h1

Com vaig sobreviure al Bullying Homòfob

Febrer 20, 2013

__201205081826no

Estem a finals dels anys noranta, tinc 14 anys i estic estirat en un sofà en la sala de professors. Us preguntareu, que faig aquí…

Es tracta d’un institut catòlic concertat, amb una certa fama de prestigi i nivell; els professors no son capellans i la seva ideologia es força variable entre ells, però escoltar acudits homòfobs o un discurs heterosexista es d’allò més habitual a l’aula.

Des de fa uns mesos no tinc amics, cap ni un, dins d’aquest petit infern. Normalment em trobo assegut sol en un pupitre de la primera fila i tan sols tinc company quan el tutor castiga algú a fer-me companyia. Espero amb delit l’hora del patí per creuar corrents el meu barri i trobar-me amb els meus col·legues d’esplai que van a l’escola pública; és l’únic instant del dia on puc ser veritablement jo.

El rumor sobre la meva orientació sexual s’ha escampat com un ataca d’oli, sense que en cap moment jo l’hagi desmentit i, de sobte, s’ha fet el buit absolut al meu voltant. En un primer moment no em va preocupar doncs odiava totalment aquella caterva de pijes sobremaquillades i semianalfabets garrulos sense conversa alguna fora del futbol i les tetes.

Però les mirades van deixant pas als dits assenyaladors, aquests als comentaris capciosos i ofensius, per acabar en empentes, insults i finalment agressions físiques, cada cop més violentes. Als vestuaris d’Educació Física arribo a límits de tensió difícilment suportables, procuro acabar sempre el primer i sortir cames ajudeu-me.

Que ha succeït per que jo estigui estirat en un sofà de la sala de professors? Simplement que els meus atacs d’ansietat s’han tornat més freqüents, llargs i intensos. Tan sols cal que escolti “marica” al passar per un passadís per que es desfermi la meva ràbia continguda en forma d’hiperventilació, mareig, desmai, dits agarrotats i pèrdua momentània del coneixement.

El meu gran error va ser fer cas al fatídic consell que tothom em donava aleshores: “no els hi contestis”, “ja es cansaran” , “tu fes com si no els escoltessis”.  Aquest silenci tan sols alimentava la impunitat, normalitzava l’odi i convertia la discriminació en un element més del paisatge, al mateix temps que el meu despit i rancor m’anaven alienant de la realitat en el meu món interior; tot molt en la línia del “grunge”, que tan de moda estava aleshores.

No va ser fins que, al cap d’un any i mig, uns skins neonazis em van deixar inconscient d’una pallissa. Aquella va ser la catarsi definitiva i el punt de no retorn. Em vaig cansar de callar i no fer res, tal com esperaven els meus esporuguits pares i mestres. Vaig explicar al matí següent a la meva classe que havia succeït i quin n’era el motiu; em vaig apropar a una organització LGTB, duent a judici als skins en mig de la única concentració contra la homofòbia que a mi  em consta que s’hagi fet a la meva ciutat. Fins i tot vaig fer declaracions a diversos mitjans, tot i que no sota el meu nom.

Mai més em vaig tornar a estirar en aquell sofà; el temor i el respecte que generava “el que havia dut uns skins a judici” van fer que les mirades ara fossin d’admiració i els comentaris de suport. Aquell curs, el darrer abans d’entrar la universitat, m’assentava al final de l’aula i m’havien de cridar l’atenció per estar constantment xerrant.

24 comentaris

  1. Miro enrere i t’admiro moltisim! Ja fa anys que ens coneixem, i la veritat, ets dels primers amics gais que vaig coneixer (d’altres van sortir mes tard). Sempre m’ha encantat passar les estones amb tu, per la teva sabiesa (he apres moltes coses d’historia i politica gracies a les converses que teniem tot el grup, començades per tu és clar!), i pels teus moments de festa i ball nocturs!!
    Ara fa temps que no quedem tots, nomes ens veiem a vegades pel carrer; pero vull que sapigues que sempre has estat un exemple de superacio per a mi. Segueix aixi!!🙂


  2. Espero que sigui un relat de ficció, però vist com està la nostra societat la realitat supera i en molt la ficció.
    Hem de canviar-la!


    • Et puc ben assegurar que és tan real com la meva memòria em permet recordar!


      • Doncs això no hauriemd e permetre que es repetis! Quí en té la culpa? els pares? som nosaltres els que eduquem als nostres fills així, perquè menysprein als altres? Doncs ho estem fent molt malament…


  3. Confiava que fos un relat de ficció , però llegida la resposta que has donat a Mia. Em quedo esgarrifat. De tot això fa escassament 13 anys ! Quans nois i noies no estaran ara mateix passant per situacions com la que tu vas viure? Que trist que encara resti tanta gent atrapats en aquestes mentalitats.
    Permetem que et digui ; Olé tú ! Ooolé tu.


  4. Puc empatitzar amb el teu cas. Jo també tinc les meves rareses, i recordo que en alguns moments de la meva vida he patit assetjament per part d’alguns ganàpies amb tan poca imaginació que se’ls acudia res de més interessant per fer.

    Entenc que això del sofà de la sala de professors ve a ser com el divan del psicoanalista (sense psicoanalista), i la sentència a favor teu en el judici ja representa una mena de catarsi. Has triomfat sobre els teus perseguidors.

    Ara només és qüestió que els desvagats perdin la mania de fer la guitza als “rarets”, que ningú, pel fet de ser difeent, és menys digne de respecte. Però em teno que és demanar massa.


  5. Jo també, mentre anava llegint esperava i desitjava que fós una història de ficció. És difícil trobar persones que expliquin vivències d’aquest tipus amb tanta llibertat.
    Em molt greu que hagis hagut de passar quelcom així. I que segueixi passant, perque segueix passant. Me n’alegro que te n’hagis sortit tant i tant bé.
    La veritat és que coses així em fan sentir pena de la societat en que vivim. I també m’animen a canviar-la ( començant per mi!).
    Salut!


  6. Els anys 90 van ser molt xungos amb tota la moda skin…


  7. Coneixent-te jo no he dubtat ni per un moment que fos una vivència real, sense cap afegitó de ficció; no per això m’aha deixat de semblar molt colpidora i t’agraeixo que hagis fet aquesta entrada al teu blog perquè molts nois i noies actuin denunciant i no callant!!!!


  8. La veritat és que el món a aquestes edats pot ser molt dur per a tothom que no segueix el joc, però encara més amb essers menyspreables com els skins nazis. Crec que et vas guanyar el respecte de la molta gent que val la pena amb la teva valentia. Una victoria per a tota la vida. Et felicito pel que vas fer.


  9. La pena és que això ha estat un cas real, el pitjo és que no és l’únic cas.

    Malgrat aquesta societat ha evolucionat molt en els darrers anys, encara queda molt camí per fer. Ara bé, sempre quedaran grups de persones que mai evolucionaran, que mai seran del tot persones.

    Una manera de fer-les front, és el que tu vares fer, denunciar-les i fer un pas endavant.


  10. Cal mirar el costat positiu de les coses: aquella experiència brutal et va servir per formar-te una personalitat molt marcada i ara tens una gran seguretat en tu mateix. Tot i que hagués estat millor no haver passat per aquell infern.


  11. Excelent post, arqueòleg.


  12. L’enhorabona sincera pel valor i la força, arqueòleg.


  13. Ben retrobat arqueoleg: Sembla mentida com la por al diferent es converteix en odi i violència. Em pregunto si el mecanisme que provoca les idees totalitàries no es el mateix. Aquest comportament mostra por i feblesa mental, inseguretat, i la reacciò es fondre`s amb el grup per no ser assenyalats. No n`estic gaire segur que mès d`un dels que t`assenyala no sigui un homosexual latent, o una lesbiana. Molta gent es hipòcrita amb si mateixa.


  14. I jo tambè he patit setge, tot i que perf altres motius (Heavy Rock, no m`agradaven les modes dels altres, imaginació, etc).


  15. Gent com tú fa que el mon canvii i sou el motor que per molts el mon sigui millor. Gent com tú fa que valgui la pena seguir lluitant pel que creiem. Per aixó per que els nostres fills iles nostres filles aprenguin de vosaltres.

    Gracies i
    un petó


  16. […] can make a good man turn bad”. I es que no hi ha res millor que una adolescència plena de bullyng homòfob per tal de desenvolupar un odi i rancor cap a la resta de la humanitat en […]


  17. […] perdre-hi ni un segon, i tampoc em penso entretindre en matisos ni subtileses. I com resulta que soc víctima de l’odi des de que vaig sortir de l’armari amb 11 anys, sé reconèixer un assetjador d’una hora […]


  18. […] no ser insultat o mirat com una raresa extraterrestre era una quimera. Ja he parlat molts cops del bullyng i les pallisses skins al institut, no em repetiré […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: