“LOOKING”: Crítica de la nova serie gai

Recordo un episodi de la mítica “Queer As Folk” on el seu protagonista absolut, Brian Kinney, complia 30 anys i els seus amics li preparaven un funeral, mentre ell pensava en el suïcidi doncs, en la lògica d’aquesta ficció, no podia haver-hi vida més enllà de l’esbojarrat hedonisme juvenil de drogues, festa, suor, sexe desenfrenat i anònim en cuartos oscuros i discoteques plenes de musculocas i reinones. Doncs bé, “Looking” parteix just de la premisa contraria: homosexuals que ja han passat la trentena i, un xic cansats de tanta orgia comencen a platejar-se quin es el sentit de la seva existència, sense caure tampoc en el conservadorisme burgés de “Modern Family” on la parella gai pràcticament no té cap vida fora del treball i la família.

Han passat 12 anys  des de que la BBC estrenés el capítol pilot de Queer as Folk i en aquest lapse de temps la percepció social de la homosexualitat a Occident ha sofert la major transformació de la història humana. Si en el culebrot ambientat a Pittsburg el Matrimoni Igualitari era una llunyana utopia, avui es ja una realitat consolidada en la majoria d’estats d’Europa, en molts d’Amèrica i fins i tot en alguns de Sudamèrica i Àfrica. La homofòbia ja no és una amenaça omnipresent que pot esdevenir mortal al menor descuit, si no una excentricitat socialment inacceptable; els armaris han canviat de bàndol i son ara els homòfobs qui han d’amagar les seves repugnants opinions a la resta de la població. L‘Ambient Gai ha deixat també de ser un ghetto ocult, un bunker invisible, per ser una permeable opció lúdica més per tota la població.

Sé que rebré crítiques per aquest excés de triomfalisme però us recordo que vaig rebre pallisses i bullyng als 90’s i avui passejo amb la meva parella amb una anodina normalitat pels carrers d’una ciutat d’extrarradi. Queda lluita per fer? Si, sens dubte, en evitar cap pas enrere, sobretot. Però no em busqueu per recordar amb nostàlgia el glamour de la marginalitat, perqué l’he viscut i no en tenia cap.

Així doncs “Looking” ens presenta a tres personatges, a anys llum d’estereotips sobre-actuats, que no viuen turmentats per l’acceptació social en una eterna angoixa adolescent, si no pels dubtes entre l’efimeritat del sexe i la busca d’un amor estable. Persones madures que tenen problemes reals i actuals de feina, amor i amistat, tot i que no defugen practicar cruising o en un parc o anar a una festa leather si s’escau. Un mercat sexual on el terreny de joc s’ha desplaçat de la pista de ball a les xarxes socials i on el canon estètic ha deixat de ser la musculosa perfecció praxitel·liana per desdibuixar-se entre barbes i bigotis hipster. I una banda sonora amb més indie alternatiu que sobats himnes de dives dance.

En definitiva, una sèrie que aborda, sense tabús ni tòpics, la homosexualitat d’avui dia amb un minimalisme realista i no amb des del barroquisme de la petarderia. Un argument on la orientació sexual molts cops passa a ser un mcguffin, una mera excusa per abordar  emocions i desventures humanes que a tots en sonaran molt més properes que les d’una Drag Queen drogada tambalejant-se sobre les seves plataformes en una tarima, com Marilyn Manson al divertit film “Party Monster“, estandart del ambient gai dels 90’s.

Èxit, Fama i Glamour

Ahir per la nit, mentre gaudia d’un captivador i minimalista concert d‘una fantàstica cantautora extremenya en un centre cultural del Raval, vaig tenir la oportunitat de conèixer algunes de les meves “fans secretes”, es a dir, aquelles persones que llegeixen assíduament el meu blog però no hi escriurien un comentari ni que els apuntés amb un kalasnikov. Resulta que una divertida amiga, que vaig fer excavant un poblat ibèric a Lloret de Mar (a qui aprofito per saludar) , s’ha dedicat a fer propaganda d’aquesta web  entre el seu cercle social, cosa que va causar gran commoció i sorpresa al meu ego.

Ja he començat a assumir que, a menys que em contractin per la segona temporada de “Sota Terra”, mai aconseguiré arribar a la fama mitjançant  l‘Arqueologia, doncs els cinc articles científics que he publicat en revistes especialitzades, així com la vintena d’informes i memòries d’excavacions, deuen acumular tants lectors com un post meu durant una hora. I, per si fos poc, les tres  o quatre vegades que m’han citat en altres publicacions científiques ha estat per pur compromís. Sens dubte la meva criatura, l’Arqueòleg Glamurós, ha superat en escreix al seu creador!

I si ho reconec, m’encanta la Fama i més si aquesta es basa en un fet tan intel·lectual  i mariculte com l’escriptura i no en participar en programes de telebasura o sortir a les revistes del cor. Es increïble la pujada d’adrenalina provocada al veure els gràfics d’audiència disparats minuts després de publicar un incendiari article.

Sé que pot semblar una aparent contradicció ser marxista i sentir una devoció per l’èxit individual, el glamour i la vanitat, però mai he dit que la coherència figurés entre les meves virtuts.  Jo no exploto a ningú, tan sols contribueixo a generar debat i reflexió. Perquè no em puc recrear en el plaer hedonista del meu triomf, fruït del treball diari i l’esforç constant en un hobbie del qual no n’obtinc cap benefici econòmic? Quin al·licient tindria, doncs, escriure un blog?

Recentment un Troll, rancorós i envejós pel meu èxit, em preguntava en un comentari si m’havia venut l’ànima a la vulgaritat, emprant la provocació com un mer instrument per augmentar les visites, renunciant així a la busca de la veritat. Doncs bé, estimat , has de saber que en un món ple d’idealismes fanàtics i dogmes inqüestionables no existeix rés més provocador que exposar fets de forma objectiva, rés més àcid quedir el que és pensa sense mossegar-se la llengua, per por a ofendre a algú. I si cal afegir-hi un toc de salsa demagògica per que estigui al punt, doncs no passa res!

Ja vindran després els sectaris de la ortodòxia a esquinçar-se les vestidures perquè he comparat Obama amb Marx, de ben segur no trigaran els sensibles patriotes a estirar-se dels cabells perquè he insinuat que la Verge de Montserrat pràctica fel·lacions a mitja escolania… però a mi ja no em treu ningú l’orgasme extasiant de saber que la meva opinió és com una rodolant Poma de la Discòrdia, fent trontollar perjudicis per allà on passa.

Us deixo amb una escena mítica del film “Party Monster“, on Macaulay Culkin vestit de travesti hitlerià canta l’himne “We are living in the age of Money, Success, Fame and Glamour”! Tot i que jo de money ben poca!