigat 24 anys en ser publicat. D’entrada això ja resulta un xic sospitós. Com es que una troballa tan rellevant, qua canvia la història de tot un continent, ha trigat tantíssim en veure la llum? No serà que estaven insegurs dels resultats i tenien por de fer el ridícul?

Llegint el titular de El País hom podria pensar que s’ha trobat restes òssies de neandertals. En absolut. Es tracta simplement d’un esquelet d’un mamut on s’han observat uns suposats punts d’impacte sobre les diàfisis, al costat de pedres amb possibles marques de percussió que s’han atribuït a un comportament homínid. Ni una sola resta humana. Si, efectivament, aquestes restes estiguessin manipulades per humans, no tenim ni idea de quina de les diferents espècies Homo de les que llavors poblaven el planeta ho podria haver causat. Podrien ser cromanyons (que estaven a Àfrica) o neandertals (que esteven a Europa) , tot i que, geogràficament, el més probable es que fossin Homo Denisova, una especie que es va documentar a unes coves de Sibèria en estrats datats de fa uns 50.000 anys. A El País han posat “neandertals” al titular perquè els hi ha donat la gana, a la Nature en cap cas s’arriba tan lluny, simplement s’apunta a una especie Homo sense determinar.

Les marques sobre l’esquelet de mamut

Mamut1

Ossos de mamut amb suposats punts d’impacte per percussió

Quan jo vaig fer el meu Treball de Fi de Carrera, sobre les restes de fauna d’un jaciment neandertal de la Garrotxa, ja vaig estar buscant moltíssima bibliografia sobre les marques humanes en esquelets d’animals al paleolític mitjà. Normalment les fractures òssies en espiral amb punts d’impacte es solen atribuir a comportaments antròpics , però s’han documentat alguns casos que son clarament atribuïbles a cops produïts per arrossegament fluvial, o fins i tot a grans carnívors amb un potent aparell mastegador, com es el cas del llop gegant americà. A mi, les fractures que presenten aquests ossos em semblen força dubtoses i no veig un clar patró de fracturació en espiral per enlloc. L’article ja aclareix que el sediment correspon a un entorn fluvial i els ossos no es troben en connexió anatòmica, així doncs els punts d’impacte podrien ser tant fruit d’un cop en un arrossegament hidràulic sobtat, quan l’esquelet estava encara fresc, com de mossegades de carnívor o per una percussió antròpica, no està del tot clar.

Una cosa força desconcertant es que els ossos no tenen ni marques de desgast per arrossegament d’aigua, ni mossegades de carnívor, però tampoc presenten cap mena de marca de tall per ganivet de sílex. M’explico: si algun homínid va fracturar els ossos percudint la diàfisis es que buscava menjar-ne la medul·la. Però perquè no es va menjar abans la carn? Com es que no trobem marques produïdes per ganivets de sílex per tal d’esquarterar, desmembrar i descarnar l’animal per tal d’aprofitar la biomassa càrnica de l’esquelet? Això si seria una dada determinant i definitiva.

Els “percussors”.

Percutors

Suposats percussors

Si en aquest jaciment s’hagués documentat alguna eina lítica clarament antròpica, com un gratador, un ganivet de sílex, una destral bifacial, una ascla, un “chopper” o un nucli amb extraccions, no hi hauria lloc a dubte algun, es tractaria d’un jaciment creat per humans.  Però no es el cas. Es tracta de tres simples pedres sobre les quals hi han unes minúscules marques microscòpiques que, certament, podrien ser atribuïdes a la percussió antròpica. Però està tot molt agafat amb pinces, ja que en un context secundari d’arrossegament fluvial existeix també la possibilitat de que aquests cops s’haguessin produït d’alguna forma natural. De nou, la presència d’activitat humana no queda del tot clara, tot i que no es pot descartar.

Les datacions.

Si aquest jaciment tingués 15.000 anys d’antiguitat en comptes de 130.000 el descobriment no hauria tingut cap mena de rellevància mediàtica, seria un de tants i la possible presència humana no estaria tan discutida.

De nou ens trobem davant d’un cúmul de dades confuses i controvertides. En primer lloc els arqueòlegs van tractar de fer una datació radiomètrica per Carboni 14, que es el més habitual, però resulta que els ossos tenien poc col·lagen i no va resultar factible. Posteriorment van tractar de fer diverses datacions per termoluminescència sobre el sediment de l’estrat, però els resultats es sortien fora dels límits útils per aquesta prova (70.000 anys BP). Finalment es va fer una datació per Urani/Tori sobre la capa cortical dels ossos de mamut.  Aquest tipus de datació, però, normalment es realitza tan sols en coralls o capes de carbonat de calç; no havia sentit mai que fos aplicable als ossos d’animals. A més, com es tracta d’un context fluvial, no tinc clar fins a quin punt les mostres no poden estar contaminades per la calç de l’aigua del riu. En fi, total, que els hi dona el resultat de 130.7 ± 9.4 BP i el donen per vàlid i publicable.

Conclusions.

Totes les dades aportades en aquest estudi son indicis molt poc fiables, i en cap cas concloents, sobre la presència humana al paleolític mitjà en el continent americà i ni molt menys ho podem atribuir a una espècie en concret, com els neandertals.

En cap cas tenim restes òssies humanes, ni eines clarament fabricades per humans, ni marques indiscutiblement antròpiques que ens permetin afirmar amb contundència que algun humà va processar un esquelet de mamut fa 130.000 anys a Califòrnia, amb unes datacions que tampoc acaben d’estar del tot clares. Però tampoc ho podem descartar completament. Es, simplement, una possibilitat remota i hipotètica sobre la qual s’ha de seguir investigant. No es impossible que algun homínid arribés al continent americà i hi hagués una ocupació esporàdica a la costa oest, però per afirmar tal cosa calen dades molt més sòlides que les aquí analitzades.

h1

Davant el Feixisme l’esquerra no pot dubtar: UNITAT!

Abril 24, 2017

#AUAF

Si jo fos francès hauria votat, sense cap lloc a dubte, per Melenchon candidat de la França Insubmisa, un “moviment ciutadà” que aplega comunistes i ecosocialistes entre altres. Tot i que no estic d’acord al 100% amb el seu programa, especialment amb el sobreactuat patriotisme als mítings (plens de banderes nacionals), així com algunes postures ambigües sobre Europa que semblen obrir la porta a un cert euroescepticisme. Però bé, cal reconèixer el seu èxit històric: es el candidat a l’esquerra de la socialdemocràcia que ha obtingut el millor resultat a França des de 1969, quan l’històric dirigent comunista Jaques Duclós va obtindre un 21,27% de vot, quedant en tercer lloc.

Però tota aquesta eufòria va quedar un xic deslluïda quan a la nit electoral Melenchon va ser l’únic dels cinc candidats destacats que no va demanar el vot per ningú a la segona volta, en comptes de cridar a aturar el feixisme de Le Pen demanant el vot pel centrista liberal Macron.

Postura que va ser fulminantment desautoritzada pel principal partit de la seva confluència, el PCF, que s‘expressava així en un comunicat:

“Tenim el deure, de cara a les generacions futures, d’evitar l’arribada de l’extrema dreta a la presidència de la República i al control de tots els instruments del estat. (…) Per ara, conscients de les enormes batalles que estan arribant i les responsabilitats del nostre partit, fem una crida de cara al 7 de maig, durant la segona volta de l’elecció presidencial, per bloquejar el camí a la Presidència de la República a Le Pen i l’amenaça del Front Nacional per a la democràcia, la república i la pau, amb l’únic vot que per desgràcia davant d’ell per fer-ho: Macron. (…) El nostre suport pel 7 de maig no és, en cap cas, un suport al programa liberal antisocial d’Emmanuel Macron, l’hem combatut quan era ministre i lluitarem contra ell al dia següent i contra les seves polítiques, perjudicials pel món del treball, els nostres drets i els nostres serveis públics.”

Hi ha dubtes que ofenen i molt. Com es pot fer una brillant campanya transversal i post-ideològica i, de sobte, passar la nit electoral competint en sectarisme dogmàtic amb els dos grupuscles marginals troskistes que no arriben ni al 1% de vot? Us imagineu a la CNT o al POUM el 18 de Juliol del 36 dubtant si donar suport al Govern de la República o a Franco ja que cap dels dos eren prou revolucionaris? O anant a fer una consulta a les bases? Per favor! I mira, si et fa coseta demanar el vot obertament, sempre pots dir que es faci amb una pinça al nas (com va fer l’esquerra el 2002 amb Chirac contra Le Pen pare) o sempre pots posar un preu al teu suport exigint algun gest assumible per part de Macron cap a l’esquerra. Però el silenci o l’ambigüitat NO!

Durant la passada Convenció Nacional Demòcrata també es van veure molta gent d’esquerres que sota l’apocalíptic lema “Bernie or Bust” cridaven a no votar a Hillary Clinton a les eleccions americanes. Una bogeria que, afortunadament, Bernie Sanders no va seguir ni per un instant. Veient les atrocitats xenòfobes que Donald Trump està duent a terme des de la Casa Blanca, em pregunto com es que aquells que van facilitar la seva arribada al poder amb la seva abstenció no surten a demanar perdó a la Humanitat i a la Història per ser tan curts de gambals. Clar que, possiblement, siguin estudiants universitaris blancs de classe mitja alta, amb assegurança mèdica privada, a qui mai deportaran a Mèxic. Per ells Trump, simplement serà una fantàstica oportunitat per sortir a manifestar-se i divertir-se una estona.

Això recorda un xic (salvant totes les distàncies) a la política dels comunistes alemanys del KPD entre 1928 i 1933 quan van declarar que feixisme i socialdemocràcia eren simples instruments idèntics de la burgesia per impedir la revolució i que el SPD seria mil cops pitjor que el nazisme. El KPD es va presentar com a únic partit antifeixista “pur” (que considerava feixistes a la resta per igual) i es va negar a fer un front comú amb els reformistes del SPD contra Hitler, propiciant així que aquest acabés sent proclamat Canceller tot i que el suport electoral del NSDAP ja estava baixant. Poc després els seus líders eren detinguts, el partit il·legalitzat i els seus militants torturats ai assassinats en camps d’extermini. El 1934 la direcció soviètica de Stalin feia un gir de 180º, fent una crida als Fronts Populars amb socialdemòcrates i centristes per aturar el feixisme. Però ja era massa tard.

A França el feixisme ha assolit una posició central en política precisament perquè la resta de partits, sense excepció, han seguit estratègies absurdes i errònies davant aquest. Per una banda els dos partits centrals, els socialistes de Valls i els republicans de Sarkozy, creien que si imitaven les polítiques racistes i populistes policials atraurien el vot xenòfob lepenista, ridiculitzant els activistes dels drets humans com “bonistes“. Doncs no, el votant sempre prefereix l’original a la mala còpia i això tan sols ha servit per legitimar l’hegemonia cultural de la ultradreta. Per altre banda, tot l’espai a l’esquerra dels socialistes sempre tan tingut massa prejudicis sectaris per fer un front comú transversal als moviments socials per combatre el discurs ultradretà.

Des de  Unitat Contra el Feixisme de l’Hospitalet, diferents persones de les ideologies més diverses, des del minut zero que PxC va entrar a l’Ajuntament al 2011, vam anar a fer feina de formigueta als carrers on ells tenien més vot. Vam fer actes, xerrades, cineforums, embustiades d’ocavetes, cartells, concentracions… Mentre que a l’Ajuntament un pacte de tots els partits democràtics va impedir que mai cap moció del PxC fos mai aprovada. Al cap de quatre anys els nazis van desaparèixer de les institucions i ja poca gent recorda la seva existència. Actualment les principals forces de ruptura amb l’estatu quo son indubtablement d’esquerres i democràtiques.

Aquest es el camí. I no cap altre. Queda clar?