Mónica Naranjo està posseïda per l’esperit de Richard Wagner.
Abril 3, 2008
Doncs si estimats i soferts lectors, el fantasma del famós compositor alemany d’òperes del s.XIX ha posseït a la Pantera de Figueres, qui en altre temps fou la “dominatrix” absoluta de totes les pistes de ball dels locals d’ambient gai al nostre estat.
Aquesta és la única hipòtesis racional que se m’ha ocorregut després d’escoltar esmaperdut el seu nou senzill “Europa“, possiblement la cançó més ultrabarroca que s’ha coposat en tota la història del pop; de fet, per un instant m’he qüestionat si en realitat no era un fragment de “La cavalcada de les Valkiries” o de “Persifal“.
Quins temps aquells de “Palabra de Mujer“! Fins i tot la vaig anar a veure en directe quan va actuar prop del meu poble en un dantesc espectacle ple de musclocas i sadomasoquisme! Els meus tiets i cosins eren les úniques persones heteros del públic i, en la seva infinita i càndida inocència, ni s’en van adonar…. pobrets!
Doncs res, en l’espera de que algun sofert exorcista alliberi a la diva d’aquest absurd deliri de grandesa, us deixo amb l’avanç del seu nou disc “Tarantula“. Escolteu-lo sencer, si podeu aguantar aquesta brutal sobredosi de recarregat rococó! Ja tremolo només de pensar com pot ser el videoclip o la resta del àlbum… portarà un cor i una orquesta de gira???
PD: Tenint en compte que el meu pare és un talifan de les òperes de Wagner, creieu que li hauria de regalar el disc?
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
es horrible, pordiós!
que s’ha cregu que es?
aaaaagh
avui fem els objectius del segon trimestre, els valorem
i demà fem reu secció
està prou bé, no?
xD
vaig al FIB!
Si et soc sincer no he pogut mai amb Monica Naranjo. Gracies a Deu a casa meva sempre hi ha hagut cultura musical minimament bona. Jo escoltaba Dead or Alive o Led Zeppelin mentres feia els deures. Ah no! que mai els feia…
De totes maneres per tenir un idol freak ja tinc en Pete Burns que fa les seves funcions i es mes internacional…
Mai m’ha agradat Mónica Naranjo i després d’escoltar aquest single que més que l’excel·lentíssim Richard Wagner em recorda a les folclòriques españoles cantatns de coples i demés música que no tolero.
No li regalis al teu pare si vols que et segueixi parlant.
A mi de petit m’agradava la Mónica Naranjo. Era una mena de fetitxe de la meva promoció. En principi, a mi, la música barroca m’agrada, i molt. I ara em poso a escoltar la cançoneta.
[ja l’he escoltat]
Déu meu, realment és ultrabarroc! Calen moltes sessions amb paciència per arribar a assimilar aquesta obra. No creia que la Naranjo fos capaç de parir una cosa així. Crec que, si bé és millorable en molts aspectes, és una peça realment visionària!
Aquesta no és la ex del Sergio Dalma?
Em sembla que no l’he escoltada cantar mai, però pel que m’han dit, i alguns dels comentaris previs m’ho corroboren, no m’he perdut res.
Potser és que ja ha trobat el tipus de música que li escau?
No sóc gaire affeccionat a seguir carreres d’artistes i assimilats, però ja pararé l’orella quan la posin a la ràdio.
Llenço una llança per MN. El disc que m’agrada més d’ella és el Minage, que de fet és un disc de versions de Mina, més dues cançons per complir amb la discogràfica. Al seu moment es va arriscar molt. La gent que no era fan segurament no es va adonar que el “sobreviviré” és una versió de Mina. I a m’encanta quan canta això de “la puta realidad”. Però el millor és la resta del disc, traient les dues cançons per complir (Enamorada If you leave me now, força mediocres). Cançons arrossegades i la majoria gens ballables. Jo i el meu amic Miquel Àngel sempre rememorem els versos de Mina adaptats (molts pràcticament reiventats) en cançons com “perra enamorada”, “qué imposible”, “la inmensidad” (uff… quina versió), “abismo”… i la més exagerada, “toda mi vida por un hombre”: toda mi vida por un hombre / y ahora que es mío, se me va / con él, su risa de aguardiente / marinero, trotamundos / se va un hombre de verdad…”. Realment sembla una lletra de copla de les que cantava la piquer a la seva millor època. Que sí, que les cançons són prestades. Però li agrairé tota la vida a la Naranjo fer-me redescobrir Mina, de qui només coneixia el “parole parole”.
Bé, tornant al nou disc (del qual només coneixem el barroquista “Europa”), m’agrada per un costat que abandoni l’estil de Chicas Malas, excessivament comercial i obvi i que s’arrisqui i es llenci a la piscina. Esperem a sentir el disc. De tota manera la lletra té coses molt kitsch i divertides, com comparar la destrucció d’Europa a les guerres mundials amb la decadència d’una diva i quan es posa a cridar en varis idiomes, i els baixos que fa i el poc que vocalitza (quan diu “la decadeeenciaaaa” sembla una borratxa).
De tota manera no deixa de ser original fer una lletra que parli de “la solución final”.
Les coses com són, “Palabra de mujer” és un gran disc, segurament irrepetible, amb grans cançons (i grans lletres de Cristobal Sansano, que van tenir bastant a veure amb el boom naranjo: sense els dobles sentits d’entender el amor, desátame i pantera en libertad MN no seria la icona gai que avui és)… però el dramàtic i arrossegat Minage continua sent el meu favorit.
Per cert, OT temporada 1 la va perjudicar molt, no? Va coincidir amb la promoció del chicas malas. I una altra reflexió. Em fa molta ràbia que la Marta Sánchez es pugès al carro després de l’èxit de la Naranjo i comencés a anar de diva gai.
Jo també sóc dels indies que han d’amagar que els agrada la pantera en certs entorns… és com llegir els llibres de lucía etxebarria o valerie tasso alternant-ho amb alta literatura… En aquest sentit, no entenc perquè MN no és cool i Madonna sí, si totes dues són igualment pop comercial (bé és cool ara, abans del Ray of light si deies que t’agradava madonna eres el pitjor i els indies et menyspreuaven). Ni que Madonna fes alta literatura o fos cantautora.
“Siento a cada paso mil susurros que me incitan a entregarme a ti…”
Pau-> Que envidiaaaaghh (sana)
Toni-> Jo sempre he alternat la música de qualitat i el petardeo! Son com el ing i el iang, no podria viure sense un dels dos!
Chibi-> Un puntillo a la Panto si que el té eh!
MOZ-> T’agrada la Naranjo?? I can’t believe it!! Surt del armaaariii
Skorbuto-> No l’has ecoltat mai? Ni “Sobreviviré“, ni “Desatame“??
Rafael-> Ja sabia jo que etcurraries un comentari amb aquest post! La veritat es que lo de “La solución final” m’ha deixat preocupat… s’haurà tornat nazi?
I Madonna… la veritat es que està a anys llum en tot eh..!
Sento no comentar el post, pero és k ara estik masa flipada per poder dir més k: keeeeeee?????????? Vaya tela amb les fotos,jajaja!!
Precisament avui l’he trukat (abans de veure això, avui és el dia de les coincidències) vaya tela, i hem dit de kdar un dia els tres. Ja mirarem kuan…
Si k se ki es kasa!!!jajaja m’ho ha dit el kas kuan hem parlat, u sento, però akest koti me l’has dit tard, i mira k és una pasada, eh!!jajaja
A veure si ens veiem i prenem algo noiet, k segur k tens molt més a explikar, vindràs als tallers de bellvitge dissabte, o estas de boda?
Ara tb venen les festes de St. Josep, koncert… ja parlarem.
Un ptonàs wapo!!!!
Perdona, però tb m’he trobat a l’angel (l’amic del valen), k el dia 26 d’abril punxa a kan vies, i posarà la carrà, i kositas d’estas, k t’ho digui i tal a veure si t’animes!jaja
Ptonàs wapo!!!
Wagner, la solució final… tot plegat massa coincidències.
Jajaja. Als wagnerians també ens agrada que ens facin regals!!!
[…] estranyíssima conversió al rococó wagnerià de Mònica Naranjo que em va deixar tan perplex que encara dubto si Europa és una obra d’art sublim o l’anada […]