h1

Perquè no existeix una Cultura Crítica a Catalunya?

juliol 22, 2015
### Tricentenari

El Tricentenari, la mediocritat subvencionada per afinitat al poder.

Darrerament he tingut l’oportunitat de devorar dues genials obres que reflexionen sobre la relació entre Estat i Cultura a Espanya als darrers 50 anys: “El Cura y los Mandarines“, on Gregorio Morán ens explica detallada i minuciosament com la dictadura franquista controlava el món cultural, així com “Federico Sanchez de despide de ustedes” on Jorge Semprún ens convida a viatjar per les seves memòries dels tres anys en els que va ser el Ministre de Cultura de Felipe Gonzalez.

Ambdós autors m’han dut a plantejar-me fins a quin punt una dependència excessiva de les subvencions per part de l’administració pública pot acabar emmordassant qualsevol esperit crític amb el poder, creant una casta de paràsits mediocres aduladors del Govern de torn i drogodependents dels pressupostos públics que no sobreviurien ni un minut en un mercat lliure pels seus propis mèrits. Malauradament crec que es just el que està passant a Catalunya.

Les classes dominants han utilitzat sempre la cultura per conquerir l’hegemonia del seu discurs, fent veure així que els seus interessos oligàrquics son els de tota la societat en general. A Catalunya escoltar algun destacat actor, editor, cineasta, músic, escriptor, periodista, fotògraf, artista plàstic o museòleg no histèricament entusiasta amb el Règim Convergent es tan excepcional com veure passar el Cometa Halley. L’altre dia llegia una entrevista al director de teatre Josep Maria Pou, on es distanciava lleugerament del relat oficial de Convergència. L’any passat va ser Raimon;  ja hem complert, doncs, la quota de pensament crític fins l’any vinent.

Quan vaig publicar el meu llibre “Patrimonicidi”, on realitzo una ferma i contundent crítica a la gestió de l’arqueologia per part de la Generalitat de Catalunya dels darrers 30 anys, vaig ser convidat a diversos mitjans de comunicació locals, així com a la SER i se’n va fer referència El País. Ni una paraula a cap mitjà públic o subvencionat per la Generalitat. Per molt que l’Editorial els Llums enviés exemplars gratuïts a RAC1, el diari Ara, Catalunya Radio o Sapiens tan sols obtenia un esfereïdor silenci com a resposta. Al menys em podrien haver criticat! Però difícilment haurien trobat arguments per justificar la destrucció massiva i sense control de jaciments al servei de constructores que financen al partit  actualment al Govern.

Si bé la censura no existeix, com a la dictadura, s’ha creat una endogàmia mediàtica i cultural on qualsevol  espurna crítica amb el discurs oficial simplement es condemnada a l’ostracisme absolut. Per si fos poc jo vaig tenir la gosadia de posar el dit a la nafra en el moment menys oportú: explicar amb pels i senyals quins interessos especuladors s’amagaven darrera la museïtzació del Mercat del Born, en plena celebració del Tricentenari.

De fet, el Tricentenari es la màxima expressió de la mediocritat subvencionada segons l’afinitat al poder: qualsevol activitat cultural, lúdica o folklòrica realitzada a Catalunya durant 2014 havia d’estar relacionada, en major o menor mesura, amb la conmemoració d’una Guerra que, en la meva opinió, va ser un mer conflicte dinàstic espanyol que va enfrontar els interessos econòmics de l’aristocràcia feudal i la burgesia mercantil. En canvi el Govern de Mas ho va interpretar com un conflicte ètnic i nacional, esdevenint la major apologia de l’Antic Règim que s’ha realitzat des del final de les Guerres Carlines. Fins i tot el festival LGBT Circuit va fer activitats del Tricentenari per tal de xarrupar de la mamella pública! Una milionada gastada en el pitjor moment de la crisi, dirigida per humoristes tan limitats intel·lectualment com Mikimoto i Toni Soler, aquest darrer autor del patètic i lamentable  llibre “Història de Catalunya, modèstia a part“. Per si fos poc, el Museu del Born està dirigit per un venedor d’assegurances, Quim Torra, sense cap mena d’experiència relacionada amb arqueologia i museus, i una llarga trajectòria de declaracions racistes i xenòfobes a les xarxes socials.

Durant el tardo-franquisme i als primers anys de pujolisme, hi va haver una certa cultura crítica i lliure: On son avui aquells Terenci Moix o Vazquez Montalban? Perquè a Catalunya no hem tingut un massiu rock combatiu i crític com a Euskadi amb Negu Gorriak o Sociedad Alkholica i ens hem hagut de conformar amb subvencionats Sau, Pets, Sopa de Cabra, Gossos i la resta de nyonyeries cursis sense substància?

Al menys durant l’alcaldia de Maragall varem tenir un contrapunt cosmopolita i avantguardista al folklore friki pujolista per part de l’Ajuntament, tot i que el seu autor, Ferran Mascarell, s’ha acabat venent a l’identitarisme del Règim, passant de fer el CCCB al Tricentenari, com un Romeva qualsevol. Espero que Ada Colau es posi quan abans amb aquest tema, tot i que entenc que ara mateix no sigui la prioritat urgent, però es quelcom que s’haurà d’afrontar amb la mateixa valentia i determinació que els desnonaments, per exemple aturant l’aberració “Museu de la Identitat Catalana” a Montjuïc que pretenia fer Xavier Trias.

I millor no parlo del Tripartit, doncs Montilla va tindre la meravellosa idea d’entregar Cultura a ERC, on el Conseller Tresserras es va dedicar bàsicament a muntar l‘entramat clientelar de productores i premsa subvencionada al voltant d’ERC. Tema sobre el que no em puc estendre en detalls ja que, com recordareu, un dels implicats em va amenaçar en dur-me als tribunals per furgar en les subvencions que rebia. Una cosa molt sana i democràtica, si.

I així podria seguir amb exemples i exemples fins a escriure un segon volum de “Patrimonicidi”.

Com a marxista, no soc favorable de deixar la Cultura en mans només del lliure mercat, en absolut. Però es evident que calen mecanismes de transparència i control sobre les subvencions, amb uns criteris objectius i apolítics que premiïn la qualitat i no la obediència, que no censurin la crítica, sinó que facilitin una llibertat d’expressió que es on radica l’essència de la creativitat. Llavors si que tindrem una Catalunya lliure!

h1

Sobre la sagnant traïció de Raül Romeva

juliol 16, 2015

Cèsar apunyalat pel seu fillastre Brutus, als idus de Març.

He votat dos cops al proper cap de llista de Convergència. No al seu presidenciable, però, qui s’ha amaga com un covard en el nº4 de la llista per tal de fer-nos oblidar les seves nefastes polítiques neoliberals, corruptes i privatitzadores al servei de la oligarquia catalana. Una llista dictada pel seu veritable amo i senyor, Artur Mas, en un fosc despatx de la Generalitat, sense la menor participació popular ni democràtica. La voluntat del poble? Jo més aviat hi veig l’obediència del ramat. També comptarà amb la presència d’ERC i dels representants de ANC i Omnium, demostrant definitivament que no son més que instruments del Règim per tal de domesticar a les masses enfurismades per la crisi. Finalment també hi torbarem un variat catàleg de traïdors i trànsfugues buscapoltrones de PSC i UDC que no varen acceptar les resolucions democràtiques del seus respectius ex-partits.

Gràcies al meu vot Raül Romeva va estar durant 10 anys cobrant més de 6.000 euros mensuals com a eurodiputat. Durant la darrera campanya res feia pensar en una futura traïció: Va basar el seu discurs el l’eix social atacant la xenofòbia de Convergència equiparant-la amb Aleix Vidal Quadras, comparant el nacionalisme del candidat Tremosa amb el feixisme independentista flamenc de Vlaams Belang, entre altres titulars sucosos com aquest:

#aRomeva

Després de ser l’eurodiputat català més actiu al Parlament Europeu en polítiques mediambientals i LGBT, els darrers anys de la seva segona legislatura va començar a donar algunes senyals preocupants. Aliat amb el sector més liberal del Partit Verd Europeu (com Daniel Colh Bendit) va donar suport als bombardejos de la OTAN a Líbia  (sense consultar-ho prèviament a les bases d’ICV) i va ajudar a crear el partit espanyol EQUO per tal de competir electoralment amb IU a Espanya (partit federalista, que no reconeix el dret d’autodeterminació de Catalunya, per cert). Quina raó que teníeu companys d’EUiA quan ens advertíeu sobre les seva deriva cap a la dreta! Nosaltres estàvem tan embadalits contemplant els seus apol·linis pectorals que no ens en volíem adonar.

El cop de gràcia que ens va fer obrir els ulls, però, va ser quan es va dedicar a fotografiar-se convulsivament al costat dels eurodiputats de CDC i ERC, Tremosa i Junqueras, per proposar coses tan sorprenents com denunciar una suposada invasió militar per part d’Espanya, ja que un dia va veure un avió caça sobrevolant el cel. Des d’aleshores tothom va donar per acabada la seva trajectòria al partit preparant el seu relleu amb una persona que havia estat assessor seu, però li donava mil voltes en coherència i solidesa  ideològica o preparació intel·lectual: Ernest Urtasun.

Poc després de deixar el càrrec, la dreta li va obrir de bat a bat les portes a la seva endogàmica casta mediàtica, esdevenint la primera  i única persona d’ICV que té el dubtós privilegi de ser columnista al Diari Ara i tertulià al Punt Cat.

L’excusa per marxar del partit va ser la darrera Convenció Nacional d’ICV, on les posicions confederalistes van arrasar amb una contundència insultant, superior al 75% del vot de la militància. Ell ni tan sols es va molestar a participar-hi, ni a fer el menor acte de presència. Al matí següent va anunciar a la premsa que deixava ICV, però que no formaria part de cap altre llista electoral. Qui sap si llavors ja tenia pactat el seu càrrec a Convergència. Tothom es lliure de buscar feina com bonament pugui; vendre’s els ideals a l’enemic per un plat de llenties es una forma com una altre. Res que no haguem vist abans al PSUC-ICV/PCE amb Jimenez Losantos, Pio Moa, Josep Piqué, Ana Birulés, Muriel Casals,  Magda Oranich o Ferran Mascarell.

Amb aquesta burda maniobra Convergència demostra que té terror a la confluència d’esquerres i ens situa com a l’enemic a batre. La veritable finalitat d’aquest Front Nacional es evitar una revolta social, com la que va succeir a Barcelona a les municipals, que posi en perill els interessos de les classes dirigents; la independència es tan sols un McGuffin. Voleu guerra?  Perfecte, estic disposat a lluitar. Sé que serà una batalla completament injusta i desequilibrada, on els mitjans de comunicació públics i subvencionats esdevindran armes de manipulació i agitació constant de l’aparell convergent i que fora de l’Àrea Metropolitana fer campanya en llibertat serà complicat per als dissidents d’esquerres, però després d’aquesta sagnant punyalada la dreta no ens deixa cap altre opció que sortir a guanyar o morir.

PD: Comparació entre el vot de Romeva i el d’Urtasun a les eleccions europees a Catalunya, en percentatge de vot vàlid.

#aRomeva3

h1

Pseudo-Estats Fallits que han fet una DUI fracassada.

juliol 7, 2015

DUI Sign Isolated

Segons el discurs nacionalista majoritari a Catalunya fer un referèndum amb condicions democràtiques, com defensem en exclusiva els federalistes i confederalistes, es impossible amb el Govern del PP i per això defensen una DUI (Declaració Unilateral d’Independència). Segons ells, la DUI ve a ser com una espècie de conjur màgic que, un cop formulat, invoca de forma instantània a l’esperit de la Nació que es materialitza sobtadament encarnada i posseïda en el cos d’un Estat i tots els governs del món cauen de genolls extasiats en un orgasme patriòtic reconeixent la seva sobirania, sense cap obstacle ni dificultat. El Comissionat per a la Transició Nacional diu que tan sols cal pitjar “el botó de la desconnexió“. Fàcil oi?

Aquells que encara ens regim per la lògica racional i no per la fe i la mística religiosa sabem que la cosa no es ni de lluny tan senzilla. Al llarg de la història les DUIs s’han produït sempre com a conseqüència de conflictes bèl·lics o per la descolonització/desmembrament de grans imperis. A continuació veurem alguns exemples de Pseudo-Estats Fallits que han fet DUIs no reconegudes i les consequències que aquestes han tingut. En cap cas pretenc fer cap mena de comparació amb Catalunya, simplement m’agradaria fer reflexionar sobre si la unilateralitat es tan fàcil com els nacionalistes plantegen.

índice

.

República de Somalilandia. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 0

L’any 1991 després de la massacre i els bombardejos de Hargeisa, amb més de 50.000 morts, l’estat de Somàlia entra en col·lapse i això es aprofitat per alguns clans per proclamar la independència d’aquesta regió. Tenen un govern  i moneda propis que a dia d’avui ningú reconeix, per tant, no poden fer transaccions internacionals o obrir ambaixades; a la pràctica s’utilitza la moneda somali. L’any 2007 la Unió Europea i la Unió Africana van enviar delegacions prometent estudiar la possibilitat de reconeixement de la seva DUI, cosa que a dia d’avui no s’ha produït. La ONU considera aquest territori, amb 3,5 milions d’habitants, com “semiautònom” de Somàlia

Flag_of_Nagorno-Karabakh.svg

.

República de Nagorno Karabaj. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 0

Després del col·lapse de la URSS, aquest territori d’ètnia armènia es proclama independent d’Azerbaidjan, amb d’un referèndum unilateral, provocant una guerra entre Armènia i Azerbaidjan pel control del territori.  El 1994 Rússia dictamina un alto al foc i aquest territori queda en un limbo legal. Actualment utilitza la moneda armènia i està protegit per les tropes d’aquest país, però la comunitat internacional es nega a reconèixer-lo com a territori independent d’Azerbaitjan.  El 2006 es va realitzar una consulta per tal d’elaborar una Constitució pròpia, amb el 98% de vots favorables; la UE i la OSCDE no van reconèixer cap legitimitat a la consulta ja que no estava acordada amb el govern d’Azerbaidjan i van considerar-la molt nociva per a la resolució del conflicte.

Flag_of_Transnistria_(state).svg

.

Transinistria o República Moldava Pridnestroviana Data de la DUI: 1990. Nombre de països que la reconeixen: 0

Després de la dissolució de la URSS i la re-configuració de les fronteres a Europa de l’Est, aquest territori es declara independent de Moldàvia el 1990 produint un conflicte bèl·lic el 1992 on finalment Rússia dictamina un alto al foc; les tropes russes, a dia d’avui, encara ocupen part del territori. Disposa d’un govern i estructures d’estat (Govern, constitució, moneda i exèrcit), però no té cap reconeixement internacional. Mitjançant un acord entre Ucraïna, Moldàvia i la UE les empreses que realitzen importacions han d’estar registrades com a moldaves i els ciutadans que viatgin a l’estranger han de dur passaport moldau. El 2006 es va realitzar un referèndum per ratificar la independència del territori obtenint un 97% de vots a favor, però ni Moldàvia ni Rússia han reconegut la seva validesa. Segons el Departament d’Estat dels EUA del 2006, el Govern de Transinistria aplica la tortura, detencions il·legals, no existeix la llibertat d’expressió i existeix una persecució brutal contra gais i lesbianes.

188px-Flag_of_the_Turkish_Republic_of_Northern_Cyprus.svg

.

República Turca de Xipre del Nord. Data de la DUI: 1983. Nombre de països que la reconeixen: 1

Únic pseudoestat situat dins de la Unió Europea, que mai ha reconegut la seva DUI. Va proclamar la seva independència després de que Turquia envaís militarment un terç de la illa per tal de protegir a la minoria turco-xipriota del nou govern de Xipre. El 1999 Grècia va amenaçar en vetar a Turquia dins de la UE si es reconeixia la DUI i no la possibilitat de reunificació de la illa. El 2002 la ONU va presentar una proposta d’acord segons la qual la illa passaria a ser la federació de 2 estats, el 2004 es va sotmetre a referèndum; els turco-xipriotes ho van aprovar amb un 65%, però els greco-xipriotes ho van rebutjar ja que exigien el retorn de refugiats i de propietats als exiliats per la invasió turca. El 2004 la UE va fer un acord de comerç amb la República Turca, però Xipre el va vetar. Actualment es troba en un limbo legal, tan sols Turquia reconeix la seva DUI.

600px-Flag_of_South_Ossetia.svg

.

República d’Osetia del Sud Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 4

Un altre territori sorgit arrel de la caiguda de la URSS, quan va declarar-se independent de Geòrgia, provocant una guerra que duraria dos anys amb més de 1.800 morts i 4.000 refugiats. El 2006 fa un referèndum per ratificar la seva independència i annexionar-se a Rússia, amb un 91% de participació i un 99% de vots favorables, resultat que cap país va prendre seriosament i que acabaria provocant una nova guerra contra Geòrgia el 2008 El 2011 una candidatura pro-Georgiana va guanyar les eleccions presidencials i aquestes varen ser anul·lades i repetides fins a 4 cops consecutius fins que el candidat pro-rus va resultar vencedor. Tots els països del G7 van fer un comunicat contra la DUI d’aquest pseudoestat, acusant-lo de violar la integritat territorial de Geòrgia i que el seu reconeixement per part de Rússia viola les resolucions de la ONU. Geòrgia ha tallat el subministrament elèctric a la regió, que viu en la fam i la misèria gràcies a l’agricultura de subsistència. La seva màxima fita ha estat aconseguir que els seus atletes competeixin a les olimpíades sota la bandera de Rússia i no de Geòrgia.

1024px-Flag_of_Abkhazia.svg

.

República d’Abjasia. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 4

La seva història es pràcticament idèntica a la d’Osètia del Sud: territori que tracta de separar-se de Geòrgia quan cau la URSS, i que des de 1991 ha patit diversos atacs militars per part de Rússia i Geòrgia per tractar de tindre el territori sota la seva influència. Cal fer esment a les atrocitats que els independentistes han comés contra la minoria d’ètnia georgiana: el 1994 1.500 persones van ser exterminades i més de 4.000 deportades; el 1995 la ONU denuncia tortures i assassinats; el 1998 es produeix una nova matança a Gali. El 2004 les eleccions es van declarar nul·les després de la victòria d’un candidat pro-georgià, provocant una insurrecció civil i la ocupació del Parlament i la Televisió. La ONU i la UE han defensat sempre que aquest territori es part de Geòrgia i que la seva DUI no té cap validesa.

bandera sahara

.

República Àrab Saharahui Democràtica Data de la DUI: 1976. Nombre de països que la reconeixen: 84-64(aprox)

Després de proclamar la seva independència respecte a Espanya, proclamada pel Front Polisari, va ser colonitzada pel Regne de Marroc, que reclama drets històrics sobre el territori, originant un conflicte bèl·lic fins a 1991, quan s’estableix un alto al foc. La ONU va proposar el 1997, als Acords de Houston, un pla per tal de realitzar un referèndum per la seva independència el 1998. La pressió per part de Marroc ha impedit que la consulta s’hagi pogut realitzar a dia d’avui. Més de 20 països que havien reconegut la seva DUI han deixat de fer-ho per pressions marroquines.

Bandera_Palestina

.

Palestina Data de la DUI: 1988. Nombre de països que la reconeixen: 137

Un clar exemple de que un reconeixement massiu per part de molts països pot no servir absolutament de res, si EEUU i Israel decideixen vetar-te. La OLP va proclamar la DUI el 1988, sense que tingués efecte algún. L’any 1994, gràcies als Acords d’Oslo entre l’Estat d’Israel i la OLP es va establir l’Autoritat nacional palestina, un govern semi-autonòmic amb unes competències limitades. El 2011 la DUI va ser reconeguda per la UNESCO, el 2012 la ONU va admetre Palestina com a “Estat observador no membre”, el 2014 els Parlament Europeu va fer una resolució de caràcter simbòlic reconeixent la DUI. Res d’això ha servit en absolut perqué els territoris palestins s’alliberin de la opressió sionista, al contrari: la franges de Gaza  i Cisjordania es troben rodejades per un murs, valles i torres de control, amb un dels bloquejos econòmics més llargs i injustos del món. La seva població agonitza en una situació d’emergència humanitària extrema, on el 80% dels ciutadans viuen de l’ajuda internacional d’ONGs i els hospitals només tenen 8h d’electricitat diària.

Queda perfectament demostrat l’èxit d’una DUI depèn exclusivament dels interessos geopolítics dels estats més poderosos econòmica i militarment que son qui decideixen davant la ONU qui es o no un estat. En absolut té res a veure amb la voluntat, l’entusiasme o la il·lusió dels seus defensors, ni amb el resultat de cap referèndum o elecció plebiscitària i qui digui el contrari menteix, ja sigui per maldat o per ignorància. Es molt més senzill arribar a un acord amb un Govern d’Espanya d’esquerres que accepti el dret a decidir, com IU o Podem i fer un referèndum legal i acordat com Quebec o Escòcia.

PD: Aquí podeu llegir un altre article sobre la situació econòmica i social en els 5 darrers estats que SI han aconseguit proclamar la seva DUI amb èxit. No estan gaire millor, per cert…

PPD: Gràcies a Twitter he descobert que a la “Padania” (nord d’Italia) la ultradreta italiana Lliga Nord també va fer una DUI el 1996, per no pagar impostos al sud més pobre. Va tenir tan poc èxit i repercussió que ni tan sols en fa esment cap web de política internacional. Podeu veure el video aquí

h1

GRÈCIA: Més Democràcia es menys Sobirania Fiscal.

juny 30, 2015

Supporters of Alexis Tsipras, leader of Greece's Syriza left-wing main opposition party attend his pre-election speech at Omonia Square in Athens Thursday, Jan. 22, 2015. Prime Minister Antonis Samaras' New Democracy party has failed so far to overcome a gap in opinion polls with the anti-bailout Syriza party ahead of the Jan. 25 general election. (AP Photo/Lefteris Pitarakis)

Grècia es un estat independent des de 1821 i es plenament reconegut per la resta del món des de 1830. Segons el populisme identitari català, haurien de viure extasiats gaudint de les mels de la seva sobirania i riquesa il·limitada, recollint els fruits de els seves estructures d’estat. Així doncs que cony ha fallat? Perquè s’han de doblegar a la voluntat d’Alemanya i a les condicions draconianes de la Troika? Si us limiteu a llegir l’Avui/Cavall Fort o a mirar Tv3 no entendreu absolutament res; anem, doncs, a obrir un xic la perspectiva.

L’estat de Califòrnia, un dels motors econòmics dels EUA, té un deute públic de 617.000 milions de dòlars, aproximadament el doble que el de Grècia. Ambdós estats no tenen moneda pròpia i no poden “crear diner”, es a dir, devaluar la divisa i generar inflació per tal de pagar els seus crèdits més barats. Així doncs, perquè a Grècia hi ha un “corralito” i a Los Àngeles no? A part de que el PIB de Califòrnia es molt més elevat que l’hel·lè, la subtil diferència es que als Estats Units existeix una entitat público/privada anomenada “Reserva Federal” que es dedica a comprar deute públic com una boja; uns 45.000 milions de dòlars cada més i a un preu pràcticament regalat. Quin invent més inútil el federalisme, eh?

A diferència d’EUA, a Europa no existeix cap mena de mecanisme fiscal de caire federal que vetlli per la redistribució del deute i la riquesa. El Banc Central Europeu es troba completament controlat per Alemanya, un país ric i aportador net completament contrari a les devaluacions monetàries o a la solidaritat fiscal. El problema, doncs, no es que Grècia no té prou sobirania, es que Alemanya en té massa. Si existís una Hisenda Única Europea, o en el seu defecte un sistema potent d’eurobons, podríem obligar a Alemanya a comprar deute grec, ja que no existiria un “deute grec” en si mateix, sinó que tot el deute seria europeu. La construcció actual de la UE es una unió monetària sense unió fiscal, on els estats rics i els creditors imposen els límits d’inflació i les polítiques econòmiques als països deutors; es a dir, una dictadura dels rics sobre els pobres.

Així doncs, la lluita de Syriza es a favor de la democràcia i contra la sobirania nacional. Es a dir, la única forma de defensar el poder del poble, dins un mercat globalitzat, es aconseguint unes hisendes fiscals el més grans possibles. El capitalisme no coneix cap frontera ni paga cap transacció per moure els seus capitals d’un indret a un altre, però els estats només poden recaptar el capital que es troba dins les fronteres de la seva hisenda; impostos amb el quals ha de pagar el seu deute públic als mercats globals, que especulen amb ells per tal d’obtenir els majors interessos possibles. Com menys fronteres existeixin i més grans siguin les hisendes menys panadissos fiscals, menys fuga de capitals, menys especulació amb els interessos del deute, menys desigualtats territorials i més redistribució de la riquesa entre classes socials, acabant així amb l’austeritat i blindant un estat del benestar per moltíssima més gent. Només un Federalisme Global pot plantar cara a un Capitalsime Global, doncs estaran lluitant en igualtat de condicions.

El gran osbtacle a batre es la insolidaritat dels rics, aquesta rèmora altrament coneguda com “nacionalisme“. Es tracta d’una onada de replegament identitari de les classes mitges/altes contra la redistribució de la seva riquesa via impostos per subvencionar als territoris més empobrits. Alló que a casa nostre es diu Artur Mas, a França Marine Le Pen, a Anglaterra UKIP, a Itàlia Lliga Nord, i a Alemanya Merkel o Alternative Fur Deutchland. Aquests son els veritables enemics de la democràcia i l’estat del benestar; els que volen aconseguir o mantenir anacrònics privilegis fiscals reclosos dins petits feus, creient, com porucs nens malcriats, que d’aquesta forma poden evitar els efectes de la globalització del capital i que a ells no els afectarà una crisis ni necessitaran mai un rescat.

h1

Antropologia del Cruising: El perqué del sexe anònim gai en llocs públics

juny 22, 2015

cruising4

Recentment ha caigut a les meves mans l’exel·lent llibre “En tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres” (Edicions Bellaterra, 2015), del professor de la Universitat de Girona  Jose Antonio Langarita, amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado. Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perqué de que molts homes que practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …).

En primer lloc resulta xocant que l’autor confessi i justifiqui que, per tal de poder realitzar una observació participant, ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. Ho trobo molt encertat i correcte, doncs difícilment hauria pogut comprendre el significat dels símbols, rituals i organització social que rodegen el cruising, de la mateixa forma que els estudiosos dels xamanisme, com Carlos Castaneda, acabaven prenent les mateixes drogues al·lucinògenes dels rituals.

He dir que el punt fluix del llibre es quan desglossa un breu repàs a la història de la homosexualitat i la homofòbia. Aquest es troba excessivament centrat en Foucault, des d’un punt de vista un tant etnocèntric i presentista, situant els orígens de la repressió homòfoba en la moral victoriana del s.XIX, ignorant així les brutals persecucions de la inquisició al s.XIII-XVIII contra els sodomites, presents ja en la tardoantiguitat del s.IV-VIII on s’imposa la moral judeocristiana i la seva ideologia pro-natalista, com una ruptura envers el paganisme. També sobta que, tractant-se d’un antropòleg, no faci un major esment als diferents rols socials i culturals que ha jugat el sexe entre homes en moltíssimes cultures arreu del planeta i que tan ben estudiades estan per alguns autors com el català Alberto Cardín, entre molts altres.

El cruising representa la major transgressió possible a la estructura de l’heteropatriarcat: es tracta de relacions sexuals no monògames, no lligades a cap amor romàntic, en un espai públic en comptes de la privacitat domèstica, sense cap mena de finalitat reproductiva i, per postres, entre dos homes. Fins i tot entre alguns gais es criticat, ja que es veu com una pràctica marginal que denigra al col·lectiu LGBT, un cop el matrimoni igualitari ha fet acceptable per gran part de la societat la homosexualitat com una rèplica a la família nuclear tradicional.

Langarita fa un excel·lent lectura de classe i origen dels participants en el cruising, documentant que des de l’aparició de xarxes socials per lligar i la normalització dels locals d’ambient gai, aquestes pràctiques ja només les duen a terme aquells que no tenen oportunitats econòmiques per accedir a una discoteca o ni tan sols a Internet, així com persones que es veuen forçades a mantenir en el més absolut secretisme la seva sexualitat, ja sigui per la seva religió o entorn social. Es a dir: persones migrades, casats, d’avançada edat o de classe molt baixa; aquells que han quedat exclosos del model adonisiac de joventut, hedonisme, bellesa i classe mitja/alta en que es basa el prototip de gai socialment acceptable.

La part més interessant del llibre, sens dubte, es l’acurada lectura de l’ús de l’espai, la interpretació dels símbols, així com de tota la cerimònia ritual que donen lloc a les diferents pràctiques sexuals entre dos o més homes. El silenci com a garantia d’anonimat i secretisme que protegeix la privacitat dels seus participants, on el llenguatge es substituït per la gestualitat obscena.

També resulta molt encertada la seva interpretació del paper d’alguns participants que en absolut es senten identificats com a gais o homosexuals i rebutgen tot comportament efeminat. Presumptes mascles heterosexuals que, no obstant, acudeixen a aquests espais a follar amb altres homes. Una contradicció paradoxal entre identitat i pràctica, producte possiblement del binarisme maniqueu amb que la nostre societat etiqueta i construeix els rols de gènere i l’orientació sexual. El problema sorgeix quan aquestes persones es creuen immunes al contagi del VIH/SIDA, ja que pensen que follar amb condó es de mariques i ells com a bons mascles no se’n veuran mai afectats. Es per això que des de la comunitat mèdica s’ha creat el concepte “homes que tenen sexe amb homes“, per tal de dirigir les campanyes preventives envers a aquest col·lectiu.

Des del meu punt de vista trobo que l’estudi genera molts més interrogants dels que tanca, obrint un camp d’investigació que es troba lluny de presentar fermes conclusions definitives. La recerca s’ha centrat en espais molt concrets (el parc de Montjuïc, les platges de Gavà i Sitges), que tan sols son una ínfima part del que representa el sexe anònim entre homes dins la nostre societat: quines diferències podríem trobar amb aquells que forniquen en lavabos de centres comercials? O en saunes i “cuartos oscuros”? I en països i cultures  on la homofòbia sigui més dura que a Espanya? Això per no parlar del sexe efímer però no purament anònim, es a dir, les noves xarxes socials i les aplicacions mòbils per lligar o directament del cibersexe. Espero, doncs, que Langarita no es doni per satisfet, tingui ganes d’ampliar aquesta temàtica i puguem gaudir d’una segona part en un futur.

h1

Les Caceres de Bruixes a les Xarxes Socials

juny 16, 2015

caza brujas

Coincidint amb l’auge de la nova política molts ciutadans anònims, que mai hem cobrat un cèntim de cap partit ni institució, hem fet el pas d’entrar en llistes polítiques a les darreres eleccions municipals. Persones del carrer, de carn i ossos que no tenim comunity managers o agencies de comunicació que ens posin paraules a la nostre boca. Ciutadans que cometem errors, que fem acudits pujats de to, que perdem els papers en un moment de nervis, que tenim opinions completament alienes a la correcció política de les èl·lits que viuen entre rodes de premsa i compareixences parlamentaries des de fa dècades. Som bocamolls i llenguallargs perqué mai cap assessor d’imatge ens ha vingut a picar els dits, ni tenim cap secretari que ens redacti els discursos o ens envii per email l’argumentari del dia.

Aquesta generació a la que pertanyo, forjada a les places del 15M, som els que primer varem emprar les xarxes socials per crear una democratització horitzontal de la comunicació política, completament al marge dels mitjans tradicionals. Hem emprat Facebook, Twitter i els Blogs per capgirar una hegemonia cultural del bipartidisme i l’statu quo, defugint tota correcció política. Mai hauríem arribat a assaltar els ajuntaments des de l’acomplexament i el lliri a la ma, mentre la dreta esputa odi des de tots els seus mitjans i fundacions ideològiques sense que li tremoli la ma si ha d’anomenar “guarra”, “puerca” i “zorra repugnante” a una Consellera de Sanitat per fer educació sexual.

Ara que hem començat a trepitjar les institucions, els mitjans palanganers del Règim han desfermet una nova creuada de maccarthisme digital, una inquisitorial cacera de bruixes contra qualsevol twitaire a qui li trobin un comentari fora dels marges de correcció definits i delimitats per ells. Ho hem vist avui amb Guillermo Zapata de Ahora Madrid i, durant la campanya amb Marina Pibernat d’EUIA, entre molts d’altres. No comparteixo el que van dir, però trobo fora de lloc les campanyes d’assetjament que els han dut a dimitir.

De fet, aprofitant que jo era candidat i conegut twitaire, sense cap pel a la llegua, la ultradreta nacionalista catalana va planificar una campanya d’assetjament digital contra mi, orquestrada i dirigida des del fòrum Racó Català, per tal d’aconseguir la meva dimissió, ja que estaven exaltats i eufòrics després d’haver aconseguit fer caure a Pibernat. O es que alguna ànima càndida pensava que aquestes campanyes sorgeixen de forma espontània, fruit de la pressió popular?

Raco Català dimissió

I no es el primer cop. Ja vaig haver de demanar disculpes al director d’un mitjà de comunicació, després que aquest m’amenacés des d’un prestigiós i caríssim bufet d’advocats a dur-me als tribunals si no retirava uns tweets on es podien llegir les subvencions que ell havia rebut. Cap ciutadà amb una vida laboral precària, que no viu a costa del BOE ni del DOGC, es pot permetre costejar un advocat antidifamatori, clar.

Es molt difícil plantar cara a aquesta campanya d’assetjament digital i de moment s’està fent fatal. Amb la dimissió de l’afectat tan sols es legitima als talibans i la seva creuada per acabar amb qualsevol pensament crític expressat des de la incorrecció. En comptes de fer costat a la víctima, tothom se n’aparta per no veure’s contaminat i arrossegat pel Tsunami d’alarmisme mediàtic. Però resulta un sacrifici inútil, com més carn llencem a les hienes, més en volen; res les atura i cada cop es senten més fortes, posant-nos a la defensiva i centrant el debat en aquestes minúcies irrellevants i no en el canvi real. El seu objectiu es netejar els Ajuntaments d’aquesta gentussa aliena a la seva classe que els ha pres la seva poltrona, abans que també els acabi furtant la Generalitat i la Moncloa.

h1

Els típics errors de l’esquerra al poder que Ada Colau no hauria de repetir

juny 8, 2015

Seguidores de la coalición izquierdista Barrcelona en Comú, liderada por Ada Colau, celebran la victoria de su partido tras los comicios locales en Barcelona, España, el domingo 24 de mayo de 2015. Los nuevos partidos ganaron apoyos en las elecciones locales y regionales españolas del domingo, cuando los votantes dieron la espalda a los partidos tradicionales, según sondeos de salida.  En Barcelona, la activista antidesahucios respaldada por Podemos se posicionó para acabar con el tradicional dominio en la ciudad de Convergencia i Unio. (AP Foto/Emilio Morenatti)

Com bé sabem els arqueòlegs marxistes, l’estat i totes les seves institucions públiques es van crear fa uns 4.000 anys per part de la classe oligarca a fi de perpetuar i legitimar els seus privilegis en el temps i l’espai, fent creure que els seus interessos particulars eren els de tota la societat en general. Al llarg d’aquests mil·lenis hem tingut diversos relleus entre elits a l’hora de dirigir l’administració pública: els guerrers prehistòrics i ibers, els patricis romans, els aristòcrates islàmics, els senyors feudals o la burgesia industrial i financera.

A partir de la instauració del sufragi universal, en algunes ocasions puntuals (Segona República, primers ajuntaments democràtics, Tripartit…) les forces polítiques que representen a les classes populars han accedit a gestionar les institucions públiques, la qual cosa representa una subversió del concepte d’estat en si mateix. La classe explotadora, però, segueix disposant del poder econòmic, entén que l’aparell administratiu existeix exclusivament per protegir la seva propietat, no es queda de braços creuats i en poc temps retorna al poder, aprofitant també els errors de l’esquerra. A continuació faré un petit repas històric de quins han estat els més freqüents, segons el meu criteri.

###allende

Allende i Pinochet

1) Infravalorar a les forces repressives de l’estat, ensinistrades per obeir a la oligarquia tot i que aquesta ja no sigui qui li dona les ordres directament. Aquest es l’error més comú i freqüent. Com pot ser que Lluís Companys, Ministro de la Marina de la República d’Espanya, no s’adonés que un dels seus generals, Francisco Franco, era un colpista que en poc temps l’acabaria afusellant? Com es possible que Salvador Allende tingués plena confiança en el seu general Augusto Pinochet fins al darrer moment, quan aquest acabaria assaltant el Palau de la Moneda? Perquè  Joan Saura no es va atrevir a fer una neteja més a fons de la Conselleria d’Interior i va permetre que es produïssin incontrolades càrregues policials que van ser letals per la imatge d’ICV? En el cas de Barcelona, Ada Colau haurà de fer front a una Guàrdia Urbana que ve esquitxada de casos tan foscos i tèrbols, com les tortures i el posterior suïcidi del cas Ciutat Morta, l’advocat del qual sona per regidor de Seguretat. La direcció de la Guàrdia Urbana ja ha rebut el canvi de govern amb una dimissió anticipada, la qual cosa apunta a que aquest cos policial pot ser un Cavall de Troia incontrolable, disposat a dinamitar la imatge del l’Ajuntament, en una matèria molt sensible (com va passar amb el Tripartit). Espero que Jaume Asens sigui capaç de posar orde i fre a les males pràctiques, sense que això acabi repercutint en una sensació d’inseguretat ciutadana que la dreta aprofitaria per fer campanyes de populisme apocalíptic.

2) Desmobilitzar els Moviments Socials i deixar el carrer pels despatxos: Quan el PSUC i el PCE van entrar a governar molts ajuntaments democràtics, després de les eleccions municipals de 1979, van passar a gestionar l’estat contra el que portaven lluitant 40 anys, inclús amb les armes, en la fosca clandestinitat, patint tortures policials i sent empresonats. Aquest canvi de cultura política va produir una forta desmobilització de moltes persones pensant que la feina ja havia acabat i que podien tornar a casa, deixant la política en mans de professionals. Les contradiccions internes dins el PSUC van fer-lo esclatar pels aires en el seu Vé Congrés de 1981: els partidaris més ferms de la institucionalització van marxar al PSOE-PSC (la gran majoria) i els més revolucionaris van acabar en grupuscles extraparlamentaris. Que pot fer Barcelona en Comú per evitar que això es repeteixi? Doncs evitar que les seves bases es desmobilitzin, no deixar de trepitjar mai el carrer, ni comprar o vampiritzar via subvencions als moviments socials. Xerrades obertes a peu de carrer en cada barri i districte, una alcaldessa que estigui amb les lluites socials i no tancada dins un despatx. Però el canvi també ha de vindre per part de la mentalitat de la militància: Ara nosaltres som l’Estat, prou complexes adolescents a l’hora de defensar a capa i espasa l’obra de Govern, a les xarxes, al carrer o a on calgui. La primera oportunitat es aquest proper dissabte

#adaalcaldessa

3) Cedir l’Hegemonia Mediàtica-Cultural a l’oposició: Aquest va ser l’error més imperdonable del Tripartit: contemplar impassible com els mitjans de comunicació públics, subvencionats o privats creaven una hegemonia mediàtica on els descomunals avenços socials del Govern d’Esquerres quedaven ocultats darrere cada fotesa ridícula relacionada amb l’Estatut. El passat dilluns no havien passat ni 24 hores de la victòria d’Ada Colau que a les profunditats cavernàries de  TV3 es va realitzar una tertúlia on els 4 convidats eren uns indepes hiperventilats que es van dedicar a vomitar el seu odi contra els resultats democràtics, emprant els típics arguments racistes i etnicistes que sovint s’amaguen darrere del nacionalisme català més extremista:

Enric Vila

Tweet d’un tertulià habitual de TV3

Disputar l’hegemonia cultural al relat oficial del populisme identitari del Règim, repetit ad nauseam pels palanganers del poder, es molt difícil. Ada Colau, afortunadament, disposarà d’un canal alliberat de la dictadura mediàtica convergent (BTV), on podrà donar veu als milions de ciutadans catalans que discrepem o tenim opinions diferents de les que dicta Artur Mas i que fins ara hem estat silenciats i invisibilitats pel poder. Per poc que pugui ha de respondre a les falòrnies que constantment inventen els mitjans de la dreta, per passar a l’ofensiva amb una dialèctica que substitueixi la lluita de pobles per la de classes. Cal explicar amb molta cura la nova forma de fer política, així com aquells projectes que suposin un canvi radical en les costums i formes de vida urbanes; a tall d’exemple, EH Bildu ha perdut l’alcaldia de Donosti i la Diputació Foral guipuscoana per culpa d’una recollida d’escombraries porta a porta molt impopular.

4) No fer front a la pinça entre l’extrema esquerra i la dreta: El 1939 mitjançant el “Golpe de Casado” la CNT s’alia amb l’exèrcit i el PSOE per entregar vilment Madrid a Franco, traint al PCE i deixant a milers de guerrillers i brigadistes a les presons per tal que fossin torturats i afusellats pel feixisme. Molts cops l’extrema esquerra està tan obsessionada en destruir a l’esquerra quan està al poder que fins i tot corre a abraçar-se amb la dreta, com quan alguns trotskistes van celebrar la caiguda del Mur de Berlín al costat dels deixebles de Reagan i Thatcher. Tot sembla indicar que els tres regidors de la CUP a Barcelona han vingut a l’Ajuntament no a canviar la realitat ni a transformar la ciutat, sinó a veure complerts els seus perjudicis contra Barcelona En Comú, esperant pacients a que cometin un error per llençar-se a la jugular. Si això succeeix, l’únic que passarà es que l’alcaldia tornarà a la dreta i a la oligarquia, mentre que ells potser guanyen un regidor més i ja. El seu dogmatisme ètic (o més aviat postureig estètic), més semblant al d’una ordre de franciscans que a cap idea derivada del materialisme històric, els ha dut a entregar amb alegria les alcaldies de Vic o Blanes (i veurem que passa a Sabadell) al statu quo o la dreta, abans que contaminar-se governant amb una altres partits que no siguin tan purs com ells. (Nota: per governar amb CIU a Arenys de Munt o Sant Pere de Ribes, mai van tindre cap escrúpol i ni tan sols es va exigir complir cap mena de codi ètic. En ambdós casos CUP ha perdut l’alcaldia a les urnes). L’actitud que hauria d’adoptar BeC al respecte la CUP ha de ser en primer lloc de ma estesa en tot moment, per tal que quedi sempre en evidència que els sectaris son ells; en segon lloc no tindre mai cap mena de complexe en fer front a la seva arrogant superioritat moral de qui no ha trencat mai un plat, perqué li fa por rentar-los i embrutar-se les seves delicades mans.

PD: Si algú té algún dubte de fins a quin grau de trastorn paranoide arriba l’odi sectari i fanàtic de la CUP contra Ada Colau, que doni un cop d’ull a aquest blog, si es que pot aguantar 10sg sense vomitar de fastig

5) Generar falses expectatives irrealitzables: Com ja he dit molts cops, el “wishful thinking”, l’infantil voluntarisme del pensament positiu del “si se puede”, ha portat a un empoderament ciutadà, que està molt bé, però es basa en una fal·làcia: creure que la realitat es transforma mitjançant la voluntat i no a través d’unes condicions objectives que ho permetin. Tot el que es prometi i s’anuncii s’ha d’haver estudiat amb una memòria econòmica que avali que es possible fer-ho. I aquells projectes que no es puguin dur a terme per culpa d’altres institucions s’han de poder denunciar, com Obama davant el bloqueig republicà de les cambres legislatives, o Tsipras davant les pressions de la Troika. Colau hauria de calendaritzar el seu programa per tal de que el canvi sigui un degoteig constant, factible, tangible i realitzable foragitant qualsevol ombra d’utopia quimèrica.

6) Donar una imatge d’inestabilitat: Aquest es el gran argument amb el que sol basar la dreta la seva oposició contra coalicions d’esquerres. Son grups diferents que només saben que barallar-se entre ells, mentre que la dreta representa l’ordre, l’estabilitat, la jerarquia i el lider amb ma de ferro. El Tripartit sovint era caricaturitzat com un “Dragon Khan”, quelcom que no ha passat amb Artur Mas, tot i que els ensurts, la incertesa o els canvis radicals d’opinió han estat molt més freqüents amb l’actual govern. La gran sort de Barcelona en Comú es que, a diferència d’anteriors precedents, no s’ha gestat com una suma de marques on hom busca sobresortir per damunt els altres, sinó amb un de nou que els engloba a tots, amb un hiperlideratge reconegut i indiscutit. Cal retornar, en certa mesura, a la lleialtat del centralisme democràtic leninista: les critiques a porta tancada i de cara al públic unitat i fermesa.

Doncs res, molta sort al nou Govern Municipal de Barcelona. Passi el que passi aquest blog estarà al seu costat.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 6.212 other followers