Archive for the ‘Arqueologia, Història i Antropologia’ Category

h1

Entrevista a El Triangle i video de la xerrada “Feixisme i Nacionalisme”

Juny 25, 2018

Triangle

Ja podeu llegir CLICANT AQUÍ l’entrevista que m’han fet recentment al diari El Triangle, on parlo bàsicament dels mites pseudohistòrics en el nacionalisme espanyol basc i català.

Per altre banda us deixo amb el vídeo de la xerrada que vaig fer fa unes setmanes amb Federalistes d’Esquerres sobre “Feixisme i Nacionalisme” a la llibreria Alibri de Barcelona

Anuncis
h1

Llaços Grocs i Espai Públic: Una Anàlisi Antropològica.

Juny 11, 2018
llaços grocs

Pont de Girona

Perquè hi ha tanta polèmica sobre els llaços grocs posats en espais públics o simbòlics? Perquè hi ha gent que li ofen tan profundament que aquests es posin o es treguin? Quina explicació estructural podem donar des de les ciències socials a aquest fenomen tan curiós?

Abans de començar simplement voldria apuntar que a mi personalment em sembla malament que els polítics independentistes estiguin en presó preventiva sense sentència, ja que crec que l’estat té prou eines per vigilar que no es fugin. No crec que siguin “presos polítics” ja que no se’ls acusa de tenir una ideologia, sinó d’unes accions concretes que, si bé no son legals, sens dubte no van ser violentes i per tan no hi ha lloc a una acusació de rebel·lió. El que van fer va ser una performance simbòlica per tal d’enganyar als seus propis votants i seguir al poder. Per tant el seu càstig hauria de ser similar a la sentència del 9N: multa i inhabilitació. La presó em sembla quelcom desproporcionat i espero que el nou Govern del PSOE acabi negociant una amnistia en un futur proper.

Context històric

El Moviment dels Llaços Grocs sorgeix just després de la brutal repressió policial del 1O, la suspensió de l’autonomia i del fracàs de la proclamació d’independència, en una data màgica on s’havien de complir les profecies mil·lenaristes amb l’arribada d’una República sense atur, desigualtats ni retallades. Es el mateix moment en que els líders messiànics del moviment son empresonats o fugen a l’estranger. El moviment independentista es troba molt mobilitzat amb grups d’activistes organitzats en CDR (així com les organitzacions peronistes governamentals ANC-Omnium). Aquest moviment sobtadament passa de defensar la independència a la llibertat dels presos. Es dona així un brusc canvi des d’un pensament màgic positiu, basat en un voluntarisme naïf, a la gestió d’unes emocions de dol i frustració.

Per altre banda, trobem també l’aparició de grups activistes nacionalistes espanyols, amb mobilitzacions constants, així com un nou moviment anomenat “Tabarnia” que paròdia al nacionalisme català i que li copia de forma mimètica tots els seus defectes.

Estem davant un escenari de fractura social, polarització i crispació extrema en l’eix identitari entorn a dos blocs.

Visió Emic: els diferents relats subjectius

Pregunta

En primer lloc vaig fer una crida a les meves diferents xarxes socials per tal d’elaborar una “visió emic”, es a dir, els diferents relats subjectius i personals que tenen els diferents agents implicats. Van participar unes 120 persones a qui agraeixo la seva col·laboració.

Persones que posen llaços-> Per ells els llaços representen “solidaritat” amb els presos o “contra la repressió” i interpreten aquells que els retiren son “feixistes” que atempten contra “la llibertat d’expressió“. Alguns fins i tot han arribat a afirmar que senten dolor físic quan algú arrenca un llaç. Els col·loquen al espai públic ja que volen demostrar que “Els carrers seran sempre nostres i no podem deixar que se’ls apropií la extrema dreta espanyolista” en una “lluita per l’espai simbòlic” per la “permanència de la voluntat dels catalans“.

Persones que arrenquen llaços o es senten ofesos per aquests-> Ho veuen com una campanya de “màrqueting per la visibilitat/adhesió del Procés” per donar una “falsa sensació d’unanimitat” o com una “apropiació/colonització de l’espai públic“, amb “total impunitat” i creuen que es un comportament “sectari“. Molts afirmen que els llaços grocs els fan sentir “intimidats, exclosos,  i invisibilitzats” i que “posa en risc la seva llibertat“, els feien recordar “el trencament familiar que pateixo” i a unes persones (els presos/fugits) a qui acusen de “colpistes” i d’atemptar contra els seus drets. Tots ells afirmen que no els molestes aquests llaços en espais privats, però si en espais públics, especialment en escoles. Alguns afirmen que es tracta d’una “lluita per la hegemonia i la visibilització“.

Altres-> Finalment destacar que alguns informants han destacat estar completament a favor de l’alliberament dels presos, però en total desacord amb el moviment dels llaços, al interpretar que es tracta d’una mera excusa per defensar el processisme i convergència. Alguns expliquen que han participat en actes en favor dels presos i han marxat fastiguejats quan s’han fet crits a favor de Puigdemont.

Crec que la part més interessant d’aquests relats emic es el transfons de la frase “Els carrers seran sempre nostres“. Qui es aquest “nostres“? Els catalans o només els procesistes? Mentre que els que posen llaços afirmen que volen reconquerir l’espai públic de l’estat espanyol, els que es senten ofesos pels llaços creuen que es refereixen als castellanoparlants o als no independentistes. Aquesta confusió entre “Estat Espanyol” i “persones que es senten espanyols” o “parlen en castellà” es molt recurrent en tot el Procés.

On es posen els llaços? L’apropiació simbòlica de l’espai públic

DeXgJ9GXkAE3jTJ

Ajuntament de Torroella de Montgrí

En un primer moment els llaços es posen sempre en espais privats i individuals, com qualsevol altre reivindicació política. Al cap de poc temps, però, comencen a aparèixer en espais públic. Quin significat té això?

Vaig fer una segona crida a les xarxes socials demanant que els meus followers em fessin arribar a quina tipologia de llocs estaven posant llaços, la seva ubicació i si eren llaços o creus. La participació ha estat molt elevada i he classificat els llocs en 4 categories, cada una de les quals té una significació diferent:

A) Llocs de pas o “No Llocs” – Carreteres, autopistes, autovies, passos de vianants, ponts, semàfors, cruïlles, vies fèrries, metro, ferrocarrils, rotondes, passeig marítim, fanals, papereres, platges, places, parcs, zones d’oci infantil.

B) Zones que simbolitzen fronteres – Muralles, entrades de pobles, cartells de terme.

C) Edificis públics – CAPs , hospitals, escoles, universitats, ajuntaments, seus de districte, Parlament, teatre municipal, biblioteques públiques, castell, jutjats, museus.

D) Llocs amb significat religiós – Campanars, pessebres públics, esglésies, processons, altars, decoracions nadalenques, arbres de nadal públics, catifes florals de Corpus.

La categoria més freqüent per golejada es la A, especialment en zones cèntriques d’espais urbans. Segons l’antropòleg Marc Augè, les zones de pas, on ningú es detura i es dona un flux constant de vianants, son “no llocs” o “espais de l’anonimat” i la seva principal característica es la seva manca d’identitat i personalitat, son espais que tan sols estan definits pel passar de les persones. Son l’indret de la globalització i la multiculturalitat per excel·lència.

Com afirma l’antropòleg Manuel Delgado l’espai públic “es una esfera de coexistència pacífica i harmoniosa de l’heterogeni de la societat, marc en què se suposa que es conforma i es confirma la possibilitat d’estar junts sense que caiguem els uns sobre els altres”. Un lloc on les “diferències es veuen superades, sense quedar oblidades ni negades del tot, sinó definides a part, en aquest altre escenari que anomenem privat”. L’espai públic seria doncs, un teatre d’operacions on els individus, com estranys, interaccionen entre si i amb l’entorn, en un complet anonimat, oblidant les seves diferències de classe, ideologia o identitat (que reserven per un espai privat) esdevenint simples ciutadans anònims.

Hi han molts moviments polítics, socials, religiosos o culturals que ocupen sovint l’espai públic, sense que això generi cap problema, ja que normalment ho fan amb una característica comuna: es tracta d’una performativitat situacionista i efímera. Es a dir, quan una manifestació, concentració o processó acaba, els seus membres es dissolen i l’espai públic es buida de significat simbòlic, tornant a la seva neutralitat prèvia. En canvi, els que posen llaços grocs pretenen que aquests es quedin de forma permanent per un temps indefinit.

Granollers

Granollers

Jo interpreto que al posar aquests llaços en aquests punts es realitza un ritual de conversió del “no lloc” en un “espai simbòlic“, realitzant una demarcació territorial a partir d’unes petjades simbòliques (els llaços) d’una forta càrrega emocional (el patiment dels presos), dipositant en un entorn social buit de tot significant una càrrega afectiva i cognitiva. Aquests espais passen a ser una expressió d’identitat, amb voluntat d’evangelitzar i convertir als ciutadans anònims, així com cohesionar i donar estabilitat al moviment processista en un moment de transició i desorientació entorn als seus objectius futurs.

Això provoca una diferent percepció psicosocial en funció a la experiència emocional de cada persona, fent que alguns transeünts es sentin ofesos, al veure’s interpel·lats o empesos a sortir de la confortabilitat de l’espai d’anonimat. Alguns també es senten exclosos de la seva condició de ciutadans/vianants, al sentir-se expulsats de la essència heterogènia, plural i neutral que té l’espai públic i el “no lloc” per naturalesa.

Pel que fa a la categoria B (zones que simbolitzen límits i que es troben situades sempre en poblacions rurals) clarament es volen establir fronteres simbòliques amb un significat inconscient de “zona liminar” on, al creuar-la, esdevindria un rite de pas del mon impur líquid, imprevisible, globalitzat i multicultural a una zona sòlida, de seguretat i confort entorn una comunitat grupal cohesionada en la seva identitat única. Per altre banda, aquells que es senten ofesos interpreten aquestes fronteres com un símbol de rebuig, com si se’ls estes expulsant o barrant el pas i no se’ls deixes formar part del grup.

En quant als edificis institucionals (C) mentre que els independentistes, especialment ben representats entre les classes mitges funcionarials, volien simbolitzar la recuperació de l’autogovern durant l’aplicació de l’article 155; també es pretén una “apropiació” social de llocs amb una connotació simbòlica relativa al “poder” i “a l’estat” i que es constitueixen en part important de la memòria i de l’imaginari col·lectiu. Per als no-independentistes es tracta d’una forma de representar que l’administració pública pertany tan sols a un grup polític/ètnic del qual ells no formen part, fet que els fa sentir expulsats a una classe subalterna.

La conversió de llaços en creus: la sacralització de l’espai públic

 

Procesó

Girona, Temps de Flors

Durant la passada Setmana Santa es van realitzar en alguns indrets de Catalunya uns rituals en els quals es realitzava una paròdia d’una processó catòlica, en la qual les imatges dels sants, els màrtirs o de Jesucrist eren substituïts pels presos i fugats. A la de Tarragona, hi van participar 400 persones donant voltes a la presó, a la de Termens es va fer un altar amb una urna i a Montserrat una cadena humana de 3.500 persones va peregrinar al lloc més sagrat de Catalunya amb el retrat dels presos. A Arbúcies es va fer una processó per Corpus sobre catifes florals amb llaços grocs i imatges dels presos.

576_1522390732popop

Mataró

Creus a la porta d’una església, a Mataró

Posteriorment van aparèixer llaços en llocs en llocs amb simbolisme religiós (categoria D) i, en alguns llocs, els llaços es van convertir en creus grogues, que eren col·locades en els mateixos llocs que els llaços, simulant ser un cementiri. En aquestes creus sovint s’hi escriuen missatges d’aquells valors que per ells representava la República Catalana i que ells creuen que estan morint per la repressió espanyola (“democràcia”, “llibertat”, “justícia”…).

Jo interpreto la conversió dels llaços en creus creus com una necessitat de fer més explícita la metàfora inconscient entre els elements religiosos cristians i els simbolisme del Moviment dels Llaços. Recordem que la creu es el màxim símbol de la religió cristiana i que representa el sofriment de la tortura i mort de Jesucrist. Aquestes creus passarien a ser, doncs, elements rituals sagrats que demarcarien la territorialització d’un “santuari, un lloc esotèric on es projectaria de forma simbòlica el sofriment dels màrtirs/presos, negant així la essència profana que té l’espai públic per naturalesa.

Es quelcom similar al cristianisme del segles IV-VIII dC quan empra les imatges o relíquies del sofriment i les tortures dels sants, màrtirs o del mateix Jesucrist per convertir espais pagans en llocs de culte pel cristianisme i poder ser així la única religió oficial permesa.

PHOTO-2018-06-07-12-04-16-225x300

Processó de Corpus a Arbúcies

En els “santuaris” on s’han col·locat aquestes creus es on s’han produït els enfrontaments més durs entre partidaris i detractors, ja que la manipulació d’aquests elements sacres per part de persones “profanes”  e “impures” seria interpretat com un sacrilegi i una profanació del santuari.

De la mateixa forma que el sector més fanàtic del processisme es va sentir ofès i va atacar violentament les exposicions fetes al Born o el Fossar de les Moreres, ja que per ells son també santuaris sagrats que representen els morts i caiguts al 1714.

 

 

Conclusions i apunts finals.

DebPT6wXcAEzvoH

Creu groga gegant a l’entrada de Platja d’Aro

La col·locació de llaços i creus en l’espai públic, amb una intenció de permanència indefinida, tenen una forta càrrega simbòlica inconscient, amb diferents nivells d’interpretació que van molt més enllà del tema dels presos i que busquen una apropiació ritual i simbòlica de no-llocs, espais públics i institucionals, que esdevenen espais simbòlics, zones liminars i santuaris. Es busca crear una sensació d’unanimitat, una hegemonia cultural simbòlica i una cohesió de grup. Recordem també que el processisme es un moviment  molt emocional i victimista que sempre ha buscat una superioritat moral sobre Espanya. Tindre màrtirs els va de perfecte per tal de tractar d’evangelitzar adeptes exhibint públicament el seu dolor.

El nacionalisme és una reacció davant la globalització on es destrueix l’equació espai físic=cultura, on la identitat passa a ser quelcom individual i líquid; aquesta apropiació de l’espai públic busca refer de forma ritual el vincle entre identitat i lloc físic, reforçant el sentiment de pertinença col·lectiu.

Catalunya no es l’únic lloc on s’ha produït una lluita simbòlica per l’espai públic entre grups nacionalistes enfrontats. Si això es continués radicalitzant i portant a un extrem, en un futur ens podríem acabar trobant davant una segregació de l’espai urbà en barris nacionalistes i no/nacionalistes, com ja succeeix a Irlanda del Nord, Israel i en molts indrets de l’antiga Iugoslavia. A Euskadi, també es va emprar la imatge dels “presos polítics” per reivindicar la seva amnistia o apropament a presons basques, mentre que per una part de la població aquests símbols eren una forma d’amenaçar-los i aterroritzar-los. La diferència bàsica, però, es que en aquests exemples hi han hagut morts, mentre que a Catalunya tan sols estem parlant de presos i exiliats.

missa groga

Sant Felip Neri, Barcelona

El problema de fons es que la falta total d’empatia entre els dos blocs fa que aquesta expressió de identitat, dolor i frustració sigui interpretat d’una forma violenta i excloent per una part important de la societat catalana, que es sent expulsada, segregada i subalterna en espais públics i institucionals per aquests llaços i creus. I l’altre bàndol interpreta que qui treu els llaços grocs son sacrílegs feixistes que ataquen la seva llibertat i destrueixen els seus espais sagrats, ja que en cap moment s’han parat a pensar en l’experiència emocional d’exclusió i segregació que estan provocant amb la seva politització tan invasiva de l’espai públic i institucional.

Catalunya no tornarà a ser un sol poble fins que no siguem capaços de d’entendre els sentiments d’aquells que no pensen com nosaltres, deixant de considerar feixista a tothom que no comparteixi els nostres valors, símbols i idees. I només quan s’accepti a l’alteritat com a un igual es podrà iniciar un diàleg.

h1

Breu Història del Conflicte entre la Catalunya Rural i Urbana

febrer 3, 2018

Molt s’ha bromejat darrerament sobre la possibilitat de fragmentar Catalunya en dues realitats polítiques en funció del seu sentiment identitari, doncs sembla ser que el populisme sobiranista català es omnipresent a les comarques rurals, mentre que al mon urbà tendeix més a ideologies socialistes o liberals més cosmopolites i obertes a la realitat global. Però té això alguna base històrica? Anem per parts!

A part de la lluita de classes, possiblement l’eix que més ha determinat la composició social i política catalana actual es l’evolució històrica i geogràfica de dues realitats culturals paral·leles, que sovint han entrat en conflicte: les societats urbanes contra les rurals que conviuen i cohabiten dins el territori actualment conegut com Catalunya (i que anteriorment havia rebut altres noms, com els de les tribus iberes, Tarraconensis, Marca Hispànica o Comptat de Barcelona, entre altres)

Anem a fer un breu repàs històric!

1- Neolític: la creació de la Catalunya rural

# 0000 La Draga

Jaciment lacustre de “La Draga” (Banyoles) 5.000 aC, un dels primers poblats agrícoles catalans.

Durant un milió d’anys els humans que poblaven la Península van viure sota un mode de producció caçador-recol·lector, fins la Revolució Neolítica, al voltant del V mil·lenni aC. No existeix un consens científic sobre si aquesta transició es va produir per una evolució dels caçadors mesolítics (hipòtesis autoctonista) o per una colonització de grups agrícoles provinents de Pròxim Orient (hipòtesis difusionista). Aquesta revolució implica l’aparició d’una economia productiva i no depredadora, així com un sedentarisme en un mateix espai, donant lloc als primers nuclis poblacionals estables.

Tota la prehistòria recent catalana s’estructura al voltant de petits poblats rurals agrícoles i ramaders més o menys igualitaris. En cap cas trobarem una centralització de la població en grans espais urbans, com en altres cultures prehistòriques del sud de la Península Ibèrica (El Argar o Los Millares). No trobarem poblats de gran mida que poden ser considerats com proto-urbans, fins a finals de l’Edat del Ferro, com Ullastret o Empúries (per contacte amb altres cultures, com grecs i fenicis). Tot i això, els ibers son una societat extremadament rural, dividida en grups tribals que viuen en poblats dispersos situats majoritàriament en altiplans on controlen el territori .

2.- Romans urbans contra Ibers rurals.

# 0000 Calafell

Recreació d’una batalla entre ibers i romans al poblat ibèric de Calafell (via Ibercalafell)

L’arribada dels romans a la Península es dona en primer lloc per Empúries l’any 218 aC, per tal de lluitar contra Cartago a la II Guerra Púnica. Posteriorment això dona lloc a la conquesta i colonització de tot el territori peninsular, que esdevé un guerra contra les tribus iberes i acaba originant una total reestructuració de tot l’ordenament geogràfic respecte a la cultura ibèrica: la creació d’un món completament urbà i urbanitzat, d’una forma racional i reticular a imatge i semblança de la mateixa Roma, amb carrers ortogonals que culminen en un Fòrum central.

A partir del s.II aC comença la fundació de municipis i colònies, entorn un nucli urbà on el camp passa a ser el “territorium” una mera zona d’explotació agrícola circumdant amb la única finalitat de proveir  subsistència a la urbs i explotat per viles, que podrien arribar a tindre grans dimensions. La majoria de les grans ciutats actuals catalanes ja son fundades pels romans: Barcino, Tarraco, Ilerda, Gerunda, Baetulo o Egara, entre altres.

Els antics poblats ibers son cremats, destruïts o abandonats i el poc que queda del mon rural s’estructura entorn a viles d’explotació agrícola.

3.- Feudalisme rural contra Islam urbanita

conquesta_mallorcaFG003259

Pintura del s.XIII que recrea l’exèrcit de Jaume I durant la sanguinària conquesta de Mallorca

A partir del s.VIII-IX Catalunya queda dividida en dues realitats polítiques, culturals i religioses completament diferents i enfrontades militarment entre elles.

Per una banda, la Catalunya que queda sota domini cristià es desenvoluparà el mode de producció feudal, caracteritzat per la desaparició d’una autoritat política central i la fragmentació de la sobirania política, judicial i econòmica en milers de petites estructures rurals depenent de les relacions de vassallatge polític-militar dels nobles als quals pertanyien. Els aristòcrates s’apropien del buit de poder existent després de la caiguda del regne visigòtic i creen una societat absolutament rural dividida en petits feus interdependents entre ells.

Per altre banda, de nou trobem una realitat urbanita que, com la romana, es producte d’una invasió estrangera: el mon musulmà d’Al Andalús. Els musulmans practiquen una continuïtat, i no una ruptura, entorn la realitat urbana romana, ocupant sovint ciutats pre-existents i re-definint-les amb la construcció de mesquites (poder religiós) i alcassabes (poder polític-militar). La seva agricultura es bàsicament intensiva, entorn els nuclis urbans. Al-Andalus s’estructura en torn a xarxes urbanes denses i jerarquitzades.

Un exemple seria la ciutat de Tortosa. En època romana era un nucli urbà anomenat Dertosa, al s. VIII es conquerida pels musulmans i passa a anomenar-se Turtuixa. Al s.IX viu el seu màxim esplendor urbanístic quan Abd-ar-Rahman III hi construeix una drassana emmurallada amb 17 torres, una mesquita de cinc naus, una alcassaba, i un mercat públic. Al 1035 es converteix en la capital d’un Regne de Taifes.

La Catalunya feudal cristiana va guanyar la guerra, imposant la realitat rural nobiliària on les ciutats no recobrarien una mínima importància fins al s.XIV-XV, gràcies al comerç pel Mediterrani.

El nacionalisme català, ideologia inventada al s.XIX, considera Catalunya tan sols a la part cristiana i situa el naixement  mitològic de la nació i de la llengua (essència única de la seva identitat) en el triomf del feudalisme rural cristià contra l’urbanisme musulmà. Fins i tot cert ultranacionalisme radical reivindica un expansionisme colonial format per suposats “Països Catalans” que englobarien els territoris conquerits per la Corona Aragó durant el s.XIII. La Catalunya musulmana ha caigut en un oblit obscurantista absolut, com si aquesta part de la història mai hagués succeït.

4.- Carlins rurals contra Liberals urbans

576_1336922761_074_Fira_Matiners_Avinyo_2012

Fira dels Matiners a Avinyó (Bages) on cada any es reivindica el carlisme com una “revolta popular”

Com a conseqüència de la victòria de Felip V el 1714 i del Decret de Nova Planta, l’aristocràcia catalana deixa de recaptar tributs a través d’estructures feudals, com la Generalitat, i passa a pagar impostos. Això marca un declivi del poder rural, que ve acompanyat per un auge d’una nova classe social: la burgesia urbana. Aquesta s’enriqueix al s.XVIII gràcies a la liberalització borbònica del comerç amb Amèrica. Gràcies a aquesta acumulació de capital serà possible el gran desenvolupament d’una Revolució Industrial catalana al s.XIX que suposarà l’auge de nou del mon urbà.

Aquest mon urbà burgés, que ja té el poder econòmic, demanda també el poder polític desenvolupant les seves demandes entorn a la ideologia liberal democràtica, sorgida a la il·lustració i la Revolució Francesa. Això aixeca reticències a la Catalunya rural que veu la industrialització capitalista i la democràcia liberal com una amenaça al seu mode de vida tradicional, religiós i comunitari agrícola.

Podrien considerar (amb certes reticències) que la primera lluita armada de la Catalunya rural contra la modernitat liberal es la Guerra del Francés (1808-1814), on es viuen nombrosos aixecaments populars de guerrillers, com la batalla del Bruc, la crema del paper segellat a Manresa, o la creació d’una Junta de Defensa a Lleida, així com sanguinàries batalles a Girona, Valls i Reus. De nou, l’arribada de la modernitat urbanita es producte d’una invasió estrangera que atempta contra les nostres essències tradicionals rurals.

Tot i que les tropes napoleòniques son derrotades i l’Antic Règim es restaurat amb Ferran VII, amb l’arribada al tro de la seva filla Isabel II, finalment el liberalisme democràtic i el capitalisme industrial urbanita arriba al poder. Això provoca un aixecament militar guerriller de la Catalunya rural, en defensa de la monarquia espanyola més tradicional, la religió i les essències feudals donant lloc a tres Guerres Carlines.

Iguerracarlina

Mapa de les zones de domini carlista durant la Primera Guerra Carlina

A la Catalunya rural es crea la figura del “trabucaire”, un guerriller pagès armat amb un trabuc, com a símbol de revolta popular rural contra les mesures dels governs liberals centrals i en defensa de l’Antic Règim.

La burgesia catalana es un pilar clau i fonamental en la construcció de l’estat liberal democràtic espanyol, lluitant 3 guerres civils contra el carlisme. Però un cop te la victòria, a finals del s.XIX, vol la seva part del pastís. L’estat liberal parteix del jacobinisme francés amb un centralisme estricte, enfront a la fragmentació de la sobirania pròpia del feudalisme. Es llavors quan la burgesia  inventa el nacionalisme català, la Renaixença i els Jocs Florals, idealitzant el món rural que havia combatut en 3 guerres civils consecutives, i reivindicant les “institucions pròpies” catalanes, estructures del poder feudal que ells mateixos havien derrocat.

5.- Socialistes urbans contra Convergents rurals

puma

Pasqual Maragall i Jordi Pujol, símbols de l’equilibri polític entre la Catalunya urbana i rural dels anys 80-90’s

Tot i que Franco presumeix de ser un defensor de les essències de l’Espanya rural, contra les ciutats obreres i comunistes contra qui va lluitar la Guerra Civil, la veritat es que el franquisme va afavorir exclusivament el desenvolupament de les grans ciutats derrotades a la guerra (Madrid-Barcelona-Bilbao). El”desarrollismo” dels anys 60’s estarà basat en el turisme de masses i la concentració industrial al voltant de les grans urbs. Això produeix un desequilibri territorial brutal amb migracions massives de Galicia, Extremadura, Andalusia i Aragó entorn a les àrees metropolitanes de Madrid, Bilbao i Barcelona.

A Catalunya això es tradueix amb una accentuació de les diferències culturals pre-existents entre el mon urbà i rural. A l’àrea metropolitana augmenta en picat la densitat demogràfica, donant lloc a grans ciutats seran mestisses, proletàries, xarneges i plurals, metre que la Catalunya rural mantindrà una major homogeneïtat ètnico-lingüística, en petits nuclis de baixa densitat. Per que us feu a la idea, el barri de la Florida, a L’Hospitalet de Llobregat té una densitat de 74.205 hab/km2 i el Pallars Jussà 10 hab/km2,  una diferència del 7.400%. Es impossible que amb unes condicions materials tan diametralment oposades no es doni lloc a realitats socials i culturals de caire molt diferent

En democràcia això genera dues realitats polítiques paral·leles, on el poder polític queda repartit en un equilibri aparentment immutable, on els ajuntaments de les grans ciutats queden en mans del PSC-PSUC/ICV mentre que la Generalitat i els ajuntaments petits de la Catalunya rural son governats per CDC-ERC. Pujol acaba amb el govern de l’Àrea Metropolitana per evitar que l’esquerra urbana concentrés més poder. Aquest equilibri sagrat es manté fins avui, amb petits parèntesi com el Tripartit o el breu pas de Trias per l’alcaldia de Barcelona.

Quelcom similar passa amb el nacionalisme basc, d’una arrel tambè molt carlista, que va arribar a posar la seva capital a la rural Vitória, en comptes de la urbana i industrial Bilbao, que hagués estat el més lògic.

CONCLUSIONS

Cada cop que hi ha un canvi de mode de producció (agrícola primitiu-> esclavisme -> feudal-> capitalisme industrial -> capitalisme postindustrial) han esclatat tensions entre el mon rural i urbà. Cert nacionalisme català ens presenta el mon rural com la veritable essència pura de Catalunya, mentre que la realitat urbana seria construïda per l’arribada d’elements aliens o colonitzadors vinguts de cultures foranies que pertorben la nostre essència rural tradicional com grecs, romans,  musulmans, els francesos o els migrats de la resta de la península. D’aquesta forma es presenta a la cultura i la nació com uns ens eterns i immutables en el temps, incapaços d’evolucionar o modernitzar-se, on tots els canvis son quelcom negatiu i pertorbador, producte de xocs amb altres civilitzacions estrangeres i invasores.

És el Procés la darrera batalla d’aquest conflicte? En bona part si. El processisme ha calat molt bé en algunes zones rurals que, com ja havia passat abans amb els guerrers ibers, els senyors feudals i els trabucaires carlins, veuen amb por els canvis socioeconòmics i volen refugiar-se en la tradició, la identitat i la sobirania. També es cert que té cert suport (molt més baix) a les zones urbanes, bàsicament en classes mitges empobrides per la crisi.

Res d’estrany ni de particular: passa exactament el mateix a les zones rurals de Castella i Galícia amb el PP, a EUA amb Trump, a França amb Le Pen, a Austria amb el FPÖ i a UK amb el Brexit. Les úniques societats rurals amb certa tradició progressista son aquelles que tenen una agricultura latifundista (Andalusia, Extremadura i bona part de Llatinoamèrica, per exemple).

El pas del capitalisme industrial al capitalisme global postindustrial de bens i serveis ha generat un replegament identitari i un fort xoc cultural entre les realitats socials més o menys propenses a obrir la seva economia als fluxos globals de treballadors, mercaderies i capital. Sembla, doncs que la política del s.XXI s’ha instal·lat en un eix globalització/proteccionisme, que divideix i tensiona les societats occidentals entre camp i ciutat, en comptes de fer-ho entre classes socials. Es una moda passatgera o serà el nou paisatge polític d’ara endavant?  Veurem!

h1

Neandertals a Amèrica: Sensacionalisme o Realitat?

Mai 14, 2017

Fa uns dies la premsa va publicar la noticia d’una descoberta revolucionaria que, de ser certa, canviaria radicalment tot el que coneixem avui dia sobre els neandertals i sobre el poblament del continent americà al Paleolític.  Fins ara, la presencia humana més antiga d’Amèrica es de fa 18.000 anys i aquest jaciment data de fa 130.000 anys. I mai s’han trobat restes de  neandertals fora del continent europeu i Pròxim Orient. Hi ha ara prou evidència científica o es tan sols una interpretació sensacionalista i forçada?

Neandertales America

Un dels grans mals de l’arqueologia paleolítica es el sensacionalisme mediàtic. Per tal de poder rebre ajudes públiques per a les investigacions, els equips d’investigació fa temps que han optat per competir entre ells per aparèixer als mitjans de comunicació amb noticies bomba espectaculars que, un cop llegides amb deteniment, resulta que son falses o molt tendencioses. I quan es toca el tema dels neandertals la cosa arriba a extrems delirants. En aquest blog ja he analitzat els casos de les suposades pintures rupestres neandertals a la Cova de Nerja o els presumptes rituals d’enterrament a Sima de los Huesos (Atapuerca). Es quelcom similar això?

Per tal de treure l’entrellat al respecte he anat a buscar la font original: l’article publicat a la revista Nature. Es tracta d’una intervenció realitzada a San Diego (Califòrnia, EEUU) pel San Diego Natural History Museum (SDNHM) entre 1992 i 1993. Es a dir, estem parlant d’un descobriment espectacular que ha trigat 24 anys en ser publicat. D’entrada això ja resulta un xic sospitós. Com es que una troballa tan rellevant, qua canvia la història de tot un continent, ha trigat tantíssim en veure la llum? No serà que estaven insegurs dels resultats i tenien por de fer el ridícul?

Llegint el titular de El País hom podria pensar que s’ha trobat restes òssies de neandertals. En absolut. Es tracta simplement d’un esquelet d’un mamut on s’han observat uns suposats punts d’impacte sobre les diàfisis, al costat de pedres amb possibles marques de percussió que s’han atribuït a un comportament homínid. Ni una sola resta humana. Si, efectivament, aquestes restes estiguessin manipulades per humans, no tenim ni idea de quina de les diferents espècies Homo de les que llavors poblaven el planeta ho podria haver causat. Podrien ser cromanyons (que estaven a Àfrica) o neandertals (que esteven a Europa) , tot i que, geogràficament, el més probable es que fossin Homo Denisova, una especie que es va documentar a unes coves de Sibèria en estrats datats de fa uns 50.000 anys. A El País han posat “neandertals” al titular perquè els hi ha donat la gana, a la Nature en cap cas s’arriba tan lluny, simplement s’apunta a una especie Homo sense determinar.

Les marques sobre l’esquelet de mamut

Mamut1

Ossos de mamut amb suposats punts d’impacte per percussió

Quan jo vaig fer el meu Treball de Fi de Carrera, sobre les restes de fauna d’un jaciment neandertal de la Garrotxa, ja vaig estar buscant moltíssima bibliografia sobre les marques humanes en esquelets d’animals al paleolític mitjà. Normalment les fractures òssies en espiral amb punts d’impacte es solen atribuir a comportaments antròpics , però s’han documentat alguns casos que son clarament atribuïbles a cops produïts per arrossegament fluvial, o fins i tot a grans carnívors amb un potent aparell mastegador, com es el cas del llop gegant americà. A mi, les fractures que presenten aquests ossos em semblen força dubtoses i no veig un clar patró de fracturació en espiral per enlloc. L’article ja aclareix que el sediment correspon a un entorn fluvial i els ossos no es troben en connexió anatòmica, així doncs els punts d’impacte podrien ser tant fruit d’un cop en un arrossegament hidràulic sobtat, quan l’esquelet estava encara fresc, com de mossegades de carnívor o per una percussió antròpica, no està del tot clar.

Una cosa força desconcertant es que els ossos no tenen ni marques de desgast per arrossegament d’aigua, ni mossegades de carnívor, però tampoc presenten cap mena de marca de tall per ganivet de sílex. M’explico: si algun homínid va fracturar els ossos percudint la diàfisis es que buscava menjar-ne la medul·la. Però perquè no es va menjar abans la carn? Com es que no trobem marques produïdes per ganivets de sílex per tal d’esquarterar, desmembrar i descarnar l’animal per tal d’aprofitar la biomassa càrnica de l’esquelet? Això si seria una dada determinant i definitiva.

Els “percussors”.

Percutors

Suposats percussors

Si en aquest jaciment s’hagués documentat alguna eina lítica clarament antròpica, com un gratador, un ganivet de sílex, una destral bifacial, una ascla, un “chopper” o un nucli amb extraccions, no hi hauria lloc a dubte algun, es tractaria d’un jaciment creat per humans.  Però no es el cas. Es tracta de tres simples pedres sobre les quals hi han unes minúscules marques microscòpiques que, certament, podrien ser atribuïdes a la percussió antròpica. Però està tot molt agafat amb pinces, ja que en un context secundari d’arrossegament fluvial existeix també la possibilitat de que aquests cops s’haguessin produït d’alguna forma natural. De nou, la presència d’activitat humana no queda del tot clara, tot i que no es pot descartar.

Les datacions.

Si aquest jaciment tingués 15.000 anys d’antiguitat en comptes de 130.000 el descobriment no hauria tingut cap mena de rellevància mediàtica, seria un de tants i la possible presència humana no estaria tan discutida.

De nou ens trobem davant d’un cúmul de dades confuses i controvertides. En primer lloc els arqueòlegs van tractar de fer una datació radiomètrica per Carboni 14, que es el més habitual, però resulta que els ossos tenien poc col·lagen i no va resultar factible. Posteriorment van tractar de fer diverses datacions per termoluminescència sobre el sediment de l’estrat, però els resultats es sortien fora dels límits útils per aquesta prova (70.000 anys BP). Finalment es va fer una datació per Urani/Tori sobre la capa cortical dels ossos de mamut.  Aquest tipus de datació, però, normalment es realitza tan sols en coralls o capes de carbonat de calç; no havia sentit mai que fos aplicable als ossos d’animals. A més, com es tracta d’un context fluvial, no tinc clar fins a quin punt les mostres no poden estar contaminades per la calç de l’aigua del riu. En fi, total, que els hi dona el resultat de 130.7 ± 9.4 BP i el donen per vàlid i publicable.

Conclusions.

Totes les dades aportades en aquest estudi son indicis molt poc fiables, i en cap cas concloents, sobre la presència humana al paleolític mitjà en el continent americà i ni molt menys ho podem atribuir a una espècie en concret, com els neandertals.

En cap cas tenim restes òssies humanes, ni eines clarament fabricades per humans, ni marques indiscutiblement antròpiques que ens permetin afirmar amb contundència que algun humà va processar un esquelet de mamut fa 130.000 anys a Califòrnia, amb unes datacions que tampoc acaben d’estar del tot clares. Però tampoc ho podem descartar completament. Es, simplement, una possibilitat remota i hipotètica sobre la qual s’ha de seguir investigant. No es impossible que algun homínid arribés al continent americà i hi hagués una ocupació esporàdica a la costa oest, però per afirmar tal cosa calen dades molt més sòlides que les aquí analitzades.

h1

La Revolució Russa com a derrota del Nacionalisme.

Març 13, 2017

Aquest mes de Març es compleixen 100 anys de la Revolució de Febrer de 1917, que suposa la caiguda del règim tsarista de la dinastia Romanov i acabarà amb el triomf de l’únic sistema econòmic que ha suposat una alternativa mundial al capitalisme. En aquest post faré incidència a com la Revolució Russa es va aixecar com una derrota total dels Fronts Nacionals i dels cants de sirena del patriotisme nacionalista.

aLenin

No es pot deslligar en cap moment la Revolució Russa de la Primera Guerra Mundial, un conflicte entre nacionalismes europeus (imperialistes o secessionistes), i de les tensions que el patriotisme bel·licista va provocar dins del moviment obrer, que van dur a la fulminant desaparició de la Segona Internacional.

Ja al 1893, la dirigent socialista alemanya  Rosa de Luxemburg publica els seus primers textos en contra tant del imperialisme com del dret d’autodeterminació, explicant que les fronteres nacionals no tindrien cap sentit un cop s’arribés al socialisme.  Va titllar als moviments independentsites com “fraseologia buida i petitburgesa“, destinats simplement a dividir la lluita obrera, tot afirmant que el subjecte del dret d’autodeterminació havia de ser el proletariat i no les nacions oprimides.

Això la va enfrontar a Lenin el qual, tot i si reconèixer el dret d’autodeterminació, explicita que la lluita obrera ha de ser en tot cas internacionalista, defensant que l’alliberament nacional només seria possible dins d’una Revolució. Progressivament, però, Lenin es va apropant a les tesis de Luxemburg, a mida que veu com els moviments nacionalistes burgesos aboquen a Europa a una guerra fratricida. El 1913 en el text “Notes crítiques sobre la qüestió nacional“, Lenin fa una profunda crítica al nacionalisme burgés i a les aliances nacionals “verticals” a les que contraposa amb l’internacionalisme “horitzontal”. Fins i tot aboca per estats com més grans i cohesionats millor:

En igualtat de les altres condicions, el proletariat conscient advocarà sempre per un Estat més gran. Lluitarà sempre contra el particularisme medieval, aplaudirà sempre la més estreta cohesió econòmica de grans territoris, en els quals es pugui desenvolupar àmpliament la lluita del proletariat contra la burgesia”. Lenin, 1913

En el Congrés de Basilea de la II Internacional (1912) s’aprova per unanimitat un Manifest redactat pel Buró Socialista en el qual es criticava durament la guerra imperialista, es feia una crida a lluitar per impedir-la, aprofitant la ocasió per provocar situacions revolucionaries. El manifest cridava a avantposar en tot moment la lluita de classes a la de pobles, transformant una guerra entre estats en guerres civils contra la burgesia local.

Els dies 15 i 16 de Juliol de 1914 es celebra el Congrés del Partit Socialista Francès on es viu un dur enfrontament entre nacionalistes i internacionalistes. Per una banda, els partidaris de fer un Front Nacional amb la burgesia estaven liderats enèrgicament per Guesde, per l’altre, els internacionalistes de Jean Jaurés van aconseguir els vots justos per aprovar una resolució favorable a fer una Vaga General europea per boicotejar la Guerra. Al cap de pocs dies, però, Jaurés moria assassinat a mans d’un radical ultranacionalista i el PSF acabaria donant suport a la declaració Guerra i a les soflames patriòtiques bel·licistes.

El 29 de Juliol de 1914 el Buró Socialista Internacional, reunit a Brusel·les, es reafirmava en les seves tesis pacifistes, revolucionaries i antinacionalistes. Però al cap de tan sols 10 dies la principal organització obrera d’Europa, el Partit Socialista Alemany (SPD), votava a favor dels crèdits de guerra al Reichstag. I a Bèlgica, el President del Buró de la II Internacional, Vandervelde, esdevenia Ministre de Guerra en un Govern de Concentració Nacional amb la dreta burgesa.

Davant això Lenin dona per morta la II Internacional i fa un crida antinacionalista per aturar la Guerra mitjançant aixecaments revolucionaris que, finalment, tindrien èxit a Rússia. En el seu text d’Agost de 1915, “El socialisme i la guerra“, Lenin qualifica de “socialxovinistes” als marxistes partidaris d’avantposar el nacionalisme a la lluita de classes amb aquestes paraules textuals:

“El socialxovinisme és la sustentació de la idea de “defensa de la pàtria” en la guerra actual. D’aquesta posició deriven, com a conseqüència, la renúncia a la lluita de classes, la votació dels crèdits de guerra, etc. Els socialxovinistes apliquen, de fet, una política antiproletària, burgesa, ja que el que propugnen en realitat no és la “defensa de la pàtria” en el sentit de la lluita contra el jou estranger, sinó el “dret” de tals o quals “grans “potències a saquejar les colònies i oprimir a altres pobles. Els socialxovinistes repeteixen l’engany burgès que la guerra es fa en defensa de la llibertat i de l’existència de les nacions, amb la qual cosa es posen del costat de la burgesia contra el proletariat. Entre els socialxovinistes figuren tant els que justifiquen i exalten els governs i la burgesia d’un dels grups de potències bel·ligerants com els que, a semblança de Kautsky, reconeixen als socialistes de totes les potències bel·ligerants el mateix dret a “defensar la pàtria “. El socialxovinisme, que defensa de fet els privilegis, els avantatges, el saqueig i la violència de “la seua” burgesia imperialista (o de tota burgesia en general), constitueix una traïció absoluta a totes les idees socialistes i a la resolució del Congrés Socialista Internacional de Basilea.” Lenin, Agost de 1915

Això es el que no entenen els Governs provisionals de Lvov i Kerensky, executius moderats sorgits de la Revolució de Febrer, que decideixen seguir participant a la Gran Guerra i defensant l’Imperialisme Rus, en comptes d’atendre a les urgents necessitats socials del poble. Un cop Lenin torna de l’exili, acaba liderant una nova Revolució d’Octubre (que realment es va produir al Novembre), amb la promesa de Pa, Pau i Terra, que aquest cop si va complir, tot i que la retirada de la guerra va suposar la pèrdua de nombrosos territoris russos.

Segons l’historiador Eric Hobswawm, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, el President dels EEUU Wilson jugarà la carta del nacionalisme en els Tractats de Pau, per tal d’aturar l’expansió de la Revolució Socialista per Europa. Per tal de combatre l’internacionalisme obrer de Lenin, Wilson defensarà el dret d’autodeterminació, que dona lloc al desmembrament dels Imperis europeus creant un “cordó sanitari” amb una infinitat de petits estats que rodejarien Rússia.  Efectivament, entre 1918 i 1920 semblava possible l’expansió d’una Revolució Mundial, amb la proclamació efímera de repúbliques soviètiques a Babiera i Hongria, que serien ràpidament sufocades.

El Març de 1919 es crea la III Internacional o Komintern, que donaria lloc a un nou espai polític, revolucionari i internacionalista, escindit de la socialdemocràcia reformista, a qui acusarien de traïció. Aquells partits que van donar suport al Komintern passen a anomenar-se comunistes i estaran coordinats per tal d’expandir la revolució socialista pel mon.

Tota la política internacionalista, però, acaba amb la mort de Lenin. En el V Congrés del Komintern, celebrat a Moscou entre juny i juliol de 1924, Stalin defensa la tesis de “Socialisme en un sol país“, enterrant definitivament la idea d’una Revolució Mundial. Aquesta tesis, definitivament aprovada en el XIV Congrés del PCURSS de desembre de 1925, renuncia a expandir la Revolució, creu que aquesta només s’ha de limitar a Rússia i tractarà al Komintern com una forma de defensar els interessos nacionals de la política exterior russa a través dels seus partits comunistes, que faran d’ambaixades, renunciant realment a expandir el moviment revolucionari com es va demostrar a la Vall d’Aran el 1944.

El Komintern s’acabaria dissolent definitivament durant la II Guerra Mundial. A partir d’aquell moment, la URSS acaba practicant un imperialisme similar al qual havia combatut als seus inicis, sufocant violentament qualsevol dissidència als països de la seva òrbita, als quals tracta com meres colònies, com és el cas d’Hongria (1956), Txecoslovàquia (1968) o Polònia (1981).  Trotsky s’oposaria fermament a aquesta tesis, defensant una Revolució permanent mundial, però aquest seria purgat, expulsat i, posteriorment, assassinat.

h1

Es autèntica la Tomba de Rafael Casanova a Sant Boi?

febrer 21, 2017
#Lapida Rafael Casanova.jpg

Làpida noucentista de Rafael Casanova, del 1922

Cada 11 de Setembre tota la classe política i social catalana diposita flors a la presumpta tomba de Rafael Casanova, sobre una làpida d’estil noucentista que data de 1922. Òbviament Casanova no va morir en aquella data, doncs hagués tingut 262 anys! Es doncs autèntica aquesta tomba?

Com a finals del segle XIX i principis del XX es el mateix moment on la burgesia s’inventa el nacionalisme català, les tradicions romàntiques, els falsos mites, els santuaris basats en poesies com el Fossar de les Moreres, o la fantasiosa restauració del Barri Neogòtic de Barcelona un ja no es fia de res. Es real o fals aquest sepulcre? Bé, doncs us deixo amb la intriga fins al final del post. Per començar ens hem de remuntar, com no, a 1714.

mort-rafael-casanova1

Primer homenatge a la tomba de Rafael Casanova el 11S de 1922, dia d’inauguració de la falsa làpida.

Rafael Casanova va ser el darrer Conseller en Cap de Barcelona, un càrrec equivalent al d’alcalde, durant la Guerra de Successió, un conflicte dinàstic, econòmic i de classes socials que enfronta als partidaris d’una Espanya Absolutista amb els d’una Espanya Confederal. Ell serà un partidari moderat de la causa confederal austriacista, arribant a plantejar fins en dues ocasions diferents un pacte o rendició acordada amb l’exèrcit borbònic, per tal d’evitar la massacre. Finalment perd les votacions davant els sectors més radicals de la oligarquia aristocràtica catalana, que volien protegir els seus interessos econòmics i privilegis feudals davant la política centralista dels borbons, a costa de sacrificar a la població civil.

El seu paper durant el dia 11 de Setembre es limita a portar la bandera de Santa Eulàlia per animar a les tropes i fa un comunicat obligant a tots els homes majors de 14 anys a lluitar per la defensa de la ciutat, sota pena de mort.  Casanova es ferit en una cama als pocs minuts de començar la batalla i es traslladat al hospital de campanya del Col·legi de la Mercè.

Rafael Casanova es salva tranquil·lament de la ferotge repressió borbònica contra alguns dels dirigents austriacistes. Per exemple, al general Josep Moragues es arrossegat pels carrers de Barcelona per un cavall, executat, decapitat, esquarterat i el seu cap dipositat en una gàbia de ferro. Casanova, en canvi, torna a exercir de jurista el 1715, quan se li cura la cama. Els seus bens li foren confiscats, però finalment Felip V el perdona i li retorna totes les seves possessions el 1725.

En vida, Rafael Casanova mai es considerat un heroi absolutament per ningú. L’únic acte mínimament destacable de la seva biografia, amb posterioritat a 1714, es que quan li son retornades les seves possessions per Felip V, no vol que la seva casa a Sant Boi segueixi sent usada com a lloc d’hostalatge pels militars, la qual cosa provoca una discussió amb l’alcalde borbònic de Sant Boi. Una anècdota irrellevant i intranscendent que deuria tindre ressò entre els seus veïns i coneguts i poc mes. De fet, mai es va tornar a dirigir la paraula amb el seu nº2, el Conseller Segon Salvador Feliu de la Penya, qui l’acusava públicament de ser un traïdor borbònic, quan a l’Agost de 1714 va proposar una rendició pactada a les tropes angleses ja que la ciutat s’estava quedant sense provisions.

Casanova es jubila el 1737, es retira a Sant Boi on viu la seva dona, mor el 1743 i es enterrat discretament a l’església de Sant Baldiri. Però, curiosament,  el seu cos no es diposita a la tomba de la família de la seva dona (els Bosch), sinó en un vas funerari d’un doctor en dret anomenat Joseph Martí i Catá  situat a la capella de la Nostre Senyora de la Pietat, el qual no tenia làpida ni cap mena d’identificació exterior.

Durant el segle XIX es prohibeixen els enterraments dins de les ciutats per motius de salubritat. L’Església de Sant Baldiri fa obres posant un bonic enllosat, eliminant qualsevol rastre dels enterraments que s’hi havien realitzat durant el s.XVIII. La ubicació exacte de la tomba autèntica, doncs, desapareix.

L’origen de la mitificació romàntica

Durant la Renaixença, la burgesia catalana comença a idealitzar de forma romàntica el passat català, sovint amb més fantasia que rigor científic.

estatua-rafael-casanova1

Ofrena floral a l’escultura de Rafael Casanova el 1914.

Durant la Exposició Universal de 1888 s’inaugura una bonica estàtua de Rafael Casanova, juntament amb altres personatges històrics catalans, tots ells membres de la elit militar o aristocràtica,  com Guifre el Pilós, Roger de Llúria o Ramon Berenguer, situades pel voltant de l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella. L’estàtua de Casanova, abraçat a la bandera de Santa Eulàlia i amb una exagerada expressió de patetisme i dolor per la ferida a la cama, es realitzada per Rossend Nobas i té un èxit brutal gràcies al seu dramatisme. De seguida esdevé un punt de trobada per concentracions catalanistes. El 1897 la Associació Popular Catalanista i Joventut Excursionista Els Muntanyencs s’inventen la tradició de fer-hi una ofrena floral cada any.El 1914 l’Ajuntament de Barcelona, en mans de la Lliga Regionalista (dreta catalanista), traslladada l’estàtua al lloc on va ser ferit el Conseller en Cap , amb un nou pedestal amb relleus de Josep Llimona.

Es a dir, en realitat l’origen de la mitificació nacionalista gira en torn de la escultura de 1888 (que ningú dubta, es preciosa) i no del veritable personatge històric al qual representa. Si l’estàtua de Ramon Berenguer hagués estat més maca i dramàtica, seria a ell a qui avui faríem ofrenes florals.

Arqueologia i la tomba

mort-rafael-casanova

Registre del funeral de Rafael Casanova, el document original va ser cremat el 1936

I clar, era una pena no poder rendir culte al nou heroi nacional a la seva tomba al desconèixer la ubicació del seu sepulcre. Però el 1913 l’historiador local Josep Rafael Carreras descobreix el registre del seu funeral que n’ubica l’església i capella de l’enterrament. D’aquest document, però, tan sols en conservem una fotocòpia, ja que l’original va ser destruït el juliol de 1936 quan s’incendia l’arxiu parroquial durant la crema d’esglésies a la Guerra Civil. Ja es mala sort!

La Mancomunitat de Catalunya decideix fer una falsa làpida noucentista el 1922 i la situa aleatòriament en un indret atzarós de la Capella de la Nostre Senyora de la Pietat. I des d’aleshores s’hi fan homenatges florals. En cap cas es comprova si efectivament a sota hi han restes humanes d’algun tipus o no

S’han fet diverses intervencions arqueològiques a l’interior de l’església de Sant Baldiri:

1981: S’obren diverses cales i es descobreix material romà baix imperial, estructures medievals i diversos enterraments. L’estudi científic no s’ha publicat mai, es desconeix la cronologia dels enterraments.

1984: Intervenció arqueològica que forma part d’un pla contra l’atur. Es documenten les diferents fases de l’església: un diposit hidràulic romà i la fase medieval, amb el seu fossat amb sepulcres.

1991: Única intervenció amb memòria científica digitalitzada. Aixecant el paviment de l’església es documenta una gran quantitat de lloses, tombes, enterraments i estructures funeràries pertanyents a la primera meitat del segle XVIII, moment coetani a l’enterrament de Rafel Casanova.

1993: Coincidint amb el 250è aniversari de la mort de Casanova, es fan treballs d’adequació de la capella de la Pietat i es  descobreix un vas sepulcral situat sota mateix de la llosa de 1922, que fa 275×137 centímetres. S’emmarca amb vuit pedres allargades que protegeixen quatre grans lloses, de dimensions regulars; en destaca la situada més al nord, que conserva restes d’una argolla que en permetia l’obertura. No hi ha cap memòria científica de la intervenció indexada a la web de la Generalitat, tan sols hi ha una breu descripció en una revista de divulgació municipal publicada per l’Ajuntament de Sant Boi durant el Tricentenari. L’article no inclou cap foto ni planimetria.

Òbviament al descobrir aquest vas es va donar per fet que era el de Joseph Martí i Catá, on se suposa que es troben les restes de Rafal Casanova, encara que no hi havia cap mena d’inscripció que així l’identifiqués. Tot lligava a la perfecció. Mira que tenia punteria la Mancomunitat: posa una làpida a l’atzar i l’encerta a la primera!

Però, es va excavar tota la capella per descartar que hi hagués un altres vas? No queda clar al breu article i la memòria científica (si es que es va arribar a fer) no està ni digitalitzada. Desconeixem doncs l’abast de la intervenció.  Perquè no es va obrir el sepulcre per estudiar les restes antropològiques? Ni tan sols es va comprovar que, efectivament, hi hagués un sol ós humà!.

Els enterraments a la Església de Sant Baldiri, en la seva fase moderna, s’inicien el 1734, amb la benedicció de l’església i finalitzen per una Reial Cèdula de Carles III de 1787. 53 anys que,  tal com s’exposa a la intervenció de 1991, van donar lloc a un gran nombre de tombes de la primera meitat del s.XVIII. Com sabem que aquest vas es el correcte? Qui ens diu que no n’hi han més a la mateixa capella o al voltant? Perquè les tombes descobertes el 1991 es van estudiar i aquesta, que es la més important, no?

Conclusions

Es molt probable que Rafael Casanova estigui enterrat sota la làpida falsa de 1922. Tots els indicis apunten a la seva autenticitat i no hi ha cap element objectiu que ens faci pensar el contrari. Però no en podem estar al 100% segurs, ja que ni el 1922 ni el 1993, quan es van fer intervencions en la tomba, ningú es va molestar en certificar que, efectivament, allí hi estava enterrat. Hagués estat ben senzill mirar si hi havien ossos corresponents a un esquelet masculí, del seu paràmetre d’edat i amb una ferida a la cama (si es que aquesta li va arribar a afectar l’ós). I, per acabar de verificar-ho completament, es podrien agafar restes de l’ADN mitocondrial i comparar-les amb un familiar seu per via materna, en algun sepulcre de la seva família a Moià. Vaja, el protocol habitual que es segueix en qualsevol intervenció d’una fosa de la Guerra Civil. Si tan important es aquest màrtir, no es podia haver fet una intervenció científica en condicions?

Precisament, aquells que hem estudiat foses de la Guerra Civil sabem com de difícil es localitzar un enterrament concret en un indret exacte, encara que hi hagin documents, fotografies i fins i tot testimonis vius que recorden els fets, en cronologies molt més recents. Tot i tindre moltíssimes proves i dades sobre el sepulcre de Federico Garcia Lorca, les seves restes materials òssies segueixen sense aparèixer, per moltes excavacions que es facin.

Però total, que més dona la realitat empírica exacte davant un acte de fé? Estem parlant de simbolisme i mitificació sentimental d’un passat idealitzat i emprat com a eina per aconseguir uns objectius polítics, no de ciència empírica en absolut. La ofrena floral no es fa al veritable Rafael Casanova, sinó a la seva visió idealitzada i dramàtica que ens hem inventat a partir de la seva estàtua i, per tant, l’esquelet original importa un rave. Es com l’Església del Sant Sepulcre a Jerusalem: algun creient vol saber amb exactitud si el lloc on va ser sepultat Jesucrist es concretament aquell o algun del voltant? Farà això minvar un mil·límetre la seva creença en la Història Sagrada?

La ofrena floral s’ha d’analitzar en el present i des del present. Es un ritual d’invocació que pretén lligar simbòlicament la legitimació de la sobirania de les  institucions catalanes democràtiques actuals amb les feudals i aristocràtiques; les quals, per sort, no tenen absolutament res a veure. Quelcom tan absurd com si Andalusia vinculés la seva autonomia a la tomba d’un califa d’Al Andalus.

Tot i això, a mi no em sembla malament que es faci la ofrena; hi participo i ho seguiré fent, sent sempre conscient de fins on arriba la història i on comença la mitologia i el ritual. Però es que jo simplement recordo la figura d’un dirigent confederalista i pacifista que volia rendir-se i pactar amb els borbons per evitar una massacre humana. Commemoro un 11 de Setembre que, en part, va ser responsabilitat dels sectors més fanàtics de l’aristocràcia catalana que no li van fer cas i van voler sacrificar milers de vides humils, empenyent al poble a un sanguinolent xoc de trens, simplement per protegir els seus privilegis fiscals.

h1

Les Coves com a indrets rituals al llarg de la Història.

febrer 8, 2017

aaaaaaacova

Des del Paleolític les coves han estat relacionades amb espais de culte i pràctiques de caràcter ritual. Es tracten d’indrets amagats i de difícil accés que permeten un cert “esoterisme”, llocs on realitzar rituals només per persones iniciades. Son també estructures naturals que tenen un caràcter “liminar”, es a dir, que esdevenen un límit simbòlic entre un mon material i un de sobrenatural, com apunta el filòsof Plató en el seu conegut “Mite de la Caverna”. El també filòsof Sèneca afirma que la cova es el lloc sagrat per excel·lència. En els rituals de pas, ja sigui d’iniciació a la maduresa o de caire funerari, aquest caràcter liminar esdevé fonamental dins la morfologia del rite, com planteja l’antropòleg Arnold Van Gennep. Les coves tenen també unes característiques de llum i sonoritat que permeten crear un ambient propici per a la realització de pràctiques religioses. Moltes cultures han considerat, doncs, la cova com un espai fronterer entre el món dels vius i dels morts, o entre la realitat material i les idees metafísiques.

Un dels primers casos on trobem indicis de possibles pràctiques rituals dins d’una cova seria el cas de Sima de los Huesos (Atapuerca, Burgos), una acumulació d’ossos humans que corresponen a un mínim de 33 Homo Heidelberguensis, un possible antecessor dels neandertals de fa 450.000 anys, localitzada dins un pou de 13m al fons d’una caverna de 400m, on s’ha trobat una destral de pedra interpretada com a possible ofrena. Tot i això, la presència de carnívors i marques d’arrossegament o mossegades sobre els ossos fa que no estigui del tot clara la intencionalitat antròpica de la deposició.

cova2

Els primers enterraments de neandertals els trobem també dins coves, al 60.000 ANE en el mateix moment que ja es desenvolupa una capacitat d’articular un llenguatge estructurat i un pensament simbòlic. En jaciments com Shanidar (Iraq) o Kebara (Israel) s’han excavat inhumacions en posició fetal, amb possibles ofrenes d’animals, ocre, flors i plantes medicinals, tot i que hi ha qui creu que aquestes primigènies tombes podrien ser per pura higiene davant la putrefacció dels cossos i existeix un gran escepticisme davant els aixovars.

cova3Ja al Paleolític Superior (35.000-10.000 ANE) trobem indicis de pràctiques de rituals animistes o xamànics a l’interior de coves. En aquest període es desenvolupa l’art rupestre amb nombroses pintures d’animals, possiblement representacions d’esperits o bé de les preses que desitjaven caçar. Algunes figures zooantropomorfes s’han interpretat com xamans —a les coves franceses des Trois-Frères o Galibou—; també els elements geomètrics, molt freqüents en les pintures parietals paleolítiques, es relacionen amb visions i al·lucinacions pròpies d’estats de consciència alterats. Recents estudis arqueobotànics han documentat plantes amb propietats al·lucinògenes o psicoactives són les llavors d’opi recuperades a la cova de El Juyo (Cantabria, 16.000 ANE) junt a gravats d’animals. També al Paleolític Superior trobem enterraments en forma d’inhumació individual amb aixovars dins de coves, com la Cueva de El Mirón a Cantabria, on s’han documentat ofrenes de flors.

aaacan-sadurni

Cova de Can Sadurní (Gavà)

Al Neolític Antic trobem inhumacions individuals dins de coves, com el cas de la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat) amb cinc inhumacions, dues de les quals corresponen a individus infantils. L’aixovar està compost per restes d’ovicaprins; vasos ceràmics plens de llavors d’espelta, ordi i blat així com petxines o una cullera i un punxó triangular tallats en os.

Al Neolític Final sorgeixen els primers enterraments col·lectius en cova, com es el cas de la Cova 120 (Sales de Llierca, Garrotxa) datat al 4240 +/- 70 BP. En aquesta cova es practica una inhumació secundaria col·lectiva, es a dir, un ritual realitzat en dos temps: en primer lloc es deixa que els cadàvers es descomponguin i s’assequin en un indret desconegut i, posteriorment, s’enterra una selecció d’ossos de diversos individus, sense cap connexió anatòmica dins de cubetes a la cova.

A partir del Neolític Final i fins a l’Edat del Bronze trobem coves sepulcrals com a lloc d’enterrament col·lectiu on es practiquen inhumacions col·lectives de forma successiva i reiterada. Durant bona part d’aquest període aquest ritual d’enterrament conviu amb el megal·litisme, on també s’hi duen a terme enterraments amb inhumacions col·lectives Un jaciment que exemplifica aquest moment és el de Costa de Can Martorell a Dosrius, un megàlit que aprofita part d’una cova, datat a l’entorn del 3.800 ANE. S’hi van dipositar simultàniament 200 cadàvers de totes les edats però majoritàriament adults (47,9%) i es van poder sexuar 46 cranis d’home i 32 de dona. Molts esquelets presentaven puntes de sageta clavades i d’altres tenien aquestes armes dipositades com a aixovar, fet que du a pensar en una matança col·lectiva d’origen bèl·lic, on els morts també eren guerrers i guerreres.

aaaamussol

Talles de fusta recuperades a la Cova d’es Mussol (Menorca)

A finals de l’Edat del Bronze trobem un exemple molt revelador de les coves com a ritual de pas o d’iniciació. La Cova d’Es Mussol (Ciutadella, Menorca, 1.200 ANE) és una cavitat situada en un penya-segat força inaccessible, a 40 m en picat sobre el mar. A les cavitats més properes a l’entrada s’han trobat sacrificis d’animals, estalagmites fragmentades, olles que havien contingut líquids i fogueres on es cremaven plantes i flors. A la sala més profunda i amagada, es van descobrir dues petites talles de fusta, una de les quals representa un cap humà amb banyes de cérvol, situada sobre un altar. En l’altra talla hi veiem un cap antropomorf, situat a terra en un lloc secundari i mirant directament a l’altar, com si fos un mer espectador. És a dir, un culte secretíssim amagat de la societat en una cova, a l’abast d’uns pocs escollits que s’inicien com a mitjancers amb el món metafísic, realitzant ofrenes i sacrificis. No es tracta d’un cas aïllat, entre el 2.000 i el 1.000 ANE arreu d’Europa podem seguir el rastre de cerimònies amb ofrenes dipositades en llocs molt amagats com coves (Bellverdi de Cetona a Siena; Swanwitch a Hampsire; Musjajama a Eslovènia; Grotta Pertona a Campania), esquerdes (Pars Luftenstein, Austria), cambres subterrànies o pous excavats (Wilford Shaft, Anglaterra a 30 m. de profunditat).

A la Península Ibèrica també trobem la presència de coves emprades com a lloc d’enterrament o d’ofrenes rituals durant l’Edat del Ferro. A Cantàbria destaquen restes d’incineració humana a la Cueva del Puyo, inhumacions de cranis a la cova La Graciosa II, així com també fogueres amb restes de sacrificis d’animals i banquets funeraris en aquestes mateixes cavitats. També s’han documentat ofrenes d’objectes relacionats amb l’agricultura (molins, ceràmica, gra, teixits) a les coves de Reyes, la Coventosa i el Aspio. Aquestes ofrenes rituals en coves relacionades amb l’agricultura es mantenen durant la antiguitat romana i son finalment condemnades pel cristianisme.

aaaaaaacovalourdes

Verge de Lourdes

Amb l’arribada de la religió cristiana, el culte pagà a les coves no s’abandona sinó que es cristianitza, construint ermites, monestirs o santuaris a prop, fent misses o processons, o situant-hi l’aparició de figures de verges i sants. Alguns exemples de llocs de culte cristians situats dins de grutes o coves serien el Santuari de Nostre Senyora de Lourdes al sud de França; el Santuari de Nostre Senyora del Rosari de Fàtima, construït entorn a la Cova de Iria a Portugal; “La Cueva de la Señora” a Cangas de Onís (Asturies) o L’ermita de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-Real (Castelló) . En alguns indrets es mantenen tradicions de fer ofrenes dins de coves, com es el cas de del culte a la Verge de l’Assumpció a les Coves de Vinromà (Castelló) en un indret on tenim documentades coves sepulcrals amb enterraments i pintures prehistòriques en cova, en cronologies situades des del neolític a l’Edat del Bronze (jaciments del Barranc de Valltorta i Mas d’Abad).

A Catalunya trobem l’important culte a la Verge de Montserrat, trobada dins una cova d’aquesta muntanya l’any 880 segons explica la llegenda, així com la Cova de Sant Ignasi a Manresa.