Bernie Sanders o la fi de l’Hegemonia Neoliberal

Que un candidat d’esquerres, que s’autodenomina socialista, aixeca el puny i parla de lluita de classes es ja de per si quelcom inesperat i fora del guió en unes eleccions americanes.  Bernie Sanders va quedar-se a tan sols un 0,2% de guanyar les eleccions primaries del Partit Demòcrata a Iowa i, si les enquestes no fallen, aquest dimarts arrasarà a New Hampsire. PD: Ha tret 22% sobre Hillary.

Només pel fet que hagi arribat fins aquí es un indicador claríssim que moltes coses estan canviat a la política global occidental. I te a veure amb el resultat de Tsipras a Grècia, de Corbyn als Laboristes anglesos, o de Podem a Espanya. Ja no és una anècdota aïllada. L’hegemonia cultural absoluta de la que ha gaudit el neoliberalisme des dels anys 80, sense cap oposició rellevant, dona senyals d’esgotament i de fi de cicle.

Mirem la situació amb un xic de prespectiva històrica. Entre 1933 (Roosvelt) i 1980 (Reagan) cap dirigent occidental es va atrevir mai a posar en dubte l’Estat del Benestar i la protecció dels treballadors. Existia un consens inqüestionable sobre les polítiques de despesa social, creixement i protecció dels treballadors. L’alternativa era una revolució comunista. Ni un Primer Ministre Conservador del Regne Unit (Heath, Douglas-Home o MacMillan), ni tampoc cap President Republicà dels EUA (Eisenhower, Nixon o Ford) van atrevir-se a plantejar polítiques d’austeritat, privatitzacions, ni cap mena de retallada al benestar. Fins i tot dictadures feixistes com la de Franco s’esmerçaven a crear la Seguretat Social per frenar una possible revolta obrera.

Però als anys 80-90, amb Reagan i Tatcher, l’amenaça del comunisme desapareixia del mapa i la socialdemocràcia abandonava als sindicats i es llençava de cap al capitalisme ferotge, amb un toc de maquillatge progressista. Amb la globalització del mercat lliure s’ha deixat enrere el capitalisme industrial que ha mutat a una economia globalitzada de pura especulació financera sense cap mena de llei ni norma que ho reguli. Una economia tan sols enriqueix a un a petita elit que cada cop concentra més poder i capital, mentre la resta de la població té menys treball, doncs l’especulació no requereix de ma d’obra.

Una de les propostes més contundents de Bernie Sanders es tornar a aprovar la Llei Glass-Steagall, impulsada per Roosvelt, per separar la banca d’inversió de la de dipòsit. Amb aquesta mesura es va impedir amb ma de ferro l’especulació financera i bursàtil que va produir el Crack del 29. La llei va ser derogada l’any 1999, sota el segon mandat de Bill Clinton; 8 anys més tard esclatava una nova crisi financera provocada per l’economia de casino.

Encara que no guanyi la nominació, Sanders ja ha aconseguit escorar als demòcrates cap a l’esquerra. Ha centrat els debats sobre el poder de la elit financera de Wall Street i com aquesta ha finançat les campanyes de la resta de candidats. Hillary Clinton, des de la seva entrada en política l’any 1999, ha recaptat 444 milions de dòlars provinents de bancs d’inversió, com City Group (824.000$) o Goldman Sachs (760.000$), així com altres empreses com Law Firms (27M$) o Busines Services (8M$). Sanders, en canvi, ha fet tota la campanya amb micro-donatius particulars amb una mitjana de 27$. Es veritablement imparcial una democràcia on les elits financeres inverteixen tantíssim capital a favor d’un candidat? Es pot fer polítiques socials mentre depens dels diners de l’especulació financera?

Es a dir, per primer cop tenim unes eleccions on milions de persones estan debatent sobre els veritables culpables de la crisi. Per fi tenim un candidat que està vehiculant el cabreig social cap als més poderosos i no envers les minories marginals i febles. Estem davant un polític que s’ha atrevit a plantar cara a la casta dels mitjans de comunicació i s’està enfrontant a les corporacions més poderoses. Està proposant una sanitat i educació publiques i gratuïtes, finançades amb impostos a la elit financera i encara està viu.

Per altre banda, tot i que no ha centrat la seva campanya el política internacional, es tracta d’un pacifista convençut que ha votat sempre en contra de les guerres imperialistes americanes, mentre Hilary donava suport a la invasió d’Irak. Està a favor d’abolir la pena de mort i, per si fos poc, va ser el primer polític defensar obertament els drets LGBT; ho va fer en una carta de 1970, 7 anys abans que Harvey Milk fos escollit com el primer polític obertament gai dels EUA. De fet, Sanders va participar a la Marxa dels Drets Civils de Martin Luter King, mentre Hilary feia campanya amb els republicans més racistes, aquell mateix any.

El gran argument dels partidaris de Hilary es que la societat americana no està preparada per un candidat tan a l’esquerra i que els republicans el derrotarien fàcilment a les eleccions del Novembre. Doncs bé, segons la web Real Clear Polítics, que indexa totes les enquestes publicades als EUA, Sanders derrotaria a qualsevol candidat republicà amb un marge molt més ampli que Hillary. Imagino que és perqué Sanders recolliria força vot de la classe obrera blanca no qualificada (els “white trash”) que no el veurien com un intel·lectual elitista de Nova York.

L’altre argument es que les propostes de Sanders toparan amb la mateixa majoria republicana al Congrés i al Senat que ha tingut lligat de mans i peus a Obama els darrers 6 anys. Es cert, i també s’hi trobaria Hillary. Però davant això el que no poden fer els demòcrates es resignar-se o  tractar d’entrar a negociar amb els embogits ultres del Tea Party, sinó mobilitzar les seves bases per recuperar una majoria de progrés  a les dues càmeres.

En tot cas, insisteixo, només pel fet que hagi arribat fins aquí es una senyal inequívoca de que a l’hegemonia cultural absoluta del neoliberalisme li estan sortint esquerdes cada cop més grans. La gent, especialment la generació de joves i precaris en la que em trobo, comença a posar en dubte els dogmes del mercat lliure i, per primer cop en molt temps, està trobant opcions capaces de guanyar a les urnes. Donant-li la volta a Tatcher podríem dir que “There is an alternative!”

Perquè et bloquejo a Twitter? L’impossible diàleg entre Fe i Raó

Darrerament alguns hiperventilats processistes borden per la xarxa que soc un sectari pel simple fet que he decidit bloquejar sense cap pietat a tot aquell que em sembli remotament sospitós de ser un dels assetjadors que cada dia em dediquen tota mena d’injúries, ofenses, befes i improperis. Fins i tot m’han fet un perfil “fake” per ridiculitzar-me i parodiar-me.

Jo treballo, tinc dues feines (mal pagades i amb tota la precarietat imaginable) i ni tan sols he gaudit d’un sol dia de vacances en tot l’estiu; tinc xicot, família, amics i soc militant voluntari d’un partit, dos espais de confluència i diversos moviments socials. Twitter, i les xarxes socials en general, son tan sols un mer entreteniment per les poquíssimes estones lliures que em queden per mi. I aquest efímer temps vull que serveixi per difondre les meves idees o debatre amb persones amb les quals sigui possible crear una dialèctica mútuament enriquidora. Amb psicòpates i trastocats obsessius no penso perdre-hi ni un segon, i tampoc em penso entretindre en matisos ni subtileses. I com resulta que soc víctima de l’odi des de que vaig sortir de l’armari amb 11 anys, sé reconèixer un assetjador d’una hora lluny.

Es impossible establir un diàleg entre la Fe i la Raó, doncs parlen en camps semàntics absolutament diferents entre els quals no existeix cap síntesi possible. Els seguidors del Procés son persones irracionals, guiades per la fe en una causa suprema que dona sentit a la seva existència gregària. Ells es troben davant l’arribada imminent del Paradís, un Nou Ordre Mil·lenarista de felicitat absoluta, un destí teleològic on no existirà cap problema social. L’únic que han de fer es desitjar-ho molt fort, obeir al Messies i acabar amb qualsevol heretge que gosi qüestionar el menor matís del relat oficial del Règim. No hi ha tolerància possible amb les ovelles negres esgarriades del ramat que no segueixin cegament els lladrucs dels gossos del Pastor.

Com molt encertadament va apuntar el lingüista Geroges Lakoff, des de la revolució neo-conservadora de Ronald Reagan, la  dreta reaccionaria nacionalista no es basa en xifres estadístiques, economia o discursos racionals, sinó en un marc mental format per sentiments, emocions i valors. Per ells l’orgull patriòtic es infinitament més important que els problemes reals dels habitants que habiten la nació. Les essències i els símbols que conformen la identitat de grup i la Utopia idealitzada a la que serveixen estan per sobre de la tot; també de la democràcia o la llibertat per discrepar del poder.

Retallades? Privatitzacions? Neoliberalisme? Corrupció?  Abús policial? Explotació laboral? Atur? Aquests conceptes no encaixen en el seu relat idealista on tota benaurança depèn del color de la bandera que onegi a les institucions i totes les desgràcies de l’univers son culpa d’Espanya. Amb ells no es possible debatre si cal pujar o baixar impostos, com gestionar els recursos, limitar o no els sous públics, privatitzar o nacionalitzar una empresa, donar més o menys subvencions o protegir més o menys el medi. Simplement, no parlen aquest idioma, ni entenen cap lògica fora del maniqueisme entre nacions enfrontades. Ara cal que els explotats estiguin units als explotadors i ja tindrem temps per parlar de la realitat material quan arribem a l’inexistent Itaca, després de donar voltes concèntriques infinitament en el desert.

Les persones d’esquerres racionals (independentment de com ens situem dins l’eix nacional) no som d’eixe món. Tenim idees (que no dogmes) derivades del materialisme històric, la lluita de classes i el racionalisme científic sorgit de la Il·lustració. No podem entendre l’obscurantista metafísica hegeliana basada en ens nacionals incorporis, sentiments tribals o el romanticisme lacrimogen. Vivim dins de la realitat objectiva i les nostres fredes idees es deriven de l’observació empírica d’aquesta, no d’impulsos viscerals en torn a les presumptes ofenses a la identitat grupal.

No ens entendrem mai mentre ells no abandonin el seu fanatisme intolerant i baixin a la realitat a parlar en termes respectuosos, democràtics i pragmàtics de com gestionar el present, no de com feliços serem en el seu imaginari futur i de com de traïdors som els que discrepem del Govern.

En fi! Us deixo amb alguns petits exemples dels centenars de tweets amb amenaces i insults que rebo a diari per part d’exaltats seguidors de la dreta reaccionaria “Junts x Si”. La “Revolució dels Somriures” en diuen. La part fosca de la fama, l’èxit i el glamour, suposo…