DOVER: El grup més odiat d’Espanya per ser lliures.
Octubre 5, 2010
Encara recordo perfectament quan, amb 16 anys, vaig compar-me el meu primer disc en format CD: es tractava de “Devil Came to Me” el segon treball d’una sorprenent banda indie que, per primera i única vegada a la història del rock a Espanya, aconseguien vendre 500.000 àlbums cantant en anglès i fent grunge.
Doncs resulta Dover, un bon dia, es varen cansar de la dictadura estètica que els obligava a viure fent fotocòpies d’aquell àlbum, repetint cansinament la mateixa fórmula que ja havia patentat Kurt Cobain i, finalment, van donar un gir de 180º passant-se a una sonoritat tecno-pop, clarament inspirada en el só del “Confesions on a Dancefloor” de Madonna, cosa que va provocar una onada de ràbia i enuig monumental en els seus fans més rockers, doncs la senya d’identitat bàsica de tot dictador heavie grenyut és el menyspreu absolut cap a tota música que no tingui a un senyor aporrejant a un timbal amb dos bastonets.
Peró el canvi no es va acabar aquí: un cop varen descobrir la llibertat que es viu fora del totalitarisme del rock fan un duo amb Fangoria versionant l’èxit de Baccara “Sorry I’m a Lady“, toquen el hit de Madonna “Like a Prayer” en directe, surten de gira amb la Oreja de Van Gogh, canvien el seu estilisme gurnge per un look pijíssim i, per postres, regraben tots els seus anteriors hits en versió dance i pop.
Aquest primer experiment, batejat sota el nom “Follow the city lights” els va sortir rodó en qualitat, així com en nombre de ventes i va rellançar enormement la seva popularitat, especialment gràcies al factor sorpresa. Doncs bé, avui en un nou gir de rosca llibertari , transgressor i àcrata llencen un nou disc (I ka kene) influenciat per la música africana, cantant en bambara un desconegut idioma de Mali, així com en francès i anglés. PODEU ESCOLTAR-LO SENCER AQUÍ. Un bon disc de pop, bastant més normal del que podria semblar amb la primera impressió, ple de melodies captivadores i ritmes desconcertants que no s’assembla a res que haguem escoltat abans.
I, de nou, la polèmica arran de les seves declaracions: asseguren que els seus artistes favorits del moment son Miguel Bosé i Marta Sanchez, que mai es van sentir a gust en l’ambient rocker i que quan van gravar el seu treball més metal, “Late at Night,” ja escoltaven les cançons de Britney Spears.
Així doncs, no resulta estrany que la ràbia i l’enuig s’hagi anat estenent per les xarxes socials, per part de les forces paramilitars del rock heteropatriarcal com veurem a continuació:
-A Meneame: Va arribar a portada un post d’un blog que analitzava l’odi contra aquest grup; va rebre 865 “meneos” i 132 comentaris on comparaven les seves noves cançons amb “Paquito Chocolatero”, la sintonia d’uns dibuixos manga, Bollywood, o un Kebab: També es competia a veure qui era capaç d’aguantar més segons escoltant el seu darrer single “Dannanayà”.
–A Twitter: “Dover os odio”, “No tienen vergüenza”, “Me pregunto si es denunciable”, “Es peor que Hitler” “Han perdido el rumbo” “Es una mezcla de Leonardo Dantés y King Áfrika”…
-A You Tube: Qualsevol videoclip nou de Dover immediatament és envaït per onades d’ex-fans histèrics i violents. Concretament el seu darrer single ha tingut 100.000 visites (en diferents videos) i als comentaris podem llegir: “Falta la cabra i la escalera”, “Ojalá se mueran”, “menudo truñazo”, “Esto que es Dover o un anuncio de la nueva temporada Otoño-Invierno de El Corte Inglés?”, “Dan ganas de tirarse por un puente.”, “Donde está la tia fea que escupía, vestía fatal, no se cuidaba y rompía guitarras?”, “Tienen menos luces que la casa de un okupa.” “creo q madonna a poseido a cristina y ha exo esta autentica mierda..”, “una fotocopia con borrones de Madonna,Roxette,estribillos a lo Mecano y perroflautismo extremo mezclado con una multinacional como Sony que sabe hacer sonar lo insonable.Afro-grunch pro-globalización.Un producto mas.”
Sincerament crec que s’ha de ser molt valent per desafiar la tirania de la guitarra elèctrica, llençan-te al buit fent un disc en africà a Espanya (dubto que sigui per raons comercials, quin mercat té el technopop en Bambara al nostre estat??) . Tan sols algú que estima la llibertat artística sobre totes les coses podria arriscar-se a sofrir aquesta onada d’odi tan sols per sortir-se del sagrat guió de la coherència. Els grups no son esclaus dels seus fans ni del seu passat!
Acabem amb la dictadura rocker ja!! Visca el POP i la Llibertat
Aquí un vídeo que resumeix la seva carrera a ritme del seu darrer hit:
PD: La crítica de Jenesaispop li ha posat… UN ZERO! Tu quoque fili mihi?
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
A veure, grups pop blancs “modernillos” agafant sonoritats africanes ja n’hi havia fa uns quants anys (Vampire weekend, The Dodos, etc.). De fet hi ha un corrent que es diu “africanisme” també en el pop independent espanyol, sobretot artistes de Barcelona (El Guincho, Extraperlo… m’estic deixant expressament totes les perroflautades cutres tipus Macaco).
De fet molt abans, als 80, hi havia una corrent de pop suau que agafava instruments i sonoritats africanes (Weekend, Paul Simon…).
Per no parlar de com ja abans als 70 el punk va fusionar-se amb sons caribenys (The Clash, Specials…).
De fet, el pop modern en sí, és una fusió de melodies tretes del folk europeu i el country americà amb ritmes i bases de música negra. El rock pròpiament dit encara és més africà que el pop, doncs no només té els ritmes i bases negres sinó gran part de l’estructura melòdica d’acords.
Així que barrejar pop amb música d’arrels africanes, original, el que es diu original, no ho és. Potser sí és novetat, a Espanya, que ho facin uns supervendes com Dover.
Gràcies per la documentació Rafa! Ara bé, reconeixeràs que absolutament ningú s’hagués esperat que Dover cantessin en Africà i que la onada de criminalització en contra seva és comparable a la que viuen els anti-sistema als mitjans de comunicació des de la Vaga!
Interessant el que expliques dels inicis de Dover, jo els vaig conèixer molt més tard i no en tenia referències del que havien fet abans.
Em sembla bé que experimentin i que facin els que els hi surti d’allà. En definitiva els o les que innoven i arrisquen de vegades són els que innoven.
Així i tot , potser senzillament és que s’ho passen bé amb qui volen i diuen el que volen perquè tant se’ls dona el que pensin i diguin els demés. Ja està bé.
Aquí, com en tot, hi veig moltíssims matissos.
EL perquè del canvi? No ho veig tant romàntic com tu (ho sento), bàsicament perquè van aguantar moltíssims anys com bé dius tu, fent còpies del seu primer disc i treient singles que cada cop escoltava menys gent. Si tant cansats estaven, ja no els hi agradava el rock i estaven enamorats del pop comercial, no els hi costava pas gaire fer el canvi. Per a mi, el canvi va ser idea d’algun executiu amb bona visió de negoci que va veure que la via escollida no duia enlloc en termes de beneficis.
La denostració dels seus ex-fans? Comprensible fins a cert punt. Al cap i a la fi, els van conèixer fent grunge i de forma inesperada apareixen aprofitant l’estela de Madonna (perquè va ser així, no va ser res novedós tampoc). A més, internet dona l’anonimitat suficient com per a dir bajanades que en públic no es dirien mai.
Les declaracions actuals? Infumables. Ho sento però no me les crec. Si mai van estar còmodes a l’ambient rock, la solució era deixar-ho córrer i a una altra cosa.
Tot plegat? Crec que el problema ha estat identitari. Si haguessin decidit deixar de dir-se Dover i agafar un altre nom, segurament ara no estaríem parlant de tota aquesta polèmica. Jo reitero que em sembla tot plegat una jugada mestra de màrqueting (i de denostrats res, que abans del follow the city lights si que ho estaven, i amb el canvi han entrat de nou a primera fila del panorama musical).
PD: No m’agraden especialment ara, trobo que simplement segueixen la onada del pop que fan altres, hi ha bastants grups pop que considero millors.
Jo segueixo sense veure al darrere una estratègia econòmica: cantar en un idioma africà és una idea suïcida i, en tot cas, quan feien rock venien molt més!
Sortir d’un ambient molt tancat quan aquest et dona de menjar, no és tan senzill
Home, no es pot dir que venguessin menys amb Follow the city lights que amb qualsevol dels seus darrers discs. Que cantin en africà ara ho trobo circumstancial, ja han aconseguit una nova fanbase.
En el seu moment el treball que va semblar tan trencador només ho va ser amb la història musical del grup, de novedós va tenir poc perquè com bé dius, era un so completament Madonna de l’època. Era una aposta sobre segur.
Jo no sóc un fan de Dover ni molt menys. Si t’agrada el rock i el metal, hi han coses molt millors i molt més properes que una còpia de Kurt Cobain. Com a grup de grunge eren qüestionables, amb algun que altre moment de llucidesa.
Tot i així, el Follow the city lights era una genialitat. He de reconèixer que em tirava enrere el canvi, que el veia molt poc coherent, sobretot per sobtat, però el disc em va agradar a la primera. Ara bé, això de cantar en un idioma desconegut i els ritmes africans sona molt a fer-se el progre perquè si, a excentricitat, a veleïtat aleatòria. I no em sembla gens desencertat descriure-ho com la barreja d’en Dantés i en King Africa, que vols que et digui.
I per cert, jo deixaria d’emparanoiar-me amb això de que el rock, el metal o el punk són tancats. Els comentaris t’ho demostren i, si en vols més proves, tens aquesta cançó: http://www.youtube.com/watch?v=WeQlbfZ0hMk.
Em sap greu, però jo no me’ls crec massa… tot i així que toquin l’estil que més els hi agradi, cap problema.
Per on no passo és pel fet de menysprear els metal grenyuts, creu-me molts d’ells en saben un munt de música i tot i que molts son massa tancats i dogmàtics la seva cultura musical acostuma a ser considerable.
He fet els deures i he escoltat quatre cançons del disc i pse, pse, no m’ha agradat gaire, ara que el que deia, que toquin el que vulguin.
Jo directament he optat per no creure res de cap músic a no ser que aconsegueixi fer-me creure reiteradament que diu sempre el que pensa. I en general, fins i tot això sol ser una pose…
Un grup de mùsica com Dover (o qualsevol altre que apareix a les llistes), ès una marca. I la gent espera d’ells el que els ha fet guanyar la fama. Si Coca-cola canvies el gust de cola per un de taronjada, però es continues diguent coca-cola, que passaria?
No discuteixo l’arriscat del canvi, ni la qualitat musical del grup, sinò que crec que els que els segueixen el grup des dels inicis tenen dret a sentir-se traïts per el canvi d’estil.
Arqueòleg… Dover ni estan fent ús de la llibertat creativa ni desafien la tirania de la guitarra elèctrica… estan buscant diners. Punt. I els darrers àlbums son força roins -des de “Late at night” em sembla que ja havien esgotat la fòrmula
Personalment no m’han agardat mai, ni ara ni abans, però emprenyar-se amb un grup musical perquè canvien d’estil em sembla una bajanada.
Crec que l’afirmació de Parce és certa: busquen diners, però com que això és el que faig jo cada dia tampoc no li veig el problema, i si els han trobat les felicito.
Respecte al que diu Jo mateix, sobre la Coca-Cola; ja que anem de marques parlem d’Aquarius, el de sabor Coca-Cola, posem per cas … perquè era això, no? … No sé, diria que sí, però ja no me’n recordo … Reusmint es van arriscar i van perdre, lleis de mercat.
Doncs jo ho sento, però soc un gran fan de “Devil came to me” o “I was dead for 7 weeks on the city of angels” i, per tant, la nova sonoritat no m’agrada gens. Si volen reinventar-se pel motiu que sigui, com a mínim, podrien tenir la decència de canviar-se el nom. Així a l’Spotify no hauria de barrejar “Serenade” amb aquest “Dannaya” tant hortera.
A mi tb m’agradaven i m’escolto tota la seva dicografia sense cap problema. No tinc cap perjudici que m’ho impedeixi!
Ostres… musicalment Dover sempre m’han semblat molt fluixos. El seu anglès em resulta irritant, perque sembla una broma la veritat… pero no ens enganyem: la valentia del seu darrer CD (al 2006) va ser reconeguda per la indústria musical espanyola, el que no se si és bo o dolent.
La producció i disseny del so era boníssima, tot i que ells no m’entusiasmen. L’últim single l’he escoltat aquest matí… i pse pse pse una mica irritant. Però si a tu t’agrada, doncs endavant!
Salut!
PD: M’has d’explicar el teu secret per tenir tantes visites… quan ho faci t’explicaré el meu per tenir la roba tan blanca i neta. XDDD
Felicitats pels ‘meneos’ i visites del post sobre les vagues, que no t’ho havia dit encara.
Etimològicament parlant, ‘fan’ prové de ‘fanatisme’ i cap ment racional ha vist amb bons ulls el fanatisme. Erasme de Rotterdam ja senyalava que ‘quan el fanatisme es posa al servei d’una idea, l’idea es destrueix”. Segles més tard, el filòleg Viktor Klemperer, en la seva lúcida i divertida “LTI, La llengua del Tercer Reich”, assistia astorat al moviment semàntic que la dictadura nazi havia promogut en el terme ‘fanàtic’, donant-li connotacions positives al que sempre havia estat negatiu. Seguint això, no és d’estranyar el comportament taliban dels que es creuen guardians de les esències del que sigui, des del cos incorrupte d’un déu a l’estil musical d’un grup.
El problema potser el tenim nosaltres que no veiem els perills del fanatisme, tingui el color que tingui.
Salutacions!
Com que ja ho ha fet gairebé tothom que ha comentat m’estalviaré el comentar que és una qüestió simplement de vendre’s al diable per diners, tan sols em limitaré a desitjar que per un dia recuperis el sentit comú i reconeguis la veritat tal i com és i t’ho expressen múltiples persones, cap d’elles susceptibles de ser etiquetades com “heavies grenyuts”.
No obstant, no m’estaré de denunciar la teva xenofòbia cultural contra tot el que no sigui el teu pop comercial i insuls, exactament de la mateixa manera que segons tu fan els “heavies grenyuts”, és una mica esquizofrènic.
Per últim permet-me dedicar-te el somriure que m’ha arrencat el qualificatiu de “llibertari” aplicat al disc. M’ha recordat als que fan el “llibertari” tot trencant cabines telefòniques i cremant containers.
“xenofòbia cultural contra tot el que no sigui el teu pop comercial”
Et recordo que no fa gaire vaig publicar una crítica elogiosa al darrer àlbum de la diva del grunge Courtney Love…
https://glamboy69.wordpress.com/2010/04/26/nobodys-daugther-el-retorn-de-hole-i-courtney-love/
Rock si! Heteromasclisme caspós, reaccionari i ultraconservador no!
Doncs jo considero que a todas partes se cuecen habas i que hi ha la mateixa homofòbia al pop que al heavy, fixa’t, Mago de Oz té un disc on el protagonista acaba sent gay, en canvi el típic pop “cantat” per una ballarina d’striptease em sembla prou heteromasclista. Em sembla injust que només escullis els exemples que a tu t’interessen.
Heu de saber que algún desaprensiu ha fet un mix entre Dannaya i “Tiene nombrés mil (el miembro viril)” de Leonardo Dantés. En fi… quanta enveja i maldat hi ha en aquest món!
No aconsegueixo trobar la diferència…xD
Arqueòleg: no t’ho prenguis així, lo del vídeo, l’humor és sempre bo, sempre que sigui humor, es clar.
A més que sàpigues que el Leonardo Dantés, abans de fer de famosete era un compositor de cançons amb un cert reconeixement. Després es va enrampar i ja veus!
T’han tret el video de youtube
Sempre pots veure el de Leonardo Dantés!
Mai he considerat que Dover fessin música de gran nivell,simplement correcta.Però crec que és de sentit comú que aquest segón canvi es igualment arriscat que infumable,no pel tipus de música sinó per la actualitat musical del moment.Dover evolucionen però van sempre un pas enrere.I com no,ho fan per diners,com al principi,si no arriba a ser per l´anunci de beguda refrescant seguirien a Subterfuge.Ells són lliure i jo també,per triar.Salut.
“una fotocopia con borrones de Madonna,Roxette,estribillos a lo Mecano y perroflautismo extremo mezclado con una multinacional como Sony que sabe hacer sonar lo insonable.Afro-grunch pro-globalización.Un producto mas.”
Priceless.
“..a senya d’identitat bàsica de tot dictador heavie grenyut és el menyspreu absolut cap a tota música que no tingui a un senyor aporrejant a un timbal amb dos bastonets…”
“…Acabem amb la dictadura rocker ja!! Visca el POP i la Llibertat..”
Cualquier tipo de argumento justo que pudiera ser considerado como valido queda a la altura del betún al intentarlos justificar con este tipo de majaderias. Dictadura rockera? Menosprecio heavy greñudo? Que manera más demagogica y peyorativa de defender lo indefendible.
Dover nunca ha sido una gran banda musicalmente hablando; grabaron un par de temas pegadizos cogieron la ola en el momento justo y surfearon hacia el exito. Pero es digno todo lo que han conseguido. En su época devil came to me pude asistir a un par de sus conciertos (seguro que el hervidero popi.indie.guay que infecta el pauperrimo y mediocre momento musical ibérico y que ‘bloggea’ pedantemente post a post ni si quiera tiene ni idea de lo que era un concierto de dover en los 90…) y la verdad es que el espectaculo no era cosa del otro mundo: mucho ruido, mucha distorsion y mucho desafine eran su carta de presentación.
Solo insinuar que estos tios compartían ‘escena’ con maravillosas bandas como pearl jam, nirvana, alice in chains o soundgarden es un insulto al mundo de la música (hoy en día solo los grandiosos Holywater pueden tener ese honor en este pais de pandereta). PEro lo que hacían lo hacían de una manera digna y lo mejor posible. Lo que ha venido después, una vez que vieron que la ‘formula rockera’ se había agotado debido a sus limitaciones compositivas es simplemente verguenza ajena.. porque eso es lo único que un amante de la música puede sentir al escuchar engendros como el tema que da titulo al disco…
Respecto a tus trasnochados ataques al rock.. baby.. rock never dies.. muy a tu pesar y por mucho que te empeñes. El pop siemrpe será música sin mayores pretensiones, de dodne han surgido grandiosos musicos como Bowie, Bolan o los The Cure, pero JAMAS tendrá el espiritú trasgresor y capaz de cambiar el mundo que tiene la gran música popular del S.XX el jodido ROCK. Led Zeppelin cambiaron el mundo en los 70, Guns and Roses en los 80, Nirvana y Pearl Jam en los 90… y el pop?? el puto pop nunca lo ha hecho ni lo hará (y no, los Beatles no son pop, son tan grandes que están por encima de etiquetas…). El dia que los jodidos Planetas, los malditos engendros de los nuevos Dover o cualquier bandita gafapasta.popindie.pedante cambie el mundo, ese día significará que el Anticristo ha nacido en la Tierra.
😛
Xandre
OURENSE
No Bowie y madonna no canviaron nada no. QUE VA!! PARA NADA! La revolución sexual gai y feminista nunca han existido… para el fascismo heterohevie claro!
No como los Gun’s & Roses que consiguieron imponer una DICTADURA de homofòbia, horterismo casposo, machismo cervecero greñudo y barroquismo saturado de baladorras y punteados interminables e innecesarios de guitarras, bajos i paderetas, mientras una corte de grupis sumisas esperaban al maho falocrata en el backsatge
Lee este enlace i descubrirás por fin la verdadera secta fascista que se esconde detrás del rock duro:
https://glamboy69.wordpress.com/2010/04/19/masclisme-i-rock/
Jajajajajaja…
vaya, vaya…
no se si rebajarme a responderle a alguien que escribe “cambiaron” con “nv” o “heavy” como “hevie” jajaja
Punto 1. El gran Duque Blanco, a pesar de su nefasta etapa hortera ochentera es y será siempre uno de los mas grandes. Como lo fue Marc Bolan o lo es Robert Smith. Definir su obra como algo tan “superfluo” como pop es insultar su influencia y su legado.
Punto 2. Madonna, madonna.. ah si.. esa que llaman la ambición rubia, ese producto comercial con un puñado de buenas canciones, un par de coreografías y marketing, muuuuucho marketing.. Ok.. si hablamos de negocios o de establishment, te lo acepto, Madonna es de las grandes. El problema es que hablamos de cosas diferentes, yo hablo de música y de arte y tu, querido amigo, solo hablas de puro entertainmente. Quizas en el S.XXII cuando se hable del mundo del mundo del espectáculo comercial del mundo del entretenimiento, alguien se acuerde de tu querida madonna, pero no mas que de alguien tan mediocre, musicalmente hablando, de la petarda de Lady Gaga… Mientras tanto, cuando se estudie HISTORIA DEL ARTE MUSICAL, nadie se acordará de una tal Sra. Ciccone, sino de las 10 obras maestras de Led Zeppelin o de discos que cambiaron el mundo como el Sgt. Peppers de los Beatles, el Exile de los Rolling, el Appetite for Destruction de Guns and Roses, el Nevermind de Nirvana o el Ten de Pearl Jam. Ah! y para que no puedas utilizar la demagogia trasnochada de la “dictadura falocrática del rock” (aburres, de verdad que aburres… :P) por supuesto que entre esas obras maestras se incluiran maravillas como el To Bring you My Love de la gran Polly Jean Harvey, el Horses de PAtti Smith, el Under the Pink de Tori Amos o cualquier maravilla surgida de la inolvidable Lady Day, Mrs Billie Hollliday.
Pero es cuando alguien es capaz de definir alguna de las mas grandes obras maestras de la historia de la musica como “barroquismo saturado de baladorras y punteados interminables e innecesarios de guitarras, bajos i (y) panderetas” cuando me doy cuenta de que no merece la pena, estoy hablando con alguien no cualificado en la materia. 😉
Media cara del Apettite for Destruction, o las caras b de los Use your illusion contienen mas música y mas talento que toda la jodida discografía de tu querida Ambición Rubia.
Y la demagogia barata feminista, déjatela en casita, jajaja.. aunque leyendo a la pedante y pretenciosa de la pesada de la Etxebarría no me extraña… No encontraras frente a tu maldita cara nadie mas respetuoso y antihomofóbico que un servidor, pero con esos argumentos ridiculos, desternillante y trasnochados no haces mas que conseguir que el sexo femenino sienta verguenza ajena… 😛
Cuanto te queda por aprender (y disfrutar) mon petit taliban.. 😉
Xandre
OURENSE