h1

Sobre la nova destrucció de restes arqueològiques a Irak

febrer 26, 2015

miembro-ISIS-destruye-estatua-Ninive_EDIIMA20150226_0485_5

Avui hem vist com les forces del ISIS, una guerrilla fonamentalista que res te a veure amb el 99% del islam, ha destruït les restes arqueològiques del Museu de Nínive a Mossul. Aquests fanàtics varen ser armats per EUA i Aràbia Saudita per combatre el règim de Bachar el Assad; una operació que recorda a quan EUA va armar als talibans de Al Qaeda per combatre la URSS a la guerra de l’Afganistan i varen acabar dinamitant estàtues gegantines de budes a Baminyan el febrer de 2001, pocs mesos abans d’atacar les torres bessones de Nova York.

A totes les religions els molesta l’arqueologia. En la seva forma de pensar idealista i dogmàtica no hi encaixa una evolució de l’especie humana i les civilitzacions, fruit de l’atzar i les condicions objectives econòmiques i socials. Res a veure amb la seva història sagrada, plena de profetes, llegendes, miracles i creacionismes que sempre depenen de forces sobrenaturals. Ara s’escuden en que l’Islam es una religió anicònica; els fanàtics cristians que van assaltar al Biblioteca d’Alexandria al s.IV asseguraven lluitar contra el paganisme, tan es. En realitat totes tenen terror a que la materialitat del passat demostri la falsedat dels seus mites.

Iraq, Cultural Heritage Sites

Forats fets per saquejadors en un jaciment d’Irak

Per desgràcia aquest incident es tan sols una gota més en el patrimonicidi absolut que viu Irak. Des de que Bush va declarar la Segona Guerra del Golf, l’importantíssim patrimoni arqueològic d’Irak ha patit una destrucció sistemàtica.

####Irak1

Advertència cutre als soldats americans

Els exercits americans van muntar campaments en llocs arqueològics, sense cap respecte per les restes i moltes ciutats històriques van ser bombardejades durant el conflicte. Durant els primers dies d’ocupació es va saquejar el Museu de Bagdad i la Biblioteca Nacional, segons moltes fonts en col·laboració amb els marines americans. Fet que va ser minimitzat per part de Donald Rumsfield, Secretari de Defensa dels EUA, provocant tres dimissions al Comitè Assessor del Patrimoni Cultural de la Casa Blanca. Al 2003, un oficial de l’exèrcit americà John Malcolm Russell, va declarar que , “la protecció dels jaciments arqueològics no és una prioritat“.

El nou govern iraquià tampoc va tindre gaire interès en el tema, i les bandes d’espoliadors van arribar a contractar centenars de persones per tal de rebentar jaciments en massa. Donny George, president del Consell Estatal d’Antiguitats i del Patrimoni de l’Iraq, va fugir a Síria a l’agost de 2006 i des d’allà va enviar la seva dimissió, tot demanant segellar amb ciment les portes del Museu de Bagdad per evitar més robatoris.

####Irak3

Soldats americans saquejant un Museu a Irak

El Museu de Mossul, que han atacat recentment els membres del ISIS, ja havia estat saquejat durant la guerra, on varen desaparèixer centenars de tauletes cuneïformes, 16 estàtues de bronze de Balawat (s. IX aC), així com llibres, mapes i manuscrits. Tan sols recordar que segons la Convenció de Ginebra es el país ocupant qui es responsable de la vetlla pels bens culturals del país ocupat.

Una associació criminal de traficants i espoliadors anomenada The American Council for Cultural Property es va crear el 2002 per fer negoci del trafic d’antiguitats aprofitant la guerra a Irak. El seu president Ashton Hawkins argumentava que el saqueig i la venta de restes per part de col·leccionistes milionaris era la millor forma de protegir el patrimoni.  Quina barra! El que estan fent es privatitzar el passat de la humanitat, impossibilitant el seu estudi científic, així com la correcte conservació i divulgació. Clar que davant això es torna a obrir el debat sobre si es oportú retornar o no les restes que els museus occidentals tenen exposats d’anteriors saquejos…

El passat 2014 les forces de seguretat iraquianes van trobar en un pis franc del ISIS més de 160 pen drives en els que estava detallat un extens informe econòmic sobre el finançament d’aquesta organització terrorista. Hi destacava l’entrada de 36 milions de dòlars pel tràfic d’antiguitats arqueològiques. Vaja! Uns fonamentalsites que no tenen problema en combinar la destrucció iconoclasta amb el tràfic mafiós amb les oligarquies capitalistes d’occident! Col·leccionistes burgesos d’Europa i Amèrica sense escrúpols en finançar el fanatisme yihaidista per tal de decorar casa seva.

Estem parlant del territori que pertany a la mitja lluna fèrtil on comença la Revolució Neolítica, que conté els jaciments que documenten la creació del primer estat de la humanitat, Mesopotàmia i que posteriorment formarà  part dels imperis de Babilònia, Pèrsia, de la primera dominació musulmana, així com dels otomans. No hi han paraules ni xifres per valorar aquest genocidi cultural, possiblement un dels més bèsties que han succeït mai en època contemporània. Una part fonamental de la història humana que ja mai podrem estudiar, conèixer ni comprendre.

h1

NOVEL·LA HISTÒRICA: La difícil dialèctica entre literatura i història.

febrer 18, 2015

Reading Surrealism

Al ser historiador i arqueòleg molts amics i familiars creuen que estic predestinat a llegir convulsivament novel·la històrica i tiren d’aquest recurs quan em volen fer un regal. Així que, sense jo planejar-ho, he esdevingut un petit expert en aquest gènere literari.

El problema d’aquest estil es que parteix d’una contradicció paradoxal aparentment irresoluble: com introduir una ficció dins un passat històric, sense falsejar la veritat del que va succeir. Els autors tenen la seva creativitat limitada pels paràmetres que marca la ciència i tan sols poden omplir de literatura els buits que les dades ens deixen del passat. Com solucionar aquesta dialèctica entre realitat i fantasia?

A mi, personalment, em molesta molt trobar anacronismes en novel·les històriques. Recordo l’enrabiada que em va agafar quan vaig vaig començar a llegir “Els Refugis de Pedra“, de la saga “El Clan de l’Ós Cavernari” de Jean M. Auel.  Un personatge, ara no recordo si cromanyó o neandertal, creuava Europa cavalcant a cavall a finals del Paleolític Mitjà, quan els èquids no es domestiquen fins a l’Edat del Ferro, uns 20.000 anys més tard. No puc entendre com una obra tan minuciosament documentada va poder cometre una patinada d’aquest calibre. Necessitats del guió? Doncs, sincerament, posats a inventar i falsejar el passat, quasi que prefereixo una obra de fantasia èpica o ciència ficció on, des de la primera pàgina, sabem que tot es mentida.

Altres autors cauen en l’extrem contrari i necessiten demostrar-nos constantment, en cada pàgina i paràgraf, que ells s’han documentat molt bé sobre el període que ens estan narrant. Es el cas d’Ildefonso Falcones i la seva sobrevalorada “Catedral del Mar”. Si, molt bé Sr. Falcones, vostè coneix la Barcelona del s.XIV com la palma de la seva ma, ho sabem, no cal que cada cop que un personatge surti de casa ens descrigui cada rajola d’aquell carrer! Un barroquisme detallsita que no aconsegueix, però, ocultar la poca versemblança d’algunes situacions i personatges. Algú es creu que un pagès pròfug pugui esdevindre un ric mercader en ple feudalsime baixmedieval?

Sobre el problema de no separar amb claredat realitat històrica i ficció literària ens en parla l’excel·lent darrera publicació del gironí Javier Cercas, “El Impostor“, on la trama versa sobre la dificultat que troba l’autor per destriar veritat i mentida en la biografia d’Enric Marcó, qui va falsificar el seu pas per un camp d’extermini. Emprar la fantasia per falsejar la realitat sense cap límit ètic pot acabar portant greus problemes als historiadors i a tota la societat en general. Clar que Marcó no es un personatge literari, sinó una persona real que va arribar a engalipar a tot un país al introduir literatura dins la seva pròpia història.

Un altre handicap d’aquest estil es conèixer d’avançat el final d’una trama, la qual cosa li pot treure molta emoció. Es el que creia que em passaria amb Ken Follet, de qui acabo de devorar les dues primeres entregues de la saga “The Century“, on explica la truculenta evolució política del segle XX. No ha estat així doncs la àgilitat narrativa, plena d’acció bèl·lica i romanços impossibles, m’ha fet accelerar el cor davant successos dels quals ja en sabia el final. El problema de credibilitat que li he trobat es que uns mateixos personatges sempre es trobin just a l’ull de l’huracà, protagonitzant tots els esdeveniments fonamentals, des de l’assalt al Palau d’Hivern a Pearl Harbour.

El gran repte de la novel·la històrica, des del meu punt de vista, es aconseguir donar ànima i sentiment a les fredes xifres i dades que ens ofereix l’assaig, sense faltar en cap cas al rigor empíric i científic que requereix l’estudi del passat. Es possible conjugar alta literatura i història, sense avorrir ni cometre la menor errada?. Doncs si! Ho ha aconseguit Almudena Grandes i la seva magistral saga “Episodios de una Guerra Interminable”, sobre aquells espanyols que varen seguir combatent el franquisme un cop acabada la Guerra Civil, de la qual no en puc ser més fan i n’espero cada nova entrega com una adolescent histèrica. Sincerament, em sembla la culminació absoluta del gènere. He plorat d’emoció amb cada mort i he aplaudit a rabiar la seva capacitat per documentar fets desconegudíssims i deliberadament ocultats per la història més oficial.

h1

EL BARRI (NEO)GÒTIC: La Falsificació Romàntica de Barcelona

febrer 12, 2015

NOTA: Aquest article l’he realitzat partir de la lectura de la molt recomanable Tesi Doctoral d’Agustin Cocola, El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca (2010) per la UB.

Catedral

Catedral de Barcelona

El Barri Gòtic de Barcelona es una creació falsa i fantasiosa, realitzada a començaments del s.XX, per tal de convertir Ciutat Vella en un parc temàtic ideal per nostàlgics de les gestes imperialistes de Jaume I, així com d’incauts turistes. Es, doncs, el veritable origen de la injuriada “Marca Barcelona” molt abans que  les forces progressistes governessin el seu Ajuntament. De fet, fins al s.XX el concepte de “Barri Gòtic” no existia i se l’anomenava simplement “Barri de la Catedral”.

Ens trobem davant el que Hobsbawm anomena una “invenció de la tradició”. Quan la burgesia catalana, influïda pel romanticisme europeu (el que aquí es va anomenar Renaixença), s’inventa la nació i el nacionalisme catalans a la segona meitat del s.XIX necessita d’un passat majestuós que faci creure a tothom que la seva novedosa creació en realitat té una antiguitat mil·lenaria i gloriosa. Un altre clar exemple d’això seria la falsa llegenda patriòtica del Fossar de els Moreres.

Carcassone

Carcassone

El veritable ideòleg de la falsificació patriòtica de monuments històrics es el francès Viollet-Le-Duc i les seves fantasioses “restauracions” de Carcassone, la Nôtre Dame de París o del Castell de Roquetaillade. Ell creia que el restaurador s’havia de posar dins al pell del artista i recrear la obra en la seva màxima esplendor, inventant per complert totes aquelles parts que no s’han conservat sense diferenciar, en cap cas, la fase original de la moderna. Es el que avui anomenem “un fals històric”.

Ripoll

Monestir de Santa Maria de Ripoll

A Catalunya, el primer procés de restauració fantasiosa va ser el Monestir de Santa Maria Ripoll, fundat per Guifre el Pilós i tomba dels antics Comtes Barcelona i Besalú, destruït durant les guerres carlines i re-inventat i falsificat en gran part el 1863 per la Comissió de Monuments de Girona. Dins l’òptica romàntica de la Renaixença aquest santuari encarnava el naixement de l’ànima de Catalunya i del seu bucòlic passat feudal; per tant, calia donar-li majestuositat, encara que fos a base de falsejar el patrimoni cultural.

A Barcelona, arrel de la Exposició Universal de 1888 se’ls va ocórrer en fer quelcom semblant amb la Catedral de Santa Eulàlia i, inspirant-se amb traces i esquemes del s.XV, el promotor Manuel Girona i l’arquitecte Oriol Mestres van refer per complert la façana amb un estil gòtic, sense diferenciar en cap cas la part antiga de la nova.

Centre excusionista

Centre Excursionista

 Aquest fet va inspirar la creació del Barri Gòtic, ideat per la ment de Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i arqueòleg, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (dreta nacionalista catalana), posteriorment president de la Mancomunitat i fervorós admirador de Viollet-Le-Duc. Segons ell, les bases d’una nació eren la llengua i l’arquitectura. A ell li hem d’agrair l’excavació del jaciment greco-romà d’Empuries o el descobriment de les columnes del Temple d’August a Barcino. Amb la recuperació medieval de Barcelona, però, se li va anar un xic la mà.

La creació del fals gòtic va anar acompanyada del Pla Baixeras, una modificació urbanística que consistia en l’obertura de la Via Laietana, demolint i destruint  centenars de casals i palaus gòtics autèntics. Les runes i pedres d’aquells edificis varen esdevindre matreial constructiu per les falsificacions en indrets on no molestessin a la higienització, gentrificació i modernització de la urbs. El procés de destrucció de la part medieval autèntica i la falsificació del nou Barri Gòtic van anar en paral·lel, a partir de Març de 1907, en unes obres finançades pel Banc Hispano Colonial.

Casa dels Canònges

Casa dels Canonges (imatge cortesia de Barcelona Despareguda)

Curiosament la burgesia catalana del s.XX es dedica a transformar edificis que havien estat humils tallers gremials, on s’havien forjat les arrels de la primera burgesia baixmedieval, en sumptuosos palaus aristocràtics. La nova oligarquia sorgida de la Revolució Industrial tenia pressa en substituir a l’Antic Règim i ocupar el seu lloc? S’avergonyien de les seves pròpies arrels? O simplement es van deixar endur per la rauxa èpica del romanticisme wagnerià i, des de la seva llotja del Liceu, ja s’imaginaven encarnant a Persifal o Sigfrid, rodejats de valkiries, nibelungs, dracs, princeses i mags?

Pont Bisbe

Carrer del Bisbe

Però la cosa encara podria haver estat molt pitjor. El deixeble de Gaudí Joan Rubió i Bellber, també regidor barceloní de la dreta nacionalista de la Lliga, tenia un pla encara més demencial i descabellat per remodelar els carrers situats entre Plaça Sant Jaume i la Catedral. Pretenia tornar pel complert a l’esplendor medieval que ell imaginava que hauria tingut la Ciutat Comtal al s.XIII, derruint tot els edificis moderns i reconstruint-los amb torreons punxeguts, gàrgoles i ponts llevadissos, rollo Disneylandia. Per sort, aquesta quimera medieval va ser aturada a temps quan tan sols havia perpetrat una petita part del seu deliri: el pont situat entre el Palau de la Generalitat i la Casa dels Canonges, al carrer del Bisbe.

El butlletí de la “Sociedad de Atracción de Forasteros” va ser l’encarregada de popularitzar aquesta Barcelona romàntica com a esquer pel turisme, proposant rutes guiades des de 1911. Es aquesta publicació la que encunya la marca “Barri Gòtic” per primer cop i fa difusió a bombo i plateret de cada nova restauració. Tot plegat, però, va ser motiu constant d’escarni, riota i burla per part dels humoristes gràfics, especialment al setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa”, que en va fer un seguit d’acudits el 1927.

esquella de la torratxa

L’Esquella de la Torratxa, 8/4/1927

Imprimir

Tesi d’Agustín Cocola

Us recomano que us descarregueu la tesi doctoral d’Agustín Cocola i feu una repassada per la llarga llista d’edificis que van esdevindre sobtadament palaus medievals en ple s.XX. Cocola ha documentat esfereïdors exemples al passeig del Born, a la Plaça del Rei, al portal de l’Àngel i sobretot al carrer Montcada, on la fantasia va córrer sense frenada. Un projecte que es va perllongar tranquil·lament durant la dictadura franquista, doncs curiosament el feixisme va donar carta blanca als seus aliats de la burgesia catalana per tal de seguir falsificant, maquillant i embellint els seus monuments nacionals.

Montcada n15

Carrer Montcada nº15

Se que a molts els pot semblar bé aquesta falsificació, com una forma de crear bellesa urbana i atraure el turisme. A mi no, gens. El patrimoni històric no té com a funció principal generar atracció de visitants, ni ser una obra d’art. Les restes materials del passat serveixen per entendre científicament l’evolució de les societats, fer-ne difusió acurada i rigorosa per tal d’esbrinar els orígens dels problemes actuals. Quin es doncs el sentit de tenir un patrimoni falsejat? Doncs òbviament la manipulació i divulgació d’una història falsa que doni versemblança a certs discursos patriòtics enfocats a legitimar el poder de la oligarquia burgesa que avui dirigeix Catalunya. La culminació d’aquest despropòsit pseudohistòric va arribar el passat 2014 amb el Tricentenari, on la burgesia catalana pretenia fer-nos creure (un cop més) la rondalla romàntica de que el feudalisme i l’Antic Règim, un sistema que ells mateixos varen destruir per substituir-lo pel capitalisme i la democràcia liberal, es l’essència original de la llibertat i la voluntat del poble.

h1

Constitució del Regne Glamurós de L’Hospitalet

febrer 2, 2015

Com segurament recordareu, l’any 2009 vaig ser escollit per la voluntat del poble en un referèndum Monarca Absolut de l’Hospitalet. Finalment m’he decidit a redactar la Constitució del Regne!

###Consti glamPreàmbul

L’Hospitalet de Llobregat (municipi antigament conegut amb el nom de Provençana) es una nació mil·lenària, capital universal del Glamour, que durant segles ha estat oprimida i silenciada per un infecte suburbi d’extraradi anomenat Barcelona.

Així ho demostren, de forma indubtable, les majestuoses restes arqueològiques del cap de Medusa romà, amb uns 1.800 anys d’antiguitat, que actualment es troba espoliat pels nostres enemics nacionals, al Museu Arqueològic a Barcelona. També posa de manifest la gran antiguitat de la nostre nació, el document datat al 908 on es cita el terme de Provençana i que també es troba saquejat a l’arxiu episcopal de Vic.

Alguns dels principals personatges més destacats dins la història i la cultura de la Humanitat han nascut en aquesta glamurosa nació com “El Vaquilla”,  Carlos Navarro “El Yoyas”, Ferran Adrià, Paula Vazquez, José Corbacho o Amparo Moreno. Glòria i Honor!

Article 1 – La sobirania

1. L’Hospitalet es constitueix com a Regne Glamouros.
2. La sobirania recau de forma vitalícia en la més divina de totes, l’Arqueòleg Glamurós. D’ell emana el poder legislatiu, judicial i executiu. Montesquieu es tan de la temporada passada…

Article 2 – L’Estat Hospitalenc

1. La forma política i jurídica d’organització de l’Estat és la Monarquia Absoluta.
2. Amb l’objectiu de lluitar contra la vulgaritat, el mal gust, la caspa i les xancletes amb mitjons els principis que regeixen l’ordenament jurídic de l’Estat son:  el transvestisme, la homosexualitat, el glamour, el Pop, el punk, el cosmopolitisme, els tacons d’agulla i les perruques de colors.

Article 3 – Els símbols nacionals

1. La bandera de l’Hospitalet serà un fons rosa travessat amb un llamp amb purpurina platejada.
2. L’himne i el ball oficial de l’Hospitalet es el “Time Warp” del musical The Rocky Horror Picture Show
3. La Diada nacional es celebrarà cada cop que Almodovar publiqui un film o Fangoria un disc.

Article 4 – El marc territorial

1. L’Estat Hospitalenc es constitueix segons el territori emmarcat dins els límits municipals actuals, sense renunciar a reconquerir la Zona Franca. Aquestes terres varen ser expropiades per la potència invasora Barcelona a més de 500 pagesos hospitalencs entre 1927 i 1933 a canvi d’irrisòries quantitats econòmiques. Així doncs totes les indústries que formen part de la Zona Franca, especialment el Mercabarna, son part de l’Espai Vital Hospitalenc i son susceptibles de ser nacionalitzades, per la força de les armes si fos necessari.

Article 5- Les obligacions dels vassalls

1. Totes les persones humanes que visquin a l’Estat de l’Hospitalet son vassalls d’aquest i ho seran fins que morin.
2. Els vassalls homes i sexis estan sotmesos al “dret de cuixa“, en funció dels capricis sexuals de l’Arqueòleg Glamurós.
3. Els vassalls estan obligats a a transvestir-se en públic al menys un cop per setmana, preferentment els dijous.

Article 6- L’Hospitalet, nació glamourosa

1. L’Hospitalet és territori lliure de lletjor, mal gust i vulgaritat. Un exercit format per drag queens, estilistes, dissenyadors, cirurgians plàstics, dietistes, poetes, filòsofs, cuiners, enòlegs, perruquers, professors d’art, música i literatura vetllaran pel manteniment de la moda, el nivell cultural i l’estil  dels seus vassalls, especialment en les converses als bars.
2. Queden eradicades pràctiques inhumanes i monstruoses, costums estranyes importades de xusma barcelonina, com la cervesa, Cadena Dial, el Punt/Avui, els partits de futbol, Telecinco, la premsa esportiva, les rebequetes, les xancletes o el xandall.

Article 7 – El Feudalisme: Un nou (ejem!) sistema socioeconòmic

1. La monarquia hospitalenca considera un objectiu prioritari que totes les polítiques en l’àmbit social i econòmic es desenvolupin d’acord amb les darreres tendències de música, moda, art i literatura, expressades en els bolletins oficials de l’estat: Jenesaispop, Vogue o Babelia.
2. Per tal d’assolir-los, caldrà que valors barcelonins com la competitivitat, l’esforç o la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals siguin immediatament abolits i es canviïn pel feudalisme, on cada vassall entregui un delma a l’estat cada més, per tal de que aquest pugui construir nous cinemes, sales d’espectacles, museus, biblioteques, salons de bellesa o celebrar tertúlies literàries, passis de models i orgies subvencionades.
3. En aquest sentit, l’economia de mercat haurà de ser abolida per sempre més. Tots els mitjans de producció seran propietat de l’Estat. Els vassalls rebran a casa seva els productes que poden consumir, un cop siguin aprovats pel Comitè del Bon Gust.
4. La moneda pròpia de l’Hospitalet es el Dracma Queen, està encunyada pel Banc Central de L’Hospitalet i decorada amb imatges de la gran Divine i amb cites d’Oscar Wilde.

Article 8- El poder legislatiu

1. El poder legislatiu recau en l’Arqueòleg Glamurós. Les lleis seran redactades en poesia, concretament en sonets hendecasíl·labs de rima assonant, i seran musicats amb lires per part de bards i trobadors que s’encarregaran de la seva divulgació per la ciutat.

Article 9- El poder executiu

1. El poder executiu recau en l’Arqueòleg Glamurós, acompanyat pel seu Consell de Ministres. Per tal de complir amb els principis de la fama establerts per Andy Warhol, cada vassall tindrà dret als seus 15 minuts de ministeri, amb torns rotatius per ordre alfabètic.

Article 10- El poder judicial

1. El poder judicial recau en l’Arqueòleg Glamurós. La justícia s’administra en nom del caprici i el bon gust, pels estilistes i culturetes integrants del Poder judicial.
2. Les sentències podran condemnar algú per la seva falta d’estil, bellesa, glamour o nivell cultural i les condemnes es duran a terme en un gulag de reeducació per tal de convertir una xoni en una Diva en 15 dies.

Disposició Derogatòria

La publicació d’aquesta Constitució deroga, en el territori de l’Hospitalet, el mal gust, la vulgaritat, la Constitució del Regne d’Espanya, l’Estatut de Catalunya, així com tots els Tractats de la Unió Europea.

h1

Algunes Reflexions respecte “Ciutat Morta”

gener 19, 2015

Aquest passat dissabte al vespre vaig poder gaudir d’un bon cinefòrum al menjador de casa meva, al voltant del esfereïdor documental “Ciutat Morta”, junt amb el meu xicot i les meves amigues @illadeceba i @pilar_salma. Posteriorment també vaig poder canviar algunes impressions amb Niño del Exorcista i a continuació publico les meves reflexions de tot plegat.

#ciutat morta

Aquell 4 de Febrer de 2006 jo em trobava molt a prop del lloc on es va produir l’enfrontament entre la Guàrdia Urbana i els participants a una festa, que va originar el muntatge policial del cas “4F”. Concretament estava excavant al Forat de la Vergonya les restes arqueològiques d’una necròpolis tardoantiga i d’un palau gòtic on s’hi elaboraven productes cosmètics; troballes que van acabar esdevenint la meva primera publicació científica. Una excavació impulsada per les obres de reforma urbanística a l’entorn del mercat de Santa Caterina i de la que no en queda rastre algún.

Acabat de sortir de l’idíl·lic món universitari, vaig al·lucinar amb les condicions laborals i l’entorn social en el qual es duia a terme l’excavació. Cada matí havíem de recollir xeringues de ionkis, caixes registradores del darrer establiment de disseny que algú havia assaltat per la nit, així com centenars de bosses i carteres de turistes badocs. Els veïns ens odiaven. Molt. Fins a l’extrem de llençar-nos llaunes de refresc (plenes), croquetes podrides i bosses de merda des de les finestres mentre estàvem treballant. Ens insultaven a crits al passar, aquell “Franco resucita! La arqueologia no se necesita!” mai se m’oblidarà.

Estaven furiosos i amb raó. Aquell 2006 s’estava duent a terme una operació urbanística i especulativa brutal al barri del Born. L’Ajuntament s’havia proposat convertir aquell tenebrós antre de brutícia, droga i delinqüència en un aparador chic, per tal que els turistes poguessin tenir lofts i comprar a botigues caríssimes tot passejant entre el Born, Santa Maria del Mar i el mercat de Santa Caterina, acabat d’inaugurar. Si bé la intenció no era del tot dolenta, hi havia un petit problema: els hi sobraven aquells veïns iaios, desdentats i morts de gana, que no feien gens de patxoca dins aquella Barcelona de postal.

Es aquí on entre en joc l’edifici okupat (propietat municipal, per cert) on s’estava fent la festa que origina “Ciutat Morta”. No es tractava d’una Casa Okupa habitual, amb tallers, moviments socials i assemblees, en absolut. Era un lloc raríssim on es feien raves techno a les 6h del matí de dissabte fins al matí de dilluns, sense cap mena d’ideologia al darrere, més enllà de l’hedonisme i el lucre personal d’algun traficant. Allí es congregaven centenars dels raveros més xungos, s’hi feien les festes més salvatges i corrien les drogues més dures que us pugueu imaginar, sense respectar cap mena de descans dels veïns. Un amic meu, que hi sovintejava, m’explica històries de baralles amb xibeques, com un paio li clavar una katana a un altre, nanos drogats que queien per la finestra, entre altres històries per no dormir.

A l’Ajuntament ja li anava perfecte que això passés: els veïns es fastiguejaven del barri i volien marxar. No van moure ni un dit per solucionar-ho, tan sols quan la cosa se’ls anava molt de els mans enviaven la Gurdia Urbana per aplacar les feres i llestos. I quan un d’ells va quedar paralític al caure un test, van agafar a quatre immigrants que passaven per allí de cap de turc, a qui torturar salvatgement; no es van atrevir amb cap jove català, universitari de casa bona, que pogués muntar escàndol, tot i que aquests eren majoria a les raves.

Us preguntareu: ¿com un cas tan greu ha trigat tans anys en saltar als mitjans?. Molt senzill: ens trobem davant la típica fal·làcia de la retrospectiva. Al 2006, en ple auge de la bombolla immobiliària, tothom estava encantat amb l’especulació, les hipoteques i la propietat privada. Els okupes eren el col·lectiu més odiat per la ciutadania a totes les enquestes. I en aquell barri, cansats de tanta rave destructiva, imagino que el rebuig seria encara més extrem. La premsa carregava a diari contra la passivitat policial, la brutícia, la prostitució de la Rambla o la delinqüència, demanant sempre més ma dura, autoritat i disciplina. Ningú parlava de corrupció, l’atur era un mite i no coneixíem encara el significat de “dació en pagament”.

Un exemple d’aquest populisme punitiu: l’escurçó sionista Pilar Rahola el 2008 va sortir en defensa dels sàdics policies del cas 4F, demanant que les mares dels joves torturats tornessin al seu país, en una repugnant columna a La Vanguardia. Ahir, en canvi, es mostrava horroritzada davant el documental i prometia a Twitter escriure al respecte, oblidant les seves pròpies paraules.

ICV podria haver fet més? Sens dubte. No va estar a l’alçada, certament. Ara bé, es la única força política en tota la història de Catalunya que ha intentat (sense gaire èxit, es cert) posar ordre a les violacions sistemàtiques dels drets humans dins els cossos policials. Prohibició del kurbotan, 100 càmeres a cada comissaria, codi ètic policial… I mentrestant, tots els mitjans de comunicació catalans i la resta de partits amb representació en aquell moment, inclosos  els socis de PSC i ERC, es llençaven a la jugular de Saura, creant una psicosi paranoica d’inseguretat quasi apocalíptica, cada cop que movia un dit contra la corrupció dels cossos de seguretat .

I els moviments socials podrien haver fet més? Estem en un moment pre-15M i pre-PAH. Tan sols existeix “V de Vivienda” reivindicant pisos de protecció oficial més assequibles. El Moviment Okupa (al que conec MOLT bé) pres del seu sectarisme excloent (que, per desgràcia, part de la CUP ha heretat), considerava a tots els partits, associacions i mitjans el seu enemic i es negava a col·laborar amb ningú que no compartís fil per randa la seva estètica, pentinat i vestuari antisistema, així com el seu dogmatisme purista. Havien renunciat a canviar la realitat per muntar-se’n una de paral·lela per ells sols. Per tant, el ressò d’aquest cas va quedar reclòs a l’hermètic i tancadíssim cercle de subscriptors de La Directa, fins aquest dissabte.

Com a bon regust de boca em quedo amb saber que “Ciutat Morta” va ser el programa més vist de la història del Canal 33. Espero que tot plegat serveixi per que l’esquerra abordi d’una vegada el debat de com gestionar la seguretat, sense caure en cap dels dos populismes extrems pro i anti punitiu. Si Ada Colau arriba a alcaldessa es trobarà exactament amb el mateix problema que Saura al 2006 i més val que es vagi calçant. Finalment recomanar-vos l’excel·lent blog de Patricia Heras, on recollia la seva preciosa poesia i les cartes que enviava des de la presó.

h1

2015: Comença la Guerra contra l’Austeritat i la Troika

gener 16, 2015

#hidra

Europa està en guerra. Un conflicte bèl·lic sense trinxeres ni bombardejos, com al segle XX, però no per això menys dramàtic i devastador. La Troika, aquesta insaciable Hidra assedegada de sacrificis humans en el seu altar del Deute, ha arrasat el Sud d’Europa, deixant al seu pas llargues cues d’aturats, famílies desnonades, o hospitals i escoles sense personal ni pressupost.

En aquesta guerra només hi han tres posicions possibles: Sotmetre’s a la dictadura austericida i seguir retallant; plantar-hi cara i plantejar una mutualització del deute redistribuint la riquesa, o bé un replegament identitari, tancant o inventant noves fronteres, canalitzant l’odi social contra els veïns o per tal que la Hidra se’ls mengi a ells primer.

La primera batalla es durà a terme a Grècia el proper dia 25. En l’escenari més desolat pel genocidi social, Alexis Tsipras de Syriza, encarnarà una versió moderna de l’heroi mitològic Heracles, on haurà de tallar un dels caps de la Hidra Troika, demostrant que si hi ha alternativa a espiral de genocidi social. Davant seu tindrà, per una banda, als homes de negre i peons de la Troika, Nova Democràcia i PASOK. Per l’altre, als violents espartans d’Alba Daurada, que amb una radical violència pretenen que la Hidra devori primer als estrangers.

Però, encara que el nostre Heracles Tsipras surti victoriós, cosa que no dubto, la Hidra Troika seguirà moribunda però viva i rabiosa, exigint encara més i més retallades i regurgitant odi identitari per enfrontar als treballadors segons la seva llengua, religió, cultura o procedència.

La següent batalla, sens dubte, es durà a terme a la península ibèrica, en tres escenes del mateix acte: Municipals, Autonòmiques Catalanes i Generals. Aquí la Hidra Troika es diu Rajoy, es diu Artur Más i Xavier Trias. A Catalunya (i també a Espanya) tenim el suposat Cap de la Oposició i els presumptes representants de la Societat Civil més mesells i palanganers amb el poder de tot el continent. En comptes de lluitar contra la Hidra, s’ofereixen voluntaris per pastorejar a la societat com un ramat de silenciosos xaiets obedients cap a la seva gola, mentre aquests son devorats amb il·lusió, somriures i xerinola.

No hem de caure en la seva trampa, no podem acceptar el relat polític que el poder regional ens pretén vendre a través dels seus mitjans subvencionats, com si el replegament identitari de la Comarca no tingués res a veure amb de la resta de continent, per molt que l’embolcallin amb pensament positiu i màgic, o fent veure que les salvatges retallades que els Consellers (o Ministres) executen amb sàdica precisió i llaminer gaudi, son culpa dels pagesos extremenys i no de la mateixa Hidra Troika que ha devastat tot el Benestar Social europeu construït des de que va acabar la II Guerra Mundial.

Ha arribat la hora de matar o morir. I aquí no s’hi valen mitges tintes. No podem seguir pidolant abraçades o fotografies amb un cap de la Hidra. Ara cal degollar-la sense pietat, deixar als seus homes de negre somicant pietat en una cantonada, demanant perdó per haver nascut. Hem d’esclafar els seus replegament identitaris, els hem de fer empassar el seu odi ètnic, sense perdó ni complexes. O mor la Hidra o morim nosaltres.

h1

Vosaltres entrevisteu a Júlia Carballeira, candidata d’ICV a L’Hospitalet

gener 12, 2015

Julia Carballeira

El passat més de Juny els militants i simpatitzants de ICV-L’Hospitalet vàrem escollir a Júlia Carballeira com a candidata per representar l’ecosocialisme a les properes eleccions municipals, dins d’un espai de confluència més ampli anomenat Guanyem L’Hospitalet, on participem junt a altres partits, moviments socials i ciutadans, en assemblees obertes. La participació a les primaries va ser d’un 76,2% i Júlia va guanyar amb el 52,6% del vot a l’actual regidor d’Educació, Lluís Esteve. Ella té 32 anys, ha participat en molts moviments socials, és diplomada en gestió i administració pública i llicenciada en ciències polítiques i de l’administració, fa 10 anys que treballa al ICS de Bellvitge i mai ha tingut cap carreg en l’administració pública.

Com ens trobem davant d’un escenari futur molt confós, canviant i ple d’incerteses, la Júlia ha acceptat ser entrevistada en aquest blog per mi, en una entrevista que serà gravada en vídeo. Però com no vull que sembli una auto-fel·lació sectària i endogàmica he decidit, com ja vaig fer en els anteriors comicis locals, que sigueu vosaltres els que poseu les preguntes, o al menys bona part d’elles, ja que gràcies a la tecnologia i les xarxes socials es possible arribar a aquest grau d’interacció. Les condicions son les següents:

 -1 o 2 preguntes per persona en els comentaris d’aquest post. Tracteu de no repetir preguntes que ja s’hagin fet

- Li podeu demanar per coses personals, programàtiques, per L’Hospitalet, el Procés sobiranista, la confluència política o el que us doni la real gana.

- Us deixo ser una mica dolents, sarcàstics, irònics i fins i tot un punt Troll (sense passar-vos! No val dir Eh tu, porca espanyola perqué no confesses que ets una agent del CNI, que es rebaixa a ser entrevistada en el blog d’un degenerat? o bé, feu-ho si voleu, igual ens riem donant-vos una resposta més irònica encara!).

No tinc ni idea de quan es podrà publicar l’entrevista, ja que al ser gravada en vídeo necessitem quadrar agendes amb una tercera persona que gravi i editi amb una mica de gràcia. Vosaltres deixeu les preguntes i seguiu atents a aquest blog. Procuraré que la cosa sigui el més àgil possible!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 5.673 other followers