COSTUS a Sitges

Aquests darrers dies m’he agafat un breu i merescut parèntesis estival, per reposar de tanta intensitat personal i política, a la glamourosa i sempre transgressora vila de Sitges. A part de bronzejar-te rodejat de musculoques quarentones a les seves platges o de prendre daikiris als seus exquisits locals, aquest any la vila del Garraf ofereix la possibilitat de visitar gratuïtament una exposició dels genials pintors Costus, a la segona planta del Palau Miramar, fins al 18 d’Agost.

Injustament oblidats, la parella artística i sentimental Enrique i Juan Costus, van ser els veritables impulsors de la Movida Madrileña a finals dels anys 70’s mitjançant la seva casa estudi, inmortalitzada al primer film d’Almodovar “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón“, on es reunien tota mena d’artistes undregraund de diverses tendències ideològiques, estètiques i generacionals, donant lloc a una àmplia amalgama musical (Tino Casal, Alaska y los Pegamoides, Paràlisis Permanente, Ramoncín, Radio Futura…), així com audiovisual (el cinema d‘Almodovar o la fotografia de Ouka Lee).

Costus van representar l’encarnació canyí d’Andy Warhol, versionant l’expressionisme pop amb la iconografia més naïf de la premsa del cor i de l’establishment tardofranquista. Només ells es podien atrevir a convertir a la vídua del dictador Carmen Polo en una versió espanyola de la Marilyn warholiana. O, perquè no, realitzant una col·lecció pictòrica dedicada al Valle de los Caídos, on re-interpretaven tota la mitologia nacional catòlica amb personatges punk, transexuals i mig drag-queens.

Costus van escandalitzar a tothom: la dreta considerava una heretgia sacrílega trencar els tabús del franquisme barrejant-los amb homosexualitat i degeneració, mentre que l’esquerra mai va entendre el seu particular sentit de l’humor allunyat de tot dogmatisme preconcebut.

Desgraciadament el VIH/SIDA va posar punt i final d’una forma ben dramàtica a tota aquella generació de pop i disbauxa hedonista. El 1989 Enrique va morir víctima d’aquesta malaltia, precisament a Sitges, i al cap d’un més Juan no va poder suportar la idea de passar pel mateix i es va acabar penjant, també en aquesta ciutat.

Doncs bé, aquest estiu teniu una bona ocasió de revisitar la seva interessantíssima i oblidada obra! No desaprofiteu la ocasió!

Nacionalisme Sexual i l’Independència Marica

Els enemics de la Pàtria

Les persones que tenim una orientació sexual diferent a la majoria, som una nació? Els patriotes catalans creuen que pel sòl fet de parlar un idioma diferenciat, encara que aquest sigui una mera vulgarització de l’imperialista llatí, ens hem de considerar una “nació” amb dret a formar un estat en el cas de que un tribunal dicti una sentència que ens ofengui.

Doncs bé, jo em pregunto:No és, potser, més important la polla i el cony que la llengua? Sens dubte jo passo molt més temps pensant en genitals masculins que no en cap altre part de l’anatomia humana i em sento molt més identificat i proper amb una persona homosexual de Madrid, Múrcia o Àvila, que no amb un homòfob que s’expressi en el mateixa parla que jo, com Duran Lleida, que creu que som uns malalts, o l’ex-conseller convergent Miró i Ardèvol que ha fundat una secta homofòbica, per exemple.

Doncs bé, el mateix Tribunal Constitucional que ha dictat la sentència, suposadament tan injuriosa cap a Catalunya, dintre de poc s’haurà de pronunciar també sobre la llei de Matrimoni Homosexual. I aquí no es tracta de matisos interpretables ni de retallar un article, si no d’un aspecte més maniqueu: o ho aprova o ho deroga, expulsant així a un 5-9% de la població dels marc legal vigent.

Que hauríem de fer el col·lectiu GLTB en aquest cas? Doncs si ens hem d’atendre estrictament a la lògica i a l’evolució dels fets als darrers dies a la política catalana, els passos serien els següents:

1.- Posar banderes de l’arc de Sant Martí a tots els balcons

2.- Convocar una macro-manifestació, amb les habituals carrosses,drag queens, partits, sindicats i patronals que tinguin membres homosexuals. Seria inevitable discutir acaloradament si posem una tela multicolor abans o després d’una pancarta amb el lema “Som una nació sexual. Tenim dret a la igualtat legal” i a on anirien Pedro Zerolo, Santi Vila, Àngel Colom o Miquel Iceta.

3.- Que Sitges i Chueca es declaressin “moralment exclosos de la Constitució“

4.- Que alguna diva retirada (Rafaella Carrà, per exemple) fes pública la seva intenció de dedicar-se a la política, proposant una coalició entre les sectorials GLTB de cada partit, amb l’únic objectiu de proclamar la Independència de l’Estat Marica. Un bon nom seria “Solidaritat Petarda“. Es molt possible, però, que altres dives volguessin fer la seva pròpia escissió dividint així el moviment entre diferents projectes personals (Alaska podria fer “Reagrupament Sodomita“, o Mónica Naranjo “Democràcia Queer“).

5.- Fer referèndums de mentida a totes les discoteques d’ambient, per tal de saber la opinió de tot el col·lectiu GLTB, sobre la possibilitat de crear un estat diferenciat de l’Espanya Heterosexual

6.- Titllar d‘homòfob i feixista a qualsevol persona que poses en dubte algún dels passos anteriors. En el cas que un gai o lesbiana es mostres a favor d’intentar buscar alguna alternativa “federalista” dintre de la legalitat vigent, per tal d’aconseguir els nostres drets per altres vies menys radicals, evitant fer del sexe una confrontació social, se’ l’anomenaria “unionista”, “botifler” o “maketo”.

Doncs res! En l’improbable cas que aconseguíssim un Estat Marica independent, jo em postularia com a Ministre del Glamour pel “Partit Mariculte“, que seria l’arxienemic del “Partit Musculoca”. La meva principal proposta seria que, per tal de fomentar el patriotisme, un cop abolides les absurdes trifurques futbolístiques, sortíssim al carrer per victorejar els Oscars de Pedro Almodovar, els Grammys a Fangoria o els Premis Nobel als nostres científics LGTB!

A veure com sobreviurien els heteros sense maquilladors, poetes, actors, tenistes femenines,  directors de cine i teatre, conservadors de museus, escriptors o glamurosos arqueòlegs!

Altres possibles parelles de Polític + Diva

Sembla que la darrera tendència de la temporada fer parelletes entre líders polítics mundials i dives musicals. Al origen dels temps van ser pioners Isabel Pantoja amb Cachuli, seguint més tard la seva estela Sarkozy amb Bruni i finalment els rumors desvelats en exclusiva per aquest blog entre Hugo Chavez i Courtney Love. Però no ens quedem aquí, anem més enllà i fem hipòtesis de quines son les futures parelletes que estan al caure:

SILVIO BERLUSCONI & RAFAELLA CARRÀ

El president italià necessita netejar la seva imatge de masclista irredempt després d’insultar a una diputada d’esquerres, aparèixer en boles a la premsa en una esbojarrada orgia amb prostitutes i a Rafaella li cal un cop de força per sortir d e nou als mitjans!! Si ja ho diu ella “todos dicen que el amor es amigo de la locura, pero a mi es lo único que me cura”

OBAMA & MADONNA

Obsessionat en emular a JFK Obama podria buscar a la seva Marilyn particular, una sueprestrella que mai ha amagat la devoció pel president, comparant-lo amb Ghandi en un vídeo de la seva darrera gira.

SARAH PALIN & MARILYN MANSON

El paper de santa ultracatòlica ja està passadíssim de moda! Si Sarah Palin vol arribar a la presidència dels EUA que millor que donar un gir de 180º liant-se amb l’Anticrhist Superstar, abandonant així la seva idíl•lica i cutre família a l’avorrida Alaska.

ZAPATERO & MÓNICA NARANJO

El President del Govern necessita amb urgència entonar un “Sobreviviré” a crit pelat si vol arribar a finals de legislatura, a més, com la seva dona actual ja canta òpera i amb unes filles gòtiques gairebé no notarà la diferència!

MONTILLA & CARMEN DE MAIRENA

Al nostre President li cal trencar aquesta imatge hieràtica de soso inmutable i qui millor que la mítica Mairena per donar-li un caràcter festiu i proper al poble! Montilla, corre corre que te pilla!

ESPERANZA AGUIRRE & ALASKA

La diva gai, cada cop més propera a la caverna mediàtica madrilenya, necessita canya de la bona que no li pot donar la Nancy Vaquerizo i segur la ma dura de la Presidenta Aguirre dona un impuls a els seves fantasies sado-maso. Aguirre, per la seva banda, aconseguiria guanyar vot GLTB i cantar “A quien le importa la trama Gürtel” a viva veu!!

JOSMAR & CARRETERO

Acabarem amb una nostrada i catalaníssima parella homosexual entre l’autor del únic himne gai petardo genuïnament català “Es superfort” i la bèstia negre d’aquest blog, el líder de “Reagrupament”, un calaix de sastre ideològic on tant hi cap el nazisme d’Heribert Barrera com Miquel Calzada. Que millor que sortir del armari per demostrar que la seva imatge d’ultra radical conservador és falsa?

Optimisme inexplicable

Fa uns anys Astrud van fer una cançó en la que exposaven que tot els hi semblava una merda, doncs bé, a mi  darrerament em passa just el contrari: d’un temps cap aquí quasi tots els films que veig em semblen mereixedors d’Oscars, els discs que escolto els millors de la dècada, a tots els llibres que devoro els hi donaria el Planeta, els concerts o obres de teatre als que assisteixo em semblen aquelarres de bon gust i orgies de perfecció interpretativa, i no hi ha exposició museística que no em faci sentir una persona infinitament més culte a la sortida.

Sense anar més lluny ahir vaig presenciar un concert de Fangoria, Nancys Rubias, La Prohibida i el nou grup de rock de l’andrògina Bimba Bosé, The Cabriolets, al que la crítica de El País havia despedaçat sense la menor compassió al seu pas per Madrid. No cal dir que el que al periodista li va semblar un espectacle decadent i avorrit, als meus ulls era la quintaessencia del Pop, una desfilada interminable de superestrelles glamuroses que, sense concedir un instant al avorriment, ens van deleitar amb les performances més petardes, sorprenents, divertides i originals que recordo! I això que encara guardo el bon regust que em va deixar la brutal gira de “El extraño viaje” (detallada en aquest post).

Es obvi que el parer sobre una creació difícilment pot ser objectiu i sempre resulta una ardua tasca oblidar la opinió preconcebuda que tenim d’un artista,  però m’està començant a preocupar aquesta capacitat meva per veure-ho tot color rosa.

Serà un efecte secundari de la meva sobtada conversió a la monogàmia? O potser es que a la Era Obama no hi ha lloc per al pessimisme? O qui sap si tinc els astres alineats al meu favor i han aconseguit que la meva vida doni un gir de 180º en aquest 2009 en el que, contra tot pronòstic, he aconseguit evitar caure en un abisme sense fons d’atur i angoixa, on fa tan sols uns mesos m’hi veia inexorablement abocat de cap.

Puc donar per superat el meu rol dramaqueen i pujar despreocupat al carrussel del entusiasme hedonista?  És això  una provocació gratuïta en mig d’una crisi econòmica sense precedents? I si tot es tractés d’un miratge il•lusori per tal que baixi la guàrdia davant el proper infern personal?

Preguntes retòriques sense resposta, com si d’una plegaria a Sant Sebastià es tractessin, però que, de ben segur, marcaran el futur dels continguts d’aquest blog, condemnat a virar segons el meu volàtil estat d’ànim a cada instant concret.

TOP: Artistes de dretes que m’han influenciat

En una demostració empírica de la meva polèmica teoria a favor de la incoherència i de la separació total de la ideologia política d’un artista a la degustació objectiva de la seva obra creativa, avui he decidit fer un top sobre els creadors que més admiro tot i discrepar profundament amb la seva ideologia.

Si es presentessin a unes eleccions, sens dubte no els votaria, però al no ser un sectari dogmàtic, de la mateixa forma que puc admirar les piràmides de Giza discrepant totalment del sistema faraònic que les va construir, no deixaré d’escoltar un grup pel simple fet de no combregar amb els mateixos postulats teòrics.

No crec en el compromís social dels artistes, ni que aquests hagin d’estar al servei del poble, com proclamava l’imposat realisme soviètic. Jo penso que un artista s’ha de guiar només pels seus sentiments subjectius, no per les idees polítiques. L’art no és un instrument al servei de cap ideologia, és un fi suprem en si mateix. Per tant, la ideologia concreta d’un artista és un detall mancat de cap importancia.

Nº10 Per començar podríem recordar tots els efímers cameos amb el nazisme, tant en les lletres com amb l’estètica,de David Bowie i Siouxie Sioux, tot i que no m’atreveixo a etiquetar aquestes sueprestrelles de nazis, ni molt menys!

Nº9 FABIO MCNAMARA

No és que sigui un gran actor, ni un músic especialment genial, però en l’imaginari col•lectiu mai faltaran les seves mítiques escenes al film almodovarià “Laberintos de Pasión”, o alguns hits musicals, tan al costat del director manxec  (“Voy a ser mamá”), com en solitari (amb la genial “Gritando amor”) o la seva mítica entrevista a la Edad de Oro. En declaracions al diari gratuït 20 Minutos es va declarar liberal, votant d’Esperanza Aguirre i va criticar durament als partits d’esquerres.

Nº 8 JOEY RAMONE (The Ramones)

El líder de la mítica banda de punk-rock, autora de veritables himnes generacionals com “Bitzlec Bop” o “I wanna be sedated” mai es va amagar de declarar-se votant del Partit Republicà i fan de Ronald Reagan. Quan el 2002 els Ramones varen entrar al Rock & Roll Hall of Fame va declarar “God bless President Bush, and God bless America”.

Nº 7 LENI RIEFENSTAHL

Una de les primeres dones en dirigir cinema documental als anys 30. La seva aportació tècnica en aquest gènere, així com a la fotografia, està fora de dubtes, es tractava d’una veritable genialitat. Va ser amant d’Adolf Hitler i Rudolf Hess i va rodar dos documentals esplèndids sobre el nazisme: “Olimpia” i “La Triologia de Nüremberg”. És ètic reconèixer la seva influència cinematogràfica o, pel contrari amagar-la deliberadament és falsejar la història d’aquest art?

Nº 6 AXEL ROSE (Guns & Roses)

El líder de la mítica banda de hair metal, Guns & Roses, caracteritzada per les seves eternes balades a piano (November Rain, Etsranged, Don’t Cry, Knokcing on heavens door…) i odiat visceralment per els “veritables heavies” al tenir un merescut èxit comercial, va publicar una cançó profundament racista i homòfoba titulada “One in a million”, tot i que poc després es va retractar de les seves paraules cantant a duo amb Elton Jonh “Bohemian Rapsody” al concert d’homenatge a Freddy Mercury.

Nº 5 BRANDON FLOWERS (The Killers)

En poques setmanes estaré veient en directe a aquest glamourós grup de pop rock indie, liderada pel cada dia més gayer Brandon Flowers, que ens ha regalat cançons brutals com “Human”, “Somebody told me”, “Bones” o “When you are young”. Doncs bé aquesta banda va ser de les poquíssimes que va demanar el vot pel senador republicà McCain a les passades eleccions presidencials americanes, tot i que amb la boca bastant petita. M’imagino que el fet que ambdós fossin d’Arkansas va pesar bastant!

Nº 4 MIQUEL HOUELLEBEQ

Genial escriptor francès, de divertida ironia políticament incorrecte, que m’ha dut a devorar sense pietat “La possibilitat d’una illa” o “Les partícules elementals”. En els seves novel•les els temes recurrents son les provocacions exagerades plenes de tòpics racistes, masclistes, pro-perderatstes, homòfobs i, sobretot, en contra del Maig del 68; sembla que l’autor tingui una veritable dèria anti-hippie. Llegir el seu llibre és com escoltar la COPE de bon matí. Cal dir en el seu favor que en cap moment sabem si les seves incendiaries proclames les pensa o son provocacions gtratuïtes per caracteritzar els seus depravats personatges. Com ja us vaig dir, com a director cinematogràfic és bastant horrible.

Nº 3 IAN CURTIS (Joy Division)

El cantant del grup de punk-pop alternatiu de culte “Joy Division”, de qui us recomano el seu biopic “Control”, és una figura essencial en l’evolució de la música indie actual. Sense “Love will tear us apart” no existiria Interpol o Franz Ferdinand. Segons sembla es va declarar votant de Margaret Tatcher (font: Rafa).

Nº 2 ALASKA

Com ja he explicat en varies ocasions, la cantant de Fangoria, Dinarama i Pegamoides (grups dels que soc absolutament talifan), col•labora a la COPE i a Libertad Digital amb Jimenez Losantos, així com en altres diaris de dretes (ABC, Mundo). El seu marit, Mario Vaquerizo, va declarar en un programa conduït per la homòfoba Schirling que Esperanza Aguirre era la millor política d’Espanya.

Nº1 SALVADOR DALÍ

Pintor avantguardista, seguidor dels principis del surrealisme pictòric, del que em considero devot i absolutament fanàtic. No hi ha ni una sola obra de la seva creació que no sigui una meravella total en si mateixa i passejar pels seus museus de Cadaqués o Figueres és com entrar en un món paralel de somnis. Doncs bé, aquest pintor estava absolutament fascinat per les idees i la estètica de la Falange Espanyola, realitzant retrats de José Antonio Primo de Rivera vestit amb una camisa blava, així com del Rei d’Espanya.

PD: Obviament m’he limitat als artistes contemporanis, per no remuntar-me a tot l’art mesopotàmic, egipci, grec, romà, precolombí, bizantí, romànic, gòtic, islàmic, renaixentista, barroc, neoclàssic etc…on absolutament tothom era partidari de sistemes polítics explotadors

FANGORIA: Absolutament… genial!

Seguint amb la meva dèria de fer posts després d’escoltar un disc per primera vegada, sense deixar-me influenciar per crítiques alienes, avui us destripo el nou treball d’un dels meus grups fetiche que més m’ha influenciat artística i creativament: FANGORIA.

La banda degana del pop nacional, 30 anys després de pujar per primer cop al escenari, es torna a sorprendre amb un nou treball musical que és un veritable còctel de tots els seus sons passats portats a la sublimació barroca.

Sembla talment com si després d’aguantar tantes crítiques pel baix nivell de l’autoproducció del Extraño Viaje, el seu darrer treball, aquest cop hagin posat tota la carn a la graella sota la direcció de Sigue Sigue Sputnik, amb cançons llargues, molt treballades amb tots els efectes sonors imaginables: cors vocals, ritmes bakales, balades gòtiques,guitarres punkroqures, infinitat d’efectes electrònics, teclats melancòlics…sembla talment com si Nacho i Alaska haguessin volgut fer d’aquest disc la seva obre culminant.

Tot i així cal dir que és un disc bastant fosc, amb lletres tenebroses, extremadament dramaqueeneres, molt en la línia del seu aclamadíssim “Una temporada en el infierno”, en el que les melodies no son tan accessibles com els anteriors treballs, es troben plens de girs i matisos que caldrà paladejar amb la calma i el temps. Realment serà complicat escollir els “singles”, ja que no trobo que sigui un disc gaire comercial i, tot i que es força ràpid i ballable, no crec que soni a gaires pistes precisament per la complexitat i foscor melòdica que l’envolta.

El disc s’obre amb un tema titulat “Las Walpurgis te van a llamar”, un veritable himne que combina perfectament el punk pop amb el petardeo techopopero que em recorda a la època final de Dinarma, perfectament quadraria entre “Mi novio és un zombie” i “Quiero ser Santa”. Ràpidament passa a bases més machacones technopoperes, algunes més bakales, altres més melòdiques, amb un barroquisme in crescendo i balades tenebroses (“Con los ángeles” o “Mi vida sin ti”).

Els meus temes favorits després d’una primera escolta son, sense cap mena de dubte “La pequeña edad de hielo” en la que es compara la fredor d’una relació morta amb el canvi climàtic i “Absolutamente”, un mega hit technopopero accreleradíssim amb una lletra brutal: “Quien pondrá una vela a San Sebastian para que nos perdone la frivolidad de havernos submergido de lleno en lo prohibido y rechazar cualquier señal de normalidad?”.

Sé que molts odien a Alaska pels seus cameos amb l’extrema dreta de Losantos, que els acusen de vendre’s al gran públic i recorden amb una avorrida nostàlgia la prescindible època dels Vulcanos o que acusen a la Vaqueriza de vampiritzar a la banda, però, després d’escoltar aquesta magna obra d’art jo els hi perdono tots els seus pecats.

PODEU PREESCOLTAR EL DISC AQUÍ

I finalment us deixo amb l’himne al consumisme salvatge i hedonista amb que han presentat l’àlbum!

Les altres inocentades

Abans que ningú mes em truqui per felicitar-me, vull anunciar oficialment que NO em caso, tot era una innocentada i, òbviament, la plantilla rosa amb papallones i margarides era part de la broma. M’heu llegit amb poca atenció si per un sol instant heu arribat a pensar que la nyonyeria made in Barbie va amb mi.

El més graciós de tot ha estat que alguns amics meus s’ho van arribar a creure i, fins i tot ho vaig haver de desmentir, via Facebook, a una ex-professora meva del institut. I jo que em pensava que era una noticia tan esbojarrada que no guardava cap mena de credibilitat, com quan l’any passat vaig anunciar la meva conversió hetero…
En fi, suposo que la meva vida es tan surrealista i sorprenent que aquells que em coneixen ja estan curats d’espants i s’empassen qualsevol cosa que vingui de mi! Que hi farem…

Però no he estat l’únic!!

– Rafa va publicar la llista dels seus àlbums més indies i underground dels 90’s, formada per Laura Pausini i Celine Dion.

– Jenesaispop va anunciar que Alaska abandonava Fangoria, plagiant la nota de premsa que va utilitzar la Oreja de Van Gogh en la seva separació.

– Indiespot, va simular que es convertia en la pàgina web oficial de Coldplay i que aquesta banda encapçalaria el Primavera Sound (la gràcia és que aquest blog taliban del la música més indie, realment odia a mort Coldplay)

– Altafidelidad, anunciava a la seva llista de concerts setmanals un impossible duo entre David Bowie i Falete versionant a Maria del Monte (ja ho han esborrat).

– AmbienteG, ens volia fer creure que Zac Efron faria de Fidel en la versió americana de la sèrie Aída.

Algú en va trobar cap altre?

Orgull de FAN

Anava jo tan feliç creuant el centre de la meva ciutat , a punt de tornar a la meva dolça llar, quan la meva mà s’ha desplaçat al fons d’una butxaca dels pantalons, buscant el mòvil, l’encenedor o un cigar potser, tan és. La questiò és que els meus dits han ensopegat amb una petita peça de plàstic plana i de pocs centímetres… SIII!! No m’ho podia creure! Havia estat allí tota la setmana, esperant al aguait que jo la trobés! Quan ja la donava per perduda ha tornat a mí la pua que Morrissey em va llençar a la má en el seu passat concert a Madrid! Perfí he aconseguit superar aquest trauma teenager!

Ara em direu que no és més que un absurd delriri mitoman pròpi d’una pija a l’edat del pavo, però heu de saber que a mi m’agrada molt ser fan de persones i coses. Que té de dolent?

La veritat és que quan em fascina una cançó, un llibre o una pel·lícula, no puc deixar-me de preguntar qui és la persona que hi ha el darrere, quines son les seves influències, quines son les circumstàncies vitals que l’han dut a la sublimació d’aquella obra que tan admiro, el context artístic i vital que porta a un vulgar individu ,un bon dia, a crear una meravella del art.

I la veritat és que, a diferència de molts altres fans, soc incapaç de jutjar objectivament la vida d’un artista,si la seva obra m’apassiona. M’és igual que Alaska col·labori amb Jimenez Losantos, que Guns’n Roses tinguessin una cançò homòfoba o que Courtney Love sigui una ionki acabadíssima; si aquest és el caldo de cultiu necessari per a crear joies com “Me odio cuando miento”, “Don’t Cry” o “Violet“, benvinguts siguin! O és que algú posaria en dubte la bellesa dels monuments romans pel simple fet que van ser edificats amb ma d’obra esclava?

En el moment que em fascina un autor no em puc satisfer amb un petit xarrup de la seva obra, la meva insaciable voracitat cultural necessita més i més, fins a devorar filmografies, discografies i bibliografies senceres i quasi sense respirar. No us podeu imaginar quin orgàsmic plaer recorre la meva espina dorsal quan he aconseguit, per fi, empassar-me sencerets els 14 films d’Almodovar, els 7 llibres de Lucia Etxebarria o els 27 àlbums d’estudi de David Bowie, comprovant per mi mateix els seus altibaixos creatius, o les seves diferents fases artístiques.

Doncs res, vaig a guardar la pua en un lloc ben segur, no fos cas que la torni a predre!

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (I)

 

Mai m’hauria d’haver pres aquella pastilla de color verd, però ara ja era massa tard. A més, segur que sense l’ajuda química no hauria estat capaç de vèncer la vergonya i entrar dintre del “Cuarto Oscuro”, aquella llegendària habitació que s’obria en una cantonada de la discoteca, on una imparable successió de nois musculosos sense samarreta en sortia constantment apujant-se els pantalons.

 

Apartant unes suaus cortines de vellut blau em vaig endinsar lentament dins l’obscuritat; poc a poc deixava d’escoltar aquella hipnòtica cançoneta de la pista de ball i un inquietant silenci, que es combinava simbiòticament amb la foscor, em va acabar d’engolir.

 

Quan els meus ulls s’acostumaren a la falta de llum em vaig adonar que estava completament sòl en un llarg i tètric passadís que anava a parar a una porta semioberta de fusta, com d’un armari, on s’hi podia llegir: “Past is a strange place”. 

 

Darrera d’aquell llindar s’obria una immensa estança plena d’infinites estanteries amb teranyines i caixes completament cobertes de pols. La meva insaciable curiositat em va dur a xafardejar el seu contingut: Fulards d’esplai? Ossos d’animals prehistòrics? Un bombo de batería? Apunts mal garabatejats? Posters de Hole? Un vestit de diable? Que cony era tot allò???

 

De sobte un calfred va recorrer de dalt a baix la meva espina dorsal… algú m’observava… vaig girar-me lentament, deixant estar les caixes, per veure una sinuosa silueta a l’altra punta del passadís: era una mena d’Skin Head vestit com d’Indiana Jones, però amb una inquietant armilla fluorescent sobre la jaqueta  i amb una pilota de futbol la mà.  Va obrir lentament la seva bavosa boca i parlant cap endins va xisclar:

 

“La nyonyeria camina amb mi”

 

Això ja era massa! Vaig començar a córrer i a córrer, mentre em notava a punt de sofrir un atac d’ansietat, tombant les ronyosos prestatges i preguntant-me qui cony em manava a mi entrar en aquell maleït lloc quan, sense saber ben bé com, havia anat a parar en mig d’un enorme saló Rococó…

 

                                                      (Continuarà el proper Dijous!!….)

MIRANDA! Els Scissor Sister llatins?

El primer cop que trepitjaren el nostre estat va ser com a teloners de Fangoria durant la primera fase de la gira del “Extraño Viaje” i venien de ser una desconegudíssima banda de glam i technoop underground a Argentina i ara, tan sols un any més tard, arrasen en ventes al seu país amb seu nou àlbum “El disco de tu corazón” i no n’hi ha per menys!

Miranda! Ens demostren un cop més que la qualitat musical i la petarderia poden anar de la má sense donar-se bufetades, recollint l’esència del pop electrònic depechemodero, una veu a lo Mika, un espectacle a mig camí entre Nancys Rubias  i el circ dels Scissor Sisters i acompanyaments de luxe: el seu darrer treball inclou duets amb Julieta Venegas i, com no, amb Alaska.

Doncs res! A que esteu esperant per reverenciar a aquesta banda? Jo ja en soc adicte!

Aquí  podeu accedir a la seva web.