Posts Tagged ‘homofobia’

h1

Sobre la teoria del “Pare Absent” com a causa de Homosexualitat masculina

Mai 29, 2017
# aaSchnaider

Sascha Schneider. Triumph of Darkness.1896

Recentment el bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha tornat a fer-se ressò d’una antiga teoria segons la qual la homosexualitat masculina estaria causada per una absència de figura paterna. Més enllà de fer protestes i assenyalar al religiós com a homòfob, que ja ho trobo bé, resulta necessari argumentar per tal de desmuntar d’arrel aquesta absurda hipòtesis.

No es el primer cop que escolto aquesta argumentació. Corria per casa un manual de psicologia de la sexualitat dels anys 50’s on es deia més o menys el mateix. Recordem que no va ser fins l’any 1973 que la Associació Americana de Psiquiatria (APA) va votar per unanimitat deixar de considerar la homosexualitat com una desviació sexual o trastorn mental, tot i que no serà fins 1990 que la OMS no fa el mateix. Ho vaig tornar a llegir en el llibreComprendre i sanar la homosexualitat” de Richard A. Cohen, que ja vaig analitzar en un post.

Aquests punts de vista tenen en comú que veuen la homosexualitat com una malaltia que s’ha de curar i, per tant, cal buscar la causa que la provoca per tal de fer prevenció i cura, emparant unes “teràpies reparadores” que han dut al suïcidi o a importants traumes mentals a les seves víctimes.  Curiosament, la seva obsessió és exclusivament la homosexualitat masculina. El lesbianisme no els preocupa? O potser es que la seva ment patriarcal ni tan sols contempla la possibilitat que una dona pugui experimentar plaer sexual sense presència fàl·lica?

Originalment el psicoanàlisi no culpava als pares, sinó a les mares de la homosexualitat dels seus fills (homes). Segons el mateix Sigmund Freud, les mares dels gais eren “fredes i exigents“. Anys més tard, veient que aquesta premissa no tenia ni cap ni peus,  canvien de culpable: ara acusen al “pare absent” i el seu simbolisme com a origen de la legitimat del ordre i la llei dins de la família (heteropatriarcal).

Dona la casualitat que totes les persones que conec orfes de pare, o amb els pares separats i que han crescut amb la mare, son heterosexuals sense la menor ombra de dubte.  I tots els gais del meu entorn, entre els que m’incloc, han crescut en famílies amb un pare completament present en tot moment.

Una altre cosa es que aquests freudians de pacotilla hagin confós la causa amb la conseqüència. M’explico: El fet que jo sigui gai fa que tingui lleugerament menys confiança amb el meu pare per explicar-li segons quines coses, per fer bromes sexuals o per tindre una conversa pujada de to. De la mateixa forma que m’és més fàcil parlar de sexe amb les meves amigues que amb els meus amics heteros (que s’escandalitzen per tot de seguida!). Però això es una conseqüència! No una causa! Ara, també us he de dir que conec casos de nois gais amb molta més confiança amb el seu pare que amb la seva mare (vegeu aquest emotiu video, per exemple). No existeix una correlació clara.

Que passa, doncs, amb els diferents germans que tenen uns mateixos pares, però no la mateixa orientació sexual? I si aquesta teoria del “pare absent” fos certa, implicaria també que la heterosexualitat masculina es una conseqüència d’una sobreprotecció paterna o d’una absència materna? Ah no! Que a la “norma” no cal buscar-li causalitat. Clar, clar.

Alguns científics han volgut maquillar amb una pàtina d’empirisme aquesta obsessió, buscant les causes de la homosexualitat (de nou només masculina) en els gens. I que s’han trobat? Amb bessons idèntics amb diferents orientacions sexuals.  Davant d’això, en comptes de reconèixer l’error, s’han tret de la màniga que hi han factors “epigenètics” que fan que uns gens s’activin i altres no depenent de factors ambientals o emocionals. Es a dir, que no tenen ni idea de quina es la causa en si.

I doncs quina es la causa? La resposta la tinc claríssima: NO EXISTEIX. O no existeix una única causa universal que expliqui la diversitat sexual en totes les cultures i moments de la història.  De fet, molts dels patrons amb els que sol treballar la psicoanàlisi freudiana/lacaniana son extremadament etnocèntrics i no es compleixen fora de l’occident contemporani, com va demostrar l’antropòleg Bronisław Malinowski quan va descobrir que el complexe d’Edip no es donava entre les famílies matrilineals de les illes Trobriand

Anem per parts. La homosexualitat, igual que la heterosexualitat, la masculinitat o la feminitat, son invents humans, producte de la nostre cultura, història i societat. El paper del sexe i el gènere ha variat radicalment en cada lloc i moment de la història. L’actual model de família nuclear heteropatriarcal es només un dels moltíssims que existeixen o han existit en el temps i l’espai.

# aaTebas

Kílix àtic (s. V a.C.) que representa a dos amants de Tebes

Alguns exemples: en la Tebes grega del s.V aC la homosexualitat masculina era obligatòria per tothom durant una fase de la seva vida, concretament com un entrenament durant el seu pas per l’exèrcit. Ser homosexual no estava relacionat amb una minoria sexual, o amb l’efeminament. Al contrari, anava de la mà de la masculinitat agressiva i extrema per la qual tothom havia de passar mentre era jove i militar; un cop retirat es casava amb una dona i tenia fills. Quelcom similar passa a les terres altes de Nova Guinea on els joves guerrers viuen separats de les seves famílies i tenen relacions homosexuals com a ritual de pas obligat a la maduresa. Al Sudan entre les tribus Azande els joves només poden tenir relacions homosexuals fins que han aconseguit acumular tant ramat com per permetre’s un matrimoni heterosexual.

En la moltes societats preindustrials, com a la Xina imperial, l’Atenes clàssica, el Bizanci o la Persia medieval, així com l’Al-Andalus musulmà, ningú pensava que les relacions homosexuals masculines fossin una depravació, ni una conducta minoritària, doncs s’acceptava una bisexualitat masculina, on s’alternaven relacions homo i heterosexuals, segons el moment de la vida o la llibertat de la persona. Tan sols en alguns casos estava mal vista la homosexualitat passiva en edat adulta.

Es a dir: cada cultura ha organitzat la seva sexualitat d’una forma diferent. Es impossible que hi hagi un causant comú entre la homosexualitat als azande del Sudan i els de San Francisco, més enllà de que la diversitat cultural genera una diversitat sexual.  Seguir buscant una “causa” a aquesta orientació, només busca relacionar-la amb quelcom anormal, malaltís i depravat que cal guarir.

Perquè no busquem  les causes de la homofòbia? Doncs es ben senzill: algunes societats amb greus problemes de baixa demografia, com els jueus de l’antiguitat, van desenvolupar un seguit de tabús sexuals religiosos en contra de qualsevol conducta sexual no reproductiva: la masturbació, la solteria o la homosexualitat.

Quan la societat occidental contemporània ha adoptat un model econòmic postindustrial de bens i serveis que requereix de poca ma d’obra, aquests tabús han resultats absurds i la pressió natalista poc a poc ha anat desapareixent, donant pas al feminisme i als moviments LGBT.  El concepte de “orientació sexual” o de “homosexualitat” entès com a una identitat sexual  exclusiva, son conceptes socials que han sorgit recentment, en el pas de la societat industrial/agrícola a la postindustrial antinatalsita actual. Per tant, l’acceptació de la homosexualitat no es dona encara en aquells llocs del món on la seva economia depèn d’una elevada demografia que els proporcioni força de treball constant.

h1

No es l’Islam es l’Heteropatriarcat

Juny 14, 2016
#Sadiq

Sadiq Khan, alcalde musulmà de Londres, fent campanya pel matrimoni igualitari LGBT

 

Tal com imaginava, immediatament després de l’atemptat homòfob a Orlando per part d’un nordamericà musulmà ha sorgit un Tsunami d’islamofòbia i “pinkwashing”a les xarxes. Es a dir, gent que empra els drets LGBT per impulsar un odi contra les persones musulmanes, presentant a l’Islam com una religió inexorablement homòfoba. Es això cert? Aquí alguns apunts d’urgència:

1) Segons les investigacions sobre Islam i homosexualitat que ha realitzat l’activista antiracista Abdenaur Prado, el Corà tan sols té dues mencions molt ambigües sobre la homosexualitat: la condemna dels fets de Sodoma agafada del Gènesis jueu (que es refereix a una ambigua violació, que es va interpretar com homosexual a partir del segle II-III dC), així com una defensa del matrimoni heterosexual com a forma sagrada d’ordre heteropatriarcal. Però no es van produir cap mena de persecució homòfoba en el mon islàmic fins a temps molt recents, a partir de la colonització occidental d’Àfrica i Pròxim Orient al s.XIX. Prado ha documentat l’existència de matrimonis homosexuals musulmans fins ben entrat el segle XX al desert de Líbia. A l’Al-Andalus existia un riquíssim gènere de poesia homoeròtica musulmana (fins i tot lèsbica)  entre els segles IX i XIII, amb distingits poetes com Ibn Dawud, Ibn Hazm o Abu Nuwas. Estan documentades relacions obertament homosexuals entre els següents reis andalusís: Abderramán III, Alhakén II, Abd Allah de Granada, Muhammed V, Al-Mu’tamid de Sevilla, Yusuf III de Granada, alguns d’ells van arribar a tindre harems masculins. Altres dirigents musulmans obertament homosexuals coneguts son: Ibrahim II (Ifraquiya s.IX), Mahmud de Ghazni (Pèrsia, s.X),  Mehmed el Conqueridor (sultà otomà del s.XV) i Radu III (Romania, s.XV). De fet la homosexualitat masculina va ser plenament legal i reconeguda durant l’Imperi Otomà, al 1858, durant el període reformista conegut com a “Tanzimat” i va ser prohibida de nou amb les colonitzacions britànica i francesa.

2) Com ja vaig explicar en un post sobre l‘auge de la homofòbia en alguns països del món i en un altre sobre Àfrica, no existeix cap correlació entre homofòbia i religió. Hi ha homofòbia en països oficialment ateus (dictadures comunistes com Cuba i Corea del Nord i ex-membres de la URSS), països molt cristians (Uganda, es l’estat més homòfob del món es catòlic), ortodoxos (tota Europa de l’Est) així com islàmics, hindús o budistes. Les causes reals de la homofòbia es una estructura de parentesc extremadament natalista i heteropatriarcal produïda per economies amb una alta natalitat i mortalitat, pobresa, desigualtats i dependència de l’agricultura que fa necessària una constant renovació de la ma d’obra al camp amb una elevada explotació a les dones perqué tinguin fills, la qual cosa produeix una cultura molt masclista. Altres causes de la homofòbia es que es una forma de buscar culpables fàcils i dèbils contra qui canalitzar l’odi social (en comptes de fer-ho contra els poderosos), així com factors identitaris anti-occidentlals. Però, insisteixo, tan es si es produeix en llocs musulmans, hindús, ateus o catòlics, es el de menys!

3) La islamofòbia es basa en presentar l’islam com una entitat monolítica i homogènia, com si els 1.200.000.000 musulmans del món fossin idèntics i no existissin diferències culturals entre Somàlia, Pakistan o Egipte. Existeixen infinits matisos entre la percepció de la homosexualitat dins l’islam, només recordar noms de diversos polítics musulmans compromesos amb els drets LGBT com l’alcalde de Londres Sadiq Khan o la regidora de Badalona Fàtima Taleb. Existeixen centenars d’organitzacions LGBT dins el món musulmà com Al-Fatiha Foundation, fundada el 1998 per pakistanesos LGBT nordamericans; The Inner Circle fundada el 1996 pel Imam Muhsin Hendricks; Imaan fundada per musulmans de Londres; Salaam Canada per musulmans canadencs; així com la més gran i recent Muslims for Progressive Values fundada el 2007 i amb presència a Malasia i Africa subsahariana.  A Palestina existeixen les organitzacions Aswat i Al-Qaws i fins i tot tenen un Observatori contra la Homofòbia. El documental “Jihad for Love” ens narra la existència de imams obertament homosexuals i casats legalment amb homes a Sud Àfrica. Les comunitats LGBT van tindre un paper determinant a les revoltes de la Primavera Àrab.

4) Quan es produeix un atemptat per part de la ultradreta feixista, com el de Anders Breivik a Noruega, sempre es presenta als mitjans com un cas aïllat provocat per un llop solitari desequilibrat, en canvi l’atemptat d’Orlando es culpa de tot l’Islam en si. Que el seu autor fos un pertorbat masclista que apallissava a al seva dona i que tenia fòbia obsessiva contra els gais, son detalls irrellevants al costat de la seva fé i no te res a veure amb l’heteropatriarcat. Si, clar.

5) Tal com afirmava Marx, la religió es l’opi del poble. Però quan algú està sofrint molt, realment necessita aquest opi per sobreviure i si li traiem de cop, sense atacar a les causes reals del seu dolor, l’únic que aconseguirem es un augment del dolor fins a límits inhumans. El fanatisme religiós es una reacció identitària antioccidental en llocs devastats per la guerra, les desigualtats econòmiques i la fam. En llocs on no existeix l’estat del benestar les esglésies i mesquites son els únics centres de redistribució d’aliments, de cures mèdiques o d’aprenentatge. A Europa només vam arribar al laïcisme quan l’Estat li va prendre el monopoli del benestar a l’església, va democratitzar l’accés a una educació superior i va eliminar la pobresa extrema. Amb la globalització ens trobem amb l’arribada de persones migrades que venen de contextos econòmics, socials i culturals molt diferents als nostres; davant d’això no podem pretendre imposar un ateisme radical sense més, hem d’aconseguir una convivència de totes les creences, dins un estat laic i aconfessional que garanteixi la llibertat individual. El fonamentalisme laïcista pot acabar esdevenint una  màscara del racisme que busca inferioritzar a les persones migrades, presentant-les com a éssers immadurs i irracionals, davant el progrés i la raó occidentals. Les religions deixaran de tindre sentit quan desapareguin les causes socials i econòmiques que duen a la gent a necessitar opi per sobreviure. No abans. Si ens limitem a prohibir una religió, sense modificar les causes estructurals que motiven la seva existència, simplement serà substituïda per una altre secta o creença metafísica. La ciències socials i el materialisme històric no tenen com a missió destruir la religió, sinó estudiar les seves causes i el seu funcionament de forma empírica. I us ho dic com a 100% ateu. Prohibir la religió no acaba amb la homofòbia en absolut, com s’ha demostrat en totes i cada una de els dictadures comunistes del planeta. Mentre hi hagi heteropatriarcat hi ha homofòbia.

6) Pensar que la homofòbia es un problema dels bàrbars islàmics, es una forma supremacista i etnocèntrica de sentir-nos superiors i negar tota la violència i discriminació homòfoba que es produeix a casa nostre. A mi totes les persones que m’han pegat, insultat o assetjat pel fet de ser gai eren cristianes, agnòstiques o atees. Fa anys que col·laboro amb entitats antiracistes; amb el tracte que he tingut amb comunitats islàmiques mai he tingut el menor problema ni comentari fora de to. Mai. Equiparar Islam i homofòbia als únics que perjudica es als homosexuals musulmans, els quals es veuen castigats per el doble estigma de la homofòbia i la islamofòbia. S’ha d’atacar a la homofòbia sense mirar la religió de qui la practica, que com ja he dit es irrellevant doncs es dona transversalment arreu, i s’ha d’empoderar a la comunitat LGBT musulmana i als sectors moderats del Islam perqué siguin ells qui donin la batalla contra el fonamentalisme i no des d’una visió etnocèntrica.

ahomofobia

h1

Homofòbia i Futbol: Un Ritual d’Iniciació en la Masculinitat.

Mai 23, 2016

### futbol i maculinitat

La primera activitat social a la vida d’un infant en la qual es dona una veritable divisió sexual del comportament es produeix al pati de les escoles de primaria. Els nens juguen a futbol i les nenes no. El futbol es, doncs, un veritable ritual de pas que serveix per a la  creació d’una subjectivitat masculina grupal, on qui en queda exclòs es marginat socialment i es vist com “poc viril”, “efeminat” o directament es acusat d’homosexual.  I aquest es, des del meu punt de vista, es el motiu principal pel qual existeix tanta homofòbia al mon del futbol professional.

A Espanya mai cap jugador de futbol s’ha declarat obertament homosexual. L’únic àrbitre que s’ha atrevit a sortir de l’armari, Jesús Tomillero, ha presentat la seva dimissió recentment després de rebre insults homòfobs en el camp del Cadis que estan sent investigats pel Fiscal de Delictes d’Odi. Ha rebut suports de tota la classe política, actors o ciutadans, però no de futbolistes, amb les úniques excepcions d’Iker i el Rayo Vallecano. Fa pocs dies, també, el Barça ha estat denunciat per crits homòfobs contra Cristiano Ronaldo, l’estètica del qual s’aparta lleugerament del prototip clàssic de mascle viril.

Recentment la revista Jotdown ha publicat un interessant artícle de Bárbara Ayuso titulat “En el armario del fútbol“, on entrevista a destacats futbolistes com Pep Guardiola, Gerard Piqué, Jorge Valdano o Javier Irrueta. Segons la opinió dels entrevistats les causes de la homofòbia al futbol son la pressió de la premsa a la vida privada dels jugadors, que fer el primer pas es complicat, o que no existeixen protocols legals per fer front a la homofòbia. També llencen pilotes fora (mai millor dit), dient que aquesta homofòbia es culpa dels seguidors, dels clubs o de les institucions futbolístiques.

Però cap va a l’arrel del problema: el futbol, dins la nostre cultura, actua com un ritual de pas entre l’infant asexuat i el jove masculinitzat. El gènere no es quelcom natural, es una construcció social que cada cultura transmet a la següent generació mitjançant normes, tabús, rituals i símbols.

Richard A. Cohen, un evangelista homòfob, afirma en el seu  manual per curar la homosexualitat que aquesta es tracta d’una patologia provocada pel trauma i la frustració psicològica al sentir-nos exclosos de l’ambient viril del futbol durant la infància. Aquest sinistre personatge s’ha topat amb l’arrel del problema però l’ha entès completament al revés: la exclusió del futbol el que genera es homofòbia, no homosexualitat. Evidentment que hi han homosexuals que juguen al futbol, però ho fan en equips com Panteres Grogues, una associació específicament LGBT creada per evitar l’ambient d’odi i intolerància que es dona al futbol professional i que van organitzar uns Euogames a Barcelona l’any 2009, on milers de gais i lesbianes van poder practicar esport fora de la pressió heteropatriarcal.

### futbol i maculinitat2

Diversos estudis sociològics i antropològics sobre la violència al mon del futbol, apunten a que els grups de hooligans es creen buscant una identitat viril grupal en homes de classe treballadora manual que es veuen desplaçats per una societat postindustrial on la força bruta ja no es econòmicament rellevant. Els càntics, els colors, les samarretes, els himnes o els crits al camp son una forma simbòlica i ritualitzada que donen ordre, sentit i homogeneïtat a la seva identitat i els serveixen per canalitzar (d’una forma socialment acceptable)  els seus  sentiments irracionals d’odi, violència i frustració davant la marginació a la que els ha empès la modernitat del capitalisme postidustrial, així com la revolució sexual de les dones o les minories. En aquest context ritual, el futbol es una representació simbòlica d’una guerra entre dos exèrcits, on la homosexualitat o qualsevol rastre de feminitat, es un tabú que trenca amb la jerarquia simbòlica de virilitat i el rol modèlic de masculinitat heroica que s’associa al jugador-guerrer.

Un bon exemple es l’estudi de Javier Durán González (1996), on apunta a que el 85% dels hooligans son homes, amb una mitjana d’edat d’entre 16 i 25 anys (es a dir, en edat sexualment activa però anterior a la formació del matrimoni), de classe obrera no qualificada i econòmicament molt depauperada. Durán creu que aquests hooligans generen una comunitat alternativa al seu nucli familiar (normalment desestructurat i problemàtic, on ja es pot produir la violència), entorn a un univers simbòlic i afectiu molt simple i reduït entorn a “estima els nostres – odia els altres“. Hi afegiria que també es una forma de construir una identitat de gènere masculina juvenil, basada en l’exaltació de la violència i l’agressivitat com a forma de canalitzar l’impuls sexual en l’etapa anterior al seu control social dins la família nuclear heterosexual.

Un altre interessant estudi es del de Débora Tajer (1998) que apunta a que el futbol es una forma d’organitzar la masculinitat, una forma de fer-se un home i de com en aquest espai simbòlic interactuen identitats de gènere, classe i nacionalitat. El futbol es un espectacle de masses, una performance de la identitat masculina heteropatriarcal, on es transmeten els arquetips hegemònics del gènere masculí (homes joves, forts, virils, heroics, violents i dominants). Aquests valors es transmeten generacionalment, on els fills hereten l’afició  dels seus pares i aquests els apunten de ben petits a jugar aquest esport. Molts nanos de ben petits s’impregnen dins l’univers simbòlic d’un equip (samarretes, colors, himnes…). I sobretot on es dona una maniquea exclusió deliberada de l’altre, del que no es “dels nostres” i no forma part del univers del nostre equip, o de la nostre masculinitat viril.

Jo, personalment, mai m’he sentit tan incòmode, insultat i exclòs com en els vestuaris d’Educació Física. Aquest espai social es converteix en un indret de camaraderia viril i sexual, on la presència de dissidents en la identitat heterosexual es vista com un perillós intrusisme. La homofòbia es basa en una certa por a que un mascle heterosexual sigui tractat amb el mateix assetjament sexual amb el que ells tracten a les dones i, en un indret sense roba, salten totes les alarmes.

Aplaudeixo les campanyes de sensibilització contra la homofòbia a l’esport, com la de posar-se cordons amb la bandera de l’Arc de Sant Martí, però no deixaran de ser accions simbòliques, benintencionades però irrellevants, mentre no s’entengui com de profundes son les estructures de construcció de gènere en la nostre cultura i el destacat paper que hi juga el futbol com a ritual de formació/exclusió d’identitat masculina. Mentre no s’ataqui a les arrels del problema, podar les fulles no conduirà enlloc.

h1

PINKWASHING: Com Israel empra els drets LGBT per netejar-se la cara

Març 8, 2016

#pinkwashing

El juny de 2012 el portaveu de les forces armades d’Israel va penjar aquesta fotografia, de dos soldats homosexuals agafats de la ma, al seu Facebook. La imatge es va tornar immediatament viral a les xarxes, aconseguint un gran ressò.

Que vol aconseguir el govern ultradretà de Benjamin Netanyahu amb aquesta campanya? Molt senzill: emprar els drets LGBT per netejar la imatge d’un exercit que manté per la força les polítiques d’apartheid racista i neteja ètnica contra la població palestina (sigui quina sigui la seva orientació sexual). Emprant al col·lectiu LGBT com una racionalització icònica de la idea de modernitat, es pretén transmetre la imatge, falsa i tòpica, de que Israel es un país occidental, demòcrata i avançat, rodejat de fonamentalistes islàmics ancorats en un pensament medieval. I que, per tant, com a cultura superior té dret a colonitzar, massacrar i discriminar als palestins en nom del progrés i la civilització; el mateix discurs de darwinisme social amb que s’ha basat sempre l’imperialisme cultural. Des dels moviments socials aquesta estratègia política s’ha anomenat “Pinkwashing“.

#pinkwashing3

Propaganda LGBT de l’exercit d’Israel

Aquesta campanya d’imatge s’ha estès també a moltes agències de turisme que venen Tel Aviv com la Capital Gai d’Orient Mitjà. Israel ha promocionat la seva presència a moltes marxes LGBT arreu del món, per tal d’associar-se internacionalment a una idea de modernitat i tolerància. Sense anar gaire lluny, el 2011 una delegació LGBT de Tel Aviv va participar al Pride de Barcelona. Aquest esdeveniment va ser divulgat a bombo i plateret per l’ambaixada d’Israel a Espanya des de les seves xarxes socials oficials. Per tant, queda clar que es una campanya que no té res d’espontània, ni sorgeix dels moviments LGBT, sinó que està perfectament orquestrada des del Govern d’ultradreta hebreu.

#pinkwashing3

Participació de Israel al Pride de Barcelona 2011. Fotografia de l’ambaixada d’Israel a Espanya

#pinkwashing2

Pinkwashing a la Marxa de l’Orgull LGBT de Vancouver

Però es realment Israel un paradís LGBT? Doncs bé, no. Ni de conya. Si bé es cert que el grau d’acceptació de la homosexualitat a Israel és molt més elevat que a Palestina (un 40% enfront un 4%), la majoria de la població israelita es encara molt homòfoba: 47% enfront al 40%, es a dir un 400% més d’homofòbia que a Espanya. La homosexualitat no es delicte a Israel des de 1988, però el matrimoni entre parelles del mateix sexe no es legal; de fet, el matrimoni civil heterosexual es va aprovar el 2010 i només es pot fer servir en casos excepcionals. El matrimoni mixte entre membres (heterosexuals) de diferents religions encara avui es il·legal, com a la Sud-àfrica de l’apartheid.

Son nombrosos els atacs i atemptats terroristes homòfobs per part de jueus ultraortodoxos en contra de la comunitat LGBT:  Quan la cantant transsexual Dana International va representar  a l’estat jueu a Eurovisió el 1998 va rebre amenaces de mort per part de tota la dreta sionista, fent que la televisió pública hebrea boicoteges l’emissió del festival, just quan Israel va guanyar el certamen. L’any 2005 els principals rabins fonamentalistes (aliats amb representants religiosos cristians i musulmans de Jerusalem) van impedir que es celebrés la Marxa de l’Orgull LGBT d’aquell any a Jerusalem. El 2009 es va produir un tiroteig a una associació LGBT de Tel-Aviv (Bar-Noar) deixant dos morts i deu ferits, d’entre 14 i 21 anys d’edat; la policia va detindre a un jueu ultraortodox com a únic sospitós, tot i que la investigació segueix oberta. L’any 2015 un altre jueu ortodox va atacar a ganivetades una marxa LGBT, a Jerusalem, amb una persona morta (de només 16 anys) i sis ferides. Recentment els col·lectius LGBT hebreus han denunciat un augment del 80% d’atacs violents homòfobs el passat 2015, respecte a l’any anterior.

#pinkwashing1

Noia de 16 anys assassinada per un jueu ortodox a la Marxa LGBT de Jerusalem, el 2015.

A Palestina la tolerància a la homosexualitat es un “patchwork” legal. A Cisjordània la homosexualitat no es delicte des de 1951, mentre que a la franja de Gaza es mantenen les normatives homòfobes imposades per la colonització britànica el 1936 (només contra les relacions entre homes, no es contempla la possibilitat d’existència de lesbianisme). L’Autoritat Palestina mai ha legislat sobre el tema. Si bé es cert que tenen una cultura molt heteropatriarcal i homòfoba, també ho és que recentment han sorgit dues associacions LGBT palestines, (Aswat i Al-Qaws), que fins i tot disposen d’un observatori contra la homofòbia.

Es calcula que uns 2.000 homosexuals palestins viuen refugiats de forma clandestina a Tel Aviv. Ha fet alguna cosa Israel per ajudar-los? No! Al contrari! Les polítiques d’apartheid racista no entenen de gustos sexuals. El mur de la vergonya que separa els territoris jueus dels palestins, així com els punts de control a la frontera, tracten a tots els palestins igual de malament. El Govern i el Tribunal Suprem han rebutjat sempre les nombroses peticions d’asil i n’ha ordenat l’expulsió, encara que alegessin estar tenint una relació amb un ciutadà israelita.

Però no només això, l’exercit d’Israel i la seva policia ha detingut a gais palestins refugiats i els ha fet un xantatge: si no es converteixen en espies pel Mossad i denuncien als seus amics i familiars palestins que tractin de fer mobilitzacions pels seus drets, els expatriaran fent pública la seva orientació a la seva comunitat i família. Podeu llegir aquí el testimoni de Saif i Madj. Pot existir quelcom més retorçat?

Recentment han sorgit diversos grups queer que es dediquen a denunciar i boicotejar públicament la hipocresia de l’estat d’Israel, cada cop que el govern hebreu tracta de emprar els drets LGBT (que ells neguen als palestins) per legitimar el seu racisme colonial envers els territoris ocupats. Podeu seguir la seva web AQUÍ.

#pinkwashing4

Com a conclusió, simplement demanar a la comunitat LGBT israelita que deixi de participar en aquesta pèrfida estratègia, denunciant la manipulació pels interessos militars d’un Govern que no reconeix plenament els seus drets, i busqui una aliança intercultural amb els grups queer palestins per combatre conjuntament la homofòbia i l’apartheid racista, per sobre de fronteres o barreres nacionalistes, religioses i culturals.

h1

Heteronormativitat en Arqueologia

febrer 17, 2016

La irrupció de la homofòbia es quelcom històricament força recent. Amb lEdicte de Milà del 313 DNE el cristianisme esdevé religió oficial en tots els territoris de l’imperi romà. A partir d’aquell moment la homosexualitat masculina s’associa a un vici de la religió politeista anterior, iniciant el mateix Constantí persecucions contra sacerdots pagans acusant-los d’efeminats. El 346 el senador romà Firmicus Maternus publica “Els errors de la religió pagana” un veritable manual d’odi i intolerància homòfoba; Sant Agustí el s. V recupera el mite de Sodoma per tal d’infondre pànic al càstig diví davant el sexe entre homes; s’editen diversos edictes i normatives contra la homosexualitat el 342, 390 o 438; Teodoci ordena matances i persecucions envers sospitosos de sodomia el s. IV i al s. VI, l’emperador bizantí Justinià estableix com a càstig la castració pel sexe entre homes, tant per actius com per passius.

La moral judeocristiana imposa una ideologia natalista que castiga qualsevol comportament sexual que vagi en contra de la reproducció demogràfica. Per tal d’imposar una hegemonia cultural i un consens social on la família heteropatriarcal fos l’únic model possible, amb un origen presumptament natural, s’esborra de la història col·lectiva qualsevol rastre dels rols de gènere i dels models de família anteriors, completament diferents als del cristianisme medieval.

Però quan l’arqueologia comença a furgar entre les runes d’aquelles societats, aquest relat hegemònic es comença a esquerdar. Es llavors quan el poder heteropatriacal tracta d’ocultar o dissimular aquestes restes, disfressant-les sempre d’amistat o de llaços familiars, amb una visió heteronormativa del relat històric sense cap espai per la dissidència sexual, com veurem a continuació amb alguns casos prou significatius.

Les ballarines.

engravedvenusescoloursmGravat rupestre trovat al jaciment de Gönnersdorf (Neuwied, Alemanya), pertanyent a finals del Paleolític Superior amb una datació que oscil·la entre el 15.000 i el 11.500 ANE. En el gravat es poden apreciar a dues dones nues abraçades. I que ens suggereix això? Doncs està clar, unes innocents ballarines dansant! Sou vosaltres que teniu el vici i la perversió a la mirada. Se li hauria posat, però, el mateix títol a la obra si haguessin estat un home i una dona?

Tomba dels “germans” Nianjjum i Jnumhotep

heteroL’any 1964 l’egiptòleg Ahmed Moussa va descobrir una mastaba, prop de Sakkara (Egipte), amb la tomba de dos homes, Nianjjum i Jnumhotep, funcionaris de la V dinastia que supervisaven la manicura real i eren confidents del faraó. A les representacions iconogràfiques, els dos homes apareixen amb les mans agafades, abraçats i amb els nassos units (l’actitud més íntima permesa). La interpretació oficial, però, va creure que es tractaven de dos germans, doncs a l’art parietal es fa referència a les seves dones i fills Manicura!! Que hi pot haver més gayer? Quina altre pista volíeu que deixessin? Un jeroglífic de Mónica Naranjo?

Tomba etrusca de Pinnace

hetero2 Un exemple molt similar a l’anterior. Es tracta d’una pintura mural trobada a la necròpolis etrusca de Pinnacce (535 aC). Segons la interpretació oficial es un pare amb el seu fill. Interpretació que ens podria portar a pensar en una al·legoria de l’incest, amb la qual cosa encara fan molt més pecaminós tot l’assumpte!

Tomba d’Hefestió, “amic” d’Alexandre Magne

hetero3L’any 2013 es va localitzar una tomba tumular a Amfípolis,  d’unes dimensions gegantines i ben farcida d’escultures, que van despertar la morbositat sensacionalista de certa premsa. Qui seria el personatge enterrat? Les hipòtesis apuntaven al mateix Alexandre, o potser al seu pare, el Rei Filip de Macedònia. Quan finalment l’any 2015 es va descobrir la veritat, la noticia va desaparèixer sobtadament dels titulars. El personatge enterrat no era altre que l’amant masculí d’Alexandre, el general i noble Hefestió. Els pocs diaris que van cobrir la noticia el van presentar simplement com un amic, sense fer ni la més remota referència a la possible relació sentimental entre ells. Si bé es cert que cap font de l’antiguitat parla obertament d’una relació homosexual, aquesta es sobreentén, ja que era  molt habitual tindre una parella sexual dins l’exèrcit en època grega (per exemple, al Batalló Sagrat de Tebes era obligatori). Alexandre va fer un funeral espectacular per ell, en va demanar la seva divinització i, segons defensa l’historiador Robin Lane Fox, Alexandre va morir de dolor, al descuidar la seva salut després de la mort d’aquest. El fet de localitzar aquesta tomba tan espectacular  dedicada a ell, sens dubte es una prova més de l’evident relació de caràcter homosexual.

La Copa Warren

hetero4Hi ha casos en el que la homosexualitat es tan evident que es impossible camuflar-la com amistat o llaços familiars i directament es prefereix ocultar-la. En aquest cas veiem un recipient de plata romà del s. I DNE on hi han dos relleus explícits de sexe amb penetració anal entre dos homes. La Copa Warren va tenir l’entrada vetada als EUA als anys cinquanta, no es va poder mostrar en públic fins als anys vuitanta i cap museu va gosar adquirir-la fins 1999. Actualment es troba exposada al British Museum.

Conclusió

En aquest breu article tan sols he fet una aproximació superficial a aquesta qüestió, des d’una perspectiva euro-cèntrica, ja que es la que millor conec i la que tinc més a ma. Quan tingui un xic de temps m’agradaria endinsar-me a com la colonització espanyola d’Amèrica va tractar d’eradicar, camuflar o ocultar les nombroses evidències d’homosexualitat explícita a les diferents cultures precolombines. Queda pendent!

En tot cas, es evident que cal una historiografia LGBT que s’empoderi del passat i construeixi una contrahegemonia al relat heteronormatiu que ens han venut fins ara. Cal explicar i entendre de forma objectiva els diferents rols de gènere i de relacions familiars que hi han hagut al llarg del temps i l’espai, comprenent com es construeix (i amb quina finalitat social o econòmica) l’heteropatriarcat, així com denunciar l’ocultació absoluta de les persecucions i matances d’homosexuals al llarg del temps. Tal com planteja la Teoria Queer, la història no només l’expliquen les normes i els models majoritaris, cal donar veu a les dissidències i les minories.

h1

Perquè es important que la Dreta assumeixi els drets LGBT.

Octubre 26, 2015
#Rajoy boda gay

Mariano Rajoy a la boda de Javier Maroto i Josema Rodriguez

No guardo cap nostàlgia per la homofòbia. No sento el menor romanticisme envers la tràgica odissea que va suposar ser obertament gai als anys 90’s. Sembla que faci mil anys, però fa tan sols una dècada i mitja que la homofòbia era absolutament hegemònica a Catalunya. No hi havia cap referent públic i televisiu homosexual amb qui identificar-se, ni tan sols en series de ficció, no diguem ja en cap altre àmbit social o polític. Anar de la ma amb la teva parella pel carrer i no ser insultat o mirat com una raresa extraterrestre era una quimera. Ja he parlat molts cops del bullyng i les pallisses skins al institut, no em repetiré ara.

Quan vaig anar amb 16 anys per primer cop a la manifestació del Orgull LGBT del 28 de juny de 1998, no crec que fóssim més de 500 persones. Fèiem una festa quasi clandestina en una plaça apartada i fosca, de la que ni recordo el nom. Tot i que no tenia cap mena de repercussió mediàtica, els meus amics heteros tenien por d’acompanyar-me, no fos cas que apareguessin en algún diari i algú els pugues relacionar amb aquell tuguri d’heretges i pervertits pecadors.

L’actitud més pueril i narcisista seria erigir-me avui com a veritable i autèntic activista LGBT, assenyalant amb el dit  tots aquells que abans no hi eren. Podria reivindicar puresa i autenticitat, rebutjant estar al costat dels que llavors vivien tancats dins un còmode armari en una fàcil i hipòcrita existència aparentment heterosexual, mentre altres lluitàvem pels seus drets. Seria com un hipster que reivindica la primera maqueta d’un grup indie al qual passa a odiar quan es fa massiu i vulgar.

Però es que jo mai he lluitat per ser un minúscul gueto d’activistes purs i immaculats al marge del sistema, com defensava el llibre Ética Marica” del teòric queer Paco Vidarte. Jo  desitjo la transformació radical de la societat en el seu conjunt. No em conformo amb certa hegemonia cultural, vull l’eradicació definitiva i total de la homofòbia de la nostre societat, fins al darrer racó. Vull veure com els homòfobs no tenen cap espai on poder expressar-se sense sentir l’odi social i la repugnància visceral per les seves idees. Que sàpiguen el que es viure dins un armari, que es vegin obligats a simular en públic una tolerancia que mai seran capaços de sentir.

Es per això que celebro cada pas que fa la dreta i l’esglesia per abandonar els perjudicis homòfobs que han estat els pilars de la societat heteropatriarcal, la família nuclear i la ideologia natalista a Europa des del segle IV dC fins al XX. Que Cristina Cifuentes (PP) penja una bandera amb l’arc de St. Martí a la seu del Govern Regional de Madrid? Doncs perfecte! Que vol participar a la Manifestació de l’Orgull? Doncs benvinguda! Que el Papa i el Vaticà s’obren a la tímida acceptació i la tolerància envers la homosexualitat? Doncs es un petit pas endavant. Que Rajoy va a una boda gai, anys després d’haver-se manifestat en contra seva? Doncs celebro el canvi molt positivament, com quan Artur Mas va anar a la boda del Conseller Santi Vila, tot i que s’havia oposat frontalment al matrimoni igualitari.

Això significa que ens hem d’oblidar de qui han estat els culpables de 1.600 anys de persecucions, matances i pallisses? No, en absolut. Simplement cal reconèixer el dret a canviar d’opinió, i més si es al nostre favor. Es que potser hem oblidat que l’esquerra va participar entusiasta d’aquesta inquisició homòfoba fins fa dos dies? Fidel Castro tenia camps de concentració per curar gais als anys 60 i va empresonar i torturar el poeta Reinaldo Arenas. Stalin va dur a terme un “Termidor Sexual” de brutals persecucions, ja que considerava la homosexualitat un “vici burgés”. La URSS condemnava a 5 anys de gulag als gais segons estipulava l’article 121 del seu Codi Penal. Actualment el Partit Comunista de la Federació Russa anima els seus militants a boicotejar violentament marxes homosexuals. Tot i ser ficció, el film “El Diputado” (1978) ens mostra com a la Transició tindre relacions gais podria ser motiu de xantatge a un dirigent del PCE.

En quant a la socialdemocràcia, es conegut que Alfonso Guerra vetava a candidats homosexuals a les llistes del PSOE als anys 80 i fa poc va emprar l’insult “mariposón” per referir-se a Rajoy. L’excel·lent film “Pride” (basat en fets reals) ens explica com de dificultoses i complexes van ser les relacions entre el moviment sindical miner i els activistes LGBT als anys 80’s a Anglaterra. El Partit Laborista anglès no va acceptar els drets LGBT fins a la seva conferència nacional de l’any 1985. I, de fet, va ser un govern del Partit Conservador el que va aprovar el Matrimoni Igualitari al Regne Unit i no cap laborista.

Es a dir, el moviment LGBT va sorgir com una transgressió al sistema heteropatriarcal al marge de cap partit o ideologia establerta. L’esquerra va pujar progressivament al carro, amb reticències i dubtes; tots ho vam aplaudir i ningú els hi va retreure el seu fosc passat d’homofòbia o, quan menys, de passivitat i indiferència. Proposo que fem el mateix amb la dreta, sempre que la seva conversió sigui sincera i el compromís amb els nostres drets total. No cal exigir que es fuetegin en públic, o que demanin disculpes pels seus errors passats, com tampoc se li va demanar a l’esquerra. Ja s’aclariran ells amb la seva consciencia i contradiccions internes.

Jo seguiré sent un militant d’esquerres compromès amb la solidaritat de mil causes, faltaria més. Però he reflexionat i ja no trobo un crim contradictori i hipòcrita que existeixin gais de dretes, com denunciava fa uns anys. Que te a veure que t’agradin les persones del teu mateix sexe amb que prefereixis una major o menor intervenció de l’estat en l’economia? Res. De fet, un liberal pur hauria de defensar l’absoluta llibertat individual per que hom folli o es casi amb qui vulgui, sense que cap llei hi tingui res a dir. I si PP o CIU han mantingut postures homòfobes, fins ara, es per que a Espanya el conservadorisme catòlic i la seva moral sexual natalista, històricament, han contaminat la dreta i les classes dirigents.

Espero que després de les properes eleccions generals no sigui escollit cap diputat que tingui mai la menor gosadia d’insinuar una retallada en els nostres drets. I que si això mai passa sigui fulminalment destituït pel seu partit, mentre la opinió pública el condemna als inferns de l’ostracisme. Seria una feliç culminació a tants anys de lluita tenir la tranquil·litat de saber que els avenços, que tan durament hem aconseguit, son eterns i definitius i mai cap resultat electoral advers els podrà revertir.

I aquí no acaba la lluita, ni molt menys. En un món global, hiperconectat i intercultural, el gran repte de l’activisme LGBT al s.XXI es Àfrica, el mon islàmic i l’Europa de l’Est.

h1

Perquè et bloquejo a Twitter? L’impossible diàleg entre Fe i Raó

Agost 18, 2015

fe-sobre-razon-cabala-mexico-kabbalah

Darrerament alguns hiperventilats processistes borden per la xarxa que soc un sectari pel simple fet que he decidit bloquejar sense cap pietat a tot aquell que em sembli remotament sospitós de ser un dels assetjadors que cada dia em dediquen tota mena d’injúries, ofenses, befes i improperis. Fins i tot m’han fet un perfil “fake” per ridiculitzar-me i parodiar-me.

Jo treballo, tinc dues feines (mal pagades i amb tota la precarietat imaginable) i ni tan sols he gaudit d’un sol dia de vacances en tot l’estiu; tinc xicot, família, amics i soc militant voluntari d’un partit, dos espais de confluència i diversos moviments socials. Twitter, i les xarxes socials en general, son tan sols un mer entreteniment per les poquíssimes estones lliures que em queden per mi. I aquest efímer temps vull que serveixi per difondre les meves idees o debatre amb persones amb les quals sigui possible crear una dialèctica mútuament enriquidora. Amb psicòpates i trastocats obsessius no penso perdre-hi ni un segon, i tampoc em penso entretindre en matisos ni subtileses. I com resulta que soc víctima de l’odi des de que vaig sortir de l’armari amb 11 anys, sé reconèixer un assetjador d’una hora lluny.

Es impossible establir un diàleg entre la Fe i la Raó, doncs parlen en camps semàntics absolutament diferents entre els quals no existeix cap síntesi possible. Els seguidors del Procés son persones irracionals, guiades per la fe en una causa suprema que dona sentit a la seva existència gregària. Ells es troben davant l’arribada imminent del Paradís, un Nou Ordre Mil·lenarista de felicitat absoluta, un destí teleològic on no existirà cap problema social. L’únic que han de fer es desitjar-ho molt fort, obeir al Messies i acabar amb qualsevol heretge que gosi qüestionar el menor matís del relat oficial del Règim. No hi ha tolerància possible amb les ovelles negres esgarriades del ramat que no segueixin cegament els lladrucs dels gossos del Pastor.

Com molt encertadament va apuntar el lingüista Geroges Lakoff, des de la revolució neo-conservadora de Ronald Reagan, la  dreta reaccionaria nacionalista no es basa en xifres estadístiques, economia o discursos racionals, sinó en un marc mental format per sentiments, emocions i valors. Per ells l’orgull patriòtic es infinitament més important que els problemes reals dels habitants que habiten la nació. Les essències i els símbols que conformen la identitat de grup i la Utopia idealitzada a la que serveixen estan per sobre de la tot; també de la democràcia o la llibertat per discrepar del poder.

Retallades? Privatitzacions? Neoliberalisme? Corrupció?  Abús policial? Explotació laboral? Atur? Aquests conceptes no encaixen en el seu relat idealista on tota benaurança depèn del color de la bandera que onegi a les institucions i totes les desgràcies de l’univers son culpa d’Espanya. Amb ells no es possible debatre si cal pujar o baixar impostos, com gestionar els recursos, limitar o no els sous públics, privatitzar o nacionalitzar una empresa, donar més o menys subvencions o protegir més o menys el medi. Simplement, no parlen aquest idioma, ni entenen cap lògica fora del maniqueisme entre nacions enfrontades. Ara cal que els explotats estiguin units als explotadors i ja tindrem temps per parlar de la realitat material quan arribem a l’inexistent Itaca, després de donar voltes concèntriques infinitament en el desert.

Les persones d’esquerres racionals (independentment de com ens situem dins l’eix nacional) no som d’eixe món. Tenim idees (que no dogmes) derivades del materialisme històric, la lluita de classes i el racionalisme científic sorgit de la Il·lustració. No podem entendre l’obscurantista metafísica hegeliana basada en ens nacionals incorporis, sentiments tribals o el romanticisme lacrimogen. Vivim dins de la realitat objectiva i les nostres fredes idees es deriven de l’observació empírica d’aquesta, no d’impulsos viscerals en torn a les presumptes ofenses a la identitat grupal.

No ens entendrem mai mentre ells no abandonin el seu fanatisme intolerant i baixin a la realitat a parlar en termes respectuosos, democràtics i pragmàtics de com gestionar el present, no de com feliços serem en el seu imaginari futur i de com de traïdors som els que discrepem del Govern.

En fi! Us deixo amb alguns petits exemples dels centenars de tweets amb amenaces i insults que rebo a diari per part d’exaltats seguidors de la dreta reaccionaria “Junts x Si”. La “Revolució dels Somriures” en diuen. La part fosca de la fama, l’èxit i el glamour, suposo…

 Conver Homofob8 homofob1 psicopata2#pet

h1

Per què la Homofòbia augmenta en uns països i disminueix en altres?

Juny 25, 2014

En motiu de la setmana del Orgull LGBT he decidit fer un breu estudi sociològic-geogràfic tractant de respondre a un dubte que m’inquieta força: perqué en alguns països els drets de les persones homosexuals augmenten cap a una igualtat total mentre que en altres es dona un increment brutal de la repressió homòfoba?

La metodologia que he seguit ha estat fer una base de dades amb el programa estadístic SPSS recollint les dades de la tolerància a la homosexualitat per estats de l’enquesta realitzada per Pew Research Center el 2007 i el 2013 i ho he creuat  amb diferents variables geogràfiques, demogràfiques o econòmiques de cada país segons les completes bases de dades de la web del Banc Mundial. El resultat es el següent:

HIPOTESIS 1: La Homofòbia depèn del Continent

Tolerància a la Homosexualitat per Continents i Diferència entre 2007 i 2013

Efectivament tenim importants diferències per aquesta variable: els països situats en els continents de l’anomenat “Occident” (Europa i  Nord Amèrica) son els que tenen major tolerància i on aquesta creix més, Àfrica i Pròxim Orient es troben a l’extrem oposat, mentre que Àsia i Amèrica Llatina queden entre mig. Cas a part es Europa del Est una zona on, tot i tenir certa tolerància, és on la homofòbia està creixent de forma més alarmant en els darrers anys.

Veient aquests gràfics hom podria arribar a una conclusió “determinista geogràfica”, creient que el fet d’estar a la part occidental de l’hemisferi nord ens pressuposa per ser “gayfriendly”. Doncs bé, segurament si haguéssim fet aquesta enquesta amb anterioritat a les colonitzacions imperialistes, els resultats haurien estat just a la inversa, ja que la majoria de cultures indígenes pre-industrials tenien molt poca homofòbia i en moltes d’elles els homosexuals eren xamans o sers divins (com als amerindis o els esquimals siberians) o bé la homosexualitat era una pràctica militar pròpia de guerrers (com els azande   de centre-Àfrica) o de rituals d’iniciació a l’edat adulta. Pel contrari, a l’Europa de la Inquisició la sodomia era un pecat condemnat a tortures i a amb la mort.

HIPÒTESIS 2: La Homofòbia depèn de la Religió/Ateisme de cada estat

TolHom x Religió3

Tolerància a la Homosexualitat segons la Religió majoritària al 2013 i Diferència respecte a 2007

 Aquests gràfics ens mostren com dins de les tres corrents de cristianisme trobem una gran variabilitat, per exemple tant el país més homòfob del món (Uganda) com el que té major tolerància LGTB (Espanya) son catòlics; si bé es cert el preocupant auge homòfob als països cristians ortodoxes. Una bona noticia es l’espectacular auge de la tolerància gayer que s’està donant recentment dins els estats budistes i una dolenta es que els països islàmics segueixen concentrant els índex més alarmants d’homofòbia i que, a més està en auge.

Aquesta es una dada que ens podria dur a creure que l’Islam es una religió intrínsecament homòfoba, a diferència de la resta de cultes monoteistes. De nou ens equivocaríem: l’Islam medieval era profundament respectuós amb l’amor entre homes  i a l‘Al-Andalus fins i tot hi havia un popular gènere de poesia homoeròtica , practicada inclús entre monarques com Al-Mu’tamid de Sevilla o Yusuf III de Granada;  pel contrari les primeres normatives homòfobes apareixen entre els jueus de l’antiguitat i les primeres persecucions homòfobes al cristianisme medieval. . Es possible que avui dia a l’Islam s’estigui intensificant la homofòbia com un tret identitari cultural envers Occident, cosa que podria passar també en el cristianisme Ortodox o en certs estats catòlics i protestants d’Àfrica.

Tol2013 x Ateisme2

Index de Correlació: 0,09

No hi ha cap mena de correlació entre ateisme i tolerància a la homosexualitat. Si be es cert que els quatre estats més extremadament homòfobs son també els menys ateus, això no es dona al contrari. Els estats més tolerants tenen uns índex d’ateisme força baixos i en estats molt ateus (especialment en dictadures o ex-dictadures comunistes) el grau d’homofòbia es alarmant.

HIPÒTESIS 3: La Homofòbia depèn de la pressió demogràfica

Tol Hom2013 x Natalitat

Index de Correlació = 0,41

Tol Hom2013 x Demografia

Index de Correlació= 0,36

Index de Correlació = 0,44

Index de Correlació = 0,44

 Ja als anys 70’s alguns antropòlegs, com D. Werner, es van adonar que aquelles societats pre-industrials que tenien una pressió demogràfica molt elevada, com a estratègia de supervivència, tendien a ser homòfobes, mentre que aquelles que tenien uns recursos escassos a repartir entre molts, tendien a afavorir la tolerància a la homosexualitat, per tal de reduir la demografia.

Si mirem les tres gràfiques superiors veiem com existeix una certa correlació important: aquells estats on tenir molts fills implica tenir més possibilitats de sobreviure econòmicament (ja que s’incorporen molts joves al treball) tenen una alta natalitat, creixement demogràfic i hi ha molta pressió social perqué els dones tinguin fills sent molt joves; en aquestes societats la homosexualitat estaria mal vista, ja que es percep com una conducta anti-reproductiva que va contra la seva lògica econòmica. Pel contrari als estats on tenir fills surt molt car i on s’incorporen més tard al mercat laboral, solen tenir una menor pressió patriarcal sobre la reproducció femenina i també una major tolerància a la homosexualitat i a les conductes anti-reproductives en general, com ja va veure l’antropòleg Marvin Harris.

HIPÒTESIS 4: La Homofòbia depèn del desenvolupament econòmic

Tol Hom2013 x Desenvolupament

Index de Correlació = 0,41

 

Index de Correlació= 0,52

Index de Correlació= 0,52

 

Tol Hom2013 x Agri

Index de Correlació = 0,55

Com a materialista històric no m’he pogut resistir a buscar causes economicistes a la homofòbia i, tal com sospitava, es el camp on es donen les correlacions més fortes. Els estats on es concentren els índex d’homofòbia més alts son els més pobres i menys desenvolupats, on hi ha una menor capacitat de poder adquisitiu i on es dona una major dependència de l’agricultura. Això té molt a veure amb el que hem comentat abans amb la demografia: la única forma que tenen aquestes societats de sobreviure es tenint molts fills i que aquests es posin a treballar des de ben xics al camp; per tant existeix una alta pressió social contra les conductes no reproductives. Pel contrari, en els estats més desenvolupats , amb economies post-industrials (serveis i informació), els fills no treballen fins que son molt grans, surt molt car mantenir-los i, per tant, la pressió contra les conductes no-reproductives s’ha relaxat molt.

CONCLUSIONS

No existeix un únic factor que expliqui les causes de la homofòbia o l’alliberament LGTB. Es cert que alguns països islàmics i cristians ortodoxes (també en alguns catòlics o protestants africans) actualment estan virant vers conductes homòfobes per motius identitaris, ja que associen homosexualitat a un vici occidental.

Però fonamentalment cal buscar les causes en l’estructura social i en les relacions de producció i reproducció: aquelles societats més pobres, desiguals i menys desenvolupades, on la seva supervivència depèn de tenir una natalitat molt elevada per tal que els nens s’incorporin als treballs agrícoles,  tenen una cultura patriarcal que desenvolupa una elevada pressió social sobre els dones per tal que es casin i tinguin fills de ben joves, però també sobre els homes, per tal que no desenvolupin conductes sexuals no-reproductives. Per contra, aquelles societats occidentals amb economies post-industrials de serveis i informació, on tenir fills surt molt car i la dona es va incorporar massivament al mercat laboral als anys 60’s, han canviat ràpidament els seus valors culturals amb l’aparició de moviments socials d’alliberament i visibilitat tant feminista com LGBT, afavorits per una societat on la natalitat queia en picat i, per tant, desapareixia la pressió social per casar-se jove i tenir fills.

De cara al futur que ens espera? Es difícil de saber, ja que les corrents migratòries, la multiculturalitat, l’auge de la transmissió d’informació (tant en velocitat com en quantitat), i la persistència de la crisi econòmica en alguns estats post-industrials, junt amb el desenvolupament d’altres com Índia, Brasil o Xina, així com les potencialitats d’Àfrica, poden fer canviar profundament aquests index, espero que per bé.

h1

“LOOKING”: Crítica de la nova serie gai

febrer 17, 2014

LookingRecordo un episodi de la mítica “Queer As Folk” on el seu protagonista absolut, Brian Kinney, complia 30 anys i els seus amics li preparaven un funeral, mentre ell pensava en el suïcidi doncs, en la lògica d’aquesta ficció, no podia haver-hi vida més enllà de l’esbojarrat hedonisme juvenil de drogues, festa, suor, sexe desenfrenat i anònim en cuartos oscuros i discoteques plenes de musculocas i reinones. Doncs bé, “Looking” parteix just de la premisa contraria: homosexuals que ja han passat la trentena i, un xic cansats de tanta orgia comencen a platejar-se quin es el sentit de la seva existència, sense caure tampoc en el conservadorisme burgés de “Modern Family” on la parella gai pràcticament no té cap vida fora del treball i la família.

Han passat 12 anys  des de que la BBC estrenés el capítol pilot de Queer as Folk i en aquest lapse de temps la percepció social de la homosexualitat a Occident ha sofert la major transformació de la història humana. Si en el culebrot ambientat a Pittsburg el Matrimoni Igualitari era una llunyana utopia, avui es ja una realitat consolidada en la majoria d’estats d’Europa, en molts d’Amèrica i fins i tot en alguns de Sudamèrica i Àfrica. La homofòbia ja no és una amenaça omnipresent que pot esdevenir mortal al menor descuit, si no una excentricitat socialment inacceptable; els armaris han canviat de bàndol i son ara els homòfobs qui han d’amagar les seves repugnants opinions a la resta de la població. L‘Ambient Gai ha deixat també de ser un ghetto ocult, un bunker invisible, per ser una permeable opció lúdica més per tota la població.

#looking2Sé que rebré crítiques per aquest excés de triomfalisme però us recordo que vaig rebre pallisses i bullyng als 90’s i avui passejo amb la meva parella amb una anodina normalitat pels carrers d’una ciutat d’extrarradi. Queda lluita per fer? Si, sens dubte, en evitar cap pas enrere, sobretot. Però no em busqueu per recordar amb nostàlgia el glamour de la marginalitat, perqué l’he viscut i no en tenia cap.

Així doncs “Looking” ens presenta a tres personatges, a anys llum d’estereotips sobre-actuats, que no viuen turmentats per l’acceptació social en una eterna angoixa adolescent, si no pels dubtes entre l’efimeritat del sexe i la busca d’un amor estable. Persones madures que tenen problemes reals i actuals de feina, amor i amistat, tot i que no defugen practicar cruising o en un parc o anar a una festa leather si s’escau. Un mercat sexual on el terreny de joc s’ha desplaçat de la pista de ball a les xarxes socials i on el canon estètic ha deixat de ser la musculosa perfecció praxitel·liana per desdibuixar-se entre barbes i bigotis hipster. I una banda sonora amb més indie alternatiu que sobats himnes de dives dance.

En definitiva, una sèrie que aborda, sense tabús ni tòpics, la homosexualitat d’avui dia amb un minimalisme realista i no amb des del barroquisme de la petarderia. Un argument on la orientació sexual molts cops passa a ser un mcguffin, una mera excusa per abordar  emocions i desventures humanes que a tots en sonaran molt més properes que les d’una Drag Queen drogada tambalejant-se sobre les seves plataformes en una tarima, com Marilyn Manson al divertit film “Party Monster“, estandart del ambient gai dels 90’s.

h1

Sobre el NO reconeixement de les víctimes LGTB de l’Holocaust Nazi

gener 27, 2014

Aquest diumenge vaig tenir l’honor d’intervindre al homenatge que es va realitzar a Sant Boi a les víctimes de l‘Holocaust Nazi. La meva intervenció va versar sobre la persecució de la homosexualitat durant el nazisme i la manca de reconeixement a les víctimes d’aquest. Per si fos del vostre interès, transcric la intervenció, ampliada.

# holocaust lgtb

Les primeres organitzacions d’alliberament homosexual no es van donar a Nova York als anys 60’s, sinó a la Alemanya de començaments de segle: el 1900 es funda el “Comitè Científic Humanitari” demanant la despenalització de la homosexualitat amb recollides de signatures entre 1903 i 1922, que van rebre el suport d’Enstein, Stefan Sweig, Thomas Mann o Herman Hesse. També “La Comunitat dels Propis” que rebutjava l’estereotip del gai efeminat o la “Lliga dels Drets Humans”  amb 30.000 membres el 1928. La República de Weimar va perseguir als homosexuals amb policia especialitzada que feia “llistes roses” de possibles gais que assitien a saunes o feien cruising, arribant a 1107 detinguts el 1925 per aquest motiu. Cap dels tres partits d’esquerres del moment (SPD, USPD i KPD) tenen la menor consideració pels drets de gais i lesbianes, mantenint-se en una ambigüitat al respecte.

#cabaretTot i això, durant la República, a les grans urbs com Berlin s’estableix un clima d’oberta tolerància amb l’explosió d’una contracultura homosexual que tenia l’epicentre en el cabaret El Dorado, on actuen transvestits amb la gran diva Marlene Dietritch i es reuneixen intel·lectuals. Apareixen les primeres revistes gais (Uranus o La Illa) i lèsbiques (Amor de Dona, amb 10.000 exemplars), exposicions de fotografia homoeròtica (Von Gloeden) el primer cinema obertament homosexual (Víctor i Victoria, Mikäel de Therodor Dreyer o la lèsbica Mädchen in Uniform de 1931) i es crea el primer himne d’alliberament sexual “La Cançó Lila” de 1921 (escolta-la aquí, interpretada per Ute Lemper).

Amb l’arribada de Hitler el poder el mateix 1933 s’ordena el tancament de tots els locals i organitzacions LGTB i considera la homosexualitat una aberració criminal però, en una lògica típicament homòfoba, en un primer moment es persegueixen tan sols aquells efeminats que trenquen els rols de gènere, mentre que els dirigents de les SA com Erns Rohm son obertament homosexuals i hipermasculins i el filòsof Hans Bluher teoritza sobre un Reich sense dones. Això canvia radicalment  arrel de la Nit dels Ganivets Llargs (1934) quan s’utilitza l’excusa de la homosexualitat per acabar amb les SA, el sector nazi més radical. A partir d’aquest moment la retòrica homòfoba agafa proporcions descomunals:

– Entre 1933 i 1945 son detinguts 100.000 homosexuals masculins, uns 47.000 son condemnats, la majoria a mort. Els gais estaven marcats per un triangle rosa i les lesbianes negre.

– La GESTAPO crea un cos policial específicament homòfob, la Central del Reich per la Lluita contra la Homosexualitat i l’Avort, que va fer 42.000 fitxes en una “llista rosa” de sospitosos d’homosexualitat. Els seus màxims responsables Erich Jacob i Carl Heinz Rodenberg mai van ser jutjats. El 1941 Hitler dona la ordre secreta de depurar l’exèrcit i la GESTAPO de possibles gais exterminant sense judici als sospitosos.

– A partir de 1940 Himmler ordena el trasllat a camps d’extermini de tots els detinguts sota sospita d’homosexualitat. La xifra dels deportats es força desconeguda, alguns autors suposen que era baixa, entre 5.000 i 15.000 (un 0,25% de Dachau) però la seva tasa de mortalitat era molt més elevada que la resta de presos (32% enfront al 20% general); altres, en canvi l’eleven fins a 200.000, el càlcul es força difícil, ja que molts cops les acusacions d’homosexualitat eren infundades. A diferència dels jueus, es deporten els homosexuals del Reich i dels territoris annexionats, però no dels ocupats. Dins dels camps eren marginats, inclús per la resta de presos i estaven aïllats amb presos comuns, al menys a Buchenwald.

– També es van realitzar diversos experiments biològics per “curar la homosexualitat”: 400.000 homes van ser esterilitzats i 2.000 castrats. Al camp de Buchenwald es van realitzar experiments posant glàndules a la ingle a 15 homes que van morir al camp de poc temps.

El NO reconeixement

A diferència del cas dels jueus, aquesta repressió no va ser reconeguda: les lleis homòfobes que perseguien als homosexuals van seguir vigents fins al 1968 a la RDA i fins el 1969 a la RFA. A les víctimes dels camps se’ls va tractar de delinqüents i degenerats, molts d’ells van ingressar a la presó tal com van sortir dels camps d’extermini. Les associacions de perseguits pel règim nazi es van negar a reconèixer als gais, cap d’ells va rebre la menor compensació de l’estat alemany, ni tan sols es va comptabilitzar el treball en els camps de cara a al seva jubilació. No se’n va fer el menor esment als judicis de Núremberg i ningú es va molestar a interrogar als capos nazis sobre la homofòbia.

El govern de la RFA no va fer cap reconeixement a aquestes víctimes fins 1985, fins l’any 2002 no s’anul·len les sentències nazis homòfobes. La placa a la memòria de les víctimes LGTB de Dachau la van pagar les associacions de la seva butxaca i van trigar 10 anys en veure-la penjada al camp.