h1

Video-Entrevista 2.0 a Júlia Carballeira, candidata a les #primariesLHenComú

març 22, 2015

Julia

Després d’un any d’incansables assemblees, jornades i grups de treball, finalment s’ha arribat a un acord polític a L’Hospitalet, aprovat per les assemblees de ICV, EUIA, Podem i Pirates de Catalunya, que anirà a les eleccions municipals sota la marca “LH en Comú“.

El procés d’elaboració de llistes es fa mitjançant unes eleccions primaries, obertes a tota la ciutadania, on es pot escollir al cap de llista i ordenar als 14 primers regidors (entre els quals estic jo). Aprofito la ocasió per publicar l’entrevista que vaig fer a Júlia Carballeira, coordinadora de ICV-LH i candidata a cap de llista de LH en Comú, on contesta les preguntes que li veu deixar vosaltres en un post, entre altres qüestions de candent actualitat que li faig jo. La podeu veure aquí:

Com votar a les Primaries de LH en Comú

Si estas empadronat a L’Hospitalet de Llobregat i tens més de 16 anys pots votar a les eleccions primaries de LH en Comú.

1) Registra’t!: Ves al web https://vota.lhencomu.cat/ clica a “Join” i omple les teves dades pujant a la web fotografies del teu DNI (les pots fer amb el mòbil) o del document del padró. Un cop registrat rebràs per mail la confirmació. Es possible que trigui una estona, ja que una persona comprovarà que efectivament siguis de la ciutat.

2) Entra AQUÍ, xafardeja els currículums i declaracions d’intencions dels candidats i clica a VOTAR

3) Vota al cap de llista. Jo et recomano que ho facis per “Julia Carballeira”

4) Vota a 5 candidats per regidor. Jo et recomano que ho facis per

-Roger Molinas (jo mateix)

-Fran Villaescusa

-Núria Martínez

… i  si vols encara pots votar a dos més, que poden ser qui tu vulguis!

CAje8r-WgAAg4UJ.jpg large

h1

Una visita crítica al Museu de les Cultures del Mon

març 17, 2015

Aquest passat diumenge vaig aprofitar per visitar el nou Museu de les Cultures del Món a Barcelona, que es troba situat dins de dos falsificats palauets neogòtics (Palau Nadal i del Marques de Llió). Acompanyat pel meu xicot i dos amics, entre els quals l’antropòloga @pilar_salma, varem sortir esglaiats i corpresos d’aquest presumpte complexe cultural. Comparteixo amb vosaltres les reflexions col·lectives que vam fer al respecte.

MuseodelMon3Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que renovaria per complert l’antic i obsolet Museu Etnològic, situat a Montjuïc, per tal de perpetrar el “Museu de la Identitat Catalana“, una un atemptat etnocèntric i una aberració ultranacionalista que demostra un cop més la por que té la dreta convergent a la interculturalitat urbana i l’avantguardisme cosmopolita, substituint-lo per una bombolla de caspa provinciana i folklòrica, en la que pretenen refugiar-se de la globalització i la modernitat. Entre les peces anunciades destaca el cap de la Grossa o una urna de cartró del 9N. Ja salivejo bilis només de pensar en el post que faré quan el visiti.

Mentre acaben de construir aquest temple del calçot i la barretina, l’Ajuntament ha decidit treure rendiment econòmic al fons de la col·lecció de l’antic Etnogràfic fent un nou espai divulgatiu. Així doncs tindrem dos museus: un “dels de casa” i un “dels altres” que en cap moment es barrejaran entre si, no fos cas que tinguéssim un aterridor connat de dialèctica intercultural i es diluís la puresa de la nostre essència identitària davant l’alteritat.

MuseodelMon

.

Aprofitant que el Museu d’Art Precolombí Barbier Muller va tancar les portes el 2012 deixant un espai buit, Trias s’ha gastat 4,1 milions d’euros en fer una nova atracció pel turisme, just davant del Museu Picasso, per tal de seguir potenciant la Marca Barcelona, al servei exclusiu dels lobbies hotelers i d’esquenes als veïns. De fet, algunes de les peces exposades provenen de la col·lecció privada de Joan Clos, director de la cadena hotelera Derby Hotels.

El gran problema del MCM es que tan sols ha canviat el marc, però no el discurs. Ens trobem de nou amb les mateixes obres de l’Etnològic, però amb un embolcall millor il·luminat i amb estants més avantguardistes. Passegem per d’un seguit de sales, ordenades per continents, països, religions, zones culturals o etno-lingüístiques, on trobem un incomprensible poti poti, sense criteri aparent, de màscares, tòtems, culleres, urnes funeràries, canoes, bols ceràmics, titelles, joies, pintures, llibres, teixits o escultures. El mateix concepte decimonònic de col·leccionisme burgés del Museu Darder de Banyoles o la Fundació Frederic Marès, que tan en boga estava fa uns 100 anys, però que resulta poc justificable al 2015. Peces arqueològiques de fa segles barrejades incomprensiblement amb obres recents d’us quotidià, com si les altres cultures no tinguessin història.

MuseodelMon1

Màscares africanes

La gran majoria d’aquest fons prové de les expedicions de l’etnògraf aficionat Albert Folch durant la dictadura franquista amb el “Museo Etnológico y Colonial de Barcelona” entre 1952 i 1976, que tenia com a única finalitat l’exaltació de l‘imperialisme cultural espanyol. Bàsicament anava pels poblats i s’enduia aquells pintorescos souvenirs folklòrics que li semblaven més macos i exòtics. Altres peces les va adquirir directament en subhastes de galeries d’art i la seva procedència i autenticitat resulta força dubtosa; de fet, no seria estrany que algunes de les obres exposades siguin falsificacions.

Salta a la vista, per cert, la misteriosa desaparició de l’enorme part de la col·lecció magribina que tenia l’Etnogràfic, possiblement la part més gran i rellevant del fons. Ens trobem davant una censura islamòfoba?

Quina idea treu un visitant? Doncs que al món hi han cultures variades que fan coses maques. Poc més. Contemplació estètica de peces absolutament aïllades de les seves condicions materials, socials i històriques en que varen ser produïdes. Ni rastre dels grans debats actuals de l’antropologia: el postcolonialisme, la subalternitat, els rols de gènere, les estructures de parentesc, els rituals religiosos, la màgia i la bruixeria, la organització política i econòmica, el repartiment del treball… res! No ens interessa pensar, només entretindre turistes. Una visió de la cultura que difereix ben poc de les botigues que venen barrets de mexicà, braus i nines flamenques.

Per acabar-ho de rematar, es tracta d’un “Museu Ikea”, es a dir, que l’itinerari està marcat en línia recte i no el pots alterar al teu gust. La finalitat? Acabar sortint forçosament per la botiga, subcontractada a “Altair”, on bàsicament trobem guies turístiques i llibres de viatges amb una tímida estanteria dedicada a l’antropologia, des d’on Marvin Harris i Levi Strauss s’esgarrifen de tot plegat.

Un despropòsit absolut i una pèrdua de temps on l’únic entretingut es estirar-se dels cabells contemplant la degeneració absoluta en la mediocritat i el patetisme de la política cultural d’aquest polític decadent i acabat que es Xavier Trias. Estic segur que si el dirigís un alumne de Batxillerat podria haver-hi tret molt més suc.

h1

Rectificació Pública respecte Eduard Voltes i #paparragate

març 14, 2015

1) El 20 de gener, sota l’etiqueta #paparragate, vaig fer una sèrie de tuits sobre Eduard Voltas amb informacions falses o poc contrastades

2) Vaig atribuir falsament a Eduard Voltas la percepció de milions d’euros en subvencions a empreses de les quals no forma part des de 2006 #paparragate

3) Vaig relacionar erròniament Eduard Voltas amb la concessió de subvencions als mitjans de comunicació mentre va ser al Govern #paparragate

4) Vaig atribuir falsament a Eduard Voltas el cobrament actual de 600.000 e. anuals de subvencions de la Govern de CIU #paparragate

5) Redacto aquests tweets com a rectificació pública, d’acord amb el perjudicat. #paparragate

 

h1

#MWC15 Crònica personal del Mobile World Congress 2015

març 6, 2015

MWC1

Treballar per tercer cop al Movile World Congress es com visitar Disneylandia tres anys consecutius (llegiu aquí les meves cròniques de les diferents edicions passades). Ja no em sorprèn res. Els mateixos estands en el mateix lloc. Alguns, com el de Catalunya, eren quasi idèntics a la edició de 2014. Un cop més es tracta d’una competició en fer lluminosos lemes sorgits de la combinació entre els mots “Future”, “Innovation”, “Revolution” i “Technology” . Es com Las Vegas, però canviant les màquines escurabutxaques per tablets.

A mi personalment aquest mon tan friki-nerd de megapixels, apps i pantalles tàctils em fa més fred que calor, que voleu que us digui. Per mi com si el congrés tracta de rentadores i torradores. Si, m’encanta que gràcies a les telecomunicacions jo pugui escriure el que em doni la gana en aquest blog i algú a Austràlia pugui llegir-lo mentre camina pels carrers de Sidney, però no es quelcom que em desperti un gran entusiasme. Em sentiria molt més còmode en un museu mirant peces prehistòriques i estudiant com els pobres neandertals tallaven un ganivet a partir d’una pedra.

Tot plegat em donava molta sensació de deja-vu. Fins i tot van repetir la màxima estrella de les conferències, el CEO de Facebook Mark Zuckerberg, tot i que aixecant molta menys expectativa: no es va retransmetre en cap sala en streaming, ni per cap pantalla gegant exterior i molt poca gent preguntava per la ubicació de l’esdeveniment, en comparació a l’histerisme i els col·lapses del passat any. Clar que trobar una altre estrella en aquest camp deu ser complicat, tenint en compte que l’elitista Apple segueix fent el buit a aquest esdeveniment (el deu trobar vulgar i ordinari?). Paradoxalment, però, quasi tothom portava mòbils i tablets d’aquesta marca.

Per acabar-ho d’adobar dimecres al mig dia va caure un aiguat i divendres al matí vam tindre una bona ventada. Senyors de GSMA no sé si s’hauran adonat que en els països de clima Mediterrani al Febrer-Març aquestes coses passen. Tan complicat seria posar una carpa d’aixopluc a les zones exteriors? Si Ericsson pot fer un bosc lluminós per 2.000 persones dins el seu pavelló, no crec que això sigui tan complicat.

Les úniques novetats destacables que vaig poder veure, mentre treballava a la sala més morta i avorrida de tota la Fira, va ser que els jardins de la zona centrals estaven ambientats en la Rambla de Barcelona, amb estàtues humanes, reproduccions de la font de Caneletes o decorats del Liceu. També m’he assabentat que hi ha una sala multiconfessional per anar a resar (com algún error en l’horari barregi a jueus i àrabs pot haver estat molt divertit). I finalment celebrar que la ONG Nutrició Sense Fronteres redistribueixi el menjar que sobra de Gastrofira, proporcionant 4000 àpats diaris.

Un any més tanquem sense cap menció a les condicions d’esclavisme en les que s’extreu el Coltan a Àfrica i amb la exagerada divisió sexual del treball, on el 90% d’executius son homes vells i lletjos i el 90% d’hostesses noies joves i tan primes que fan angúnia de mirar. I la inquietant noticia publicada per La Directa sobre que els mossos havien obligat a acomiadar treballadors pel simple fet de tenir-los identificats en manifestacions; desconec que li hagi passat a ningú, però em semblaria un escàndol antidemocràtic, la veritat. Estaria bé que la oposició investigués al respecte, estic convençut que la seguretat es perfectament compatible amb els drets laborals.

MWC

.

Per passar l’avorriment de les llargues jornades estajanovistes m’he dedicat a fer treball de camp en etnografia de la cultura japonesa. Realment em tenen fascinat la seva curiosa forma de saludar-se, fent reverències i intercanviant targetes com si fessin una cerimònia ancestral. Això per no mencionar la seva curiositat extrema i la mania de ficar-se als llocs sense preguntar; de sobte et trobaves un japonès remenant entre els abrics del guarda-roba buscant l’estand de Samsung. M’han vingut moltes ganes de llegir quelcom d’antropologia japonesa, igual començo amb “El crisantem i l’espasa“.

He de confessar que després de 3 anys encara no he entès exactament que ve a fer la gent en aquesta fira. Cal aquest espectacle per fer un negoci? No estarien més tranquils en una sala tancada? Val la pena deixar 4000 euros en el passe golden per entrar a veure conferències del CEO de Telefònica? Els surt a compte muntar els caríssims estands, simplement per presentar la darrera novetat? Bé, suposo que si ets una multinacional de les telecomunicacions deu ser com anar al cine per algú de la meva classe. Jo els animo a que segueixin venint, gastant forces diners que permetin crear molts llocs de treball. Que si, que son feines molt efímeres, però jo l’espero com aigua de maig, ja que em permet sobreviure una bona temporada.

h1

Sobre la nova destrucció de restes arqueològiques a Irak

febrer 26, 2015

miembro-ISIS-destruye-estatua-Ninive_EDIIMA20150226_0485_5

Avui hem vist com les forces del ISIS, una guerrilla fonamentalista que res te a veure amb el 99% del islam, ha destruït les restes arqueològiques del Museu de Nínive a Mossul. Aquests fanàtics varen ser armats per EUA i Aràbia Saudita per combatre el règim de Bachar el Assad; una operació que recorda a quan EUA va armar als talibans de Al Qaeda per combatre la URSS a la guerra de l’Afganistan i varen acabar dinamitant estàtues gegantines de budes a Baminyan el febrer de 2001, pocs mesos abans d’atacar les torres bessones de Nova York.

A totes les religions els molesta l’arqueologia. En la seva forma de pensar idealista i dogmàtica no hi encaixa una evolució de l’especie humana i les civilitzacions, fruit de l’atzar i les condicions objectives econòmiques i socials. Res a veure amb la seva història sagrada, plena de profetes, llegendes, miracles i creacionismes que sempre depenen de forces sobrenaturals. Ara s’escuden en que l’Islam es una religió anicònica; els fanàtics cristians que van assaltar al Biblioteca d’Alexandria al s.IV asseguraven lluitar contra el paganisme, tan es. En realitat totes tenen terror a que la materialitat del passat demostri la falsedat dels seus mites.

Iraq, Cultural Heritage Sites

Forats fets per saquejadors en un jaciment d’Irak

Per desgràcia aquest incident es tan sols una gota més en el patrimonicidi absolut que viu Irak. Des de que Bush va declarar la Segona Guerra del Golf, l’importantíssim patrimoni arqueològic d’Irak ha patit una destrucció sistemàtica.

####Irak1

Advertència cutre als soldats americans

Els exercits americans van muntar campaments en llocs arqueològics, sense cap respecte per les restes i moltes ciutats històriques van ser bombardejades durant el conflicte. Durant els primers dies d’ocupació es va saquejar el Museu de Bagdad i la Biblioteca Nacional, segons moltes fonts en col·laboració amb els marines americans. Fet que va ser minimitzat per part de Donald Rumsfield, Secretari de Defensa dels EUA, provocant tres dimissions al Comitè Assessor del Patrimoni Cultural de la Casa Blanca. Al 2003, un oficial de l’exèrcit americà John Malcolm Russell, va declarar que , “la protecció dels jaciments arqueològics no és una prioritat“.

El nou govern iraquià tampoc va tindre gaire interès en el tema, i les bandes d’espoliadors van arribar a contractar centenars de persones per tal de rebentar jaciments en massa. Donny George, president del Consell Estatal d’Antiguitats i del Patrimoni de l’Iraq, va fugir a Síria a l’agost de 2006 i des d’allà va enviar la seva dimissió, tot demanant segellar amb ciment les portes del Museu de Bagdad per evitar més robatoris.

####Irak3

Soldats americans saquejant un Museu a Irak

El Museu de Mossul, que han atacat recentment els membres del ISIS, ja havia estat saquejat durant la guerra, on varen desaparèixer centenars de tauletes cuneïformes, 16 estàtues de bronze de Balawat (s. IX aC), així com llibres, mapes i manuscrits. Tan sols recordar que segons la Convenció de Ginebra es el país ocupant qui es responsable de la vetlla pels bens culturals del país ocupat.

Una associació criminal de traficants i espoliadors anomenada The American Council for Cultural Property es va crear el 2002 per fer negoci del trafic d’antiguitats aprofitant la guerra a Irak. El seu president Ashton Hawkins argumentava que el saqueig i la venta de restes per part de col·leccionistes milionaris era la millor forma de protegir el patrimoni.  Quina barra! El que estan fent es privatitzar el passat de la humanitat, impossibilitant el seu estudi científic, així com la correcte conservació i divulgació. Clar que davant això es torna a obrir el debat sobre si es oportú retornar o no les restes que els museus occidentals tenen exposats d’anteriors saquejos…

El passat 2014 les forces de seguretat iraquianes van trobar en un pis franc del ISIS més de 160 pen drives en els que estava detallat un extens informe econòmic sobre el finançament d’aquesta organització terrorista. Hi destacava l’entrada de 36 milions de dòlars pel tràfic d’antiguitats arqueològiques. Vaja! Uns fonamentalsites que no tenen problema en combinar la destrucció iconoclasta amb el tràfic mafiós amb les oligarquies capitalistes d’occident! Col·leccionistes burgesos d’Europa i Amèrica sense escrúpols en finançar el fanatisme yihaidista per tal de decorar casa seva.

Estem parlant del territori que pertany a la mitja lluna fèrtil on comença la Revolució Neolítica, que conté els jaciments que documenten la creació del primer estat de la humanitat, Mesopotàmia i que posteriorment formarà  part dels imperis de Babilònia, Pèrsia, de la primera dominació musulmana, així com dels otomans. No hi han paraules ni xifres per valorar aquest genocidi cultural, possiblement un dels més bèsties que han succeït mai en època contemporània. Una part fonamental de la història humana que ja mai podrem estudiar, conèixer ni comprendre.

h1

NOVEL·LA HISTÒRICA: La difícil dialèctica entre literatura i història.

febrer 18, 2015

Reading Surrealism

Al ser historiador i arqueòleg molts amics i familiars creuen que estic predestinat a llegir convulsivament novel·la històrica i tiren d’aquest recurs quan em volen fer un regal. Així que, sense jo planejar-ho, he esdevingut un petit expert en aquest gènere literari.

El problema d’aquest estil es que parteix d’una contradicció paradoxal aparentment irresoluble: com introduir una ficció dins un passat històric, sense falsejar la veritat del que va succeir. Els autors tenen la seva creativitat limitada pels paràmetres que marca la ciència i tan sols poden omplir de literatura els buits que les dades ens deixen del passat. Com solucionar aquesta dialèctica entre realitat i fantasia?

A mi, personalment, em molesta molt trobar anacronismes en novel·les històriques. Recordo l’enrabiada que em va agafar quan vaig vaig començar a llegir “Els Refugis de Pedra“, de la saga “El Clan de l’Ós Cavernari” de Jean M. Auel.  Un personatge, ara no recordo si cromanyó o neandertal, creuava Europa cavalcant a cavall a finals del Paleolític Mitjà, quan els èquids no es domestiquen fins a l’Edat del Ferro, uns 20.000 anys més tard. No puc entendre com una obra tan minuciosament documentada va poder cometre una patinada d’aquest calibre. Necessitats del guió? Doncs, sincerament, posats a inventar i falsejar el passat, quasi que prefereixo una obra de fantasia èpica o ciència ficció on, des de la primera pàgina, sabem que tot es mentida.

Altres autors cauen en l’extrem contrari i necessiten demostrar-nos constantment, en cada pàgina i paràgraf, que ells s’han documentat molt bé sobre el període que ens estan narrant. Es el cas d’Ildefonso Falcones i la seva sobrevalorada “Catedral del Mar”. Si, molt bé Sr. Falcones, vostè coneix la Barcelona del s.XIV com la palma de la seva ma, ho sabem, no cal que cada cop que un personatge surti de casa ens descrigui cada rajola d’aquell carrer! Un barroquisme detallsita que no aconsegueix, però, ocultar la poca versemblança d’algunes situacions i personatges. Algú es creu que un pagès pròfug pugui esdevindre un ric mercader en ple feudalsime baixmedieval?

Sobre el problema de no separar amb claredat realitat històrica i ficció literària ens en parla l’excel·lent darrera publicació del gironí Javier Cercas, “El Impostor“, on la trama versa sobre la dificultat que troba l’autor per destriar veritat i mentida en la biografia d’Enric Marcó, qui va falsificar el seu pas per un camp d’extermini. Emprar la fantasia per falsejar la realitat sense cap límit ètic pot acabar portant greus problemes als historiadors i a tota la societat en general. Clar que Marcó no es un personatge literari, sinó una persona real que va arribar a engalipar a tot un país al introduir literatura dins la seva pròpia història.

Un altre handicap d’aquest estil es conèixer d’avançat el final d’una trama, la qual cosa li pot treure molta emoció. Es el que creia que em passaria amb Ken Follet, de qui acabo de devorar les dues primeres entregues de la saga “The Century“, on explica la truculenta evolució política del segle XX. No ha estat així doncs la àgilitat narrativa, plena d’acció bèl·lica i romanços impossibles, m’ha fet accelerar el cor davant successos dels quals ja en sabia el final. El problema de credibilitat que li he trobat es que uns mateixos personatges sempre es trobin just a l’ull de l’huracà, protagonitzant tots els esdeveniments fonamentals, des de l’assalt al Palau d’Hivern a Pearl Harbour.

El gran repte de la novel·la històrica, des del meu punt de vista, es aconseguir donar ànima i sentiment a les fredes xifres i dades que ens ofereix l’assaig, sense faltar en cap cas al rigor empíric i científic que requereix l’estudi del passat. Es possible conjugar alta literatura i història, sense avorrir ni cometre la menor errada?. Doncs si! Ho ha aconseguit Almudena Grandes i la seva magistral saga “Episodios de una Guerra Interminable”, sobre aquells espanyols que varen seguir combatent el franquisme un cop acabada la Guerra Civil, de la qual no en puc ser més fan i n’espero cada nova entrega com una adolescent histèrica. Sincerament, em sembla la culminació absoluta del gènere. He plorat d’emoció amb cada mort i he aplaudit a rabiar la seva capacitat per documentar fets desconegudíssims i deliberadament ocultats per la història més oficial.

h1

EL BARRI (NEO)GÒTIC: La Falsificació Romàntica de Barcelona

febrer 12, 2015

NOTA: Aquest article l’he realitzat partir de la lectura de la molt recomanable Tesi Doctoral d’Agustin Cocola, El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca (2010) per la UB.

Catedral

Catedral de Barcelona

El Barri Gòtic de Barcelona es una creació falsa i fantasiosa, realitzada a començaments del s.XX, per tal de convertir Ciutat Vella en un parc temàtic ideal per nostàlgics de les gestes imperialistes de Jaume I, així com d’incauts turistes. Es, doncs, el veritable origen de la injuriada “Marca Barcelona” molt abans que  les forces progressistes governessin el seu Ajuntament. De fet, fins al s.XX el concepte de “Barri Gòtic” no existia i se l’anomenava simplement “Barri de la Catedral”.

Ens trobem davant el que Hobsbawm anomena una “invenció de la tradició”. Quan la burgesia catalana, influïda pel romanticisme europeu (el que aquí es va anomenar Renaixença), s’inventa la nació i el nacionalisme catalans a la segona meitat del s.XIX necessita d’un passat majestuós que faci creure a tothom que la seva novedosa creació en realitat té una antiguitat mil·lenaria i gloriosa. Un altre clar exemple d’això seria la falsa llegenda patriòtica del Fossar de els Moreres.

Carcassone

Carcassone

El veritable ideòleg de la falsificació patriòtica de monuments històrics es el francès Viollet-Le-Duc i les seves fantasioses “restauracions” de Carcassone, la Nôtre Dame de París o del Castell de Roquetaillade. Ell creia que el restaurador s’havia de posar dins al pell del artista i recrear la obra en la seva màxima esplendor, inventant per complert totes aquelles parts que no s’han conservat sense diferenciar, en cap cas, la fase original de la moderna. Es el que avui anomenem “un fals històric”.

Ripoll

Monestir de Santa Maria de Ripoll

A Catalunya, el primer procés de restauració fantasiosa va ser el Monestir de Santa Maria Ripoll, fundat per Guifre el Pilós i tomba dels antics Comtes Barcelona i Besalú, destruït durant les guerres carlines i re-inventat i falsificat en gran part el 1863 per la Comissió de Monuments de Girona. Dins l’òptica romàntica de la Renaixença aquest santuari encarnava el naixement de l’ànima de Catalunya i del seu bucòlic passat feudal; per tant, calia donar-li majestuositat, encara que fos a base de falsejar el patrimoni cultural.

A Barcelona, arrel de la Exposició Universal de 1888 se’ls va ocórrer en fer quelcom semblant amb la Catedral de Santa Eulàlia i, inspirant-se amb traces i esquemes del s.XV, el promotor Manuel Girona i l’arquitecte Oriol Mestres van refer per complert la façana amb un estil gòtic, sense diferenciar en cap cas la part antiga de la nova.

Centre excusionista

Centre Excursionista

 Aquest fet va inspirar la creació del Barri Gòtic, ideat per la ment de Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i arqueòleg, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (dreta nacionalista catalana), posteriorment president de la Mancomunitat i fervorós admirador de Viollet-Le-Duc. Segons ell, les bases d’una nació eren la llengua i l’arquitectura. A ell li hem d’agrair l’excavació del jaciment greco-romà d’Empuries o el descobriment de les columnes del Temple d’August a Barcino. Amb la recuperació medieval de Barcelona, però, se li va anar un xic la mà.

La creació del fals gòtic va anar acompanyada del Pla Baixeras, una modificació urbanística que consistia en l’obertura de la Via Laietana, demolint i destruint  centenars de casals i palaus gòtics autèntics. Les runes i pedres d’aquells edificis varen esdevindre matreial constructiu per les falsificacions en indrets on no molestessin a la higienització, gentrificació i modernització de la urbs. El procés de destrucció de la part medieval autèntica i la falsificació del nou Barri Gòtic van anar en paral·lel, a partir de Març de 1907, en unes obres finançades pel Banc Hispano Colonial.

Casa dels Canònges

Casa dels Canonges (imatge cortesia de Barcelona Despareguda)

Curiosament la burgesia catalana del s.XX es dedica a transformar edificis que havien estat humils tallers gremials, on s’havien forjat les arrels de la primera burgesia baixmedieval, en sumptuosos palaus aristocràtics. La nova oligarquia sorgida de la Revolució Industrial tenia pressa en substituir a l’Antic Règim i ocupar el seu lloc? S’avergonyien de les seves pròpies arrels? O simplement es van deixar endur per la rauxa èpica del romanticisme wagnerià i, des de la seva llotja del Liceu, ja s’imaginaven encarnant a Persifal o Sigfrid, rodejats de valkiries, nibelungs, dracs, princeses i mags?

Pont Bisbe

Carrer del Bisbe

Però la cosa encara podria haver estat molt pitjor. El deixeble de Gaudí Joan Rubió i Bellber, també regidor barceloní de la dreta nacionalista de la Lliga, tenia un pla encara més demencial i descabellat per remodelar els carrers situats entre Plaça Sant Jaume i la Catedral. Pretenia tornar pel complert a l’esplendor medieval que ell imaginava que hauria tingut la Ciutat Comtal al s.XIII, derruint tot els edificis moderns i reconstruint-los amb torreons punxeguts, gàrgoles i ponts llevadissos, rollo Disneylandia. Per sort, aquesta quimera medieval va ser aturada a temps quan tan sols havia perpetrat una petita part del seu deliri: el pont situat entre el Palau de la Generalitat i la Casa dels Canonges, al carrer del Bisbe.

El butlletí de la “Sociedad de Atracción de Forasteros” va ser l’encarregada de popularitzar aquesta Barcelona romàntica com a esquer pel turisme, proposant rutes guiades des de 1911. Es aquesta publicació la que encunya la marca “Barri Gòtic” per primer cop i fa difusió a bombo i plateret de cada nova restauració. Tot plegat, però, va ser motiu constant d’escarni, riota i burla per part dels humoristes gràfics, especialment al setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa”, que en va fer un seguit d’acudits el 1927.

esquella de la torratxa

L’Esquella de la Torratxa, 8/4/1927

Imprimir

Tesi d’Agustín Cocola

Us recomano que us descarregueu la tesi doctoral d’Agustín Cocola i feu una repassada per la llarga llista d’edificis que van esdevindre sobtadament palaus medievals en ple s.XX. Cocola ha documentat esfereïdors exemples al passeig del Born, a la Plaça del Rei, al portal de l’Àngel i sobretot al carrer Montcada, on la fantasia va córrer sense frenada. Un projecte que es va perllongar tranquil·lament durant la dictadura franquista, doncs curiosament el feixisme va donar carta blanca als seus aliats de la burgesia catalana per tal de seguir falsificant, maquillant i embellint els seus monuments nacionals.

Montcada n15

Carrer Montcada nº15

Se que a molts els pot semblar bé aquesta falsificació, com una forma de crear bellesa urbana i atraure el turisme. A mi no, gens. El patrimoni històric no té com a funció principal generar atracció de visitants, ni ser una obra d’art. Les restes materials del passat serveixen per entendre científicament l’evolució de les societats, fer-ne difusió acurada i rigorosa per tal d’esbrinar els orígens dels problemes actuals. Quin es doncs el sentit de tenir un patrimoni falsejat? Doncs òbviament la manipulació i divulgació d’una història falsa que doni versemblança a certs discursos patriòtics enfocats a legitimar el poder de la oligarquia burgesa que avui dirigeix Catalunya. La culminació d’aquest despropòsit pseudohistòric va arribar el passat 2014 amb el Tricentenari, on la burgesia catalana pretenia fer-nos creure (un cop més) la rondalla romàntica de que el feudalisme i l’Antic Règim, un sistema que ells mateixos varen destruir per substituir-lo pel capitalisme i la democràcia liberal, es l’essència original de la llibertat i la voluntat del poble.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 5.751 other followers