h1

Reflexions sobre la dialèctica entre Art i Política

Març 1, 2016

##aart1

“I know you love the song, but not the singer” Placebo

Per tots es conegut que la crisi econòmica ha produït una gran re-politització de la societat. La part negativa, però, es el renaixement d’alguns tics sectaris i dogmàtics que jo ja creia superats. La polarització social en bàndols impermeables ha fet metàstasis en el món de la cultura, on molts artistes son jutjats i condemnats per la massa enfurismada en funció del seu posicionament ideològic.

Titellaires empresonats per una innocent obra de ficció; atemptats islamistes contra una revista satírica; Ciudadanos demanant prohibir de forma preventiva un concert de Def Con Dos; Fangoria víctima d’un escrache per la PAH per unes declaracions fora de to sobre la responsabilitat individual a l’hora de signar una hipoteca; una manifestació ultracatòlica de beates ofeses per la poetessa Dolors Miquel; Lluís Llach convertit en diputat de la dreta neoliberal… Sembla que, de sobte, s’hagin esvaït els límits entre el camp de la raó política i el sentiments artístics.

Per mi, la opinió política d’un artista no té una especial rellevància a l’hora d’apreciar la seva obra, més enllà d’una banal xafarderia morbosa pròpia d’una revista del cor, com saber amb qui se’n va anar al llit la setmana passada. Si bé entenc que una obra d’art es sempre una conseqüència material de les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques que rodegen l’artista i la comercialització i producció de l’art en un moment concret, no podem deixar que aquests condicionants ens impedeixin apreciar o entendre una estètica. Simplement son elements objectius a tindre en compte per analitzar la obra, com succeeix, per exemple, amb els excel·lents films de Leni Riefenstahl, que eren pura propaganda d’Adolf Hitler.

Les arengues polítiques de certs cantautors progres dels 60’s sovint semblen una moralina, adoctrinadora previsible i avorrida com una rondalla infantil, tot i que puc estar completament d’acord amb el seu contingut. Una cosa es que l’art ens faci reflexionar i una altre molt diferent es que esdevingui propaganda pura i dura d’una causa. La cultura ha de fomentar el pensament crític i l’emaciació de l’individu per tal que pugi prendre decisions per ell mateix, no em sembla gaire recomanable que un artista esdevingui un mer instrument publicitari partidista. Aquesta seria la diferència entre els grafitis de Bansky, que ens provoquen una reflexió insospitada, o el darrer concert de Morrissey, on ens va torturar amb projeccions sobre matances de pollets en una granja per divulgar el seu veganisme, que no van fer més que obrir-me la gana. A la sortida de l’espectacle vaig anar a sopar a un Mac Donalds.

La politització extrema de l’art pot acabar sent contraproduent, tant per l’art com per la ideologia que difón. Quan era adolescent freqüentava el moviment okupa dels anys 90’s. Allí s’hi respirava una dictadura dogmàtica on tota estètica, des de la música, al vestuari o pentinat, havia de seguir uns estrictes cànons de puresa antisistema. Això va provocar que un moviment, amb uns principis molt dignes, s’anés tancant en una bombolla per acabar sent un dels col·lectius més odiats a les enquestes.

##aartMolts dels artistes dels quals soc fan es situen ideològicament a anys llum de la meva ideologia. I que? No els votaria pas, però no deixaré d’apreciar el seu art per motius  aliens a aquest. O es que potser hauria de renunciar a apreciar el Colosseu per no estar d’acord amb l’explotació social esclavista a que els Emperadors romans sotmetien al seu poble? De fet, adoro completament l’art religiós (romànic, gòtic, barroc, islàmic, budista, hindú…) tot i ser completament ateu, racional, materialista i crític amb el paper de les esglésies organitzades dins la nostre societat.

Quan la causa política de la cultura coincideix amb el discurs hegemònic del Poder, com passa sovint a Catalunya amb el nacionalisme, entrem en la tòxica relació de subvencions a canvi de proselitisme. Això acaba fomentant una mediocritat endogàmica i obedient, així com la marginació de tota cultura crítica o alternativa a la oficial del Règim.

Ha de ser políticament correcte un artista? Ha de tindre límits la creativitat artística per no ofendre al Poder o bé a col·lectius que no saben distingir entre ficció artística i realitat social i política? Sota quins límits es acceptable la censura? O potser, com defensava l’idealisme d’Aristòtil fa 2.500 anys, tota estètica ha d’estar lligada a una ètica on la bellesa ha de ser un plasmació de la idea de veritat?

Recordo la trista polèmica aixecada quan el fiscal de Barcelona va imputar a Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges, per projectar “A Serbian film“, una obra de ficció gore on es veien escenes molt dures de violència contra menors. Pot algú ser jutjat per no censurar la creativitat artística? Si a vostè no li agrada una obra no la vagi a veure, però no limiti a ningú la seva llibertat per fer-ho.

En quant a la cultura contra-hegemònica alternativa, que em sembla imprescindible i necessària, cal ser conscient que aquesta acabarà inexorablement absorbida pel sistema capitalista i convertida en un producte de consum de masses, o fins i tot pot acabar esdevenint un bé de prestigi per una elit oligarca. Per exemple, el quadre “El Somni” del pintor comunista Pablo Picasso es va vendre per 155 milions d’euros al col·leccionista privat Steven Cohen. Picasso es, paradoxalment, l’autor d’una de les principals i millors obres polítiques de tots els temps, “El Guernica“, quadre encarregat pel Govern de la II República Espanyola per fer proselitisme de la causa republicana a l’Exposició Internacional de París el 1937. Fins i tot el cantautor alternatiu i emblema del moviment alterglobalització, Manu Chao, va veure com el seu tema “Me gustas tu” esdevenia cançó de l’estiu, explotada per la seva discogràfica Virgin fins a la sacietat. Darrerament Chao fa concerts d’amagatotis amb un pseudònim, per tal que només hi assisteixin els seus veritables fans antisistema, i no esdevinguin actes mainstream.

Com a conclusió, em semblen molt recomanables les reflexions d’Herbert Marcuse al llibre “La dimensió estètica“, on explora les limitacions de la teoria marxista ortodoxa davant la subjectivitat de l’artista. Segons Marcusse, el que fa revolucionaria una obra és la seva forma i no el seu contingut; com més explicit és un missatge polític en l’art, menys resultat dona aquest. Per tant seria molt més revolucionaria i rupturista una obra d’art abstracte, que tenca amb els límits de la representació formals de la realitat, que no el realisme soviètic emprat com a instrument oficial de propaganda política de la URSS i la Xina maoista.

Advertisements

One comment

  1. El cantautor català Cesk Freixas m’ha fet arribar aquest comentari via DM de Twitter que, amb el seu permís, reprodueixo aquí:

    “En relació al teu article al blog, penso que és interessant (molt) el debat que planteges. Però volia fer-ne dues puntualitzacions.

    1) Per a mi, és essencial entendre les expressions culturals (que tu anomenes art) com a treball. Jo em considero un treballador. Per tant, hi ha un treball cultural que no està reconegut com a tal i que, un cop reconegut, ens ajudaria a anivellar-lo amb totes les altres feines. Perquè sinó correm el risc de sobrevalorar les expressions culturals, quan el que estem fent és representar una manera concreta i no exclusiva de relacionar-nos amb el nostre entorn.
    6 h fa 6 hores
    Cesk Freixas

    2) Per a mi és molt complicat separar allò personal d’allò polític. Qualsevol acció de relació amb l’entorn prové d’uns valors i d’una ètica concreta. En el treball també. I, per tant, tot el que fem ho fem (o ho intentem fer) segons la nostra manera de veure i entendre el món (i la vida).

    Com a conclusió final, penso que no hi ha d’haver cap patró a l’hora de relacionar cultura i política. La creació ha de ser un treball lliure. I hi ha d’haver una part de la creació cultural que serveixi per al divertimento. I una altra que serveixi per a la reflexió. Per a mi, una societat sana (culturalment) és aquella que ha trobat l’equilibri entre aquestes dues vessants de la cultura. I, evidentment, la institució pública ha de vetllar per a aquest equilibri. Aquí hi té molta responsabilitat la gestió política de la cultura que, fins a dia d’avui, és i ha sigut nefasta, agenollada a les grans empreses del sector. És a dir, l’equilibri és complicat perquè la reflexió no dóna immediatesa política ni benefici econòmic. Però això seria un altre debat, oi?

    I, per acabar, voldria deixar clar que això de la música en català subvencionada és un mite com una casa de pagès. És com si et digués que, a Itàlia, la musica en català està subvencionada. És evident que les contractacions públiques també són subvencions, però clar, de contractacions amb diner públic se’n fan moltes. I sort que hi ha institucions dels Països Catalans que ens contracten a aquells que cantem en català, perquè jo no he pogut actuar mai (encara) per cap institució pública de fora dels Països Catalans.

    *Perdó, volia dir “(…) És com si et digués que, a Itàlia, la musica en italià està subvencionada.”

    Cesk Freixas



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: