TOP: Millors àlbums nacionals 2010 *Rafa vs Arqueòleg*

Un any més jo i Rafa ens hem reptat a un duel musical: exposar en una breu llista quins han estat els àlbums musicals més destacats del curs, segons el nostre particular punt de vista.  Avui us faig entrega de la primera part, on tas sols hi tenen cabuda els treballs publicats al nostre estat i la setmana vinent podreu gaudir de la continuació amb els artistes de tota la galàxia!

I esteu ben atents a aquesta pàgina doncs al proper post ja em podreu deixar les vostres consultes tarotistes per a 2011!!

TOP DE RAFA

5.- BIGOTT – “This is a beginning of a beautifull friendship”

Un dels mals del pop espanyol, que més o menys arrenquen del triomf comercial de El Último de la Fila, és el menyspreu a tota música pop que no tingui arrels “mediterrànies”, “llatines” o “flamenques”. O pitjor encara, que sí tingui arrels però que les agafi, sense complexos ni demanar excuses, del folk americà (la facció indie del qual, per cert, ha donat grandíssims noms en la darrera dècada, de Devendra Banhart a Sufjan Stevens). Poc ens ha d’importar que l’aragonès Bigott faci country americà cantat en anglès als que estimem la música pop com a llenguatge. Perquè, com The Byrds, Gram Parsons, R.E.M. o Sufjan Stevens, el country-pop de Bigott té una alenada atemporal a la qual no poden ni aspirar la major part d’engendres musicals emparats per l’SGAE i el grup PRISA que fan “música nuestra y con raíces”.

4.- VV.AA. – “Viaje alrededor de Carlos Berlanga”

Fa 8 anys de la mort de Carlos Berlanga, però mai és tard per homenatjar al responsable de clàssics del pop espanyol com Bote de Colón, Bailando, Ni tú ni nadie o A quién le importa (totes cantades per Alaska, la seva musa als 80). Posteriorment, als 90, va tenir una carrera solista tan interessant com comercialment fracassada. Per això, que ara tota la plana major de l’indie espanyol versioni les seves cançons no deixa de ser una bona notícia. El millor del disc: que pivoti sobre aquelles cançons en solitari que haurien d’haver estat hits i injustament no ho van ser (“En el volcán” revisada per Fangoria, o “Vacaciones” per La Casa Azul). El pitjor: que es passi per alt que Carlos també va escriure grans cançons per reines del petardeo com Raffaella Carrà, Sara Montiel o Tamara Seisdedos.

3.- MARIA RODÉS – “Una forma de hablar”.

Maria Rodés és una de les figures destacades, juntament amb Nacho Umbert, d’una nova fornada de cantautors que van contra el bonrotllisme suposadament cosmopolita i cool de l’establishment musical barceloní. Cançons intimistes, que parlen dels nostres embolics mentals, en aparença pessimistes però que sempre destil·len fina autoironia i un bri d’esperança. Un petit manual d’autoajuda per aquests temps difícils, que entronca amb la millor tradició del pop femení intimista sense pèls a la llengua (Joni Mitchell, Suzanne Vega, K.D. Lang, Liz Phair…)

2.- FRED I SON – “Diu que no sap que vol”

Fred i Son són una glopada d’aire fresc en el pop cantat en català. I ho són en gran part pels seus inusuals referents musicals en les nostres latituds: beuen del corrent més suau i naif del pop indie britànic dels 80. Aquell que, d’esquenes a qualsevol moda o dictat, feia obres artesanes i intemporals de pop minimalista en discogràfiques independents com Postcard o Sarah, o el de bandes desaparegudes i caigudes en l’oblit com Felt, The Pale Fountains o The Field Mice. No, no som als 80 ni a UK, som al 2010 a Catalunya i Fred i Son ens plantegen la grandesa de les petites cançons i del pop ben fet. Un disc escapista, somiador, vitalista i a la vegada melancòlic. I sí: volguda, descarada, valenta i provocadorament sensibler i naif

1.- NACHO UMBERT & LA COMPAÑÍA – “Ay…”

Nacho Umbert, amb un sol disc, s’ha convertit en el millor cantautor sorgit a l’estat espanyol des de Javier Álvarez. I ho ha fet ressuscitant sobtadament 14 anys després d’haver editat una de les obres clau de l’indie espanyol dels 90, quan liderava Paperhouse. Això sí, ara ha substituït les influències de Red House Painters o Codeine per unes sonoritats purament mediterrànies, amb unes lletres que ens parlen d’antiherois quotidians de la Barcelona real que encara palpita sota la de cartró. Un disc que desprèn glopades de vida real de persones reals en cada cançó.

 

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- FANGORIA –“Entre el Vodevil y la Astrakanada”

La banda degana del pop espanyol s’atreveix per fi a trencar amb el tabú del seu propi passat, revistant tots els grans èxits del seu repertori amb noves col·laboracions (imprescindible Fàbio MacNamara a “La Tribu de las Chochoni¨) i amb un só més actual i menys amateur, amb una producció a carreg de Sigue Sigue Sputnik entre altres. El millor de tot serà la gira on per fi podrem escoltar en un concert himnes desterrats del setlist des de feia dècades com “Bailando” o “A quien le importa”

4.- NAPOLEON SOLO– “En la Òpera”

Un descobriment molt agradable, a carreg d’aquesta banda indie andalusa que juga amb una proposta a mig camí entre el pop i el rock clàssic, amb tocs de psicodèlia, falsets a lo Mika i lletres molt treballades, amb un disc de debut molt sòlid que els pot convertir en els nous Vetusta Morla.

 

3.- ASTRUD & COL·LECTIU BROSSA “Lo Nuevo”

Mai havia trobat el moment per llençar-me de cap a la discografia d’Astrud, tot i que en coneixia alguna cançó, fins que a les passades Festes de la Mercè vaig tenir la oportunitat de veure’ls en directe deliciosament acompanyats d’aquesta banda de corda, capgirant completament l’enfoc a la seva discografia, en clau Umplugged, donant-li una sonoritat més digerible a la seva perspectiva freak del mon.

2.- ELLOS “Cardiopatia Severa”

Per fi Ellos tornen a fer allò que se’ls hi dona millor: el pop melòdic, canviant les obsoletes i sobreres guitarres del seu darrer treball per violins i orgues, creant una col·lecció de hits incomparables. Les seves lletres han deixat de banda també la tràgica pose dramaqueen, per un optimisme nyonyo molt adient a la meva situació personal actual.

1.- DOVER “I ka kené”

El primer lloc del pòdium se la mereix la primera banda musical de la història del nostre estat que s’atreveix a desafiar la dogmàtica dictadura del rock, la tirania de les grenyes i les veus guturals que els havia esclavitzat a un model grunge completament obsolet, fet que els ha valgut una pluja de crítiques per part de tots els mitjans de comunicació, crítics i ex-fans histèriques i rencoroses. Aquest cop s’atreveixen amb el pop electrònic africà, amb una proposta completament original i transgressora, amb un àlbum ple de hits perfectes de dalt a baix.

DOVER: El grup més odiat d’Espanya per ser lliures.

Encara recordo perfectament quan, amb 16 anys, vaig compar-me el meu primer disc en format CD: es tractava de “Devil Came to Me” el segon treball d’una sorprenent banda indie que, per primera i única vegada a la història del rock a Espanya, aconseguien vendre 500.000 àlbums cantant en anglès i fent grunge.

Doncs resulta Dover, un bon dia, es varen cansar de la dictadura  estètica que els obligava a viure fent fotocòpies d’aquell àlbum, repetint cansinament la mateixa fórmula que ja havia patentat Kurt Cobain i, finalment, van donar un gir de 180º passant-se a una sonoritat tecno-pop, clarament inspirada en el só del “Confesions on a Dancefloor” de Madonna, cosa que va provocar una onada de ràbia i enuig monumental en els seus fans més rockers, doncs la senya d’identitat bàsica de tot dictador heavie grenyut és el menyspreu absolut cap a tota música que no tingui a un senyor aporrejant a un timbal amb dos bastonets.

Peró el canvi no es va acabar aquí: un cop varen descobrir la llibertat que es viu fora del totalitarisme del rock fan un duo amb Fangoria versionant l’èxit de Baccara “Sorry I’m a Lady“, toquen el hit de Madonna “Like a Prayer” en directe, surten de gira amb la Oreja de Van Gogh, canvien el seu estilisme gurnge per un look pijíssim i, per postres, regraben tots els seus anteriors hits en versió dance i pop.

Aquest primer experiment, batejat sota el nom “Follow the city lights” els va sortir rodó en qualitat, així com en nombre de ventes i va rellançar enormement la seva popularitat, especialment gràcies al factor sorpresa. Doncs bé, avui en un nou gir de rosca llibertari , transgressor i àcrata llencen un nou disc (I ka kene) influenciat per la música africana, cantant en bambara un desconegut idioma de Mali,  així com en francès i anglés. PODEU ESCOLTAR-LO SENCER AQUÍ. Un bon disc de pop, bastant més normal del que podria semblar amb la primera impressió, ple de melodies captivadores i ritmes desconcertants que no s’assembla a res que haguem escoltat abans.

I, de nou, la polèmica arran de les seves declaracions: asseguren que els seus artistes favorits del moment son Miguel Bosé i Marta Sanchez, que mai es van sentir a gust en l’ambient rocker i que quan van gravar el seu treball més metal, “Late at Night,”  ja escoltaven les cançons de Britney Spears.

Així doncs, no resulta estrany que la ràbia i l’enuig s’hagi anat estenent per les xarxes socials, per part de les forces paramilitars del rock heteropatriarcal com veurem a continuació:

-A Meneame: Va arribar a portada un post d’un blog que analitzava l’odi contra aquest grup; va rebre 865 “meneos” i 132 comentaris on comparaven les seves noves cançons amb “Paquito Chocolatero”, la sintonia d’uns dibuixos manga, Bollywood, o un Kebab: També es competia a veure qui era capaç d’aguantar més segons escoltant el seu darrer single “Dannanayà”.

–A Twitter: “Dover os odio”, “No tienen vergüenza”, “Me pregunto si es denunciable”, “Es peor que Hitler” “Han perdido el rumbo” “Es una mezcla de Leonardo Dantés y King Áfrika”…

-A You Tube: Qualsevol videoclip nou de Dover immediatament és envaït per onades d’ex-fans histèrics i violents. Concretament el seu darrer single ha tingut 100.000 visites (en diferents videos)  i als comentaris podem llegir: “Falta la cabra i la escalera”, “Ojalá se mueran”, “menudo truñazo”, “Esto que es Dover o un anuncio de la nueva temporada Otoño-Invierno de El Corte Inglés?”, “Dan ganas de tirarse por un puente.”, “Donde está la tia fea que escupía, vestía fatal, no se cuidaba y rompía guitarras?”, “Tienen menos luces que la casa de un okupa.” “creo q madonna a poseido a cristina y ha exo esta autentica mierda..”, “una fotocopia con borrones de Madonna,Roxette,estribillos a lo Mecano y perroflautismo extremo mezclado con una multinacional como Sony que sabe hacer sonar lo insonable.Afro-grunch pro-globalización.Un producto mas.”

Sincerament crec que s’ha de ser molt valent per desafiar la tirania de la guitarra elèctrica, llençan-te al buit fent un disc en africà a Espanya  (dubto que sigui per raons comercials, quin mercat té el technopop en Bambara al nostre estat??) . Tan sols algú que estima la llibertat artística sobre totes les coses podria arriscar-se a sofrir aquesta onada d’odi tan sols per sortir-se del sagrat guió de la coherència. Els grups no son esclaus dels seus fans ni del seu passat!

Acabem amb la dictadura rocker ja!! Visca el POP i la Llibertat

Aquí un vídeo que resumeix la seva carrera a ritme del seu darrer hit:

PD: La crítica de Jenesaispop li ha posat… UN ZERO! Tu quoque fili mihi?

La Inspiració es la Televisió

La meva amiga Aitana va guanyar la meva Porra dels Oscars i, com a premi, m’ha proposat el títol del post d’avui: una frase del genial Andy Warhol, mític artista pel qual compartim devoció, i que m’ha servit per reflexionar sobre el passat i el futur d’aquest mitjà de comunicació, coincidint amb l’apagada analògica.

Encara recordo perfectament les llargues hores que em passava, en la meva adolescència de marica grunge inadaptat, assegut davant la pantalla del televisor veient un excel·lent programa musical del Canal 33, Sputnik TV, esperant algun dels clips dels meus grups favorits d’aleshores (Hole, No Doubt, Dover, Marilyn Manson o Nirvana), per tal de gravar-los en una cinta VHS.

Jo no ho sabia, peró aquell programa estava educant de forma inconscient el meu coneixement musical i m’estava socialitzant dins la cultura Pop, donant-me uns referents iconogràfics reconeixibles de forma global. Òbviament em creia molt revolucionari i transgressor per escoltar estils presumptuosament anti-sistema, ignorant que tot el moviment grunge havia estat catapultat a la fama per una cadena televisiva, anomenada MTV

Atresorava aquelles cintes de VHS com un valuós tresor incapaç de preveure que, en un futur immediat, quelcom anomenat You Tube convertiria en andròmina obsoleta aquella col·lecció d’imatges musicals. La cultura pop global substituïda per un bufet lliure d’infinites combinacions adient a cada individu de forma aïllada.

Avui es el darrer dia en que la televisió analògica ens fa companyia. I jo em pregunto si no fora convenient aplicar una apagada definitiva a tota la televisió en general. De que ens serveix ja?

Aquella màquina d’alienació massiva, avui ja no espanta ningú. La informació es difon ara en forma horitzontal, circulant veloçment per les xarxes socials i tots creiem més en la noticia que ha penjat el nostre amic a Facebook, que no en un titular explicat per Matias Prats. Si fins i tot ja veiem les series en streaming!

Ens trobem doncs en una fase de transició, amb un peu sobre la anacrònica pantalla del televisor i un altre sobre el futur d’Internet: dos mons que poc a poc es van separant entre ells i en algun moment haurem de fer el salt abandonant aquest pesat llast que ens lliga a un Segle XX mort i enterrat, per abordar la plenitud de la postmodernitat individual, on la cultura i la ideologia siguin un collage fets a mida de cada un.

Sens dubte Internet encara no vol perpetrar aquest edípic crim de matar al seu pare, peró quan més trigui a fer-ho, pitjor per les nostres butxaques: les televisions públiques generen un dèficit galopant inassumible en temps de crisi. I si la Generalitat confiava cegament en TV3 com a eina màgica per la normalització lingüística, més val que vagi pensant en alternatives més adients al nostre temps.

LLEGEIX TAMBÉ: “Internet vs Televisió” , “Es necesària la televisió pública?” i “Si jo fos director de TVE…”

TOP: Àlbums nacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*

Avui us convido, oh soferts lectors, a que esdevingeu jutges en un nou combat diàlectic en aquest blog: una contraposició argumental sobre quins han estat els 5 millors àlbums de la dècada al estat espanyol.

En un cantó del ring tenim a Rafa, fidel comentarista d’aquest blog i en l’altre el pèrfid Arqueòleg, sempre disposat a emprar la seva àcida ploma. Qui guanyarà? Doncs segurament vosaltres que tindreu l’oportunitat de descobrir i repassar els millors joies del pop i l’indie de la dècada! Al final del post un podeu baixar un pupurri d’ambdues llistes en Spotify!

EL TOP DE RAFA

5.- MÓNICA NARANJO– Minage (Escolta’l a Spotify)
Mónica Naranjo ja va ser tota anomalia en el mainstream dels 90. Entremig de bakalao i llatinades, va aconseguir ser supervendes sent una discodiva cridanera i anticipant-se al comeback disco protagonitzat un any més tard per Cher i les bandes sonores de “Boogie nights” i “54”. L’anomalia es va elevar al quadrat quan enlloc de publicar una segona part de l’exitós “Palabra de mujer” la dona va i l’any 2000 ens presenta un disc de versions de Mina on l’única cançó ballable és el single “Sobreviviré”. Ni les dues mediocres cançons d’afegit que va haver de col•locar per pressió de la discogràfica treuen el mèrit a aquest disc ple de passió on la Naranjo es troba a sí mateixa fent seves les cançons de la diva italiana. Menció apart mereix l’excel•lent i lliure adaptació de les lletres.

Arqueòleg->Ni punt de comparació amb “Palabra de Mujer” per enlloc!! L’únic sentit que té l’existència de Monica Naranjo es fer hits ballables per a discoteques gais, no baladorres insofribles!! Fins i tot prefereixo el barroquisme wagnerià d’Europa a aquest manual per a la narcolèpsia. Només es salva “Sobreviviré” i “If you leave me now”.

4.-CARLOS BERLANGA– Impermeable (Escolta’l aquí)
Quan em vaig comprar el disc (en aquella època pre-adsl en què un encara es comprava discos independents perquè no eren susceptibles de ser trobats al Napster per setmanes que et passessis buscant-los) no sabia que per desgracia aquest seria l’últim treball que veuríem d’aquest gran geni. Un compendi de pop perfecte i unes lletres amb l’amarga i distanciada ironia marca de la casa. El disc més mariculte de la década, de lluny.

Arqueòleg->No seré jo qui s’atreveixi a criticar aquest geni absolut de la música espanyola, però soc completament incapaç d’escoltar més de 2min sencers un disc seu! Una  veu cansada que avorreix soberanament i una producció que sembla de maqueta salsitxera. Mai hauria d’haver abandonat Dinarama! Com hauria estat Fangoria amb ell?

3.CHICO Y CHICA – Status (Escolta’l a Spotify)
Hi ha gent que té status i gent que no en té. L’electropop amb l’humor més inimitable i bizarro, un retrat costumista de l’espanya de nou rics i freaks televisius que ha protagonitzat la dècada.

Arqueòleg->No coneixia aquest grup i m’està agradant força el disc! Una versió madura i adulta de Putilatex, els hi donaré una oportunitat!

2.LA CASA AZUL – El sonido efervescente de… (Escolta’l aquí)
El millor debut del pop espanyol des dels de Family i Astrud als anys 90. Pop en tecnicolor al més pur estil de genis de la melodia com Paul McCartney o Brian Wilson. Sí, Guille Milkyway és un geni de la melodia i del pop perfecte, encara que molts només el coneguin pels seus cameos publicitaris o eurovisius.

Arqueòleg->Tot i que prefereixo la Revolución Sexual, aquest disc té algunes de els meves cançons favorites d’aquest excel•lent grup. Un veritable huracà de sensacions pop!

1. ASTRUD– Gran Fuerza
Astrud, destil•lant el pop sintètic del seu debut “Mi fracaso personal” ens van entregar el millor disc de pop espanyol dels darrers 10 anys. No, no exagero. El misteri sense resoldre del pop espanyol és que un grup amb cançons tan bones pugui continuar sent tan minoritari. Encara que potser ells mateixos tinguin part de culpa

Arqueòleg->Una calva i un freak fent lletres absurdes i un xic gracioses amb cançons sense cap ni peus. Als 90’s van tenir el seu punt per ser la novetat, ara ja no toquen quarts ni hores. Els bufons del indie nacional, els Mojinos Escocios underground. Com ells dirien “Todo me parece una mierda”

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.-ELLOS – Ni lo sé ni me importa (video aquí)

Un àlbum que barreja acertadament les melodies més frívoles i banals, amb petites dosis de rock independent i lletres absolutament dramaqueen. Sens dubte el punt àlgid d’aquest interessant duo musical, tan injustament ignorat pels mitjans, el mercat i la crítica

Rafa-A mi m’agrada més el seu debut… com a grup de pop estan bé i òbviament donen mil voltes a tot el mainstream nacional (Canto del loco, Oreja de Van Gogh, etc…). De tota manera hi ha alguna cosa com de ridícul en les seves lletres, no les puc escoltar sense sentir vergonya aliena.

4.- DORIAN – El futuro no es de nadie (Escolta’l a Spotify)

Gràcies al superhit “A cualquier otra parte” vaig poder descobrir aquesta banda de pop amb lletres polítiques sobre bases electròniques i guitarres melancòliques. Un disc rodó i perfecte de dalt a baix, sense més pretensions que fer-nos passar una bona estona!

Rafa- Ostres, doncs no els havia prestat massa atenció. No estan malament, m’agrada com sonen. Necessitaria escoltar-los més per posar-los verds!!! Sí que pequen una mica de la indolència de l’indie espanyol: cal cuidar més les produccions i sobretot la veu! El lo-fi mola, però s’ha de polir més la veu ni que sigui amb autotune i efectes de producció. Desafinen que dóna gust!

3.- DOVER – Follow the city lights (Escolta’l a Spotify)

La transformació radical de la banda de les germanes Llanos del hard rock grunge dels 90’s al pop ballable, de cop i sense previ avís, ha estat sense cap lloc a dubte el fenomen musical més destacable de la Història al nostre estat. Encara recordo com em divertia entrant al fòrum dels fans rockers més cabrejats a celebrar el seu duo amb Fangoria, versionant a Baccara!! Era un talifan devot a la meva adolescència del “Devil came to me” i ho segueixo sent del “Let me out”.

Rafa-Coincideixo amb tu en l’encertat del gir, més val tard que mai! Les germanes Dover quan feien grunge eren patètiques i ara com a mínim fent pop electrònic han aconseguit superar en qualita als pèssims OBK o a Fangoria (cosa no gaire difícil donat com han baixat el llistó Olvido i Nacho). Això sí, ¿vols dir que copiar descaradament a New Order té molt mèrit a aquestes alçades?

2.- LA CASA AZUL- La Revolución Sexual (Video aquí)

La perfecció del POP amb majúscules. Un disc tan sublim i extremadament ple d’optimisme que ha esdevingut un perfecte acompanyant de viatge en la meva revolució personal des del pessimisme catastròfic, al núvol d’optimisme monogàmic en el que em trobo flotant. Si no teniu aquest CD entre la vostre discografia es que heu passat els darrers anys en una illa deserta, o bé sou sords!

Rafa-Doncs mira, et dono la raó. Vaig dubtar entre posar el debut o aquest disc a la meva llista i finalment em vaig decantar pel debut pels mateixos motius que tu, per la connexió personal que vaig tenir en aquell moment amb el disc. Tots dos discos mereixerien entrar en la llista! Conclusió: són el grup de la dècada.

1.- FANGORIA- Naturaleza muerta

El punt àlgid de la trilogia musical que va materialitzar la col•laboració entre els mítics Alaska i Nacho Canut amb el productor Carlos Jean, tonant al duo a la popularitat de la que gaudien als 80’s. Un treball ple de hits fets a base de barrejar ritmes technopop amb lletres dramàtiques,himnes gais, versions de Rocio Jurado o tributs a Bowie. IMPRESCINDIBLE

Rafa-El principi de la decadència de Fangoria! L’única cançó d’aquest dic que passarà a la història és “Eternamente inocente”, un veritable clàssic, la resta del disc és força mediocre: No et sembla sospitós que juntament amb el “Salto mortal” i el “Vulcano 3” sigui l’únic disc d’ells que no està a Spotify?

ESCOLTEU AQUÍ UN PUPURRI DE TOTS DOS TOPS (via Spotify)

PENÉLOPE CRUZ: Llums i Ombres

En el moment d’escriure aquest article encara no sé si l’actriu d’Alcobendas Penélope Cruz serà premiada aquesta nit amb un Oscar pel seu paper d’artista desquiciada i neuròtica al film de Woody Allen “Vicki, Cristina, Barcelona”, però el que és ben segur que si aquest guardó l’haguessin d’atorgar els ciutadans del nostre estat, la única cosa que s’enduria seria una escopinada a la cara i si pogués ser amb mocs millor!

Mai he entès aquest autoodi que es sent a Espanya pels artistes que triomfen a nivell internacional! Encara recordo amb vergonya aliena com Almodovar va guanyar l’Oscar al millor guió per la genial “Hable con ella” però no el de millor film en llengua estrangera, ja que l’Acadèmia Espanyola ni tan sols el va seleccionar. O, en un altre camp artístic, també em venen a la memòria les terribles crítiques que es varen endur en els 90’s Dover per tenir el terrible gosadia de cantar en anglès i no en la llengua del Imperi.

Les crítiques sobre Cruz es basen principalment en al seva actitud de Diva. Doncs si! Es al que es dedica, a ser una estrella del cinema! Seria incomprensible que es comportés com una gris funcionaria passejant per la catifa vermella i, per altre banda, no veig cap diferència entre els seu comportament i el de la resta de celebritats hollywodianes, simplement interpreta el paper que li pertoca per ofici i estatus coma a actriu que és.

Sobre la seva carrera cinematogràfica, podem observar un in crescendo des de que va interpretar a una joveneta sexy a “Jamón jamón” de Bigas Luna, fins a excel•lent interpretació d’una matriarca italianitzada a “Volver”, destacant els seus papers de monja embarassada d’un transsexual a “Todo sobre madre”, o la de pàmfila innocentona a la ja oscaritzada “Belle Epoque”.

També ha tingut moments baixos, en prescindibles pel•lícules de poca monta com a “Carne Trémula”, sens dubte un dels pitjors films d’Almodovar, “Vainilla Sky”, l’absurda reedició americana d’”Abre los ojos” (calia?) o el monumental bodrio amb el que va trepitjar els EUA “All the pretty horses”.

Possiblement estigui un xic encasellada en el paper de femme fatale llatina, però sens dubte és un rol que borda!

La única crítica que trobo plenament encertada es sobre la seva vida privada: cal que s’inventi constantment relacions amb actors amb els que treballa per tal de promocionar els seus films? Algú es va creure la seva relació amb l’armaritzat Tom Cruise quan, curiosament publicitaven “Vainilla Sky” o el seu suposat romanç amb Matthew McConaughey amb “Sahara” o l’actual amb Javier Bardem, actor que curiosament comparteix cartell amb ella a la seva darrera peli?

I no sé que opinaran els meus lectors heteros o els meves seguidores lesbianes sobre la seva part física, però com a gai tan sols us puc recomanar l’excel•lent fotoreprotatge que li ha dedicat Anne Leibovitz al suplement dominical de la Vanguardia d’avui (vegeu imatge superior)

Famafòbia

Dintre dels ambient de l’esquerra més extrema i idealista, com la que rodeja de dalt a baix al Moviment Okupa, s’ha creat un incomprensible perjudici entorn a la Fama: si un grup li agrada a més de 100 persones passa automàticament a ser un hipòcrita venut al sistema i la seva música, encara que no hagi variat ni un mísere acord des de que tocaven pels seus queatre amics, ha degenerat de forma infame.

I, desgraciadament, aquesta actitud tan infantil, producte d’un coplexe d’inferioritat i d’una galopant enveja incontenible, s’ha contagiat ràpidament a la resta de la societat contaminant la ment de persones suposadament racionals, que un bon dia llençen a les escombraries la discografia completa de Manu Chao perqué Oh! Tragèdia!! va sorir una cançó seva per la tele, o bé cremen les seva samarreta de Radiohead quan aquets arriben al top de vendes a Anglaterra.

Em dona la sensació que aquesta herència enverinada del punk en realitat no és més que la reedició de la idea de Lenin segons la qual la revolució ha d’estar en mans d’una selecta i escollida minoria, ja que les masses vulgars mai seran capaces de saber que els convè. Vaja, el despotisme ilustrat de tota la vida. Jo preferiexo, com no, la idea democratitzadora de Warhol, segons la qual tothom tè dret als seus 15 minuts de popularitat, una proposta que, a la era dels blogs i You Tube, ja no representa cap utopia. 

Anem a veure! La música, igual que el cinema, son professions en la que els artistes busquen guanyar-s’hi la vida, no son ONG’s!! Si algú que treballa en una empresa qualsevol i li ofereixen un ascens, una plaça millor remunerada, una paga doble o un sobresou… oi que no la rebutjrà?? Doncs perqué Dover no pot fer technopop si sap que el grunge ja no ven?

La fama, estimats lectors, no és patrimoni de la dreta i del poder! Vivim en un país on a les darreres eleccions generals un milió de professionals vinculats al sector  cultural van signar un manifest en contra del PP, partit que en tota la seva existència tan sols ha rebut el suport d’artistes de la talla de Norma Duval, Julio Iglesias o la Fresita de Gran Hermano.

Sí! Amaral ven 500.000 còpies per àlbum però després bé que actua gràtis a les manifestacions contra la Guerra, marxes de Nunca Mais o a actes d’Intermón Oxfam. I a més… heu pensat que sense el cop d’efece que va tenir el lema “No a la Guerra” dins de la gala dels Goya del 2003 mai s’hauria depertat la conciència progresssita d’aquest país que va aconseguir explusar a la rèmora pepera del poder?

Tindre èxit no vol dir necesariament que la pasta et surti per les orelles: la inmensa majoria els diners que es recapten amb la venda de discos va a parar a les discogràfiques, a les buxaques d’individus obsurs i absolutament desconeguts que exploten als creadors tant com poden. Els músics no deixen de ser, en el fons, uns mers peons, uns obrers de la cultura.  

Aixó no vol dir que tot el que es vengi sigui bó, obviament!!

“Vuestra fama es como la flor, 
que tan pronto brota, muere,
y la marchita el mismo sol
que la hizo nacer de la tierra ingrata”
Dante Alighieri.

EL baúl dels records (I)

Doncs si, després de narrar les peripècies biogràfques del meu foulard d’esplai, avui us explicaré altres mites i peripècies fetitxistes d’aquests records talismà que adornen els racons de la meva habitació, esdevenint uns incombustibles testimonis muts de les meves múltiples i variades etapes vitals:

La Copa

Aquesta copa que veieu a la imatge és l’únic trofeu que he guanyat en tota la meva vida. I sabeu en quin esport era? Doncs en un concurs de “Menjadors de Sindria“!!

Amb només 8 anys vaig aconseguir ser la persona de tot el meu barri que més quantitat d’aquesta sucosa fruita va aconseguir devorar en un quart d’hora.  De peit ja me lo comia tó!.

 

Un dau de Rol

Si, jo era un freak rolero que va invertir quasi totes les seves tardes dels divendres d’entre els 14 i els 17 anys sent un despiadat “master” que inventava delirants i embrollades històries fantàstiques de vampirs, mags i guerrers.

He de reconeixer que com a director d’aquests jocs vaig arribar a ser molt corrupte: acceptava soborns en forma de tabac o “xuxes” a canvi d’afavorir a determinats jugadors!! I axò per no parlar d’aqulla mítica partida de Rol en viu amb tot l’esplai disfressat a un Parc del Hospitalet… com la vam liar!!

 

Entrades de concerts

La única cosa que he arribat a col·leccionar de forma mínimament constant en tots aquests anys han estat les entrades a concerts i festivals als que he asistit. Resulta molt curiós veure com han evolucionat els meus gustos i influències a pertir d’aquests troços de paper!

Des de Marilyn Manson a Mónica Naranjo, de Mägo de Oz a Fangoria, passant per Placebo, Reincidentes, Dorian, Che Sudaka,  Manu Chao, Marea, Dover o Garbage… sempre he defensat una heterodoxia absoluta! Cal escoltar de tot i quedar-se amb el millor de cada estil!  

 

El Asesino del Diablo

Vet aquí el meu primer cameo dins el món del cinema. Amb 16 anys un grup d’amics vàrem dedicar un estiu sencer a filmar amb una càmara supercutre un llargmetratge d’una hora, titolat “El Asesino del Diablo“, protagonitzat per mi.

L’argument era molt divertit: a mi em posseïa Satan al fer una taula Ouija i llavors em dedicava a matar de forma cruel i sàdica a tots els meus companys d’esplai en interminables persecucions pels carrers d’Hospitalet i pel Laberint d’Horta, quedant impune i deixant la porta oberta a una segona part que mai es  arribar a realitzar.

 

(Continuarà… algún dia)