h1

A qui beneficia la repetició d’eleccions? L’exemple de Grècia 2012

maig 2, 2016

Demà es signarà el decret de convocatòria d’eleccions anticipades, i molts aprenents d’endeví es troben llençant les seves apocalíptiques prediccions sobre una plaga d’abstenció que catapultarà a Rajoy i Ciutadans a la majoria absoluta. Hi ha cap base empírica per afirmar tal cosa? Mai s’han repetit unes eleccions a Espanya, ni generals ni autonòmiques (les municipals no es poden repetir, per llei) i, per tant, resulta difícil fer projeccions basades en una experiència inexistent.

A nivell internacional, però, hi ha un exemple que- salvant les distàncies- pot ser d’utilitat: la repetició d’eleccions generals a Grècia als mesos de Maig i Juny de 2012. Crec que es un exemple interessant ja que el sistema de partits hel·lè va patir una transformació similar al espanyol davant la crisis, amb un col·lapse del sistema bipartidista (els socialistes del PASOK i la dreta Nova Democràcia), juntament amb el sorgiment d’una nova esquerra alternativa anti-austeritat Syriza, així com l’aparició de diversos partits de centre i el manteniment minoritari de l’esquerra comunista tradicional del KKE. També hi han moltes diferències, tan econòmiques com polítiques: allí no tenen nacionalismes regionals, no han passat un 15M i els populismes identitaris sobiranistes i euròfobs es manifesten a través dels neonazis d’Alba Daurada, que afortunadament aquí no tenim. Els efectes de la duresa de la crisi, l’austeritat i el deute també han estat molt mes durs a Grècia.

Eleccions de Maig 2012

Parlament Grecia Maig 2012

Parlament grec al Maig de 2012

Aquestes eleccions (avançades un any) son les primeres que es realitzen després de la crisi brutal del deute, les grans mobilitzacions i vagues al cerrer. i la fallida del govern socialista de Yorgos Papandreu, obligat a aplicar les polítiques d’austeritat amb el suport de la dreta de ND i l’extrema dreta de LAOS.

Tot i que el sistema electoral grec té un plus de 50 diputats al partit que guanya les eleccions, per tal de facilitar l’estabilitat, cap partit va aconseguir la majoria suficient per formar govern. El líder de la dreta, Antonis Samaras, no aconsegueix ser investit, ja que els socialistes, desplaçats per primer cop a la seva història a la 3a posició (acabaven de perdre el 74% de vots de cop), es negaven a fer una Gran Coalició. Cap altre partit aconsegueix formar Govern i el President de la República dissol el Parlament i convoca de nou eleccions.

Eleccions de Juny de 2012

1422185411_230504_1422192114_sumario_normal

Parlament grec al Juny de 2012

grecia

Diferència de vot als principals partits Maig-Juny 2012

La participació a les eleccions de Maig havia estat del 65,1% (6,3M), al Juny passa a ser del 62,5% (6,1M). Es a dir, hi ha una mica més d’abstenció, una diferència de 3% de participació que es tradueix en 200.000 votants menys, però no una hecatombe absentista, ni res per l’estil.

Aquesta baixada de sufragis, però, afecta desigualment als partits. Es produeix un efecte de “bipolarització” entre les dues principals forces polítiques. Nova Democràcia puja 700.000 vots, un 53% més que al Maig, i Syriza en 600.000 vots, un augment del 36,5%. La resta de formacions cauen en picat, destacant l’ensorrament comunista (perd el 53% de vots) i socialista (19% menys). Si Syriza i KKE haguessin format coalició haurien esdevingut primera força política, rebent el plus dels 50 escons extra. Això va ser totalment impossible degut al sectarisme i l’euroescepticisme del KKE.

Aquest cop, però la dreta de ND tampoc arriba a la majoria absoluta. Finalment aconsegueix formar una Gran Coalició amb els socialistes del PASOK i el partit de centre DIMAR, amb el projecte polític d’obeir les retallades austeritaries imposades per la Troika. L’esquerra alternativa de Syriza es converteix en líder de la oposició i a les següents eleccions de 2015, esdevé primera força política i Alexis Tsipras es converteix President del Govern, fins a dia d’avui.

Conclusions

Mai he cregut en l’Etern Retorn, ni que la història es repeteixi ni tan sols com a farsa, que diria Marx. Ara bé, ens trobem davant un exemple amb una quantitat de variables força similars a la situació espanyola i que es pot donar lloc a una lectura política d’errors i encerts, de la qual podem prendre nota. Aquí alguns apunts:

– La situació del PASOK a Grècia es molt més dèbil al 2012 de la que té el PSOE ara, ja que els socialistes hel·lens venien de governar amb el suport de la dreta per aplicar un programa de destrucció incontrolada de l’estat del benestar. En el moment que el PSOE faciliti un govern del PP, o bé quedi en tercera posició, esdevindrà un cadàver polític i haurà perdut tota raó d’existir.

– La divisió de l’esquerra anti-austeritat a Grècia va endarrerir el canvi polític 3 anys, pel simple fet de no presentar-se units. Ara tenim la oportunitat a Espanya d’esmenar aquest error, amb una confluència dels espais Podem-IU.

– L’abstenció es imprevisible i no sabem com pot afectar. Depèn de la capacitat de cada espai de tensar i polaritzar l’electorat entorn seu.

– La repetició d’eleccions no varia substancialment l’espectre polític, però obliga i força als partits a arribar a un acord, per molt dolent que sigui, ja que una tercera convocatòria seria absolutament impensable. En el cas grec son els socialistes i els centristes els que acaben cedint, governant amb la dreta, cosa que podrien haver fet perfectament al Maig i s’haurien estalviat la convocatòria.

Veurem que passa aquí al Juny!

h1

10 Recomanacions de Ciències Socials i Humanitats per Sant Jordi

abril 21, 2016

De cara a la festa de Sant Jordi, abans que us llenceu com boges a adquirir llibres sense mesura ni criteri,  deixeu-me que us recomani alguns dels llibres d’assaig que més m’han agradat aquest any. Les temàtiques son les mateixes que trobareu en aquest blog que, si em llegiu, imagino que serà perquè també les compartiu en major o menor mesura: Ciències Socials (Història, Antropologia i Política) i Humanitats (Filosofia, Art, Cinema, Música, Literatura). Alguns no son novetats, ja us aviso. La literatura i l’assaig no son modes efímeres, com la música pop, i sempre es una bona ocasió per revisitar un clàssic.

Francisco Veiga- La Fabrica de las FronterasLa Fàbrica de las Fronteras: Guerras de Secesión Yugoslavas (1991-2001). Francisco Veiga, 2011

Una brillant, acurada i objectiva narració històrica de les cinc guerres que van desintegrar l’antiga Iugoslàvia (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Kosovo i Macedònia). El que més m’ha agradat es que fuig del fàcil maniqueisme de bons i dolents; no es limita a demonitzar als serbis, sinó que explica acuradament  les causes, les conseqüències i les sagnants atrocitats que van cometre tots i cada un dels actors d’aquest conflicte, sense que ningú en surti gens ben parat. Un aterridor relat que ens demostra de que és capaç l’odi nacionalista, de com la única forma de crear un estat ètnicament homogeni en un món global es  mitjançant les matances i que posar fronteres mai soluciona un conflicte, només en crea de nous.

Maquiavelo.inddMaquiavelo frente a la gran pantalla. Cine y política. Pablo Iglesias, 2013

Abans de ser el líder de Podemos, Pablo Iglesias es dedicava a donar classes de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense. Aquest llibre es el resum d’una de les assignatures que va impartir: Cinema i política, on fa un recorregut a traves de diversos films tractant de demostrar com la industria del cinema construeix relats que creen hegemonies polítiques a la societat. Resulta molt interessant l’anàlisi sobre la visió naïf i apolítica que es transmet de la Guerra Civil a través de diverses pel·lícules, així com la construcció de rols de gènere a “Lolita” o la globalització urbana a “Amores Perros“, entre molts altres exemples.

Gregorio Moran. El Cura y los mandarinesEl Cura y los Mandarines. Historia no oficial del bosque de los letradosGregorio Morán, 2014

A part de divertir-nos amb els seus mordaços articles d’opinió a La Vanguardia, Morán es un excel·lent escriptor. En aquest cas ens trobem davant una magna obra, fruït d’una documentació exhaustiva, que ens detalla l’endogàmia del món cultural i editorial que ha viscut Espanya, des de finals del franquisme fins als anys 90’s. Com s’ha premiat la mediocritat i la fidelitat al poder, per sobre de la qualitat,  creant un mon tancat i resclosit de “mandarins” intocables on el capellà Jesus Aguirre hi jugarà un paper molt especial. Quelcom que, per desgràcia, s’està reproduint a petita escala avui a Catalunya.

Aixo no es africa- marc serenaAixò no és africà! Del Caire a Ciutat del Cap a través dels amors prohibits. Marc Serena, 2013

Un assaig on el periodista català Marc Serena ens explica les peripècies viatgeres des d’Egipte a Sud Africa entrevistant a diferents persones LGBT arreu del continent, que li expliquen com viuen el fet de ser una minoria sexual en el continent amb més homofòbia del planeta. Hi torbem activistes bloggers, advocades en drets humans, un imam musulmà casat amb un altre home, professionals del sexe, transsexuals que no es poden operar, entre altres interessants testimonis. Podeu llegir una ressenya meva més extensa aquí.

En tu arbol o en el mioEn tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres. Jose Antonio Langarita, 2015

Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perquè de que molts homes practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …). Conté una detallada observació participant, doncs ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. El llibre s’inicia amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado i en podeu llegir una ressenya meva més completa aquí.

La Sociedad de castasLa Sociedad de Castas. Religión y política en la India. Agustín Pániker, 2014

Molt s’ha parlat darrerament de la “casta”, però dubto que ningú tingui la més remota idea de que significa aquest concepte dins el seu context cultural originari, la Índia. El professor d’història de les religions Agustín Pániker, ens fa una minuciosa explicació d’aquest complexíssim sistema de jerarquització social, basat en un concepte metafísic com la puresa/impuresa. Una estratificació que té profundes repercussions en l’economia, la política, la religió, el sistema de parentesc o la dieta de tot el sud-est asiàtic i que afecta a centenars de milions de persones. Però també es tracta d’un sistema d’apartheid a gran escala que impedeix que moltes persones tinguin els mateixos drets i deures i es vegin explotades en funció de la seva impuresa.

maarina garces- filosofia inacabadaFilosofía inacabada. Marina Garcés, 2015

Aquesta obra es troba dividida en dues meitats. A la primera part la professora Garcés ens convida a fer una encertada reflexió, des d’un punt de vista filosòfic, sobre com abordar els problemes que es troba el món global i de com els  teòrics, clàssics o contemporanis, ens donen eines per entendre i replantejar la realitat que ens envolta avui. Ja a la segona meitat, Garcés ens fa un variat assortit de les darreres tendències i els autors més destacats en  la filosofia de la segona meitat del s. XX (postmodernitat, existencialisme, fenomenologia, neomarxisme, teoria queer…), explicant d’una forma breu, amena i comprensible quines son les seves principals idees i aportacions.

Patty Smith- Eramos unos NiñosEramos unos niños. Patti Smith, 2010

La coneguda cantant de rock i poetessa ens endinsa en un preciós relat autobiogràfic que gira entorn a la seva relació, afectiva i d’amistat, amb el fotògraf Robert  Mapplethorpe, conegut per les seves imatges homoeròtiques. Una història que plasma perfectament l’ambient undergonud de Nova York a finals dels anys 60’s i principis dels 70’s, amb Andy Warhol, Janis Joplin o Jimi Hendrix de personatges secundaris i el mític Chelsea Hotel d’escenari de fons. Un moment clau en la contracultura americana on es barreja el rock, el punk, el moviment hippie, l’alliberament sexual o el pop art, on tot semblava possible.

El impostor - Javier cercasEl Impostor. Javier Cercas, 2014

En aquest excel·lent assaig, Javier Cercas tracta de donar resposta al perquè un personatge real com Enric Marco va fer-se passar, durant anys, per un supervivent del camp de concentració de Mathausen, quan mai hi havia estat, sent la cara més coneguda de l’Amical Mathausen, fins que un historiador va descobrir el frau. A través de diverses entrevistes amb ell, així com un recorregut ben documentat per la seva biografia (també va arribar a ser portaveu de la CNT  i de la FAPAC), tracta d’analitzar la seva complexe personalitat i mira de  discernir quines  parts de la seva vida son certes i quines pur deliri de grandesa.

MarxantroKarl Marx, Antropólogo. Thomas C. Patterson, 2014

A part de ser un dels filòsofs més importants de tots els temps, de replantejar la teoria de l’economia i  posar les bases del socialisme científic, Marx i Engels van escriure molt sobre com enfocar la història, l’antropologia i les ciències socials en general, des d’un punt de vista materialista històric. En aquest llibre s’ens explica com les obres originals del marxisme reflexionen sobre com el treball ens separa dels homínids, sobre la formació de les classe socials i els estats a la prehistòria, del sorgiment i canvi dels diferents modes de producció al llarg del temps i, el més important, posa unes bases per fer una antropologia marxista al segle XXI, que son perfectament extrapolables a l’arqueologia.

memorias AdrianoMemorias de Adriano. Margarite Yourcenar, 1950

I per acabar, un clàssic entre els clàssics que tenia pendent de llegir des del batxillerat. Es tracta de la biografia de l’emperador romà Adrià, narrada en primera persona en forma d’epístola al seu successor Marc Aureli. Un llibre  tan ben narrat que sembla poesia. Una reflexió sobre el sentit de la vida, el  poder polític i militar, el sentit d’estat, així com a la passió i l’amor envers al seu jove amant Antinoo. Una recreació exhaustiva d’un moment clau en la història de Roma (s. II dC), on l’Imperi ha de fer front  diverses rebel·lions internes i el cristianisme encara es una secta minoritària.

Us animo a que em deixeu les vostres recomanacions!

h1

Gegants i Capgrossos: Metàfores de Gènere i Poder en el folklore popular.

abril 18, 2016
BRANGULI-1933-ANC-GEGANTS-I-CAPGROSSOS-

Gegants i Capgrossos a Barcelona, any 1933. Brangulí

Tota tradició cultural o folklòrica es troba carregada símbols que fan referència a les estructures mítiques més profundes d’una cultura, aquella concepció del món que tots els membres d’un sistema cultural comparteixen i tenen completament arrelats en el seu inconscient. Un llenguatge de metàfores destinat a crear una hegemonia que perpetuï les estructures de producció i reproducció; uns rols de poder sociopolític o de gènere sobre els quals funciona la societat.

Sovint, però, cal que algú extern a la nostre construcció mítica de la realitat analitzi aquests simbolismes par tal que sigui capaç d’entendre la relació metafòrica entre la superestructura cultural i l’estructura de producció-reproducció. Un exemple molt curiós que recentment he trobat es la interpretació que va fer als anys 70’s un antropòleg nord-americà de la nostre festa de Gegants i Capgrossos. Es tracta de Stanley H. Brandes, professor de la Universitat de Califòrnia a Berkley, el qual va estar vivint en un poblet d’Andalusia, estudiant com es manifestaven els rols de masculinitat  a través del seu folklore. Va publicar les seves conclusions al llibre  “Metáforas de masulinidad. Sexo y estatus en el folklore andaluz” (Taurus, Humanidades, 1991).

Mataro

Gegants i Capgrossos a l’Ajuntament de Mataró

La festa de Gegants i Capgrossos té el seu origen a Flandes al s. XV i s’expandeix ràpidament al folklore popular de tota Espanya. Des de fa 400 anys es representen a molts pobles i algunes ciutats de tota la Península, normalment associats a Corpus, al Carnaval o a les festes majors. Es tracta d’una processó musicada i animada on tant gegants com capgrossos desfilen enmig del poble, passant per aquells llocs més importants d’una població i associats simbòlicament al poder (Església, Ajuntament, Plaça Major…).

Les figures dels Gegants i els Capgrossos son el que l’Antropologia Estructuralista de Claude Levi Strauss anomena una “Oposició Binària“, dos conceptes antagònics i maniqueus que es complementen dins una mateixa pràctica cultural:

Gegants: Son pocs, normalment dos. Representen una parella adulta heterosexual (home-dona). Van vestits d’una forma ostentosa que, inequívocament, qualsevol individu identificaria amb el poder polític; normalment van caracteritzats de reis i reines medievals i guarnits amb corones o ceptres. En el cas del gegant masculí pot dur elements militars (espasa, maça, casc…), mentre que la geganta sol portar un ram de flors a la ma. Son molt alts, dignes, elegants i dominants. La seva expressió es inexpressiva, hieràtica i seriosa. En el ball el gegant no interactua amb el públic. Representen l’ordre, la maduresa i la jerarquia.

Capgrossos: Son molts, van vestits de gent corrent i poden representar una caricatura de diferents oficis o personatges populars. Son baixets, tenen unes cares molt expressives (riuen, ploren…) o, directament, lletges. El seu cos es desproporcionat, mòbil i el seu ball, molt caòtic, interactua constantment amb el públic. Representen el desordre, la immaduresa i les classes populars.

Segons Brandes, aquesta festa es una representació dramàtica de la lluita de classes i del control social, així com de els tensions dins de la família nuclear heteropatriarcal. Anem per pams.

En la observació etnogràfica que fa Brandes, veu com tant les colles geganteres com el públic es troba format, bàsicament, per persones de classe treballadora, mentre que els individus que pertanyen a les classes més elevades ho veuen com una tradició massa vulgar i no hi participen. Segons ell, aquesta festa es una forma que tenen les classes populars de representar l’ordre polític i l’explotació del camp andalús entre jornalers i  cacics. Els gegants son vistos com a símbol de la repressió i el control social per part del poder polític i econòmic, representant cohesió, estabilitat i  jerarquia, mentre que els capgrossos serien el poble oprimit, però revoltós i rebel.

Comparsa Gigantes.

Gegants a Donosti

Per altre banda l’antropòleg americà també hi veu una metàfora de la família nuclear heteropatriarcal on els gegants son els pares i els capgrossos els fills. En el seu treball de camp observa com les colles geganteres es troben formades bàsicament per homes joves i solters. Aquest expressarien així les tensions amb el control social que exerceixen els seus pares i la seva família, així com també els germans grans sobre els petits. Les dones no hi solen participar, i si ho fan es com a públic, en un segon pla. Brandes veu en els capgrossos una representació fàl·lica en el seu gran cap; aquestes figures també poden portar porres amb que espanten al públic i que també seria una forma de projecció inconscient del seu penis.

##acapgrosso

Gigantes y cabezudos a Saragossa

Aquesta festa es pot interpretar, també, com un relat metafòric sobre la virilitat i el sexe fora de control matrimonial (capgrossos), així com una lluita per controlar els impulsos juvenils irracionals, davant l’estabilitat i l’ordre del matrimoni heteropatriarcal (gegants). Una teatralització del ritual de pas de la joventut a la maduresa i una forma de crear una identitat entorn a un rol de masculinitat.

Les dues interpretacions (classe i família) estan lligades. Aquest relat metafòric presenta una inconscient equiparació entre el poder familiar i la jerarquia política, social i econòmica; una dominació “natural”, on els poderosos son vistos com una figura autoritària i paternal, davant un poble adolescent, caòtic i desordenat.

Podria ser molt interessant repetir les observacions de camp a l’actualitat i en un altre context social per veure com han canviat les tensions de classe en una societat post-industrial i els rols de gènere gairebé 40 després, tot i que l’essència de la festa no hagi variat en absolut (crec).

h1

Crònica de la XI Assemblea Nacional d’ICV.

abril 11, 2016

ICV1

Si vostè no sap el significat del concepte esotèric “esmena transaccionada” es perquè definitivament no forma part del minúscul grup de persones que avui milita en un partit polític, de tradició marxista, i que es reuneix de forma cíclica en un gran recinte per fer un cerimoniós ritual, en el qual posa al dia les seves idees i direcció política.

Han passat només 3 anys des de l’anterior Assemblea Nacional d’ICV, celebrada a Viladecans, però políticament sembla que hagi estat un segle. Un cop més es demostra que els ecosocialistes som la viva encarnació del Mite de Cassandra: tenim el do de veure el futur, però la maledicció de què ben poca gent ens faci mai cas. Ja parlàvem de Rodalies quan tothom estava entusiasmat amb l’AVE o de dació en pagament en plena bombolla immobiliària. El 2013, en la passada Assemblea, vam preveure que el Referèndum seria la idea central per superar en conflicte de sobiranies entre Catalunya i Espanya; doncs bé, a les eleccions catalanes ben poca gent va comprar la idea, deixant-se enlluernar per desconnexions màgiques, que no eren més que  fum i jocs de trilers, com ja s’està demostrant. També parlàvem llavors de confluència i d’un nou subjecte polític hegemònic de l’esquerra. Faltava un any pel sorgiment de Podemos i Ada Colau era una simple activista de la PAH.

ICV2Tot i l’accelerat Tsumani polític, el cert es que la realitat segueix  sent estructuralment molt semblant a 2013, amb l’honrosa excepció d’alguns ajuntaments com Barcelona. Seguim dins les polítiques austeritàries de la Troika, en una Unió Europea que no vol esdevindre una eina vàlida per redistribuir la riquesa o el deute  i camina en la perillosa direcció del replegament identitari dels estats-nació. Rajoy encara viu a la Moncloa, en funcions però sense una majoria alternativa que doni solució als conflictes socials i territorials de l’estat. I a Catalunya, continuem amb Convergència al poder, immersos en el monotemàtic debat del Procés. No hem millorat l’autogovern ni en una coma, però ens distreuen les declaracions en paper mullat, els dies històrics de fireta i les desconnexions simbòliques que no duen enlloc. Donem voltes en cercle, mentre la dreta europea, catalana i espanyola segueixen retallant drets i privatitzant el bé comú.

Qui si vol mutar radicalment es l’esquerra catalana que ni per activa ni per passiva ha fet mai President a algú de dretes. Les diferents formacions polítiques que van guanyar a les urnes el passat 20D es troben immerses en un procés de confluència per la creació d’un nou espai polític que, com es va demostrar empíricament, té la capacitat potencial d’esdevindre la primera força política a Catalunya.

ICV3

Intervenció de la delegació de L’Hospitalet

Aquest cap de setmana, doncs, hem viscut la primera cerimònia d’un ritual de pas que ha de culminar donant llum a aquest nou subjecte. Si hem de fer cas al model teòric, establert el 1909 per l’antropòleg francès  Arnold van Gennep, la primera fase d’un ritual de pas s’anomena “fase preliminar“, en la qual un ésser deixa de ser per esdevindre un no-ser, abans de que a la “fase liminar” el no-ser culmini la seva mutació simbòlica creuant una línia de no retorn i, ja a la “fase post-liminar“, esdevingui plenament el nou ésser, completament renovat.

ICV, però, aquest cap de setmana ha deixat clar que, tot i comprometre’s absolutament en la construcció del nou ésser polític, no vol deixar d’existir. I, tant Pablo Iglèsias, com Ada Colau i Joan Josep Nuet, han corroborat aquest punt: es possible, i desitjable, arribar a la “fase liminar” en la qual s’encarnarà simbòlicament el nou subjecte, sense que els elements anteriors s’hagin de dissoldre en el no res. Simplement han de transformar-se completament per deixar de viure en la comoditat del seu espai de confort i preparar-se per esdevindre tan sols una part de quelcom molt més gran, plural i divers. ICV serà doncs, un esser i alhora part essencial d’un espai que avui encara es un no-esser. No està escrit enlloc que hagi d’anar bé o culminar amb èxit, però ICV ha deixat clar que aquest es l’únic escenari que contempla.

En tot cas agrair el reconeixement rebut per part de tots els nostres futurs (i presents) aliats, en les seves intervencions. Un element clau i imprescindible sense el qual no hi podria haver cap mena d’entesa. Aquells que hem intentat confluències amb la CUP a nivell municipal, sabem perfectament que aquest (i no cap altre) es l’abisme insalvable que ha dut al fracàs qualsevol intent d’aproximació.

ICV4Aquest cap de setmana hem viscut amb emoció el primer pas d’aquest rite de transformació: acomiadant a dos grans líders i amics com el Joan Herrera i la Dolors Camats. Dues persones que han estat prou hàbils per saber llegir el moment polític i sacrificar-se personalment en un altar, per tal de que el projecte col·lectiu seguís tenint sentit en un nou escenari. I hem donat la benvinguda al trident que ens ha de conduir cap a la següent fase d’aquesta unitat: David Cid, Marta Ribes i Ernest Urtasun.  Tres persones de la meva generació, que hem viscut les mateixes batalles i partim d’uns elements referencials idèntics. Tenen la meva confiança per tal de culminar amb encert aquest apassionant viatge.

Però com deia Gramsci, les idees no viuen sense organització, però tampoc les organitzacions poden viure sense idees. No podrem basar mai un projecte tan sols en emocions o lideratges carismàtics, doncs tindria unes bases molt poc sòlides sobre les quals créixer; tot i que tampoc volem un marc ideològic massa encorsetat, que impedeixi obrir-nos a cada cop més gent. En aquesta assemblea hem volgut reafirmar els nostres forts principis i valors ideològics, el principal capital que aportarem a la confluència: catalanisme social i referèndum fugint de l’identitarisme excloent del Manifest Koinè, un full de ruta per transformar la Unió Europea rebutjant tot populisme euroescèptic, feminisme, anti-racisme, ecologia, decreixement, fiscalitat justa, repartiment de la riquesa o rebuig al TTIP entre molts d’altres.

I, finalment, em pregunto si tot aquest complex cerimonial de l’Assemblea Nacional amb els seus propis codis i símbols, informes de gestió, delegacions territorials i sectorials, debats d’esmenes o resolucions, tindrà sentit quan, en la següent fase d’aquest ritual de pas, ens trobem amb els altres essers polítics que venen d’un paradigma on tot això sona a paleolític. Haurem d’inventar noves fórmules o donarem un nou nom a les antigues? Sens dubte serà un repte apassionant.

h1

Desmuntant el Manifest Lingüístic del Grup Koine

abril 3, 2016
# #APSUC

Som un sol poble i no ens dividiran!

Com a persona catalanoparlant, amb 8 cognoms d’origen català, que estima amb orgull la seva llengua i orígens;  com a catalanista impulsor del Dret a Decidir i que ha participat en mobilitzacions sobiranistes i com a activista antiracista i antifeixista, em sento profundament avergonyit i insultat veient com s’empra la meva parla per defensar un fonamentalisme cultural, on la diversitat lingüística i la immigració son presentades com un perill i no com una oportunitat per enriquir-nos.

Em refereixo al “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial” un verinós text que proposa expulsar el castellà de l’administració pública, trencant així la cohesió social, dividint i segregantt al poble català en grups etnolingüístics confrontats entre ells. Es especialment preocupant que el Manifest estigui signat per un ex-diputat de la CUP, com Julià de Jodar.

Afortunadament els independentistes sensats, com el diputat d’ERC, Joan Tardà, han corregut a desvincular-se d’aquest escrit i a reivindicar el paper de la llengua castellana cooficial en un futur Estat independent. Estaria be conèixer la opinió del grup independentista castellanoparlant Súmate. PD: Convergència ha demanat “respecte” per al manifest, al que vol “tindre en compte”.

Em sembla indecent negar la importància que ha tingut la llengua castellana en la cultura catalana, amb importants escriptors com Terneci Moix, Manuel Vazquez Montalban, Rosa Regas, Maruja Torres o Javier Cercas, entre molts altres. Ells no son catalans? Perquè? No son catalans tampoc el 90% dels meus veïns de l’Hospitalet de Llobregat, majoritàriament de classe treballadora i humil, que tenen orígens familiars migrats i no tenen el català com a primera llengua? De debò algú creu que l’independentisme arribarà mai a ser majoritari excloent i segregant a la meitat del país?

Català es qui viu i treballa a Catalunya, independentment d’on hagi nascut, quina llengua parli, de quin color sigui la seva pell, de quina sigui la seva religió (si en té), classe social, gènere, orientació sexual, ideologia, voluntat, identitat o sentiment de pertinença. Som un sol poble, amb els mateixos drets i deures, i no deixarem que cap grupuscle fanàtic i extremista ens divideixi o ens enfronti. El dret a la ciutadania no està en discussió, ni a debat.

Del que hauríem d’estar parlant es de com aconseguir que el català sigui oficial a la UE, no de que el castellà ho deixi de ser a Catalunya. El que hauríem de debatre es com l’Administració es pot comunicar amb els catalans que parlen urdú, xinés o àrab i no de com ho ha de deixar de fer amb els castellanoparlants.

A continuació desmuntaré un per un tots els arguments del Manifest:

la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya

-Mentida. El català (igual que el castellà) es una llengua romànica que s’origina com a dialecte del llatí, llengua estrangera formada a Roma i imposada per les armes a partir de la conquesta i colonització de la Península Ibèrica, a partir de la II Guerra Púnica el s.III aC. L’única llengua plenament endògena coneguda del territori català es la ibèrica, utilitzada durant la segona Edat del Ferro i desapareguda fa uns 2.000 anys. En basc, en canvi, si es una llengua veritablement endògena, l’única de la Península Ibèrica.

# #Iber

Inscripció en la llengua endògena de Catalunya: l’Ibèric.

“i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears.”

– La llengua no es va “estendre” de forma natural pel territori. El català, igual que el castellà, va ser imposat militarment per la conquesta i colonització exercida per la Corona d’Aragó, a sang i fetge, contra la població musulmana de Balears i València al s.XIII. Especialment cruenta va ser la conquesta de la illa de Mallorca, on les tropes catalanes van catapultar caps de musulmans degollats per sobre de la muralla de Medina Mayurqa i van exterminar a més de 30.000 persones. No som millors que els espanyols ni més ètics, ni més purs, som iguals. Simplement no hem tingut tants exèrcits per colonitzar i imposar la nostre parla; però, quan hem pogut, hem fet el mateix. S’ha de protegir el català a Catalunya, Balears i València, des de la cooficialitat i el respecte mutu, mai des de l’exclusió, la segregació o la intolerància.

“a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714”

– Fals. La Corona d’Aragó es va unir lliure i voluntàriament amb la Corona de Castella mitjançant la Concòrdia de Segovia l’any 1475 i la Unió Dinàstica dels Reis Catòlics. D’aquesta forma es crea l’Espanya moderna, un estat confederal, amb estructures pròpies de cada territori, feudals i nobiliàries. La Guerra de Successió es un conflicte entre estats, classes socials, formes de govern i entre dinasties, però totes elles per governar una Espanya que existia des de feia 200 anys. Catalunya va perdre les estructures feudals en mans de l’aristocràcia (Generalitat,  Consell de Cent…) i passa a estar governada per un sistema centralista i absolutista, amb una Capitania General i un sistema fiscal racional (Reial Cadastre) que, curiosament, beneficia especialment a la burgesia catalana que s’enriqueix moltíssim, primer amb el comerç amb Amèrica i posteriorment amb la industrialització. Catalunya esdevé, sota els Borbons, el motor econòmic d’Espanya. El castellà substitueix al llatí com a llengua de l’administració i a la literatura, però el poble (analfabet en gran part) segueix parlant plenament en català.

Si Catalunya no formava part d’Espanya fins al 1714… contra qui vam lluitar a la Guerra dels Segadors de 1648? Perquè ens vam oposar a la Unión de Armas del valido Conde Duque de Olivares, si no formàvem part d’Espanya? Com es que el Rei d’Espanya Felip IV va cedir la Catalunya Nord a França en el Tractat dels Pirineus de 1659 si Catalunya era un estat independent? Quina paradoxa anacrònica!! Però no havíem quedat que els Àustries eren tan catalanistes? Si ens van vendre la meitat del país a França!

“la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”

– Això es una infàmia ideada per instigar a l’odi contra els castellanoparlants i els migrats en general. La immigració peninsular a Catalunya, i particularment a la província de Barcelona, va ser durament reprimida i perseguida pel règim franquista. El Pavelló de les Missions va convertir-se, el 1952, en el centre neuràlgic de la política repressiva contra la immigració peninsular per ordre de Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província de Barcelona; era com un CIE de la època. En els anys cinquanta, després de constatar l’existència de l’onada migratòria no autoritzada cap a Catalunya, va instaurar-se tot un aparell repressiu que actuaria en els principals punts d’arribada dels immigrants: les estacions de ferrocarril i el port de Barcelona. Segons les estimacions realitzades per Imma Boj i Jaume Vallès, en el període comprés entre 1952 i 1957, des de Missions van ser evacuades unes 15.000 persones, la majoria de les quals vivien a Barcelona o havien estat detingudes a les estacions de tren de la ciutat. (font original)

La guerra civil va ser una lluita de classes, no de pobles. L’oposició real al franquisme a Catalunya era el comunisme, que va envair la Vall d’Aran el 1944, va fer vagues, boicots, manifestacions i accions de tota mena, mentre la burgesia catalana finançava el cop d’estat feixista per tal de recuperar les seves fàbriques nacionalitzades per la Generalitat Republicana. El PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme català, era una unió de persones tant d’origen català com  migrat, sota el lema “som un sol poble” i comptava amb líders que tenien cognoms com López Raimundo, Gutiérrez o Nuñez, entre altres d’arrel catalana. Un gran nombre de castellanoparlants es van manifestar sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia“, fent seves les reivindicacions d’autogovern català. Va ser el PSUC de Santa Coloma de Gramanet el primer en plantejar la immersió lingüística com una eina d’igualtat d’oportunitats per evitar una fractura social en base a la llengua. Ara, tota aquesta feina de cohesió social que ha dut a terme el catalanisme social d’esquerres se’n pot anar en orris per culpa d’un nacionalisme de dretes, exaltat, etnicista i excloent.

“el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social”

– La Generalitat té plenes competències lingüístiques i la immersió ha normalitzat plenament l’ús quotidià del català en l’educació. Els nombrosos mitjans de comunicació catalans públics o privats (tot i que acostumin a tenir una línia editorial obedient i submisa al poder polític) han fet possible viure plenament en català amb absoluta normalitat en qualsevol punt de la seva geografia. Vull ressaltar el bon treball i el gran èxit dels Centres de Normalització Lingüística o els Voluntaris per la Llengua en ciutats com l’Hospitalet.

La política lingüística actual es plenament suficient i adequada. No existeix cap perill que faci témer una desaparició del català. Mai abans en la història hi havien hagut 10 milions de catalanoparlants, el 95% dels quals l’entenen perfectament. Aquest discurs apocalíptic tan sols vol crear terror i por davant les diferències culturals en un món global. El que perjudica veritablement a la llengua catalana es l’ús polític per part de sectors extremistes que la volen convertir en un instrument exclusió contra la diversitat lingüística i cultural. Si en comptes d’insultar i excloure a les persones no catalanoparlants presentem el català com una llengua amable i no relacionada amb cap ideologia en concret, serà més fàcil que tothom s’hi pugui sentir identificat i s’animi a aprendre’l i parlar-lo.

Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978

– El que no us agrada es la diversitat lingüística, la interculturalitat i, especialment, la immigració. Us aterra l’alteritat i la diferència. L’existència de diverses llengües en un mateix territori es una riquesa cultural de la que en podem estar ben orgullosos i que hem de preservar com un pilar fonamental d’una identitat acollidora i plural. El català ha de ser una llengua vehicular d’inclusió i integració, mai  de segregació ètnica  o exclusió social.

El Fonamentalisme Cultural

Aquest text es una expressió més d’una perillosa ideologia anomenada “Fonamentalisme Cultural“, concepte investigat per la professora d’Antropologia Cultural de la UAB Verena Stolcke.

Segons aquesta investigadora, el fonamentalisme cultural es una actualització del racisme que simplement substitueix el concepte de “raça” per “cultura”, entesa aquesta com un tot compacte i territorialitzat. Aquesta idea de “cultura” es considera històricament arrelada en un conjunt de tradicions i valors immutables transmesos en un territori de generació en generació, d’acord amb la idea d’estat-nació, inventada al s.XIX, dissimulant i amagant les referències a la “sang” i la “raça”, que ja no queden gaire bé.

Com més permeables son les nostres fronteres a una economia globalitzada, més suport tenen aquests fonamentalismes, presentant la diversitat cultural o lingüística com un perill per la  homogeneïtat de la nació. La multiculturalitat es vista com un risc pels valors de la majoria. Aquesta idea integrista de cultura, parteix d’una por envers un futur incert (“el català desapareixerà“), veu els immigrants com un perill per l’homogeneïtat dels nostres valors culturals (“uns colons que venien a espanyolitzar-nos“) i pressuposa que les relacions entre les diferents cultures són per naturalesa hostils i mútuament destructives (“el bilingüisme es dolent“), perquè l’ésser humà és etnocèntric per naturalesa i, en conseqüència, les diferents cultures han de mantenir- aïllades per el seu propi bé.
.

PD: Aquí un article publicat a El País, sobre com aquest Manifest atempta contra tot el consens polític establert sobre la normalització lingüística, des de 1979. Una altre opinió contraria al manifest la trobem a El Periòdico sota el títol “Sacar la Lengua“. Al Bloc “Mil Dimonis” també desmunten els arguments del Manifest, amb altres raonaments. La Vanguardia li ha dedicat una editorial: Un manifest lamentable. Finalment destacar un text publicat a “Lliure i millor” d’un grup de lingüistes catalans que desmunten l’argument de que el bilingüisme sigui un risc pel català. 

PPD: L’any 1934 un altre grup de lingüistes, liderats per Pompeu Fabra, va signar el “Manifest per la conservació de la Raça Catalana”, on s’advertia que la convivència de diverses races a Catalunya posava en perill la conservació dels gens catalans.


h1

Sobre l’auge de la Homofòbia a Àfrica

març 30, 2016

Primera (i única) marxa de l’Orgull LGBT a Uganda, 2015.

Aquesta Setmana Santa he tingut la oportunitat de llegir d’una tacada el llibre “Això no és africà” del periodista català Marc Serena. Un assaig on ens explica les seves peripècies viatgeres des d’Egipte a Sud Africà entrevistant a diferents persones LGBT arreu del continent, que li expliquen com viuen el fet de ser una minoria sexual en el continent amb més homofòbia del planeta. Hi torbem activistes bloggers, advocades en drets Humans, un imam musulmà casat amb un altre home, professionals del sexe, transsexuals que no es poden operar, entre altres interessants testimonis.

Tot i que el llibre no té un recorregut amb profunditat teòrica – antropològica, històrica o sociològica – ens aporta una valuosa base empírica per treure interessants conclusions. De nou s’evidència una curiosa teoria del pèndul: com més avancen els drets LGBT a Occident, més retrocedeixen a la resta del món, especialment a Àfrica, independentment de si son països islàmics, catòlics o evangelistes. Recentment, per exemple, hem vist esfereïdores gravacions en vídeo de pallisses sagnants a gais a Marroc on les víctimes, i no els botxins, han acabat a la presó. Perquè aquest odi?

La visió més simplista i fàcil, com sempre, es la que ens ve del supremacisme racista i etnocèntric: Nosaltres som la civilització superior, els portadors de les essències del progrés, i els pobrets africans necessiten ser colonitzats amb urgència per tal que descobreixin els drets humans. Quelcom similar al “pinkwashing” que empra Israel per justificar els seus atacs contra Palestina. Un discurs que no ajuda en res als drets LGBT africans. Al contrari! Els estigmatitza doblement.

Crec que cal anar més enllà del populisme racista i analitzar amb calma les causes objectives que donen lloc a aquest fenomen. Des del meu punt de vista seria una combinació de 3 factors:

1) Identitarisme Anti-Occidental: Tots els testimonis recollits al llibre sempre acaben anant a parar al mateix punt: hi ha un discurs hegemònic que presenta la homosexualitat com un corrupte vici occidental, introduït al continent pels colonitzadors i que es contrari als valors tradicionals africans. Tal com recull Marc Epprecht al seu llibre “Heterosexual Africa?“, nombrosos líders estatals africans han embolcallat de retòrica anti-imperialista el seu odi contra tota dissidència sexual; amb l’única excepció de Sud Àfrica, on les lleis contra l’apartheid van eradicar, de passada, tota normativa homòfoba.

Però es que, a més, aquest argument es una mentida de cap a peus! El mateix Serena documenta com a Tanzània encara hi han pobles on es practica el matrimoni entre dones, una institució totalment pre-cristiana. Tenim documentats tota mena de rols de gènere pre-colonials, a nivell antropològic arreu del continent: sacerdots transgènere a Kènia (els “mugawe”); homosexualitat com a ritual de pas entre els Mesakin de Sudan etc. El que si es veritablement imperialista i colonial son les religions monoteistes i tots els Codis Penals homòfobs redactats durant les ocupacions de les potències europees entre el s.XIX i XX.

2) Causes socials i econòmques: Tal com vaig explicar en un post anterior, existeix una destacada correlació (molt més forta a Africa que en cap altre lloc del planeta) entre la homofòbia, la pobresa extrema, una altíssima pressió demogràfica, una baixa esperança de vida i una economia basada en agricultura i ramaderia. Alguns antropòlegs materialistes, com Marvin Harris, ja han apuntat que les cultures amb una alta pressió social, per casar-se jove i tindre fills, condemnen tota pràctica sexual contrària a la reproducció, com la homosexualitat.

Per exemple, el país amb major índex d’homofòbia: Uganda. Aquí el 96% de la població rebutja la homosexualitat (font), té una esperança de vida de només 58 anys, una mitja de 5,96 fills per dona i un 87% de població rural que depèn de l’agricultura, la ramaderia o la pesca (font: Banc Mundial). Es a dir, la seva cultura ha adoptat una forta ideologia natalista com una adaptació a les seves relacions de producció i reproducció. Han desenvolupat una pressió social molt intensa per tenir més i més fills per tal de reemplaçar constantment la força de treball a una agricultura poc mecanitzada, condemnant qualsevol pràctica sexual o rol de gènere que no vagi en aquesta direcció. Una explicació similar tindria la opressió de la dona.

3) Canalitzar l’odi cap als més dèbils: Davant l’auge d’un fenomen com la  Primavera Àrab, on molts governs han caigut davant la pressió d’unes masses socials descontentes amb el poder, que millor que canalitzar l’odi social envers els elements socials més fràgils de la societat? Ens trobem, doncs, davant la típica “construcció social d’un enemic“. El poder construeix un relat hegemònic, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, entorn un fals estereotip (a base de rumors i perjudicis) contra aquells estaments més dèbils, a qui acusa de tots els mals, i hi dirigeix l’odi de les masses descontentes.

Exactament el mateix que van fer els romans amb els cristians, els medievals amb els jueus, o al s.XVI-XVII les caceres de bruixes. De fet, les persecucions contra sodomites instigades pel poder no son res de nou a la Història d’Espanya: L’any 1519, a València, un frare franciscà de nom Lluis Castelloli fa un encès discurs acusant als homosexuals de ser els culpables de plagues i riuades, per ofendre a Deu, fet que provoca l’aixecament popular d’una turba violenta que persegueix a diversos ciutadans i nobles sospitosos de sodomia.

Les xarxes socials han obert noves possibilitats de relacions socials entre dissidents sexuals, però també poden servir com a instrument per a que els homòfobs puguin detectar i “caçar” fàcilment a gais. Per si fos poc ens trobem amb un continent on la invisibilització i estigmatització de les pràctiques sexuals no normatives son un dels punts clau per entendre la ràpida expansió del VIH.

Hi ha molt treball per fer i, de moment, tan sols pocs valents s’atreveixen a fer-lo. El mateix llibre explica com la mateixa Amnistia Internacional, encara avui, passa de puntetes sobre l’assumpte al continent africà.

h1

Federalisme Global: La fi de les fronteres i la superació de tota Identitat Nacional

març 19, 2016

Us deixo amb algunes reflexions que m’han sorgit recentment, des de la més profunda indignació, contemplant la dramàtica situació dels refugiats siris, el paper de la Unió Europea i l’auge de la ultradreta nacionalista arreu d’Europa i Amèrica.

# aaRefugees

Tota Identitat Nacional es opressió, nega l’individu i anul·la l’esser: El nacionalisme pretén anular la identitat de cada persona per homogeneïtzar la massa dins un ramat de xais clònics i obedients, peces d’un gran puzle, membres d’un projecte patriòtic incommensurable que transcendeix la història i s’encarna en la geografia. Només des de la reivindicació de la subjectivitat, la diferència i la individualitat particular ens podem emancipar d’aquesta violenta opressió que ens anul·la com a essers amb racionalitat pròpia. La identitat nacional no es més que la performativitat simbòlica de les relacions d’obediència i jerarquia de la oligarquia envers el poble, negant i esborrant tot conflicte social intern.

Cap a una Identitat Multidimensional: L’emancipació de l’individu passa per  desconstruir i esclafar les identitats hegemòniques dels relats nacionals, negant els mites i llegendes pseudohistòriques i rebutjant tota  emoció catàrtica destinada a subjugar la raó i negar l’esser, enfront una histèria col·lectiva. Les identitats mai poden ser monolítiques envers una sola variable. Cal reivindicar el dret a la diferència, a no formar part de l’eixam. Cal construir una identitat heterogènia i autoconstruïda entorn a múltiples variables: classe, gènere, sexe, orientació, religió, llengua, gustos musicals… Una lesbiana proletària marroquí de Badalona pot compartir la mateixa identitat amb un cacic convergent blanc i catòlic d’un poblet del Pirineu, simplement per haver nascut dins un mateix marc geogràfic? Una identitat multidimensional que, a més, ha de ser integradora i no excloent, on algú es pugui sentir català, espanyol, senegalès i europeu alhora.

Les fronteres son un estat mental: En un mercat globalitzat, on les xarxes socials, la gastronomia, l’intercanvi de mercaderies i les migracions son d’escala planetària, les fronteres no delimiten en cap cas realitats culturals o nacionals homogènies. Son tan sols línies imaginaries que serveixen per excloure i negar l’alteritat de la persona migrada. No existeix cap mena de correlació entre la realitat geogràfica i lingüística, cultural o identitària. Si l’economia es una relació dialèctica entre treball i capital, quin sentit té que el capital es mogui sense cap trava arreu del planeta i els treballadors no puguin sortir d’una geografia delimitada per guanyar-se millor la vida o fugir d’una guerra?

Les nacions han mort: La globalització ha assassinat a les nacions, aquests ens imaginaris inventats per la burgesia al s.XIX per legitimar la construcció dels estats liberals. Els nacionalismes identitaris actuals no son més que reaccions irracionals d’una classe mitja espantada, un refugi enfront la crisi econòmica que ens presenta un futur inestable i  insegur. Ideologies messiàniques i mil·lenaristes que ens fan creure que hem d’estimar als nostres opressors, pel simple fet de compartir una identitat, interioritzant les regles de poder i obediència jeràrquica  envers una elit nacional.

Tota Identitat Nacional parteix del rebuig l’alteritat: Els populismes identitaris es basen en la negació de l’altre, de la construcció d’un enemic de la Pàtria a qui donar les culpes de tots els mals, negant tota responsabilitat dels propis errors. A partir d’estereotips, perjudicis i rumors es crea una imatge deformada de l’altre, a qui excloure,  odiar i negar el dret a la ciutadania, un privilegi exclusiu per aquells que comparteixin una mateixa identitat. Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides, migrants i minories ètniques. Tot populisme identitari porta dins seu una llavor de l’odi que, portat a un extrem, deriva inexorablement al totalitarisme.

Cap a un Federalisme Global on menys sobirania és més benestar: Per fer front al poder del capitalisme mundial basat en un sol mercat únic, els estats han de deixar de competir entre ells, cooperar i unir-se  cedint sobirania a grans hisendes úniques a escala continental que permetin acabar amb els paradisos fiscals, redistribueixin la riquesa i el deute, permetent mantenir un mateix benestar i drets socials per a la major quantitat possible de persones. Només una moneda única mundial pot aturar l’especulació financera de divises; només una sola hisenda pot impedir el dúmping fiscal; només una lluita global pels drets del treball, pot evitar el dúmping salarial i la desindustrialització del primer al tercer món, buscant salaris més baixos.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 7.878 other followers