Desmentint rumors i mentides que corren sobre mi a les xarxes socials

Execució de sodomites a Flandes, 1578 per part de la Inquisició Espanyola

1- Soc un vividor de la política

Mai he cobrat ni un cèntim de cap partit polític, mai he tingut cap càrrec remunerat, mai he treballat per cap empresa pública, ni mai he aconseguit cap feina a través d’influències polítiques. El pica-pica dels apoderats després d’una jornada electoral es l’única cosa que he arribat a rebre d’un partit. Tampoc he treballat mai per cap sindicat, ni per cap fundació política. Sempre he militat en partits i moviments socials per pur compromís ideològic, voluntari i desinteressat. Sóc un treballador mileurista, precari que sobrevisc treballant del que puc, com milers de catalans.

2-  El meu avi era President de la Patronal durant el franquisme

El meu cognom, que comparteixo amb 33.000 catalans, coincideix per pura casualitat amb un dels presidents que va tenir la Patronal durant el franquisme, però no té absolutament cap mena parentesc amb mi. El meu avui matern era pagès i el patern fuster, els dos van lluitar a la guerra civil al bàndol republicà, el matern a la Batalla de l’Ebre, fet pel qual va estar empresonat 8 anys a Àfrica.

3- He boicotejat una “vaga de l’arqueologia”

Mai he treballat en cap empresa d’arqueologia en la que hi hagi hagut una vaga, per tant mai he pogut ser-ne un esquirol. La única vaga que s’ha convocat en una empresa d’arqueologia es va realitzar en una empresa on mai hi he treballat ni un sol dia. Mai he estat representant sindical, ni he tingut cap càrrec en cap sindicat. He participat en totes les vagues generals de classe convocades durant la meva vida laboral.

4- He col·laborat amb webs d’extrema dreta

Una web, que segons sembla podria tenir alguna connexió amb la dreta espanyolista, va posar un link a un article meu on explicava la història del Fossar de les Moreres, sense el meu permís ni coneixement. De fet, ni sabia que existia tal web. Posteriorment van afegir que “havia esborrat el rastre a Twitter” de la meva relació amb ells, ja que hi havien tweets meus desapareguts. En absolut, tots els meus tweets s’esborren automàticament al cap d’un més a través d’una aplicació, per evitar que m’assetgin amb opinions antigues meves. Els únics mitjans digitals pels quals he publicat articles son: Revista Jovent, Revista Treball, Prespectiva, Catalunya Plural i CTXT, totes elles indubtablement d’esquerres.

5- Sóc un espanyolista furibund

El 95% dels meus articles i tweets són en llengua catalana. Vaig ser un dels impulsors i signants del “Pacte pel Dret a Decidir de L’Hospitalet de Llobregat“, vaig participar a la Via catalana del 11 de Setembre de 2013 en un tram convocat per Procés Constituent on es van fer actes i discursos d’esquerres. Defenso la immersió lingüística. Sóc federalista, defenso una Catalunya amb major sobirania i reconeguda com a nació dins una República federal Espanyola i sóc favorable a que es pugui fer un referèndum a Catalunya (acordat i amb garanties democràtiques, no com el 1O). Estic en contra del Procés perquè crec que el seu veritable objectiu es mantenir a la dreta catalana al poder, així com de tot discurs supremacista o etnicista.

6- Tinc altres comptes de Twitter on escric amb altres pseudònims

Quin sentit tindria obrir-me altres comptes de twitter per dir el mateix que dic en el meu? En el passat he gestionat diversos comptes de moviments socials i polítics i durant un any vaig treballar portant les xarxes d’una ONG. A l’actualitat no gestiono cap altre perfil que no sigui el meu.

(Seguiré actualitzant…)

Si ets un twitaire que et dediques a insultar-me, assetjar-me o amenaçar-me difonent mentides delirants sobre mi a la xarxa simplement pel fet de que la meva opinió no coincideix plenament amb la teva, pensa un moment que soc una persona del carrer, que no tinc absolutament cap mena de rellevància política ni mediàtica i que aquestes insídies em poden causar angoixa. Perquè, en comptes de vomitar-me el teu odi a sobre, no proves de rebatre els meus arguments des del respecte i amb dades contrastades, en comptes d’atacar-me a nivell personal?

#TarotArqueoleg Prediccions Tarotistes per 2019

Preguntes Polítiques

@HelenaQuebec S’aprovaran els PGE?

Resposta-> Veig una gran fortalesa i determinació perquè s’aprovin, però una gran amenaça ho impedeix i es la carta del judici, fins que aquest no acabi no es podran aprovar.

Convergent- veurem la ruptura entre ERC i convergència, pedcat o el nom nou que tinguin el 2019?

Resposta-> Les Relacions CDC-ERC estaran marcades per la resignació i la paciència. No veig cap ruptura, però si un sacrifici d’un lider q dimiteix o deixen tirat

@albertinyo10 seré alcalde?

Resposta-> la campanya anirà molt bé i et sentiràs còmode amb el teu equip, però els resultats son dolents, pitjors dels que esperes

@jaumopatic- A partir del 26 de maig, quants dies trigarà Manuel Valls en dimitir @alfredoswords Quienes serán los próximos alcaldes de Barcelona y Madrid @gabypoblet La pregunta del año, Ada?

Resposta-> Veig un possible triomf de Colau a les municipals però amb grans dificultats i possibles conflictes interns. Veig una figura masculina i sabia que emergeix com a ajuda molt necessària. A Valls els resultats no li van gaire bé i el veig marxant de l’Ajuntament al poc temps de les municipals. Les cartes no poden ser més dolentes per Manuela Carmena, no veig cap possibilitat de ser reescollida, tot apunta a un kaos intern total

@Con_sentio Tornaràn Puigdemont i la resta d’exiliats a Espanya?// @tonicantona Bones, creus que els Capos Processistes es trairan entre ells i davant dels jutges s’aniran culpant uns els altres? Gràcies i bon any

Resposta-> Els presos resisteixen forts, tot i que el seu lideratge sigui erràtic i incoherent. Veig un cop de sort al judici i un canvi radical per part de la justicia favorable a ells. Les cartes, però son dolentíssimes pel que fa als exiliats. Una decisió embogida o precipitada els portarà a cometre un error fatal

@EtEnfurecido- Quants cops votarem aquest any?// @luismita- Habrá elecciones generales en España? Y autonómicas en Cataluña?

Resposta-> CAT: Veig el Govern cada cop més dèbil i inestable, llençant una proposta original que no acaba gaire bé. En principi eleccions no, però tampoc ho descarto. ESP: El Govern de Sanchez aguanta fort, tot i que cada cop amb menys aliats. Eleccions nop.

Leandros- Aguantarà el pacte de dretes al govern andalus o es barallaran entre ells i C’s sortira de la Junta si veu que baixa a les enquestes?

Resposta-> Les cartes son molt dolentes, amb un desordre i descontrol intern generalitzat, a l’horitzó més llunyà veig l’amenaça d’una crisi i un canvi.A les cartes també surt una figura femenina que aguarda amb paciència, com a origen del kaos. Estarà Susana organitzant un kaos a partir dels funcionaris q li son fidels

@marquesanonima Podrem tornar a tenir al Parlament un espai a l’esquerra del PSC que no sigui nacionalista? // @jmescalante78 – ¿Seguirá @AdaColau de @CatEnComu_Podem afirmando el Estado español es una dictadura con presos políticos? // @bachisiru- Què passarà amb Catalunya en Comú després de les municipals?

Resposta-> Les cartes son bastant dolentes, apunten a un aprofundiment de les divisions i no es descartaria una possible escissió

jeipi- Hi ha alguna possibilitat d’un gran atemptat gihadista en algun país occidental? Remarco això de “gran” perquè sembla que l’Estat Islàmic ha perdut força capacitat ofensiva i s’apunta com un triomf les accions cutres de qualsevol escamot autònom o llop solitari que es posi a cridar “hala, al bar!” Ha de ser un fet tan impactant, almenys, com el del 17 d’agost.

Resposta-> Veig un possible atemptat on hi estan implicats vehicles o que té a veure amb viatges i turisme.

 

Preguntes Personals

albert78-podre superar el meu alcoholisme?

Resposta-> Veig que no, de fet s’empitjora i pot acabar en depressió. Veig una figura femenina que et podria ajudar.

Montserrat Rique – la meva filla ha de fer un canvi de feina forços..com li anirá.Es un lloc e responsabilitat

Resposta-> Doncs en principi prou bé, tot i que es possible que es s’acabi decebent una mica perquè no es exactament el que espera.

Parce- Com anirà l’amor?

Resposta-> Veig certa estabilitat i resistència, et mantindràs tal com estàs actualment, tot i que veig una amenaça d’una decisió precipitada i incoherent que no acaba gaire bé

G. Algalde com anira el tema laboral aquest any

Resposta-> Uf, no gaire bé. Et veig ficat en un projecte que no té cap sentit i que acaba amb problemes legals o econòmics.

Colometa- Com m’anirà l’any en amor?

Resposta->  Veig cartes que apunten a certa inestabilitat, canvis constants, vacil·lació i desordre, però no especialment bó ni dolent.

B. Lezcano – m…com m’anirà l’amor en aquest 2019?

Resposta-> Doncs sense gaires canvis, veig un any prou tranquil.

@CircoIberia- Em treuré les opos enguany?

Resposta-> Em surt una barreja curiosa de cartes positives i negatives. Per una banda et veig molt fort i preparat, per altre em surt la templança invertida. Hauràs de superar els nervis del darrer moment o et poden fer una mala jugada.

@amparoland com anirà la feina aquest 2019. (Ara tinc una, aburrideta però paga factures) Gràcies!

Resposta-> Em surt un any d’estancament amb una bona oportunitat de canvi cap a mitjans/finals d’ant

@_espatricia Amor i paguita

Resposta->El amor lo veo estancado y sin cambios, hasta que a finales de año una sopresa que no te esperas. Paguita, no lo veo yo muy posible, estancamiento económico y decepción con algún proyecto en el que tenias esperanzas.

@Rincewindcat Amor

Resposta-> Sense canvis importants, tot i que de cara a finals d’any veig que hauràs de fer un sacrifici o allunyar-te d’algú que et fa mala influència.

Missatger Jurista- com m’anirà l’amor

Resposta-> Veig una possible oportunitat molt bona, però primer hauràs d’afrontar les teves inseguretats i temors per tal d’atrevir-te.

Seguiu-me a Catalunya Plural

Wei! Si veieu que estic una mica desaparegut pel blog no es que em faci mandra escriure, es que m’han proposat fer-ho al diari digital Catalunya Plural. Així que podeu llegir els mateixos articles que publico normalment aquí a la seva web. El blog el seguiré fent servir per publicar coses que allí no hi tindrien cabuda!

Cliqueu AQUÍ per llegir els meus artícles

Com he sobreviscut a una Campanya de Ciber-Assetjament

Darrer dissabte d’Agost. Em trobo a Madrid d’escapada de cap de setmana amb el meu xicot. Ens hem proposat fer un tour mariculte pels museus de la capital, per tal de compensar la meva absència de vacances. Ens hem llevat ben d’hora però el Reina Sofia encara no està obert, així que fem temps llegint el País a un bar de davant; jo encara estic un xic endormiscat. Per un grup de wassap informal els companys de ICV-EUIA i Podem de L’Hospitalet comenten cabrejats com 40.000 persones van poder congregar-se per aplaudir a Artur Mas en dia abans, coincidint amb el registre de les seus convergents per corrupció. Faig un tweet (amb una redacció molt desafortunada) on pretenia fer meves les paraules de Júlio Anguita “qui vota un lladre es còmplice dels seus crims”.

Entrem al museu i apago el mòvil. Com ja hi havíem estat abans anem directes a les parts que més ens interessen: El Guernika, les exposicions temporals i les noves sales dedicades a la Movida Madrileña, així com la seva excel·lent i selecte llibreria especialitzada en art. Mentre estava dins, el popular fotògraf afí a la CUP, Jordi Borràs, ha fet una captura de pantalla del meu tweet comparant-me amb el director de la Razón, Paco Marhuenda. Els seus 20.000 seguidors ho han vist i comencen a hiperventilar atacant-me. Quan obro el mòvil tinc uns 200 comentaris a Twitter amb insults bastant pujats de to. Esborro el tweet, demano disculpes, tot demanant que ningú empri tampoc l’argument de “els espanyols son uns lladres“, bloquejo als trolls que puc i dono l’anècdota per tancada.

<<BREAK: L’any 2013 quan Jordi Borràs va patir una campanya d’assetjament  per part de la ultradreta espanyolista jo vaig donar-li suport obertament, tot i que ell ja m’havia bloquejat per no ser independentista >>

Just després de dinar toca el Prado. També hi hem estat, però no ens cansaríem mai de contemplar les joies de Goya, Rubens, el Greco, Velazquez o el Bosco. Quan sortim de la darrera sala obro Twitter i descobreixo que tinc unes 2.500 mencions. La bola s’ha anat fent gran i alguns twitaires nacionalistes estan esbombant la meva identitat, amb fotografies, creient que son Sherlock Holmes pels seus detectivescos descobriments. He escrit un llibre, he fet conferències, he publicat articles científics i polítics en unes 10 revistes diferents, he estat candidat a unes primaries i a unes eleccions municipals, he presentat infinitat d’actes, vídeos i mítings d’ICV, Joves d’Esquerra Verda o Unitat contra el Feixisme a l’Hospitalet i he concedit entrevistes a diaris, blogs, televisions i ràdios. Mai he amagat el meu nom, ni la relació amb el meu pseudònim. La meva identitat no ha estat mai cap secret i difondre-la tan sols pot tenir la intenció d’instigar la violència.

Em truca una dirigent del meu partit per transmetre’m el seu suport i em recomana que vagi en compte a les xarxes, doncs aquesta gent està molt boja. Li comento que si he sobreviscut a una pallissa d’uns skin heads i a quatre anys d’amenaces i difamació d’autèntics nazis de PxC, quatre tietes avorrides no em trauran la son. Se m’acaba la bateria. Acompanyo al meu xicot de compres per Fuencarral i després anem a sopar al Barrio de las Letras. Arribem cansadíssims  a la pensió. Faig un tweet reiterant les disculpes i vaig a dormir.

Al matí següent es el gran dia: per fi visitem la reforma del Museo Arqueológico Nacional de la que tant bé ens n’havíen parlat. Realment es espectacular i està a anys llum del decimonònic i caspós discurs museogràfic anterior. Fins i tot la part de numismàtica es completament pedagògica i divulgativa. No resisteixo la temptació i miro Twitter. El meu xicot m’esbronca: creu que estic jugant a un videojoc i m’exigeix que faci el favor de deixar el mòvil d’una vegada. El que he vist, però, m’ha deixat la sang glaçada: tinc mencions amb la meva foto amb una diana, amb violentes amenaces de mort i tota mena de comentaris homòfobs, que deixen PxC a l’alçada de Ghandi. Em poso molt nerviós.

Clica sobre la imatge per ampliar

No tinc cobertura, ni megues, ni bateria, ni temps, ni ganes, ni possibilitat de fer res des del meu obsolet mòvil. Com vull gaudir del poc temps que em queda a Madrid, tot sortint del museu m’apropo al primer locutori que trobo i suspenc el meu compte de Twitter, per tal que em deixin en pau, pensant en reactivar-lo quan torni a casa. Ja més tranquil, visitem unes excel·lents exposicions fotogràfiques al Círculo de Bellas Artes i una altre d’art precolombí al Caixa Fòrum. A l’Ave de tornada a Barcelona trobo a un altre dirigent d’ICV que ha llegit la polèmica esfereït i em demana que torni a la xarxa ben aviat.

Al matí següent hi ha un acte públic de Catalunya Si que Es Pot a L’Hospitalet. A Twitter diversos usuaris planegen obertament vindre a apallissar-me al míting. Una regidora i el secretari d’organització d’ICV a la meva ciutat m’acompanyen de casa meva a l’acte, per si de cas, tot i que jo em prenc amb escepticisme les amenaces. A l’acte em comenten que alguns usuaris de Twitter s’han posat la paraula “Arqueòleg” al nom, demanant així la meva tornada. Rebo també missatges privats i wassaps de regidors, militants o simpatitzants d’ideologies diverses – algunes molt allunyades de la meva-  donant-me el seu suport. Reitero el meu infinit agraïment.

El perfil dels qui m’estaven amenaçant corresponien a avis de poblets de l’interior, amb menys de 20 followers. Em pregunto quin odi tan pèrfid pot moure a un iaio a deixar de cuidar els seus nets o collir tomàquets a l’hort, per obrir-se un perfil a una xarxa social i dedicar-se a amenaçar qui no pensa com ell. Tot plegat em recorda bastant al film “La Ola” (Die Welle) de Denis Gansel o fins i tot a “La cinta blanca” de Haneke. Òbviament, no apareix ningú per matar-me.

Com un té ànima de Diva, faig la meva reaparició estel·lar a la xarxa a les 48 hores com si fos una vedette en un vodevil: amb un nou avatar que barreja la cara del poeta francès Arthur Rimbaud i el glamourós maquillatge de David Bowie, fent meva la frase de Courtney Love  després d’anys sense publicar res: “Did you miss me?”.

En els dies següents la polèmica revifa momentàniament quan l’ex-diputat abertzale Gorka Knor publica de nou la meva foto i les meves dades. També durant la Diada, quan Rabell i Herrera visiten les Festes de Bellvitge, surto un micro-segón a Tv3 entre els activistes hospitalencs. Suficient per que el twitaire anarco-convergent Sergi Castanyé publiqui la  captura de pantalla i diversos twitters tornin a amenaçar-me. Concedeixo una breu entrevista al diari Irish Times on explico la meva visió del Procés, així com la visceral cacera de bruixes que estic vivint, simplement per donar la meva opinió. El periodista al·lucina.

El passat 12 de Setembre a RAC1 el presumpte locutor Alex Solà, al programa Primera Pedra presentat per Iu Forn, fa referència a la polèmica, donant les meves dades personals, sense esmentar en cap cas les reiterades disculpes, ni les amenaces que he rebut. De sobte, aquest personatge assegura haver investigat el meu arbre genealògic a Twitter (!!!)  i afirma sense cap rubor que el meu avi havia estat President de la Patronal. Es veu que, durant el franquisme, algú amb el meu cognom va ocupar aquest càrrec. Primera noticia.

Segons IDESCAT, a Catalunya hi han 39.000 ciutadans censats amb el mateix cognom que jo, en primer o segon lloc. Serem tots nets de la mateixa persona?. El meu avi, però, era un pobre pagès del camp de Tarragona que va lluitar contra el feixisme a la Batalla de l’Ebre, va ser denunciat per cremar l’orgue de l’esglesia per una família de cacics franquistes  i el van empresonar. Anys més tard, va morir de càncer de còlon deixant una viuda i dos fills de 5 i 3 anys, que van haver de migrar a L’Hospitalet per sobreviure.

En el moment d’escriure aquest article no tinc cap constància que RAC1 s’hagi disculpat amb el meu avi, més enllà d’un discret tweet del periodista. El programa de ràdio va donar també la direcció d’aquest blog i, al cap de pocs minuts, hi va aparèixer un comentari que contenia una amenaça de mort:

Cada dia rebo entre 5 i 20 comentaris assetjadors, amb amenaces, insults homòfobs o mofes del meu aspecte físic per part de simpatitzants d’Artur Mas. Cap argument racional ni res que se li assembli. Hem arribat a un extrem on els membres de la oposició no podem tenir ni una efímera relliscada a les xarxes socials, mentre que els partidaris del Govern es poden permetre el luxe de difamar amb absoluta impunitat a les xarxes socials i als seus mitjans de comunicació, públics o subvencionats, ja que estan emparats per la causa suprema que tot ho justifica: La Pàtria. Aquí un brevíssim tastet de les darreres perles que m’han arribat avui mateix:

Em pregunto si una victòria contundent del nacionalisme el 27S augmentarà encara més el fanatisme social entre les masses d’afins al règim oligarca convergent. Espero i desitjo que no, però he decidit no callar ni rendir-me, passi el que passi. Per un motiu: M’estimo massa Catalunya per deixar-la en mans d’aquesta gent. I, com va dir Harvey Milk abans de ser assassinat: “Si una bala ha de travessar-me el cervell, que sigui la mateixa que obri la porta de tots els armaris“.

Es el Nou Independentisme Català un Moviment Mil·lenarista?

Aquest estiu, entre les moltes i nombroses lectures que he tingut temps per realitzar, he deglutit “Rebeldes Primitivos” d’Eric Hobwsbam. Es tracta d’un clàssic de la historiografia marxista que aborda els moviments socials rupturistes més primitius, amb orígens remots en època medieval o moderna. Un dels que em va cridar més l’atenció eren els grupuscles anomenats “Mil·lenaristes“, que em varen recordar al que avui dia succeeix a Catalunya.

Aquest moviment es basa originàriament en una profecia de l’Apocalipsi, segons la qual, al cap de mil anys de la seva mort Jesucrist tornarà a la terra per fer el Judici Final, ressuscitaran els morts, expulsarà el mal de la terra i esdevindrà una Nova Jerusalem (“Vingui a tu el meu Regne“) on tots viurem en pau i felicitat per sempre més .Es a dir, es basa en la fe irracional en una data màgica, a la que estem inevitablement predestinats, a partir de la qual un messies ens portarà la ruptura absoluta amb tots els mals del món, dins un nou estat amb felicitat absoluta.

El problema arriba quan a la data no passa res, com a l’any 1.000. Lluny de desistir, però, Europa es va anar omplint de sectes revolucionaries mil·lenaristes: Els apostòlics de Gerardo Segarelli (finals s.XIII) o els dulcinites de Dulcino de Novara (s.XIII-XIV) que predicaven l’adveniment immediat d’una societat sense jerarquies ni privilegis feudals, basada en la ajuda mútua, la igualtat i la prosperitat  I sobretot l‘anabaptisme de Thomas Müntzer (s.XVI), el qual va organitzar un moviment revolucionari clandestí de pagesos que pretenien acabar amb la propietat feudal de la terra, basant-se en profecies apocalíptiques. Van inspirar les Guerres Pageses contra els Prínceps alemanys, que es van saldar amb més de 6.000 morts.

Segons Hobsbawm, en època contemporània, el mil·lenarisme es manifesta en moviments socials rurals. Ara ja son seculars,  però segueixen creient en un innocent idealisme utòpic i fantasiós basat en l’esdeveniment sobtat d’una societat nova i perfecte a partir d’un messies i una data. Els seguidors, en comptes d’organitzar una revolució estructurada i racional a partir de lluites obreres, realitzen un seguit de rituals simbòlics per evocar el nou ordre, l’arribada del qual es inevitable. L’autor cita com a exemples els lazaretistes de la Toscana meridional (sorgits el 1875), els pagesos sicilians (finals del s.XIX) o fins i tot l’anarquisme del camp andalús de començament de s. XX.

Compleix l’independentisme català actual aquestes característiques? Sens dubte la part més novedosa d’aquest, si. Ja vaig analitzar-ne les causes socioeconòmiques estructurals i ara ho faré amb les facetes político-rituals:

– Una Data Màgica a partir de l’evocació a una pseudo-història sagrada basada en una fantasiosa relectura romàntica de la Guerra de Successió. El fet que aquest any es compleixin 300 anys de la fi del setge de Barcelona, ha provocat que molta gent cregui que inevitablement aquesta efemèride esdevindrà una apocalíptica profecia alliberadora. Segurament el fet que la Generalitat s’hagi gastat quasi 100 milions a commemorar la data, ha col·laborat en aquesta il·lusió col·lectiva.

– Messies: Clarament Artur Mas va dissenyar una campanya electoral a les autonòmiques de 2012 basada en l’evocació iconogràfica del Moisès bíblic. També ERC i l’ANC han construït uns forts lideratges basats en torn a Jonqueres i Forcadell.

– Nou Ordre Utòpic: Recentment Isona Passola ha estrenat un film de fantasia èpica i ciència ficció, anomenat “L’Endemà“, basat en una ucronia que ens presenta com serà Catalunya independent, sense cap opinió contraria o dubtosa. Aquesta cinta (generosament subvencionada per totes les administracions controlades per CIU) afirma, sense cap mena de rubor, que Catalunya tindrà superàvit energètic, una millor educació que Anglaterra i França, serà el territori amb menys conflictivitat social d’Europa i tindrà el millor nivell cultural del planeta.

– Morfologia i ritual: De la mateixa forma que els moviments mil·lenaris medievals, moderns i contemporanis, l’independentisme té un fort èxit en el mon rural (on CIU i ERC tenen els millors resultats) i defuig la lluita obrera urbana entre capital i treball (al contrari, pretén unir sindicats i patronal en una mateixa causa). Lluny de realitzar activitats racionals de cara a aconseguir aquest món meravellós al que albiren,  interpreten rituals simbòlics (escenificacions de lletres o banderes, cadenes humanes, ofrenes florals en indrets sagrats) en dates màgiques (11S), que evoquen sentiments de fe, il·lusió i passió, però que en cap cas transformen en absolut la realitat.

I que succeirà quan a la data màgica del 9N no es compleixin les profecies i es mantingui l’statu quo? Doncs si hem de fer cas als precedents històrics, lluny de fer una autocrítica a l’irracional utopisme fantasiós dels seus plantejaments i les seves accions, creuran que l’error ha estat a l’hora d’escollir data o messies i simplement en triaran uns altres.

Es realment moderna “Modern Family”?

Aquest estiu, mentre dormitejava migdiades al sofà veient Neox  abans de baixar a la platja, vaig parar-me a pensar com de moderna i transgressora es realment “Modern Family”, sèrie de la que en soc molt fan i que, recentment ha recollit el seu cinqué premi EMI com a millor comèdia.

A mode de fals documental, aquesta ficció ens explica les peripècies entorn a tres models de família que -aparentment- s’allunyen dels clàssics rols de gènere heteropatriarcals que dominaven l’Amèrica conservadora fins als anys 50’s. Aquí ens trobem amb gais que adopten nenes, matrimonis interracials o famílies on l’autoritat paterna l’exerceix la mare.

Els EUA han viscut diverses transformacions socioeconòmiques durant al segona meitat del s.XX que han canviat profundament les estructures de parentesc i les relacions de reproducció: el pas d’una economia industrial a una d’informació i serveis, la plena incorporació de la dona al mon del treball, la globalització planetària del mercats, l’augment de les corrents migratòries Sud->Nord, l’alliberament i la lluita per la plena igualtat d’homosexuals, dones i minories ètniques o l’augment de les desigualtats econòmiques,  entre molts d’altres. Com ho reflexa Modern Family?

El primer que crida l’atenció es que les tres unitats domèstiques pertanyen a una classe mitja-alta, amb espectaculars cases californianes amb piscina, luxosos cotxes tot terreny i constants viatges de plaer arreu del planeta. Pel que fa a la divisió sexual del treball, observem com els masculins caps de família tenen professions liberals molt ben remunerades, com advocat, empresari o comercial d’una immobiliaria. En canvi, es seves respectives parelles (dones o gais efeminats) es dediquen a cuidar els fills i la casa o tenen feines irrellevants, més per no avorrir-se que per guanyar diners, com decoradora, mestre de música o pallasso de festes infantils.

Els personatges femenins, Glòria i Claire, construeixen la seva identitat en torn al matrimoni, la maternitat o el treball domèstic; el personatge de Jay representa la reminiscència patriarcal conservadora amenaçada pels canvis al seu voltant, mentre que Phil interpreta el nou paper de la masculinitat, immadura i jovial, incapaç de marcar una autoritat davant els seus fills.

Mitch i Cam

Pel que fa al tractament de la homosexualitat, Mitch i Cam son una parella estrictament fidel i monògama, que tenen com a finalitat a la vida casar-se i cuidar la seva filla. Mitchell adopta un rol actiu-masculí i Cameron un passiu-efeminat. Son els únics personatges que mai es fan petons a la boca, no parlen de sexe, quasi mai surten per locals d’ambient, no s’esmenta mai el cruising, les saunes, els cuartos oscuros, les musculoques, l’hedonisme ni molt menys el VIH. Els únics conflictes d’homofòbia o intolerància que es troben son irrellevants anècdotes i trivials malentesos. Res a veure amb la mítica “Queer as Folk” o la més recent “Looking“. I, ep, no dic que aquest model de gais sigui irreal, ni molt menys; de fet, els meus amics sempre fan broma sobre com ens hi assemblem jo i el meu xicot.

En quant a la immigració, veiem com Glòria compleix tots els tòpics, perjudicis i estereotips que els americans han projectat envers la dona llatina: morena, exuberant, apassionada, mare possessiva i cridanera, disposada a seduir homes rics i madurs utilitzant el sexe i el matrimoni com a via per aconseguir els drets de ciutadania i un ascensor social cap al luxe. El xoc intercultural es veu reduït a tenir peculiars costums culinàries o un curiós accent. Que fàcil i senzill es migrar, oi?

 Conclusions

Modern Family presenta les transformacions de les relacions de parentesc, com un divertit canvi estètic i superficial dels valors estructurals de la família tradicional, que en cap cas posen en risc la divisió sexual del treball o dels rols de gènere, ni molt menys el mode de producció en un context de capitalisme neoliberal. Es tracta d’una forma amable i edulcorada per treure les pors d’una Amèrica conservadora i reaccionaria; com un publireportatge liberal i postmaterialista del Partit Demòcrata per aconseguir una hegemonia cultural davant els fanàtics rednecks del Tea Party  a les profunditats rurals d’Arkansas o Texas, la qual cosa ja està prou bé.

Era possible una Revolució a la Transició?

Pactes de la Moncloa

Aprofitant el panegíric i les lloances fúnebres a la sobrevaloradíssima figura d‘Adolfo Suarez entro en un debat històric que, recentment, torna a estar de moda. Davant l’actual crisi econòmica i política que ha posat en dubte els marcs institucionals de la Transició,certs tramposos han comés la típica “fal·lacia de l’historiador” o “prejudici de la retrospectiva“, es a dir, acusar als actors d’un fet passat de no saber  amb exactitud les conseqüències futures dels seus fets, que nosaltres si coneixem pel simple fet de viure en aquest futur.

Es a dir, molta gent s’ha dedicat a acusar al PCE, al PSUC i a CCOO i a tot l’entorn de l’esquerra antifranquista d’haver renunciat a fer una Revolució Socialista l’any 1976, per signar els Pactes de la Moncloa, la Constitució i acusar-los, poc menys, de la crisi que estem vivent avui dia. Però això té algún fonament? Es donaven les condicions objectives per fer una ruptura amb el règim anterior en aquell moment?

 1) Les Condicions per exercir la Violència: El PCE i el PSUC havien abandonat l’estratègia violenta de les guerrilles després del fracàs de la invasió de la Vall d’Aran . L’any 1948 en una reunió a Moscou entre les direccions del PCUS i del PCE s’acorda renunciar a tota via violenta i optar per reorganitzar la classe obrera mitjançant l’entrisme dins el sindicat vertical, el que acabaria esdevenint CCOO. Sobreviuran petits grups de maquis fins que al 1952 s’evacuen els darrers combatents. Altres organitzacions més petites, com ETA, GRAPO o el MIL mantenen viva la violència mitjançant actes terroristes que provoquen majors onades de repressió per part del règim, com la mort de Puigantich o la matança de Vitòria, creant pànic a la població i provocant respostes violentes per part de la ultradreta, com els assassinats dels advocats d’Atocha. Per altre banda, el perill d’un cop d’estat va estar en tot moment sobre la taula.

2) Les Condicions Econòmiques: Les erràtiques polítiques keynesianes de “desarrollismo” del tardofranquisme (en un context internacional de l’Edat d’Or del Capitalisme i el major impuls de la història de l’estat del benestar i el repartiment de la riquesa per tal d’aturar el comunisme)  generen un alt creixement sostingut de l’economia espanyola entre 1964 i 1973,  amb tres plans consecutius de desenvolupament que provoquen una alça del PIB d’entre el 8,5 i el 5% interanual, junt amb una inflació i augment del deute públic. La bonança del context europeu genera alts beneficis en turisme i exportacions i el 1965 s’arriba a la menor taxa d’atur estimada de la història (menys del 4%). Això provoca que la gent es senti còmoda, segura i estable, amb por als canvis i a la inestabilitat, s’inicia el procés de transformació de proletaris en propietaris mitjançant el deute; tothom volia tenir un cotxe i una segona residència. Tot això es posa en risc sobtadament amb la Crisi del Petroli de 1973-4 que just coincideix amb la mort de Franco: es dispara la inflació fins al 45%, augmenta l’atur amb 900.000 aturats més, el deute públic supera els 12.000 milions de dòlars, tanquen moltíssimes industries i s’albira un crash bancari. Es a dir, la gent veu amb por la democràcia, com una inestabilitat que els pot fer perdre la poca bonança aconseguida fins al moment

3) Context Polític Internacional: Des de que s’inicia la Guerra Freda el 1945, queda meridianament clar que els Aliats no pensen moure ni un dit per ajudar a la causa republicana, davant el risc d’una victòria comunista (ni a la URSS li interessen revolucions fora del Teló d’Acer). Espanya passa a ser un aliat dels EUA, entra en el Pla Marshall a canvi d’instal·lar bases militars a la Península. EUA seguirà molt de prop tot el procés de la Transició, finançant al PSOE, la UGT i als mitjans afins per aconseguir que els socialdemòcrates tinguin l’hegemonia de l’esquerra. Per altre banda, es de 1968, amb el Maig francès o la invasió de Praga i la posterior d’Afganistan, havia provocat un irreversible distanciament entre el comunisme europeu i el model dictatorial soviètic, el que s’anomenarà “eurocomunisme“, que suposava la clara acceptació de la democràcia pluripartidista i la llibertat d’expressió per part dels partits comunistes. Finalment dir que a Portugal la ruptura havia vingut d’un alçament militar, no popular, fet que aquí es considera impensable.

4) Condicions Polítiques Interiors: Ara sembla que tothom va ser antifranquista i revolucionari als anys 70’s, però no va ser així ni de lluny. En el moment més àlgid i eufòric del comunisme català, el IV Congrés del PSUC  celebrat el 1977, tenia 40.000 militants, una xifra bestial en comparació a la militància de qualsevol partit polític avui dia, però que era tan sols un 0,8% de la població catalana d’aleshores. El termes electorals el PSUC representava el 20% de vot, concentrat sobretot a les grans ciutats, però que no va evitar una victòria de la dreta convergent a Catalunya, ni del post-franquisme de la UCD a Espanya. No hi havia doncs, una majoria revolucionaria ni una correspondència entre el pes de la lluita antifranquista en la clandestinitat amb la representació en vots d’aquesta. El comunisme polític va haver de lluitar per l’amnistia dels seus presos polítics i sobretot per la seva legalització abans de les primeres eleccions, o de ben segur el PSOE hauria engolit tot el seu vot de cop.

Es a dir, resulta molt fàcil avui donar les culpes als lluitadors antifranquistes per no haver enderrocat el règim i haver-se limitat a participar com actors secundaris en una reforma del franquisme, dirigida des de els el·lits del règim.  Però no va ser un problema de voluntat ni d’idees, com creuen els hegelians idealistes, ja que la història està determinada per les condicions materials i objectives. La realitat política, social i econòmica, el context nacional i internacional d’aquell moment van modular en tot moment les estratègies i les accions, dintre d’un marc de possibilisme on la alternativa no va ser en cap moment una revolució, sinó la perpetuació de la dictadura.

El model de la Transició està esgotat i, per primer cop en 40 anys, ara si que tenim suficients elements com plantejar una ruptura amb el règim. En comptes de ploriquejar buscant falsos culpables entre la pols del passat, plantegem com encarar en el futur un nou Procés Constituent que ens permeti abordar un nou sistema polític i econòmic sense tutela de les oligarquies.

#TarotArqueoleg PREDICCIONS TAROTISTES 2014

Aquest Blog fa públiques, per cinqué curs consecutiu, els auguris tarotistes per l’any vinent, sense que a dia d’avui mai hagi errat ni en una sola predicció, anunciant embarassos o viatges de persones que mai he conegut en persona. A diferència, per exemple del endevins frikis de la convenció “Magic Internacional” que vaticinaven una Consulta per la tardor, o pel Juny, amb una única pregunta clara de “independència si/no”.

Com aquest any tenia moltes qüestions relacionades amb la Consulta sobre el futur de Catalunya, he decidit agrupar-les totes en una.  Així doncs Sonia Sierra i @GabrielFP19 doneu-vos per contestats amb aquesta àmplia resposta:

-> Veig que la Consulta tal i com està plantejada NO es farà. Els partits que hi van donar suport, tot i que tindran grans desencontres entre ells, poden trobar un consens mínim en un camí llarg i dificultós per perllongar el procés. Molt possiblement es canvii aquesta consulta per una altre opció; en el cas d’unes eleccions anticipades les cartes son molt favorables i propicies, però anuncien un canvi insospitat en els resultats electorals en el cas que es facin. Les cartes adverteixen d’una terrible amenaça i retrocés a Catalunya en el cas que ERC entri al Govern.

Elena Embuena- Quin serà el canvi més important a la meva vida durant l’any 2014?

-> Aconseguiràs fer una cosa que et fa molta il·lusió, possiblement relacionat amb un viatge o una mudança.

Roger- El tema amor, què? Sorgeix alguna cosa nova? Arriba quelcom des del passat?

-> La cosa no esta fàcil. T’ho haurás de currar molt. Entregar-te completament sense esperar resultats immediats, però si actues amb el cor i no amb el cap pots aconseguir arribar a qui desitges.

ADE–  Com anira el asunto d la hipoteca i el tipus d interes declarat ilegal IRPH ara rebatejat IRPH entitats, aconseguire sobreviure? Em pasaran a Euribor, m’embargaran, o dacio (q no puc porque el meu pare es va comprar el pis amb mi i ell te el seu)

-> La cosa no pinta gaire bé, per no dir gens. Tindràs que usar tot el teu enginy i habilitat per impedir que les conseqüències més negatives es materialitzin

ADE– Aconseguire feina pordios?

->Hauràs de superar les inseguretats pròpies i demostrar la teva valia. Les cartes em mostren una oportunitat de feina que depèn de tu mateixa. Autònoma?

Nina – Com anirà la separació plantejada al meu marit?

->Hauràs de ser forta i fer front a emocions dures. El procés serà molt caòtic i ple de desordre. Finalment veig que arriba la separació.

Belen- A la tercera encertaré?

-> Doncs no gaire. Veig una etapa amb no gaire sort provocada per una figura autoritària i paternal  que exerceix una mala influència.

Mar: Podré fer algun projecte professional que m’ompli, o bàsicament em dedicaré a la subsistència?

->T’arribarà una oportunitat però hauràs de meditar molt bé si no vols que aquesta et dugui a la ruïna.

@2013javi: Barcelona World es consolidarà o acabarà en un nyap com Eurovegas?

-> Veig una ruïna i una bancarrota total en l’horitzó. Tot i això la obstinació segueix envoltant el projecte.

@sunofilms: ¿Se echará la Forcadell un novio estilo Darek y nos dejará tranquilos ?

-> En absolut. Veig un any sentimental de Forcadell marcat per la soledat més absoluta. Tots ens seus sentiments es projectaran envers la il·lusió i el Procés.

Lluís: Creu vostè que l’abdòmen d’Oriol Junqueras seguirà augmentant? Arribarà a l’extrem penós de no poder-se veure la titola quan vulgui arreplegar-se- la per fer un pipí als lavabos del Parlament?

->La salut de Junqueras no serà gaire bona aquest any. El veig molt neguitós i debilitat. Cap a finals d’any tindrà un canvi important en la seva vida.

Pleises –Al 2014 hauria de canviar de feina?

->Veig un any ple de problemes a la feina i un cop de sort quan els solucionis.

Pleises–  i de parella?

->Veig un amor aquest 2012 poc intens però molt lleial.

Dídac– Com evolucionarà l’atur al Baix Llobregat en termes generals?

-> Amb dificultats i entrebancs, però millorarà en global. Anirà millor a petites empreses i autònoms que a grans indústries.

Luís- Estoy escribiendo un libro a dos manos con otra persona. Nos vamos tan rápido como a mí me gustaría -sobre todo mi compañero- pero creo que en septiembre o así lo tendremos listo. Mi pregunta es: ¿estará listo en septiembre? ¿Qué expectativas tenemos de cara a su publicación en una buena editorial? ¿Éxito?… Gracias, por tu amabilidad, como siempre.

-> Te recomiendo habilidad y prudéncia. Deberas ser paciente y laborioso, pero veo el proyecto con buén futuro.

Raymond- Un assumpte que tenen encallat els meus pares (herències i tal) es desencallara o be ho arrastrarem un any mes.

-> Veig una gran incertesa i desconfiança, producte d’una decisió egoista. La cosa es podria desencallar, però de forma abrupte i precipitada.

Raymond- Canviaré de feina?

– Doncs tindràs una oportunitat, però pot ser que aquest canvi vagi a pitjor.

Parce–  Com anirà la salut de mon pare?

-> El veig molt fort i resistent tant el allò físic com en el mental

Parce- Com anirà la feina?

-> Veig un any marcat per la inèrcia sense gaires oportunitats de millores.

Cinta: Estudis

-> Fantàsticament bé. Difícilment et podrien anar millor.

Cinta: Amors

-> Veig un any marcat per un gran enamorament, ple de sentiments intensos i puresa. No veig, però, que sigui correspost per falta d’oportunitats.

Jose C.: El paper de l’Església catalana durant aquest any

->Totes les cartes apunten a un continuat declivi de l’esglesia catalana relacionat amb la obstinació en les seves conviccions.

Jose C: Hi haurà concert de la Feliu a l’Hospitalet el 2014?

->Serà un any ple de viatges, projectes i activitats en l’agenda de la Gran Diva, així que no seria d’estranyar que alguna d’elles tornés a caure a la nostre ciutat.

Toni: Hi haurà novetats en el tema de l’adopció?

-> Doncs si! Tot apunta a un canvi inesperat que pot fer avançar clarament en la bona direcció.

Toni: El projecte de Francès tirarà endavant?

-> Veig un obstacle important relacionat amb una figura femenina, que haurás de superar fent un sacrifici.

Vito: ¿Venderé mi piso este año?

->Mmm es complicado. Pero sin duda hacia mediados/final de año serà el momento más propicio para tus negocios.

Vito: ¿Qué fue de mi ex, Ángela? (o sea, ¿se acuerda de mí? ¿nos reencontraremos algún día?)

-> Veo que te guarda rencor y ningún tipo de pasión hacia ti.

Pons: Els productors dels Simpson acabaran finalment en aquest 2014 amb l’agonia de la sèrie que ja fa anys que dura?

-> Veig la serie plena d’inèrcia i desídia, amb algún canvi que no tindrà gaire èxit.

Pons: El meu bloc arribarà a la bonica xifra de 22.222 comentaris o m’hauré d’esperar al 2015 per celebrar tan bonica efemèride?

-> Segons les cartes el teu blog seguirà en la mateixa tendència actual d’audiència i participació, sense grans novetats. (Nota: les cartes no poden respondre amb un SI/NO ni amb xifres exactes)

Jjmc: encontraré trabajo en una empresa o generaré mis propios proyectos??

-> Te veo un poco desorientado, tomando decisiones erráticas y precipitadas. Hay una figura masculina/paternal que te puede orientar o dar una oportunidad.

Jjmc: Tendré el dinero necesario para los estudios de mis hijos???

-> Me salen unas cartas un tanto contradictorias. Es posible que tengas alguna dificultad económica puntual, pero en principio nada dramático.

Mia: El lloc de treball, la meva feina, com la veus. Puc estar tranquil·la?

-> Doncs jo no ho estaria gens. Veig molta inestabilitat i un canvi que no pinta massa bé.

Mia: La novel·la. Aquest any sí?

-> Veig que encara et queda una etapa d’esforç i reflexió interior abans de culminar el projecte.

Jaume: Trobaré xicot l’any que ve?

-> Doncs no. No deixis que et guii la impaciència i la imprudència.

@gabrielFP19: Descobrirem més affaires de la dreta molt catalana gràcies a revenja d’una altra amant?

-> Es descobrirà un gran escàndol de corrupció relacionat amb una figura masculina i poderosa.

@azoteliberal: aquest any seguiran triomfant les polítiques turboneoliberals a la Unió Europea?

-> Les cartes son terriblement dolentes, així doncs interpreto que possiblement persistiran les polítiques més austeritaries

GRACIES A TOTES I TOTS PER PARTICIPAR! BON 2014!

Crònica d’ #EncerclemLaCaixa

Per primera vegada, des de que el meu pare em duia amb 12 anys a mítings d’Àngel Colom, he assistit a un acte independentista un 11 de Setembre. Jo! Amb lo internacionalista i materialista que soc! Concretament ho he fet a la cadena que rodejava la seu de Caixa, convocada pel Procés Constituent, al marge de l’ANC. L’any passat em vaig quedar a casa doncs em negava a participar en un acte de pre-campanya d’Artur Mas i aquest any hagués fet el mateix si no hagués sorgit aquesta alternativa a donar-li la ma als meus enemics de classe i al Govern de les Retallades i els Corruptes.

Els aiatol·làs del catalibanisme fonamentalista i ortodox s’han dedicat aquests dies a esputar fatwes d’odi des dels seus minarets de la premsa subvencionada, titllant aquest acte de  “paràsits”, “quimera”, “il·luminats”, “màscares de cumbaianisme”, “botiflers ecopijos”, “pixen fora de test”, “papanatisme urbanita”, “pastanagues ecològiques”, “actitud poc madura i absolutament ridícula”, “tacticisme decepcionant”, “si fos per ells encara estariem a l´época terciaria”, “que se’n vagin a pastar”, “idealismes trastocats i excèntrics”, “hipocresia brutal”, “una autèntica imbecilitat”, “capelleta de bonisme somiatruites”. Fins i tot Pilar Rahola afirmava recentment en un article al folletí del Grup Godó que “no es pot governar Catalunya contra La Caixa” i injuriava aquesta cadena com un “exercici fariseu de puta i Ramoneta, en versió ciclista-ecosocialistamongívol“.  Si. Definitivament volien que em quedés a casa un any més.

Vàrem sortir del metro a les 15:15 i una multitud s’aglomerava ja a les portes del centre financer. Em vaig fer un tip de saludar moltíssims coneguts d‘ICV, del 15M, d’EUIA, alguns troskos, activistes de SOS Racisme o Unitat Contra el Feixisme, mentre començava el parlament previ. Poques estelades, moltes pancartes amb infinitat de lemes i una tricolor. Vaja, que estava com peix a l’aigua! Amb aquesta gent si que em ve de gust fer un país nou!

Entre crits contra les retallades o la llei de l’avortament van donar lloc a diferents parlaments sobre un petit camió amb un precari equip de só que fallava constantment. L’hospitalenc Jaume Botei va fer una crida a signar la ILP de la Renta Garantida i va tenir records per Allende o el poble de Síria; mestres de les escoles bressol van alertar de la privatització de l’educació 0-3 per part d’Irene Rigau; treballadors de l’hostaleria o de justícia van explicar la seva lluita laboral; una membre de l’Auditoria del Deute va alertar que els lladres i corruptes els tenim a casa i no a Madrid; una migrant va demanar papers per tots, però sens dubte l’agitador mitinero per excel·lència va ser el sindicalista Diego Cañamero, de l’Espanya subvencionada, segons CIU. Aquí part el seu discurs incendiari, dient que els andalusos son Garcia Lorca, no les romeries:

Va faltar la monja Forcades, que està donant classes a Alemanya. Me n’alegro! Encara no li he perdonat que participés en un congrés amb negacionistes del SIDA o abduïts per extraterrestres i la seva vinculació amb l’Església es el veritable llast del Procés Constituent. Molt millor Arcadi Oliveras, per posar seny i contingut materialista a aquest projecte, sens dubte!

Jo anava amb unes amigues que s’havien inscrit al “Tram D“, al mig de la Diagonal. Sobrava gent a carretades així que ens vam donar la ma formant una cadena en ziga zaga, mentre l’església tocava campanes anunciant les 17:14h; únic detall folklòric grinyolant en aquest acte tan racional, que mirava als ulls de la present realitat social, no a un passat de feudalisme idealitzat, ni a un futur d’il·lusió voluntarista.

Al cap de mitja hora, com ja ens avorríem, vam baixar cap a Passeig de Gràcia on ens vam trobar la cadena oficial, concretament un tram “upper-Diagonal” ple de senyores tenyides i repentinades, que semblaven sortides d’un Club de Golf. Quina diferència! Tots uniformats amb les samarretes grogues i 4 estelades/persona, cantant Els Segadors a l’uníson amb membres de l’organització que dirigien el cant. Només li faltava això a la jerarquitzada i poc assembleària ANC per semblar-se a un exèrcit.

El Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya eren una veritable demostració de com el nacionalisme post-ideològic transversal ha aconseguit l’hegemonia cultural i el control dels carrers, a anys llum del poder de convocatòria del 15M. Podrem estar-hi més o menys d’acord, però la força que això està agafant es indubtable i pot acabar superant als seus impulsors convergents o generant una perillosa frustració social si, tal com insinuava Artur Mas, tot plegat acaba esdevenint unes eleccions autonòmiques més el 2016. Veurem en que acaba tot plegat, doncs en teoria aquest era el darrer 11S abans de la Consulta… o no. A 8TV la Primera Dama, Helena Rakosnik, deia que havia estat una festa molt divertida i que esperava repetir l’any vinent

El mite de Cassandra i la rendició d’Artur Mas

En la mitologia grega Cassandra era una sacerdotessa d’Apol·lo que va aconseguir el poder de veure el futur a canvi de sexe amb el Deu però ,com ella no li corresponia amb el seu amor, Apol·lo li va llençar una maledicció escopint-li a la seva boca: mantindria el seu do intacte, però mai ningú creuria en les seves profecies.

Quelcom semblant ens succeeix a les persones que tenim una ideologia emmarcada dins el materialisme històric: com analitzem objectivament les causes materials i estructurals dels fenòmens, som molt més capaços de preveure el seu desenvolupament en el temps. Però, per desgràcia, dins la cultura postmoderna i neoliberal es viu un auge de les ideologies hegelianes, idealistes, irracionals, pre-il·lustrades i anti-modernes. Molta gent pensa que amb “la voluntat del poble” es pot aconseguir transformar la realitat, ignorant els condicionaments econòmics, polítics i socials que ho fan possible. Creuen que desitjant molt fort, molt fort una cosa simplement passa. Vaja, ja ens podríem posar a desitjar que baixi l’atur, si aquest ritual de bruixeria animista funciona!

Per exemple, jo porto dient des de 2010 que bona part del moviment popular sobiranista està totalment al servei de CIU, primer per dinamitar el Tripartit i després per mantindre’s a tota costa al Govern de la Generalitat al preu que sigui, sense cap voluntat real de construir un estat nou, contra els interessos mercantils de La Caixa-Abertis qui mana realment a la Generalitat. Una cortina de fum que ha permès aprovar draconianes retallades, i tapar tota mena de corrupció. Que ha generat unes grans movilitzacions al carrer que no només no s’han fet contra el Govern, sinó que han estat liderats per aquest. I que han servit perqué el principal partit de l’esquerra investeix al candidat de la dreta amb un xec en blanc i ajudant-lo a amagar el Pressupost del debat parlamentari. La carambola perfecte per l’oligarquia explotadora.

Fins ara el pensament màgic i xamànic s’alimentava amb una data esotèrica: el 1714. El Tricentenari del setge borbònic a Barcelona (el 1705 n’hi va haver un altre d’austriacista, però aquest no convé recordar-lo). Però resulta que Artur Mas acaba d’anunciar per fi el que molts ja sabíem: que no es donen les condicions materials per la gran festassa patriòtica. I que allargarà l’agonia austericida, endarrerint la pastanaga fins 2016, potser llavors amb l’excusa que aquell any les efemèrides coincideixen amb el Decret de Nova Planta, qui sap. Qui dia passa any empeny. Mas, el director d’aquesta farsa, sap des del primer dia que va de farol,  però mentre tingui a l’ANC i tots els mitjans de comunicació subvencionats donant-li bombo a la seva falsa utopia, pot anar retallant i privatitzant d’amagat.

I jo he rebut tota mena d’insults, ultratges i ignomínies, sent acusat de botifler i traïdor a la pàtria en amunt, simplement per anunciar el que avui ha succeït. Mira que atrevir-me a trencar la il·lusió col·lectiva, amb la burda i freda realitat!

Un exemple perfecte de l’alienació mística, autoengany i negació de la realitat és Antoni Garcia el President i cap de llista d’ERC a l’Hospitalet, qui fa un parell de dies m’explicava per twitter que aquest mateix més tindríem la data i la pregunta d’una consulta que ja mai es farà.

Pot esperar assegut! Ni Sandro Rey fica tant la pota en les seves endevinacions. Quin paperot ERC! Dos anys fent de minyona complaent a CIU perqué després us facin una pluja daurada a la boca a sis dies de la #ViaCatalana. Si es que ja ho deia el cònsol Servili Escipió “Roma no paga traïdors”