Susan Boyle: una Diva Punk!

Us imagineu que un bon dia la vostre tieta del poble, solterona, entrada en anys, verge als 48 i més aviat lletjota, es presenta al càsting d’un concurs televisiu, cent milions de persones veuen la seva actuació via You Tube i treu un disc de versions de balades trillades (com “Silent Night” o “Amazing Grace”) que bat el rècord històric de ventes d’Amazon.com, despatxant més d’un milió de còpies en 4 dies? I que fins i tot productors de porno posin preu a la seva castedat??

Doncs aquesta és la història de Susan Boyle, una barreja del frikisme de Tamara Seisdedos i el talent de Barbara Streisand, que trenca tots els esquemes haguts i per haver. Pot existir una transgressió més radical que una cinqüentona esperpèntica arrasi amb un àlbum absolutament previsible, entonant himnes de fa 20 i 30 anys, passant la ma per la cara a superventes com U2, Black Eyed Peas o Lady Gaga?

Com és possible que jo, que odio OT amb tota la meva ànima i especialment els artistes que fan mera gimnàstica vocal d’orquestra de barri amb popurris de clàssics del pop, estigui enganxadíssim al seu disc “I dreamed a dream” i no pugui deixar d’escoltar-lo un cop i un altre al meu ipod?

Doncs perqué Boyle té quelcom que la fa peculiar: quan canta no desganyita les seves cordes vocals amb un patró preestablert, no es gens “academicista”com tots els triumfitos, és una veritable artista punk “do it yourself” que ha modulat al seu aire el seu incommensurable talent, fent seves cançons clàssiques, implicant tota la seva ànima en cada vers, eriçant-te el vell a cada nota, arrencant-te violentament les llàgrimes a cada estrofa.

Però sobretot Boyle és un personatge que representa a la perfecció mite de l’anaguet lleig o el de la ventafocs per sorpresa que tots anhelem: un bon dia un cop de sort ens converteixi en una superestrella, capgirant les dècades on la soledat i el fracàs han estat les millors amistats.

Sens dubte una veritable revolució musical contra la estètica i tot patró comercial establert! El temps dirà si aquesta soprenent anti-diva Punk ha vingut per quedar-se o tot era un “hype” sense fonament! Doneu-li una oportunitat!

Aquí la seva  magistral versió del clàssic dels Rolling Stones “Wilde Horses“, que és el seu primer single. INONMENSURABLE

Somni nº1

Avui, aprofitant la paupèrrima audiència que tinc en cap de setmana, inicio una nova secció experimental dins el blog: la meva incursió en la literatura onírica, un camp ja explorat abans pels surrealistes pictòrics i cinematogràfics! Bàsicament consistirà en narrar-vos i compartir els somnis que tinc com tan bonament recordi, i d’aquesta forma col·leccionar-los per sempre… llàstima que no aconsegueixi retenir-los gaire temps un cop despert. I per començar el que m’ha turmentat la passada nit.

Al inici del meu deliri oníric estava jo al esplai, d’on era monitor fins fa dos anys, preparant unes colònies cap a una muntanya molt alta i nevada. Per algun estrany motiu els educadors havíem de preparar el dinar abans de marxar, que consistia bàsicament en una olla gegantina de sopa.

Però, fent gala de la meva poca destresa psicomotriu (ni en els meus propis somnis aconsegueixo ser hàbil), al posar la sopa a les carmanyoles dels nanos se’m bolcava i  formava una riera espectacular inundant tot el carrer, fet que causava l’alarma i el kaos en el veïnat proper, provocant la intervenció de la policia que acabava arrestant a tot l’equip de monitors del esplai.

Un cop a comissaria resulta que s’havia creat, espontàniament, una manifestació de castellers i diables a la porta, protestant per la injusta detenció (a qui no se li ha caigut mai un plat a terra?), mentre els polis ens explicaven que es veien obligats a torturar-nos, no per que a ells els hi agradés, ni per treure’ns cap mena d’informació confidencial, sinó per pura rutina i tradició folklòrica.

Però gràcies al rebombori format per la concentració de dimonis i anxenetes, jo aconseguia fugir amb l’ajuda d’una punki sinistra que em duia a casa seva, una luxosa mansió amb mobles de disseny, on tenia amagada una secreta habitació situada a sota del seu sofà de vellut blau. Jo li explicava que a mi les ties no m’anaven gaire, però ella insistia que ja que m’havia rescatat li podia fer algo…

Finalment eixiem d’aquell antre de luxe mòrbid i, un cop al carrer veia com totes les cantonades estaven encartellades amb la meva foto: la sonada fuga m’havia convertit en un heroi dels okupes, hippies i punkarres de tot el Barcelonès, que anunciaven per arreu raves en el meu honor!

———————————————————————————

El que més em fascina del món de somnis és la facilitat en que barregem contextos impossibles, passegem els nostres traumes en la més normal de les quotidianeïtats i ballem al só dels arguments més dantescs i dadaïstes com si res. No cal buscar cap inspiració més enllà, tot és dintre el nostre cap, tan sols cal saber on buscar!

PD: La imatge es titula “Venice dream” i és del fotògraf turc Niko Guido

FANGORIA: Absolutament… genial!

Seguint amb la meva dèria de fer posts després d’escoltar un disc per primera vegada, sense deixar-me influenciar per crítiques alienes, avui us destripo el nou treball d’un dels meus grups fetiche que més m’ha influenciat artística i creativament: FANGORIA.

La banda degana del pop nacional, 30 anys després de pujar per primer cop al escenari, es torna a sorprendre amb un nou treball musical que és un veritable còctel de tots els seus sons passats portats a la sublimació barroca.

Sembla talment com si després d’aguantar tantes crítiques pel baix nivell de l’autoproducció del Extraño Viaje, el seu darrer treball, aquest cop hagin posat tota la carn a la graella sota la direcció de Sigue Sigue Sputnik, amb cançons llargues, molt treballades amb tots els efectes sonors imaginables: cors vocals, ritmes bakales, balades gòtiques,guitarres punkroqures, infinitat d’efectes electrònics, teclats melancòlics…sembla talment com si Nacho i Alaska haguessin volgut fer d’aquest disc la seva obre culminant.

Tot i així cal dir que és un disc bastant fosc, amb lletres tenebroses, extremadament dramaqueeneres, molt en la línia del seu aclamadíssim “Una temporada en el infierno”, en el que les melodies no son tan accessibles com els anteriors treballs, es troben plens de girs i matisos que caldrà paladejar amb la calma i el temps. Realment serà complicat escollir els “singles”, ja que no trobo que sigui un disc gaire comercial i, tot i que es força ràpid i ballable, no crec que soni a gaires pistes precisament per la complexitat i foscor melòdica que l’envolta.

El disc s’obre amb un tema titulat “Las Walpurgis te van a llamar”, un veritable himne que combina perfectament el punk pop amb el petardeo techopopero que em recorda a la època final de Dinarma, perfectament quadraria entre “Mi novio és un zombie” i “Quiero ser Santa”. Ràpidament passa a bases més machacones technopoperes, algunes més bakales, altres més melòdiques, amb un barroquisme in crescendo i balades tenebroses (“Con los ángeles” o “Mi vida sin ti”).

Els meus temes favorits després d’una primera escolta son, sense cap mena de dubte “La pequeña edad de hielo” en la que es compara la fredor d’una relació morta amb el canvi climàtic i “Absolutamente”, un mega hit technopopero accreleradíssim amb una lletra brutal: “Quien pondrá una vela a San Sebastian para que nos perdone la frivolidad de havernos submergido de lleno en lo prohibido y rechazar cualquier señal de normalidad?”.

Sé que molts odien a Alaska pels seus cameos amb l’extrema dreta de Losantos, que els acusen de vendre’s al gran públic i recorden amb una avorrida nostàlgia la prescindible època dels Vulcanos o que acusen a la Vaqueriza de vampiritzar a la banda, però, després d’escoltar aquesta magna obra d’art jo els hi perdono tots els seus pecats.

PODEU PREESCOLTAR EL DISC AQUÍ

I finalment us deixo amb l’himne al consumisme salvatge i hedonista amb que han presentat l’àlbum!

Famafòbia

Dintre dels ambient de l’esquerra més extrema i idealista, com la que rodeja de dalt a baix al Moviment Okupa, s’ha creat un incomprensible perjudici entorn a la Fama: si un grup li agrada a més de 100 persones passa automàticament a ser un hipòcrita venut al sistema i la seva música, encara que no hagi variat ni un mísere acord des de que tocaven pels seus queatre amics, ha degenerat de forma infame.

I, desgraciadament, aquesta actitud tan infantil, producte d’un coplexe d’inferioritat i d’una galopant enveja incontenible, s’ha contagiat ràpidament a la resta de la societat contaminant la ment de persones suposadament racionals, que un bon dia llençen a les escombraries la discografia completa de Manu Chao perqué Oh! Tragèdia!! va sorir una cançó seva per la tele, o bé cremen les seva samarreta de Radiohead quan aquets arriben al top de vendes a Anglaterra.

Em dona la sensació que aquesta herència enverinada del punk en realitat no és més que la reedició de la idea de Lenin segons la qual la revolució ha d’estar en mans d’una selecta i escollida minoria, ja que les masses vulgars mai seran capaces de saber que els convè. Vaja, el despotisme ilustrat de tota la vida. Jo preferiexo, com no, la idea democratitzadora de Warhol, segons la qual tothom tè dret als seus 15 minuts de popularitat, una proposta que, a la era dels blogs i You Tube, ja no representa cap utopia. 

Anem a veure! La música, igual que el cinema, son professions en la que els artistes busquen guanyar-s’hi la vida, no son ONG’s!! Si algú que treballa en una empresa qualsevol i li ofereixen un ascens, una plaça millor remunerada, una paga doble o un sobresou… oi que no la rebutjrà?? Doncs perqué Dover no pot fer technopop si sap que el grunge ja no ven?

La fama, estimats lectors, no és patrimoni de la dreta i del poder! Vivim en un país on a les darreres eleccions generals un milió de professionals vinculats al sector  cultural van signar un manifest en contra del PP, partit que en tota la seva existència tan sols ha rebut el suport d’artistes de la talla de Norma Duval, Julio Iglesias o la Fresita de Gran Hermano.

Sí! Amaral ven 500.000 còpies per àlbum però després bé que actua gràtis a les manifestacions contra la Guerra, marxes de Nunca Mais o a actes d’Intermón Oxfam. I a més… heu pensat que sense el cop d’efece que va tenir el lema “No a la Guerra” dins de la gala dels Goya del 2003 mai s’hauria depertat la conciència progresssita d’aquest país que va aconseguir explusar a la rèmora pepera del poder?

Tindre èxit no vol dir necesariament que la pasta et surti per les orelles: la inmensa majoria els diners que es recapten amb la venda de discos va a parar a les discogràfiques, a les buxaques d’individus obsurs i absolutament desconeguts que exploten als creadors tant com poden. Els músics no deixen de ser, en el fons, uns mers peons, uns obrers de la cultura.  

Aixó no vol dir que tot el que es vengi sigui bó, obviament!!

“Vuestra fama es como la flor, 
que tan pronto brota, muere,
y la marchita el mismo sol
que la hizo nacer de la tierra ingrata”
Dante Alighieri.

DIÀLEGS IMAGINARIS EN UNA PERRUQUERIA

– Oi Piluca nena, per favor, quan de temps! Que fas per aquí?

-Doncs mira, Estefi, havia vingut a que m’arreglin la permanent i ara estava fullejant la “Crítica de la raó pura” d’Immanuel Kant .

-Ai, doncs després me’l passes que jo estic a punt d’acabar amb la “Metafísica de les costums” d’Arthur Schopenhauer..

– Per cert t’has assabentat del darrer xismorreig?
.

–No! Explica, explica!

.

-Segons m’ha dit la peixatera, darrere del atemptat contra Benazir Bhutto a Rawalpindi s’hi amaga una conxorxa entre els yihaidistes afganesos i el president Musharraf, per tal d’impedir un possible gir laïcista al Pakistan.
.

-Que m’estas dient! Es superfort! Mira que ma mare sempre ho deia que aquest Musharraf era un mala peça!

.

-Bueno i així on vas tan elegant? Que tens un acte social?
.

– Si, filla! M’han convidat a la premiere del darrer disc de “Manolo Kabezabolo y los ke se van del bolo” a una Casa Okupa de Sants on fan el millor kalimotxo de la ciutat. Es veu que també hi seran “BB Vino”, “Terrorismo Sonoro” i potser alguna excomponent de “Tu puta madre es kalva”.

-Oix quin glamour Estefi! Doncs jo he quedat amb les amigues del Club de Vela per anar al Parc de la Ciutadella a fumar porros, fer malabars i tocar el jambé!.
.

-Amb aquest fred? Agafa l’abric de bisò, eh!

PD: Aquí podeu llegir més rélats meus