SOBREDOSI DE TECHNOPOP

Te tota la pinta que aquest 2009 serà un any èpic per a la música, especialment l’electrònica. Quan encara no he acabat de digerir els excel•lents nous treballs de Fangoria i Morrissey, un grapat de nous àlbums han assaltat el meu MP3 amb voluntat de permanència!

PET SHOP BOYS- Yes

Son uns veritables catedràtics del Pop. Tants anys fent cançons senzilles i magistrals demostren que per generar un gran hit no cal emobolcallar-se de produccions barroques, sinó fer bons temes que, des de la primera escolta, et facin agafar ganes de ballar esbojarradament en una pista de ball: Hedonisme minimalista per amants de la superficialitat musical, vista des d’un prisma de maduresa i perfeccionament de qui està de tornada de tot.

Tan sols em sobra la prescindible balada “King of Rome” i a destacar l’excel•lent tema “Pandemonium”, la melodia del qual recorda extranyament a “El cementerio de mis sueños” del duo format per Alaska i Nacho…

.

DEPECHE MODE – Sounds of the Universe

Si les alegres tornades dels Pet Shop Boys no van amb vosaltres sempre podeu provar amb la foscor electrònica dels altres dinosaures del technopop: els Depeche Mode, que ens presenten un àlbum que alguns crítics entusiastes han descrit com la seva millor obra des del “Violator”.

I possiblement sigui cert! I mira que superar el “Playing the angel” semblava difícil, però si, ho han fet!! Quin àlbum més sòlid de començament a final! Menys industrial que l’anterior, però amb la sonoritat electrònica marca de la casa! La única mancança que li trobo es que no té un sigle tan perecte com “Precious”, però em temo bastant que en Dave i el Martin ja passen olímpicament d’encapçalar Tops de radiofòrmules teenagers!

Aquí l’inquietant i malrrollista vídeo de presentació…

ROYKSÖPP– Junior

Des de Noruega ens arriba una interessant proposta provinent del techno més minimalista, ambiental i chill-outero que ha decidit donar un pas cap a la comercialitat fent un disc més pop que els seus treballs precedents, incorporant un seguit de cantants com a vocalistes dels seus temes, com Robyn (telonera de Madonna a València).

El resultat? Un disc brillant que farà les delícies als fans de Moby decepcionats pels seus darrers treballs, un xic mediocres. Pareu atenció a aquest “The Girl and the robot” que té pinta de ser un futur trencapistes!

PATRICK WOLF – Vulture

I vet aquí la sorpresa del any! La jove i eterna promesa del indie anglès més alternatiu, després de composar tres discs brutals amb sons coloristes barrejant el folk i l’electrònica, s’ha llençat a imitar als Depeche més foscos, la qual cosa ha escandalitzat a no pocs dels seus fans que, per cert, son els qui financen el seu disc, en una estranya estratagema de producció basada en la campanya d’Obama.

Però sens dubte el més desconcertant de tot és el vídeo en el que el veiem transformat en una estrella del sadomasoquisme! I això només és el primer senzill, ja salivo pensant en la resta del àlbum que veurà la llum al juny!!

Per cert… algú ha coneix cap disc de rock nou i interessant en els darrers dos anys? O ja podem donar per finiquitat aquest estil?

Resum musical del 2008: El rock ha mort?

Com resumir musicalment aquest 2008? Sens dubte jo el recordaré com l’any dels viatges/concert que ja us he detallat àmpliament, així com per la pràctica defunció del Rock.

Si, com ho heu sentit: El rock ha mort i li interessa a tan poca gent que pràcticament ningú s’ha fet ressò de la seva necrològica. Només heu d’agafar els llistes de vendes, dels crítics o de recomanacions qualsevol blog o revista especialitzada: els únics àlbums rockers que hi apareixen son els de les velles glòries decadents com AC/DC, Metallica o Guns & Roses, que òbviament no aporten cap novetat al gènere mes enllà de la reiteració de els mateixes fórmules tòpiques que porten arrossegant des de fa dècades.

En quant a les grans decepcions del any destaquen:

La estranyíssima conversió al rococó wagnerià de Mònica Naranjo que em va deixar tan perplex que encara dubto si Europa és una obra d’art sublim o l’anada d’olla més gran de la història.

El pèssim àlbum d’Amaral, que en un disc doble tan sols hi ha una cançó bona, tot i la seva impol•luta trajectòria d’èxit rere èxit que havien tingut fins ara.

L’aborridissim “Last Night” de Moby, presentat amb un single infumable.

I el més destacat de l’any es per:

1.- Els tres grans HITS en majúscules i inqüestionables: “Blind”, en aquest increïble duo entre Anthony & The Jonhsosns i Hecules Love Affair, “Human” la canço amb la que The Killers s’han convertit al glam, i finalment “Kids” de MGMT, un genial grup de pop psicodèlic i que podeu veure a continuació.

BLIND – Hecules love Affair & Anthony & The Jonhsons

·

HUMAN – The Killers

.

KIDS – MGMT

2.-La fantàstica banda de pop nacional “Ellos” que han tornat amb un album genial i molt recomanable!

3.-Que Gun’s & Roses hagin publicat (perfí!!) “Chinesse Democracy” després d’estar-se 17 anys gravant-lo!!!! N’hi ha que s’ho prenen amb calma eh! El disc està prou bé però sincerament, 17 anys donen per més.

4.-El nou àlbum de Madonna, ja comentat de sobres, on ens dona hits brutals com “Give it to me” i cançonetes soses de segona fila com “Spanish lessons”

5.- El disc en solitari de Sharleen Spiteris, molt millor que els darrers de Texas i que farà els delícies de qualsevol fan de la Winehouse.

6.- El genial i divertit àlbum de la banda de pop petardo argentí Miranda.

I atenció amb el 2009 que ens portarà nous àlbums de Morrissey, Fangoria, The Gossip, Patrick Wolf, Nancys Rubias i… COURTNEY LOVE!!

I vosaltres: que heu escoltat aquet any?

MOBY s’esfonsa a la mediocritat.

Richard Melville Hall, més conegut com Moby, és una de les figures estelars ineludibes  de la música electrònica dels anys 90’s.

Qui no ha escoltat mai cap dels seus hits dels seus arxiconegudíssims  “Play” o “18“? Doncs ningú, perqué s’han utilitzat com a banda sonora per fer mil anúncis diferents i resulta absolutament impossible que no conegueu himnes generacionals com “Porcelain“,”Natural Blues“, “In this world” o “Why does my hearth feel so bad“, amb els que va aconseguir fusionar el technopop amb el soul de forma magistral.

Doncs bé oblideu-vos de tot això, el nou senzill del músic de New York, titolat “Alice”  és sencillament avorrrit, soporifer, fatigós, pesat, ensopit i amb un regust a “deja vu” que no s’aguanta! Però que és això Moby? Hip hop? A aquestes alçades? Fins i tot ha promés droga, diners i putes als crítics musicals perquè no en publiquin crítiques negatives! (Com podeu imaginar, a mi no m’han arribat!!)

El seu darrer àlbum “Hotel” ja donava perilloses senyals de decadència, però com va treure un single taaaaan rodó com “Lift me up” li vam acabar perdonant…
Bé… tot és possble que ara li hagi passat al revés i que, com el el cas de Kylie Minogue, tregui un disc genial en el que la única cançó dolenta sigui la de presentació del àlbum!  O potser ha optat per experimentar amb coses noves com quan a mitjans dels 90’s li va donar per fer punk rock amb escàs èxit…

En tot cas aquí us deixo “Alice” perqué jutjeu vosaltres mateixos! Jo li auguro un sonor fracas, i vosaltres?

Sort que els amants de la música electrònica de qualitat sempre ens podrem consolar amb el genial i esperat  nou àlbum de Goldfrapp!