Reflexions sobre la dialèctica entre Art i Política

“I know you love the song, but not the singer” Placebo

Per tots es conegut que la crisi econòmica ha produït una gran re-politització de la societat. La part negativa, però, es el renaixement d’alguns tics sectaris i dogmàtics que jo ja creia superats. La polarització social en bàndols impermeables ha fet metàstasis en el món de la cultura, on molts artistes son jutjats i condemnats per la massa enfurismada en funció del seu posicionament ideològic.

Titellaires empresonats per una innocent obra de ficció; atemptats islamistes contra una revista satírica; Ciudadanos demanant prohibir de forma preventiva un concert de Def Con Dos; Fangoria víctima d’un escrache per la PAH per unes declaracions fora de to sobre la responsabilitat individual a l’hora de signar una hipoteca; una manifestació ultracatòlica de beates ofeses per la poetessa Dolors Miquel; Lluís Llach convertit en diputat de la dreta neoliberal… Sembla que, de sobte, s’hagin esvaït els límits entre el camp de la raó política i el sentiments artístics.

Per mi, la opinió política d’un artista no té una especial rellevància a l’hora d’apreciar la seva obra, més enllà d’una banal xafarderia morbosa pròpia d’una revista del cor, com saber amb qui se’n va anar al llit la setmana passada. Si bé entenc que una obra d’art es sempre una conseqüència material de les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques que rodegen l’artista i la comercialització i producció de l’art en un moment concret, no podem deixar que aquests condicionants ens impedeixin apreciar o entendre una estètica. Simplement son elements objectius a tindre en compte per analitzar la obra, com succeeix, per exemple, amb els excel·lents films de Leni Riefenstahl, que eren pura propaganda d’Adolf Hitler.

Les arengues polítiques de certs cantautors progres dels 60’s sovint semblen una moralina, adoctrinadora previsible i avorrida com una rondalla infantil, tot i que puc estar completament d’acord amb el seu contingut. Una cosa es que l’art ens faci reflexionar i una altre molt diferent es que esdevingui propaganda pura i dura d’una causa. La cultura ha de fomentar el pensament crític i l’emaciació de l’individu per tal que pugi prendre decisions per ell mateix, no em sembla gaire recomanable que un artista esdevingui un mer instrument publicitari partidista. Aquesta seria la diferència entre els grafitis de Bansky, que ens provoquen una reflexió insospitada, o el darrer concert de Morrissey, on ens va torturar amb projeccions sobre matances de pollets en una granja per divulgar el seu veganisme, que no van fer més que obrir-me la gana. A la sortida de l’espectacle vaig anar a sopar a un Mac Donalds.

La politització extrema de l’art pot acabar sent contraproduent, tant per l’art com per la ideologia que difón. Quan era adolescent freqüentava el moviment okupa dels anys 90’s. Allí s’hi respirava una dictadura dogmàtica on tota estètica, des de la música, al vestuari o pentinat, havia de seguir uns estrictes cànons de puresa antisistema. Això va provocar que un moviment, amb uns principis molt dignes, s’anés tancant en una bombolla per acabar sent un dels col·lectius més odiats a les enquestes.

Molts dels artistes dels quals soc fan es situen ideològicament a anys llum de la meva ideologia. I que? No els votaria pas, però no deixaré d’apreciar el seu art per motius  aliens a aquest. O es que potser hauria de renunciar a apreciar el Colosseu per no estar d’acord amb l’explotació social esclavista a que els Emperadors romans sotmetien al seu poble? De fet, adoro completament l’art religiós (romànic, gòtic, barroc, islàmic, budista, hindú…) tot i ser completament ateu, racional, materialista i crític amb el paper de les esglésies organitzades dins la nostre societat.

Quan la causa política de la cultura coincideix amb el discurs hegemònic del Poder, com passa sovint a Catalunya amb el nacionalisme, entrem en la tòxica relació de subvencions a canvi de proselitisme. Això acaba fomentant una mediocritat endogàmica i obedient, així com la marginació de tota cultura crítica o alternativa a la oficial del Règim.

Ha de ser políticament correcte un artista? Ha de tindre límits la creativitat artística per no ofendre al Poder o bé a col·lectius que no saben distingir entre ficció artística i realitat social i política? Sota quins límits es acceptable la censura? O potser, com defensava l’idealisme d’Aristòtil fa 2.500 anys, tota estètica ha d’estar lligada a una ètica on la bellesa ha de ser un plasmació de la idea de veritat?

Recordo la trista polèmica aixecada quan el fiscal de Barcelona va imputar a Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges, per projectar “A Serbian film“, una obra de ficció gore on es veien escenes molt dures de violència contra menors. Pot algú ser jutjat per no censurar la creativitat artística? Si a vostè no li agrada una obra no la vagi a veure, però no limiti a ningú la seva llibertat per fer-ho.

En quant a la cultura contra-hegemònica alternativa, que em sembla imprescindible i necessària, cal ser conscient que aquesta acabarà inexorablement absorbida pel sistema capitalista i convertida en un producte de consum de masses, o fins i tot pot acabar esdevenint un bé de prestigi per una elit oligarca. Per exemple, el quadre “El Somni” del pintor comunista Pablo Picasso es va vendre per 155 milions d’euros al col·leccionista privat Steven Cohen. Picasso es, paradoxalment, l’autor d’una de les principals i millors obres polítiques de tots els temps, “El Guernica“, quadre encarregat pel Govern de la II República Espanyola per fer proselitisme de la causa republicana a l’Exposició Internacional de París el 1937. Fins i tot el cantautor alternatiu i emblema del moviment alterglobalització, Manu Chao, va veure com el seu tema “Me gustas tu” esdevenia cançó de l’estiu, explotada per la seva discogràfica Virgin fins a la sacietat. Darrerament Chao fa concerts d’amagatotis amb un pseudònim, per tal que només hi assisteixin els seus veritables fans antisistema, i no esdevinguin actes mainstream.

Com a conclusió, em semblen molt recomanables les reflexions d’Herbert Marcuse al llibre “La dimensió estètica“, on explora les limitacions de la teoria marxista ortodoxa davant la subjectivitat de l’artista. Segons Marcusse, el que fa revolucionaria una obra és la seva forma i no el seu contingut; com més explicit és un missatge polític en l’art, menys resultat dona aquest. Per tant seria molt més revolucionaria i rupturista una obra d’art abstracte, que tenca amb els límits de la representació formals de la realitat, que no el realisme soviètic emprat com a instrument oficial de propaganda política de la URSS i la Xina maoista.

La bombolla especulativa a l’Art Contemporani

Aquest quadre que veieu, “Desnudo, hojas verdes y busto”, de Pablo Picasso s’ha venut avui ala casa de subhastes de Christie’s a Nova York, pel mòdic preu de 104 milions d’euros, quina ganga, oi? Doncs no és, ni de bon tros, la transacció pictòrica més elevada de la història, rècord que ostenta el quadre “Number 5” de Jackson Pollock que va ser adquirit pel directiu d’una discogràfica, David Geffen, per 140 milions d’euros l’any 2006; l’equivalent al volum total d’exportacions de Somalia, l’any passat.

Abans de res he d’aclarir que adoro l’art contemporani, soc un addicte al MACBA, al CCCB i celebro a cada instant que la fotografia alliberés a la resta de les belles arts de la feixuga i soporífera tasca de representar la realitat tal com és, obrint així un nou univers a la creativitat, reptant a la intel·ligència humana amb infinites possibilitats i combinacions: la plasmació gràfica dels somnis, l’abstracció de les formes, la descontextualització del objecte o la destrucció de tot límit imposat per la història al concepte de bellesa.

M’horroritzo cada cop que algun apologeta de la vulgaritat, fent gala de la seva patètica incultura borderline, deprecia una obra no figurativa pretenent insultar el talent de l’artista al no seguir les regles del classicisme realista més ortodox. Clar, resulta molt més senzill per un espectador, amb un coeficient intel·lectual proper al d’una sabatilla, observar un retrat del Cèsar que no trencar-se el cap davant una paranoia onírica de Dalí o la deconstrucció abstracte de Miró, sense desmerèixer a tot l’art antic, modern i medieval, que també m’encanta, tot i ser més accessible i menys fascinant, pel meu gust.

Peró aquí no estem parlant d’art, ens trobem davant una nova bombolla especulativa de manual: una mercaderia amb una impossible taxació objectiva del seu preu de mercat, que gràcies a una demanda constant ha esdevingut en un refugi segur de capitals, amb la creença metafísica de que el seu valor tendirà sempre a l’alça. Si? Segur?

I qui decideix quin artista està condemnat a l’ostracisme i quin mereix una pluja de milions? Els professors d’art? Els crítics? El públic? O la ma invisible d’Adam Smith que mou els inescrutables designis del mercat lliure?

Això em recorda a un altre episodi curiós de la història: als Països Baixos al segle XVII van descobrir el gust per les flors, especialment pels tulipans, començant una veritable cursa especulativa per intentar apoderar-se dels bulbs amb els colors més originals. Durant la dècada del 1630 el seu preu va augmentar un 500% generant alts beneficis a la jardineria local, arribant a l’extrem de pagar, per 40 flors, l’equivalent al preu de 100 tones de mantega!!!. Els compradors s’endeutaven fins a límits insospitats per comprar floretes!

Fins que un bon dia, el 6 de febrer de 1637 simplement es va posar a la venta un lot de tulipes que no va trobar comprador i tothom es va posar a vendre com boig,, provocant un enfonsament total dels preus i la bancarrota de la economia holandesa. Us sona la música a l cas de l’habitatge al nostre estat, per un casual?

Es evident que mentre el mercat segueixi pres d’aquesta irracionalitat incontrolada, sense cap mena de norma que freni aquests impulsos irreflexius dels amos del capital, seguirem condemnats a repetir eternament aquesta mateixa cançoneta, peró cada cop amb una lletra un xic canviada: ara tulipes, ara cases, ara quadres…

En fi! Sort que tenim els museus públics, refugis d’aquesta embogida orgia d’egoisme, on l’art és socialitzat per estar a l’abast de tota la població, i no en mans dels mateixos poderosos que atresoren obres que possiblement ni entenen, com a mer acte d’inversió financera i al mateix temps com un be de prestigi per tal de demostrar el seu poder mitjançant una obra que enlluernarà als seus convidats particulars.

I no, això no és mecenatge, doncs l’autor ni tan sols està viu! Aquestes operacions no afavoreixen la creativitat, sinó la rapinya! És evident que l’estat no pot adquirir tot allò que els autors generen, peró tot té un límit i aquest es va sobrepassar fa uns quants dígits! Quants hospitals i escoles es podrien crear al tercer món amb la quantitat que s’ha pagat per que un senyoret es pugui masturbar a diari contemplant ell solet un quadre que va pintar un comunista fa dècades, amb una finalitat que, de ben segur, res tenia a veure amb els engranatges bursàtils?