h1

Perquè els nacionalistes no commemoren la Guerra dels Segadors

Setembre 19, 2016

11s-corpus-sang

Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.

El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil).  Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.

Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.

11s-corpus-fosses

Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)

Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born (científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros) esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració del Tricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de 1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.

Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant?  Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fase nation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.

Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:

1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:

El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?

2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.

La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català,  Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.

Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.

De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.

3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.

I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser una veritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.

El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”,  tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.

Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.

Finalment l’entrada a sang  foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.

El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.

Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?

h1

Perquè Arnaldo Otegi s’hauria de poder presentar a les Eleccions Basques

Setembre 7, 2016

otegui1

Jo no el votaria. Mai. No tinc la menor simpatia per l’etnicisme o la insolidaritat de les zones riques i excedentàries amb poques ganes de compartir el seu benestar amb regions deficitàries, en nom de furs medievals. Però Otegi s’hauria de poder presentar a les eleccions basques. Explico el perquè, en 10 punts:

1.- Perquè una persona que ha complert una condemna hauria de veure restituïts tots els seus drets en el mateix instant que surt de la presó. Creiem o no en la reinserció? Una persona que ha complert amb el seu càstig respecte a la llei i la societat no ha d’arrossegar una absurd llast respecte a un delicte ja perdonat.

2.- Perquè el sufragi actiu hauria d’anar sempre lligat al passiu. Ambdós drets haurien de ser indestriables i part d’una relació dialèctica entre representats i representants. Si Otegi pot votar a les eleccions, perquè la resta de l’electorat no el pot votar a ell? Quin sentit té deixar-lo participar en un procés electoral només a mitges? Realment sembla un castic a l’electorat (que no ha comés cap crim) limitant el ventall d’opcions davant les urnes.

3.- Perquè la sentencia es tan absurda i ridícula que inhabilita a Otegi per ser un càrrec electe, com diputat de la oposició (que amb prou feines tindria cap responsabilitat), però li permet exercir plenament càrrecs executius no electes, com per exemple Conseller de l’Interior o Vicelehendakari. Quin sentit te? Cap. I la inhabilitació durarà fins al 2023. Una xifra aleatòria sense més criteri que la arbitrarietat del jutge.

4.- Perquè es una sentencia discrecional, arbitraria i ex professo. Es una mesura feta a mida per ell, amb jurisprudència anterior que la contradiu, com el cas d’Iker Casanova, que va ser escollit diputat per Bildu tot i tenir una sentència d’inhabilitació idèntica pel cas Bateragune. Quants delinqüents comuns i corruptes confessos figuren impunement en les llistes de CDC, PP i PSOE? Centenars? Milers potser? I perquè a ells no? Per què els delictes relacionats amb el terrorisme sempre han de tenir una legislació excepcionalment a part de tota la resta de crims? Es que si a algú el maten per motius no polítics està menys mort? I perquè aquestes mesures no es prenen envers els responsables del terrorisme d’estat (GAL) o els hereus de la dictadura franquista, que va matar legalment (i extrajudicialment) fins al darrer minut?

5.- Perquè posa pals a les rodes al Procés de Pau a Euskadi. Ha costat molts anys, morts i llàgrimes aconseguir pacificar el País Basc. Com ja s’ha vist en el cas d’Irlanda del Nord, un augment absurd i innecessari de la tensió pot acabar provocant rebrots de violència per part de grups escindits o espontanis. Sembla que el nacionalisme espanyol necessiti estar retroalimentat constantment per  d’algun malèfic arxienemic perifèric per tindre alguna raó per existir.

6.- Perquè dona oxigen a una esquerra abertzale moribunda i desorientada. La irrupció de Podem a Euskadi ha eclipsat totalment a l’esquerra nacionalista, fins al punt d’esborrar-la pràcticament del mapa.  Al 2011 EH Bildu va aconseguir 7 diputats (6 a Euskadi i 1 a Navarra) amb 285.000 vots a Euskadi; per contra, el passat 26J es va quedar amb 2 diputats i 152.000 vots, una caiguda del 53%. Mentre estant, Unidos Podemos esdevenia primera força política basca amb 333.000 vots i 6 diputats, fins i tot va millorar en 20.000 vots el resultat del 20D, una tendència clarament oposada a la resta d’Espanya. EH Bildu ha perdut l’alcaldia de Donosti i la Diputació Foral de Gipuscoa després d’un sol mandat de gestió, arrel d’una polèmica forma de recollir les escombraries porta a porta que a ningú va agradar. Ara, però, els hi han fet la campanya gratis basada en el victimisme i es podran recuperar, sigui qui sigui el candidat substitut; de fet una enquesta ja els situa per davant de Podem.

7.- Perquè converteix en heroi de la llibertat i la democràcia algú que no s’ho mereix. No sé si veritablement creu en la Pau o no, el seu paper en la pacificació d’ETA es discutible i en tot cas em sembla un tema moral, no polític. Ja s’aclarirà ell amb la seva consciència. Però no es Rosa Parks, ni res que se li assembli ni remotament. I ara ha esdevingut el candidat protesta i anti-establishment in absentia. Fantàstic. Si el votessin exclusivament pensant en si es un bon gestor de l’administració pública no rascaria bola.

8.- Perquè, en part, dona la raó al nacionalisme més radical. Vetar partits i persones en uns comicis es veure acomplerts els infundats perjudicis antiespanyols que caricaturitzen una Espanya irreformable presonera d’oxidades estructures franquistes. O, fins i tot, algú podria tornar a pensar que no es pot lluitar per la independència per una via pacífica i democràtica.

9.- Perquè la justícia hauria de vetllar per la democràcia, mai per limitar-la. Un jutge no hauria de segrestar el dret del poble a decidir qui son els seus representants. Una idea mai hauria de ser il·legal, per repugnant que aquesta sigui. Si un polític fa quelcom il·legal s’hauria d’anular, però judicialitzar preventivament la política em sembla una idea nefasta. El lloc on s’han de dirimir els conflictes entre plantejaments ideològics es a les urnes i als parlaments, no als tribunals. Pretendre convèncer per la força demostra molt poca solidesa d’arguments i una mancança absoluta de confiança en poder convèncer a la gent del que es correcte o no.

10.- Perquè la proposta política nacional d’Otegi es tan extremadament moderada, sensata i centrada que si la presentés a Catalunya els processistes hiperventilats el titllarien de botifler, traïdor, agent del CNI i colon franquista, tot en un. Totes les idees son defensables en democràcia i no per moderar-se té més dret a ser votat, però sobta bastant que el líder nacionalista més extrem del País Basc estigui a anys i anys llum del fanatisme unilateralista que es respira a l’entorn del Govern de Catalunya. Concretament Otegi proposa un acord amb el PNV i Podem per reformar Espanya (si si, ho heu llegit bé) i aconseguir el dret a decidir de forma pactada per fer un Referèndum vinculant  legal, tot i que no descarta en un futur una via unilateral si aquesta reforma fracassés. Vaja, quasi calcat al que proposa ICV.

h1

CAS APPLE: Més Sobirania Nacional, menys Benestar Social

Setembre 3, 2016

##### Bruja de Blancanieves

Aquesta passada setmana hem vist com la Comissió Europea ha donat un esperat cop de puny a la boca al Govern d’Irlanda, el qual va emprar el seu dret a decidir per arribar a un pacte fiscal amb l’empresa tecnològica Apple per tal que aquesta tributés tots els seus beneficis europeus a una misèrrima taxa del 0,005%, uns 50 euros per cada milió de beneficis.  Gràcies això els estats europeus han deixat de recaptar 13.000 milions d’euros per a polítiques socials en una dècada; més d’un terç del pressupost anual de la Generalitat i un 6% del PIB d’Irlanda.

El Ministre de Finances irlandès va sortir immediatament després de conèixer la sentència a defensar la sobirania nacional irlandesa per arribar a tax rulings, es a dir, acords de privilegi fiscal entre un estat i una empresa per tal que aquesta pagui menys impostos si ho fa en un estat i no en un altre. Altres casos de vergonyosos acords fiscals amb multinacionals a Europa afectarien a MacDonalds, Amazon o Fiat.

Ens trobem davant un clar exemple de com l’extrema competència entre diferents sobiranies fiscals, dins d’una mateixa zona monetària i un mercat global desregularitzat, acaba incentivant devaluacions d’impostos als rics per tal que tributin al seu país (dumping fiscal), així com devaluacions dels salaris dels treballadors per atreure inversions de les empreses que vulguin produir més barat (dumping salarial). Es a dir, com més sobiranies petites competeixin dins un mateix mercat sense normes, millor per als rics i pitjor per als treballadors. La Sobirania Nacional perjudica greument la Sobirania Popular. Això amb una Hisenda Única Europea que centralitzés i regulés tots els impostos a nivell europeu, de forma federal, mai hauria succeït. Només des de macro-estructures supranacionals es pot regular a un mercat que no entén de fronteres.

Tal com va explicar el professor de política econòmica de Harvard Dani Rodrik al seu llibre “La paradoxa de la globalització” no pot existir una democràcia i un estat del benestar dins del marc polític d’un estat-nació i del marc econòmic d’un mercat hiperglobalitzat alhora. Es el seu famós Trilema de Rodrik: O bé optem per la Sobirania Nacional o bé per la Democràcia i el Benestar, però les dos coses alhora son impossibles de tindre mentre ens moguem en mercats internacionals d’intercanvi immediat de capital, mercaderies i treball. Com més fragmentades -i per tant debilitades- estiguin les sobiranies dels estats millor per als mercats.

Si apliquem aquest model a la zona euro tenim aquest esquema plantejat per Matthias Matthijs al seu llibre “The Future of the Euro“:

RODRIK EUROPA

 Segons l’autor Europa pot optar per un d’aquests tres camins diferents (però només un!)

1.- Mantenir l’euro i les sobiranies nacionals, renunciant a l’estat del benestar i la democràcia. Una Tecnocràcia Neoliberal, on Europa està al servei dels mercats i no de les persones. Aquest es el camí del TTIP i dels tracats de lliure comerç  pel qual aposta, de moment, l’actual statu quo de la Troika. Un poderós Mercat Global jugant a especular entre petites i fràgils sobiranies nacionals que competeixen entre elles.

2.- Sortir de l’euro, trencar el mercat comú, desconnectar-se de la globalització i mantindre la sobirania nacional i l’estat del benestar, però cada un dins de les seves fronteres i que sobrevisquin els més forts i la resta morin. Aquesta es la via del Replegament Nacionalista, l’aposta del Brexit, de la extrema dreta euroescèptica i dels partits “TAN” (Tradicionalistes, Autoritaris i Nacionalistes). Tornar a l’Europa dels estats i tancar fronteres a les mercaderies i als immigrants. Però es possible una autarquia nacionalista en ple segle XXI, en un món hiperconnectat a través de les xarxes, o es una mera quimera irracional de nostàlgics d’un passat perdut que ja mai tornarà? Be, igual alguns estat excedentaris i rics (sense una gran dependència de l’exportació) podrien arribar a sobreviure en autarquia, però els estats deficitaris i pobres del Sud d’Europa entrarien dins una espiral mortal d’hiperinflació, ja que les seves monedetes no tindrien cap valor. I, en el cas que la desconnexió de la globalització no fos total i completa, incrementaria fins a l’infinit el dumping fiscal i salarial, així com l’especulació mercantil amb la moneda i el deute nacional.

3.- Renunciar a les Sobiranies Nacionals mantenint l’Euro, construint un veritable i poderós Estat del Benestar Europeu amb una única Sobirania Popular que reguli estrictament el mercat. Es el camí del Federalisme Europeu  pel qual aposten la major part dels partits d’esquerres de l’Europa Occidental. Un federalisme que hauria de construir una sola Hisenda Europa que permetés la redistribució de la riquesa, el treball i el deute del Nord envers el Sud, impedint cap mena de dumping fiscal o salarial dins un mateix mercat i evitant l’especulació amb el deute dels estats pobres (que passaria a ser deute públic europeu).

Suposo que no cal que aclareixi per quina via aposto jo, oi?

h1

GAL – TAN: El nou eix identitari de la Política Europea

Agost 22, 2016

##aaBrexit

Recentment estem veient com a bona part d’Europa el debat ha deixat de centrar-se en un eix esquerra/dreta, per abordar una nova dimensió identitària, en funció de si s’està més o menys d’acord amb la integració a Europa, la immigració, la globalització o la redistribució de la riquesa més enllà de les fronteres dels estats. Amb el referèndum sobre el Brexit, el debat sobre com afrontar el terrorisme global (que sovint ha derivat en islamofòbia) o el drama dels refugiats, aquest eix cada cop ha cobrat més rellevant.

Es el que alguns politòlegs estan anomenant eix GAL/TAN, on GAL (Green, Alternative, Libertarian) serien els internacionalistes, partidaris de superar el marc dels estats i les nacions per una major integració europea o lliure circulació de persones. A l’altre extrem de l’eix trobem als partits TAN (Traditional, Autoritarian, Nationalist) partidaris de tancar fronteres, protegir el mercat intern sortir de la Unió Europea, expulsar immigrants, no redistribuir la riquesa i defensar els valors nacionalistes tradicionals.

La gran pregunta es si aquest eix “nacional” o “identitari” té alguna correlació amb l’eix tradicional esquerra/dreta en el que s’ha mogut la democràcia al vell continent des de la Revolució Francesa. El tema es força complicat. Mirem un moment els següents gràfics:

GAL TAN2

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Espanya, any 2006 (font)

A Espanya, abans de la crisis, de la irrupció del Procés Sobiranista i de l’arribada de Podem, tot semblava indicar que el nacionalisme era una cosa de la dreta mentre que els votants dels partits d’esquerres eren partidaris d’una major integració europea i obertura de fronteres. Es una pena que no tinguem aquest estudi actualitzat per Catalunya, on la crisi i el replegament identitari del Procés ha fet emergir partits d’extrema esquerra i ultranacionalsiets euroescèptics alhora, com la CUP.

Ara donem un cop d’ull al que passa a la resta de Europa Occidental, en un estudi fet també en temps de pre-crisi (any 2004):

GAL TAN1

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Occidental, any 2004 (font)

De nou ens trobem amb una correlació molt evident entre els dos eixos, on els partits liberals son els únics descentrats i els partits d’esquerra radical nacionalistes euroescèptics  son una única excepció irrellevant.

Però curiosament, a Europa de l’Est passa exactament el contrari. Mirem el cas de Hongria:

GAL TAN4

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Hongria, any 2006 (font)

Quelcom similar veiem a tota Europa Central i de l’Est:

GAL TAN

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Central i de l’Est, any 2004 (font)

De fet, podríem arribar a afirmar que com més a l’Est, més nacionalista es l’esquerra i com més a l’Oest més ho es la dreta. Observem el següent gràfic on, curiosament, Espanya es l’estat on l’esquerra es menys nacionalista de tot el continent:

GAL TAN3

Correlació entre els eixos GAL/TAN i Esquerra/Dreta per països (font)

Perquè succeeix això? Bè, la Unió Europea es va crear com un projecte dels partits de “centre” o del statu quo (liberals, socialdemòcrates i democratacristians), al marge tant de l’extrema dreta (que veu la obertura de fronteres com una desvertebració dels seus valors nacionals o tradicionals) com de l’esquerra alternativa (on el projecte europeu es vist om una elit buròcrata capitalista que perjudica els interessos de les classes populars).

Però a Europa Occidental l’esquerra alternativa (post-comunista o verda) tradicionalment ha demanat transformar aquesta Europa amb major integració, regulació dels mercats, redistribució del deute i de la riquesa, en cap cas demana trencar amb ella. Arrel de la crisi i el fracàs de Syriza per canviar les polítiques del deute de la UE, això podria estar canviant, però no d’una forma estructural (encara). El discurs euroescèptic a Europa Occidental  ha estat dominat per partits ultradretans, racistes i nacionalistes (UKIP, FN, AfD) clarament oposats a la dreta neoliberal de tota la vida, amb fort suport entre la classe obrera blanca no qualificada que es veu empesa a competir en ajudes i llocs de treball precari amb persones migrades.

En canvi a Europa de l’Est, els països que han viscut una transició del comunisme soviètic a la Unió Europea passa just el contrari. Els partits d’extrema esquerra tenen una visió idealitzada d’un passat igualitari, autoritari i paternalista, amb un estat centralitzat i fort, amb les fronteres tancades a cal i canto. La dreta, pel contrari, veu a la integració europea una ruptura amb el seu passat dictatorial, i identifiquen la integració amb la Unió Europea amb major llibertat i democràcia. En aquests estats, però també trobem una destacada presència de ultradreta racista euroescèptica (El Partit de la Justícia i Vida, comparteix euroescepticisme amb l’extrema esquerra del Partit dels Treballadors a Hongria).

Amb un panorama així el paper de l’esquerra es molt complicat. Resulta molt complexe forjar una alternativa per transformar les institucions europees des de dins, quan tota l’esquerra de l’est el que vol es destruir-la. Però sumar-se al carro del euroescepticisme i el nacionalisme es una aposta suïcida, ja que es un terreny ideològic on l’extrema dreta sempre sortirà guanyant. Com s’ha vist arrel del debat del Brexit, el suport d’una minúscula part de l’esquerra a l’euroescepticisme (els autoanomenats “Lexit”) tan sols han servit per reforçar al UKIP i a les pallisses racistes contra immigrants.

Jo personalment, segueixo creient que l’esquerra (tot i les evidents dificultats a curt plaç) ha d’apostar clarament per un Federalisme Global que es situï amb fermesa i sense complexes a les antípodes ideològiques del nacionalisme euroescèptic i el racisme populista , però explicant que volem transformar aquesta UE dels mercats per posar-la al servei de les persones i les classes populars i treballar de cara a una redistribució global de la riquesa que permeti reduir les desigualtats a escala planetària. Plantejar una alternativa al neoliberalisme global dins una microsobirania es una idea tan irracional com pretendre viatjar en el temps al mon anterior a 1980. Només des d’estructures supraestatals es pot regular un mercat d’abast mundial. Transformar el món mai ha estat fàcil i no per això hem deixat de lluitar.

h1

ERC, PSUC i l’Antifranquisme. Resposta a @BlogSocietat

Agost 11, 2016
a PSUC 1977

Míting del PSUC el 1977, poc després de la seva legalització

Benvolgut (o no) Àlex de @BlogSocietat:

He llegit l’article que m’has dedicat al teu blog on, sorprenentment, no hi ha cap amenaça de mort, insult homòfob ni fotografies del meu rostre amb un punt de mira, com ja es tradició en les publicacions que l’extrema dreta processista em dedica habitualment. Tot i que jo crec que el diàleg entre l’esquerra racional i la fé messiànica nacionalista es impossible, donaré una darrera oportunitat a la dialèctica.

(Per si algú s’ha perdut l’article es una resposta al meu tweet on deia literalment “Que tots els presos del franquisme ens donin suport igual te a veure amb que som els únics que vam plantar cara al franquisme, mentre ERC fugia a l’exili“.)

El primer que sorprèn del teu article, Àlex, es la absència total de context. Sembla que jo hagi fet aquesta piulada per pura espontaneïtat. Res més lluny de la veritat. Sense context es impossible entendre res. El meu tweet feia referència a la campanya de befes, insults i assetjament envers l’Associació d’Expresos del Franquisme, per part de destacats twittaires processistes dom Gabriel Rufian, Trinitró o Jordi Borras. El motiu es que l’associació havia fet un document donant suport a la exposició antifranquista i antifeixista del Govern d’Ada Colau al Born. Com els inquisidors processistes creuen que aquest jaciment es un terreny sagrat per la seva religió nacionalista, consideren un sacrilegi i un tabú la presència d’elements aliens al seu culte i es veuen legitimats per assetjar, difamar i faltar al respecte a qualsevol heretge que se’ls posi per davant. Inclòs si aquests son herois que van ser torturats per una dictadura feixista.

Òbviament jo no vaig lluitar contra Franco, bàsicament perquè vaig néixer en democràcia. Mai he dit ni he insinuat el contrari. He fet servir una figura retòrica anomenada “plural corporatiu” que bàsicament serveix per fer referència inclusiva a un col·lectiu al qual es pertany. Concretament jo milito a ICV, partit hereu del PSUC, que va ser la força hegemònica durant l’antifranquisme a l’interior. Tan tan hegemònica que hom es referia a ell com “El Partit“, doncs ja es donava per sobreentès a quin es referia. A la meva agrupació local hi han militants actius que van ser empresonats i torturats, que editaven propaganda clandestina, feien vages i tota mena de mobilitzacions. Es un orgull comptar amb la seva experiència i saviesa, espero que per molts anys.

No pretenc fer una tesis sobre les notables diferències del paper d’ERC i del PSUC durant el franquisme, però es evident que son nombroses. Es cert que, com bé assenyales, quaranta-cinc alcaldes, dos diputats i un president de la Generalitat d’ERC van ser afusellats. Però això va ser durant la Guerra Civil (1936-1939) o en la immediata postguerra, no el franquisme com a tal. Entre l’afusellament de Lluís Companys el 1940 i el retorn de Tarradellas de l’exili el 1977, la presència d’ERC a l’interior de Catalunya era pràcticament irrellevant i anecdòtica. La web oficial d’ERC destaca com a únic esdeveniment antifranquista organitzat per ERC la Diada de 1964, que va aplegar 3.000 persones a Barcelona. Un esdeveniment on va participar Heribert Barrera d’ERC (conegut anys més tard pels seus comentaris racistes), però que estava organitzat per un Comitè Unitari, amb presencia de diferents formacions polítiques. Aquest Comitè a partir de 1967 passa a estar liderat pel PSUC i CCOO. La Diada es realitzarà clandestinament durant els darrers anys del franquisme gràcies a persones que tenien cognoms com Lòpez Raimundo, Nuñez o Gutierrez. Persones migrades que van lluitar molt més per Catalunya que altres amb catalaníssims cognoms com Cambó o Samaranch. Ves quina cosa!

ERC va decidir que el seu paper durant la dictadura era exclusivament el de mantenir encesa la flama del record de les institucions catalanes, en algun lloc de l’exili tranquil i calmat, on estiguessin ben protegides del franquisme. Tan es així que el President de la Generalitat Josep Irla no va trepitjar terra catalana ni un sol minut del seus 14 anys de mandat entre 1940 i 1954. En un primer moment Irla va tractar de mantenir la unitat de l’antifranquisme, fent un Govern a l’exili amb presència dels seus tradicionals aliats del PSUC, on Joan Comorera era Conseller (com ho havia estat durant tota la República). El 1948 es dissol aquest executiu simbòlic i no n’hi haurà cap altre fins a la democràcia. ERC volia mantenir en exclusiva la il·lusió d’un poder virtual i fictici a l’exili, fins al punt que Tarradellas (un anticomunista radical) va trencar tota comunicació amb la resta de forces catalanes, les quals creia que formaven un complot comunista en contra seva.

Hi havien militants d’ERC a l’interior? Es possible. Però no estaven en absolut organitzats, ni tenien cap mena d’activitat orgànica ni política coneguda o ressenyable. No dic que marxar a l’exili fos millor o pitjor, simplement es un fet objectiu i empíric que va succeir.

El PSUC tindrà des del primer al darrer dia de la dictadura una organització molt forta a l’interior (i també a l’exili). Des de 1940 tè una emissora de Ràdio, Radio España Independiente. El programa català serà en mans d’Emili Vilaseca, de Jordi Solé Tura i de Marcel Plans, successivament. Des de 1943 es publica també el diari de partit “Treball“, així com altres publicacions com “Lluita“, “Horitzons” o “Universitat“. El 1944 un grup de maquis comunistes fins i tot envaeixen la Vall d’Aran; ni un sol dels seus 7.000 participants motivat pel nacionalisme català. També el 1944 es constitueix, impulsada pel PSUC, l’Agrupació Guerrillera de Catalunya sota la direcció política de Miguel Núñez; més de 100 persones van ser detingudes. El 1947 el PSUC organitza vagues a Manresa, amb repercussions al Vallès, al Maresme i al Barcelonès, així com vagues al metall i químiques de Barcelona, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Maresme. El 1953 Panyella, Solsona i Moreno, enllaços del PSUC, moren a Besalú en un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil, de camí cap a la frontera. El 1959 PSUC, MSC i FLP convoquem una Vaga Nacional Pacífica de 24 hores; més de 90 militants del PSUC seran detinguts a Sabadell. El 1963 es realitzen les primeres eleccions sindicals; gent del PSUC i catòlics progressistes concorren i surten elegits als comicis sindicals. El 1964 es crea CCOO com a braç sindical del PSUC i el 1965 el 75% dels enllaços i jurats formen part de llistes no oficials i properes a CCOO. El PSUC impulsa l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Les comparacions son odioses oi?

a PSUC festa treball

Festa del Treball (PSUC), any 1977

Quan acaba la dictadura el PSUC tenia 40.000 militants actius. Cap altre formació política democràtica catalana de cap mena ha tingut mai, ni remotament, el pes de l’hegemonia política,  sindical, intel·lectual i estudiantil del PSUC durant el franquisme i la transició. Òbviament que el suport d’una superpotència com la URSS hi ha tindre molt a veure, i més en el context de la Guerra Freda. I segur que entre les nombroses coses que va fer el PSUC hi van haver molts errors greus. Moltíssims. Però només qui no es posa a  fregar plats no en trenca mai cap.

Que ningú vingui ara a reinterpretar la història o a humiliar el nostre llegat. Nosaltres (i de nou empro el plural corporatiu) vam ser el pal de paller de la resistència catalanista al franquisme i ho vam fer en nom de la classe obrera internacional i antifeixista, no de cap odi supremacista envers als espanyols o castellanoparlants, que també van plantar cara al franquisme sota les sigles del partit germà PCE.

Salut!

Arqueòleg.

PD: Aquesta ha estat la resposta d’Àlex. Efectivament no, no es possible cap diàleg entre Fé i Raó. Ha estat una il·lusió efímera.

a blog societat

h1

Nacionalisme: La falsa alternativa a la Globalització

Juliol 25, 2016

##aaaa Aaaa aRoto

Donald Trump vol posar un mur de 3.000 kilòmetres entre EEUU i Mèxic. El Brexit es basa en sortir de la Unió Europea amb un referèndum i creure que has abandonat al moment el mercat global i vius al marge de les seves normes. El Procés català proposa desconnectar de l’Estat Espanyol en 18 mesos, sense cap altre aliat que la “voluntat i els somriures”. Aquestes ocurrències populistes, proposades per diversos partits nacionalistes pertanyents a estats o regions excedentàries, son una alternativa màgica per trencar instantàniament amb la crisi global i la progressiva desaparició de la sobirania dels Estat-Nació. Algú creu realment que les desigualtats econòmiques mundials es solucionen d’una forma tan simple i fàcil?

L’únic estat en tot el globus terrestre que realment viu al marge dels fluxos planetaris de capital i força de treball (i que, per tant, té plena sobirania i dret a decidir sobre els seus recursos) es Corea del Nord, una ferotge tirania que protegeix les seves fronteres amb míssils nuclears i prohibeix qualsevol connexió per telecomunicacions amb l’exterior als seus ciutadans.

Els nacionalistes volen una màquina del temps que els porti màgicament a un enyorat  passat que ja mai tornarà: els daurats anys del capitalisme industrial de postguerra (1945-1973), on l’economia estava des-globalitzada i els estats tenien capacitat real de decidir sobiranament entre models econòmics alternatius. Llavors les decisions es prenien als Parlaments nacionals, plenament sobirans, i les negociacions econòmiques es feien entre els seus sindicats i patronals locals. Una època de gran creixement a Occident, basat en l’impuls per part de l’estat mitjançant el dèficit i el deute, el creixement del sector públic i un repartiment de la riquesa força equitatiu entre capital i treball, amb l’objectiu d’aturar la temptació del comunisme. Es el major creixement de la riquesa de la història, on molts treballadors passen de no tindre absolutament res a posseir casa, cotxe, aigua corrent, llum, vacances pagades, atur, jubilació o educació i sanitat públiques.

Però aquest riquesa “sobirana” es va concentrar bàsicament a Europa i EUA, creant àmplies desigualtats a escala planetària que a la llarga son insostenibles. Aquests desequilibris acaben provocant el sorgiment de corrents migratòries de les zones pobres a les riques del planeta, així com un conflicte identitari de ressentiment contra Occident, que en alguns indrets empobrits ha acabat agafant la forma de fonamentalisme radical i terrorisme.

La Globalització Neoliberal proposa que sigui el lliure mercat desregulat el que solucioni aquest problema mitjançant acords de lliure comerç, com el TTIP, on els estats perden sobirania  en mans de les empreses (i no d’entitats democràtiques supranacionals reguladores, com seria lògic). Un model, però, que no contempla la lliure circulació de treballadors, per tal de mantenir un model dual deslocalitzat de producció industrial en països pobres amb salaris baixos i un capitalisme postindustrial de consum amb preus assequibles als països rics. Una forma d’economia que, com ja hem vist, tendeix a la híper-especulació financera i la destrucció de l’estat del benestar, mitjançant una dictadura de l’austeritat, concentrant la riquesa en un 1% privilegiat de la població mundial.

Quina alternativa ofereix  el nacionalisme i el proteccionisme? Posar murs als immigrants i negar-se a pagar impostos que redistribueixin la riquesa a les zones pobres, agreujant així encara més les desigualtats planetàries. Es la resposta simple i estomacal d’una dreta identitària, reaccionaria i racista, espantada davant els canvis globals, que pretén protegir el seus privilegis regionals com una estruç esporuguida amagant el cap sota l’ala. Un enfrontament horitzontal basat en odiar al veí (Mèxic, Espanya, la UE, l’Islam…), en comptes de fer front comú amb ell per una distribució de la riquesa més justa per tots. Aquest nacionalisme es el cant agònic d’un dinosaure moribund abans de la seva extinció, incapaç d’entendre que els Estats-Nació han mort en un mon global hiper-connectat .

Es absurd i vergonyós que certa esquerra, suposadament anticapitalista com la CUP, estigui situada en els esquemes mentals d’aquest caspós model nacionalista, insolidari i populista. Plantegen una República Catalana al marge de la Unió Europea i del mercat global que (en la seva fantasia utòpica) viuria màgicament en una justícia social idíl·lica, sense fluxos transnacionals migratoris ni financers, mentre la resta del planeta s’ofegaria en l’austeritat capitalista. La Corea del Nord del Mediterrani, vaja. Haurien de prendre nota del fracàs de Tsipras: es impossible oposar-se a la Troika des d’un Estat-Nació, cal una lluita global.

Només existeix una alternativa real per l’esquerra: el Federalisme Global. Posar mecanismes democràtics a escala mundial i supra-estatal per regular els mercats i evitar l’especulació o els desequilibris geogràfics entre capital i treball. Hem de renunciar a la sobirania nacional per tal de guanyar més democràcia i justícia social real per tots.

Tot i que sembli molt revolucionari, no es res gaire innovador, per cert. A tall d’exemple:  El 1944, a la conferència de Bretton Woods, l’economista britànic John Maynard Keynes va proposar les bases d’un model alteratiu de globalització que hauria d’evitar el sorgiment de noves crisis econòmiques i posaria les bases d’una justícia social global. El seu plantejament es basava en la creació d’una institució supranacional anomenada “International Clearing Union” que tindria una moneda mundial anomenada “Bancor” i que serviria per transferir equilibrar la balança comercial dels estats rics envers els pobres, controlant els excessos mercantils de les economies excedentàries amb les deficitaris. EUA, però, va rebutjar aquest model i en aquella conferència va crear el FMI i el Banc Mundial, que son els pilars del model actual de globalització i la moneda de referència mundial amb patró or va esdevindre el dolar (fins que es va abandonar el model als anys 70’s, obrint les portes al neoliberalisme).

No dic que les alternatives alter-globalitzadores que proposa l’esquerra siguin fàcils o factibles a un plaç curt. Es un camí llarg i dur, no exempt de perills. Proposem solucions reals a problemes complexes que requereixen uns canvis estructurals molt profunds. Nosaltres no fem populisme, ni venem fum amb solucions màgiques que s’apliquen immediatament després d’un referèndum, aixecant un mur o desconnectant en 18 mesos. Nosaltres fem política, no màgia.

h1

Es l’Origen de la Guerra una conseqüència del Patriarcat?

Juliol 11, 2016

##awar

Perquè existeix violència a la prehistòria? Perquè societats absolutament igualitàries econòmicament, sense existència de plusvàlues ni jerarquies hereditàries, es maten entre elles?  Com es possible que existeixin guerres en societats sense estats ni exèrcit? Aquest es un dels temes que més m’ha obsessionat des de que investigo en arqueologia prehistòrica i, sens dubte, en el que més he canviat d’opinió. I avui ho tornaré a fer, per tercer cop.

Originàriament jo seguia els postulats del filòsof Rosseau i el mite del “bon salvatge“, defensant que les societats prehistòriques son pacífiques per naturalesa i es l’estat el que genera violència per justificar la seva pròpia existència, creant exèrcits per protegir-nos d’enemics externs (quan en realitat tan sols busquen la explotació interna). En oposició a això trobem els plantejaments de Hobbes, on diu que l’home es un llop per l’home, que som violents per naturalesa, que les societats prehistòriques eren terriblement violentes i va caldre un estat repressor (un “Leviatan“)  per impedir que ens matéssim entre nosaltres.

Rosseau no anava del tot desencaminat. Realment la prehistòria es un període majoritàriament pacífic. L’únic cas de possible violència intrahumana que tenim documentat en tot el Paleolític Inferior i Mitjà (3M-40.000 bp) son les traces de sílex sobre ossos humans, que s’han interpretat com un procés de descarnament vinculat al canibalisme (i no sabem si es tracta d’un aprofitament de la carn de persones mortes per causes naturals o violentes). En el Paleolític Superior (40.000-12.000 bp) s’han documentat casos de violència puntual contra individus aïllats (jaciments de Grimaldi i Montfort), un cas de canibalisme sobre 10 persones trossejades per ser devorades (jaciment de Masycka) i dues representacions de persones amb sagetes clavades en pintures rupestres (coves de Cosquer i Plagicci).

Però es al Mesolític, amb les darreres societats caçadores recol·lectores ja en transició cap a l’agricultura, quan ens trobem amb la presència ineludible de nombroses fosses comunes amb tribus senceres massacrades de forma violenta. A jaciments com Jebel-Sahaba (Sudan, 12.000 ANE) hi trobem 59 individus morts per punta de sageta, fenomen que es repeteix a Sarai Nahar Rai (India), Voloshkii (Ucraïna) o Schela Cladovei (Romania). En els inicis de la Revolució Neolítica aquesta violència encara augmenta més: Asparn-Schletz (Àustria) amb 67 cadàvers mutilats, Manheim (Palatinat, Alemanya) amb diversos cranis dipositats dins un fossat perimetral, Fronhofen (Baviera, Alemanya) amb 5 individus carbonitzats i a Nitra (Eslovàquia) on es va descobrir un collaret fet amb dents humanes, entre altres.

Quan vaig escriure el meu llibre Patrimonicidi vaig plantejar una primera hipòtesi, de caire materialista: El mesolític es un període de crisi subsistència on, amb la transició geològica del plistocè al holocè, s’extingeixen les principals espècies de megafauna a Europa (mamuts, hipopòtams, rinoceronts…) i es passen a caçar animals de talla mitjana i petita (conills, cérvols, senglars…). Això suposa que, per obtindre una mateixa quantitat de carn, cal invertir una major quantitat de força de treball. Es produeix així una contradicció entre producció i reproducció. Com més augmenta la demografia menys menjar hi ha per repartir, més ha d’augmentar la caça, posant perill d’extinció els animals que haurien d’alimentar les futures generacions. Això acaba provocant guerres i violència entre diferents tribus pel control de les zones més fèrtils, com ho demostra que tots els jaciments mesolítics amb foses comunes es trobin en oasis o a prop de rius.

A partir de la lectura de diversos textos antropològics, que han estudiat el control demogràfic en societats preindustrials, apunto a una segona hipòtesis que podria ser complementària amb l’anterior:

Un recurs que tenen les societats mesolítiques per superar la contradicció producció/reproducció es reduir la demografia. Però com no tenen cap tècnica abortiva ni de control sexual eficaç (a part de l’allargament del període de lactància materna), el que acaben desenvolupant es l‘infanticidi femení, es a dir, maten a les nenes un cop neixen. Una societat amb menys dones, es una societat que es reprodueix més lentament. Per exemple, entre els Shuar (tribu de la selva amazònica entre Equador i Perú) es maten a totes les nenes que neixen abans del primer fill.

Quina es la conseqüència social i cultural d’això? Doncs que es generen societats extremadament masculinitzades que competeixen violentament amb altres tribus per “caçar” dones amb qui reproduir-se, ja que l’infanticidi femení produeix un gran desequilibri sexual, amb molts homes per cada dona. Per exemple, en algunes zones rurals i pobres de la Xina del segle XIX es va arribar als ràtio de 3 homes per dona, degut a la pràctica massiva d’aquest infanticidi, segons mostren els censos de l’època.

Un estudi realitzat entre els antropòlegs William Divale i Marvin Harris va posar de manifest una correlació molt elevada entre les guerres i l’infanticidi femení, a partir de l’observació de 112 cultures diferents. Com més exagerat era el desequilibri entre homes/dones en un grup, més probable es que aquest fos violent.

##awar1

Massacre al jaciment neolític de Talheim

Això lliga amb els recents descobriments en el jaciment del neolític inicial a Talheim (Baden-Wuttenberg, Alemanya) on es van documentar 34 individus massacrats a cops de destral quan estaven de genolls o de boca terrosa, entre els quals 16 nens i 7 dones. Alguns investigadors, que han analitzat els llaços familiars dels esquelets, a partir dels isòtops de les dents, apunten a que podria ser un conflicte entre dos poblats per raptar dones adultes, ja que hi ha una absència de les femelles del grup local entre els morts (que haurien estat raptades).

La guerra serveix, també, per fer acceptable cultural i psicològicament l’infanticidi femení per un grup social. No pot ser fàcil matar a una filla teva per la pròpia voluntat. Per això cal una cultura basada en la guerra i la violència masculina que doni valor social als homes (que esdevindran grans guerrers), davant de les dones (que son vistes com una càrrega per al grup). D’aquesta forma es fa culturalment acceptable prioritzar les cures i el menjar als nens abans que a les nenes, que sol ser la forma d’infanticidi passiu més habitual.  En un polèmic estudi de l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes a les zones més pobres i violentes del Brasil, va comprovar com moltes mares sentien alegria per la mort d’una nena (o d’un nen físicament dèbil) en el primer any de vida, ja que creien que la seva filla estava menys preparada per sobreviure i hauria mort igualment.

Es el que Drivale i Harris anomenen un “complexe supremacista masculí“, generant un culte al home guerrer o a la violència masculina i menyspreant la vida de les nenes; un dels primers passos ferms en la construcció del Patriarcat. Per exemple, entre els Yanomami (poble de l’Amazònia veneçolana i brasilera), el 33% de morts d’homes adults son provocades per causes bèl·liques, fet que els converteix en la societat més violenta mai documentada. En aquest grup les relacions de gènere son extremadament androcèntriques i patriarcals: un home pot arribar a tindre fins a 6 dones amb matrimonis forçats, on es dona una elevada violència de gènere. El controvertit antropòleg Napoleó Chagnon va documentar tota mena de tortures i mutilacions envers dones desobedients per part dels seus marits.