Es podria repetir l’Holocaust?

Per tercer any consecutiu els companys de ICV de Sant Boi m’han convidat a parlar en l’homenatge a les víctimes de l’Holocaust que es fa en aquesta ciutat. En les dues ocasions anteriors he centrat la meva intervenció en la invisibilitat i la marginació de les víctimes LGBT. Aquesta ocasió m’he decidit per fer una reflexió més àmplia.

Primo Levi ens presenta en la seva obra un testimoni de l’Holocaust des de l’horror més absolut, com un mal en estat pur, on no tenen cabuda justificacions i on n’era responsable la societat alemanya en el seu conjunt. Segons Levi no es possible investigar les causes socials, polítiques o econòmiques del Genocidi nazi, ja que això implicaria justificar d’alguna forma que aquell malson es dugués a terme. Una visió similar a la que veiem en molts documentals o films de Holywood sobre el tema.

Des d’aquest punt de vista idealista, els historiadors estem fora de lloc. Hauríem d’explicar el nazisme com una sobtada i inexplicable encarnació del Mal Absolut sobre la terra. Com un parèntesi en la racionalitat humana en el qual milers de persones van ser posseïdes per una bogeria malèfica, sense més.

Sense desmerèixer a Levi, no puc estar gens d’acord amb aquesta opinió, doncs implicaria buscar les causes d’un fenomen històric en la metafísica religiosa, o en la psiquiatria de masses. Es una visió que, a més, té un punt d’etnocentrisme. No es que Occident fallés com a civilització, simplement va patir un breu trastorn d’alienació temporal, recuperant miraculosament les seves facultats amb l’arribada dels tancs nord-americans. Com si l’Holocaust hagués passat en un altre planeta i en un temps remot que no tingués res a veure amb nosaltres.

Assumir aquesta premissa també implica estudiar el fanatisme nazi com quelcom irrepetible i excepcional, del qual ens podem sentir plenament allunyats i segurs de que nosaltres no faríem mai res semblant. I aquí és on està el problema; quan ens trobem davant un context econòmic i social similar i amb un nou ressorgiment d’ideologies de l’odi identitari, no ho sabem reconèixer i no fem res per impedir que es torni a repetir un nou Holocaust.

Al llarg de la història hem vist com, davant crisis econòmiques profundes, les classes dirigents han canalitzat l’odi envers les minories més febles: els atacs als calls jueus al s. XIV davant la pesta negre en serien un exemple, o també les caceres de bruixes al s. XVI. I que va ser la Inquisició sinó un òrgan burocràtic de les elits per canalitzar l’odi envers minories marginals?

Que té d’innovador l’Holocaust, doncs? El sociòleg Zygmut Bauman afirma que Holocaust no va ser un esdeveniment singular, ni una manifestació puntual de malèfic ‘barbarisme’. Va ser un fenomen estretament relacionat amb les característiques pròpies de la modernitat; es va gestar i es va posar en pràctica en la nostra societat moderna i racional, en el moment culminant de la nostra cultura. És, per tant, un problema d’aquesta societat, d’aquesta civilització i d’aquesta cultura occidental. L’Holocaust, segons Bauman, es fruït de l’avanç de la racionalitat científica, la burocratització dels sistemes productius i de les organitzacions. No hagués estat possible matar a tanta gent en tan poc temps sense una eficient i eficaç administració burocràtica. Una diferència quantitativa que no van tindre les matances de les dictadures del Con Sud a Amèrica Llatina.

Això es precisament el que Hanna Arendt ens va mostrar a la seva polèmica obra “Eichmann a Jerusalem” on exposa la seva teoria de “la banalitat del mal”. Durant el judici que va realitzar l’estat d’Israel al funcionari nazi Eichmann, Arendt s’adona que aquest home no es una monstruosa criatura pèrfida i malèfica, ni tampoc d’un trastornat o posseït. Molt pitjor. Era un simple i gris buròcrata que es va limitar a obeir ordres dins un modern i eficaç complexe administratiu. En cap moment es va qüestionar per la moralitat de les seves accions, sinó per les conseqüències de desobeir la legalitat vigent llavors. Era simplement una ovella del ramat que es limitava a obeir fidelment al pastor, com li havien ensenyat.

Estem vacunats contra un nou Holocaust? Desgraciadament em temo que no. L’any 1963 un psicòleg social va dur a terme l’Experiment de Milgram, per comprovar si la gent estava disposada a obeir cegament ordres d’una autoritat superior, encara que aquestes anessin en contra de qualsevol límit ètic o moral. Els resultats van ser esfereïdors. El 65% dels participants van donar descàrregues elèctriques de 450 volts a un altre membre, simplement perqué la veu d’una autoritat els hi deia que ho fessin.

De nou avui a Europa ens trobem amb un escenari europeu amb una forta crisi econòmica i populismes identitaris que busquen canalitzar el cabreig social envers els elements més dèbils de la societat. Ara les víctimes no seran jueus o gitanos, sinó musulmans o refugiats. Tant es, sempre i quan siguin col·lectius marginals als quals sigui fàcil atacar. Mentre estant els estats, amparats i legitimats en la lluita contra el terrorisme, endureixen el seu autoritarisme i donen cada cop més poder a uns aparells policials i represors que, en cas d’estar en mans de fanàtics, no sabem de qué podrien ser capaços.

Sobre el NO reconeixement de les víctimes LGTB de l’Holocaust Nazi

Aquest diumenge vaig tenir l’honor d’intervindre al homenatge que es va realitzar a Sant Boi a les víctimes de l‘Holocaust Nazi. La meva intervenció va versar sobre la persecució de la homosexualitat durant el nazisme i la manca de reconeixement a les víctimes d’aquest. Per si fos del vostre interès, transcric la intervenció, ampliada.

Les primeres organitzacions d’alliberament homosexual no es van donar a Nova York als anys 60’s, sinó a la Alemanya de començaments de segle: el 1900 es funda el “Comitè Científic Humanitari” demanant la despenalització de la homosexualitat amb recollides de signatures entre 1903 i 1922, que van rebre el suport d’Enstein, Stefan Sweig, Thomas Mann o Herman Hesse. També “La Comunitat dels Propis” que rebutjava l’estereotip del gai efeminat o la “Lliga dels Drets Humans”  amb 30.000 membres el 1928. La República de Weimar va perseguir als homosexuals amb policia especialitzada que feia “llistes roses” de possibles gais que assitien a saunes o feien cruising, arribant a 1107 detinguts el 1925 per aquest motiu. Cap dels tres partits d’esquerres del moment (SPD, USPD i KPD) tenen la menor consideració pels drets de gais i lesbianes, mantenint-se en una ambigüitat al respecte.

Tot i això, durant la República, a les grans urbs com Berlin s’estableix un clima d’oberta tolerància amb l’explosió d’una contracultura homosexual que tenia l’epicentre en el cabaret El Dorado, on actuen transvestits amb la gran diva Marlene Dietritch i es reuneixen intel·lectuals. Apareixen les primeres revistes gais (Uranus o La Illa) i lèsbiques (Amor de Dona, amb 10.000 exemplars), exposicions de fotografia homoeròtica (Von Gloeden) el primer cinema obertament homosexual (Víctor i Victoria, Mikäel de Therodor Dreyer o la lèsbica Mädchen in Uniform de 1931) i es crea el primer himne d’alliberament sexual “La Cançó Lila” de 1921 (escolta-la aquí, interpretada per Ute Lemper).

Amb l’arribada de Hitler el poder el mateix 1933 s’ordena el tancament de tots els locals i organitzacions LGTB i considera la homosexualitat una aberració criminal però, en una lògica típicament homòfoba, en un primer moment es persegueixen tan sols aquells efeminats que trenquen els rols de gènere, mentre que els dirigents de les SA com Erns Rohm son obertament homosexuals i hipermasculins i el filòsof Hans Bluher teoritza sobre un Reich sense dones. Això canvia radicalment  arrel de la Nit dels Ganivets Llargs (1934) quan s’utilitza l’excusa de la homosexualitat per acabar amb les SA, el sector nazi més radical. A partir d’aquest moment la retòrica homòfoba agafa proporcions descomunals:

– Entre 1933 i 1945 son detinguts 100.000 homosexuals masculins, uns 47.000 son condemnats, la majoria a mort. Els gais estaven marcats per un triangle rosa i les lesbianes negre.

– La GESTAPO crea un cos policial específicament homòfob, la Central del Reich per la Lluita contra la Homosexualitat i l’Avort, que va fer 42.000 fitxes en una “llista rosa” de sospitosos d’homosexualitat. Els seus màxims responsables Erich Jacob i Carl Heinz Rodenberg mai van ser jutjats. El 1941 Hitler dona la ordre secreta de depurar l’exèrcit i la GESTAPO de possibles gais exterminant sense judici als sospitosos.

– A partir de 1940 Himmler ordena el trasllat a camps d’extermini de tots els detinguts sota sospita d’homosexualitat. La xifra dels deportats es força desconeguda, alguns autors suposen que era baixa, entre 5.000 i 15.000 (un 0,25% de Dachau) però la seva tasa de mortalitat era molt més elevada que la resta de presos (32% enfront al 20% general); altres, en canvi l’eleven fins a 200.000, el càlcul es força difícil, ja que molts cops les acusacions d’homosexualitat eren infundades. A diferència dels jueus, es deporten els homosexuals del Reich i dels territoris annexionats, però no dels ocupats. Dins dels camps eren marginats, inclús per la resta de presos i estaven aïllats amb presos comuns, al menys a Buchenwald.

– També es van realitzar diversos experiments biològics per “curar la homosexualitat”: 400.000 homes van ser esterilitzats i 2.000 castrats. Al camp de Buchenwald es van realitzar experiments posant glàndules a la ingle a 15 homes que van morir al camp de poc temps.

El NO reconeixement

A diferència del cas dels jueus, aquesta repressió no va ser reconeguda: les lleis homòfobes que perseguien als homosexuals van seguir vigents fins al 1968 a la RDA i fins el 1969 a la RFA. A les víctimes dels camps se’ls va tractar de delinqüents i degenerats, molts d’ells van ingressar a la presó tal com van sortir dels camps d’extermini. Les associacions de perseguits pel règim nazi es van negar a reconèixer als gais, cap d’ells va rebre la menor compensació de l’estat alemany, ni tan sols es va comptabilitzar el treball en els camps de cara a al seva jubilació. No se’n va fer el menor esment als judicis de Núremberg i ningú es va molestar a interrogar als capos nazis sobre la homofòbia.

El govern de la RFA no va fer cap reconeixement a aquestes víctimes fins 1985, fins l’any 2002 no s’anul·len les sentències nazis homòfobes. La placa a la memòria de les víctimes LGTB de Dachau la van pagar les associacions de la seva butxaca i van trigar 10 anys en veure-la penjada al camp.

ENTREVISTA A JAHVÉ

Després d’entrevistar a la Verge de Montserrat, a Mahoma o al Rei, aquest blog reempren la ronda d’informals diàlegs amb personatges sagrats e imaginaris de diferents conviccions religioses. Aquest cop ens ha concedit audiència el mateix Jahvé o Jeohvà, divinitat suprema del poble jueu, amb el que conversem sobre història hebrea, el Talmud, així com dels seus gustos sexuals.

-AG: Com es que vostè va permetre que succeís l’Holocaust en contra del seu poble escollit?

–JAHVÉ: L’any 1933 un rabí va encendre un llumí en ple Sabbath!! Com comprendrà, un crim d’aquesta naturalesa tan abominable mereixia un càstig proporcionat!

-AG: Ah clar, això ho explica tot! Tinc un dubte que sempre m’ha encuriosit: menjar polles és pot considerar “kosher“?

–JAHVÉ: Oh,  aquest és un debat teològic apassionant que sovint mantinc amb mi mateix, doncs resulta que cal que transcorrin 3 hores entre que una persona mengi carn i llet, així que si algú degustés un penis (carn) i seguidament li ejaculessin a la boca (ho podem considerar llet?) hauria infringit una de les normes “sehità” sobre el menjar “kosher“. En tot cas la polla hauria d’haver estat  degudament circumcidada!

-AG: I per què cal mutilar una part del fal·lus als nens petits, vuit dies després del seu naixement?

–JAHVÉ: Quina millor mostra d’amor a Deu hi pot haver que oferir-li una part de la teva pròpia polla? A més, a mi m’agraden les tranques ben descapullades

-AG: Vostè té fama de venjatiu i rancorós… es cert o forma part del mite?

–JAHVÉ: Oh, quina bestiesa! Tot al contrari, soc un tros de pa, tot tendresa, amor i abraçades… I qui digui el contrari li envio un àngel exterminador, un diluvi universal, set plagues de llagostes i el converteixo en estàtua de sal… Peró de bon rotllo eh!!

-AG: En quant a demanar a Abraham que sacrifiqués el seu fill Isaac en honor seu…

-JAHVÉ: Era una broma!! ajajaj Es que mira que teniu poc sentit de l’humor els humans!  Com sou uns pecadors  de tant en tant us he de fer aquestes putadetes per recordar-vos la culpa eterna que carrega sobre els vostres espatlles!

-AG: I tot perquè Adam i Eva van menjar una pometa de res??

–JAHVÈ: ERA LA MEVA POMAAAARGGGH!! Era una collita especial per fer sidra i melmelada! Ja sabia jo que hauria d’haver parat la Creació el tercer o quart dia, però em vaig  anar animant, animant, mai veia el moment de parar i en quant me’n vaig adonar havia creat 400.000.000 d’espècies animals i vegetals!

-AG: I fer portar als jueus ortodoxos tirabuixons, barba, roba negre del s.XVI i barrets esperpèntics, forma part del càstig  diví o és una altre brometa catxonda de les seves?

–JAHVÈ: Els tirabuixons em posen palote, les barbes m’endureixen els mugrons i la roba anacrònica és per putejar, bàsicament!

–AG: I quin sentit té la celebració del Sabbath si no es pot fer absolutament res, a part de contemplar-lo! Ni tan sols donar una volta pel parc?

-JAHVÈ: Una volta al parc… sempre i quant no trepitgis la gespa, doncs es podria considerar que estas segant (categoria 3 de feines prohibides en Sabbath), en el cas que la herba et taqués la roba podríem dir que estas tenyint (categoria 15) i si, per un casual, arrenquessis un tros de terra, això jo ho interpretaria com que estas llaurant (categoria 2).

-AG: Moltes gràcies per l’entrevista! M’han entrat unes ganes boges de ser jueu… quina llàstima que els meus pares no ho siguin eh…

-JAHVÉ: De res! Vaig a causar uns quants diluvis, terratrèmols i bombardejos per tal de castigar aquells que hagin fet més de tres passes seguides sense el barret Kiphà!