Posts Tagged ‘Miquel Houquelbeq’

h1

TOP: Artistes de dretes que m’han influenciat

Març 3, 2009

salvador_dali

En una demostració empírica de la meva polèmica teoria a favor de la incoherència i de la separació total de la ideologia política d’un artista a la degustació objectiva de la seva obra creativa, avui he decidit fer un top sobre els creadors que més admiro tot i discrepar profundament amb la seva ideologia.

Si es presentessin a unes eleccions, sens dubte no els votaria, però al no ser un sectari dogmàtic, de la mateixa forma que puc admirar les piràmides de Giza discrepant totalment del sistema faraònic que les va construir, no deixaré d’escoltar un grup pel simple fet de no combregar amb els mateixos postulats teòrics.

No crec en el compromís social dels artistes, ni que aquests hagin d’estar al servei del poble, com proclamava l’imposat realisme soviètic. Jo penso que un artista s’ha de guiar només pels seus sentiments subjectius, no per les idees polítiques. L’art no és un instrument al servei de cap ideologia, és un fi suprem en si mateix. Per tant, la ideologia concreta d’un artista és un detall mancat de cap importancia.

Nº10 Per començar podríem recordar tots els efímers cameos amb el nazisme, tant en les lletres com amb l’estètica,de David Bowie i Siouxie Sioux, tot i que no m’atreveixo a etiquetar aquestes sueprestrelles de nazis, ni molt menys!

Nº9 FABIO MCNAMARA

No és que sigui un gran actor, ni un músic especialment genial, però en l’imaginari col•lectiu mai faltaran les seves mítiques escenes al film almodovarià “Laberintos de Pasión”, o alguns hits musicals, tan al costat del director manxec  (“Voy a ser mamá”), com en solitari (amb la genial “Gritando amor”) o la seva mítica entrevista a la Edad de Oro. En declaracions al diari gratuït 20 Minutos es va declarar liberal, votant d’Esperanza Aguirre i va criticar durament als partits d’esquerres.

Nº 8 JOEY RAMONE (The Ramones)

El líder de la mítica banda de punk-rock, autora de veritables himnes generacionals com “Bitzlec Bop” o “I wanna be sedated” mai es va amagar de declarar-se votant del Partit Republicà i fan de Ronald Reagan. Quan el 2002 els Ramones varen entrar al Rock & Roll Hall of Fame va declarar “God bless President Bush, and God bless America”.

Nº 7 LENI RIEFENSTAHL

Una de les primeres dones en dirigir cinema documental als anys 30. La seva aportació tècnica en aquest gènere, així com a la fotografia, està fora de dubtes, es tractava d’una veritable genialitat. Va ser amant d’Adolf Hitler i Rudolf Hess i va rodar dos documentals esplèndids sobre el nazisme: “Olimpia” i “La Triologia de Nüremberg”. És ètic reconèixer la seva influència cinematogràfica o, pel contrari amagar-la deliberadament és falsejar la història d’aquest art?

Nº 6 AXEL ROSE (Guns & Roses)

El líder de la mítica banda de hair metal, Guns & Roses, caracteritzada per les seves eternes balades a piano (November Rain, Etsranged, Don’t Cry, Knokcing on heavens door…) i odiat visceralment per els “veritables heavies” al tenir un merescut èxit comercial, va publicar una cançó profundament racista i homòfoba titulada “One in a million”, tot i que poc després es va retractar de les seves paraules cantant a duo amb Elton Jonh “Bohemian Rapsody” al concert d’homenatge a Freddy Mercury.

Nº 5 BRANDON FLOWERS (The Killers)

En poques setmanes estaré veient en directe a aquest glamourós grup de pop rock indie, liderada pel cada dia més gayer Brandon Flowers, que ens ha regalat cançons brutals com Human”, “Somebody told me”, “Bones” o “When you are young”. Doncs bé aquesta banda va ser de les poquíssimes que va demanar el vot pel senador republicà McCain a les passades eleccions presidencials americanes, tot i que amb la boca bastant petita. M’imagino que el fet que ambdós fossin d’Arkansas va pesar bastant!

Nº 4 MIQUEL HOUELLEBEQ

Genial escriptor francès, de divertida ironia políticament incorrecte, que m’ha dut a devorar sense pietat “La possibilitat d’una illa” o “Les partícules elementals”. En els seves novel•les els temes recurrents son les provocacions exagerades plenes de tòpics racistes, masclistes, pro-perderatstes, homòfobs i, sobretot, en contra del Maig del 68; sembla que l’autor tingui una veritable dèria anti-hippie. Llegir el seu llibre és com escoltar la COPE de bon matí. Cal dir en el seu favor que en cap moment sabem si les seves incendiaries proclames les pensa o son provocacions gtratuïtes per caracteritzar els seus depravats personatges. Com ja us vaig dir, com a director cinematogràfic és bastant horrible.

Nº 3 IAN CURTIS (Joy Division)

El cantant del grup de punk-pop alternatiu de culte “Joy Division”, de qui us recomano el seu biopic “Control”, és una figura essencial en l’evolució de la música indie actual. Sense “Love will tear us apart” no existiria Interpol o Franz Ferdinand. Segons sembla es va declarar votant de Margaret Tatcher (font: Rafa).

Nº 2 ALASKA

Com ja he explicat en varies ocasions, la cantant de Fangoria, Dinarama i Pegamoides (grups dels que soc absolutament talifan), col•labora a la COPE i a Libertad Digital amb Jimenez Losantos, així com en altres diaris de dretes (ABC, Mundo). El seu marit, Mario Vaquerizo, va declarar en un programa conduït per la homòfoba Schirling que Esperanza Aguirre era la millor política d’Espanya.

Nº1 SALVADOR DALÍ

Pintor avantguardista, seguidor dels principis del surrealisme pictòric, del que em considero devot i absolutament fanàtic. No hi ha ni una sola obra de la seva creació que no sigui una meravella total en si mateixa i passejar pels seus museus de Cadaqués o Figueres és com entrar en un món paralel de somnis. Doncs bé, aquest pintor estava absolutament fascinat per les idees i la estètica de la Falange Espanyola, realitzant retrats de José Antonio Primo de Rivera vestit amb una camisa blava, així com del Rei d’Espanya.

PD: Obviament m’he limitat als artistes contemporanis, per no remuntar-me a tot l’art mesopotàmic, egipci, grec, romà, precolombí, bizantí, romànic, gòtic, islàmic, renaixentista, barroc, neoclàssic etc…on absolutament tothom era partidari de sistemes polítics explotadors

h1

Estiu Don’t Stop

Juliol 24, 2008

Des de fa 9 anys aquest és el primer estiu en que no invertiré les meves vacances en treballar de voluntari en una excavació arqueològica programada ni en fer de monitor d’esplai en rutes, campaments, ni colònies de cap tipus.

I clar, heu de saber que jo sofreixo un terrible “Horror Vacui” agut, es a dir,  pànic al no-res, a la sensació d’estar malbaratant la meva vida en un sofà, un intens terror al previsible aburriment soporífer en que es transforma al agost la ciutat dormitori en la que visc. Així doncs el primer que vaig pensar és que el meu estiu esdevindria una lenta i macàbra tortura xinesa: més de dos dies seguits tancats a casa sense fer res i ningú amb qui quedar i ja em veia embotit en una camisa de força camí cap al psiquiàtric samboià.

Però no!! Al contrari! Encara no sé ben bé com, però miraculosament he omplert la meva agenda de forma que, si tot va bé, del 4 d’agost al 12 d’octubre no estaré ni una setmana seguida dormint a casa!! wooo hooo!

En primer lloc el meu devenir em durà a dirigir un importantissim i apassionant projecte arqueològic al costat del poble de ma mare i, aprofitant la benetesa, m’hi instalaré a viure durant la primera quinzena d’agost coincidint, a més, amb la Festa Major. El millor de tot és que es quedarà a dormir amb mi una companya de feina diferent cada setmana, la qual cosa pot provocar la divertida situació en que totes les iaies tafaneres del poble arribin a la conclussió que jo en realitat soc un “Don Juan” hetero que cada dos dies es lliga a una tia diferent. Can you believe it? Muahaha! Pot ser molt divertit!

Després de descansar un sol dia a casa, agafo el primer vol cap a Irlanda on em passaré 5 dies a Dublín i 5 a Galway. I de nou em permeto el luxe d’invocar el vostre consell, oh, estimats lectors! Per un casual de la vida algú de vosaltres ha estat en aquetsa bonica illa i em pot aconsellar que cony hi ha d’interessant per anar a visitar, tenint en compte que ni jo ni cap de les meves amigues disposem de carnet de conduïr?. Perqué un cop vàrem adquirir impulsivament els bitllets ens vam adonar que realment no tenim ni zorra de que dimonis hem d’anar a veure! A Madrid em vaig guiar quasi exclusivament per els vostres consells i em va anar molt bé!

Un cop aterri de nou a Barcelona tindré 3 dies per descansar i tornar a la feina, on es bastant possible que m’enviin un més (entre setmana) a viure a un poble de la costa catalana conegut sobradament per la seva massificació turística da baixíssima qualitat. Però clar! El dia 17 de Septembre m’en vaig cap a València, concretament al putu poble de Cheste, on Sa Majestat Madonna realitzarà el, de moment, únic macro-espectacle al nostre estat (com ara vingui a Barcelona us juro que la mato!!, tot i que sí, vale, em fa ilu veure les terres valencianes!).

I Octubre? Doncs el dia 2 comença, un any més, la cita amb el glamour cinèfil: el Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges. És evident que jo no hi puc faltar ja que, de nou, l’apartament dels meus pares es convertirà en una comuna hippie plena de sacs de dormir i, un any més, ens haurem de decidir entre les desenes de films que es projecten, si es millor anar a veure el debut de la filla de David Lynch, l’homenatge a Kubrick o la adaptació de Miquel Houquelbeq de la seva mítica novela “La possibilitat d’una ïlla“. El programa ja s’ha publicat, consulteu-lo AQUÍ.

I clar, com molt bé haureu pogut deduïr, les possibilitats que durant aquests dies jo em pugui conectar a internet i, per tant, actualitzar aquest blog, son més aviat escasses. De veritat que intentaré, per poc que pugui, anar publicant de forma imprevissible i quasi aleatòria!! Us demano tan sols que no m’oblideu i que us aneu passant de tant en quan per aquesta humil web, encara que sigui per comprovar si he conseguit sobreviure a la  meva voràgine estiuenca.

PD: La gent em pregunta que perqué no m’independitzo i jo els somric maliciosament… la meva veritable llibertat es basa en tenir un compte corrent que em permeti anar a un congrés a León avui, a un festival a Madrid demà o a adorar a la meva deesa del Pop demà passat, encara que sigui al indret més rebuscat de la nostre geografia. Una vivenda pròpia? Pa’ que? Si jo a casa quan menys hi sigui millor!