Posts Tagged ‘Bansky’

h1

Reflexions sobre la dialèctica entre Art i Política

Març 1, 2016

##aart1

“I know you love the song, but not the singer” Placebo

Per tots es conegut que la crisi econòmica ha produït una gran re-politització de la societat. La part negativa, però, es el renaixement d’alguns tics sectaris i dogmàtics que jo ja creia superats. La polarització social en bàndols impermeables ha fet metàstasis en el món de la cultura, on molts artistes son jutjats i condemnats per la massa enfurismada en funció del seu posicionament ideològic.

Titellaires empresonats per una innocent obra de ficció; atemptats islamistes contra una revista satírica; Ciudadanos demanant prohibir de forma preventiva un concert de Def Con Dos; Fangoria víctima d’un escrache per la PAH per unes declaracions fora de to sobre la responsabilitat individual a l’hora de signar una hipoteca; una manifestació ultracatòlica de beates ofeses per la poetessa Dolors Miquel; Lluís Llach convertit en diputat de la dreta neoliberal… Sembla que, de sobte, s’hagin esvaït els límits entre el camp de la raó política i el sentiments artístics.

Per mi, la opinió política d’un artista no té una especial rellevància a l’hora d’apreciar la seva obra, més enllà d’una banal xafarderia morbosa pròpia d’una revista del cor, com saber amb qui se’n va anar al llit la setmana passada. Si bé entenc que una obra d’art es sempre una conseqüència material de les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques que rodegen l’artista i la comercialització i producció de l’art en un moment concret, no podem deixar que aquests condicionants ens impedeixin apreciar o entendre una estètica. Simplement son elements objectius a tindre en compte per analitzar la obra, com succeeix, per exemple, amb els excel·lents films de Leni Riefenstahl, que eren pura propaganda d’Adolf Hitler.

Les arengues polítiques de certs cantautors progres dels 60’s sovint semblen una moralina, adoctrinadora previsible i avorrida com una rondalla infantil, tot i que puc estar completament d’acord amb el seu contingut. Una cosa es que l’art ens faci reflexionar i una altre molt diferent es que esdevingui propaganda pura i dura d’una causa. La cultura ha de fomentar el pensament crític i l’emaciació de l’individu per tal que pugi prendre decisions per ell mateix, no em sembla gaire recomanable que un artista esdevingui un mer instrument publicitari partidista. Aquesta seria la diferència entre els grafitis de Bansky, que ens provoquen una reflexió insospitada, o el darrer concert de Morrissey, on ens va torturar amb projeccions sobre matances de pollets en una granja per divulgar el seu veganisme, que no van fer més que obrir-me la gana. A la sortida de l’espectacle vaig anar a sopar a un Mac Donalds.

La politització extrema de l’art pot acabar sent contraproduent, tant per l’art com per la ideologia que difón. Quan era adolescent freqüentava el moviment okupa dels anys 90’s. Allí s’hi respirava una dictadura dogmàtica on tota estètica, des de la música, al vestuari o pentinat, havia de seguir uns estrictes cànons de puresa antisistema. Això va provocar que un moviment, amb uns principis molt dignes, s’anés tancant en una bombolla per acabar sent un dels col·lectius més odiats a les enquestes.

##aartMolts dels artistes dels quals soc fan es situen ideològicament a anys llum de la meva ideologia. I que? No els votaria pas, però no deixaré d’apreciar el seu art per motius  aliens a aquest. O es que potser hauria de renunciar a apreciar el Colosseu per no estar d’acord amb l’explotació social esclavista a que els Emperadors romans sotmetien al seu poble? De fet, adoro completament l’art religiós (romànic, gòtic, barroc, islàmic, budista, hindú…) tot i ser completament ateu, racional, materialista i crític amb el paper de les esglésies organitzades dins la nostre societat.

Quan la causa política de la cultura coincideix amb el discurs hegemònic del Poder, com passa sovint a Catalunya amb el nacionalisme, entrem en la tòxica relació de subvencions a canvi de proselitisme. Això acaba fomentant una mediocritat endogàmica i obedient, així com la marginació de tota cultura crítica o alternativa a la oficial del Règim.

Ha de ser políticament correcte un artista? Ha de tindre límits la creativitat artística per no ofendre al Poder o bé a col·lectius que no saben distingir entre ficció artística i realitat social i política? Sota quins límits es acceptable la censura? O potser, com defensava l’idealisme d’Aristòtil fa 2.500 anys, tota estètica ha d’estar lligada a una ètica on la bellesa ha de ser un plasmació de la idea de veritat?

Recordo la trista polèmica aixecada quan el fiscal de Barcelona va imputar a Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges, per projectar “A Serbian film“, una obra de ficció gore on es veien escenes molt dures de violència contra menors. Pot algú ser jutjat per no censurar la creativitat artística? Si a vostè no li agrada una obra no la vagi a veure, però no limiti a ningú la seva llibertat per fer-ho.

En quant a la cultura contra-hegemònica alternativa, que em sembla imprescindible i necessària, cal ser conscient que aquesta acabarà inexorablement absorbida pel sistema capitalista i convertida en un producte de consum de masses, o fins i tot pot acabar esdevenint un bé de prestigi per una elit oligarca. Per exemple, el quadre “El Somni” del pintor comunista Pablo Picasso es va vendre per 155 milions d’euros al col·leccionista privat Steven Cohen. Picasso es, paradoxalment, l’autor d’una de les principals i millors obres polítiques de tots els temps, “El Guernica“, quadre encarregat pel Govern de la II República Espanyola per fer proselitisme de la causa republicana a l’Exposició Internacional de París el 1937. Fins i tot el cantautor alternatiu i emblema del moviment alterglobalització, Manu Chao, va veure com el seu tema “Me gustas tu” esdevenia cançó de l’estiu, explotada per la seva discogràfica Virgin fins a la sacietat. Darrerament Chao fa concerts d’amagatotis amb un pseudònim, per tal que només hi assisteixin els seus veritables fans antisistema, i no esdevinguin actes mainstream.

Com a conclusió, em semblen molt recomanables les reflexions d’Herbert Marcuse al llibre “La dimensió estètica“, on explora les limitacions de la teoria marxista ortodoxa davant la subjectivitat de l’artista. Segons Marcusse, el que fa revolucionaria una obra és la seva forma i no el seu contingut; com més explicit és un missatge polític en l’art, menys resultat dona aquest. Per tant seria molt més revolucionaria i rupturista una obra d’art abstracte, que tenca amb els límits de la representació formals de la realitat, que no el realisme soviètic emprat com a instrument oficial de propaganda política de la URSS i la Xina maoista.

h1

La Inspiració es la Televisió

Març 9, 2010

La meva amiga Aitana va guanyar la meva Porra dels Oscars i, com a premi, m’ha proposat el títol del post d’avui: una frase del genial Andy Warhol, mític artista pel qual compartim devoció, i que m’ha servit per reflexionar sobre el passat i el futur d’aquest mitjà de comunicació, coincidint amb l’apagada analògica.

Encara recordo perfectament les llargues hores que em passava, en la meva adolescència de marica grunge inadaptat, assegut davant la pantalla del televisor veient un excel·lent programa musical del Canal 33, Sputnik TV, esperant algun dels clips dels meus grups favorits d’aleshores (Hole, No Doubt, Dover, Marilyn Manson o Nirvana), per tal de gravar-los en una cinta VHS.

Jo no ho sabia, peró aquell programa estava educant de forma inconscient el meu coneixement musical i m’estava socialitzant dins la cultura Pop, donant-me uns referents iconogràfics reconeixibles de forma global. Òbviament em creia molt revolucionari i transgressor per escoltar estils presumptuosament anti-sistema, ignorant que tot el moviment grunge havia estat catapultat a la fama per una cadena televisiva, anomenada MTV

Atresorava aquelles cintes de VHS com un valuós tresor incapaç de preveure que, en un futur immediat, quelcom anomenat You Tube convertiria en andròmina obsoleta aquella col·lecció d’imatges musicals. La cultura pop global substituïda per un bufet lliure d’infinites combinacions adient a cada individu de forma aïllada.

Avui es el darrer dia en que la televisió analògica ens fa companyia. I jo em pregunto si no fora convenient aplicar una apagada definitiva a tota la televisió en general. De que ens serveix ja?

Aquella màquina d’alienació massiva, avui ja no espanta ningú. La informació es difon ara en forma horitzontal, circulant veloçment per les xarxes socials i tots creiem més en la noticia que ha penjat el nostre amic a Facebook, que no en un titular explicat per Matias Prats. Si fins i tot ja veiem les series en streaming!

Ens trobem doncs en una fase de transició, amb un peu sobre la anacrònica pantalla del televisor i un altre sobre el futur d’Internet: dos mons que poc a poc es van separant entre ells i en algun moment haurem de fer el salt abandonant aquest pesat llast que ens lliga a un Segle XX mort i enterrat, per abordar la plenitud de la postmodernitat individual, on la cultura i la ideologia siguin un collage fets a mida de cada un.

Sens dubte Internet encara no vol perpetrar aquest edípic crim de matar al seu pare, peró quan més trigui a fer-ho, pitjor per les nostres butxaques: les televisions públiques generen un dèficit galopant inassumible en temps de crisi. I si la Generalitat confiava cegament en TV3 com a eina màgica per la normalització lingüística, més val que vagi pensant en alternatives més adients al nostre temps.

LLEGEIX TAMBÉ: “Internet vs Televisió” , “Es necesària la televisió pública?” i “Si jo fos director de TVE…”