Posts Tagged ‘homofobia’

h1

15 dies entre Musculocas a Sitges

Agost 20, 2013

mr-gay-sitges

Existeixen tres tipus de gais segons la forma en que busquen la bellesa: en la moda, en la saviesa (maricultes, com jo) i, finalment, els que la cerquen en un gimnàs per modelant els seus abdominals tal com Praxíteles va esculpir a Apol·lo amb el cànon de perfecció masculina. Son els Musculocas.

Vinc de passar dues setmanes a Sitges, vil·la que, com cada Agost, ha estat envaïda per tropes musculocas, ocupant bars i platges amb minúsculs banyadors i descomunals abductors, tot i la competència directe amb el Festival Circuit a Barcelona, peregrinatge obligat per tota musculoca, i que la discoteca sitgetana Atlàntida ha tancat portes gràcies a la Llei de Costes.

Sort que no se n’ha assabentat Bryan Fischer, portaveu de la ultracristiana American Family Association, que fa poc va declarar que aquests homosexuals hipermasculins s’estaven apoderant de l’exèrcit americà. La bilis homòfoba catalana ha vomitat els seus perjudicis a les pàgines de La Vanguardia. Era previsible que aquests cossos tan temptadors despertarien els complexos d’autoodi d’algun gai reprimit i armaritzat.

4831219407_7e963434b0_zAlgunes anticapitalistes creuen que aquest clixè és fictici, un invent empresarial per estereotipar i comercialitzar la homosexualitat. Doncs no, és ben real i material, aquesta gent existeix i son legió. I, a més, crec que és el model perfecte de turisme que necessitem: consumeix moltíssim i molesta zero als autòctons; màxim rendiment amb menor despesa ecològica. L’antítesi dels kalimotxos i casinos de Lloret de Mar, plens de mafiosos russos i adolescents britànics, on cada any hi han punyalades o batusses.

Les musculoques, bàsicament, dediquen a vegetar de sol a sol sobre una gandula i desfilar arran de platja per lluir les seves amples esquenes i fermes natges, com si d’un passi de models es tractés. Òbviament han de treure rendiment sexual en el mercat de la carn a la seva soferta inversió en hores de gimnàs. Homes de quaranta anys, i bastant més, exhibint tipet com si fossin púbers al ball de fi de curs. Un síndrome de Peter Pan que perpetua l’hedonisme juvenil fins a la senectut.

He de confessar que en els meus temps de caçador menjahomes me n’havia follat uns quants. Son entretinguts al llit, però una burda nul·litat intel·lectual un cop culminat l’orgasme. Em va costar adonar-me que aquestes piles de carn no son més que un bonic embolcall del no res més absolut, uns ignorants que desconeixen l’existència de museus, biblioteques o altres realitats més enllà de les màquines de spinning. I ara, una mera distracció visual en el paisatge d’unes austeres vacances.

Doncs res, ja torno a ser aquí en la mundanal vulgaritat urbana plena de panxes, mitxel·lins, sacsons i altres mostres d’insultant lletjor. Prepareu-vos perqué aquesta temporada ve carregada d’acidesa i nous projectes!

h1

Perqué França s’ha tornat Homòfoba (i Espanya no)?

Juny 25, 2013

429-cuatro-arrestados-en-paris-por-un-ataque-homofobo

L’aprovació del Matrimoni Igualitari a França ens han deixat unes esfereïdores imatges de manifestacions multitudinàries mobilitzant-se en contra dels drets legítims d’una minoria sexual, que han acabat, desgraciadament, en diversos atacs violents homòfobs culminats amb l’assassinat d’un jove activista gai d’esquerres, Clément Méric.

La mateixa pàtria d’Andre Gide, Arthur Rimbaud, Paul Verlanie, Gertrude Stein, Jean Genet, Focault, Marcel Proust, Colette o Jean Cocteau,  regurgita un insospitat odi intolerant que havia amagat en total silenci durant dècades. L’estat que ha fet la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Comuna de París o el Maig del 68 ens ofereix un lamentable espectacle d’obscurantisme visceral, més propi de Texas o Teheran.

Mentre estant  l’Espanya dels Reis Catòlics, la Inquisició i el nacional-catolicisme, segons enquestes recents d’IPSOS, seria el tercer país de tot el món amb una major acceptació del Matrimoni Igualitari: un 76%. Una altre sondeig, en aquest cas de Pew Research Center, situava a l’Estat Espanyol com el país del món amb una major acceptació de la homosexualitat : un 88%.

_lgtbFrança va legalitzar la homosexualitat el 1791, mentre que a Espanya es va deixar de perseguir la sodomia com a delicte el 1822, tot i que la dictadura franquista reintrodueix una ferotge persecució envers les persones LGTB entre 1939 i 1979. El primer grup d’activistes gais francesos, “Arcadie”, es crea el 1959, mentre que fins el 1975 no es funda el FAGC, pioner al estat espanyol. França, fins i tot ha tingut un alcalde obertament gai a la seva capital, París, amb Bertrand Delanoe, així com tres ministres (Jean-Jacques Aillagon, Roger Karoutchi i Frédéric Mitterrand). També des de 2004 els francesos tenen una Llei que penalitza la Homofòbia.

Com es possible aquesta situació tan paradoxal i contradictòria? Quines son les causes?

Res feia pensar, doncs, en aquest sobtat ressorgiment social homòfob. Si observem l‘evolució cronològica dels sondejos d’opinió al respecte podem veure un fenomen ben curiós: el suport al Matrimoni i l’Adopció igualitaris passa d’un 65% al Agost de 2012 al 58% a l’Abril de 2013 . Es a dir: a França el reconeixement de drets i les movilitzacions homòfobes han aconseguit que una part significativa de la opinió pública es tornés més intolerant, mentre que a Espanya va passar just al contrari i, avui dia, ni als sectors més ultres del PP se’ls hi passa pel cap tocar una coma dels avenços socials en aquest tema. Perquè?

1) La passivitat de l’esquerra francesa davant la ultradreta: Els diferents partits progressistes gals han estat absolutament incapaços de bastir un moviment unitari per barrar el pas al feixisme emergent del Front Nacional, imparable a les urnes. François Mitterrand va creure en el seu moment que, amb una llei electoral majoritària, la divisió de la dreta entre UMP i FN aniria de perles per tal de dividir el vot conservador i va afavorir una incomprensible tolerància al feixisme a base d’un estúpid càlcul electoral, que ja es va demostrar totalment fallit quan Jospin va quedar eliminat per Le Pen a les Presidencials de 2002.

2) Traïdors i talps d’esquerres:  El moviment integrista homòfob francès “Manifestació per Tots” ha tingut el suport de quintacolumnistes i renegats ex-progressites com Georgina Dufoix,  ex-ministra socialista i ex-presidenta de Creu Roja o Patrice Carvalho i Bruno Nestor Azerot, diputats pel Front d’Esquerres. També ha tingut el suport d’altes ximples útils o “nazis amables” com els  humoristes Fridje Barjot o Jean-Jacques Peroni.

3) Invisibilitat Gai: Quan vaig estar a Paris recentment em vaig adonar de la poca visibilitat que té l’ambient gai en aquesta ciutat. Aquí no hi ha un Gaixample o una Chueca. La Manifestació de L’Orgull de 2012 de París va reunir a 500.000 persones (segons la organització) i la de Madrid en la mateixa data a 1.500.000 (Nota: Madrid té una població lleugerament superior a París). La cultura francesa igual ha viscut la sexualitat com un fet individual i no polític, no donant tanta rellevància pública a aquest fet i això els ha passat factura.

4) Homofòbia Antipolítica: Una part de la massa aborregada, susceptible a caure embadalida davant qualsevol populisme per estúpid que sigui, està emprant aquestes movilitzacions com a excusa per anar contra Hollande i “contra el sistema polític” en si. Veuen gent al carrer amb pancartes i ja creuen que per aquest simple fet tenen raó i es guai secundar la protesta. Una mostra més de com la manca de solidesa intel·lectual està desorientant les movilitzacions socials.

Esperem però que aquesta tendència cap a la homofòbia hagi estat un lamentable episodi passatger i dintre de poc la tendència segueixi cap a la acceptació i la normalitat!

h1

Com he domesticat els meus Dimonis Interiors

Juny 3, 2013

2012_11_14_IMG_2012_11_14_163A413A53_dexter654_3

Igual que Rosseau jo sempre he pensat que l’ésser humà és bo per naturalesa i que és la societat el que ens torna dolents; tal com deien els Smiths en una cançóSee, the luck I’ve had, can make a good man turn bad”. I es que no hi ha res millor que una adolescència plena de bullyng homòfob per tal de desenvolupar un odi i rancor cap a la resta de la humanitat en general.

La psicologia conductivista alerta que els traumes infantils poden alterar l’aprenentatge moral, així doncs la violència o marginació pot acabar fent que l’infant no s’identifiqui amb les normes ètiques que li transmeten els seus progenitors creant així trastorns antisocials de la personalitat, el més greu dels quals seria la psicopatia.

El psicòleg criminal Robert Hare descriu les característiques que ell ha detectat en molts expedients penitenciaris i ha establert una relació directe entre una infància/adolescència marcada per abusos i una personalitat adulta on els remordiments estan completament absents i no hi ha cap mena de sentiments de responsabilitat, compassió o empatia envers la resta d’éssers humans.

Jo no dic que la meva adolescència fos terrible, però si que va ser durilla i que, coincidint amb els episodis d’assetjament escolar que vaig ser víctima, de sobte experimentava impulsos de fer mal a la gent sense motiu aparent. Eren criaturades innocents, brometes pesades com: robar bolígrafs, escriure un anònim insultant algú pel simple fet que era lleig, llençar una bomba de fum en una missa, revelar secrets, enviar pizzes a qui no les havia demanat, ficar mala maror entre dos amics, gastar bromes telefòniques…

El pitjor de tot es que no tenia cap mena de remordiment i experimentava un gran plaer veient sofrir persones innocents que no m’havien fet res. Mai va ser res terrible, ningú va resultar ferit, ni es van trencar grans amistats. Vaig sortir de l’armari, es va acabar l’assetjament, vaig tindre un grup d’amics veritables i tot va acabar en un absurda criaturada… o no?

Va passar el temps i aquest turments es feien petits, petits, petits… com si mai haguessin ja existit. Un cop he tingut parella estable, aquesta conversió monogàmia  m’ha servit per poder trencar l’escut de gel al meu voltant i ser capaç d’estimar veritablement algú. Ell no ho sap però m’ha ajudat molt.

I finalment he trobat el lloc ideal on canalitzar els reductes i les engrunes de la meva maldat anti-social posant-a al servei d’una causa justa: l’antifeixisme. El fet de que existeixin persones veritablement dolentes per la societat, de forma objectiva i indubtable, com son les formacions d’ultradreta, els casals neonazis o els regidors obertament feixistes, es l’excusa ideal per focalitzar l’energia negativa. A través d’Unitat contra el Feixisme tinc al meu petit Diable entretinguéssim organitzant, tocant els fils, difonent els secrets i espiant aquells energúmens que pretenen destruir la nostre convivència.

Així doncs em sento una mica com Dexter, aquest personatge de sèrie a qui la seva traumàtica infantesa el transforma en un compulsiu assassí, però que s’autoimposa un codi ètic per tal que les seves malifetes estiguin dirigides exclusivament en vers terribles criminals que hagin aconseguit escapar de les urpes de  la justícia per algún formalisme burocràtic

h1

Com vaig sobreviure al Bullying Homòfob

febrer 20, 2013

__201205081826no

Estem a finals dels anys noranta, tinc 14 anys i estic estirat en un sofà en la sala de professors. Us preguntareu, que faig aquí…

Es tracta d’un institut catòlic concertat, amb una certa fama de prestigi i nivell; els professors no son capellans i la seva ideologia es força variable entre ells, però escoltar acudits homòfobs o un discurs heterosexista es d’allò més habitual a l’aula.

Des de fa uns mesos no tinc amics, cap ni un, dins d’aquest petit infern. Normalment em trobo assegut sol en un pupitre de la primera fila i tan sols tinc company quan el tutor castiga algú a fer-me companyia. Espero amb delit l’hora del patí per creuar corrents el meu barri i trobar-me amb els meus col·legues d’esplai que van a l’escola pública; és l’únic instant del dia on puc ser veritablement jo.

El rumor sobre la meva orientació sexual s’ha escampat com un ataca d’oli, sense que en cap moment jo l’hagi desmentit i, de sobte, s’ha fet el buit absolut al meu voltant. En un primer moment no em va preocupar doncs odiava totalment aquella caterva de pijes sobremaquillades i semianalfabets garrulos sense conversa alguna fora del futbol i les tetes.

Però les mirades van deixant pas als dits assenyaladors, aquests als comentaris capciosos i ofensius, per acabar en empentes, insults i finalment agressions físiques, cada cop més violentes. Als vestuaris d’Educació Física arribo a límits de tensió difícilment suportables, procuro acabar sempre el primer i sortir cames ajudeu-me.

Que ha succeït per que jo estigui estirat en un sofà de la sala de professors? Simplement que els meus atacs d’ansietat s’han tornat més freqüents, llargs i intensos. Tan sols cal que escolti “marica” al passar per un passadís per que es desfermi la meva ràbia continguda en forma d’hiperventilació, mareig, desmai, dits agarrotats i pèrdua momentània del coneixement.

El meu gran error va ser fer cas al fatídic consell que tothom em donava aleshores: “no els hi contestis”, “ja es cansaran” , “tu fes com si no els escoltessis”.  Aquest silenci tan sols alimentava la impunitat, normalitzava l’odi i convertia la discriminació en un element més del paisatge, al mateix temps que el meu despit i rancor m’anaven alienant de la realitat en el meu món interior; tot molt en la línia del “grunge”, que tan de moda estava aleshores.

No va ser fins que, al cap d’un any i mig, uns skins neonazis em van deixar inconscient d’una pallissa. Aquella va ser la catarsi definitiva i el punt de no retorn. Em vaig cansar de callar i no fer res, tal com esperaven els meus esporuguits pares i mestres. Vaig explicar al matí següent a la meva classe que havia succeït i quin n’era el motiu; em vaig apropar a una organització LGTB, duent a judici als skins en mig de la única concentració contra la homofòbia que a mi  em consta que s’hagi fet a la meva ciutat. Fins i tot vaig fer declaracions a diversos mitjans, tot i que no sota el meu nom.

Mai més em vaig tornar a estirar en aquell sofà; el temor i el respecte que generava “el que havia dut uns skins a judici” van fer que les mirades ara fossin d’admiració i els comentaris de suport. Aquell curs, el darrer abans d’entrar la universitat, m’assentava al final de l’aula i m’havien de cridar l’atenció per estar constantment xerrant.

h1

Perills i Inconvenients de la Democràcia Directa

gener 17, 2013

handsGràcies en part a l’èxit que en el seu moment va tenir el 15M, ha calat la idea de que la crisis econòmica és culpa del mal funcionament de la democràcia parlamentaria o representativa i que simplement amb un sistema més directe s’acabaria l’atur, les retallades i el deute.

Però realment un sistema més participatiu ens duria a una Arcàdia Feliç on tots els problemes es solucionarien per art de màgia? Bé, el cert es que s’han dut a terme experiències molt positives i engrescadores com els Pressupostos Participatius a Portoalegre, o la nova Constitució d’Islàndia però també cal tenir en compte que en molts dels indrets on s’ha dut a terme s’han acabat aprovant algunes mesures força perilloses. Aquí alguns exemples:

Dèficit Galopant: A l’estat de Califòrnia,  on es poden presentar referèndums populars sobre qualsevol tema, es va produir la següent situació: diverses iniciatives varen proposar reduir els impostos (el 1978 va rebaixar a la meitat l’impost sobre la propietat, per exemple); al mateix temps, però, es proposava incrementar les prestacions socials, beques i les ajudes.  Resultat? L’any 2009 l’Estat de Califòrnia entra en col·lapse fiscal, amb un dèficit de 42.000 milions de dòlars, que s’han hagut de pal·liar retallant en ajudes als discapacitats, ancians, famílies necessitades i salud mental.

Xenofòbia: A Suïssa, on els ciutadans poden presentar lleis a referèndum, s’han aprovat mesures com la prohibició de construir minarets (quan en tot el país alpí només n’hi havien 4 i, per tant, no representaven cap perill ni molèstia per ningú); l’expulsió immediata de qualsevol migrant que hagi comés un delicte greu (proposta impulsada per la ultradreta feixista) i que segons la ONG Amnistia Internacional, posa en perill els Drets Humans.

– Homofòbia: De nou a Califòrnia, ens trobem amb un cas força paradigmàtic. El  legislatiu va promoure una llei de Matrimonis LGTB el 2003 sent vetada pel Governador republicà Arnold Schwarzenegger; però la Cort Suprema va declarar il·legal el veto, aprovant de facto el matrimoni el 2008. Els grups religiosos, homòfobs i ultres, però, varen aconseguir suficients signatures per presentar un Referèndum prohibint aquests matrimonis i el mateix Novembre d’aquell any el van aconseguir guanyar amb un 52% de vots, prohibint de nou la igualtat legal amb els homosexuals. Així doncs en aquest estat hi han 18.000 matrimonis del mateix sexe, plenament legals, celebrats durant els breus mesos en els que va estar en vigor. Mentre estant, a Nova York es va aprovar aquest dret directament al Senat, sense més complicacions.

Pena de Mort: Als Estats Units, on a la meitat d’estats es voten iniciatives populars en referèndum, trobem que la Pena de Mort s’ha vist aprovada en referèndum a Oregón (1978) o més recentment a Califòrnia (2012): mentre que a Nou Mèxic el seu Governador, Bill Richardson, va signar el 2009 la fi de la pena de mort i la seva commutació per la cadena perpètua, sense preguntar la opinió als ciutadans. Imaginem per un moment que passaria a Espanya si es fes una votació com aquesta després de la commoció generada per un assassinat mediàtic, com les nenes d’Alcàsser o Mariluz…

Llibertat per dur Armes de Foc: La perillosa liberalització sense control de l’ús d’armes de foc, que tantes massacres ha acabat produint en escoles o universitats, ha estat aprovada per sufragi directe recentment a Brasil (any 2005, amb un 63% de vot) o a  Suïssa (el 2011, amb el 54% de vot).

CONCLUSIONS

La democràcia directa presenta grans oportunitats i un gran perill: ser emprada per una massa enfurismada i entregada a la demagògia per negar drets a les minories o aprovar perilloses mesures populistes amb nefastes conseqüències econòmiques o socials que puguin tindre, sense que la responsabilitat d’aquesta temeritat caigui sobre les espatlles de cap polític. Al no haver-hi cap filtre legislatiu qualsevol cosa es pot aprovar, si en cap moment hi ha un límit constitucional o de drets humans.

Es a dir, un sistema molt més democràtic paradoxalment podria acabar beneficiant les idees més feixistes i intolerants, aquelles que cap gran partit seriós s’atreviria a posar en un programa, però que molts aspiren secretament a aprovar en la discreta llibertat davant d’una urna. Una assemblea de persones carques i intolerants sempre donarà lloc a idees i propostes carques i intolerants; el mètode no predisposa el resultat, ni molt menys!

La democràcia directa pot portar coses molt bones, o molt dolentes, tot depèn d’on posem els límits i les normes, que preguntem i com ho preguntem. I per això calen anàlisis profunds i seriosos sobre el contingut real de les propostes, no simplement en la forma de com prendre decisions, defugint tot simplisme apriorístic com la burda creença de que les masses sempre tenen raó i els polítics sempre s’equivoquen, així com el paradigma postmodern de que la divisió esquerra-dreta està superada o que les ideologies han mort.

h1

S’acaba algún dia de Sortir de l’Armari?

Desembre 13, 2012

gays washington

Quan creus que tothom de la teva família ja coneix i adora al teu xicot, sempre t’acabes retrobant amb aquell cosí segon a qui no veus des de que anaves a l’institut o aquella octogenària tieta-àvia del poble que, òbviament, et salten a la jugular sense pietat agafant-te desprevingut en un fosc racó d’un enterrament qualsevol per preguntar-te per la teva xicota i els futurs fills, que l’edat no perdona, l’arrós es va covant i que, res, que el que volen ells es saber quan els convides a la boda.

Quan creus que la teva ploma i l’aversió a parlar de futbol delaten la teva orientació a kilòmetres sempre hi ha el despistat company de feina hetero, que et pregunta l’opinió sobre les mamelles d’aquella o d’aquella altre femella, sense percebre que tu, en realitat, li estas mirant el paquet a ell des de fa estona.

I clar, arriba un punt que cansa! Als 12 anys  em sentia posseïdor d’un secret d’estat i confessar-ho a algú era un ritual que requeria preparació tàntrica i desenes de promeses d’absoluta confidencialitat; era com el gran tabú i se m’accelerava el cor a mil per hora. Però clar, diguéssim que quan ja portes dècades repetint el ritual, avorreix a les ovelles!

Tampoc es que jo sigui partidari de presentar-me rollo “Hola, soc l’Arqueòleg i soc gai” ni molt menys ja que, a part de menjar polles, faig moltíssimes més coses tant o més interessants en la meva vida. Ni tampoc soc partidari d’ocultar el que és evident: si el meu orgull em va dur a reivindicar obertament la meva homosexualitat, en els foscos anys 90’s en un municipi d’extra-radi poblat de violents skins, ara tampoc em callaré.

Sempre ens queden dues opcions: o bé emprar un llenguatge neutre ( “la meva parella“) o tractar el tema amb la mateixa naturalitat que els heteros et parlen de com boten les tetes de la noia que ha passat pel costat, sense conèixer-te de res. Tan sols ens queda esperar que algun dia desaparegui la heteronormativitat social i la gent pregunti per quina vorera camines abans de donar-ho tot  per suposat.

h1

Compredre i sanar l’Homofòbia: desmuntant les teories de Richard A. Cohen

gener 27, 2012

Fa uns dies des de diversos moviments socials vàrem engegar una exitosa campanya de boicot a la venta el llibre “Comprendre i sanar la homosexualitat” de Richard A. Cohen, aconseguint en poques hores que “El Corte Inglés” retirés aquest manual d’odi homòfob de la venta. Però no és suficient! Sempre he estat partidari de desmuntar de forma racional les supersticions obscurantistes de la dreta cavernària, així doncs m’he baixat el llibre en PDF per tal de rebatre una a una les seves afirmacions!

-QUI ÉS RICHARD A. COHEN?

L’autor del llibre és membre d’una secta coreana anomenada Església de la Unificació, partidària d’un creacionisme literal on Adam i Eva son efectivament els primers éssers humans i ni la prehistòria ni la evolució mai varen existir. Aquest grupuscle creu també amb l’espiritisme i afirma mantenir conversacions habituals amb Jesucrist, Stalin i Buda, entre altres. Al llibre Cohen es presenta a si mateix com “psicoterapeuta i educador”. FALS! No té cap lliecència com a terapeuta i l’any 2002 va ser expulsat de la American Counseling Association (un col·legi professional de consellers d’orientació professional i personal), acusat de violar sis cops el codi ètic i d’estafar als seus pacients.

A continuació desmuntaré els seus fútils arguments:

– “La homosexualitat és una malaltia, un desordre emocional. Ningú és feliç sent gai, ja que no pot mantenir mai una relació estable satisfactòria  i busca compensar aquest dèficit amb sexe esporàdic”

-> Jo soc gai i feliç, la única angoixa me l’ha produïda l’homofòbia; tinc una relació homosexual monògama, estable i plenament satisfactòria. Des de l’aprovació del matrimoni GLTB s’han realitzat a Espanya uns 20.000 enllaços (el 2,1% del total), indicador estadístic que ens mostra que al menys 40.000 homosexuals al nostre estat  han trobat un cert grau d’estabilitat  en la seva parella. Quants heteros son solters, infeliços i no tenen una relació satisfactòria? Resulta evident que Cohen creu que la homosexualitat és una malaltia influenciat exclusivament pels seus perjudicis ultracristians, doncs la OMS va deixar de considerar l’atracció envers un mateix sexe una patologia fa 30 anys. Davant la qual cosa ens hauríem de preguntar: l’odi homòfob és un trastorn psicològic? es pot ser feliç odiant algú per no ser hetero?

– “Ningú neix sent homosexual i ningú escull ser homosexual, ja que és una malaltia adquirida, produïda per traumes infantils”

-> Per il·lustrar aquest obscur perjudici Cohen ens explica els seus traumes infantils de dèficit d’estima per part del seu pare i com la frustració en l’esport el va dur a tenir relacions homosexuals. La ciència, però, no diu res d’això: Evidentment existeixen gais esportistes (i associacions com Panteres Grogues ho demostra)  i amb bones relacions familiars. Diversos estudis afirmen que influeixen a parts iguals factors neurobiològics (hipotàlem i amígdala), així com socials (un entorn no homofòbic i feminitzat) I que? Quins factors influeixen en ser heterosexual? Perquè una opció ha de se millor que l’altre? Quins traumes psicològics i frustracions  porten algú a odiar els gais?  Es neix sent homòfob o s’aprèn?

TERÀPIA-> Per tal de curar aquesta “malaltia“,  Cohen recomana no anar a bars, parcs, saunes, evitar la pornografia i llençar joguines sexuals. Diu que s’ha d’evitar tot contacte amb altres persones homosexuals. La curació només serà efectiva quan Deu es manifesti i, per tant, recomana fer-se d’una secta cristiana, per tal de dur a terme oració, meditació, evitar tot pensament luxuriós i autocastigar-se si se’n té algun. Posteriorment estableix una fase de dol i de demanar perdó públicament per haver estat gai, per tal de recuperar a Deu.

->L‘Associació Americana de Psicologia va afirmar el 2002 que “no hi ha dades que demostrin que les teràpies reparatives són efectives”. A més exposen que les mateixes podrien ser perjudicials per la salud. També emfatitza en diverses implicacions ètiques, en el dany que se li pugui causar per les conseqüències reportades de traumes; . En aquest sentit, el qüestionament a l’efectivitat de les teràpies pot afectar greument a una persona a la qual se li han promès expectatives poc raonables, provocant vergonya, culpabilitat i depressió. Això podria portar a la devaluació de les persones lesbianes, homosexuals i bisexuals i reforçar els estigmes, prejudicis i discriminació relacionats a aquestes. S’ha trobat casos de teràpies que han inclòs descàrregues elèctriques i drogues que indueixen al vòmit durant l’exposició a material homoeròtic, augmentant els sentiments de culpabilitat, limitantl’expressió lliure de la sexualitat ja que reprimeix el funcionament portant-los a ser asexuals, més que heterosexuals.

-> Quina TERÀPIA podríem proposar per tal de curar la homofòbia? Jo convidaria al Sr Cohen i als seus seguidors que evitessin entrar a esglésies, mítings de partits de dretes i que llencessin immediatament les seves Bíblies a els escombraries. Posteriorment els recomanaria que evitessin tot contacte amb altres persones homòfobes, que coneguessin alguna parella homosexual, per tal que s’adonessin que això no és cap trastorn i que, en cas que els sorgís algun pensament homofòbic, es tanquessin dins un “cuarto oscuro” a meditar profundament. Finalment els proposaria demanar perdó públicament des de una carrossa al proper Orgull GLTB!

h1

A tot porc li arriba el seu Sant Martí

Octubre 23, 2011

Estava buscant desesperadament un paper per tal de fer un tràmit burocràtic, remenant amb desesperació calaixos, armaris i racons, regirant fulls que feia decennis que no veien la llum, quan de sobte, va aparèixer.

Es tractava de la sentència del judici en el que vaig participar jo a l’edat dels 16 anys en qualitat d’afectat i víctima. Quatre skin heads neonazis em van apallissar fins a deixar-me inconscient, simplement pel fet de ser obertament homosexual. Òbviament els vaig portar davant els tribunals i es va organitzar una manifestació anti-feixista de suport (si, la meva militància ve de lluny!) amb l’ajuda d’organitzacions GLTB i  diversos partits d’esquerres locals, que van arribar a dur el tema al ple municipal.

Després de que fossin condemnats a ingressar en un centre correccional de menors (3 d’ells) o a un més de sou de multa (l’únic major d’edat) mai més en vaig saber res ni vaig tornar a tindre cap problema d’homofòbia a la meva ciutat. Aquestes hienes fugen corrents quan se’ls planta cara amb la llei a la ma. Ho vaig fer llavors i ho tornaria a fer, si s’escaigués, sense la menor dilació.

Doncs bé, la curiositat em devorava. Que se n’hauria fet d’ells? Haurien, potser, refet la seva vida de forma exemplar, formant una família? O per un casual haurien sortit de l’armari i muntat un club leather? O millor… serien regidors de PxC en algun remot poblet! Per tal de saciar la meva inquietud vaig teclejar els seus noms al buscador Google i…

… la única referència que em va aparèixer era una esquela, anunciant el funeral d’un ells en un tanatori de la ciutat , mort a l’edat de 27 anys, feia uns quants mesos.

h1

Arrels de la homofòbia a l’Espanya medieval i moderna

Juny 24, 2011

La homofòbia és un mètode per impulsar el creixement demogràfic que sorgeix dins la cultura jueva i es generalitza a tot Europa a partir del segle IV dC arran de la pujada al poder del cristianisme mitjançant l‘Edicte de Milà, posant fi a la tolerància i fins i tot institucionalització envers a les pràctiques homosexuals que es vivia en l’època clàssica i prehistòrica a Europa.

Durant la Hispània Visigoda ja apareixen les primeres normatives prohibint i castigant la homosexualitat passiva, peró degut a la invasió islàmica de la Península el verí de la homofòbia va trigar més en calar. Encara que sembli inversemblant, degut a la contaminació islamofòbica en la que vivim avui dia,  el domini d’Al-Andalus va suposar un període de respecte absolut envers les pràctiques homosexuals i diversos governants com Abderramán III, Al-Hakem II, Hisham II i Al-Mutamid van mantindre obertament relacions amb persones del seu mateix sexe.

No serà fins a la reconquesta cristiana i, sobretot, amb l’aparició de la Inquisició quan l’odi envers la homosexualitat anirà  arrelant dins la societat poc a poc esdevenint un principi hegemònic, que no serà qüestionat fins a finals del segle XX.

         Inquisidors torturant un homosexual, gravat del segle XVIII

A continuació faré un petit repas a com el cristianofeixisme medieval va engendrar la homofòbia:

– Al segle XII, el català Sant Ramon de Penyafort estableix la definició del terme “contra natura” com tot aquell acte carnal que no es faci entre un home i una dona, definint-ho com a pecat que ha de ser durament rebutjat. Arrel d’això s’estableix la pena de mort contra la sodomia, tot i que aquesta llei no es farà servir massivament fins al segle XV.

– Las “Siete Partidas“, un compendi legal aprovat a Castella sota el regnat d‘Alfons X (1252-1254), estableix que els desastres naturals son una evidència del disgust de Deu enfront les practiques homosexuals, prohibint aquestes sota càstig de castració.

– EL “Directorium Inquisitorium(Avinyó, 1376), un influent manual redactat per Nicolau Eimeric, inquisidor general de Catalunya, estableix el procediment de persecució contra la sodomia basant-se en el passatge del Gènesi on s’explica el càstig diví envers Sodoma. Eimeric estableix que el Papa, com a representant de Deu sobre la terra ha de prendre el seu exemple i exterminar als homosexuals, no només de l’Europa cristiana, sinó en totes les civilitzacions.

– L’any 1494 es publica a València el “Diccionario de los inquisidores” on es planteja una estranya llegenda segons la qual tots els homosexuals varen morir el dia que Jesucrist va néixer. Aquest mite està basat en  presumptes cites de Sant Agustí i Sant Jeroni que mai han estat localitzades i, per tant, ens fan sospitar que es tracta de pura invenció. Cito textualment:

“La llum d’aquella nit va ser tan potent que va destruir a tots aquells que havien estat practicants d’aquell vici; aquest va ser el treball de Crist, portant a l’extirpació d’aquesta immundícia de la capa de la terra”

– El 1495 un viatger alemany, anomenat Hieronymmus Münzer, descriu en una crònica com en una localitat d’Almeria es tortura fins a la mort a sis persones sospitoses d’homosexualitat arrencat-lis els testicles i col·locant-los sobre el seu coll.

– Els Reis Catòlics estableixen a la Pragmàtica Sanció de 1497 un enduriment de la persecució envers la homosexualitat, equiparant-la a l’heretgia i establint la tortura com un mecanisme de persecució contra sodomites, inclús si aquests son nobles o clergues.

– L’any 1519, a València un frare franciscà de nom Lluis Castelloli fa un encès discurs acusant als homosexuals de ser els culpables de plagues i riuades, per ofendre a Deu, fet que provoca l’aixecament popular d’una turba violenta que persegueix a diversos ciutadans i nobles sospitosos de sodomia, fet que es considera un dels desencadenants de la Revolta de les Germanies.

– L’any 1524 el Papa Clement VII atorga una “llicència de caça” en contra dels homosexuals als tribunals inquisitorials  dels territoris de la Corona d’Aragó, associant la sodomia a l’islam i als moriscos de ser els culpables de la seva expansió, així com de la decadència de la humanitat.

– Els Tribunals de la Santa Inquisició dels territoris de la Corona d’Aragó, els més cruels i obsessionats amb la  sodomia, varen condemnar a més de 1000 homosexuals a la foguera entre els segles XVI i XVII, un 12% del total de casos tractats.

h1

Homosexualitat i homofòbia a Egipte: avui i ahir.

febrer 6, 2011

Com ja sabreu, aquests dies a Egipte es viu nova revolució democràtica al món islàmic contra una dictadura brutal  i, com no, descaradament homòfoba. Mantindre relacions amb una persona del mateix sexe no és específicament un delicte a Egipte, ni existeix cap normativa que ho persegueixi (de fet fins 2001 el poder egipci negava l’existència de la homosexualitat) , però els fiscals recorren a la llei d’emergència de 1981, amb la qual es basa la legitimat el règim de Mubarak, per tal de condemnar a penes de presó per delictes contra la moral pública que van dels 3 als  5 anys.

Alguns exemples d’aquesta persecució inquisitorial seria cas de les 52 detinguts a bord del vaixell “Queen Boat”, on presumptament es celebraven orgies entre homes, l’any 2001; o el 2003 quan un turista israelià va ser empresonat 15 dies per homosexual, abans de ser expulsat al seu país. Aquell mateix any la policia va realitzar nombroses detencions en llocs de crusing a les vores del Nil, i el 2009 el govern va ordenar clausurar una revista setmanal de contingut gai Al Balagh Al Gadid, condemnant a dos anys entre reixes als seus periodistes.

Human Right Watch i Amnistia Internacional, han denunciat, a més, que la policia sotmet a tortures i exploracions anals per verificar acusacions de sodomia i que el sol fet de ser portador del VIH ja és suficient motiu per anar a la presó. Mubarak va arribar a prohibir la venta de discos de l’artista transsexual Dana International, guanyadora d’Eurovisió.

Homosexualitat a la Història d’Egipte

No obstant, la homofòbia no és inherent a la història d’aquest estat, ni molt menys!

A la religió de de l’antiguitat egípcia trobem que el mite sobre el mateix origen de l’estat es basa en la lluita i violació del deu Horus, per part de Seth, que simbolitza la unió entre l’Alt i el Baix Egipte. Aquesta llegenda ens permet entreveure una visió del sexe gai masculí molt semblant a la que tenien moltes civilitzacions del món antic: ser actiu està ben vist, ser passiu no.

Pel que respecta a  les evidències que ens ha deixat l’arqueologia destaca la mastaba dels funcionaris Nianjjnum i Jnumhotep, datada a l’Imperi Antic, i que es representen abraçats a les diferents pintures que decoren la tomba, com la que podem veure aquí. També existeixen diverses fonts literàries que ens parlen d’idil·lis entre faraons i militars, com ara “El demandant de Menfis”, a l’Imperi Mitjà.

L’any 332 aC és proclamat Faraó el Rei macedoni Alexandre Magne, que mantenia una relació obertament homosexual amb el seu cap de caballeria, Hefestió. Durant la dinastia ptolemaica d’origen grec i la ocupació romana es manté el règim de tolerància sexual, que durarà fins a la violenta pujada al poder del cristianisme copte.

La primera persecució veritablement homòfoba a Egipte va tenir lloc dos anys després de que es signés l’Edicte de Milà, amb el qual el cristianisme esdevenia la religió oficial. L’any 315 dC hordes de cristians acaben amb diversos temples d’Alexandria, amb l’acusació de que els seus sacerdots eren efeminats, establint així una equació entre paganisme i homosexualitat que es veurà reforçada al llarg del segle IV, com ho prova el manual “Els errors de les religions paganes” del senador romà Firmicus Maternus del 346 dC, on s’assenyalen als gais com a elements pagans a exterminar.

I és avui, després de 1697 anys d’homofòbia,  en aquest context de canvi i revolta on s’han obert algunes escletxes que permeten albirar per un futur  en  llibertat i igualtat; en aquests sentit us recomano que llegiu AQUÍ l’entrevista a un activista homosexual egipci que està molt involucrat a les mobilitzacions. Una espurna de llum dins la foscor!