Un any més jo i Rafa ens hem reptat a un duel musical: exposar en una breu llista quins han estat els àlbums musicals més destacats del curs, segons el nostre particular punt de vista. Avui us faig entrega de la primera part, on tas sols hi tenen cabuda els treballs publicats al nostre estat i la setmana vinent podreu gaudir de la continuació amb els artistes de tota la galàxia!
I esteu ben atents a aquesta pàgina doncs al proper post ja em podreu deixar les vostres consultes tarotistes per a 2011!!
TOP DE RAFA
5.- BIGOTT – “This is a beginning of a beautifull friendship”
Un dels mals del pop espanyol, que més o menys arrenquen del triomf comercial de El Último de la Fila, és el menyspreu a tota música pop que no tingui arrels “mediterrànies”, “llatines” o “flamenques”. O pitjor encara, que sí tingui arrels però que les agafi, sense complexos ni demanar excuses, del folk americà (la facció indie del qual, per cert, ha donat grandíssims noms en la darrera dècada, de Devendra Banhart a Sufjan Stevens). Poc ens ha d’importar que l’aragonès Bigott faci country americà cantat en anglès als que estimem la música pop com a llenguatge. Perquè, com The Byrds, Gram Parsons, R.E.M. o Sufjan Stevens, el country-pop de Bigott té una alenada atemporal a la qual no poden ni aspirar la major part d’engendres musicals emparats per l’SGAE i el grup PRISA que fan “música nuestra y con raíces”.
4.- VV.AA. – “Viaje alrededor de Carlos Berlanga”
Fa 8 anys de la mort de Carlos Berlanga, però mai és tard per homenatjar al responsable de clàssics del pop espanyol com Bote de Colón, Bailando, Ni tú ni nadie o A quién le importa (totes cantades per Alaska, la seva musa als 80). Posteriorment, als 90, va tenir una carrera solista tan interessant com comercialment fracassada. Per això, que ara tota la plana major de l’indie espanyol versioni les seves cançons no deixa de ser una bona notícia. El millor del disc: que pivoti sobre aquelles cançons en solitari que haurien d’haver estat hits i injustament no ho van ser (“En el volcán” revisada per Fangoria, o “Vacaciones” per La Casa Azul). El pitjor: que es passi per alt que Carlos també va escriure grans cançons per reines del petardeo com Raffaella Carrà, Sara Montiel o Tamara Seisdedos.
3.- MARIA RODÉS – “Una forma de hablar”.
Maria Rodés és una de les figures destacades, juntament amb Nacho Umbert, d’una nova fornada de cantautors que van contra el bonrotllisme suposadament cosmopolita i cool de l’establishment musical barceloní. Cançons intimistes, que parlen dels nostres embolics mentals, en aparença pessimistes però que sempre destil·len fina autoironia i un bri d’esperança. Un petit manual d’autoajuda per aquests temps difícils, que entronca amb la millor tradició del pop femení intimista sense pèls a la llengua (Joni Mitchell, Suzanne Vega, K.D. Lang, Liz Phair…)
2.- FRED I SON – “Diu que no sap que vol”
Fred i Son són una glopada d’aire fresc en el pop cantat en català. I ho són en gran part pels seus inusuals referents musicals en les nostres latituds: beuen del corrent més suau i naif del pop indie britànic dels 80. Aquell que, d’esquenes a qualsevol moda o dictat, feia obres artesanes i intemporals de pop minimalista en discogràfiques independents com Postcard o Sarah, o el de bandes desaparegudes i caigudes en l’oblit com Felt, The Pale Fountains o The Field Mice. No, no som als 80 ni a UK, som al 2010 a Catalunya i Fred i Son ens plantegen la grandesa de les petites cançons i del pop ben fet. Un disc escapista, somiador, vitalista i a la vegada melancòlic. I sí: volguda, descarada, valenta i provocadorament sensibler i naif
1.- NACHO UMBERT & LA COMPAÑÍA – “Ay…”
Nacho Umbert, amb un sol disc, s’ha convertit en el millor cantautor sorgit a l’estat espanyol des de Javier Álvarez. I ho ha fet ressuscitant sobtadament 14 anys després d’haver editat una de les obres clau de l’indie espanyol dels 90, quan liderava Paperhouse. Això sí, ara ha substituït les influències de Red House Painters o Codeine per unes sonoritats purament mediterrànies, amb unes lletres que ens parlen d’antiherois quotidians de la Barcelona real que encara palpita sota la de cartró. Un disc que desprèn glopades de vida real de persones reals en cada cançó.
TOP DE L’ARQUEÒLEG
5.- FANGORIA –“Entre el Vodevil y la Astrakanada”
La banda degana del pop espanyol s’atreveix per fi a trencar amb el tabú del seu propi passat, revistant tots els grans èxits del seu repertori amb noves col·laboracions (imprescindible Fàbio MacNamara a “La Tribu de las Chochoni¨) i amb un só més actual i menys amateur, amb una producció a carreg de Sigue Sigue Sputnik entre altres. El millor de tot serà la gira on per fi podrem escoltar en un concert himnes desterrats del setlist des de feia dècades com “Bailando” o “A quien le importa”
4.- NAPOLEON SOLO– “En la Òpera”
Un descobriment molt agradable, a carreg d’aquesta banda indie andalusa que juga amb una proposta a mig camí entre el pop i el rock clàssic, amb tocs de psicodèlia, falsets a lo Mika i lletres molt treballades, amb un disc de debut molt sòlid que els pot convertir en els nous Vetusta Morla.
3.- ASTRUD & COL·LECTIU BROSSA “Lo Nuevo”
Mai havia trobat el moment per llençar-me de cap a la discografia d’Astrud, tot i que en coneixia alguna cançó, fins que a les passades Festes de la Mercè vaig tenir la oportunitat de veure’ls en directe deliciosament acompanyats d’aquesta banda de corda, capgirant completament l’enfoc a la seva discografia, en clau Umplugged, donant-li una sonoritat més digerible a la seva perspectiva freak del mon.
2.- ELLOS “Cardiopatia Severa”
Per fi Ellos tornen a fer allò que se’ls hi dona millor: el pop melòdic, canviant les obsoletes i sobreres guitarres del seu darrer treball per violins i orgues, creant una col·lecció de hits incomparables. Les seves lletres han deixat de banda també la tràgica pose dramaqueen, per un optimisme nyonyo molt adient a la meva situació personal actual.
1.- DOVER “I ka kené”
El primer lloc del pòdium se la mereix la primera banda musical de la història del nostre estat que s’atreveix a desafiar la dogmàtica dictadura del rock, la tirania de les grenyes i les veus guturals que els havia esclavitzat a un model grunge completament obsolet, fet que els ha valgut una pluja de crítiques per part de tots els mitjans de comunicació, crítics i ex-fans histèriques i rencoroses. Aquest cop s’atreveixen amb el pop electrònic africà, amb una proposta completament original i transgressora, amb un àlbum ple de hits perfectes de dalt a baix.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
