h1

S’està tancant la Finestra d’Oportunitat per la Ultradreta a Europa?

març 20, 2017

#aaCEuropa1

Aquest es el típic post que es possible m’hagi de menjar amb patates dintre d’uns mesos; de ben segur que la turba de trolls processistes de Twitter m’ho estarà recordant fins a la sacietat. Però bé, com aquests psicòpates obsessius m’assetjaran igual, tinguin motiu o no, em llenço a la piscina: Tinc la sensació que la victòria del Brexit i de de Trump a EEUU ha provocat un efecte bumerang a Europa, fent que les opcions electorals de la ultradreta nacionalista, xenòfoba i euroescèptica es vegin frenades en sec i fins i tot comencin a recular. Exactament el contrari al que hom pensava que podria ocórrer, amb un temut efecte dominó que acabaria desintegrant la Unió Europea al llarg d’aquest 2017, en ruptures del sistema que provindrien de la dreta més extrema i feixistoide, canalitzant l’odi contra els més dèbils, per deixar impunes als poderosos.

En que em baso per dir que està canviant la tendència? Doncs bàsicament en els dos exemples electorals que hem tingut fins al moment: Austria i Holanda, així com en l’evolució dels sondejos als principals estats europeus.

Austria

A Austria es van haver de repetir les eleccions a la Presidència, degut a que la ultradreta va impugnar els resultats. La primera votació es va realitzar el dia 22 de Maig de 2016, un més abans del Referèndum del Brexit i 6 mesos abans de les eleccions americanes, quan la victòria de Trump semblava una quimera. En aquestes votacions el candidat de la ultradreta (FPÖ) Norbert Hofer va obtindre el 49,7% de vot, 2,220,654 sufragis. La diferència amb el guanyador, l’ecologista Van der Bellen va ser de menys de 31.000 vots.

Aquesta votació es declarada nul·la pel Tribunal Constitucional d’Austria i es repeteix el dia 4 de Desembre de 2016, es a dir, menys d’un més després de les eleccions presidencials americanes, quan Trump era ja President Electe. El resultat es substancialment diferent: el candidat ultra Hofer treu un 46,2% de vot i 2,124,661 sufragis; en 7 mesos havia perdut 95.993 vots, el 3,5% dels electors.

Austria Polls

Mitjana d’enquestes a les eleccions legislatives austríaques des de 2014. El color blau correspon a la ultradreta FPÖ

Pel que fa a les enquestes per les Eleccions Legislatives, es veu com FPÖ s’ha estancat. Els diversos sondejos realitzats des de els eleccions presidencials apunten a un ressorgiment amb força de la socialdemocràcia i un lleuger desgast de la ultradreta, que comença a decaure, quan tot el 2016 ara havia tingut un auge imparable. La diferència actual entre FPÖ i SPÖ actualment es de només 4%, quan a mitjans del 2016 havia estat de fins a 14%.

Holanda

Opinion_polling_for_the_Dutch_general_election,_2017.png

Evolució dels sondejos a Holanda la darrera legislatura. El color gris correspon a la ultradreta PVV

A les eleccions holandeses celebrades aquest passat dijous dia 15 de Març, el candidat de la ultradreta xenòfoba i euroescèptica Geert Wilders del Partit per la Llibertat (PVV) va obtindre el 20% de vots, quedant en segon lloc quasi empatat amb altres dos partits.

Aquest resultat es infinitament menor del que tots els sondejos havien previst durant 2016. En el seu punt més àlgid, febrer de 2016, els sondejos situaven al PVV en una còmode primera plaça entre el 39 i el 42% de vot, 20 punts per sobre dels liberals de VVD, dels quals finalment han quedat 13% per sota. Després del Referèndum del Brexit ja té una primera sotragada passant del 34 al 27%, de la qual després torna a remuntar. Però el seu enfonsament accelerat es produeix a partir del moment que Trump és escollit i, especialment, a partir de Gener quan arriba a la Casa Blanca i comença a governar.

NOTA: A partir d’aquí ja estem parlant exclusivament de sondejos, així que cal agafar-ho amb pinces.

Alemanya

#aaCAlemanya

Evolució dels sondejos a Alemanya la darrera legislatura. El color blau correspon a la ultradreta de AfD

La ultradretana Alternative für Deuchland (AfD) arriba al seu màxim auge just abans de la votació del Brexit, un 16%. Després té una davallada de la qual es torna a recuperar en torn a Octubre de 2016. A partir de l’arribada de Trump al poder comença una lleugera davallada. Actualment li pronostiquen uns resultats situats entre el 8 i el 11%, quasi la meitat que fa mig any. Tot i això, segueixen en tercera posició degut a una caiguda dels Verds i Die Linke, possiblement una conseqüència de la inesperada resurrecció electoral de la socialdemocràcia del SPD.

Regne Unit

Opinion_polling_UK_2020_election_short_axis

Evolució dels sondejos a Regne Unit la darrera legislatura. La línia lila correspon a la ultradretana UKIP

Curiosament el partit que més a favor ha estat del Brexit, la ultradretana UKIP, després d’assolir la victòria al Referèndum comença una tendència cap al seu enfonsament electoral, que clarament ha beneficiat als Conservadors. Cal aclarir que el canvi de lideratge hi pot haver tingut molt a veure.

Durant els mesos de maig i juny del 2016, previs a la votació del Brexit, la UKIP es mou en torn a una intenció de vot del 17-19% de vot. Just després de la victòria euroescèptica canvien de lideratge i retrocedeixen fins al 13-14% de vot on s’estanquen. Les darreres enquestes publicades aquest més de març els situen entre el 6-9% de vot, la meitat que fa mig any.

França

#aLe Pen

Evolució de les enquestes a la primera volta de els eleccions franceses.

La tendència que hem vist a la resta d’Europa sembla no aplicar-se a la ultradreta francesa. la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, es troba estancada en una intenció de vot constant sense pujades, però tampoc baixades, entre el 24 i el 26% amb variacions anecdòtiques sempre dins del marge d’error. La única novetat destacable es l’enfonsament del candidat de la dreta moderada François Fillon (degut a un cas de corrupció) i l’auge del candidat centrista Macron que es troba tan sols a 0,5% de disputar la primera plaça a Le Pen, quan fa 2 mesos estava a 17% de distància. En una segona volta no hi ha el menor lloc a dubte, Macron es situaria un 20% per sobre de Le Pen.

Conclusions

Davant aquests fets podem arribar a diverses conclusions ben diferents:

1) No hi ha un fenomen estructural global. Les tendències a cada estat responen a conjuntures de caire local sense cap relació causa efecte amb Trump o el Brexit. Tot es pura coincidència.

2) Hipòtesis materialista econòmica: Tal com ja vaig apuntar a les darreres eleccions espanyoles,  davant la lleugera millora de les expectatives macro-econòmiques i laborals s’han frenat les expectatives i les ànsies rupturistes (d’esquerres o d’ultradreta) i gran part del electorat torna a confiar en els pilars bipartidistes del statu quo, que en alguns llocs son els conservadors i en altres els socialdemòcrates o liberals. La població torna a tindre por als canvis sobtats que li puguin prendre el poquet que ha recuperat aquest any, respecte al pitjor de la crisi.

3) Una part dels votants, que havien apostat per la ultradreta com un vot simbòlic de protesta contra l’establishment, s’ha adonat de que amb el Brexit i, especialment, amb Trump la cosa anava de debò i que les conseqüències d’aquest vot poden ser dramàtiques i no aportaven absolutament cap millora real per a les seves condicions materials. Una altre part de l’electorat, abstencionistes crònics, han vist com el seu passotisme es podia traduir en una possibilitat real de deixar governar a formacions feixistoides. El que era tan sols un perill remot i teòric ha esdevingut una amenaça real i imminent amb les victòries de Trump i el Brexit i els ha arrossegat a les urnes, encara que sigui a contracor.

No pretenc fer una crida entusiasta o triomfalista, ni molt menys. Tan sols vull analitzar que està passant i veure si hi ha o no una corrent de fons que està canviant les tendències polítiques. El que està clar es que les causes profundes i estructurals de l’auge de la ultradreta i del replegament identitari (la crisi del estat nació davant el mercat global, les desigualtats provocades pel neoliberalisme, el lloc de la classe treballadora no qualificada davant la postindustrialització) segueixen exactament igual i no han millorat en res. I, el que es pitjor, moltes de les idees racistes o euròfobes han estat assumides per tota mena partits democràtics, amb la absurda idea suïcida que comprant el seu  discurs atrauran als seus votants.

Per tant, caldrà seguir atents per veure si la ultradreta europea s’acaba evaporant, com va passar amb PxC a Catalunya, o bé tan sols ha estat un petit escull temporal per les seves expectatives futures.  I, de pas, no estaria malament bastir alternatives rupturistes per l’esquerra europeista, que canalitzi la frustració de la classe treballadora no qualificada contra els poderosos i no contra els diferents, així com bastir moviments antifeixistes unitaris a escala europea.

h1

La Revolució Russa com a derrota del Nacionalisme.

març 13, 2017

Aquest mes de Març es compleixen 100 anys de la Revolució de Febrer de 1917, que suposa la caiguda del règim tsarista de la dinastia Romanov i acabarà amb el triomf de l’únic sistema econòmic que ha suposat una alternativa mundial al capitalisme. En aquest post faré incidència a com la Revolució Russa es va aixecar com una derrota total dels Fronts Nacionals i dels cants de sirena del patriotisme nacionalista.

aLenin

No es pot deslligar en cap moment la Revolució Russa de la Primera Guerra Mundial, un conflicte entre nacionalismes europeus (imperialistes o secessionistes), i de les tensions que el patriotisme bel·licista va provocar dins del moviment obrer, que van dur a la fulminant desaparició de la Segona Internacional.

Ja al 1893, la dirigent socialista alemanya  Rosa de Luxemburg publica els seus primers textos en contra tant del imperialisme com del dret d’autodeterminació, explicant que les fronteres nacionals no tindrien cap sentit un cop s’arribés al socialisme.  Va titllar als moviments independentsites com “fraseologia buida i petitburgesa“, destinats simplement a dividir la lluita obrera, tot afirmant que el subjecte del dret d’autodeterminació havia de ser el proletariat i no les nacions oprimides.

Això la va enfrontar a Lenin el qual, tot i si reconèixer el dret d’autodeterminació, explicita que la lluita obrera ha de ser en tot cas internacionalista, defensant que l’alliberament nacional només seria possible dins d’una Revolució. Progressivament, però, Lenin es va apropant a les tesis de Luxemburg, a mida que veu com els moviments nacionalistes burgesos aboquen a Europa a una guerra fratricida. El 1913 en el text “Notes crítiques sobre la qüestió nacional“, Lenin fa una profunda crítica al nacionalisme burgés i a les aliances nacionals “verticals” a les que contraposa amb l’internacionalisme “horitzontal”. Fins i tot aboca per estats com més grans i cohesionats millor:

En igualtat de les altres condicions, el proletariat conscient advocarà sempre per un Estat més gran. Lluitarà sempre contra el particularisme medieval, aplaudirà sempre la més estreta cohesió econòmica de grans territoris, en els quals es pugui desenvolupar àmpliament la lluita del proletariat contra la burgesia”. Lenin, 1913

En el Congrés de Basilea de la II Internacional (1912) s’aprova per unanimitat un Manifest redactat pel Buró Socialista en el qual es criticava durament la guerra imperialista, es feia una crida a lluitar per impedir-la, aprofitant la ocasió per provocar situacions revolucionaries. El manifest cridava a avantposar en tot moment la lluita de classes a la de pobles, transformant una guerra entre estats en guerres civils contra la burgesia local.

Els dies 15 i 16 de Juliol de 1914 es celebra el Congrés del Partit Socialista Francès on es viu un dur enfrontament entre nacionalistes i internacionalistes. Per una banda, els partidaris de fer un Front Nacional amb la burgesia estaven liderats enèrgicament per Guesde, per l’altre, els internacionalistes de Jean Jaurés van aconseguir els vots justos per aprovar una resolució favorable a fer una Vaga General europea per boicotejar la Guerra. Al cap de pocs dies, però, Jaurés moria assassinat a mans d’un radical ultranacionalista i el PSF acabaria donant suport a la declaració Guerra i a les soflames patriòtiques bel·licistes.

El 29 de Juliol de 1914 el Buró Socialista Internacional, reunit a Brusel·les, es reafirmava en les seves tesis pacifistes, revolucionaries i antinacionalistes. Però al cap de tan sols 10 dies la principal organització obrera d’Europa, el Partit Socialista Alemany (SPD), votava a favor dels crèdits de guerra al Reichstag. I a Bèlgica, el President del Buró de la II Internacional, Vandervelde, esdevenia Ministre de Guerra en un Govern de Concentració Nacional amb la dreta burgesa.

Davant això Lenin dona per morta la II Internacional i fa un crida antinacionalista per aturar la Guerra mitjançant aixecaments revolucionaris que, finalment, tindrien èxit a Rússia. En el seu text d’Agost de 1915, “El socialisme i la guerra“, Lenin qualifica de “socialxovinistes” als marxistes partidaris d’avantposar el nacionalisme a la lluita de classes amb aquestes paraules textuals:

“El socialxovinisme és la sustentació de la idea de “defensa de la pàtria” en la guerra actual. D’aquesta posició deriven, com a conseqüència, la renúncia a la lluita de classes, la votació dels crèdits de guerra, etc. Els socialxovinistes apliquen, de fet, una política antiproletària, burgesa, ja que el que propugnen en realitat no és la “defensa de la pàtria” en el sentit de la lluita contra el jou estranger, sinó el “dret” de tals o quals “grans “potències a saquejar les colònies i oprimir a altres pobles. Els socialxovinistes repeteixen l’engany burgès que la guerra es fa en defensa de la llibertat i de l’existència de les nacions, amb la qual cosa es posen del costat de la burgesia contra el proletariat. Entre els socialxovinistes figuren tant els que justifiquen i exalten els governs i la burgesia d’un dels grups de potències bel·ligerants com els que, a semblança de Kautsky, reconeixen als socialistes de totes les potències bel·ligerants el mateix dret a “defensar la pàtria “. El socialxovinisme, que defensa de fet els privilegis, els avantatges, el saqueig i la violència de “la seua” burgesia imperialista (o de tota burgesia en general), constitueix una traïció absoluta a totes les idees socialistes i a la resolució del Congrés Socialista Internacional de Basilea.” Lenin, Agost de 1915

Això es el que no entenen els Governs provisionals de Lvov i Kerensky, executius moderats sorgits de la Revolució de Febrer, que decideixen seguir participant a la Gran Guerra i defensant l’Imperialisme Rus, en comptes d’atendre a les urgents necessitats socials del poble. Un cop Lenin torna de l’exili, acaba liderant una nova Revolució d’Octubre (que realment es va produir al Novembre), amb la promesa de Pa, Pau i Terra, que aquest cop si va complir, tot i que la retirada de la guerra va suposar la pèrdua de nombrosos territoris russos.

Segons l’historiador Eric Hobswawm, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, el President dels EEUU Wilson jugarà la carta del nacionalisme en els Tractats de Pau, per tal d’aturar l’expansió de la Revolució Socialista per Europa. Per tal de combatre l’internacionalisme obrer de Lenin, Wilson defensarà el dret d’autodeterminació, que dona lloc al desmembrament dels Imperis europeus creant un “cordó sanitari” amb una infinitat de petits estats que rodejarien Rússia.  Efectivament, entre 1918 i 1920 semblava possible l’expansió d’una Revolució Mundial, amb la proclamació efímera de repúbliques soviètiques a Babiera i Hongria, que serien ràpidament sufocades.

El Març de 1919 es crea la III Internacional o Komintern, que donaria lloc a un nou espai polític, revolucionari i internacionalista, escindit de la socialdemocràcia reformista, a qui acusarien de traïció. Aquells partits que van donar suport al Komintern passen a anomenar-se comunistes i estaran coordinats per tal d’expandir la revolució socialista pel mon.

Tota la política internacionalista, però, acaba amb la mort de Lenin. En el V Congrés del Komintern, celebrat a Moscou entre juny i juliol de 1924, Stalin defensa la tesis de “Socialisme en un sol país“, enterrant definitivament la idea d’una Revolució Mundial. Aquesta tesis, definitivament aprovada en el XIV Congrés del PCURSS de desembre de 1925, renuncia a expandir la Revolució, creu que aquesta només s’ha de limitar a Rússia i tractarà al Komintern com una forma de defensar els interessos nacionals de la política exterior russa a través dels seus partits comunistes, que faran d’ambaixades, renunciant realment a expandir el moviment revolucionari com es va demostrar a la Vall d’Aran el 1944.

El Komintern s’acabaria dissolent definitivament durant la II Guerra Mundial. A partir d’aquell moment, la URSS acaba practicant un imperialisme similar al qual havia combatut als seus inicis, sufocant violentament qualsevol dissidència als països de la seva òrbita, als quals tracta com meres colònies, com és el cas d’Hongria (1956), Txecoslovàquia (1968) o Polònia (1981).  Trotsky s’oposaria fermament a aquesta tesis, defensant una Revolució permanent mundial, però aquest seria purgat, expulsat i, posteriorment, assassinat.

h1

Per què serveixen les Mocions dels Plens Municipals?

març 6, 2017

aa-ple-municipal-hospitalet

Si vosaltres sou part de l’elitista minoria de freaks que segueix de prop l’actualitat municipal del vostre poble o ciutat, com es el meu cas, segurament estareu al dia de moltes mocions que els diferents partits presenten al Ple. Però… us heu parat mai a comptar quants dels acords aprovats posteriorment es converteixen en una realitat material i tangible?

Doncs bé, per la meva sorpresa, he descobert que no existeix ni la més remota obligació legal per part dels Ajuntaments a donar compliment algun de les mocions aprovades pel seu Ple. Venen a ser com consells, suggeriments o brindis al sol carregats de bones intencions però amb cap imperatiu legal que forci dur-se a terme, a diferència de les lleis que aproven els diputats del Parlament o del Congrés.

Jo no me n’havia adonat fins ara, simplement perquè a la meva ciutat el PSC de L’Hospitalet sempre havia governat majoria absoluta i mai havia perdut la votació de cap moció que no tingués intenció prèvia de donar-li compliment. Fins aquesta legislatura, on la oposició ha instat a l’alcaldessa Núria Marín a reobrir la Ràdio Municipal, a democratitzar els mitjans de comunicació o a tindre més participació ciutadana, sense que l’executiu municipal tingui la menor intenció de moure un dit al respecte.

Segons estableix la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases de Règim Local i el Reglament Orgànic del Ple, publicat en el BOPB de 12.01.2012, les mocions són la manifestació d’una opinió o posicionament polític dels que no se’n deriva cap conseqüència jurídica i s’insereixen en la legitimitat de “expressar desitjos, aspiracions o exhortacions sense eficàcia jurídica amb un abast retòric” (Auto del Tribunal Constitucional núm. 135/2004). Es a dir, el Ple Municipal es com una mena de Carta als Reis d’Orient, un Mur de les Lamentacions on els regidors posen de manifest la voluntat d’un desitj o una queixa sense cap mena de conseqüència, a part de cobrar les dietes o el sou de portaveus per haver-les manifestat.

Les decisions de debò no es prenen els Plens Municipals, que son pluripartidistes, oberts al públic i en algun cas televisats, sinó en la Junta de Govern Local. Un organisme del qual només en formen part els regidors al poder, a porta tancada, i els acords de la qual no son públics. Si algun regidor de la oposició vol consultar algun dictamen de l’Ajuntament ha de sofrir un veritable laberint burocràtic. Se li deixaran consultar breument els documents durant una única hora i sense poder fer-ne cap còpia. Estem parlant d’uns 800 fulls setmanals en una ciutat com L’Hospitalet. Aquí es on es talla el bacallà, d’esquenes a la ciutadania i amb opacitat total. Només una petita part d’aquestes resolucions han de passar forçosament pel Ple i, la major part d’aquestes, ni tan sols es voten. Simplement els regidors de la oposició se’n donen per assabentats i n’expressen la seva opinió si s’escau. Només les modificacions pressupostaries, reglaments, ordenances i alguns plans urbanístics requereixen de votació. La majoria de contractes i externalitzacions, no. I es precisament aquí on es mouen les petites corrupteles i clientelismes.

El Reglament legal marca que les mocions han de ser estrictament referides a competències d’àmbit municipal. A la pràctica això es una quimera. A ERC i CDC els encanta fer mocions en suport del Procés i a C’s i PP en favor de la unitat d’Espanya. Es generen uns tensos i eterns debats, aferrissats i cridaners, com si el nostre Ajuntament tingués la menor competència per solucionar l’encaix nacional de la sobirania Catalunya. Podrien fer-ho en la barra d’un bar i tindria el mateix resultat. I, com a autocrítica, assenyalar que el meu espai polític no es queda pas enrere. No hi ha any que no demanem la fi del bloqueig a Cuba, així com la Pau mundial, acollir refugiats o derogar la Reforma Laboral. Tinc l’esperança de que almenys serveixi per obrir un debat ciutadà…

Quina es la trampa legal? Molt simple: els acords de les mocions han d’incloure la fórmula legal en la qual s’insta a una altre administració a prendre una mesura. Per exemple: L’Ajuntament de L’Hospitalet insta a la ONU a buscar una solució pacífica a la Guerra de Síria. Es publica a la web i – òbviament!! –  cau a l’oblid per sempre més, doncs cap funcionari de la ONU li traurà la son tal moció, ni arribarà a assabentar-se mai de la seva existència.

Farts d’aquesta situació, el grup municipal de Canviem L’Hospitalet va presentar una moció, en el passat Ple de Febrer, instant a l’Ajuntament a donar compliment efectiu dels acords el Ple. La moció va ser aprovada per unanimitat, tot i que el PSC ja va advertir que, com no es d’obligat compliment, no es pensa prendre la molèstia de fer-la efectiva. Simplement era un consell que complirà si li ve de gust. Surrealisme pur.

Això si, el Ple va ser tan llarg (7 hores!) que arribada la mitjanit es va haver de suspendre sense que els dos grups polítics més minoritaris a la ciutat, CIU i CUP, hagessin pogut presentar les seves mocions. Servir potser no servirà per res real, es com una mena de performance teatral, però els regidors de la oposició no pensen deixar de fer sentir la seva veu i el seu dret a “pataleta”!

aa-ple-municipal-hospitalet1

h1

Apunts sobre Feixisme i Nacionalisme a Catalunya

febrer 27, 2017

Darrerament s’han publicat textos on s’acusa Societat Civil Catalana, entitat que bàsicament té el suport de PSC, PP i Ciutadans (es a dir, del 39% de l’electorat català), de ser feixistes. Per altre banda, han vist la llum  diversos articles on s’adverteix de la presència d’una nova ultradreta dins l’independentisme català. Permeteu-me que, com a activista antifeixista, federalista global  i catalanista que es manté allunyat dels dos extrems del populisme identitari, comparteixi algunes reflexions al respecte amb vosaltres:

zzzz-roto

1.- Feixisme no es una etiqueta on encabir tot allò que no ens agrada. Si tot es feixisme, res ho és. Si banalitzem tant aquest terme, quan tenim davant un fatxa de debò no el sabrem reconèixer. No tota la dreta es feixista, ni molt menys! Afortunadament tenim una gran majoria de persones neoliberals o conservadores, tant dins la dreta independentista com espanyolista, molt allunyades de l’extremisme ultra.

El feixisme es caracteritza per canalitzar el malestar social envers les minories més dèbils de la societat (polítiques, religioses, ètniques, lingüístiques, sexuals, econòmiques…), per tal d’evitar que l’odi social es dirigeixi contra les elits i la oligarquia. Sovint ho fan de forma violenta, però darrerament es disfressen de demòcrates i regurgiten el seu odi través de les xarxes socials o els mitjans de comunicació. La minoria escollida es el de menys, sovint varia en el temps. Els que abans odiaven els jueus, ara detesten als musulmans. Tan es, sempre i quan sigui una minoria dèbil contra la qual sigui fàcil dirigir rumors, estereotips i noticies falses per crear un caldo de cultiu de l’odi social.

A mi em van apallissar uns skins per ser gai amb 16 anys fins a deixar-me inconscient. He estat amenaçat i assetjat per regidors neonazis de PxC, fet que ha estat denunciat fins a dos cops als mossos. He rebut diverses amenaces a les xarxes i comentaris homòfobs per part d’ultradretans exaltats espanyolistes i independentistes. Soc fundador i activista d’Unitat Contra el Feixisme de L’Hospitalet. Sé reconèixer a un feixista quan el veig, creieu-me. I el puc distingir perfectament de qui no ho és.

aaaaaavilawebpsc

Article a Vilaweb acusant al PSC de feixista per no donar suport al dret a decidir.

2.- Ni ANC ni SCC son entitats feixistes en absolut, tot i tindre en el seu interior alguns elements aïllats fatxes. De la mateixa forma que els Boixos Nois o les Brigadas Blanquiazules son clarament grups de hooligans amb actituds neonazis, però òbviament no tots els seguidors del Barça o l’Espanyol ho són. Això es fer una fal·làcia metonímica. El millor que podrien fer SCC i ANC es aïllar, expulsar i desvincular-se dels seus elements ultradretans per tal de poder tindre un debat sobre l’eix nacional serè i democràtic, amb arguments i no amb assetjament o desqualificacions personals. Cap partit amb representació parlamentaria a Catalunya es feixista, tot i que alguns membres puguin fer puntualment declaracions que poden ser considerades com a tal.

aaaaaquin-torra

Comentaris etnicistes de Quim Torra, ex-President d’Omnium Cultural, que va ser discretament apartat del càrrec.

3.- Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides o minories ètniques. L’odi que una part minoritària del processime té envers contra els espanyols, els dissidents al seu projecte o els castellanoparlants, com el que s’ha expressat en el Manifest Koinè (entre moltíssims altres textos i declaracions demonitzant la classe obrera “xarnega”) comença a ser preocupant. Com també ho es cert anticatalanisme furibund que es veu en certs mitjans espanyolistes. Si aquest odi es portat a un extrem cau en el feixisme. I es evident que dins de moviments tan amplis i transversals com el procecisme i l’espanyolisme n’hi han. Negar o minimitzar la seva existència tan sols permet que aquests creixin i es reprodueixin.

4.- El nacionalisme català durant molt temps ha alimentat la doble equació “Catalunya = Democràcia+Esquerra” i “Espanya = Feixisme+Dreta“. A part de ser un infame insult denigrant per tots els milions d’espanyols demòcrates (alguns dels quals van donar la seva vida lluitant contra el feixisme i encara resten sepultats en cunetes); aquest fals sil·logisme ha permès crear una impunitat absoluta envers la ultradreta processista. L’extrema dreta independentista passa completament desapercebuda simplement per parlar en català i ser de classe mitja culta, tot i que les seves idees siguin tinguin la mateixa essència que les d’un skin head tatuat de PxC. Voler que Catalunya sigui un estat independent no es cap garantia de ser respectuós amb els drets de les minories. Afirmar que la sobirania nacional recau exclusivament en el Congrés dels Diputats és tan respectable com defensar que aquesta pertany al Parlament. Pretendre ser l’encarnació del concepte de democràcia en exclusiva expulsa, de facto, a qualsevol dissident o discrepant fora de l’àmbit democràtic i impossibilita cap diàleg o acord entre els dos bàndols.

aaaaademocracia

Acte de la ANC on s’insisteix descaradament en l’apropiació del concepte de democràcia

5.- Les diferències entre la ultradreta catalana i espanyola son moltes en la forma i poques en el fons. La ultradreta espanyolista agafa el model del feixisme clàssic: nostàlgia pel franquisme, conservadurisme religiós, masclisme i homofòbia evident, caps rapats, racisme i islamofòbia; tenen una base de classe obrera no qualificada d’origen migrat de la resta de la península. Son molt pocs, no estan gens mobilitzats i amb prou feines poden fer un acte amb 1.000 persones el 12O. Després de perdre la majoria de regidors de PxC o l’alcaldia de Badalona, pràcticament no tenen veu a les institucions. Potencialment la ultradreta espanyolista es molt més perillosa que la catalana, però al ser tan pocs i tan fàcils de reconèixer per la seva aparença, el perill minva.

La ultradreta catalana, en canvi, es molt més subtil i dissimulada, ja que estèticament no encaixa gens amb l’estereotip clàssic del “fatxa”. Els seus membres son de classe mitja culte i odien exclusivament als espanyols i als catalans no nacionalistes. Només son homòfobs o masclistes quan ataquen a un gai o una dona no independentistes, com jo mateix vaig poder comprovar. Donen suport a l’arribada d’immigrants, sempre i quan no siguin de la resta d’Espanya, ja que llavors serien “colons franquistes”. Són una minoria cridanera, però quantitativament moltíssims més que els espanyolistes. Estan molt ben organitzats a les xarxes, així com  infiltrats dins el processisme, participant en actes amb milions de persones on passen totalment desapercebuts. També dins del partit que actualment governa la Generalitat que, tot i no ser feixista, en tolera i incentiva la seva presència. Suposo que esperen recollir els fruits electorals del seu odi. Una jugada perillosa i suïcida que pot ser letal per la nostre convivència!

Un exemple claríssim d’això es Mark Serra, militant del PDECat. Va insinuar en un repugnant tweet que calia expulsar “els espanyols” per fer lloc als refugiats. Posteriorment ell explica que no es feixista ja que es gai, li agraden els animals, es va liar amb un negre i ha adoptat un nen d’Ucraïna. Tot això en el mateix text on assenyala periodistes desafectes amb el Govern i atia un odi extrem i visceral contra espanyols i l’esquerra no nacionalista catalana, a qui arriba a comparar l’ocupació nazi de França.

avolemacollir3

aaaaamark-serra

Text de Mark Serra, explicant perquè ell no es feixista, alhora que atia l’odi violent contra l’esquerra federalista i els espanyols.

6.- En el fons el que succeeix es que el processisme, per una banda, i la intransigència del Govern del PP per l’altre, han dividit a la societat en dos blocs identitaris que es neguen a acceptar a l’altre com a interlocutor democràtic. S’han trencat tots els ponts de diàleg entre catalans i es nega la simple possibilitat de que l’altre meitat de Catalunya tingui una part de raó. Quan es detecta un comentari d’algú que dissenteix dels postulats més radicals i extremistes se’l titlla de traïdor i se l’assetja i difama sense treva. Però quin debat hi pot haver si en comptes de rebatre arguments ens dediquem a destruir personalment a l’interlocutor?

A la meva ciutat la seu de Ciutadans ha estat atacada violentament fins a 7 cops i el seu portaveu ha estat agredit violentament en un acte públic. Les seus de CDC i ERC també han rebut atacs i pintades recentment. La llavor del odi està sembrada i cada dia se la va regant amb benzina. A mi, la veritat, això em comença a fer por. Si hi ha un “xoc de trens” no serà un conflicte entre l’Estat Espanyol i la Generalitat, serà una guerra entre catalans. A mi no m’hi espereu! L’alternativa a un conflicte violent és, o bé seguir marejant la perdiu sense fer res, com fins ara, o bé construir un projecte que sigui inclusiu on s’hi senti representada tota la població i no una meitat contra l’altre. Quan ens adonarem que la solució al Procés no vindrà dels sectors extremistes, sinó a partir del pacte, el diàleg, el reconeixement al altre i la capacitat de fer renuncies i concessions per arribar a un ampli consens moderat?

7.- I com a apunt final alertar sobre les amistats perilloses. Si tan demòcrata es el Procés… com es que els únics suports internacionals que aconsegueix el Govern son ultres de la Lliga Nord, el Tea Party o la ultradreta finlandesa? No s’adonen que aquestes sinistres companyies en comptes de sumar resten?  Els únics líders internacionals d’esquerres que s’han manifestat favorables al Referèndum (com la portaveu dels Verds Europeus Ska Keller, per exemple) han vingut a través de partits de la oposició no nacionalistes com ICV o IU als quals tant critiquen!

h1

Es autèntica la Tomba de Rafael Casanova a Sant Boi?

febrer 21, 2017
#Lapida Rafael Casanova.jpg

Làpida noucentista de Rafael Casanova, del 1922

Cada 11 de Setembre tota la classe política i social catalana diposita flors a la presumpta tomba de Rafael Casanova, sobre una làpida d’estil noucentista que data de 1922. Òbviament Casanova no va morir en aquella data, doncs hagués tingut 262 anys! Es doncs autèntica aquesta tomba?

Com a finals del segle XIX i principis del XX es el mateix moment on la burgesia s’inventa el nacionalisme català, les tradicions romàntiques, els falsos mites, els santuaris basats en poesies com el Fossar de les Moreres, o la fantasiosa restauració del Barri Neogòtic de Barcelona un ja no es fia de res. Es real o fals aquest sepulcre? Bé, doncs us deixo amb la intriga fins al final del post. Per començar ens hem de remuntar, com no, a 1714.

mort-rafael-casanova1

Primer homenatge a la tomba de Rafael Casanova el 11S de 1922, dia d’inauguració de la falsa làpida.

Rafael Casanova va ser el darrer Conseller en Cap de Barcelona, un càrrec equivalent al d’alcalde, durant la Guerra de Successió, un conflicte dinàstic, econòmic i de classes socials que enfronta als partidaris d’una Espanya Absolutista amb els d’una Espanya Confederal. Ell serà un partidari moderat de la causa confederal austriacista, arribant a plantejar fins en dues ocasions diferents un pacte o rendició acordada amb l’exèrcit borbònic, per tal d’evitar la massacre. Finalment perd les votacions davant els sectors més radicals de la oligarquia aristocràtica catalana, que volien protegir els seus interessos econòmics i privilegis feudals davant la política centralista dels borbons, a costa de sacrificar a la població civil.

El seu paper durant el dia 11 de Setembre es limita a portar la bandera de Santa Eulàlia per animar a les tropes i fa un comunicat obligant a tots els homes majors de 14 anys a lluitar per la defensa de la ciutat, sota pena de mort.  Casanova es ferit en una cama als pocs minuts de començar la batalla i es traslladat al hospital de campanya del Col·legi de la Mercè.

Rafael Casanova es salva tranquil·lament de la ferotge repressió borbònica contra alguns dels dirigents austriacistes. Per exemple, al general Josep Moragues es arrossegat pels carrers de Barcelona per un cavall, executat, decapitat, esquarterat i el seu cap dipositat en una gàbia de ferro. Casanova, en canvi, torna a exercir de jurista el 1715, quan se li cura la cama. Els seus bens li foren confiscats, però finalment Felip V el perdona i li retorna totes les seves possessions el 1725.

En vida, Rafael Casanova mai es considerat un heroi absolutament per ningú. L’únic acte mínimament destacable de la seva biografia, amb posterioritat a 1714, es que quan li son retornades les seves possessions per Felip V, no vol que la seva casa a Sant Boi segueixi sent usada com a lloc d’hostalatge pels militars, la qual cosa provoca una discussió amb l’alcalde borbònic de Sant Boi. Una anècdota irrellevant i intranscendent que deuria tindre ressò entre els seus veïns i coneguts i poc mes. De fet, mai es va tornar a dirigir la paraula amb el seu nº2, el Conseller Segon Salvador Feliu de la Penya, qui l’acusava públicament de ser un traïdor borbònic, quan a l’Agost de 1714 va proposar una rendició pactada a les tropes angleses ja que la ciutat s’estava quedant sense provisions.

Casanova es jubila el 1737, es retira a Sant Boi on viu la seva dona, mor el 1743 i es enterrat discretament a l’església de Sant Baldiri. Però, curiosament,  el seu cos no es diposita a la tomba de la família de la seva dona (els Bosch), sinó en un vas funerari d’un doctor en dret anomenat Joseph Martí i Catá  situat a la capella de la Nostre Senyora de la Pietat, el qual no tenia làpida ni cap mena d’identificació exterior.

Durant el segle XIX es prohibeixen els enterraments dins de les ciutats per motius de salubritat. L’Església de Sant Baldiri fa obres posant un bonic enllosat, eliminant qualsevol rastre dels enterraments que s’hi havien realitzat durant el s.XVIII. La ubicació exacte de la tomba autèntica, doncs, desapareix.

L’origen de la mitificació romàntica

Durant la Renaixença, la burgesia catalana comença a idealitzar de forma romàntica el passat català, sovint amb més fantasia que rigor científic.

estatua-rafael-casanova1

Ofrena floral a l’escultura de Rafael Casanova el 1914.

Durant la Exposició Universal de 1888 s’inaugura una bonica estàtua de Rafael Casanova, juntament amb altres personatges històrics catalans, tots ells membres de la elit militar o aristocràtica,  com Guifre el Pilós, Roger de Llúria o Ramon Berenguer, situades pel voltant de l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella. L’estàtua de Casanova, abraçat a la bandera de Santa Eulàlia i amb una exagerada expressió de patetisme i dolor per la ferida a la cama, es realitzada per Rossend Nobas i té un èxit brutal gràcies al seu dramatisme. De seguida esdevé un punt de trobada per concentracions catalanistes. El 1897 la Associació Popular Catalanista i Joventut Excursionista Els Muntanyencs s’inventen la tradició de fer-hi una ofrena floral cada any.El 1914 l’Ajuntament de Barcelona, en mans de la Lliga Regionalista (dreta catalanista), traslladada l’estàtua al lloc on va ser ferit el Conseller en Cap , amb un nou pedestal amb relleus de Josep Llimona.

Es a dir, en realitat l’origen de la mitificació nacionalista gira en torn de la escultura de 1888 (que ningú dubta, es preciosa) i no del veritable personatge històric al qual representa. Si l’estàtua de Ramon Berenguer hagués estat més maca i dramàtica, seria a ell a qui avui faríem ofrenes florals.

Arqueologia i la tomba

mort-rafael-casanova

Registre del funeral de Rafael Casanova, el document original va ser cremat el 1936

I clar, era una pena no poder rendir culte al nou heroi nacional a la seva tomba al desconèixer la ubicació del seu sepulcre. Però el 1913 l’historiador local Josep Rafael Carreras descobreix el registre del seu funeral que n’ubica l’església i capella de l’enterrament. D’aquest document, però, tan sols en conservem una fotocòpia, ja que l’original va ser destruït el juliol de 1936 quan s’incendia l’arxiu parroquial durant la crema d’esglésies a la Guerra Civil. Ja es mala sort!

La Mancomunitat de Catalunya decideix fer una falsa làpida noucentista el 1922 i la situa aleatòriament en un indret atzarós de la Capella de la Nostre Senyora de la Pietat. I des d’aleshores s’hi fan homenatges florals. En cap cas es comprova si efectivament a sota hi han restes humanes d’algun tipus o no

S’han fet diverses intervencions arqueològiques a l’interior de l’església de Sant Baldiri:

1981: S’obren diverses cales i es descobreix material romà baix imperial, estructures medievals i diversos enterraments. L’estudi científic no s’ha publicat mai, es desconeix la cronologia dels enterraments.

1984: Intervenció arqueològica que forma part d’un pla contra l’atur. Es documenten les diferents fases de l’església: un diposit hidràulic romà i la fase medieval, amb el seu fossat amb sepulcres.

1991: Única intervenció amb memòria científica digitalitzada. Aixecant el paviment de l’església es documenta una gran quantitat de lloses, tombes, enterraments i estructures funeràries pertanyents a la primera meitat del segle XVIII, moment coetani a l’enterrament de Rafel Casanova.

1993: Coincidint amb el 250è aniversari de la mort de Casanova, es fan treballs d’adequació de la capella de la Pietat i es  descobreix un vas sepulcral situat sota mateix de la llosa de 1922, que fa 275×137 centímetres. S’emmarca amb vuit pedres allargades que protegeixen quatre grans lloses, de dimensions regulars; en destaca la situada més al nord, que conserva restes d’una argolla que en permetia l’obertura. No hi ha cap memòria científica de la intervenció indexada a la web de la Generalitat, tan sols hi ha una breu descripció en una revista de divulgació municipal publicada per l’Ajuntament de Sant Boi durant el Tricentenari. L’article no inclou cap foto ni planimetria.

Òbviament al descobrir aquest vas es va donar per fet que era el de Joseph Martí i Catá, on se suposa que es troben les restes de Rafal Casanova, encara que no hi havia cap mena d’inscripció que així l’identifiqués. Tot lligava a la perfecció. Mira que tenia punteria la Mancomunitat: posa una làpida a l’atzar i l’encerta a la primera!

Però, es va excavar tota la capella per descartar que hi hagués un altres vas? No queda clar al breu article i la memòria científica (si es que es va arribar a fer) no està ni digitalitzada. Desconeixem doncs l’abast de la intervenció.  Perquè no es va obrir el sepulcre per estudiar les restes antropològiques? Ni tan sols es va comprovar que, efectivament, hi hagués un sol ós humà!.

Els enterraments a la Església de Sant Baldiri, en la seva fase moderna, s’inicien el 1734, amb la benedicció de l’església i finalitzen per una Reial Cèdula de Carles III de 1787. 53 anys que,  tal com s’exposa a la intervenció de 1991, van donar lloc a un gran nombre de tombes de la primera meitat del s.XVIII. Com sabem que aquest vas es el correcte? Qui ens diu que no n’hi han més a la mateixa capella o al voltant? Perquè les tombes descobertes el 1991 es van estudiar i aquesta, que es la més important, no?

Conclusions

Es molt probable que Rafael Casanova estigui enterrat sota la làpida falsa de 1922. Tots els indicis apunten a la seva autenticitat i no hi ha cap element objectiu que ens faci pensar el contrari. Però no en podem estar al 100% segurs, ja que ni el 1922 ni el 1993, quan es van fer intervencions en la tomba, ningú es va molestar en certificar que, efectivament, allí hi estava enterrat. Hagués estat ben senzill mirar si hi havien ossos corresponents a un esquelet masculí, del seu paràmetre d’edat i amb una ferida a la cama (si es que aquesta li va arribar a afectar l’ós). I, per acabar de verificar-ho completament, es podrien agafar restes de l’ADN mitocondrial i comparar-les amb un familiar seu per via materna, en algun sepulcre de la seva família a Moià. Vaja, el protocol habitual que es segueix en qualsevol intervenció d’una fosa de la Guerra Civil. Si tan important es aquest màrtir, no es podia haver fet una intervenció científica en condicions?

Precisament, aquells que hem estudiat foses de la Guerra Civil sabem com de difícil es localitzar un enterrament concret en un indret exacte, encara que hi hagin documents, fotografies i fins i tot testimonis vius que recorden els fets, en cronologies molt més recents. Tot i tindre moltíssimes proves i dades sobre el sepulcre de Federico Garcia Lorca, les seves restes materials òssies segueixen sense aparèixer, per moltes excavacions que es facin.

Però total, que més dona la realitat empírica exacte davant un acte de fé? Estem parlant de simbolisme i mitificació sentimental d’un passat idealitzat i emprat com a eina per aconseguir uns objectius polítics, no de ciència empírica en absolut. La ofrena floral no es fa al veritable Rafael Casanova, sinó a la seva visió idealitzada i dramàtica que ens hem inventat a partir de la seva estàtua i, per tant, l’esquelet original importa un rave. Es com l’Església del Sant Sepulcre a Jerusalem: algun creient vol saber amb exactitud si el lloc on va ser sepultat Jesucrist es concretament aquell o algun del voltant? Farà això minvar un mil·límetre la seva creença en la Història Sagrada?

La ofrena floral s’ha d’analitzar en el present i des del present. Es un ritual d’invocació que pretén lligar simbòlicament la legitimació de la sobirania de les  institucions catalanes democràtiques actuals amb les feudals i aristocràtiques; les quals, per sort, no tenen absolutament res a veure. Quelcom tan absurd com si Andalusia vinculés la seva autonomia a la tomba d’un califa d’Al Andalus.

Tot i això, a mi no em sembla malament que es faci la ofrena; hi participo i ho seguiré fent, sent sempre conscient de fins on arriba la història i on comença la mitologia i el ritual. Però es que jo simplement recordo la figura d’un dirigent confederalista i pacifista que volia rendir-se i pactar amb els borbons per evitar una massacre humana. Commemoro un 11 de Setembre que, en part, va ser responsabilitat dels sectors més fanàtics de l’aristocràcia catalana que no li van fer cas i van voler sacrificar milers de vides humils, empenyent al poble a un sanguinolent xoc de trens, simplement per protegir els seus privilegis fiscals.

h1

Les Coves com a indrets rituals al llarg de la Història.

febrer 8, 2017

aaaaaaacova

Des del Paleolític les coves han estat relacionades amb espais de culte i pràctiques de caràcter ritual. Es tracten d’indrets amagats i de difícil accés que permeten un cert “esoterisme”, llocs on realitzar rituals només per persones iniciades. Son també estructures naturals que tenen un caràcter “liminar”, es a dir, que esdevenen un límit simbòlic entre un mon material i un de sobrenatural, com apunta el filòsof Plató en el seu conegut “Mite de la Caverna”. El també filòsof Sèneca afirma que la cova es el lloc sagrat per excel·lència. En els rituals de pas, ja sigui d’iniciació a la maduresa o de caire funerari, aquest caràcter liminar esdevé fonamental dins la morfologia del rite, com planteja l’antropòleg Arnold Van Gennep. Les coves tenen també unes característiques de llum i sonoritat que permeten crear un ambient propici per a la realització de pràctiques religioses. Moltes cultures han considerat, doncs, la cova com un espai fronterer entre el món dels vius i dels morts, o entre la realitat material i les idees metafísiques.

Un dels primers casos on trobem indicis de possibles pràctiques rituals dins d’una cova seria el cas de Sima de los Huesos (Atapuerca, Burgos), una acumulació d’ossos humans que corresponen a un mínim de 33 Homo Heidelberguensis, un possible antecessor dels neandertals de fa 450.000 anys, localitzada dins un pou de 13m al fons d’una caverna de 400m, on s’ha trobat una destral de pedra interpretada com a possible ofrena. Tot i això, la presència de carnívors i marques d’arrossegament o mossegades sobre els ossos fa que no estigui del tot clara la intencionalitat antròpica de la deposició.

cova2

Els primers enterraments de neandertals els trobem també dins coves, al 60.000 ANE en el mateix moment que ja es desenvolupa una capacitat d’articular un llenguatge estructurat i un pensament simbòlic. En jaciments com Shanidar (Iraq) o Kebara (Israel) s’han excavat inhumacions en posició fetal, amb possibles ofrenes d’animals, ocre, flors i plantes medicinals, tot i que hi ha qui creu que aquestes primigènies tombes podrien ser per pura higiene davant la putrefacció dels cossos i existeix un gran escepticisme davant els aixovars.

cova3Ja al Paleolític Superior (35.000-10.000 ANE) trobem indicis de pràctiques de rituals animistes o xamànics a l’interior de coves. En aquest període es desenvolupa l’art rupestre amb nombroses pintures d’animals, possiblement representacions d’esperits o bé de les preses que desitjaven caçar. Algunes figures zooantropomorfes s’han interpretat com xamans —a les coves franceses des Trois-Frères o Galibou—; també els elements geomètrics, molt freqüents en les pintures parietals paleolítiques, es relacionen amb visions i al·lucinacions pròpies d’estats de consciència alterats. Recents estudis arqueobotànics han documentat plantes amb propietats al·lucinògenes o psicoactives són les llavors d’opi recuperades a la cova de El Juyo (Cantabria, 16.000 ANE) junt a gravats d’animals. També al Paleolític Superior trobem enterraments en forma d’inhumació individual amb aixovars dins de coves, com la Cueva de El Mirón a Cantabria, on s’han documentat ofrenes de flors.

aaacan-sadurni

Cova de Can Sadurní (Gavà)

Al Neolític Antic trobem inhumacions individuals dins de coves, com el cas de la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat) amb cinc inhumacions, dues de les quals corresponen a individus infantils. L’aixovar està compost per restes d’ovicaprins; vasos ceràmics plens de llavors d’espelta, ordi i blat així com petxines o una cullera i un punxó triangular tallats en os.

Al Neolític Final sorgeixen els primers enterraments col·lectius en cova, com es el cas de la Cova 120 (Sales de Llierca, Garrotxa) datat al 4240 +/- 70 BP. En aquesta cova es practica una inhumació secundaria col·lectiva, es a dir, un ritual realitzat en dos temps: en primer lloc es deixa que els cadàvers es descomponguin i s’assequin en un indret desconegut i, posteriorment, s’enterra una selecció d’ossos de diversos individus, sense cap connexió anatòmica dins de cubetes a la cova.

A partir del Neolític Final i fins a l’Edat del Bronze trobem coves sepulcrals com a lloc d’enterrament col·lectiu on es practiquen inhumacions col·lectives de forma successiva i reiterada. Durant bona part d’aquest període aquest ritual d’enterrament conviu amb el megal·litisme, on també s’hi duen a terme enterraments amb inhumacions col·lectives Un jaciment que exemplifica aquest moment és el de Costa de Can Martorell a Dosrius, un megàlit que aprofita part d’una cova, datat a l’entorn del 3.800 ANE. S’hi van dipositar simultàniament 200 cadàvers de totes les edats però majoritàriament adults (47,9%) i es van poder sexuar 46 cranis d’home i 32 de dona. Molts esquelets presentaven puntes de sageta clavades i d’altres tenien aquestes armes dipositades com a aixovar, fet que du a pensar en una matança col·lectiva d’origen bèl·lic, on els morts també eren guerrers i guerreres.

aaaamussol

Talles de fusta recuperades a la Cova d’es Mussol (Menorca)

A finals de l’Edat del Bronze trobem un exemple molt revelador de les coves com a ritual de pas o d’iniciació. La Cova d’Es Mussol (Ciutadella, Menorca, 1.200 ANE) és una cavitat situada en un penya-segat força inaccessible, a 40 m en picat sobre el mar. A les cavitats més properes a l’entrada s’han trobat sacrificis d’animals, estalagmites fragmentades, olles que havien contingut líquids i fogueres on es cremaven plantes i flors. A la sala més profunda i amagada, es van descobrir dues petites talles de fusta, una de les quals representa un cap humà amb banyes de cérvol, situada sobre un altar. En l’altra talla hi veiem un cap antropomorf, situat a terra en un lloc secundari i mirant directament a l’altar, com si fos un mer espectador. És a dir, un culte secretíssim amagat de la societat en una cova, a l’abast d’uns pocs escollits que s’inicien com a mitjancers amb el món metafísic, realitzant ofrenes i sacrificis. No es tracta d’un cas aïllat, entre el 2.000 i el 1.000 ANE arreu d’Europa podem seguir el rastre de cerimònies amb ofrenes dipositades en llocs molt amagats com coves (Bellverdi de Cetona a Siena; Swanwitch a Hampsire; Musjajama a Eslovènia; Grotta Pertona a Campania), esquerdes (Pars Luftenstein, Austria), cambres subterrànies o pous excavats (Wilford Shaft, Anglaterra a 30 m. de profunditat).

A la Península Ibèrica també trobem la presència de coves emprades com a lloc d’enterrament o d’ofrenes rituals durant l’Edat del Ferro. A Cantàbria destaquen restes d’incineració humana a la Cueva del Puyo, inhumacions de cranis a la cova La Graciosa II, així com també fogueres amb restes de sacrificis d’animals i banquets funeraris en aquestes mateixes cavitats. També s’han documentat ofrenes d’objectes relacionats amb l’agricultura (molins, ceràmica, gra, teixits) a les coves de Reyes, la Coventosa i el Aspio. Aquestes ofrenes rituals en coves relacionades amb l’agricultura es mantenen durant la antiguitat romana i son finalment condemnades pel cristianisme.

aaaaaaacovalourdes

Verge de Lourdes

Amb l’arribada de la religió cristiana, el culte pagà a les coves no s’abandona sinó que es cristianitza, construint ermites, monestirs o santuaris a prop, fent misses o processons, o situant-hi l’aparició de figures de verges i sants. Alguns exemples de llocs de culte cristians situats dins de grutes o coves serien el Santuari de Nostre Senyora de Lourdes al sud de França; el Santuari de Nostre Senyora del Rosari de Fàtima, construït entorn a la Cova de Iria a Portugal; “La Cueva de la Señora” a Cangas de Onís (Asturies) o L’ermita de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-Real (Castelló) . En alguns indrets es mantenen tradicions de fer ofrenes dins de coves, com es el cas de del culte a la Verge de l’Assumpció a les Coves de Vinromà (Castelló) en un indret on tenim documentades coves sepulcrals amb enterraments i pintures prehistòriques en cova, en cronologies situades des del neolític a l’Edat del Bronze (jaciments del Barranc de Valltorta i Mas d’Abad).

A Catalunya trobem l’important culte a la Verge de Montserrat, trobada dins una cova d’aquesta muntanya l’any 880 segons explica la llegenda, així com la Cova de Sant Ignasi a Manresa.

h1

Un País en Comú. El pas transcendental de la Coalició a la Confluència

gener 29, 2017

##    Un pais.jpg

Quan jo vaig entrar en política el meu partit, ICV, formava part d’una coalició amb EUIA que, a la seva vegada, era una coalició de diferents partits (PCC, PSUC Viu i POR).

A l’hora de funcionar això es traduïa en una organització bastant feixuga i poc operativa que mai vaig acabar d’entendre. Cada cop que s’havia de prendre una decisió, al menys a nivell local, les assemblees d’ICV i EUIA es reunien per separat, debatien sobre el mateix tema i, posteriorment, una delegació dels líders de cada partit prenien la decisió final en una nova reunió. Quan la resolució final no coincidia amb la acordada prèviament amb la de l’assemblea, la culpa sempre era de l’altre partit, un misteriós desconegut que era l’ase de tots els cops.

Els militants de ICV i EUIA només ens trobàvem 15 dies cada quatre anys, durant la campanya electoral. No ens podíem ajuntar mai ja que, en uns llegendaris temps pretèrits anteriors al meu naixement, havien tingut una discussió molt forta i els militants històrics encara es guardaven rancor. Fins i tot a les Festes de Bellvitge teníem estands separats, quelcom que creava una confusió total en molts simpatitzants, completament aliens als subtils matisos ideològics que ens havien dut a tindre una lona entre les dues carpes. Al final es decantaven per qui tenia unes tapes millors o la cervesa més fresca.

Totes les disputes que he viscut durant la Era de la Coalició han estat per cadires. Sempre i sense excepció alguna. Fer el programa era facilíssim. No recordo ni una sola votació que generés debat. Els conflictes sempre venien per la quota de cada partit a l’hora de fer les llistes. Fins al darrer minut abans de que expirés el plaç per tancar les coalicions encara s’estava discutint qui anava de suplent segon. I a mi, que mai he tingut la menor ambició personal per un càrrec polític remunerat, era una cosa que em feia una mandra infinita. Després també teníem batusses d’una apassionant profunditat filosòfica, com la mida dels logos als cartells o els minuts que parlava cada candidat en un míting.

Afortunadament tot aquesta absurda forma de política, juràssica i ortopèdica, es va extingir a les passades municipals per sempre més. Ara a Canviem L’Hospitalet  fem assemblees cada més, tots junts. Les decisió sobre quina moció presentem es pren entre tots en una sola reunió i no en tres. Una forma infinitament més lògica, àgil i operativa de funcionar. I això no vol dir que els partits hagin de desaparèixer, en absolut. Tenim moltes campanyes, xerrades i actes a aportar a la societat.

La Era de la Confluència, però, també té dificultats. Sempre es molt més còmode restar dins la teva petita zona de confort ideològic i parlar només amb qui pensa absolutament igual que tu. Les discussions ideològiques són mínimes i tot acaba entre aplaudiments i somriures. Una confluència, però, implica obrir l’espai a la diversitat i la heterogeneïtat. Vol dir sortir de tu mateix i obrir un procés dialèctic entre tesi i antítesi en busca d’una síntesi.

Avui hem posat la llavor de Un País en Comú, un procés del qual n’ha de sortir un partit que agrupi a tota l’esquerra que no està agenollada davant Rajoy ni Puigdemont, passant de la coalició que va ser En Comú Podem a una veritable confluència.

Sé perfectament que en aquest espai m’hauré de trobar amb alguns independentistes i euroescèptics, dues coses que a mi em grinyolen tant com si una forquilla oxidada rasqués una pissarra. Fins i tot hi haurà gent que no es considera d’esquerres, que creu que no existeix la lluita de classes, que tots som “ciutadans” i que tots els problemes del món es solucionen somrient i votant. I ells hauran de conviure amb un tweetstar bocamoll, europeista i federalista. Que es vagin calçant.

Però si volem derrotar a la dreta processista, a la màfia oligarca que té segrestada a Catalunya en nom d’una Pàtria que no és més que el seu benefici personal, hem de bastir un moviment polític amb una transversalitat i pluralitat capaç de guanyar a l’Hospitalet i a Vic; a Nou Barris i a Gràcia; a Bosost i a Santa Coloma de Gramanet. Hem de fer compatible uns partits que siguin molt ideològics, on es debati en profunditat, amb un espai de confluència obert i plural per a tothom, en torn un programa de denominadors comuns.

A dia d’avui sembla totalment impossible guanyar unes eleccions a Catalunya. La maquinaria de propaganda nacionalista ens té tan arraconats que quan sortim de pur miracle en un programa per fer preguntes incòmodes al President, alguns es pregunten si som marcians. Però cada cop que fem un acte l’espai s’ens queda petit i milers de persones queden fora.

Tinc claríssim que el Bucle Infinit del Procés no acabarà amb cap xoc de trens, ni amb declaracions unilaterals, ni amb una suspensió de l’autonomia. Acabarà el dia que els processites siguin desallotjats a patades de la Generalitat i, un govern d’esquerres català arribi a un acord fraternal amb un govern d’esquerres d’Espanya. Nosaltres som la única formació política que ha estat capaç de guanyar les eleccions a la casta identitària des de l’inici del Procés, i no una vegada sinó dues. I, per si fos poc, els vam assaltar uns quants Ajuntaments. Quelcom que no pot, ni podrà fer mai, PSC, PP o Cs. I, es per això, que la Confluència d’Esquerres es urgent, necessària i imprescindible.

I si perdem, cosa a la que estem molt acostumats doncs és el que hem fet en totes i cada una de les eleccions al Parlament des de la Transició, serem la resistència i la lluita contra les seves polítiques neoliberals i etnicistes, a les institucions i al carrer, que és on hem estat sempre.