Posts Tagged ‘panteres grogues’

h1

Homofòbia i Futbol: Un Ritual d’Iniciació en la Masculinitat.

Mai 23, 2016

### futbol i maculinitat

La primera activitat social a la vida d’un infant en la qual es dona una veritable divisió sexual del comportament es produeix al pati de les escoles de primaria. Els nens juguen a futbol i les nenes no. El futbol es, doncs, un veritable ritual de pas que serveix per a la  creació d’una subjectivitat masculina grupal, on qui en queda exclòs es marginat socialment i es vist com “poc viril”, “efeminat” o directament es acusat d’homosexual.  I aquest es, des del meu punt de vista, es el motiu principal pel qual existeix tanta homofòbia al mon del futbol professional.

A Espanya mai cap jugador de futbol s’ha declarat obertament homosexual. L’únic àrbitre que s’ha atrevit a sortir de l’armari, Jesús Tomillero, ha presentat la seva dimissió recentment després de rebre insults homòfobs en el camp del Cadis que estan sent investigats pel Fiscal de Delictes d’Odi. Ha rebut suports de tota la classe política, actors o ciutadans, però no de futbolistes, amb les úniques excepcions d’Iker i el Rayo Vallecano. Fa pocs dies, també, el Barça ha estat denunciat per crits homòfobs contra Cristiano Ronaldo, l’estètica del qual s’aparta lleugerament del prototip clàssic de mascle viril.

Recentment la revista Jotdown ha publicat un interessant artícle de Bárbara Ayuso titulat “En el armario del fútbol“, on entrevista a destacats futbolistes com Pep Guardiola, Gerard Piqué, Jorge Valdano o Javier Irrueta. Segons la opinió dels entrevistats les causes de la homofòbia al futbol son la pressió de la premsa a la vida privada dels jugadors, que fer el primer pas es complicat, o que no existeixen protocols legals per fer front a la homofòbia. També llencen pilotes fora (mai millor dit), dient que aquesta homofòbia es culpa dels seguidors, dels clubs o de les institucions futbolístiques.

Però cap va a l’arrel del problema: el futbol, dins la nostre cultura, actua com un ritual de pas entre l’infant asexuat i el jove masculinitzat. El gènere no es quelcom natural, es una construcció social que cada cultura transmet a la següent generació mitjançant normes, tabús, rituals i símbols.

Richard A. Cohen, un evangelista homòfob, afirma en el seu  manual per curar la homosexualitat que aquesta es tracta d’una patologia provocada pel trauma i la frustració psicològica al sentir-nos exclosos de l’ambient viril del futbol durant la infància. Aquest sinistre personatge s’ha topat amb l’arrel del problema però l’ha entès completament al revés: la exclusió del futbol el que genera es homofòbia, no homosexualitat. Evidentment que hi han homosexuals que juguen al futbol, però ho fan en equips com Panteres Grogues, una associació específicament LGBT creada per evitar l’ambient d’odi i intolerància que es dona al futbol professional i que van organitzar uns Euogames a Barcelona l’any 2009, on milers de gais i lesbianes van poder practicar esport fora de la pressió heteropatriarcal.

### futbol i maculinitat2

Diversos estudis sociològics i antropològics sobre la violència al mon del futbol, apunten a que els grups de hooligans es creen buscant una identitat viril grupal en homes de classe treballadora manual que es veuen desplaçats per una societat postindustrial on la força bruta ja no es econòmicament rellevant. Els càntics, els colors, les samarretes, els himnes o els crits al camp son una forma simbòlica i ritualitzada que donen ordre, sentit i homogeneïtat a la seva identitat i els serveixen per canalitzar (d’una forma socialment acceptable)  els seus  sentiments irracionals d’odi, violència i frustració davant la marginació a la que els ha empès la modernitat del capitalisme postidustrial, així com la revolució sexual de les dones o les minories. En aquest context ritual, el futbol es una representació simbòlica d’una guerra entre dos exèrcits, on la homosexualitat o qualsevol rastre de feminitat, es un tabú que trenca amb la jerarquia simbòlica de virilitat i el rol modèlic de masculinitat heroica que s’associa al jugador-guerrer.

Un bon exemple es l’estudi de Javier Durán González (1996), on apunta a que el 85% dels hooligans son homes, amb una mitjana d’edat d’entre 16 i 25 anys (es a dir, en edat sexualment activa però anterior a la formació del matrimoni), de classe obrera no qualificada i econòmicament molt depauperada. Durán creu que aquests hooligans generen una comunitat alternativa al seu nucli familiar (normalment desestructurat i problemàtic, on ja es pot produir la violència), entorn a un univers simbòlic i afectiu molt simple i reduït entorn a “estima els nostres – odia els altres“. Hi afegiria que també es una forma de construir una identitat de gènere masculina juvenil, basada en l’exaltació de la violència i l’agressivitat com a forma de canalitzar l’impuls sexual en l’etapa anterior al seu control social dins la família nuclear heterosexual.

Un altre interessant estudi es del de Débora Tajer (1998) que apunta a que el futbol es una forma d’organitzar la masculinitat, una forma de fer-se un home i de com en aquest espai simbòlic interactuen identitats de gènere, classe i nacionalitat. El futbol es un espectacle de masses, una performance de la identitat masculina heteropatriarcal, on es transmeten els arquetips hegemònics del gènere masculí (homes joves, forts, virils, heroics, violents i dominants). Aquests valors es transmeten generacionalment, on els fills hereten l’afició  dels seus pares i aquests els apunten de ben petits a jugar aquest esport. Molts nanos de ben petits s’impregnen dins l’univers simbòlic d’un equip (samarretes, colors, himnes…). I sobretot on es dona una maniquea exclusió deliberada de l’altre, del que no es “dels nostres” i no forma part del univers del nostre equip, o de la nostre masculinitat viril.

Jo, personalment, mai m’he sentit tan incòmode, insultat i exclòs com en els vestuaris d’Educació Física. Aquest espai social es converteix en un indret de camaraderia viril i sexual, on la presència de dissidents en la identitat heterosexual es vista com un perillós intrusisme. La homofòbia es basa en una certa por a que un mascle heterosexual sigui tractat amb el mateix assetjament sexual amb el que ells tracten a les dones i, en un indret sense roba, salten totes les alarmes.

Aplaudeixo les campanyes de sensibilització contra la homofòbia a l’esport, com la de posar-se cordons amb la bandera de l’Arc de Sant Martí, però no deixaran de ser accions simbòliques, benintencionades però irrellevants, mentre no s’entengui com de profundes son les estructures de construcció de gènere en la nostre cultura i el destacat paper que hi juga el futbol com a ritual de formació/exclusió d’identitat masculina. Mentre no s’ataqui a les arrels del problema, podar les fulles no conduirà enlloc.

h1

FUTBOL: El darrer reducte de la homofòbia.

Juny 21, 2009

2312762229_fcfd21cee1

El futbol, a part de ser una màquina d’alienació massiva i el tentacle més violent del capitalisme, on un sol jugador cobra 10.531 vegades el sou mínim interprofessional, és un transmissor perfecte dels valors del patriarcat i, com no, el darrer refugi a occident de la cara més agressiva de la homofòbia.

No us estranya que, tot i els insistents rumors (alguns molt fonamentats) sobre la possible homosexualitat de coneguts entrenadors i jugadors, mai cap personalitat del entorn futboler hagi sortit del armari? Doncs bé, a Itàlia fa poc un xapero va declarar que tenia com a clients habituals a 30 jugadors de 1a divisió, 12 dels quals eren grans figures internacionals, els quals, òbviament, tenen dona i fills. En aquesta selva de hooligans violents, cal mantenir les aparences.

El mateix entrenador del València, Unai Emeri, va afirmar que aquesta situació d’ultramasclisme i d’extrema armarització a la Espanya del s.XXI començava a ser preocupant. En la mateixa línia es va expressar en una entrevista al The Times Joseph Blatter, president de la FIFA.

sexy+football+gayMentre estant, però, a Itàlia l’entrenador del Milan, Moggi, deia que simplement al futbol no hi ha gais perquè aquest esport és per homes i que ell estava completament en contra de que un homosexual pogués estar en el mateix vestuari que els heteros. Aquesta opinió d’intolerància homòfoba va rebre el suport del futbolista del Juventus Nicola Legrottaglie, que va afirmar que la homosexualitat era un pecat i una moda, així com del jugador milanès Kaka que es va escandalitzar al aparèixer recentment la seva foto a un top de nois atractius a la revista G Magazine, amenaçant a la revista gai amb els tribunals.

Això per no parlar, òbviament, de la ideologia d’extrema intolerància que es respira dns l’entorn dels hooligans, es diguin aquests Bojos Nois, Brigadas Blanquizules o Ultrasur. Jo mateix ho vaig comprovar en unes festes de Gràcia quan vaig assistir a un concert d’un grup d’Ska on el 90% del públic eren skins seguidors del Barça i varen començar crits repugnants i homofòbs contra un jugador que havia marxat al Madrid. Per alguns moments vaig témer per la meva integritat física.

No es estrany, doncs, que aquells gais i lesbianes que vulguin jugar a futbolSin título-1 amb llibertat i sense aguantar els udols dels neanderthals, s’hagin organitzat en associacions pròpies, com Panteres Grogues, i organitzin uns Eurogames, lluny de hooligans i del malrollisme als vestuaris que hem viscut tots aquells gais que estàvem fora del armari al institut.

Jo no dic, òbviament, que tots els seguidors d’aquest esport siguin homòfobs, però si que els assenyalo com a còmplices del silenci davant aquesta intolerable situació.