Son els estats petits més eficients?

Un dels arguments recurrents per part del nacionalisme català es que els estats petits, dins el context europeu, son més rics, eficients, tenen millor benestar i son més igualitaris. Per tal de justificar això normalment es tendeix a cometre “cherry picking” o la “fal·làcia de l’evidència incomplerta“, es a dir, s’escullen tan sols aquelles evidències que validen la hipòtesi (Noruega, Mònaco, Luxemburg), ocultant deliberadament aquelles que la refuten (Albània, Macedònia, Xipre, Moldàvia, Malta o Bòsnia).  Per tal de contrastar aquesta hipòtesi d’una forma científica i objectiva he decidit fer un experiment estadístic que qualsevol persona pot repetir, si així ho vol.

Metodologia

He creat una base de dades amb el programa d’estadística SPSS 15.0 a partir dels índex demogràfics i econòmics extrets de la web d’indicadors del Banc Mundial. He escollit tots els estats plenament reconeguts per la ONU dins del continent europeu situats entre Portugal i Rússia (ambdós inclosos), així com els diversos estats insulars perifèrics (Xipre, Malta, Regne Unit, Irlanda i Islàndia); tan sols he exclòs els micro-estats de Sant Marino i del Vaticà, dels quals no existeix pràcticament cap dada econòmica publicada. Per tal de mesurar la mida dels estats he escollit la variable “Número d’Habitants” i la he creuat amb diversos indicadors econòmics amb diagrames de dispersió; després he calculat l’index de regressió lineal, que mesura quina correlació hi ha entre dues variables on 0 es cap i 1 es total.

Son els estats petits més rics?

Índex de Regressió: 0,01

Per tal de mesurar la riquesa dels estats he escollit la variable “PIB per Capita“, es a dir la divisió de la riquesa total d’un estat entre el seu número d’habitants, mesurat en dòlars americans. Com es pot veure en el gràfic no existeix cap mena de correlació entre els dues variables. Existeixen països molt petits molt pobres (Moldàvia amb 3,5 milions d’habitants té 2.233 $/habitant, Montenegro amb 620.000 habitants té 5.370 $/habitant) i molt petits molt rics (Mònaco amb 30.000 habitants té 163.060 $/habitant), de la mateixa forma que existeixen països molt grans molt pobres (Ucraïna amb 43M habitants te 3.082 $/habitant) i d’altres molt grans i molt rics (Alemanya amb 80M d’habitants té 47.623 $/habitant).

Son els estats petits més igualitaris?

Índex de Regressió: 0

Hom podria pensar que si bé els estats petits no tenen perqué ser més rics però al menys poden més igualitaris, ja que son menys a repartir, com havien estat ser les comunitats pre-estatals. Es això cert? Per tal de mesurar la desigualtat he escollit la variable “Index GINI“, el resultat de multiplicar el Coeficient GINI per 100. Aquest coeficient mesura la desigualtat entre els ingressos de les persones més pobres i les més riques on 0 es la igualtat total i 1 la desigualtat màxima. Com podem veure al gràfic, l’índex de regressió es 0, es a dir, no existeix cap mena de correlació entre ambdues variables. L’estat amb una major desigualtat interna es ben petit, Bòsnia-Hezergovina (3,8M habitants, Index GINI 46), mentre que un altre estat petit com Islàndia té un índex molt baix (320.000 habitants, Index GINI 26,3), molt semblant a un estat gran com Ucraïna (45,3M habitants, Índex GINI 24,8).

NOTA: Aquesta variable no està disponible ni actualitzada per tots els estats europeus, però si per la immensa majoria.

Tenen els estats petits menys atur?

Índex de Regressió: 0,03

També podríem pensar que en els estats petits, al ser menys gent es més fàcil repartir la feina. Per mesurar això he escollit el percentatge d’atur sobre el total de la població treballadora registrat en l’any 2014. Com podem observar, de nou no existeix pràcticament cap correlació entre les dues variables.  A un estat petit com la Ex-República Iugoslava de Macedònia (2,1M d’habitants) hi ha un 29% d’atur, mentre que a Luxemburg amb 550.000 habitants tenen tan sols un 5,9% d’atur. Entre els estats grans també veiem com l’atur va del 5,3% d’Alemanya (80M d’habitants) al 27,3% de Grècia (10,3M d’habitants) o el 26,6% d’Espanya (46,4 M d’habitants).

Tenen els estats petits un major benestar?

Algú podria pensar que es més senzill crear un estat del benestar eficient per menys persones. Aquest aspecte es un tant complex de mesurar; així doncs he tingut en compte tres variables diferents i complementaries en torn a l’aspecte més essencial del benestar, la Sanitat:  Esperança de vida al nàixer, diners que es destinen a la sanitat per habitant en dòlars americans (indiferentment si la sanitat es pública o privada) i finalment el nombre de llits hospitalaris per cada mil habitants.

Índex de Regressió: 0

Índex de Regressió: 0

Índex de Regressió: 0

De nou ens trobem vanat tres variables sense absolutament cap mena de correlació amb el número d’habitants.  Hi han estats molt grans amb molts llits d’hospital, com Ucraïna (9 llits/1000 habitants) , o molt petits com Mònaco (13,8 llits/1.000 habitants), així com hi han estats petits amb pocs llits com Albània (2,8M habitants, 2,6 llits/1.000 habitants) i també grans amb pocs llits com Regne Unit (64,5M d’habitants, 2,9 llits/1.000 habitants). El mateix observem a les altres variables.

Conclusions

No existeix absolutament cap argument racional, científic i objectiu que permeti afirmar que es millor viure en un estat petit que gran. No hi ha cap mena d’evidència documentada dins l’Europa actual que vinculi la mida dels països amb el seu nivell de riquesa, igualtat, benestar o treball; qui així ho afirmi s’estarà deixant dur per la demagògia, els perjudicis, la fe dogmàtica, el pensament positiu o la irracionalitat. Així doncs, en comptes d’estar ficats dins l’estèril debat Catalunya-Espanya hauríem d’estar bastant més preocupats pel tipus de polítiques que es fan en en el seu interior i parlant de propostes ideològiques en un eix esquerra-dreta i no en la malaltissa obsessió identitària per la mida de les fronteres.

Jo, per la meva part, segueixo pensant que davant el mercat globalitzat cal una hisenda única europea lligada amb una fiscalitat justa i progressiva, per tal de redistribuir el deute i la riquesa d’una forma eficient al continent europeu. Una fragmentació en petits estats pot generar una dinàmica de competitivitat fiscal neoliberal, un major “dumping” d’impostos baixos i paradisos fiscals per atreure les grans fortunes, com de fet ja fan els microestats més rics d’Europa Liechestein, Luxemburg, Mònaco i Andorra, així com de baixos sous i precarietat laboral per tal d’atreure inversions industrials no qualificades.

PD: Per si algú vol comprovar possibles errors o creuar les variables d’una altre forma, us deixo amb la base de dades en format excel (que es més manejable que el SPSS) per que us la pugueu descarregar ->Base dades Mida estats

Per què la Homofòbia augmenta en uns països i disminueix en altres?

En motiu de la setmana del Orgull LGBT he decidit fer un breu estudi sociològic-geogràfic tractant de respondre a un dubte que m’inquieta força: perqué en alguns països els drets de les persones homosexuals augmenten cap a una igualtat total mentre que en altres es dona un increment brutal de la repressió homòfoba?

La metodologia que he seguit ha estat fer una base de dades amb el programa estadístic SPSS recollint les dades de la tolerància a la homosexualitat per estats de l’enquesta realitzada per Pew Research Center el 2007 i el 2013 i ho he creuat  amb diferents variables geogràfiques, demogràfiques o econòmiques de cada país segons les completes bases de dades de la web del Banc Mundial. El resultat es el següent:

HIPOTESIS 1: La Homofòbia depèn del Continent

Tolerància a la Homosexualitat per Continents i Diferència entre 2007 i 2013

Efectivament tenim importants diferències per aquesta variable: els països situats en els continents de l’anomenat “Occident” (Europa i  Nord Amèrica) son els que tenen major tolerància i on aquesta creix més, Àfrica i Pròxim Orient es troben a l’extrem oposat, mentre que Àsia i Amèrica Llatina queden entre mig. Cas a part es Europa del Est una zona on, tot i tenir certa tolerància, és on la homofòbia està creixent de forma més alarmant en els darrers anys.

Veient aquests gràfics hom podria arribar a una conclusió “determinista geogràfica”, creient que el fet d’estar a la part occidental de l’hemisferi nord ens pressuposa per ser “gayfriendly”. Doncs bé, segurament si haguéssim fet aquesta enquesta amb anterioritat a les colonitzacions imperialistes, els resultats haurien estat just a la inversa, ja que la majoria de cultures indígenes pre-industrials tenien molt poca homofòbia i en moltes d’elles els homosexuals eren xamans o sers divins (com als amerindis o els esquimals siberians) o bé la homosexualitat era una pràctica militar pròpia de guerrers (com els azande   de centre-Àfrica) o de rituals d’iniciació a l’edat adulta. Pel contrari, a l’Europa de la Inquisició la sodomia era un pecat condemnat a tortures i a amb la mort.

HIPÒTESIS 2: La Homofòbia depèn de la Religió/Ateisme de cada estat

Tolerància a la Homosexualitat segons la Religió majoritària al 2013 i Diferència respecte a 2007

 Aquests gràfics ens mostren com dins de les tres corrents de cristianisme trobem una gran variabilitat, per exemple tant el país més homòfob del món (Uganda) com el que té major tolerància LGTB (Espanya) son catòlics; si bé es cert el preocupant auge homòfob als països cristians ortodoxes. Una bona noticia es l’espectacular auge de la tolerància gayer que s’està donant recentment dins els estats budistes i una dolenta es que els països islàmics segueixen concentrant els índex més alarmants d’homofòbia i que, a més està en auge.

Aquesta es una dada que ens podria dur a creure que l’Islam es una religió intrínsecament homòfoba, a diferència de la resta de cultes monoteistes. De nou ens equivocaríem: l’Islam medieval era profundament respectuós amb l’amor entre homes  i a l‘Al-Andalus fins i tot hi havia un popular gènere de poesia homoeròtica , practicada inclús entre monarques com Al-Mu’tamid de Sevilla o Yusuf III de Granada;  pel contrari les primeres normatives homòfobes apareixen entre els jueus de l’antiguitat i les primeres persecucions homòfobes al cristianisme medieval. . Es possible que avui dia a l’Islam s’estigui intensificant la homofòbia com un tret identitari cultural envers Occident, cosa que podria passar també en el cristianisme Ortodox o en certs estats catòlics i protestants d’Àfrica.

Index de Correlació: 0,09

No hi ha cap mena de correlació entre ateisme i tolerància a la homosexualitat. Si be es cert que els quatre estats més extremadament homòfobs son també els menys ateus, això no es dona al contrari. Els estats més tolerants tenen uns índex d’ateisme força baixos i en estats molt ateus (especialment en dictadures o ex-dictadures comunistes) el grau d’homofòbia es alarmant.

HIPÒTESIS 3: La Homofòbia depèn de la pressió demogràfica

Index de Correlació = 0,41

Index de Correlació= 0,36

Index de Correlació = 0,44

 Ja als anys 70’s alguns antropòlegs, com D. Werner, es van adonar que aquelles societats pre-industrials que tenien una pressió demogràfica molt elevada, com a estratègia de supervivència, tendien a ser homòfobes, mentre que aquelles que tenien uns recursos escassos a repartir entre molts, tendien a afavorir la tolerància a la homosexualitat, per tal de reduir la demografia.

Si mirem les tres gràfiques superiors veiem com existeix una certa correlació important: aquells estats on tenir molts fills implica tenir més possibilitats de sobreviure econòmicament (ja que s’incorporen molts joves al treball) tenen una alta natalitat, creixement demogràfic i hi ha molta pressió social perqué els dones tinguin fills sent molt joves; en aquestes societats la homosexualitat estaria mal vista, ja que es percep com una conducta anti-reproductiva que va contra la seva lògica econòmica. Pel contrari als estats on tenir fills surt molt car i on s’incorporen més tard al mercat laboral, solen tenir una menor pressió patriarcal sobre la reproducció femenina i també una major tolerància a la homosexualitat i a les conductes anti-reproductives en general, com ja va veure l’antropòleg Marvin Harris.

HIPÒTESIS 4: La Homofòbia depèn del desenvolupament econòmic

Index de Correlació = 0,41

 

Index de Correlació= 0,52

 

Index de Correlació = 0,55

Com a materialista històric no m’he pogut resistir a buscar causes economicistes a la homofòbia i, tal com sospitava, es el camp on es donen les correlacions més fortes. Els estats on es concentren els índex d’homofòbia més alts son els més pobres i menys desenvolupats, on hi ha una menor capacitat de poder adquisitiu i on es dona una major dependència de l’agricultura. Això té molt a veure amb el que hem comentat abans amb la demografia: la única forma que tenen aquestes societats de sobreviure es tenint molts fills i que aquests es posin a treballar des de ben xics al camp; per tant existeix una alta pressió social contra les conductes no reproductives. Pel contrari, en els estats més desenvolupats , amb economies post-industrials (serveis i informació), els fills no treballen fins que son molt grans, surt molt car mantenir-los i, per tant, la pressió contra les conductes no-reproductives s’ha relaxat molt.

CONCLUSIONS

No existeix un únic factor que expliqui les causes de la homofòbia o l’alliberament LGTB. Es cert que alguns països islàmics i cristians ortodoxes (també en alguns catòlics o protestants africans) actualment estan virant vers conductes homòfobes per motius identitaris, ja que associen homosexualitat a un vici occidental.

Però fonamentalment cal buscar les causes en l’estructura social i en les relacions de producció i reproducció: aquelles societats més pobres, desiguals i menys desenvolupades, on la seva supervivència depèn de tenir una natalitat molt elevada per tal que els nens s’incorporin als treballs agrícoles,  tenen una cultura patriarcal que desenvolupa una elevada pressió social sobre els dones per tal que es casin i tinguin fills de ben joves, però també sobre els homes, per tal que no desenvolupin conductes sexuals no-reproductives. Per contra, aquelles societats occidentals amb economies post-industrials de serveis i informació, on tenir fills surt molt car i la dona es va incorporar massivament al mercat laboral als anys 60’s, han canviat ràpidament els seus valors culturals amb l’aparició de moviments socials d’alliberament i visibilitat tant feminista com LGBT, afavorits per una societat on la natalitat queia en picat i, per tant, desapareixia la pressió social per casar-se jove i tenir fills.

De cara al futur que ens espera? Es difícil de saber, ja que les corrents migratòries, la multiculturalitat, l’auge de la transmissió d’informació (tant en velocitat com en quantitat), i la persistència de la crisi econòmica en alguns estats post-industrials, junt amb el desenvolupament d’altres com Índia, Brasil o Xina, així com les potencialitats d’Àfrica, poden fer canviar profundament aquests index, espero que per bé.

Demografia: mentides i futurisme.

Quan fa uns dies el Govern central va llençar la seva esperpèntica ocurrència de postergar la jubilació als 67 anys, ho van justificar amb una suposada piràmide demogràfica de la societat espanyola de l’any 2050, segons la qual Espanya avança inexorablement cap al Apocalipsi de l’envelliment total de la societat.

I clar jo, que soc un professional llicenciat en Ciències Socials vaig al·lucinar! Com redimonis era possible establir prediccions tan acurades a 40 anys vista, si cap economista es capaç d’establir amb certesa l’evolució els índex macroeconòmics el trimestre vinent, cap metge pot preveure amb exactitud les pandèmies futures i cap antropòleg s’aventura a fer un avanç de les corrents migratòries de l’any proper?

Es evident que aquí hi havia d’haver gat amagat per algun lloc, així doncs vaig agafar una llibreta i un llapis i vaig sortir ràpidament en busca de la veritat per tal de compartir-la amb vosaltres. I que millor que acudir a la conferència que la catedràtica en geografia humana de la UAB i directora del Centre d’Estudis Demogràfics, Anna Cabré, va realitzar al CCCB sota el títol “El futur de la família”?

Segons Cabré totes les prediccions que s’havien realitzat als anys 90’s sobre la població espanyola han resultat completament errònies de dalt a baix:

• S’esperava una mitjana d’immigració de 30,000 persones/ any i ha estat superior al milió, la taxa més elevada des dels anys 60’s. Això ha estat producte del creixement econòmic desigual al planeta i a la segmentació del mercat laboral (hi han feines que només fan els immigrants).           
• S’ha trencat la equació segons la qual a major riquesa menys fecunditat: l’índex de naixements/dona ha passat  del 1,1 al 1,6% en pocs anys. Tot i que hi ha un alt percentatge de dones que no tenen fills, les que pareixen en tenen més.

Cabré va desmuntar de dalt a baix la piràmide demogràfica apocalíptica del Govern, afirmant que els gràfics amb una base piramidal estreta son positius ja que tan sols indiquen una baixa mortalitat infantil. La piràmide demogràfica ideal hauria de tendir a ser el més rectangular possible.

Ella peró, si que es va atrevir a donar algunes pistes per on poden anar els trets de cara als propers anys, tot i que ja va indicar la dificultat d’aventurar dades dins la demografia. Aquí les seves idees:

– La societat espanyola avança cap a el model de família post-patriarcal, amb igualtat home-dona en salari i feina.

-La família del futur tindrà quatre generacions i els nens coneixeran als seus besavis.

-La taxa d’immigrants baixarà, peró es mantindrà elevada, ja que la segmentació laboral seguirà present.

-El mercat laboral tendirà al temps parcial i a l’adaptació als horaris escolars, permetent un augment de la fecunditat. Les dones tornaran a valorar la possibilitat de tenir fills sense que això repercuteixi negativament a la seva carrera professional.

-Al tenir una vida més llarga és normal que l’edat d’emancipació s’endarrereixi, allargant així la joventut, tenint com a límit la fecunditat femenina.

Així doncs, estimats lectors, quan us vinguin a retallar els drets en nom de suposades profecies terrorífiques, sigueu un xic crítics: es possible que les dades amb les que es basin se les hagin tret literalment de la màniga.