h1

10 Recomanacions per Sant Jordi 2018

Abril 23, 2018

 

Homes i els dies– “Els homes i els dies“. David Vilaseca

Si només pogués recomanar un llibre de tots els que he llegit enguany seria aquest.  M’ha enganxat des de la primera pàgina i l’he devorat amb fruïció,  tot i que el gènere – diaris personals-  mai m’havia cridat l’atenció. Es tracta de la vida real d’un professor universitari català de literatura resident a Londres, entre 1987 i 2008. Obertament homosexual, narra amb tot luxe de detalls morbosos la seva vida sexual, radicalment promíscua, en tota mena d’antres i racons londinencs, així com l’angoixa i depressió que li produeix aquesta addicció compulsiva al sexe anònim, tot vist des del seu prisma literari i lacanià-psicoanalític. Ens trobem davant un Marcel Proust de la literatura catalana que ha passat injustament molt desapercebut.

 

_lospacienteseldoctorgarciaalmudenagrandesportada_0c912d9c– “Los pacientes del Doctor Garcia“. Almudena Grandes

Quarta entrega de la saga (tot i que son històries que es poden llegir de forma independent) on Almudena Grandes repassa de forma novel·lada alguns dels episodis més desconeguts de la postguerra espanyola. En aquesta ocasió ens explica com funcionava la xarxa secreta mitjançant la qual nombrosos criminals de guerra nazis es van amagar a Espanya després de la Segona Guerra Mundial, amb la total complicitat del règim franquista, per després poder fugir a la Argentina peronista. De nou Grandes torna a barrejar història i política, amb sentiments i passions més terrenals.

 

 portada_fuego-y-furia_julio-hermoso-oliveras_201801161133Fuego y Fúria” Michael Wolff

Aquest llibre es una veritable fan-ta-si-a. Un brillant, acurat i documentadíssim repàs al primer any a la presidència de Donald Tump, amb testimonis de primera ma, per part d’un escriptor que va tindre accés directe a la Casa Blanca. El llibre no dona puntada sense fil; Wolff no es mossega la llengua per explicar la bogeria impulsiva que guia les decisions improvisades i absurdes de Trump, analitzant la seva personalitat esquizofrènica o la volàtil ideologia,  així com les conspiracions i guerres obertes entre els dos bàndols en que es va dividir el seu equip: els radicals populistes liderats per Bannon, i els moderats entorn la seva filla Ivanka.

 

trilogia-ciudad-blanca-eva-garcia-saenz-urturi“El silencio de la ciudad blanca” / “Los ritos del agua”. Eva G. Sáenz de Urturi

Recomanació doble dels dos primers llibres d’una trilogia, del qual encara no s’ha publicat el darrer volum. Es tracta d’una novel·la policíaca trepidant i addictiva, que us tindrà en tensió en tot moment. La peculiaritat de la trama es que els múltiples assassinats investigats sempre giren entorn a l’arqueologia, els jaciments, els monuments i la història de la ciutat de Vitòria i el seu entorn. La primera part es, també, una crítica visceral als arqueòlegs mediàtics, així com al sensacionalisme periodístic davant una tragèdia.

 

811aRPxj9PL-“Heavier than heaven”. Charles R. Cross

En trobem davant la biografia definitiva de Kurt Cobain. L’autor s’ha passat 5 anys fent entrevistes i buscant documentació exhaustiva per documentar fins al darrer detall de l’ascensió i posterior autodestrucció del mite del grunge. Resulta un llibre molt necessari, ja que entorn la vida de Cobain hi ha nombrosos falsos mites i rumors (alguns alimentats per ell mateix), així com pèrfides insídies masclistes contra la seva viuda Courtney Love. Cross es dedica a separar la veritat de la mitologia, explicant com els traumes d’infància i una tortuosa adolescència van crear unes inseguretats en la seva personalitat que van acabar esclatant amb el cocktail mortal de fama i droga.

 

critica-libro-llamame-por-tu-nombre-andre-aciman-1-“Llámame por tu nombre“. André Aciman

Com el film “Call me by your name” em va fascinar tant, no he resistit la temptació de devorar el llibre original del qual surt la història. La trama és la mateixa que a la pel·lícula: la tensió i posterior història d’amor homosexual entre un jove de 17 anys i un estudiant de doctorat de 24 mentre passen les vacances en un petit poblet de la Toscana. La novetat es que el llibre ens ho explica des del punt de vista subjectiu d’Elio, donant més rellevància als seus sentiments i  punts de vista. I també canvia el final de la història, amb nous episodis de retrobaments al cap dels anys.

 

9788416290482-“Música de mierda“. Carl Wilson.

Genial i divertit assaig sociològic sobre el classisme, l’elitisme i els prejudicis a la música pop. Wilson analitza com certs grups i cantants son dimonitzats com “horteres”, quan en realitat el que ens genera rebuig es que aquesta música l’escolta la gent de classe obrera. L’exemple escollit pel treball de camp es la cantant canadenca Celine Dión, provinent d’una família marginal quebequesa i sense cap estudi, a qui tothom horroritza confessar que li agrada, tot i que no obstant ven milions d’àlbums.

 

# aaa Coscu1“Empantanados”. Joan Coscubiela

Llibre absolutament fonamental per repassar detalladament la darrera fase del Procés independentista, comprendre les causes més profundes d’aquest moviment, així com plantejar-ne alternatives des de l’esquerra i el federalisme , de la ma d’aquest veterà diputat d’ICV i dirigent de CCOO.

Vaig escriure un post amb una extensa ressenya que PODEU LLEGIR CLICANT AQUÍ.

 

 

 

9788416354146La España Vacia“. Sergio del Molino

Imprescindible assaig on s’analitzen les causes (i conseqüències) històriques, econòmiques, socials i culturals de la despoblació a les províncies rurals que rodegen a la Comunitat de Madrid (Teruel, Càceres, Sòria, Valladolid…). Un espai pràcticament buit, amb una densitat d’habitants és inferior a les tundres de Lapònia i sense cap altre paral·lel a Europa.  Com es pot viure en un poble de 10 habitants, on les escoles, hospitals, les botigues o qualsevol servei públic o privat es troba a centenars de kilòmetres? Com ha succeït aquest desequilibri territorial tan bèstia? A qui li beneficia políticament? Com s’ha vist reflectit això en el nostre cinema o literatura?

 

9788483465738Todos los hombres del Führer“. Ferran Gallego

Ferran Gallego va ser professor meu a la UAB, en una assignatura sobre anàlisis històric i cultural del sorgiment del nazisme alemany. Recordo que les seves classes em van fascinar (tot i que no tenien res a veure amb la meva especialitat d’arqueologia prehistòrica) i em van permetre entendre amb claredat com un país tan culte i racional com Alemanya pot generar unes masses tan fanatitzades per un ressentiment nacionalista extrem, fins al punt de dur al món a una guerra mundial i un holocaust. En aquesta obra Gallego posa la lupa en la biografia d’aquells personatges que van rodejar a Hitler des dels seus inicis fins al seu suïcidi, i que de ben segur no son tan conegudes com les del Führer: Himmler, Göring, Rosenberg, Goebbels, Drexler, Strasser, Röhm o Speer, entre altres.

I VOSALTRES, QUE EM RECOMANEU?

Anuncis
h1

Entrevista a Radio Rebelde Republicana

Març 23, 2018

A Radio Rebelde Republicana m’han fet una entrevista de mitja hora, on parlo de federalisme global, extrema dreta o mites històrics entre altres. Take a look!

h1

Ressenya de “Empantanados” de Joan Coscubiela

Març 5, 2018

# coscubiela

Quan fa un més vaig coincidir amb Joan Coscubiela en una xerrada de Radio Rebelde Republicana i em va deixar fullejar l’esborrany del seu llibre “Empantanados: una alternativa federal al soviet carlista” amb un cop d’ull al índex ja em vaig adonar que estava davant d’una bomba que aixecaria molta polseguera. I, com una cheer leader adolescent qualsevol, vaig còrrer a les llibreries el primer dia que estava a la venta.

En primer lloc us adverteixo que ens trobem davant una “rara avis“, una obra que sembla una  marcianada vinguda d’un altre dimensió. En el pròleg Coscubiela ja ens avisa que aquest llibre es fill dels seus dubtes i incerteses. Algú confessant que dubta? Quin atreviment! Quina provocació! Resulta xocant i extemporani en aquest temps de fanatismes dogmàtics, principis inqüestionables, seguidisme acrític i blocs irreductibles.

Quelcom que fa mot singular aquesta obra es la seva visceral sinceritat, defugint el “benquedisme” políticament correcte amb que s’expressen molts polítics en actiu, que sovint et diuen una cosa en privat a Wassap i tot seguit publiquen la contraria a Twitter. Aquí hi han retrets i crítiques contundents i no només als adversaris ideològics – això seria massa fàcil- , sinó sobretot i en primer lloc a la direcció dels Comuns. Un “foc amic” ple de crítiques constructives que haurien de ser escoltades amb atenció. Que ningú hi busqui, però, xafarderies ni indiscrecions intranscendents. El text va al gra, no dona puntada sense fil i no hi ha ni un paràgraf de palla.

La primera part del llibre es una acurada i subjectiva revisió al Tsunami de fets polítics que van sacsejar Catalunya entre els mesos de Setembre i Octubre del passat any. Sembla que hagi passat una dècada, però va ser fa tan sols 5 mesos d’aquell deliri col·lectiu, on vam patir una sobredosi tan gran de girs sorprenents de guió en poc temps, que resulten difícils de digerir i, no diguem ja, d’entendre. Una sacsejada emocional on semblava que tot es precipitava cap a l’abisme i on al final, com sempre, pràcticament no va succeir res realment rellevant, fora del relat endogàmic i mediàtic processita.

# aaa Coscu1Aquí Coscubiela ens explica les seves contradiccions, dubtes i assumeix errades, de com va haver de fer uns malabarismes impossibles entre els seus principis ideològics i els equilibris tàctics per tal d’evitar el trencament del grup o per no entrar en un enfrontament obert amb la direcció dels Comuns.

En aquesta part el protagonisme l’assumeix la anomenada “Patrulla Nipona” un escaient sobrenom, referit als diputats d’ICV i independents (Lluís Rabell i Gemma Lienas) dins del grup parlamentari de Catalunya Si Que Es Pot, els quals es van quedar ben sols criticant desacomplexadament tan al Procés com al 155 des d’una preservativa d’esquerres. La metàfora fa referència als soldats japonesos que durant la IIGM van ser enviats a missions suïcides en ignotes illes del Pacífic i que, abandonats per l’exercit imperial, ningú els va comunicar que la guerra havia acabat ni es van molestar en anar-los a rescatar. Doncs aquest grup es va sentir així, en respecte a Ada Colau i la resta de la direcció dels Comuns, que no els reconeixia com a referents (tot i que a la inversa si) i amb els que no hi havia cap coordinació en quant als missatges polítics. Pel que fa a la resta de diputats de CSQP ni tan sols es molesta a esmentar la seva existència. A la presentació del llibre ja va dir que l’únic Dante que li sonava era el de “La Divina Comèdia”.

En la segona part, “Empantanados” aborda quelcom tan metafísic i sentimental com el Procés des d’un punt de vista racional, realista i materialista, combinant el rigor acadèmic amb la ironia mordaç. En cert punt, em recorda a un antropòleg estudiant científicament els rituals i les rares costums d’un poble ignot, amb la divertida coincidència de que aquest poble es el seu i que els rites estudiats semblen escapar a qualsevol lògica empírica. Cites a intel·lectuals marxistes, metàfores històriques i referències bibliogràfiques arreu; una solidesa argumental que sembla impròpia a la post-modernitat estètica que ens rodeja, on tot es postureig superficial sense cap contingut més enllà dels “zascas” a Twitter i les gracietes als memes.

El llibre acaba fent quelcom encara més difícil: una proposta en positiu per sortir de l’empantanament. I aquí es on en Coscu sona encara més marcià. Les seves propostes federalistes no son una solució màgica ni instantània, no té una fórmula adanista on en una data màgica es produirà una ruptura amb tota la realitat coneguda, posant fi a tots els problemes socials i, en un obrir i tancar d’ulls, despertarem en un país de fantasia i mel a les fonts. Al contrari.  El llibre esbossa diferents propostes prou realistes de reforma federal per fer front a una globalització sense normes, tant a nivell espanyol com europeu, sense defugir de les dificultats que comporta dur-les a terme. I es que, com queda prou clar al text, el federalisme pot ser una proposta equidistant, però en cap cas ambigua o indefinida.

En definitiva, “Empantanados” s’ha publicat en un moment ideal per a ser tingut en compte, on les astúcies unilaterals ja no donen per més i el 155 no ha arreglat cap problema de fons. Potser va sent hora de tendir ponts entre els dos blocs i tractar d’apostar per síntesis dialèctiques raonables, realistes i factibles. No sé, dic jo, vaja.

h1

Breu Història del Conflicte entre la Catalunya Rural i Urbana

febrer 3, 2018

Molt s’ha bromejat darrerament sobre la possibilitat de fragmentar Catalunya en dues realitats polítiques en funció del seu sentiment identitari, doncs sembla ser que el populisme sobiranista català es omnipresent a les comarques rurals, mentre que al mon urbà tendeix més a ideologies socialistes o liberals més cosmopolites i obertes a la realitat global. Però té això alguna base històrica? Anem per parts!

A part de la lluita de classes, possiblement l’eix que més ha determinat la composició social i política catalana actual es l’evolució històrica i geogràfica de dues realitats culturals paral·leles, que sovint han entrat en conflicte: les societats urbanes contra les rurals que conviuen i cohabiten dins el territori actualment conegut com Catalunya (i que anteriorment havia rebut altres noms, com els de les tribus iberes, Tarraconensis, Marca Hispànica o Comptat de Barcelona, entre altres)

Anem a fer un breu repàs històric!

1- Neolític: la creació de la Catalunya rural

# 0000 La Draga

Jaciment lacustre de “La Draga” (Banyoles) 5.000 aC, un dels primers poblats agrícoles catalans.

Durant un milió d’anys els humans que poblaven la Península van viure sota un mode de producció caçador-recol·lector, fins la Revolució Neolítica, al voltant del V mil·lenni aC. No existeix un consens científic sobre si aquesta transició es va produir per una evolució dels caçadors mesolítics (hipòtesis autoctonista) o per una colonització de grups agrícoles provinents de Pròxim Orient (hipòtesis difusionista). Aquesta revolució implica l’aparició d’una economia productiva i no depredadora, així com un sedentarisme en un mateix espai, donant lloc als primers nuclis poblacionals estables.

Tota la prehistòria recent catalana s’estructura al voltant de petits poblats rurals agrícoles i ramaders més o menys igualitaris. En cap cas trobarem una centralització de la població en grans espais urbans, com en altres cultures prehistòriques del sud de la Península Ibèrica (El Argar o Los Millares). No trobarem poblats de gran mida que poden ser considerats com proto-urbans, fins a finals de l’Edat del Ferro, com Ullastret o Empúries (per contacte amb altres cultures, com grecs i fenicis). Tot i això, els ibers son una societat extremadament rural, dividida en grups tribals que viuen en poblats dispersos situats majoritàriament en altiplans on controlen el territori .

2.- Romans urbans contra Ibers rurals.

# 0000 Calafell

Recreació d’una batalla entre ibers i romans al poblat ibèric de Calafell (via Ibercalafell)

L’arribada dels romans a la Península es dona en primer lloc per Empúries l’any 218 aC, per tal de lluitar contra Cartago a la II Guerra Púnica. Posteriorment això dona lloc a la conquesta i colonització de tot el territori peninsular, que esdevé un guerra contra les tribus iberes i acaba originant una total reestructuració de tot l’ordenament geogràfic respecte a la cultura ibèrica: la creació d’un món completament urbà i urbanitzat, d’una forma racional i reticular a imatge i semblança de la mateixa Roma, amb carrers ortogonals que culminen en un Fòrum central.

A partir del s.II aC comença la fundació de municipis i colònies, entorn un nucli urbà on el camp passa a ser el “territorium” una mera zona d’explotació agrícola circumdant amb la única finalitat de proveir  subsistència a la urbs i explotat per viles, que podrien arribar a tindre grans dimensions. La majoria de les grans ciutats actuals catalanes ja son fundades pels romans: Barcino, Tarraco, Ilerda, Gerunda, Baetulo o Egara, entre altres.

Els antics poblats ibers son cremats, destruïts o abandonats i el poc que queda del mon rural s’estructura entorn a viles d’explotació agrícola.

3.- Feudalisme rural contra Islam urbanita

conquesta_mallorcaFG003259

Pintura del s.XIII que recrea l’exèrcit de Jaume I durant la sanguinària conquesta de Mallorca

A partir del s.VIII-IX Catalunya queda dividida en dues realitats polítiques, culturals i religioses completament diferents i enfrontades militarment entre elles.

Per una banda, la Catalunya que queda sota domini cristià es desenvoluparà el mode de producció feudal, caracteritzat per la desaparició d’una autoritat política central i la fragmentació de la sobirania política, judicial i econòmica en milers de petites estructures rurals depenent de les relacions de vassallatge polític-militar dels nobles als quals pertanyien. Els aristòcrates s’apropien del buit de poder existent després de la caiguda del regne visigòtic i creen una societat absolutament rural dividida en petits feus interdependents entre ells.

Per altre banda, de nou trobem una realitat urbanita que, com la romana, es producte d’una invasió estrangera: el mon musulmà d’Al Andalús. Els musulmans practiquen una continuïtat, i no una ruptura, entorn la realitat urbana romana, ocupant sovint ciutats pre-existents i re-definint-les amb la construcció de mesquites (poder religiós) i alcassabes (poder polític-militar). La seva agricultura es bàsicament intensiva, entorn els nuclis urbans. Al-Andalus s’estructura en torn a xarxes urbanes denses i jerarquitzades.

Un exemple seria la ciutat de Tortosa. En època romana era un nucli urbà anomenat Dertosa, al s. VIII es conquerida pels musulmans i passa a anomenar-se Turtuixa. Al s.IX viu el seu màxim esplendor urbanístic quan Abd-ar-Rahman III hi construeix una drassana emmurallada amb 17 torres, una mesquita de cinc naus, una alcassaba, i un mercat públic. Al 1035 es converteix en la capital d’un Regne de Taifes.

La Catalunya feudal cristiana va guanyar la guerra, imposant la realitat rural nobiliària on les ciutats no recobrarien una mínima importància fins al s.XIV-XV, gràcies al comerç pel Mediterrani.

El nacionalisme català, ideologia inventada al s.XIX, considera Catalunya tan sols a la part cristiana i situa el naixement  mitològic de la nació i de la llengua (essència única de la seva identitat) en el triomf del feudalisme rural cristià contra l’urbanisme musulmà. Fins i tot cert ultranacionalisme radical reivindica un expansionisme colonial format per suposats “Països Catalans” que englobarien els territoris conquerits per la Corona Aragó durant el s.XIII. La Catalunya musulmana ha caigut en un oblit obscurantista absolut, com si aquesta part de la història mai hagués succeït.

4.- Carlins rurals contra Liberals urbans

576_1336922761_074_Fira_Matiners_Avinyo_2012

Fira dels Matiners a Avinyó (Bages) on cada any es reivindica el carlisme com una “revolta popular”

Com a conseqüència de la victòria de Felip V el 1714 i del Decret de Nova Planta, l’aristocràcia catalana deixa de recaptar tributs a través d’estructures feudals, com la Generalitat, i passa a pagar impostos. Això marca un declivi del poder rural, que ve acompanyat per un auge d’una nova classe social: la burgesia urbana. Aquesta s’enriqueix al s.XVIII gràcies a la liberalització borbònica del comerç amb Amèrica. Gràcies a aquesta acumulació de capital serà possible el gran desenvolupament d’una Revolució Industrial catalana al s.XIX que suposarà l’auge de nou del mon urbà.

Aquest mon urbà burgés, que ja té el poder econòmic, demanda també el poder polític desenvolupant les seves demandes entorn a la ideologia liberal democràtica, sorgida a la il·lustració i la Revolució Francesa. Això aixeca reticències a la Catalunya rural que veu la industrialització capitalista i la democràcia liberal com una amenaça al seu mode de vida tradicional, religiós i comunitari agrícola.

Podrien considerar (amb certes reticències) que la primera lluita armada de la Catalunya rural contra la modernitat liberal es la Guerra del Francés (1808-1814), on es viuen nombrosos aixecaments populars de guerrillers, com la batalla del Bruc, la crema del paper segellat a Manresa, o la creació d’una Junta de Defensa a Lleida, així com sanguinàries batalles a Girona, Valls i Reus. De nou, l’arribada de la modernitat urbanita es producte d’una invasió estrangera que atempta contra les nostres essències tradicionals rurals.

Tot i que les tropes napoleòniques son derrotades i l’Antic Règim es restaurat amb Ferran VII, amb l’arribada al tro de la seva filla Isabel II, finalment el liberalisme democràtic i el capitalisme industrial urbanita arriba al poder. Això provoca un aixecament militar guerriller de la Catalunya rural, en defensa de la monarquia espanyola més tradicional, la religió i les essències feudals donant lloc a tres Guerres Carlines.

Iguerracarlina

Mapa de les zones de domini carlista durant la Primera Guerra Carlina

A la Catalunya rural es crea la figura del “trabucaire”, un guerriller pagès armat amb un trabuc, com a símbol de revolta popular rural contra les mesures dels governs liberals centrals i en defensa de l’Antic Règim.

La burgesia catalana es un pilar clau i fonamental en la construcció de l’estat liberal democràtic espanyol, lluitant 3 guerres civils contra el carlisme. Però un cop te la victòria, a finals del s.XIX, vol la seva part del pastís. L’estat liberal parteix del jacobinisme francés amb un centralisme estricte, enfront a la fragmentació de la sobirania pròpia del feudalisme. Es llavors quan la burgesia  inventa el nacionalisme català, la Renaixença i els Jocs Florals, idealitzant el món rural que havia combatut en 3 guerres civils consecutives, i reivindicant les “institucions pròpies” catalanes, estructures del poder feudal que ells mateixos havien derrocat.

5.- Socialistes urbans contra Convergents rurals

puma

Pasqual Maragall i Jordi Pujol, símbols de l’equilibri polític entre la Catalunya urbana i rural dels anys 80-90’s

Tot i que Franco presumeix de ser un defensor de les essències de l’Espanya rural, contra les ciutats obreres i comunistes contra qui va lluitar la Guerra Civil, la veritat es que el franquisme va afavorir exclusivament el desenvolupament de les grans ciutats derrotades a la guerra (Madrid-Barcelona-Bilbao). El”desarrollismo” dels anys 60’s estarà basat en el turisme de masses i la concentració industrial al voltant de les grans urbs. Això produeix un desequilibri territorial brutal amb migracions massives de Galicia, Extremadura, Andalusia i Aragó entorn a les àrees metropolitanes de Madrid, Bilbao i Barcelona.

A Catalunya això es tradueix amb una accentuació de les diferències culturals pre-existents entre el mon urbà i rural. A l’àrea metropolitana augmenta en picat la densitat demogràfica, donant lloc a grans ciutats seran mestisses, proletàries, xarneges i plurals, metre que la Catalunya rural mantindrà una major homogeneïtat ètnico-lingüística, en petits nuclis de baixa densitat. Per que us feu a la idea, el barri de la Florida, a L’Hospitalet de Llobregat té una densitat de 74.205 hab/km2 i el Pallars Jussà 10 hab/km2,  una diferència del 7.400%. Es impossible que amb unes condicions materials tan diametralment oposades no es doni lloc a realitats socials i culturals de caire molt diferent

En democràcia això genera dues realitats polítiques paral·leles, on el poder polític queda repartit en un equilibri aparentment immutable, on els ajuntaments de les grans ciutats queden en mans del PSC-PSUC/ICV mentre que la Generalitat i els ajuntaments petits de la Catalunya rural son governats per CDC-ERC. Pujol acaba amb el govern de l’Àrea Metropolitana per evitar que l’esquerra urbana concentrés més poder. Aquest equilibri sagrat es manté fins avui, amb petits parèntesi com el Tripartit o el breu pas de Trias per l’alcaldia de Barcelona.

Quelcom similar passa amb el nacionalisme basc, d’una arrel tambè molt carlista, que va arribar a posar la seva capital a la rural Vitória, en comptes de la urbana i industrial Bilbao, que hagués estat el més lògic.

CONCLUSIONS

Cada cop que hi ha un canvi de mode de producció (agrícola primitiu-> esclavisme -> feudal-> capitalisme industrial -> capitalisme postindustrial) han esclatat tensions entre el mon rural i urbà. Cert nacionalisme català ens presenta el mon rural com la veritable essència pura de Catalunya, mentre que la realitat urbana seria construïda per l’arribada d’elements aliens o colonitzadors vinguts de cultures foranies que pertorben la nostre essència rural tradicional com grecs, romans,  musulmans, els francesos o els migrats de la resta de la península. D’aquesta forma es presenta a la cultura i la nació com uns ens eterns i immutables en el temps, incapaços d’evolucionar o modernitzar-se, on tots els canvis son quelcom negatiu i pertorbador, producte de xocs amb altres civilitzacions estrangeres i invasores.

És el Procés la darrera batalla d’aquest conflicte? En bona part si. El processisme ha calat molt bé en algunes zones rurals que, com ja havia passat abans amb els guerrers ibers, els senyors feudals i els trabucaires carlins, veuen amb por els canvis socioeconòmics i volen refugiar-se en la tradició, la identitat i la sobirania. També es cert que té cert suport (molt més baix) a les zones urbanes, bàsicament en classes mitges empobrides per la crisi.

Res d’estrany ni de particular: passa exactament el mateix a les zones rurals de Castella i Galícia amb el PP, a EUA amb Trump, a França amb Le Pen, a Austria amb el FPÖ i a UK amb el Brexit. Les úniques societats rurals amb certa tradició progressista son aquelles que tenen una agricultura latifundista (Andalusia, Extremadura i bona part de Llatinoamèrica, per exemple).

El pas del capitalisme industrial al capitalisme global postindustrial de bens i serveis ha generat un replegament identitari i un fort xoc cultural entre les realitats socials més o menys propenses a obrir la seva economia als fluxos globals de treballadors, mercaderies i capital. Sembla, doncs que la política del s.XXI s’ha instal·lat en un eix globalització/proteccionisme, que divideix i tensiona les societats occidentals entre camp i ciutat, en comptes de fer-ho entre classes socials. Es una moda passatgera o serà el nou paisatge polític d’ara endavant?  Veurem!

h1

#TarotArqueòleg Prediccions per 2018

gener 1, 2018

# a a Drag Queen tarot

PREGUNTES POLÍTIQUES

@etenfurecido Vull ser el primer jajajaja, tornarà Puchi?

-Puigdemont tractarà de canviar radicalment la seva estratègia i tindrà un fracàs estrepitós, fruit de la seva arrogància i presumptuositat. Acabarà cedint, no serà investit President, esdevindrà un destorb i un obstacle.

@caracola150 Hi haurà acord d’investidura? Qui serà president?

-Hi haurà un acord d’investidura, no hi haurà cap problema amb el projecte ideològic però un gran conflicte i endarreriment en trobar a la persona que ha de ser President.El proper President de la Generalitat em surt que serà una figura femenina, afable, elegant, molt fanàtica de les seves idees i amb intencions ocultes, propensa a prendre decisions precipitades.

@Ananaranja1 El procés acabarà algun dia? O es infinit com l’univers? Quants polítics/processistes entraran a la presó al 2018 ? Seguirem veient llaços grocs o cambiaran de color?

-El Procés entrarà en una fase d’estancament, amb importants obstacles, prenent decisions irracionals i precipitades. Cap a final d’any tindrà una nova iniciativa original que el tornarà a situar en el centre d’atenció. Cartes molt positives les presos procesistes en relació amb la justícia, es possible que o be surtin de la presó o que les sentencies siguin positives. El tarot no pot predir una cosa tan específica i concreta com el color d’una reivindicació. 

 maria Què passarà amb el procés? Tabarnia arribarà lluny?

–Com la primera pregunta ja està resposta a l’anterior, vaig directe a la segona.  No veig resistència al projecte de segregació de Tabarnia, tot i que la idea de fons d’una Catalunya dividida en dues comunitats ètniques tindrà una influència profunda i es mantindrà, tant a Catalunya com a la resta de l’estat. 

Gaby Poblet- ¿Habrá otras elecciones autonómicas o generales en 2018? ¿Cómo le depara el futuro a la confluencia CatEncomú? ¿Seguirá siendo XD el líder o crecerán otros liderazgos?

-No veig unes noves eleccions a Catalunya, tot i que hi haurà una gran debilitat i inestabilitat en un Govern molt aïllat i amb dificultats per prendre decisions i avançar. Pel que fa a Catalunya en Comú haurà de treballar molt dur per superar les dificultats, el seu gran mal ve degut a preferir les il·lusions a la realitat material. Veig un important èxit polític de cara a finals d’any. En quant a Xavier Domenech resistirà com a líder, tot i que haurà de fer front a decisions errònies o precipitades i cert desgast, però veig cap canvi important ni transcendental.

@tonicantona- Bones, serà Xavier Trias els proper Síndic de Greuges del #RègimProcessista?

-Les cartes assenyalen a Xavier Trias amb bones noticies i projectes a curt plaç i un fracàs estrepitós cap a final d’any, que el deixaran aïllat.

@Kataphraktes – Acabarà fent el sorpasso C’s al PP a tot l’estat?

Ciutadans tindrà una important tendència a l’alça que sabrà mantenir, però no un sorpasso al PP

Trainspporter- La economia de Catalunya sofrirà un daltavall amb el procés?

– Veig a l’economia Catalana amb importants sotrecs i altibaixos produïts pel Procés, en general un lleuger debilitament i una forta inestabilitat

Dani- Es podrà materialitzar Catalunya En Comú… (¿) Podem (?) als territoris? Amb molts paracaidistas (“independent”) de caps de llista? Carme Forcadell tornarà a ser presidenta del Parlament?

-La primera pregunta ja està més o menys resposta en una anterior. Vaig a la 2a: Veig un canvi professional en Carme Forcadell, així que crec que no serà Presidenta del Parlament de nou. Aquest canvi serà envers una posició de major poder i influència, normalment ocupar per homes. Pot ser la Generalitat? Això lligaria amb la figura femenina que he vist abans…

 Lifespixels- Posarà el PSOE a Mariano Rajoy contra les cordes? Via moció de censura o oposició molt més ferma?

-Veig un PSOE molt insegur, debilitat i desorientat en la seva oposició al PP

Marquesa Indignada- podrem tenir aquest 2018 uns mitjans de comunicació públics professionals i decents? I en cas afirmatiu, em convertiré en una estrella mediàtica??

-No, de fet el sectarisme anirà a pitjor. 

Muse – S’avançarà a nivell internacional d’alguna manera en l’eliminació de les divises / tipus de canvi i el diner en metàl·lic? S’avançarà en algun projecte de limitació de moviments o tancament de fronteres a Europa a conseqüència d’atemptats, de problemes amb refugiats, etc.? 

-Veig un entorn propici a la eliminació de divises i diner en metal·lic. Veig un estancament en les polítiques envers la supressió de fronteres i l’ajuda als refugiats.

Guillem Serrano Bosch – Està previst que Raúl Castro deixi la presidència de Cuba l’abril de l’any vinent. Sobreviurà gaire temps el castrisme sense cap Castro al poder després de gairebé 60 anys governant? Quina esperança de vida li augures al règim cubà?

-Molt bones cartes entorn a Cuba, tindrà un gran èxit i força sort, tot i que no aconseguirà acabar amb el seu aïllament. Hi haurà un canvi de lideratge amb la sortida de Raúl Castro. El nou líder serà una figura masculina amb un lideratge més dèbil,  però més culte, savi, generós i indulgent.

 Pakito – Creus que hi haurà impeachment a Donald Trump aquest 2018?

No veig un impeachment a Donald Trump però si greus problemes amb la justícia i problemes en relacions internacionals.

@DavidCfd 1- Veus aquest any al nacionalisme basc afegint-se a un altre “procés” aprofitant que han de tenir enllestida una proposta de nou Estatut? 2- En qualsevol cas, es poden obrir expectatives de diàleg i negociació seriosa sobre una reforma de la Constitució, amb la participació de tots els partits? O seguirem perdent el temps amb processisme català que Albert- es pot exportar a procesismo español per part del PP i Cs per anul·lar a l’esquerra

-No veig cap canvi destacat en el nacionalisme basc, tot i una tendencia cap a la radicalització d’alguna part. Veig un avanç important pel que fa a la reforma de la Constitució i la possibilitat d’un acord important de cara a finals d’any.

PREGUNTES PERSONALS

Ruru- Vull saber com anirà el meu projecte artístic, que va veure la llum a finals del 2017, al llarg de l’any vinent.

Veig un projecte molt sòlid que no tindrà tot l’èxit que tu esperes per culpa d’una decisió injusta (es possible que hi hagi un jurat o una crítica? Em surt una carta molt dolenta relacionada amb un judici). 

Aloma -i vida sentimental (que ja n’hi ha prou de tanta política)

Veig una temptació per part d’algú que et serà una influència negativa, la qual cosa et suposarà alguna discussió i maldecaps. 

Joan Luengo- Qui guanyarà RuPaul Drag Race All Star 3 ?

-La pregunta es massa concreta i no conec els concursants. Només puc dir que qui guanyarà serà algú presumit, superficial i vanidós.

Albert- Hi hauran canvis a la meva vida laboral, habitacional i familiar? 

-La feina la veig marcada per un canvi d’entorn positiu, però per arribar-hi hauràs de fer front a la teva inseguretat i indecisió. El teu entorn familiar el veig molt fort, tot i que hauran de fer front a un petit cop de mala sort.

elnoidelbarret- Què diuen les cartes de la meva parella actual? Seguirem junts durant molts anys? Què m’aconsellen les cartes, faig el màster de la UOC o vaig a alguna ciutat Europea? I podria això influir en l’anterior qüestió?

-La teva relació de parella la veig un tant desorientada i confosa, amb cert estancament i resignació. Tindràs molta sort amb una beca, tot i que primer hauràs de renunciar a una altre oportunitat

elmissatgerjurista- Hi ha una noia que m’agrada, però que em té a la seva “friendzone”. Que podré sortir d’aquesta zona per tal de convertir-me en la seva parella? abril d’aquest 2017 que és a punt d’acabar vaig fer el càsting per al “Pasapalabra”. Encara no m’han trucat per anar a gravar i voldria saber si aquest 2018 ho faran 

-No veig cap absolutament cap possibilitat amb aquesta noia. Lo de Pasapalabra ho veig complicat, hauràs de ser pacient. 

amparoland1- Hola, sóc la cansina de l’any passa’t. Em vas predir un any hogogós de feina i sí, vas encertar. Feina: què tal 2018. Estic treballant per que millori.

-El tema segueix molt complicat. Es possible que tinguis una mala relació amb algun superior? Si es així hauràs d’actuar amb paciència i prudència, evitant decisions irracionals i precipitades.

raymon- Soc el pesat que cada any pregunta per l’herencia de la meva avia encallada als jutjats, cada any sembla que es mou alguna cosa, i finalment s’atura. Veus si aquest 2018 es repartirá? Tambe et vull preguntar per la meva feina, veus algún canvi, algún increment de sou?

-El tema de l’herència el veig molt complicat a nivell judicial, però veig la possibilitat d’un acord satisfactori a mig termini. Veig una possibilitat bastant remota d’una millora professional, però per això hauràs de fer front a la teva timidesa i millorar la sociabilitat.

miquel- Voldria saber com aniré d’amors i amistats l’any vinent, a més a més de com m’anirá la feina actual.

-Uf, veig un any marcat per la calma, la tranquil·litat, l’aïllament i la soledat. Veig un canvi important a la teva feina marcat pel conflicte amb algú arribista i sense escrúpols.

parcerito- 1) com anira l’amor enguany? 2) terminare la marato de barcelona?

-Molta estabilitat i tranquil·litat en quant a amor. Les cartes no son gaire bones en quant a la marató, no ho veig impossible, però hauràs d’esforçar-te més del que ho estàs fent ara.

 

h1

Deixa les teves preguntes pel #TarotArqueoleg 2018

Desembre 27, 2017

# a a tarot drag

Un any més aquest blog posa a la disposició de tots els seus lectors una consulta gratuïta per conèixer que ens  durà el proper 2018.

Deixeu-me 1 o 2 preguntes per persona. Poden ser generals (política, economia…) o personals (amor, treball, salut…). Descartaré totes aquelles que tinguin una resposta molt evident o impossible (com: ens atacaran els extraterrestres?), així com un enunciat massa rebuscat o concret (quin serà el nº de la loteria?). Procureu que la pregunta no estigui repetida. Acceptaré qüestions preferentment als comentaris d’aquest post, al meu Facebook o Twitter (@arqueoleg) on també podeu emprar el hashtag #TarotArqueoleg

Si no hi han suficients preguntes me les inventaré jo i si n’hi han masses faré una selecció.  Teniu de temps fins les 00:00h del 31 de Desembre. Publicaré les prediccions a partir del dia 1 de Gener.

Principals prediccions que vaig fer per al el 2017 (llegiu-les totes AQUÍ)

-> El Govern de Sabadell tindrà una crisi, amb forta tensió interna. Finalment veig una solució diplomàtica de mans d’una persona sabia que agafarà el timó.

-> El Referèndum legal i acordat no es podrà fer i es buscarà una alternativa enginyosa i elegant que acabarà sent tot un fracàs. Veig un gran esforç de l’independentisme de cara a la justícia que aportarà alguna victòria important i també una derrota significativa.

-> La posició dels Comuns respecte al Procés estarà marcada per la desorientació, l’autoengany, el desitj de figurar, així com per un estancament en la manca d’oportunitats per donar una solució o relat alternatiu.

->  Veig el lideratge de Puigdemont molt reforçat tot i que haurà de fer front a una crisi, tindrà un cop de sort.

-> Albano Dante haurà de fer font a obstacles i un important canvi en un camí difícil que finalment acabarà amb èxit.

-> Podem farà front a una reestructuració plena de dificultats. Les cartes no son bones en general per al partit.

Deixeu les vostres preguntes! 

h1

Perquè Catalunya En Comú- Podem es el millor vot per acabar amb el Procés

Desembre 9, 2017

domenech

Com molt encertadament va assenyalar Pablo Iglesias, i com jo mateix explicava a l’anterior post, el Procés es retroalimenta amb un Anti-Procès nacionalista espanyol; ambdós es necessiten mútuament per seguir existint. Sense el Procès, Ciutadans seria un grupuscle extraparlamentari, com UPyD, i el PSOE no tindria cap excusa per fer una moció de censura a Rajoy.

Molta gent creu, erròniament des del meu punt de vista, que la única forma d’acabar amb el populisme identitari independentista es posar un govern nacionalista espanyol amb Arrimadas de Presidenta i amb el PSC i PP de crosses. ERROR.

Imaginem per un moment que succeiria amb un Govern Arrimadas. Es rendirien els processistes i acceptarien sense més la fi de la immersió lingüística o que TV3 tingués una programació en castellà? En absolut. A la oposició es radicalitzarien ad infinitum. Tindríem vagues lock outs patriòtics cada setmana, mobilitzacions nacionalistes permanents i un augment exponencial de l’enfrontament i la divisió social. El Procés estaria més viu que mai. Potser alguns mitjans de comunicació privats i entitats perdrien les subvencions de la Generalitat, però no us preocupeu que tenen donants milionaris i ajuntaments, diputacions i consells comarcals de sobres per suplir-ho.

Un Govern Arrimadas seria la coartada perfecta perquè els procesistes no hagin de complir cap promesa, ni donar cap explicació i, alhora, seguir plenament mobilitzats. Al Procès no se’l pot derrotar amb un Anti-Procès, això es com tractar d’apagar un incendi amb benzina.

En el fons, molts independentistes tenen fantasies masoquistes sobre com de bé s’ho passarien mobilitzant-se contra un Govern espanyolista. Tindrien la seva dosi de victimisme assegurada cada dia, matí, tarda i nit. De fet, en aquesta campanya  tan ERC com JxS tenen com a únic argument aturar l’auge de Ciutadans, sense exposar cap mes idea o projecte. La fantasia aterridora d’un executiu espanyolista es l’únic que els cal per mobilitzar les seves bases.

I doncs, quina es l’alternativa? Estem condemnats a viure eternament en mig de dos blocs identitaris que impedeixen fer política social que tingui algun impacte real en la vides de les persones, més enllà d’excitar els seus sentiments més primaris?

Doncs si, podem fer quelcom revolucionari: canviar de tema. Deixar de polaritzar la política entorn la identitat ètnico-lingüística i fer-ho en torn la classe social i les propostes sobre com redistribuir la riquesa entre capital i treball. I això no es pot fer amb una llista intoxicada amb sinistres personatges ultraconservadors i democristians procedents de la caverna de corrupció que va ser Unió Democràtica, com si ho fan tan PSC com ERC.

Només la llista encapçalada per Xavier Domenech pot trencar els murs de l’odi nacionalista i establir pots amb els elements progressistes que hi ha en ambdós costats, obligant-los a empassar-se els seus prejudicis, aparcar les seves fantasies mil·lenaristes i fer un govern transversal d’esquerres. Es necessari el diàleg, la síntesi i la comprensió mútua entre els elements menys reaccionaris i radicals de cada bloc.

En quan comencem a debatre sobre subvencions a escoles d’elit, impostos als rics, o millores en sanitat, l’odi identitari anirà agonitzant fins a quedar reduït en una cantonada marginal de la història, esperant a que la propera crisi econòmica li proporcioni prou frustració per tornar a créixer. Només Govern d’esquerres a Catalunya i Espanya aconseguirà avenços reals i progressius en autogovern, com ja va fer el Tripartit, sense caure en deliris surrealistes de ruptura amb la realitat material.

Es per això que m’adreço a la nombrosa bossa d’indecisos d’esquerres, federalistes i de classe obrera que dubten entre el PSC i Catalunya en Comú-Podem: no poseu el vostre vot a la catifa d’un Govern Arrimadas que tan sols servirà per alimentar el Procés fins a proporcions delirants i no farà cap política social. Si, hem comés errors, ho reconec. Participar al 1O o trencar amb el PSC a Barcelona han estat cagades importants que va cometre una part de la militància per un estret marge, però mai, mai, mai ens hem equivocat d’enemic. Som espai polític que mai ha votat la investidura d’un president de dretes o d’un partit corrupte, ni per activa ni per passiva. I les nostres mancances poc es poden comparar amb facilitar governs de Puigdemont o Rajoy o aprovar la DUI o el 155.

Com més força tinguin els ponts, més dèbils seran els murs. Per això cal que cap bloc sumi i l’únic espai que té capacitat de dialogar i apropar postures entre ambdues bandes, Catalunya En Comú- Podem, tingui la clau i la major força possible.