“HARD CANDY” cançó a cançó

I per fi tenim aquí el nou àlbum sencer de la incombustible MADONNA en el que s’ha entregat de plé al sò hip-pop tan cararacerístic del seu productor Timbaland  e una aventura musical  més pensada per al mercat nordamericà que l’europeu.  

Quan escoltem un disc de la DIVA no ens hem de pregutar si és bo o dolent, sino que hem de questionar-nos si estem preparats per assimilar el missate diví d’aquesta deeesa del pop.

Dit aixó passaré a destripar cançó a cançó del disc.

 

Abants de res advertir que no és un disc tan accessible com “Confessions on a Dancefloor“, sinó que requereix de paciència per digerir-lo, especialment si no estem familiaitzats amb sonoritats “negres” com el rap o el funk.

1.- Candy Shop:  El disc s’obre amb aquesta senzilla cançó, un mitj temps acompanyat per un repetitiu ritme hip-pop de fons i una veu en falset a la tornada. No està gens malament i podria ser perfectament un single, tot i que es fa un xic llarga i i sobra completament el troç del rapero del final.

2.- 4 Minutes: (video aquí) Bé, aquesta ja la coneixiem i ja n’haviem parlat; un duo amb Timberlake, amb una cançó molt represetativa del só global de tot el disc. El primer cop que la vaig escoltar em va deixar un regust agredolç, però al cap de 4 o 5 vegades ja no me la podia treure del cap! No us perdeu el clip basat en “La històra Interminable“!! 

3.- Give it 2 me: I aquí comença la canya, una cançó ultrballable amb un tímid ritme bakala de fons, vocoders, funky, falset… vaja, un claríssim hit trencapistes i una de les millors cançons del disc!

4.- Hearthbeat:  Un mitj temps molt semblant a Candy Shop però amb un só un xic més proper a technopop, una tornada molt correcte i una melodia enganxosa, però no destaca especialment entre la resta de temes… simplement és una més!   

5.- Miles Away:  I per fi escoltem una guitarra acústica! Un tema rodó i deliciós que t’enganxa completament i ens recorda lleugerament a alguns temes del “Music“, com Don’t tell me. Potser no es gaire ballable, però com a cançó pop és perfecte per escalar a la cima de tots els Tops del planeta.

6.- She’s not me:Una tema raro, raro: comença amb un só molt semblant al que ja haviem escoltat a Candy Shop i Hearthbeat i de sobte, sense previ avis comença a accelerar, torna a parar, canta Timberlake, torna accelerar i acaba amb el só d’uns violins. No està malament pero tans canvis sobtats de ritme costen de digerir, sembla talment com si hagués agafat dues cançons diferents i les hagués ajuntat.

7.- Incredible: Una altre peça extranya, llarga i adictiva. Un tema que al inici sona molt senzill i groovy  , amb una tornada molt bona i que va submergint-se en una sonoritat cada cop més barroca, afengint ritmes i veus. Tot i que potser amb un minut menys ja hauriem fet… calia allargar-la tant?  

 8.- Beat goes on: Se n’havia filrat la demo per internet i Madonna ha decidit canviar-la de dalt a baix i no li ha quedat gens malament. Un tema clàssic de pop ballable, amb tecnopop, hip-pop, funky…vaja una de les cançons fortes del àlbum, però em segueix sobrant el troç del raper.

9.- Dance 2night: Un baix omnipresent i una sonoriat molt funky 70’s a lo “Saturday night fever“, pero li manca ritme, es masa slow tempo per poder-la ballar. De nou escoltem un tímid só bakala de fons, sense que vingui gaire a cuento, però bueno… queda bé…

10.- Spanish Lesson: L’enessim intent de Madonna de guanyar-se al públic llatí; si amb “Isla Bonita” o la BSO d’Evita no n’haviem tingut prou, ara ens ataca amb aquesta extranya barreja de hiphop i flamenc cantat amb spanglish. Es mooolt enganxosa i si l’escolteu dos cops no us la podreu treure del cap, ja esteu avisats!

11.- Devil woldn’t recognize you: I per fi una balada! Després d’uns quans anys sense fer-ne cap, ja tocava! No mata gaire la veritat, però tampoc cau en la nyonyeria empalagosa d’algunes de els seves balades dels 80’s, com “Crazy for you“, “Oh father” o “This used to be my playground“, que ja és d’agrair! Jo em quedo amb la mitica “The power of goodbye“, insuperable!!

12.- Voices: “Who is the master and who is th slave ?“, amb aquesta incitació al sadomasoquisme comença una de les perles que Madonna ha reservat per tencar aquest disc. Una excitant barreja de tot el que hem escoltat fins ara, però amb una melodia molt ben treballada sobre uns llunyans pianos i violins que queden de meravella.   

 Dit aixó: no és el millor àlbum de la Deesa, però està prou bé. Donarà de parlar, aconseguirà uns quans nº1 (per variar), tindrà els seus talifans, així com una legió de nostàlgiques demanant un retorn al dance.

Jo tan sols espero que la gira PASSI PER BARCELONA!! Que ens té oblidats des de que va iniciar “Drowned World Tour” al Palau Sant Jordi, ja fa 7 anys!!