Posts Tagged ‘top’

h1

TOP: MILLORS ÀLBUMS MUSICALS DE 2011 *Rafa vs Arqueòleg*

gener 2, 2012

Un any més jo i Rafa realitzem conjuntament el nostre Top amb els àlbums musicals que més ens han agradat del curs passat; tot i que en realitat a nosaltres el que ens motiva no és pas fer llistes i cròniques de discos, sinó criticar-nos mútuament les respectives eleccions en una competició de sarcasmes per veure qui és més mariculta que l’altre.

Com sempre, sospito que aquest serà un dels posts menys llegits, però sens dubte un dels que més em diverteix fer!

TOP DEL RAFA

5.- DOBLE PLETINA – CRUZO LOS DEDOS / MÚSICA PARA CERRAR LAS DISCOTECAS

Només amb dos singles, els barcelonins Doble Pletina han aconseguit ser el grup revelació del pop espanyol d’aquest any. Fan un pop costumista i minimalista que comptarà amb el beneplàcit dels indies i els no tan indies. Les 4 cançons publicades fins ara són impecables. Són, a més, la referència més destacada d’un projecte discogràfic prometedor, Discos de Kirlian, que no revolucionarà el panorama musical local, però que en temps de crisi del sector ens està descobrint nous talents.

ARQUEÒLEG-> Revelació? Amb dos senzills justets i passables? Doncs s’et deuen haver revelat a tu en un èxtasi místic, ja que la resta de la humanitat no ha compartit aquest descobriment.

4.- THE DRUMS – PORTAMENTO

The Drums van tenir la sort que “Let’s go surfing” fos la cançó de l’any 2009, que els va obrir mercat a públics que ni haguessin somiat. 2 anys després han aconseguit el difícil equilibri entre no repetir-se i continuar mantenint un so reconeixible (han creat un so propi amalgamant el pop clàssic americà dels 50 i 60 amb el postpunk i l’indie anglès dels 80 i 90). Els perd massa l’estètica, però són dels millors artesans de cançons pop que hi ha el 2011.

ARQUEÒLEG-> Els grups anglesos que comencen per “The” i imiten el pop-rock dels 60’s van tindre el seu moment de glòria el 2006. Peró arriba un moment que ja cansen! I cantar en falset a la tornada, està més vist que versionar “Nothig else matters”.

3.- GIRLS – FATHER, SON, HOLY GHOST

Una de les coses que més fascina de Girls és la seva versatilitat. Un dia sonen com els Beach Boys, el següent com Led Zeppelin, i l’altre com John Lennon. Però mai deixen de ser ells mateixos. Aborden nous estils amb una falta de complexes absoluta, perquè no tenen la fal·lera de sonar moderns sinó la de fer absolutament el que els rota. Amb la fantàstica “Lust for life” corrien el perill de ser considerats un one hit wonder però enguany ens han deixat amb la boca oberta amb un segon àlbum de pop barroquista i sincer.

ARQUEÒLEG-> Un àlbum innocu i anodí, amb una veueta apagada darrere la guitarra, com si li fes vergonya cantar. Ideal per posar de fil musical en un ascensor o al dentista, mentre pràctica una anestèsia local.

2.- JOHN MAUS – WE MUST BECOME THE PITILESS CENSORS OF OURSELVES

John Maus, provocador nat, ha tret el que probablement és el millor disc de música electrònica de 2011. Un disc ple de hits com “Hey Moon“, “Street light“, “Quantum leap” o “Believer“, que beu dels clàssics de l’electrònica analògica de finals dels 70 no per fer un mer exercici retrofuturista, sinó per fer la música que importa avui. Amb la seva veu de baríton que recorda tant la d’Ian Curtis de Joy Division John Maus aconsegueix hipnotitzar-nos.

ARQUEÒLEG-> La versió technopop de Joy División ja existeix… des de fa 31 anys! Es diu New Order i li dona mil patades a aquest succedani amb una producció d’organillo i fireta que faria empal·lidir a Camela.

1.- REAL ESTATE – DAYS

Aquest ha estat l’any de Real Estate. Amb el seu segon disc, han passat de ser promeses de l’indie americà a ser vistos seriosament com els candidats més ben posicionats per succeir R.E.M. (que tot just s’han separat aquest any). Fan un jangle pop de tall molt clàssic, però amb una delicadesa increïble, i malgrat que el seu so és genuïnament americà, tenen influències que beuen dels dos costats de l’Atlàntic.

ARQUEÒLEG-> Quan vaig escoltar que REM abandonava la música, ja em vaig témer que alguna imitadora oportunista intentaria agafar el relleu. Doncs bé aquí els tenim! No sonen com els originals, ni de lluny, però sempre serà millor que sofrir en silenci el síndrome d’abstinència de la banda de Michael Stipe

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- THE SOUND OF ARROWS – “VOYAGE”

Un duo technopop, d’allò més gayer,  a mig camí entre Pet Shop Boys i Depeche Mode, amb un toc de Moby. El seu disc de debut és una successió de hits trencapistes cridats a ser una gran revelació del pop, fent poques concessions a la petarderia i mantenint una gèlida sobrietat techno.

RAFA-> Per favor, a mig camí de Pet Shop Boys i Depeche Mode? Diràs a mig camí entre David Guetta, Chimo Bayo i les horterades més infames que posen a les discoteques d’ambient. Música hortera per a ments superficials. Carn de recopilatori de temporada de música dance. Un lànguid i borrós record del 2011 d’aquí a pocs anys.

4.- AMARAL – “HACIA LO SALVAJE”

Allunyats definitivament de la radio-fórmula i dels singles fàcils, el duo de Saragossa retornen als seus orígens menys mainstream amb un disc temàtic que gira entorn  l’argument del film “In to the wild”: com fugir de la societat, abandonant tots els lligams socials i llençant-nos de cap a la natura salvatge. Un àlbum en el que és difícil entrar-hi, però que després d’algunes audicions es converteix en un clàssic.

RAFA-> Bon intent de “back to basics” que no acaba de funcionar. Tot i així, són del milloret i del més respectable que hi ha en el pop comercial espanyol, així que no seré dur amb ells.

3.- LA CASA AZUL – “LA POLINESIA MERIDIONAL”

La Casa Azul venen carregats amb les seves melodies rabiosament divertides i ballables, però amb unes lletres certament menys optimistes. Ja no és moment per celebrar revolucions sexuals, sinó per fer el darrer brindis abans de precipitar-nos al abisme, de fer el darrer ball abans que s’engeguin  les llums d’emergència. Una deliciosa combinació d’alegria amarga i fatalisme popi, ideal pels temps que corren!

RAFA-> La casa azul és com un xiclet de maduixa Bang. Al principi és deliciós, una explosió de sabors. Al cap de 5 minuts la goma s’endureix, s’ha anat tot el gust i sents la boca resseca. Van treure un parell de discos molt bons la dècada passada. Repetir ara la mateixa fórmula no és només que cansi, és que artísticament és deshonest. Això sí, s’ha de reconèixer que Guille Milkyway s’ha convertit en una vaca sagrada. Cap mitjà s’atreveix a criticar-lo!

2.- LADY GAGA – BORN THIS WAY

Ens trobem davant del disc que sublima definitivament la música Pop als altars de l’Art, com si tota la història d’aquest estil hagués estat un simple assaig per arribar fins a la seva consecució. Una magna òpera, sobreproduïda fins a l’èxtasi, recarregada com un palau rococó, amb melodies retorçades i cançons eternes, però cuidades fins al darrer detall. Denses balades a piano que de sobte esdevenen ballables himnes technopop, avantguardisme electrònic alemany amb aires de ranxera mexicana solos de guitarra i saxo alternats amb melodies naïf, lletres d’autoajuda o llegendes nyonyes d’unicorns cavalcant sobre carreteres d’amor.

RAFA-> Ai no em facis riure, que em pixo… Lady Gaga és pop per a mariques garrules d’extraradi. “Born this way” ha estat un absolut fracàs, que no ha estat capaç de generar cap single a l’alçada dels singles del primer disc. Darrera la disfressa excèntrica de la Gaga s’amaga una preocupant falta d’idees. Sort que Madonna traurà disc el 2012 i la posarà al seu lloc!

1.- PATRICK WOLF -LUMPERCALIA

Convertit en el Bowie del segle XXI, la seva precoç genialitat divina l’ha dut a abandonar els sons més foscos i electrònics per recuperar la lluminositat folk-pop de “The Magic Position”. Incapaç de fer una cançó mediocre o de posar una sola nota fora de lloc, ha fet un pas definitiu cap a la maduresa artística creant un disc que condensa un univers sonor, cada cop més propi, que va des del glam, els violins celtes, passant pel pop acústic o les balades a piano.

RAFA-> Precoç genialitat, tu ho has dit. Too much too soon, que deien els New York Dolls. Molta ínfula de grandesa i uns resultats que deixen indiferent. Cançons excessivament convencionals, ultraproduïdes, que no toquen cap fibra. Absent en les llistes del millor de l’any més prestigioses com Pitchfork o Rockdelux, les mateixes publicacions que havien apostat per ell fa uns anys. Patrick Wolf és el príncep destronat del pop.

h1

TOP: Millors films de 2011

Desembre 22, 2011

Aquest 2011 he anat menys al cinema del que m’hauria agradat! Estant a l’atur tampoc es poden fer gaires dispendis; tot i que no he faltat a la meva cita obligatòria al Festival de Sitges,  m’he perdut títols com “Melancolia” o “La Guerra de los Botones” que de ben segur estarien a la llista si la meva atapeïda agenda i la escarransida economia m’ho haguessin permès.  El fet d’estar en parella m’ha obligat també a fer importants consecions cinèfiles i a empassar-me engendres com “Come, reza, ama“, una empalagosa i ultranyoya cinteta protagonitzada per una decadent Júlia Roberts, amb un guió sense solta ni volta i una fotografia saturadíssima de resplendor daurat.

Doncs res us deixo un any més amb els 10 films que considero imprescindibles de 2011! I en breu els discos!

10- ATTACK THE BLOCK  Joe Cornish

Una comèdia social que es desenvolupa als blocs de pisos del Londres més pobre i marginal, on un grup de quinquis i macarres adolescents hauran de fer front a una insòlita invasió alienígena al seu edifici. Molt original i divertida, ideal per passar una tarda entretinguda al cinema, sense més pretensions, i un dels grans descobriments del Festival de Sitges.

9.- MIENTRAS DUERMES Jaume Balagueró

Un brillant Lluis Tosar dona vida a un desquiciat psicòtic que, per ofegar el seu avorriment vital, decideix entrar sigil·losament  per la nit a casa dels seus veïns per fer-los tota classe de putades, a quina més sàdica. La única pega és que, un cop presentada tota la trama, el seu desenvolupament i desenllaç resulta un xic previsible.

8.- EL PÀRAMO Jaime Osòrio.

Brutal història de terror colombià en estat pur. Un grup de militars s’endinsen en una base de l’exèrcit en mig de la selva on tots els seus membres han mort misteriosament. Escenes impactants i fosques que et mantenen en tensió en tot moment, d’ensurt en ensurt, on res és el que sembla. Interpretacions brillants que t’impliquen en la història com si tu fossis un mes dels militars, generant una inquietud creixent per saber que dimonis està passant. Jo la he vist a Sitges i encara no s’ha estrenat, podeu veure un avançament aquí

7.- UN MÉTODO PELIGROSO David Cronenmberg

Film que narra l’amistat i la posterior  rivalitat i cisma que es va viure a començaments de segle XX entre Sigmund Freud i Carl Jung, donant lloc a dues corrents antagòniques dins la psicologia i la psiquiatria. La història, que no profunditza excessivament dins el contingut ideològic dels dos científics, basa la història d’aquesta rivalitat en temes personals, especialment en la relació amb Sabina Spielrein, una pacient que sofreix d’histèria i que és interpretada per una espectacular Keira Knightley.

6.- MIDNIGHT IN PARIS Woody Allen

Allen ens trona a sorprende un cop més amb una divertida història sobre un escriptor que viatja accidentalment en el temps al París dels anys 30’s per conèixer a Picasso, Dalí o Gertrude Stain, entre altres. Una encertada reflexió sobre la nostàlgia envers les “èpoques daurades”, o com tota societat tendeix a mitificar èpoques passades, de forma cíclica i constant.

5.- SUPER 8 J.J Abrams

Un grup de pre-adolescents tractant de fer la seva pròpia pel·lícula esbojarrada i sense sentit, quan un tràgic esdeveniment els llençarà de cap  a una sèrie d’aventures plenes de extraterrestres, desaparicions, ciència ficció i fenòmens paranormals. Un cúmul de tòpics on tampoc hi falten  elevades dosis d’efectes especials, un previsible romanç i un monstre que es va descobrint paulatinament, tal com marca el manual. Però tot això seria ben fútil si al darrere no hi hagués un sòlid guió i uns personatges  entranyables amb els que empatitzes des del primer moment. (Continuar llegint la crítica aquí…)

4.- RED STATE Kevin Smith

El film , merescudament guanyador del Festival de Sitges d’enguany, és una història d’alló més terrorífica, real i de plena actualitat. El genial director Kevin Smith, s’allunya del seu humor adolescent, per endinsar-se a les vísceres d’una secta d’ultra-dreta homòfoba nord-americana, descaradament inspirada en la real Esglèsia de Westboro. Aquests fanàtics feixistes es dediquen a raptar a joves pecadors, culpables de promiscuïtat, per tal de torturar-los fins a la mort, en nom de l’amor de Jesús. Smith, però, no pot evitar ficar tocs d’humor de la ma de Jonh Godman .

3.- UN DEU SALVATGE –Roman Polanski

Una disputa trivial per una innocent baralla infantil obrirà la caixa de Pandora d’una brillant discussió dialèctica entre dos matrimonis, amb una interpretació magistral de Jodie Foster i Kate Winslet, on poc a poc s’aniran perdent les formes i davallant per una rocambolesca espiral de retrets i acusacions, deixant enrere tota ombra d’hipocresia social.

2.- LA PIEL QUE HABITO Pedro Almodovar

El director de “Kika” va iniciar un viatge envers la seva maduresa a “Todo sobre mi madre” que ha culminat de forma magistral a “La Piel que Habito” on abandona quasi definitivament l’histrionisme esperpèntic, amb una obra fosca, una posada en escena força minimalista i una interpretació de Banderas extraordinàriament continguda, amb una gestualitat quasi hieràtica, que gira entorn un segrest i una operació d’allò més peculiar. (Continuar llegint la crítica aquí…)

1.- EL CISNE NEGRO Darren Aronofsky

Una obra mestra del terror psicològic que narra, bàsicament, com la inassequible perfecció ideal pot acabar esdevenint un trastorn autodestructiu, ja que la burda realitat material mai s’arribarà d’ajustar a la nostre concepció platònica de l’exel·lencia i bellesa absoluta, ja sigui dins un art o en la vida quotidiana.El ballet clàssic es aquí una mera excusa, un simple pretext per introduir-nos dins una torturada ment que, mitjançant l’autoexigència, inicia el seu descens cap a un infern personal de paranoia persecutòria, on descobreix el plaer en l’enveja  injustificada i l’orgasme en l’automutilació. (Continuar llegint la crítica aquí…)

h1

TOP: Millors àlbums nacionals 2010 *Rafa vs Arqueòleg*

Desembre 29, 2010

Un any més jo i Rafa ens hem reptat a un duel musical: exposar en una breu llista quins han estat els àlbums musicals més destacats del curs, segons el nostre particular punt de vista.  Avui us faig entrega de la primera part, on tas sols hi tenen cabuda els treballs publicats al nostre estat i la setmana vinent podreu gaudir de la continuació amb els artistes de tota la galàxia!

I esteu ben atents a aquesta pàgina doncs al proper post ja em podreu deixar les vostres consultes tarotistes per a 2011!!

TOP DE RAFA

5.- BIGOTT – “This is a beginning of a beautifull friendship”

Un dels mals del pop espanyol, que més o menys arrenquen del triomf comercial de El Último de la Fila, és el menyspreu a tota música pop que no tingui arrels “mediterrànies”, “llatines” o “flamenques”. O pitjor encara, que sí tingui arrels però que les agafi, sense complexos ni demanar excuses, del folk americà (la facció indie del qual, per cert, ha donat grandíssims noms en la darrera dècada, de Devendra Banhart a Sufjan Stevens). Poc ens ha d’importar que l’aragonès Bigott faci country americà cantat en anglès als que estimem la música pop com a llenguatge. Perquè, com The Byrds, Gram Parsons, R.E.M. o Sufjan Stevens, el country-pop de Bigott té una alenada atemporal a la qual no poden ni aspirar la major part d’engendres musicals emparats per l’SGAE i el grup PRISA que fan “música nuestra y con raíces”.

4.- VV.AA.“Viaje alrededor de Carlos Berlanga”

Fa 8 anys de la mort de Carlos Berlanga, però mai és tard per homenatjar al responsable de clàssics del pop espanyol com Bote de Colón, Bailando, Ni tú ni nadie o A quién le importa (totes cantades per Alaska, la seva musa als 80). Posteriorment, als 90, va tenir una carrera solista tan interessant com comercialment fracassada. Per això, que ara tota la plana major de l’indie espanyol versioni les seves cançons no deixa de ser una bona notícia. El millor del disc: que pivoti sobre aquelles cançons en solitari que haurien d’haver estat hits i injustament no ho van ser (“En el volcán” revisada per Fangoria, o “Vacaciones” per La Casa Azul). El pitjor: que es passi per alt que Carlos també va escriure grans cançons per reines del petardeo com Raffaella Carrà, Sara Montiel o Tamara Seisdedos.

3.- MARIA RODÉS “Una forma de hablar”.

Maria Rodés és una de les figures destacades, juntament amb Nacho Umbert, d’una nova fornada de cantautors que van contra el bonrotllisme suposadament cosmopolita i cool de l’establishment musical barceloní. Cançons intimistes, que parlen dels nostres embolics mentals, en aparença pessimistes però que sempre destil·len fina autoironia i un bri d’esperança. Un petit manual d’autoajuda per aquests temps difícils, que entronca amb la millor tradició del pop femení intimista sense pèls a la llengua (Joni Mitchell, Suzanne Vega, K.D. Lang, Liz Phair…)

2.- FRED I SON – “Diu que no sap que vol”

Fred i Son són una glopada d’aire fresc en el pop cantat en català. I ho són en gran part pels seus inusuals referents musicals en les nostres latituds: beuen del corrent més suau i naif del pop indie britànic dels 80. Aquell que, d’esquenes a qualsevol moda o dictat, feia obres artesanes i intemporals de pop minimalista en discogràfiques independents com Postcard o Sarah, o el de bandes desaparegudes i caigudes en l’oblit com Felt, The Pale Fountains o The Field Mice. No, no som als 80 ni a UK, som al 2010 a Catalunya i Fred i Son ens plantegen la grandesa de les petites cançons i del pop ben fet. Un disc escapista, somiador, vitalista i a la vegada melancòlic. I sí: volguda, descarada, valenta i provocadorament sensibler i naif

1.- NACHO UMBERT & LA COMPAÑÍA“Ay…”

Nacho Umbert, amb un sol disc, s’ha convertit en el millor cantautor sorgit a l’estat espanyol des de Javier Álvarez. I ho ha fet ressuscitant sobtadament 14 anys després d’haver editat una de les obres clau de l’indie espanyol dels 90, quan liderava Paperhouse. Això sí, ara ha substituït les influències de Red House Painters o Codeine per unes sonoritats purament mediterrànies, amb unes lletres que ens parlen d’antiherois quotidians de la Barcelona real que encara palpita sota la de cartró. Un disc que desprèn glopades de vida real de persones reals en cada cançó.


 

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- FANGORIA “Entre el Vodevil y la Astrakanada”

La banda degana del pop espanyol s’atreveix per fi a trencar amb el tabú del seu propi passat, revistant tots els grans èxits del seu repertori amb noves col·laboracions (imprescindible Fàbio MacNamara a “La Tribu de las Chochoni¨) i amb un só més actual i menys amateur, amb una producció a carreg de Sigue Sigue Sputnik entre altres. El millor de tot serà la gira on per fi podrem escoltar en un concert himnes desterrats del setlist des de feia dècades com “Bailando” o “A quien le importa”

4.- NAPOLEON SOLO“En la Òpera”

Un descobriment molt agradable, a carreg d’aquesta banda indie andalusa que juga amb una proposta a mig camí entre el pop i el rock clàssic, amb tocs de psicodèlia, falsets a lo Mika i lletres molt treballades, amb un disc de debut molt sòlid que els pot convertir en els nous Vetusta Morla.

 

3.- ASTRUD & COL·LECTIU BROSSA “Lo Nuevo”

Mai havia trobat el moment per llençar-me de cap a la discografia d’Astrud, tot i que en coneixia alguna cançó, fins que a les passades Festes de la Mercè vaig tenir la oportunitat de veure’ls en directe deliciosament acompanyats d’aquesta banda de corda, capgirant completament l’enfoc a la seva discografia, en clau Umplugged, donant-li una sonoritat més digerible a la seva perspectiva freak del mon.

2.- ELLOS “Cardiopatia Severa”

Per fi Ellos tornen a fer allò que se’ls hi dona millor: el pop melòdic, canviant les obsoletes i sobreres guitarres del seu darrer treball per violins i orgues, creant una col·lecció de hits incomparables. Les seves lletres han deixat de banda també la tràgica pose dramaqueen, per un optimisme nyonyo molt adient a la meva situació personal actual.

1.- DOVER “I ka kené”

El primer lloc del pòdium se la mereix la primera banda musical de la història del nostre estat que s’atreveix a desafiar la dogmàtica dictadura del rock, la tirania de les grenyes i les veus guturals que els havia esclavitzat a un model grunge completament obsolet, fet que els ha valgut una pluja de crítiques per part de tots els mitjans de comunicació, crítics i ex-fans histèriques i rencoroses. Aquest cop s’atreveixen amb el pop electrònic africà, amb una proposta completament original i transgressora, amb un àlbum ple de hits perfectes de dalt a baix.

h1

TOP: Àlbums nacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*

Desembre 21, 2009

Avui us convido, oh soferts lectors, a que esdevingeu jutges en un nou combat diàlectic en aquest blog: una contraposició argumental sobre quins han estat els 5 millors àlbums de la dècada al estat espanyol.

En un cantó del ring tenim a Rafa, fidel comentarista d’aquest blog i en l’altre el pèrfid Arqueòleg, sempre disposat a emprar la seva àcida ploma. Qui guanyarà? Doncs segurament vosaltres que tindreu l’oportunitat de descobrir i repassar els millors joies del pop i l’indie de la dècada! Al final del post un podeu baixar un pupurri d’ambdues llistes en Spotify!

EL TOP DE RAFA

5.- MÓNICA NARANJOMinage (Escolta’l a Spotify)
Mónica Naranjo ja va ser tota anomalia en el mainstream dels 90. Entremig de bakalao i llatinades, va aconseguir ser supervendes sent una discodiva cridanera i anticipant-se al comeback disco protagonitzat un any més tard per Cher i les bandes sonores de “Boogie nights” i “54”. L’anomalia es va elevar al quadrat quan enlloc de publicar una segona part de l’exitós “Palabra de mujer” la dona va i l’any 2000 ens presenta un disc de versions de Mina on l’única cançó ballable és el single “Sobreviviré”. Ni les dues mediocres cançons d’afegit que va haver de col•locar per pressió de la discogràfica treuen el mèrit a aquest disc ple de passió on la Naranjo es troba a sí mateixa fent seves les cançons de la diva italiana. Menció apart mereix l’excel•lent i lliure adaptació de les lletres.

Arqueòleg->Ni punt de comparació amb “Palabra de Mujer” per enlloc!! L’únic sentit que té l’existència de Monica Naranjo es fer hits ballables per a discoteques gais, no baladorres insofribles!! Fins i tot prefereixo el barroquisme wagnerià d’Europa a aquest manual per a la narcolèpsia. Només es salva “Sobreviviré” i “If you leave me now”.

4.-CARLOS BERLANGAImpermeable (Escolta’l aquí)
Quan em vaig comprar el disc (en aquella època pre-adsl en què un encara es comprava discos independents perquè no eren susceptibles de ser trobats al Napster per setmanes que et passessis buscant-los) no sabia que per desgracia aquest seria l’últim treball que veuríem d’aquest gran geni. Un compendi de pop perfecte i unes lletres amb l’amarga i distanciada ironia marca de la casa. El disc més mariculte de la década, de lluny.

Arqueòleg->No seré jo qui s’atreveixi a criticar aquest geni absolut de la música espanyola, però soc completament incapaç d’escoltar més de 2min sencers un disc seu! Una  veu cansada que avorreix soberanament i una producció que sembla de maqueta salsitxera. Mai hauria d’haver abandonat Dinarama! Com hauria estat Fangoria amb ell?

3.CHICO Y CHICAStatus (Escolta’l a Spotify)
Hi ha gent que té status i gent que no en té. L’electropop amb l’humor més inimitable i bizarro, un retrat costumista de l’espanya de nou rics i freaks televisius que ha protagonitzat la dècada.

Arqueòleg->No coneixia aquest grup i m’està agradant força el disc! Una versió madura i adulta de Putilatex, els hi donaré una oportunitat!

2.LA CASA AZUL – El sonido efervescente de… (Escolta’l aquí)
El millor debut del pop espanyol des dels de Family i Astrud als anys 90. Pop en tecnicolor al més pur estil de genis de la melodia com Paul McCartney o Brian Wilson. Sí, Guille Milkyway és un geni de la melodia i del pop perfecte, encara que molts només el coneguin pels seus cameos publicitaris o eurovisius.

Arqueòleg->Tot i que prefereixo la Revolución Sexual, aquest disc té algunes de els meves cançons favorites d’aquest excel•lent grup. Un veritable huracà de sensacions pop!

1. ASTRUDGran Fuerza
Astrud, destil•lant el pop sintètic del seu debut “Mi fracaso personal” ens van entregar el millor disc de pop espanyol dels darrers 10 anys. No, no exagero. El misteri sense resoldre del pop espanyol és que un grup amb cançons tan bones pugui continuar sent tan minoritari. Encara que potser ells mateixos tinguin part de culpa

Arqueòleg->Una calva i un freak fent lletres absurdes i un xic gracioses amb cançons sense cap ni peus. Als 90’s van tenir el seu punt per ser la novetat, ara ja no toquen quarts ni hores. Els bufons del indie nacional, els Mojinos Escocios underground. Com ells dirien “Todo me parece una mierda”

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.-ELLOS – Ni lo sé ni me importa (video aquí)

Un àlbum que barreja acertadament les melodies més frívoles i banals, amb petites dosis de rock independent i lletres absolutament dramaqueen. Sens dubte el punt àlgid d’aquest interessant duo musical, tan injustament ignorat pels mitjans, el mercat i la crítica

Rafa-A mi m’agrada més el seu debut… com a grup de pop estan bé i òbviament donen mil voltes a tot el mainstream nacional (Canto del loco, Oreja de Van Gogh, etc…). De tota manera hi ha alguna cosa com de ridícul en les seves lletres, no les puc escoltar sense sentir vergonya aliena.

4.- DORIAN – El futuro no es de nadie (Escolta’l a Spotify)

Gràcies al superhit “A cualquier otra parte” vaig poder descobrir aquesta banda de pop amb lletres polítiques sobre bases electròniques i guitarres melancòliques. Un disc rodó i perfecte de dalt a baix, sense més pretensions que fer-nos passar una bona estona!

Rafa- Ostres, doncs no els havia prestat massa atenció. No estan malament, m’agrada com sonen. Necessitaria escoltar-los més per posar-los verds!!! Sí que pequen una mica de la indolència de l’indie espanyol: cal cuidar més les produccions i sobretot la veu! El lo-fi mola, però s’ha de polir més la veu ni que sigui amb autotune i efectes de producció. Desafinen que dóna gust!

3.- DOVER – Follow the city lights (Escolta’l a Spotify)

La transformació radical de la banda de les germanes Llanos del hard rock grunge dels 90’s al pop ballable, de cop i sense previ avís, ha estat sense cap lloc a dubte el fenomen musical més destacable de la Història al nostre estat. Encara recordo com em divertia entrant al fòrum dels fans rockers més cabrejats a celebrar el seu duo amb Fangoria, versionant a Baccara!! Era un talifan devot a la meva adolescència del “Devil came to me” i ho segueixo sent del “Let me out”.

Rafa-Coincideixo amb tu en l’encertat del gir, més val tard que mai! Les germanes Dover quan feien grunge eren patètiques i ara com a mínim fent pop electrònic han aconseguit superar en qualita als pèssims OBK o a Fangoria (cosa no gaire difícil donat com han baixat el llistó Olvido i Nacho). Això sí, ¿vols dir que copiar descaradament a New Order té molt mèrit a aquestes alçades?

2.- LA CASA AZUL- La Revolución Sexual (Video aquí)

La perfecció del POP amb majúscules. Un disc tan sublim i extremadament ple d’optimisme que ha esdevingut un perfecte acompanyant de viatge en la meva revolució personal des del pessimisme catastròfic, al núvol d’optimisme monogàmic en el que em trobo flotant. Si no teniu aquest CD entre la vostre discografia es que heu passat els darrers anys en una illa deserta, o bé sou sords!

Rafa-Doncs mira, et dono la raó. Vaig dubtar entre posar el debut o aquest disc a la meva llista i finalment em vaig decantar pel debut pels mateixos motius que tu, per la connexió personal que vaig tenir en aquell moment amb el disc. Tots dos discos mereixerien entrar en la llista! Conclusió: són el grup de la dècada.

1.- FANGORIA- Naturaleza muerta

El punt àlgid de la trilogia musical que va materialitzar la col•laboració entre els mítics Alaska i Nacho Canut amb el productor Carlos Jean, tonant al duo a la popularitat de la que gaudien als 80’s. Un treball ple de hits fets a base de barrejar ritmes technopop amb lletres dramàtiques,himnes gais, versions de Rocio Jurado o tributs a Bowie. IMPRESCINDIBLE

Rafa-El principi de la decadència de Fangoria! L’única cançó d’aquest dic que passarà a la història és “Eternamente inocente”, un veritable clàssic, la resta del disc és força mediocre: No et sembla sospitós que juntament amb el “Salto mortal” i el “Vulcano 3” sigui l’únic disc d’ells que no està a Spotify?

ESCOLTEU AQUÍ UN PUPURRI DE TOTS DOS TOPS (via Spotify)