Conseqüències polítiques de la Crisi de la Masculinitat

Pot un candidat a la Casa Blanca d’un partit majoritari fer una campanya basada en odiar i menysprear a les dones, amb un llenguatge extremadament obscè i barroer? Doncs pel que sembla si. El candidat republicà Donald Trump ha defensat grapejar conys sense demanar permís, cosa que al menys hauria fet a 8 víctimes diferents. I això es només un petit exemple en una llarga llista de vexacions contra dones en els darrers 30 anys. A dia d’avui, segons els sondejos, el 41,4% de l’electorat americà el votaria i té la majoria absoluta assegurada en almenys 18 estats. Tot i que distingits membres de l’establishment republicà li han retirat el suport, com el President del Congrés Paul Ryan, segons un sondeig  només el 12% dels votants republicans creuen que Trump s’hauria de retirar de la cursa electoral per aquest motiu i el 74% creuen que el Partit Republicà li hauria de donar suport més entusiasta.

Com es possible? La resposta més fàcil es titllar als votants republicans de ximples, analfabets i fatxes sense més anàlisis, un error on sovint cauen molts demòcrates. Intentaré enfocar el tema amb més profunditat, anant a buscar les causes materials en l’estructura de producció i reproducció de la societat americana actual. Observem les estadístiques per entendre a quin tipus de votant aquest missatge extremadament masclista no li sembla un motiu com per deixar de votar-lo.

Aquestes eleccions estan provocant una polarització de gènere mai vista abans a la història. Quelcom que no es del tot nou, ja vaig parlar en un altre post de com els nous partits d’ultradreta a Europa tenen un suport extremadament masculinitzat. Segons les enquestes, així quedaria el mapa electoral americà si només votés un dels dos sexes:

Mapa electoral americà si només votessin les dones

Mapa electoral americà si només votessin els homes

Certament des de Reagan hi ha hagut un cert biaix de gènere entre el Partit Demòcrata i el Republicà que s’ha anat ampliant amb el temps i que ara ha arribat a un extrem mai vist abans amb una diferència abismal de quasi 1/3 de l’electorat. Fins i tot hi ha qui compara als republicans amb la figura del pare i als demòcrates amb la de la mare.

Biaix de gènere entre Demòcrates i Republicans des de 1952 fins avui en eleccions presidencials

Però quina mena d’homes estan comprant aquest missatge misogin? Tots per igual? Doncs no. Mirem amb un xic més de detall les estadístiques electorals, tenint en compte les variables de gènere, edat, classe i ètnia, segons aquesta taula de  Pew Research Center i que estarien confirmades per un altre estudi de Gallup.

Es a dir, la base sociològica on Donald Trump té el suport més sòlid es entre homes blancs, sense estudis universitaris, casats, majors de 50 anys, religiosos i heterosexuals. Uns votants que, a més, creuen que Amèrica actualment es massa tova i efeminada, on es castiga als homes per actuar “com a homes” de forma viril i dura, segons un estudi publicat a The Atlantic.

“Es la societat actual massa tova i efeminada?” Respostes de votants blancs de classe treballadora o amb estudis universitaris

“Es castiga als homes per actuar com a homes?” Respostes segons els votants de Trump i Clinton

Aquest perfil de votants, homes blancs treballadors manuals de més de 50 anys, son els que més s’ha vist afectats per la globalització i la transició d’un model capitalista industrial a un post-industrial de bens i serveis, com el que estem veient a tot Occident.  Es tracta de persones que van néixer en el baby boom de postguerra, en plena Era Daurada del Capitalisme (1945-1973) com l’anomena l’historiador Eric Hobsbawm. Un període de gran creixement econòmic industrial, d’augment sostingut dels salaris, del benestar social i de la capacitat adquisitiva de la classe treballadora. Un moment on milions d’americans van passar de no tindre res a ser propietaris de diversos bens materials com cotxe, casa, telèfon, electricitat o nevera.

En aquest mon industrial, la majoria de  famílies treballadores es mantenien amb l’únic salari d’un home que basava el seu estatus social en la seva força bruta de treball. Però la inflació que produeix aquest model econòmic keynesià va fer que amb un únic salari no n’hi hagués prou per mantindre el nivell adquisitiu i, progressivament, les dones es van incorporant al mercat laboral. Amb l’arribada del neoliberalisme als anys 80’s, les retallades en salaris i en benestar, així com l’auge de la inflació provocat per la Crisi del Petroli de 1973 i la fi del patró or, aquesta presencia femenina al mon del treball s’aguditza. Es segmenta el mercat laboral amb feines molt feminitzades i precaries relacionats amb els serveis, el comerç i l’atenció i cura a les persones.

Incorporació de les dones casades blanques al mercat de treball a USA durant el segle XX. FONT: C. Goldin, Understanding the Gender Gap: An Economic History of American Women, table 2.1., 1990.

Tal com apunta l’antropòleg americà Marvin Harris al llibre “¿Porque nada funciona?“, aquesta entrada massiva de les dones al mercat laboral va lligada al descobriment i  generalització de diversos mètodes anticonceptius. L’efecte més visible d’aquesta entrada femenina al mon del treball i a la universitat serà l’endarreriment de l’edat de maternitat i la caiguda sostinguda de la natalitat, amb l’únic parèntesi del baby boom de 1947-1955 provocat per les subvencions a les famílies dels veterans de guerra. La cultura natalista  heteropatriarcal basada en una pressió social sobre les dones perquè tinguessin més fills i als homes perquè fossin més virils es començava a esquerdar a partir de finals dels 60′ i es passa a una cultura antinatanlista. Apareixien els moviments LGBT i el feminisme, així com una contracultura juvenil pacifista i hippy renegant dels valors que la masculinitat viril havia tingut fins al moment.

Evolució de la tassa de natalitat a EUA entre 1909 i 2009. En vermell el baby boom de postguerra.

Actualment ens trobem amb un mon amb un alt empoderament de les dones, cada cop més emancipades econòmicament (especialment en classes mitjanes amb estudis universitaris) i amb un major control de la seva sexualitat, així com l’acceptació social de rols de gènere alternatius que ha suposat l’aprovació definitiva del Matrimoni Igualitari a tots els Estats Units. Per altre banda, aquell mon industrial masculinitzat està desapareixent progressivament amb el tancament de mines, la deslocalització de fàbriques i la crisi de la construcció. I, com ja he explicat al darrer post, la demonització de la classe obrera per part de la cultura de masses neoliberal ha fet que els treballadors no es sentin identificats amb un discurs de classe per part de l’esquerra de Bernie Sanders i es vegin cada cop més temptats per discursos populistes, xenòfobs, nacionalistes i emocionals que culpabilitzen de la seva situació a suposats col·lectius que “els hi han pres la feina” com les persones migrades, els afroamericans o les dones. La dreta vol una guerra entre pobres on el conflicte polític es vehiculi entre gèneres, ètnies i generacions en comptes de fer-ho contra els poderosos i els veritablement privilegiats.

Estem davant una veritable “Crisi de la Masculinitat” que afecta a una generació d’homes blancs, treballadors manuals no qualificats, majors de 50 anys, nostàlgica d’un mon viril, industrial i no-globalitzat que ja mai tornarà a Occident. Proletaris que no troben el seu lloc en un mercat laboral que cada cop requereix de menys força manual i més preparació acadèmica, especialització tècnica o un tractament efeminat i educat envers els clients o els pacients. Ara es veuen abocats a competir amb les persones migrades per les ajudes socials i els llocs de treball menys especialitzats i més precaris. Es a això al que es refereix Trump amb el seu lema “Make America Great Again” (fem Amèrica gran de nou), com si tingués una màquina del temps que permetés màgicament tornar a 1960, quan ells eren joves, tenien un futur econòmic sòlid i un estatus social inqüestionable com a pares de família, mentre les minories ètniques no tenien cap dret i la dona els esperava a casa cuidant als fills.

I, alerta! A Europa tenim un context econòmic i social que s’hi assembla bastant. Les eleccions americanes solen ser un laboratori d’idees per la política europea (quants partits i col·lectius han fet servir aquí variacions del “Yes We Can” d’Obama?) i, per tant, no seria d’estranyar que la dreta populista i nacionalista europea descobreixi que el ressentiment masclista sense complexos es una arma electoral a explotar.

Es l’Origen de la Guerra una conseqüència del Patriarcat?

Perquè existeix violència a la prehistòria? Perquè societats absolutament igualitàries econòmicament, sense existència de plusvàlues ni jerarquies hereditàries, es maten entre elles?  Com es possible que existeixin guerres en societats sense estats ni exèrcit? Aquest es un dels temes que més m’ha obsessionat des de que investigo en arqueologia prehistòrica i, sens dubte, en el que més he canviat d’opinió. I avui ho tornaré a fer, per tercer cop.

Originàriament jo seguia els postulats del filòsof Rosseau i el mite del “bon salvatge“, defensant que les societats prehistòriques son pacífiques per naturalesa i es l’estat el que genera violència per justificar la seva pròpia existència, creant exèrcits per protegir-nos d’enemics externs (quan en realitat tan sols busquen la explotació interna). En oposició a això trobem els plantejaments de Hobbes, on diu que l’home es un llop per l’home, que som violents per naturalesa, que les societats prehistòriques eren terriblement violentes i va caldre un estat repressor (un “Leviatan“)  per impedir que ens matéssim entre nosaltres.

Rosseau no anava del tot desencaminat. Realment la prehistòria es un període majoritàriament pacífic. L’únic cas de possible violència intrahumana que tenim documentat en tot el Paleolític Inferior i Mitjà (3M-40.000 bp) son les traces de sílex sobre ossos humans, que s’han interpretat com un procés de descarnament vinculat al canibalisme (i no sabem si es tracta d’un aprofitament de la carn de persones mortes per causes naturals o violentes). En el Paleolític Superior (40.000-12.000 bp) s’han documentat casos de violència puntual contra individus aïllats (jaciments de Grimaldi i Montfort), un cas de canibalisme sobre 10 persones trossejades per ser devorades (jaciment de Masycka) i dues representacions de persones amb sagetes clavades en pintures rupestres (coves de Cosquer i Plagicci).

Però es al Mesolític, amb les darreres societats caçadores recol·lectores ja en transició cap a l’agricultura, quan ens trobem amb la presència ineludible de nombroses fosses comunes amb tribus senceres massacrades de forma violenta. A jaciments com Jebel-Sahaba (Sudan, 12.000 ANE) hi trobem 59 individus morts per punta de sageta, fenomen que es repeteix a Sarai Nahar Rai (India), Voloshkii (Ucraïna) o Schela Cladovei (Romania). En els inicis de la Revolució Neolítica aquesta violència encara augmenta més: Asparn-Schletz (Àustria) amb 67 cadàvers mutilats, Manheim (Palatinat, Alemanya) amb diversos cranis dipositats dins un fossat perimetral, Fronhofen (Baviera, Alemanya) amb 5 individus carbonitzats i a Nitra (Eslovàquia) on es va descobrir un collaret fet amb dents humanes, entre altres.

Quan vaig escriure el meu llibre Patrimonicidi vaig plantejar una primera hipòtesi, de caire materialista: El mesolític es un període de crisi subsistència on, amb la transició geològica del plistocè al holocè, s’extingeixen les principals espècies de megafauna a Europa (mamuts, hipopòtams, rinoceronts…) i es passen a caçar animals de talla mitjana i petita (conills, cérvols, senglars…). Això suposa que, per obtindre una mateixa quantitat de carn, cal invertir una major quantitat de força de treball. Es produeix així una contradicció entre producció i reproducció. Com més augmenta la demografia menys menjar hi ha per repartir, més ha d’augmentar la caça, posant perill d’extinció els animals que haurien d’alimentar les futures generacions. Això acaba provocant guerres i violència entre diferents tribus pel control de les zones més fèrtils, com ho demostra que tots els jaciments mesolítics amb foses comunes es trobin en oasis o a prop de rius.

A partir de la lectura de diversos textos antropològics, que han estudiat el control demogràfic en societats preindustrials, apunto a una segona hipòtesis que podria ser complementària amb l’anterior:

Un recurs que tenen les societats mesolítiques per superar la contradicció producció/reproducció es reduir la demografia. Però com no tenen cap tècnica abortiva ni de control sexual eficaç (a part de l’allargament del període de lactància materna), el que acaben desenvolupant es l‘infanticidi femení, es a dir, maten a les nenes un cop neixen. Una societat amb menys dones, es una societat que es reprodueix més lentament. Per exemple, entre els Shuar (tribu de la selva amazònica entre Equador i Perú) es maten a totes les nenes que neixen abans del primer fill.

Quina es la conseqüència social i cultural d’això? Doncs que es generen societats extremadament masculinitzades que competeixen violentament amb altres tribus per “caçar” dones amb qui reproduir-se, ja que l’infanticidi femení produeix un gran desequilibri sexual, amb molts homes per cada dona. Per exemple, en algunes zones rurals i pobres de la Xina del segle XIX es va arribar als ràtio de 3 homes per dona, degut a la pràctica massiva d’aquest infanticidi, segons mostren els censos de l’època.

Un estudi realitzat entre els antropòlegs William Divale i Marvin Harris va posar de manifest una correlació molt elevada entre les guerres i l’infanticidi femení, a partir de l’observació de 112 cultures diferents. Com més exagerat era el desequilibri entre homes/dones en un grup, més probable es que aquest fos violent.

Massacre al jaciment neolític de Talheim

Això lliga amb els recents descobriments en el jaciment del neolític inicial a Talheim (Baden-Wuttenberg, Alemanya) on es van documentar 34 individus massacrats a cops de destral quan estaven de genolls o de boca terrosa, entre els quals 16 nens i 7 dones. Alguns investigadors, que han analitzat els llaços familiars dels esquelets, a partir dels isòtops de les dents, apunten a que podria ser un conflicte entre dos poblats per raptar dones adultes, ja que hi ha una absència de les femelles del grup local entre els morts (que haurien estat raptades).

La guerra serveix, també, per fer acceptable cultural i psicològicament l’infanticidi femení per un grup social. No pot ser fàcil matar a una filla teva per la pròpia voluntat. Per això cal una cultura basada en la guerra i la violència masculina que doni valor social als homes (que esdevindran grans guerrers), davant de les dones (que son vistes com una càrrega per al grup). D’aquesta forma es fa culturalment acceptable prioritzar les cures i el menjar als nens abans que a les nenes, que sol ser la forma d’infanticidi passiu més habitual.  En un polèmic estudi de l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes a les zones més pobres i violentes del Brasil, va comprovar com moltes mares sentien alegria per la mort d’una nena (o d’un nen físicament dèbil) en el primer any de vida, ja que creien que la seva filla estava menys preparada per sobreviure i hauria mort igualment.

Es el que Drivale i Harris anomenen un “complexe supremacista masculí“, generant un culte al home guerrer o a la violència masculina i menyspreant la vida de les nenes; un dels primers passos ferms en la construcció del Patriarcat. Per exemple, entre els Yanomami (poble de l’Amazònia veneçolana i brasilera), el 33% de morts d’homes adults son provocades per causes bèl·liques, fet que els converteix en la societat més violenta mai documentada. En aquest grup les relacions de gènere son extremadament androcèntriques i patriarcals: un home pot arribar a tindre fins a 6 dones amb matrimonis forçats, on es dona una elevada violència de gènere. El controvertit antropòleg Napoleó Chagnon va documentar tota mena de tortures i mutilacions envers dones desobedients per part dels seus marits.

Sobre l’auge de la Homofòbia a Àfrica

Primera (i única) marxa de l’Orgull LGBT a Uganda, 2015.

Aquesta Setmana Santa he tingut la oportunitat de llegir d’una tacada el llibre “Això no és africà” del periodista català Marc Serena. Un assaig on ens explica les seves peripècies viatgeres des d’Egipte a Sud Africà entrevistant a diferents persones LGBT arreu del continent, que li expliquen com viuen el fet de ser una minoria sexual en el continent amb més homofòbia del planeta. Hi torbem activistes bloggers, advocades en drets Humans, un imam musulmà casat amb un altre home, professionals del sexe, transsexuals que no es poden operar, entre altres interessants testimonis.

Tot i que el llibre no té un recorregut amb profunditat teòrica – antropològica, històrica o sociològica – ens aporta una valuosa base empírica per treure interessants conclusions. De nou s’evidència una curiosa teoria del pèndul: com més avancen els drets LGBT a Occident, més retrocedeixen a la resta del món, especialment a Àfrica, independentment de si son països islàmics, catòlics o evangelistes. Recentment, per exemple, hem vist esfereïdores gravacions en vídeo de pallisses sagnants a gais a Marroc on les víctimes, i no els botxins, han acabat a la presó. Perquè aquest odi?

La visió més simplista i fàcil, com sempre, es la que ens ve del supremacisme racista i etnocèntric: Nosaltres som la civilització superior, els portadors de les essències del progrés, i els pobrets africans necessiten ser colonitzats amb urgència per tal que descobreixin els drets humans. Quelcom similar al “pinkwashing” que empra Israel per justificar els seus atacs contra Palestina. Un discurs que no ajuda en res als drets LGBT africans. Al contrari! Els estigmatitza doblement.

Crec que cal anar més enllà del populisme racista i analitzar amb calma les causes objectives que donen lloc a aquest fenomen. Des del meu punt de vista seria una combinació de 3 factors:

1) Identitarisme Anti-Occidental: Tots els testimonis recollits al llibre sempre acaben anant a parar al mateix punt: hi ha un discurs hegemònic que presenta la homosexualitat com un corrupte vici occidental, introduït al continent pels colonitzadors i que es contrari als valors tradicionals africans. Tal com recull Marc Epprecht al seu llibre “Heterosexual Africa?“, nombrosos líders estatals africans han embolcallat de retòrica anti-imperialista el seu odi contra tota dissidència sexual; amb l’única excepció de Sud Àfrica, on les lleis contra l’apartheid van eradicar, de passada, tota normativa homòfoba.

Però es que, a més, aquest argument es una mentida de cap a peus! El mateix Serena documenta com a Tanzània encara hi han pobles on es practica el matrimoni entre dones, una institució totalment pre-cristiana. Tenim documentats tota mena de rols de gènere pre-colonials, a nivell antropològic arreu del continent: sacerdots transgènere a Kènia (els “mugawe”); homosexualitat com a ritual de pas entre els Mesakin de Sudan etc. El que si es veritablement imperialista i colonial son les religions monoteistes i tots els Codis Penals homòfobs redactats durant les ocupacions de les potències europees entre el s.XIX i XX.

2) Causes socials i econòmques: Tal com vaig explicar en un post anterior, existeix una destacada correlació (molt més forta a Africa que en cap altre lloc del planeta) entre la homofòbia, la pobresa extrema, una altíssima pressió demogràfica, una baixa esperança de vida i una economia basada en agricultura i ramaderia. Alguns antropòlegs materialistes, com Marvin Harris, ja han apuntat que les cultures amb una alta pressió social, per casar-se jove i tindre fills, condemnen tota pràctica sexual contrària a la reproducció, com la homosexualitat.

Per exemple, el país amb major índex d’homofòbia: Uganda. Aquí el 96% de la població rebutja la homosexualitat (font), té una esperança de vida de només 58 anys, una mitja de 5,96 fills per dona i un 87% de població rural que depèn de l’agricultura, la ramaderia o la pesca (font: Banc Mundial). Es a dir, la seva cultura es basa en una forta ideologia natalista com una adaptació a les seves relacions de producció i reproducció. Han desenvolupat una pressió social molt intensa per tenir més i més fills per tal de reemplaçar constantment la força de treball a una agricultura poc mecanitzada, condemnant qualsevol pràctica sexual o rol de gènere que no vagi en aquesta direcció. Una explicació similar tindria la opressió de la dona.

3) Canalitzar l’odi cap als més dèbils: Davant l’auge d’un fenomen com la  Primavera Àrab, on molts governs han caigut davant la pressió d’unes masses socials descontentes amb el poder, que millor que canalitzar l’odi social envers els elements socials més fràgils de la societat? Ens trobem, doncs, davant la típica “construcció social d’un enemic“. El poder construeix un relat hegemònic, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, entorn un fals estereotip (a base de rumors i perjudicis) contra aquells estaments més dèbils, a qui acusa de tots els mals, i hi dirigeix l’odi de les masses descontentes.

Exactament el mateix que van fer els romans amb els cristians, els medievals amb els jueus, o al s.XVI-XVII les caceres de bruixes. De fet, les persecucions contra sodomites instigades pel poder no son res de nou a la Història d’Espanya: L’any 1519, a València, un frare franciscà de nom Lluis Castelloli fa un encès discurs acusant als homosexuals de ser els culpables de plagues i riuades, per ofendre a Deu, fet que provoca l’aixecament popular d’una turba violenta que persegueix a presumptes sospitosos de sodomia.

Les xarxes socials han obert noves possibilitats de relacions socials entre dissidents sexuals, però també poden servir com a instrument per a que els homòfobs puguin detectar i “caçar” fàcilment a gais. Per si fos poc ens trobem amb un continent on la invisibilització i estigmatització de les pràctiques sexuals no normatives son un dels punts clau per entendre la ràpida expansió del VIH.

Hi ha molt treball per fer i, de moment, tan sols pocs valents s’atreveixen a fer-lo. El mateix llibre explica com la mateixa Amnistia Internacional, encara avui, passa de puntetes sobre l’assumpte al continent africà.

Per què la Homofòbia augmenta en uns països i disminueix en altres?

En motiu de la setmana del Orgull LGBT he decidit fer un breu estudi sociològic-geogràfic tractant de respondre a un dubte que m’inquieta força: perqué en alguns països els drets de les persones homosexuals augmenten cap a una igualtat total mentre que en altres es dona un increment brutal de la repressió homòfoba?

La metodologia que he seguit ha estat fer una base de dades amb el programa estadístic SPSS recollint les dades de la tolerància a la homosexualitat per estats de l’enquesta realitzada per Pew Research Center el 2007 i el 2013 i ho he creuat  amb diferents variables geogràfiques, demogràfiques o econòmiques de cada país segons les completes bases de dades de la web del Banc Mundial. El resultat es el següent:

HIPOTESIS 1: La Homofòbia depèn del Continent

Tolerància a la Homosexualitat per Continents i Diferència entre 2007 i 2013

Efectivament tenim importants diferències per aquesta variable: els països situats en els continents de l’anomenat “Occident” (Europa i  Nord Amèrica) son els que tenen major tolerància i on aquesta creix més, Àfrica i Pròxim Orient es troben a l’extrem oposat, mentre que Àsia i Amèrica Llatina queden entre mig. Cas a part es Europa del Est una zona on, tot i tenir certa tolerància, és on la homofòbia està creixent de forma més alarmant en els darrers anys.

Veient aquests gràfics hom podria arribar a una conclusió “determinista geogràfica”, creient que el fet d’estar a la part occidental de l’hemisferi nord ens pressuposa per ser “gayfriendly”. Doncs bé, segurament si haguéssim fet aquesta enquesta amb anterioritat a les colonitzacions imperialistes, els resultats haurien estat just a la inversa, ja que la majoria de cultures indígenes pre-industrials tenien molt poca homofòbia i en moltes d’elles els homosexuals eren xamans o sers divins (com als amerindis o els esquimals siberians) o bé la homosexualitat era una pràctica militar pròpia de guerrers (com els azande   de centre-Àfrica) o de rituals d’iniciació a l’edat adulta. Pel contrari, a l’Europa de la Inquisició la sodomia era un pecat condemnat a tortures i a amb la mort.

HIPÒTESIS 2: La Homofòbia depèn de la Religió/Ateisme de cada estat

Tolerància a la Homosexualitat segons la Religió majoritària al 2013 i Diferència respecte a 2007

 Aquests gràfics ens mostren com dins de les tres corrents de cristianisme trobem una gran variabilitat, per exemple tant el país més homòfob del món (Uganda) com el que té major tolerància LGTB (Espanya) son catòlics; si bé es cert el preocupant auge homòfob als països cristians ortodoxes. Una bona noticia es l’espectacular auge de la tolerància gayer que s’està donant recentment dins els estats budistes i una dolenta es que els països islàmics segueixen concentrant els índex més alarmants d’homofòbia i que, a més està en auge.

Aquesta es una dada que ens podria dur a creure que l’Islam es una religió intrínsecament homòfoba, a diferència de la resta de cultes monoteistes. De nou ens equivocaríem: l’Islam medieval era profundament respectuós amb l’amor entre homes  i a l‘Al-Andalus fins i tot hi havia un popular gènere de poesia homoeròtica , practicada inclús entre monarques com Al-Mu’tamid de Sevilla o Yusuf III de Granada;  pel contrari les primeres normatives homòfobes apareixen entre els jueus de l’antiguitat i les primeres persecucions homòfobes al cristianisme medieval. . Es possible que avui dia a l’Islam s’estigui intensificant la homofòbia com un tret identitari cultural envers Occident, cosa que podria passar també en el cristianisme Ortodox o en certs estats catòlics i protestants d’Àfrica.

Index de Correlació: 0,09

No hi ha cap mena de correlació entre ateisme i tolerància a la homosexualitat. Si be es cert que els quatre estats més extremadament homòfobs son també els menys ateus, això no es dona al contrari. Els estats més tolerants tenen uns índex d’ateisme força baixos i en estats molt ateus (especialment en dictadures o ex-dictadures comunistes) el grau d’homofòbia es alarmant.

HIPÒTESIS 3: La Homofòbia depèn de la pressió demogràfica

Index de Correlació = 0,41

Index de Correlació= 0,36

Index de Correlació = 0,44

 Ja als anys 70’s alguns antropòlegs, com D. Werner, es van adonar que aquelles societats pre-industrials que tenien una pressió demogràfica molt elevada, com a estratègia de supervivència, tendien a ser homòfobes, mentre que aquelles que tenien uns recursos escassos a repartir entre molts, tendien a afavorir la tolerància a la homosexualitat, per tal de reduir la demografia.

Si mirem les tres gràfiques superiors veiem com existeix una certa correlació important: aquells estats on tenir molts fills implica tenir més possibilitats de sobreviure econòmicament (ja que s’incorporen molts joves al treball) tenen una alta natalitat, creixement demogràfic i hi ha molta pressió social perqué els dones tinguin fills sent molt joves; en aquestes societats la homosexualitat estaria mal vista, ja que es percep com una conducta anti-reproductiva que va contra la seva lògica econòmica. Pel contrari als estats on tenir fills surt molt car i on s’incorporen més tard al mercat laboral, solen tenir una menor pressió patriarcal sobre la reproducció femenina i també una major tolerància a la homosexualitat i a les conductes anti-reproductives en general, com ja va veure l’antropòleg Marvin Harris.

HIPÒTESIS 4: La Homofòbia depèn del desenvolupament econòmic

Index de Correlació = 0,41

 

Index de Correlació= 0,52

 

Index de Correlació = 0,55

Com a materialista històric no m’he pogut resistir a buscar causes economicistes a la homofòbia i, tal com sospitava, es el camp on es donen les correlacions més fortes. Els estats on es concentren els índex d’homofòbia més alts son els més pobres i menys desenvolupats, on hi ha una menor capacitat de poder adquisitiu i on es dona una major dependència de l’agricultura. Això té molt a veure amb el que hem comentat abans amb la demografia: la única forma que tenen aquestes societats de sobreviure es tenint molts fills i que aquests es posin a treballar des de ben xics al camp; per tant existeix una alta pressió social contra les conductes no reproductives. Pel contrari, en els estats més desenvolupats , amb economies post-industrials (serveis i informació), els fills no treballen fins que son molt grans, surt molt car mantenir-los i, per tant, la pressió contra les conductes no-reproductives s’ha relaxat molt.

CONCLUSIONS

No existeix un únic factor que expliqui les causes de la homofòbia o l’alliberament LGTB. Es cert que alguns països islàmics i cristians ortodoxes (també en alguns catòlics o protestants africans) actualment estan virant vers conductes homòfobes per motius identitaris, ja que associen homosexualitat a un vici occidental.

Però fonamentalment cal buscar les causes en l’estructura social i en les relacions de producció i reproducció: aquelles societats més pobres, desiguals i menys desenvolupades, on la seva supervivència depèn de tenir una natalitat molt elevada per tal que els nens s’incorporin als treballs agrícoles,  tenen una cultura patriarcal que desenvolupa una elevada pressió social sobre els dones per tal que es casin i tinguin fills de ben joves, però també sobre els homes, per tal que no desenvolupin conductes sexuals no-reproductives. Per contra, aquelles societats occidentals amb economies post-industrials de serveis i informació, on tenir fills surt molt car i la dona es va incorporar massivament al mercat laboral als anys 60’s, han canviat ràpidament els seus valors culturals amb l’aparició de moviments socials d’alliberament i visibilitat tant feminista com LGBT, afavorits per una societat on la natalitat queia en picat i, per tant, desapareixia la pressió social per casar-se jove i tenir fills.

De cara al futur que ens espera? Es difícil de saber, ja que les corrents migratòries, la multiculturalitat, l’auge de la transmissió d’informació (tant en velocitat com en quantitat), i la persistència de la crisi econòmica en alguns estats post-industrials, junt amb el desenvolupament d’altres com Índia, Brasil o Xina, així com les potencialitats d’Àfrica, poden fer canviar profundament aquests index, espero que per bé.

Anàlisi i Valoració dels Resultats Electorals (Europees 2014)

Un dels meus antropòlegs favorits, el materialista cultural Marvin Harris, apunta que davant crisis i transformacions socials profundes les poblacions tendeixen sovint a seguir tota mena de cultes messiànics i ideologies que plantegin un trencament amb l’statu quo, que els doni fé en un futur millor davant la incertesa i la inseguretat d’un temps imprevisible. Harris apunta que això hauria succeït en diversos moments de la història, com en les poblacions feudals europees davant el sorgiment del capitalisme mercantil als s. XV-XVI (protestantismes), entre els indígenes amerindis i canadencs en front l’arribada dels colonitzadors occidentals (cultes “cargo”), a l’extrem orient del s.IV aC (budisme), a les poblacions jueves del canvi d’era enfrontades la repressió romana (cristianisme i mitraisme), al període d’entreguerres com a conseqüència del crak del 29 (totalitarismes),  o fins i tot als Estats Units dels anys 60’s-80’s com una reacció a la incorporació de la dona al món del treball i el canvi del capitalisme industrial al de serveis (new age i telepredicadors).

Com s’ha manifestat,doncs, aquesta transformació ideològica, els anhels de ruptura i el fenomen messiànic en el context de la crisi europea, dins un mon post-industrial i antipolític?

1.- A nivell Europeu: Si exceptuem Grècia on Alexis Tsipras de Syriza ha aconseguit canalitzar el descontentament cap a l’esquerra, tot i que encara no amb una majoria prou contundent, a França, Anglaterra, Àustria, Polònia o Hongria clarament les opcions rupturistes i els lideratges messiànics han adoptat les formes més repugnants de replegament identitari, xenofòbia, tancament de fronteres i receptes econòmiques suïcides.  Afortunadament resulta difícil pensar que formacions tan diferents com els neonazis alemanys del NPD podran articular res en comú amb l’UKIP anglès, però tan mateix resulta imprescindible bastir un moviment plural i unitari antifeixista a nivell continental capaç de bloquejar els seus actes i desmuntar els seus arguments però, sobretot, resulta urgent una canalització del fenomen rupturista-populista-messiànic envers altres direccions, a poder ser d’esquerra.

2.- A nivell Espanyol: L’enfonsament del bipartidisme a Espanya dona lloc políticament al sorgiment de moviments populistes messiànics, tan al centre dreta (Ciutadans-UPyD) com a l’esquerra (Podemos), liderats per tertulians televisius com Javier Nart o Pablo Iglesias.

L’excel·lent resultat de la opció lògica de ruptura (IU-ICV-EUiA), que segueix liderant tota alternativa, ha quedat un xic deslluït per l’auge de Podemos. Es molt frustrant per un militant de pedra picada, com jo, veure com un partit sense cap base, ni militància,  trajectòria, ni estructura,  amb un programa que no té cap ni peus, pot quasi trepitjar-nos els talons. Perquè ens matem a enganxar cartells, a fer mítings, a repartir octavetes en busties i mercats, a debatre teories complexisismes, o fer profunds  debats, si qualsevol estrella mediàtica pot muntar un xiringuito en quatre mesos, ell solet, des de dalt, sense moure un dit fora de les càmeres i les xarxes?

Es evident que la població més afectada per la crisi i necessitada del fenomen messiànic-populista-antipolític no podia empatitzar en absolut amb un líder intel·lectual i rigurós com el meu adorat Ernest Urtasun (que no té res de messies populista, per sort) i no diguem ja amb el gris i desconegut cap de llista d’IU, Willy Meyer, absolutament aliè a la nova política i que, fins i tot per molts militants d’IU, era vist com un llast amortitzat. Tan sols cal donar un cop d’ull a aquest gràfic:

M’agradaria puntualitzar que Podemos té poc a veure amb la CUP, tot i que algú li puguin semblar força similars. Els votants de Iglesias son de nivell econòmic i cultural baix, castellanoparlants, de l’àrea metropolitana, mentre que els seguidors de David Fernàndez son els que tenen major percentatge de llicenciats universitaris, viuen en poblacions mitjanes/petites, son de classe mitja/alta i infinitament més nacionalistes; es com comparar Gràcia i Badia del Vallés. PD: Mireu aquest gràfic i aquest estudi. De fet m’agradaria saber quants dels 1.245.948 votants que ha tingut Podemos té la menor idea que està donant suport a una candidatura troskista, ni de què es el troskisme, ni que un tal Trosky va existir mai.

També seria un error creure que qualsevol experiment nou i adanista, pel simple fet de ser-ho, serà un èxit, doncs les candidatures del Partido X, Recortes Cero, Partit Pirata, RED o Vox, s’han menjat els mocs, al no disposar un messies prou conegut. Aquest precedent em fa témer un allau de xiringuitos liderats per tota mena de dives i estrellones televisives de cara a les municipals.

Finalment dir que, tot i que m’alegro moltíssim que les ganes de trencament i lideratges populistes els hagi recollit l’esquerra i no la ultradreta, sinó hi ha una sinergia dialèctica unitària amb l’esquerra clàssica (que també haurà de fer profunds canvis, no ens enganyem), no s’aconseguirà mai superar el bipartidisme i el sistema econòmic.

3.- A nivell Català: Sense cap mena de dubte l’independentisme es la cristal·lització més clara del fenomen ruturista-messiànic, tot i que ens trobem davant un canvi de messies: si fins ara qui recollia els fruits de les masses enfurismades i mobilitzades per l’ANC era Artur Mas, ara una opció més nítidament populista i messiànica l’ha substitut al capdavant, l’Esquerra Republicana de Junqueras, i, per l’altre banda, Ciutadans es confirma com el seu mirall en l’àmbit nacionalista espanyol.

Per aquells addictes a les lectures polítiques envers al monotema nacional, he realitzat aquest gràfic agrupant el nombre de vots segons aquelles formacions que tenen decidit el seu vot de cara al 9N, tan pels del SI+SI (ERC , CIU i EH Bildu), els del NO (PSC, PP, C’s, UPyD i ultradreta),  així com els que no ho tenen clar (la resta). Quedaria així:

M’atreviria a dir que es un escenari prou obert, tot i que es obvi que els independentistes  es troben més mobilitzats que els centralistes i partidaris del immobilisme constitucional. La gran bossa de l’abstenció i d’aquells (en els que m’incloc) no tenim gens clara la posició al respecte, seran qui moguin i inclinin la balança entre els dos extrems, si es que tal consulta s’arriba a fer mai ja que, veient com la policia va reprimir el “Multreferendum“, em temo el pitjor el 9N.

Reflexions Arqueològiques i Històriques sobre el Vegeterianisme

L’altre dia a l’agrupació local d’ICV a l’Hospitalet vam organitzar un debat amb associacions i moviments socials dedicats a la defensa dels drets dels animals. La destacada activista Aïda Gascon va treure el tema del vegetarianisme/veganisme i la possibilitat d’una societat humana que visqui sense menjar carn animal. Els seus arguments giraven entorn a que la quantitat d’aigua i de terra vegetal que es destina a la criança d’animals resulta ecològicament insostenible en el temps, així com el maltractament i la massificació animal en les granges industrials. Com a arqueozoòleg, però, vaig fer una contundent intervenció explicitant algunes objeccions que a mi em presenta des d’un punt de vista arqueològic/antropològic:

Reproducció d’un grup d’Homo Habilis descarnant una zebra fa 2 milions d’anys

1.- Evolució homínida: Els Australopitecs (4.000.000 ANE), segons ens mostren els anàlisis d’estries de les seves dents, eren completament vegetarians. A partir de l’Homo Habilis (2.500.000) es comença a consumir carn, segurament amb una carronyeria oportunista que deriva en caça intensiva fa 1.700.000 anys amb els primers homínids d’Europa. Des d’aleshores mai s’ha documentat cap exemple d’una societat que no s’alimenti d’animals. El consum de carn, per tant, es molt anterior al sorgiment de la nostre espècie i està plenament lligada a la nostre evolució biològica.

2.- Domesticació animal: Les ovelles, cabres, vaques, porcs, gallines, cavalls, gossos o gats son espècies artificials creades per l’home a partir de la domesticació d’espècies salvatges i no sobreviurien en llibertat sense l’alimentació que els aportem nosaltres. La revolució neolítica, amb l’aparició de la ramaderia, va ser absolutament fonamental per fer un canvi demogràfic al planeta passant d’un creixement anual del 0,03% del mesolític al 1% de finals del neolític.

3.- Paper dels animals en l’economia de les societats pre-industrials: La religió hindú va prohibir el consum de la vaca ja que, com va demostrar l’antropòleg Marvin Harris, aquest animal es imprescindible per generar adob i per fer servir l’arada. Tot i aquest tabú alimentari, les vaques son consumides per les castes inferiors, esdevenint un mecanisme de redistribució alimentaria. Molts països en vies de desenvolupament no podrien sobreviure sense els recursos que obtenen dels animals (llet, pell, força de treball, ossos, plomes, medul·la…)

4.- El perill del Canibalisme: Totes les societats que han tingut mancances de proteïna animal en el medi al llarg de la història, no han esdevingut vegetarianes, sinó caníbals. Tenim nombrosíssims casos de consum de carn humana ja al Paleolític Inferior (Atapuerca 800.000 ANE)  Al llarg del paleolític i del neolític trobem exemples puntuals de persones bullides, rostides o descarnades (cova de Fontebregona, França, 5.000 ANE). A nivell etnogràfic: els aborígens de Queensland (Australia) pràcticaven la caça de nens i dones d’altres tribus davant la menor escassedat animal. L’Estat Asteca, davant la mancança de grans mamífers domèstics o salvatges, practicaven el sacrifici humà massivament, per devorar ritualment les seva carn. L’expedició d’Hernan Cortés va trobar 136.000 cranis humans en una sola fosa a la plaça major de Tenochtitlán. En la IIGM es van documentar casos de canibalisme durant el setge de Leningrad; també durant l’Holodomor, la gran fam viscuda a Ucraïna entre 1932 i 1933.

5.- El mal precedent de Polònia: El 1981 el govern comunista de Polònia va anunciar una reducció del 20% de les racions de carn subvencionada per l’estat, degut a que la URSS emprava 186 milions de tones de gra a fer pinsos i 126 milions de tones al consum humà. Van esclatar revoltes populars per tot el país i el govern polonès va haver d’imposar la llei marcial. El mateix Mikhaïl Gorbatxov va confessar davant el Comitè Central del Partit Comunista el 1988 que si pogués posar 80kg de carn a l’any en el plat de cada ciutadà, s’acabarien tots els problemes socials de cop.

 6.- Limitacions culturals i ambientals: Com s’alimentarien els habitants de les regions del planeta on es pràcticament impossible la pràctica de l’agricultura? Sobreviurien els esquimals sense pescar? Per altre banda moltes cultures i religions, com el judaisme, l’hinduisme o l’Islam, practiquen un consum d’animals basat en les seves creences rituals, plenes de tabús alimentaris i sacrificis en festes destacades. Per tant, eliminar la carn implicaria un fortíssim xoc cultural per a milions de persones.

Estic completament a favor de les mesures destinades a posar fi al maltractament animal, crec que s’hauria de reduir el consum humà de carn, però, veient els casos abans exposats, soc extremadament escèptic davant la prohibició del consum de carn  que podria tenir greus i imprevisibles conseqüències socials. Soc molt més partidari d’aplicar mesures com evitar la sobre-explotació d’aqüífers, prohibir la destrucció d’excedents alimentaris en indústries càrniques, redistribució equitativa i justa dels aliments dins les societats en desenvolupament, consumir productes de proximitat, donar una mort incruenta als animals o prohibir l’ús del sofriment d’animals per coses supèrflues com productes cosmètics o espectacles (no de medicaments, en aquest cas ho veig justificat si es imprescindible).

DEESSES I BRUIXES: Transfons històric a “Las Brujas de Zugarramurdi”

Com aquest any per primer cop, des de 2006 (per raons laborals i familiars), no he pogut assistir al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, vaig compensar la meva nostàlgia amb el darrer film d’Alex de la Iglèsia “Las Brujas de Zugarramurdi“, molt entretingut tot i que el final no està a l’alçada de la trama i les excel·lents interpretacions dels actors i, sobretot, de les actius.

Més que una crítica cinèfila m’agradaria aportar un anàlisi del transfons històric en el que es basa el film: la continuïtat entre el culte pagà a la Deessa Mare i la bruixeria dels segles XV-XVII que no es una idea gens innovadora ni descabellada, com podria semblar a primera vista. Tals sols assenyalar una patinada: els dòlmens no son llocs de reunió, ni tenen res a veure amb la bruixeria; son estructures d’enterrament col·lectiu emprades durant el neolític final-calcolític (IV-III mil·lenni ANE)

La Caça de Bruixes als s.XV-XVII

Efectivament a la localitat navarresa de Zugarramurdi (molt propera a la frontera francesa) es molt coneguda per que el 1610 el Tribunal de la Inquisició de Logroño hi va fer el major “auto de fé” contra la bruixeria de la història d’Espanya: 53 dones van ser acusades de bruixes i 12 van ser condemnades a morir a la foguera (5 d’elles ja estaven mortes i es va cremar una imatge seva).

Aquest episodi es troba enarcat dins un fenomen global: entre els segles XV i XVII més de 500.000 persones son assassinades a Europa i nord-amèrica acusades sobretot per la Inquisició catòlica (entre altres fanàtics protestants) de practicar la bruixeria. Aquestes dones eren torturades amb fuets, punxons, agulles, oli bullent, torxes i violacions per tal que confessessin el seu culte al diable i, quan finalment ho feien, eren cremades vives en una foguera pública. En aquest mateix moment també es persegueixen homosexuals així com els cultes jueus i musulmans.

L’antropòleg i materialista cultural Marvin Harris planteja a la seva obra “Vacas, cerdos, guerra y brujas” que aquesta persecució està dirigida per les classes més poderoses de la societat per tal de dividir als treballadors, buscant falsos culpables en els estaments més dèbils de la societat (igual que ara amb la xenofòbia), aturant revoltes pageses contra nobles i clergues, evitant el sorgiment de messianismes sectaris cristians que qüestionaven la propietat privada, com l’anabaptisme revolucionari de Thomas Müntzer.

Per altre banda Silvia Federicci planteja en “El Caliban y la Bruja” que la persecució de la bruixeria es produeix dins un procés de privatització de la terra per part de la burgesia (Si, pero… A Espanya no es desamortitzen terres comunals fins al s.XIX quan ja no existia la caça de bruixes. L’acumulació pre-capitalista aquí es produeix en el comerç transatlàntic) així com en un procés d’origen del patriarcat per controlar la reproducció femenina i augmentar la ma d’obra (Cert, però no es cap novetat: aquest procés s’origina al mesolític, 11.000 anys abans, simplement s’intensifica).

El Culte a la Deesa Mare i el diable

Pràcticament des de l’arribada dels primers Homo Sapiens a Europa tenim documentat un culte a unes estatuetes femenines anomenades “Venus Paleolítiques”, des dels Pirineus fins a Sibèria, entre el 30.000 i el 10.000 ANE. Sempre tenen característiques sexuals molt desenvolupades i s’enterren al voltant de els cabanes o al costat dels fogars, com amulets protectors. Algunes arqueòlogues feministes hi veuen un culte a la fertilitat o una Deesa Mare en un temps anterior al patriarcat i la divisió sexual del treball.

Aquest culte perd importància durant el mesolític (quan s’inicia el control sobre la sexualitat femenina per tal de regular la demografia) però mai s’extingeix del tot. A Çatal Huyuk (neolític inicial) tornem a trobar aquesta figura i en els primers estats comparteix espai amb divinitats masculines dins el panteó de totes les religions politeistes, amb diferents noms: Innana-Isthar (Mesopotàmia), Aditi (hunduisme), Cibeles (frigis), Potnia Theron (Creta), Hera, Afrodita i Artemisa (Grècia), Venus (Roma) Umai (Sibèria), Anann (Celtes), Nethus (germànics), Freyja (nòrdics),  Mari (vascons), Coatlicue (Asteques) o Atabey (Carib).

També els jueus tenien una deessa femenina: Asera o Astoret, mare de tots els deus, versió hebrea de la deessa mesopotàmica Isthar. Aquest culte es eradicat durant la reforma religiosa de Josies de Judà, realitzada el s.VI ANE on prohibeix el culte a Asera,  i en destrueix els seus altars (també els del deu fill Baal). A partir d’aquell moment Astaret esdevé el diable Astaroth i Baal Belcebú, convertint així el culte a la Deessa Mare en quelcom diabòlic i satànic.

De fet els sumeris ja tenien molt abans un mite força semblant: La deessa mare Innana (Ishtar), en la creació del món, baixa a l’infern per destruir a la deessa de la mort, Ereshkigal la seva germana gran, mentre que el seu marit (el deu Dumuzi) durant la seva absència, li rebata el tron i esdevé Deu suprem. Innana torna de l’infern amb un exercit de diables per venjar-se d’ell com bé explica Mircea Eliade al llibre “Historia de las creencias y las ideas religiosas“.

El diable en la mitologia cristiana sempre es presenta com un ser amb característiques andrògines o femenines, com podem veure en aquesta representació del “Codex de Gigas” del s.XIII fet pel monjo benedictí de Txèquia Hernan el Reclús  La idea que les bruixes modernes practiquen un culte a la Deessa Mare (disfressada de diable) es recollida pel folklorista nord-americà Charles Godfrey Leland el 1897 en el llibre “Aradia, el evangelio de las Brujas” segons el qual les bruixes rurals italianes del s.XIX retien encara culta a la deessa Diana, a la seva filla Aradia i al seu fill Lucifer. I de fet, aquesta és la idea principal de la Wicca o neo-bruixeria contemporània, part fonamental de la cultura new age.

No estic dient que les bruixes del s.XV-XVII realment practiquessin aquest culte ni que hi hagi una continuïtat real des de les Venus Paleolítiques a la Wicca. El més probable es que les bruixes acabessin confessant un culte al diable per posar fi a les tortures. El que si es cert es que la religió jueva recull el mite sumeri de la diabolització de la Deessa Mare, dins d’un procés de construcció simbòlica dels mites heteropatriarcals (com el de la Eva pecadora o el de Sodoma), fet que es generalitza arreu d’occident a l’edat mitja a partir de l’adopció del cristianisme, tot i que el patriarcat en si es molt anterior.