Posts Tagged ‘fangoria’

h1

FANGORIA: Absolutament… genial!

febrer 23, 2009

fd_prehome1

Seguint amb la meva dèria de fer posts després d’escoltar un disc per primera vegada, sense deixar-me influenciar per crítiques alienes, avui us destripo el nou treball d’un dels meus grups fetiche que més m’ha influenciat artística i creativament: FANGORIA.

La banda degana del pop nacional, 30 anys després de pujar per primer cop al escenari, es torna a sorprendre amb un nou treball musical que és un veritable còctel de tots els seus sons passats portats a la sublimació barroca.

Sembla talment com si després d’aguantar tantes crítiques pel baix nivell de l’autoproducció del Extraño Viaje, el seu darrer treball, aquest cop hagin posat tota la carn a la graella sota la direcció de Sigue Sigue Sputnik, amb cançons llargues, molt treballades amb tots els efectes sonors imaginables: cors vocals, ritmes bakales, balades gòtiques,guitarres punkroqures, infinitat d’efectes electrònics, teclats melancòlics…sembla talment com si Nacho i Alaska haguessin volgut fer d’aquest disc la seva obre culminant.

Tot i així cal dir que és un disc bastant fosc, amb lletres tenebroses, extremadament dramaqueeneres, molt en la línia del seu aclamadíssim “Una temporada en el infierno”, en el que les melodies no son tan accessibles com els anteriors treballs, es troben plens de girs i matisos que caldrà paladejar amb la calma i el temps. Realment serà complicat escollir els “singles”, ja que no trobo que sigui un disc gaire comercial i, tot i que es força ràpid i ballable, no crec que soni a gaires pistes precisament per la complexitat i foscor melòdica que l’envolta.

El disc s’obre amb un tema titulat “Las Walpurgis te van a llamar”, un veritable himne que combina perfectament el punk pop amb el petardeo techopopero que em recorda a la època final de Dinarma, perfectament quadraria entre “Mi novio és un zombie” i “Quiero ser Santa”. Ràpidament passa a bases més machacones technopoperes, algunes més bakales, altres més melòdiques, amb un barroquisme in crescendo i balades tenebroses (“Con los ángeles” o “Mi vida sin ti”).

Els meus temes favorits després d’una primera escolta son, sense cap mena de dubte “La pequeña edad de hielo” en la que es compara la fredor d’una relació morta amb el canvi climàtic i “Absolutamente”, un mega hit technopopero accreleradíssim amb una lletra brutal: “Quien pondrá una vela a San Sebastian para que nos perdone la frivolidad de havernos submergido de lleno en lo prohibido y rechazar cualquier señal de normalidad?”.

Sé que molts odien a Alaska pels seus cameos amb l’extrema dreta de Losantos, que els acusen de vendre’s al gran públic i recorden amb una avorrida nostàlgia la prescindible època dels Vulcanos o que acusen a la Vaqueriza de vampiritzar a la banda, però, després d’escoltar aquesta magna obra d’art jo els hi perdono tots els seus pecats.

PODEU PREESCOLTAR EL DISC AQUÍ

I finalment us deixo amb l’himne al consumisme salvatge i hedonista amb que han presentat l’àlbum!


h1

Resum musical del 2008: El rock ha mort?

Desembre 30, 2008

rock_is_dead

Com resumir musicalment aquest 2008? Sens dubte jo el recordaré com l’any dels viatges/concert que ja us he detallat àmpliament, així com per la pràctica defunció del Rock.

Si, com ho heu sentit: El rock ha mort i li interessa a tan poca gent que pràcticament ningú s’ha fet ressò de la seva necrològica. Només heu d’agafar els llistes de vendes, dels crítics o de recomanacions qualsevol blog o revista especialitzada: els únics àlbums rockers que hi apareixen son els de les velles glòries decadents com AC/DC, Metallica o Guns & Roses, que òbviament no aporten cap novetat al gènere mes enllà de la reiteració de els mateixes fórmules tòpiques que porten arrossegant des de fa dècades.

En quant a les grans decepcions del any destaquen:

La estranyíssima conversió al rococó wagnerià de Mònica Naranjo que em va deixar tan perplex que encara dubto si Europa és una obra d’art sublim o l’anada d’olla més gran de la història.

El pèssim àlbum d’Amaral, que en un disc doble tan sols hi ha una cançó bona, tot i la seva impol•luta trajectòria d’èxit rere èxit que havien tingut fins ara.

L’aborridissim “Last Night” de Moby, presentat amb un single infumable.

I el més destacat de l’any es per:

1.- Els tres grans HITS en majúscules i inqüestionables: “Blind”, en aquest increïble duo entre Anthony & The Jonhsosns i Hecules Love Affair, “Human” la canço amb la que The Killers s’han convertit al glam, i finalment “Kids” de MGMT, un genial grup de pop psicodèlic i que podeu veure a continuació.

BLIND Hecules love Affair & Anthony & The Jonhsons

·

HUMAN The Killers

.

KIDS MGMT

2.-La fantàstica banda de pop nacional “Ellos” que han tornat amb un album genial i molt recomanable!

3.-Que Gun’s & Roses hagin publicat (perfí!!) “Chinesse Democracy” després d’estar-se 17 anys gravant-lo!!!! N’hi ha que s’ho prenen amb calma eh! El disc està prou bé però sincerament, 17 anys donen per més.

4.-El nou àlbum de Madonna, ja comentat de sobres, on ens dona hits brutals com “Give it to me” i cançonetes soses de segona fila com “Spanish lessons

5.- El disc en solitari de Sharleen Spiteris, molt millor que els darrers de Texas i que farà els delícies de qualsevol fan de la Winehouse.

6.- El genial i divertit àlbum de la banda de pop petardo argentí Miranda.

I atenció amb el 2009 que ens portarà nous àlbums de Morrissey, Fangoria, The Gossip, Patrick Wolf, Nancys Rubias i… COURTNEY LOVE!!

I vosaltres: que heu escoltat aquet any?

h1

Les altres inocentades

Desembre 29, 2008

llufa

Abans que ningú mes em truqui per felicitar-me, vull anunciar oficialment que NO em caso, tot era una innocentada i, òbviament, la plantilla rosa amb papallones i margarides era part de la broma. M’heu llegit amb poca atenció si per un sol instant heu arribat a pensar que la nyonyeria made in Barbie va amb mi.

El més graciós de tot ha estat que alguns amics meus s’ho van arribar a creure i, fins i tot ho vaig haver de desmentir, via Facebook, a una ex-professora meva del institut. I jo que em pensava que era una noticia tan esbojarrada que no guardava cap mena de credibilitat, com quan l’any passat vaig anunciar la meva conversió hetero…
En fi, suposo que la meva vida es tan surrealista i sorprenent que aquells que em coneixen ja estan curats d’espants i s’empassen qualsevol cosa que vingui de mi! Que hi farem…

Però no he estat l’únic!!

Rafa va publicar la llista dels seus àlbums més indies i underground dels 90’s, formada per Laura Pausini i Celine Dion.

Jenesaispop va anunciar que Alaska abandonava Fangoria, plagiant la nota de premsa que va utilitzar la Oreja de Van Gogh en la seva separació.

Indiespot, va simular que es convertia en la pàgina web oficial de Coldplay i que aquesta banda encapçalaria el Primavera Sound (la gràcia és que aquest blog taliban del la música més indie, realment odia a mort Coldplay)

Altafidelidad, anunciava a la seva llista de concerts setmanals un impossible duo entre David Bowie i Falete versionant a Maria del Monte (ja ho han esborrat).

AmbienteG, ens volia fer creure que Zac Efron faria de Fidel en la versió americana de la sèrie Aída.

Algú en va trobar cap altre?

h1

Un dia qualsevol a la vida d’un arqueòleg glamurós.

Juliol 2, 2008

6:00 -> Sona el meu despertador compulsivament. Segons un company de feina és la melodia d’uns dibuixos animats des 80’s que es deien “Banner i Flappy” o algo així!

6:10/6:30 -> Em vesteixo amb l’uniforme de la meva empresa i unes botes de punta d’acer; em rento les dents maleïnt un cop més les meves genives, mentre la cafetera exprés m’avisa amb un xiulet que ja em puc pendre la meva imprescindible dosi de cafeïna.

6:30/6:45-> Creuo a tota pastilla el centre de la meva ciutat, aturant-me un instant a treure diners i a comprar El País en un Kiosc. En el meu reproductor d’MP3 sonen a tot volum els darrers àlbums d’Ellos i MGMT, així com es grans èxits de Bowie, Morrissey, Pulp, Fangoria o Kylie Minogue.

6:45/7:30-> Viatge en Renfe, fent transbord a Sants. Fullejo el diari, encara mitj endormsicat. M’acompanyen en el tren desenes d’inmigrants de totes les procedències imaginables.

7:30/8:00-> Caminata a peu fins a les afores de la ciutat on treballo. Rambla amunt i pujada fins a una muntanya on tan sols hi habiten gitanos, camells, ionkies, guardia civils i mossos d’esquadra. 

8:00/9:00-> Entro al vestuari dels paletes on deso el meu MP3 i em poso el casc i l’armilla reflectant en menys d’un minut (odio aquell lloc pudent). Em disposo a controlar visualment les màquines giratòries i retroexcavadores, per si troben cap resta arqueològica, cosa que al jaciment on estic no succeeix des de desembre. La responsable de seguretat apareix a traició en el moment menys insospitat i em dona una bronca per haver trencat alguna norma que s’acaba d’inventar.

9:00/9:30-> Esmorzo en un bar un tant peculiar, on el cambrer és hiperactiu i ja m’ha servit la meva cocacola de rigor abants que m’hagi assegut. De fons sona Manà o música bakala dels 90’s a tota pastilla. Llegixo el diari i em menjo un bocata que duc de casa.

9:30/13:00-> La calor va augmentant al mateix ritme que la ombra desapareix. Escolto les converses garrules dels paletes i encofradors sobre futbol, tuning i ties, procuro dissimular la meva vergonya aliena davant els seus comentaris passadissims de voltes plens de tòpics homòfobs, masclistes i racistes. Em dona temps a pensar temes per fer 10 posts, recordar un cop més el darrer amor platònic que he decidit oblidar però no puc i  preocupar-me pels meus problemes i de pas dels de tota la gent que em rodeja.

13:00/14:00-> Vaig a dinar al mateix bar del cambrer hiperactiu, mentre a la tele posen “La ruleta de la Fortuna“. El menú està bonissim i t’el porten a ritme de llampec.

14:00/18:00-> Dedico totes les meves forcés a intentar no adormir-me. Faig algunes fotos del jaciment i apunto en una llibreta com avui tampoc ha aparegut cap resta arqueològica. Pregunto als caps d’obra el plàning pels propers dies i em responen de forma ambigüa i enigmàtica.

18:00/18:30-> Camino fins a la Renfe, fent una paradeta técnica a la Rambla per comprar-me un merescut granitzat de llimona que em prenc de camí al tren.

18:30/19:15-> Sobo de mala manera a la Renfe fins que el meu instint m’avisa que s’ha de fer transbord o que ja hem arribat.

19:15/19:30-> Baixo la Rambla de la meva ciutat desitjant de tot cor trobar-me algú conegut amb qui aturar-me a tindre una conversa racional, 13 hores i mitja després d’haver-me despertat!! 

19:30/21:30-> Em dutxo, conecto l’ordinador, actualitzo el meu blog o bé comento en els blogs i flogs que més m’agraden. Preparo el sopar.

21:30/22:30-> Sopo mirant El Informal, el programa del Wyoming  a la Sexta. A vegades també miro un troç de Ventdelplà o Polònia.

22:30/23:30-> Xatejo una estona pel msn  o entro en alguna pàgina de contactes gais. Si estic molt cansat m’en vaig al llit on llegeixo un capítol de “Contra Natura” d’Àlvaro Pombo.

23:30-> Zzzzz…..

Igualet que Indiana Jones ehhh! I si, m’encanta la meva professió, que afortunadament no és sempre així (a vegades trobem coses). Us preguntareu també d’on trec temps per ser d’una colla de diables, escriure aquest blog, lligar, llegir, estar al dia de música i política, quedar amb tots els amics que tinc… bé, jo també m’ho qüestiono! Quin misteri!!  

h1

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (I)

Juny 3, 2008

Me in a dark room

 

Mai m’hauria d’haver pres aquella pastilla de color verd, però ara ja era massa tard. A més, segur que sense l’ajuda química no hauria estat capaç de vèncer la vergonya i entrar dintre del “Cuarto Oscuro”, aquella llegendària habitació que s’obria en una cantonada de la discoteca, on una imparable successió de nois musculosos sense samarreta en sortia constantment apujant-se els pantalons.

 

Apartant unes suaus cortines de vellut blau em vaig endinsar lentament dins l’obscuritat; poc a poc deixava d’escoltar aquella hipnòtica cançoneta de la pista de ball i un inquietant silenci, que es combinava simbiòticament amb la foscor, em va acabar d’engolir.

 

Quan els meus ulls s’acostumaren a la falta de llum em vaig adonar que estava completament sòl en un llarg i tètric passadís que anava a parar a una porta semioberta de fusta, com d’un armari, on s’hi podia llegir: “Past is a strange place”. 

 

Darrera d’aquell llindar s’obria una immensa estança plena d’infinites estanteries amb teranyines i caixes completament cobertes de pols. La meva insaciable curiositat em va dur a xafardejar el seu contingut: Fulards d’esplai? Ossos d’animals prehistòrics? Un bombo de batería? Apunts mal garabatejats? Posters de Hole? Un vestit de diable? Que cony era tot allò???

 

De sobte un calfred va recorrer de dalt a baix la meva espina dorsal… algú m’observava… vaig girar-me lentament, deixant estar les caixes, per veure una sinuosa silueta a l’altra punta del passadís: era una mena d’Skin Head vestit com d’Indiana Jones, però amb una inquietant armilla fluorescent sobre la jaqueta  i amb una pilota de futbol la mà.  Va obrir lentament la seva bavosa boca i parlant cap endins va xisclar:

 

La nyonyeria camina amb mi

 

Això ja era massa! Vaig començar a córrer i a córrer, mentre em notava a punt de sofrir un atac d’ansietat, tombant les ronyosos prestatges i preguntant-me qui cony em manava a mi entrar en aquell maleït lloc quan, sense saber ben bé com, havia anat a parar en mig d’un enorme saló Rococó…

 

                                                      (Continuarà el proper Dijous!!….)

h1

EL baúl dels records (I)

Abril 13, 2008

Doncs si, després de narrar les peripècies biogràfques del meu foulard d’esplai, avui us explicaré altres mites i peripècies fetitxistes d’aquests records talismà que adornen els racons de la meva habitació, esdevenint uns incombustibles testimonis muts de les meves múltiples i variades etapes vitals:

Copa menjar sindra

La Copa

Aquesta copa que veieu a la imatge és l’únic trofeu que he guanyat en tota la meva vida. I sabeu en quin esport era? Doncs en un concurs de “Menjadors de Sindria“!!

Amb només 8 anys vaig aconseguir ser la persona de tot el meu barri que més quantitat d’aquesta sucosa fruita va aconseguir devorar en un quart d’hora.  De peit ja me lo comia tó!.

 

dau de rolUn dau de Rol

Si, jo era un freak rolero que va invertir quasi totes les seves tardes dels divendres d’entre els 14 i els 17 anys sent un despiadat “master” que inventava delirants i embrollades històries fantàstiques de vampirs, mags i guerrers.

He de reconeixer que com a director d’aquests jocs vaig arribar a ser molt corrupte: acceptava soborns en forma de tabac o “xuxes” a canvi d’afavorir a determinats jugadors!! I axò per no parlar d’aqulla mítica partida de Rol en viu amb tot l’esplai disfressat a un Parc del Hospitalet… com la vam liar!!

 

Entrades de concerts

La única cosa que he arribat a col·leccionar de forma mínimament constant en tots aquests anys han estat les entrades a concerts i festivals als que he asistit. Resulta molt curiós veure com han evolucionat els meus gustos i influències a pertir d’aquests troços de paper!

Des de Marilyn Manson a Mónica Naranjo, de Mägo de Oz a Fangoria, passant per Placebo, Reincidentes, Dorian, Che Sudaka,  Manu Chao, Marea, Dover o Garbage… sempre he defensat una heterodoxia absoluta! Cal escoltar de tot i quedar-se amb el millor de cada estil!  

 

El Asesino del Diablo

Vet aquí el meu primer cameo dins el món del cinema. Amb 16 anys un grup d’amics vàrem dedicar un estiu sencer a filmar amb una càmara supercutre un llargmetratge d’una hora, titolat “El Asesino del Diablo“, protagonitzat per mi.

L’argument era molt divertit: a mi em posseïa Satan al fer una taula Ouija i llavors em dedicava a matar de forma cruel i sàdica a tots els meus companys d’esplai en interminables persecucions pels carrers d’Hospitalet i pel Laberint d’Horta, quedant impune i deixant la porta oberta a una segona part que mai es  arribar a realitzar.

 

(Continuarà… algún dia)

h1

MIRANDA! Els Scissor Sister llatins?

febrer 4, 2008

miranda.jpegEl primer cop que trepitjaren el nostre estat va ser com a teloners de Fangoria durant la primera fase de la gira del “Extraño Viaje” i venien de ser una desconegudíssima banda de glam i technoop underground a Argentina i ara, tan sols un any més tard, arrasen en ventes al seu país amb seu nou àlbum “El disco de tu corazón” i no n’hi ha per menys!

Miranda! Ens demostren un cop més que la qualitat musical i la petarderia poden anar de la má sense donar-se bufetades, recollint l’esència del pop electrònic depechemodero, una veu a lo Mika, un espectacle a mig camí entre Nancys Rubias  i el circ dels Scissor Sisters i acompanyaments de luxe: el seu darrer treball inclou duets amb Julieta Venegas i, com no, amb Alaska.

Doncs res! A que esteu esperant per reverenciar a aquesta banda? Jo ja en soc adicte!

Aquí  podeu accedir a la seva web.