El Virtuosisme Musical està sobrevalorat

Cada cop tinc més clar que cal fugir cames ajudeu-me del barroquisme artístic, especialment en la música. No hi ha res més previsible, avorrit i estúpid que omplir la falta d’inspiració i originalitat amb una lliçó de fred academicisme instrumental. Que el nen sap tocar la guitarra i fer uns puntejats de 10 munits? Doncs felicitats! Que li donin un títulet i que s’hi faci palles cada dia a sobre, però que no ens torturi a la resta de la humanitat!

Per aquells despistats que no se n’hagin assabentat: existeix la tecnologia. Afortunadament els processadors de textos han acabat amb la ortopèdica màquina d’escriure, aquesta de la ploma i així fins arribar a les tauletes cuneiformes. El mateix succeeix amb les arts auditives: les programacions electròniques i els sintetitzadors ens permeten obtenir qualsevol só, sense la pesada i feixuga tasca d’estudiar cinc anys piano en un conservatori.

S’ha fet realitat el lema punk “do it yourself”: qualsevol que tingui creativitat la pot materialitzar per ell mateix sense haver de memoritzar absurds coneixements obsolets de notes i acords. Fins i tot el vocoder permet modular la veu per aquells qui no sàpiguen cantar sense desafinar.

Si la fotografia va alliberar a la pintura de la pesada tasca de representar la realitat amb absoluta fidelitat, obrint així la porta a infinits universos d’avantguardes, no veig perqué la música n’hauria de quedar al marge. Els neanderthals ja empraven flautes d’ós fa 30.000 anys i l’actual estructura de pentagrames data dels cants gregorians del s.IX. Potser tocaria evolucionar un xic no?

La música és una expressió i transmissió de sentiments per via auditiva i els instruments, com el seu nom indica, un mer mitjà no la finalitat en si mateixa. I no hi ha una forma més asèptica i buida d’expressió que el mecanicisme virtuosista; res més allunyat de la transgressió que repetir uns mateixos esquemes transmesos, una paràmetres previsibles i anodins que l’únic que provoquen son badalls.

Sens dubte una performance en playback d’una Drag Queen pot transmetre’m més sensacions i divertir-me infinitament més que l’enèsima interpretació de Vivaldi al Palau de la Música, per uns aplicadissims alumnes de conservatori. Em sembla absolutament més interessant un espectacular show de Madonna, amb les bases pregravades, que un recital de puntejats i gorgorejos de qualsevol grup heavie, fotocopiats entre ells com mers calcs d’Iron Maiden.

Internet ens ha alliberat del suport físic i la propietat intel·lectual, socialitzant tot el mercat musical de la història a un click de distància, transformant radicalment la distribució d’àlbums i cançons, on la fama està a l’abast de qualsevol grup que se’n faci mereixedor. No en deixem la producció al marge: fem que aquesta modernitat ens permeti trencar els vells esquemes  anacrònics entregant-nos per complet a nous horitzons de re-invenció constant i portem els instruments als museus d’etnologia folklòrica!

MDNA: el calaix de sastre de Madonna

Durant les passades tres dècades, cada cop que Madonna publicava un nou disc, esdevenia un veritable esdeveniment mundial a la cultura Pop i al univers GLTB sencer. El seu primer senzill sempre era un deliri sorprenent que trencava tota dinàmica estètica present fins al moment i, com un cop de fuet d’una Dominàtrix, obligava a la resta d’artistes a doblegar-se a la nova tendència que Ella havia marcat. A la Història de l’Art hi ha hagut un abans i un després de “Like a Virgin”, “Live to Tell”, “Like a Prayer”, “Eròtica”, “Express Yourself”, “Frozen”, “Músic” o “Hung Up”; fins i tot els seus llançaments fracassats ens van deixar bocabadats amb “4 minutes” o “Américan Life”.

Bé, en el cas del darrer llançament “MDNA”, per primer cop en la carrera de la Diva, no ha estat així en absolut. “Give me all your luvin”, tot i ser una cançó força correcte i ballable amb un vídeo d’allò més divertit, no es cap Hit, no aporta especialment res d’innovador a l’escena musical actual i, de fet, ha obligat a la discogràfica a llençar el segon senzill abans de la publicació del àlbum sencer, fet absolutament impensable en els seus treballs anteriors.

Un cop escoltat l’àlbum, però, arriba el desconcert total: sembla talment que cada cançó vagi per lliure, sense leimotiv ni fil conductor, com un calaix de sastre on hi tot hi te cabuda: des de balades meloses a trencapistes bakales, des de duets hip hoperos a cors gospel. Es nota molt que Madonna ha treballat amb diferents productors (William Orbit, Martin Solveig i Benny Benassi) i cada un d’ells ha fet el que li ha donat la gana, sense preocupar-se gaire de la coherència interna i la homogeneïtat del treball final.

Això no vol dir que sigui un mal disc, al contrari: es boníssim! Simplement sembla que Madonna ens ha volgut sorprendre fent el darrer que s’esperava algú d’ella: que fes un disc poc sorprenent. Si no pots competir contra Lady Gaga en aquest camp, simplement passa de fer-ho!

Pràcticament tot “MDNA” ens deixa un regust de Deja Vu als fans que portem seguint els passos de Sa Majestat des de fa anys. “Beatifull Killer” s’assembla sospitosament a “Beautifull Stranger“;  “I’m a Sinner” té un rif de guitarra idèntic a “Ray of light”; a “Love Spent” sona de fons la melodia de “Hung Up“;  “Masterpice” sembla la segona part de “Take a Bow” i el vídeo de “Girl gone wild” un tribut a “Erotica“.

També cal dir que no és un disc fàcil, que entri a la primera escolta i que va guanyant amb el temps, descobrint els millors joies amagades en raconets, entre els bonus tracks de l’edició limitada.

Així doncs podríem concloure que Madonna s’ha fet un auto-homenatge, un tribut a la seva immaculada carrera amb un àlbum ple de picades d’ullet als seus fans tradicionals, però mancat de hits per guanyar-ne de nous. Tot i que, a aquestes alçades qui no la coneix ja, potser que s’ho faci mirar, doncs és una icona tan universal com Mickey Mouse.

En tot cas la seva espectacular posada en escena a la Super Bowl és del milloret que es recorda sobre un escenari en anys. Esperem, doncs, que a la gira de presentació posi tota la carn a la graella per fer l’espectacle del segle. Tinc entrades per Barcelona, així que ja us ho explicaré!

Whitney Houston i la carronyeria musical

Morir-se és tot un negoci a l’univers pop, els màrtirs esdevenen immaculades icones post-mortem, els funerals son veritables shows ,on cada llàgrima cotitza a l’alça,mentre les ventes augmenten astronòmicament, a base de publicar  totes aquelles gravacions descartades com  a grans tresors inèdits. I si el difunt ha complert religiosament el lema punk de morir jove i deixar un cadàver exquisit, el negoci augmenta exponencialment fins a xifres desorbitants.

La setmana passada la decadent diva Whitney Houston va complir amb la seva paròdia a Muchachada Nui quan el seu imitador afirmava que “Yo no tengo ningún problema con las drogas. Me gustan todas” . La veritat és que sempre em va semblar una mamarratxa d’extraradi vinguda a més, gràcies a un gran virtuosisme vocal, interpret meloses balades de  sense ànima ni innovació, i la sort de protagonitzar un nyonyo, empalagós i sobrevalorat telefilm. Indigne absolutament de pertànyer a un Olimp de les Musses Gais, on s’hi va colar durant un temps, per desgràcia dels que erem habituals de les discoteques d’ambient als anys 90’s.

Doncs bé, amb el cadàver de la Houston encara calent, les llistes de ventes han rescatat els seus singles de l’ostracisme i l’oblid més absolut, augmentant les ventes un 6000% en una setmana, colant  22 cançons al Billboard americà, on destaca “I will allways love you” al nº3 (ah… però té més repertori??). No està gens malament tenint en compte que la seva darrera gira va ser un absolut desastre (no s’aguantava dreta) i la crítica va ser demolidora amb el seu últim disc “I look to you” de 2009

Tampoc us penseu que jo estic lliure de culpa, doncs em vaig passar mitja adolescència plorant la desaparició de Kurt Cobain i que si hagués continuat amb vida possiblement hagués publicat àlbums mediocres i no tindria pas aquella encisadora bellesa grunge que lluïa als seus eterns 27.

DOVER: El grup més odiat d’Espanya per ser lliures.

Encara recordo perfectament quan, amb 16 anys, vaig compar-me el meu primer disc en format CD: es tractava de “Devil Came to Me” el segon treball d’una sorprenent banda indie que, per primera i única vegada a la història del rock a Espanya, aconseguien vendre 500.000 àlbums cantant en anglès i fent grunge.

Doncs resulta Dover, un bon dia, es varen cansar de la dictadura  estètica que els obligava a viure fent fotocòpies d’aquell àlbum, repetint cansinament la mateixa fórmula que ja havia patentat Kurt Cobain i, finalment, van donar un gir de 180º passant-se a una sonoritat tecno-pop, clarament inspirada en el só del “Confesions on a Dancefloor” de Madonna, cosa que va provocar una onada de ràbia i enuig monumental en els seus fans més rockers, doncs la senya d’identitat bàsica de tot dictador heavie grenyut és el menyspreu absolut cap a tota música que no tingui a un senyor aporrejant a un timbal amb dos bastonets.

Peró el canvi no es va acabar aquí: un cop varen descobrir la llibertat que es viu fora del totalitarisme del rock fan un duo amb Fangoria versionant l’èxit de Baccara “Sorry I’m a Lady“, toquen el hit de Madonna “Like a Prayer” en directe, surten de gira amb la Oreja de Van Gogh, canvien el seu estilisme gurnge per un look pijíssim i, per postres, regraben tots els seus anteriors hits en versió dance i pop.

Aquest primer experiment, batejat sota el nom “Follow the city lights” els va sortir rodó en qualitat, així com en nombre de ventes i va rellançar enormement la seva popularitat, especialment gràcies al factor sorpresa. Doncs bé, avui en un nou gir de rosca llibertari , transgressor i àcrata llencen un nou disc (I ka kene) influenciat per la música africana, cantant en bambara un desconegut idioma de Mali,  així com en francès i anglés. PODEU ESCOLTAR-LO SENCER AQUÍ. Un bon disc de pop, bastant més normal del que podria semblar amb la primera impressió, ple de melodies captivadores i ritmes desconcertants que no s’assembla a res que haguem escoltat abans.

I, de nou, la polèmica arran de les seves declaracions: asseguren que els seus artistes favorits del moment son Miguel Bosé i Marta Sanchez, que mai es van sentir a gust en l’ambient rocker i que quan van gravar el seu treball més metal, “Late at Night,”  ja escoltaven les cançons de Britney Spears.

Així doncs, no resulta estrany que la ràbia i l’enuig s’hagi anat estenent per les xarxes socials, per part de les forces paramilitars del rock heteropatriarcal com veurem a continuació:

-A Meneame: Va arribar a portada un post d’un blog que analitzava l’odi contra aquest grup; va rebre 865 “meneos” i 132 comentaris on comparaven les seves noves cançons amb “Paquito Chocolatero”, la sintonia d’uns dibuixos manga, Bollywood, o un Kebab: També es competia a veure qui era capaç d’aguantar més segons escoltant el seu darrer single “Dannanayà”.

–A Twitter: “Dover os odio”, “No tienen vergüenza”, “Me pregunto si es denunciable”, “Es peor que Hitler” “Han perdido el rumbo” “Es una mezcla de Leonardo Dantés y King Áfrika”…

-A You Tube: Qualsevol videoclip nou de Dover immediatament és envaït per onades d’ex-fans histèrics i violents. Concretament el seu darrer single ha tingut 100.000 visites (en diferents videos)  i als comentaris podem llegir: “Falta la cabra i la escalera”, “Ojalá se mueran”, “menudo truñazo”, “Esto que es Dover o un anuncio de la nueva temporada Otoño-Invierno de El Corte Inglés?”, “Dan ganas de tirarse por un puente.”, “Donde está la tia fea que escupía, vestía fatal, no se cuidaba y rompía guitarras?”, “Tienen menos luces que la casa de un okupa.” “creo q madonna a poseido a cristina y ha exo esta autentica mierda..”, “una fotocopia con borrones de Madonna,Roxette,estribillos a lo Mecano y perroflautismo extremo mezclado con una multinacional como Sony que sabe hacer sonar lo insonable.Afro-grunch pro-globalización.Un producto mas.”

Sincerament crec que s’ha de ser molt valent per desafiar la tirania de la guitarra elèctrica, llençan-te al buit fent un disc en africà a Espanya  (dubto que sigui per raons comercials, quin mercat té el technopop en Bambara al nostre estat??) . Tan sols algú que estima la llibertat artística sobre totes les coses podria arriscar-se a sofrir aquesta onada d’odi tan sols per sortir-se del sagrat guió de la coherència. Els grups no son esclaus dels seus fans ni del seu passat!

Acabem amb la dictadura rocker ja!! Visca el POP i la Llibertat

Aquí un vídeo que resumeix la seva carrera a ritme del seu darrer hit:

PD: La crítica de Jenesaispop li ha posat… UN ZERO! Tu quoque fili mihi?

El conte de Lady Gaga

 

Hi havia una vegada un país molt glamurós, anomenat Regne de del Pop, on hi governava des de feia tres llargues dècades una absolutista Reina, que duia per nom Madonna, aclamada i estimada per tots els seus humils serfs, que incondicionalment obeïen les seves ordres, encara que aquestes fossin tan aparentment incomprensibles com barrejar hip-hop amb guitarra acústica per fer un a cançó sobre la guerra d’Irak. Els camins de la divinitat son inescrutables.

Entre els més savis erudits del país corria una profunda preocupació: era evident que la Reina no viuria per sempre i si no trobaven ràpidament una Princesa disposada a heretar el tro, una sobtada desaparició de Sa Majestat seria una bona ocasió que no desperdiciarien els pèrfids arxienemics del malèfic Imperi del Heavie per envair-los, esclavitzant-los al mal gust i a la testosterona heteropatriarcal per sempre.

Així doncs van agafar la sabata de cristall, buscant pels racons de cada poblet alguna pagerola que es transformés, de sobte, en una sobrenatural Diva amb una ma dura com per portar les regnes del Estat.

Peró no hi havia forma! Cada cop que creien haver trobat algú que semblava encaixar amb la talla del calçat es rapava el cap, conduïa la carrossa reial borratxa, feia duos amb Bisbal, es deixava apallissar pel bufó de Palau o, simplement, li anaven grans els vestits de Reina.

Fins que. un bon dia, va aparèixer del no res una Lady que va deixar a mig reialme amb un pam de nas.Li va costar d’encaixar la cristalina sabata, peró aparentment la duia amb tanta gràcia que semblava feta per ella.

La cort anava ben plena de retòriques insinuacons: Qui era aquella misteriosa dama que cobria la seva cara de Pòquer amb unes fosques ulleres de sol i transformava la seva indumentària a cada minut? No seria pas un príncep que amagava la tita entre perruques i lluentons?

Els savis reials, farts de tanta mamarratxa amb ínfules de monarca, li van demanar una prova irrefutable per tal de deixar-la seguir escalant els esglaons cap al tro. Ella es va limitar a obrir un cofre polsegós que sempre duia al seu equipatge i això es el que en va sortir:

La Inspiració es la Televisió

La meva amiga Aitana va guanyar la meva Porra dels Oscars i, com a premi, m’ha proposat el títol del post d’avui: una frase del genial Andy Warhol, mític artista pel qual compartim devoció, i que m’ha servit per reflexionar sobre el passat i el futur d’aquest mitjà de comunicació, coincidint amb l’apagada analògica.

Encara recordo perfectament les llargues hores que em passava, en la meva adolescència de marica grunge inadaptat, assegut davant la pantalla del televisor veient un excel·lent programa musical del Canal 33, Sputnik TV, esperant algun dels clips dels meus grups favorits d’aleshores (Hole, No Doubt, Dover, Marilyn Manson o Nirvana), per tal de gravar-los en una cinta VHS.

Jo no ho sabia, peró aquell programa estava educant de forma inconscient el meu coneixement musical i m’estava socialitzant dins la cultura Pop, donant-me uns referents iconogràfics reconeixibles de forma global. Òbviament em creia molt revolucionari i transgressor per escoltar estils presumptuosament anti-sistema, ignorant que tot el moviment grunge havia estat catapultat a la fama per una cadena televisiva, anomenada MTV

Atresorava aquelles cintes de VHS com un valuós tresor incapaç de preveure que, en un futur immediat, quelcom anomenat You Tube convertiria en andròmina obsoleta aquella col·lecció d’imatges musicals. La cultura pop global substituïda per un bufet lliure d’infinites combinacions adient a cada individu de forma aïllada.

Avui es el darrer dia en que la televisió analògica ens fa companyia. I jo em pregunto si no fora convenient aplicar una apagada definitiva a tota la televisió en general. De que ens serveix ja?

Aquella màquina d’alienació massiva, avui ja no espanta ningú. La informació es difon ara en forma horitzontal, circulant veloçment per les xarxes socials i tots creiem més en la noticia que ha penjat el nostre amic a Facebook, que no en un titular explicat per Matias Prats. Si fins i tot ja veiem les series en streaming!

Ens trobem doncs en una fase de transició, amb un peu sobre la anacrònica pantalla del televisor i un altre sobre el futur d’Internet: dos mons que poc a poc es van separant entre ells i en algun moment haurem de fer el salt abandonant aquest pesat llast que ens lliga a un Segle XX mort i enterrat, per abordar la plenitud de la postmodernitat individual, on la cultura i la ideologia siguin un collage fets a mida de cada un.

Sens dubte Internet encara no vol perpetrar aquest edípic crim de matar al seu pare, peró quan més trigui a fer-ho, pitjor per les nostres butxaques: les televisions públiques generen un dèficit galopant inassumible en temps de crisi. I si la Generalitat confiava cegament en TV3 com a eina màgica per la normalització lingüística, més val que vagi pensant en alternatives més adients al nostre temps.

LLEGEIX TAMBÉ: “Internet vs Televisió” , “Es necesària la televisió pública?” i “Si jo fos director de TVE…”

Himnes gais al Rock

Per què als gais ens agrada el pop o la música disco? Es un factor genètic o és una imposició social fruït del heteropatrarcat que es respira al rock & roll?

El meu amic “El niño del exorcista” sempre acusa als gais d’haver-nos apoderat de la petarderia, ja que ell, que es hetero, és la criatura viva més fan de tota cració musical casposa que es valgui i cada any ens amenitza amb les seves performances barrejant satanisme de serie B i música de Camela o Mònica Naranjo.

Així doncs avui, dia en que ttos els cirujians plàstics ploren desconsoladament la mort del rei del Pop, trencaré una espasa a favor dels himnes gais que ens ha deixat el Rock & roll!

Top 8– Judas Priest- “Painkiller”
He triat aquesta cançó com podia ser qualsevol altre, ja que el meu coneixement sobre aquest grup és nul; però resulta innegable la gran contribució que va fer Rob Haldorf al sortir del armari i reconèixer que tota la estètica del cuir que tan caracteritza als heviates, estava basada en els antres leather que ell freqüentava.

Vegeu el video clicant aquí

Top 7– Garbage – “Queer”
Shirley Manson és adorada per les lesbianes fins a extrems difícilment imaginables, tal com vaig poder comprovar al concert que aquest grup va oferir a Razzmatazz a la seva darerra gira. Evidentment també hi havia molts gais, que esperàveu d’un grup amb el primer disc decorat amb plomes de color rosa?

Vegeu video clicant aquí

Top 6- Mägo de Oz– “El que quiera entender que entienda”
El grup de rock dur més comercial i amb més hits a los 40 Principales no va voler deixar escapar al públic homosexual amb aquesta bonica cançó del millor disc “Finisterra”.

Top 5– T-Rex “ XX cetury boy”
Ell va inventar el glam, però es va haver de conformar en viure a la ombra del seu deixeble més avantatjat, Bowie. Ara bé, no podem obviar que té cançons rodones i perfectes com aquesta o “Cosmic Dancer” o “Get it on”

Vegeu video clincant aquí

Top 4- Placebo “Nancy Boy”
Placebo son un trio al 50% gay: Brian es bi, el baixista gai i el baterista hetero. Sens dubte als anys 90’s aconseguiren barrejar dos conceptes musicals que semblaven irreconciliables fins al moment: el grunge i el glam. El resultat himnes tan brutals com aquest!

Top 3– The Gossip “Standing in the way of control”
Beth Ditto s’ha convertit en la perfecta Diva postmoderna: lesbiana i gordíssima, amb una llengua afilada i una veu descomunal com per entonar aquest himne a favor dels drets GLTB, que recull i actualitzala millor tradició de les riot grrrls de Hole, L7 o Bikini Kill

Top 2– David Bowie “Ziggy Stardust”
Considerat per la revista “Out” el disc més gai de la història i per NME el més influent a tot el rock anglès, és sens dubte un punt i a part en aquest estil i també el moment escollit per Bowie per proclamar-se obertament homosexual, tot i estar casat amb un fill. El personatge entorn al qual gira la temàtica del àlbum, Ziggy, es un alienígena bisexual que arriba a la terra per anunciar l’apocalipsi.

TOP 1 – Queen “I want to break free”
Indiscutiblement aquesta cançó de Queen pot competir perfectament amb “I will survie” o “A quien le importa” com a himne gai. El seu videoclip es mític i Mercury és una inoblidable icona en la lluita contra el VIH/SIDA. Incomprensiblement moltes de les seves composicions han acabat esdevenint himnes futbolers corejats per hooligans, molts d’ells profundament homòfobs…

Us recordo que aquest cap de setmana hi ha els actes del Orgull Gai, dissabte la organitzada per col•lectius alternatius (18:30 Pça Universitat) i diumenge la organitzada per les empreses GLTB (19:00 Pça Universitat)

Insomni o la vulgaritat de dormir.

L’any 1963 el polifacètic geni i creador del Pop, Andy Warhol, va rodar un film que, sota el títol de “Sleep”, es podia veure a un home (John Giorno) com dormia durant 8h hores en diferents postures, ja que Warhol estava convençut que amb l’invenció de les amfetamines i l’speed dormir es convertiria en un acte ordinari i obsolet que acabaria desapareixent i, per tant, volia deixar-ho registrat a les futures generacions. De fet ell creia fermament que l’efervescència artística que vivia Nova York als 60’s era deguda exclusivament a que la gent dormia menys i, per tant, tenia més temps per crear.

Òbviament les prediccions del artista americà no es varen complir mai… o si?

Heu de saber que a mi cada dia em costa més dormir: ahir vaig arribar d’un sopar d’arqueòlegs a les 3:00h, després d’haver-me aixecat a les 5:00h per anar a treballar, i avui a les 8:15h ja estava amb els ulls com plats donant voltes al llit i a les 9:00h escrivint aquest post.

Abans que m’acuseu de ionki, sense ser jo res d’això, us diré que la única substància estimulant que consumeixo és la cafeïna i procuro controlar religiosament les dosis, ja que soc prou histèric i paranoic de mena com per accentuar gratuïtament aquests defectes. Però de veritat que necessito fer el meu cafè matutí de les 5:00h o em veig completament incapaç d’arribar al jaciment i distingir els estrats de la ceràmica prehistòrica.

I clar, quan arriba el cap de setmana, temps que se suposa destinat al descans, és quan a la meva agenda s’acumulen impacients les cites amb la societat, la festa i la cultura que, afortunadament, em concedeixen poc temps al avorriment, generant en mi un trastorn d’horaris que em deixa like a zombie, dead by the very first time.

Hauria d’estar content de que els meus dies tinguin moltes més hores o m’hauria de començar a preocupar per un insomni galopant? Pot tenir això repercussions en la meva salut? M’oblidaré algun dia de somiar?

PD: La fotografia es titula “Sleep to dream” i és de la fotògrafa Lissa Hatcher

Com ser una Diva Gai en 6 fàcils passos

En temps de crisi cal buscar nous horitzons laborals,  formar-nos constantment, explorant les nostres capacitats més ocultes. Així doncs avui us ofereixo by the face un curset accelerat de reciclatge professional per a tots aquells lectors amb serioses preocupacions en el seu futur.

Si, tu també pots ser una Diva Gai! Només has de seguir aquests senzills procediments! A veure, no estic dient que esdevinguis una Madonna de la nit al dia, però per arribar a fi de més ja fariem! Si Lady Gaga pot, tu no seràs menys!

.

Requisits- No és imprescindible saber cantar,ballar, composar, ni tocar cap instrument. Tan sols saber-ho fer veure amb total convenciment. Recorda que a partir d’ara totes els teves accions seran una performance i que si vols ser una star, has d’actuar com si ja ho fossis..

Pas 1- Treu un “single” cantant en vocoder i música electropop de fons, ningú notarà que no en tens ni idea. La lletra ha de ser banal, superficial i combinar alguns d’aquests temes: “Soc una màquina sexual” , “Els homes son molt dolents, però jo els sotmetré”. Si la cançó va acompanyada per una coreografia cutre, hi pot ajudar.

Pas 2.- Fes un videoclip ple de nois musculosos quasi despullats ballant al teu voltant. Penja’l a Youtube. Fes-te un myspace, un grup a Facebook, un blog, un fotolog i un twitter per promocionar-lo. Aquest seria un bon exemple:

.

Pas 3- La teva estètica ha de ser provocadora, alhora que estrident i extremadament sexual. Has de trobar el punt mig entre una puta i una actriu de Hollywood. No cal dir que la cirurgia estètica és absolutament imprescindible i el botox, millor compra’l a granel. No escatimis en maquillatge, perruques, lluentons o pitram siliconat postís.

Pas 4- Soborna als Dj’s de les discoteques d’ambient que punxin el teu hit dos cops per nit. També hauries de convèncer a alguna drag queen per que t’imiti o algun musculoca que ballés la teva coreografia sense samarreta en un pòdium.

Pas 5– Acudeix a tots els “photocalls” haguts i per haver: premieres de films de sèrie b, inauguracions de discoteques o saunes, així com o bodes, batejos i comunions del famoseo en general. Si no t’han convidat, cola’t i quan t’hagis afartat de canapès a veure qui et fa fora! No està de mes que agredeixis algun periodista i que posis a parir davant dels micros a la resta de convidats.

Pas 6– La teva vida privada ha de contenir constants escàndols (a raó d’un per quinzena està prou bé), pots optar per enrollar-te amb algun ex-concursant de Gran Hermano que t’apallissi, rapar-te el cony en públic o fer-te d’alguna religió ultraconservadora per purificar els teus pecats. Si no tens idees, droga’t i ja se t’acudirà quelcom. No cal dir que, cada cop que facis alguna de les teves entremaliadures, has de fer un tour per tots els programes del cor negant rotundament que tu hagis realitzat mai  quelcom semblant, encara que hi hagin proves evidents.

En el cas (força probable) que no hagin funcionat cap dels anteriors consells: Anuncia a tort i a dret que tens una depressió brutal i que estàs a la vora del suïcidi. Un cop fet això, canvia radicalment de nom artístic, de look i torna al pas 1

FANGORIA: Absolutament… genial!

Seguint amb la meva dèria de fer posts després d’escoltar un disc per primera vegada, sense deixar-me influenciar per crítiques alienes, avui us destripo el nou treball d’un dels meus grups fetiche que més m’ha influenciat artística i creativament: FANGORIA.

La banda degana del pop nacional, 30 anys després de pujar per primer cop al escenari, es torna a sorprendre amb un nou treball musical que és un veritable còctel de tots els seus sons passats portats a la sublimació barroca.

Sembla talment com si després d’aguantar tantes crítiques pel baix nivell de l’autoproducció del Extraño Viaje, el seu darrer treball, aquest cop hagin posat tota la carn a la graella sota la direcció de Sigue Sigue Sputnik, amb cançons llargues, molt treballades amb tots els efectes sonors imaginables: cors vocals, ritmes bakales, balades gòtiques,guitarres punkroqures, infinitat d’efectes electrònics, teclats melancòlics…sembla talment com si Nacho i Alaska haguessin volgut fer d’aquest disc la seva obre culminant.

Tot i així cal dir que és un disc bastant fosc, amb lletres tenebroses, extremadament dramaqueeneres, molt en la línia del seu aclamadíssim “Una temporada en el infierno”, en el que les melodies no son tan accessibles com els anteriors treballs, es troben plens de girs i matisos que caldrà paladejar amb la calma i el temps. Realment serà complicat escollir els “singles”, ja que no trobo que sigui un disc gaire comercial i, tot i que es força ràpid i ballable, no crec que soni a gaires pistes precisament per la complexitat i foscor melòdica que l’envolta.

El disc s’obre amb un tema titulat “Las Walpurgis te van a llamar”, un veritable himne que combina perfectament el punk pop amb el petardeo techopopero que em recorda a la època final de Dinarma, perfectament quadraria entre “Mi novio és un zombie” i “Quiero ser Santa”. Ràpidament passa a bases més machacones technopoperes, algunes més bakales, altres més melòdiques, amb un barroquisme in crescendo i balades tenebroses (“Con los ángeles” o “Mi vida sin ti”).

Els meus temes favorits després d’una primera escolta son, sense cap mena de dubte “La pequeña edad de hielo” en la que es compara la fredor d’una relació morta amb el canvi climàtic i “Absolutamente”, un mega hit technopopero accreleradíssim amb una lletra brutal: “Quien pondrá una vela a San Sebastian para que nos perdone la frivolidad de havernos submergido de lleno en lo prohibido y rechazar cualquier señal de normalidad?”.

Sé que molts odien a Alaska pels seus cameos amb l’extrema dreta de Losantos, que els acusen de vendre’s al gran públic i recorden amb una avorrida nostàlgia la prescindible època dels Vulcanos o que acusen a la Vaqueriza de vampiritzar a la banda, però, després d’escoltar aquesta magna obra d’art jo els hi perdono tots els seus pecats.

PODEU PREESCOLTAR EL DISC AQUÍ

I finalment us deixo amb l’himne al consumisme salvatge i hedonista amb que han presentat l’àlbum!