Almodovar vs The Killers

Aquest cap de setmana en el que no he parat quiet i he dormit uns 45 min. tirant llarg, ha estat marcat per dos esdeveniments culturals de 1r ordre: el brutal concert de The Killers, presentant el seu nou àlbum “Day & Age” i el nou filmd’Almodovar “Los abrazos rotos”. Donant-hi voltes, m’he adonat que els dos fets semblen connectats entre si per moltes semblances i diferències…

– Brandon Flowers és un hetero feliçment casat, però que a primera vista sembla gai. Pedro Almodovar és un gai que, a primera vista sembla un hetero feliçment casat.

– Almodovar als 80’s es maquillava, portava faldilles i ara s’ha moderat, vestint-se d’allò més clàssic. The Killers varen començar amb una estètica indie d’allò més normaleta i al darrer vídeo d’”Spaceman” surten vestits amb malles i plomes.

– La majoria fans de The Killers no els hi ha agradat gens el gir cap al glam del darrer disc i troben a faltar la vessant més roquera de “Hot Fuss” i “Sam’s Town”. La immensa majoria del públic d’Almodovar fugiria corrents de la sala si el director tornés a la seva vessant més punk de “Pepi, Luci i boom” o “Entre tinieblas”. A mi em fascinen per igual les seves diferents fases artístiques!

– Almodovar és un director que rep moltes crítiques a Espanya i molts premis als EUA. The Killers son un grup força criticat als EUA, però amb molt èxit a Europa.

– The Killers varen ser l’únic grup de rock als EUA en fer campanya per els conservadors McCain i Palin, tot i que la majoria d’artistes amb qui solen tocar ho van fer per Obama. Almodovar sempre demana el vot pels partits d’esquerres i llegeix manifestos en manis progres, tot i que el seu ex-company artístic, McNamara, es va declarar seguidor d’Esperanza Aguirre (PP)

– La gran sorpresa del concert va ser una versió del clàssic “Shadowplay” de Joy División acompanyada per imatges del biopic de Ian Curtis “Control”. A “Los Abrazos rotos” trobem una quantitat desmesurada de cameos d’altres films (“Viage a Italia”, “Tacones Lejanos”, “Mujeres al borde…”, “Un final made in Hollywood”) així com obres d’art (“Els amants” de Magrit i els quadres de Carlos Saura Berlanga)

– L’entrgadíssim i fanàtic públic de The Killers estava format per un grup homogèni d’indies entre 20 i 35 anys. El públic d’Almodovar al Floridablanca estava composat per una dispar massa de gais, quarentons, matrimonis…

– La peli comença un xic fluixa, però té un excel·lent ritme in-crescendo, tot i que el final m’ha deixat un xic desorientat. El show roquer va començar amb els brutals hits “Human” i “Somebody told me” i va acabar amb l’himne “When you are young” sota una senyera gegant formada per les llums del escenari.

– “Los abrazos rotos”, combina perfectament el drama amb els moments d’humor purament almodovarià, com les ja mítiques frases de Chus Lampreave. The Killers varen trencar el ritme de rock ballable per fer una mítica balada amb “Dustland & fary tales” que em va posar els pels de punta.

-Les meves amistats tenien una opinió unànime sobre la elevada qualitat del concert, mentre que els opinions estaven més dividides en quant al film.

– Els dos espectacles culturals han estat genials i ha valgut la pena pagar les entrades i fer les merescudes cues!

TOP: Artistes de dretes que m’han influenciat

En una demostració empírica de la meva polèmica teoria a favor de la incoherència i de la separació total de la ideologia política d’un artista a la degustació objectiva de la seva obra creativa, avui he decidit fer un top sobre els creadors que més admiro tot i discrepar profundament amb la seva ideologia.

Si es presentessin a unes eleccions, sens dubte no els votaria, però al no ser un sectari dogmàtic, de la mateixa forma que puc admirar les piràmides de Giza discrepant totalment del sistema faraònic que les va construir, no deixaré d’escoltar un grup pel simple fet de no combregar amb els mateixos postulats teòrics.

No crec en el compromís social dels artistes, ni que aquests hagin d’estar al servei del poble, com proclamava l’imposat realisme soviètic. Jo penso que un artista s’ha de guiar només pels seus sentiments subjectius, no per les idees polítiques. L’art no és un instrument al servei de cap ideologia, és un fi suprem en si mateix. Per tant, la ideologia concreta d’un artista és un detall mancat de cap importancia.

Nº10 Per començar podríem recordar tots els efímers cameos amb el nazisme, tant en les lletres com amb l’estètica,de David Bowie i Siouxie Sioux, tot i que no m’atreveixo a etiquetar aquestes sueprestrelles de nazis, ni molt menys!

Nº9 FABIO MCNAMARA

No és que sigui un gran actor, ni un músic especialment genial, però en l’imaginari col•lectiu mai faltaran les seves mítiques escenes al film almodovarià “Laberintos de Pasión”, o alguns hits musicals, tan al costat del director manxec  (“Voy a ser mamá”), com en solitari (amb la genial “Gritando amor”) o la seva mítica entrevista a la Edad de Oro. En declaracions al diari gratuït 20 Minutos es va declarar liberal, votant d’Esperanza Aguirre i va criticar durament als partits d’esquerres.

Nº 8 JOEY RAMONE (The Ramones)

El líder de la mítica banda de punk-rock, autora de veritables himnes generacionals com “Bitzlec Bop” o “I wanna be sedated” mai es va amagar de declarar-se votant del Partit Republicà i fan de Ronald Reagan. Quan el 2002 els Ramones varen entrar al Rock & Roll Hall of Fame va declarar “God bless President Bush, and God bless America”.

Nº 7 LENI RIEFENSTAHL

Una de les primeres dones en dirigir cinema documental als anys 30. La seva aportació tècnica en aquest gènere, així com a la fotografia, està fora de dubtes, es tractava d’una veritable genialitat. Va ser amant d’Adolf Hitler i Rudolf Hess i va rodar dos documentals esplèndids sobre el nazisme: “Olimpia” i “La Triologia de Nüremberg”. És ètic reconèixer la seva influència cinematogràfica o, pel contrari amagar-la deliberadament és falsejar la història d’aquest art?

Nº 6 AXEL ROSE (Guns & Roses)

El líder de la mítica banda de hair metal, Guns & Roses, caracteritzada per les seves eternes balades a piano (November Rain, Etsranged, Don’t Cry, Knokcing on heavens door…) i odiat visceralment per els “veritables heavies” al tenir un merescut èxit comercial, va publicar una cançó profundament racista i homòfoba titulada “One in a million”, tot i que poc després es va retractar de les seves paraules cantant a duo amb Elton Jonh “Bohemian Rapsody” al concert d’homenatge a Freddy Mercury.

Nº 5 BRANDON FLOWERS (The Killers)

En poques setmanes estaré veient en directe a aquest glamourós grup de pop rock indie, liderada pel cada dia més gayer Brandon Flowers, que ens ha regalat cançons brutals com “Human”, “Somebody told me”, “Bones” o “When you are young”. Doncs bé aquesta banda va ser de les poquíssimes que va demanar el vot pel senador republicà McCain a les passades eleccions presidencials americanes, tot i que amb la boca bastant petita. M’imagino que el fet que ambdós fossin d’Arkansas va pesar bastant!

Nº 4 MIQUEL HOUELLEBEQ

Genial escriptor francès, de divertida ironia políticament incorrecte, que m’ha dut a devorar sense pietat “La possibilitat d’una illa” o “Les partícules elementals”. En els seves novel•les els temes recurrents son les provocacions exagerades plenes de tòpics racistes, masclistes, pro-perderatstes, homòfobs i, sobretot, en contra del Maig del 68; sembla que l’autor tingui una veritable dèria anti-hippie. Llegir el seu llibre és com escoltar la COPE de bon matí. Cal dir en el seu favor que en cap moment sabem si les seves incendiaries proclames les pensa o son provocacions gtratuïtes per caracteritzar els seus depravats personatges. Com ja us vaig dir, com a director cinematogràfic és bastant horrible.

Nº 3 IAN CURTIS (Joy Division)

El cantant del grup de punk-pop alternatiu de culte “Joy Division”, de qui us recomano el seu biopic “Control”, és una figura essencial en l’evolució de la música indie actual. Sense “Love will tear us apart” no existiria Interpol o Franz Ferdinand. Segons sembla es va declarar votant de Margaret Tatcher (font: Rafa).

Nº 2 ALASKA

Com ja he explicat en varies ocasions, la cantant de Fangoria, Dinarama i Pegamoides (grups dels que soc absolutament talifan), col•labora a la COPE i a Libertad Digital amb Jimenez Losantos, així com en altres diaris de dretes (ABC, Mundo). El seu marit, Mario Vaquerizo, va declarar en un programa conduït per la homòfoba Schirling que Esperanza Aguirre era la millor política d’Espanya.

Nº1 SALVADOR DALÍ

Pintor avantguardista, seguidor dels principis del surrealisme pictòric, del que em considero devot i absolutament fanàtic. No hi ha ni una sola obra de la seva creació que no sigui una meravella total en si mateixa i passejar pels seus museus de Cadaqués o Figueres és com entrar en un món paralel de somnis. Doncs bé, aquest pintor estava absolutament fascinat per les idees i la estètica de la Falange Espanyola, realitzant retrats de José Antonio Primo de Rivera vestit amb una camisa blava, així com del Rei d’Espanya.

PD: Obviament m’he limitat als artistes contemporanis, per no remuntar-me a tot l’art mesopotàmic, egipci, grec, romà, precolombí, bizantí, romànic, gòtic, islàmic, renaixentista, barroc, neoclàssic etc…on absolutament tothom era partidari de sistemes polítics explotadors

“CONTROL”: El biopic existencialista de Ian Curtis

• “Existència… bé, quina importància té?Jo existeixo en la millor forma que puc. El passat es ara part del meu futur. Els present ja m’ha fugit de les mans...”

Amb aqustes dures paraules s’inicia l’excel·lent film “Control“, que ens narra la tortuosa experiència vital de Ian Curtis, cantant de Joy Division, en el poc temps que va transcorer des de la seva fulminant escalada a la fama musical fins al seu suicidi a la cuina de casa seva després d’escoltar ua cançó d’Iggy Pop.

La vida del compositor dels majors èxits del post-punk de començament dels 80’s, no va ser precisament un cami de roses: la seva epil·lepsia i la forta medicació el varen sumir en un estat de semi-bogeria depresiva que el portà a autoodiar-se i a trencar les relacions socials amb tot alló que el rodejava.

Sempre ens quedarà el dubte, com en el cas de Kurt o Janis, de saber de que haurien estat capaços si la mort no hagues tallat d’arrel una carrera tan curta que no els va donar temps ni tan sols a fer una sola cançó dolenta.  

Rodada integrament en blanc i negre la peli ens endinsa dins la ment en progressiva descomposició del mític rocker, veient com la fama és una arma de doble fil que no es pot deixar en mans de qui no està preparat per fer-ne un bon us. Molt recomanable enara que no sigueu fans del grup en absolut.

I finalment com a homenatje a Curtis, prengeu-vos un instant per recordar aquest himne generacional: “Love will tear us apart“, una cançó sense la qual no existiria el panorama indie actual!