Sobre el NO reconeixement de les víctimes LGTB de l’Holocaust Nazi

Aquest diumenge vaig tenir l’honor d’intervindre al homenatge que es va realitzar a Sant Boi a les víctimes de l‘Holocaust Nazi. La meva intervenció va versar sobre la persecució de la homosexualitat durant el nazisme i la manca de reconeixement a les víctimes d’aquest. Per si fos del vostre interès, transcric la intervenció, ampliada.

Les primeres organitzacions d’alliberament homosexual no es van donar a Nova York als anys 60’s, sinó a la Alemanya de començaments de segle: el 1900 es funda el “Comitè Científic Humanitari” demanant la despenalització de la homosexualitat amb recollides de signatures entre 1903 i 1922, que van rebre el suport d’Enstein, Stefan Sweig, Thomas Mann o Herman Hesse. També “La Comunitat dels Propis” que rebutjava l’estereotip del gai efeminat o la “Lliga dels Drets Humans”  amb 30.000 membres el 1928. La República de Weimar va perseguir als homosexuals amb policia especialitzada que feia “llistes roses” de possibles gais que assitien a saunes o feien cruising, arribant a 1107 detinguts el 1925 per aquest motiu. Cap dels tres partits d’esquerres del moment (SPD, USPD i KPD) tenen la menor consideració pels drets de gais i lesbianes, mantenint-se en una ambigüitat al respecte.

Tot i això, durant la República, a les grans urbs com Berlin s’estableix un clima d’oberta tolerància amb l’explosió d’una contracultura homosexual que tenia l’epicentre en el cabaret El Dorado, on actuen transvestits amb la gran diva Marlene Dietritch i es reuneixen intel·lectuals. Apareixen les primeres revistes gais (Uranus o La Illa) i lèsbiques (Amor de Dona, amb 10.000 exemplars), exposicions de fotografia homoeròtica (Von Gloeden) el primer cinema obertament homosexual (Víctor i Victoria, Mikäel de Therodor Dreyer o la lèsbica Mädchen in Uniform de 1931) i es crea el primer himne d’alliberament sexual “La Cançó Lila” de 1921 (escolta-la aquí, interpretada per Ute Lemper).

Amb l’arribada de Hitler el poder el mateix 1933 s’ordena el tancament de tots els locals i organitzacions LGTB i considera la homosexualitat una aberració criminal però, en una lògica típicament homòfoba, en un primer moment es persegueixen tan sols aquells efeminats que trenquen els rols de gènere, mentre que els dirigents de les SA com Erns Rohm son obertament homosexuals i hipermasculins i el filòsof Hans Bluher teoritza sobre un Reich sense dones. Això canvia radicalment  arrel de la Nit dels Ganivets Llargs (1934) quan s’utilitza l’excusa de la homosexualitat per acabar amb les SA, el sector nazi més radical. A partir d’aquest moment la retòrica homòfoba agafa proporcions descomunals:

– Entre 1933 i 1945 son detinguts 100.000 homosexuals masculins, uns 47.000 son condemnats, la majoria a mort. Els gais estaven marcats per un triangle rosa i les lesbianes negre.

– La GESTAPO crea un cos policial específicament homòfob, la Central del Reich per la Lluita contra la Homosexualitat i l’Avort, que va fer 42.000 fitxes en una “llista rosa” de sospitosos d’homosexualitat. Els seus màxims responsables Erich Jacob i Carl Heinz Rodenberg mai van ser jutjats. El 1941 Hitler dona la ordre secreta de depurar l’exèrcit i la GESTAPO de possibles gais exterminant sense judici als sospitosos.

– A partir de 1940 Himmler ordena el trasllat a camps d’extermini de tots els detinguts sota sospita d’homosexualitat. La xifra dels deportats es força desconeguda, alguns autors suposen que era baixa, entre 5.000 i 15.000 (un 0,25% de Dachau) però la seva tasa de mortalitat era molt més elevada que la resta de presos (32% enfront al 20% general); altres, en canvi l’eleven fins a 200.000, el càlcul es força difícil, ja que molts cops les acusacions d’homosexualitat eren infundades. A diferència dels jueus, es deporten els homosexuals del Reich i dels territoris annexionats, però no dels ocupats. Dins dels camps eren marginats, inclús per la resta de presos i estaven aïllats amb presos comuns, al menys a Buchenwald.

– També es van realitzar diversos experiments biològics per “curar la homosexualitat”: 400.000 homes van ser esterilitzats i 2.000 castrats. Al camp de Buchenwald es van realitzar experiments posant glàndules a la ingle a 15 homes que van morir al camp de poc temps.

El NO reconeixement

A diferència del cas dels jueus, aquesta repressió no va ser reconeguda: les lleis homòfobes que perseguien als homosexuals van seguir vigents fins al 1968 a la RDA i fins el 1969 a la RFA. A les víctimes dels camps se’ls va tractar de delinqüents i degenerats, molts d’ells van ingressar a la presó tal com van sortir dels camps d’extermini. Les associacions de perseguits pel règim nazi es van negar a reconèixer als gais, cap d’ells va rebre la menor compensació de l’estat alemany, ni tan sols es va comptabilitzar el treball en els camps de cara a al seva jubilació. No se’n va fer el menor esment als judicis de Núremberg i ningú es va molestar a interrogar als capos nazis sobre la homofòbia.

El govern de la RFA no va fer cap reconeixement a aquestes víctimes fins 1985, fins l’any 2002 no s’anul·len les sentències nazis homòfobes. La placa a la memòria de les víctimes LGTB de Dachau la van pagar les associacions de la seva butxaca i van trigar 10 anys en veure-la penjada al camp.

Com vaig sobreviure al Bullying Homòfob

Estem a finals dels anys noranta, tinc 14 anys i estic estirat en un sofà en la sala de professors. Us preguntareu, que faig aquí…

Es tracta d’un institut catòlic concertat, amb una certa fama de prestigi i nivell; els professors no son capellans i la seva ideologia es força variable entre ells, però escoltar acudits homòfobs o un discurs heterosexista es d’allò més habitual a l’aula.

Des de fa uns mesos no tinc amics, cap ni un, dins d’aquest petit infern. Normalment em trobo assegut sol en un pupitre de la primera fila i tan sols tinc company quan el tutor castiga algú a fer-me companyia. Espero amb delit l’hora del patí per creuar corrents el meu barri i trobar-me amb els meus col·legues d’esplai que van a l’escola pública; és l’únic instant del dia on puc ser veritablement jo.

El rumor sobre la meva orientació sexual s’ha escampat com un ataca d’oli, sense que en cap moment jo l’hagi desmentit i, de sobte, s’ha fet el buit absolut al meu voltant. En un primer moment no em va preocupar doncs odiava totalment aquella caterva de pijes sobremaquillades i semianalfabets garrulos sense conversa alguna fora del futbol i les tetes.

Però les mirades van deixant pas als dits assenyaladors, aquests als comentaris capciosos i ofensius, per acabar en empentes, insults i finalment agressions físiques, cada cop més violentes. Als vestuaris d’Educació Física arribo a límits de tensió difícilment suportables, procuro acabar sempre el primer i sortir cames ajudeu-me.

Que ha succeït per que jo estigui estirat en un sofà de la sala de professors? Simplement que els meus atacs d’ansietat s’han tornat més freqüents, llargs i intensos. Tan sols cal que escolti “marica” al passar per un passadís per que es desfermi la meva ràbia continguda en forma d’hiperventilació, mareig, desmai, dits agarrotats i pèrdua momentània del coneixement.

El meu gran error va ser fer cas al fatídic consell que tothom em donava aleshores: “no els hi contestis”, “ja es cansaran” , “tu fes com si no els escoltessis”.  Aquest silenci tan sols alimentava la impunitat, normalitzava l’odi i convertia la discriminació en un element més del paisatge, al mateix temps que el meu despit i rancor m’anaven alienant de la realitat en el meu món interior; tot molt en la línia del “grunge”, que tan de moda estava aleshores.

No va ser fins que, al cap d’un any i mig, uns skins neonazis em van deixar inconscient d’una pallissa. Aquella va ser la catarsi definitiva i el punt de no retorn. Em vaig cansar de callar i no fer res, tal com esperaven els meus esporuguits pares i mestres. Vaig explicar al matí següent a la meva classe que havia succeït i quin n’era el motiu; em vaig apropar a una organització LGTB, duent a judici als skins en mig de la única concentració contra la homofòbia que a mi  em consta que s’hagi fet a la meva ciutat. Fins i tot vaig fer declaracions a diversos mitjans, tot i que no sota el meu nom.

Mai més em vaig tornar a estirar en aquell sofà; el temor i el respecte que generava “el que havia dut uns skins a judici” van fer que les mirades ara fossin d’admiració i els comentaris de suport. Aquell curs, el darrer abans d’entrar la universitat, m’assentava al final de l’aula i m’havien de cridar l’atenció per estar constantment xerrant.

Unitat contra el Feixisme i el Racisme a L’Hospitalet

Clica sobre la imatge per fer-la més gran!

Quan jo tenia 16 anys i sortia de l’institut un grup de 4 skin heads neonazis van acorralar-me en un parc on em van deixar inconscient a base de donar-me patades a la cara amb botes amb puntera de ferro, simplement pel fet de ser homosexual. Aquells cap rapats dels anys 90 ja no es dediquen a terroritzar adolescents, sinó que han muntat un partit polític que a les autonòmiques va obtenir 4.000 vots i , de ben segur, els servirà per posar a un ex-militant d’Alianza por la Unidad Nacional al nostre Ajuntament, que participa disfressat en actes sota el lema “Muerte a los musulmanes“, mentre PSC, PP i CIU li riuen les gràcies i li copien les propostes.

Llavors no em vaig quedar de braços creuats: aquells skins van acabar en un reformatori i  el sou embargat, gràcies a una moció a l’Ajuntament, concentracions als jutjats i una campanya contra la homofòbia al meu barri. Aquest cop tampoc m’he adormit als llorers veient com un Tsunami d’odi extrem i violent envaeix la meva ciutat a base de cartells assenyalant als nouvinguts com a únics culpables de tota la crisi.

Doncs vet aquí que un nombrós grup de persones de diversos partits polítics d’esquerres ,ONG, gurps cívics, sindicats i grups culturals ens hem reunit assembleàriament per muntar una delegació d”Unitat contra el Feixisme i el Racisme” (que ja té 13 grups locals actius arreu de Catalunya), per tal de desmuntar els seus infames discursos demagògics plens de mentides i tòpics sobre la immigració , tot desemmascarant els grupuscles violents d’extrema dreta que s’hi amaguen darrere.

Per donar-nos a conèixer hem triat una data  ben simbòlica: el 13 d’Abril es compliran 80 anys de les eleccions municipals que varen portar a la proclamació de la II República i entre debats i xerrades obertes a tothom, comptarem amb unes intervencions de luxe entre els que destaca Jaume Valls, històric lluitador antifranquista, fundador del PSUC i CCOO a Hospitalet, Rashid un noi que va arribar d’Àfrica sota un camió o Rosa Canyadell, portaveu del sindicat de mestres USTEC, entre d’altres. Us esperem al Centre Cultural Collblanc la Torrassa (com arribar-hi) a les 19:00h!

Aps! I pel dia 30 d’Abril preparem una Manifestació -Cercavila de tots els grups d’UCFR de Catalunya a Hospitalet! Ja us aniré informant!