Posts Tagged ‘ellos’

h1

TOP: Millors àlbums nacionals 2010 *Rafa vs Arqueòleg*

Desembre 29, 2010

Un any més jo i Rafa ens hem reptat a un duel musical: exposar en una breu llista quins han estat els àlbums musicals més destacats del curs, segons el nostre particular punt de vista.  Avui us faig entrega de la primera part, on tas sols hi tenen cabuda els treballs publicats al nostre estat i la setmana vinent podreu gaudir de la continuació amb els artistes de tota la galàxia!

I esteu ben atents a aquesta pàgina doncs al proper post ja em podreu deixar les vostres consultes tarotistes per a 2011!!

TOP DE RAFA

5.- BIGOTT – “This is a beginning of a beautifull friendship”

Un dels mals del pop espanyol, que més o menys arrenquen del triomf comercial de El Último de la Fila, és el menyspreu a tota música pop que no tingui arrels “mediterrànies”, “llatines” o “flamenques”. O pitjor encara, que sí tingui arrels però que les agafi, sense complexos ni demanar excuses, del folk americà (la facció indie del qual, per cert, ha donat grandíssims noms en la darrera dècada, de Devendra Banhart a Sufjan Stevens). Poc ens ha d’importar que l’aragonès Bigott faci country americà cantat en anglès als que estimem la música pop com a llenguatge. Perquè, com The Byrds, Gram Parsons, R.E.M. o Sufjan Stevens, el country-pop de Bigott té una alenada atemporal a la qual no poden ni aspirar la major part d’engendres musicals emparats per l’SGAE i el grup PRISA que fan “música nuestra y con raíces”.

4.- VV.AA.“Viaje alrededor de Carlos Berlanga”

Fa 8 anys de la mort de Carlos Berlanga, però mai és tard per homenatjar al responsable de clàssics del pop espanyol com Bote de Colón, Bailando, Ni tú ni nadie o A quién le importa (totes cantades per Alaska, la seva musa als 80). Posteriorment, als 90, va tenir una carrera solista tan interessant com comercialment fracassada. Per això, que ara tota la plana major de l’indie espanyol versioni les seves cançons no deixa de ser una bona notícia. El millor del disc: que pivoti sobre aquelles cançons en solitari que haurien d’haver estat hits i injustament no ho van ser (“En el volcán” revisada per Fangoria, o “Vacaciones” per La Casa Azul). El pitjor: que es passi per alt que Carlos també va escriure grans cançons per reines del petardeo com Raffaella Carrà, Sara Montiel o Tamara Seisdedos.

3.- MARIA RODÉS “Una forma de hablar”.

Maria Rodés és una de les figures destacades, juntament amb Nacho Umbert, d’una nova fornada de cantautors que van contra el bonrotllisme suposadament cosmopolita i cool de l’establishment musical barceloní. Cançons intimistes, que parlen dels nostres embolics mentals, en aparença pessimistes però que sempre destil·len fina autoironia i un bri d’esperança. Un petit manual d’autoajuda per aquests temps difícils, que entronca amb la millor tradició del pop femení intimista sense pèls a la llengua (Joni Mitchell, Suzanne Vega, K.D. Lang, Liz Phair…)

2.- FRED I SON – “Diu que no sap que vol”

Fred i Son són una glopada d’aire fresc en el pop cantat en català. I ho són en gran part pels seus inusuals referents musicals en les nostres latituds: beuen del corrent més suau i naif del pop indie britànic dels 80. Aquell que, d’esquenes a qualsevol moda o dictat, feia obres artesanes i intemporals de pop minimalista en discogràfiques independents com Postcard o Sarah, o el de bandes desaparegudes i caigudes en l’oblit com Felt, The Pale Fountains o The Field Mice. No, no som als 80 ni a UK, som al 2010 a Catalunya i Fred i Son ens plantegen la grandesa de les petites cançons i del pop ben fet. Un disc escapista, somiador, vitalista i a la vegada melancòlic. I sí: volguda, descarada, valenta i provocadorament sensibler i naif

1.- NACHO UMBERT & LA COMPAÑÍA“Ay…”

Nacho Umbert, amb un sol disc, s’ha convertit en el millor cantautor sorgit a l’estat espanyol des de Javier Álvarez. I ho ha fet ressuscitant sobtadament 14 anys després d’haver editat una de les obres clau de l’indie espanyol dels 90, quan liderava Paperhouse. Això sí, ara ha substituït les influències de Red House Painters o Codeine per unes sonoritats purament mediterrànies, amb unes lletres que ens parlen d’antiherois quotidians de la Barcelona real que encara palpita sota la de cartró. Un disc que desprèn glopades de vida real de persones reals en cada cançó.


 

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- FANGORIA “Entre el Vodevil y la Astrakanada”

La banda degana del pop espanyol s’atreveix per fi a trencar amb el tabú del seu propi passat, revistant tots els grans èxits del seu repertori amb noves col·laboracions (imprescindible Fàbio MacNamara a “La Tribu de las Chochoni¨) i amb un só més actual i menys amateur, amb una producció a carreg de Sigue Sigue Sputnik entre altres. El millor de tot serà la gira on per fi podrem escoltar en un concert himnes desterrats del setlist des de feia dècades com “Bailando” o “A quien le importa”

4.- NAPOLEON SOLO“En la Òpera”

Un descobriment molt agradable, a carreg d’aquesta banda indie andalusa que juga amb una proposta a mig camí entre el pop i el rock clàssic, amb tocs de psicodèlia, falsets a lo Mika i lletres molt treballades, amb un disc de debut molt sòlid que els pot convertir en els nous Vetusta Morla.

 

3.- ASTRUD & COL·LECTIU BROSSA “Lo Nuevo”

Mai havia trobat el moment per llençar-me de cap a la discografia d’Astrud, tot i que en coneixia alguna cançó, fins que a les passades Festes de la Mercè vaig tenir la oportunitat de veure’ls en directe deliciosament acompanyats d’aquesta banda de corda, capgirant completament l’enfoc a la seva discografia, en clau Umplugged, donant-li una sonoritat més digerible a la seva perspectiva freak del mon.

2.- ELLOS “Cardiopatia Severa”

Per fi Ellos tornen a fer allò que se’ls hi dona millor: el pop melòdic, canviant les obsoletes i sobreres guitarres del seu darrer treball per violins i orgues, creant una col·lecció de hits incomparables. Les seves lletres han deixat de banda també la tràgica pose dramaqueen, per un optimisme nyonyo molt adient a la meva situació personal actual.

1.- DOVER “I ka kené”

El primer lloc del pòdium se la mereix la primera banda musical de la història del nostre estat que s’atreveix a desafiar la dogmàtica dictadura del rock, la tirania de les grenyes i les veus guturals que els havia esclavitzat a un model grunge completament obsolet, fet que els ha valgut una pluja de crítiques per part de tots els mitjans de comunicació, crítics i ex-fans histèriques i rencoroses. Aquest cop s’atreveixen amb el pop electrònic africà, amb una proposta completament original i transgressora, amb un àlbum ple de hits perfectes de dalt a baix.

h1

TOP: Àlbums nacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*

Desembre 21, 2009

Avui us convido, oh soferts lectors, a que esdevingeu jutges en un nou combat diàlectic en aquest blog: una contraposició argumental sobre quins han estat els 5 millors àlbums de la dècada al estat espanyol.

En un cantó del ring tenim a Rafa, fidel comentarista d’aquest blog i en l’altre el pèrfid Arqueòleg, sempre disposat a emprar la seva àcida ploma. Qui guanyarà? Doncs segurament vosaltres que tindreu l’oportunitat de descobrir i repassar els millors joies del pop i l’indie de la dècada! Al final del post un podeu baixar un pupurri d’ambdues llistes en Spotify!

EL TOP DE RAFA

5.- MÓNICA NARANJOMinage (Escolta’l a Spotify)
Mónica Naranjo ja va ser tota anomalia en el mainstream dels 90. Entremig de bakalao i llatinades, va aconseguir ser supervendes sent una discodiva cridanera i anticipant-se al comeback disco protagonitzat un any més tard per Cher i les bandes sonores de “Boogie nights” i “54”. L’anomalia es va elevar al quadrat quan enlloc de publicar una segona part de l’exitós “Palabra de mujer” la dona va i l’any 2000 ens presenta un disc de versions de Mina on l’única cançó ballable és el single “Sobreviviré”. Ni les dues mediocres cançons d’afegit que va haver de col•locar per pressió de la discogràfica treuen el mèrit a aquest disc ple de passió on la Naranjo es troba a sí mateixa fent seves les cançons de la diva italiana. Menció apart mereix l’excel•lent i lliure adaptació de les lletres.

Arqueòleg->Ni punt de comparació amb “Palabra de Mujer” per enlloc!! L’únic sentit que té l’existència de Monica Naranjo es fer hits ballables per a discoteques gais, no baladorres insofribles!! Fins i tot prefereixo el barroquisme wagnerià d’Europa a aquest manual per a la narcolèpsia. Només es salva “Sobreviviré” i “If you leave me now”.

4.-CARLOS BERLANGAImpermeable (Escolta’l aquí)
Quan em vaig comprar el disc (en aquella època pre-adsl en què un encara es comprava discos independents perquè no eren susceptibles de ser trobats al Napster per setmanes que et passessis buscant-los) no sabia que per desgracia aquest seria l’últim treball que veuríem d’aquest gran geni. Un compendi de pop perfecte i unes lletres amb l’amarga i distanciada ironia marca de la casa. El disc més mariculte de la década, de lluny.

Arqueòleg->No seré jo qui s’atreveixi a criticar aquest geni absolut de la música espanyola, però soc completament incapaç d’escoltar més de 2min sencers un disc seu! Una  veu cansada que avorreix soberanament i una producció que sembla de maqueta salsitxera. Mai hauria d’haver abandonat Dinarama! Com hauria estat Fangoria amb ell?

3.CHICO Y CHICAStatus (Escolta’l a Spotify)
Hi ha gent que té status i gent que no en té. L’electropop amb l’humor més inimitable i bizarro, un retrat costumista de l’espanya de nou rics i freaks televisius que ha protagonitzat la dècada.

Arqueòleg->No coneixia aquest grup i m’està agradant força el disc! Una versió madura i adulta de Putilatex, els hi donaré una oportunitat!

2.LA CASA AZUL – El sonido efervescente de… (Escolta’l aquí)
El millor debut del pop espanyol des dels de Family i Astrud als anys 90. Pop en tecnicolor al més pur estil de genis de la melodia com Paul McCartney o Brian Wilson. Sí, Guille Milkyway és un geni de la melodia i del pop perfecte, encara que molts només el coneguin pels seus cameos publicitaris o eurovisius.

Arqueòleg->Tot i que prefereixo la Revolución Sexual, aquest disc té algunes de els meves cançons favorites d’aquest excel•lent grup. Un veritable huracà de sensacions pop!

1. ASTRUDGran Fuerza
Astrud, destil•lant el pop sintètic del seu debut “Mi fracaso personal” ens van entregar el millor disc de pop espanyol dels darrers 10 anys. No, no exagero. El misteri sense resoldre del pop espanyol és que un grup amb cançons tan bones pugui continuar sent tan minoritari. Encara que potser ells mateixos tinguin part de culpa

Arqueòleg->Una calva i un freak fent lletres absurdes i un xic gracioses amb cançons sense cap ni peus. Als 90’s van tenir el seu punt per ser la novetat, ara ja no toquen quarts ni hores. Els bufons del indie nacional, els Mojinos Escocios underground. Com ells dirien “Todo me parece una mierda”

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.-ELLOS – Ni lo sé ni me importa (video aquí)

Un àlbum que barreja acertadament les melodies més frívoles i banals, amb petites dosis de rock independent i lletres absolutament dramaqueen. Sens dubte el punt àlgid d’aquest interessant duo musical, tan injustament ignorat pels mitjans, el mercat i la crítica

Rafa-A mi m’agrada més el seu debut… com a grup de pop estan bé i òbviament donen mil voltes a tot el mainstream nacional (Canto del loco, Oreja de Van Gogh, etc…). De tota manera hi ha alguna cosa com de ridícul en les seves lletres, no les puc escoltar sense sentir vergonya aliena.

4.- DORIAN – El futuro no es de nadie (Escolta’l a Spotify)

Gràcies al superhit “A cualquier otra parte” vaig poder descobrir aquesta banda de pop amb lletres polítiques sobre bases electròniques i guitarres melancòliques. Un disc rodó i perfecte de dalt a baix, sense més pretensions que fer-nos passar una bona estona!

Rafa- Ostres, doncs no els havia prestat massa atenció. No estan malament, m’agrada com sonen. Necessitaria escoltar-los més per posar-los verds!!! Sí que pequen una mica de la indolència de l’indie espanyol: cal cuidar més les produccions i sobretot la veu! El lo-fi mola, però s’ha de polir més la veu ni que sigui amb autotune i efectes de producció. Desafinen que dóna gust!

3.- DOVER – Follow the city lights (Escolta’l a Spotify)

La transformació radical de la banda de les germanes Llanos del hard rock grunge dels 90’s al pop ballable, de cop i sense previ avís, ha estat sense cap lloc a dubte el fenomen musical més destacable de la Història al nostre estat. Encara recordo com em divertia entrant al fòrum dels fans rockers més cabrejats a celebrar el seu duo amb Fangoria, versionant a Baccara!! Era un talifan devot a la meva adolescència del “Devil came to me” i ho segueixo sent del “Let me out”.

Rafa-Coincideixo amb tu en l’encertat del gir, més val tard que mai! Les germanes Dover quan feien grunge eren patètiques i ara com a mínim fent pop electrònic han aconseguit superar en qualita als pèssims OBK o a Fangoria (cosa no gaire difícil donat com han baixat el llistó Olvido i Nacho). Això sí, ¿vols dir que copiar descaradament a New Order té molt mèrit a aquestes alçades?

2.- LA CASA AZUL- La Revolución Sexual (Video aquí)

La perfecció del POP amb majúscules. Un disc tan sublim i extremadament ple d’optimisme que ha esdevingut un perfecte acompanyant de viatge en la meva revolució personal des del pessimisme catastròfic, al núvol d’optimisme monogàmic en el que em trobo flotant. Si no teniu aquest CD entre la vostre discografia es que heu passat els darrers anys en una illa deserta, o bé sou sords!

Rafa-Doncs mira, et dono la raó. Vaig dubtar entre posar el debut o aquest disc a la meva llista i finalment em vaig decantar pel debut pels mateixos motius que tu, per la connexió personal que vaig tenir en aquell moment amb el disc. Tots dos discos mereixerien entrar en la llista! Conclusió: són el grup de la dècada.

1.- FANGORIA- Naturaleza muerta

El punt àlgid de la trilogia musical que va materialitzar la col•laboració entre els mítics Alaska i Nacho Canut amb el productor Carlos Jean, tonant al duo a la popularitat de la que gaudien als 80’s. Un treball ple de hits fets a base de barrejar ritmes technopop amb lletres dramàtiques,himnes gais, versions de Rocio Jurado o tributs a Bowie. IMPRESCINDIBLE

Rafa-El principi de la decadència de Fangoria! L’única cançó d’aquest dic que passarà a la història és “Eternamente inocente”, un veritable clàssic, la resta del disc és força mediocre: No et sembla sospitós que juntament amb el “Salto mortal” i el “Vulcano 3” sigui l’únic disc d’ells que no està a Spotify?

ESCOLTEU AQUÍ UN PUPURRI DE TOTS DOS TOPS (via Spotify)

h1

Resum musical del 2008: El rock ha mort?

Desembre 30, 2008

rock_is_dead

Com resumir musicalment aquest 2008? Sens dubte jo el recordaré com l’any dels viatges/concert que ja us he detallat àmpliament, així com per la pràctica defunció del Rock.

Si, com ho heu sentit: El rock ha mort i li interessa a tan poca gent que pràcticament ningú s’ha fet ressò de la seva necrològica. Només heu d’agafar els llistes de vendes, dels crítics o de recomanacions qualsevol blog o revista especialitzada: els únics àlbums rockers que hi apareixen son els de les velles glòries decadents com AC/DC, Metallica o Guns & Roses, que òbviament no aporten cap novetat al gènere mes enllà de la reiteració de els mateixes fórmules tòpiques que porten arrossegant des de fa dècades.

En quant a les grans decepcions del any destaquen:

La estranyíssima conversió al rococó wagnerià de Mònica Naranjo que em va deixar tan perplex que encara dubto si Europa és una obra d’art sublim o l’anada d’olla més gran de la història.

El pèssim àlbum d’Amaral, que en un disc doble tan sols hi ha una cançó bona, tot i la seva impol•luta trajectòria d’èxit rere èxit que havien tingut fins ara.

L’aborridissim “Last Night” de Moby, presentat amb un single infumable.

I el més destacat de l’any es per:

1.- Els tres grans HITS en majúscules i inqüestionables: “Blind”, en aquest increïble duo entre Anthony & The Jonhsosns i Hecules Love Affair, “Human” la canço amb la que The Killers s’han convertit al glam, i finalment “Kids” de MGMT, un genial grup de pop psicodèlic i que podeu veure a continuació.

BLIND Hecules love Affair & Anthony & The Jonhsons

·

HUMAN The Killers

.

KIDS MGMT

2.-La fantàstica banda de pop nacional “Ellos” que han tornat amb un album genial i molt recomanable!

3.-Que Gun’s & Roses hagin publicat (perfí!!) “Chinesse Democracy” després d’estar-se 17 anys gravant-lo!!!! N’hi ha que s’ho prenen amb calma eh! El disc està prou bé però sincerament, 17 anys donen per més.

4.-El nou àlbum de Madonna, ja comentat de sobres, on ens dona hits brutals com “Give it to me” i cançonetes soses de segona fila com “Spanish lessons

5.- El disc en solitari de Sharleen Spiteris, molt millor que els darrers de Texas i que farà els delícies de qualsevol fan de la Winehouse.

6.- El genial i divertit àlbum de la banda de pop petardo argentí Miranda.

I atenció amb el 2009 que ens portarà nous àlbums de Morrissey, Fangoria, The Gossip, Patrick Wolf, Nancys Rubias i… COURTNEY LOVE!!

I vosaltres: que heu escoltat aquet any?

h1

Un dia qualsevol a la vida d’un arqueòleg glamurós.

Juliol 2, 2008

6:00 -> Sona el meu despertador compulsivament. Segons un company de feina és la melodia d’uns dibuixos animats des 80’s que es deien “Banner i Flappy” o algo així!

6:10/6:30 -> Em vesteixo amb l’uniforme de la meva empresa i unes botes de punta d’acer; em rento les dents maleïnt un cop més les meves genives, mentre la cafetera exprés m’avisa amb un xiulet que ja em puc pendre la meva imprescindible dosi de cafeïna.

6:30/6:45-> Creuo a tota pastilla el centre de la meva ciutat, aturant-me un instant a treure diners i a comprar El País en un Kiosc. En el meu reproductor d’MP3 sonen a tot volum els darrers àlbums d’Ellos i MGMT, així com es grans èxits de Bowie, Morrissey, Pulp, Fangoria o Kylie Minogue.

6:45/7:30-> Viatge en Renfe, fent transbord a Sants. Fullejo el diari, encara mitj endormsicat. M’acompanyen en el tren desenes d’inmigrants de totes les procedències imaginables.

7:30/8:00-> Caminata a peu fins a les afores de la ciutat on treballo. Rambla amunt i pujada fins a una muntanya on tan sols hi habiten gitanos, camells, ionkies, guardia civils i mossos d’esquadra. 

8:00/9:00-> Entro al vestuari dels paletes on deso el meu MP3 i em poso el casc i l’armilla reflectant en menys d’un minut (odio aquell lloc pudent). Em disposo a controlar visualment les màquines giratòries i retroexcavadores, per si troben cap resta arqueològica, cosa que al jaciment on estic no succeeix des de desembre. La responsable de seguretat apareix a traició en el moment menys insospitat i em dona una bronca per haver trencat alguna norma que s’acaba d’inventar.

9:00/9:30-> Esmorzo en un bar un tant peculiar, on el cambrer és hiperactiu i ja m’ha servit la meva cocacola de rigor abants que m’hagi assegut. De fons sona Manà o música bakala dels 90’s a tota pastilla. Llegixo el diari i em menjo un bocata que duc de casa.

9:30/13:00-> La calor va augmentant al mateix ritme que la ombra desapareix. Escolto les converses garrules dels paletes i encofradors sobre futbol, tuning i ties, procuro dissimular la meva vergonya aliena davant els seus comentaris passadissims de voltes plens de tòpics homòfobs, masclistes i racistes. Em dona temps a pensar temes per fer 10 posts, recordar un cop més el darrer amor platònic que he decidit oblidar però no puc i  preocupar-me pels meus problemes i de pas dels de tota la gent que em rodeja.

13:00/14:00-> Vaig a dinar al mateix bar del cambrer hiperactiu, mentre a la tele posen “La ruleta de la Fortuna“. El menú està bonissim i t’el porten a ritme de llampec.

14:00/18:00-> Dedico totes les meves forcés a intentar no adormir-me. Faig algunes fotos del jaciment i apunto en una llibreta com avui tampoc ha aparegut cap resta arqueològica. Pregunto als caps d’obra el plàning pels propers dies i em responen de forma ambigüa i enigmàtica.

18:00/18:30-> Camino fins a la Renfe, fent una paradeta técnica a la Rambla per comprar-me un merescut granitzat de llimona que em prenc de camí al tren.

18:30/19:15-> Sobo de mala manera a la Renfe fins que el meu instint m’avisa que s’ha de fer transbord o que ja hem arribat.

19:15/19:30-> Baixo la Rambla de la meva ciutat desitjant de tot cor trobar-me algú conegut amb qui aturar-me a tindre una conversa racional, 13 hores i mitja després d’haver-me despertat!! 

19:30/21:30-> Em dutxo, conecto l’ordinador, actualitzo el meu blog o bé comento en els blogs i flogs que més m’agraden. Preparo el sopar.

21:30/22:30-> Sopo mirant El Informal, el programa del Wyoming  a la Sexta. A vegades també miro un troç de Ventdelplà o Polònia.

22:30/23:30-> Xatejo una estona pel msn  o entro en alguna pàgina de contactes gais. Si estic molt cansat m’en vaig al llit on llegeixo un capítol de “Contra Natura” d’Àlvaro Pombo.

23:30-> Zzzzz…..

Igualet que Indiana Jones ehhh! I si, m’encanta la meva professió, que afortunadament no és sempre així (a vegades trobem coses). Us preguntareu també d’on trec temps per ser d’una colla de diables, escriure aquest blog, lligar, llegir, estar al dia de música i política, quedar amb tots els amics que tinc… bé, jo també m’ho qüestiono! Quin misteri!!