Archive for the ‘Reflexions’ Category

h1

La Insuportable Lleugeresa del Procés.

Desembre 12, 2016

anc

En l’excel·lent llibre “La insuportable lleugeresa de l’ésser” (1989), el seu autor Milan Kundera ens fa una interessant reflexió en el primer capítol: Si la història es basa en el mite de l’etern retorn, com plantejava Nietzche, i estem condemnats a repetir eternament els mateixos actes i accions, com Sissif pujant una roca a la muntanya per deixar-la caure i tornar-la a buscar un cop i un altre, els nostres actes son una ombra banal i fútil, sense cap pes ni transcendència, doncs tindrem infinites oportunitats per esmenar els nostres errors. Si la Revolució Francesa o l’Holocaust es repetissin cada 5 anys, les gestes heroiques de Robespierre o les atrocitats de Hitler no haurien atret l’atenció de cap historiador. L’esser seria, doncs, lleuger al no tindre la càrrega de la responsabilitat per cap dels seus actes.

El millor exemple d’això és el Procés, la roda de hamster en el qual es troba girant absurdament la política catalana des de l’any 2012. Per tal de tindre a les seves bases permanentment acrítiques i sumisses alhora que mobilitzades i sobreexcitades, els partits nacionalistes s’han basat en la mentida de la imminència. Segons ells la independència ja la tenim a tocar, falta molt poc per arribar-hi, només una miqueta més i ja està. I porten 4 anys fent creure que en pocs mesos serem un estat independent i que, per tant, en aquest context tan excepcional els parits presumptament d’esquerres com ERC i CUP poden investir presidents de dretes i aprovar pressupostos amb retallades ja que, total, son els darrers de la Catalunya autonòmica.

darrers-pressupostos

Noticia del 05/11/2013

El Bucle del Procés segueix una roda previsible que es basa en la infinita repetició, amb lleugeres variacions, d’aquest esquema en un cicle ritual que sol trigar aproximadament uns 3 anys en completar-se i tornar a l’inici:

1.- Un President convergent demana que, canvi de fer un referèndum, li aprovin els pressupostos amb retallades, que seran els darrers de la Catalunya autonòmica.

2.- Es fan unes cimeres molt pomposes on s’acorda fer un Referèndum de mentideta no vinculant ni pactat, sense cap transcendència ni valor.

3.- Es fa el simulacre de pseudo-Refèndum de mentideta. El Govern d’Espanya, la justícia i la premsa de dretes espanyolista munten el seu previsible numeret (a ells també els encanta el Procés). Els partits nacionalistes diuen que ja han guanyat i que ja som independents.

4.- Com absolutament ningú reconeix el resultat del pseudo-Referendum, el President convergent convoca unes eleccions autonòmiques dient que en realitat son plebiscitaries, on només la seva candidatura representa el SI, fent xantatge a la resta de partits nacionalistes per tal que li donin suport i vagin a la seva llista.

5.- Es fan eleccions autonòmiques normals i corrents, on els partits nacionalistes diuen que el Referèndum es una pantalla passada i que qui ho plantegi es un botifler espanyolista, prometent ells faran una DUI al minut després de les eleccions.

6.- El candidat convergent guanya les eleccions i demana als partits d’esquerres nacionalistes que l’investeixin amb un full de ruta per tal de proclamar la DUI i la desconnexió total d’Espanya en pocs mesos.

7.- Un cop investit, el President fa alguna declaració parlamentaria o llei inconstitucional per dissimular una mica, omplir l’expedient i provocar alguna sentència adversa amb la qual dramatitzar victimisme sobreactuat. Poc després reconeix que no té prou suport per fer la DUI, que el que cal es fer es un Referèndum. Torna al punt 1.

Com els processistes viuen tancats dins una bombolla periodística on totes les noticies son bones i qualsevol ombra de dubte es sospitosa de traïció, tenen la sensació de que realment estan avançant en línia recte, quan es evident que no fan més que donar voltes concèntriques entorn al mateix punt. La culpa del seu fracàs,  òbviament, sempre es dels altres, ells son l’immaculat Poble Escollit, paradigma de totes les virtuts.

aerc

Notícia de Desembre de 2015

I que hi guanyen amb aquest pensament mil·lenarista on el Paradís sempre està apunt d’arribar en una data màgica en la qual mai passa absolutament res? Doncs es una mentida útil que permet que la dreta segueixi manant i retallant impunement ja que, total, només serà uns pocs mesos. Un pressupost més i cap a casa. Una investidura més i ja haurem arribat.

Cap partit nacionalista s’ha atrevit, fins ara, a donar un cop a la taula i trencar aquesta espiral. La CUP semblava que podria arribar a fer-ho durant els debats i assemblees entorn la investidura de Mas, però al final van acabar rendint-se i claudicant a la dreta, fent un anecdòtic canvi estètic i superficial en el nom del President, per un posar-ne un altre d’idèntica ideologia. I a seguir rodant en cercles!.

Però, com afirmava Kundera, en cada repetició la transcendència de cada acte perd importància. Tenim una inflació de dies històrics, on el seu valor tendeix a la baixa. Un exemple objectiu d’això el trobem a Google. Si mirem l’evolució de la frase “Independència de Catalunya” en els darrers 5 anys del buscador veiem com aquesta frase té cert impacte cada 11 de Setembre, però cada any sol recollir una atenció un xic menor que l’anterior, fins al punt que el darrer 11S de 2016 el pic d’interès pràcticament va desaparèixer.

google-trends-independencia-catalunya

Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre 2011 i 2016 a tot el mon.

google-trends-independencia-catalunya3

ZOOM: Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre agost de 2015 i desembre 2016 a tot el mon.

Ja a ningú li sorprenen les macromanifestacions de l’ANC, es un previsible un ritual cíclic com les processons de Setmana Santa; forma part del paisatge i  al cap de 2 o 3 dies tothom ho ha oblidat. Es com anar a veure els Pastorets, cada Nadal Lluquet i Rovelló troben el portal, acaba naixent Jesús i l’Arcàngel Gabriel derrota a Satanàs. Oh! De debò? No m’ho esperava!

La política catalana ha caigut en la lleugeresa absoluta on res té cap transcendència, més enllà del relat autocomplaent.  Quina importància té anar o no a una cimera si en tindrem infinites i ja en sabem el resultat? Que més dona anar a votar o no a un pseudo-Referendum si cada 3 o 4 anys en convocaran un de nou i el resultat no serà valid per ningú? A qui li importa si assistim a la manifestació del 11S si cada Setembre n’hi haurà una idèntica l’anterior? Perquè matar-nos a fer un programa electoral si mai s’arriba a aplicar ja que les legislatures duren 2 anys i estan completament monopolitzades sempre pel mateix tema?  Perquè dramatitzar amb cada sentencia antidemocràtica del Tribunal Constitucional si ja sabem que son l’esperada excusa perfecte que el Govern necessita per tal tornar, un cop més, a la casella de sortida?

Aquí no estem debatent en cap moment de forma seriosa sobre una eventual independència de Catalunya. El Procés no té absolutament res a veure amb cap República Catalana, per molt que afirmi el contrari. Com ja he explicat molts cops, es simplement una forma de vehicular el descontentament per la crisi contra l’esquerra internacionalsita i en suport incondicional a la dreta catalana. La traducció local del populisme identitari com a reacció visceral davant la crisi econòmica, la globalització, els fluxos migratoris, la postindustrialització i la desaparició de l’estat-nació que s’està donant arreu d’Occident i que en altres indrets es diu Trump, Le Pen o Brexit.

Karl Marx deia que la història es repeteix dos cops, un com a tragèdia i el segon com a farsa. El que no ens va explicar és en que es converteix la farsa quan aquesta es torna a representar de forma insistent un cop i un altre. Comèdia? Vodevil? Astracanada?

h1

Marxisme i Materialisme Històric en Arqueologia. Resposta a @solcades

Octubre 3, 2016

El twittaire i arqueoleg @solcades m’ha proposat recentment fer un debat sobre marxisme i materialisme històric en arqueologia. Com Twitter es un mitjà molt limitat i ple de trolls l’he derivat a aquest post on intentaré fer un breu resum obert al debat.

aaaaaamarx

El materialisme històric es una disciplina, inventada pels filòsofs Karl Marx i Fredereich Engels al segle XIX que, bàsicament proposa analitzar la història de forma científica i empírica a partir de l’anàlisi de les condicions objectives materials en que es basa la vida social, i no a partir d’elements idealistes com les idees metafísiques, la voluntat dels homes o de les nacions. Com l’arqueologia es una ciència que es dedica a reconstruir la història a partir de les restes materials de les societats del passat, aquest punt de vista li ve com anell al dit. Podríem dir, en definitiva, que l’arqueologia hauria de ser la praxis del materialisme històric (tot i que no sempre es així).

Marx i Engels van estar molt interessats en els descobriments arqueològics i antropològics de les societats preindustrials, com ho demostren els interessants textos “Formacions Econòmiques Precapitalsites” (1858) i “L’Origen de la Família, la propietat privada i l’Estat (1884)“. Els pares del socialisme científic parteixen de les observacions de l’antropòleg evolucionsista Lewis Morgan entre altres, per analitzar com sorgeixen les desigualtats socials, la plusvalia, els estats, el patriarcat o l’explotació social a la prehistòria i com es desenvolupen al llarg de les diferents civilitzacions.

Al contrari que Hegel, Marx i Engels creuen que son les relacions socials de producció (estructura) les que determinen com pensen les persones (superestructura ideològica: filosofia, religió, política o cultura) i no al revés; per tant cal estudiar la història com un conflicte entre classes socials (no de nacions) i no com una simple successió de biografies de grans personatges, institucions o formes de pensament. Per tant l’essència del materialisme històric es basa en estudiar el cicle econòmic (producció-reproducció-consum), així com la reproducció biològica (demografia, relacions de gènere) o l’estructura social (classes socials, relacions de propietat dels mitjans de producció). A partir d’aquests elements Marx i Engels proposen una reinterpretació de la periodització  tota la història en base a una successió lineal de “modes de producció”, que quedaria així:

modes-de-produccio-marxismeActualment, però, la majoria d’arqueòlegs marxistes ja donen per superat aquest esquema pel seu simplisme i eurocentrisme, així com per estar massa condicionat per l’evolucionisme unilineal (molt de moda al s.XIX) i per un sentit teleològic i predeterminista de la història, que Marx va heretar de l’idealisme pur de Hegel.

El materialisme històric va ser introduït a l’arqueologia científica per l’arqueòleg australià Vere Gordon Childe (1892-1957), el qual s’adona que a partir de l’anàlisi dels artefactes d’un poblat o dels aixovars a les tombes d’una necròpolis era possible fer un anàlisi quantitatiu i qualitatiu de les desigualtats entre classes socials i veure com aquestes evolucionen al llarg del temps. Es el primer que planteja l’arqueologia com una ciència social, fins aleshores tan sols servia per col·leccionar antiguitats maques, o per fer subdivisions de períodes i cultures.

Al segle XX el marxisme ha tingut una importància molt destacada en l’arqueologia. Als estats de la òrbita de la URSS, el materialisme històric acaba degenerant en un dogma ortodox, encarcarat i inqüestionable, un “marxisme vulgar” basat en un determinisme econòmic, simplista i esquemàtic. Afortunadament a Europa, Llatinoamèrica i fins i tot als EUA hi han hagut aportacions molt interessants i innovadores, que han permès desenvolupar metodologies per estudiar les cadenes operatives en la indústria lítica al paleolític, en l’anàlisi de les desigualtats socials a les tombes, la divisió social del treball, l’acumulació d’excedents o les desigualtats de gènere.

Aquí et pots descarregar algunes de les publicacions sobre arqueologia marxista més destacades:

Teoria sobre la producción de la vida social: Un anàlisis de los mecanismos de explotación en el sudeste peninsular (3.000-1550 aC): Un dels articles més acurats i encertats, tant a nivell pràctic com teòric. Primer planteja una metodologia per analitzar les pràctiques socials i econòmiques a partir de l’arqueologia i després ho aplica a l’Argar, una cultura prehistòrica de l’Edat del Bronze Inicial (2.000 aC) situada geogràficament entre Múrcia, Granada i Almeria.  A partir de l’anàlisi de la producció, la distribució i el consum dels instruments metal·lúrgics, les desigualtats als aixovars o el desenvolupament de la divisió social del treball, s’observa el sorgiment de l’explotació social entre el 3r i el 2n mil·lennis abans de la nostre era al sud est peninsular.

– Arqueologia Social Llatinoamericana: Un dels indrets on el materialisme històric ha tingut més impacte en l’arqueologia ha estat a Llatinoamèrica, en l’estudi de les diferents societats precolombines, amb destacats autors com  Luís Felipe Bate, Luís Lumbreras, Mario Sanoja o Iraida Vargas. En el llibre que et pots descarregar es fa un exhaustiu repàs  pels principals investigadors, línies teòriques, exemples concrets de Perú i Veracruz o importants debats sobre com el neoliberalisme està privatitzant el patrimoni històric

Karl Marx Antropòlogo: Interessant llibre de l’arqueòleg de Califòrnia, Thomas C. Patterson, que fa un exhaustiu repàs per les aportacions de Marx a l’antropologia i l’arqueologia. Especialment reveladora resulta la seva reflexió en torn al paper del treball en el procés d’hominització al Paleolític Inferior, així com la subjectivació de l’individu  a partir de l’aparició del llenguatge.

Estrat Crític (link a tots els números consultables) : Es tracta d’una interessant revista d’arqueologia marxista i feminista en català, publicada per estudiants de la UAB entre 2007 i 2012. Els seus articles serveixen també per documentar l’explotació laboral en l’arqueologia privada a Catalunya, les retallades en universitat o la precarietat en la investigació. També serveix per donar divulgació a estudis materialistes històrics d’estudiants d’arqueologia de diferents cronologies. Una pena que es deixes de publicar, en desconec el motiu.

 – Arqueologia como ciencia social, de Luís Lumbreras: Es tracta del més semblant a un manual d’arqueologia marxista publicat fins avui, tot i que ja té uns anys (1981) i es troba un xic desfasat. També cal dir que es una reflexió molt teòrica i que li falta aprofundir en aplicacions pràctiques i metodològiques a l’arqueologia de camp, de laboratori o en d’interpretació de dades.

Doncs res, espero que hagi estat d’utilitat!

h1

Per què esclaten disturbis violents a Gràcia (i no en barris obrers) ? .

Mai 30, 2016
### 1AaaaaEEdip

Edip matant al seu pare Laios.

Com a científic social la violència no em sembla ni bona ni dolenta, les justificacions ètiques, la correcció política i la moralina beata les deixo per capellans i tertulians. M’interessen molt més les causes socials, econòmiques, psicològiques o culturals que porten a que la violència social esclati en un moment i un lloc determinat i no en un altre. En aquest article – ja aviso – defugiré qualsevol visió romàntica idealista, així com terrorífica i apocalíptica sobre el tema. Només busco entendre un fenomen de la forma més científica i objectiva possible.

Davant dels disturbis ocorreguts recentment a Gràcia, l’explicació més fàcil i simple seria pensar que aquests aldarulls son un producte de la crisis econòmica. Però, si aquesta correlació entre crisi i violència es certa, perquè els fets es produeixen en un barri de classe mitja alta i no a un districte obrer com Nou Barris? Gràcia te una Renta Familiar Disponible per càpita de 20.983 euros, mentre que Nou Barris, en té just la meitat (10.378 e), segons dades de 2014. La taxa d’atur a Gràcia es del 7,4%, la meitat que a Nou Barris (14%), i molt més baix que a la mitjana de tota Catalunya (17%). El preu del metre quadrat a Gràcia es de 3.079 e/m2, més de mil euros de diferència amb Nou Barris (2.019 e/m2). A les passades eleccions municipals a Gràcia hi va guanyar Trias (CiU) i a Nou Barris Ada Colau (BComu).

Per què no hi han disturbis violents a Nou Barris, doncs, si dupliquen tots els índex estadístics d’afectació per la crisi respecte a Gràcia? Motius en tenen de sobres. De fet, a Nou Barris de desnonaments n’hi han molts. Moltíssims. Al 2014 anaven a un ritme d’uns 10 al dia. No tinc constància que s’hagi cremat ni una paperera. Al contrari, en els barris proletaris més humils els efectes violents de la crisi son autodestructius: a Espanya s’han documentat uns 40 suïcidis relacionats amb desnonaments hipotecaris entre 2010 i 2016. La PAH ha actuat de plataforma de suport mutu i empoderament d’aquestes persones abatudes anímicament. El neoliberalisme hegemònic a la nostre societat ha destruït els llaços de solidaritat col·lectiva i la consciència de classe obrera, mentre que ha individualitzat la culpa del fracàs econòmic. Si t’has quedat a l’atur i no pots pagat la hipoteca es culpa teva per no esforçar-te prou i viure per sobre de les teves possibilitats.

Per anar a les arrels estructurals dels fets de Gràcia primer hem d’entendre la naturalesa antropològica del Moviment Okupa que hi ha al darrere. Tal com proposa l’antropòleg Claudio Millan Leiva a la seva tesi doctoral Juventud y Tribus Urbanas. La casa okupa La Marraketa” (Universitat de Barcelona, 2012), els okupes son un moviment de socialització juvenil que actua com un ritual de pas de l’adolescència a la joventut, mitjançant la creació d’una identitat contracultural que es antitètica a la hegemònica en el sistema, es a dir a la pròpia de la generació dels seus pares.

Quan jo tenia 15 anys vaig entrar a una casa okupa per primer cop, el CSO La Vakeria, de L’Hospitalet. Em va semblar que entrava al paradís. Allí es podia fer tot allò que els meus pares odiaven, els escandalitzava o em tenien estrictament prohibit: porros, alcohol, concerts punk on deien moltes paraulotes, crestes, rastes, pírcings, tatuatges, promiscuïtat, grafitis…  Només pel fet d’entrar ja tenia la sensació d’estar creuant un llindar en la meva maduresa i transgredint un gran tabú familiar i cultural. Aquell dia, el pare d’un amic meu ens va vindre a buscar, va entrar dins la casa i quasi li dona un atac de cor al pobre. Va ser molt divertit.

Tampoc es res gaire original de la nostre cultura, en els rituals de pas a la joventut de moltes societats pre-industrials d’Àfrica, Mesoamèrica o Oceania es prenen drogues, es fan danses, es posen collarets, es perforen el nas, es pinten els cabells i la pell, es fan tatuatges, es trenquen tabús culturals entrant a llocs prohibits i esotèrics…

Quelcom similar ha succeït anteriorment amb qualsevol contracultura juvenil com els mods, els rockers, els hippies, els punks, els rapers, els skins, els gòtics o els heavies, entre moltes altres. De fet, a les cases okupes hi solem trobar una variada amalgama d’aquestes diferents tribus, com reflectia la mítica sèrie “The Young Ones” (Els Joves). La joventut existeix com una categoria social plenament emancipada des dels anys 50’s, quan l’auge del benestar econòmic i social de postguerra permet endarrerir l’edat d’entrada al món del treball i allargar el període d’estudis. Es en aquest moment quan sorgeixen les subcultures juvenils com una forma de socialització i enfrontament edípic envers la “cultura hegemònica” de la generació dels seus propis progenitors.

El moviment okupa sorgeix a Barcelona als anys 90’s subvertint el principal valor cultural hegemònic en aquell moment: la propietat privada immobiliària. Esdevé un moviment juvenil subversiu que reprèn (i reinterpreta) la rica tradició anarquista barcelonina, presumptament assassinada durant la Transició per la generació dels seus pares. El fet de tindre espais propis genera dinàmiques de socialització cultural i política juvenil, al marge de cap control per part de persones adultes de la generació anterior, on es creen els seus propis símbols i referents estètics. Aquest moviment té èxit especialment a barris de classe mitjana i mitjana-alta com Gràcia, on les famílies benestants es poden permetre el luxe de mantindre els seus fills durant l’etapa estudiantil sense haver de treballar, amb la qual cosa poden invertir una gran quantitat de temps lliure a l’activisme social, que si haguessin d’anar a la feina o cuidar als seus fills (com segurament succeeix en famílies de classe obrera no qualificada, en indrets més humils com Nou Barris). Un anècdota molt revelador i significatiu al respecte es que Ignasi Clos, fill de Joan Clos, va participar al moviment okupa del barri de Gràcia mentre el seu propi pare era alcalde de la ciutat. Més edípic impossible.

En aquest moviment es produeix una identificació simbòlica inconscient de l’Estat (especialment dels cossos policials) amb la pròpia família nuclear heteropatriarcal, concretament amb el control d’un pare castrador i repressor, que instaura l’ordre legal, ètic i simbòlic contra el qual es volen rebel·lar.  Aquest sincretisme família-poder polític es quelcom molt present en el folklore popular català, com vaig exposar al post sobre Gegants i Capgrossos. Es el que Jaques Lacan anomena una “metàfora paterna”. El mateix Lacan va criticar del Maig del 68 que era un moviment juvenil que no volia canviar les estructures del sistema, sinó tan sols matar al seu pare-estat per substituir una dominació generacional per la següent. Els hi va etzibar: Com a revolucionaris, sou uns histèrics a la recerca d’un nou amo. I el tindreu“.

Una característica d’aquest procés edípic es el concepte “Objet petit A“: volem assassinar al pare, però en realitat no arribem mai a fer-ho ja que en el fons l’estimem. De la mateixa forma que els joves accepten el finançament familiar que els permet dedicar-se a l’activisme, els okupes tenien el lloguer i totes les tasses pagades per l’Ajuntament. Quelcom similar succeeix a les relacions polítiques entre CUP/CDC, Ciutadans/PP o Podem/PSOE, partits que responen a votants d’un perfil socioeconòmic similar, però de generacions oposades. S’odien molt, però molt cops s’acaben entenent.

En quant a la violència urbana relacionada amb desallotjaments okupes no es res d’innovador ni tampoc té cap correlació amb la crisi econòmica. Trobem exemples des del desnonament del Cinema Princesa l’any 1996 i s’han anat reproduint de forma cíclica, independentment si hi havia bonança econòmica o atur galopant. Curiosament en els desallotjaments de cases okupes en barris obrers de l’extraradi de Barcelona (L’Hospitalet, Cornellà, El Prat…) s’ha optat per tàctiques de resistència pacífica i pràcticament mai hi han hagut cap tipus d’incidents violents per part dels okupants. Segons observo a les imatges de les xarxes socials, en els disturbis hi participen majoritàriament homes joves i, a nivell hipotètic, plantejo la possibilitat de que es pugui tractar d’una forma de demostració de valor, en una iniciació ritual en la identitat masculina i viril (de forma similar al cas dels hooligans en el futbol), enfrontant-se edípicament amb l’autoritat que identifiquen simbòlicament amb el seu pare castrador. També es pot tractar d’una subversió dels conceptes de civisme, ordre, pau i legalitat imperants en la cultura hegemònica.

Res del que s’ha fet fins ara des de les institucions ha servit per reconduir aquests disturbis en quelcom més pacífic i social, ni per integrar al Moviment Okupa dins el sistema. Ni la criminalització mediàtica, ni la brutalitat policial desmesurada, ni tampoc donar espais municipals als joves perquè hi facin activitats. L’Espai Jove de Gràcia es un espai molt ampli i gestionat per entitats juvenils, però al estar integrat dins la legalitat del sistema, no compleix la funció ritual d’enfrontament edípic amb el pare-estat.

També crida l’atenció la gran acceptació social que té la PAH, amb més d’un 90% de suport social a les enquestes, i amb la seva ex-portaveu d’alcaldessa d’una gran ciutat, mentre que el Moviment Okupa es profundament rebutjat per la opinió pública, sempre que es pregunta al respecte. Tot i que ambdós moviments es dediquen a aturar desnonaments, son producte d’unes realitats econòmiques, socials i culturals radicalment diferents i així ho percep la població.

h1

Federalisme Global: La fi de les fronteres i la superació de tota Identitat Nacional

Març 19, 2016

Us deixo amb algunes reflexions que m’han sorgit recentment, des de la més profunda indignació, contemplant la dramàtica situació dels refugiats siris, el paper de la Unió Europea i l’auge de la ultradreta nacionalista arreu d’Europa i Amèrica.

# aaRefugees

Tota Identitat Nacional es opressió, nega l’individu i anul·la l’esser: El nacionalisme pretén anular la identitat de cada persona per homogeneïtzar la massa dins un ramat de xais clònics i obedients, peces d’un gran puzle, membres d’un projecte patriòtic incommensurable que transcendeix la història i s’encarna en la geografia. Només des de la reivindicació de la subjectivitat, la diferència i la individualitat particular ens podem emancipar d’aquesta violenta opressió que ens anul·la com a essers amb racionalitat pròpia. La identitat nacional no es més que la performativitat simbòlica de les relacions d’obediència i jerarquia de la oligarquia envers el poble, negant i esborrant tot conflicte social intern.

Cap a una Identitat Multidimensional: L’emancipació de l’individu passa per  desconstruir i esclafar les identitats hegemòniques dels relats nacionals, negant els mites i llegendes pseudohistòriques i rebutjant tota  emoció catàrtica destinada a subjugar la raó i negar l’esser, enfront una histèria col·lectiva. Les identitats mai poden ser monolítiques envers una sola variable. Cal reivindicar el dret a la diferència, a no formar part de l’eixam. Cal construir una identitat heterogènia i autoconstruïda entorn a múltiples variables: classe, gènere, sexe, orientació, religió, llengua, gustos musicals… Una lesbiana proletària marroquí de Badalona pot compartir la mateixa identitat amb un cacic convergent blanc i catòlic d’un poblet del Pirineu, simplement per haver nascut dins un mateix marc geogràfic? Una identitat multidimensional que, a més, ha de ser integradora i no excloent, on algú es pugui sentir català, espanyol, senegalès i europeu alhora.

Les fronteres son un estat mental: En un mercat globalitzat, on les xarxes socials, la gastronomia, l’intercanvi de mercaderies i les migracions son d’escala planetària, les fronteres no delimiten en cap cas realitats culturals o nacionals homogènies. Son tan sols línies imaginaries que serveixen per excloure i negar l’alteritat de la persona migrada. No existeix cap mena de correlació entre la realitat geogràfica i lingüística, cultural o identitària. Si l’economia es una relació dialèctica entre treball i capital, quin sentit té que el capital es mogui sense cap trava arreu del planeta i els treballadors no puguin sortir d’una geografia delimitada per guanyar-se millor la vida o fugir d’una guerra?

Les nacions han mort: La globalització ha assassinat a les nacions, aquests ens imaginaris inventats per la burgesia al s.XIX per legitimar la construcció dels estats liberals. Els nacionalismes identitaris actuals no son més que reaccions irracionals d’una classe mitja espantada, un refugi enfront la crisi econòmica que ens presenta un futur inestable i  insegur. Ideologies messiàniques i mil·lenaristes que ens fan creure que hem d’estimar als nostres opressors, pel simple fet de compartir una identitat, interioritzant les regles de poder i obediència jeràrquica  envers una elit nacional.

Tota Identitat Nacional parteix del rebuig l’alteritat: Els populismes identitaris es basen en la negació de l’altre, de la construcció d’un enemic de la Pàtria a qui donar les culpes de tots els mals, negant tota responsabilitat dels propis errors. A partir d’estereotips, perjudicis i rumors es crea una imatge deformada de l’altre, a qui excloure,  odiar i negar el dret a la ciutadania, un privilegi exclusiu per aquells que comparteixin una mateixa identitat. Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides, migrants i minories ètniques. Tot populisme identitari porta dins seu una llavor de l’odi que, portat a un extrem, deriva inexorablement al totalitarisme.

Cap a un Federalisme Global on menys sobirania és més benestar: Per fer front al poder del capitalisme mundial basat en un sol mercat únic, els estats han de deixar de competir entre ells, cooperar i unir-se  cedint sobirania a grans hisendes úniques a escala continental que permetin acabar amb els paradisos fiscals, redistribueixin la riquesa i el deute, permetent mantenir un mateix benestar i drets socials per a la major quantitat possible de persones. Només una moneda única mundial pot aturar l’especulació financera de divises; només una sola hisenda pot impedir el dúmping fiscal; només una lluita global pels drets del treball, pot evitar el dúmping salarial i la desindustrialització del primer al tercer món, buscant salaris més baixos.

h1

La diferència entre Reforma, Revolució i Ruptura

Novembre 2, 2015

Darrerament hem escoltat com molts moviments polítics i socials repeteixen els conceptes “Ruptura“, “Revolució” o “Reforma” com si fossin paraules màgiques que invoquessin sobtadament l’arribada d’un nou mon que solucionaria de cop tots els problemes derivats de la crisi. Tot plegat te una forta càrrega d’infantil utopisme idealista, pensament màgic irracional i adanisme mil·lenarista i molt poc (per no dir gens) de concreció detallada en la realitat material. Com sabem que aquests conceptes no son tan sols buits eslògans o “significants flotants” ? Com podem diferenciar-los entre ells? On es el límit?

A continuació la meva proposta teòrica:

#aaestructuralisme1

Esquema sobre la relació entre l’estructura social i els conceptes de canvi

La societats i les cultures humanes es troben en un procés de canvi constant des del Paleolític Inferior. Algunes transformacions son extremadament lentes i paulatines i d’altres son sobtades i insospitades. Jo no soc partidari, però, de mesurar les variacions en funció de la seva velocitat en implementar-se, ja que tal cosa es troba en funció de la capacitat de transmetre informació en l’espai i el temps, independentment de la profunditat de la revolució en si mateixa, així com de la capacitat de resistència que tingui l’estatu quo. Per exemple: el Neolític va trigar uns dos mil·lenis des del seu sorgiment a Pròxim Orient fins que es va generalitzar a tota Europa.

Tampoc crec que les diferències entre “revolució”, “reforma” i “ruptura” es puguin establir segons la seva trascendència de forma subjectiva, en base a l’autoritat de qui ho formuli, sino que s’haurien de relacionar objectivament en funció en quina part de la societat es troba situada la metamorfosi.

Des d’un punt de vista estructuralista, marxista i lacanià, podem afirmar que totes les cultures i societats es troben dividides en tres parts clarament diferenciades: superestructura (o part morfològica), estructura i part mítica. Els tres blocs es relacionen entre ells de forma dialèctica i la variació en un d’ells pot transformar als altres. Tornant al mateix exemple, el Neolític provoca una transformació estructural en el mode de producció de la caça-recol·lecció a la agricultura-ramaderia, però també genera el sorgiment de la ceràmica, l’excedent, la pedra polida, el sedentarisme, un important canvi de rols de gènere, una gran expansió demogràfica i, finalment, acabarà cristal·litzant també en noves formes de cosmologia i rituals funeraris, com el megal·litisme.

Superestructura

Es refereix a la part més visible i morfològica d’una cultura. Alló que primer cridaria l’atenció a un turista d’una altre part del món: vestuari, moneda, costums, cuina, idioma, art o el desenvolupament tecnològic. També inclouria, però, les seves lleis, institucions, fronteres, així com la forma d’estat (monarquia, república, dictadura…).

Aquesta es la part de la societat on es donen més canvis de forma constant i proposo que s’anomenin Reforma. Podem destacar com a exemples importants: el luteranisme, el Barroc, la música rock, l’art avantguardista, l’aparició del cinema, la proclamació de la II República, un canvi de Govern, la reunificació d’Alemanya, la declaració d’independència des EE.UU.,  Internet, l’adopció de l’euro o la minifaldilla.

Estructura

Son les condicions objectives i materials que donen lloc a l’existència d’una societat humana: la producció i la reproducció. Entenent com a producció el conjunt de les relacions econòmiques, l’estructura de classes socials, la divisió social del treball, la propietat, les lleis de mercat i la generació de plusvàlues o excedents. I entenem com a reproducció les relacions entre homes i dones, els rols de gènere, la pressió demogràfica, la divisió sexual del treball o l’estructura familiar/clànica.

Quan es produeix una mutació en aquesta part sol ser molt profunda, canvia dràsticament la vida de les persones i s’anomenaria Revolució. En serien exemples: el sorgiment de l’heteropatriarcat, el neolític, l’origen del estat, el feudalisme, la revolució industrial, la revolució francesa, la revolució russa, l’abolició de l’esclavisme, el feminisme o el moviment LGBT.

Part Mítica

Es la part “inconscient”, la més profunda i invisible d’una cultura, on es troben tots els mites, rituals i tabús, les creences més arrelades, la visió del món, del temps o l’espai, la cosmologia o l’origen de l’univers. Qualsevol canvi en aquesta part suposa una transformació radical en la forma en que una cultura concep la realitat i s’anomenaria “Ruptura”.

Alguns exemples de ruptura serien: l’aparició de l’animisme xamànic al paleolític superior i els primers rituals funeraris, les primeres religions organitzades de l’antiguitat,  la romanització, l’Edicte de Milà, l’expansió de l’Islam, el Renaixement i l’Humanisme, la Il·lustració, el darwinisme o la psicoanàlisi.

Per tant, podem concloure que un petita variació dins la part mítica o estructural pot resultar molt més trascendent que una gran mutació a la superestructura. També es cert que una suma de canvis en la superestructura poden acabar comportant metamorfosis més profundes i radicals a la resta de blocs.

Doncs res! Espero que aquest post ajudi a obrir un debat sobre una necessària objectivació terminològica.

h1

Algunes Reflexions respecte “Ciutat Morta”

gener 19, 2015

Aquest passat dissabte al vespre vaig poder gaudir d’un bon cinefòrum al menjador de casa meva, al voltant del esfereïdor documental “Ciutat Morta”, junt amb el meu xicot i les meves amigues @illadeceba i @pilar_salma. Posteriorment també vaig poder canviar algunes impressions amb Niño del Exorcista i a continuació publico les meves reflexions de tot plegat.

#ciutat morta

Aquell 4 de Febrer de 2006 jo em trobava molt a prop del lloc on es va produir l’enfrontament entre la Guàrdia Urbana i els participants a una festa, que va originar el muntatge policial del cas “4F”. Concretament estava excavant al Forat de la Vergonya les restes arqueològiques d’una necròpolis tardoantiga i d’un palau gòtic on s’hi elaboraven productes cosmètics; troballes que van acabar esdevenint la meva primera publicació científica. Una excavació impulsada per les obres de reforma urbanística a l’entorn del mercat de Santa Caterina i de la que no en queda rastre algún.

Acabat de sortir de l’idíl·lic món universitari, vaig al·lucinar amb les condicions laborals i l’entorn social en el qual es duia a terme l’excavació. Cada matí havíem de recollir xeringues de ionkis, caixes registradores del darrer establiment de disseny que algú havia assaltat per la nit, així com centenars de bosses i carteres de turistes badocs. Els veïns ens odiaven. Molt. Fins a l’extrem de llençar-nos llaunes de refresc (plenes), croquetes podrides i bosses de merda des de les finestres mentre estàvem treballant. Ens insultaven a crits al passar, aquell “Franco resucita! La arqueologia no se necesita!” mai se m’oblidarà.

Estaven furiosos i amb raó. Aquell 2006 s’estava duent a terme una operació urbanística i especulativa brutal al barri del Born. L’Ajuntament s’havia proposat convertir aquell tenebrós antre de brutícia, droga i delinqüència en un aparador chic, per tal que els turistes poguessin tenir lofts i comprar a botigues caríssimes tot passejant entre el Born, Santa Maria del Mar i el mercat de Santa Caterina, acabat d’inaugurar. Si bé la intenció no era del tot dolenta, hi havia un petit problema: els hi sobraven aquells veïns iaios, desdentats i morts de gana, que no feien gens de patxoca dins aquella Barcelona de postal.

Es aquí on entre en joc l’edifici okupat (propietat municipal, per cert) on s’estava fent la festa que origina “Ciutat Morta”. No es tractava d’una Casa Okupa habitual, amb tallers, moviments socials i assemblees, en absolut. Era un lloc raríssim on es feien raves techno a les 6h del matí de dissabte fins al matí de dilluns, sense cap mena d’ideologia al darrere, més enllà de l’hedonisme i el lucre personal d’algun traficant. Allí es congregaven centenars dels raveros més xungos, s’hi feien les festes més salvatges i corrien les drogues més dures que us pugueu imaginar, sense respectar cap mena de descans dels veïns. Un amic meu, que hi sovintejava, m’explica històries de baralles amb xibeques, com un paio li clavar una katana a un altre, nanos drogats que queien per la finestra, entre altres històries per no dormir.

A l’Ajuntament ja li anava perfecte que això passés: els veïns es fastiguejaven del barri i volien marxar. No van moure ni un dit per solucionar-ho, tan sols quan la cosa se’ls anava molt de els mans enviaven la Gurdia Urbana per aplacar les feres i llestos. I quan un d’ells va quedar paralític al caure un test, van agafar a quatre immigrants que passaven per allí de cap de turc, a qui torturar salvatgement; no es van atrevir amb cap jove català, universitari de casa bona, que pogués muntar escàndol, tot i que aquests eren majoria a les raves.

Us preguntareu: ¿com un cas tan greu ha trigat tans anys en saltar als mitjans?. Molt senzill: ens trobem davant la típica fal·làcia de la retrospectiva. Al 2006, en ple auge de la bombolla immobiliària, tothom estava encantat amb l’especulació, les hipoteques i la propietat privada. Els okupes eren el col·lectiu més odiat per la ciutadania a totes les enquestes. I en aquell barri, cansats de tanta rave destructiva, imagino que el rebuig seria encara més extrem. La premsa carregava a diari contra la passivitat policial, la brutícia, la prostitució de la Rambla o la delinqüència, demanant sempre més ma dura, autoritat i disciplina. Ningú parlava de corrupció, l’atur era un mite i no coneixíem encara el significat de “dació en pagament”.

Un exemple d’aquest populisme punitiu: l’escurçó sionista Pilar Rahola el 2008 va sortir en defensa dels sàdics policies del cas 4F, demanant que les mares dels joves torturats tornessin al seu país, en una repugnant columna a La Vanguardia. Ahir, en canvi, es mostrava horroritzada davant el documental i prometia a Twitter escriure al respecte, oblidant les seves pròpies paraules.

ICV podria haver fet més? Sens dubte. No va estar a l’alçada, certament. Ara bé, es la única força política en tota la història de Catalunya que ha intentat (sense gaire èxit, es cert) posar ordre a les violacions sistemàtiques dels drets humans dins els cossos policials. Prohibició del kurbotan, 100 càmeres a cada comissaria, codi ètic policial… I mentrestant, tots els mitjans de comunicació catalans i la resta de partits amb representació en aquell moment, inclosos  els socis de PSC i ERC, es llençaven a la jugular de Saura, creant una psicosi paranoica d’inseguretat quasi apocalíptica, cada cop que movia un dit contra la corrupció dels cossos de seguretat .

I els moviments socials podrien haver fet més? Estem en un moment pre-15M i pre-PAH. Tan sols existeix “V de Vivienda” reivindicant pisos de protecció oficial més assequibles. El Moviment Okupa (al que conec MOLT bé) pres del seu sectarisme excloent (que, per desgràcia, part de la CUP ha heretat), considerava a tots els partits, associacions i mitjans el seu enemic i es negava a col·laborar amb ningú que no compartís fil per randa la seva estètica, pentinat i vestuari antisistema, així com el seu dogmatisme purista. Havien renunciat a canviar la realitat per muntar-se’n una de paral·lela per ells sols. Per tant, el ressò d’aquest cas va quedar reclòs a l’hermètic i tancadíssim cercle de subscriptors de La Directa, fins aquest dissabte.

Com a bon regust de boca em quedo amb saber que “Ciutat Morta” va ser el programa més vist de la història del Canal 33. Espero que tot plegat serveixi per que l’esquerra abordi d’una vegada el debat de com gestionar la seguretat, sense caure en cap dels dos populismes extrems pro i anti punitiu. Si Ada Colau arriba a alcaldessa es trobarà exactament amb el mateix problema que Saura al 2006 i més val que es vagi calçant. Finalment recomanar-vos l’excel·lent blog de Patricia Heras, on recollia la seva preciosa poesia i les cartes que enviava des de la presó.

h1

Contra l’Adanisme

Desembre 15, 2014

Frans-Floris-adan-y-eva

Ara mateix tindre una llarga història es un llast polític. El passat es un pes mort en un moment on la població demana a crits que li expliquin mentides que semblin noves. Però com a historiador no puc fer més que esglaiar-me davant la possibilitat d’estar condemnats a cometre un cop rere l’altre els mateixos errors en un bucle infinit, com si del mite de Sissif es tractés, pel simple caprici absurd de negar-nos a aprendre dels encerts i equivocacions dels qui ens varen precedir.

Quina insolència més atrevida tenen algunes serps viperines, que creuen haver descobert la roda i gosen assenyalar als partits acusant-los de no haver fet mai res, ignorant que el seu interlocutor va ser torturat i apallissat per la policia franquista, mentre organitzava la resistència local al feixisme. Quina manca de respecte per uns gegants que duen a les seves espatlles dècades de dignitat i lluita, quan ells ni tan sols havien estat engendrats. Qui no ha rentat mai cap plat es pot permetre el luxe de presumir de no haver-ne trencat cap.

Una immaculada virginitat que resulta temptadora, com la poma d’Eva, però que en cap cas es garantia de no ser més que un vernís pels vicis més foscos i antics. Resulta cínicament encisador veure com els apòstols i profetes de la novetat cometen en dos dies els mateixos errors matussers que alguns ja havien superat fa dècades, com reciclen idees centenàries per vendre-les com invents revolucionaris o com defensen aferrissadament les ocurrències més ràncies i cavernícoles, pel simple fet de ser diferents de les actuals.

Deia Gramsci que els monstres sorgeixen en en aquells clarobscurs propis de quan el mon vell no acaba de morir ni el nou de nàixer. Tampoc seré jo qui defensi esdevindre una estàtua de sal condemnada a mirar sempre enrere i reconec la necessària frescor de molts d’aquests nous elements, però també ser distingir venedors de Paradisos Terrenals que no son més que fum de coloraines envasat al buit.

Es possible l’entesa entre la dignitat de la història i l’emergència del futur? Sens dubte si, sempre i quan es doni en el marc d’un reconeixement mutu que ha de passar forçosament per l’agraïment sincer dels qui porten més temps lluitant i no per un foc nou, que no sigui més que il·lusions d’encenalls.