Nacionalisme Sexual i l’Independència Marica

Els enemics de la Pàtria

Les persones que tenim una orientació sexual diferent a la majoria, som una nació? Els patriotes catalans creuen que pel sòl fet de parlar un idioma diferenciat, encara que aquest sigui una mera vulgarització de l’imperialista llatí, ens hem de considerar una “nació” amb dret a formar un estat en el cas de que un tribunal dicti una sentència que ens ofengui.

Doncs bé, jo em pregunto:No és, potser, més important la polla i el cony que la llengua? Sens dubte jo passo molt més temps pensant en genitals masculins que no en cap altre part de l’anatomia humana i em sento molt més identificat i proper amb una persona homosexual de Madrid, Múrcia o Àvila, que no amb un homòfob que s’expressi en el mateixa parla que jo, com Duran Lleida, que creu que som uns malalts, o l’ex-conseller convergent Miró i Ardèvol que ha fundat una secta homofòbica, per exemple.

Doncs bé, el mateix Tribunal Constitucional que ha dictat la sentència, suposadament tan injuriosa cap a Catalunya, dintre de poc s’haurà de pronunciar també sobre la llei de Matrimoni Homosexual. I aquí no es tracta de matisos interpretables ni de retallar un article, si no d’un aspecte més maniqueu: o ho aprova o ho deroga, expulsant així a un 5-9% de la població dels marc legal vigent.

Que hauríem de fer el col·lectiu GLTB en aquest cas? Doncs si ens hem d’atendre estrictament a la lògica i a l’evolució dels fets als darrers dies a la política catalana, els passos serien els següents:

1.- Posar banderes de l’arc de Sant Martí a tots els balcons

2.- Convocar una macro-manifestació, amb les habituals carrosses,drag queens, partits, sindicats i patronals que tinguin membres homosexuals. Seria inevitable discutir acaloradament si posem una tela multicolor abans o després d’una pancarta amb el lema “Som una nació sexual. Tenim dret a la igualtat legal” i a on anirien Pedro Zerolo, Santi Vila, Àngel Colom o Miquel Iceta.

3.- Que Sitges i Chueca es declaressin “moralment exclosos de la Constitució“

4.- Que alguna diva retirada (Rafaella Carrà, per exemple) fes pública la seva intenció de dedicar-se a la política, proposant una coalició entre les sectorials GLTB de cada partit, amb l’únic objectiu de proclamar la Independència de l’Estat Marica. Un bon nom seria “Solidaritat Petarda“. Es molt possible, però, que altres dives volguessin fer la seva pròpia escissió dividint així el moviment entre diferents projectes personals (Alaska podria fer “Reagrupament Sodomita“, o Mónica Naranjo “Democràcia Queer“).

5.- Fer referèndums de mentida a totes les discoteques d’ambient, per tal de saber la opinió de tot el col·lectiu GLTB, sobre la possibilitat de crear un estat diferenciat de l’Espanya Heterosexual

6.- Titllar d‘homòfob i feixista a qualsevol persona que poses en dubte algún dels passos anteriors. En el cas que un gai o lesbiana es mostres a favor d’intentar buscar alguna alternativa “federalista” dintre de la legalitat vigent, per tal d’aconseguir els nostres drets per altres vies menys radicals, evitant fer del sexe una confrontació social, se’ l’anomenaria “unionista”, “botifler” o “maketo”.

Doncs res! En l’improbable cas que aconseguíssim un Estat Marica independent, jo em postularia com a Ministre del Glamour pel “Partit Mariculte“, que seria l’arxienemic del “Partit Musculoca”. La meva principal proposta seria que, per tal de fomentar el patriotisme, un cop abolides les absurdes trifurques futbolístiques, sortíssim al carrer per victorejar els Oscars de Pedro Almodovar, els Grammys a Fangoria o els Premis Nobel als nostres científics LGTB!

A veure com sobreviurien els heteros sense maquilladors, poetes, actors, tenistes femenines,  directors de cine i teatre, conservadors de museus, escriptors o glamurosos arqueòlegs!

Entre la trascendènicia i la frivolitat

Una cosa que mai entendran els heterosexuals és la innata facilitat que tenim els gais per compaginar la frivolitat més petarda amb l’abissal profunditat de la transcendència mariculta, sense ni tan sols despentinar-nos.

Un perfecte exemple d’això seria Boris Izaguirre, que va deixar bocabadat a més d’un al quedar finalista del Premi Planeta amb la seva excel·lent novel·la “Villa Diamante”, trencant així el clixé de qui el tenia encasellat com la típica “loca” per amenitzar late shows destinats a una audiència amb un coeficient intel·lectual inferior al de Yola Berrocal.

I aquest cap de setmana he pogut ser testimoni d’un altre cas semblant, el de Tom Ford: el conegut dissenyador, que va fe ressorgir a la marca Gucci de les seves cendres, ha estrenat el seu primer film “A single man”, qua ja va ser aclamada al Festival de Venècia i que compta amb diverses nominacions als Globus d’Or i els Oscar.

El primer que podríem pensar d’aquesta pel·lícula, enduts pels perjudicis previs, és que serà la típica història buida, superficial i maricona per que quatre pijes vagin a passar la tarda al cinema quan surtin de fer la compra als grans magatzems, tipus “El diablo viste de Prada” o “Confesiones de una compradora compulsiva”.

Doncs bé, ni de bon troç! Ford aborda un drama gai profund en el contingut, acurat a la interpretació de Colin Firth i Julianne Moore, ple de reflexions polítiques o socials, i que gira entorn al existencialisme i la soledat davant la pèrdua d’un ésser estimat, acompanyat de brutals i mordaços diàlegs que, de ben segur, no us deixaran indiferents.

Òbviament l’estètica, tractant-se d’un dissenyador, no es troba precisament descuidada: cada plànol és un veritable tractat sobre la bellesa masculina i l’elegància femenina; l’ambientació escènica, d’un detallisme perfecte, ens evoca a uns nostàlgics anys 60’s en tonalitats pastel, així com la deliciosa banda sonora que marca un ritme realentit que ens permet paladejar aquesta sobredosi artística.

Així doncs, crec que “A single man” és un cocktail de difícil digestió per aquelles persones amb una hermètica personalitat incapaç d’adaptar-se a les circumstàncies; els que mai entendran com et pots posar una perruca per fer una performance de Mónica Naranjo i al cap d’una hora escassa pronunciar una conferència sobre la dialèctica hegeliana a la política decimonònica, sense acabar amb una esquizofrènia bipolar.

Això si, seria convenient treure’s la perruca i els lluentons abans de la conferència!

“Hi ha d’haver una història per sobre de tot que mereixi la pena ser explicada, un missatge que faci pensar a l’espectador. Per mi, el guió ho és tot. Sembla que s’hagin perdut les pel·lícules que giren al voltant dels personatges i els diàlegs”

Tom Ford

(Ho dirà per Avatar???)

 

TOP: Àlbums nacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*

Avui us convido, oh soferts lectors, a que esdevingeu jutges en un nou combat diàlectic en aquest blog: una contraposició argumental sobre quins han estat els 5 millors àlbums de la dècada al estat espanyol.

En un cantó del ring tenim a Rafa, fidel comentarista d’aquest blog i en l’altre el pèrfid Arqueòleg, sempre disposat a emprar la seva àcida ploma. Qui guanyarà? Doncs segurament vosaltres que tindreu l’oportunitat de descobrir i repassar els millors joies del pop i l’indie de la dècada! Al final del post un podeu baixar un pupurri d’ambdues llistes en Spotify!

EL TOP DE RAFA

5.- MÓNICA NARANJO– Minage (Escolta’l a Spotify)
Mónica Naranjo ja va ser tota anomalia en el mainstream dels 90. Entremig de bakalao i llatinades, va aconseguir ser supervendes sent una discodiva cridanera i anticipant-se al comeback disco protagonitzat un any més tard per Cher i les bandes sonores de “Boogie nights” i “54”. L’anomalia es va elevar al quadrat quan enlloc de publicar una segona part de l’exitós “Palabra de mujer” la dona va i l’any 2000 ens presenta un disc de versions de Mina on l’única cançó ballable és el single “Sobreviviré”. Ni les dues mediocres cançons d’afegit que va haver de col•locar per pressió de la discogràfica treuen el mèrit a aquest disc ple de passió on la Naranjo es troba a sí mateixa fent seves les cançons de la diva italiana. Menció apart mereix l’excel•lent i lliure adaptació de les lletres.

Arqueòleg->Ni punt de comparació amb “Palabra de Mujer” per enlloc!! L’únic sentit que té l’existència de Monica Naranjo es fer hits ballables per a discoteques gais, no baladorres insofribles!! Fins i tot prefereixo el barroquisme wagnerià d’Europa a aquest manual per a la narcolèpsia. Només es salva “Sobreviviré” i “If you leave me now”.

4.-CARLOS BERLANGA– Impermeable (Escolta’l aquí)
Quan em vaig comprar el disc (en aquella època pre-adsl en què un encara es comprava discos independents perquè no eren susceptibles de ser trobats al Napster per setmanes que et passessis buscant-los) no sabia que per desgracia aquest seria l’últim treball que veuríem d’aquest gran geni. Un compendi de pop perfecte i unes lletres amb l’amarga i distanciada ironia marca de la casa. El disc més mariculte de la década, de lluny.

Arqueòleg->No seré jo qui s’atreveixi a criticar aquest geni absolut de la música espanyola, però soc completament incapaç d’escoltar més de 2min sencers un disc seu! Una  veu cansada que avorreix soberanament i una producció que sembla de maqueta salsitxera. Mai hauria d’haver abandonat Dinarama! Com hauria estat Fangoria amb ell?

3.CHICO Y CHICA – Status (Escolta’l a Spotify)
Hi ha gent que té status i gent que no en té. L’electropop amb l’humor més inimitable i bizarro, un retrat costumista de l’espanya de nou rics i freaks televisius que ha protagonitzat la dècada.

Arqueòleg->No coneixia aquest grup i m’està agradant força el disc! Una versió madura i adulta de Putilatex, els hi donaré una oportunitat!

2.LA CASA AZUL – El sonido efervescente de… (Escolta’l aquí)
El millor debut del pop espanyol des dels de Family i Astrud als anys 90. Pop en tecnicolor al més pur estil de genis de la melodia com Paul McCartney o Brian Wilson. Sí, Guille Milkyway és un geni de la melodia i del pop perfecte, encara que molts només el coneguin pels seus cameos publicitaris o eurovisius.

Arqueòleg->Tot i que prefereixo la Revolución Sexual, aquest disc té algunes de els meves cançons favorites d’aquest excel•lent grup. Un veritable huracà de sensacions pop!

1. ASTRUD– Gran Fuerza
Astrud, destil•lant el pop sintètic del seu debut “Mi fracaso personal” ens van entregar el millor disc de pop espanyol dels darrers 10 anys. No, no exagero. El misteri sense resoldre del pop espanyol és que un grup amb cançons tan bones pugui continuar sent tan minoritari. Encara que potser ells mateixos tinguin part de culpa

Arqueòleg->Una calva i un freak fent lletres absurdes i un xic gracioses amb cançons sense cap ni peus. Als 90’s van tenir el seu punt per ser la novetat, ara ja no toquen quarts ni hores. Els bufons del indie nacional, els Mojinos Escocios underground. Com ells dirien “Todo me parece una mierda”

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.-ELLOS – Ni lo sé ni me importa (video aquí)

Un àlbum que barreja acertadament les melodies més frívoles i banals, amb petites dosis de rock independent i lletres absolutament dramaqueen. Sens dubte el punt àlgid d’aquest interessant duo musical, tan injustament ignorat pels mitjans, el mercat i la crítica

Rafa-A mi m’agrada més el seu debut… com a grup de pop estan bé i òbviament donen mil voltes a tot el mainstream nacional (Canto del loco, Oreja de Van Gogh, etc…). De tota manera hi ha alguna cosa com de ridícul en les seves lletres, no les puc escoltar sense sentir vergonya aliena.

4.- DORIAN – El futuro no es de nadie (Escolta’l a Spotify)

Gràcies al superhit “A cualquier otra parte” vaig poder descobrir aquesta banda de pop amb lletres polítiques sobre bases electròniques i guitarres melancòliques. Un disc rodó i perfecte de dalt a baix, sense més pretensions que fer-nos passar una bona estona!

Rafa- Ostres, doncs no els havia prestat massa atenció. No estan malament, m’agrada com sonen. Necessitaria escoltar-los més per posar-los verds!!! Sí que pequen una mica de la indolència de l’indie espanyol: cal cuidar més les produccions i sobretot la veu! El lo-fi mola, però s’ha de polir més la veu ni que sigui amb autotune i efectes de producció. Desafinen que dóna gust!

3.- DOVER – Follow the city lights (Escolta’l a Spotify)

La transformació radical de la banda de les germanes Llanos del hard rock grunge dels 90’s al pop ballable, de cop i sense previ avís, ha estat sense cap lloc a dubte el fenomen musical més destacable de la Història al nostre estat. Encara recordo com em divertia entrant al fòrum dels fans rockers més cabrejats a celebrar el seu duo amb Fangoria, versionant a Baccara!! Era un talifan devot a la meva adolescència del “Devil came to me” i ho segueixo sent del “Let me out”.

Rafa-Coincideixo amb tu en l’encertat del gir, més val tard que mai! Les germanes Dover quan feien grunge eren patètiques i ara com a mínim fent pop electrònic han aconseguit superar en qualita als pèssims OBK o a Fangoria (cosa no gaire difícil donat com han baixat el llistó Olvido i Nacho). Això sí, ¿vols dir que copiar descaradament a New Order té molt mèrit a aquestes alçades?

2.- LA CASA AZUL- La Revolución Sexual (Video aquí)

La perfecció del POP amb majúscules. Un disc tan sublim i extremadament ple d’optimisme que ha esdevingut un perfecte acompanyant de viatge en la meva revolució personal des del pessimisme catastròfic, al núvol d’optimisme monogàmic en el que em trobo flotant. Si no teniu aquest CD entre la vostre discografia es que heu passat els darrers anys en una illa deserta, o bé sou sords!

Rafa-Doncs mira, et dono la raó. Vaig dubtar entre posar el debut o aquest disc a la meva llista i finalment em vaig decantar pel debut pels mateixos motius que tu, per la connexió personal que vaig tenir en aquell moment amb el disc. Tots dos discos mereixerien entrar en la llista! Conclusió: són el grup de la dècada.

1.- FANGORIA- Naturaleza muerta

El punt àlgid de la trilogia musical que va materialitzar la col•laboració entre els mítics Alaska i Nacho Canut amb el productor Carlos Jean, tonant al duo a la popularitat de la que gaudien als 80’s. Un treball ple de hits fets a base de barrejar ritmes technopop amb lletres dramàtiques,himnes gais, versions de Rocio Jurado o tributs a Bowie. IMPRESCINDIBLE

Rafa-El principi de la decadència de Fangoria! L’única cançó d’aquest dic que passarà a la història és “Eternamente inocente”, un veritable clàssic, la resta del disc és força mediocre: No et sembla sospitós que juntament amb el “Salto mortal” i el “Vulcano 3” sigui l’únic disc d’ells que no està a Spotify?

ESCOLTEU AQUÍ UN PUPURRI DE TOTS DOS TOPS (via Spotify)

Altres possibles parelles de Polític + Diva

Sembla que la darrera tendència de la temporada fer parelletes entre líders polítics mundials i dives musicals. Al origen dels temps van ser pioners Isabel Pantoja amb Cachuli, seguint més tard la seva estela Sarkozy amb Bruni i finalment els rumors desvelats en exclusiva per aquest blog entre Hugo Chavez i Courtney Love. Però no ens quedem aquí, anem més enllà i fem hipòtesis de quines son les futures parelletes que estan al caure:

SILVIO BERLUSCONI & RAFAELLA CARRÀ

El president italià necessita netejar la seva imatge de masclista irredempt després d’insultar a una diputada d’esquerres, aparèixer en boles a la premsa en una esbojarrada orgia amb prostitutes i a Rafaella li cal un cop de força per sortir d e nou als mitjans!! Si ja ho diu ella “todos dicen que el amor es amigo de la locura, pero a mi es lo único que me cura”

OBAMA & MADONNA

Obsessionat en emular a JFK Obama podria buscar a la seva Marilyn particular, una sueprestrella que mai ha amagat la devoció pel president, comparant-lo amb Ghandi en un vídeo de la seva darrera gira.

SARAH PALIN & MARILYN MANSON

El paper de santa ultracatòlica ja està passadíssim de moda! Si Sarah Palin vol arribar a la presidència dels EUA que millor que donar un gir de 180º liant-se amb l’Anticrhist Superstar, abandonant així la seva idíl•lica i cutre família a l’avorrida Alaska.

ZAPATERO & MÓNICA NARANJO

El President del Govern necessita amb urgència entonar un “Sobreviviré” a crit pelat si vol arribar a finals de legislatura, a més, com la seva dona actual ja canta òpera i amb unes filles gòtiques gairebé no notarà la diferència!

MONTILLA & CARMEN DE MAIRENA

Al nostre President li cal trencar aquesta imatge hieràtica de soso inmutable i qui millor que la mítica Mairena per donar-li un caràcter festiu i proper al poble! Montilla, corre corre que te pilla!

ESPERANZA AGUIRRE & ALASKA

La diva gai, cada cop més propera a la caverna mediàtica madrilenya, necessita canya de la bona que no li pot donar la Nancy Vaquerizo i segur la ma dura de la Presidenta Aguirre dona un impuls a els seves fantasies sado-maso. Aguirre, per la seva banda, aconseguiria guanyar vot GLTB i cantar “A quien le importa la trama Gürtel” a viva veu!!

JOSMAR & CARRETERO

Acabarem amb una nostrada i catalaníssima parella homosexual entre l’autor del únic himne gai petardo genuïnament català “Es superfort” i la bèstia negre d’aquest blog, el líder de “Reagrupament”, un calaix de sastre ideològic on tant hi cap el nazisme d’Heribert Barrera com Miquel Calzada. Que millor que sortir del armari per demostrar que la seva imatge d’ultra radical conservador és falsa?

Com ser una Diva Gai en 6 fàcils passos

En temps de crisi cal buscar nous horitzons laborals,  formar-nos constantment, explorant les nostres capacitats més ocultes. Així doncs avui us ofereixo by the face un curset accelerat de reciclatge professional per a tots aquells lectors amb serioses preocupacions en el seu futur.

Si, tu també pots ser una Diva Gai! Només has de seguir aquests senzills procediments! A veure, no estic dient que esdevinguis una Madonna de la nit al dia, però per arribar a fi de més ja fariem! Si Lady Gaga pot, tu no seràs menys!

.

Requisits- No és imprescindible saber cantar,ballar, composar, ni tocar cap instrument. Tan sols saber-ho fer veure amb total convenciment. Recorda que a partir d’ara totes els teves accions seran una performance i que si vols ser una star, has d’actuar com si ja ho fossis..

Pas 1- Treu un “single” cantant en vocoder i música electropop de fons, ningú notarà que no en tens ni idea. La lletra ha de ser banal, superficial i combinar alguns d’aquests temes: “Soc una màquina sexual” , “Els homes son molt dolents, però jo els sotmetré”. Si la cançó va acompanyada per una coreografia cutre, hi pot ajudar.

Pas 2.- Fes un videoclip ple de nois musculosos quasi despullats ballant al teu voltant. Penja’l a Youtube. Fes-te un myspace, un grup a Facebook, un blog, un fotolog i un twitter per promocionar-lo. Aquest seria un bon exemple:

.

Pas 3- La teva estètica ha de ser provocadora, alhora que estrident i extremadament sexual. Has de trobar el punt mig entre una puta i una actriu de Hollywood. No cal dir que la cirurgia estètica és absolutament imprescindible i el botox, millor compra’l a granel. No escatimis en maquillatge, perruques, lluentons o pitram siliconat postís.

Pas 4- Soborna als Dj’s de les discoteques d’ambient que punxin el teu hit dos cops per nit. També hauries de convèncer a alguna drag queen per que t’imiti o algun musculoca que ballés la teva coreografia sense samarreta en un pòdium.

Pas 5– Acudeix a tots els “photocalls” haguts i per haver: premieres de films de sèrie b, inauguracions de discoteques o saunes, així com o bodes, batejos i comunions del famoseo en general. Si no t’han convidat, cola’t i quan t’hagis afartat de canapès a veure qui et fa fora! No està de mes que agredeixis algun periodista i que posis a parir davant dels micros a la resta de convidats.

Pas 6– La teva vida privada ha de contenir constants escàndols (a raó d’un per quinzena està prou bé), pots optar per enrollar-te amb algun ex-concursant de Gran Hermano que t’apallissi, rapar-te el cony en públic o fer-te d’alguna religió ultraconservadora per purificar els teus pecats. Si no tens idees, droga’t i ja se t’acudirà quelcom. No cal dir que, cada cop que facis alguna de les teves entremaliadures, has de fer un tour per tots els programes del cor negant rotundament que tu hagis realitzat mai  quelcom semblant, encara que hi hagin proves evidents.

En el cas (força probable) que no hagin funcionat cap dels anteriors consells: Anuncia a tort i a dret que tens una depressió brutal i que estàs a la vora del suïcidi. Un cop fet això, canvia radicalment de nom artístic, de look i torna al pas 1

Resum musical del 2008: El rock ha mort?

Com resumir musicalment aquest 2008? Sens dubte jo el recordaré com l’any dels viatges/concert que ja us he detallat àmpliament, així com per la pràctica defunció del Rock.

Si, com ho heu sentit: El rock ha mort i li interessa a tan poca gent que pràcticament ningú s’ha fet ressò de la seva necrològica. Només heu d’agafar els llistes de vendes, dels crítics o de recomanacions qualsevol blog o revista especialitzada: els únics àlbums rockers que hi apareixen son els de les velles glòries decadents com AC/DC, Metallica o Guns & Roses, que òbviament no aporten cap novetat al gènere mes enllà de la reiteració de els mateixes fórmules tòpiques que porten arrossegant des de fa dècades.

En quant a les grans decepcions del any destaquen:

La estranyíssima conversió al rococó wagnerià de Mònica Naranjo que em va deixar tan perplex que encara dubto si Europa és una obra d’art sublim o l’anada d’olla més gran de la història.

El pèssim àlbum d’Amaral, que en un disc doble tan sols hi ha una cançó bona, tot i la seva impol•luta trajectòria d’èxit rere èxit que havien tingut fins ara.

L’aborridissim “Last Night” de Moby, presentat amb un single infumable.

I el més destacat de l’any es per:

1.- Els tres grans HITS en majúscules i inqüestionables: “Blind”, en aquest increïble duo entre Anthony & The Jonhsosns i Hecules Love Affair, “Human” la canço amb la que The Killers s’han convertit al glam, i finalment “Kids” de MGMT, un genial grup de pop psicodèlic i que podeu veure a continuació.

BLIND – Hecules love Affair & Anthony & The Jonhsons

·

HUMAN – The Killers

.

KIDS – MGMT

2.-La fantàstica banda de pop nacional “Ellos” que han tornat amb un album genial i molt recomanable!

3.-Que Gun’s & Roses hagin publicat (perfí!!) “Chinesse Democracy” després d’estar-se 17 anys gravant-lo!!!! N’hi ha que s’ho prenen amb calma eh! El disc està prou bé però sincerament, 17 anys donen per més.

4.-El nou àlbum de Madonna, ja comentat de sobres, on ens dona hits brutals com “Give it to me” i cançonetes soses de segona fila com “Spanish lessons”

5.- El disc en solitari de Sharleen Spiteris, molt millor que els darrers de Texas i que farà els delícies de qualsevol fan de la Winehouse.

6.- El genial i divertit àlbum de la banda de pop petardo argentí Miranda.

I atenció amb el 2009 que ens portarà nous àlbums de Morrissey, Fangoria, The Gossip, Patrick Wolf, Nancys Rubias i… COURTNEY LOVE!!

I vosaltres: que heu escoltat aquet any?

EL baúl dels records (I)

Doncs si, després de narrar les peripècies biogràfques del meu foulard d’esplai, avui us explicaré altres mites i peripècies fetitxistes d’aquests records talismà que adornen els racons de la meva habitació, esdevenint uns incombustibles testimonis muts de les meves múltiples i variades etapes vitals:

La Copa

Aquesta copa que veieu a la imatge és l’únic trofeu que he guanyat en tota la meva vida. I sabeu en quin esport era? Doncs en un concurs de “Menjadors de Sindria“!!

Amb només 8 anys vaig aconseguir ser la persona de tot el meu barri que més quantitat d’aquesta sucosa fruita va aconseguir devorar en un quart d’hora.  De peit ja me lo comia tó!.

 

Un dau de Rol

Si, jo era un freak rolero que va invertir quasi totes les seves tardes dels divendres d’entre els 14 i els 17 anys sent un despiadat “master” que inventava delirants i embrollades històries fantàstiques de vampirs, mags i guerrers.

He de reconeixer que com a director d’aquests jocs vaig arribar a ser molt corrupte: acceptava soborns en forma de tabac o “xuxes” a canvi d’afavorir a determinats jugadors!! I axò per no parlar d’aqulla mítica partida de Rol en viu amb tot l’esplai disfressat a un Parc del Hospitalet… com la vam liar!!

 

Entrades de concerts

La única cosa que he arribat a col·leccionar de forma mínimament constant en tots aquests anys han estat les entrades a concerts i festivals als que he asistit. Resulta molt curiós veure com han evolucionat els meus gustos i influències a pertir d’aquests troços de paper!

Des de Marilyn Manson a Mónica Naranjo, de Mägo de Oz a Fangoria, passant per Placebo, Reincidentes, Dorian, Che Sudaka,  Manu Chao, Marea, Dover o Garbage… sempre he defensat una heterodoxia absoluta! Cal escoltar de tot i quedar-se amb el millor de cada estil!  

 

El Asesino del Diablo

Vet aquí el meu primer cameo dins el món del cinema. Amb 16 anys un grup d’amics vàrem dedicar un estiu sencer a filmar amb una càmara supercutre un llargmetratge d’una hora, titolat “El Asesino del Diablo“, protagonitzat per mi.

L’argument era molt divertit: a mi em posseïa Satan al fer una taula Ouija i llavors em dedicava a matar de forma cruel i sàdica a tots els meus companys d’esplai en interminables persecucions pels carrers d’Hospitalet i pel Laberint d’Horta, quedant impune i deixant la porta oberta a una segona part que mai es  arribar a realitzar.

 

(Continuarà… algún dia)

Mónica Naranjo està posseïda per l’esperit de Richard Wagner.

Doncs si estimats i soferts lectors, el fantasma del famós compositor alemany d’òperes del s.XIX ha posseït a la Pantera de Figueres, qui en altre temps fou la “dominatrix” absoluta de totes les pistes de ball dels locals d’ambient gai al nostre estat.

Aquesta és la única hipòtesis racional que se m’ha ocorregut després d’escoltar esmaperdut el seu nou senzill “Europa“, possiblement la cançó més ultrabarroca que s’ha coposat en tota la història del pop; de fet, per un instant m’he qüestionat si en realitat no era un fragment de “La cavalcada de les Valkiries” o de “Persifal“.

Quins temps aquells de “Palabra de Mujer“! Fins i tot la vaig anar a veure en directe quan va actuar prop del meu poble en un dantesc espectacle ple de musclocas i sadomasoquisme! Els meus tiets i cosins eren les úniques persones heteros del públic i, en la seva infinita i càndida inocència, ni s’en van adonar…. pobrets!

Doncs res, en l’espera de que algun sofert exorcista alliberi a la diva d’aquest absurd deliri de grandesa, us deixo amb l’avanç del seu nou disc “Tarantula“. Escolteu-lo sencer, si podeu aguantar aquesta brutal sobredosi de recarregat rococó! Ja tremolo només de pensar com pot ser el videoclip o la resta del àlbum… portarà un cor i una orquesta de gira???

 

PD: Tenint en compte que el meu pare és un talifan de les òperes de Wagner, creieu que li hauria de regalar el disc?

TEST: Ets una petarda?

Després del insperat i arrollador èxit del Test titolat “Ets Nyonya?” he decidit fer-ne un altre per tal de que pogueu posar a prova el vostre nivell de petarderia, glamour o ploma, com li volgueu dir! Convido especiament als lectors heteros a que hi participeu amb total sinceritat, que potser descobriu una faceta vostra que desconeixeu.
El procediment és ben simple: trieu una opció per cada pregunta, feu el recompte, mireu la resposta i deixeu un comentari amb el resultat!

1.-Per a tú Paris Hilton és…

• A)Qui? No tinc el gust de conèixer-la
• B) Un pija insofrible!!
• C) Una petarda graciosa
• D) Un model a seguir a la vida.

2.-Quan vas a una discoteca…

• A) No hi vas quasi mai i si ho fas et quedes quiet com un estaquirot.
• B) Et limites a ballar discretament.
• C) Puges al Pòdium
• D) Puges al Pòdium, fas una perfomance i tota la sala t’acaba aplaudint i aclamant.

3.-Un amic et convida a un concert de Mónica Naranjo…

• A) Inmediatament deixa de ser el teu amic
• B) T’inventes una excusa per no anar-hi
• C) Hi vas,  pot ser entretingut i divertit.
• D) Quin emoció! Per fi!! Fas dues hores de cua per poder estar a primera fila!

4.-El festival d’Eurovisió…

• A) Lo cualo? Tu només coneixes la Eurocopa!
• B) No l’has vist quasi mai, te pinta de ser avorridissim!
• C) T’el mires sovint, pot ser molt divertit
• D) No te l’has perdries per res del món. El vius amb intensitat, votes per SMS i et saps els noms dels participants i els títols de les cançons.

5.-En quant a la discografia de Madonna…

• A) No l’has escoltat mai, a tu si et treuen de Los Mojinos Escocios et perds.
• B) Algún cop has sentit alguna cançó per la ràdio.
• C) Tens bastantes cançons al teu iPod, i algún CD… no està gens malament.
• D) Ho tens tot! DVDs en directe, cares B, remix, edicions especials…

6.-Vas veure el concurs “Supermodelo 2007“?

• A) No sé de que m’estas parlant…
• B) Mai! Quin horror! Molt millor Gran Hermano!
• C) Algún cop fent zaping, tenia moments molt bons!
• D) Et vas convertir en un ultrafan i votaves a les nominacions!

7.- Et conviden a un concurs de disfresses…

• A) No hi vas! Quina vergonya!
• B) Et poses un nas de pallasso i gràcies!
• C) Fas una disfressa graciosa preparada mitja hora abants
• D) Et curres un vestit de lluentons, perruques despampanants i maquillatge barroc: Tu HAS de guanyar!

 

Respostes majoritaries de A: GARRULA! Es pot saber com cony has vingut a parar a aquest blog? I que fas llegint-lo? No hauries d’estar veient un partit de futbol i xerrant de tunning?

Respostes majoritàries de B: ORDINARIA! Ets una ovella més del ramat, segueixes la gris corrent que t’ha atrapat en una decadent vulgaritat.

Respostes majoritàries de C: REINONA! Tu saps que portes una petarda dins teu i pe molt que t’esforcis en dissimular-ho t’acabarà sortint tard o d’hora!

Respostes majortàries de D: DIVA! No soportes passar desaparcebut/a, tu has nascut per ser la Reina del Ball, cal que tothom sàpiga que ets la viva encarnació del glamour i no penses desaprofitar cap ocasió de demostrar-ho!