h1

Desmentint rumors i mentides que corren sobre mi a les xarxes socials

Abril 11, 2020
# sodoma

Execució de sodomites a Flandes, 1578 per part de la Inquisició Espanyola

1- Soc un vividor de la política

Mai he cobrat ni un cèntim de cap partit polític, mai he tingut cap càrrec remunerat, mai he treballat per cap empresa pública, ni mai he aconseguit cap feina a través d’influències polítiques. El pica-pica dels apoderats després d’una jornada electoral es l’única cosa que he arribat a rebre d’un partit. Tampoc he treballat mai per cap sindicat, ni per cap fundació política. Sempre he militat en partits i moviments socials per pur compromís ideològic, voluntari i desinteressat. Sóc un treballador mileurista, precari que sobrevisc treballant del que puc, com milers de catalans.

2-  El meu avi era President de la Patronal durant el franquisme

El meu cognom, que comparteixo amb 33.000 catalans, coincideix per pura casualitat amb un dels presidents que va tenir la Patronal durant el franquisme, però no té absolutament cap mena parentesc amb mi. El meu avui matern era pagès i el patern fuster, els dos van lluitar a la guerra civil al bàndol republicà, el matern a la Batalla de l’Ebre, fet pel qual va estar empresonat 8 anys a Àfrica.

3- He boicotejat una “vaga de l’arqueologia”

Mai he treballat en cap empresa d’arqueologia en la que hi hagi hagut una vaga, per tant mai he pogut ser-ne un esquirol. La única vaga que s’ha convocat en una empresa d’arqueologia es va realitzar en una empresa on mai hi he treballat ni un sol dia. Mai he estat representant sindical, ni he tingut cap càrrec en cap sindicat. He participat en totes les vagues generals de classe convocades durant la meva vida laboral.

4- He col·laborat amb webs d’extrema dreta

Una web, que segons sembla podria tenir alguna connexió amb la dreta espanyolista, va posar un link a un article meu on explicava la història del Fossar de les Moreres, sense el meu permís ni coneixement. De fet, ni sabia que existia tal web. Posteriorment van afegir que “havia esborrat el rastre a Twitter” de la meva relació amb ells, ja que hi havien tweets meus desapareguts. En absolut, tots els meus tweets s’esborren automàticament al cap d’un més a través d’una aplicació, per evitar que m’assetgin amb opinions antigues meves. Els únics mitjans digitals pels quals he publicat articles son: Revista Jovent, Revista Treball, Prespectiva, Catalunya Plural i CTXT, totes elles indubtablement d’esquerres.

5- Sóc un espanyolista furibund

El 95% dels meus articles i tweets són en llengua catalana. Vaig ser un dels impulsors i signants del “Pacte pel Dret a Decidir de L’Hospitalet de Llobregat“, vaig participar a la Via catalana del 11 de Setembre de 2013 en un tram convocat per Procés Constituent on es van fer actes i discursos d’esquerres. Defenso la immersió lingüística. Sóc federalista, defenso una Catalunya amb major sobirania i reconeguda com a nació dins una República federal Espanyola i sóc favorable a que es pugui fer un referèndum a Catalunya (acordat i amb garanties democràtiques, no com el 1O). Estic en contra del Procés perquè crec que el seu veritable objectiu es mantenir a la dreta catalana al poder, així com de tot discurs supremacista o etnicista.

6- Tinc altres comptes de Twitter on escric amb altres pseudònims

Quin sentit tindria obrir-me altres comptes de twitter per dir el mateix que dic en el meu? En el passat he gestionat diversos comptes de moviments socials i polítics i durant un any vaig treballar portant les xarxes d’una ONG. A l’actualitat no gestiono cap altre perfil que no sigui el meu.

(Seguiré actualitzant…)

Si ets un twitaire que et dediques a insultar-me, assetjar-me o amenaçar-me difonent mentides delirants sobre mi a la xarxa simplement pel fet de que la meva opinió no coincideix plenament amb la teva, pensa un moment que soc una persona del carrer, que no tinc absolutament cap mena de rellevància política ni mediàtica i que aquestes insídies em poden causar angoixa. Perquè, en comptes de vomitar-me el teu odi a sobre, no proves de rebatre els meus arguments des del respecte i amb dades contrastades, en comptes d’atacar-me a nivell personal?

h1

Guia per a les Eleccions Municipals de L’Hospitalet de Llobregat 2019

Mai 20, 2019

#Nuria Marin

Traicions, punyalades per l’esquena, maquinacions, lluita desapiadada pel poder, pactes en la foscor dels passadissos, intrigues, conspiracions, escissions… Es un episodi de Joc de Trons? Doncs no. Benvinguts a la campanya per les eleccions municipals a L’Hospitalet de Llobregat.

Si teniu la sort de votar en aquesta ciutat i l’immens plaer d’haver d’escollir una de les 16 candidatures que es presenten a les eleccions, us he fet un petit resum de tots el que haurieu de saber (i no sabeu) abans d’acudir a les urnes, destacant el millor i pitjor de cada llista des del meu punt de vista.

Patit dels Socialistes de Catalunya-PSC

Nuria Marin El partit que porta governant 40 anys de forma in-interrompuda la ciutat ho podrà seguir fent quatre anys més. La única incògnita de les eleccions es si la victòria de Marín serà per majoria absoluta o si haurà de pactar amb algú. Tot i que aquesta legislatura passada s’han ben lluït: Per començar han governat pactant amb regidors expulsats d’un partit fantasma anomenat “Ganemos” (que ara es tornen a presentar amb el nom “Izquierda en Positivo“). Els seus projectes estrella han passat amb més pena que glòria, com els Consells de Districte, la pista del Circ de Solei o el Districte Cultural  I, el pitjor, sens dubte, és el seu model de ciutat, basat en especulació pura i dura: Marín vol més hotels que mai, pretén construir 26 gratacels a Bellvitge, ha fet una tala massiva d’arbres per tota la ciutat, els hi ha costat horrors complir la llei de Patrimoni i posar arqueòlegs en obres afectades per possibles jaciments i ha provocat una massificació urbanística on alguns barris de la ciutat ja son els més densament poblats d’Europa. El PSC es presenta amb el suport de Lliures un partit de centre-dreta liberal que a Barcelona va a la llista de Manuel Valls.

  • El millor: Marín aconseguit capejar prou bé el Tsunami del Procés sense despentinar-se, ni perdre vots per una banda ni per l’altre. S’ha de reconèixer que son uns bons gestors dels serveis socials i l’educació pública.
  • El pitjor:  El seu model d’urbanisme es absolutament anti-ecològic i insostenible. Núria Marín es la única candidata que s’ha negat a participar en debats durant la campanya.

Ciutadans-C’s

cs.JPGEl principal partit de la oposició s’ha destacat per convertir els plens de la ciutat en un circ, cridant i polemitzant amb tot i tothom en tot moment. Tot i que les seves propostes solen ser molt populistes (llibres de text gratis) o centrades en en procés (traduir les senyals de tràfic al castellà) cal dir que, per sorpresa de tots, han fet una oposició molt dura al PSC, tot i que el mateix Garcia es un ex-socialista. Per tal de fer més mal al PSC han fitxat al ex-alcalde hospitalenc Celstino Corbacho (PSC) per a la llista de Manuel Valls a Barcelona i també ha fet actes a la ciutat.

  • El millor: Miguel Garcia es l’únic polític hiper-carismàtic de la ciutat. El partit està unit i no han tingut cap crisi coneguda.
  • El pitjor: Miguel Garcia mai cedeix la paraula a la resta de membres del seu grup, ni tan sols a les seves regidores quan es parla de temes de feminisme. També cal dir que es el polític més ric de l’Ajuntament i difícilment pot representar a la majoria de persones treballadores de la ciutat

L’Hospitalet en Comú-Podem

comu

Aquesta candidatura es en realitat una coalició entre Esquerra Unida (EUiA) i Podem, sorgida després d’un polèmic procés de primàries (que ni es van arribar a celebrar) on la candidatura que resultava guanyadora, encara que fos per un sòl vot, s’enduia el 100% de llocs de la llista. Segons la versió de ICV-LH, les votacions s’havien de realitzar al local de EUiA, amb escrutini i metodologia fets per EUiA, sense complir el reglament (tot i que la direcció nacional del partit ho va avalar). Davant això ICV-L’H va decidir retirar el seu suport a l’espai, tot i que per responsabilitat no ha presentat una llista pròpia, com sí ha passat en molts altres municipis. Molta gent que va començar el projecte n’ha quedat al marge, sense que hi hagi cap diferència ideològica de fons; això ha repercutit a la campanya que només ha fet un acte amb unes 50 persones. Al 2015 van ser 500. Per acabar-ho de complicar: la nº1 i la nº3 de la llista son membres critiques de Comunistes, partit liderat pel diputat d’ERC Joan Josep Nuet, la ex-diputada al Congrés d’En Comú Podem Sònia Farrè està fent campanya per la candidatura Alternativa d’Esquerres de L’Hospitalet i un eurodiputat d’Izquierda Unida, Javier Couso es presenta per Izquierda en Positivo.

  • El millor: El programa. Sens dubte es el millor i el més complert de tots els partits. El podeu llegir aquí. El projecte de fons i la ideologia son els més adients per la ciutat, sens dubte.
  • El pitjor: No tinc la completa seguretat que tinguin la mateixa fermesa negociant amb el PSC que en l’anterior legislatura i no acabin pactant sense aconseguir cap canvi en el model d’urbanisme.

Partit Popular-PP

pp

Durant la anterior legislatura el PP va començar amb 3 regidors i va acabar amb 1. El motiu? Dos regidors es van aliar per destituir del càrrec a la seva portaveu Sònia Esplugas quan aquesta estava de baixa maternal i poder repartir-se així el seu sou. Finalment la direcció nacional del partit va intervenir expulsant al grup mixt els dos regidors conspiradors, on s’han dedicat a pactar pressupostos amb el PSC. No sabem a canvi de què. Els regidors expulsats es presenten ara amb la llista “Fuerza Ciudadana” i un altre regidor popular d’una anterior legislatura també ha muntat una llista pròpia “Coalición por L’Hospitalet“.

  • El millor: Després de tot el que ha hagut de patir la pobra Sònia Esplugas per part dels seus companys de grup municipal, un acaba empatitzant amb ella.
  • El pitjor: A veure, es el PP. La seva ideologia es nefasta.

Esquerra Republicana de Catalunya

erc

ERC va tindre una greu crisi interna a començaments de la legislatura passada. Les eleccions primàries a la executiva local els va guanyar Anna Bachs, rival interna del cap de llista i regidor Antoni Garcia. Això va provocar una ruptura entre el partit, controlat per Bachs, i el grup municipal de l’Ajuntament, en mans de Garcia. Finalment la direcció nacional va donar suport a Garcia i tots els membres de l’executiva local van dimitir i marxar del partit. Actualment Anna Bachs es presenta com la nº2 de la candidatura “Front per L’Hospitalet-Primaries“.

  • El millor: Han fet la millor campanya, sens dubte, amb molts actes, paradetes, embustiades,  un vídeo espectacular i rutes històriques pel patrimoni de la ciutat.
  • El pitjor: El seu cap de llista anteriorment ha anat a les llistes de ICV, EUIA i els Verds. ERC s’ha especialitzat en captar càrrecs d’altres partits i marginar els seus propis militants històrics.

Junts per L’Hospitalet (JxLH)

jxcAquest partit ha tingut una de les crisis més surrealistes que he vist mai. Després de ser escollit candidat per JxLH, el regidor convergent Jordi Monrós va decidir presentar-se també com a candidat per “Front per LH-Primaries“. Doncs bé, va arrasar a les votacions i va ser proclamat cap de llista. Però com podia ser cap de dos partits alhora? Qui pagaria la campanya? Com es repartirien les subvencions? Per quin partit nacional contarien els vots? Finalment aquestes qüestions, en principi menors, van fer provocar una crisi i JxC va decidir presentar-se pel seu compte, amb el suport de 13 de les 27 persones que havien d’anar amb FontxLH-Primaries, que es finalment es presenta per separat amb tots els que no han marxat a JxLH. Per altre banda, un sector més moderat de l’antiga CDC també s’ha escindit i presenta una llista pròpia anomenada “Convergents“.

  • El millor: Es l’únic candidat que ha guanyat unes primàries obertes i competitives, encara que finament no es presenta amb el partit que les va organitzar.
  • El pitjor: Tot i que ara fa veure que en renega, l’espai convergent ha estat un aliat al model especulatiu del PSC donant suport des de la Generalitat al PDU Gran Via.

Candidatura d’unitat Popular-Per la Ruptura (CUP)

cup Una altre cisma sanguinolent es el que s’ha produït a l’interior de la CUP, que es presenta dividida en dues llistes: “CUP- Per la Ruptura” per una banda i “Alternativa d’Esquerres“, per l’altre.  Per entendre aquesta crisi ens hem de remuntar a 2015, on la CUP volia demostrar que estava tan oberta als moviments socials que va posar de cap de llista a un activista del 15M, Kristian Gimenez i, per sorpresa de tots, aquest va resultar escollir regidor. Durant aquests 4 anys, el regidor de la CUP ha demostrat que el Procés i la independència eren temes menors, fins al punt de ser l’únic regidor (junt amb els de Cs) que mai ha assistit als actes de l’11 de Setembre a la ciutat. Per altra banda, el grup d’activistes del 15M es sentien incòmodes amb les sigles CUP, pel suport d’aquests a Mas i Puigdemont. Segons la CUP, l’entorn del regidor es va fer amb el control del grup municipal, de l’assemblea i de tot el seu pressupost que el van invertir en subvencionar projectes socials afins, segons la versió que va explicar CUP en un comunicat. Així doncs van decidir presentar-se per separat, tot i que fins i tot les seves joventuts, Arran, donen suport a Alternativa d’Esquerres. La CUP a nivell nacional no s’ha pronunciat a favor de cap de les dues candidatures.

  • El millor: Han fet un munt de taules participatives per debatre el seu programa.
  • El pitjor: No hi ha ni una sola persona de la llista que em soni de res. No els he vist mai enlloc, a cap moviment social de cap mena. Res. Es com si haguessin arribat a la ciutat fa dues setmanes.

Alternativa d’Esquerres de L’Hospitalet-AELH

aelhAquesta es la candidatura dels escindits de la CUP, que es va quedar amb el control del seu grup municipal la passada legislatura. Està formada per activistes de tota mena de  moviments socials de L’Hospitalet i no es defineix explícitament com independentista (sí a favor del dret a l’autodeterminació i el 1 d’Octubre). La majoria d’ells van començar al 15M, però també hi ha membres de grups ecologistes, veïnals, juvenils, antifeixistes, de l’educació, LGBTI i un llarg etcètera. També tenen suport de les joventuts de la CUP (Arran), d’ex-dirigents locals de Podem i ICV i fins i tot d’una ex-diputada de En Comú Podem.

  • El millor: Tinc l’absoluta seguretat de que no es vendran al PSC a canvi de càrrecs i faran una oposició dura, especialment en el tema d’urbanisme, doncs la seva cap de llista ve precisament del moviment “No més blocs“.
  • El pitjor: La seva presència en els moviments socials es tan aclaparadora que podria acabar perjudicant la transversalitat i independència política d’aquestes associacions.

CANDIDATURES EXTRA-PARLAMENTARIES

  • Izquierda en Positivo: Candidatura encapçalada pel regidor expulsat del partit fantasma Ganemos, Rafa Jimenez, que fins ara ha estat governant amb el PSC. El seu únic objectiu es poder seguir-ho fent 4 anys més. Ha rebut el suport del eurodiputat de Izquierda Unida, Javier Couso que ara es el seu cap de llista a les europees.
  • Front per LH-Primaries: Llista formada pels perdedors de les seves pròpies primàries, després de que 13 candidats marxessin a la llista de JxLH. Tenen el suport de Demòcrates i Solidaritat i la seva nº2 es una ex-dirigent de ERC
  • Fuerza Ciudadana: Escissió del PP formada pels regidors que van conspirar per treure el sou i el càrrec a la portaveu popular quan estava de baixa maternal.
  • Coalición por L’Hospitalet: Una altre escissió del PP, en aquest cas del seu portaveu fins al 2015, Juan Carlos del Rio. El seu únic objectiu es poder tornar a ser regidor.
  • VOX: La ultradreta es presenta amb Pablo Barranco Schnitzler. La seva mare era alemanya i va vindre a Espanya a començament dels anys 50’s. Barranco va ser Secretari General de la ja extinta Plataforma per Catalunya (PxC) de la qual es va escindir el 2010 fundant un nou partit ultra anomenat Via Democràtica del que n’era l’únic militant i amb el qual va resultar escollit regidor a Sant Just Desvern. Barranco sempre ha mantingut bona relació amb grups d’ultradreta alemanys. Si aconsegueixen retenir els 5.000 vots de les generals, amb una participació més baixa, podrien entrar.
  • Convergents: Escissió moderada de la antiga CDC. Com a anècdota assenyalar que la presentació de la seva llista a L’Hospitalet es va realitzar en el municipi d’Esplugues de Llobregat.
  • Proponemos por las Minorias: Candidatura formada per persones migrades de la ciutat. No tenen cap xarxa social i no es coneix que hagin fet cap acte.
  • Democràcia Efectiva: Una candidatura populista anti-política muntada per l’entorn de Hartos.org. Només tenen un compte de twitter que encara no ha escrit cap missatge.

Aquest blog no es fa responsable de l’augment de l’abstenció, el vot nul i en blanc a les properes eleccions municipals de L’Hospitalet de Llobregat

h1

#TarotArqueoleg Prediccions Tarotistes per 2019

gener 20, 2019

# tarot

Preguntes Polítiques

@HelenaQuebec S’aprovaran els PGE?

Resposta-> Veig una gran fortalesa i determinació perquè s’aprovin, però una gran amenaça ho impedeix i es la carta del judici, fins que aquest no acabi no es podran aprovar.

Convergent- veurem la ruptura entre ERC i convergència, pedcat o el nom nou que tinguin el 2019?

Resposta-> Les Relacions CDC-ERC estaran marcades per la resignació i la paciència. No veig cap ruptura, però si un sacrifici d’un lider q dimiteix o deixen tirat

@albertinyo10 seré alcalde?

Resposta-> la campanya anirà molt bé i et sentiràs còmode amb el teu equip, però els resultats son dolents, pitjors dels que esperes

@jaumopatic- A partir del 26 de maig, quants dies trigarà Manuel Valls en dimitir @alfredoswords Quienes serán los próximos alcaldes de Barcelona y Madrid @gabypoblet La pregunta del año, Ada?

Resposta-> Veig un possible triomf de Colau a les municipals però amb grans dificultats i possibles conflictes interns. Veig una figura masculina i sabia que emergeix com a ajuda molt necessària. A Valls els resultats no li van gaire bé i el veig marxant de l’Ajuntament al poc temps de les municipals. Les cartes no poden ser més dolentes per Manuela Carmena, no veig cap possibilitat de ser reescollida, tot apunta a un kaos intern total

@Con_sentio Tornaràn Puigdemont i la resta d’exiliats a Espanya?// @tonicantona Bones, creus que els Capos Processistes es trairan entre ells i davant dels jutges s’aniran culpant uns els altres? Gràcies i bon any

Resposta-> Els presos resisteixen forts, tot i que el seu lideratge sigui erràtic i incoherent. Veig un cop de sort al judici i un canvi radical per part de la justicia favorable a ells. Les cartes, però son dolentíssimes pel que fa als exiliats. Una decisió embogida o precipitada els portarà a cometre un error fatal

@EtEnfurecido- Quants cops votarem aquest any?// @luismita- Habrá elecciones generales en España? Y autonómicas en Cataluña?

Resposta-> CAT: Veig el Govern cada cop més dèbil i inestable, llençant una proposta original que no acaba gaire bé. En principi eleccions no, però tampoc ho descarto. ESP: El Govern de Sanchez aguanta fort, tot i que cada cop amb menys aliats. Eleccions nop.

Leandros- Aguantarà el pacte de dretes al govern andalus o es barallaran entre ells i C’s sortira de la Junta si veu que baixa a les enquestes?

Resposta-> Les cartes son molt dolentes, amb un desordre i descontrol intern generalitzat, a l’horitzó més llunyà veig l’amenaça d’una crisi i un canvi.A les cartes també surt una figura femenina que aguarda amb paciència, com a origen del kaos. Estarà Susana organitzant un kaos a partir dels funcionaris q li son fidels

@marquesanonima Podrem tornar a tenir al Parlament un espai a l’esquerra del PSC que no sigui nacionalista? // @jmescalante78 – ¿Seguirá @AdaColau de @CatEnComu_Podem afirmando el Estado español es una dictadura con presos políticos? // @bachisiru- Què passarà amb Catalunya en Comú després de les municipals?

Resposta-> Les cartes son bastant dolentes, apunten a un aprofundiment de les divisions i no es descartaria una possible escissió

jeipi- Hi ha alguna possibilitat d’un gran atemptat gihadista en algun país occidental? Remarco això de “gran” perquè sembla que l’Estat Islàmic ha perdut força capacitat ofensiva i s’apunta com un triomf les accions cutres de qualsevol escamot autònom o llop solitari que es posi a cridar “hala, al bar!” Ha de ser un fet tan impactant, almenys, com el del 17 d’agost.

Resposta-> Veig un possible atemptat on hi estan implicats vehicles o que té a veure amb viatges i turisme.

 

Preguntes Personals

albert78-podre superar el meu alcoholisme?

Resposta-> Veig que no, de fet s’empitjora i pot acabar en depressió. Veig una figura femenina que et podria ajudar.

Montserrat Rique – la meva filla ha de fer un canvi de feina forços..com li anirá.Es un lloc e responsabilitat

Resposta-> Doncs en principi prou bé, tot i que es possible que es s’acabi decebent una mica perquè no es exactament el que espera.

Parce- Com anirà l’amor?

Resposta-> Veig certa estabilitat i resistència, et mantindràs tal com estàs actualment, tot i que veig una amenaça d’una decisió precipitada i incoherent que no acaba gaire bé

G. Algalde com anira el tema laboral aquest any

Resposta-> Uf, no gaire bé. Et veig ficat en un projecte que no té cap sentit i que acaba amb problemes legals o econòmics.

Colometa- Com m’anirà l’any en amor?

Resposta->  Veig cartes que apunten a certa inestabilitat, canvis constants, vacil·lació i desordre, però no especialment bó ni dolent.

B. Lezcano – m…com m’anirà l’amor en aquest 2019?

Resposta-> Doncs sense gaires canvis, veig un any prou tranquil.

@CircoIberia- Em treuré les opos enguany?

Resposta-> Em surt una barreja curiosa de cartes positives i negatives. Per una banda et veig molt fort i preparat, per altre em surt la templança invertida. Hauràs de superar els nervis del darrer moment o et poden fer una mala jugada.

@amparoland com anirà la feina aquest 2019. (Ara tinc una, aburrideta però paga factures) Gràcies!

Resposta-> Em surt un any d’estancament amb una bona oportunitat de canvi cap a mitjans/finals d’ant

@_espatricia Amor i paguita

Resposta->El amor lo veo estancado y sin cambios, hasta que a finales de año una sopresa que no te esperas. Paguita, no lo veo yo muy posible, estancamiento económico y decepción con algún proyecto en el que tenias esperanzas.

@Rincewindcat Amor

Resposta-> Sense canvis importants, tot i que de cara a finals d’any veig que hauràs de fer un sacrifici o allunyar-te d’algú que et fa mala influència.

Missatger Jurista- com m’anirà l’amor

Resposta-> Veig una possible oportunitat molt bona, però primer hauràs d’afrontar les teves inseguretats i temors per tal d’atrevir-te.

h1

Ja podeu deixar preguntes per #TarotArqueoleg 2019

gener 13, 2019

tarot2

Un any més aquest blog posa a la disposició de tots els seus lectors una consulta gratuïta per conèixer que ens  durà el proper 2019. Lamento el retard, però he estat totes les vacances de Nadal a parís i a la tornada he tingut una feinada d’espant!

Deixeu-me 1 pregunta per persona (aquest any vaig molt liat i serà més breu, sorry) Pot ser general (política, economia…) o personal (amor, treball, salut…). Descartaré totes aquelles que tinguin una resposta molt evident o impossible (com: ens atacaran els extraterrestres?), així com un enunciat massa rebuscat o concret (quin serà el nº de la loteria?). Procureu que la pregunta no estigui repetida. Acceptaré qüestions preferentment als comentaris d’aquest post, al meu Facebook o Twitter (@arqueoleg) on també podeu emprar el hashtag #TarotArqueoleg

Si no hi han suficients preguntes me les inventaré jo i si n’hi han masses faré una selecció.  Teniu de temps fins les 00:00h del 19 de GenerPublicaré les prediccions a partir del dia 20 de Gener.

tarot1Prediccions Encertades 2018  (consulteu-les totes aquí)

  • Puigdemont no tornaria a Catalunya i no seria investit President
  • Costaria en trobar algú per ser investit President i finalment aquest seria algú afable però fanàtic
  • El Procés entra en una fase d’estancament
  • Ciutadans tindria una important tendència a l’alça que sabrà mantenir, però no un sorpasso al PP
  • Carme Forcadell no repeteix de Presidenta del Parlament.
  • Canvi de lideratge a Cuba amb la sortida de Raúl Castro. El nou líder serà una figura masculina amb un lideratge més dèbil,  però més culte, savi, generós i indulgent.
  • No veig un impeachment a Donald Trump però si greus problemes amb la justícia i problemes en relacions internacionals.

tarot3Prediccions fallides 2018

  • El President de la Generalitat serà una figura femenina
  • Cartes molt positives les presos procesistes en relació amb la justícia, es possible que o be surtin de la presó o que les sentencies siguin positives. (en tot cas, encara no ha passat).
  • Xavier Domenech resistirà com a líder.
  • Veig un PSOE molt insegur, debilitat i desorientat en la seva oposició al PP

h1

Seguiu-me a Catalunya Plural

Setembre 30, 2018

Wei! Si veieu que estic una mica desaparegut pel blog no es que em faci mandra escriure, es que m’han proposat fer-ho al diari digital Catalunya Plural. Així que podeu llegir els mateixos articles que publico normalment aquí a la seva web. El blog el seguiré fent servir per publicar coses que allí no hi tindrien cabuda!

Cliqueu AQUÍ per llegir els meus artícles

Diair

h1

Entrevista a El Triangle i video de la xerrada “Feixisme i Nacionalisme”

Juny 25, 2018

Triangle

Ja podeu llegir CLICANT AQUÍ l’entrevista que m’han fet recentment al diari El Triangle, on parlo bàsicament dels mites pseudohistòrics en el nacionalisme espanyol basc i català.

Per altre banda us deixo amb el vídeo de la xerrada que vaig fer fa unes setmanes amb Federalistes d’Esquerres sobre “Feixisme i Nacionalisme” a la llibreria Alibri de Barcelona

h1

Llaços Grocs i Espai Públic: Una Anàlisi Antropològica.

Juny 11, 2018
llaços grocs

Pont de Girona

Perquè hi ha tanta polèmica sobre els llaços grocs posats en espais públics o simbòlics? Perquè hi ha gent que li ofen tan profundament que aquests es posin o es treguin? Quina explicació estructural podem donar des de les ciències socials a aquest fenomen tan curiós?

Abans de començar simplement voldria apuntar que a mi personalment em sembla malament que els polítics independentistes estiguin en presó preventiva sense sentència, ja que crec que l’estat té prou eines per vigilar que no es fugin. No crec que siguin “presos polítics” ja que no se’ls acusa de tenir una ideologia, sinó d’unes accions concretes que, si bé no son legals, sens dubte no van ser violentes i per tan no hi ha lloc a una acusació de rebel·lió. El que van fer va ser una performance simbòlica per tal d’enganyar als seus propis votants i seguir al poder. Per tant el seu càstig hauria de ser similar a la sentència del 9N: multa i inhabilitació. La presó em sembla quelcom desproporcionat i espero que el nou Govern del PSOE acabi negociant una amnistia en un futur proper.

Context històric

El Moviment dels Llaços Grocs sorgeix just després de la brutal repressió policial del 1O, la suspensió de l’autonomia i del fracàs de la proclamació d’independència, en una data màgica on s’havien de complir les profecies mil·lenaristes amb l’arribada d’una República sense atur, desigualtats ni retallades. Es el mateix moment en que els líders messiànics del moviment son empresonats o fugen a l’estranger. El moviment independentista es troba molt mobilitzat amb grups d’activistes organitzats en CDR (així com les organitzacions peronistes governamentals ANC-Omnium). Aquest moviment sobtadament passa de defensar la independència a la llibertat dels presos. Es dona així un brusc canvi des d’un pensament màgic positiu, basat en un voluntarisme naïf, a la gestió d’unes emocions de dol i frustració.

Per altre banda, trobem també l’aparició de grups activistes nacionalistes espanyols, amb mobilitzacions constants, així com un nou moviment anomenat “Tabarnia” que paròdia al nacionalisme català i que li copia de forma mimètica tots els seus defectes.

Estem davant un escenari de fractura social, polarització i crispació extrema en l’eix identitari entorn a dos blocs.

Visió Emic: els diferents relats subjectius

Pregunta

En primer lloc vaig fer una crida a les meves diferents xarxes socials per tal d’elaborar una “visió emic”, es a dir, els diferents relats subjectius i personals que tenen els diferents agents implicats. Van participar unes 120 persones a qui agraeixo la seva col·laboració.

Persones que posen llaços-> Per ells els llaços representen “solidaritat” amb els presos o “contra la repressió” i interpreten aquells que els retiren son “feixistes” que atempten contra “la llibertat d’expressió“. Alguns fins i tot han arribat a afirmar que senten dolor físic quan algú arrenca un llaç. Els col·loquen al espai públic ja que volen demostrar que “Els carrers seran sempre nostres i no podem deixar que se’ls apropií la extrema dreta espanyolista” en una “lluita per l’espai simbòlic” per la “permanència de la voluntat dels catalans“.

Persones que arrenquen llaços o es senten ofesos per aquests-> Ho veuen com una campanya de “màrqueting per la visibilitat/adhesió del Procés” per donar una “falsa sensació d’unanimitat” o com una “apropiació/colonització de l’espai públic“, amb “total impunitat” i creuen que es un comportament “sectari“. Molts afirmen que els llaços grocs els fan sentir “intimidats, exclosos,  i invisibilitzats” i que “posa en risc la seva llibertat“, els feien recordar “el trencament familiar que pateixo” i a unes persones (els presos/fugits) a qui acusen de “colpistes” i d’atemptar contra els seus drets. Tots ells afirmen que no els molestes aquests llaços en espais privats, però si en espais públics, especialment en escoles. Alguns afirmen que es tracta d’una “lluita per la hegemonia i la visibilització“.

Altres-> Finalment destacar que alguns informants han destacat estar completament a favor de l’alliberament dels presos, però en total desacord amb el moviment dels llaços, al interpretar que es tracta d’una mera excusa per defensar el processisme i convergència. Alguns expliquen que han participat en actes en favor dels presos i han marxat fastiguejats quan s’han fet crits a favor de Puigdemont.

Crec que la part més interessant d’aquests relats emic es el transfons de la frase “Els carrers seran sempre nostres“. Qui es aquest “nostres“? Els catalans o només els procesistes? Mentre que els que posen llaços afirmen que volen reconquerir l’espai públic de l’estat espanyol, els que es senten ofesos pels llaços creuen que es refereixen als castellanoparlants o als no independentistes. Aquesta confusió entre “Estat Espanyol” i “persones que es senten espanyols” o “parlen en castellà” es molt recurrent en tot el Procés.

On es posen els llaços? L’apropiació simbòlica de l’espai públic

DeXgJ9GXkAE3jTJ

Ajuntament de Torroella de Montgrí

En un primer moment els llaços es posen sempre en espais privats i individuals, com qualsevol altre reivindicació política. Al cap de poc temps, però, comencen a aparèixer en espais públic. Quin significat té això?

Vaig fer una segona crida a les xarxes socials demanant que els meus followers em fessin arribar a quina tipologia de llocs estaven posant llaços, la seva ubicació i si eren llaços o creus. La participació ha estat molt elevada i he classificat els llocs en 4 categories, cada una de les quals té una significació diferent:

A) Llocs de pas o “No Llocs” – Carreteres, autopistes, autovies, passos de vianants, ponts, semàfors, cruïlles, vies fèrries, metro, ferrocarrils, rotondes, passeig marítim, fanals, papereres, platges, places, parcs, zones d’oci infantil.

B) Zones que simbolitzen fronteres – Muralles, entrades de pobles, cartells de terme.

C) Edificis públics – CAPs , hospitals, escoles, universitats, ajuntaments, seus de districte, Parlament, teatre municipal, biblioteques públiques, castell, jutjats, museus.

D) Llocs amb significat religiós – Campanars, pessebres públics, esglésies, processons, altars, decoracions nadalenques, arbres de nadal públics, catifes florals de Corpus.

La categoria més freqüent per golejada es la A, especialment en zones cèntriques d’espais urbans. Segons l’antropòleg Marc Augè, les zones de pas, on ningú es detura i es dona un flux constant de vianants, son “no llocs” o “espais de l’anonimat” i la seva principal característica es la seva manca d’identitat i personalitat, son espais que tan sols estan definits pel passar de les persones. Son l’indret de la globalització i la multiculturalitat per excel·lència.

Com afirma l’antropòleg Manuel Delgado l’espai públic “es una esfera de coexistència pacífica i harmoniosa de l’heterogeni de la societat, marc en què se suposa que es conforma i es confirma la possibilitat d’estar junts sense que caiguem els uns sobre els altres”. Un lloc on les “diferències es veuen superades, sense quedar oblidades ni negades del tot, sinó definides a part, en aquest altre escenari que anomenem privat”. L’espai públic seria doncs, un teatre d’operacions on els individus, com estranys, interaccionen entre si i amb l’entorn, en un complet anonimat, oblidant les seves diferències de classe, ideologia o identitat (que reserven per un espai privat) esdevenint simples ciutadans anònims.

Hi han molts moviments polítics, socials, religiosos o culturals que ocupen sovint l’espai públic, sense que això generi cap problema, ja que normalment ho fan amb una característica comuna: es tracta d’una performativitat situacionista i efímera. Es a dir, quan una manifestació, concentració o processó acaba, els seus membres es dissolen i l’espai públic es buida de significat simbòlic, tornant a la seva neutralitat prèvia. En canvi, els que posen llaços grocs pretenen que aquests es quedin de forma permanent per un temps indefinit.

Granollers

Granollers

Jo interpreto que al posar aquests llaços en aquests punts es realitza un ritual de conversió del “no lloc” en un “espai simbòlic“, realitzant una demarcació territorial a partir d’unes petjades simbòliques (els llaços) d’una forta càrrega emocional (el patiment dels presos), dipositant en un entorn social buit de tot significant una càrrega afectiva i cognitiva. Aquests espais passen a ser una expressió d’identitat, amb voluntat d’evangelitzar i convertir als ciutadans anònims, així com cohesionar i donar estabilitat al moviment processista en un moment de transició i desorientació entorn als seus objectius futurs.

Això provoca una diferent percepció psicosocial en funció a la experiència emocional de cada persona, fent que alguns transeünts es sentin ofesos, al veure’s interpel·lats o empesos a sortir de la confortabilitat de l’espai d’anonimat. Alguns també es senten exclosos de la seva condició de ciutadans/vianants, al sentir-se expulsats de la essència heterogènia, plural i neutral que té l’espai públic i el “no lloc” per naturalesa.

Pel que fa a la categoria B (zones que simbolitzen límits i que es troben situades sempre en poblacions rurals) clarament es volen establir fronteres simbòliques amb un significat inconscient de “zona liminar” on, al creuar-la, esdevindria un rite de pas del mon impur líquid, imprevisible, globalitzat i multicultural a una zona sòlida, de seguretat i confort entorn una comunitat grupal cohesionada en la seva identitat única. Per altre banda, aquells que es senten ofesos interpreten aquestes fronteres com un símbol de rebuig, com si se’ls estes expulsant o barrant el pas i no se’ls deixes formar part del grup.

En quant als edificis institucionals (C) mentre que els independentistes, especialment ben representats entre les classes mitges funcionarials, volien simbolitzar la recuperació de l’autogovern durant l’aplicació de l’article 155; també es pretén una “apropiació” social de llocs amb una connotació simbòlica relativa al “poder” i “a l’estat” i que es constitueixen en part important de la memòria i de l’imaginari col·lectiu. Per als no-independentistes es tracta d’una forma de representar que l’administració pública pertany tan sols a un grup polític/ètnic del qual ells no formen part, fet que els fa sentir expulsats a una classe subalterna.

La conversió de llaços en creus: la sacralització de l’espai públic

 

Procesó

Girona, Temps de Flors

Durant la passada Setmana Santa es van realitzar en alguns indrets de Catalunya uns rituals en els quals es realitzava una paròdia d’una processó catòlica, en la qual les imatges dels sants, els màrtirs o de Jesucrist eren substituïts pels presos i fugats. A la de Tarragona, hi van participar 400 persones donant voltes a la presó, a la de Termens es va fer un altar amb una urna i a Montserrat una cadena humana de 3.500 persones va peregrinar al lloc més sagrat de Catalunya amb el retrat dels presos. A Arbúcies es va fer una processó per Corpus sobre catifes florals amb llaços grocs i imatges dels presos.

576_1522390732popop

Mataró

Creus a la porta d’una església, a Mataró

Posteriorment van aparèixer llaços en llocs en llocs amb simbolisme religiós (categoria D) i, en alguns llocs, els llaços es van convertir en creus grogues, que eren col·locades en els mateixos llocs que els llaços, simulant ser un cementiri. En aquestes creus sovint s’hi escriuen missatges d’aquells valors que per ells representava la República Catalana i que ells creuen que estan morint per la repressió espanyola (“democràcia”, “llibertat”, “justícia”…).

Jo interpreto la conversió dels llaços en creus creus com una necessitat de fer més explícita la metàfora inconscient entre els elements religiosos cristians i els simbolisme del Moviment dels Llaços. Recordem que la creu es el màxim símbol de la religió cristiana i que representa el sofriment de la tortura i mort de Jesucrist. Aquestes creus passarien a ser, doncs, elements rituals sagrats que demarcarien la territorialització d’un “santuari, un lloc esotèric on es projectaria de forma simbòlica el sofriment dels màrtirs/presos, negant així la essència profana que té l’espai públic per naturalesa.

Es quelcom similar al cristianisme del segles IV-VIII dC quan empra les imatges o relíquies del sofriment i les tortures dels sants, màrtirs o del mateix Jesucrist per convertir espais pagans en llocs de culte pel cristianisme i poder ser així la única religió oficial permesa.

PHOTO-2018-06-07-12-04-16-225x300

Processó de Corpus a Arbúcies

En els “santuaris” on s’han col·locat aquestes creus es on s’han produït els enfrontaments més durs entre partidaris i detractors, ja que la manipulació d’aquests elements sacres per part de persones “profanes”  e “impures” seria interpretat com un sacrilegi i una profanació del santuari.

De la mateixa forma que el sector més fanàtic del processisme es va sentir ofès i va atacar violentament les exposicions fetes al Born o el Fossar de les Moreres, ja que per ells son també santuaris sagrats que representen els morts i caiguts al 1714.

 

 

Conclusions i apunts finals.

DebPT6wXcAEzvoH

Creu groga gegant a l’entrada de Platja d’Aro

La col·locació de llaços i creus en l’espai públic, amb una intenció de permanència indefinida, tenen una forta càrrega simbòlica inconscient, amb diferents nivells d’interpretació que van molt més enllà del tema dels presos i que busquen una apropiació ritual i simbòlica de no-llocs, espais públics i institucionals, que esdevenen espais simbòlics, zones liminars i santuaris. Es busca crear una sensació d’unanimitat, una hegemonia cultural simbòlica i una cohesió de grup. Recordem també que el processisme es un moviment  molt emocional i victimista que sempre ha buscat una superioritat moral sobre Espanya. Tindre màrtirs els va de perfecte per tal de tractar d’evangelitzar adeptes exhibint públicament el seu dolor.

El nacionalisme és una reacció davant la globalització on es destrueix l’equació espai físic=cultura, on la identitat passa a ser quelcom individual i líquid; aquesta apropiació de l’espai públic busca refer de forma ritual el vincle entre identitat i lloc físic, reforçant el sentiment de pertinença col·lectiu.

Catalunya no es l’únic lloc on s’ha produït una lluita simbòlica per l’espai públic entre grups nacionalistes enfrontats. Si això es continués radicalitzant i portant a un extrem, en un futur ens podríem acabar trobant davant una segregació de l’espai urbà en barris nacionalistes i no/nacionalistes, com ja succeeix a Irlanda del Nord, Israel i en molts indrets de l’antiga Iugoslavia. A Euskadi, també es va emprar la imatge dels “presos polítics” per reivindicar la seva amnistia o apropament a presons basques, mentre que per una part de la població aquests símbols eren una forma d’amenaçar-los i aterroritzar-los. La diferència bàsica, però, es que en aquests exemples hi han hagut morts, mentre que a Catalunya tan sols estem parlant de presos i exiliats.

missa groga

Sant Felip Neri, Barcelona

El problema de fons es que la falta total d’empatia entre els dos blocs fa que aquesta expressió de identitat, dolor i frustració sigui interpretat d’una forma violenta i excloent per una part important de la societat catalana, que es sent expulsada, segregada i subalterna en espais públics i institucionals per aquests llaços i creus. I l’altre bàndol interpreta que qui treu els llaços grocs son sacrílegs feixistes que ataquen la seva llibertat i destrueixen els seus espais sagrats, ja que en cap moment s’han parat a pensar en l’experiència emocional d’exclusió i segregació que estan provocant amb la seva politització tan invasiva de l’espai públic i institucional.

Catalunya no tornarà a ser un sol poble fins que no siguem capaços de d’entendre els sentiments d’aquells que no pensen com nosaltres, deixant de considerar feixista a tothom que no comparteixi els nostres valors, símbols i idees. I només quan s’accepti a l’alteritat com a un igual es podrà iniciar un diàleg.

h1

Els Alcaldes Franquistes de Convergència

Mai 21, 2018
Josep Gomis, roda de premsa sobre els límits Vila-Seca i Salou. Març del 1.990. foto Cristina Calderer

Josep Gomis, alcalde franquista de Montblanc i procurador a les Corts Franquistes. En democràcia torna a ser alcalde per CiU i també serà President de la Diputació de Tarragona, diputat per CIU al Congrés, Conseller de Governació,  Delegat de la Generalitat a Madrid i president del Consell Social de la Universitat Rovira i Virgili.

M’he decidit a publicar- per fi!!- un article sobre les arrels franquistes de Convergència o, el que és el mateix, com molts càrrecs i polítics del franquisme en zones rurals de Catalunya van passar-se tranquil·lament a CiU per tal de seguir al poder en democràcia.

La repesca d’alcaldes franquistes en democràcia

CiU es la formació política que més alcaldes franquistes va absorbir a Catalunya amb diferència abismal amb la dreta espanyolista, UCD i Aliança Popular (el futur PP). Convergència també re-aprofita una gran quantitat d’edils provinents de la desfeta de la UCD d’Adolfo Suarez, tot i que el 1979 CIU havia signat un pacte amb el PSUC i el PSC per rebutjar pactes amb la UCD, ja que els consideren hereus del franquisme. Un cop col·lapsa la UCD el 1981-82, però, aquests alcaldes majoritàriament es passen a CIU en les eleccions de 1983.

En primer lloc, cal dir que a Catalunya gairebé 1/4 dels alcaldes franquistes es tornen a presentar a les eleccions en democràcia. Un percentatge especialment elevat a les províncies de Tarragona i Lleida.

Alcaldes

QUADRE I. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per províncies.

De tots aquests 219 alcaldes que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983, la principal formació política que els recluta es CIU, (95 de 219, un 43,3%)  molt per sobre del partit oficial del règim (la UCD de Suàrez) que en repesca 22 (10%) o de la dreta més ultra, la AP (futur PP), que n’absorbeix 10 (4,5%) També n’hi han 2 que van a parar al PSC i un a ERC.

Alcaldes amb algún càrrec

QUADRE II. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per afiliació política

De tots aquests 219 que es presenten, un total de 75 son re-escollits alcaldes en democràcia dos cops, el 1979 i posteriorment ho fan un segon cop, el 1983. D’aquests, el 64% ho fan per CIU i el 5,3% per AP, la resta son independents.

Alcaldes Franquistes CIU

QUADRE III. Alcaldes del període no democràtic que han repetit càrrec el 1979 i son re-escollits alcaldes per segon cop el 1983, per províncies i afiliacions polítiques

Però al 1983 hi va haver una segona repesca de franquistes que el 1979 no s’havien presentat. Un total de 8 alcaldes amb passat no-democràtic tornen de nou a la vida política als segons comicis municipals. De nou, CIU es la formació que més franquistes recluta 3/8, el 37,5%

Alcaldes Franquistes CIU 1983

QUADRE IV. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1983 i no s’havien presentat el 1979, per províncies i afiliacions polítiques

També tenim alcaldes franquistes que van ser re-escollits en democràcia el 1979 i ja no es van tronar a presentar el 1983. Tot i que la majoria son independents, de nou veiem com entre els que tenen militància política destaca CIU, amb 29 alcaldes de 89 (32,5%). La desaparició i el col·lapse del Govern d’Adolfo Suàrez el 1981 explica la pèrdua del càrrec del 100% dels 22 edils ex-franquistes de la UDC.

Alcaldes franquistes 1979 no 1983

QUADRE V. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1979 i no es tornen a presentar el 1983, per províncies i afiliacions polítiques

Però no tots els càrrecs franquistes van ser alcaldes, alguns d’ells van continuar als seus municipis com a regidors de la oposició al perdre les eleccions. En el moment de fer-se l’estudi (l’any 1986) encara hi havien 143 polítics franquistes dins la política activa catalana. I si, ho heu endevinat! De nou la formació guanyadora per golejada es CIU (70 de 143, el 48,9%) a una distància abismal d’AP (9%).

Alcaldes franquistes 1986

QUADRE VI. Alcaldes del període no democràtic que encara tenien algun càrrec municipal (alcalde o regidor) el 1986

La repesca d’alcaldes de la UCD el 1983

Però CIU no només va pescar alcaldes franquistes. Quan entre el 1981 i el 1982 col·lapsa la UCD d’Adolfo Suàrez, aquest partit suposadament “de centre” liderat per velles glòries franquistes, tenia 127 alcaldes a Catalunya i molts d’ells es tornen a presentar el 1983, mentre que 49 abandonen la política. Dels que continuen la majoria ho fan per CIU (42 alcaldes i 8 regidors el 39% del total i el 64% dels que continuen en política municipal), molt per sobre de cap altre grup polític.

Alcaldes UCD
QUADRE VII: Alcaldes que tenia la UCD a Catalunya el 1979, segons la seva afiliació política i càrrec després de els eleccions municipals de 1983

Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU el 1979/1983 per províncies

A les eleccions de 1979 CIU presenta 422 llistes municipals de les quals 92 estaven liderades per alcaldes franquistes, el 21,8% del total.

A) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU i son escollits alcaldes el 1979 i re-escollits el 1983

BARCELONA: Argençola, Bellprat, Bigues i Riells, Borreda, Castellnou de Bages, Marganell, Les Masies de Roda, Les Masies de Voltregà, Orís, Rellinars i Sant Cebrià de Vallalta

TARRAGONA: Aleixar, Bonastre, La Figuera, Ginestar, Godall, Santa Barbarà, la Secuita, Vallclara, Vallfogona de Riucorb i Vilaverd.

LLEIDA: Alòs de Balaguer, Anglesola, Biosca, Cabanabona, Cervera, Coll de Nargó, Esterri d’Aneu, Farrera, Montornès de Segarra, La Coma i la Pedra, Puiggròs, Ribera d’Ondara, Sant Guim de la Plana ), Tarrés i Vilanova de l’Aguda.

GIRONA: Cantallops, Peratallada, Jafre, Les Lloses, Madremanya, Mieres, Ogassa  Rabós, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Susqueda, Vilaür.

B) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1983 i no s’havien presentat el 1979. La “Segona Repesca”.

LLEIDA: Llavorsí.

GIRONA: Beuda i Calonge.

C) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979 i no es tornen a presentar el 1983

BARCELONA: Avinyó, Castellcir, Castellgalí, Montmajor, Sant Feliu Sasserra, Sant Quirze Safaja, Cercs , La Torre de Claramunt i Santa Cecilia de Voltregà.

TARRAGONA:  Almoster, Banyeres del Penedès, Bràfim, Calafell, Capafons, Llorach, Montblanc, i Vilella Alta.

LLEIDA:  Cava, Granyena de Segarra  i Juncosa.

GIRONA: Albons, Begur, Cadaqués, Campelles, Hostalric, La Jonquera, Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura, Palau Sator i Serinyà.

D) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979, es tornen a presentar el 1983 però perden l’alcaldia i continuen exercint com a regidors de la oposició.

BARCELONA: Caldes de Montbui , Calonge de Segarra,  Montcada i Reixac, Olesa de Bonesvalls i Sant Pere de Sallavinera.

TARRAGONA: Cambrils i Forès.

LLEIDA: Artesa de Segre, La Guingueta i Jou, El Pont de Suert, Prats i Sansor Riner.

GIRONA: Bellcaire, Besalú, Breda i Sant Feliu de Guíxols.

Poblacions amb alcaldes escollits per la UCD el 1979 que es passen a CIU el 1983 per províncies

BARCELONA: Argençola, Calonge de Segarra, Castellar del Riu, Castell de l’Areny,  L’Espunyola, Montclar, Montmaneu i Vallcebre.

TARRAGONA: Masllorenç, Mont-Ral, Rodonyà, Salomó i Vilanova de Prades.

LLEIDA: Alfés, Alòs de Balaguer, La Sentiu de Sió, La Baronia de Rialp, Bellaguarda (La Pobla de Granadella), Biosca, Cabanabona, Corbins, Espot, La Floresta, Fondarella, La Granja d’Escarp, Montoliu de Lleida, Montornès de Segarra , Oliana, Els Omellons, Ossó de Sió, Peramola, La Pobla de Cérvoles, Sanaüja, Talarn, Tarrés.

GIRONA: Cistella, Colomer, Jafre, Ogassa, Rabós, Riumors, Sant Martí Vell, Sant Miquel de Campmajor, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Torrent, Vilafant i Vilopriu.

Altres alts càrrecs provinents de la UCD que es passen a CIU entre 1981/83 (font): els diputats Vicens Capdevila i Santiago Guillén ocupen dues direccions generals de la Generalitat amb Pujol; Caries Sentís membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Radio i Televisió; Robert Graupera ex governador civil de Tarragona es recicla com alt càrrec a la Conselleria d’Agricultura, mentre que Josep Sánchez Llibre o Julian Valón seran dirigents d’Unió.

Conclusions

En moltes zones rurals de Catalunya les estructures de poder polític caciquils del franquisme, sorgides el 1939 dels guanyadors de la guerra, es mantenen intactes en democràcia gràcies al reciclatge que en fa CIU, un partit on més d’un 1/5 dels seus candidats a alcalde a les primeres eleccions democràtiques ja tenien el mateix càrrec polític en el règim franquista i falangista.

CIU també recluta líders feixistes que no havien estat prèviament alcaldes, com Primitivo Forastero, alcalde per CIU de Camarles el 1979, combatent voluntari a la División Azul i destacat líder falangista a Tortosa, durant la dictadura i que el 1977 s’havia presentat com a candidat al Senat pel partit d’ultradreta Círculos de José Antonio (font). A l’alcaldia de Barcelona es presenta Xavier Millet, fill de Fèlix Millet i Maristany, combatent franquista durant la guerra civil, president del Banco Popular Español durant la dictadura i fundador d’Omnium Cultural.

Altes alcaldes franquistes es van reciclar en altres càrrecs no municipals per CIU. Alguns van arribar a diputats al Congrés, Delegats de la Generalitat a Madrid  i Consellers de la Generalitat, com és el cas de Josep Gomis (Montblanc). Altres son reciclats com a diputats del Parlament com Miquel Montanya, (Lleida), Enric Olivè (Tarragona) o Josep Maria Coll (Sant Celoni).

Això demostra que bona part de la dreta rural nacionalista catalana estava molt a gust amb el franquisme, on ja ocupava càrrecs de poder, i el furibund anti-catalanisme del règim feixista no va ser cap impediment per tal d’ocupar un càrrec polític. I, no contents amb això, el 1983 van fer una segona repesca d’alcaldes franquistes, així com d’edils provinents de la UCD.

Mentre estant, alguns militants comunistes catalans amb cognoms com Nuñez, Gutierrez, Coscubiela o Camacho, entre altres, eren torturats, represaliats i empresonats per la dictadura feixista per tal que Catalunya recuperés el seu autogovern. Ara reflexioneu sobre els mites del nacionalisme processista més radical que presenta als catalans com l’essència de la democràcia i als migrats de classe obrera vinguts de la resta de la península com a “colons franquistes”.

BIBLIOGRAFIA: Tota la informació d’aquest post sorgeix de l’estudi de Francesc Baiges i Carles Esteban, en col·laboració amb el professor de dret de la UAB i ex-diputat del PSC Joan Marcet, publicat a la revista “Opinió Socialista” nº2 de 1986, així com del llibre “Convergència democràtica de Catalunya. El partit i el moviment polític” (1984), de Joan Marcet.

Agraïments: Aquest post no hauria estat possible sense l’ajuda d’alguns twitaires que m’han ajudat a recopilar dades i bibliografia, especialment @DaniSosak qui es va posar en contacte amb el professor emèrit de la UAB Joan Marcet el qual ens va guiar cap a la bibliografia indispensable. També m’han passat algunes dades rellevants @diana_alforja@esunen. El meu novio em va aconseguir un exemplar del llibre de Joan Marcet. I finalment agrair a un seguidor de Facebook A.Quiroz que em donés la idea per fer el post. 

PD: Clicant aquí podeu llegir un article de Pilar Rahola de l’any 2000 criticant a Jordi Pujol per reciclar alcaldes franquistes

 

h1

Fútbol, éxito y anticomunismo (by Scudetto)

Mai 7, 2018

Avui us deixo amb un excel·lent i interessant article que no he escrit jo, sinó que ho ha fet una persona a qui conec de twitter, El Scudetto (@scudettocalcio) que tenia fet aquest interessant article i no sabia on publicar-lo, així que li cedeixo el meu blog durant un post!  

Fútbol, éxito y anticomunismo. Así se vendía Berlusconi a los italianos

Antes de hacer perder a algún incauto que pueda caer por aquí su valioso tiempo debo avisaros de dos cosas, la primera es que no soy ningún experto ni en la materia ni en la figura de Silvio Berlusconi, así que no puedo garantizar que este artículo esté libre de errores. La segunda advertencia que os quiero hacer es que soy esa clase de persona que piensa que la quinoa esta buena, así que antes de valorar positivamente alguna de mis conclusiones tened en cuenta que mi criterio es una mierda, porque alguien que cree que la quinoa esta buena no puede tener buen criterio.

Silvio Berlusconi es famoso por tres cosas, por haber sido Presidente de Italia, por haber sido dueño del AC Milan y por sus músculos. Bueno, igual por esto último no, que Berlusconi es un tipo serio que no perdería su valioso con tiempo con banalidades como esas, cual populista que se hace fotos abrazando o alimentando a dulces corderitos, Silvio no es esa clase de persona. Que estamos hablando de un tipo serio, por favor, no de un populista random sudamericano, que Berlusconi es un empresario de éxito y no necesita rebajarse a eso.

 

Bueno, pongámonos serios, o al menos vamos a intentarlo, aunque con Silvio no sea precisamente un trabajo fácil. ¿Quién era Silvio Berlusconi antes de ganar las elecciones en 1994 y de ganar la Champions con el Milan en el 89? Era un empresario italiano de éxito y una de las mayores fortunas del país, había hecho fortuna en el negocio inmobiliario y era propietario de los primeros canales televisivos privados que habían logrado la hazaña de superar en audiencia a los públicos. Como propietario de grandes medios de masas era, por tanto, una de las personas con mayor capacidad de influencia de Italia, y sus propiedades e influencias se fueron ampliando, y para 1994 (cuando ganó las elecciones) era propietario de los canales de TV con más audiencia de Italia, el Grupo Editorial Mondadori, diarios, revistas, estudios, salas de cine etc.

Los negocios le iban realmente bien y en 1986, después de varios intentos, consiguió uno de sus objetivos, hacerse con la propiedad de un club de fútbol, el AC Milan en este caso. Silvio era una persona acostumbrada al éxito que no parecía concebir el fracaso y compro el club bajo grandes promesas hacía a los aficionados. El Milan era un club histórico en horas bajas al que Berlusconi prometía devolver “al lugar que se merecía”. Uno de sus frases como nuevo propietario del club fue la siguiente: “En mis actividades económicas suelo ser el número 1, estoy tan acostumbrado a ello que si en fútbol quedará en el número 2 me lo tomaría muy mal”. 

En el momento en el que Berlusconi compra el Milan faltan todavía 8 años para que veamos al político, pero ya deja entrever sus intereses. Estamos en 1989, el Milan ha ganado su primera Champions con Berlusconi de Presidente con un juego que ha asombrado e impactado a toda Europa, ese equipo decadente que era el Milan en el 86 es ahora la referencia de Europa y el mundo. Pero esa final no se la ganaron a cualquier rival, se la ganaron al Steaua de Bucarest, y Berlusconi declaro lo siguiente: “He rezado para que pierdan los comunistas”. Antes de entrar en política Silvio ya politizaba el fútbol y usaba los éxitos de su club con fines políticos.

Anticomunismo y éxito, ya teníamos los dos ingredientes políticos que utilizaría Berlusconi para ganar las elecciones de 1994, junto con la decadencia de los partidos tradicionales.

El nombre del partido con el que se presentó a las elecciones tampoco fue casual, Forza Italia es uno de los gritos más habituales que se utilizan para animar a la selección italiana (lo que en España a nivel de clubes sería el equivalente del Hala Madrid, el Força Barça, el Aupa Atleti o el Amunt Valencia). Un nombre muy bien elegido si lo analizamos desde el punto del visto del marketing, ya que es un nombre muy fácil de recordar y que además transmitía emociones positivas al grueso de los italianos. Era un punto de partida para la futbolización de la política, eso sí.

La estrategia electoral de campaña fue clara, venderse a sí mismo como un triunfador, como un hombre de éxito. La estrategia electoral de Berlusconi era ser el comercial de su propio éxito, quería venderle a los italianos que era un triunfador y que por eso era el adecuado para dirigir el país. Para entender esta estrategia también hay que entender que la sociología italiana no es idéntica a la española, allí en el imaginario colectivo la figura del triunfador, del que gana, tiene más importancia que aquí. Un ejemplo que refleja muy bien esta mentalidad es que mientras en España los grandes jugadores de fútbol son los cracks o estrellas en Italia a esos jugadores se les llaman campeones, allí Buffon no es un crack, Buffon es un campeón (Cosa que refleja la importancia que tiene en Italia el concepto de victoria).

Las bases ideológicas que sustentaban el proyecto de Forza Italia eran el tradicionalismo, el anticomunismo y a un liberalismo disfrazado de pragmatismo (“Hay que gestionar el Estado como si fuera una empresa”, que decía Berlusconi). Además de las promesas de que con él bajaría el paro y de luchar contra la corrupción (Sí, muy curioso esto último teniendo en cuenta que estamos hablando de nuestro amigo Silvio).

Y el mensaje llegaría a los italianos como Berlusconi quería que llegara ese mensaje, que para algo era el propietario de unos canales de TV que acaparaban más o menos el 50% de la audiencia italiana, además de radios y periódicos. Si te vendían que para que Italia fuera bien había que gestionarla como una empresa ¿Quién mejor que el empresario más exitoso de Italia?

Su estrategia política tuvo muchas similitudes a su estrategia para ganarse el favor del aficionado milanista cuando compró el club en el 86. En primer lugar, venderse a sí mismo como una persona de éxito que no concibe el fracaso, venderse como sinónimo de éxito y como la persona adecuada para lograr cualquier hazaña. En segundo lugar, las reminiscencias a un pasado exitoso que fuera capaz de emocionar y que fuera identificable para la gente, seguramente de ahí el “devolver al Milan al lugar que le corresponde” o el lema de las elecciones del 94 “Un nuevo milagro italiano”. 

Resultado de imagen de nuovo miracolo italiano

También fue clave la estrategia del miedo, Berlusconi trató de unificar entorno a su figura a todos aquellos que temían el comunismo pudiera triunfar en las elecciones. Berlusconi nos habló de la incompatibilidad entre cristianismo y comunismo, de los peligros que existían si ganaban ellos o de los crimines del comunismo. De hecho, bastantes años después Berlusconi todavía presumía de haber salvado a Italia del desastre comunista y de haber salvado, por tanto, la democracia y las libertades (hasta el minuto 1:50). LINK

Su mensaje era simple, sencillo y populista, fácil de entender y comprender para todos los públicos (Aunque no te hubiera interesado nunca la política el discurso de Berlusconi te hubiera sido muy fácil de comprender). Y tenía los medios adecuados para presentarlos de una manera amable, y para presentárselos a mucha gente en los momentos adecuados. Dos ejemplos en forma de 2 spots electorales para entender cuál era el mensaje simple y sencillo que transmitía Berlusconi: Video 1,  Video 2

Algunas de las estrategias seguidas por Berlusconi fueron permanentes durante toda su trayectoria política, como son la sencillez, el venderse a sí mismo como una persona de éxito y el anticomunismo.

Otra cosa muy común en Silvio Berlusconi era la de relacionar conceptos sobre los que el grueso de la población tiene una imagen negativa con la izquierda y el comunismo. Un ejemplo de esto lo podemos encontrar en uno de sus mítines durante las elecciones de 2006, donde aprovechó para relacionar el concepto de político profesional con el comunismo con la siguiente declaración: “Hagamos la siguiente reflexión, alguien que decide que su misión en la vida es dedicarse a la política como profesión. Y debe escoger entre el liberalismo, la libre iniciativa, el libre mercado, occidente y la libertad o , por otra parte, la filosofía de la economía planificada, del comunismo, del estatalismo, del dirigismo, del centralismo. ¿Que elección hace? Escoge la elección del comunismo (la que le da más poder).”

El comunismo fue durante décadas una fuerza política central en Italia, por lo que esta muy arraigada en el imaginario colectivo italiano, lo que permite a Berlusconi usar la “amenaza comunista” como arma política incluso muchos años después de que esta “amenaza” desapareciese. Incluso pasada la década desde la muerte del PCI italiano Berlusconi ha utilizado al comunismo movilizar a sus votantes, y para ello ha comparado al comunismo con un cirujano al que se le mueren todos los pacientes (el objetivo es claro, decir que allí donde se ha aplicado el comunismo ha fracasado) o hecho declaraciones como estas:

“El comunismo es la empresa más feroz, deshumana y criminal de la historia de la humanidad” 

“Se habla aún de comunismo porque el comunismo aún existe. En Italia tenemos a los partidos que todavía se llaman orgullosamente comunistas, los comunistas italianos, la Refundación Comunista etcétera. Y tenemos al PD (centroizquierda), que son la misma clase dirigente del PCI haciéndose pasar por liberales o socialdemócratas, y cualquiera diría que no han sido nunca comunistas. Pero tienen aún la forma mentis del comunismo, son comunistas sin comunismo.”

Esto último también es algo que hace mucho Berlusconi, el asimilar a toda la izquierda italiana (por moderada o centrada que sea) con la idea del comunismo. El hecho de que prácticamente toda la izquierda italiana provenga de la tradición comunista del PCI sin duda ha ayudado a Berlusconi a hacer esta asimilación. Un ejemplo de esto lo tenemos en estas declaraciones suyas de la campaña de 1996: “Refundación Comunista tiene el mérito de declararse comunista y de saludar con el puño alzado, al menos no se ponen la máscara de Prodi (el candidato del centroizquierda). A quién quiera votar a la izquierda le conviene votar a Refundación Comunista, porque todos los demás votos (a la izquierda) van a acabar allí.”

Antes hemos hablado de que Berlusconi solía identificar elementos de la sociedad sobre los que se tiene una imagen negativa con la izquierda o el comunismo, y también hace todo lo contrario. Aprovechando la importancia histórica que ha tenido la Iglesia sobre la sociedad italiana, Berlusconi contrapone en muchas ocasiones el cristianismo al comunismo. Veamos algunos ejemplos:

“El comunismo es una religión, pero no antitética al capitalismo, antitética al cristianismo. Son dos religiones contrapuestas, y no entiendo como esto no puede estar claro todavía.”

“El comunismo es una religión, antitesis del cristianismo. El cristianismo puede convivir con el capitalismo, pero no puede convivir con el comunismo. No lo decimos nosotros, lo dice la historia. En los países donde los comunistas han estado en el poder se ha combatido la religión católica, la iglesia católica y la escuela católica”.

“El horror del comunismo ha sido su visión distorsionada de la persona humana. El comunismo es una forma mental, una visión materialista de la vida y del mundo que niega al hombre una dimensión espiritual. El comunismo considera a la persona humana el accidente de un sistema que todo dirige y todo controla. El comunismo niega la moral, la historia y la tradición del occidente cristiano y liberal. El comunismo niega, por tanto, las bases de nuestra civilización.”

El discurso de Berlusconi no buscaba una gran elaboración, sino conectar con las emociones de los electores anticomunistas para movilizar ese voto a su favor, y Berlusconi como propietario de un club de fútbol de masas algo sabía de deporte y masas, y de cómo algunas consignas pueden levantar el ánimo de las masas. No creo que sea casualidad que en sus mítines se escuche “Chi non salta comunista è”, que a los que somos aficionados del Barça nos recuerda irremediablemente al futbolero cántico de “Boti, boti, boti madridista qui no boti”.

Tras ganas las elecciones de 1994 su acción Gobierno no fue fructífera y se vio involucrado en acusaciones por fraude fiscal y corrupción político, lo que llevo a perder el Gobierno en 1995 y a perder las elecciones en el 96. Pero no fue el fin de Berlusconi, que volvió a intentar el asalto a la Presidencia de Italia en 2001, con éxito de nuevo.

Durante la campaña el discurso de Berlusconi consistió en criticar a los políticos profesionales que nunca habían trabajado en la empresa privada y en prometer menos impuestos, menos paro, más pensiones y menos inmigrantes. Además de presumir de sus éxitos empresariales y deportivos, nuevamente Berlusconi vendía a Silvio Berlusconi como solución. Y para solucionar sus problemas con la Justicia alegó que era una víctima de un complot instigado por jueces de izquierdas a sueldo de comunistas. Y le valió para ganar las elecciones.

En 2001, ya después de las elecciones, fue declarado culpable de unos delitos de corrupción política, pero se dictaminó que esos delitos ya habían prescrito y no afectaron a Berlusconi. Así iniciaba Berlusconi una legislatura llena de escándalos y acusaciones, y que también tendría algún que otro escándalo por la proposición de leyes que casualmente coincidían con los intereses de los grupos empresariales de los que él era propietario. También se encontró con mucha oposición y huelgas ante sus políticas neoliberales referentes al mercado de trabajo o a la reforma de las pensiones, y por su apoyo a Bush en la Guerra de Irak.

En 2006 volvieron a haber elecciones, elecciones que Berlusconi perdió. Pero en un principio no aceptó los resultados alegando que se habían producido irregularidades, llegando a pedir incluso un recuento de votos. El siempre honrado y limpio Silvio Berlusconi estuvo a punto de crear una grave crisis política e institucional en Italia porque no aceptó su derrota electoral, aunque finalmente acabó aceptando su derrota.

Pero Silvio no se rindió, y en 2008 volvió a ganar las elecciones y mantuvo su Presidencia hasta 2013. A partir de aquí, y después de años de supervivencia, la decadencia de Berlusconi se convirtió en una realidad y toda esta estrategia que hasta ahora había funcionado se fue cayendo a pedazos.

Hasta ahora hemos hablado de como Silvio Berlusconi utilizó sus éxitos y su anticomunismo, pero aún no hemos hablado en profundidad de como utilizó el fútbol, una de sus grandes armas y el deporte que le alzó a la popularidad gracias a los éxitos del Milan de Sacchi primero, el de Capello después y el Ancelotti finalmente. El poder social del fútbol y de un equipo de masas como el AC Milan fue una de las grandes armas de Berlusconi para conseguir atesorar todo el poder que llegó a acaparar.

Una de las cosas más curiosas del ciclo Berlusconi es que antes de que él comprara el club tradicionalmente se había relacionado al Milan con la izquierda y a sus grandes rivales, el Inter, con la derecha. El Milan había sido tradicionalmente un equipo más popular entre las capas populares y el Inter entre las clases medias y altas, aunque con el paso de los años todas esas diferencias se han ido difuminando hasta ser prácticamente inexistentes. No obstante, Berlusconi acelero esa desidentificación del Milan con la izquierda e incluso acercó a la derecha a sectores de la afición milanista a través de su popular figura.

Como ejemplo de como utilizaba el fútbol para proyectar su imagen estas declaraciones del propio Berlusconi en 2006: “El fútbol es una metáfora de la vida: a partir de los éxitos de Milán, la gente ha entendido que la mía es una filosofía ganadora, que trabajando puedes lograr resultados ambiciosos”. ¿Qué mejor herramienta para transmitir la imagen que él quería transmitir de sí mismo que un deporte de masas como el fútbol?

Por cierto, en las elecciones de 2006 el candidato del centroizquierda italiano consigue el apoyo de Francesco Totti, leyenda de la AS Roma, para su candidatura. ¿A que nadie se imagina que hizo nuestro don escrupuloso Silvio Berlusconi? Criticar la instrumentalización que estaba haciendo su rival de Totti. Silvio Berlusconi indignado porque alguien estaba utilizando algo relacionado con el deporte para promocionarse, curioso cuanto menos. Incluso aprovechó para presumir de haber rechazado el apoyo de alguno de sus jugadores, así como para decir que su rival no había visto un partido de fútbol en su vida.

También hay muchos rumores acerca de los fichajes y las ventas de jugadores del Milan y su relación con las diferentes elecciones que se han ido sucediendo en Italia. Siempre se rumoreó que en 2009 Silvio intentó atrasar el máximo tiempo posible la venta de Kaka al Madrid porque tenía encuestas que decían que le podía hacer perder votos en las elecciones europeas. En su momento, incluso se llegaron a hacer estimaciones de los votos que podía ganar si acometía según que fichajes.

Daremos por hecho que no fue casualidad que en el mitín de cierre de campaña de 2008 nuestro amigo dijera lo siguiente: “Me ha llegado la bellísima noticia de que Ronaldinho ha declarado que, si el Barcelona lo vende, el único equipo al que quiere ir es al Milán”. Conociendo la figura de Berlusconi incluso podríamos que hay elementos para tener una muy ligera sospecha de que cabe la remota de posibilidad de que si dijo esto es porque tenía encuestas que le decían que el fichaje de Ronaldinho podía hacerle ganar votos (por cierto, ese verano Ronaldinho se fue al Milan y esta no fue una de las tantas promesas rotas por Berlusconi).

Prueba de la utilización de los fichajes de Berlusconi para movilizar a los suyos es que en 2009 a Berlusconi le hicieron una entrevista en la que dijo que “Durante la campaña electoral de 2008 mis simpatizantes aficionados del Milan me pedían dos cosas, que les librara de los comunistas y el fichaje de Ronaldinho. Yo les di las dos cosas”. Puro Silvio Berlusconi.

Incluso, en su momento Berlusconi se quejó de que el problema del Milan es que lo arbitraban árbitros de izquierdas. Bonita y original manera de calentar a los tifosi del Milan contra la izquierda ¿no?

Otra situación un tanto peculiar, elecciones municipales de 2011, mitin de Berlusconi en Napolés para apoyar al candidato de su partido. Hamsik, jugador del Napolés, es relacionado con el Milan, y Silvio Berlusconi promete en medio de un mitin que no va a fichar a Hamsik para el Milan. Movimiento tan fácil como populista para hacerse el simpático y conectar con las emociones de sus potenciales electores.

El fútbol es una herramienta recurrente para Berlusconi, ya que es el recurso más sencillo y seguramente el más efectivo que tenía para transmitir esa imagen de ganador que siempre trato de mantener. En los mítines políticos muchas veces ha usado este recurso como manera de levantar los ánimos de sus parroquianos o para transmitir la imagen de buen gestor y persona triunfadora que quería sobre sí mismo. Como podemos ver en este vídeo o cuando declaró que quería un “Gobierno ganador como el Milan”, Berlusconi consigue levantar los ánimos de sus parroquianos hablando sobre los éxitos y las victorias del Milan:

En definitiva, la estrategia comunicativa que utilizó Silvio Berlusconi para alzarse con el poder fueron varias. En primer lugar, el propio Silvio Berlusconi, Silvio Berlusconi vendía a los italianos, sobretodo, al propio Silvio Berlusconi, a su imagen de éxito, de persona ganadora y triunfadora. En segundo lugar, la futbolización de la política, la reducción de la racionalidad en los discursos políticos y el aumento de la emotividad en la misma, discursos sencillos y fáciles de entender y un enemigo claro, nítido e identificable, que en el caso de Berlusconi está claro que ha sido el comunismo. En tercer lugar, los medios de influencia de Silvio Berlusconi, que son, principalmente, sus medios de comunicación, claves para decidir como les llegaba la información a los italianos, y el AC Milan, clave para transmitir la imagen de persona triunfadora que él quería transmitir.

Si analizamos los datos de sus Gobiernos (cosa en la que no me voy a meter aquí) vemos como sus datos no fueron realmente positivos, sin embargo fue capaz de convencer a los italianos en el 1994, en el 2001 y en el 2008 de que era el candidato adecuado para presidir Italia, y ha tenido la hegemonía el control de la derecha italiana durante 24 años, que se dice pronto. La efectividad de su estrategia comunicativa creo que debe estar fuera de toda duda, al contrario que su acción de Gobierno.

h1

10 Recomanacions per Sant Jordi 2018

Abril 23, 2018

 

Homes i els dies– “Els homes i els dies“. David Vilaseca

Si només pogués recomanar un llibre de tots els que he llegit enguany seria aquest.  M’ha enganxat des de la primera pàgina i l’he devorat amb fruïció,  tot i que el gènere – diaris personals-  mai m’havia cridat l’atenció. Es tracta de la vida real d’un professor universitari català de literatura resident a Londres, entre 1987 i 2008. Obertament homosexual, narra amb tot luxe de detalls morbosos la seva vida sexual, radicalment promíscua, en tota mena d’antres i racons londinencs, així com l’angoixa i depressió que li produeix aquesta addicció compulsiva al sexe anònim, tot vist des del seu prisma literari i lacanià-psicoanalític. Ens trobem davant un Marcel Proust de la literatura catalana que ha passat injustament molt desapercebut.

 

_lospacienteseldoctorgarciaalmudenagrandesportada_0c912d9c– “Los pacientes del Doctor Garcia“. Almudena Grandes

Quarta entrega de la saga (tot i que son històries que es poden llegir de forma independent) on Almudena Grandes repassa de forma novel·lada alguns dels episodis més desconeguts de la postguerra espanyola. En aquesta ocasió ens explica com funcionava la xarxa secreta mitjançant la qual nombrosos criminals de guerra nazis es van amagar a Espanya després de la Segona Guerra Mundial, amb la total complicitat del règim franquista, per després poder fugir a la Argentina peronista. De nou Grandes torna a barrejar història i política, amb sentiments i passions més terrenals.

 

 portada_fuego-y-furia_julio-hermoso-oliveras_201801161133Fuego y Fúria” Michael Wolff

Aquest llibre es una veritable fan-ta-si-a. Un brillant, acurat i documentadíssim repàs al primer any a la presidència de Donald Tump, amb testimonis de primera ma, per part d’un escriptor que va tindre accés directe a la Casa Blanca. El llibre no dona puntada sense fil; Wolff no es mossega la llengua per explicar la bogeria impulsiva que guia les decisions improvisades i absurdes de Trump, analitzant la seva personalitat esquizofrènica o la volàtil ideologia,  així com les conspiracions i guerres obertes entre els dos bàndols en que es va dividir el seu equip: els radicals populistes liderats per Bannon, i els moderats entorn la seva filla Ivanka.

 

trilogia-ciudad-blanca-eva-garcia-saenz-urturi“El silencio de la ciudad blanca” / “Los ritos del agua”. Eva G. Sáenz de Urturi

Recomanació doble dels dos primers llibres d’una trilogia, del qual encara no s’ha publicat el darrer volum. Es tracta d’una novel·la policíaca trepidant i addictiva, que us tindrà en tensió en tot moment. La peculiaritat de la trama es que els múltiples assassinats investigats sempre giren entorn a l’arqueologia, els jaciments, els monuments i la història de la ciutat de Vitòria i el seu entorn. La primera part es, també, una crítica visceral als arqueòlegs mediàtics, així com al sensacionalisme periodístic davant una tragèdia.

 

811aRPxj9PL-“Heavier than heaven”. Charles R. Cross

En trobem davant la biografia definitiva de Kurt Cobain. L’autor s’ha passat 5 anys fent entrevistes i buscant documentació exhaustiva per documentar fins al darrer detall de l’ascensió i posterior autodestrucció del mite del grunge. Resulta un llibre molt necessari, ja que entorn la vida de Cobain hi ha nombrosos falsos mites i rumors (alguns alimentats per ell mateix), així com pèrfides insídies masclistes contra la seva viuda Courtney Love. Cross es dedica a separar la veritat de la mitologia, explicant com els traumes d’infància i una tortuosa adolescència van crear unes inseguretats en la seva personalitat que van acabar esclatant amb el cocktail mortal de fama i droga.

 

critica-libro-llamame-por-tu-nombre-andre-aciman-1-“Llámame por tu nombre“. André Aciman

Com el film “Call me by your name” em va fascinar tant, no he resistit la temptació de devorar el llibre original del qual surt la història. La trama és la mateixa que a la pel·lícula: la tensió i posterior història d’amor homosexual entre un jove de 17 anys i un estudiant de doctorat de 24 mentre passen les vacances en un petit poblet de la Toscana. La novetat es que el llibre ens ho explica des del punt de vista subjectiu d’Elio, donant més rellevància als seus sentiments i  punts de vista. I també canvia el final de la història, amb nous episodis de retrobaments al cap dels anys.

 

9788416290482-“Música de mierda“. Carl Wilson.

Genial i divertit assaig sociològic sobre el classisme, l’elitisme i els prejudicis a la música pop. Wilson analitza com certs grups i cantants son dimonitzats com “horteres”, quan en realitat el que ens genera rebuig es que aquesta música l’escolta la gent de classe obrera. L’exemple escollit pel treball de camp es la cantant canadenca Celine Dión, provinent d’una família marginal quebequesa i sense cap estudi, a qui tothom horroritza confessar que li agrada, tot i que no obstant ven milions d’àlbums.

 

# aaa Coscu1“Empantanados”. Joan Coscubiela

Llibre absolutament fonamental per repassar detalladament la darrera fase del Procés independentista, comprendre les causes més profundes d’aquest moviment, així com plantejar-ne alternatives des de l’esquerra i el federalisme , de la ma d’aquest veterà diputat d’ICV i dirigent de CCOO.

Vaig escriure un post amb una extensa ressenya que PODEU LLEGIR CLICANT AQUÍ.

 

 

 

9788416354146La España Vacia“. Sergio del Molino

Imprescindible assaig on s’analitzen les causes (i conseqüències) històriques, econòmiques, socials i culturals de la despoblació a les províncies rurals que rodegen a la Comunitat de Madrid (Teruel, Càceres, Sòria, Valladolid…). Un espai pràcticament buit, amb una densitat d’habitants és inferior a les tundres de Lapònia i sense cap altre paral·lel a Europa.  Com es pot viure en un poble de 10 habitants, on les escoles, hospitals, les botigues o qualsevol servei públic o privat es troba a centenars de kilòmetres? Com ha succeït aquest desequilibri territorial tan bèstia? A qui li beneficia políticament? Com s’ha vist reflectit això en el nostre cinema o literatura?

 

9788483465738Todos los hombres del Führer“. Ferran Gallego

Ferran Gallego va ser professor meu a la UAB, en una assignatura sobre anàlisis històric i cultural del sorgiment del nazisme alemany. Recordo que les seves classes em van fascinar (tot i que no tenien res a veure amb la meva especialitat d’arqueologia prehistòrica) i em van permetre entendre amb claredat com un país tan culte i racional com Alemanya pot generar unes masses tan fanatitzades per un ressentiment nacionalista extrem, fins al punt de dur al món a una guerra mundial i un holocaust. En aquesta obra Gallego posa la lupa en la biografia d’aquells personatges que van rodejar a Hitler des dels seus inicis fins al seu suïcidi, i que de ben segur no son tan conegudes com les del Führer: Himmler, Göring, Rosenberg, Goebbels, Drexler, Strasser, Röhm o Speer, entre altres.

I VOSALTRES, QUE EM RECOMANEU?