Archive for the ‘Cine, teatre i TV’ Category

h1

Crònica del Festival de Sitges 2015

Octubre 13, 2015

Sitges2015

No hi ha rés que m’exciti més que el terror. Explorar el costat fosc d’un mateix o afrontar les pors que ens turmenten des d’un racó de l’inconscient es quelcom que tan sols ens pot fer més forts. Quan era un marrec d’esplai esperava amb delit les “nits de por“, una activitat que alguns monitors consideren anti-pedagògica i similar a una tortura infantil. A mi, en canvi, els túnels del terror em produeixen unes descàrregues d’adrenalina que cap orgasme podrà mai igualar.

zombie Walk 2015Es per això que, després de dos anys d’absència involuntària per agenda laboral, per fi he pogut retornar al meu estimat Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges , al qual soc un addicte des de 2006, com recordaran els lectors més veterans d’aquest blog. Després d’aquest parèntesi trobo al Festival un xic millor organitzat, gràcies a que la tecnologia ha facilitat enormement la compra d’entrades. També apuntar que el “Zombie Walk” s’ha convertit en un esdeveniment massiu al marge del Festival; famílies amb nens ben petits, maquilladíssims i difressadíssims amb tota mena d’efectes gore. Només li falten carrosses i coreografies per eclipsar el Carnaval o l’Orgull Gai.

Tot i que la meva polla opini el contrari, la veritat es que em trobo molt més integrat entre l’ambient cultureta i freak del Festival, que entre els adonisíacs musculocas que poblen les platges i discoteques de Sitges durant el més d’agost. Tot i que aquí no abundin els pectorals i abdominals sobredesenvolupats, es molt més agradable passejar pels carrerons i botigues customitzades amb teranyines i esquelets, sentir tota mena de converses cinèfiles i passejar entre el glamour sinistre de robes fosques. De fet, he de confessar que el més bèstia que he vist al Festival no estava a les pantalles, sinó a una samarreta on una hi posava “Je Suis Charlie” acompanyada per la imatge de Charles Manson.

Celebro la tria del 20é aniversari de “Seven” per ambientar l’edició d’enguany. Vint anys ja! Recordo perfectament la seva estrena com si fos ahir! En fi… Aquest any ens ho hem pres amb calma, veient un film al dia i dedicant força temps a la vida social i contemplativa. Res a veure amb l’estres dels primers anys quan intentàvem veure-ho tot, empalmant una sessió amb la següent. Sap greu la quantitat de films i d’històries genials que passen per les pantalles d’aquest esdeveniment i de les quals mai més se’n sap res, devorades per la voracitat de la distribució controlada per les grans multinacionals i escopides en l’anonimat i l’oblit dels temps. Per això val la pena vindre al Festival, suposo.

Vaig comprar les entrades al darrer moment, escollint a l’atzar entre el poc que quedava a la venta. La tria ha estat prou fructífera, amb tres històries ben diferents que aborden els límits de la crueltat humana, explorant com de bèstia pot ser la maldat entre humans quan desapareixen els límits; històries que podrien haver sortit de la ment de Hobbes i el seu Homo homini lupus. A continuació la meva crítica:

AlenaAlena (Suècia, 2015) Daniel di Grado

Un claustrofòbic institut privat, ple de noies uniformades, cegades per l’odi envers el diferent. Bullyng homòfob que es trobarà venjat per l’espectre d’una noia morta. Un film correcte, tot i que un xic previsible. La justa mesura d’ensurts, efectes paranormals, suspens, maldat i una trama amb un gir imprevist al final. La típica peli que esperes veure en aquest Festival. NOTA: 6

the boyThe Boy (EUA, 2015) Craig Macneill

Un motel semiabandonat i un tendre infant que resultarà la versió infantil de Norman Bates.  Que pot ser més esfereïdor que un adorable nen descobrint la seva crueltat sociòpata mitjançant la tortura a animals indefensos i persones incautes?. Una genial història, amb un ritme molt pausat, que sap causar una gran inquietud a l’espectador sense requerir de cap efecte especial ni artifici sobrenatural. NOTA: 8

kock knockKnock knock (EUA, 2015) Eli Roth

Keanu Reeves protagonitza aquesta història a mig camí entre “Hard Candy” i “Funny Games“. Humor negre, tensió, violència gratuïta i ensurts en una casa d’un ric arquitecte feliçment casat, on dues jovenetes s’hi colen per seduir-lo, violar-lo, torturar-lo i fer-li tota mena de malifetes, simplement per diversió. NOTA: 7

“No cal conèixer el perill per a tenir por; de fet, els perills desconeguts són els que inspiren més por” .
Alexandre Dumas

Anuncis
h1

“LOOKING”: Crítica de la nova serie gai

febrer 17, 2014

LookingRecordo un episodi de la mítica “Queer As Folk” on el seu protagonista absolut, Brian Kinney, complia 30 anys i els seus amics li preparaven un funeral, mentre ell pensava en el suïcidi doncs, en la lògica d’aquesta ficció, no podia haver-hi vida més enllà de l’esbojarrat hedonisme juvenil de drogues, festa, suor, sexe desenfrenat i anònim en cuartos oscuros i discoteques plenes de musculocas i reinones. Doncs bé, “Looking” parteix just de la premisa contraria: homosexuals que ja han passat la trentena i, un xic cansats de tanta orgia comencen a platejar-se quin es el sentit de la seva existència, sense caure tampoc en el conservadorisme burgés de “Modern Family” on la parella gai pràcticament no té cap vida fora del treball i la família.

Han passat 12 anys  des de que la BBC estrenés el capítol pilot de Queer as Folk i en aquest lapse de temps la percepció social de la homosexualitat a Occident ha sofert la major transformació de la història humana. Si en el culebrot ambientat a Pittsburg el Matrimoni Igualitari era una llunyana utopia, avui es ja una realitat consolidada en la majoria d’estats d’Europa, en molts d’Amèrica i fins i tot en alguns de Sudamèrica i Àfrica. La homofòbia ja no és una amenaça omnipresent que pot esdevenir mortal al menor descuit, si no una excentricitat socialment inacceptable; els armaris han canviat de bàndol i son ara els homòfobs qui han d’amagar les seves repugnants opinions a la resta de la població. L‘Ambient Gai ha deixat també de ser un ghetto ocult, un bunker invisible, per ser una permeable opció lúdica més per tota la població.

#looking2Sé que rebré crítiques per aquest excés de triomfalisme però us recordo que vaig rebre pallisses i bullyng als 90’s i avui passejo amb la meva parella amb una anodina normalitat pels carrers d’una ciutat d’extrarradi. Queda lluita per fer? Si, sens dubte, en evitar cap pas enrere, sobretot. Però no em busqueu per recordar amb nostàlgia el glamour de la marginalitat, perqué l’he viscut i no en tenia cap.

Així doncs “Looking” ens presenta a tres personatges, a anys llum d’estereotips sobre-actuats, que no viuen turmentats per l’acceptació social en una eterna angoixa adolescent, si no pels dubtes entre l’efimeritat del sexe i la busca d’un amor estable. Persones madures que tenen problemes reals i actuals de feina, amor i amistat, tot i que no defugen practicar cruising o en un parc o anar a una festa leather si s’escau. Un mercat sexual on el terreny de joc s’ha desplaçat de la pista de ball a les xarxes socials i on el canon estètic ha deixat de ser la musculosa perfecció praxitel·liana per desdibuixar-se entre barbes i bigotis hipster. I una banda sonora amb més indie alternatiu que sobats himnes de dives dance.

En definitiva, una sèrie que aborda, sense tabús ni tòpics, la homosexualitat d’avui dia amb un minimalisme realista i no amb des del barroquisme de la petarderia. Un argument on la orientació sexual molts cops passa a ser un mcguffin, una mera excusa per abordar  emocions i desventures humanes que a tots en sonaran molt més properes que les d’una Drag Queen drogada tambalejant-se sobre les seves plataformes en una tarima, com Marilyn Manson al divertit film “Party Monster“, estandart del ambient gai dels 90’s.

h1

“A propósito de Lewyn Davis” i “Agost”: Crítica de dues Obres Mestres

gener 14, 2014

Com ja feia temps que no feia cap post de cinema avui sessió doble, amb aquestes dues obres mestres que he tingut la sort de deglutir aquest passat cap de setmana!

#cartelera

A propósito de Lewyn Davis

foto-a-proposito-de-llewyn-davis-4-891Els germans Joel i Ethan Cohen demostren un cop més la seva camaleònica versatilitat abordant, aquest cop, el biopic sobre les desventures d’un fracassat cantautor folk en la seva desesperada busca d’una oportunitat a la vida i en l’art.

Aquesta némesis de “Searching for Sugar Man“, desconstrueix la idea romàntica de l’heroi que, gràcies a la voluntat i perseverança, assoleix les més altes cimes d’èxit i fama. Pel contrari, ens posa la lupa sobre un dels milions d’artistes caiguts en l’oblid i del fracas, pel simple fet que l’atzar i les circumstàncies no van ser del tot propicies. La subjectivitat edificada entorn el pessimisme de la raó, com una vacuna enfront la vàcua efimeritat de les il·lusions.

Perquè Bob Dylan i no ell? Aquesta pregunta ens podria acabar duent a la reflexió dadaista que l’art no és més que una convenció social, un caprici de crítics i promotors convertits en demiürgs capaços de transmutar la seva voluble opinió en dogma.

Tot i la meva coneguda tírria als cantautors, sobrevinguda per una traumàtica sobredosis infantil de Lluís Llach, Marina Rossell i Serrat, la veritat es que he gaudit enormement de la banda sonora del film,punyents i melancòliques melodies que ens acompanyen en una road movie plena de gats i gags amb divertits personatges secundaris delirants, marca de la casa Cohen.

Agost

agosto merylPot haver-hi quelcom més gayer que un drama protagonitzat per la lluita de dues dives decadents, delirant entre pastilles i alcohol? Ho dubto. I menys si aquestes son dues feres interpretatives de l’alçada de Meryl Streep i Júlia Roberts, amb les urpes esmolades com mai abans.

En realitat es tracta de l’adaptació al cinema del Premi Pulitzer 2008 de Tracy Letts (qui també n’ha fet el guió), dirigida per Jonh Wells, un productor de sèries televisives que es va commocionar al veure la obra teatral i l’ha consumada al cel·luloide. Tot i que, a dir veritat, tant l’escenari com temàtica i solidesa dramàtica podrien ser perfectament de la maduresa de Tenessee Williams amb la “Gata sobre la teulada de zinc“.

Meryl Streep encarna a una despiadada i cruel matriarca, amb un marcat regust lorquià a Bernarda Alba, que ha decidit dinamitar la hipocresia familiar en un èpic sopar on els obscurs secrets de família son l’únic menú, com si fos la “Celebració” de Thomas Vintenberg. La seva incommensurable interpretació bascula entre la llastimosa decrepitud, la fúria iracunda o la mordaç ironia, enfrontada a una sòlida i madura Júlia Roberts que tracta desesperadament de posar seny en mig de tanta demència i eixelebrament, mentre Juliette Lewis encarna a la filla immadura i un xic ximpleta.

Una llàstima que no s’hagi endut cap Globus d’Or! Esperem als Oscar!

h1

DEESSES I BRUIXES: Transfons històric a “Las Brujas de Zugarramurdi”

Octubre 21, 2013

Com aquest any per primer cop, des de 2006 (per raons laborals i familiars), no he pogut assistir al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, vaig compensar la meva nostàlgia amb el darrer film d’Alex de la Iglèsia “Las Brujas de Zugarramurdi“, molt entretingut tot i que el final no està a l’alçada de la trama i les excel·lents interpretacions dels actors i, sobretot, de les actius.

Més que una crítica cinèfila m’agradaria aportar un anàlisi del transfons històric en el que es basa el film: la continuïtat entre el culte pagà a la Deessa Mare i la bruixeria dels segles XV-XVII que no es una idea gens innovadora ni descabellada, com podria semblar a primera vista. Tals sols assenyalar una patinada: els dòlmens no son llocs de reunió, ni tenen res a veure amb la bruixeria; son estructures d’enterrament col·lectiu emprades durant el neolític final-calcolític (IV-III mil·lenni ANE)

zugarramurdi_20619

La Caça de Bruixes als s.XV-XVII

Efectivament a la localitat navarresa de Zugarramurdi (molt propera a la frontera francesa) es molt coneguda per que el 1610 el Tribunal de la Inquisició de Logroño hi va fer el major “auto de fé” contra la bruixeria de la història d’Espanya: 53 dones van ser acusades de bruixes i 12 van ser condemnades a morir a la foguera (5 d’elles ja estaven mortes i es va cremar una imatge seva).

##brujasAquest episodi es troba enarcat dins un fenomen global: entre els segles XV i XVII més de 500.000 persones son assassinades a Europa i nord-amèrica acusades sobretot per la Inquisició catòlica (entre altres fanàtics protestants) de practicar la bruixeria. Aquestes dones eren torturades amb fuets, punxons, agulles, oli bullent, torxes i violacions per tal que confessessin el seu culte al diable i, quan finalment ho feien, eren cremades vives en una foguera pública. En aquest mateix moment també es persegueixen homosexuals així com els cultes jueus i musulmans.

L’antropòleg i materialista cultural Marvin Harris planteja a la seva obra “Vacas, cerdos, guerra y brujas” que aquesta persecució està dirigida per les classes més poderoses de la societat per tal de dividir als treballadors, buscant falsos culpables en els estaments més dèbils de la societat (igual que ara amb la xenofòbia), aturant revoltes pageses contra nobles i clergues, evitant el sorgiment de messianismes sectaris cristians que qüestionaven la propietat privada, com l’anabaptisme revolucionari de Thomas Müntzer.

Per altre banda Silvia Federicci planteja en “El Caliban y la Bruja” que la persecució de la bruixeria es produeix dins un procés de privatització de la terra per part de la burgesia (Si, pero… A Espanya no es desamortitzen terres comunals fins al s.XIX quan ja no existia la caça de bruixes. L’acumulació pre-capitalista aquí es produeix en el comerç transatlàntic) així com en un procés d’origen del patriarcat per controlar la reproducció femenina i augmentar la ma d’obra (Cert, però no es cap novetat: aquest procés s’origina al mesolític, 11.000 anys abans, simplement s’intensifica).

El Culte a la Deesa Mare i el diable

willendorfPràcticament des de l’arribada dels primers Homo Sapiens a Europa tenim documentat un culte a unes estatuetes femenines anomenades “Venus Paleolítiques”, des dels Pirineus fins a Sibèria, entre el 30.000 i el 10.000 ANE. Sempre tenen característiques sexuals molt desenvolupades i s’enterren al voltant de els cabanes o al costat dels fogars, com amulets protectors. Algunes arqueòlogues feministes hi veuen un culte a la fertilitat o una Deesa Mare en un temps anterior al patriarcat i la divisió sexual del treball.

Aquest culte perd importància durant el mesolític (quan s’inicia el control sobre la sexualitat femenina per tal de regular la demografia) però mai s’extingeix del tot. A Çatal Huyuk (neolític inicial) tornem a trobar aquesta figura i en els primers estats comparteix espai amb divinitats masculines dins el panteó de totes les religions politeistes, amb diferents noms: Innana-Isthar (Mesopotàmia), Aditi (hunduisme), Cibeles (frigis), Potnia Theron (Creta), Hera, Afrodita i Artemisa (Grècia), Venus (Roma) Umai (Sibèria), Anann (Celtes), Nethus (germànics), Freyja (nòrdics),  Mari (vascons), Coatlicue (Asteques) o Atabey (Carib).

També els jueus tenien una deessa femenina: Asera o Astoret, mare de tots els deus, versió hebrea de la deessa mesopotàmica Isthar. Aquest culte es eradicat durant la reforma religiosa de Josies de Judà, realitzada el s.VI ANE on prohibeix el culte a Asera,  i en destrueix els seus altars (també els del deu fill Baal). A partir d’aquell moment Astaret esdevé el diable Astaroth i Baal Belcebú, convertint així el culte a la Deessa Mare en quelcom diabòlic i satànic.

De fet els sumeris ja tenien molt abans un mite força semblant: La deessa mare Innana (Ishtar), en la creació del món, baixa a l’infern per destruir a la deessa de la mort, Ereshkigal la seva germana gran, mentre que el seu marit (el deu Dumuzi) durant la seva absència, li rebata el tron i esdevé Deu suprem. Innana torna de l’infern amb un exercit de diables per venjar-se d’ell com bé explica Mircea Eliade al llibre “Historia de las creencias y las ideas religiosas“.

Codex GigasEl diable en la mitologia cristiana sempre es presenta com un ser amb característiques andrògines o femenines, com podem veure en aquesta representació del “Codex de Gigas” del s.XIII fet pel monjo benedictí de Txèquia Hernan el Reclús  La idea que les bruixes modernes practiquen un culte a la Deessa Mare (disfressada de diable) es recollida pel folklorista nord-americà Charles Godfrey Leland el 1897 en el llibre “Aradia, el evangelio de las Brujas” segons el qual les bruixes rurals italianes del s.XIX retien encara culta a la deessa Diana, a la seva filla Aradia i al seu fill Lucifer. I de fet, aquesta és la idea principal de la Wicca o neo-bruixeria contemporània, part fonamental de la cultura new age.

No estic dient que les bruixes del s.XV-XVII realment practiquessin aquest culte ni que hi hagi una continuïtat real des de les Venus Paleolítiques a la Wicca. El més probable es que les bruixes acabessin confessant un culte al diable per posar fi a les tortures. El que si es cert es que la religió jueva recull el mite sumeri de la diabolització de la Deessa Mare, dins d’un procés de construcció simbòlica dels mites heteropatriarcals (com el de la Eva pecadora o el de Sodoma), fet que es generalitza arreu d’occident a l’edat mitja a partir de l’adopció del cristianisme, tot i que el patriarcat en si es molt anterior.

h1

La Pseudo-Arqueologia Alienígena envaeix la TDT

Setembre 30, 2013

#magufo

“La finalitat de la ciència no es obrir una porta al saber sense límits,
sinó posar una barrera a l’error sense límits.” B. Bretch

Un bon dia fent zapping per la TDT vaig tenir la desgràcia i l’horror d’anar a parar al Canal Xplora, propietat de la Sexta-Antena 3, on emetien en prime-time la sèrie de documentals titulada “Generació Alien“. El despropòsit d’aquesta falòrnia es tractar de demostrar que darrere de tots jaciments prehistòrics i de l’antiguitat s’hi troba la ma dels extraterrestres i una conspiració mundial està amagant aquesta realitat.

Aporten proves empíriques? Que va! Això és molt avorrit per l’audiència! Imatges de brumes, musica inquietant, il·luminació tèrbola i ja hem creat un ambient de misteri. Bé, tot i que d’intriga no gaire, tots els episodis acaben igual: els alienígenes estan al darrere. Es com si a les novel·les d’Aghata Cristie l’assassí fos sempre el mateix personatge.

#vondanikeeenEn realitat no es tracta de cap idea nova, sinó de l’enèsim refregit de les teories new age popularitzades a finals dels anys 70-80’s pel prolífic escriptor suïs Erich von Däniken. Tot i no tindre cap estudi (als 19 anys va abandonar l’escola i va ingressar a la presó per robatori) i haver estat condemnat per frau i malversació de fons en múltiples ocasions, Von Daniken ha venut més de 63 milions de llibres. En les seves obres bàsicament hi regurgita convulsivament la mateixa idea fixe: el fet que les cultures de l’antiguitat tinguessin cultes, representacions i llegendes de Deus, demostra que van tenir contactes amb Ovnis i aliens.

Fins i tot el  2003 va dissenyar aterridor un parc temàtic a Interlaken, Suïssa (abans anomenat Mistery Park, ara Jungfrau Park ), amb vuit pavellons on es barregen les línies de Nazca, les piràmides de Giza, Stonehenge, els Maies amb abduccions marcianes. Va ser qualificat de “Txernobil Cultural” per científics del país helvètic.

El transfons ideològic d’aquest terrorisme es basa en un el creacionisme, en una versió més moderna substituït a Deu per aliens, però rebutjant l’evolucionisme i la ciència, igual que fan els museus de les sectes evangèliques més fanàtiques.  Així com un fort racisme i menyspreu envers les cultures del passat, especialment les no-europees: mai es nega que els romans fessin el Coliseu o els grecs el Partenó, doncs això seria subvertir les bases de la superioritat occidental; en canvi afirmen que els egipcis (africans) eren incapaços de aixecar una piràmide per si mateixos o els aborígens de Rapa Nui (sud-americans) no podien haver esculpit els moais sense l’ajuda de naus espacials.

I dic jo: Si una civilització avançada creua l’espai, en comptes d’ensenyar-nos a fer tòtems o dòlmens ja ens podria mostrar la tecnologia intergalàctica no? Quin sentit té navegar per les galàxies, vindre a la terra, fer un moai i tornar al teu planeta? Com es que en els jaciments arqueològics mai hem trobat la menor evidència material de criatures vingudes d’altres constel·lacions, ni de cap objecte fabricat amb materials no terrícoles? O per què ja no ens visiten? Ara que ja sabem fer piràmides sense la necessitat de platerets voladors ja no som tendència?

Com podem lluitar els arqueòlegs científics contra aquesta invasió de magufades en els mitjans de comunicació si els documentals científics brillen per la seva escassedat i la gran majoria de gent no visita museus o jaciments? Per desgràcia es una guerra que tenim perduda! Les masses prefereixen el sensacionalisme dels enganys i les estafes de l’ocultisme para-normal a la freda realitat material, la bruixeria homeopàtica i el xamanisme osteòpata a la medicina biològica i l’obscurantisme medieval a la raó il·lustrada. Estem tornant al segle XIII?

h1

“Los Amantes Pasajeros”: Un Almodovar no apte per Heteros?

Març 11, 2013

los_amantes_pasajeros_8186_400x300

Entrava al cinema predisposat a veure un esperpent infumable i a sofrir dues hores de vergonya aliena, després de llegir alguna de les viscerals crítiques ferotges que diversos mitjans han dedicat a la darrera creació del director manxec, “Los Amantes Pasajeros“, i he sortit amb un somriure als llavis, després de passar una bona estona gaudint d’una divertida comèdia pura i llanament almodovariana, sense més pretensions.

Que esperaven els crítics? Una profunda reflexió sobre el sentit de la vida? Una fosca  tragèdia lacrimògena?  No, gràcies! Amb la intensitat i dramatisme amb que ens ataca a diari la realitat social, el que necessitem amb més urgència son efímers passatemps hedonistes, estètica pop, lleugeresa superficial i sobretot molt humor que ens permeti desconnectar una breu  estona de tanta desesperació, atur i misèria.

Entenc, però, que als crítics heteros, com el cínic i agressiu Carlos Boyero de El País (llegiu la seva corrosiva crítica AQUÍ),  aquest film no els hagi agradat gens ni mica. Per a ells un humor basat amb performances petardes, converses sobre polles i una divertida ploma sobreactuada els deu semblar un insult a la seva masculinitat, una marcianada tan absurda i aliena al seu mon com a mi m’ho pot semblar un partit de futbol o un comentari sobre tetes. Els heteros disposen de  centenars de films plens d’acudits barroers, violència gratuïta i tirotejos, nosaltres tenim Almodovar i poc més; deixeu-nos que en gaudim! I sí: existeix un Cinema Gai, Boyero, que tu no l’entenguis es una altre tema!

Los Amantes Pasajeros” es un exercici de malabarisme i acrobàcia sobre la fina línia que separa la petarderia divertida de la mamarracheria casposa, però sense travessar-la en cap cas. Si, ja sé que a l’Espanya actual ningú s’escandalitza davant l’histrionisme marica, com a la Movida Madrilenya i l’efecte transgressor que en el seu moment deurien tindre “Pepi, Luci y Boom” o “Laberinto de Pasiones”, ja ha passat a la història. Però érem molts els tali-fans d’aquell almodovarisme primigeni, que sofríem en silenci d’una compulsiva nostàlgia, agraint al director que es remunti als seus orígens de nou.

Una història enrevessada, personatges delirants, una accelerada posada en escena que en alguns moments sembla que se li vagi de els mans, interpretacions fora de sèrie, cameos constants, actuacions cabaretesques i frases mítiques com  “Hasta a mí, gorda como un trullo como estoy, me la mamaron viva en la mili”, “Yo se distinguir cuando buscan a la mujer o al travesti y en mi buscaba a la mujer” o “El musical ha matado al cabaret”. Només faltava Chus Lampreave per tenir tots els ingredients per que esdevingui un clàssic en la seva carrera

Es possible que no sigui, ni de lluny, el seu millor film ni tan sols una de les comèdies mes encertades de la seva extensa filmografia, però també dista molt de trobar-se entre les seves patinades èpiques com “Kika” o “Carne Trémula”. A mi m’ha fet riure i he passat una bona tarda, així doncs ha acomplert de sobres el seu objectiu.

PD: La crítica estrangera, per contra, la posa pels núvols

h1

TOP 2012: Musica, cinema, art, teatre, literatura, televisió i política

gener 1, 2013

Encara que sembli mentida, aquest 2012 no ha estat tan sols un tsunami d’atur i desnonaments, també han passat coses bones! Seria una injustícia que recordéssim tot un any de la nostre vida tan sols com un fosc pou de desgràcies, doncs inclús en un curs tan apocalíptic on hem viscut tragèdies com la reelecció d’Artur Mas com a President de la Generalitat o l’augment exponencial de la desnutrició infantil a Àfrica Central, per posar dos atzarosos exemples del nostre infortuni, també hi han hagut brillants espurnes de creativitat i inventiva, que tot seguit passo a enumerar:

lana-del-rey-born-to-die-paradise-edition-400x400UN DISC: “Born to Die: The Paradise Edition” de  Lana del Rey.

Sens dubte l’àlbum que més ha sonat al meu i-pod a anys llum de la resta. Lana és una diva absoluta, amb una veu complexa i carregada expressivitat, unes cançons hipnotitzadores que voregen la perfecció absoluta, videoclips plens de glamour vintage i una pose de pija frívola que li ha proporcionat legions de criticones avorrides que tota bona diva ha de tenir. L’edició especial del disc encara és millor que l’original, incloent una versió del clàssic “Blue Velvet” cançó que sembla escrita especialment per a ella.

UN CONCERT: “MDNA Tour” de Madonna

Constants i frenètics canvis d’escenari i vestuari, piruetes acrobàtiques, coreografies impossibles o músics volant pel sostre, amb un set list ben carregat dels seus grans èxits dels 80’s. Una gira de la incombustible Reina del Pop on va demostrar que el seu regnat sobre els escenaris es troba en perfecta forma, tot i que els seus darrers senzills passin amb més pena que glòria per les radiofórmules. Podeu LLEGIR AQUÍ la crítica detallada que en vaig fer al seu moment.

UNA OBRA DE TEATRE: “Incendis”de Wajdi Mouawad, al Romea

No recordo haver plorat tant en un teatre com en aquesta magna obra èpica dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per uns espectaculars Jorge Manrique i Clara Segura, on s’ens narra un viatge cap als secrets més foscos i profunds d’una família que viu marcada per les seqüeles de guerra del Líban. La minimalista posada en escena, permet despullar de tot artifici un dramatisme colpidor que et deixa la pell de gallina.

los-idus-de-marzo-subtitulos-espac3b1ol-dvdrip-2011UN FILM: “Els Idus de Març”de George Clooney

Amb un classicisme acadèmic i magistral, George Clooney ha brodat el seu segon film com a director, esbudellant en poca estona les entranyes més pútrides de la política, mostrant com els pitjors enemics solen trobar-se a la mateixa trinxera. Sense recórrer a cap mena de recurs experimental al guió, ni cop d’efecte especial, ha creat una obra mestra que m’ha deixat embadalit i bocabadat. LLEGEIX AQUÍ  la meva crítica més detallada

UN LLIBRE: “La Forja d’un Túnica Negre” de Margaret Weis

Com ja he dit diversos cops, aquest ha estat l’any de la fantasia èpica; al menys a mi m’ha servit força per d’evadir-me de tanta intensitat dins la realitat política, social i econòmica. I que millor que retrobar la mítica saga Dragonlance, amb aquest volum que recull la vida del meu personatge favorit, el malvat Raistlin Majere, a través dels seus traumes i el seu aprenentatge dins les escoles de màgia. Ve a ser com la versió fosca, cruel, tortuosa i maquiavèl·lica de Harry Potter!

UNA SÈRIE: “Homeland”

Inquietant, misteriosa i addictiva des del minut zero. Una sèrie que s’endinsa dins les entranyes de l’exèrcit, la CIA i l’FBI per anar-nos desgranant la misteriosa relació que guarda un suposat heroi de guerra amb el terrorisme islàmic. Un relat que, a primera volta sembla justificar el bel·licisme del govern americà contra l’amenaça de l’islamisme, però que poc a poc ens va mostrant el costat fosc i l’altre cara de la moneda, on en cap moment sabràs qui son els bons o els dolents.

UN PROGRAMA DE TELEVISIÓ: “Salvados” de Jordi Èvole

Cada entrega del programa d’Evole aquest any ha estat una nova forma divertida i entretinguda d’afrontar les arrels de la crisi econòmica i política actual, des de la ironia i la provocació, combinada amb el rigor i la professionalitat del documental. Evole ha esdevingut un fenomen viral a la xarxa, un referent icònic per la generació del 15M i la versió nostrada i millorada de Michael Moore.

780_008_4552171_74b0df0ff78f85166835f59896d5d6baUNA EXPOSICIÓ: “Andy Warhol. Els misteris de l’Art” al Centre Cultural de Terrassa

Diverses creacions del geni del Pop Art varen visitar Catalunya sense el bombo i el plateret que es mereixien i si me’n descuido se’m passa per alt! Un recull antològic que presentava 41 obres, entre olis, gravats, collages i serigrafies, especialment de la seva època a la Factory, entre les que es trobaven les mítiques sopes Cambell o els retrats de la Marilyn. Vaig tenir la sort que l’exposició estava tan morta de pena que regalaven el catàleg gratis.

UN POLÍTICAlexis Tsipras de Syriza

El lider de la coalició d’esquerres grega ha estat la única persona que, fins al moment, ha estat capaç de  terroritzar les mercats i posar contra les cordes la política d’austeritat, la unitat de l’euro i la prima de risc davant la sola possibilitat de que esdevingués guanyador a les eleccions generals al país d’Europa més castigat per la crisi. Per si fos poc al Novembre va viatjar a Barcelona per donar suport a Joan Herrera

UNA MANIFESTACIÓ: La Vaga General del 14N

Qui deia que les vagues no serveixen per res? Doncs que li diguin als 12 diputats de CIU que s’han quedat sense el seu escó, després que molta gent obrís els ulls arrel d’aquesta jornada de lluita obrera i sindical, la primera d’abast continental. LLEGIU AQUÍ LA MEVA CRÒNICA. Ha estat el contrapunt a aquella prescindible tarda de Setembre on les masses alienades varen sortir de les profunditats comarcals per envair Barcelona i proclamar a Mas com el seu Messies.